El futur de les pensions

L’Audiència Nacional ha condemnat els directius d’Afinsa, una empresa especialitzada en la inversió en segells, per frau piramidal. L’engany consistia en el compromís adquirit per l’empresa amb els clients estafats, de recomprar els segells venuts pel diner invertit més una atractiva rendibilitat sempre superior a la del mercat financer. Les víctimes són més de 190.000 estalviadors, que han perdut els diners aportats per la seva jubilació. I és que l’empresa no invertia realment en el mercat filatèlic, sinó que es limitava a pagar els interessos amb els estalvis provinents de la captació de nous clients. Els segells tenien en realitat un valor ínfim, molt inferior al valor de recompra estipulat en els contractes. El frau piramidal, que va tenir lloc entre 1998 i 2006, es mostra obertament quan una crisi de confiança impedeix la captació de nous clients i esfondra definitivament la piràmide.

Comparem ara el frau d’Afinsa amb la situació de les pensions de la Seguretat Social. En el sistema espanyol, públic i de repartiment, les prestacions que reben els pensionistes beneficiaris provenen de les cotitzacions que paguen els treballadors, però aquest caràcter piramidal queda diluït amb l’etiqueta de «solidaritat intergeneracional». En temps de vaques grasses i de la bombolla financera, els excedents aconseguits es varen invertir íntegrament en deute de l’Estat. El Fons de Reserva acumulat, però, ha anat minvant de 64.000 milions a només 25.000. Les cotitzacions dels 18,3 milions d’ocupats (el 26% amb caràcter temporal) no són suficients per pagar 9,4 milions de pensions (ràtio inferior a 2:1). Quan la guardiola de les pensions s’esgoti el 2017, aleshores, hem de pensar que cauran dràsticament les pensions? Intervindrà l’Audiència Nacional la Seguretat Social? No, a curt termini, senzillament es crearan nous impostos o/i s’incrementaran els ja existents per poder pagar-les. A llarg termini, les pensions cauran a nivells de pura subsistència. Per ara, Rajoy ja preveu la seva investidura com a president del Govern amb un projecte de pagament, amb càrrec als Pressupostos Generals de l’Estat (més impostos), de 22.000 milions que és el que costen les pensions de viduïtat i orfandat. El (mal) exemple a seguir és el de França, que va crear un impost social (!) per finançar les pensions i que grava totes les rendes.

El sistema de pensions d’Espanya, un dels més generosos (o cars, depèn com es miri) d’entre els països rics, és doblement incompatible amb l’envelliment creixent de la població i les taxes d’atur altíssimes. Amb dades de l’OCDE, el sistema públic espanyol paga una mitjana del 82% de l’últim salari del treballador, quan la mitjana és de només el 69%. Només Holanda ens supera amb el 90,5%. La gran diferència, però, és que a Amsterdam el 27% prové del sistema públic de repartiment (com Espanya) i l’altre 63,5% és d’origen privat i capitalitzat. Podem arribar a estar d’acord en la conveniència que el sistema públic asseguri un mínim de subsistència per a tothom, però deixant a l’individu que faci el que vulgui amb la resta dels seus diners i dels seus salaris, invertint en els mercats que consideri més apropiats. ¿Per què no donar un marge de llibertat a la inversió privada, ja sigui en plans de pensions, plans d’empresa o inversió lliure en Borsa? ¿Tan intolerablement liberal és aquesta proposta? Mirem quina és la situació internacional entre els països de l’OCDE:

Font: Pensions at a glance (OCDE)

Constatem que molts països, entre ells els més avançats, contemplen la capitalització privada de les pensions: Austràlia, Bèlgica, Canadà, Xile, Dinamarca, Estònia, Alemanya, Irlanda, Islàndia, Israel, Mèxic, Holanda, Nova Zelanda, Noruega, Eslovàquia, Suècia, Suïssa, Regne Unit i els EUA.

Els únics, com Espanya, que ho confien tot al 100% en el repartiment públic són Àustria, Txèquia, Finlàndia, França, Grècia, Hongria, Itàlia, Japó, Corea, Luxemburg, Polònia, Portugal, Eslovènia i Turquia. En total, 13 de 34, una minoria.

