Sant Nicolau i Schmutzli

El darrer estudi publicat per la Tax Foundation, un think tank especialitzat en impostos, situa Espanya com un dels països menys competitius, fiscalment parlant, de l’Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic (OCDE). Concretament, Espanya és el novè país de l’OCDE que més castiga el contribuent, només per davant de França, Itàlia, Polònia, Portugal, Xile, Israel, Grècia i Mèxic. I la mala notícia és que l’any vinent, amb les últimes mesures proposades per l’Executiu de Pedro Sánchez Pérez-Castejón, el país caurà un lloc més en el rànquing, situant-se al nivell de Grècia. Al capdavant de la classificació s’hi troben, pel contrari, Estònia, Letònia, Nova Zelanda, Luxemburg i Suïssa. El sistema tributari espanyol recapta relativament poc, si ho comparem amb els països avançats, però castiga especialment el contribuent. Concretament, Espanya ocupa el lloc 27 entre 35 països. L’índex agrupa els impostos en cinc grans categories, incloent Impost de Societats, Impost sobre la Renda, IVA, Impostos sobre la Propietat i regulacions del tractament fiscal de rendes i beneficis obtinguts a l’estranger. Els resultats són pèssims en els impostos sobre la propietat (31) i societats (26), millorant lleugerament en rendes internacionals (19), IRPF (18) i IVA (15). La fiscalitat d’Espanya s’ha anat deteriorant progressivament durant els últims anys, a causa de la pujada d’impostos i de la major complexitat de les regles tributàries. Espanya va perdre un lloc entre 2016 i 2017 i ha caigut una posició addicional en aquest últim exercici. I això suposa inconvenients per a l’atracció de capitals, la inversió i el creixement econòmic. La baixa puntuació no es deu únicament a l’elevada tributació, ja que l’informe assenyala que els sistemes impositius mal estructurats imposen costos addicionals en forma de distorsions en la presa de decisions per part de les famílies i empreses.

Espanya recapta, per cadascun dels impostos, menys que la mitjana europea, però la distribució impositiva és econòmicament ineficient, socialment injusta i territorialment disfuncional. Pel contrari, un codi fiscal ben dissenyat permet un compliment dels impostos més senzill i apuntala el desenvolupament econòmic, permetent alhora més recaptació i menys interferències en les decisions dels agents econòmics. En un món globalitzat, els inversors i empresaris afavoriran els països amb un marc tributari més atractiu. I el paquet de mesures tributàries que ha anunciat el govern espanyol de cara al 2019 són poc falagueres. Està prevista la creació de nous gravàmens (taxa sobre determinades transaccions financeres, impost aplicat a certs serveis digitals…), així com l’increment de diversos impostos (Impost de Societats, Impost sobre la Renda, impostos especials aplicats al dièsel…). Aquest darrer divendres d’any, el Consell de Ministres també ha aprovat la quota mensual mínima a pagar pels autònoms. Augmentarà cinc euros des de l’1 de gener fins els 283 euros al mes (64 euros més a l’any). Per la seva banda, la quota mínima mensual dels autònoms societaris s’elevarà a 7 euros al mes (83 a l’any). I donat que la base de cotització mínima dels autònoms (944 euros mensuals) és inferior a la dels treballadors per règim general (1.050 euros), el govern ha aprovat una nova infracció laboral, de fins a 10.000 euros de sanció, per als empresaris que donin de baixa un assalariat i el mantinguin com a fals autònom. Ja sabem que el pagament d’impostos és una de les úniques dues certeses que ens ofereix aquesta vida (l’altra és la mort). Sabent, però, que hem de pagar impostos, ¿tan difícil seria aprovar un règim impositiu més tax-friendly, similar al d’Estònia o Suïssa? Alguns països, com Bèlgica, no precisament de baixa fiscalitat, milloren posicions en el rànquing internacional. Espanya, en canvi, empitjora.

