La globalització (o no) del talent

Amb el Nadal a l’horitzó, i malgrat els problemes que colpegen Europa, com la bombolla del deute sobirà, el terrorisme gihadista o el creixement dels populismes autoritaris, la publicació aquesta setmana del rànquing de talent mundial és un motiu d’esperança. Elaborat per la prestigiosa escola suïssa de negocis IMD, l’estudi mostra la capacitat dels sistemes educatius per desenvolupar capital humà i, també, l’atractiu dels diferents països per captar i retenir el talent laboral. Els 9 primers llocs mundials els ocupen petits països europeus (Suïssa, Dinamarca, Bèlgica, Suècia, Holanda, Finlàndia, Noruega, Áustria i Luxemburg). Hong Kong, una realitat diferenciada dins del gegant xinès, es situa en la desena posició, per davant d’Alemanya (11). Destaquen també Islàndia (16), Irlanda (18) i Regne Unit (20). En canvi, deceben els Estats Units (14), el Japó (30) i la Xina (43). Espanya, en el lloc 32, es situa, per exemple, molt per darrera de Portugal (22) o d’Estònia (23) i Lituània (25). Els últims llocs els ocupen Perú (59), Índia (60) i Venezuela (61).

La qualitat del sistema educatiu és una garantia de competitivitat a llarg termini. En general, els sistemes educatius de l’Europa nòrdica mantenen excel·lents estàndards de qualitat. En un món global, small is beautiful. Els seus alts nivells d’inversió es tradueixen en bones ràtios alumnes/professor i en una provisió de recursos humans adaptats a les necessitats de l’economia real. En canvi, pel cas d’Espanya, i en paraules del director del centre Arturo Bris, no es proporciona el tipus de talent que es necessita. Es forma segons els estàndards del segle XIX, però estem ja en el XXI. Els pitjors resultats (45 de 61) s’obtenen en la preparació de la força laboral pel sistema productiu. La realitat acadèmica i la productiva es mouen en direccions sovint oposades i caldria bastir més ponts de connexió entre elles. El Consell Europeu recomana a Espanya adoptar mesures per compatibilitzar l’ensenyament superior i el mercat laboral, estimulant la cooperació entre les universitats, les empreses i el sector de la investigació. L’evidència també mostra que l’experiència internacional, el coneixement d’idiomes i la mobilitat són actius estratègics necessaris.

És preocupant la dualització i segmentació del mercat de treball. Una minoria de treballadors, altament qualificats, amb capacitat d’internacionalització i domini d’idiomes, abandonen el país per no tornar. A l’altre extrem, la majoria d’ofertes de treball d’Espanya es caracteritzen per la temporalitat, jornades a temps parcial, baixos salaris i escassa protecció social. L’elevat atur estructural i aquest model d’ocupació precària atrapen moltes persones i les condemna a viure en situació d’incertesa sense poder construir un projecte de vida digne. Preocupen, i molt, els joves amb baix nivell educatiu i en risc d’exclusió del mercat laboral. S’ha de poder garantir que les persones joves desenvolupin el seu propi projecte de vida.

Calen més recursos? Doncs sí. Però cal, especialment, una bona utilització dels recursos existents. No es tracta tant de gastar més, sinó de gastar millor. No es tracta de centralitzar més les decisions curriculars i organitzacionals, emeses des del Ministeri de Madrid, sinó de descentralitzar-les i de permetre l’empoderament autònom dels centres educatius. Manca coordinació entre administracions públiques, i ponts d’entesa entre el sector públic i el privat. S’ha de fomentar la recerca i la innovació i, sobretot, impulsar un nou model de creixement econòmic que generi valor afegit, això és, llocs de treball ben remunerats, alimentats per una mà d’obra qualificada i amb talent. Mentrestant, el mercat laboral espanyol continuarà expulsant la població més jove i preparada de la història, en un extrem de la força de treball, alhora que, en l’altre extrem, una proporció creixent de NiNis queden condemnats a l’exclusió i la irrellevància social. Sota cap concepte ens ho podem permetre. El model exitós dels països nòrdics és massa evident i proper com per ignorar-lo. Espanya mai s’ha distingit per la capacitat d’innovació i inventiva. ¡Que inventen ellos!, exclamava Miguel de Unamuno.

