Linde i el corralito català

Luis María Linde, governador del Banc d’Espanya, ha afirmat aquesta setmana que, en cas d’una hipotètica independència de Catalunya, hi hauria risc de corralito. El pronunciament comminatori de Linde, matisat després com improbable, no és nou. El novembre del 2013 ja va alertar que la independència portaria a la fallida dels bancs catalans, que només es podrien finançar al BCE a través de les seves filials en països membres de la unió monetària de manera puntual i no sistemàtica. És curiós com el més alt responsable institucional del Banc d’Espanya, encarregat de vetllar per l’estabilitat financera, contribueix amb les seves declaracions a l’efecte contrari. De totes maneres, la comunitat internacional continua creient en les possibilitats econòmiques de Catalunya. Ho demostra la inversió estrangera rebuda durant el primer semestre del 2015, que assoleix la xifra rècord de 2.000 milions d’euros, i també el creixement de les exportacions catalanes a l’exterior.

Sense acord, l’Estat espanyol sempre podria vetar l’admissió de Catalunya a la UE, que no es podria adherir a l’Eurosistema com a membre de ple dret. Catalunya hauria d’aconseguir un acord monetari amb la UE i el BCE, com els que tenen per exemple Mònaco i Andorra, refrendada per majoria qualificada i no pas unanimitat, del Consell Europeu. Per tant, el vot favorable i l’aprovació de l’Estat espanyol, sempre desitjable, no és imprescindible. Catalunya, en qualsevol cas, estigui o no a l’eurozona, haurà de tenir estructures sòlides d’estabilitat financera per evitar tensions internes i amb els altres països. El corralito o restriccions per als estalviadors en la disposició d’efectiu és un risc que existeix sempre en un sistema bancari de reserva fraccionària. Ha passat a Grècia i Xipre recentment, també a l’Amèrica Llatina, i passa cada vegada que una situació excepcional de pànic bancari provoca una avalantxa d’impositors que volen retirar en efectiu els seus estalvis. Per definició, quan el banc no custodia la totalitat dels nostres dipòsits a la vista, en cas de pànic financer l’entitat financera no pot complir les seves obligacions ni honorar els seus compromisos. Si un gran nombre de clients exigeixen la retirada en efectiu dels seus diners, no podran fer-ho per la senzilla raó que no hi són.

Legalment, a l’eurozona, el coeficient de caixa o de reserves és només de l’1%. Això significa que per cada 100 euros que dipositem en el nostre compte corrent, l’entitat financera manté 1 euro com a reserva legal i té lliure disponibilitat sobre els restants 99 euros. Naturalment, aquest encaix tan baix no garanteix la solvència a curt termini dels bancs i permet la multiplicació descontrolada del crèdit i de l’oferta monetària. Altres països, com els EUA, el tenen en el 10%. El sistema bancari català hauria de plantejar una clara distinció entre els préstecs i els dipòsits a la vista, de manera que aquests darrers estiguessin sempre disponibles a caixa, evitant qualsevol possibilitat de corralito i reforçant la solvència del sistema. Hi hauria d’haver un equilibri entre l’estalvi captat pels bancs i els préstecs concedits. Permetre l’endeutament a curt termini per finançar inversions a llarg termini és una temeritat. Naturalment, amb aquesta mesura els bancs perdrien la màgia de la creació de diners, però en cap cas tindrien cap dificultat insalvable. Un tipus de bancs s’especialitzarien en la custòdia dels comptes corrents, cobrant comissions pels seus serveis de gestió de tresoreria, i un altre tipus de banca s’especialitzaria en la concessió de préstecs i la inversió. Catalunya, comparable a Suïssa en termes de població i territori, gaudiria d’un sistema financer millor que el dels helvètics, convertint-se en una plaça financera internacional de primer ordre. Catalunya tindria l’oportunitat de convertir-se en la Suïssa del Mediterrani.

La importància del 27S, on tot comença (o acaba)

Les properes eleccions plebiscitàries del 27S a Catalunya marcaran, sigui quin  sigui el resultat, una fita important en el procés sobiranista, que s’encaminarà cap a la secessió o l’assimilació recentralitzada dins l’Estat. La radicalització del procés, passant amb relativament poc temps de l’autonomisme moderat i dialogant a posicions obertament secessionistes, es deu a tres motius principals.

