Microempreses familiars

L’empresa familiar té una innegable dimensió humana. Forma part, d’alguna manera, del seu ADN i del cicle de vida intergeneracional de les famílies. La primera generació, possiblement els cònjuges fundadors, inicien el negoci, els fills la fan créixer i els néts la tanquen. En qualsevol cas, però, és un tipus d’empresa amb vocació de continuïtat i no pas de maximització de beneficis a curt termini. Sovint no es reparteixen beneficis entre els socis familiars, sinó que es reinverteixen a la pròpia empresa per recapitalitzar-la, fent-la més autònoma i menys dependent del finançament aliè. De fet, aquesta política és una possible causa de conflictes entre els socis familiars. Recordem la lluita a Supermercats Bonpreu entre els germans Font. Josep Font (vicepresident del grup) exigeix que Joan Font (el germà gran i president) li compri la seva participació a l’empresa per 530 milions d’euros. El motiu? Josep Font considera que no rep prou dividends de l’empresa, ja que aquesta ha optat per reinvertir els beneficis en la seva expansió. La disputa fratricida ha arribat als tribunals i podria acabar escindint l’empresa en tres. L’empresa familiar també sacrifica productivitat per tal de preservar els llocs de treball i no acomiadar treballadors. Pel contrari, en un entorn de crisi com l’experimentat entre 2007 i 2013, les empreses no familiars acomiaden personal sense pensar-s’ho dues vegades i incrementen la productivitat per aquesta via (els treballadors que continuen fan la feina de tots). La petita empresa també es sol associar amb un nivell de capital humà inferior, més dificultats de finançament i menys innovació.

En la cloenda del Congrés Nacional de l’Empresa Familiar, celebrada aquesta setmana a València, el director general de l’Institut de l’Empresa Familiar i catedràtic universitari Juan Francisco Corona i Ramon ha reclamat un marc legal per guanyar en grandària empresarial. Les empreses familiars espanyoles i catalanes tenen una assignatura pendent que suspenen sistemàticament a totes les convocatòries: la seva mida. La majoria d’empreses no és que siguin petites (entre 10 i 49 treballadors), sinó que són autònoms o microempreses (entre 1 i 9 treballadors). Concretament, del total d’empreses de Catalunya, el 51% són autònoms i el 44% són microempreses. Només el 0,1% són empreses grans (250 treballadors o més) i el 0,6% empreses mitjanes (entre 50 i 249 treballadors). A la Catalunya Central, la dimensió mitjana de l’empresa és de només 4 treballadors. Una dimensió massa petita. Així com la nanociència, dedicada a l’estudi dels àtoms i les molècules, adquireix una importància estratègica creixent, no podem dir el mateix de la nanoempresa. La reduïda dimensió de la unitat productiva es tradueix en menors productivitats i beneficis. Els sous són més baixos, la dificultat per exportar i internacionalitzar-se és elevada, i l’esperança de vida també decau. El benefici mitjà per treballador en les empreses d’entre 1 i 49 treballadors està per sota de 1.000 euros, mentre que en les de més de 200 treballadors s’acosta als 30.000 euros. Dit en positiu, la gran empresa tendeix a oferir bones productivitats i superiors rendibilitats, el què li permet remunerar millor els treballadors, captant i fidelitzant el talent humà del mercat, i remunerar adequadament els accionistes via repartiment de dividends. Naturalment, té més facilitats per exportar i possibilitats de deslocalitzar els processos productius en els països més atractius i barats. La longevitat de l’empresa gran també és més elevada. Hi ha una relació directa entre l’esperança de vida de les empreses i la seva grandària. Com més gran és la seva mida, més longeves són. En general, la vida mitjana d’una societat mercantil a Espanya és de només tres anys. La mida és essencial per adquirir solidesa i perdurar en el temps.

