Arxius

Archive for Juny de 2016

Alquimistes financers

financial-alchemy-vector-3321596

En la primera setmana post-Brexit, i enmig d’intensos terratrèmols financers, restem expectants de com es gestionarà el divorci entre la Gran Bretanya i la UE. El millor per totes les parts seria un divorci amistós, que mantingués l’accés de Gran Bretanya a les llibertats bàsiques del mercat comú europeu (mercaderies, serveis, persones i capitals). El mercat únic no significa més centralització política comunitària. La integració econòmica i la integració política caminen per camins independents i, sovint, força diferents. La idea que l’Estat crea la societat i estructura el mercat és falsa. En un món globalitzat i hiperconnectat, la dimensió mundial de la societat i l’economia desborden els estrictes límits geogràfics de l’Estat. L’individu es pot autoorganitzar al marge dels polítics sense necessitat de sotmetre la seva vida a les decisions arbitràries dels dipositaris d’una manllevada sobirania individual. En altres paraules, la relació entre l’Estat, la societat i el mercat no respon a cap mística trinitària ni, molt menys encara, està dotada de cap aura de santedat transcendent. Tenim contactes amb persones de tot el món amb les que no compartim cap tipus de sobirania nacional, i consumim cada dia productes i serveis bàsics que han estat elaborats per empreses estrangeres.

La construcció política d’uns Estats Units d’Europa no té res a veure amb la dinàmica del mercat únic europeu. Són construccions diferenciades que poden resultar incompatibles. Els perills del Brexit són el reforçament dels nacionalismes antieuropeus i antiglobalitzadors, l’avenç dels populismes demagogs i l’aïllacionisme. Així va començar la decadència del gran esplendor europeu a inicis del segle XX, i així es va forjar l’estatisme que va conduir a la barbàrie militarista i a la destrucció desbocada de dues guerres mundials. En paraules del prestigiós economista francès Frédéric Bastiat, «quan els béns no creuen les fronteres, ho fan els soldats».

Una altra centralització de poder altament perillosa és la financera. Al respecte, el Banc de Pagaments Internacionals, organisme que agrupa els principals bancs centrals del món, ha publicat aquesta setmana el seu informe anual. Alerta que el volum mundial de deute, encoratjat pels baixos tipus d’interès, ha passat de 100 bilions de dòlars a l’inici de la crisi, a gairebé 150 bilions el 2015 (més del 200% del PIB mundial), afeblint la productivitat mundial i reduint el marge de maniobra de la política monetària. Res diu, però, que és el propi càrtel monetari que representa el causant de la creació descontrolada de deute mitjançant la fabricació de moneda del no-res a tipus d’interès zero. En el sistema financer actual, un veritable reducte de planificació centralitzada en ple segle XXI, els bancs centrals controlen l’oferta monetària i fabriquen diners en sentit físic. Agafen paper i tinta, dos béns d’escàs valor, connecten la impremta del Banc Central i… voilà! Es fa el miracle de la multiplicació, no pas de riquesa real, no pas de pans i peixos, sinó de paper moneda. Comptablement, el paper moneda s’anomena efectiu i es comptabilitza en el passiu del banc emissor. Els destinataris del diner creat, l’Estat o el sistema financer, el reben en préstec a un tipus d’interès zero. El crèdit del banc emissor a l’Estat i als bancs comercials és el seu actiu. Per tant, en sentit estricte, el diner que utilitzem és el deute (passiu) del Banc Central.

Les operacions de quantitative easing (80.000 milions d’euros mensuals a l’eurozona) suposen monetitzacions directes del deute públic, i les transferències monetàries als bancs comercials s’utilitzen també per comprar més deute públic en els mercats secundaris. Alertar de la gran expansió del deute és reconèixer que els bancs centrals estan fabricant diners massivament. Algun indici de mea culpa? Cap. Lluny de qualsevol autocrítica, el banc central dels bancs centrals, dirigit per l’espanyol Jaime Caruana, exgovernador del Banc d’Espanya, defensa el seu paper regulador i reclama més i renovats poders. Des del 1971 (quan es trenca l’últim vincle entre l’or i el dòlar) hem crescut i crescut en muntanyes de deute, però ho hem fet en una gran farsa. Perquè es van fabricant diners, diners de paper, diner deute, diner fiduciari, diners ficticis, inflats, duplicats, fabricats del no-res, creats a voluntat de cada banc central. I aquí estem, als peus d’una bombolla gegantesca. Cal reconstruir l’arquitectura del sistema monetari mundial i dotar l’edifici de fonaments estables, d’una moneda sòlida i no manipulable a voluntat per milers d’alquimistes financers.