Tenim la sort de viure molt, és cert. Espanya és el país amb l’esperança de vida més alta del món, després del Japó (81 anys els homes, 86 anys les dones). Què ens espera en el futur, però? Com ens mantindrem a la vellesa? Amb quins recursos? A curt termini, pocs canvis. No els esperem ni del PP ni del PSOE. El 60% dels votants del partit conservador de Mariano Rajoy tenen més de 55 anys. I en el cas del partit socialista de Pedro Sánchez és el 54%. Cap dels dos s’atrevirà a aixecar un dit contra els pensionistes. Les pensions de jubilació continuaran incrementant cada any, poc, és veritat, només un 0,5%, però incrementant. En canvi, els sous que financen les pensions en molts casos disminueixen. La pensió de jubilació mitjana és de 1.041 euros mensuals, mentre que més de 3 milions d’assalariats no arriben a aquesta quantitat, són submileuristes, i el 15,5% de les dones treballadores cobra menys de 665 euros mensuals.

Font: Pensions at a glance (OCDE)

Els canvis, però, hauran de venir a llarg termini inevitablement. I és que les finances de la Seguretat Social han de complir la seva equació comptable fonamental:

 

 Número de Pensionistes (1)  *  Pensió Mitjana (2)

=

Número de Treballadors (3) * Salari Mitjà (4) * % Cotitzacions Socials (5) + Altres Ingressos (6)

(1) Número de Pensionistes: el 2013 Espanya tenia 8,3 milions de persones majors de 65 anys (17,9% de la seva població) i 2,6 milions de majors de 80 anys (5,6%). El 2050 seran 15,1 milions (33,3% del total) i 5,8 milions (12,7%) respectivament.

(2) Pensió Mitjana: el desembre de 2005, la pensió mitjana de jubilació era de 686,61 euros. Ara és de 1.041 euros. És una pujada equivalent al 51,6%, encara que l’IPC en aquests onze anys ha incrementat només un 18,5%.

(3) Número de Treballadors: la població entre 15 i 64 anys passarà de 31,1 milions el 2013 a 24,3 milions el 2050. Això no vol dir que caigui el nombre de treballadors, perquè podria pujar el percentatge de la població que té una ocupació. En aquest sentit, la taxa d’activitat i la taxa d’ocupació a Espanya estan molt per sota de les d’altres països europeus (la taxa d’atur és molt superior).

(4) Salari Mitjà: el 2005, el salari mitjà a Espanya ascendia a 18.677 euros. El 2013, últim any en què l’INE ofereix dades, havia pujat als 22.698 euros. Implica una pujada del 21%. L’IPC en aquest període va ascendir un 18,9%.

(5) % Cotitzacions Socials: en aquests moments, els treballadors espanyols paguen més del 36% del cost laboral no salarial a la Seguretat Social (30% a càrrec de l’empresari i 6,35% a càrrec del treballador) .

(6) Altres Ingressos: actualment provenen del Fons de Reserva acumulat de la Seguretat Social. Quan s’esgoti el fons hauran d’establir-se nous impostos (finançament de les pensions mitjançant els Pressupostos Generals).

Malauradament, per tant, amb la crisi demogràfica i l’alt atur estructural d’Espanya, tot fa pensar que haurem d’afrontar els últims trams de la nostra vida amb grans penúries i pensions de pura subsistència. Les dades demogràfiques de la població espanyola ens indiquen que el número de pensionistes incrementarà i que la població en edat de treballar disminuirà. Que el salari mitjà no tindrà grans augments, ja que a llarg termini tendeix a incrementar en funció de la productivitat del treball, on Espanya ofereix crònicament uns registres pobres i lamentables. Les cotitzacions socials a Espanya ja són unes de les més elevades del món occidental i tenen poques probabilitats d’incrementar-se. El compliment de l’equació, per tant, passa inexorablement per reduir dràsticament les pensions futures. I, també, per complementar el seu finançament amb la imposició de noves figures tributàries. Quan arribi el dia, però, els actuals governants, havent-se agençat el cobrament blindat de plans de pensions milionaris (privats i de capitalització), s’ho miraran amb displicència des de les seves luxoses residències, amonestant-nos amb to d’autosuficiència que ells ja ho van predir.

Recordem i enumerem breument quins són els problemes de l’actual sistema de pensions espanyol, públic i de repartiment, deixant de banda el seu caràcter piramidal:

Primer. El sistema de pensions està potencialment en fallida.

Segon. La taxa de retorn és molt baixa. El rendiment que s’obté dels pagaments a la Seguretat Social podria augmentar. L’actual sistema no és eficient des d’un punt de vista financer.

Tercer. L’actual sistema té efectes negatius sobre el creixement econòmic i el desenvolupament social. Redueix el nivell d’estalvi, repercutint desfavorablement sobre la inversió, la producció i l’ocupació.

Quart. L’actual sistema perjudica la població pobra. La població rica comença a treballar relativament més tard que la població amb menys recursos i la seva esperança de vida és superior. Això fa que els rics cotitzin menys anys que els pobres, però que cobrin posteriorment durant més temps les pensions.

