Arxius

Archive for febrer de 2015

És lícit que l’Església cobri?

topic

L’episodi que narra l’evangelista Joan (2, 13-25) ens pot sorprendre. Jesús de Natzaret, el Príncep de la Pau i l’Anyell de Déu, el qui para l’altra galta quan és injustament bufetejat i no retorna mai cap ofensa, utilitza la violència per expulsar del temple els venedors de vedells i els canvistes. Amb un fuet de cordes a les mans, els aboca les taules i els fa fora per la força. Mai Jesús havia mostrat una resposta tan contundent. Quin comportament tan profundament ultratjant provoca aquesta violenta reacció? Els peregrins que anaven al temple de Jerusalem compraven animals, com vedells, moltons i coloms, que sacrificaven en honor a Déu. Els canvistes feien negoci amb el servei que avui anomenaríem Forex, això és, l’intercanvi de divises. Els sacerdots exigien el pagament en la moneda oficial i, en una època on no hi havia un Banc Central que tingués el monopoli públic de la moneda i l’imposés manu militari per tots els racons de l’Estat, els jueus que tenien monedes gregues i romanes les canviaven per la moneda hebrea amb aquests protobanquers negociadors de divises. Segurament, com ens recorda el profeta Isaïes (“heu convertit el temple d’oració en una cova de lladres”), les estafes i enganys deurien ser també habituals en aquells temps. A Jesús li indigna profundament el que veu, perquè res té a veure amb el veritable culte a Déu en esperit, que vol amor i no sacrificis.

En comptes de ser el lloc de trobada fraternal per honorar i santificar el Déu d’Israel, el temple s’havia convertit en un negoci rendible pels sacerdots, que ingressaven els pagaments del poble, i també pels mateixos peregrins que tractaven de comprar Déu amb les seves ofrenes. Cal destacar que Jesús no condemna l’intercanvi comercial, en general, sinó el convertir la religió en un negoci particular. Déu no és l’excusa ni el protector d’una trama d’interessos particulars i egoismes innobles. Jesús detesta la simonia o compra-venda del que és espiritual per béns materials. Això inclouria segurament la compra de càrrecs eclesiàstics o el tràfic de relíquies, pràctiques habituals en altres èpoques. Recordem com Martí Luter, el 1517, es va rebel·lar contra la compra-venda d’indulgències, l’absolució dels pecats i dels càstigs associats que venia el clergat a canvi de diners i béns materials. Quan el frare agustinià va clavar les noranta-cinc tesis, en llatí, en contra de la venda d’indulgències a la porta de l’església de Wittenberg, les conseqüències es van precipitar sense control i de manera gravíssima. Déu no es pot comprar i la relació amb el seu Misteri s’ha de viure amb fe i esperit, amb amor fratern i solidari. En les mateixes paraules de Jesús, “Déu vol amor i no sacrificis”. Jesús ens ofereix la redempció de manera totalment gratuïta i, en conseqüència, l’Església té la funció de comunicar la bona nova a la humanitat, també de manera gratuïta. Com assenyala el Papa Francesc, els sacerdots no han de ser motiu d’escàndol pels seus costums o hàbits mundans.

L’enèrgica condemna del tràfic comercial de favors espirituals, per altra banda, és un tema diferent al del manteniment de l’Església. Està clar que el funcionament ordinari de l’organització eclesial i el manteniment de mossens i capellans necessita d’uns recursos econòmics. El mateix Pontífex dóna testimoni en primera persona d’una vida senzilla i modesta, allunyada de tota pompa i protocol. Quan un bisbe com el de Limburg (Alemanya) va escandalitzar la societat pel seu luxe desaforat, va ser cridat a Roma i cessat. Així de simple i així de contundent. Pel cas d’Espanya, l’article 16.3 de la Constitució assegura que els poders públics consideraran les creences religioses de la societat i mantindran relacions de cooperació amb l’Església Catòlica. Els cristians, per tant, tenim tot el dret a decidir que una part dels altíssims impostos que paguem es destini al manteniment de l’Església Catòlica. L’Església comunica la bona notícia de la salvació de Déu, anunciada i realitzada per Jesús de Natzaret. És cert. Però, a més, també s’involucra en la prestació de multitud de serveis socials i d’ajuda als més necessitats, complementant i arribant allà on no ho fa l’administració pública.

Anuncis

El programa econòmic de Podemos

noche-electoral-en-podemos

L’absència històrica a Espanya d’un corrent veritablement liberal fa que l’única alternativa al bipartidisme intervencionista del PPSOE sigui l’ultraintervencionisme del populista Podemos. Una neocasta d’esquerra radical, professors universitaris de categoria A i nivell funcionarial 27, oposada a la casta tradicional que ha monopolitzat la política espanyola dels últims trenta-cinc anys. Malauradament, aquesta alternativa apunta més cap a Veneçuela que no pas a Europa i les propostes econòmiques neomarxistes són un camí directe a la misèria.

