Taxa Google

Els clàssics l’anomenaven el Leviatà. Insaciable, voraç i assedegat. Mai en té prou. Sempre en vol més i més. Octavio Granado, secretari d’Estat de la Seguretat Social, declarava aquest dijous en el Congrés de Diputats que l’ajust del sistema es farà via ingressos. Això significa que l’esforç per eixugar els 20.000 milions d’euros de déficit contributiu de la Seguretat Social (30.000 milions el total) recaurà sobre les quotes empresarials i els treballadors. No es pretén reformar un sistema que ja s’esmicola quan el tsunami demogràfic tan sols despunta en l’horitzó sense haver arribat encara a la costa. No importa qui ho pagarà ni com afectarà l’elevat atur secular d’Espanya. Només importa augmentar els ingressos. ¿Fins quan es podrá continuar carregant tots els costos sobre els treballadors actuals que seran els grans damnificats quan hagin de cobrar en el futur unes escarransides pensions? Quin és el límit de la paciència? Quan s’adonarà el treballador que l’elevada  quota empresarial a la Seguretat Social es descompta de la seva nòmina i, per tant, surt de la seva butxaca? Un altre exemple de la voracitat recaptatòria del govern de Pedro Sánchez el trobem en les noves taxes Google i Tobin. Aquesta darrera és un impost del 0,2% sobre la compravenda d’accions d’empreses amb capitalització en les borses superior als 1.000 milions d’euros. I la taxa Google és un impost del 3% sobre els ingressos per publicitat online i intermediació a Internet. Cal recordar que una de cada quatre empreses paga per anunciar-se a Internet i que el 94% utilitzen les xarxes socials per comunicar-se amb els clients. Depenent de la plataforma, el cost per clic de la publicitat online està entre 0,5 euros i 2 euros.

L’executiu central aspira a recaptar més de 2.000 milions d’euros amb aquests dos nous impostos sense perjudicar ni les pimes ni els consumidors. En realitat, ni s’ingressaran tants milions ni es perjudicarà només les grans empreses tecnològiques. L’Autoritat Independent de Responsabilitat Fiscal (AIReF) preveu una recaptació mínima de 950 milions i máxima de només 1.800 milions. Les inflades previsions del govern, quan s’incompleixin, ja servirán per justificar una addicional pujada d’impostos. Per altra banda, Google i Amazon permeten a les petites empreses col·locar els seus productes en els aparadors virtuals i subcontractar els serveis d’enviament al client. La taxa Google, per tant, perjudicarà les pimes en el seu intent d’iniciar-se en el comerç electrònic i obrir-se a la internacionalització. I el menor potencial exportador de l’economia espanyola significa menor competitivitat i capacitat de creixement, just quan apareixen senyals de desacceleració i convé reforçar les vendes als mercats exteriors. A més, les plataformes digitals operen amb marges de beneficis molt reduïts (2,3% pel cas d’Amazon o 3,6% en el de AirBnB). Per tant, aquesta taxa Google es repercutirà a la pime que utilitza els seus serveis i al client final, però no l’acabarà pagant la gran empresa tecnològica que li dóna el nom.

La taxa Google reduirà els ingressos de les empreses usuàries dels serveis digitals i n’incrementarà els costos. Per tant, els seus beneficis disminuiran. En conseqüència, la inversión també i la capacitat de contractació se’n ressentirà en un sector tan estratègic com és el comerç online. La fiscalització de l’e-commerce requereix una coordinació supraestatal i a nivell europeu per tal de ser efectiva i no discriminatòria. I la UE no ha arribat a cap acord, ni en la forma ni en el contingut, sobre com gravar els serveis digitals. La iniciativa del govern socialista espanyol sí perjudicarà, com hem dit, les pimes i també els consumidors finals, que hauran de pagar preus més elevats. Concretament, i segons un estudi de la firma auditoria PricewaterhouseCoopers, els consumidors experimentaran una pèrdua de benestar d’entre 515 i 665 milions d’euros, per l’increment en el preu. Les empreses usuàries dels serveis digitals experimentaran una pèrdua de beneficis d’aproximadament 500 milions d’euros, per l’increment dels costos i la caiguda de les vendes. I l’impacte negatiu en el PIB será d’entre 586 i 662 milions d’euros. Estant la digitalització lligada al creixement econòmic, la competitivitat empresarial i la inversió en recerca i desenvolupament, el nou impost serà un llast que ho dificultarà. Sent la petita dimensió de l’empresa espanyola una de les debilitats més destacables, el nou impost reforçarà el nanisme empresarial. I faltant tecnologia avançada i companyies emergents, la taxa Google frenarà la tan necessària modernització. L’economia espanyola està mancada d’estalvi i inversió productiva, de digitalització empresarial i internacionalització. Els nous impostos del govern socialista només aconseguiran avançar en sentit contrari.   

