La nova criptomoneda de Facebook

Des que Facebook va anunciar el llançament de la seva pròpia moneda, la libra, s’han succeït les declaracions a favor i en contra de la divisa virtual. La nova criptomoneda estaria gestionada per un consorci d’empreses, amb seu a Ginebra (Suïssa), on hi hauria companyies com els gegants financers Visa o Mastercard, Vodafone o Uber, les tecnològiques Spotifiy o eBay i el mateix Facebook. La intenció és que la divisa estigui disponible en un moneder virtual que s’integri a WhatsApp (més tard també a Facebook i Instagram), i que els clients puguin fer transaccions entre particulars. Mark Zuckerberg es dirigeix, amb aquesta operació, als usuaris de la seva aplicació que no disposen dels serveis bancaris. 1.700 milions de persones a tot el món estan fora del sistema financer perquè no tenen accés a un banc tradicional. Alhora, d’aquests 1.700 milions, n’hi ha 1.000 milions que tenen mòbil i 500 milions que tenen accés a internet. Per a l’empresa californiana es tracta d’un volum de mercat massa important com per deixar-lo passar sense treure’n un rendiment.

La libra faria ús del seu propi blockchain, però el funcionament seria molt diferent al del bitcoin. Les operacions amb bitcoin queden gravades a la cadena de blocs, un registre públic que pot ser verificat per qualsevol usuari que vulgui unir-se a la xarxa de supervisors, de manera que, a la pràctica, resulta impossible manipular-lo. Al final, la fiabilitat del sistema de pagaments del bitcoin no depèn d’una institució com el govern o el banc central, en la qual els ciutadans hagin dipositat la seva confiança, sinó de la supervisió descentralitzada i permanent de milers d’usuaris. La nova moneda de Facebook, però, funciona de manera diferent. El registre de transaccions amb la libra va a càrrec del consorci d’empreses esmentat, integrat per Visa, Mastercard i altres. El risc, per tant, és evident. Si aquestes empreses es confabulen i es posen d’acord per manipular els registres de libres al seu favor, qui ho podrà impedir? La resposta és clara: ningú. Per tant, el bitcoin es basa en una tecnologia de pagaments molt segura, mentre que la libra de Facebook no. El que es perd en seguretat es pot guanyar en velocitat i optimització de costos. Una transacció monetària controlada per poques empreses (la libra) és més ràpida i barata que una altra operació sotmesa a la verificació de milers d’usuaris (el bitcoin).

Facebook també ha especificat que la seva nova criptomoneda es podrà convertir en altres divises en funció del tipus de canvi, igual que es canvia una moneda per una altra quan es viatja. I que en lloc d’utilitzar l’or com a suport de la libra, es seleccionarien dipòsits bancaris i títols de deute públic en monedes procedents de bancs centrals estables i de bona reputació. Aquesta és una altra diferència important amb el bitcoin. L’estabilitat del valor de la libra dependrà bàsicament del valor del dòlar i de l’euro. Si Facebook defineix la seva nova moneda com la suma de 2 dòlars més 1 euro, és clar que la volatilitat del dòlar i de l’euro afectarà plenament el valor de la libra. Si el dòlar i l’euro es deprecien, la libra també ho farà. I viceversa. El valor del bitcoin també varia, però per motius diferents. El bitcoin és un actiu financer real, mentre que la libra és un passiu de Facebook. I això introdueix incentius perversos. Imaginem que el dòlar es deprecia més que l’euro en els mercats. Res impedeix a Facebook modificar unilateralment el valor de la libra, definint-la ara com la suma de 3 dòlars més 0 euros, el que empobriria automàticament els tenidors de libres i enriquiria la companyia tecnològica de Silicon Valley, que aconseguiria plusvàlues per arbitratge al poder comprar més quantitat de dòlars per cada euro disponible. Per altra banda, aquests dòlars serien la reserva monetària que garantiria el valor (inestable) de la libra. Res impedirà a Facebook de caure en la temptació i copiar la pràctica bancària habitual d’invertir a llarg termini els diners dipositats pels clients a curt termini, amb l’objectiu d’incrementar els guanys. Més beneficis per l’empresa, sí, però a base d’ocasionar crisis de liquiditat i solvència, perjudicant els usuaris de libres. I és que la moneda virtual patiria un daltabaix quan alguna de les arriscades inversions a llarg termini de Facebook esdevingués ruïnosa.

