Archive

Archive for Març de 2013

La insostenibilitat de les pensions públiques a Espanya

vagabundo_by_campoch

El sistema de pensions de l’estat espanyol és públic i de repartiment. El govern monopolitza els fluxos monetaris (les prestacions a pagar per la Seguretat Social superaran enguany els 110.000 milions d’euros), i les prestacions dels jubilats són finançades amb les actuals contribucions dels treballadors en actiu. Així mateix, les pensions futures dels ocupats dependrà de les cotitzacions a pagar per la propera generació.

I aquí sorgeixen els problemes. L’estructura demogràfica regressiva d’Espanya i el ràpid envelliment de la població asseguren la insostenibilitat del sistema a curt termini. El número de cotitzants per cada pensió pagada presenta una caiguda contínua, passant de 2,8 l’any 2007, a només 1,9 en el moment present. Concretament, amb dades del passat juliol, 17.031.738 d’afiliats abonaven 8.918.804 de pensions.

En termes gràfics, aquesta és la piràmide de població actual, que acusa els baixos índexs de fecunditat amb una escassetat de població jove, mentre que la població en edat de treballar, que no vol dir que ho facin, és molt més nombrosa com a conseqüència del Baby Boom dels anys 60s :

captura-de-pantalla-2012-04-19-a-las-11-42-50

Aquesta era l’estructura demogràfica, normal i piramidal, de l’Espanya de 1960:

OcupaESO_Graf_091

I aquesta, enormement preocupant, és la projecció per l’any 2050, que mostra clarament el brutal envelliment d’una societat que no té reemplaçament generacional:

piramide-poblacion-espana-2050

Sense la centralització dels cobraments que comporta la caixa única, la fallida del sistema seria absoluta a Galícia o Astúries, on el nombre de pensions supera el de cotitzants. L’últim decret llei del PP endureix els requisits per accedir a la jubilació anticipada, exigint un mínim de 35 anys cotitzats, i rebaixa també la pensió mensual a percebre. Podem intuir, sense necessitat de molta sagacitat, que això és només l’inici de futures reduccions.

Ens hem de resignar a la misèria? No, perquè l’alternativa a un sistema de pensions públic i de repartiment existeix, i és el sistema privat de capitalització, amb Xile com a referència immediata. En aquest sistema, les aportacions van a parar a un fons individualitzat que s’inverteix en actius financers i es recupera en el moment de la jubilació, degudament capitalitzat. Per exemple, un treballador amb un sou mitjà de 24.000 euros anuals i amb més de 38 anys de vida laboral a Espanya, cobraria només 16.320 euros a l’any si es prejubilés o 24.000 euros si es jubila als 67 anys. A Xile, en el mateix cas, la pensió anual seria de 27.600 euros amb prejubilació o 36.000 euros si no es prejubila.

Xipre i la fragilitat d’Europa

chipre

És possible que el moviment de les ales d’una papallona a Xipre causi una tempesta a Espanya o Itàlia? Doncs amb l’ajut de la incompetència dirigista i d’un sistema financer pervers, no és descartable. La diminuta illa, de 862.000 habitants i amb un PIB de 17.800 milions d’euros (equivalents només al 0,2% de la UE), amb el vist i plau de les autoritats, ha generat un tumor bancari gegantí alimentat pel blanqueig de capitals. Els actius bancaris totals equivalen a 8,4 vegades el PIB de Xipre, mentre que la mitjana de l’eurozona és de 3,3 vegades.

Donat que les entitats financeres xipriotes han invertit, fidels a l’aliança Estat-Banca, en deute públic grec, la devaluació d’aquest ha originat tal forat en els balanços de les entitats financeres que ha forçat el rescat extern. L’ajuda internacional de la Unió Europea és de 10.000 milions, molt menys que els ajuts concedits a Bankia o CatalunyaCaixa, mentre que l’aportació del govern xipriota ha de ser de 5.800 milions. I és que Merkel no vol presentar-se a les properes elecciones del setembre vinent amb l’acusació d’haver utilitzat els diners dels contribuents germànics per finançar els excessos dels oligarques russos.

L’anunci de gravar els dipòsits inferiors a 100.000 euros amb un 6,75%, després refusat pel parlament xipriota davant la forta contestació social, no només ha signifcat l’error irreparable de trencar la promesa d’inviolabilitat dels dipòsits dels petits estalviadors, sinó que també ha forçat un “corralito” que amenaça amb paralitzar l’economia xipriota i contagiar els països perifèrics del sud de la zona euro.

