Archive

Archive for Juny de 2016

Alquimistas financieros

herramienta-de-la-alquimia-44376364

En la primera semana post-Brexit, y en medio de intensos terremotos financieros, quedamos expectantes de cómo se gestionará el divorcio entre Gran Bretaña y la UE. Lo mejor para todas las partes sería un divorcio amistoso, que mantuviera el acceso de Gran Bretaña a las libertades básicas del mercado común europeo (mercancías, servicios, personas y capitales). El mercado único no significa más centralización política comunitaria. La integración económica y la integración política caminan por caminos independientes y, a menudo, bastante diferentes. La idea de que el Estado crea la sociedad y estructura el mercado es falsa. En un mundo globalizado e hiperconectado, la dimensión mundial de la sociedad y la economía desbordan los estrictos límites geográficos del Estado. El individuo se puede autoorganizarse al margen de los políticos sin necesidad de someter su vida a las decisiones arbitrarias de los depositarios de una soberanía individual enajenada. En otras palabras, la relación entre el Estado, la sociedad y el mercado no responde a ninguna mística trinitaria ni, mucho menos aún, está dotada de ningún aura de santidad trascendente. Tenemos contactos con personas de todo el mundo con las que no compartimos ningún tipo de soberanía nacional, y consumimos cada día productos y servicios básicos que han sido elaborados por empresas extranjeras.

La construcción política de unos Estados Unidos de Europa no tiene nada que ver con la dinámica del mercado único europeo. Son construcciones diferenciadas que pueden resultar incompatibles. Los peligros del Brexit son el reforzamiento de los nacionalismos antieuropeos y antiglobalizadores, el avance de los populismos demagógicos y el aislacionismo. Así comenzó la decadencia del gran esplendor europeo a inicios del siglo XX, y así se forjó el estatismo que condujo a la barbarie militarista y la destrucción desbocada de dos guerras mundiales. En palabras del prestigioso economista francés Frédéric Bastiat, «cuando los bienes no cruzan las fronteras, lo hacen los soldados».

Otra centralización de poder altamente peligrosa es la financiera. Al respecto, el Banco de Pagos Internacionales, organismo que agrupa a los principales bancos centrales del mundo, ha publicado esta semana su informe anual. Alerta de que el volumen mundial de deuda, alentado por los bajos tipos de interés, ha pasado de 100 billones de dólares al inicio de la crisis, a casi 150 billones en 2015 (más del 200% del PIB mundial), debilitando la productividad mundial y reduciendo el margen de maniobra de la política monetaria. Nada dice, sin embargo, que es el propio cártel monetario que representa el causante de la creación descontrolada de deuda mediante la fabricación de moneda de la nada a tipo de interés cero. En el sistema financiero actual, un verdadero reducto de planificación centralizada en pleno siglo XXI, los bancos centrales controlan la oferta monetaria y fabrican dinero en sentido físico. Cogen papel y tinta, dos bienes de escaso valor, conectan la imprenta del Banco Central y … voilà! Se hace el milagro de la multiplicación, no de riqueza real, no de panes y peces, sino de papel moneda. Contablemente, el papel moneda se llama efectivo y se contabiliza en el pasivo del banco emisor. Los destinatarios del dinero creado, el Estado o el sistema financiero, lo reciben como préstamos a un tipo de interés cero. El crédito del banco emisor al Estado y los bancos comerciales es su activo. Por tanto, en sentido estricto, el dinero que utilizamos es la deuda (pasivo) del Banco Central.

Las operaciones de quantitative easing (80.000 millones de euros mensuales en la eurozona) suponen monetizaciones directas de la deuda pública, y las transferencias monetarias a los bancos comerciales se utilizan también para comprar más deuda pública en los mercados secundarios. Alertar de la gran expansión de la deuda es reconocer que los bancos centrales están fabricando dinero masivamente. ¿Algún indicio de mea culpa? Ninguno. Lejos de cualquier autocrítica, el banco central de los bancos centrales, dirigido por el español Jaime Caruana, ex gobernador del Banco de España, defiende su papel regulador y reclama más y renovados poderes. Desde 1971 (cuando se rompe el último vínculo entre el oro y el dólar) hemos crecido y crecido en montañas de deuda, pero lo hemos hecho en una gran farsa. Porque se fabrica dinero, dinero de papel, dinero deuda, dinero fiduciario, dinero ficticio, inflacionarios, duplicados, fabricados de la nada, creados a voluntad de cada banco central. Y aquí estamos, a los pies de una burbuja gigantesca de deuda. Hay que reconstruir la arquitectura del sistema monetario mundial y dotar al edificio de cimientos estables, de una moneda sólida y no manipulable a voluntad por miles de alquimistas financieros.