El conflicte del taxi

Espanya és un país on escasseja la lliure competència i abunda la defensa dels privilegis obtinguts del poder polític. No es mira per l’interès del consumidor, sinó del productor connectat amb l’administració. Els mercats solen disposar de nombroses barreres legals d’entrada i de normatives molt intervencionistes que dificulten la competència. Les conseqüències són la defensa gremial de condicions avantatjoses en la producció d’un bé o la prestació d’un servei. En un sistema d’enxufisme generalitzat i de capitalisme d’amiguets, no prospera el més ben preparat ni qui proporciona el millor servei a la societat, sinó el que té més influència sobre l’administració. I la sobirania del consumidor cedeix davant la força dels lobbies o grups de pressió organitzats que capturen el regulador en benefici mutu i perjudici de la majoria. Això no és nou. De fet, aquesta manca de competència i de tractes desiguals forma part permanent de la història d’Espanya. Recordem, per exemple, el gremi de ramaders castellans, anomenat Concejo de la Mesta, que regulava la transhumància en l’edat mitjana i moderna. Creat per Alfons X al segle XIII, obtingueren importants privilegis amb drets de pas i pasturatge davant els agricultors. En el trànsit de les ovelles i els conflictes inevitables que sorgien entre ramaders i pagesos, la justícia es posicionava invariablement al costat dels propietaris de les ovelles i en contra dels agricultors. Els ramaders travessaven els camps dels pagesos dues vegades l’any produint un dany en els seus cultius. La Mesta va ser una de les agrupacions gremials més importants d’Europa i la llana de l’ovella merina, molt apreciada, reportava importants ingressos a la Corona en mercats tan importants com el de Burgos o Medina del Campo. Els Reis Catòlics augmentaren els privilegis concedits als ramaders, ja que la llana era un dels principals productes d’exportació de Castella a Europa. Naturalment, els privilegis en la protecció de la llana anaven en contra de l’agricultura. Una de les conseqüències immediates fou la desforestació, ja que el bestiar necessitava molta pastura per alimentar-se, i l’endarreriment crònic de l’agricultura.

Actualment, quasi dos segles després de l’abolició de la Mesta, el conflicte entre els taxistes i els conductors de vehicles de lloguer, els anomenats VTC, s’ha d’interpretar en la mateixa clau. La Generalitat ha preparat una nova llei que beneficia una de les parts i en perjudica l’altra. L’objectiu no és, com hauria de ser, adequar un marc regulador obsolet a una nova realitat tecnològica caracteritzada per l’existència de noves plataformes a Internet (Uber, Cabify…) que permeten reduir els costos de transacció entre l’usuari i el proveïdor del servei, sinó just el contrari. Es busca alterar aquest marc regulador per dificultar legislativament la coordinació entre l’usuari i el proveïdor de tal manera que quedin preservats els privilegis del sector del taxi. La nova llei planteja exigir que la contractació d’un servei VTC s’efectuï amb quinze minuts d’antelació ampliable a una hora, prohibint la geolocalització dels vehices i regulant els horaris o descansos setmanals dels conductors de vehicles de lloguer. ¿L’objectiu persegueix prestar un millor servei als usuaris? No. Aquestes restriccions són un exemple de barreres regulatòries artificials dirigides a protegir un sector de negoci determinat, encara que es perjudiqui l’usuari. No és una normativa pensada per maximitzar el benestar del conjunt de la societat, sinó per incrementar els guanys d’un oligopoli municipal, el dels taxis, tot expulsant del mercat els seus competidors. ¿És la dels taxis una protesta luddita contra les noves tecnologies, com ha assenyalat el prestigiós economista Xavier Sala i Martín? Tampoc. En el conflicte dels taxis es limita la competència de manera artificial i es generen ineficiències que perjudiquen els usuaris. Els taxistes no estan en contra de les noves tecnologies i és segur que molts d’ells disposen de sofisticades apps instal·lades als seus mòbils d’última generació. Fins i tot, és possible que els mateixos taxistes que clamen contra Uber a Barcelona, utilitzin els serveis d’Uber quan visiten… Nova York i Toronto, Berlín i Frankfurt, o Viena i Praga!

