Envelliment creixent

Manresa és la ciutat de Catalunya amb més població sobreenvellida. Ens segueixen en el rànquing de senectut Barcelona i Lleida. Amb les darreres dades publicades per l’Institut d’Estadística de Catalunya, l’índex de sobreenvelliment a Manresa ha incrementat en els darrers 10 anys del 13% al 19%. Per tant, 19 de cada 100 persones amb més de 65 anys superen els 85 anys. En termes d’envelliment, el percentatge és del 20%. Això significa que, de cada 100 manresans, 20 tenen més de 65 anys i 4 estan per sobre dels 85 anys. La tendència cap a una societat cada vegada més envellida, tant a nivell local com nacional, ve de lluny. I la immigració, amb l’arribada de col·lectius més joves, no reverteix el procés d’envelliment. Només l’alenteix. Manresa també destaca per ser el municipi amb menys població entre 16 i 64 anys, mentre que les cohorts amb menys de 16 anys representen només el 17%. En termes estatals, Espanya perdrà 1 milió en els propers 15 anys i 5,6 milions en els propers 50 anys. Per franges d’edat, fins el 2060 la població entre 0 i 24 anys disminuirà en 4,4 milions; la població entre 25 i 50 anys, també disminueix en 7,7 milions; entre 50 i 70 anys, es perdran 1 milió de ciutadans; i els més grans de 70 anys incrementaran en 7,5 milions. Aquesta involució demogràfica, caracteritzada per la baixa taxa de fecunditat i la creixent longevitat, tindrà múltiples conseqüències en tots els àmbits socials i econòmics. Des de la sanitat fins les pensions, passant per l’educació, els serveis socials i la dependència.

A nivell de ciutat i de país, ens hem de plantejar amb caràcter urgent què hem de fer per promoure la natalitat, incrementar la quantitat i qualitat dels llocs de treball, retenir el jovent nascut aquí i atraure població jove de fora. I, naturalment, tenim també el gran repte de la cura assistencial a persones grans i dependents, que recau massa vegades en el cònjuge cuidador i familiars propers. En el nostre entorn, la cura dels més grans amb discapacitats prové majoritàriament de l’entorn familiar i de l’àmbit informal. En canvi, la importància de les cures formals (serveis professionals sociosanitaris públics o privats és menor). Concretament, entre les persones de 65 a 80 anys discapacitades, les cures recauen sobre el cònjuge o parella i, en segon lloc, les filles o fills sense ocupació. A partir dels 80 anys, aquests darrers passen a ser els cuidadors principals. I amb dades d’Antonio Abellán García (investigador del CSIC), 1 de cada 3 persones que viuen a les llars manifesta alguna discapacitat a partir dels 80 anys. La Llei de Dependència (39/2006) ha quedat en no res per manca de finançament i no s’ha aconseguit alleugerir la càrrega del cuidador principal. El sector públic s’ha d’actualitzar i adaptar a les necessitats actuals, i això significa canviar un sistema sociosanitari pensat per curar malalties agudes, però inadequat per tractar les dolències cròniques. Avui, la despesa de pacients amb malalties cròniques (alzheimer, càncer, diabetis, malalties cardiovasculars, obstruccions pulmonars cròniques, obesitat…) supera el 80% del total. La prevenció d’un ampli ventall de malalties passa per una alimentació saludable i bons hàbits de vida, però als centres d’atenció primària (CAP) no hi ha nutricionistes. Moltes consultes tenen un component emocional, però al CAP tampoc hi ha psicòlegs, ni treballadors socials que abordin situacions de vulnerabilitat, pobresa, dol o reorganització familiar durant la malaltia. I tampoc hi trobem fisioterapeutes que ajudin a conviure l’ancià amb certes malalties o tractin pacients d’artrosi, diabetis o malalties respiratòries.

Les dones nascudes entre 1930 i 1945 (amb edats avui compreses entre 73 i 88 anys) van protagonitzar el baby boom. En canvi, les nascudes a partir de 1960 han reduït la fecunditat, i l’absència de fills afecta a una de cada quatre dones nascudes a partir de 1970. Això significa que els baby boomers, nascuts entre 1960 i 1975, que tindran entre 70 i 85 anys el 2045, no disposaran d’una xarxa familiar tan extensa com l’actual i, fins i tot, molts viuran sols. Per altra banda, l’Estat notarà una gran pressió financera quan aquestes nombroses generacions es comencin a jubilar l’any 2025, i la Seguretat Social no tingui ingressos suficients per garantir les pensions. Pobres i amb escassos ingressos, sols i sense família, malalts crònics i sense cobertura sanitària. Aquest és el futur infernal que ens espera a la nostra ancianitat, si no canvien molt les condicions actuals.

