Arxius

Archive for Octubre de 2012

Pressió Fiscal i Esforç Fiscal

Esperant que el govern central es decideixi a demanar d’una vegada el segon rescat financer, després del bancari, l’Eurostat, l’organisme d’estadístiques europees, ha revisat el dèficit públic espanyol del 2011 deixant-lo en el 9,4% del PIB. Molt lluny del 6% pactat inicialment, Espanya es col·loca al nivell de Grècia, i amb un dèficit molt superior al d’Itàlia (-3,9%), Portugal (-4,4%) o l’eurozona (-4,1%).
El nou augment del dèficit públic hispà fins el 9,4% del PIB es deu a l’impacte del sanejament de bancs i caixes.
Per suposat, l’objectiu de dèficit pel 2012 (-6,3%) tampoc és creïble, i aviat serà desmentit per la realitat, sobrepassat per l’excés de despesa pública, malgrat les retallades socials, i la disminució en la recaptació impositiva.

El govern del PP, incomplint la seva promesa de no pujar els impostos, ens ha situat entre el grup de països amb tipus impositius més elevats del món. Malgrat tot, el govern defensa que la pressió fiscal d’Espanya és una de les més baixes de la UE. La comparació, a més d’odiosa, és enganyosa.
La pressió fiscal és la part de la producció total anual d’un país que es destina al pagament d’impostos i cotitzacions socials. El 2011, els ingressos públics de l’estat espanyol van significar el 36% del PIB i la despesa el 45%, mentre que a l’eurozona van ser del 45%, els ingressos, i 50%, la despesa. Per tant, la pressió fiscal és superior a la resta d’Europa.

Però s’ha de tenir en compte també el nivell de renda mitjana, perquè no és el mateix pagar el 36% d’un sou baix, a Espanya, que el 45% d’un sou elevat, a Europa. Considerant l’esforç fiscal com la relació entre la pressió fiscal i la renda mitjana, a Espanya es paguen més impostos que a Alemanya, Regne Unit o Suècia.

Anuncis

La Banca sempre guanya

Després de conèixer demà diumenge els resultats de les eleccions autonòmiques gallegues i al País Basc, el Govern espanyol estarà molt més a prop de demanar el rescat financer al Banc Central Europeu. Després del recent rescat bancari, el nou rescat del govern central s’estima que s’anunciï el proper mes de novembre, conjuntament potser amb el rescat de Xipre i un nou préstec a Grècia.

Banca i govern, dues institucions que comparteixen una innegable responsabilitat en la crisi que ens envolta, utilitzen el seu enorme poder institucional per reforçar la seva situació. Per contra, empreses i famílies, a qui s’havia concedit tot tipus de préstecs, amb increments anuals del 25% els anys 2006 i 2007, ara pateixen per la falta d’accés al crèdit.
Les PIMEs, veritable motor de l’economia i les úniques capaces d’aliviar l’agonia del càncer de l’atur, es veuen condemnades a tancar per manca de finançament. Aquest tractament diferencial consistent en primar les relacions Banca-Estat, a costa de desamparar el teixit empresarial i l’estructura familiar, poden condemnar-nos a perdre no anys, sinó dècades.

Les ajudes destinades a rescatar bancs en fallida, excepte casos molt específics, no es solen recuperar. Aleshores, per què es rescaten? Perquè es considera que la caiguda del sistema financer encara seria més costosa. Així, es mantenen artificialment en vida uns “bancs zombis”, tot esperant que la crisi es dissipi i el futur creixement augmenti la valoració dels bancs i també d’uns actius immobiliaris que ara no valen (quasi) res.

S’oblida que no tot el sistema financer, com constata l’informe Wyman, està en fallida, i que deixar caure les entitats en pitjor situació no és només la norma jurídica habitual, sinó també la manera més eficient de purgar els excessos comesos i regenerar el sector financer.

Espanya, una generació perduda?