La regulació que fan els polítics no vetlla per les necessitats del conjunt de la població ni pel bé general de la societat. Aquesta és una quimera infinites vegades repetida per qui ostenta el poder. Els reguladors regulen a favor de grups de pressió organitzats capaços de paralitzar una ciutat com Barcelona, com han demostrat una vegada més el conseller de Territori Damià Calvet i l’alcaldessa Ada Colau. Per això, el millor govern és el que no governa i el millor regulador és el que no regula. Amb altres paraules, la millor regulació és la menor regulació possible. L’ajuntament és el primer responsable del conflicte al limitar les llicències de taxi/VTC i crear un oligopoli municipal que impedeix la lliure competència. Els consistoris controlen el número de llicències i el veritable problema rau en el sistema d’autoritzacions administratives. Un sector, com tants altres, salvatgement regulat. Quan l’administració regula els preus i les tarifes, la quantitat de taxis, el preu de la llicència, el tipus de cotxe i, fins i tot, la indumentària del taxista i el codi de conducta apropiat, senzillament desapareixen la innovació i la satisfacció del client. Tanta regulació ofega. Els costos es disparen, els ingressos estan controlats per l’arbitrària tassació de l’administració, la rendibilitat es redueix i els conflictes apareixen. Aquest és el problema i, per tant, queda clar quina és la solució. I el nou decret de la Generalitat i l’ajuntament de Barcelona no ho és.

Pressupostos inconsistents

El Consell de Ministres ha aprovat aquest divendres el projecte de Pressupostos Generals de l’Estat del 2019. L’executiu de Pedro Sánchez Castejón té com a objectiu consolidar-se a la Moncloa fins el 2020 i el projecte de pressupostos públics presentats s’ha d’interpretar en aquesta clau. Aprovar-los seria un èxit per al govern socialista, després de la dolorosa derrota electoral soferta a Andalusia, i li permetria no avançar les eleccions. La necessitat de seduir l’independentisme porta a incloure per a Catalunya una partida de 2.050 milions d’euros, xifra que implica un augment de la inversió respecte a l’any passat del 52%, però que suposa només un 16,8% de les inversions totals de l’Estat, lluny del 19,2% del PIB català sobre el conjunt d’Espanya. Recordem que la disposició de l’Estatut que estableix que les inversions de l’Estat en infraestructures han de ser equivalents al pes de l’economia catalana va ser anul·lada el 2010 pel Tribunal Constitucional. Aquest grapat de milions és un intent d’engalipar les forces sobiranistes d’ERC i el PDECat, ja que necessita els seus vots per tirar endavant els comptes públics. En qualsevol cas, de la xifra pressupostada a l’executada finalment hi ha molta diferència. De mitjana, des del 2001 un 25% del que es pressuposta a Catalunya s’acaba no invertint. Una altra prova que es busca acontentar tothom la tenim en el detall de les xifres del ferrocarril d’alta velocitat. Els trams del nord-oest, Cantàbric, Extremadura i Andalusia, de rendibilitats tan negatives que no cobreixen ni les despeses de funcionament, es presenten conjuntament amb el Corredor Mediterrani, línia prioritària des de fa anys però que no acaba de completar-se mai.

