Monument a l’autònom

Actualment, un 85% dels autònoms paguen segons la base de cotització mínima, és a dir, 289 euros al mes. Però això té els dies comptats, ja que el govern té previst un canvi en el règim especial de treballadors autonòms (RETA). Anem a pams. Fins ara, els empresaris individuals elegeixen una base de cotització, que pot anar des d’un mínim de 944 euros mensuals fins un màxim de 4.070 euros. Sobre aquesta quantitat s’hi aplica el 30,6%, percentatge que es desglossa en contingències comunes (28,3%), contingències professionals (1,3%), cessament d’activitat (0,9%) i formació professional (0,1%). En total, el 30,6%. Calculat sobre la base escollida, toca pagar cada mes un mínim de 289 euros. I com a màxim, 1.245 euros. La pensió de jubilació que s’espera percebre en el futur depèn de les cotitzacions pagades. Com més es pagui avui, més alta hauria de ser la pensió futura. I viceversa. Com diem, una gran majoria de treballadors per compte propi no té confiança en un sistema públic de pensions basat en el repartiment que té els dies comptats, i opta per cotitzar el mínim legal. A Espanya hi ha aproximadament 3,2 milions d’autònoms, dels quals més de mig milió es troben a Catalunya. La quota mínima de 289 euros mensuals (364 euros per als societaris) és la quota més alta d’Europa, si bé cobreix la promesa de jubilació futura, baixa i l’accés al sistema sanitari. Els autònoms alemanys paguen una quota de 140 euros si superen els 1.700 euros mensuals d’ingressos i, en cas contrari, no paguen res. I mentre els nous ingressats al RETA espanyol paguen una tarifa plana de 60 euros mensuals els primers 12 mesos, a un país tan profundament estatista com França no paguen quota durant el primer any. Tampoc existeix quota d’autònoms a Itàlia, a Holanda és de 50 euros mensuals, i al Regne Unit la tarifa mínima equival a 14 euros (amb ingressos inferiors als 600 euros mensuals) i la màxima a 58 euros (quan els ingressos superen els 6.000 euros).

L’Estat reitera, per boca del ministre de Seguretat Social José Luis Escrivá, que amb el nou règim es pagarà en funció dels ingressos i, per tant, qui guanyi més pagarà més. Concretament, i com es va aprovar a finals de l’any passat, es proposa que els autònoms escullin la base de cotització segons els ingressos que creuen que tindran, podent-lo modificar al llarg de l’any. Les negociacions són encara inicials, però la previsió és que aquest nou sistema estarà operatiu a partir de 2022. La Cambra de Comerç de Barcelona ha denunciat que centenars de milers d’autònoms, amb el nou sistema, poden passar a pagar 433 euros mensuals, això és, el 50% més. Certament, aquest canvi de normativa que portarà revisions de les quotes a l’alça s’ha de rebutjar amb contundència, especialment enmig d’una profunda crisi. Tot denota un afany desmesurat per recaptar més impostos del col·lectiu dels autònoms, un dels més vulnerables i alhora més necessaris. Naturalment, el govern justifica el canvi d’una altra manera. El ministre assenyala que, amb el nou sistema, a qui facturi molt poc se li rebaixarà la quota. Però com deien els clàssics llatins, excusatio non petita, accusatio manifesta. De fet, aquesta excusa, més enllà del non petita, és febla en si mateixa. Si fos real, n’hi hauria prou amb una reforma del sistema vigent consistent en exonerar la quota als autònoms que facturen per sota del mínim legal. El col·lectiu d’autònoms, amb una important davallada dels ingressos pel confinament decretat davant la pandèmia, ha patit fortament el tancament de l’economia. És imprescindible que no se’ls maltracti encara més. És un col·lectiu que lluita diàriament a la trinxera per reactivar l’economia. Els cal el millor equipament i avituallament per defensar la supervivència econòmica de la societat.  