Anuncis

La UE i el triomf del Brexit

brexit-1

La Unió Europea ha tingut aquesta setmana dos set balls en contra. El primer, que s’ha salvat, és l’aval del Tribunal Constitucional alemany al programa de compra de deute del BCE. La llei europea impedeix que el BCE financi governs concrets, i l’alt tribunal germànic ha considerat que el programa no afavoreix cap país determinat, ja que el BCE compra deute de molts països europeus. Això són bones notícies per al president del BCE, Mario Draghi, i governs com el d’Espanya, que continuarà rebent diner il·limitat a cost nul o negatiu. Malauradament, però, el finançament gratuït d’estructures de poder tan corruptes com les de l’Estat espanyol no introdueix cap incentiu de reforma. Es continuarà alimentant la bombolla del deute públic alhora que castigant els estalviadors i els sectors productius. Es continuarà fent un ús instrumental, partidista i sectari de les institucions públiques, com tristament ens han revelat les converses entre Jorge Fernández Díaz y Daniel de Alfonso. Totes les tan necessàries reformes estructurals continuaran ajornant-se sine die, mentre que l’execrable Joseph Fouché, el cap de la policia secreta de Napoleó Bonaparte, home totalment mancat d’escrúpols i moral, continuarà sent l’inspirador directe de la nostra política, abans i després del 26J. Patim una crisi polièdrica amb múltiples cares (econòmica, social, política, moral…) que es retroalimenten en un entorn de depressió i que pot acabar amb l’esfondrament i el fracàs del projecte europeu: els dubtes sobre l’euro i el funcionament del BCE, l’arribada massiva de refugiats, l’estancament econòmic, la no representativitat de les institucions, la desafecció ciutadana, el dèficit democràtic, el creixement dels partits populistes radicals, les amenaces geopolítiques exteriors… A Europa li falta un lideratge compartit i li sobren dotzenes de polítics aprenents de Fouché. Cal retornar un sentit moral i de responsabilitat a la direcció política. I això, en l’escena europea, només ho pot fer Angela Merkel. La cancellera alemanya va ser l’única que va posar l’ètica per davant dels interessos personals i partidistes en la crisi dels refugiats. Enfrontant-se a amplis sectors de la societat alemanya, va donar acolliment a milers de refugiats. Això li va costar una pèrdua important del suport popular (recordem les vexacions sexuals comeses per estrangers a Colònia la nit de cap d’any) i també dins del seu propi partit (Peter Dreier, president del districte de Baviera, va arribar a enviar a Berlín un bus carregat d’immigrants en protesta contra Merkel).

