Corrupció

Els casos de corrupció política a Espanya colpegen la consciència pública una i altra vegada (casos Bárcenas, Gürtel, Nóos, Mercurio, Pretoria, Palau, Pallerols, Palma Arena…). Malgrat viure al país de la picaresca, el deteriorament transversal de la classe política, especialment en temps de crisi profunda, cala en la ciutadania i erosiona la legitimitat d’un sistema democràtic amb un poder fortament concentrat en els partits polítics, que fan i desfan amb la coartada d’un vot no vinculant i creixentment desafecte. La classe política es converteix en una veritable classe extractiva que extorsiona la resta de la societat, i l’oligarquia que domina la maquinària dels partits ordeix una xarxa de clientelisme amb forts tentacles que s’extenen a tots els àmbits socials i institucionals.

No hi ha una relació directa entre legalitat i comportament ètic. No tot el que permeten les normes és ètic, ni, en negatiu, tot el que no és ètic està legalment prohibit. Els dèficits de control de la corrupció no es deuen a una insuficiència de normes, ans el contrari, sinó a l’absència de voluntat política. Espanya ocupa el lloc número 30 en el rànquing dels països més corruptes del món, darrera de Botswana i per davant d’Estònia.

Dos eixos vertebradors de la corrupció política a Espanya són l’urbanisme i el sector financer, precisament els més hiperregulats i els que han experimentat el creixement desequilibrat amb més intensitat. Dos sectors controlats per la classe política, dels que n’obtenen elevats ingressos i prebendes. Els partits han esdevingut aparells de poder controlats per un reduït nucli de persones que, a través de l’organització, controlen el poble i s’apoderen de les estructures d’Estat. En lloc que el país es serveixi dels partits i els partits dels seus dirigents, els dirigents polítics es serveixen dels partits per satisfer els seus interessos particulars, i els partits es serveixen del país.

Però estiguem tranquils, perquè l’auditoria interna ordenada pel PP per investigar el cas Bárcenas ho solucionarà tot. Especialment, si la porten a terme els propis beneficiaris dels presumptes sobresous.

Millora la Balança de Pagaments del 2012?

La balança de pagaments és el registre sistemàtic de les transaccions econòmiques entre els residents d’un país i la resta del món durant un any. Consta de tres subbalances (compte corrent, compte de capital i compte financer) i recull la variació neta de reserves d’un país. En el cas d’Espanya, el comportament exterior ha estat tradicionalment negatiu.

Els pagaments per les importacions sempre han superat els ingressos provinents de les exportacions i el turisme, necessitant endeutar-se amb l’exterior. La lleugera reducció del dèficit exterior per compte corrent, en les xifres provisionals del 2012, ha estat interpretada pel govern de Rajoy com un èxit que assenyala el camí de la recuperació. Res està més lluny de la realitat.

El saldo positiu en el turisme és del tot insuficient per compensar les importacions de mercaderies, i les sortides de capital superiors a 200.000 milions d’euros (qui es fia de la solvència de l’economia espanyola?) han hagut de ser compensades per diner provinent del banc emissor. Les exportacions estan concentrades en unes poques grans empreses, privilegiades en un entorn oligopolístic altament intervingut i regulat, que exporten productes poc diferenciats, de baix valor afegit i escàs contingut tecnològic.

En un mercat nacional decaigut i assolat per l’atur, opten per dirigir l’esforç comercial a l’exterior. L’avantatge comparativa tradicional d’Espanya en el sector automobilístic està desapareixent, i les exportacions de la indústria alimentària augmenten la dependència de béns de capital provinents de l’exterior.

Japó porta més de 20 anys amb superàvits exteriors considerables, exportant urbi et orbi productes tecnològics i d’alt valor afegit, sense que hagi estat suficient per superar la crisi. Molt menys ho farà Espanya amb una base industrial ridícula i comptant només amb els ingressos derivats del turisme de sol i platja.

James Buchanan (1919-2013)

Aquesta setmana ha mort, als 93 anys, James Buchanan, Premi Nobel d’Economia l’any 1986 per la seva anàlisi econòmica del funcionament de l’Estat, que explica les decisions dels polítics en base als seus interessos personals i no pas per una quimèrica recerca del bé comú o interès general.