Sense arribar a tant, ¿seria massa demanar harmonitzar-nos educativament amb els nòrdics? A la UManresa-FUB, els estudis d’Administració i Direcció d’Empreses (ADE) ofereixen una metodologia basada en la col·laboració acadèmica i empresarial. Els alumnes aprofundeixen en la realitat empresarial mitjançant convenis i pràctiques remunerades, les classes tenen un alt component pràctic i utilitzen de manera intensiva la simulació per a l’entrenament d’habilitats directives, tant genèriques (negociació, direcció d’equips, gestió del temps, resolució de conflictes, presa de decisions) com situacionals (inspecció, auditoria, entrevista de selecció, junta d’accionistes). Els alumnes poden també seguir gratuïtament cursos en anglès, al llarg dels 4 anys de durada dels estudis, i d’un segon idioma estranger (francès o alemany) a partir de 3r curs. A més, una part de les assignatures s’imparteixen en anglès. L’ús d’aquesta llengua a l’aula s’introdueix de manera gradual, al llarg dels estudis, i s’intensifica a partir de 3r i 4t curs. UManresa fomenta la mobilitat geogràfica dels seus alumnes amb programes d’intercanvi com l’Erasmus o el Sicue, però també amb altres iniciatives com les estades col·lectives de curta estada en països comunitaris des de primer curs o bé els internships per a acabats de graduar. Com a resultat, el 80% dels graduats en estudis d’empresa d’UManresa està treballant al cap de dos anys de titular-se. D’aquests, el 90% ho fa en feines directament relacionades amb els estudis. Sí, un motiu per a l’esperança.

Pensió futura? 646 euros

Aquest 2016 serà el sisè any consecutiu que la Seguretat Social acaba en números vermells. L’any vinent s’esgotarà el Fons de Reserva que, creat per José María Aznar el 2000, havia de garantir el pagament de les pensions futures. La vida del fons ha estat curta i no ha pogut resistir els dèficits insostenibles del sistema. Durant la crisi es van perdre 3,6 milions de cotitzants i els ingressos de l’Estat van caure en picat. També la població cada vegada s’envelleix més i hi ha menys cotitzants per pagar més pensions i més elevades. L’última liquidació disponible de la Seguretat Social mostra uns ingressos de 117.812 milions d’euros i unes despeses de 135.279 milions. El dèficit, per tant, va ser de 17.467 milions l’any 2015, equivalents al 13% de la despesa. Aproximadament, significa que per cada 100 euros de pensions, els ingressos en cobreixen 87 euros i els restants 13 euros es financen amb dèficit. Enguany, el dèficit previst puja a 18.000 milions, equivalents a l’1,6% del PIB. Aquest mateix novembre s’hauran de pagar aproximadament 9,5 milions de pensions a Espanya, una despesa de més de 5.700 milions i que suposa un 3,1% més que el mateix mes de l’any passat. Aquesta bomba de rellotgeria que són les pensions va forçar la ministra d’Ocupació i Seguretat Social, Fátima Báñez, a comparèixer en la comissió del Pacte de Toledo.

Esperàvem que anunciés alguna combinació de mesures basades en la retallada de pensions o/i l’increment dels impostos a l’ocupació que servís per guanyar una mica de temps abans de la deflagració final del sistema, i així ha estat pel que fa als autònoms. La ministra va reiterar la necessitat d’allargar la vida de cotització i de traspassar les pensions de viudetat i orfandat (no contributives) als pressupostos de l’Estat. A Espanya hi ha 2,3 milions de pensions de viudetat, que impliquen una despesa anual a la Seguretat Social, en termes totals, de 16.200 milions. Traspassar aquesta xifra de la caixa de la Seguretat Social a la d’Hisenda Pública equilibraria temporalment la tresoreria de la primera, però a costa d’agreujar els desequilibris de la segona. És com si estéssim munyint una vaca amb dues mamelles. Sobreexplotar-ne una més o menys a costa de l’altra no soluciona el problema de fons. I és que la capacitat de la vaca per produir llet és limitada. Més que continuar forçant en excés l’animal boví, ja molt debilitat, convindria deixar-lo pasturar en llibertat per enfortir-lo. El ministre d’Hisenda, Cristóbal Montoro, ja ha anunciat que el traspàs d’aquesta despesa significarà apujar els impostos especials, que graven els hidrocarburs, el tabac i l’alcohol. I donat que no seran suficients, s’explora també la supressió de deduccions en l’impost de societats.