La segona pilota de set en contra ha estat la decisió dels britànics a la consulta del Brexit. I aquesta, malgrat els pronòstics favorables, s’ha perdut. El rebuig a continuar pagant transferències a Brussel·les (els britànics suporten el 19% d’aportacions netes al pressupost comunitari) i la manca de controls immigratoris han pesat més que altres consideracions. Per l’article 50 del Tractat de la UE, s’inicia ara un procés de negociació entre Londres i la UE per redissenyar l’encaix econòmic i financer. Quan analitzem les implicacions del Brexit cal destriar de quin àmbit estem parlant. L’àmbit polític i l’econòmic, per exemple, malgrat les interferències, sovint tenen connotacions molt diferents. La unió política no té res a veure amb la unió econòmica, i la centralització del poder a Brussel·les tampoc té res a veure amb la dinàmica del mercat comú. La decisió dels britànics de recuperar plena independència política i deslligar-se de les decisions de Brussel·les no té conseqüències negatives ni amaga cap tipus d’amenaça. Al contrari, és una decisió comprensible i que, fins i tot, pot tenir efectes terapèutics per redreçar la construcció europea. Els problemes vindran de l’àmbit econòmic. L’estatus de països com Noruega i Suïssa, amb acords de lliure comerç, seria beneficiós per als interessos britànics, però s’haurà de veure de quina manera el triomf del Brexit contribueix al deteriorament i reducció de les relacions comercials i financeres entre el Regne Unit i Europa, debilitant la dinàmica del Mercat Únic i implosionant la UE i la pròpia Gran Bretanya, dividida ara entre territoris euròfils (Londres, Escòcia i Irlanda del Nord) i euròfobs (Anglaterra). No és fàcil que la Gran Bretanya s’integri a l’espai econòmic europeu, gaudint de les condicions que tenen Noruega, Islàndia i Liechtenstein. Si fos el cas, significaria que es pot gaudir dels avantatges de la UE sense compartir cap dels costos. Per minimitzar les conseqüències negatives del Brexit, en qualsevol cas, és necessari que no s’estableixin aranzels o altres barreres administratives ni en les mercaderies ni en el turisme, on la UE i Espanya gaudeixen d’una situació superavitària. En termes financers, les barreres amb la City londinenca beneficiaran les places de Frankfurt i París, però poden perjudicar el conjunt d’Europa si no assoleixen els mateixos nivells de productivitat. Pel que fa a la inversió directa comunitària, un 20% de la qual es destinava al Regne Unit, podria ara beneficiar a la resta de la UE. Si l’exemple del Brexit fos seguit per països afins a la Gran Bretanya, com Holanda, Suècia i Dinamarca, la UE es trobaria restant un match ball decisiu. El lliure comerç no és incompatible amb regulacions comunitàries comunes, però sí amb una planificació de dalt a baix que emani de Brussel·les. La hiperinflació regulatòria i l’excés de càrrega fiscal afebleixen la fibra econòmica i moral de la vella Europa. Hem de decidir entre continuar amb la decadència i el viatge a la irrellevància mundial, o tornar als orígens de la construcció europea i revigoritzar el projecte comunitari. Per això cal un veritable mercat comú, amb regulacions senzilles que realment es compleixin i una baixa fiscalitat en un entorn monetari estable. L’euro i la UE van salvar un match ball l’estiu del 2012 amb Grècia i la crisi del deute sobirà. L’estiu del 2016, quatre anys més tard, és la Gran Bretanya qui anticipa nous i seriosos problemes.

Match Ball a la Unió Europea

Drapeau sur carte d'Europe

La Unió Europea ha salvat aquesta setmana dos match balls en contra. El primer és l’aval del Tribunal Constitucional alemany al programa de compra de deute del BCE. La llei europea impedeix que el BCE financi governs concrets, i l’alt tribunal germànic ha considerat que el programa no afavoreix cap país determinat, ja que el BCE compra deute de molts països europeus. Això són bones notícies per al president del BCE, Mario Draghi, i governs com el d’Espanya, que continuarà rebent diner il·limitat a cost nul o negatiu. Malauradament, però, el finançament gratuït d’estructures de poder tan corruptes com les de l’Estat espanyol no introdueix cap incentiu de reforma. Es continuarà alimentant la bombolla del deute públic alhora que castigant els estalviadors i els sectors productius. Es continuarà fent un ús instrumental, partidista i sectari de les institucions públiques, com tristament ens han revelat les converses entre Jorge Fernández Díaz y Daniel de Alfonso. Totes les tan necessàries reformes estructurals continuaran ajornant-se sine die, mentre que l’execrable Joseph Fouché, el cap de la policia secreta de Napoleó Bonaparte, home totalment mancat d’escrúpols i moral, continuarà sent l’inspirador directe de la nostra política, abans i després del 26J.