Si no es consolida ràpidament un pla B per recaptar els 5.800 milions, ja sigui amb les propietats de l’església ortodoxa o amb l’ajuda del tradicional aliat rus, Xipre perdria la liquiditat del BCE i es condemnaria a sortir de l’euro, fugint del foc per caure a les brases. La fabricació en grans quantitats de la recuperada moneda nacional xipriota dispararia els preus i el tipus d’interès, deprimint el poder adquisitiu real dels ciutadans i sumint l’economia en la misèria.

Tampoc seria descartable el risc sistèmic i el contagi a les economies més febles de l’eurozona. Serà aquest el trist final d’un projecte desvirtuat per la follia entre incompetent i corrupta de polítics i banquers?

El llegat d’Hugo Chávez

venezuela

Així com l’elecció d’un nou Pontífex, jesuïta i auster, genera expectatives de canvis esperançats en el govern de la cúria vaticana i de l’església catòlica, la mort del dirigent veneçolà Hugo Chávez obliga a fer balanç dels resultats aconseguits durant els 14 anys de l’anomenat “socialisme del segle XXI”. Com s’han rendibilitzat les rendes del petroli, superiors al bilió de dòlars i equivalents al 40% del seu PIB?

Com sol succeir, l’Estat s’apropia d’aquestes riqueses naturals i les utilitza, en primer lloc, per reforçar les seves estructures de control econòmic i social, debilitant les classes mitjanes i construint un aparell assistencial subjugador de les masses. Les polítiques de despesa pública i expansió monetària descontrolades, les expropiacions indiscriminades o la intervenció del tipus de canvi han originat problemes de dèficit fiscal i deute públic, inflació i augment d’impostos, escassetat de productes bàsics, racionament d’aigua i talls de llum al país llatinoamericà.

Al mateix temps que l’Estat absorbeix el 45% del PIB, s’erosiona la propietat privada i la iniciativa empresarial. Si la renda per capita de Veneçuela, el 1998, duplicava la de Perú o Colòmbia, i era semblant a la de Xile i Uruguai, tots ells mancats de petroli, avui la renda dels xilens i uruguaians supera la dels veneçolans, mentre que peruans i colombians estan només un 20% per sota. Chávez deixa un país més empobrit o menys pròsper que els seus veïns, caient de la quarta posició del rànquing llatinoamericà en renda per capita el 1998, a la setena posició el 2012.

Els indicadors socials, derivats directament del creixement econòmic, tampoc han progressat adequadament. L’índex de desenvolupament humà, basat en el nivell de vida, l’educació i l’esperança de vida, augmenta a Veneçuela menys del 19% en vint anys, mentre que en el conjunt d’Amèrica Llatina ho fa un 29%. I és que, a llarg termini, la lliure iniciativa sempre sol superar l’assistencialisme estatista.

La venda frustrada de CX i la nostrada Caixa Manresa

Caixa Manresa

Aquesta setmana, l’Estat ha suspès, per segona vegada, la venda de Catalunya Banc. Malgrat haver rebut més de 12.050 milions d’euros en ajudes públiques i després de traspassar actius tòxics al banc dolent (Sareb) per valor de 6.700 milions, cap de les ofertes presentades ha estat suficientment competitiva. Tot i els esforços de Luis de Guindos per destacar la recapitalització i solvència de l’entitat financera, les propostes de compra dels bancs interessats no han superat els 1.000 milions que el ministre d’economia esperava ingressar. La Comissió Europea estableix el 2016 com a data límit de venda i ara s’inicia un període incert, marcat per la reducció de personal, tancament d’oficines o, fins i tot, possible integració de Catalunya Banc dins de Bankia, l’altra caixa nacionalitzada.

Aquesta operació fallida obliga a reflexionar, com a mínim, sobre dos aspectes. El primer és l’error majúscul de socialitzar les pèrdues bancàries. El rescat de les entitats financeres, especialment antigues caixes sota control polític, més enllà de la connivència existent entre l’Estat i la Banca, no és justificable. Aplicar la norma jurídica general de liquidació ordenada de les entitats en fallida o, fins i tot, la conversió parcial del deute en recursos propis, hauria estat suficient per sanejar el sistema financer, sense necessitat d’imposar al contribuent els enormes costos del rescat, superiors als 100.000 milions.

En segon lloc, és inevitable no lamentar profundament la pèrdua de Caixa Manresa. Certament, “ser gran no és una qüestió de mida”, com testimonien encara les Caixes d’Ontinyent i Pollença (la primera, amb 250 empleats i 45 oficines; la segona, amb només 21 oficines i menys de 100 treballadors). En els moments actuals, quan moltes famílies i petites empreses estan ofegades per manca de finançament, l’existència d’una entitat solvent arrelada al territori es troba a faltar més que mai, tant com l’esperit d’una societat civil manresana menys submissa amb el poder i més semblant a la que va bastir, en el segle XIV, monuments emblemàtics com la Seu o la Sèquia.