Els suïssos celebren l’arribada de Sant Nicolau o Samischlaus, com l’anomenen els helvètics. El bon bisbe regala saquets de roba plens de xocolatines i altres dolços. Però no molt lluny del Pare Noel, al so de fuetades i esquellots, desfila també un personatge fosc i tètric. Un home tenebrós i sinistre anomenat Schmutzli. A diferència de Sant Nicolau, el malvat Schmutzli castiga els nens amb cops de bastó. El govern belga, rebaixant l’impost de societats, endolceix la vida dels empresaris i treballadors del país. Al mateix temps, la reactivació econòmica provocada per una fiscalitat menys agressiva pot significar un increment de la recaptació fiscal per part de l’Estat. És el que indica la famosa corba de Laffer. El cas d’Espanya, malauradament, és molt diferent. D’acord al darrer Informe de Recaptació Anual de l’Agència Tributària, les grans empreses espanyoles pràcticament no paguen impostos. Segons aquest estudi, disponible a la web de l’AEAT, el tipus fiscal efectiu dels grups empresarials consolidats en holdings és tres vegades inferior al d’un treballador. Mentre que els resultats comptables positius tributen al 6,14%, els assalariats ho fan al 18,1% via IRPF. El sistema impositiu espanyol necessita d’una revisió a fons. En l’impost de Societats s’han aprovat més de dos-cents canvis des de l’any 2008 i la situació és similar en l’impost de Renda. Segons l’Institut Molinari, un treballador espanyol mitjà paga anualment 14.776 euros només en cotitzacions, IRPF i IVA, el que equival al cost salarial des de l’1 de gener fins al 8 de juny. Si hi sumem la resta de tributs, no és estrany que el panorama fiscal sigui desolador. Talment com Schmutzli.

La Xina, quaranta anys després

Aquesta setmana ha fet 40 anys d’un procés de reforma econòmica que ha transformat la Xina i l’economia mundial. Si l’any 1978 el país oriental era pobre i miserable, sortint amb molt de dolor i patiment de l’etapa de comunisme real de Mao Zedong, mort el setembre de 1976, dos anys més tard el gran estadista Deng Xiaoping transformaria radicalment el país, introduint els mercats i la propietat privada a l’estructura econòmica, però mantenint en el poder, sense alternances, el Partit Comunista. Dels macabres experiments maoistes, que inclouen l’anomenat Gran Salt Endavant (1958-1960) i la Revolució Cultural, hem passat a una Xina poderosa de gratacels i ponts sobre el mar, trens d’alta velocitat i telèfons mòbils, també un país amb grans emissions de CO2 i desigualtats socials, control social i retallades de llibertats, la segona potència mundial i amb relacions hostils creixents amb els EUA. Deng Xiaoping va liberalitzar l’economia i es va obrir a la inversió estrangera per modernitzar el país. En l’àmbit polític, va aconseguir un cert equilibri de poders, amb una direcció col·legiada, evitant la concentració de poder que ostenta l’actual mandatari Xi Jinping. Els fruits de la reforma liberal, tot i que parcial, són espectaculars. El 1978, el PIB de la Xina representava només l’1,75% de l’economia mundial. Un país pobre, agrícola i tancat al món. Però amb taxes mitjanes de creixement anual superiors al 9% i exportant béns i serveis per valor de 2,5 bilions de dòlars, el PIB de la Xina suposa ara el 15% del PIB mundial. En quatre dècades ha multiplicat el PIB per 80 i per 8,5 la seva importància en el concert de les nacions. Prop de 800 milions de xinesos han deixat enrere la pobresa i una nombrosa classe mitjana de 400 milions impulsa la producció d’automòbils, ordinadors i telèfons mòbils. També l’esperança de vida ha passat dels 66 als 77 anys. I aquests importants canvis socials i econòmics res tenen de casuals o aleatoris. Són processos de causa-efecte perfectament lògics i comprensibles. L’etapa xinesa de la dinastia Song, que va meravellar a exploradors com Marco Polo, era molt més avançada que la societat medieval europea; va seguir, però, el declivi de la Xina en temps de les dinasties Ming (1368-1644) i Qing (1644-1911), amb centralització política, restriccions comercials i endarreriment tecnològic. Amb el triomf de la revolució comunista xinesa de 1949 es repetirien els mateixos errors que amb la revolució bolxevic de 1917. Als nombrosos represaliats pel règim s’hi afegirien milions de morts per inanició. La col·lectivització de l’agricultura i la nacionalització de tots els mitjans de producció, eliminant els mercats descentralitzats i la propietat privada, fracassava estrepitosament i matava de gana a més de 30 milions de xinesos. A la mort de Mao, l’agricultura absorbia el 70% de la força laboral xinesa. Malgrat això, no era capaç de proporcionar a la població el mínim de 2.300 calories diàries aconsellat per les Nacions Unides. Les polítiques de planificació centralitzada, tant a la URSS com a la Xina, impossibiliten el càlcul econòmic i l’assignació eficient dels recursos. Sense preus, les societats estan condemnades a una manca d’informació i incentius, que es tradueixen en produccions escasses, qualitats pèssimes i nivells de vida misèrrims.