Fundador de l’anomenada escola de l’elecció pública, estudia les decisions del govern en matèria d’impostos, despesa, elecció de prioritats i gestió pública. Diferencia les regles de funcionament del sistema polític de les estratègies concretes adoptades pels participants, ja siguin polítics, funcionaris, grups de pressió o votants. A l’estudiar la decisió col·lectiva en base a la regla de la majoria, Buchanan no idealitza l’Estat com un acord social i voluntari que busca el benestar general de la societat, sinó com un mecanisme de poder on uns milloren la seva situació personal mitjançant la depredació coactiva d’altres.

La democràcia no és el mecanisme pel qual s’aconsegueix el bé comú, sinó l’espai on cada individu tracta de maximitzar el seu benestar personal a costa dels altres. És l’Estat com la gran ficció on tot el món aspira a viure a costa dels altres. Buchanan investiga quin és el disseny constitucional que minimitza els costos socials, garanteix una acció col·lectiva eficient i evita l’explotació de l’home per l’home.

Totes aquestes consideracions tenen un especial interès actual, particularment a Catalunya, on l’articulació amb l’estat central és insostenible i on s’ha iniciat el camí cap a una consulta popular i, potser, a la construcció d’un estat propi. Aquest estat s’hauria de basar en l’austeritat, l’eficiència i el servei de qualitat al ciutadà, a qui hauria de rendir comptes. Els procediments administratius i judicials, senzills i ràpids, s’haurien de redissenyar per anul·lar el desgavell actual i garantir la seguretat jurídica. El marc de discrecionalitat dels partits polítics s’hauria de reduir al màxim, introduint mecanismes de democràcia directa o llistes obertes, i una fiscalitat mínima hauria de permetre l’esforç productiu i la captació d’inversió internacional.

Bon 2013 (o no)

Passat el primer any del govern conservador de Mariano Rajoy, el balanç no pot ser més catastròfic, amb pèrdues de renda i riquesa generalitzades, i amb un model d’estat intrínsecament corrupte i esgotat. El Producte Interior Brut (PIB) disminueix a un ritme tres vegades superior al de la versió oficial, l’atur real voreja els 6 milions, el dèficit i deute públics continuen descontrolats amb bona part per culpa d’un rescat bancari avalat per tots els contribuents, i la factura de serveis bàsics regulats per l’estat, com l’electricitat, l’aigua, el gas o la telefonia, continua encarint-se. Només la garantia última del Banc Central Europeu (BCE), que ha finançat el duet integrat pel govern i les entitats financeres amb més de 250.000 milions d’euros durant el 2012, ha salvat Espanya de la fallida i, de moment, del rescat global.

En el nou any que iniciem, res fa pensar en un canvi de tendència. Estem en el sisè any de crisi econòmica, i el sector financer, veritable epicentre de la recessió, continua negant el crèdit a l’economia productiva, aquells autònoms o petites i mitjanes empreses generadores de renda i ocupació, per continuar alimentant el sector públic en un cercle viciós de fatals conseqüències. El govern decideix rescatar les antigues caixes d’estalvi en fallida, i el sistema financer, amb els diners provinents del BCE a un cost quasi nul, adquireix obligacions de l’estat amb remuneracions superiors al 5%. Un negoci rodó i tot un exemple de simbiosi politicofinancera.

La separació entre l’oligarquia privilegiada dominant i les classes socials creixentment espoliades augmenta cada vegada més, alhora que la intensificació de la pobresa (més del 21% dels espanyols viuen amb menys de 7.350 euros anuals) fractura la cohesió social i abona el terreny per una revolta als carrers, només mitigada per la xarxa assistencial i el recer de la família que torna a acollir fills i néts. I quan la superació del dia a dia ja és un exercici de supervivència, la desactivació de bombes de rellotgeria a més llarg termini, com la fallida del sistema públic de pensions amb menys de dos treballadors per pensionista o l’amenaça sobre el sistema educatiu que planteja la llei Wert, es converteix en un problema menys urgent.

Per veure alguna llum en l’obscuritat regnant, cal reduir necessàriament la ràtio del deute sobre el PIB. I això es pot fer, en primer lloc, creixent i augmentant el PIB. El PIB és la producció total de béns i serveis finals produïts en un país durant un any i expressats en euros o unitats monetàries. I això, es pot pensar, no es podria aconseguir molt fàcilment amb inflació? Sí, per definició, la inflació suposa l’increment generalitzat dels preus i, per tant, també del PIB nominal. El Banc Central podria crear tant de diner com fos necessari per pagar el deute, tot generant inflació. Ara bé, cal evitar aquesta falsa solució, ja que és pitjor el remei que la malaltia. Només cal veure què ha passat al Japó, la segona potència industrial del món, des de l’esclat de la crisi el 1990. Tant el Banc Central com el govern nipó es van abocar a unes polítiques expansives de creació de iens i de despesa pública. Els resultats no són gens favorables. Han passat més de dues dècades… i l’economia japonesa continua sense sortir de la crisi.
El que cal augmentar és el PIB real, tot produint béns i serveis valuosos que tinguin sortida en els mercats. I per això no hi han remeis fàcils i es requereixen reformes estructurals, com la promoció de la competència i la supressió de privilegis a grups protegits, que el govern de Rajoy tan refractari és a adoptar.