Atur, incultura financera i desigualtat

L’increment de la desigualtat, especialment des de la Gran Recessió de 2008, és un tema molt debatut que marca les agendes dels polítics i l’activitat legislativa de les assemblees parlamentàries. Un cert nivell de desigualtat és inevitable i, si prové d’uns ingressos superiors per millor rendiment laboral i productivitat elevada, és positiu. És beneficiós perquè incentiva i encoratja l’estudi, la formació en capital humà i la millora contínua de les habilitats professionals, generant més creixement econòmic. Pel contrari, molta desigualtat en la renda és negativa i pot afectar la cohesió social i provocar l’increment de conflictes, reduint els incentius a formar-se i a invertir productivament. Si l’origen d’aquesta desigualtat social prové de privilegis governamentals o d’endolls i tractes de favor endogàmics, molt pitjor encara. L’ascensor social s’atura i la societat estancada es divideix entre una majoria depauperada i una elit creixentment enriquida. El darrer informe publicat pel Banc d’Espanya, La desigualdad de la renta, el consumo y la riqueza en España, dictamina un increment de la desigualtat a Espanya, tant en termes de renda com de riquesa. S’utilitza l’anomenat índex Gini, que mesura fins a quin punt una societat s’allunya d’una distribució perfectament igualitària. Un índex Gini de 0 representa la igualtat perfecta (tothom té la mateixa renda), mentre que un índex de 1 representa la desigualtat absoluta (una sola persona acapara tota la renda). Els resultats són que la desigualtat d’ingressos ha augmentat entre l’any 2008 i 2016, passant d’un coeficient de 0,37 a 0,38. També ho ha fet la desigualtat de la riquesa, que passa de 0,6 a 0,68.

Una primera conclusió remarcable de l’estudi del Banc Central és que la desigualtat no augmenta tant per la polarització dels salaris, sinó per l’atur i la subocupació. En altres paraules, no és que els salaris elevats incrementin i els salaris baixos disminueixin, sinó que l’atur i el menor nombre d’hores treballades castiga i afecta amb més intensitat les persones de classe baixa. Una segona conclusió de l’estudi és l’alt grau d’homogeneïtat socioeconòmica entre els membres integrants de la llar. La correlació de nivell educatiu dins d’una parella és del 70%. En general, els graduats universitaris tendeixen a casar-se o aparellar-se entre ells i la gent amb estudis no sol relacionar-se tant amb els que no en tenen. L’atur sol recaure més sobre les famílies amb baixos nivells de formació i, per aquesta via, augmenta la desigualtat a la part baixa de la distribució de la renda.

Pel que fa a la desigualtat en la riquesa, hom pot pensar que incrementa per la menor capacitat d’estalvi de les classes baixes. És cert que qui cobra 24 euros al dia (salari mínim) té menys possibilitats d’estalviar que qui cobra 29.000 euros diaris (Ana Patricia Botín, presidenta del Banco Santander) o, encara més, 109.600 euros (Leo Messi, un dels millors jugadors de futbol). És cert que l’astre argentí pot comprar un hotel de luxe a Sitges amb el que guanya de gener a setembre, amb només nou mesos, mentre que una persona de classe baixa no pagarà segurament l’allotjament ni d’un sol dia. Però més enllà de les evidents diferències quantitatives, també s’han de fer consideracions qualitatives. Importa, i molt, el tipus d’inversió que es realitza. No és el mateix invertir en totxo exclusivament, que fer-ho de manera diversificada en actius immobiliaris i financers. El preu de les vivendes s’ha desinflat des de la crisi del 2008. En canvi, els preus de les accions, impulsats per les polítiques monetàries ultraexpansives dels bancs centrals, han incrementat notablement. Amb el temps, si una persona de classe baixa inverteix els seus escassos estalvis en la compra d’un pàrquing, per exemple, i una altra més acabalada ho inverteix en actius financers, es produirà una enorme diferència de riquesa a favor de la darrera. 