Cinquè. L’actual sistema perjudica la població masculina. L’esperança de vida de les dones supera en cinc anys la dels homes. Per tant, el gènere femení cobrarà les pensions més anys que el seu complementari masculí.

Sisè. L’actual sistema perjudica la població jove. Donada la tendència demogràfica, els joves hauran de pagar més i cobrar menys que els seus antecessors.

Setè. L’actual sistema perjudica determinats col.lectius. Persones que morin a l’entorn dels 65 anys (o abans) pagaran molt i cobraran poc. Així, un fumador actiu (o passiu) que mori de càncer de pulmó als 65 anys haurà cotitzat tota la seva vida, però es veurà privat de la seva pensió.

La fi d’Europa

Només dotze dies després de la massacre de Niça, el terrorisme gihadista de l’Estat Islàmic ha tornat a colpejar Europa amb la decapitació d’un sacerdot en una església cristiana de la Normandia. Alguns dels nostres dirigents, com és el cas d’Ada Colau a l’Ajuntament de Barcelona, han presentat, com a solució, un pla de discriminació positiva pels musulmans residents a la ciutat comtal. En un signe més de la profunda crisi d’identitat europea, s’oblida que la lluita entre l’Islam i Occident és la més llarga de la història. Va començar l’any 632 amb la mort de Mahoma i continua fins els nostres dies, no pas amb la immigració descontrolada ni amb un índex de fertilitat molt superior a l’autòcton, sinó directament mitjançant brutals atacs terroristes.

Les contínues intervencions militars dels EUA al Pròxim i Mitjà Orient han contribuït no només a la desestabilització del territori i la pauperització de la població, sinó també a reviscolar i revitalitzar el terrorisme islàmic. Recordem que la intervenció dels nord-americans a l’Afganistan, en la lluita contra l’enemic soviètic de la URSS, va contribuir a la formació d’Al Qaeda, i que l’origen de l’Estat Islàmic està directament relacionat amb la invasió de l’Iraq de Sadam Husein per George Bush, amb les aliances de Tony Blair i José María Aznar.

La població total d’Espanya (46,4 milions) disminueix, però la població estrangera suposa el 17% del total a les Balears i el 13,6% a Catalunya. El col·lectiu d’estrangers més nombrós és el provinent del Marroc, mentre que els qui disminueixen més són els d’Equador, Regne Unit i Alemanya. Les grans ciutats d’Europa tenen un alt percentatge de musulmans. Estocolm, el 20%; Amsterdam, el 25%; Brussel·les, més del 30%. La Gran Bretanya rep immigració musulmana de les seves antigues colònies, com Pakistan i Bangla Desh. El 17% de la població de Londres és musulmana i l’actual alcalde, Sadiq Khan, és musulmà.

França rep també molts immigrants de les seves ex-colònies del Nord d’Àfrica i ciutats com Marsella tenen un 25% de la població que és islàmica. Si a un volum tan considerable de població li afegim una deficient integració social (formació de banlieues a l’extraradi de la ciutat) i una situació d’estancament econòmic secular i manca d’oportunitats de promoció econòmica i social, el que obtenim és un terreny adobat i molt propici per a les radicalitzacions islàmiques. En molt poc temps, un jove musulmà ni-ni, indolent i desmotivat, que malviu a base d’ajudes públiques i delinqüència de baixa intensitat, pot passar a integrar una cèl·lula terrorista latent, adoctrinat per adeptes de l’Estat Islàmic, i està preparat per auto immolar-se en sanguinaris atemptats mortals.

Una investigadora d’ascendència jueva i egípcia, avui resident a Suïssa, Bat Yeor, va publicar un llibre l’any 2005, amb el títol Euràbia: l’eix euro-àrab. Bat Yeor està convençuda (i el reconegut islamista Bernard Lewis opina el mateix) que Europa està perduda. L’augment progressiu de la població musulmana és irreversible, i les seves exigències s’incrementaran proporcionalment fins a aconseguir islamitzar el continent, la qual cosa pot succeir en el curs de la segona meitat d’aquest segle. I aquest serà el final de la guerra més llarga de la història. La victòria inicial de Guadalete, l’any 711, que va suposar la ràpida conquesta de la península ibèrica per part de les tropes de Táriq ibn Ziyad, clourà amb la victòria islamista final sobre Europa. La racionalitat greco-romana, el cristianisme, el Renaixement i la Reforma del segle XVI, la Il·lustració del segle XVIII i el Romanticisme del XIX, Bach i Händel, Plató i Aristòtil, Luter i Ignasi de Loiola, Adam Smith i Martín de Azpilcueta, James Watt i Madame Curie, Shakespeare i Cervantes, Leonardo da Vinci i Michelangelo Buonarroti, hauran desaparegut per sempre de la història.