El mateix president del govern Pedro Sánchez, a la clausura del congrés, va defensar una reforma per a un creixement empresarial sostenible i just, que generi més productivitat i millori els índexs de competitivitat. De fet, aquestes dues variables, la productivitat i la competitivitat, són fonamentals per reduir l’atur i generar prosperitat en un entorn globalitzat i sotmès a una revolució tecnològica i digital sense precedents. Malauradament, els fets no acompanyen les paraules. L’anunci de l’increment del salari mínim a 900 euros té efectes negatius sobre els treballadors menys qualificats. Ho vàrem comentar en aquesta mateixa tribuna fa dues setmanes i el governador del Banc d’Espanya, Pablo Hernández de Cos, ho ha quantificat en una pèrdua de treball del 0,8%, afectant especialment el col·lectiu amb menys formació. I cal recordar que l’economia espanyola és molt dual: hi ha poques empreses (i grans) que competeixen a nivell internacional, mentre que la gran majoria (de petites) presenten nivells de productivitat baixos. Concretament, la gran empresa espanyola industrial i de serveis és 3 i 1,9 vegades més productiva, respectivament, que la petita empresa. Les causes de la reduïda dimensió de l’empresa espanyola i catalana són múltiples. En primer lloc, les càrregues fiscals i regulatòries. Si els costos laborals de contractació, inclosa la Seguretat Social, són molt elevats, s’opta senzillament per no contractar o per contractar menys i per altres vies. Mentre que en el llarg termini l’estratègia per competir incideix en la innovació i qualitat, a curt termini no hi ha altra remei que ajustar els costos per incrementar l’ocupació. La manca de competència en els mercats, tant de productes com de treball, també dificulta el creixement de les empreses més dinàmiques i solvents. Altres causes que dissuadeixen el creixement empresarial són les institucionals (s’han preguntat per què algunes empreses prefereixen tenir 49 treballadors i no 50?) i la ineficàcia del sistema judicial, causant d’una elevada incertesa jurídica.

Plans de pensions d’empresa

La inèrcia institucional és la incapacitat dels governs de modificar els patrons col·lectius organitzacionals, que s’apliquen a la societat i s’imposen sobre les conductes individuals. Una poderosa institució és el sistema de Seguretat Social, que a Espanya adopta la modalitat de repartiment. El seu estat de salut és crític, però les inèrcies i els poderosos interessos creats frenen els canvis necessaris. La seva estabilitat financera depèn fonamentalment de la relació entre els beneficiaris i els contribuents a la Seguretat Social, això és, la relació entre els pensionistes i els cotitzants. En termes de normalitat demogràfica, quan els treballadors ocupats són molt més nombrosos que els inactius, el sistema és viable. Però quan domina l’actual envelliment imparable a la nostra societat de productivitat deficient, el sistema entra en dèficit i esdevé inviable. El descens de la taxa de fecunditat a només 1,3 fills per dona fa palès la manca de relleu generacional i aboca aquest sistema de pensions a la fallida. El nombre de pensions pagades a Espanya supera els 9,6 milions, mentre que els pensionistes són 8,7 milions (aproximadament un milió d’ells cobren dues pensions simultàniament). Això suposa una despesa superior als 110.000 milions d’euros anuals (11% del PIB), que segons diferents estudis es dispararà fins el 18,5% del PIB en els propers 40 anys. El dèficit actual de la Seguretat Social ja supera els 15.000 milions d’euros anuals. Més que d’un sistema de seguretat social, com diu el seu nom, hauríem de parlar pròpiament d’un sistema de desprotecció que resulta profundament antisocial. Expliquem el perquè.

En primer lloc, el rendiment que s’obté dels pagaments a la Seguretat Social hauria de ser molt superior. L’actual sistema no és eficient des d’un punt de vista financer, havent invertit els excedents temporals en deute públic de l’Estat amb taxes de retorn molt baixes. Té també efectes negatius sobre el creixement econòmic i el desenvolupament social. De fet, redueix el nivell d’estalvi, repercutint desfavorablement sobre la inversió, la producció i l’ocupació. Mentre que les empreses espanyoles paguen el 8,5% del PIB en cotitzacions socials, la mitjana europea és del 6,4%. Irlanda, un país que ha sortit de la crisi amb una notable disminució de l’atur, paga només el 3,5% del PIB per aquest concepte. El pitjor, però, és que a Espanya ningú qüestiona les elevades cotitzacions que recauen principalment sobre l’empresa. Per altra banda, el sistema vigent perjudica els més pobres. La població rica i amb més recursos comença a treballar relativament més tard que la població amb menys recursos i la seva esperança de vida és superior. Això fa que els rics cotitzin menys anys que els pobres, però que cobrin posteriorment durant més temps les pensions. La població masculina també en resulta perjudicada. L’esperança de vida de les dones supera en més de cinc anys la dels homes. Per tant, el gènere femení cobrarà les pensions durant més anys. Pel que fa als joves, en surten clarament perjudicats. Donada la regressió demogràfica i la involució econòmica, aquest col·lectiu haurà de pagar més i cobrar menys que els seus antecessors. L’actual sistema perjudica també altres col.lectius. Persones que morin a l’entorn dels 65 anys (o abans) hauran pagat molt al llarg de les seves vides, però cobraran poc. Per exemple, un fumador actiu (o passiu) que mori de càncer de pulmó als 65 anys haurà estat cotitzant tota la seva vida, però es veurà privat de la seva pensió. 