Les dues grans causes de l’increment de la desigualtat a Espanya són el mercat de treball i la insuficient educació financera. Per tant, per revertir aquest procés i aconseguir més igualtat són necessaris més treball de qualitat i més cultura financera. O, en altres paraules, menys atur i més capacitat efectiva d’inversió. Per reduir l’elevada taxa d’atur i incrementar l’ocupació (recordem que no hem recuperat encara els 20,5 milions de persones ocupades que hi havia a Espanya l’any 2008) cal desintervenir i liberalitzar el mercat de treball, reduir la precarietat i els contractes temporals. I per millorar el rendiment de les inversions cal incrementar els coneixements financers, amb el benentès que el migrat estalvi de les classes populars sempre augmentaria amb impostos menors i menys comissions bancàries.

En general, l’elevada taxa d’atur provoca que el nivell de desigualtat de la renda per càpita a Espanya sigui molt alta en comparació amb altres països, fins i tot en temps de bonança econòmica. Pel que fa a la desigualtat de la riquesa, és més gran que la de la renda i s’ha incrementat amb la crisi. Les raons són la menor capacitat d’estalvi de les persones més desafavorides i una inversió popular massa centrada exclusivament en la vivenda. La inversió en actius financers per part del col·lectiu amb més ingressos ha provocat un increment de la desigualtat, donat el rendiment més alt del mercat borsari en comparació amb l’immobiliari. En conclusió, el treball i els coneixements financers ens fan més rics i iguals. Pel contrari, l’atur i la desinformació financera ens empobreixen i incrementen les desigualtats socials. L’alternativa, per tant, és entre riquesa i igualtat, per un costat, i pobresa i desigualtat per l’altre.

Crisi del 2008: 10 anys després

La fallida del banc d’inversions nord-americà Lehman Brothers marcava oficialment l’inici de la gran recessió del 2008. Va ser el 15 de setembre, ara fa exactament 10 anys, que el banc amb actius superiors a 640.000 milions de dòlars i amb més de 26.000 treballadors es declarava en fallida. Com en el crac del 1929, l’exuberància irracional causada per les polítiques monetàries i creditícies molt expansives dutes a terme pels Bancs Centrals amb la connivència dels governs i el suport intel·lectual dels economistes keynesians i monetaristes mainstream, amb tipus d’interès artificialment reduïts, acabava malament. Acabava molt malament el 2008, el 1929 i en tantes altres ocasions, en què punxava la bombolla creada pels excessos monetaris i financers. Ara fa deu anys, va ser la bombolla immobiliària finançada amb un excés de deute. Una dècada després, les autoritats polítiques i financeres, amb el fariseisme complaent de bona part de l’acadèmia, ens anuncien amb cofoisme que la crisi s’ha superat, després de carregar els rescats financers a les espatlles dels contribuents. Però és realment així? Doncs no. L’intent de solució de la crisi ha comportat polítiques monetàries no convencionals i ultraexpansives. La compra de deute sobirà per part del banc emissor ha inflat els balanços dels Bancs Centrals i deprimit el tipus d’interès fins a situar-lo en terreny negatiu. Concretament, i pel que fa a Espanya, el 22% del deute públic està en mans del BCE (més de 250.000 milions d’euros). De la resta, el 16% està subscrit pels bancs nacionals, el 44% correspon a inversors estrangers i els particulars espanyols en tenen el 18%. El deute sobirà d’Espanya suposa el 12% dels més de 2 bilions d’euros injectats pel BCE. Però aquest dopatge en tota regla té data de finalització i serà el gener del 2019. A partir de l’any vinent, per tant, es començarà a notar el síndrome d’abstinència en un govern, l’espanyol, acostumat sempre a estirar més el braç que la màniga. Quan progressivament el tipus d’interès recuperi valors positius, el pes de l’enorme deute públic es deixarà sentir. Cal recordar que, en virtut de la modificació de l’article 135 de la Constitució, el pagament d’interessos és prioritari. Se’n ressentiran, i molt, les pensions, la sanitat i l’educació públiques. L’Estat del Benestar pot quedar definitivament fracturat i desarticulat. En aquestes circumstàncies, la millora del finançament autonòmic continuarà sent una quimera, i és previsible més recentralització dels serveis bàsics. Una hipotètica fallida de l’Estat espanyol, per altra banda, no vindria de nou. Només en el segle XVI, quan la Corona explotava un imperi mundial, recordem que ja va fer fallida fins a tres vegades (1557, 1575 i 1596).