La segona pilota de partit contrària que ha salvat la UE ha estat la decisió dels britànics a la consulta del Brexit. En el moment d’escriure aquest article, tot apunta a una decisió favorable a quedar-se dins de la Unió Europea. El triomf del Brexit hagués possiblement significat el deteriorament i reducció de les relacions comercials i financeres entre el Regne Unit i Europa, debilitant la dinàmica del Mercat Únic i implosionant una UE en hores baixes. Patim una crisi polièdrica amb múltiples cares (econòmica, social, política, moral…) que es retroalimenten en un entorn de depressió i que pot acabar amb l’esfondrament i el fracàs del projecte europeu: els dubtes sobre l’euro i el funcionament del BCE, l’arribada massiva de refugiats, l’estancament econòmic, la no representativitat de les institucions, la desafecció ciutadana, el dèficit democràtic, el creixement dels partits populistes radicals, les amenaces geopolítiques exteriors…

El lliure comerç no és incompatible amb regulacions comunitàries comunes, però sí amb una planificació de dalt a baix que emani de Brussel·les. La integració econòmica europea és necessària, encara més en un món globalitzat. Però la integració política, en el regne de Fouché, s’ha de replantejar íntegrament. La hiperinflació regulatòria i l’excés de càrrega fiscal afebleixen la fibra econòmica i moral de la vella Europa. Hem de decidir entre continuar amb la decadència i el viatge a la irrellevància mundial, o tornar als orígens de la construcció europea i revigoritzar el projecte comunitari. La UE ha salvat dos match balls, però en vindran molts més.

Eleccions 26J

LV_20151013_LV_FOTOS_D_54438069244_2_0_2175231539-kmcD-U401513945897DXE-992x558@LaVanguardia-Web

A una setmana d’unes noves eleccions generals, ens toca suportar de nou la insofrible propaganda electoral dels partits polítics. Fa molta mandra de llegir, especialment perquè no és vinculant i porta en si la promesa del seu incompliment. Només cal recordar que el PP va guanyar les eleccions del 2011 amb la promesa de disminuir impostos, i veure el que ha passat després. Les dues úniques certeses d’aquesta vida són el pagament d’impostos i la mort. I el partit que ho expressa sense embuts és Podemos. Pablo Iglesias aspira a recaptar 125.000 milions d’euros més. Com es pot aconseguir semblant espoli? Incrementant la fiscalitat sobre l’estalvi, les herències i les transaccions financeres. També eliminant les deduccions de l’IRPF i pujant el tipus impositiu a les empreses grans i mitjanes, o a les rendes personals superiors a 60.000 euros anuals. Si al final no s’aconsegueixen els resultats esperats, és previsible l’increment de la pressió fiscal a totes les capes socials. El segon partit fiscalment més agressiu és el PSOE, que es conforma amb només 20.000 milions. Incrementaria, encara més, la pressió sobre totes les empreses, mitjançant les eliminacions de les deduccions, elevant també Patrimoni i Successions, i imposant taxes financeres i mediambientals. Pel que fa referència a Ciutadans, d’Albert Rivera, preveu una tímida rebaixa de l’impost de renda, que compensaria l’increment societari a través de l’eliminació d’exempcions i deduccions. També el PP promet un tipus marginal màxim en renda del 43%.

La credibilitat és escassa, no només pels precedents, sinó també per l’incompliment sistemàtic del dèficit públic, que s’agreujaria al no preveure reduccions de despesa. En termes de l’impost de renda, cal recordar que un treballador català amb 15.500 euros anuals paga el 10% més que la mitjana espanyola, i que el poder adquisitu es veu doblement reduït pels preus més elevats de casa nostra. El tipus impositiu més baix de Catalunya és el 21,5%, que recau sobre les rendes més modestes, quan a bona part de la geografia espanyola és de només el 19% (Madrid i Balears, entre altres). També tenim el tipus impositiu més elevat, per les rendes superiors a 175.000 euros. Pel que fa a la despesa social, a Espanya suposa el 25% del PIB (260.000 milions d’euros), un percentatge superior al d’alguns països nòrdics. Tots els partits, especialment Podemos i PSOE, prometen augments importants de despesa, amb programes diversos que van des de la renda bàsica als complements salarials, passant pels subsidis d’atur i les jubilacions. Al final, i sense resoldre el problema de l’atur, es priva al ciutadà d’un futur millor i se’l converteix en dependent crònic d’un Estat assistencialista.