Alquimistes financers

financial-alchemy-vector-3321596

En la primera setmana post-Brexit, i enmig d’intensos terratrèmols financers, restem expectants de com es gestionarà el divorci entre la Gran Bretanya i la UE. El millor per totes les parts seria un divorci amistós, que mantingués l’accés de Gran Bretanya a les llibertats bàsiques del mercat comú europeu (mercaderies, serveis, persones i capitals). El mercat únic no significa més centralització política comunitària. La integració econòmica i la integració política caminen per camins independents i, sovint, força diferents. La idea que l’Estat crea la societat i estructura el mercat és falsa. En un món globalitzat i hiperconnectat, la dimensió mundial de la societat i l’economia desborden els estrictes límits geogràfics de l’Estat. L’individu es pot autoorganitzar al marge dels polítics sense necessitat de sotmetre la seva vida a les decisions arbitràries dels dipositaris d’una manllevada sobirania individual. En altres paraules, la relació entre l’Estat, la societat i el mercat no respon a cap mística trinitària ni, molt menys encara, està dotada de cap aura de santedat transcendent. Tenim contactes amb persones de tot el món amb les que no compartim cap tipus de sobirania nacional, i consumim cada dia productes i serveis bàsics que han estat elaborats per empreses estrangeres.

La construcció política d’uns Estats Units d’Europa no té res a veure amb la dinàmica del mercat únic europeu. Són construccions diferenciades que poden resultar incompatibles. Els perills del Brexit són el reforçament dels nacionalismes antieuropeus i antiglobalitzadors, l’avenç dels populismes demagogs i l’aïllacionisme. Així va començar la decadència del gran esplendor europeu a inicis del segle XX, i així es va forjar l’estatisme que va conduir a la barbàrie militarista i a la destrucció desbocada de dues guerres mundials. En paraules del prestigiós economista francès Frédéric Bastiat, «quan els béns no creuen les fronteres, ho fan els soldats».

Una altra centralització de poder altament perillosa és la financera. Al respecte, el Banc de Pagaments Internacionals, organisme que agrupa els principals bancs centrals del món, ha publicat aquesta setmana el seu informe anual. Alerta que el volum mundial de deute, encoratjat pels baixos tipus d’interès, ha passat de 100 bilions de dòlars a l’inici de la crisi, a gairebé 150 bilions el 2015 (més del 200% del PIB mundial), afeblint la productivitat mundial i reduint el marge de maniobra de la política monetària. Res diu, però, que és el propi càrtel monetari que representa el causant de la creació descontrolada de deute mitjançant la fabricació de moneda del no-res a tipus d’interès zero. En el sistema financer actual, un veritable reducte de planificació centralitzada en ple segle XXI, els bancs centrals controlen l’oferta monetària i fabriquen diners en sentit físic. Agafen paper i tinta, dos béns d’escàs valor, connecten la impremta del Banc Central i… voilà! Es fa el miracle de la multiplicació, no pas de riquesa real, no pas de pans i peixos, sinó de paper moneda. Comptablement, el paper moneda s’anomena efectiu i es comptabilitza en el passiu del banc emissor. Els destinataris del diner creat, l’Estat o el sistema financer, el reben en préstec a un tipus d’interès zero. El crèdit del banc emissor a l’Estat i als bancs comercials és el seu actiu. Per tant, en sentit estricte, el diner que utilitzem és el deute (passiu) del Banc Central.

