Empresaris i polítics

Els empresaris són persones que han desenvolupat la capacitat de detectar oportunitats de negoci o necessitats socials no cobertes en el seu entorn, creant així la riquesa que permet elevar el nivell de vida. Sense privilegis legals, ho fan en competència, que és un procés de descobriment i cooperació social. En un mercat competitiu l’única forma de fer-se ric és beneficiant també els altres. Els empresaris són escassos i resulten imprescindibles per al progrés. Si els comparem amb els consumidors i els treballadors, que històricament han estat la part més important de la població, els emprenedors són molts menys. Persones innovadores, amb talent i energia, que assumeixen un risc i aposten el seu capital per a crear riquesa. Per això calen unes institucions i un clima social que els respecti i doni suport.

Abans de la revolució industrial, que va suposar un punt d’inflexió en la història de la humanitat, els humans consumien bàsicament allò que produïen. No hi havia divisió del treball i sembraven, cuidaven el bestiar, es feien la seva pròpia roba i construïen els seus habitatges amb mitjans molt rudimentaris. Hi havia poc comerç, la majoria de la població vivia al camp i del camp, sense comoditats i amb una economia de subsistència. El conflicte o una mala collita significaven gana i desnutrició, malaltia i mort. La tecnologia era molt primitiva i era impossible produir medicines, energia i vies de comunicació. La divisió del treball a gran escala, en canvi, va permetre que cadascú es concentrés en allò que pot fer millor, fragmentant la funció productiva en milions de petites tasques que es complementen mútuament gràcies al sistema de preus del lliure mercat. Amb la revolució industrial, vàrem passar de ser generalistes en la producció i especialistes en el consum a ser especialistes en la producció i generalistes en el consum. Ens especialitzem en un àmbit productiu molt reduït, però consumim una gran varietat de béns i serveis.

De tot el ventall de l’àmbit productiu, l’empresari és un professional en estat d’alerta constant que s’especialitza en detectar oportunitats de negoci, on la majoria de la gent no les veuen o no estan disposats a assumir el risc i el cost de perseguir-les a canvi d’un benefici potencial i incert. L’empresari és un mandatari dels consumidors, ja que les vendes estan determinades per les seves preferències i valoracions. Si l’empresari deixa de produir el que els consumidors demanen, l’empresa farà fallida. El compte de pèrdues i guanys és l’instrument per saber si l’empresa està creant valor social o l’està destruint. Els beneficis són el senyal d’estar servint adequadament els interessos dels consumidors. Les pèrdues, en canvi, indiquen que no ho està fent bé i els consumidors li sostreuran el negoci per confiar-lo a un altre que ho pugui fer millor. Al contrari del que defensen els marxistes amb la seva teoria de l’explotació, els beneficis i les pèrdues compleixen un rol social. Si volem una societat pròspera, necessitem empresaris que inverteixin temps i energies en els seus projectes, arriscant el seu capital sense cap garantia d’èxit. Calen mercats oberts a la competència, sense monopolis, amb regulacions senzilles i impostos no confiscatoris que permetin respirar a l’empresari i els treballadors.  

En l’últim informe del Global Entrepreneurship Monitor (GEM) de Catalunya, es quantifica la intensitat emprenedora al nostre país. La taxa d’activitat emprenedora a Catalunya és el 6,9%. 337.000 persones estan involucrades en activitats empresarials per crear una empresa. És una taxa lleugerament superior a la mitjana espanyola del 6%, però tanmateix força inferior a l’europea del 9,2%. La intenció emprenedora depèn en bona part de la valoració que en fa la societat, així com de les percepcions de l’emprenedor sobre les oportunitats que hi ha en l’entorn. El prestigi i el reconeixement social vinculats a la iniciativa emprenedora són un factor de motivació i a Catalunya el valor és molt inferior als estàndards europeus. Les conclusions del GEM són que a Catalunya només el 26% de la població percep bones oportunitats per emprendre, la meitat que a la UE (50%). Les capacitats dels catalans per desenvolupar un negoci són similars a les de la UE. Però a Catalunya hi ha menys models empresarials de referència que a Europa, més por al fracàs (57% aquí versus 48% a la UE) i una marcada percepció sobre les dificultats per iniciar un negoci que quasi duplica la mitjana europea. Per tant, a Catalunya patim una escassa identificació d’oportunitats de negoci en l’entorn, una baixa valoració social de l’activitat emprenedora i moltes dificultats institucionals a la pràctica dels negocis. En l’imaginari de molts nens i nenes de Catalunya, el senyor Pla del Club Super3 és el principal antagonista de la sèrie i un empresari mesquí que només pensa en fer-se ric amb l’especulació.