Una altra possibilitat per reduir la ràtio del deute sobre el PIB és, naturalment, reduint i reconvertint el deute, procés que acostuma a ser llarg i difícil. La dació en pagament permetria al deutor que no pot pagar la hipoteca alliberar-se del deute, tot entregant l’habitatge a l’entitat financera. Sense casa, però també sense el deute, podria refer la vida i tornar a emprendre projectes generadors de riquesa. Les mateixes entitats financeres rescatades amb diners públics haguessin pogut optar per reconvertir part del seu deute en recursos propis, augmentant la capitalització d’una forma interna i evitant el costosíssim rescat, o simplement s’haguessin pogut tancar ordenadament les que no tenen viabilitat. Però el govern no ho ha volgut així.

El futur de l’eurozona requereix disciplinar la despesa pública i també una unió fiscal descentralitzada com la que tenen els 50 estats que conformen els EUA. En el país de Thomas Jefferson, els estats en fallida no són rescatats pel govern federal des del 1840. Això genera els incentius adequats per no sobreendeutar-se, de manera que la ràtio mitjana de deute sobre PIB de l’estat és de només el 8% i l’estat més endeutat és el de Massachusetts amb el 19,6%. Malauradament, el problema de l’excés de deute ianqui es troba a Washington D.C. i en el govern federal. El Tractat d’Estabilitat Fiscal de l’eurozona, signat el 2 de març de 2012 per tots els membres de la Unió Europea, amb l’excepció de la Gran Bretanya i Txèquia, i en vigor des de l’1 de gener de 2013, és un avenç en la correcta direcció. Preveu un límit màxim de dèficit estructural i en cas d’incompliment s’accepta la jurisdicció del Tribunal de Justícia Europeu i la tutela de la Comissió Europea i el Consell Europeu. La penalització per l’incompliment, un 0,1% del PIB, passaria al fons de rescat d’estats membres en dificultats. Cal acompanyar-lo, això sí, de les necessàries reformes estructurals, i adaptar-lo a les possibilitats actuals de cada país, acompassant objectius i calendari a les concretes circumstàncies reals.

Marxes Musicals (IV): Marxes Nupcials

L’enllaç matrimonial i la constitució d’una nova família és un dels moments més importants de la singladura individual i col·lectiva de tota societat. El naixement del que seran les noves generacions es dóna en el si d’una família que formalitza la seva unió lliure i la voluntat de compromís en cerimònies religioses o civils.

En una societat desvinculada i de valors líquids com l’actual, incapaç d’assumir i mantenir el compromís a llarg termini, l’enllaç matrimonial perd importància. Els matrimonis per l’església cauen en picat (com organista de la Seu de Manresa, i sent la música nupcial una de les meves preferides, puc dir que fa anys que no toco l’orgue a cap casament, per la senzilla raó que no se’n fan), s’incrementa l’edat mitjana dels contraents, i disminueix dràsticament la natalitat.

La família con a cèl·lula social bàsica i essencial gaudeix de molt mala salut a les nostres latituds. Es constitueixen menys famílies, més tard, i es dissolen amb extremada facilitat.

Ho paguen directament els nascuts i, amb gran preocupació, hem de ser conscients de la gravetat que suposa la davallada de la natalitat i, per tant, els no-nascuts. L’índex de fecunditat de la nostra societat, 1.3 fills per dona, és un dels més baixos del món. Queda molt lluny dels 2.1 fills que són necessaris simplement per mantenir la població total i els serveis socials bàsics que donem falsament per “donats”. Una societat envellida no té futur. Decauen la productivitat, la innovació i la vitalitat, alhora que esclata la despesa sanitària i les pensions. Podem triar entre ser molts i pròspers, o pocs i miserables.