El pressupost consolidat de despeses s’enfila fins els 472.660 milions d’euros, un increment del 5,1% respecte l’any passat. La partida més voluminosa correspon a les pensions, que aquest any s’han revaloritzat d’acord amb l’IPC, arribant als 154.000 milions d’euros, la xifra més alta de la història. Amb la guardiola de les pensions buida, el govern s’haurà d’endeutar per pagar els actuals jubilats. Naturalment, això és a costa d’hipotecar seriosament les pensions futures. Afegint a les pensions el pagament dels interessos pel deute (31.400 milions), els salaris del sector públic (23.400 milions) i les prestacions de l’atur (18.400 milions), el total suma 227.000 milions i equival al 48% del total de la despesa. El projecte de pressupostos també preveu un augment del 59% de les despeses d’atenció a la dependència i un 41% de les polítiques d’habitatge. Suprimeix el copagament farmacèutic i amplia de cinc a vuit setmanes la baixa per paternitat. Tenint en compte que el creixement del PIB s’està desaccelerant i que la previsió per al 2019 és del 2,2%, com poden augmentar tant pràcticament totes les partides? Doncs amb un increment rècord de la recaptació en impostos del 9,5%, equivalent a 20.000 milions d’euros. La ministra Montero ens recorda que no és possible sostenir un Estat del benestar de primera categoria amb ingressos de tercera i alerta que la pressió tributària augmentarà. El que no és admissible en cap cas, però, és un Estat del benestar amb serveis de tercera i impostos de primera.

Resulta esperpèntic, però el govern revisa alhora el creixement econòmic a la baixa i les estimacions d’ingressos a l’alça. Els analistes financers preveuen pel 2019 una reducció de les exportacions i els beneficis empresarials del 30%, però el govern estima que la recaptació de l’impost sobre els beneficis de les societats augmentarà el 14%. Fixa un tipus impositiu del 15% per a les grans empreses i del 18% per a bancs i petrolieres. Paral·lelament, el tipus general de l’impost de societats és del 25%, que es rebaixarà al 23% per a les pimes que facturin menys d’1 milió d’euros. El concepte de justícia social d’un govern socialista, castigant els més febles i afavorint els més poderosos, no deixa de cridar fortament l’atenció. Malabarismes semblants els trobem també en l’impost indirecte de l’IVA. Malgrat reduir el tipus impositiu d’alguns productes concrets (serveis veterinaris, productes d’higiene femenina i publicacions electròniques), el govern preveu ingressar un 12% més el 2019. En un exercici de voler acontentar quasi tothom, la consistència de les dades és inexistent. El govern socialista també preveu un augment d’ingressos per la pujada de l’IRPF i la imposició de noves taxes, com la de les transaccions financeres o la digital. Aquest augment ho acabaran pagant els autònoms, els assalariats i les pimes. Encarir els costos de contractació dels treballadors i pujar les bases de cotització dels autònoms penalitza els col·lectius creadors de riquesa i que suposen el 80% de l’ocupació a Espanya.

Canvi climàtic

Els polítics intervencionistes, comptant amb l’indispensable assessorament i suport intel·lectual dels economistes partidaris de l’estatisme com Joseph Stiglitz, Premi Nobel d’Economia l’any 2001, promouen la implantació massiva d’un Nou Acord Verd (Green New Deal). El nom del programa prové de les polítiques implantades per Franklin Delano Roosevelt a la dècada del 1930, després del crac del 29, intensificant l’expansió del control governamental de l’activitat econòmica i social, però adoptant ara un nou caire ecològic i de lluita contra el canvi climàtic. Una de les mesures emmarcades dins d’aquest pla és l’augment dels impostos sobre el combustible, que a la veïna França ha desencadenat la revolta dels armilles grogues contra el govern Macron. El pretext per justificar la introducció dels nous impostos mediambientals és lluitar contra l’escalfament i abordar els reptes del canvi climàtic, fent que la càrrega que es traspassi a la pròxima generació sigui moderada i més reduïda. Ens repeteixen, en definitiva, que no és just que la generació actual traslladi els costos mediambientals a la següent generació. La utilització que fan els governs de la justícia social i intergeneracional és molt discutible.

Les previsions demogràfiques i econòmiques apunten, per exemple, que el sistema de pensions, deficitari actualment, és insostenible a mitjà termini. A partir de l’any 2025 començaran a jubilar-se les primeres cohorts de la generació del baby boom nascudes a l’Espanya del 1960. Es preveu una reducció important en l’import de la pensió de jubilació mitjana. En una societat creixentment envellida això impactarà, i molt, en la marginalització i pauperització d’un sector important i cada vegada més nombrós de la societat. I quines mesures adopta el govern per fer front a aquesta amenaça immediata i certa? També el volum de deute públic de diferents països i en particular el d’Espanya, proper al 100% del PIB, és una bomba de rellotgeria que amenaça la generació actual i les properes. El pagament dels interessos del deute és ineludible i té caràcter prioritari per disposició constitucional. I el pagament d’1 bilió d’euros (amb dotze zeros) també recaurà sobre els nostres fills i néts. Els interessos ja s’han situat en el 2,5% als EUA i abandonaran el 0% a l’eurozona en qüestió de mesos. I quines mesures adopta el govern per fer front a aquesta amenaça immediata i certa?