O no?

BCE, el nou vedell d’or

Aquesta setmana, quan encara ressonaven els crits d’horror dels ciutadans francesos salvatgement assassinats per un anomenat soldat de l’Estat Islàmic (ISIS), fracassava un cop d’Estat a Turquia, l’únic país que d’ençà la caiguda de l’Imperi Otomà ha fet un intent per abandonar les pràctiques de l’islamisme governamental radical. Ara, però, el partit d’Erdogan procedeix amb les purgues internes, fent retrocedir el país cap a l’autocràcia totalitarista i recordant-nos que el concepte d’islamisme moderat no deixa de ser una contradictio in terminis. Quan un partit islamista aconsegueix el poder, el càncer esdevé metastàtic. I mentre els fanàtics jihadistes amenacen les fronteres del vell continent o l’ataquen des del seu interior, la dèbil i decadent Europa, renegant dels seus orígens judeocristians, continua adorant el vedell d’or. Concretament, l’actual ídol del vedell d’or és el Banc Central Europeu (BCE) i el summe sacerdot no és Aaron, sinó Mario Draghi.

De manera irracional i injustificada, l’esperança del poble és que la creació continuada de diners ens salvarà de la crisi i de tots els mals. I estem molt equivocats. Aquest dijous, però, el consell de govern del BCE ha decidit mantenir els tipus d’interès en el 0%, una aberració històrica, cobrant també el 0,4% a aquells bancs que guardin els diners al BCE en comptes de fer-los circular en forma de més crèdits. De moment, es manté la compra massiva de bons, públics i privats, per valor de 80.000 milions d’euros al mes fins al març del 2017 com a mínim. A la reunió del proper setembre s’avaluarà si la dosi es manté o incrementa. El dogmatisme macroeconòmic dominant no posa mai en dubte les mesures monetàries expansives. Simplement, intenta calcular «científicament» quina és la dosi d’estímul òptima. I així anem…

Des del passat 8 de juny, el finançament gratuït i privilegiat del BCE a les corporacions privades ha estat d’11.000 milions d’euros. Pel cas d’Espanya, la meitat de les compres de deute privat s’han concentrat a Telefónica, Iberdrola i Repsol. Les altres beneficiades per les injeccions de liquiditat del BCE han estat Red Eléctrica, Enagás, Abertis, Mapfre o Gas Natural. I qui ha triat aquestes empreses? Doncs el Banc d’Espanya. Així ens trobem que aquestes decisions discrecionals acaben beneficiant una minoria, ben connectada amb el poder polític i financer, i perjudicant la majoria, que no tenim el gust de freqüentar aquests cercles tan distingits i elitistes. És el que s’anomena capitalisme d’amiguets o capitalisme clientelar (crony capitalism).

La col·lusió entre l’Estat i els poderosos interessos privats significa la perversió del sistema de lliure mercat. Els connectats obtindran diners i privilegis, però els desconnectats no. I no estem parlant de la connexió digital a Internet (que també), sinó de la connexió política. Al final, Red Eléctrica tindrà finançament gratuït, però la botiga de bombetes de la cantonada no. I quan Red Eléctrica té pèrdues, l’Estat el subvenciona a càrrec del contribuent. I si Red Eléctrica hagués de fer fallida, l’Estat el rescataria. Naturalment, sempre a càrrec del contribuent. Privatització de beneficis i socialització de pèrdues. En aquest món, on campa la corrupció institucional, no té importància la formació ni el treball, sinó els contactes estratègics d’alt nivell. No triomfa l’empresa més eficient i la que més es preocupa de servir el client, sinó la que viu gràcies al BOE. El capitalisme liberal ha mort. Visca el mercantilisme corporativista (o no)!

Banc Central o Banca Lliure?

L’actual sistema financer i monetari es fonamenta en el monopoli públic de l’emissió de moneda per part dels bancs centrals. L’Estat decideix quina moneda és de curs legal dins del seu territori i quina no ho és. Quina moneda s’ha d’acceptar obligatòriament i serveix per fer els pagaments i quina no. Aquesta moneda és fiduciària, i no té per ella mateixa cap tipus de valor real. El seu valor deriva de la confiança que tenim que serà acceptada com a mitjà d’intercanvi. Ni aquest és l’únic sistema monetari ni sempre s’ha operat així. L’alternativa al monopoli dels bancs centrals és la banca lliure (free banking), on la producció de diner està descentralitzada en termes competitius, i una alternativa al diner fiduciari (fiat money) és qualsevol modalitat de diner que tingui valor real per ell mateix.

Els defensors de la banca central, sovint amb elevats interessos crematístics i corporativistes en el manteniment del status quo, sostenen que el Banc Central és necessari. Que sense aquestes entitats, per exemple, no es podrien rescatar els bancs comercials en fallida. Així es va rescatar el sector financer espanyol el 2012, amb la crisi del deute sobirà, i així es tornarà a fer actualment amb la crisi de la banca italiana. La banca transalpina acumula uns crèdits morosos per valor de 360.000 milions d’euros, equivalents a un terç del total de l’eurozona. Els defensors de la banca central donen per bo la fabricació d’un mínim de 40.000 milions d’euros per tapar els forats de l’UniCredit, el més gran, seguit de l’Intesa Sanpaolo, el segon, i el Monte dei Paschi di Siena, la tercera entitat d’Itàlia i la més antiga del món, fundada el 1472. Polítics i banquers, amb l’inestimable recolzament intel·lectual d’alguns prominents economistes, defensen la intervenció activa del Banc Central Europeu per injectar nous diners (sempre més diners!) i salvar la banca en problemes. Això, però, és patir la síndrome del bomber piròman.

El banc central permet l’increment descontrolat del crèdit bancari, ja sigui enmig d’una bombolla de proporcions gegantines a Espanya o en situació d’estancament econòmic a Itàlia, i després rescata la banca en problemes. Primer cala foc, o permet la seva difusió, i després s’ofereix per apagar-lo. És important constatar que el sistema monetari i financer actual és inestable, i que necessita una reforma urgent i radical. En el sistema alternatiu de banca lliure els bancs no gaudirien de privilegis estatals i estarien subjectes a la legislació mercantil com tota altra empresa (per què l’Estat ha de salvar els bancs però no els botiguers o els autònoms amb problemes?). En la banca lliure no hi ha un prestador d’última instància (el banc central) que sostingui periòdicament amb programes de liquiditat extraordinaris unes entitats financeres subjectes a una crisi de confiança o a una retirada imprevista de dipòsits (que no tenen disponibles, per haver-los invertit en préstecs a llarg termini), ni cal tampoc una assegurança emesa pel govern sobre els dipòsits bancaris.

Els bancs serien lliures per emetre el seu propi diner, això sí, complint en tot moment els principis generals del dret. Un dels principals avantatges de la banca lliure, en contraposició al banc central, és que no pateix els problemes de la centralització de la informació d’un únic banc emissor i pot reaccionar més ràpidament i acuradameant a les condicions canviants del mercat i de la demanda de diner proporcionant l’oferta de diner més adequada. En un sistema de banca lliure, l’oferta monetària no és el resultat d’una decisió discrecional, sinó la conseqüència no previsible del resultat de múltiples bancs operant en un entorn institucional de competència. Els millors resultats d’un sistema de banca lliure es poden raonar en termes de més coneixement en la presa de decisions (descentralització de la informació), competència (no existència de monopoli) i incentius (múltiples bancs emissors sense privilegis que estan sotmesos a la disciplina del mercat i a l’obtenció d’un benefici).

Un altre avantatge de la banca lliure és la separació real que s’aconsegueix entre el sistema bancari i el govern. Les típiques operacions de mercat obert realitzades pel banc central, subscrivint títols de deute públic i finançant la despesa pública que el sector privat no decideix finançar lliurement en el mercat, no es podrien dur a terme en un sistema de banca lliure. Per tant, seria una excel·lent manera de posar límits al creixement del deute públic, avui tan descontrolat. El corrent macroeconòmic dominant actualment, keynesià o monetarista, defensa l’existència del banc central. Entre Keynes i Friedman és més important el que els uneix que les diferències que els separen. La successió de greus crisis financeres acompanyades d’estímuls monetaris dels bancs central és inacabable: la crisi del deute de Mèxic (1982), el crac borsari (1987), la crisi financera asiàtica (1997), la fallida del fons d’inversió Long-Term Capital Management (1998), la crisi de les empreses tecnològiques (2001), i la Gran Recessió de 2008. En ple 2016, continuen les successives rondes d’estímuls monetaris dels principals bancs centrals. El monopoli del sistema monetari, però, només agreuja els problemes a mitjà termini i incrementa les desigualtats socials a favor de la minoria de superrics, amb accés directe al nou diner creat, i en contra de les classes mitjanes i treballadores, cada dia més depauperades.