El primer és l’immobilisme quasi autista del govern central, que s’oposa sistemàticament a totes les demandes de major autogovern que arriben de Catalunya. Amb independència de quin sigui el partit, conservador o progressista, que resideixi al Palau de la Moncloa, s’ha eliminat i diluït el reconeixement constitucional de la plurinacionalitat d’Espanya. La diferència inicial entre nacionalitats històriques i regions ha quedat en res amb el café para todos. S’ha equiparat el nivell competencial de Catalunya amb els de La Rioja, Murcia o Castilla-La Mancha. També ha estat infructuós l’intent de Catalunya d’incidir en la política general de l’Estat, degut a la manca d’instruments per facilitar la integració i la participació de les nacionalitats històriques en les institucions centrals.

El segon és la suspensió parcial de l’Estatut d’Autonomia del 2006. Després de ser aprovat pel 90% de diputats catalans a la Ciutadella, revisat pels diputats espanyols al Congrés de la Carrera de San Jerónimo i sancionat pel poble català en el referèndum del 18 de juny, el Tribunal Constitucional va declarar la seva parcial inconstitucionalitat el 28 de juny de 2010.

El tercer, i més important, és el dèficit fiscal crònic i sistemàtic que patim els catalans. La diferència entre les prestacions rebudes i les pagades és sempre negativa. La contribució mitjana de Catalunya a l’administració central i Seguretat Social correspon al 19,40% del total, mentre que es rep el 14%. Després de la contribució al fons de solidaritat, Catalunya queda pitjor que altres autonomies subsidiades i beneficiàries del fons. Els catalans perdem cada any entre el 8% i el 6% de la producció total, l’equivalent a 2.260 euros per persona. Donar voluntàriament i ocasionalment sang és un acte humanitari i de solidaritat, però l’extracció sistemàtica de sang acaba debilitant els cossos més sans i vigorosos. Lligat amb l’anterior, el model de finançament autonòmic d’Espanya és molt poc equitatiu i gens eficient. No existeix cap tipus de corresponsabilitat entre ingressos i despeses, i mentre uns polítics (mal)gasten en abundància, altres territoris paguen la despesa. El que es descentralitzin els ingressos i les despeses, tot transferint competències del govern central a l’autonòmic i local, per apropar la provisió dels serveis públics als ciutadans, també depèn del 27S.

L’envelliment de la societat

Manresa és una ciutat envellida. De fet, és la ciutat de més de 50.000 habitants més sobreenvellida de Catalunya (veure el Regió7 del 4 de setembre). Per cada cent persones amb més de 65 anys, prop del 18% superen els 85. Quasi el 20% dels manresans tenen més de 65 anys (14.728 persones). En altres èpoques, quan l’edat era un actiu important i l’experiència una garantia d’expertesa, aquesta situació hauria estat una fortalesa. Però en la societat tecnològica actual, que només valora l’ús de l’últim gadget en el mercat i rendeix culte al cos i la bellesa, l’envelliment és un problema social.

En termes econòmics, l’envelliment de la societat redueix el creixement, la productivitat i erosiona l’esperit emprenedor. També deteriora les finances de l’Estat i incrementa el dèficit públic, contribuint per tant a empitjorar el sobreendeutament i la càrrega financera del deute sobirà. Els impostos recaptats disminueixen, ja que la tercera edat és un segment de població poc productiu, al mateix temps que incrementen les despeses en dependència i sanitat, amb totes les malalties associades a la vellesa. Per suposat, també tensiona el sistema públic de pensions. L’any 1970, la població menor de 16 anys representava el 30% del total i els més grans de 65 només el 9,6%. Actualment, les xifres ja s’han invertit i els menors de 16 anys representen només el 15%, la meitat, mentre que el segment en edat de jubilació s’ha duplicat i supera el 18%. El nombre de cotitzants per cada pensió pagada presenta una caiguda continuada, passant de 2,8 el 2007, a només 1,9 en el moment actual. Algunes xifres oficials presenten una ràtio lleugerament superior a 2, però per això sumen als cotitzants els aturats que cobren la prestació per desocupació. Amb l’envelliment, la caixa pública de les pensions entra en dèficit. En només tres anys, el govern del PP s’ha gastat el 38% del fons de reserva de les pensions. A aquest ritme, en quatre anys es buida l’anomenada guardiola de les pensions. Pensem que l’any 1984 un treballador es jubilava als 65 anys, cobrant de mitjana el sou dels darrers 2 anys treballats i havent-ne cotitzat 10. Actualment, l’edat de jubilació se’n va als 67 anys, cobrant de mitjana el sou dels darrers 25 anys treballats i havent-ne cotitzat 37.