Les emissions globals de CO2 augmenten per les activitats industrials localitzades especialment al sud-est asiàtic, que s’ha convertit en la fàbrica del món. Europa és cada vegada més irrellevant en el concert de les nacions. I no diguem Espanya, que no ha conegut la revolució industrial, amb l’excepció del País Basc i Catalunya. Però els governs europeus fan bandera del canvi climàtic i promouen la introducció de més impostos i restriccions per tal de millorar el medi ambient en un termini que mai pot ser immediat. La Unió Europea ha fixat l’objectiu “20-20-20”. Persegueix aconseguir una reducció d’un 20% en l’emissió de gasos d’efecte hivernacle (en comparació als nivells de 1990), aconseguir també un 20% de consum d’energia de fonts renovables i augmentar un 20% l’eficiència energètica. Al mateix temps, però, el govern espanyol es dedica a mantenir artificialment, via subvencions públiques, les mines de carbó d’Astúries. Hunosa, per exemple, és una empresa pública controlada al 100% per la Societat Estatal de Participacions Industrials (SEPI) que extreu el carbó de la conca del riu Nalón. L’hulla de poca qualitat i els elevats costos d’explotació es tradueixen invariablement, any rere any, en pèrdues econòmiques. I, per suposat, la posterior combustió del carbó en centrals tèrmiques genera CO2 i danya el medi ambient. Com es pot justificar que el govern espanyol mantingui una activitat deficitària i contaminant? Per què s’han de socialitzar les pèrdues d’una mina? I on està aquí la lluita contra el canvi climàtic? La fal·lera dels governs per intervenir (selectivament, això sí) en les activitats mediambientals sense fer res per desactivar les bombes de rellotgeria de les pensions i el deute públic equival a colar un mosquit i empassar-se un camell.

El mercat no intervingut s’ha mostrat molt eficient a l’hora d’adaptar-se espontàniament a canvis graduals i a molt llarg termini, com són els de l’escalfament global. Com ha succeït contínuament des de la revolució industrial, els descobriments empresarials i les innovacions tecnològiques pròpies del sistema de lliure mercat permetran afrontar els desafiaments del canvi climàtic. Finalment, els economistes també argumentem que s’ha d’utilitzar el tipus d’interès per calcular el valor actual dels efectes negatius de l’escalfament global en les properes dècades. Segons aquests càlculs, no estarien justificades les intervencions i subvencions que avui es proposen, encoratjades per poderosos interessos polítics i lobbies privilegiats, sinó que el més convenient és deixar a les generacions futures, previsiblement més riques i tecnològicament avançades, fer front als desafiaments que puguin sorgir conforme aquests vagin apareixent.