Deng Xiaoping va ser l’arquitecte que va canviar les estructures econòmiques del règim comunista, possibilitant el miracle xinès. Un dels primers canvis va ser la introducció de mercats en els productes agrícoles. Ara les famílies, després d’aportar a l’Estat la producció prefixada per les autoritats als preus oficials, podien vendre l’excedent en el mercat a preus no intervinguts. Els incentius es varen transformar immediatament. La possibilitat d’obtenir guanys privats va esperonar el treball i la inventiva. En només 6 anys, la producció agrícola va augmentar un 47%. Menys persones al camp, com per obra de màgia, produïen més aliments ara que abans. No només s’allunyava el fantasma de la fam, sinó que 50 milions de treballadors rurals abandonaven l’agricultura per començar a treballar en el sector industrial. La productivitat total dels factors productius es va disparar. Les claus són els canvis institucionals impulsats per Deng Xiaoping, amb la incipient liberalització de l’economia i la competència en els mercats. Entre 1995 i el 2001, el percentatge de treballadors de l’Estat va disminuir del 17% al 12% del total. I aquesta tendència es va accentuar a partir del 1997, amb la celebració del 15è Congrés del Partit Comunista Xinès. Això significa que l’Estat va eliminar alguns dels serveis prestats i altres els va privatitzar. Notem que el tancament o privatització de serveis públics és una mesura llibertària dins d’un règim comunista. I recordem que Extremadura és una comunitat on el 25% dels ocupats són funcionaris. Això significa que mentre a Badajoz 1 de cada 4 treballadors cobra de l’Estat, a la Xina comunista només ho fa 1 de cada 10. No resulta paradoxal? L’any 2001 el gegant asiàtic entra a l’Organització Mundial del Comerç, reduint els aranzels i obrint-se als mercats internacionals. La transformació del país en només 4 dècades ha estat vertiginosa. I els canvis han de continuar. La liberalització s’ha d’estendre a sectors estratègics, encara nacionalitzats, com la banca, el transport, l’energia o les telecomunicacions. Les desigualtats socials i el grau de contaminació han de disminuir. També moltes llibertats civils o drets humans continuen absents i el país no ha abandonat la dictadura política comunista o la corrupció. El que és innegable, però, és la transformació radical de la Xina durant els darrers 40 anys.

Andalusia, 40 anys d’estatisme

Les urnes andaluses van propiciar una bufetada a les aspiracions de Susana Díaz de perllongar les quatre dècades de poder socialista a Andalusia. El PP i Ciutadans acosten posicions i els de Rivera opten a la vicepresidència de la Junta i a presidir el Parlament. Amb els últims resultats electorals i la derrota del partit socialista, en el poder a aquesta comunitat autònoma des de 1982, tocaria fer balanç de la gestió realitzada. És el que els anglesos, amb la seva cultura històrica més liberal i democràtica, coneixen com accountability. Es tracta de passar comptes i assumir responsabilitats, quelcom molt desconegut a la geografia carpetovetònica. Des que Andalusia era la regió més rica d’Espanya, en bona part gràcies al monopoli del comerç amb Amèrica mitjançant la Casa de Contratación, han passat molts anys. Que a mitjan segle XIX Málaga fos, després de Barcelona, una província amb una incipient activitat manufacturera, només en queda el record en els llibres d’història econòmica. Actualment, el sud d’Espanya presenta una activitat industrial residual. La desocupació de Cadis ostenta un atur estructural comparable al de la Franja de Gaza. A diferència de Palestina, però, Andalusia no ha conegut cap intifada, sinó polítiques clientelars i populistes que perpetuen la cultura de la dependència i la pobresa crònica. L’assistencialisme regat amb subvencions públiques que s’ha practicat des de l’inici de la democràcia espanyola, amb la direcció del PSOE i el suport tàcit del PP, no ha servit per a què Andalusia abandoni les darreres posicions del rànquing nacional de PIB per càpita o atur estructural. La comunitat més poblada i la segona més extensa del país compta amb el tercer major PIB, però la ràtio per càpita segueix en el penúltim lloc de totes les regions, només per davant d’Extremadura, un 25% inferior a la mitjana espanyola. Concretament, el PIB per càpita és de 17.651 euros i l’atur del 22,9%. Certament, el balanç dels dirigents andalusos, de Manual Chaves a Susana Díaz passant per José Antonio Griñán, és desolador. Tots els programes, mesures i subvencions dissenyats pel PSOE, únic partit que fins ara ha ocupat el Palau de San Telmo, han resultat ineficaces per millorar la situació econòmica i fer que Andalusia escalés posicions en el tauler nacional. L’estructura de la producció segueix estant molt endarrerida i les activitats es concentren en els sectors menys productius de la cadena de valor. Una mostra molt clara és que la major part de l’oli d’oliva se segueix venent a granel. En quaranta anys, els empresaris andalusos no han desenvolupat polítiques comercials de marca que afegissin valor a un producte de qualitat com és l’oli de taula. Podem trobar en el mercat olis de qualitat i preus elevats envasats per marques italianes, però provinents dels camps de Jaén. Lluny de potenciar els sectors amb més valor afegit, la crisi ha comportat l’enfonsament de la construcció i un nou procés de desindustrialització, especialment visible a províncies com Sevilla.