Les operacions de quantitative easing (80.000 milions d’euros mensuals a l’eurozona) suposen monetitzacions directes del deute públic, i les transferències monetàries als bancs comercials s’utilitzen també per comprar més deute públic en els mercats secundaris. Alertar de la gran expansió del deute és reconèixer que els bancs centrals estan fabricant diners massivament. Algun indici de mea culpa? Cap. Lluny de qualsevol autocrítica, el banc central dels bancs centrals, dirigit per l’espanyol Jaime Caruana, exgovernador del Banc d’Espanya, defensa el seu paper regulador i reclama més i renovats poders. Des del 1971 (quan es trenca l’últim vincle entre l’or i el dòlar) hem crescut i crescut en muntanyes de deute, però ho hem fet en una gran farsa. Perquè es van fabricant diners, diners de paper, diner deute, diner fiduciari, diners ficticis, inflats, duplicats, fabricats del no-res, creats a voluntat de cada banc central. I aquí estem, als peus d’una bombolla gegantesca. Cal reconstruir l’arquitectura del sistema monetari mundial i dotar l’edifici de fonaments estables, d’una moneda sòlida i no manipulable a voluntat per milers d’alquimistes financers.

La UE y el triunfo del Brexit

Belgium EU Britain

La Unión Europea ha tenido esta semana dos set balls en contra. El primero, que se ha salvado, es el aval del Tribunal Constitucional alemán al programa de compra de deuda del BCE. La ley europea impide que el BCE financie gobiernos concretos, y el alto tribunal germano ha considerado que el programa no favorece ningún país determinado, ya que el BCE compra deuda de muchos países europeos. Esto son buenas noticias para el presidente del BCE, Mario Draghi, y gobiernos como el de España, que continuará recibiendo dinero ilimitado a coste nulo o negativo. Desgraciadamente, la financiación gratuita de estructuras de poder tan corruptas como las del Estado español no introduce ningún incentivo de reforma. Se continuará alimentando la burbuja de la deuda pública a la vez que castigando a los ahorradores y los sectores productivos. Se continuará haciendo un uso instrumental, partidista y sectario de las instituciones públicas, como tristemente nos han revelado las conversaciones entre Jorge Fernández Díaz y Daniel de Alfonso. Todas las tan necesarias reformas estructurales continuarán aplazándose sine die, mientras que la execrable figura de Joseph Fouché, el jefe de la policía secreta de Napoleón Bonaparte, hombre totalmente carente de escrúpulos y moral, seguirá siendo el inspirador directo de nuestra política , antes y después del 26J.

Sufrimos una crisis poliédrica con múltiples caras (económica, social, política, moral …) que se retroalimentan en un entorno de depresión y que puede acabar con el hundimiento y el fracaso del proyecto europeo: las dudas sobre el euro y el funcionamiento del BCE, la llegada masiva de refugiados, el estancamiento económico, la no representatividad de las instituciones, la desafección ciudadana, el déficit democrático, el crecimiento de los partidos populistas radicales, las amenazas geopolíticas exteriores, el triunfo del Brexit… Europa está necesitada de un liderazgo sólido compartido y le sobran, al mismo tiempo, docenas de políticos aprendices de Fouché. Hay que devolver un sentido moral y de responsabilidad a la dirección política. Y eso, en la escena europea, sólo lo puede conseguir Angela Merkel. La canciller alemana fue la única que puso la ética por delante de los intereses personales y partidistas en la crisis de los refugiados. Enfrentándose a amplios sectores de la sociedad alemana, dio acogida a miles de refugiados. Esto le costó una pérdida importante del apoyo popular (recordemos las vejaciones sexuales cometidos por extranjeros en Colonia la Nochevieja) y también dentro de su propio partido (Peter Dreier, presidente del distrito de Baviera, llegó a enviar a Berlín un autobús cargado de inmigrantes en protesta contra Merkel).