La competència sempre és bona, però en l’àmbit monetari ha brillat fins ara per la seva absència. El dòlar, el ien o qualsevol altra moneda fiduciària emesa per un banc central és l’expressió d’un monopoli públic de l’Estat que imposa la moneda dins dels seus límits territorials. Aquest sistema, vigent al món des del 15 d’agost de 1971, quan Nixon va declarar la inconvertibilitat del dòlar en or, està causant greus crisis financeres periòdiques. Els fets demostren que no hi podem confiar. La libra és privada i centralitzada en unes poques empreses autoritzades. Facebook ha compartit algunes dades personals dels seus 2.500 milions d’usuaris. No s’hi pot confiar i la seva moneda tampoc és fiable. Un monopoli privat és tan o més nociu i perjudicial que un monopoli públic. El que cal és liberalitzar l’economia i garantir la competència. També, i molt especialment, en l’àmbit monetari i financer. Que gaudeixin de les vacances.

La reforma dels partits polítics

Les forces polítiques sobiranistes catalanes ens han recordat els darrers dies que la fràgil unitat d’acció es trenca ràpidament davant els interessos sectaris i partidistes. Ja en l’àmbit local, CDC havia pactat amb el PSC a Girona o la Diputació de Tarragona i després de les eleccions municipals del 26M els partits independentistes han prioritzat els seus propis interessos per fer-se forts i aconseguir el poder on fos possible. Els republicans van pactar amb socialistes a ciutats com Reus, Tàrrega, Sant Cugat i Figueres per fer fora la llista més votada de JxCat i els postconvergents van pactar amb el PSC a la Diputació de Barcelona per atorgar la presidència de l’ens municipal, que ostenta el tercer pressupost més elevat de Catalunya amb 955 milions, a la batllessa d’Hospitalet de Llobregat Núria Marín. És normal que la societat d’opinió independentista estigui enfadada i confusa, dividida i afeblida, travessada per sentiments de frustració i desengany. Estarem majoritàriament d’acord en què un dels principals problemes institucionals d’Espanya, i Catalunya, és el funcionament dels partits polítics. El polític es deu al partit i no a la societat o als votants que l’han triat. La maquinària interna dels partits polítics acumula un poder molt elevat que no s’utilitza per al bé comú o l’interès general. Caldria una reforma per tal que el polític degui l’escó al contribuent, a l’elector. I no al partit que el posa en una llista tancada, més amunt o més avall, en funció del grau de lleialtat i dels favors rebuts. La relació entre l’elector i el polític promouria l’empoderament del primer i la responsabilitat individual del darrer, que no oblidaria que deu el seu càrrec al ciutadà i que la continuïtat de l’escó depèn de si el representa bé o no.

La reforma adequada del sistema actual de llistes tancades no en seria un de llistes obertes. A les passades eleccions del 28A, el Senat va elegir 208 de 266 senadors per votació directa. Concretament, 4 per província. I quin percentatge de ciutadans coneixia els seus 4 representants? El mateix passaria amb hipotètiques llistes obertes al Parlament. La circumscripció de Barcelona elegeix 85 diputats al Parlament de Catalunya. S’imaginen si els haguéssim d’ordenar en una llista de preferències individuals? Impossible. Com a molt en votaríem un parell, que ens serien populars i simpàtics, i la resta de diputats sortirien del darrera de la llista encara que ningú els hagués marcat. Holanda té un sistema amb llistes obertes. Un altre sistema possible seria el de primàries, on el ciutadà escull una llista entre diferents candidats voluntaris. Primàries Catalunya va ser el moviment impulsat per l’Assemblea Nacional Catalana a les darreres eleccions locals per intentar situar als ajuntaments les candidatures ciutadanes sorgides dels moviments sobiranistes. L’intent, però, no va reeixir.