Els ingressos de la jubilació poden arribar per tres vies diferents: el sistema públic de pensions, plans d’inversió individuals (plans de pensions, fons d’inversió, accions…) i sistemes d’estalvi empresarial o sectorial. A Espanya s’han concentrat tots els ous en el primer cistell. Només una minoria pot invertir en actius financers i els plans de pensions col·lectius de les empreses, tan importants a Holanda o Dinamarca, no existeixen a Espanya (amb l’excepció del País Basc). Just aquesta setmana, Lluís Vidal Sixto i Enrique Rodríguez, dirigents de Comissions Obreres a la Catalunya Central, varen tenir la gentilesa de presentar a la FUB el contingut de l’Acord Interprofessional de Catalunya aprovat el passat 4 de setembre i vigent fins el 2020. El capítol XVIII de la resolució contempla la previsió social complementària, destacant que és un factor positiu en el sistema de relacions laborals i que les parts signants es comprometen a constituir una comissió de treball específica amb l’objectiu d’estimular i promoure els tan necessaris plans de previsió social col·lectius d’àmbit empresarial. Mitjançant acords empresarials o sectorials entre empreses i treballadors, uns i altres acumulen un fons d’estalvi individual que pertany a cada treballador. L’empresa rep algun tipus de bonificació fiscal i li serveix per atreure talent i fidelitzar el capital humà. El treballador sap que és el propietari del fons que guarda per la jubilació i que s’emportarà a una altra empresa si canvia d’ocupació. Aquesta modalitat combina algunes de les millors característiques del sistema públic (seguretat, àmplia cobertura…) amb les de l’estalvi privat individual (bons rendiments a mitjà i llarg termini, premi a les llargues carreres laborals, no dependència de la involució demogràfica…). El temps corre, el temps passa com les ombres. L’actual sistema públic de pensions està ferit de mort i ens aboca irremeiablement a la misèria amb pensions futures paupèrrimes. Cal promoure amb caràcter urgent iniciatives com la descrita. D’altra manera, la inacció ens assegura els plors i el cruixir de dents.

Salaris mínims, salaris màxims

Tot treballador espera cobrar la nòmina a finals de mes. És la contrapartida a la prestació dels serveis laborals. Es contribueix a una determinada activitat productiva creant valor i, amb justicia i pura lògica, es percep la remuneració corresponent al valor aportat. Naturalment, més és millor que menys. En condicions naturals, un salari elevat indica una productivitat del treball també elevada i, en conseqüència, una capacitat de despesa i estalvi superiors. Pel contrari, un salari baix correspon a una productivitat del treball reduïda i el consum personal queda limitat pels menors ingressos. El salari mínim d’Espanya, comparativament parlant, és baix. 735 euros mensuals, a raó de 14 pagues anuals, suposen una mitjana mensual de 858 euros. Un sou molt inferior al mínim d’Alemanya i França (1.500 euros), Luxemburg i Austràlia (2.000 euros), Irlanda (1.600 euros), Regne Unit i Canadà (1.400 euros) o Bèlgica (1.563 euros). Per aquest motiu, la decisió del PSOE i Podemos de situar el salari mínim a 900 euros mensuals, el proper gener, és una proposta molt popular i benvinguda. Es tracta de situar-nos al nivell dels nostres veïns europeus. Malauradament, el raonament mai és tan simple.