La segunda pelota de set en contra ha sido la decisión de los británicos a la consulta del Brexit. Y ésta, a pesar de los pronósticos favorables, se ha perdido. El rechazo a continuar pagando transferencias a Bruselas (los británicos soportan el 19% de aportaciones netas al presupuesto comunitario) y la falta de controles inmigratorios han pesado más que otras consideraciones. Por el artículo 50 del Tratado de la UE, se inicia ahora el divorcio y un proceso de negociación entre Londres y la UE para rediseñar el encaje económico y financiero. Cuando analizamos las implicaciones del Brexit hay que distinguir de qué ámbito estamos hablando. El ámbito político y el económico, por ejemplo, a pesar de las interferencias, a menudo tienen connotaciones muy diferentes. La unión política no tiene nada que ver con la unión económica, y la centralización del poder en Bruselas tampoco tiene nada que ver con la dinámica del mercado común. La decisión de los británicos de recuperar plena independencia política y desligarse de las decisiones de Bruselas no tiene consecuencias negativas ni esconde ningún tipo de amenaza. Al contrario, es una decisión comprensible y que, incluso, puede tener efectos terapéuticos para enderezar la construcción europea. Los problemas vendrán del ámbito económico. El estatus de países como Noruega y Suiza, con acuerdos de libre comercio, sería beneficioso para los intereses británicos, pero habrá que ver de qué manera el triunfo del Brexit contribuye al deterioro y reducción de las relaciones comerciales y financieras entre el Reino Unido y Europa, debilitando la dinámica del Mercado Único e implosionando la UE y la propia Gran Bretaña, dividida ahora entre territorios eurófilos (Londres, Escocia e Irlanda del Norte) y eurófobos (Inglaterra). No es fácil que la Gran Bretaña se integre en el espacio económico europeo, disfrutando de las condiciones que tienen Noruega, Islandia y Liechtenstein. Si fuera el caso, significaría que se puede disfrutar de las ventajas de la UE sin compartir ninguno de los costes.

Para minimizar las consecuencias negativas del Brexit, en cualquier caso, es necesario que no se establezcan aranceles u otras barreras administrativas ni en las mercancías ni en el turismo, donde la UE y España disfrutan de una situación superavitaria. En términos financieros, las barreras con la City londinense beneficiarán las plazas de Frankfurt y París, pero pueden perjudicar al conjunto de Europa si no alcanzan los mismos niveles de productividad. En cuanto a la inversión directa comunitaria, un 20% de la cual se destinaba al Reino Unido, podría ahora beneficiar al resto de la UE. Si el ejemplo del Brexit fuera seguido por países afines a la Gran Bretaña, como Holanda, Suecia y Dinamarca, la UE se encontraría restando un match ball decisivo. El libre comercio no es incompatible con regulaciones comunitarias comunes, pero sí con una planificación de arriba abajo que emane de Bruselas. La hiperinflación regulatoria y el exceso de carga fiscal debilitan la fibra económica y moral de la vieja Europa. Tenemos que decidir entre continuar con la decadencia y el viaje a la irrelevancia mundial, o volver a los orígenes de la construcción europea y revigorizar el proyecto comunitario. Para eso es necesario un verdadero mercado común, con regulaciones sencillas que realmente se cumplan y una baja fiscalidad en un entorno monetario estable. El euro y la UE salvaron un match ball en el verano de 2012 con Grecia y la crisis de la deuda soberana. El verano de 2016, cuatro años más tarde, es Gran Bretaña quien anticipa nuevos y graves problemas.

La UE i el triomf del Brexit

brexit-1

La Unió Europea ha tingut aquesta setmana dos set balls en contra. El primer, que s’ha salvat, és l’aval del Tribunal Constitucional alemany al programa de compra de deute del BCE. La llei europea impedeix que el BCE financi governs concrets, i l’alt tribunal germànic ha considerat que el programa no afavoreix cap país determinat, ja que el BCE compra deute de molts països europeus. Això són bones notícies per al president del BCE, Mario Draghi, i governs com el d’Espanya, que continuarà rebent diner il·limitat a cost nul o negatiu. Malauradament, però, el finançament gratuït d’estructures de poder tan corruptes com les de l’Estat espanyol no introdueix cap incentiu de reforma. Es continuarà alimentant la bombolla del deute públic alhora que castigant els estalviadors i els sectors productius. Es continuarà fent un ús instrumental, partidista i sectari de les institucions públiques, com tristament ens han revelat les converses entre Jorge Fernández Díaz y Daniel de Alfonso. Totes les tan necessàries reformes estructurals continuaran ajornant-se sine die, mentre que l’execrable Joseph Fouché, el cap de la policia secreta de Napoleó Bonaparte, home totalment mancat d’escrúpols i moral, continuarà sent l’inspirador directe de la nostra política, abans i després del 26J. Patim una crisi polièdrica amb múltiples cares (econòmica, social, política, moral…) que es retroalimenten en un entorn de depressió i que pot acabar amb l’esfondrament i el fracàs del projecte europeu: els dubtes sobre l’euro i el funcionament del BCE, l’arribada massiva de refugiats, l’estancament econòmic, la no representativitat de les institucions, la desafecció ciutadana, el dèficit democràtic, el creixement dels partits populistes radicals, les amenaces geopolítiques exteriors… A Europa li falta un lideratge compartit i li sobren dotzenes de polítics aprenents de Fouché. Cal retornar un sentit moral i de responsabilitat a la direcció política. I això, en l’escena europea, només ho pot fer Angela Merkel. La cancellera alemanya va ser l’única que va posar l’ètica per davant dels interessos personals i partidistes en la crisi dels refugiats. Enfrontant-se a amplis sectors de la societat alemanya, va donar acolliment a milers de refugiats. Això li va costar una pèrdua important del suport popular (recordem les vexacions sexuals comeses per estrangers a Colònia la nit de cap d’any) i també dins del seu propi partit (Peter Dreier, president del districte de Baviera, va arribar a enviar a Berlín un bus carregat d’immigrants en protesta contra Merkel).

La segona pilota de set en contra ha estat la decisió dels britànics a la consulta del Brexit. I aquesta, malgrat els pronòstics favorables, s’ha perdut. El rebuig a continuar pagant transferències a Brussel·les (els britànics suporten el 19% d’aportacions netes al pressupost comunitari) i la manca de controls immigratoris han pesat més que altres consideracions. Per l’article 50 del Tractat de la UE, s’inicia ara un procés de negociació entre Londres i la UE per redissenyar l’encaix econòmic i financer. Quan analitzem les implicacions del Brexit cal destriar de quin àmbit estem parlant. L’àmbit polític i l’econòmic, per exemple, malgrat les interferències, sovint tenen connotacions molt diferents. La unió política no té res a veure amb la unió econòmica, i la centralització del poder a Brussel·les tampoc té res a veure amb la dinàmica del mercat comú. La decisió dels britànics de recuperar plena independència política i deslligar-se de les decisions de Brussel·les no té conseqüències negatives ni amaga cap tipus d’amenaça. Al contrari, és una decisió comprensible i que, fins i tot, pot tenir efectes terapèutics per redreçar la construcció europea. Els problemes vindran de l’àmbit econòmic. L’estatus de països com Noruega i Suïssa, amb acords de lliure comerç, seria beneficiós per als interessos britànics, però s’haurà de veure de quina manera el triomf del Brexit contribueix al deteriorament i reducció de les relacions comercials i financeres entre el Regne Unit i Europa, debilitant la dinàmica del Mercat Únic i implosionant la UE i la pròpia Gran Bretanya, dividida ara entre territoris euròfils (Londres, Escòcia i Irlanda del Nord) i euròfobs (Anglaterra). No és fàcil que la Gran Bretanya s’integri a l’espai econòmic europeu, gaudint de les condicions que tenen Noruega, Islàndia i Liechtenstein. Si fos el cas, significaria que es pot gaudir dels avantatges de la UE sense compartir cap dels costos. Per minimitzar les conseqüències negatives del Brexit, en qualsevol cas, és necessari que no s’estableixin aranzels o altres barreres administratives ni en les mercaderies ni en el turisme, on la UE i Espanya gaudeixen d’una situació superavitària. En termes financers, les barreres amb la City londinenca beneficiaran les places de Frankfurt i París, però poden perjudicar el conjunt d’Europa si no assoleixen els mateixos nivells de productivitat. Pel que fa a la inversió directa comunitària, un 20% de la qual es destinava al Regne Unit, podria ara beneficiar a la resta de la UE. Si l’exemple del Brexit fos seguit per països afins a la Gran Bretanya, com Holanda, Suècia i Dinamarca, la UE es trobaria restant un match ball decisiu. El lliure comerç no és incompatible amb regulacions comunitàries comunes, però sí amb una planificació de dalt a baix que emani de Brussel·les. La hiperinflació regulatòria i l’excés de càrrega fiscal afebleixen la fibra econòmica i moral de la vella Europa. Hem de decidir entre continuar amb la decadència i el viatge a la irrellevància mundial, o tornar als orígens de la construcció europea i revigoritzar el projecte comunitari. Per això cal un veritable mercat comú, amb regulacions senzilles que realment es compleixin i una baixa fiscalitat en un entorn monetari estable. L’euro i la UE van salvar un match ball l’estiu del 2012 amb Grècia i la crisi del deute sobirà. L’estiu del 2016, quatre anys més tard, és la Gran Bretanya qui anticipa nous i seriosos problemes.

Match Ball a la Unió Europea

Drapeau sur carte d'Europe

La Unió Europea ha salvat aquesta setmana dos match balls en contra. El primer és l’aval del Tribunal Constitucional alemany al programa de compra de deute del BCE. La llei europea impedeix que el BCE financi governs concrets, i l’alt tribunal germànic ha considerat que el programa no afavoreix cap país determinat, ja que el BCE compra deute de molts països europeus. Això són bones notícies per al president del BCE, Mario Draghi, i governs com el d’Espanya, que continuarà rebent diner il·limitat a cost nul o negatiu. Malauradament, però, el finançament gratuït d’estructures de poder tan corruptes com les de l’Estat espanyol no introdueix cap incentiu de reforma. Es continuarà alimentant la bombolla del deute públic alhora que castigant els estalviadors i els sectors productius. Es continuarà fent un ús instrumental, partidista i sectari de les institucions públiques, com tristament ens han revelat les converses entre Jorge Fernández Díaz y Daniel de Alfonso. Totes les tan necessàries reformes estructurals continuaran ajornant-se sine die, mentre que l’execrable Joseph Fouché, el cap de la policia secreta de Napoleó Bonaparte, home totalment mancat d’escrúpols i moral, continuarà sent l’inspirador directe de la nostra política, abans i després del 26J.

La segona pilota de partit contrària que ha salvat la UE ha estat la decisió dels britànics a la consulta del Brexit. En el moment d’escriure aquest article, tot apunta a una decisió favorable a quedar-se dins de la Unió Europea. El triomf del Brexit hagués possiblement significat el deteriorament i reducció de les relacions comercials i financeres entre el Regne Unit i Europa, debilitant la dinàmica del Mercat Únic i implosionant una UE en hores baixes. Patim una crisi polièdrica amb múltiples cares (econòmica, social, política, moral…) que es retroalimenten en un entorn de depressió i que pot acabar amb l’esfondrament i el fracàs del projecte europeu: els dubtes sobre l’euro i el funcionament del BCE, l’arribada massiva de refugiats, l’estancament econòmic, la no representativitat de les institucions, la desafecció ciutadana, el dèficit democràtic, el creixement dels partits populistes radicals, les amenaces geopolítiques exteriors…

El lliure comerç no és incompatible amb regulacions comunitàries comunes, però sí amb una planificació de dalt a baix que emani de Brussel·les. La integració econòmica europea és necessària, encara més en un món globalitzat. Però la integració política, en el regne de Fouché, s’ha de replantejar íntegrament. La hiperinflació regulatòria i l’excés de càrrega fiscal afebleixen la fibra econòmica i moral de la vella Europa. Hem de decidir entre continuar amb la decadència i el viatge a la irrellevància mundial, o tornar als orígens de la construcció europea i revigoritzar el projecte comunitari. La UE ha salvat dos match balls, però en vindran molts més.