El sistema més eficaç, que funciona a Gran Bretanya, França o Alemanya, és el diputat de districte. Consisteix a dividir el país en tants districtes com escons té al parlament. França té 577 diputats perquè està dividida en 577 districtes, la Cambra dels Comuns té 650 escons perquè la Gran Bretanya està dividida en 650 districtes… I Catalunya podria tenir 135 districtes d’on sortissin els 135 diputats del Parc de la Ciutadella. Cada partit polític presenta només 1 candidat per districte i cada districte, amb una població similar de 50.000 habitants, escolliria només 1 diputat. El guanyador amb més vots ocupa l’escó i la resta es queden fora. Aquest és el sistema del Regne Unit, majoritari i amb una possible manca de proporcionalitat en els resultats. Un partit que guanyi amb el 30% dels vots aconseguirà el 100% dels escons i el que perdi amb el 20% dels sufragis es pot quedar sense diputats. La variant francesa, a dues voltes, llima aquesta manca de proporcionalitat i obliga al partit guanyador a aconseguir més del 50% dels vots. I en el cas d’Alemanya, l’elector vota en dues urnes separades. Una serveix per elegir el diputat de districte per sistema majoritari i l’altra és una llista tancada de partit com fem nosaltres, donant la possibilitat que els partits minoritaris que mai guanyaran en cap districte tinguin representació al Parlament.

El diputat, en tots els casos, té una oficina oberta a la població del districte i la població identifica el seu diputat, a qui coneix personalment, encara que no sigui el que ells varen votar. Tots els problemes del districte arriben al coneixement del polític, que haurà de gestionar-ne la seva solució. Fixem-nos que, així, la maquinària del partit polític es posa al servei del ciutadà. Els partits no poden fer el que volen i s’erosiona l’antidemocràtica norma de votar sempre el que dicti el partit polític, com passa ara. Si un diputat creu que la posició del seu partit és contrària als interessos del districte, hi votarà en contra. Si hi votés a favor, hauria de justificar la decisió davant dels seus electors, que podrien penalitzar-lo en els següents comicis. Aquest sistema reforça la representativitat dels polítics davant els ciutadans. La iniciativa política ja no la té la maquinària del partit, sinó l’elector que condiciona les decisions del seu representant.

La importància de les institucions

Daron Acemoglu, professor d’economia a l’Institut Tecnològic de Massachusetts, i James Robinson, economista de la universitat de Chicago, són autors del llibre Why nations fail?, on intenten explicar quines són les causes de la prosperitat i els fracassos dels països. Consideren que els països desenvolupats són rics perquè han desenvolupat institucions inclusives on es creen els incentius per invertir i innovar sobre la base del respecte a la propietat privada i el compliment dels contractes. L’Estat manté el monopoli legal de la violència, en paraules del gran sociòleg Max Weber, i adopta formes de govern necessàriament democràtiques. Les institucions són inclusives i permeten l’avenç de tota la societat, en lloc de beneficiar només els rics. En contrast a les institucions econòmiques inclusives, els autors oposen els països amb institucions extractives, que poden generar cert creixement a curt termini, però que a llarg termini estan sempre condemnats a la misèria i el fracàs. En aquests casos, la població queda exclosa del progrés en benefici d’una minoria elitista i privilegiada que concentra i acumula poder a les seves mans. De fet, el llibre comença amb la ciutat de Nogales, separada físicament per una tanca que fa de frontera entre Mèxic i els EUA. La part mexicana és pobre, insegura i desigual. En canvi, la part nord-americana és rica, més cohesionada i s’hi pot caminar sense por a què et segrestin o atraquin. Consideracions semblants es podrien fer entre Corea del Nord, pobre i sotmesa a un règim comunista, i Corea del Sud, molt més avançada malgrat compartir la mateixa genètica i els mateixos costums amb els seus germans del nord. Al llarg de quinze capítols, el llibre proveeix multitud d’exemples de com les institucions inclusives i obertes a la majoria faciliten el progrés econòmic i el benestar social, mentre que les institucions extractives controlades per una minoria privilegiada persegueixen mantenir l’statu quo de les elits tot perpetuant la pobresa i les desigualtats.