La nostra societat decadent i pútrida ha triat la segona opció, aplicant-se una eutanàsia col·lectiva. Cal tocar a morts, per tant, i no entonar càntics d’alegria esperançada.

Tornant al que tant escasseja, els enllaços matrimonials i la seva música incidental, m’agradava començar amb les conegudes marxes nupcials de Mendelssohn i Wagner. O també amb la brillant Trumpet Voluntary de J. Clarke:

Després de les lectures, el magnífic Canon de Johann Pachelbel:

O el Bist du bei mir, de Johann Sebastian Bach:

I per acabar, el brillant Al·leluia de G.F. Händel:

Eren altres temps.

Marxes Musicals (III: Marxa del Costat Fosc de la Força)

Si aquesta vida, en termes maniqueistes, no deixa de ser una lluita entre el bé i el mal, no pot deixar-hi de faltar la banda sonora del costat fosc.

En l’ideari de George Lucas, la música de John Williams identifica amb aquesta coneguda marxa la força de l’Imperi, basada en la centralització del poder, la negació de la llibertat individual i la imposició dels mandats de dalt (emperador) a baix (el poble):

A l’orgue:

O en el món del mestre del suspens, Alfred Hitchcock, recordem Psicosis i la interpretació de Norman Bates, una icona per la mitologia dels assassins en sèrie moderns. En aparença, un solitari propietari d’una pensió de mala mort. En realitat, un assassí psicòpata.

Passant del suspens de Hitchcock al terror psicològic de Stanley Kubrick, basat en la novela del mateix nom de Stephen King, El Resplandor ens presenta una interpretació de Jack Nicholson com a vigilant embogit d’un també aïllat hotel enmig del no-res.

I també de Kubrick és el sociòpata Àlex, que roba, viola i assassina, a l’ultraviolenta La Naranja Mecánica. La música associada no pot estar pitjor triada, ja que és la del gran Ludwig van Beethoven.

Actualitzat en termes del segle XXI, i concretament enmig de la profunda crisi financera que va esclatar i començar el 2008, caldria posar música al triumvirat format per polítics, banquers i monopolistes varis (els dolents de la pel·lícula) que s’enriqueixen personalment gràcies a privilegis “legals” obtinguts de l’Estat, i que espolien sistemàticament el poble i, molt especialment, la classe mitjana contribuent. Algú s’anima?

Marxes Musicals (II: Marxa dels Indignats)

El moviment dels indignats del 15-M va  sorgir espontàniament de la societat civil, un 15 de maig de 2011, contra els abusos dels partits polítics i dels banquers. Demana una democràcia autèntica i una veritable divisió de poders, allunyada del bipartidisme PP-PSOE i dels bancs i monopolis que giren a l’entorn del poder.

Canviant l’època i el lloc, pot ser perfectament seva la marxa dels pàries del musical Les Misérables, amb música de Claude Michel Schönberg i lletra d’Alain Boublil:

La lletra diu:

Do you hear the people sing?
Singing the song of angry men?
It is the music of a people
Who will not be slaves again!
When the beating of your heart
Echoes the beating of the drums
There is a life about to start
When tomorrow comes!

Will you join in our crusade?
Who will be strong and stand with me?
Beyond the barricade
Is there a world you long to see?
Then join in the fight
That will give you the right to be free!

Do you hear the people sing?
Singing the song of angry men?
It is the music of a people
Who will not be slaves again!
When the beating of your heart
Echoes the beating of the drums
There is a life about to start
When tomorrow comes!

Will you give all you can give
So that our banner may advance
Some will fall and some will live
Will you stand up and take your chance?
The blood of the martyrs
Will water the meadows of France!

Do you hear the people sing?
Singing the song of angry men?
It is the music of a people
Who will not be slaves again!
When the beating of your heart
Echoes the beating of the drums
There is a life about to start
When tomorrow comes!

La meva versió a l’orgue de la Seu de Manresa:

Marxes Musicals (I: Marxa Radetzky)

És tradicional començar el nou any amb la marxa Radetzky, composta per Johann Strauss (pare) en honor d’un militar austríac que va aconseguir una sèrie de victòries al nord d’Itàlia durant la revolució del 1848.
L’Orquestra Filharmònica de Viena la interpreta cada any per acabar el seu tradicional Concert d’Any Nou a la Gesellschaft der Musikfreunde (Societat dels Amics de la Música).

La interpretació del 2012, per exemple, va sonar així, dirigida per Mariss Jansons:

I aquesta és la meva interpretació personal a l’orgue: