L’extraordinari cas de William Shakespeare

A l’Anglaterra isabelina de finals del segle XVI i inicis del XVII destaquen un munt de bons escriptors i dramaturgs aplegats a l’entorn de la capital londinenca, que comptava amb una població de 200.000 habitants, superada a tot Europa només per Nàpols i París. Entre els mestres de la paraula i la narració, hi trobem noms tan destacats com Christopher Marlowe, Ben Jonson, Thomas Dekker, John Donne, Thomas Middleton, Thomas Watson, Thomas Lodge, George Peele, Thomas Nashe i Robert Greene. Però és William Shakespeare (1564-1616), considerat l’escriptor més important en llengua anglesa i un dels més cèlebres de la literatura universal, qui destaca per sobre de tots. La societat d’escriptors de l’època Tudor era força meritocràtica. Importava més el talent que l’origen social. Els pares de Greene portaven una vida molt modesta a Norwich, Marlowe era fill d’un sabater i Shakespeare d’un venedor de guants arruïnat. La inexistència de drets de propietat intel·lectual feia que les idees circulessin entre ells lliurement i fecundessin la fèrtil imaginació d’un jove Shakespeare. Sense possibilitat de demandes judicials per plagi, els temes de les obres s’adaptaven i readaptaven constantment, en un procés continu de millora. Shakespeare i Marlowe s’emulaven mútuament i rivalitzaven amb obres tan brillants com Enric VI i Tamerlà, Ricard II de Shakespeare i Eduard II de Marlowe, o els poemes eròtics Venus i Adonis de Shakespeare i Hero i Leandre de Marlowe.

Cal preguntar-se: La concentració de tants excel·lents escriptors en una ciutat de la mida actual de Terrassa és una casualitat? És un atzar de la història? O hi ha raons de fons que ho justifiquen? M’inclino a pensar que sota l’aparença d’un cas fortuït hi ha profundes raons que ho justifiquen, però que passen sovint inadvertides. La concentració de tan talent en un espai tan reduït no és un accident genètic, sinó que respon a circumstàncies institucionals i culturals concretes. Algunes d’aquestes circumstàncies eren l’aparició de teatres públics, el gust social per l’argument escènic, la progressiva alfabetització de la població i, molt especialment, l’existència d’un mercat lliure i competitiu per a noves obres. Només així entenem la gran producció de William Shakespeare, tant en quantitat com en qualitat. Si l’únic teatre permès hagués estat el de la cort d’Isabel I o s’hagués prohibit l’obertura d’equipaments per privilegiar el monopoli d’algun noble lleial a la corona com sir Robert Cecil, res de tot això hauria estat possible. Curiosament, l’adversari més temible del món del teatre era la pesta bubònica. Quan encara no es coneixia l’existència de virus i bacteris, la gent sí s’adonava que l’aïllament de les víctimes de l’epidèmia servia per ralentitzar l’avenç de la pandèmia. Les autoritats no suspenien els oficis religiosos, però quan el número de víctimes mortals a la capital augmentava a més de 30 per setmana, sí que es clausuraven els teatres.

Shakespeare, que havia nascut a una ciutat de províncies, arriba a Londres a finals de la dècada de 1580, probablement com actor secundari d’una companyia de còmics. El teatre era una afició popular i els escenaris oberts al públic eren força grans, podent encabir 2.000 espectadors o més. Els teatres públics oberts a tothom havien sorgit a partir de 1570 i es dedicaven a fomentar i alimentar les aficions escèniques. Destaquen noms com The Curtain, The Theater, The Swan, The Rose, The Globe, The Red Bull, The Hope i The Fortune. La ràtio de teatres per fracció de població era molt superior a l’actual. Per poder sobreviure econòmicament, en un temps on no existien encara les subvencions públiques, no n’hi havia prou amb una o dues produccions d’èxit per temporada. Les companyies havien d’atreure el públic una i altra vegada, fet que significava un canvi constant en la programació teatral. La rotació d’obres era extraordinàriament elevada. Cada companyia estrenava anualment una vintena d’obres noves i en mantenia en reserva un número similar de temporades anteriors. En el mercat lliure i poc intervingut del teatre, per tant, l’oferta de tragèdies, drames històrics i comèdies era molt elevada. I Shakespeare va aprofitar aquesta oportunitat.