Pel que fa a Espanya, la qualitat de les institucions no és bona. Ja ho sabem. La classe política espanyola ha desenvolupat un interès particular, sostingut per un sistema de captura de rendes, que està per sobre de l’interès general de la població. I aquestes institucions extractives tenen un llarg recorregut històric. L’imperi espanyol del segle XVI explotava els territoris americans amb un règim de monopoli centralitzat en la Casa de Contratación de Indias, amb seu a Sevilla. La població de la Corona catalano-aragonesa i del nord de la península varen ser exclosos del comerç amb Amèrica durant quasi bé tres-cents anys. Els ports de Barcelona i Palma de Mallorca hagueren d’esperar fins el 12 d’octubre de 1778 per poder participar en el lliure intercanvi de mercaderies amb els ports americans. Exactament 286 anys després que Cristòfor Colom descobrís el nou continent. I el sistema d’explotació dels nous territoris, conegut com encomienda, buscava l’apropiació de les riqueses naturals mitjançant la violència i l’esclavatge encobert. El propòsit dels conqueridors espanyols era apropiar-se dels metalls preciosos d’aquells rics territoris d’ultramar i no pas fer-ne partícips als indígenes.

En l’actualitat, la política i tots els satèl·lits que orbiten al seu entorn s’ha convertit en un modus vivendi que alterna càrrecs oficials amb endolls a empreses, fundacions i organismes públics. Els passadissos del poder connecten els càrrecs públics amb les canongies en empreses privades regulades i que depenen del BOE per prosperar. Alhora que una majoria de la societat lluita per sobreviure en un mercat desprotegit, una minoria grimpa sense esforços en un entorn monopolista i privilegiat. La classe política, mitjançant l’expansió de l’administració pública, s’assegura un sistema de captura de rendes que no crea nova riquesa. Simplement, la redistribueix d’un lloc cap un altre. Madrid, Catalunya, Comunitat Valenciana i Illes Balears paguen més del que reben. La resta de territoris són receptors nets de subvencions públiques. També dins dels territoris més maltractats hi ha grups socials que hi perden més que altres. I com es constata amb màxima preocupació, la classe política ha colonitzat àmbits que no li són propis com els alts tribunals de justícia i els màxims òrgans reguladors. Amb institucions extractives, l’interès particular de les elits domina sobre l’interès general de la societat i no a l’inrevés. Fixem-nos, en l’àmbit espanyol, com la paràlisi institucional utilitza el conflicte independentista com a coartada per a la inacció. I com, en el català, els interessos particulars dels partits independentistes els porten a aliances entre ERC i el PSC per fer fora la formació postconvergent dels governs locals de ciutats on havien guanyat amb vots el passat 26 de maig, i també al recent pacte entre JxCat i el PSC a la Diputació de Barcelona que atorga a la batllessa d’Hospitalet de Llobregat, Núria Marín, la presidència de la corporació.