La petita i mitjana empresa de Catalunya

Aquesta setmana ha estat presentat per Pimec l’anuari de la pime catalana 2016. És sempre important conèixer l’estat de salut de la petita i mitjana empresa, que suposa la columna vertebral del teixit productiu de casa nostra. Cal no oblidar que les pimes representen més del 99,8% del total d’empreses de Catalunya, que generen el 60,6% del valor afegit brut privat i que suposen el 70% del total d’ocupació. La valoració global és positiva, però caldria ser prudents i no pecar d’optimisme ingenu.

Tancar el PIB català del 2015 amb un increment del 3,4% (3,2% al conjunt d’Espanya) no significa donar la crisi per finiquitada. El motor del creixement ha estat l’impuls del consum, tan privat com públic, acompanyat amb el creixement del dèficit exterior. I aquest no és un bon senyal. Tornar a estirar més el braç que la màniga, relaxant els esforços per reduir el deute pendent, genera colls d’ampolla en el teixit productiu que es resolen amb un creixement de les importacions superior al de les exportacions. La contribució del sector exterior al creixement torna a ser negativa. Per anar bé, el creixement s’ha de fonamentar en els motors de la inversió empresarial i de les exportacions. En el creixement econòmic, com en el colesterol, n’hi ha de bo i dolent. El creixement basat en la inversió empresarial i les exportacions és bo, però el que tornem a experimentar, basat en el consum i les importacions, és dolent, i molt més encara quan no és capaç de fer reduir el dèficit públic (-5,2% del PIB a Espanya i -2,7% a Catalunya el 2015, quan el límit era del -4,2% i -0,7% respectivament) ni l’atur (20,1% a Espanya i 17,4% a Catalunya). Per sectors econòmics, el que més creix és el dels serveis (de baix valor afegit), torna a créixer la construcció (no necessàriament un bon senyal si abans no s’ha netejat el mercat immobiliari), la indústria creix per sota de la mitjana (encara sense haver recuperat els nivells pre-crisi) i disminueix el sector primari.

L’excés de petites empreses o, dit d’altra manera, la manca de grans empreses no deixa de ser també una feblesa del teixit productiu català. La grandària mitjana de les pimes al 2014 en nombre d’ocupats és de 3,5 persones per empresa, mentre que les pimes amb assalariats, per la seva banda, tenen 6,7 ocupats de mitjana, i les grans empreses han vist augmentada la seva dimensió mitjana fins a les 864 persones al 2014. L’empresa amb una plantilla superior als 250 treballadors és la més productiva i competitiva, la que millor paga els seus treballadors i la que accedeix de forma natural als mercats internacionals. Les reivindicacions d’increments de salaris mínims i equiparacions retributives als estàndards europeus haurien d’aclarir com pretenen augmentar la productivitat del treball, perquè d’altra manera estarien posant el carro davant dels bous. I la tossuda realitat és que la productivitat per persona ocupada al 2014 ha disminuït un 2%.

El comportament de la rendibilitat financera (benefici net sobre recursos propis) també és creixent en funció de la dimensió empresarial: les microempreses se situen en el 2,3%, les petites en el 5,1% i les mitjanes en el 5,3%. Rendiments mitjans tan magres i reduïts, però, obren molts interrogants a la viabilitat financera del grup d’empreses més endeutades, especialment quan es recuperi un tipus d’interès positiu. Aproximadament un 20% del total de pimes serien zombis empresarials condemnats a desaparèixer si els tipus d’interès abandonen el terreny negatiu i retornen a la normalitat.

També afectarà negativament al rendiment de les empreses l’increment d’impostos anunciat per Rajoy. I és que una vegada més, en contra de les promeses electorals recents, Rajoy tornarà a apujar impostos. Concretament, augmentarà el tipus mínim del pagament a compte de l’impost de societats. L’objectiu de la mesura és aconseguir una recaptació addicional de 6.000 milions. La mesura suposa una pujada efectiva de l’impost, ja que són uns diners que sempre estaran en mans de l’Estat en comptes d’estar en mans de les empreses. A més, les empreses han d’avançar ara uns diners que fins ara no preveien avançar, cosa que suposa un esforç addicional. El PP, en el seu programa electoral, prometia reduir l’impost de societats per a pimes un 10%, horitzó que ara s’allunya. I així, amb la il·limitada voracitat fiscal de l’Estat, l’espasa de Dàmocles continuarà amenaçant el dia a dia del prop de mig milió de petites i mitjanes empreses catalanes.

