Archive

Archive for Juny de 2014

L’anti reforma fiscal del PP

 

cristobal-montoro1

A ningú li agrada pagar impostos. En general, es cobegen els elevats ingressos, però s’evita el pagament de les exaccions fiscals. Només cal fixar-se en els 39 eurodiputats espanyols, des del propi Cristóbal Montoro fins a Elena Valenciano, passant per Miguel Ángel Arias Cañete i Rosa Díez, partícips d’una SICAV d’alt rendiment amb seu a Luxemburg. Un any després que el PP arribés al poder el 2011, i en contra de totes les seves promeses electorals, va pujar els impostos. L’excusa és que es varen trobar una situació fiscal pitjor a l’esperada amb factures per pagar dins el calaix.

Ara que ja es perfilen en l’horitzó les eleccions del 2015, el PP ha presentat una reforma fiscal magnífica, en paraules de Rajoy. En realitat és una reforma incompleta, inoportuna i molt probablement contraproduent. Incompleta, perquè només modifica l’IRPF i no toca les cotitzacions socials, quan aquestes s’haurien de reduir un mínim de quatre punts. L’atur a Espanya és un càncer econòmic i un drama social. No cal estudiar massa economia per comprendre que el pagament obligatori d’uns costos socials desproporcionats (més del 6% del sou brut a càrrec del treballador i més del 30% a càrrec de l’empresari) frustra contractes de treball, que s’haurien realitzat d’altra manera. Inoportuna per ser un acte propagandístic de cara a les properes eleccions. I contraproduent perquè, sense creixement, augmentarà el dèficit públic, forçarà més retallades socials i, potser, la desconstrucció última de l’Estat del benestar així com l’ofegament definitiu de les finances de Catalunya.

Els trams de tributació de l’IRPF passen de 7 a 5 (continuen sent massa nombrosos) i el tipus impositiu marginal (el que paga l’últim euro guanyat) es situa entre el 20% i el 45% (51% a Catalunya si es manté la tarifa actual). Convé també calcular el tipus impositiu mitjà que acabarà pagant cada contribuent sobre el total de la seva renda. I aquí trobem que, comparant-lo amb la llei d’IRPF vigent amb Zapatero que el PP va modificar el 2012 per augmentar la pressió fiscal, es millora la tributació de les rendes baixes, inferiors a 40.000 euros anuals. Les rendes mitjanes, entre 40.000 i 65.000 euros, acabaran pagant el mateix. I les rendes altes, superiors a 65.000 euros anuals, suportaran una tributació més elevada. Pel que fa a les rendes del capital, també acabaran pagant més. El 2011, amb Zapatero, per sota de 6.000 euros pagaven el 19% i el 21% a partir d’aquesta quantitat. Amb el PP, s’hi afegeix un nou tram al 23% a partir de 50.000 euros. A més, s’elimina l’exempió sobre els primers 1.500 euros de dividends, així com també la disminució sobre els rendiments d’actius financers adquirits abans de 1994.

La reducció dels ingressos públics causada per aquesta anti reforma fiscal del PP oscil·larà entre 5.000 i 10.000 milions d’euros. Considerant que el país ja havia d’ajustar els seus comptes en 55.000 milions d’euros fins el 2017, com es podrà portar a terme ara un ajust fiscal entre 60.000 i 65.000 milions? Doncs amb menys serveis públics i amb un empitjorament del finançament autonòmic (!). Només cal recordar amb quin sarcasme responia el ministre Cristóbal Montoro la pregunta de quan estarà completat el nou sistema de finançament de les Comunitats Autònomes. No ho estarà. S’aplaça sine die. Perquè, és clar, l’anti reforma fiscal del PP ja ha estat pensada per jivaritzar (1) l’Estat del benestar i el finançament de la sempre molesta i queixosa Catalunya. 

(1) Per jivaritzar s’entèn la pràctica d’alguns pobles de reduir els caps dels guerrers enemics morts en combat.