En el pla polític, la corrupció és sistèmica. El poder corrromp i el poder continuat durant quatre dècades corromp més encara: casos ERO, UGT Andalusia, Avales, Jeremie, Santana, Transferències de Finançament, Faffe… L’escàndol dels ERO, per exemple, ha destapat prejubilacions irregulars pagades a persones que mai havien treballat en les empreses afectades, comissions molt per sobre del valor de mercat, subvencions a empreses que no estaven presentant un ERO o a persones que no van arribar a crear cap empresa. Andalusia ha rebut més de 100.000 milions d’euros de fons europeus, als que cal afegir les transferències públiques de l’Estat provinents bàsicament de Madrid, Catalunya, València i Balears. I semblant tsunami de diner públic no ha fet altra cosa que alimentar activitats improductives connectades amb l’administració, fent innecessària l’emigració a altres territoris. El nivell d’intervencionisme del socialisme d’esquerres, exactament igual que el del socialisme autoritari de dretes, és ferotge: alts impostos que alimenten una part de la despesa pública descontrolada, en un entorn hiperregulat. L’alternativa són impostos moderats, a l’igual que la despesa, amb reformes estructurals que promoguin la competència en el mercat i la limitació de privilegis governamentals. Menys amiguisme i nepotisme, per més meritocràcia i cultura del talent. Si el PIB per càpita d’Andalusia, el 1982, era el 75,4% del PIB per càpita d’Espanya, ara ha baixat fins el 73,9%. Per tant, un empitjorament d’un punt i mig percentual. I si la taxa d’atur ja era molt elevada el 1982, amb el 20,6% de la població activa, ara és encara més desastrosa amb el 22,9%. En canvi, la de Catalunya, Madrid o el País Basc s’acosta al 10%. En termes de deute públic, Andalusia ha passat del 4,8% del PIB, abans de la crisi, a l’actual 21,7%. Aquest increment exponencial està causat pel descontrol de la despesa pública. Tot plegat dibuixa una autonomia crònicament endarrerida, insolvent i dilapidadora que s’ha de finançar ad eternum amb el Fons de Liquiditat Autonòmica, la solidaritat forçada d’altres territoris hispànics, recursos europeus i altíssims impostos. Cap convergència real s’ha produït en un termini de quaranta anys, ni s’espera en el futur immediat. El professor Juan Velarde Fuentes ha publicat un article recent (“Más sobre el suicidio económico de Cataluña”, El Economista, 12/12/2018) en el que presenta un escenari dantesc per la Catalunya separatista. I no serà que les dues realitats estan interconnectades?