Giuseppe Verdi, el gran compositor italià d’òperes del segle XIX, de qui l’any vinent recordarem el segon centenari del seu naixement, estava allotjat en un hotel de la capital de la Llombardia quan va sentir un orguenet de maneta fent sonar, amb ritme equivocat, el Va pensiero de la seva òpera Nabucco. Es va aixecar amb decisió per ensenyar-li al músic ambulant quin era el ritme correcte. Quan va sentir, a l’endemà, que la interpretació havia millorat, va voler felicitar-lo i, per sorpresa seva, es va trobar que el músic ambulant havia escrit un cartell amb grans lletres que deia “Deixeble de Giuseppe Verdi”.
Aquesta setmana, un també avantatjat deixeble del Banc d’Espanya, José Viñals, qui en va ser subgovernador i ara és conseller financer del Fons Monetari Internacional (FMI), ha presentat a Tokyo l’últim informe d’estabilitat financera global del FMI. El seu pronòstic per Espanya aquest any és que el dèficit públic superi el 7%, més de set dècimes per sobre de la previsió feta pel Govern central. Això deixa Espanya com un dels pitjors alumnes de l’eurozona, amb un desequilibri pressupostari el 2013 superior al d’Itàlia (1,8%), Portugal (4,5%) i Grècia (4,7%). També assenyala que la prima de risc del deute públic espanyol pot superar els 750 punts, malgrat les fatxendoses declaracions de Rajoy en el sentit de no necessitar un segon rescat, després del rescat bancari. I avisa que la recessió podria ser molt més profunda de la prevista pel Govern central, donat que el PIB es contrauria el 2013 el -1,3%, molt per sota del -0,5% fixat en els pressupostos generals de l’Estat per l’any que ve.

L’executiu central està tractant de la pitjor manera possible els efectes d’una devastadora bombolla tricèfala: financera, immobiliària i impositiva.

1) Financera, perquè el Banc Central, el monopoli públic emissor de la moneda i qui finança els bancs comercials, va manipular artificialment els tipus d’interès a la baixa, permetent i promovent la gran festa nacional de la hipoteca, malgrat que el nivell d’estalvi real era mínim. El crèdit immobiliari total concedit (promotores, constructores i hipoteques), va passar de 350.000 milions d’euros, el 2003, a més d’1 bilió, el 2007. L’increment anual del crèdit superava el 20%, quan l’estalvi era quasi inexistent. Els bancs augmentaven els balanços gràcies a l’endeutament, i engreixaven els beneficis amb pràctiques empresarials tard o d’hora ruïnoses, endeutant-se a curt termini i invertint a llarg termini. Això significa la utilització sistemàtica dels diners dels clients dipositats en comptes corrents a la vista, sense remuneració, per concedir hipoteques a més de 30 anys. L’impagament de les hipoteques, sabent que hauria d’arribar a mitjà termini, significa la pèrdua dels escassos recursos propis de l’entitat financera i la seva fallida… O el rescat amb diners públics.

2) Immobiliària, perquè bona part del crèdit concedit va ser destinat al sector de la construcció. El número de vivendes construïdes va passar de 500.000, el 2001, a més de 850.000, el 2006. A Espanya, amb una població de només 45 milions d’habitants, es construïen més vivendes que a la suma d’Alemanya, França i Itàlia, amb una població superior als 200 milions.

3) Impositiva, perquè aquesta aguda febre constructora va proporcionar suculents ingressos públics a l’Administració. Així, la quantitat d’impostos recaptats el 2007 superava la de 2001 en 150.000 milions d’euros. L’Estat hauria d’haver considerat que eren ingressos molt extraordinaris i purament transitoris, que desapareixerien quan punxés la bombolla immobiliària. Però no ho va fer. Va preferir augmentar també la despesa pública, (mal)gastant en sous i salaris, i (mal)invertint en aeroports sense avions, AVEs sense passatgers i carreteres sense vehicles. Quan arriba la crisi i punxa la bombolla immobiliària, també ho van fer els ingressos públics. En canvi, la despesa pública no va caure en la mateixa proporció, perquè ja estava consolidada. El resultat és el que tothom coneix: d’un superàvit públic de 20.000 milions, abans del crac, es passa a un dèficit públic de 120.000 milions després (11,2% del PIB el 2009).

En aquests moments, l’Estat continua gastant un 30% més del que ingressa, depenent el govern Rajoy totalment dels inversors internacionals. Però aquests ja no es refien més d’un Estat maldestre, vanitós i incompetent, i busquen desfer-se del deute sobirà, forçant a la baixa la seva cotització i fent pujar la prima de risc. La quantitat de deute públic d’Espanya en mans dels estrangers ha passat del 55% del total a només el 35%. El passat dimecres, l’agència de qualificació Standard & Poor’s va rebaixar el deute públic espanyol al nivell del d’Azerbaiyan o Islàndia, i a un pas de l’anomenat “bo porqueria”.