El paro y el verano

Con la llegada del verano, una economía tan dependiente del turismo como la de España aumenta la contratación estacional y, por tanto, reduce el paro. Sólo temporalmente y en lugares de trabajo muy centrados en puestos de playa, hoteles y comercios, pero lo reduce. La cifra de paro registrado en las oficinas de empleo se sitúa por debajo de los 3,7 millones (el paro según la Encuesta de Población Activa continúa siendo mucho más elevado) y el número de afiliados a la Seguridad Social se acerca a los 17,8 millones (muy lejos aún de los 19,4 millones que se consiguieron en mayo de 2008). La noticia, de nuevo presentada en clave triunfal por el gobierno en funciones, tiene una cara oscura que convendría analizar.

Y es que dos debilidades muy destacadas son la temporalidad y el paro a largo plazo. Concretamente, sólo el 7,7% del total de contratos registrados en el mes de junio tuvo carácter indefinido. El resto, esto es, el 92,3% son temporales (eventuales por circunstancias de la producción, por obra o servicio y a tiempo parcial) y, lo que es aún peor, con muy pocas posibilidades de convertirse en indefinidos a su finalización. El exceso de temporalidad no se debe a la extrema flexibilidad de la legislación laboral. El problema no es que el 30% de los puestos de trabajo de la economía española tengan la consideración de temporales, sino que ese 30% se cubre con una sucesión de contratos de muy corta duración, donde los trabajadores no tienen posibilidad de consolidarse y van encadenando una serie interminable de contratos basura. ¿Esta alta rotación de trabajadores se debe a una preferencia del trabajador por la inestabilidad laboral? Evidentemente que no. Tanta temporalidad dificulta la vinculación y fidelidad a una empresa, disminuye los niveles de productividad laboral, en los jóvenes retrasa la formación de una familia y perjudica la natalidad. Entonces, ¿es el perverso empresario el culpable de esta situación? Tampoco. Los empresarios no son ángeles, pero tampoco demonios. En la búsqueda de su propio interés, que es el beneficio, preferirían suscribir contratos indefinidos para los trabajos permanentes y contratos temporales para los discontinuos, con personal de confianza. Despedir trabajadores perfectamente válidos, y tener que buscar de nuevos en el mercado, no sólo perjudica la productividad y los beneficios de la empresa, sino que también aumenta los costes administrativos y de transacción contractuales. ¿Dónde radica entonces el problema? En la legislación, que obliga a convertir un contrato en indefinido a los 24 meses, y en las elevadas indemnizaciones de un mercado de trabajo excesivamente dual. La ventaja de ser indefinido deriva en el derecho a percibir una indemnización muy superior en caso de despido. A diferencia de los contratos temporales, que reciben una indemnización inferior al fin del contrato (12 días de salario por año trabajado), el trabajador indefinido puede recibir dos tipos de indemnizaciones al final del contrato: una indemnización de 20 días por año trabajado en caso de despido objetivo o una indemnización de 45 días por año hasta el 12 de febrero de 2012 y de 33 días por año desde esa fecha, en caso de ser declarado el despido improcedente. Con estas indemnizaciones, el empresario lo tiene que pensar mucho y muy claro debe tenerlo antes de firmar un contrato indefinido. El resultado es un exceso de la temporalidad.

La segunda gran debilidad es que el número de jóvenes menores de 25 años que hace más de dos años que buscan trabajo se ha multiplicado por seis en los últimos ocho años de crisis en España (pasando de 24.900 parados en el primer trimestre de 2008 a un total de 138.600 en el mismo período de este año). Los menores de 25 años que hace más de 24 meses que buscan trabajo representan el 21% de todos los parados en esta franja de edad. Además, la situación de paro se enquista y el paro a largo plazo se va agravando a medida que se escala en la pirámide de edad en el mercado laboral. En la franja de entre los 25 y los 45 años, el paro de larga duración representa el 40% del total, mientras que escala al 56% en los mayores de 45 años. Un sector tan elevado de la población activa en paro permanente la convierte en inempleable y supone una pérdida de capital humano inestimable. Difícilmente podrán estos parados volver al mercado laboral sin una inversión decidida en reciclaje y formación. El número de parados de larga duración en Cataluña se ha disparado en los últimos ocho años. En total, hay 283.200 personas en esta situación, la segunda cifra más alta entre las comunidades autónomas.

Por consiguiente, el verano ya ha llegado, y las cifras de paro mejoran momentáneamente. Pero ello no es más que un oasis en el desierto. El paro continúa siendo un cáncer de la economía española, tanto en términos globales, como por su dualidad y por la gravedad del paro a largo plazo.

L’atur a l’estiu

???????????