Eleccions 26J

LV_20151013_LV_FOTOS_D_54438069244_2_0_2175231539-kmcD-U401513945897DXE-992x558@LaVanguardia-Web

A una setmana d’unes noves eleccions generals, ens toca suportar de nou la insofrible propaganda electoral dels partits polítics. Fa molta mandra de llegir, especialment perquè no és vinculant i porta en si la promesa del seu incompliment. Només cal recordar que el PP va guanyar les eleccions del 2011 amb la promesa de disminuir impostos, i veure el que ha passat després. Les dues úniques certeses d’aquesta vida són el pagament d’impostos i la mort. I el partit que ho expressa sense embuts és Podemos. Pablo Iglesias aspira a recaptar 125.000 milions d’euros més. Com es pot aconseguir semblant espoli? Incrementant la fiscalitat sobre l’estalvi, les herències i les transaccions financeres. També eliminant les deduccions de l’IRPF i pujant el tipus impositiu a les empreses grans i mitjanes, o a les rendes personals superiors a 60.000 euros anuals. Si al final no s’aconsegueixen els resultats esperats, és previsible l’increment de la pressió fiscal a totes les capes socials. El segon partit fiscalment més agressiu és el PSOE, que es conforma amb només 20.000 milions. Incrementaria, encara més, la pressió sobre totes les empreses, mitjançant les eliminacions de les deduccions, elevant també Patrimoni i Successions, i imposant taxes financeres i mediambientals. Pel que fa referència a Ciutadans, d’Albert Rivera, preveu una tímida rebaixa de l’impost de renda, que compensaria l’increment societari a través de l’eliminació d’exempcions i deduccions. També el PP promet un tipus marginal màxim en renda del 43%.

La credibilitat és escassa, no només pels precedents, sinó també per l’incompliment sistemàtic del dèficit públic, que s’agreujaria al no preveure reduccions de despesa. En termes de l’impost de renda, cal recordar que un treballador català amb 15.500 euros anuals paga el 10% més que la mitjana espanyola, i que el poder adquisitu es veu doblement reduït pels preus més elevats de casa nostra. El tipus impositiu més baix de Catalunya és el 21,5%, que recau sobre les rendes més modestes, quan a bona part de la geografia espanyola és de només el 19% (Madrid i Balears, entre altres). També tenim el tipus impositiu més elevat, per les rendes superiors a 175.000 euros. Pel que fa a la despesa social, a Espanya suposa el 25% del PIB (260.000 milions d’euros), un percentatge superior al d’alguns països nòrdics. Tots els partits, especialment Podemos i PSOE, prometen augments importants de despesa, amb programes diversos que van des de la renda bàsica als complements salarials, passant pels subsidis d’atur i les jubilacions. Al final, i sense resoldre el problema de l’atur, es priva al ciutadà d’un futur millor i se’l converteix en dependent crònic d’un Estat assistencialista.

I què en diuen els quatre grans partits estatals de l’encaix institucional de Catalunya amb l’Estat espanyol? Podemos proposa un debat sobre el dret a decidir i un referèndum per aclarir la relació territorial que els ciutadans de Catalunya volen amb els de la resta de l’Estat. El PSOE insisteix en el seu plantejament de reforma federal (el follet del federalisme, en la paròdia tan ben trobada del Polònia). Ciutadans, per la seva part, s’oposa a qualsevol referèndum d’autodeterminació i proposa una reforma de la Constitució per recentralitzar l’Estat i buidar de competències les comunitats autònomes. I el PP continua, ja ho sabem, defensant a capa i espasa la unitat d’Espanya i la inamobilitat de la Constitució. Amb aquest plantejament, i amb la desunió sempiterna a casa nostra, amb baralles contínues i esperit caïnita, continuarem transitant per un desert inhòspit amb destí incert.