No hi havia gremi d’escriptors ni es necessitava una concessió administrativa prèvia per començar a treballar. No s’exigia tenir títol a Oxford o Cambridge. De fet, Shakespeare era bàsicament autodidacte i mai va estudiar a cap universitat. Tampoc demanaven credencials ni permisos especials de cap mena. Per exercir l’ofici, no calia cap llicència municipal concedida per l’alcalde o l’administració. L’absència de normatives i reglamentacions asfixiants va permetre al jove Shakespeare desenvolupar el seu talent. Les paraules li sortien amb facilitat, mostrava una gran desimboltura a l’hora d’escriure i desplegava diferents models dramàtics enormement suggestius. ¿S’imaginen què hagués passat si el gremi d’actors de Sa Majestat Reial hagués obligat a l’obtenció de complicats permisos, tot obstaculitzant la sortida a escena? Doncs que Shakespeare s’hauria quedat pel camí i mai s’hagués pogut desenvolupar tot el seu potencial creatiu. Aquests ensenyaments són vàlids en qualsevol circumstància particular. També ara, que patim les conseqüències d’un tancament global que ha paralitzat la producció. Convindria recordar-lo, especialment quan, en un escenari post-COVID19, necessitarem tornar a produir a bon ritme després de l’aturada empresarial. 

Salut i privacitat

La inestabilitat econòmica i política derivada de l’expansió de la pandèmia del coronavirus fa que la història s’acceleri i que entrem en un moment de canvi. Comentàvem la setmana passada la possibilitat d’estar a l’inici de la fi del sistema keynesià i intervencionista que va triomfar clamorosament, estenent-se per tot Occident, després del crac del 1929. Recordem que la Teoria general de l’ocupació, l’interès i el diner, la gran obra de John Maynard Keynes (1883-1946), es va publicar el 1936. A partir d’aquesta data, com bé va advertir Ludwig von Mises, tothom es convertiria al nou evangeli econòmic que perdura encara a la majoria de països postcapitalistes. Per greu que fos la Gran Depressió, no va conèixer el confinament i aturada productiva global que sí ha provocat la COVID-19. La caiguda està sent brutal. Després veurem si ens recuperem en forma de V o no, però de moment, la plantofada és monumental. Agafant les dades del recent informe del Banc d’Espanya, es preveu aquest any una caiguda del PIB entre el 7% i el 13%, que farà pujar l’atur fins el 22%, disparant el dèficit públic fins el 11% i el deute públic fins el 122% del PIB. Els greus problemes de liquiditat actual es convertiran en insolvències generalitzades i, per cert, la institució que presideix Pablo Hernández de Cos no preveu una recuperació en V. Hi haurà un abans i un després del coronavirus.

Moltes mesures preses a corre cuita i amb caràcter temporal esdevindran permanents. En el sistema sanitari i el polític, el món econòmic i el cultural. Totes les escoles i universitats estan físicament tancades, però seguim teletreballant des de casa, no únicament en el sector educatiu, passant moltíssimes hores davant de la pantalla de l’ordinador. La platea dels teatres i sales de concert s’ha traslladat al menjador de cada llar particular, on els artistes ofereixen actuacions online i s’autoorganitzen per superar el miler de seguidors a YouTube i monetitzar així les visualitzacions. L’impuls de la digitalització en molts diferents sectors, inclosa la telemedicina, anirà a més. Les jornades laborals post-COVID segurament seran menys presencials i més telemàtiques. La crisi haurà demostrat que en algunes feines no té sentit exigir moltíssimes hores de presencialitat, amb molt baixa productivitat, quan es pot rendir més i millor des de l’oficina domèstica.

Ens hauria de preocupar la retallada de drets individuals i col·lectius davant l’ofensiva de l’Estat. La història demostra que les mesures temporals de control excepcional de la societat decretades pel govern solen esdevenir cròniques i permanents, acabat l’estat d’alarma. Utilitzant l’expressió dels economistes Acemoglu i Robinson, és possible que el passadís estret, un espai de llibertat sempre incert i fràgil que depèn del grau de vitalitat de la societat civil, es trenqui. L’impuls del Leviatà pot superar totes les oposicions i controls institucionals, arrossegant la societat cap el que ells anomenen el Leviatà despòtic, on el totalitarisme anul·la llibertat individual.