I què en diuen els quatre grans partits estatals de l’encaix institucional de Catalunya amb l’Estat espanyol? Podemos proposa un debat sobre el dret a decidir i un referèndum per aclarir la relació territorial que els ciutadans de Catalunya volen amb els de la resta de l’Estat. El PSOE insisteix en el seu plantejament de reforma federal (el follet del federalisme, en la paròdia tan ben trobada del Polònia). Ciutadans, per la seva part, s’oposa a qualsevol referèndum d’autodeterminació i proposa una reforma de la Constitució per recentralitzar l’Estat i buidar de competències les comunitats autònomes. I el PP continua, ja ho sabem, defensant a capa i espasa la unitat d’Espanya i la inamobilitat de la Constitució. Amb aquest plantejament, i amb la desunió sempiterna a casa nostra, amb baralles contínues i esperit caïnita, continuarem transitant per un desert inhòspit amb destí incert.

Europa i el Brexit

brexit-shutterstock2

Els principals mercats europeus han patit aquesta setmana pèrdues importants, precedides també de caigudes en les borses asiàtiques. I és que estem a les portes de dos esdeveniments importants i crucials, que poden marcar el devenir de la Unió Europea. El primer és el referèndum al Regne Unit sobre la permanència a la UE i el possible Brexit, que es votarà el proper dijous 23 de juny, i el segon és la resolució del Tribunal Constitucional alemany sobre la legalitat del programa de compra de deute públic i deute corporativa del BCE, prevista pel dimarts 21 de juny. Centrem-nos en el primer. El risc creixent que el Regne Unit abandoni la UE, a més de l’impacte en les borses europees, suposa importants canvis geoestratègics i econòmics que poden canviar substancialment el contingut del projecte europeu. En el moment d’escriure aquest article, les enquestes virtuals mostren un clar avantatge pels partidaris del Brexit (46%), mentre que els defensors del statu quo representen només el 39% i la resta (15%) està indecisa o no anirà a votar. Aquest format d’enquesta mostra un biaix clar a favor del trencament i caldria neutralitzar-lo amb els resultats que apunten les cases d’apostes, de gran tradició al Regne Unit, i que es decanten per la permanència. Entre els motius dels anglesos per dur a terme aquest procés separatista, no només n’hi ha d’econòmics i socials, sinó també polítics, com la creença que un Regne Unit fora de la UE tindria una posició més privilegiada en el món global i multipolar. David Cameron no vol exactament sortir del projecte de la UE, sinó jugar la carta de la sortida per obtenir una posició interna molt més favorable, fent valer el referèndum per aconseguir les seves reivindicacions. Les condicions del primer ministre britànic, per seguir en el projecte comú europeu, giren a l’entorn de quatre punts essencials: a) Sobirania: els britànics demanen que la UE els reconegui el dret a no avançar cap a una unió política centralitzada a Brussel·les i reclamen també més poder als parlaments nacionals per bloquejar lleis europees; b) Competitivitat: construcció d’un mercat únic més lliure i menys regulat que pugui competir amb economies en creixement com la Xina o l’Índia; c) Beneficis socials: regulació de la pressió immigratòria i que els ciutadans d’altres països no tinguin accés a les prestacions socials fins quatre anys després de la seva arribada al país; d) Polítiques econòmiques: manteniment de la seva plena independència monetària al marge del procés de major integració financera del continent, tot preservant el hub financer de la City.