En primer lloc, cal diferenciar el cost salarial total per a les empreses i el salari net que arriba a la butxaca del treballador. La diferència existent és molt gran degut a les cotitzacions socials i el pagament d’impostos. D’entrada, el cost brut per a les empreses no serien els 1.050 euros mensuals, resultat de considerar 14 pagues mensuals de 900 euros. Cal afegir-hi un mínim del 30% en concepte de Seguretat Social a càrrec de l’empresa. Són les elevades cotitzacions que paguen els empresaris i que encareixen i dificulten en gran mesura la contractació laboral. D’aquesta manera, el cost mínim mensual de contractació s’enfila a 1.365 euros mensuals o 16.380 euros anuals. Cal continuar considerant el dret laboral a les vacances. Per cada mes treballat es té dret a 2,5 dies de vacances pagades. Això significa un cost afegit del 8,3%. I cal seguir amb les indemnitzacions per acomiadament. Si aquest és objectiu, la indemnització és de 20 dies de salari per any treballat. Però en cas d’acomiadament improcedent, la indemnització puja a 33 dies de salari per any treballat (45 dies per any amb contractes anteriors al 12 de febrer de 2012). Considerant, pel cap baix, un sobrecost del 10% per aquests dos conceptes, el cost laboral mensual s’eleva a 1.502 euros mensuals. És el mateix salari mínim que té Alemanya, un país clarament més pròsper i desenvolupat que Espanya. I què li passarà a tot aquell treballador que no pugui rendir per sobre de 1.500 euros mensuals o 18.000 euros anuals? Que quedarà exclòs del mercat laboral i condemnat a la desocupació. Ningú estarà disposat a pagar un cost total superior al valor de la productivitat rebuda. Per tant, incrementar el salari mínim no ajuda els més febles i desvalguts de la societat. Més aviat el contrari, els condemna a l’exclusió social. Si de veritat volem promoure la inclosió social dels més desafavorits, s’ha de millorar l’educació i la productivitat, fomentar la inversió i l’acumulació de capital empresarial, promoure la creació d’ocupació i baixar els impostos. Sí, rebaixar impostos i cotitzacions socials. Just el contrari del que pretén el govern de Pedro Sánchez Castejón, sempre àvid de majors ingressos tributaris. De fet, el mateix govern socialista ha fet arribar a Brussel·les un estudi que estima l’increment de recaptació fiscal en un mínim de 1.500 milions d’euros. Es preveu que l’increment del salari mínim arrossegui a l’alça la resta de salaris… Inclosa la base mínima de cotització dels autònoms, que incrementarien la tributació en 35 euros mensuals o 420 euros anuals.

Per la banda alta dels salaris, un informe de l’Autoritat Bancària Europea considera que els sous i les retribucions dels directius bancaris són massa elevats. Massa alts en relació a la tendència europea i escandalosament alts si ho comparem amb l’escàs rendiment dels accionistes o la nul·la/negativa rendibilitat que obtenen els estalviadors. Mentre que el sou mitjà anual d’Espanya no supera els 23.000 euros, entitats financeres rescatades amb fons públics oferien elevades remuneracions als seus directius. Aquesta setmana s’ha celebrat a l’Audiència de Barcelona el judici contra l’exdirector general de Catalunya Caixa (i Caixa Manresa) que va ingressar, segons el fiscal, més de 12 milions d’euros entre 2008 i 2012. El gener del 2010, canviant la seva primera declaració amb l’objectiu d’evadir responsabilitats, es va incrementar la retribució fixa anual més del 14%, i la variable, del 35% al 50%. Tot, naturalment, amb el vistiplau del Banc d’Espanya i l’acord unànime del Consell d’Administració. L’expresident de l’entitat, i anterior alcalde de Barcelona i vicepresident del govern amb Felipe González, també ha justificat aquests sous per trobar-se dins dels estàndards habituals del sector financer i per la gran feina que es va fer. Cal recordar, per exemple, que el maig de l’any 2010 es posava punt i final a Caixa Manresa, una entitat arrelada al territori i amb vocació social, amb quasi 150 anys d’història. Una caixa petita, però solvent, que havia contribuït al creixement de la Catalunya Central. Un funest error. La consciència entre la població que la recuperació no arriba a tothom és una causa important de la fractura social i deriva autoritària de molts països. Incrementar salaris mínims no és la solució. Permetre salaris màxims en els oligopolis controlats per l’Estat i el Banc d’Espanya, tampoc.