La ministra Fátima Báñez, per la seva part, va instar a no crear alarmisme amb el tema de les pensions. El PP agafa dades de la Comissió Europea per defensar que la despesa màxima en pensions arribarà al 12,5% del PIB l’any 2045, per decréixer fins a l’11% l’any 2060. Considerant que avui les pensions suposen el 12% del PIB, no és veritat que la sostenibilitat està garantida a llarg termini? Doncs no. Per dues raons com a mínim. Primera, les estimacions de la Comissió Europea són massa optimistes. De fet, són irreals. Consideren que la taxa d’ocupació d’Espanya (el percentatge de població entre 16 i 65 anys que treballa) superarà el 73% a partir de l’any 2040. Aquestes xifres són economia-ficció. Mai s’han assolit en les nostres latituds. Només cal considerar que la taxa d’ocupació actual, amb dades oficials de l’INE, és del 48,07%. Per incrementar la taxa d’ocupació hispànica en aquesta magnitud caldrien moltes peregrinacions a Lourdes. No hi són i tampoc s’hi esperen. Segona, la Comissió Europea fa els càlculs per una taxa de reemplaçament del 48,6% l’any 2060.

Actualment és el 79%. La taxa de reemplaçament és la relació entre la pensió de jubilació i l’últim salari cobrat. La mitjana de l’últim sou cobrat és actualment de 1.330 euros, i la pensió mitjana és de 1.050 euros (1.050 / 1.330 = 0,79). Bé, doncs la sostenibilitat del sistema públic de pensions a Espanya passa per cobrar, en el futur, pensions de 646 euros. És aquest el futur que desitgem i pel qual tant hem lluitat?

Menys serveis públics i més impostos

Després de quasi un any sense govern central, amb un balanç econòmic més que acceptable, la nova legislatura de Rajoy ja té govern constituït. Un dels primers problemes a tractar serà l’excessiu dèficit públic d’Espanya. L’objectiu acordat és el 4,6% del PIB aquest any i el 3,1% l’any vinent. Els permanents incompliments, fiscalitzats de prop per la UE, obliguen a la reducció de la despesa pública o/i augments d’impostos. I la confirmació del ministre Montoro, en la cartera d’Hisenda, no augura res de bo. L’historial dels quatre darrers anys és una sucessió d’increments impositius, incompliment sistemàtic del dèficit, acumulació de deute públic i eliminació de competència fiscal entre administracions territorials. És previsible que continuï centrifugant el pes dels ajustos fiscals a les autonomies i ajuntaments, que continuaran amb l’asfíxia econòmica permanent.

Malgrat tenir les obligacions de provisionar els serveis més importants del malparat Estat de Benestar, com sanitat, educació i serveis socials, la Generalitat té poca capacitat fiscal. Les seves possibilitats de recaptació són limitades. Per una banda, l’administració central imposa un objectiu de dèficit molt ambiciós, que obliga a fer ajustaments via retallades. Això, malgrat decennis d’espoliació fiscal, que priva la Generalitat d’un 8% del PIB català, sistemàticament, any rere any. L’administració central també sol titllar d’inconstitucionals o invasores de competències estatals els impostos creats per la Generalitat. Els esforços de consolidació fiscal s’haurien de compartir entre les administracions de manera justa, tenint en compte els serveis que presten. Però no és així.

Per la banda dels ingressos de la Hisenda Pública, també és previsible un imminent increment dels impostos. Una línia interessant d’argumentar-lo -però falsa- és la següent. El desequilibri pressupostari espanyol equival al 5% del PIB. Al mateix temps, els països de la UE recapten, de mitjana, el 5% més del PIB que Espanya. Voilà, l’únic que s’ha de fer és situar-nos al mateix nivell que Europa en pressió fiscal… i dèficit públic finiquitat! Aquest argument, com dic, té trampa. En primer lloc, pressuposa que la renda per càpita és la mateixa aquí que a Dinamarca. I no és així. No és el mateix pagar un 45% d’una renda mensual de 1.000 euros que el 50% d’una renda de 2.000 euros. En el primer cas obtenim una renda disponible, després d’impostos, de només 550 euros. En el segon cas, en canvi, és de 1.000 euros, gairebé el doble. En segon lloc, dels 5 punts del PIB que recapta la UE més que Espanya, només 0,4 corresponen a ingressos societaris. La resta recau sobre el consum –2 punts- i els salaris -2,6 punts-. Per tant, els majors impostos no recauran sobre les empreses ni les grans fortunes, sinó sobre la classe mitjana i baixa. Més IVA, més IRPF i més cotitzacions socials a pagar. Les empreses, per la seva banda, també paguen més en forma d’anticips i pagaments a compte. Per tant, el futur imminent que ens espera és de més retallades en els serveis públics i de nous increments en els impostos a pagar.

Cara i creu del rebut de la llum a Espanya

És ben sabut i no prou debatut que suportem una de les factures elèctriques més cares d’Europa. Això incideix de manera negativa tant en el pressupost familiar com en les empreses i l’estructura productiva, que veuen reduïda la seva competitivitat. La producció i distribució d’electricitat no està liberalitzada a Espanya. No hi trobem lliure competència empresarial ni absència de barreres d’entrada, sinó un oligopoli regulat per l’Estat. Cinc empreses elèctriques dominen el mercat (Endesa, Iberdrola, Gas Natural Fenosa, Viesgo i EDP). Les relacions de connivència entre el regulador i els regulats són clarament visibles amb el mecanisme de portes giratòries, i alguns polítics gaudeixen de retirs daurats en els seus consells d’administració. Les normes de funcionament del sector estan molt lluny de les del lliure mercat. Es tracta d’un mercat profundament intervingut per l’Estat. Cal recordar que el febrer de 2006 l’elèctrica alemanya E.ON va millorar les condicions de l’opa anterior de Gas Natural sobre Endesa, oferint 27,5 euros per acció,  però que el govern de Rodríguez Zapatero ho va vetar. És això un mercat lliure o un mercat intervingut? És un exemple de llibertat empresarial o d’imposició governamental? Dies més tard, en un luxós resort de les Balears, Rodríguez Zapatero es trobava amb el seu homòleg italià, Romano Prodi, i intercanviaven cromos. L’elèctrica Enel entrava en l’accionariat d’Endesa, a canvi que l’espanyola Abertis feia el mateix amb la italiana Autostrade.

Donat que hi ha una correlació directa entre el consum d’energia i l’evolució de l’economia, des del 2007 es produeix una caiguda important del consum per la profunda crisi econòmica del país.

Malgrat això, els ingressos de les elèctriques han incrementat. De mitjana, entre 2007 i 2015 el consum ha disminuït l’1,5% anual, però el negoci de les elèctriques ha augmentat el 2,7% anual, en un context en què els preus del petroli i del gas van caure als nivells mínims de la dècada. L’encariment del rebut de la llum, des del 2008, és del 52%, el doble que a la UE, i s’explica en bona part pels impostos i recàrrecs públics (cost del dèficit de tarifa, primes a les renovables i ajudes a la mineria del carbó). Pel que fa a beneficis, i comparant els resultats de les cinc elèctriques amb els de les pimes catalanes en el període 2003-2014, s’observa una gran diferència: el Benefici Net sobre Vendes de les elèctriques és del 16,8% de mitjana, enfront només del 2,4% a les pimes. És a dir, gairebé 7 vegades superior. Mentre els representants de la petita i mitjana empresa, la veritable columna vertebral de l’economia, reivindiquen una reforma en profunditat del mercat elèctric, els privilegis d’operar en un entorn protegit continuen assegurant copiosos beneficis a les empreses oligopolistes.

Les empreses que cotitzen a les quatre borses espanyoles (incloses en el Sistema d’Interconnexió Borsària Espanyola) obtenen uns resultats gens menyspreables durant els anys 2014 i 2015. Però, en aquest nivell, també les grans elèctriques obtenen un rendiment clarament superior a les empreses cotitzades. De fet, el rati benefici net sobre xifra de negocis de les empreses elèctriques duplica el de les cotitzades al 2014 i el triplica al 2015.

Aquesta exuberància irracional de les elèctriques contrasta amb l’empobriment d’una part creixent de la població que no arriba a poder pagar la factura de la llum. Una d’elles era l’anciana de 81 anys, morta en un incendi al seu domicili de Reus, que s’il·luminava amb les espelmes que haurien cremat el matalàs on dormia. La víctima es trobava en situació de pobresa energètica i feia dos mesos que tenia tallat el subministrament de llum.