Catalunya té més de mig milió d’autònoms. Mig milió d’herois i heroïnes anònims que lluiten diàriament per obrir la persiana, tirar endavant el negoci i servir el client sense desmai. De cada 10 autònoms, 4 són dones i 6 homes. I fins a 7 treballen precàriament en el sector serveis. La immensa majoria cotitzen per la base mínima i només alguns, quan s’acosta l’edat de jubilació, eleven la quota a pagar amb la il·lusió d’accedir a una pensió més decent. No és el moment de castigar-los amb més impostos. Amb el canvi de normativa previst, més d’1 milió d’autònoms es veurien perjudicats a tot Espanya. Un autònom que ingressi l’equivalent al salari mitjà espanyol, aproximadament 24.000 euros anuals, passaria de cotitzar 289 euros mensuals a 600 euros. Més del doble. I si ingressa 33.000 euros anuals passaria a pagar 825 euros al mes. Quasi el triple. Realment, no toca. Ni és el moment adequat, amb la crisi i la disminució d’ingressos, ni es pot obligar a pagar més quan el sistema públic de pensions no podrà complir el compromès en un termini de temps breu. Quan els migrats ingressos no arriben al mínim, cal l’exempció tributària. I, si se’ns permet afegir-ho, caldria un reconeixement públic a la figura de l’autònom i empresari individual. Arreu de la geografia es troben monuments al soldat anònim. L’autònom també lluita anònimament a la trinxera econòmica arriscant-se a perdre-ho tot per una idea i un propòsit. A diari lluita contra mil adversitats amb valor i coratge. I proporciona a la societat nous béns i serveis que la milloren col·lectivament. L’autònom és un creador net de riquesa que hauria de servir com un model d’inspiració i orientació per la societat. Per això, més que maltractar-lo fiscalment, pertocaria distingir-lo públicament amb un monument.

Escenari postelectoral

El resultat de les eleccions catalanes del passat 14-F deixa alguns temes endegats, però també incògnites obertes. El president espanyol Pedro Sánchez en surt reforçat. No només per la victòria del seu candidat Salvador Illa, sense possibilitats reals de ser el proper president, sinó també pels resultats d’ERC al superar JuntsxCAT. Els 77.000 vots del PDeCAT han tingut efectes reals importants, malgrat no aconseguir representació parlamentària. I és que aquesta formació ha donat la victòria en vots al PSC i amb tota probabilitat la presidència del proper govern de la Generalitat a ERC. Si s’haguessin sumat els vots de JuntsxCAT i del PDeCAT, la candidatura de Puigdemont hauria obtingut 35 escons, per 32 la d’Aragonès i 31 la d’Illa. Laura Borràs seria la presidenta i la coalició independentista hauria continuat com fins ara al Palau de la Generalitat. Però no ha estat així. Coses que passen amb la divisió dels partits i el sistema electoral d’Hondt. Artur Mas consuma la venjança i perjudica seriosament el partit de Carles Puigdemont. Com diem, el gran beneficiat és el president espanyol Pedro Sánchez. La col·laboració del PSOE i Podemos amb ERC ha estat un dels fonaments de l’estratègia política de l’executiu central. Amb els seus vots va ser investit president del govern central i, més recentment, ha aconseguit aprovar uns Pressupostos Generals que li donen estabilitat i seguretat per aguantar tota la legislatura. A més, veu com Ciutadans s’ensorra, el PP es debilita i la marca catalana del seu soci de govern a Catalunya no perd escons però sí percentatge de vots (del 7,5% del 2017 al 6,9% del passat diumenge). L’adversari creixent de la coalició socialista-podemita és VOX, que entra amb força a la cambra legislativa catalana amb 11 escons i més de 200.000 vots. Assistim, per tant, a la polarització de la política en l’eix esquerra-dreta. Una pèrdua de la moderació per escorar-se en posicions cada vegada més radicals. Un retorn al malson de les dues Espanyes.