Europa y el Brexit

14658572100037

Los principales mercados europeos han sufrido esta semana pérdidas importantes, precedidas también de caídas en las bolsas asiáticas. Y es que estamos a las puertas de dos eventos importantes y cruciales, que pueden marcar el devenir de la Unión Europea. El primero es el referéndum en el Reino Unido sobre la permanencia en la UE y el posible Brexit, que se votará el próximo jueves 23 de junio, y el segundo es la resolución del Tribunal Constitucional alemán sobre la legalidad del programa de compra de deuda pública y deuda corporativa del BCE, prevista para el martes 21 de junio. Centrémonos en el primero. El riesgo creciente de que el Reino Unido abandone la UE, además del impacto en las bolsas europeas, supone importantes cambios geoestratégicos y económicos que pueden cambiar sustancialmente el contenido del proyecto europeo. En el momento de escribir este artículo, las encuestas virtuales muestran una clara ventaja para los partidarios del Brexit (46%), mientras que los defensores del statu quo representan sólo el 39% y el resto (15%) está indecisa o no irá a votar. Este formato de encuesta on-line muestra un sesgo claro a favor de la ruptura y habría que neutralizarlo con los resultados que apuntan las casas de apuestas, de gran tradición en el Reino Unido, y que se decantan por la permanencia. Entre los motivos de los ingleses para llevar a cabo este proceso separatista, no sólo hay de económicos y sociales, sino también políticos, como la creencia de que un Reino Unido fuera de la UE tendría una posición más privilegiada en el mundo global y multipolar. David Cameron no quiere salir del proyecto de la UE, sino jugar la carta de la salida para obtener una posición interna mucho más favorable, haciendo valer el referéndum para conseguir sus reivindicaciones. Las condiciones del primer ministro británico, para seguir en el proyecto común europeo, giran alrededor de cuatro puntos esenciales: a) Soberanía: los británicos piden que la UE les reconozca el derecho a no avanzar hacia una unión política centralizada en Bruselas y reclaman también más poder a los parlamentos nacionales para bloquear leyes europeas; b) Competitividad: construcción de un mercado único más libre y menos regulado que pueda competir con economías en crecimiento como China o la India; c) Beneficios sociales: regulación de la presión inmigratoria y que los ciudadanos de otros países no tengan acceso a las prestaciones sociales hasta cuatro años después de su llegada al país; d) Políticas económicas: mantenimiento de su plena independencia monetaria al margen del proceso de mayor integración financiera del continente, preservando el hub financiero de la City.

Los británicos, desde su plataforma insular, siempre han mostrado un europeísmo muy particular. A diferencia de Alemania, que es el líder natural de Europa tanto en términos económicos como demográficos, los ingleses han procurado históricamente mantener el equilibrio de fuerzas en el continente. Nada partidaria del creciente protagonismo de los eurócratas ni de la centralización del poder en Bruselas, Margaret Thatcher ya arrancó en su día la concesión del cheque británico, con el argumento de que los británicos siempre pagan mucho y reciben muy poco de las arcas comunitarias. La posibilidad del Brexit representa, en parte, una oportunidad para frenar y revertir el proceso de centralización política de Bruselas y su creciente afán regulatorio y recaudatorio. La posibilidad de salida de un país tan importante como el Reino Unido del club europeo debería introducir incentivos para corregir los errores cometidos y revigorizar un proyecto europeo agónico que vive horas muy bajas. Noruega, Islandia o Suiza no pertenecen a la UE, pero son países prósperos que progresan y mantienen las libertades intracomunitarias básicas de libre circulación, en virtud de los acuerdos del Espacio Económico Europeo y la Asociación Europea de Libre Comercio. A pesar de que la mitad del comercio exterior del Reino Unido es con la UE, una eventual salida no tendría necesariamente repercusiones negativas si se preserva el libre comercio. De hecho, el centro de estudios Open Europe defiende que el PIB británico podría incrementar notablemente fuera de la UE, siempre que se mantenga como país librecambista, al deshacerse de la asfixiante burocracia regulatoria y de la enervante carga fiscal. La UE debe preservar su esencia y fortalecer la dinámica del Mercado Único, no forzando ningún tipo de centralización política ni obligando ningún país a ceder soberanía a Bruselas si no quiere. Integración económica sí, pero no política. Esto desactivaría la posibilidad del Brexit y atraería Suiza y Noruega a un nuevo proyecto europeo, más vigoroso y dinámico. El libre comercio no es incompatible con ciertas instituciones comunitarias ni con regulaciones comunes, pero sí con una planificación de arriba abajo que emane de Bruselas. No se puede dejar que la regulación comunitaria, como tampoco la estatal o autonómica, ocupe más de 60.000 páginas anuales en el BOE. El comercio emana de la libre iniciativa personal y de la libertad de empresa. La hiperinflación regulatoria y el exceso de carga fiscal debilitan la fibra económica y moral de la vieja Europa. Tenemos que decidir entre continuar con la decadencia y el viaje a la irrelevancia mundial, o volver a los orígenes de la construcción europea y revigorizar el proyecto comunitario.