Si anem a les webs de les elèctriques, en l’apartat de responsabilitat social i compromisos ètics, hi trobarem la “qualitat digital”. Això inclou la instal·lació dels nous contadors elèctrics de telegestió, que controlen online el nostre consum elèctric les 24 hores del dia, mitjançant radiacions electromagnètiques i injecció d’altes freqüències a la xarxa, amb tots els riscos per la nostra salut. També hi llegim la col·laboració de les elèctriques amb les institucions públiques i organismes reguladors. En el cas esmentat, l’ajuntament de Reus ha afirmat que l’elèctrica no va notificar als serveis socials de l’ajuntament el tall de llum. Per la seva part, l’elèctrica acusa també el consistori de manca de comunicació. I enmig de les acusacions creuades, la llei de pobresa energètica 24/2015 de la Generalitat, aprovada per unanimitat, no es compleix. I és que l’ètica dels poderosos passa per sobre de la vida dels febles. Avui a Reus, i demà ves a saber on.

De Thomas Jefferson a Donald Trump

Mitja humanitat ha quedat sorpresa per la victòria, contra tot pronòstic, de Donald Trump a les eleccions presidencials dels EUA. La victòria del potentat immobiliari és, per suposat, la derrota de Hillary Clinton, però també la de Barack Obama i el seu llegat. Vuit anys més tard del seu “Yes, we can” el somni nord-americà s’ha esvaït i l’ascensor social de la primera potència mundial ha deixat de funcionar. Les dades macroeconòmiques són francament bones, però només les elits acaparen els rèdits de la recuperació econòmica, mentre que la majoria de la població n’és exclosa.

L’atur està per sota del 5%, però el creixement és feble i la taxa d’ocupació ha disminuït del 70% al 65%, el qual vol dir que una part de la població en edat de treballar ha deixat de buscar feina. Els sous s’han estancat i el salari mínim, després de descomptar la inflació, se situa als nivells de 1960. Milions de persones que treballen més de 40 hores setmanals malviuen en un país que ha vist com l’habitatge, la font de riquesa de Trump, s’ha fet cada cop més car. Durant la presidència d’Obama s’han creat 15 milions de llocs de treball, però molts són precaris i el ciutadà comú no ha notat una gran millora. La recuperació econòmica, per tant, només ha arribat a les classes més adinerades. Barack Obama va prometre tancar Guantánamo i derrotar Al-Qaida, però vuit anys més tard la presó continua oberta i el terrorisme islàmic ha empitjorat amb el sorgiment del despiatat Estat Islàmic. Barack Obama va prometre tancar les ferides racials, però vuit anys més tard la depauperada població negra dels EUA s’alça indignada contra la repressió policial injustificada. Barack Obama va prometre estendre l’assistència mèdica i l’Obamacare ha proporcionat assegurança mèdica a milions de nord-americans, però continua sent un programa polèmic i que necessita una reforma profunda.

La democràcia ha escollit Trump i les seves polítiques populistes, contràries a la dinàmica del lliure mercat, la societat oberta i la difusió dels valors ètics universals. S’intensifica la perillosa tendència cap el proteccionisme econòmic i l’aïllacionisme polític, la xenofòbia i l’autoritarisme. Els obstacles al lliure comerç i les repressàlies contra la potència xinesa emergent poden provocar una escalada d’hostilitats amb l’extrem orient que, com en els anys posteriors al crac del 1929, preludiaven un conflicte imminent. El triomf de Trump inaugura el declivi econòmic i moral dels EUA i certifica el crepuscle de la civilització occidental. I tot això, en el país de la modèlica democràcia dels checks and balances. Tot això, en el mateix país que va sorgir d’eminents estadistes com Benjamin Franklin i Thomas Jefferson. Qui ho havia de dir?

I una obligada reflexió social per acabar. Donald Trump és una persona obertament masclista i racista. Les seves declaracions xenòfobes destil·len odi contra els immigrants i, particularment, els mexicans. Com un xulo de pati d’escola, adverteix que construirà un mur de separació amb els seus veïns del sud (i que el pagaran els propis mexicans). Sobre les dones, declaracions vomitives com “you can grab women by the pussy” repugnen. Aquestes paraules són una ofensa moral, i totalment inacceptables. L’electorat femení dels EUA supera el 50%. Les dones nord-americanes podien donar el vot a Trump o a Hillary, contribuint per primera vegada a que una dona (sobradament preparada) ocupés la presidència del país més poderós del planeta. I, malgrat tot, moltes dones, el 42% del total, han acabat votant Donald Trump. Algú m’ho pot explicar?