En primer lloc, és inversemblant que, a l’Espanya del segle XXI i amb un atur del 24%, es proposi l’increment de les cotitzacions socials, ja altíssimes, i la reducció de la jornada laboral a 35 hores setmanals. Els estratosfèrics i prohibitius costos laborals significarien la metàstasi final del càncer de l’atur. Si tan car és contractar treballadors, doncs no se’n contracten. Cal abaratir i facilitar la creació de llocs de treball, i no pas encarir-la i dificultar-la. Així de clar, així de simple. I les preteses 35 hores, un estrepitós fracàs ja experimentat a França, pretenen repartir un treball inexistent entre milions d’aturats forçosos. Just el contrari del que es necessita, que és la creació de feina mitjançant costos laborals suportables. No es tracta de repartir la misèria, sinó de crear riquesa per deixar de ser miserables. De manera similar, la proposta de Podemos d’incrementar els costos socials dels autònoms, situats en un mínim de 264 euros mensuals, significaria la ruïna de molts d’ells, que no són pas opulents empresaris d’èxit, sinó esforçats treballadors econòmicament dependents d’un sol client, davant del qual estan desprotegits i en depenen en l’obtenció dels ingressos. El que caldria és justament el contrari, la reducció de les cotitzacions socials o la pròrroga de la tarifa plana de 50 euros fins que consolidessin els seus negocis unipersonals.

Podemos també defensa quitaments del deute públic existent i alhora l’accés directe al BCE per monetitzar els seus programes de despesa. Repudien, per tant, el deute passat contret per la casta, però demanen finançament il·limitat pel nou deute que la neocasta acumularia. Naturalment, no consideren que aquesta mesura inflacionista castigaria l’escàs estalvi existent ni la debilitada classe mitjana, a més d’allunyar-nos d’Europa i obligar-nos a sortir de l’euro. Per finançar el Leviatà i la maquinària governamental, a més del deute i de l’emissió monetària farien ús d’impostos més elevats, eliminant el règim d’estimació objectiva dels professionals autònoms, duplicant gravàmens sobre l’estalvi i pujant el tipus efectiu de l’IRPF. A semblança de la Suècia de la dècada de 1980, Podemos també instauraria una Taxa Tobin o impost sobre les transaccions financeres, malgrat que, donada la mobilitat internacional del capital, aquesta taxa no serveix per recaptar i només aconseguiria desviar els fluxos internacionals de capitals en una economia com l’espanyola, especialment necessitada de finançament exterior. Espanya no és Suècia, les institucions, la societat i la cultura són molt diferents, i trasplantar el model social suec a la península no és possible. Haver de pagar molts impostos per rebre serveis públics deficients no és de rebut ni acceptable.

Per tant, el programa de Podemos no milloraria els problemes d’endeutament, derivats de la manca de productivitat i d’una despesa crònicament superior als ingressos. Com Keynes, menystenen l’oferta i la producció real de riquesa per centrar-se només en la demanda i l’estimulació artificial de la despesa, especialment pública, animats per l’estatolatria i l’adoració acrítica de l’Estat. Naturalment, Podemos no es planteja canviar l’esgotat model productiu d’Espanya. Pitjor encara, pretén reactivar la construcció, com si la bombolla no hagués punxat el 2008, promovent obra nova i rehabilitació. Tot plegat, un conjunt de receptes econòmiques condemnades al fracàs que demostren que les idees, per equivocades que estiguin, mai moren. Només muten. Per desgràcia, Espanya mai ha tingut ni l’embrió de les idees liberals que promourien un creixement sostenible en un marc de competència. En la seva absència, l’alternativa és acostar-se a l’oligarquia dominant, sigui casta o neocasta, pidolant engrunes i carregant tota la pressió sobre una classe mitjana cada vegada més depauperada i exhausta.

Manresa i la Festa de la Llum

lasequia

Els manresans celebrem avui la Festa de la Llum. La llegenda explica que el dia 21 de febrer de 1345 una llum resplendent va arribar, provinent de Montserrat, fins a l’església del Carme. El bisbe de Vic Galzeran Sacosta, que s’oposava a la construcció de la sèquia per la possible caiguda de les seves rendes, ja que l’obra reduiria la productivitat per manca d’aigua d’uns molins de la seva propietat al terme de Sallent, aixecava l’excomunió sobre la ciutat i permetia el pas de la sèquia, que acabaria sent una realitat el 1383.