Cal un alemany al capdavant del BCE

Aquesta setmana han quedat repartits els alts càrrecs de la Unió Europea. El primer ministre belga en funcions, el liberal Charles Michel, serà el successor de Donald Tusk a la presidència del Consell Europeu. L’alemanya Úrsula von der Leyen serà la presidenta de la Comissió Europea, substituint a Jean-Claude Juncker, i Christine Lagarde la presidenta del Banc Central Europeu (BCE), quan l’italià Mario Draghi abandoni el càrrec el proper 31 d’octubre. Pel que fa al Parlament europeu, serà el socialista italià David-Maria Sassoli qui comenci ocupant la presidència. Dos dels organismes més importants del club comunitari estaran liderats per primera vegada en la seva història per una dona. Christine Lagarde, directora gerent del Fons Monetari Internacional, presidirà el BCE. Lagarde, de 63 anys, ha dirigit l’FMI des de 2011, enmig de la crisi financera mundial i la crisi de l’eurozona. Lagarde és advocada i no té formació en economia. A mitjans de la dècada de 2000 va ocupar diversos càrrecs en el gabinet de la presidència de Nicolas Sarkozy, inclòs el de ministra de Finances. Lagarde va reemplaçar al capdavant de l’FMI a Dominique Strauss-Kahn, acusat d’agressió sexual en un cas que després va ser desestimat. El 2011 es va veure embolicada en una investigació de corrupció que va involucrar a un empresari francès i el 2016 un tribunal francès la va declarar culpable de negligència, però no li van acabar imposant cap sanció.

Des de la seva creació, el BCE ha estat presidit per Wim Duisenberg, Jean-Claude Trichet, Mario Draghi i, ara, Christine Lagarde. Un holandès, un italià i dos francesos. Hauria de sobtar que el banc emissor, amb seu a Frankfurt, no hagi estat mai dirigit per un alemany. Com diu Ramon Tremosa i Balcells, han perdut massa guerres. En general, els alemanys i europeus del nord són molt més rigorosos en la política monetària. No veuen amb bons ulls que el banc central financi els deutes públics dels Estats corruptes del sud. I tampoc que hagi de rescatar bancs en fallida, víctimes dels seus propis errors. Els alemanys tenen molt present en la memòria col·lectiva el dramàtic episodi de la hiperinflació de Weimar, el novembre de 1923, quan la massiva impressió de bitllets per pagar les altíssimes indemnitzacions de la Primera Guerra Mundial va provocar la pèrdua total del valor de la moneda. Milers de famílies i empreses van perdre tot el que tenien. El xoc monetari i social va ser tan fort que la classe mitjana va deixar de tenir fe en els mecanismes protectors de la democràcia. Les llavors que alimentarien la serp ja estaven sembrades.

En la conjuntura actual, Draghi va actuar amb contundència l’estiu de l’any 2012, quan semblava que l’euro es trencava. “Faré el que calgui per preservar l’euro”, va dir el banquer italià, “i creguin que serà suficient”. Dit i fet. Els mercats van validar aquestes paraules i la prima de risc de països com Espanya i Itàlia, que amenaçava la seva supervivència, es va moderar. El programa OMT, pel qual el banc emissor compra deute públic i finança directament l’excés de despesa pública va donar oxigen als governs espanyol, italià, grec i portuguès. Els europeus del nord, en general, no estan d’acord amb aquesta política. I Jens Weidmann en particular, l’alemany que presideix el Bundesbank, sempre s’ha oposat a què el BCE financi els governs dissoluts del sud. Les operacions de compra de deute públic espanyol per part del banc emissor subvencionen l’Estat a costa dels estalviadors del nord.

El repartiment d’alts càrrecs comunitaris ha buscat un equilibri per raó de gènere (Lagarde i von der Leyen), polític (conservadors i socialistes) i grandària del país (l’eix franco-alemany i la petita Bèlgica). De moment, continuarem amb un tipus d’interès zero i amb la política monetària (ultra)expansiva del BCE. Aquesta política no beneficia a ciutadans ni empreses, sinó bàsicament als Estats hiperendeutats, que reben finançament il·limitat a cost zero. Els mateixos bancs comercials en surten perjudicats al disposar de marges d’intermediació molt baixos. I que Lagarde no sigui una economista preparada, sinó una advocada i experimentada negociadora, significa que necessitarà dependre més del personal del BCE i dels membres tècnics del seu consell de govern. Però podem estar tranquils, perquè la presència de l’ex-ministre d’economia espanyol Luis de Guindos a la vicepresidència del BCE és tota una garantia i segur que l’ajudarà en aquest sentit.