Els britànics, des de la seva plataforma insular, sempre han mostrat un europeisme molt particular. A diferència d’Alemanya, que és el líder natural d’Europa tant en termes econòmics com demogràfics, els anglesos han procurat històricament mantenir l’equilibri de forces en el continent. Gens partidària del creixent protagonisme dels euròcrates ni de la centralització del poder a Brussel·les, Margaret Thatcher ja va arrencar en el seu dia la concessió del xec britànic, amb l’argument que els britànics sempre pagaven molt i rebien massa poc. La possibilitat del Brexit representa, en part, una oportunitat per frenar i revertir el procés de centralització política de Brussel·les i el seu creixent afany regulatori i recaptatori. La possibilitat de sortida d’un país tan important com el Regne Unit del club europeu hauria d’introduir incentius per corregir els errors comesos i revigoritzar un projecte europeu agònic que viu hores molt baixes. Noruega, Islàndia o Suïssa no pertanyen a la UE, però són països pròspers que progressen i mantenen les llibertats intracomunitàries bàsiques de lliure circulació, en virtut dels acords de l’Espai Econòmic Europeu i l’Associació Europea de Lliure Comerç. Malgrat que la meitat del comerç exterior del Regne Unit és amb la UE, una eventual sortida no tindria necessàriament repercussions negatives si es preserva el lliure comerç. De fet, el centre d’estudis Open Europe defensa que el PIB britànic podria incrementar notablement fora de la UE, sempre que es mantingui com a país lliurecanvista, al desfer-se de l’asfixiant burocràcia regulatòria i de l’enervant càrrega fiscal. La UE ha de preservar la seva essència i enfortir la dinàmica del Mercat Únic, no forçant cap tipus de centralització política ni obligant cap país a cedir sobirania a Brussel·les si no vol. Integració econòmica sí, però no política. Això desactivaria la possibilitat del Brexit i atrauria Suïssa i Noruega a un nou projecte europeu, més vigorós i dinàmic. El lliure comerç no és pas incompatible amb certes institucions comunitàries ni amb regulacions comunes, però sí amb una planificació de dalt a baix que emani de Brussel·les. No es pot deixar que la regulació comunitària, com tampoc l’estatal, ocupi més de 60.000 pàgines anuals al BOE. El comerç emana de la lliure iniciativa personal i de la llibertat d’empresa. La hiperinflació regulatòria i l’excés de càrrega fiscal afebleixen la fibra econòmica i moral de la vella Europa. Hem de decidir entre continuar amb la decadència i el viatge a la irrellevància mundial, o tornar als orígens de la construcció europea i revigoritzar el projecte comunitari.

El cost de l’energia elèctrica a Espanya

precios34

Espanya és territori de monopolis i de manca de competència, de privilegis i desigualtats socials institucionalitzades. En el cas de l’energia elèctrica, el monopoli es diu Fecsa-Endesa. Els privilegis atorgats pel govern a aquesta empresa privada (qui s’asseu al Consell d’Administració a canvi de dietes milionàries?) suposa tenir una electricitat cara, molt cara, massa cara.

Quantifiquem-ho i fixem-nos en qui suporta el cost més elevat:

1) Consumidors domèstics: consum anual entre 2,5 i 5 megawatts hora (Mwh).

La cinquena més cara de la Unió Europea (superior a la mitjana de la UE i de l’eurozona).

2) Clients comercials: consum anual inferior als 15 Mwh.

La onzena més cara de la Unió Europea (inferior a la mitjana de la UE i de l’eurozona).

3) Consumidors industrials pimes: consum anual inferior als 20 Mwh.

La més cara de la Unió Europea (250 euros el Mwh sense impostos o més de 300 euros el Mwh amb impostos).

Entre el 2008 i el 2015, la tarifa s’ha duplicat (increment del 100%), quan a la UE només ha augmentat el 29%.

4) Consumidors industrials més importants: consum anual entre 20-500 Mwh.

La sisena més cara de la Unió Europea, incloent impostos.

5) Consumidors industrials gran empresa: consum anual entre 500-2.000 Mwh.

La novena més cara de la UE (per sota de la mitjana)

6) Consumidors industrials gran empresa: consum anual entre 2.000-20.000 Mwh.

La onzena de la UE (per sota de la mitjana)

7) Consumidors industrials gran empresa: consum anual entre 20.000-70.000 Mwh.

La dotzena de la UE (per sota de la mitjana)

8) Consumidors industrials gran empresa: consum anual entre 70.000-150.000 Mwh.

La catorzena de la UE (per sota de la mitjana)

Conclusions: el monopoli és car per la societat, el monopoli és un destí daurat per polítics jubilats i els costos dels monopolis recauen majoritàriament en els segments de la societat més febles i desafavorits (famílies i pimes).