 

Sexe, drogues i PIB

 

zona roja visita mi blog sharpiton.blogspot.com_01

El govern espanyol, amb independència del color polític, sempre s’ha oposat a incloure dins del PIB activitats com la prostitució o la compravenda de drogues toves (marihuana i haixix). A partir del proper mes de setembre, i per mandat de la Comissió Europea, l’estimació de l’import monetari que suposen aquestes activitats no legals passarà a incrementar l’indicador macroeconòmic. Els canvis metodològics permetran un increment total del PIB del 4,5%, és a dir, 45.000 milions d’euros. Per què presta l’Eurostat atenció a l’economia il·legal?

En primer lloc, per maquillar les dades d’endeutament. Un dels principals problemes de l’economia del vell continent és l’elevat (i descontrolat) deute públic. Donat que les tímides (o inexistents) reformes estructurals no són suficients per sanejar les finances dels Estats, una manera fàcil i ràpida de reduir el deute en relació al PIB és augmentant el denominador. L’adequació a la nova normativa permetrà rebaixar el dèficit fiscal en tres dècimes percentuals i el deute públic en quatre punts, ara que porta camí de superar a Espanya el 100% del PIB. Senzillament, quan no es pot canviar la realitat es canvia la mètrica i problema solucionat (o no). Com deia l’estadista britànic Benjamin Disraeli, hi ha tres tipus de mentides: les mentides, les grans mentides i les estadístiques. El PIB, com tot indicador estadístic macroeconòmic, s’inclou a la tercera categoria.

El càlcul del Producte Interior Brut, a diferència d’altres indicadors microeconòmics més precisos, mostra evidents deficiències. Definit com la suma de tots els béns i serveis de consum finals produïts en un país durant un any, inclou el consum familiar, les inversions empresarials, la despesa pública i les exportacions netes. Deixa al marge, però, no només tota l’economia financera, sinó la part més important dels esforços productius d’un país com és la fabricació de tots els béns intermedis. Per arribar, per exemple, a la venda final de pa al consumidor, són necessàries algunes etapes productives prèvies. Primer, el pagès produeix blat, blat que es transformarà en farina, farina que es convertirà en pa, i, finalment, el pa serà distribuït fins arribar al comerç minorista. La Comptabilitat Nacional, en el càlcul del PIB, només considera el valor monetari de l’última etapa productiva (venda minorista de pa), però no té en compte les tres etapes anteriors (producció de blat, fabricació de farina i venda majorista de pa). El càlcul del PIB elimina l’enorme volum d’esforç empresarial que cada any es dedica a la producció de béns intermedis i que constitueix la part més important de l’activitat econòmica. La inclusió del valor dels béns intermedis per al cas dels Estats Units superaria en més de dues vegades l’import de les xifres oficials del seu Producte Nacional Brut. La importància del consum baixaria des del 60-70% actual a un escàs 33% del PIB i la inversió augmentaria fins a representar el 66% del total del PIB.

En segon lloc, la decisió política d’incloure les drogues i la prostitució podria portar al fet de legalitzar aquestes activitats i tributar per elles. Així s’han manifestat, recentment, els propis inspectors d’hisenda. Fer-ho permetria lluitar amb més eficàcia contra el proxenetisme associat a la prostitució, l’engany i les coaccions a noies explotades per màfies extorsionadores, i, curiosament també, permetria reduir i controlar el consum de marihuana entre els joves i adolescents. I és que Espanya té, malgrat la prohibició legal vigent, un dels índexs de consum de drogues, toves i dures, més elevats del món. Això genera sociopaties i greus problemes neurològics que, en opinió d’alguns psiquiatres, poden ser la causa de dèficits d’atenció i concentració, fracàs escolar i agressivitat descontrolada, o, fins i tot, futures esquizofrènies. La normalització laboral dels serveis sexuals també disminuiria l’atur, tot augmentant la recaptació impositiva i els precaris ingressos de la Seguretat Social. Altres països de la Unió Europea, com Holanda, fa temps que ho van legalitzar, amb resultats positius.