Servir o servir-se

Jaume i Joan, germans i deixebles de Jesús, li demanen poder seure a la seva glòria un a la dreta i l’altre a l’esquerra. Jesús els respon dient que això no ho pot concedir i els exhorta a ser senzills. Concretament, que qui vulgui ser important es faci servidor i qui vulgui ser el primer es faci l’esclau de tots (Mc 10, 35-45). Les paraules de Jesús són diferents, noves i trenquen amb la dinàmica d’aquest món. Sempre s’ha vist que els reis i poderosos són servits i exigeixen que se’ls faci homenatge. Quin llenguatge i exemple més profundament revolucionaris, el del fill de Maria, que no ha vingut a ser servit, sinó a servir i a donar la seva vida com a rescat per a tothom! Qui pensa avui en els més necessitats? La societat promou un prototip de persona triomfadora que no coneix què significa servir el proïsme. Just al contrari, es serveixen del proïsme per saciar el culte a la seva pròpia personalitat i maximitzar el patrimoni privat. Sovint, els poderosos d’aquest món oprimeixen i tiranitzen el poble. En canvi, Jesús de Natzaret, el rei i sobirà etern, rentarà els peus dels seus deixebles a l’últim sopar, serà traït pel preu d’un esclau (30 monedes de plata) i donarà la vida poques hores després per a salvació de la humanitat.

Crida l’atenció, en la visita al palau vienès de Schönbrunn, el testimoni gràfic dels monarques del desaparegut imperi austro-húngar, de creences cristianes, rentant els peus dels seus servents el dia de Pasqua. L’Església, encapçalada pel mateix Papa Francesc, continua repetint aquest gest el dijous de la Setmana Santa. Però més enllà del formalisme ritual d’aquesta acció, el que convé és posar les nostres vides al servei dels altres. Sant Ignasi de Loiola ho expressa als Exercicis Espirituals com amar y servir en todo. La societat ideal hauria de permetre als més febles abandonar l’estat de prostració. En els mercats lliures i descentralitzats que operen en competència, el consumidor (el més feble) és el sobirà i amb les seves decisions decideix quina empresa té beneficis i quina ha de tancar. I el productor (el més fort) ha de satisfer les necessitats del client si vol prosperar. Malauradament, abunden els mercats que ni són lliures ni operen en entorns d’igualtat, sinó que ho fan amb privilegis rebuts del regulador. Aquí dominen els enriquiments immorals dels poderosos i els sous milionaris que ells mateixos s’apugen, fins i tot utilitzant fons públics del FROB. Gens ètic i molt poc evangèlic.

P.D.: El fiscal indica que les remuneracions de l’exdirector de Caixa Catalunya (i Caixa Manresa) superen els 12 milions d’euros entre 2008 i 2012. El 2010, quan l’entitat financera ja estava en fallida i era rescatada amb diners públics del FROB, l’equip directiu va decidir apujar-se el sou. El consell d’administració ho va aprovar per unanimitat.
Caixa Manresa, una entitat petita però solvent, moria el maig de 2010 per decisió de l’equip directiu (i de l’exconseller de la Generalitat Antoni Castells).

El programa de la ultradreta

L’extrema dreta espanyola ha realitzat un acte massiu a la madrilenya Vistalegre. El partit xenòfob i ultradretà Vox va omplir el recinte amb capacitat per a 10.000 persones, i almenys 3.000 es van quedar fora. Segons l’última enquesta del Centre d’Investigacions Sociològiques, el partit liderat per Santiago Abascal té possibilitats reals d’aconseguir representació parlamentària en els propers comicis. No cal dir que defensen fanàticament la integritat territorial i ètnica d’Espanya. Consideren, per tant, que els seus principals enemics són els que volen destruir la unitat. Demanen la supressió de Catalunya com a comunitat autònoma i la il·legalització dels partits sobiranistes catalans, però també la deportació massiva d’immigrants i la derogació de la llei de violència de gènere. El partit ultradretà va aprofitar l’acte multitudinari per presentar 100 mesures urgents. El programa es pot llegir online (100 medidas para la España viva) i mereix una anàlisi econòmica per desemmascarar les serioses amenaces que suposa a la llibertat individual.