2019, incerteses creixents

L’inici del nou any és un moment indicat per fer valoracions passades i previsions raonables del que ens pot oferir aquest 2019. L’economia espanyola ha experimentat ritmes de creixement elevats els tres darrers anys. Més que per mèrits propis, les causes les hem de trobar a les circumstàncies internacionals, com la davallada del preu del petroli, el baix cost de l’endeutament i la recuperació econòmica global, que va contribuir a la dinamització de les exportacions i el sector turístic low-cost. Enguany, però, tot apunta a una reducció del creixement, tant intern com extern. S’estima que el conjunt de la zona euro creixerà un 1,8% aquest any (1,9% el 2018), els EUA un 2,3% (2,8% el 2018), mentre que el conjunt mundial ho farà el 3,6% (3,5% el 2018). La Reserva Federal dels EUA ha posat fi a la política monetària ultraexpansiva, que durant una dècada ha mantingut dopada l’economia amb tipus d’interès fixats al 0%. Situar-los al nivell mínim actual del 2,5% ha servit per recordar que els guanys acumulats fins ara en els principals mercats financers eren ficticis i irreals, producte de l’expansió monetària orquestrada pel sistema financer. Les pèrdues borsàries han retornat immediatament i la borsa espanyola, per exemple, ha baixat un 15% el darrer any. Mentre que Jerome Powell, el president de la Reserva Federal, preveu nous increments del tipus d’interès, Mario Draghi, al capdavant del Banc Central Europeu (BCE), esgota la política de compra de deute públic i es prepara també per apujar el tipus. El BCE continuarà afavorint un entorn acomodatici, però condicionants com el Brexit o les tensions entre la UE i Itàlia poden endurir les condicions financeres més del desitjat. També és important veure qui serà el successor de Draghi a la presidència, ja que l’italià acaba el seu mandat el 31 d’octubre. S’haurà de seguir molt atentament com es gestiona la retirada de liquiditat del sistema i com la normalització monetària pot indigestar l’enorme volum de deute públic. Les autoritats, amb el pretext d’estar fent el que calia per sortir de la gran recessió de l’any 2008, han posat les bases d’una nova i terrorífica bombolla: la del deute públic. Per les dimensions de l’endeutament i perquè afecta a tots els ciutadans de l’Estat, nascuts i no nascuts, l’explosió d’aquesta nova bombolla sumiria l’economia una altra vegada en la misèria i la població en la desesperació.

La política interna de molts països i els riscos geopolítics creixents tampoc apaivagen els ànims. La guerra comercial i l’escalada proteccionista entre les dues superpotències mundials, amb l’autoritari Donald Trump i el president xinès Xi Jinping, que no està a l’alçada del gran estadista precedent Deng Xiaoping, és un greu error. Sempre ho ha estat. A curt termini busquen el suport electoral dels ciutadans als que protegeixen de la competència exterior, però a mitjà termini redueixen el ritme d’activitat global i empobreixen la població. L’auge del populisme i dels moviments polítics extremistes és una amenaça creixent, per no mencionar la complicada situació permanent del Pròxim Orient o els anhels imperialistes de Vladimir Putin per fer de Rússia un actor important a nivell global. Les formacions polítiques de massa països, també Espanya, es van escorant a la dreta i esquerra de l’arc parlamentari. L’augment de la polarització política dificulta l’abast de consensos amplis i obstaculitza la possibilitat d’impulsar reformes centrades en el mitjà termini. Ofuscats per polítiques molt a curt termini, que afavoreixen els col·lectius particulars que les promouen, no podem esperar per exemple cap millora estructural en el sistema de Seguretat Social i pensions, salut i educació, model d’Estat i finançament local. Les amenaces imminents dels problemes derivats de l’envelliment creixent de la societat, la precarietat laboral dels joves, el conflicte català o les pensions de jubilació que no arriben al mínim de subsistència, no faran altra cosa que agreujar-se.

De moment, l’economia es sosté per la bona evolució del consum i la demanda interna. Però això també té una lectura negativa, que és el declivi de les exportacions. La contribució del sector exterior al creixement acabarà sent nul·la en els propers trimestres. A més, les elevades xifres d’atur (15,1% a Espanya contra 8,1% a l’eurozona i 6,7% a la UE) restaran vigor al consum privat. El consum públic, amb un deute públic descontrolat i equivalent a quasi el 100% del PIB, tampoc té marge per repuntar. Els problemes estructurals i no episòdics de l’economia espanyola com són la baixa productivitat, l’elevat endeutament públic i la dualitat del mercat laboral, empitjoraran amb la pèrdua dels vents de cua favorables. Tot apunta, per tant, que el 2019 serà l’any amb el ritme de creixement més baix des del 2014. La morositat empresarial, que actua com el canari de la mina quan s’ofega per manca d’oxigen, torna a repuntar en els últims mesos. No és un bon senyal. Com tampoc ho és l’envelliment imparable de la societat, que redueix l’estalvi i la població en edat de treballar però incrementa la població dependent. En conseqüència, el PIB total disminueix i el benestar individual també. Les majors necessitats de despesa pública (tractament de malalties cròniques, pensions…) i els menors ingressos (reducció de les cotitzacions socials i dels impostos directes) converteixen definitivament en insostenible l’endeutament i dinamiten el sistema de pensions de repartiment. Però això serà més enllà del 2019. No cal patir encara.