L’avenç del nostre poble va estar liderat per empresaris i una població no refractària als valors i idees sobre els quals es fonamentava el progrés. El procés competitiu de mercat contribueix al benestar personal i també al comunitari. Però els polítics ho han substituït per la igualtat i la justícia social. La redistribució de recursos i els impostos elevats, els estats hipertrofiats i les regulacions excessives solen impedir el progrés dels qui més ho necessiten. L’esperit innovador desapareix, el dinamisme s’esfuma i l’estancament econòmic alimenta el conflicte social.

Estètica fiscal

ERC ha presentat aquesta setmana la seva proposta de concert econòmic a la basca per treure Catalunya del règim comú de finançament autonòmic. Tot en mode precampanya i sense marge per negociar res amb el govern espanyol, a causa de l’avançament electoral de les eleccions catalanes. En aquest model, Catalunya recaptaria tots els impostos que paga i després aportaria una quantitat al govern central pels serveis rebuts i una altra a un fons de solidaritat comú. La consellera d’Economia, Natàlia Mas, ha desqualificat el sistema de finançament actual, dissenyat per Antoni Castells l’any 2009 amb el govern tripartit PSC-ERC-ICV de José Montilla, però no ha quantificat res -¿com es calcularien la quota i el fons de solidaritat territorial?- n’hi ha fet, naturalment, cap tipus d’autocrítica. La crítica sí ha vingut del Congrés, per part de la vicepresidenta María José Montero, quan ha afirmat que el fracàs educatiu català no és per manca de recursos, sinó per una gestió incorrecta dels mateixos.

L’escriptor castellà Francisco de Quevedo y Villegas es va preguntar si la revolta dels pagesos catalans al Corpus de Sang, l’any 1640, era “por el huevo o por el fuero”, és a dir, si el conflicte tenia un rerefons econòmic -contribucions dineràries i aranzels, finançament i competències- o més aviat es fonamentava en intangibles simbòlics i emocionals com si som regió o nació, sobre els relats històrics i l’estat jurídic de les llengües, sobre himnes i banderes, sobre sentiments identitaris i singularitat històrica. En termes més actuals, és el que l’economista Albert Hirschman anomena interessos i passions. Interessa a Catalunya tenir un concert econòmic com el del País Basc, però les passions i el manteniment del statu quo ho fan del tot impossible. Es diu que Jordi Pujol i Soley, a la transició democràtica d’Espanya, va rebutjar aquesta possibilitat per la impopularitat que suposa la recaptació d’impostos. Almenys això és el que defensa Pedro Luis Uriarte, conseller d’Economia i Hisenda del primer govern d’Euskadi, en un llibre publicat el 2015 que el mateix Pujol va desmentir més tard.  

El sistema de finançament autonòmic espanyol combina un alt grau de descentralització de la despesa pública amb una forta centralització dels ingressos públics. És a dir, serveis públics tan importants com la sanitat o l’educació són competència de les comunitats autònomes, però els principals impostos, IVA i IRPF, estan centralitzats i només transferits parcialment. Les autonomies poden crear alguns impostos poc rellevants (mediambientals o sobre grans superfícies) i en tenen plenament cedits altres (patrimoni, successions i donacions, transmissions patrimonials i actes jurídics documentats). No s’exerceix un control efectiu sobre la recaptació, amb l’excepció del País Basc i Navarra, que gaudeixen d’un règim foral propi. Al final, un alt percentatge de la recaptació autonòmica es destina a un fons comú que es reparteix “solidàriament” amb criteris polítics discutibles. Els incentius perversos que genera aquest sistema sobre els governs autonòmics són obvis. Es tendeix a incrementar la despesa pública, que beneficia teòricament els ciutadans de cada territori particular, finançant-se amb diners del fons comú que paguen els ciutadans d’altres comunitats. La proposta d’ERC de sortir del règim comú, presentada a la premsa abans de portar-la al Ministeri d’Hisenda o la Moncloa, és electoralista. Les possibilitats que aquest finançament singular el defensi Salvador Illa, probable guanyador de les properes eleccions catalanes, són nul·les.