Considerant la llibertat de l’ésser humà i la llibertat d’empresa com un valor central que hauria d’estructurar l’ordenament jurídic, en la defensa dels drets fonamentals de la persona i de les institucions de la propietat privada i dels contractes voluntaris, tota forma de col·lectivisme ha de ser combatuda i considerada amb el més gran dels recels. Ja provingui del col·lectivisme d’esquerres com del col·lectivisme de dretes. En el cas de Vox, aquest col·lectivisme d’ultradreta condueix a la il·legalització de partits o associacions que amenacin la unitat d’Espanya (punt 2 del programa), el càstig penal en cas d’ofensa dels símbols espanyols (punt 3) i la formació dels ciutadans en una determinada visió de la identitat nacional (punt 8). Per tant, la defensa de l’Estat espanyol està per sobre de la llibertat d’expressió, pensament i associació. Aquests drets individuals queden subordinats i sotmesos a la identitat col·lectiva i monolítica d’Espanya. La idea transcendent del poble espanyol també està per sobre de la llibertat de moviments de les persones. En una societat diversa i globalitzada, amb col·lectius immigrants que provenen de diferents països estrangers, Vox proposa no només una política antimigratòria, sinó també antiestrangera. L’individu espanyol, pel fet d’haver nascut dins de les fronteres de l’Estat, tindria més drets que l’individu no espanyol, malgrat que aquest tingui la residència perfectament legalitzada. És la plasmació dels instints més atàvics de l’ésser humà de dividir el món entre els uns i els altres, entre els espanyols i els que no ho són, entre els que estan amb mi i els que estan contra mi. Al final, seguir les consignes del tipus America first, British jobs for British workers o Primer els de casa… acaba trobant la polarització i la confrontació social. Aquesta visió tancada de la identitat nacional es concreta en la deportació d’immigrants il·legals (punt 14), la deportació d’immigrants legals que hagin reincidit en delictes lleus (punt 15) o la suspensió de l’espai Schengen de llibertat de circulació dins la Unió Europea (punt 33).

Com a conseqüència de la negació de la llibertat individual i de l’exaltació del col·lectiu nacional, Vox també proposa la centralització total de l’Administració pública. El partit ultradretà derogaria les autonomies i reforçaria l’Estat unitari amb un sol govern i un sol parlament per a tota Espanya. Les competències en Educació, Sanitat, Seguretat i Justícia retornarien a l’Estat central i la capacitat legislativa autonòmica esdevindria nul·la. No es permetria la descentralització administrativa, l’apropament dels serveis públics al ciutadà ni experimentar amb diferents models de governança en competència. En l’àmbit social, Vox crearia un Ministeri de la Família i aprovaria una llei orgànica per protegir la família natural (punt 71). També lluitaria contra la baixa taxa de natalitat subvencionant les famílies nombroses i bonificant els subministraments bàsics com la llum o el gas en funció del nombre de membres de la unitat familiar (punt 72).

Finalment, hi ha una part del programa de Vox que ofereix una melodia seductora i bonica, enganyosament liberal. És la que fa referència a la baixada d’impostos. Es proposa la divisió de l’impost de renda en dos trams (20% fins els 60.000 euros i 30% per sobre de 60.000 euros), la reducció i exempció de l’IBI per a les famílies amb fills i famílies nombroses respectivament, ajudes al membre de la família que cuida els fills i malalts dependents (punt 44); la rebaixa de l’impost de societats al 20% o al 15% en cas de reinversió dels beneficis (punt 40); la supressió de l’impost de patrimoni, successions, donacions i plusvàlua municipal (punt 46); i un sistema de pensions mixt basat tant en la capitalització com en el repartiment (punt 53). Aquestes propostes fiscals són atractives i sonen força bé, quasi com una melodia mozartiana. El que passa és que la seva harmonia és més propera al Horrorland de Cercs que a la del geni austríac. I és que les reduccions fiscals sense la disminució corresponent de la despesa pública només es pot aconseguir amb més dèficit públic i més deute a llarg termini. I lluny de qualsevol liberalització econòmica, Vox proposa un programa de planificació pública centralitzada, la recuperació del Pla Hidrològic Nacional (punt 34) i el retorn als plans de política industrial (punt 43).

Com reduir el preu de la llum

La baixada de les temperatures amb l’arribada de la tardor ha tornat a coincidir amb l’increment de la factura de la llum. El preu de l’energia es dispara i el rebut de la llum és dels més cars de la història, mentre el gas també segueix a l’alça. Les dues pujades es tradueixen en un increment dels costos que recauen sobre els consumidors. Cada usuari haurà pagat el mes de setembre, de mitjana, 84 euros. Això és un 16% més respecte al mateix període de l’any passat. Un encariment d’11,5 euros mensuals en el rebut de la llum. L’encariment del gas natural és força semblant i l’Organització de Consumidors i Usuaris assenyala un increment del 15% respecte l’exercici anterior. En termes anuals, la factura s’enfilarà fins els 725 euros. L’hivern, per tant, es presenta complicat i amb talls de llum a les famílies amb pocs recursos econòmics.