Les modernes tecnologies digitals són un potent instrument que permeten controlar, sota la bandera de la seguretat, tota la població les 24 hores del dia. Ja no cal assignar un agent de la policia secreta a la vigilància d’un ciutadà. Amb la geolocalització dels mòbils, els governs poden conèixer on estem i amb qui ens relacionem. L’historiador jueu Harari parla de vigilància epidèrmica i hipodèrmica. Un exemple de la primera seria el control de les webs que teclegem, mentre que amb la segona les autoritats podrien conèixer la nostra temperatura corporal i el ritme cardíac. El governant no només sabria si tenim tos i febre, sinó també quin diari llegim i què ens provoca tristesa o alegria. Ens acostaríem perillosament a la distopia orwelliana descrita a la gran novel·la 1984. Si els sensors biomètrics, en un supòsit fictici però no irreal, detectessin en algú el sentiment d’odi a l’escoltar el discurs del gran líder nacional, el govern podria forçar l’opositor a seguir un programa de rehabilitació social. 

L’oposició entre salut o privacitat és falsa. Podem viure saludablement conservant la privacitat. La força punitiva de l’exèrcit i la policia no hauria de ser l’única raó per seguir conductes socialment desitjables. La cooperació voluntària de la població ben informada hauria de ser possible. L’autoorganització d’una societat motivada proporciona millors resultats que el control despòtic d’una societat ignorant. La tecnologia és un carrer amb doble sentit de circulació. Tant poden els dirigents controlar els ciutadans com els ciutadans controlar els seus dirigents.

El paper central del govern en sortirà molt possiblement reforçat d’aquesta crisi. Encara que les finances públiques pateixin de molt mala salut, tothom invoca la protecció de l’Estat i la recepció d’ajudes que li permetin subsistir. L’Estat ho té tot a favor per continuar intervenint bona part de l’activitat econòmica i social. El que era temporal es convertirà en permanent. El govern ja limita les inversions estrangeres en territori nacional superiors a 1 milió d’euros, la renda mínima vital es presentarà en breu, es poden controlar els sectors considerats “estratègics” i intervenir directament alguns preus com els de les mascaretes. Dins del govern, les circumstàncies afavoreixen el corrent comunista més radical de Pablo Iglesias davant el socialisme moderat de Nadia Calviño o José Luis Escrivá. I a l’horitzó hi destaca l’art. 128 de la Constitució, una falsa creu redemptora que consagra que tota la riquesa del país, amb independència de la seva titularitat, resta subordinada a l’interès general.

La fi del keynesianisme

El teòric marxista Antonio Gramsci afirmava, en temps de la Itàlia feixista, que el món esdevé molt perillós quan l’antic ordre social està morint i el nou encara no ha nascut. És possible que el xoc global causat per la COVID-19 ens hagi situat en una cruïlla de la història. Quan la pandèmia remeti i es vagi recuperant mica en mica la normalitat, la societat haurà canviat perceptiblement. Alguns dels escenaris habituals abans de la crisi hauran desaparegut, i n’apareixeran altres. Algunes persones i empreses ja no hi seran, però la vida continuarà. Continuarà, però potser de manera diferent. Pèricles va morir el 429 aC de l’epidèmia de tifus, però també l’esplendor de l’Atenes clàssica no es recuperaria mai més davant la preeminència del poder militarista d’Esparta. La Pesta Negra de 1348 va canviar substancialment les institucions socials i la mentalitat de l’època, condicionant la història posterior. El coronavirus ha agafat a molts països, entre ells Espanya, amb el peu canviat. No s’havien digerit encara els excessos que conduiren a la gran recessió del 2008, que ja hi tornem a ser. Catacrac. El govern dels EUA, de manera equiparable als europeus, va injectar 1 bilió (amb dotze zeros) de dòlars per parar el cop en aquell moment. El finançament directe dels governs a càrrec del Banc Central serveix, entre altes coses, per rescatar la banca i les grans corporacions oligopolistes relacionades amb el poder. I com sempre, qui ho acaba pagant, això no és cap novetat, són les debilitades classes mitjanes. La factura fiscal del treballador i del petit empresari no deixa d’augmentar.