Catalunya és la tercera comunitat autònoma que més aporta i, després, es queda en la posició 10 de recursos rebuts per habitant. Per cada euro que paguem els catalans, aproximadament 45 cèntims no retornen a Catalunya. És el debatut dèficit fiscal, que alimenta l’independentisme per motius de butxaca, i que s’estima per sobre del 8% del PIB català. Els desequilibris fiscals de Catalunya es tradueixen en l’ofec financer crònic de la Generalitat i en la sobrecàrrega impositiva dels catalans. En l’estudi Panorama de la Fiscalitat Autonòmica i Foral 2024, elaborat pel Consell General d’Economistes i el Registre d’Economistes Assessors Fiscals, s’estima que Catalunya és la comunitat autònoma que més tributa en rendes mitjanes de 30.000 a 45.000 euros anuals. En canvi, el País Basc és el territori amb menor càrrega fiscal per a les rendes d’entre 30.000 i 110.000 euros anuals. També les comunitats de Madrid i el País Valencià tenen menor tributació i moltes altres ofereixen deduccions, generalment per a contribuents amb circumstàncies especials i rendes baixes. Els ciutadans amb major talent del planeta estan en condicions de triar on volen viure, més enllà del lloc on han nascut o s’han educat. Prenen la seva decisió a partir de l’equilibri entre la carrera professional que se’ls ofereix, la qualitat de vida i la renda disponible després d’impostos. La fiscalitat de Catalunya no afavoreix en res l’atracció de talent, enfront d’altres competidors com Madrid, Amsterdam, París, Berlín, Londres o Zuric. Catalunya és la comunitat que té més tributs propis. La major càrrega impositiva perjudica empreses, professionals i famílies.

La política tributària no hauria de ser només recaptatòria, amb l’increment continuat de la pressió fiscal, sinó que hauria de mantenir i incentivar l’activitat productiva, fomentant l’estalvi individual i la capitalització de les empreses. Quelcom que no aconseguirà aquesta proposta de finançament singular presentada en clau merament electoral. I és que, com deia Miguel de Unamuno, “a los catalanes les pierde la estética”.

Gerontocràcia i pensions

Amb les darreres dades disponibles de l’Institut Nacional d’Estadística, la població d’Espanya és de 47,5 milions. Els menors de 20 anys, poc més de 9 milions, suposen el  19% del total, mentre que els majors de 65 anys ja superen el 20%. Amb la regressió demogràfica, aquesta diferència augmentarà. La taxa de fecunditat és de només 1,19 fills per dona, però l’esperança de vida, la més alta del món juntament amb Japó i Itàlia, augmenta. El major pes demogràfic de la població amb més experiència de vida és aplicable també a l’àmbit econòmic, social i polític. El salari mitjà brut dels menors de 25 anys que treballen -l’atur juvenil és molt elevat- era de només 1.315 euros mensuals l’any 2022. En canvi, la pensió de jubilació mitjana és de 1.437 euros. És evident que una població ocupada cada vegada més reduïda i amb sous baixos no pot mantenir un elevat número de pensionistes amb pensions a l’alça. La democràcia degenera en gerontocràcia pel pes polític de la gent gran. Ningú pot governar a Espanya sense el suport dels 10 milions de pensionistes. El pes social, polític i econòmic d’aquest col·lectiu, altament mobilitzat a les eleccions i molt actiu en la defensa dels seus drets, és enorme.

Els polítics, en general, tendeixen a donar suport a lleis i mesures que afavoreixen els ciutadans grans i perjudiquen els joves. Els dos darrers presidents dels Estats Units han estat els més vells de la història. Ronald Reagan, quan va accedir a la presidència el 1981, tenia 69 anys. Però Donald Trump es va convertir en president amb 70 anys l’any 2016 i Joe Biden, el 2020, amb 78 anys. Si el primer guanya les eleccions d’aquest any, jurarà el segon mandat amb 78 anys; si ho fa Biden, ho farà amb 82. La gerontocràcia, associada a societats en declivi i règims inoperants incapaços de renovar-se, era pròpia de dictadures i teocràcies, sistemes en què la substitució dels líders és molt més arriscada que a les democràcies, però avui això està canviant. Biden i Trump confonen sovint els noms d’altres líders o s’equivoquen de país. El primer sembla veure encara el món en els termes de la Guerra Freda en què es va formar políticament. I el segon segueix pensant que la delinqüència al carrer o l’heroïna són problemes greus dels Estats Units, quan en realitat ho varen ser de la seva Nova York natal als anys vuitanta. Xi Jinping té 70 anys, ha anul·lat la clàusula constitucional que limitava la permanència màxima en el poder, i ostenta el mandat més unipersonal a la Xina des de Mao, que va morir en el càrrec als 82 anys. Vladímir Putin té 71 anys i està obsessionat en restaurar el passat imperial de Rússia, envaint els països que faci falta.