Amb aquesta gran obra d’enginyeria civil, encara en actiu, de 26 quilòmetres de llarg i amb un desnivell de només 10 metres, es solucionava el problema de la sequera i la manca de collites que van fer caure molts manresans en la pobresa, la carestia d’aliments, les malalties i les epidèmies. I això va ser una realitat en el segle XIV, el segle d’or de la ciutat, quan menys de cinc mil manresans varen ser capaços de construir per a l’eternitat monuments com la Seu, el magnífic temple gòtic, la sèquia, les esglésies del Carme, Sant Pere Màrtir i Sant Miquel, destruïdes durant la guerra civil, i el Pont Nou.

Per a iniciar la sèquia, el rei Pere III no només va donar el seu permís, sinó que, més important encara, concedia una rebaixa d’impostos per tal d’impulsar la seva construcció. L’exempció fiscal consistia en la reducció de tots els impostos que la ciutat hauria de pagar en els següents 10 anys a només 5.000 sous anuals en concepte de quèstia (una mena d’IRPF medieval). Passats aquests 10 anys, la quèstia seria de 12.000 sous anuals i la ciutat quedava absolta per sempre més de pagar qualsevol altre impost al rei. Després d’un temps d’esplendor, a la segona meitat del segle XIV i, especialment, en el segle XV s’inicia una crisi econòmica que certifica la decadència de Manresa i la resta de Catalunya. El gremi dominant dels cuiraters va deixar de ser-ho, per deixar pas als blanquers, que adovaven les pells, i els paraires de la llana. Les pestes i la guerra civil (1461-1472) entre els partidaris del príncep Carles i els del rei Joan II ocasionaren el descens demogràfic de la població i l’empobriment generalitzat.

Dues ensenyances bàsiques se’n poden extreure del segle d’or de la nostra ciutat de Manresa. Primera, la importància cabdal de la inicitiva de la societat civil en la promoció d’obres d’interès públic i col·lectiu. Es tracta que l’esperit emprenedor privat fecundi l’àmbit públic i no pas que el sector públic interfereixi i obstaculitzi la iniciativa privada. Igual com va fer el rei Pere III i no pas com fan els polítics actuals. Segona, la necessitat de tenir un sistema fiscal estable, no confiscatori i suportable, que no desincentivi els esforços productius de la ciutadania, i no pas el que tenim avui dia.

Creixement enganyós, recuperació fictícia

1

Estem en un any d’eleccions i els partits polítics, que ostenten el control de les estructures d’Estat, implementen les seves tàctiques electorals per continuar monopolitzant el poder. Per això el govern popular no es cansarà de repetir que Espanya està sortint de la crisi. Que el creixement del PIB va ser de l’1,4% l’any passat i que la Comissió Europea prediu increments del 2,3% el 2015, per sobre de la mitjana europea. No tan ràpid.

Primer, aquest càlcul de la comptabilitat nacional es fa en base als preus del 2010 i no del 2014. Si considerem que l’IPC de l’any passat va ser negatiu, el valor de la producció final incrementaria no l’1,4% oficial, sinó, aproximadament, només el 0,4%.

Segon, l’atur espanyol continua sent estratosfèric i totalment impropi d’un país modern i avançat. La taxa d’atur és del 23,7% (5.457.700 aturats) i la taxa d’ocupació només del 45,6% (17.569.100 ocupats). Les xifres de la Unió Europea són, respectivament, el 10,2% d’atur i el 53,10% d’ocupació mitjana. Als EUA, l’atur és inferior al 6% i l’ocupació supera el 60%. Per tant, la normalització d’Espanya en clau europea implica tenir un nombre d’aturats inferior als 2 milions i una xifra d’afiliats superior als 20 milions. Per assolir aquesta tan necessària reactivació, només caldria que el mercat de treball funcionés com a tot país desenvolupat. Les xifres d’atur d’Espanya i Grècia són una veritable vergonya nacional.

Tercer, en la present legislatura, i malgrat les proclames d’austeritat fiscal, marcadament asimètriques, l’endeutament públic ha continuat augmentant de manera imparable fins a superar el 100% del PIB, recordant que abans de la punxada de la bombolla immobiliària era de només el 35%. El destí donat a tants milions de deute s’hauria d’auditar i presentar de manera transparent a la ciutadania. Quants diners s’estan perdent per la corrupció? I quants per manca de competència? Fins a quin punt s’han utilitzat per lubricar una maquinària política clientelar i engreixar l’oligarquia econòmica dominant, alimentada per privilegis regulatoris o directament per les normes discrecionals del BOE? A diferència del Japó, un país també molt endeutat, però amb els agents econòmics nacionals, bona part del deute d’Espanya està en mans de creditors estrangers. Segons dades del FMI, el pes del deute extern net espanyol és el 103% del PIB. Segueixen en el rànquing, a molta distància, Austràlia (49,6%), Itàlia (35,6%) i els EUA (34%). Això significa que, malgrat la forta recessió, Espanya continua vivint per sobre de les seves possibilitats i, alhora, depenent dels mercats exteriors per calmar la seva addicció al crèdit.