El problema del sistema elèctric espanyol no és que s’hagi invertit molt en renovables o molt poc en nuclears. El problema és que les decisions que s’han pres en un sentit o en un altre han partit de consideracions polítiques i no pas econòmiques. En conseqüència, paguem un preu per la llum superior a la mitjana europea. En algunes latituds, la instal·lació de renovables pot ser realment la millor opció, especialment en territoris com el nostre que gaudeixen de tantes hores d’insolació o després de les millores tecnològiques experimentades en les fotovoltaiques d’última generació. En altres latituds, la millor opció és una altra. No hi ha una font que sigui universalment òptima per a qualsevol context i circumstància. A Espanya, han estat les regulacions estatals, en lloc dels incentius i l’experimentació descentralitzada, les que han determinat la combinació energètica que abasteix els espanyols. La racionalitat econòmica i l’interès dels consumidors, especialment els més vulnerables, s’ha substituït pels interessos polítics i els grups de pressió de les grans companyies. El mercat elèctric a Espanya no és lliure. Està mancat de la necessària competència empresarial. Es va privatitzar la titularitat dels operadors, però es va mantenir la seva estructura oligopòlica. No importa tant que les empreses siguin públiques o privades, com el grau de llibertat per dissenyar i executar plans de negoci diferenciats. Si tots els operadors produeixen electricitat de la mateixa manera, el preu final que podrà oferir cada un d’ells no variarà gaire de la resta. A Espanya, qui realment ha planificat el sistema elèctric és l’Estat a través de les seves regulacions i intervencions. El cost de la generació d’electricitat significa només el 33% de l’import total del rebut de la llum. Els altres costos estan regulats pel govern: transport i distribució (15%), impostos (IVA del 21% i impost sobre l’electricitat del 5%) i sobrecostos vinculats a la política energètica (subvencions a les renovables, dèficits de tarifa…). Per reduir el preu de la llum, seria suficient que un govern “social” apliqués l’impost a tipus reduït sobre un consum tan bàsic, com fa el Regne Unit. Part de l’increment actual del rebut es deu al preu del CO2. Convé explicar que les centrals elèctriques que funcionen amb carbó, gas natural i petroli han d’adquirir, per tal de produir, drets d’emissió de CO2. I en un any, la tona de CO2 ha passat de 6 euros a 20 euros, repercutint l’increment en l’abonat. I per què incrementa tant el preu del dret d’emissió de CO2? Per decisió de Brussel·les, que busca lluitar contra el canvi climàtic i substituir les centrals que operen amb combustibles fòssils.

No necessitem aquest intervencionisme sobre l’energia, sinó una autèntica liberalització que permeti no només a les elèctriques competir entre elles innovant, sinó als ciutadans competir amb les elèctriques a través de l’autoconsum. Quin sentit té establir impostos al sol, energia neta i renovable? Per què s’ha de limitar i castigar l’autoconsum? Necessitem un mercat elèctric lliure sense polítics en els Consells d’Administració de les grans empreses. Sense primes ni subvencions, sense restriccions ni privilegis regulatoris. S’ha de buscar l’alternativa al capitalisme d’Estat i el corporativisme mercantilista imperant. A curt termini, la simple eliminació dels costos polítics de la factura seria suficient per reduir-la. A mitjà termini, s’ha de permetre la instal·lació de les centrals de generació elèctrica més eficients i menys contaminants, i no les que imposin els interessos governamentals d’aquí o de Brussel·les. I, naturalment, tot en un entorn de llibertat d’empresa i promoció de la competència. En un mercat únic europeu és insostenible el que va passar el 2006 amb Endesa, quan l’elèctrica alemanya Eon va presentar una opa que obria perspectives a un descens en la factura de la llum, però que el govern espanyol de Rodríguez Zapatero va frustrar. L’energia és mercaderia política i el sector es considera estratègic. Justament perquè és un sector important pel benestar familiar i la competitivitat de les empreses, convé sostreure’l al control del govern, inclosa l’administració comunitària.