Però tot aquest diner creat del no-res pels bancs centrals alimenta una monstruosa bombolla de deute. Segons un estudi del Banc Mundial (Global Waves of Debt, disponible online a Internet), en els darrers 50 anys hem tingut 4 grans onades de deute. La darrera es correspon amb la crisi del 2008. I amb només 10 anys, el deute global s’ha disparat fins els 253 bilions de dòlars el setembre de 2019. Amb les circumstàncies actuals de confinament global, els programes d’emergència per assegurar liquiditat continuaran incrementant el deute. Recordem que el sistema monetari i financer vigent és molt elitista, jeràrquic i centralitzat. No tothom accedirà d’igual manera als fons de liquiditat creats. El poder absolut el tenen els bancs centrals, que decideixen quants bilions fabricaran. Al seu costat, en aquesta particular cort financera, hi trobem els governs i les entitats financeres. Ells en són els grans beneficiats. Accedeixen a finançament il·limitat a cost zero. També ho són els grans monopolis, no necessàriament públics, regulats per l’Estat. Però les classes productives, treballadors i empresaris, viuen lluny de palau. Les ajudes que aconseguiran dependran en bona part de la seva capacitat d’organitzar-se com a lobbies davant l’administració. Un exemple l’hem tingut els darrers dies. El col·lectiu d’actors i actrius reclamen més ajudes. Quan el ministre de Cultura José Manuel Rodríguez va afirmar que “primer és la salut i després el cinema”, les xarxes socials començaren a bullir amb crits de dimissió i amenaçaren amb una vaga cultural. Itziar Miranda, la Manolita d’una popular sèrie televisiva, recordava que milions de persones consumeixen hores i hores davant la pantalla. Immediatament, la ministra d’Hisenda María Jesús Montero i el ministre de Cultura varen rectificar públicament.

És fàcil veure quins són els problemes d’aquest sistema. Perjudica sistemàticament els col·lectius més desfavorits i amb menys rellevància social o, senzillament, els més discrets i que només volen passar desapercebuts. Per altra banda, condiciona l’activitat dels grups de pressió perquè els coarta la seva llibertat creativa i els obliga a mantenir permanentment canals de contacte oberts amb l’administració. En moments d’urgència com els actuals guanya sentit que les famílies i les empreses puguin accedir directament al BCE. En lloc de tenir el compte corrent al banc nacional, el podríem tenir al Banc Central. I amb un clic d’ordinador aquest podria transferir 2.000 euros a cadascú a fons perdut. Una renda bàsica universal finançada pel BCE. El gran arquitecte d’aquest sistema és l’economista britànic John Maynard Keynes. D’aquí ve el terme keynesianisme o sistema intervencionista o mixt, on coexisteixen la propietat pública i la privada sota la direcció de l’Estat. Keynes no era comunista, però sí un visceral enemic del liberalisme laissez-faire i del patró or. L’any 1926 va escriure The end of laissez-faire, obra en la qual certificava la fi d’un règim liberal que va abarcar des de la primera Revolució Industrial, en temps d’Adam Smith, fins a finals del segle XIX o inicis del XX amb la Primera Guerra Mundial. Si al final de l’era liberal la despesa pública i els impostos eren inferiors al 10% del PIB, ara superen el 40%. La diferència és abismal. Fins i tot un economista com Milton Friedman, titllat de neoliberal, va afirmar que ara tots som keynesians. Ens eduquem en escoles i universitats públiques, anem a la sanitat pública quan estem malalts, transitem per espais públics… Paguem molts impostos, actuem complint les regulacions del govern i financem el deute públic. Però és possible que també, ara, estiguem assistint a la fi del keynesianisme. Potser és només l’inici del final. Per això convindria pensar en quin demà volem. I començar a construir-lo des d’ara mateix.

El retorn a la normalitat

Les epidèmies que han colpejat periòdicament les societats han tingut importants efectes econòmics, polítics i socials. Pensem en l’Atenes clàssica, encimbellada al segle V a.C. a cotes elevades d’intel·lectualitat i amor per la sabiduria, prosperitat i trànsit mercantil, democràcia directa i racionalitat, equilibri i recerca de la bellesa. A l’any 430 a.C. convivien, sota la monumentalitat del Partenó, Pericles i Eurípides, Sócrates i Fídies. També mig milió d’esclaus amuntegats en condicions insalubres. El destí d’Atenes, però, canviaria radicalment quan es va propagar una epidèmia de tifus l’estiu del mateix any. El debilitament de la polis es va traslladar a l’exèrcit, que seria vençut per Esparta a la guerra del Peloponès. Atenes no tornaria a recuperar l’esplendor perdut. Altres epidèmies, com les que els conqueridors espanyols varen introduir a Amèrica, causaren milions de morts. La verola i el xarampió, la sífilis i el còlera, la diftèria i el paludisme serien els grans aliats d’Hernán Cortés o Francisco Pizarro. A Tenochtitlan, de tants que n’hi havia, no es podien ni enterrar els cadàvers apilats pels carrers.