A nivell mundial, també hi ha raons que apunten a una crisi global a partir de l’any vinent. Res hi podrà fer per evitar-la l’extensa regulació financera derivada del 2008 (llei Dodd-Frank, intensificació de les supervisions i controls, dotació de fons anticrisi…). Els EUA estan normalitzant la seva aberrant política monetària, pujant també el tipus d’interès poc a poc. Pel 2020, s’estima que ha de situar-se entre el 3% i el 4%. Les creixents tensions comercials provocades per l’administració Trump amb la Xina i Europa reduiran el creixement i incrementaran la inflació. El gegant xinès reduirà també l’expansió, amb problemes de sobrecapacitat i bombolles provocades per l’herència monetària tan expansiva. I els països emergents, molts d’ells fràgils, poden patir un tsunami financer provocat per la repatriació del dòlar nord-americà, que retornarà al país d’origen en búsqueda de rendibilitats més elevades. La pèrdua d’inversions estrangeres i el declivi secular del preu de les matèries primeres exportades contribuiran a una crisi exterior i de balança de pagaments. Les borses mundials i les accions de les empreses, tremendament sobrevalorades després d’una dècada d’estímuls monetaris, s’enfonsaran. I com respondrà Donald Trump en un any electoral? Repetirà el monumental error de desviar l’atenció dels problemes interns originant un nou conflicte bèlic internacional amb la Xina, Corea del Nord o Iran? Si és així, el xoc, de conseqüències impredictibles, provocaria una immediata escalada del preu del petroli i una doble crisi d’inflació i estancament, semblant a les de 1973 i 1979. L’activació de la propera crisi, conseqüència de la mala resolució de la gran recessió del 2008, es trobarà amb Estats hiperendeutats i Bancs Centrals carregats de deute públic. Reprendre noves tandes de Quantitative Easing de dopatge salvatge mitjançant estímuls monetaris i fiscals, en un cos social debilitat, serà més difícil. S’ha intentat resoldre la crisi del 2008 creant una monstruosa bombolla de deute públic. Això és un gran error. Estiguem preparats, doncs, per als plors i el cruixir de dents.

Turisme low-cost

Pel comú dels mortals ja s’han acabat les vacances. El mes d’agost ja és història i toca reemprendre les activitats productives habituals. El gremi d’hotelers i restauradors es queixa que no ha estat una bona temporada turística. La xifra de pernoctacions de l’any passat, situada en un rècord de 24 milions, ha disminuït enguany a l’entorn del 5% al llarg de tota la geografia catalana. La ciutat de Barcelona ha estat especialment castigada, no per culpa de la situació política, sinó per la manca de seguretat, els problemes de convivència causats per l’excés de visitants amb baix poder adquisitiu i els conflictes periòdics a l’aeroport i amb els taxis. La ciutat comtal ha perdut set posicions en el ranking de ciutats més valorades que elabora el Reputation Institute. Aquestes xifres es veuen amb preocupació per part dels representants polítics i agents socials. I és que el sector turístic genera a Catalunya prop de l’11% del PIB i al voltant del 13% dels llocs de treball. L’atractiu de Barcelona, l’auge de les companyies low-cost, l’arribada massiva de creuers i la inestabilitat política en algunes destinacions habituals de la riba sud del Mediterrani han contribuït a aquest boom turístic. Però el binomi format per un turisme massiu low-cost, sovintment acompanyat de la construcció descontrolada, són una garantia de fracàs i de creixement inadequat. Clarament, no hauria de formar part del model de país pròsper i modern que tots desitgem. Només cal recordar la patètica situació viscuda abans del 2008 amb l’esclat de la bombolla financera i immobiliària.