Fer-ho implicaria també un compromís més radical de lluitar contra les activitats legals en negre, com el cas del lampista que va a un domicili particular a arreglar una aixeta, cobra en efectiu, i no paga impostos. De fet, l’economia legal en negre s’estima a Espanya en un 25% del PIB (250.000 milions d’euros), mentre que la suma de les activitats il·lícites provinents de la prostitució i les drogues toves es podria situar a l’entorn de 13.000 milions. Si totes aquestes activitats tributessin, les arques de l’Estat ingressarien més de 60.000 milions d’euros, una xifra molt considerable i superior als 55.000 milions que, segons el governador del Banc d’Espanya Luis María Linde, és l’esforç necessari de reducció del dèficit públic fins l’any 2017.

 

Espanya: economia shambhala

SAM_2672

Com a manresà, sempre m’ha captivat la figura d’Ignasi de Loiola. Els canvis dels seus objectius vitals són extrems, de militar a religiós, i sempre aplicant-hi una intensitat màxima. En la seva estada a Manresa, el sant penitent experimenta pulsions espirituals extremes, que van des de desitjos suïcides fins a raptes místics. Hi ha qui parla de bipolaritat. Ho desconec.

El que sí podem considerar bipolar és la dinàmica de l’economia espanyola. El seu comportament és veritablement maníac-depressiu. En temps d’expansió, el creixement d’Espanya supera al de la mitjana europea, ni que sigui de manera insostenible i molt desequilibrada. Però quan arriba la crisi, la recessió es deixa notar amb molta més virulència i gravetat. Els motius últims els hem de trobar en el funcionament del sistema financer i monetari, que trasllada aquestes oscil·lacions a l’economia productiva real.

Recordem quan Zapatero es vantava de què el PIB per càpita d’Espanya era més alt que el d’Itàlia i que aviat es superaria el de França? El 2007, el PIB per càpita espanyol es va situar en el 105% de la mitjana de la UE. Des d’aleshores, l’etapa depressiva ha experimentat un pronunciat i continuat agreujament. La renda espanyola ha caigut fins a situar-se ara en el 95% de l’europea. Suposa 24.500 euros anuals (en realitat menys de 17.500 després del pagament d’impostos), mentre que la mitjana de la UE són 25.700 euros i la de l’eurozona 27.700 euros. La crisi és general, però no tothom està igual de malament. Mentre Espanya ha perdut 10 punts percentuals de renda des del 2007, Alemanya n’ha guanyat 9, França s’ha mantingut igual, i Itàlia torna a superar a Espanya. I si considerem el consum per càpita, la situació d’Espanya encara empitjora més (91% de la mitjana de la UE).

 

 

La regulació dels taxis i Uber

1402493231421

Aquesta setmana, i coincidint amb l’inici del campionat mundial de futbol, un veritable opiaci social en temps de crisi, ha tingut lloc una protesta dels taxistes, des de Barcelona fins a Berlín, contra l’empresa nord-americana Uber, que ofereix servei de transport en vehicles particulars que compleixin una sèrie de condicions a canvi d’una comissió del 20% a favor dels gestors de l’aplicació mòbil. Els taxistes consideren que és una competència deslleial i no s’adonen que el veritable problema està en el sistema d’autoritzacions administratives que converteix el sector dels taxis en un oligopoli regulat per l’Estat.