Fragilitat constitucional

Hem recordat aquesta setmana el 40è aniversari de la Constitució, aprovada el 31 d’octubre de 1978 i ratificada el 6 de desembre en referèndum. A diferència, però, de la festivitat religiosa de la Immaculada, la Carta Magna naixia amb pecat original. Per una llei de 1979, el Tribunal Constitucional era declarat l’intèrpret suprem de la Constitució. I com ha afirmat el professor Bartolomé Clavero Salvador, catedràtic d’història del dret a la Universitat de Sevilla, les funcions atorgades als tres grans poders jurisdiccionals (Tribunal Constitucional, Tribunal Suprem i Audiència Nacional) han transformat la Constitució en un sentit regressiu, gràcies a la seva capacitat exclusiva d’interpretar-la. La jurisprudència d’aquests tribunals queda fixada a la pròpia norma i contribueix a crear un poder que s’exerceix al marge del control dels ciutadans. Recordem que el text constitucional es va alterar l’estiu del 2011, en una reforma exprés acordada per Rodríguez Zapatero i Mariano Rajoy, modificant sense referèndum l’article 135 i declarant prioritari el pagament dels interessos del deute públic per davant de qualsevol altra despesa dels pressupostos generals, pensions i sanitat incloses. En canvi, però, el tracte atorgat a l’Estatut d’autonomia de Catalunya de 2006 va ser molt diferent. D’entrada, i contra el que havia promès Zapatero, es va substituir el terme “nació” per “nacionalitat” a l’article primer i es va també retallar considerablement el finançament. Va ser acceptat pel Congrés i pel Senat espanyols, sent ratificat en referèndum a Catalunya. Semblaria que l’Estatut va ser redactat amb molta cura, i que es mantenia d’acord amb la lletra de la Constitució. Però el desenllaç ja sabem quin va ser. El Tribunal Constitucional, en sentència de 2010 i a instàncies de recursos presentats pel PP, retallava la norma autonòmica. En alguns aspectes, implicava fins i tot un retrocés respecte de l’Estatut de 1978. ¿Com es justifica aquesta intervenció del Tribunal Constitucional, quan l’Estatut havia estat en vigor quatre anys sense que hi hagués cap tipus de pertorbació en el funcionament de l’Estat ni cap mena de conflictivitat competencial? Resulten reveladores les opinions de Manuel Aragón, un dels magistrats de l’alt tribunal. Aragón menysté l’expressió col·lectiva de la voluntat popular: “No pasa nada porque salgan a la calle millones de personas. La gente sale a la calle porque son llamados a salir por algunos. La espontaneidad no existe”. Aleshores, no és tan important el que diu la Constitució, com el que se’n deriva. L’opinió dels tres grans tribunals de justícia és determinant. Per tant, les normes que guien la nostra societat les fixa una elit de juristes que s’atribueixen el dret a decidir per tot davant tothom, basant-se no en el que diu el text de la Constitució, sinó en la interpretació que ells en fan. I qui elegeix els alts magistrats i condiciona la seva interpretació? És ben sabut: els partits polítics.

El Consell General del Poder Judicial, això és, l’òrgan de govern del poder judicial espanyol, està constituït per 20 vocals, votats en última instància pel Congrés i el Senat. La divisió de poders brilla per la seva absència i els partits polítics que controlen el legislatiu s’apoderen de l’executiu i, per extensió, influeixen decisivament també en el poder judicial. Durant els darrers quaranta anys de democràcia espanyola, PP i PSOE han tingut el monopoli del poder, alternant-se en el govern. Recentment, Podem i Ciutadans han irromput amb força. I des d’ara, Vox també té representació parlamentària a Andalusia. Si a França el Front Nacional de Le Pen va començar el seu avenç pel sud, per Marsella i Toló, també la ultradreta espanyola ha començat fent acte de presència institucional al parlament andalús. Vox ha obtingut l’11% dels vots emesos en un territori que representa el 18% del cens electoral espanyol. Ha passat de la irrellevància, amb només 8.300 vots a Andalusia a les generals del juny de 2016, a 396.000 vots. És a dir, que només en dos anys i mig ha multiplicat el número de vots per 50. I això ho ha fet burxant en el procés i rendibilitzant el conflicte català. Andalusia no ha experimentat cap crisi immigratòria, ni una explosió d’inseguretat ciutadana, ni un col·lapse econòmic i social. Andalusia senzillament ha parlat sempre en clau catalana, utilitzant Junqueras o Puigdemont com a espantalls i criticant Pedro Sánchez per ser massa tou amb els separatistes. I quan es trata d’aquests temes, Vox és la primera marca del mercat i tots els altres partits còpies imperfectes o segones marques. Així s’entèn que el líder de Vox a Andalusia, Francisco Serrano, un jutge madrileny estrafolari expulsat de la carrera judicial per prevaricador, hagi obtingut tants bons resultats. I l’auge de la ultradreta a Espanya és possiblement la principal amenaça de la Constitució del 1978. Un dels trets distintius del text constitucional, sempre mal resolt, és el títol VIII que tracta de l’organització territorial de l’Estat. Mentre que la Constitució reconeix l’autonomia de les Comunitats Autònomes, Vox va molt més enllà i proposa la liquidació de les autonomies. Mentre que la majoria de partits polítics parlen de la defensa de la unitat d’Espanya, el partit de Santiago Abascal va més enllà i planteja la reconquista d’Espanya. Ja tornem a tenir el gran problema de les dues Espanyes, que tanta destrucció ha causat, i que preludien les paraules de l’escriptor madrileny Mariano José de Larra: “Aquí yace media España, murió de la otra media”. El gran problema de les dues Espanyes, que exclou la convivència pacífica, amb llibertat i progrés. La més trista de les històries, perquè sempre acaba malament.