La prosperitat passa indefectiblement per innovar i fabricar béns en una societat oberta i globalitzada. ¿Quants, si no, dels elements que intervenen en la construcció d’una vivenda de qualitat no estan produïts a primeres potències industrials amb costos de mà d’obra i remuneracions dels treballadors molt superiors als d’Espanya? Pensem en les aixetes alemanyes, les xemeneies i portes italianes, els parquets suecs, els vidres d’alta tecnologia i electrodomèstics alemanys, les calderes i aires condicionats francesos, o els materials aïllants nord-americans. Els països amb futur ofereixen un creixement que basat en la indústria i els serveis tecnològics d’alt valor afegit. El turisme, en tot cas, compleix la funció de motor auxiliar i complementari del creixement, però mai en pot ser el principal. Per aquest motiu és important una reflexió sobre el turisme que tenim a casa nostra i el que necessitem. Després dels Jocs Olímpics, Barcelona encapçala una imatge internacional de Catalunya que recorda Rio de Janeiro. La informalitat descordada i la cultura del xiringuito de platja s’apoderen de la ciutat. La transformació de Barcelona en un centre turístic mundial i l’arribada massiva de visitants i passavolants està comportant moltes molèsties als habitants de la ciutat. Les aglomeracions dels turistes low-cost, que es desfoguen als nostres carrers amb comportaments incívics i disbauxats que tenen estrictament prohibits als seus països d’origen, molesta als veïns del barri i altera la rutina dels comerços. La qualitat no ha pas millorat per al matrimoni d’edat que viu a la Barceloneta, Gràcia o l’Eixample, que observen amb preocupació l’encariment del cost de la vida i la pèrdua de personalitat dels barris. I el que succeeix a la capital és vàlid per al país sencer. Barcelona n’és només l’aparador, com una caricatura amb els defectes exagerats.

Alguns països, com Alemanya, prosperen produint productes de qualitat i alt valor afegit. Altres, com la Xina i el sud-est asiàtic, fabriquen de tot a costos baixos i preus reduïts. Una tercera via consisteix a treure profit dels encants naturals d’un país, allò que es posseeix per la gràcia de l’atzar i que no és fruit de l’esforç col·lectiu de la societat. Aquí hi trobem el petroli dels països del Proper Orient i el turisme allà on fa bon temps, per exemple Kuwait i Tailàndia. El més adient és optar per la primera o segona via de progrés. Confiar-ho tot a la tercera és extremadament perillós. En el límit, i utilitzant l’expressió de Xavier Roig i Castelló, podem caure en un cas de prostitució social. El turisme de sol i platja, el de festa i borratxera, és profundament depredador i amb potencial de desnaturalitzar el país. No ens convé. Catalunya és, juntament amb el País Basc, l’únic indret d’Espanya que ha conegut la revolució industrial. I cal mantenir i potenciar l’orgull de fabricar productes que tenen sortida en els mercats internacionals. Ens calen més empreses, més grans i productives. La gent no solament consumeix serveis i cal tenir un sector industrial que fabriqui coses que donen resposta a necessitats i desigs concrets: aliments processats, aigua potable, roba, cotxes, telèfons, ordinadors… No es pot renunciar a una societat industrial amb l’excusa d’una terciarització d’estètica postmoderna. Alemanya és una societat amb empreses de serveis avançats i sofisticats. Però el fonament de la seva riquesa és industrial. Moltes persones condueixen cotxes alemanys. Els tramvies que circulen per moltes capitals nord-americanes són Siemens i estan manufacturats a Alemanya. Moltes màquines utilitzades per produir béns de consum provenen d’Alemanya. I un país com Suïssa, on aparentment sembla que només tingui serveis bancaris (que els té), també fabrica la millor xocolata i rellotges del món. A Catalunya, necessitada d’una adequada política industrial, li cal un canvi en el model de turisme low-cost, reconvertint la indiscriminada depredació de l’entorn en la valorització del patrimoni cultural i històric.

____________________________________________________________________________________________

Para el común de los mortales ya se han acabado las vacaciones. El mes de agosto ya es historia y toca reemprender las actividades productivas habituales. El gremio de hoteleros y restauradores se queja de que no ha sido una buena temporada turística. La cifra de pernoctaciones del año pasado, situada en un récord de 24 millones, ha disminuido este agosto un 5% a lo largo de toda la geografía catalana. La ciudad de Barcelona ha sido especialmente castigada, no por culpa de la situación política, sino por la falta de seguridad, los problemas de convivencia causados ​​por el exceso de visitantes con bajo poder adquisitivo y los conflictos periódicos en el aeropuerto y con los taxis. La ciudad condal ha perdido siete posiciones en el ranking de ciudades más valoradas que elabora el Reputation Institute. Estas cifras se ven con preocupación por parte de los representantes políticos y agentes sociales. Y es que el sector turístico genera en Cataluña cerca del 11% del PIB y alrededor del 13% de los puestos de trabajo. El atractivo de Barcelona, ​​el auge de las compañías low-cost, la llegada masiva de cruceros y la inestabilidad política en algunos destinos habituales de la orilla sur del Mediterráneo han contribuido a este boom turístico. Pero el binomio formado por un turismo masivo low-cost, frecuentemente acompañado de la construcción descontrolada, son una garantía de fracaso y de crecimiento inadecuado. Claramente, no debería formar parte del modelo de país próspero y moderno que todos deseamos. Sólo hay que recordar la patética situación vivida antes del 2008 con el estallido de la burbuja financiera e inmobiliaria.