La Comissió Europea, més fiable que l’administració estatal, no prohibirà serveis com els d’Uber o Blablacar. Algú entendria que, després d’anys recomenant compartir vehible per reduir la contaminació, ara el polític de torn il·legalitzés l’empresa que aprofita aquest nínxol de mercat? Els ajuntaments controlen el número de llicències i els requisits per ser taxista. Un sector, com el de les farmàcies o els estancs, que està excessivament regulat. Paradoxalment, es dóna la culpa de (quasi) tot a la salvatge competència del lliure mercat, quan la realitat ens mostra mercats totalment intervinguts on la lliure competènca brilla per la seva absència. L’administració regula els preus i les tarifes, la quantitat de taxis, el preu de la llicència (pot arribar a dos-cents mil euros), el tipus de cotxe i, fins i tot, la indumentària del taxista i el codi de conducta apropiada. Després de la prescriptiva homologació, el taxímetre o comptador que indica l’import a pagar per l’usuari del taxi en funció de la distància, pot superar els tres mil euros.

Tanta regulació ofega el sector. Els costos es disparen, mentre que els ingressos estan controlats per l’arbitrària tassació que en fa l’administració pública. Menors ingressos i la inflació de costos redueixen la rendibilitat del sector, coarten la creativitat i la innovació empresarial, anul·len la competència i subordinen el taxista a la voluntat capriciosa del polític regulador.

No deixa de ser un senyal clar dels greus errors i inconsistències del paradigme econòmic dominant monetarista/keynesià, que un sector com el dels taxis, on no hi ha competència, es correspongui amb el mal anomenat model de competència perfecta. Fixem-nos, sinó, com els taxis compleixen molts requisits d’aquest tipus de mercat: les empreses (els taxistes) són nombroses i no tenen cap poder per fixar el preu (que està regulat), el producte/servei és homogeni, la informació és perfecta (els requisits establerts pel regulador són coneguts), no hi ha publicitat, la tecnologia (el tipus de cotxe) és similar… Tal com explico en el meu llibre d’introducció a l’economia, el veritable indicador que determina el grau de competència d’un mercat és la llibertat d’entrada (i sortida). On hi ha privilegis i barreres legals d’entrada imposades per l’Estat (com en el sector dels taxis, les farmàcies, els estancs…) no hi ha lliure competència, sinó oligopolis i monopolis.

Cal urgentment liberalitzar aquests sectors. Cal que l’Estat deixi d’imposar uns paràmetres empresarials que han de ser resultat de les forces espontànies del mercat. L’Estat no ha de vetllar per la qualitat del servei dels taxis ni s’ha de preocupar per la satisfacció de l’usuari, perquè els resultats aconseguits són inevitablement contraris als pretesos. Agafar un taxi resulta car, depenent de les circumstàncies pot ser difícil, i la qualitat del servei no sempre és la desitjada (només cal que intenteu utilitzar el GPS del vostre smartphone per irritar profundament el/la taxista). Cal promoure la competència i liberalitzar l’economia, donant la benvinguda a aplicacions com la d’Uber. La liberalització beneficiaria els consumidors (que pagarien menys per un servei millor), impulsaria el turisme (agilitzant la seva mobilitat) i generaria ocupació (possibilitant un lloc de treball fàcil a alguns aturats).

Crònica d’un fracàs anunciat

tipos-interes-2014

El Banc Central Europeu (BCE) ha decidit treure definitivament el bazuca aquesta setmana i anunciar mesures monetàries ultraexpansives. Malauradament, serà la crònica d’un fracàs anunciat. En l’intent de fer arribar el crèdit a les famílies i empreses, situa l’interès en el 0,15%, penalitza els diners que els bancs dipositen en el BCE amb un 0,10% negatiu i proposa monetitzacions directes d’actius empresarials i deute públic.

Pràcticament, Mario Draghi esgota ja tota la munició monetària disponible. L’única bala que li queda en la recàmara seria suprimir el tipus d’interès (0%) i fer arribar directament, sense la intermediació de la banca, el nou diner fabricat de manera massiva a governs (descontrolant del tot el deute públic) i empreses (a quines sí i a quines no?), excloent els ciutadans (o potser esperem que el BCE ens ingressi uns quants milions d’euros en els nostres comptes corrents a cost zero?).