Nou govern, més impostos

Espanya torna a tenir un president investit i un govern en funcionament. La veritat és que en els 314 dies previs sense executiu constituït, el país ha funcionat millor que en els anys anteriors. L’economia ha crescut quatre trimestres per sobre del 3%, el saldo exterior de la balança per compte corrent és positiu i s’han creat 500.000 llocs de treball. Malgrat que el creixement està basat en la construcció i el turisme, més que no pas en el sector industrial, i que l’ocupació creada és temporal i precària, retrocedint en els llocs de treball tecnològics i continuant l’èxode a l’estranger dels joves més qualificats, es verifica una vegada més que el millor govern és el que menys governa.

A finals de la dècada dels noranta, la nostra indústria donava ocupació a vora el 30% de la mà d’obra del país. I aquest volum se situava entre els més elevats d’Europa. Setze anys després, hem retrocedit fins a valors propers al 18% i ja no formem part d’aquell conjunt de regions i països més industrials d’Europa, sinó d’un altre grup molt menys rellevant. Està en qüestió el futur d’una Catalunya fortament industrialitzada, dins d’una Espanya marcadament desindustrialitzada i, per tant, està en qüestió el futur d’una Catalunya capaç de generar la renda que el benestar precisa. La pèrdua d’ocupació industrial a Catalunya entre 2007 i 2012 ha estat d’un escandalós -7% anual (-30,5% acumulat), una contracció que supera les davallades, molt menors, d’altres àmbits europeus. La pèrdua mitjana de les 30 regions europees més industrials ha estat del -2,0% anual (-9,5% acumulat). L’ocupació industrial catalana ha retrocedit des del 2,0% fins a l’1,4% entre 2001 i 2012 en el conjunt europeu, una reducció sensiblement més intensa que la del conjunt de la força de treball del país (de l’1,4% a l’1,3%). Els anys de creixement fictici (1997-2008) basats en la bombolla financera i immobiliària, l’expansió insostenible del sector públic i el xoc demogràfic, no es tornaran a repetir. La pèrdua de pes dels mercats catalans i espanyols (32% de quota cada un), en favor dels internacionals (quota del 37% del total de les vendes), és quelcom que ultrapassa els efectes de la crisi financera. És un canvi estructural que ha vingut per quedar-se. El gran perdedor de la recessió ha estat no només la inversió en capital fix sinó, especialment, la productivitat total dels factors, afectada per l’ensorrament de la inversió en R+D+i. Amb aquestes consideracions, recuperar l’ocupació perduda, aquells vora 250.000 llocs de treball destruïts durant la crisi, és simplement impensable.

Que el millor govern és el que menys governa és especialment visible en la disminució de l’hemorràgia normativa i legislativa. Algú ha qualificat Espanya de dictadura legislativa, només atemperada per l’incompliment de la llei. En només un any de govern popular, el BOE i els diaris oficials de les comunitats autònomes imprimeixen més d’1,2 milions de pàgines. El conjunt de normes equival a 600 vegades la versió completa de Guerra i Pau, el famós llibre de Tolstoi. Semblant voràgine legislativa genera una greu situació d’incertesa institucional. Les empreses no inverteixen per les constants interferències del govern i els continus canvis -a mitja partida- de les normes de funcionament. Entre 1996 i 2015, el promig de normes emeses pel govern central en els 10 primers mesos de l’any va ser de 691. En canvi, amb el govern en funcions durant el 2016 s’han reduït a 326. No s’ha aprovat cap llei orgànica, ni cap llei ordinària o Real Decret Legislatiu. Malauradament, la formació del nou govern servirà per retornar-nos a la hiperinflació normativa i a la inseguretat jurídica. I no podem oblidar, com ja deia Caius Corneli Tàcit, que com més corrupte és un Estat, més lleis té. I que quan un govern emet moltes lleis i regulacions es converteix en el més temut opressor de l’individu.

És probable que una de les primeres mesures del nou govern popular sigui decretar un nou increment dels impostos a pagar (possible increment de l’IVA). Algú pot pensar que el nou govern és necessari per afrontar la fallida del sistema de pensions. Actualment, només hi ha 1,85 afiliats a la Seguretat Social per cada pensió abonada i, en tres dècades, hi haurà menys d’un afiliat per pensió. Dissortadament, les úniques reformes previstes pel nou govern són unidireccionals: finançar algunes pensions com viduïtat i orfandat via pressupostos generals, suprimir els topalls màxims de cotització, elevar la base de cotització dels autònoms o eliminar totes les bonificacions i exempcions socials. Per tant, tot apunta a impostos i més impostos. Per tot plegat ens calia un nou govern?

---