El sistema actual exigeix augmentar els impostos, retallar la despesa pública i reduir les pensions. A més d’impopular, això suposa un veritable col·lapse en una societat envellida, poc productiva i altament dependent. Una correcta gestió de la immigració i l’elevació gradual de l’edat de jubilació, dins de la correcta planificació d’una vellesa activa, són dues maneres d’aliviar aquest problema. Els governs no haurien de defugir els possibles efectes traumàtics d’aquest procés. Potser aquesta bomba demogràfica no explotarà la següent legislatura, però la detonació ja ha iniciat el compte enrere.

El viciós cercle monetari

La reunió d’aquesta setmana del Consell del Banc Central Europeu (BCE) ha decidit continuar amb els estímuls monetaris. Una vegada més, la resposta del BCE als problemes econòmics, ara provinents de la Xina i del seu menor creixement, passa per crear més moneda i continuar amb un tipus d’interès històricament baix del 0,05%. Des del març passat, el BCE compra cada mes deute públic i privat de la zona euro, especialment deute sobirà, per valor de 60.000 milions d’euros. El president del BCE, Mario Draghi, ha afirmat que podria incrementar i allargar la duració d’aquest programa. Concretament, ha elevat el límit de compra de cada emissió de deute del 25% al 33% del total, i ha plantejat que el podria continuar més enllà del setembre del 2016 si fos necessari.

Aquesta política monetària ultraexpansiva és equivalent a l’estímul provocat per la ingestió de drogues. Només és efectiva a curt termini, i requereix incrementar la dosi gradualment. El problema de fons no només queda irresolt, sinó que s’agreuja amb el pas del temps. Les bombolles financeres provocades per la creació monetària i els tipus d’interès artificialment baixos no s’acaben de desinflar mai del tot. La planificació centralitzada del diner i el crèdit impedeixen la liquidació dels sectors que havien crescut excessivament gràcies a l’endeutament barat i al crèdit fàcil. La creació monetària contribueix a sostenir artificialment en vida unes activitats productives que no són rendibles. Es cronifica, d’aquesta manera, una economia zombi incapaç de créixer de manera sostenible i, menys encara, de reformar el model productiu. Les activitats de valor afegit baix, fins i tot negatiu, no desapareixen del tot i els sectors productius més avançats no acaben de néixer mai. Es perpetua un veritable cercle viciós com el peix que es mossega la cua.

Un senyal d’aquest model econòmic corcat i curtterminista, molt intensiu en mà d’obra i de baixa productivitat, són les dades d’atur del passat mes d’agost. Com que la creació d’ocupació es concentra en sectors de poc valor afegit i fortament estacionals, com el turisme de masses i la construcció, quan aquests s’esgoten per la fi de la temporada d’estiu, l’atur torna a créixer amb virulència. Concretament, a Catalunya hi ha 4.521 persones més apuntades a l’atur, i al conjunt de l’Estat aquesta xifra s’eleva fins a les 21.679. Això vol dir que, oficialment, a Espanya hi treballen només 17,1 milions de persones, i poc més de 3 milions a Catalunya. L’ocupació generada en els últims mesos és de baix valor afegit, inestable i sense indústria. Quan l’economia torni a caure, la destrucció de llocs de treball serà enorme. I això quan pot passar? Probablement, quan els EUA decideixen incrementar el tipus d’interès. Si Janet Yellen no es fa enrere, està previst a mitjans de setembre. Allà podrà ser el plor i el cruixir de dents de l’economia mundial.