La desconfiança dels mercats en el govern de Rajoy és tan elevada que ningú inverteix en el Regne d’Espanya. El finançament de la banca depèn totalment del Banc Central Europeu. Al mateix temps, la banca comercial utilitza el finançament del banc emissor, no per finançar empreses i famílies, sinó per finançar l’Estat. Tanmateix, l’executiu continua negant la necessitat d’un segon rescat i les reaccions a l’autodeclaració de solvència varien des de les sonores rialles a l’auditori de la London School of Economics a les declaracions del ministre alemany de Finances afirmant que Espanya no necessita cap programa d’ajuda, perquè pot sortir per si mateixa de la crisi. Cada dia que passa sense prendre les decisions correctes, retarda i dificulta la sortida de la crisi. Reeditarà Espanya la crisi japonesa de 1990 amb tota una generació perduda?

Espanya no necessita un segon rescat?

Image

El Govern espanyol, amb la fatxenda castissa que el caracteritza, continua assegurant que, després del rescat bancari, no necessita un segon rescat europeu. Les reaccions a l’autodeclaració de solvència varien des de les sonores rialles a l’auditori de la London School of Economics, on Luis de Guindos oferia una conferència, a les declaracions del ministre alemany de Finances, Wolfgang Schäuble, afirmant que Espanya no necessita cap programa d’ajuda, perquè pot sortir per si mateixa de la crisi.

La realitat, però, és que l’Estat espanyol continua gastant un 30% més del que ingressa i, per tant, necessita urgentment finançament aliè. Espanya acumula els pitjors efectes de tres bombolles encadenades: la bombolla financera, creada pel monopoli públic del Banc Central en l’emissió de moneda, la immobiliària i la d’ingressos públics.
I és que la hipertròfia del sector de la construcció va generar uns impostos i ingressos públics totalment extraordinaris i no sostenibles en el temps, que l’Estat va utilitzar per finançar i consolidar un increment de la despesa pública corrent, en sous i salaris, o en inversions ruïnoses, com AVEs sense passatgers i aeroports sense avions.

En comparació a l’any 2001, els ingressos de l’Estat del 2007 van augmentar en més de 150.000 milions d’euros. Quan poc després esclatava la crisi i punxava la bombolla immobiliària, també van caure en picat els ingressos públics. Però les despeses no ho van fer al mateix ritme, tot originant grans desequilibris financers i dèficits públics. Actualment, la despesa pública absorbeix quasi el 45% del PIB.

Considerant que la previsió de recessió pel 2013 és una caiguda del -1,3% del PIB, segons el FMI, i no del -0,5%, com sosté el govern espanyol, el dèficit públic no pot sinó empitjorar, fent encara més insostenible la situació financera de l’Estat espanyol.     

Pressupostos Obsolets

Image
El detall dels Pressupostos Generals de l’Estat i de les necessitats de capital de les entitats financeres amb més problemes, fetes públiques per l’Informe Wyman, tenen en comú que neixen ja obsoletes, desmentides per la gravetat de la realitat.

Els Pressupostos pel 2013, que incrementen la despesa pública total en 8.000 milions d’euros, especialment pels interessos a pagar d’un monstruós deute públic que superarà el 90% del PIB l’any vinent, està construït sobre la base que el govern complirà el seu objectiu de dèficit el 2012 (-6,3% del PIB) i que el decreixement del PIB serà de només el -0,5% el 2013. Cap dels dos supòsits és creïble.

La desviació del dèficit públic va ser important el 2011 i tot apunta a que es tornarà a produir enguany. Més dèficit significa més deute, que genera més interessos a pagar, retroalimentant l’increment del dèficit en un cercle viciós. Donat que el compromís de dèficit públic pel 2013 és del -4,5% del PIB, tot fa preveure més retallades en despesa social (Sanitat i Educació es redueixen molt més que Interior, Defensa o la Casa de Su Majestad) i en inversions (l’Estat redueix un 11% les inversions a Catalunya i torna a incomplir les disposicions de l’Estatut).

Per altra banda, l’estimació de reducció del PIB pel 2013 de només el -0,5% descansa en la presumpció que l’increment de les exportacions compensarà la caiguda de la demanda interna. Un escenari impossible si es considera que el nord d’Europa està entrant en recessió, i Xina i EUA creixen menys del previst.

Pel que fa a les necessitats de recapitalització de les entitats financeres amb problemes, 59.300 milions, l’informe només considera els crèdits immobiliaris, però exclou els crèdits dels bancs al govern espanyol, que superen els 185.000 milions. La seva consideració portaria l’Estat espanyol a l’abisme.