Pel que fa a l’eix independentista-unionista, s’ha enfortit l’independentisme perquè ha aconseguit en unes votacions excepcionals en situació de pandèmia (participació de només el 53,6%) superar la barrera de més de la meitat de les paperetes emeses vàlidament, i consolidar la majoria parlamentària amb un total de 74 escons. I aquí comencen les incògnites. Quina serà la coalició governant a la Generalitat? Queda descartada la reedició del tripartit de Pasqual Maragall i José Montilla (PSC + ERC + Comuns). Amb només 35.000 vots de diferència sobre JuntsxCAT i amb la CUP en ascens, és molt improbable que ERC s’atreveixi a enviar els seus dos socis independentistes a l’oposició per substituir-los per dues forces no independentistes. Seria tant com renunciar expressament a la independència com a projecte polític, i tindria un cost inassumible per Oriol Junqueras. Per tant, només queden com a possibles la coalició secessionista (ERC + JuntsxCAT + CUP) i la del referèndum (ERC + JuntsxCAT + Comuns). Ambdues tenen en comú que defensen una molt notable pujada de la despesa pública. El PSC planteja, per exemple, incrementar la despesa pública sanitària fins situar-la en el 7% del PIB, la d’infància en el 2,2% i la d’R+D en el 2% del PIB. ERC defensa l’anomenat Estat-emprenedor, amb l’entrada del govern en el capital d’empreses privades considerades estratègiques. Els republicans també defensen un banc públic amb diners dels contribuents. I els campions de la despesa amb diners dels altres serien En Comú Podem, que defensa un increment net de la despesa pública total del 12,5% del PIB. Per fer-nos una idea, això significa duplicar la grandària de la Generalitat i del seu pressupost anual. Sense considerar l’endeutament, suposa passar d’una despesa pública anual superior als 30.000 milions a una molt superior als 60.000 milions.

És fantàstic planificar la construcció d’una societat ideal sense restriccions pressupostàries. Un petit problema però, i no és pas l’únic, és que les restriccions existeixen. Com es poden finançar 30.000 milions anuals? El govern català té problemes crònics de finançament. El sistema ideat per l’exconseller socialista Antoni Castells no va resoldre els desequilibris. El dèficit fiscal intercomunitari de Catalunya oscil·la entre 10.000 i 16.000 milions anuals, en funció de la metodologia de càlcul emprada. Són molts diners, certament, però encara insuficients i amb nul·les probabilitats d’arribar a un acord amb l’Estat central. Per desitjable que sigui, no veurem la generalització del concert econòmic del País Basc i Navarra a les restants autonomies comunes. La redistribució dels recursos fiscals de madrilenys, catalans i balears, anomenada solidaritat interterritorial, continuarà. Per altra banda, elevar encara més la tributació autonòmica de Catalunya seria un suïcidi i no aconseguiria increments d’ingressos significatius. Les bases imposables s’encongirien i el país perdria més activitat econòmica encara. El PIB per càpita a Catalunya és només el quart en escala estatal, i el PiB total ha estat superat pel de Madrid. Catalunya ocupa el darrer lloc d’Espanya en l’índex de competitivitat fiscal elaborat per la Tax Foundation. Un escenari fiscal molt advers en termes del sobrecost de l’impost de renda, patrimoni, successions i donacions. Recordem que els impostos desincentiven el treball, l’estalvi i la inversió. I que també penalitzen el consum i foragiten les empreses estrangeres. L’arribada dels fons europeus anticovid és possiblement l’únic recurs per incrementar el finançament autonòmic ara per ara. Són diners que sortiran de la impremta del Banc Europeu i que rebrà el govern central. Caldrà estar molt atents a la seva distribució i al seu destí final.

Andorra del Sud

Andorra s’ha situat en un primer pla els darrers dies per motius aliens a la seva voluntat. Alguns professionals i youtubers de renom s’han domiciliat al Principat per motius principalment fiscals. Mentre que el tipus impositiu màxim per renda a Espanya és del 47%, al petit país dels Pirineus és de només el 10%. Tampoc suporten impost de successions i patrimoni (aquí sí), l’IVA és el 4,5% (aquí el 21%), l’impost de societats és el 10% (aquí el 25%) i les cotitzacions a la Seguretat Social andorrana, repartides entre empresari (15,5%) i treballador (6,5%) sumen el 22% (mentre que aquí es poden enfilar conjuntament fins el 40% o més). Els partits polítics han criticat la fiscalitat andorrana, estigmatitzant els pròfugs per motius tributaris, i demanen limitar el seu estatus privilegiat de paradís fiscal. Però també es podria donar la volta a l’assumpte, tot fent autocrítica de la condició d’Espanya (i Catalunya) com infern fiscal.