La renda bàsica

switzerland

La renda bàsica és un ingrés pagat per l’Estat a tots els ciutadans, amb independència de la seva situació personal, econòmica o social. Malgrat que no està implantada a cap país del món, és un tema recurrent, especialment en períodes preelectorals. Els suïssos l’han rebutjat amb contundència. En un referèndum sense precedents al món, el 78% dels electors van votar en contra d’un pagament estatal als habitants del país amb independència dels seus ingressos i del seu estat laboral. Es preveia que l’Estat suís pagués a cada adult uns 2.300 euros mensuals nets, i a cada menor 560 euros. L’argument que s’ha acabat imposant és que els costos per finançar la renda bàsica són prohibitius i que, al traduir-se en l’increment d’impostos i de l’endeutament públic, afectaria negativament el creixement econòmic. Els suïssos també han considerat que la renda bàsica disminueix la motivació per treballar i distorsiona els incentius correctes per la creació de riquesa. Malgrat que el salari mitjà de Suïssa és de 5.579 euros mensuals, el cost d’implantar la renda bàsica seria de 188.000 milions d’euros, el triple del total de les despeses socials del país. A França, una renda mensual de 750 euros equivaldria al 26% del PIB, i a Espanya dispararia la despesa pública del 44% al 65% del PIB, previ descompte de la despesa en protecció social que s’estalviaria.

És altament probable que un referèndum d’aquestes característiques a Espanya, un país amb menys qualitat democràtica que el petit territori alpí, acabaria proporcionant un resultat radicalment diferent. I és que la promesa d’una renda bàsica és llaminera i exerceix una forta influència en potencials votants. És una promesa que afebleix la fibra emprenedora d’una societat. ¿Per què arriscar-se amb un negoci si papà Estat m’assegura un mínim de subsistència incondicionalment? ¿Per què haver de patir mals de cap si l’Estat benefactor m’ofereix una altra alternativa millor? La renda bàsica és el perfecte catalitzador de la màxima de Frédéric Bastiat, un distingit liberal francès, en el sentit de descriure l’Estat com la gran ficció a través del qual tot el món tracta de viure a costa dels altres. S’aspira a viure de la renda bàsica, sense aturar-se a pensar qui la paga. Els partits d’ultraesquerra, com Podemos, són els que més insistentment la prediquen, basant el seu finançament en un tipus únic d’IRPF molt elevat (50% o superior). Aquest argument és fals per dos motius com a mínim. En primer lloc, l’increment del tipus impositiu no manté la base imposable inalterada, sinó que la redueix. ¿Qui treballaria si el 100% dels ingressos anessin a les arques d’Hisenda? En el moment en què l’asfíxia tributària fos encara més elevada amb l’objectiu de finançar el pagament de la renda bàsica, la recaptació decrementaria i no seria suficient. I en segon lloc, l’anunci que l’Estat espanyol paga una renda bàsica a tot ciutadà que acrediti aquesta nacionalitat, tindria un efecte expansiu sobre la despesa pública. La tan famosa picaresca espanyola faria ressuscitar difunts o, senzillament, mantindria administrativament en el regne dels vius sine die a parents i beneficiats. El cens de població augmentaria i la despesa pública també.

Els impulsors de la iniciativa defensen que la renda bàsica és la resposta als efectes indesitjats de l’avenç tecnològic. S’argumenta que la creixent digitalització i la introducció de la robòtica a les activitats productives farà desaparèixer molts llocs de treball. Espanya és un dels països que surten més malparats de l’anomenada quarta revolució industrial, i podria afectar al 12% dels llocs de treball o, el que és equivalent, a més de dos milions de treballadors que podrien potencialment perdre la feina. Naturalment, són els treballs menys qualificats els que més perillen i que responen a processos rutinaris i repetitius, ja que aquí és més fàcil substituir els treballadors per màquines. El patró de destrucció d’alguns llocs de treball va unit a la creació de nous sectors econòmics abans inexistents i insospitats. Pensem amb les empreses de big data, amb una base tecnològica molt important, i amb la demanda de perfils de gestors de dades que sol·liciten. La demostració més clara que eradica el catastrofisme més funest d’aquest determinisme tecnològic és el fet que Corea del Sud, el Japó i Alemanya, països molt robotitzats, tenen un atur tècnic de només el 3%, 3,5% i 4,7%, respectivament. Una prova que l’avenç tècnic no provoca atur massiu, sinó millores de productivitat i creació d’ocupació qualificada, i que la renda bàsica no es sosté tampoc per aquest motiu.