Altres pandèmies, com la ben documentada Pesta Negra de 1348, tindria conseqüències diferents depenent de la zona geogràfica afectada. Sent un dels brots més mortals de la història de la humanitat, va arribar a eliminar fins un terç de la població europea en plena Edat Mitjana. A l’Europa occidental, la manca de mà d’obra per conrear els camps va fer augmentar el benestar i el poder adquisitiu dels pagesos. Aquests, en general, van poder emancipar-se del poder senyorial i aconseguir unes cotes de llibertat personal superiors a les del passat. Els burgesos invertiran en el camp, revitalitzant l’agricultura i introduint nous mètodes de conreu. La falta de mà d’obra és substituïda per la tècnica i una incipient maquinització, amb invents tan significatius com el paper i el rellotge mecànic, els alts forns i la impremta. Més endavant, el frare caputxí Luca Paccioli descobrirà la tècnica comptable de la partida doble, encara vigent actualment. En canvi, els efectes de la Pesta Negra a l’Europa oriental varen ser molt diferents. Just els contraris. A l’est del continent, els poders feudals varen subjugar els vassalls amb mà de ferro i les ànsies de llibertat varen ser reprimides durament amb les cadenes de la servitud. Aquest fet, de gran importància, condicionarà l’evolució d’aquestes societats.

És possible quelcom semblant en l’epidèmia de la COVID-19? Pot ser que el retorn a la normalitat tingui condicions molt diferents segons quin sigui el país i les circumstàncies? Vernon Smith, Nobel d’Economia de l’any 2002, ha publicat un optimista article al Wall Sreet Journal on afirma un retorn ràpid a la prosperitat si el cavall de la llibertat i el cavall schumpeterià, en un reobert hipòdrom, aconsegueixen superar el cavall de l’estupidesa. La crisi del coronavirus tindria forma de V i recuperaríem la normalitat amb una vigorosa recuperació. No serà un servidor qui pugui discutir l’opinió de l’eminent economista nord-americà, però sí crec que s’hauria de puntualitzar. En primer lloc, el concepte de destrucció creativa sostingut per l’economista austríac Joseph Schumpeter no és d’aplicació a les actuals circumstàncies. La destrucció creativa fa referència a com un bé nou, testat en un mercat competitiu, aconsegueix superar un producte vell i inferior. Per posar un exemple, l’ús dels ordinadors personals va convertir les antigues màquines d’escriure en un producte obsolet i desfassat. Les prestacions que ofereix el més senzill dels PCs són infinitament superiors a la millor màquina d’escriure. Però notem que primer té lloc la innovació i després la destrucció. En altres paraules, en la destrucció creativa va abans la creació que la destrucció. En canvi, a l’actualitat observem destrucció i tancament d’empreses per la crisi sense prèvia creació ni innovació.

En segon lloc, el cavall de la llibertat no corre a l’hipòdrom espanyol. De fet, aquesta espècie particular de cavall, en perill d’extinció, ni tan sols la trobem a Espanya. Recordo que el professor Joaquim Muns Albuixech, a les classes d’economia de la UB, ens deia que a Catalunya només hi havia 4 liberals. Trias i Fargas, i Millet i Bel. I tant Ramon Trias Fargas com Salvador Millet Bel ens varen deixar ja fa bastants anys. I la situació no ha millorat des d’aleshores. Espanya és un terreny erm, fins i tot hostil, a les llavors de la lliure competència. La ideologia carpeto-vetònica s’ha oposat tradicionalment a la lliure empresa i és refractària a la cultura meritocràtica. Com diu Antonio Machado en el poema El mañana efímero, “España de charanga y pandereta, de espíritu burlón y de alma quieta. Esa España inferior que ora y bosteza, vieja y tahúr, zaragatera y triste; esa España inferior que ora y embiste, cuando se digna usar la cabeza”. Malgrat el pas del temps, aquest poema continua sent vigent per descriure l’ADN nacional. El virus de la COVID-19 és un cigne negre que ha sorprès i desbordat la classe dirigent, que no ha pogut gestionar la crisi adequadament. La reedició dels Pactes de la Moncloa, a proposta del president Pedro Sánchez, és possible que cohesioni les dues Espanyes en el reforçament de la unitat nacional i la recentralització administrativa. Però no ens retornarà a la senda de la prosperitat perduda.