A Espanya, malgrat que Pedro Sánchez té només 52 anys i alguns ministres poc més de 30, es porta molt de temps promovent polítiques que afavoreixen el poder adquisitiu dels jubilats i desatenen els problemes més urgents dels joves com l’abandonament escolar, el fracàs educatiu o l’atur elevat. L’explicació és ben senzilla. El percentatge de votants grans és molt alt, i la mobilització és molt superior a la dels joves, per la qual cosa és lògic que els líders legislin a favor seu. Els economistes italians Atella i Carbonari, de la universitat de Roma, sostenen que les gerontocràcies tenen tendència a retallar la inversió en l’educació pública i els serveis productius del govern, perjudicant el creixement global de la societat. Des de mitjans de la dècada de 1990, el rendiment econòmic europeu ha experimentat una contracció important en comparació amb períodes anteriors. El model europeu es mostra insuficient quan el desenvolupament es basa en la innovació i les empreses nacionals ja no poden protegir-se de la competència estrangera. La revolució tecnològica digital s’ha vist obstaculitzada a Europa per un mercat laboral excessivament regulat i un nivell insuficient de competència. Les elits polítiques, en la defensa dels interessos de la gent gran, tendeix a preservar el statu quo amb conseqüències econòmiques negatives en èpoques de canvis ràpids que demanen altes dosis de flexibilitat i innovació.

A Espanya, actualment, no hi fórmules de transició gradual entre l’etapa de treballador i la de pensionista. Per regla general, la percepció d’una pensió és incompatible amb el treball remunerat, amb només algunes excepcions clarament desincentivades pel sistema (la jubilació activa, parcial, flexible i la compatible amb el treball autònom). Per tant, i per regla general, el treballador passa de treballar a jornada completa a no treballar. Una solució als problemes plantejats seria que els treballadors no passin de treballar a jubilar-se en una sola nit, sinó que es contempli una reducció gradual de la jornada laboral mitjançant una reformulació de la jubilació parcial. La jubilació no hauria de ser obligatòria i homogènia per a tots els treballadors, sense tenir en compte l’estat de salut d’aquests, sinó que un cop assolida l’edat normal de jubilació, el sistema hauria de permetre, si així ho desitja el treballador, la plena compatibilitat entre la percepció del salari i la pensió. El jubilat hauria, per tant, de poder continuar treballant, a temps complet o parcial, a la mateixa empresa o una de diferent.

Europa, decadent i irrellevant

Després del repartiment aquest dimarts en una quinzena d’estats de més d’un terç dels delegats totals de les primàries, les victòries aplastants de Donald Trump i Joe Biden han tancat les nominacions als EUA. La rival de Trump, Nikki Haley, no ha esperat que els fronts legals oberts de Trump el poguessin condemnar i s’ha retirat. Joe Biden tampoc no té cap obstacle a les primàries demòcrates. Però si el 2020 les enquestes mostraven un clar avantatge de Biden sobre Trump, ara succeeix el contrari. El New York Times concedeix al republicà un avantatge de cinc punts sobre el demòcrata, massa senil per presentar-se a un altre mandat. Biden i Trump inicien el segon duel en quatre anys. El segon assalt a la Casa Blanca promet conseqüències molt desagradables i negatives per a Europa.