La prosperidad pasa indefectiblemente por innovar y fabricar bienes en una sociedad abierta y globalizada. ¿Cuántos, si no, de los elementos que intervienen en la construcción de una vivienda de calidad no están producidos en primeras potencias industriales con costes de mano de obra y remuneraciones de los trabajadores muy superiores a los de España? Pensemos en los grifos alemanes, las chimeneas y puertas italianas, los parqués suecos, los cristales de alta tecnología y electrodomésticos alemanes, las calderas y aires acondicionados franceses, o los materiales aislantes estadounidenses. Los países con futuro ofrecen un crecimiento basado en la industria y los servicios tecnológicos de alto valor añadido. El turismo, en todo caso, cumple la función de motor auxiliar y complementario, pero nunca puede ser el principal. Por este motivo es importante una reflexión sobre el turismo que tenemos en casa y lo que necesitamos. Después de los Juegos Olímpicos, Barcelona encabeza una imagen internacional de Cataluña que recuerda a Río de Janeiro. La informalidad desabrochada y la cultura del chiringuito de playa se apoderan de la ciudad. La transformación de Barcelona en un centro turístico mundial y la llegada masiva de visitantes y transeúntes está comportando muchas molestias a los habitantes de la ciudad. Las aglomeraciones de los turistas low-cost, que se desahogan en nuestras calles con comportamientos incívicos y gamberriles que tienen estrictamente prohibidos en sus países de origen, molesta a los vecinos del barrio y altera la rutina de los comercios. La calidad no ha mejorado para el matrimonio de edad que vive en la Barceloneta, Gracia o el Eixample, que observan con preocupación el encarecimiento del coste de la vida y la pérdida de personalidad de los barrios. Y lo que sucede en la capital es válido para el país entero. Barcelona es sólo el escaparate, como una caricatura con los defectos exagerados.

Algunos países, como Alemania, prosperan produciendo productos de calidad y alto valor añadido. Otros, como China y el sudeste asiático, fabrican de todo a costes bajos y precios reducidos. Una tercera vía consiste en sacar provecho de los encantos naturales de un país, lo que se posee por la gracia del azar y que no es fruto del esfuerzo colectivo de la sociedad. Aquí encontramos el petróleo de los países de Oriente Próximo y el turismo allí donde hace buen tiempo, por ejemplo Kuwait y Tailandia respectivamente. Lo más adecuado es optar por la primera o segunda vía de progreso. Confiarlo todo a la tercera es extremadamente peligroso. En el límite, y utilizando la expresión de Xavier Roig Castelló, podemos caer en un caso de prostitución social. El turismo de sol y playa, el de fiesta y borrachera, es profundamente depredador y con potencial de desnaturalizar el país. No nos conviene. Cataluña es, junto con el País Vasco, el único lugar de España que ha conocido la revolución industrial. Y hay que mantener y potenciar el orgullo de fabricar productos que tienen salida en los mercados internacionales. Necesitamos más empresas, más grandes y productivas. La gente no sólo consume servicios y hay que tener un sector industrial que fabrique cosas que dan respuesta a necesidades y deseos concretos: alimentos procesados, agua potable, ropa, coches, teléfonos, ordenadores… No se puede renunciar a una sociedad industrial con la excusa de una terciarización de estética postmoderna. Alemania es una sociedad con empresas de servicios avanzados y sofisticados. Pero el fundamento de su riqueza es industrial. Muchas personas conducen coches alemanes. Los tranvías que circulan por muchas capitales estadounidenses son Siemens y están manufacturados en Alemania. Muchas máquinas utilizadas para producir bienes de consumo provienen también de Alemania. Y un país como Suiza, donde aparentemente parece que sólo tenga servicios bancarios (que los tiene), también fabrica el mejor chocolate y relojes del mundo. Cataluña, necesitada de una adecuada política industrial, necesita un cambio en el modelo de turismo low-cost, reconvirtiendo la indiscriminada depredación del entorno en la valorización del patrimonio cultural e histórico.