El sistema impositiu d’Andorra no és tan excepcional com hom podria creure. A Europa, hi ha diversos règims tributaris amb tipus marginals màxims sobre la renda propers al 10%, molt allunyats, per tant, del 47% existent a Espanya.  Bulgària, Romania o Bòsnia tenen un tipus únic del 10% sobre la renda; Hongria i Lituània mantenen un tipus únic del 15%; Estònia i Geòrgia compten amb el 20%; la República Txeca manté un tipus marginal màxim del 23% i Eslovàquia del 25%; països tan rics i pròspers com Singapur o Suïssa gaudeixen de tipus impositius màxims del 22% i 23% respectivament. A més, altres països tan propers com Portugal, Itàlia o Grècia ofereixen importants descomptes per captar nous contribuents. En un món globalitzat i digitalitzat, hi ha jurisdiccions fiscals molt atractives que atrauen professionals altament remunerats. Cada vegada és més factible treballar online i residir en països amb impostos baixos. La defensa dogmàtica d’impostos elevats acaba dessagnant els contribuents i converteix el país en una presó fiscal.

El poder sobre els impostos comporta el poder per destruir. Els impostos afecten les decisions dels individus per treballar, estalviar i invertir en capital humà; a les empreses per produir, crear llocs de treball, invertir i innovar; i als inversors a l’hora de triar els actius i els destins dels capitals. Per tant, la fiscalitat té una incidència decisiva sobre les fonts de creació de riquesa i benestar d’una societat. El PIB i l’ocupació no són un pastís de formatge de dimensió fixa i determinada. Pot augmentar o disminuir, i sobre la seva grandària juga una influència determinant el model tributari. En una economia oberta i globalitzada, els països utilitzen els impostos com un mecanisme per millorar la seva competitivitat i atreure activitats productives i personal qualificat. La competència fiscal entre països estimula l’activitat econòmica i, al final, acaba beneficiant també els Estats més respectuosos amb la llibertat econòmica generant majors recaptacions tributàries per increment de les bases imposables.

A Espanya, els contribuents amb bases imposables superiors a 60.000 euros anuals representen el 4% dels declarants i aporten el 40% de la recaptació total de l’impost. La franja compresa entre els 30.000 i els 60.000 euros representa el 18% de les declaracions i aporta el 36% per cent del total recaptat. I en la franja inferior als 30.000 euros hi ha el 78% dels contribuents que aporten el 24% restant. Per tant, la progressivitat de l’IRPF és brutal i castiga molt especialment les rendes del treball. La imposició sobre els guanys del capital, les plusvàlues, és un tribut que no permet augmentar la recaptació i produeix resultats oposats als esperats. Senzillament, la lliure circulació de capitals els desplaça cap aquells llocs que ofereixen un millor tractament tributari. També les cotitzacions socials són un impost sobre la contractació de treball. El salari i les cotitzacions a la Seguretat Social encareixen el treball, els empresaris contracten menys mà d’obra i l’atur augmenta. No és cap casualitat que Espanya suporti taxes d’atur del 20%, mentre que Andorra gaudeix de plena ocupació.

Urgeix la rebaixa dels tipus impositius de la fiscalitat directa per estimular el treball, l’estalvi i la inversió, i també una disminució radical de les múltiples deduccions i desgravacions que distorsionen les decisions dels individus. Com té Andorra, s’hauria de plantejar un tipus impositiu únic moderat sobre el treball i els beneficis, suprimint les actuals deduccions empresarials que només serveixen per impulsar les accions promocionades pel govern existent. Com a Andorra, s’haurien de reduir les cotitzacions socials i equilibrar la part que paga l’empresa amb la del treballador. La rebaixa d’aquest impost sobre el treball reduiria els costos laborals, estimularia la contractació i milloraria la competitivitat de les empreses. Com a Andorra, s’haurien de substituir els impostos sobre successions i patrimoni per declaracions censals de béns a tipus zero, amb el que no existiria cap incentiu al frau i es maximitzaria la seva funció d’ajuda al control tributari. Aquesta reducció d’impostos disminuiria la recaptació, almenys a curt termini, però no faria necessària la contracció de la despesa pública gràcies a l’arribada dels fons europeus anticovid. Es tracta, en paraules d’un eminent polític britànic del segle XIX, de permetre el creixement del diner a les butxaques dels contribuents. Quelcom que hauria de recordar el proper president de la Generalitat que sortirà avui elegit.