Quart, el sector exterior torna a estar en dèficit el 2014, deixant en anècdota el lleuger superàvit del 2013, l’únic aconseguit en tres llargues dècades. El balanç per compte corrent, que medeix l’intercanvi de béns, serveis i rendes amb la resta del món, va presentar el 2013 un saldo positiu de 7.130 milions (0,7% del PIB). Sumat a les transferències de capital rebudes de la Unió Europea, el superàvit va arribar als 14.700 milions (1,4% del PIB). Eren senyals de recuperació de la competitivitat perduda, com el ministre Luis de Guindos es va afanyar a dir? O era una fràgil flor de primavera que havia sortit a destemps en un hivern inhòspit?

Per què l’expansió monetària del BCE serà un fracàs?

mario-draghi-intervencion-bce--644x362

Des que la comunitat política internacional liderada pels EUA va decidir, el 15 d’agost de 1971, abandonar l’últim vincle monetari amb l’or, la inestabilitat i les profundes crisis financeres han estat sempre a l’ordre del dia. Els Bancs Centrals, en un intent desesperat de superació de la recessió i en flagrant violació de les lleis del lliure mercat, van optar per fixar manu militari el tipus d’interès en el 0%. A l’eurozona, Mario Draghi va establir el tipus vigent del 0,05% el passat 4 de setembre. Donat que els resultats no han estat els esperats, ni en termes de reactivació econòmica ni d’estabilització de la inflació, ara ha anunciat el programa massiu de compra de deute públic o quantitative easing (QE) per un valor superior al bilió d’euros.

Això ha provocat la depreciació de l’euro respecte el dòlar, estimulant les exportacions europees i encarint les importacions. Tant la reactivació del sector exterior com la frenada de la deflació són efectes purament transitoris en un joc de suma zero. Només cal que els EUA o el Japó responguin devaluant les seves monedes per perdre els guanys momentanis i derivar cap una perillosa guerra de divises. L’últim recurs que li quedava al BCE, les mesures d’expansió quantitatives, estan condemnades al fracàs per almenys quatre motius.

Primer, la transmissió de l’estímul monetari no arribarà a l’economia real perquè el tipus d’interès del deute públic ja no es pot reduir més. A diferència dels EUA, on el seu programa de QE va reduir el tipus del deute públic a llarg termini del 4% a 1’1,5%, a Europa això no és possible. Pensem que un Bo del Tresor espanyol a 2 anys rendeix només el 0,2% i a 10 anys l’1,3%. No hi ha marge per reduir-lo més.

Segon, a Espanya els mecanismes de finançament i inversió passen a través de les entitats financeres i no de les borses de valors, que tenen poca importància relativa en comparació als EUA. Això significa que ni els circumstancials guanys borsaris reactivaran el consum, ni el crèdit bancari a empreses i famílies inflexionarà a l’alça.

Tercer, el fracàs del BCE contribuirà al seu desprestigi. Així com la inconsistència temporal del Banc Nacional de Suïssa, a l’anunciar primer la fixació de la seva moneda amb l’euro i haver immediatament després de renunciar al compromís, va afectar negativament la seva reputació, Mario Draghi pot deixar en evidència que res pot fer per impedir la ruptura de l’euro, malgrat afirmar que faria el que calgués per assegurar la unitat monetària.

Quart, i més important, aquestes mesures monetàries allunyaran definitivament l’adopció de qualsevol reforma estructural. Si en els últims sis anys poc o res s’ha fet per introduir competència en els mercats, reduir l’atur, alleugerir la càrrega dels impostos, facilitar la creació de negocis, assegurar una mínima independència de poders o lluitar contra la corrupció institucional, podem assegurar que, a partir d’ara, els avenços seran nuls. Pitjor encara, és fàcil que les pressions per acompanyar l’estímul monetari amb mesures fiscals expansives guanyin presència en el debat públic. Les demandes d’inversió pública per reactivar l’economia tornaran a sentir-se amb força. I el govern del PPSOE, o qui sap si el de Podemos, pot ser ràpid a orquestrar i introduir un nou Pla EEE a lo Zapatero, que ens cobreixi encara de més deute públic i kilòmetres d’AVE, en detriment del tan necessari sanejament financer o corredor ferroviari del Mediterrani, aeroports sense avions o autopistes sense trànsit, museus sense visitants o centres culturals sense obres culturals.