És un camí equivocat que fa massa temps que estem recorrent. El problema que tenim no és de manca de liquiditat i de demanda, sinó de solvència i d’oferta. Abans del 2008, les polítiques monetàries i fiscals equivocades van portar-nos a una massiva inversió errònia finançada amb excés de deute. Per recuperar el creixement i reduir l’atur, cal reajustar l’estructura productiva i reduir el deute. Ens varen enganyar amb unes promeses de falsa riquesa, dirigint els escassos recursos disponibles a sectors hipertrofiats i innecessaris, quan es requereixen amb molta més urgència en d’altres de consum bàsic.

Cal liquidar els sectors inviables i redireccionar-los a activitats productives i rendibles, que operin en mercats competitius no privilegiats. I per això necessitem més estalvi amb lliure iniciativa empresarial, i menys deute i regulacions obstructives. Com es diu habitualment, es pot portar el cavall al riu, però no es pot obligar-lo a beure aigua si l’animal no ho vol. Es pot manipular el tipus d’interès a mínims històrics, però no es pot forçar una demanda de crèdit solvent inexistent. Imposar a la societat interessos nominals nuls i interessos reals negatius és un error. Desincentiva l’estalvi i també la reducció tan necessària del deute, conformant una societat narcotitzada i sense capacitat de reacció, uns bancs zombis i adictes al deute públic, unes empreses regulades i no competitives que obtenen beneficis gràcies al BOE, uns Estats sobredimensionats i corruptes.

El BCE fixa l’interès en el 0,15%

draghi-bce-actuacion--644x362

Com afectaran les últimes mesures adoptades pel BCE la butxaca del ciutadà o la vida del petit empresari? Bàsicament, no els afectaran.

En primer lloc, la rebaixa del tipus d’interès del 0,25% al 0,15%, malgrat marcar un mínim històric, no es traduirà en cap rebaixa significativa de l’interès dels préstecs. El banc emissor sí té capacitat per encarir els préstecs amb polítiques monetàries contractives, però no pot arribar a subsidiar o pagar interessos negatius quan fixa artificialment, com ara, un interès històricament proper al 0%.

En segon lloc, fixar una facilitat de dipòsit del -0,10% no té cap precedent i significa penalitzar els diners que els bancs comercials tenen dipositats en el BCE. S’aconseguirà la circulació en forma de crèdits d’aquest diner parat? Difícilment, ja que abans els agents econòmics han de continuar sanejant-se i reduint el seu excessiu endeutament. És més fàcil que els bancs comercials traspassin als clients aquests costos en forma de comissions o/i encariment del crèdit que no pas facilitin el finançament empresarial.

En tercer lloc, després de comprovar com el generós finançament a cost mínim del BCE als bancs comercials es destinava a comprar deute públic de l’Estat, aconseguint fàcils rendibilitats immediates, i no a l’economia real, ara es condicionarà el finançament a la concessió de préstecs a famílies i empreses. Ho aconseguirà? Difícilment, perquè, una vegada més, mentre no es corregeixi el palanquejament excessiu, els bancs continuaran mostrant-se molt reacis a la concessió de crèdits sense garanties.

En quart lloc, la compra de deute públic pel BCE augmentant la massa monetària (sense esterilitzar) significa monetitzar deute públic, teòricament prohibit a Europa, i copiar el model nord-americà d’expansió monetària (quantitative easing). Fins quan hi estarà d’acord Alemanya?

Per últim, el BCE es proposa finançar directament algunes (grans) empreses, sense passar per l’intermediari financer bancari. Per què continuar privilegiant les entitats bancàries, si aquestes no realitzen la seva funció bàsica d’intermediació financera? A quines empreses sí finançarà directament el BCE i a quines no i amb quins criteris? S’haurà de veure. Mentrestant, però, aquestes mesures inflacionistes continuaran alimentant la bombolla mare del deute públic.