Des de la Segona Guerra Mundial, Europa ha confiat en el suport dels EUA per tot el que fa referència a la seguretat. La UE s’ha aprofitat del paraigua protector nord-americà també després de la Guerra Freda, reduint despesa militar i sent incapaç d’aturar el genocidi bosnià a principis dels noranta. Després de 2 anys de guerra a Ucraïna, la UE ha acollit milers de refugiats, ha disminuït la dependència del gas rus i imposat sancions econòmiques a Putin, ha entrenat soldats ucraïnesos i convidat aquest país a unir-se a la UE. Si Trump és reelegit el proper novembre, promet negociar amb Putin la fi de la guerra d’Ucraïna en 24 hores i exigir que Europa reemborsi als EUA la munició utilitzada a Ucraïna, retirar-se dels acords climàtics de París i sacsejar l’economia global imposant un aranzel del 10% a totes les importacions. La sortida dels EUA de l’OTAN no només dispara les probabilitats de victòria de Putin a Ucraïna, sinó que apunta a un possible atac a Estònia i els països bàltics. Rússia seguirà sent una amenaça a la seguretat europea i obligarà a un esforç pressupostari en defensa i preparació militar que no existia fins ara. El vell continent va resistir amb penes i treballs els quatre primers anys de presidència de Trump. Però un segon mandat pot trencar definitivament moltes coses i ser el cop de gràcia a un estat del benestar que és insostenible. Un esforç sostingut de la UE per gastar un mínim del dos per cent del seu PIB en defensa, uns 350.000 milions d’euros anuals, limita necessàriament l’abast de les polítiques socials i obligarà a retallar despesa.

Els líders europeus han mantingut tradicionalment més bona relació amb els presidents demòcrates que els republicans. Només cal recordar la seriosa fractura que va suposar la guerra d’Iraq amb el president George W. Bush, a qui José María Aznar i Tony Blair donaren suport. Amb Trump es va més enllà, ja que es troba més a gust amb governants autoritaris com Putin i Xi Jinping que amb líders europeus elegits democràticament. Trump no només va frustrar tots els plans per a un acord comercial amb la UE. Va aprovar mesures proteccionistes sense precedents dirigides a les empreses europees, i també va debilitar la cooperació multilateral en temes com el canvi climàtic, el comerç, la migració i els drets humans, retirant-se dels acords climàtics de París. Trump ha donat suport actiu als nacionalistes de dretes com l’hongarès Orban, populistes i antieuropeistes. Trump també agreujarà l’escassa sobirania digital europea si és reelegit president. En temes com la geolocalització, la comunicació per satèl·lit, la informàtica al núvol, la privacitat de les dades o la Intel·ligència Artificial, Europa depèn dels Estats Units. I un segon mandat de Trump seria com el Terminator de la segona pel·lícula de la saga, que presenta un assassí cíborg encara més letal i sofisticat que l’original interpretat per Arnold Schwarzenegger.

Les polítiques proteccionistes de Trump danyaran el món, però perjudicaran especialment la UE. Per això Europa ha de buscar nous acords comercials amb altres països i aprofundir en el mercat únic, especialment on encara hi ha molta fragmentació: els sectors serveis, financer i digital. Trump tampoc és partidari de cap sacrifici ecològic i els principals productors de petroli, gas i carbó continuaran extraient combustibles fòssils. Europa ha de plantejar-se quin sentit té liderar la lluita mediambiental quan això perjudica la pròpia competitivitat industrial sense contribuir en res a la millora mediambiental del planeta. L’economia d’Alemanya, la tercera més gran del món i la que lidera Europa, es va contraure el 0,3% el 2023 i continua enguany estancada. El fabricant d’automòbils de gamma alta Porsche, per exemple, s’està plantejant construir una nova fàbrica de bateries elèctriques fora de les fronteres europees i de Baden-Württemberg, l’estat on es va fundar la companyia. Això debilita la cadena de valor de l’empresa i beneficia països com la Xina, principal productor mundial de bateries i competidor d’Alemanya. Els sectors tradicionals, com ara la química i l’automòbil, encara dominen la indústria europea. I amb l’indiscutible talent en enginyeria, Alemanya té el potencia d’estar a l’avantguarda de les tecnologies emergents. Bona part de la indústria de la Catalunya Central és subsidiària i alhora complementària amb la tecnologia del cotxe tradicional. Molts llocs de treball, marcadament competitius, en depenen. Donat que les fortaleses econòmiques tradicionals es troben en indústries intensives en energia provinent de combustibles fòssils, té sentit plantejar una moratòria en els plans de transició energètica i ajornar terminis. Però cal mancomunar esforços i treballar conjuntament. D’altra manera, instal·lats en la decadència, ens espera la irrellevància.