Amb l’arribada de l’estiu, una economia tan dependent del turisme com la d’Espanya augmenta la contractació estacional i, per tant, redueix l’atur. Només temporalment i en llocs de treball molt centrats en paradetes de platja, hotels i comerços, però el redueix. La xifra d’atur registrat a les oficines d’ocupació es situa per sota dels 3,7 milions (l’atur segons l’Enquesta de Població Activa continua sent molt més elevat) i el número d’afiliats a la Seguretat Social s’acosta als 17,8 milions (molt lluny encara dels 19,4 milions que es varen aconseguir el maig del 2008). La notícia, de nou presentada en clau triomfal pel govern en funcions, té una cara fosca que convindria analitzar.

I és que dues febleses molt destacades són la temporalitat i l’atur a llarg termini. Concretament, només el 7,7% del total de contractes registrats el mes de juny va tenir caràcter indefinit. La resta, això és, el 92,3% són temporals (eventuals per circumstàncies de la producció, per obra o servei i a temps parcial) i, el que és encara pitjor, amb molt poques possibilitats de convertir-se en indefinits a la finalització. L’excés de temporalitat no es deu a l’extrema flexibilitat de la legislació laboral. El problema no és que el 30% dels llocs de treball de l’economia espanyola tinguin la consideració de temporals, sinó que aquest 30% es cobreix amb una successió de contractes de molt curta duració, on els treballadors no tenen possibilitat de consolidar-se i van encadenant una sèrie inacabable de contractes escombraria. ¿Aquesta alta rotació de treballadors es deu a una preferència del treballador per la inestabilitat laboral? Evidentment que no. Tanta temporalitat dificulta la vinculació i fidelitat a una empresa, disminueix els nivells de productivitat laboral, en els joves endarrereix la formació d’una família i perjudica la natalitat. Aleshores, és el pervers empresari el culpable d’aquesta situació? Tampoc. Els empresaris no són pas àngels, però tampoc dimonis. En la cerca del seu propi interès, que és el benefici, preferirien subscriure contractes indefinits per les feines permanents i contractes temporals per les discontínues, amb personal de confiança. Haver d’acomiadar treballadors perfectament vàlids, per haver-ne de buscar de nous en el mercat, no només perjudica la productivitat i els beneficis de l’empresa, sinó que també augmenta els costos administratius i de transacció contractuals. On rau aleshores el problema? En la legislació, que obliga a convertir un contracte en indefinit als 24 mesos, i en les elevades indemnitzacions d’un mercat de treball excessivament dual. L’avantatge de ser indefinit deriva en el dret a percebre una indemnització molt superior en cas d’acomiadament. A diferència dels contractes temporals, que reben una indemnització inferior per fi de contracte (12 dies de salari per any treballat), el treballador indefinit pot rebre dos tipus d’indemnitzacions a la fi del contracte: una indemnització de 20 dies per any treballat en cas d’acomiadament objectiu o una indemnització de 45 dies per any fins el 12 de febrer de 2012 i de 33 dies per any des d’aquesta data, en cas de ser declarat l’acomiadament improcedent. Amb aquestes indemnitzacions, l’empresari s’ho ha de pensar molt i ho ha de tenir molt clar abans de signar un contracte indefinit. El resultat és un excés de la temporalitat.

La segona gran feblesa és que el nombre de joves menors de 25 anys que fa més de dos anys que busquen feina s’ha multiplicat per sis en els últims vuit anys de crisi a Espanya (passant de 24.900 aturats el primer trimestre del 2008 a un total de 138.600 en el mateix període d’aquest any). Els menors de 25 anys que fa més de 24 mesos que busquen feina representen el 21% de tots els aturats d’aquesta franja d’edat. A més, la situació d’atur s’enquista i l’atur a llarg termini es va agreujant a mesura que s’escala en la piràmide d’edat al mercat laboral. A la franja d’entre els 25 i els 45 anys, l’atur de llarga durada representa el 40% del total, mentre que escala al 56% en els més grans de 45 anys. Un sector tan elevat de la població activa en atur permanent la converteix en inocupable i suposa una pèrdua de capital humà inestimable. Difícilment podran aquests aturats tornar al mercat laboral sense una inversió decidida en reciclatge i formació. El nombre d’aturats de llarga durada a Catalunya s’ha disparat en els últims vuit anys. En total, hi ha 283.200 persones en aquesta situació, la segona xifra més alta entre les comunitats autònomes.

Per tant, l’estiu ja ha arribat i les xifres d’atur milloren fugaçment. Però això no és res més que un oasi en el desert. L’atur continua sent un càncer de l’economia espanyola, tant en xifres globals, com per la seva dualitat i per les dimensions de l’atur a llarg termini.