Conseqüències no intencionades

En l’àmbit social i econòmic s’observen amb freqüència efectes no buscats per l’acció humana deliberada. És el que s’estudia i es coneix en economia com a llei de les conseqüències no intencionades o no desitjades. Un exemple positiu d’aquesta llei seria la “mà invisible” d’Adam Smith, l’economista escocès i filòsof moral que va estudiar les lleis naturals del mercat a l’època de la revolució industrial. Smith defensava que cada individu, buscant el seu propi interès en un ordre competitiu de mercat, promovia també l’interès públic, que no formava part del seu objectiu inicial. D’una manera no conscient ni deliberada, la búsqueda de l’interès propi i personal provoca, com si estés guiat per una mà invisible, la millora social i col·lectiva. En el seu mateix exemple, no dinem pas gràcies a la benevolència del carnisser ni del forner. Tampoc bevem cervesa per la pura bondat del cerveser. Ells persegueixen guanyar-se la vida mitjançant l’exercici de les seves activitats professionals. Però l’interès personal, en un entorn institucional de competència, procura sense voler-ho la millora de la societat, que podrà gaudir de la millor cervesa possible. L’acció de l’Estat també provoca conseqüències no desitjades, sovint contràries, a l’objectiu inicial. L’administració central, en el dia d’avui, busca anul·lar i suprimir la celebració del referèndum d’autodeterminació a Catalunya. L’Estat espanyol mai permetrà la secessió d’un dels territoris més productius. El Leviatà tendeix a créixer i créixer sense aturar-se, i mai deixarà escapar voluntàriament el territori d’Espanya amb més capacitat de recaptació fiscal. En paraules de Rodríguez de la Borbolla, expresident de la Junta d’Andalusia, ara únicament pertoca “el que va fer Mao Zedong el 1937 davant la invasió japonesa de la Xina: impulsar el Front Únic Antijaponès aliant-se amb Chiang Kai-shek i deixar per a més endavant la guerra civil contra el Kuomintang. Primer l’atacant de la Nació i després l’adversari de classe. Doncs això: ara a Espanya, un front unit constitucional” contra l’amenaça separatista catalana. Primer aturar el qui amenaça amb desequilibrar l’arquitectura institucional espanyola. El més prioritari és assegurar que es continuarà cobrant el subsidi (equivalent a perpetuar el dèficit fiscal de Catalunya, València i Balears); després, ja es discutiran altres aspectes de menor importància. Si es prefereix, i amb llenguatge tan políticament correcte com postmodern, el primer és la solidaritat interterritorial, a la que no es pot renunciar sota cap concepte.

Esperem que la jornada de l’1-O es desenvolupi pacíficament i sense violència, amb el mínim d’incidents possibles. Històricament, però, no ha estat així. L’any 1842, quan no existien encara les xarxes socials ni la retransmissió instantània de les notícies a tota Europa i el món sencer, el general Baldomero Espartero va defensar el bombardeig de Barcelona cada 50 anys per mantenir-la a ratlla. En altres èpoques, els milers d’efectius policials desplegats a la ciutat comtal haurien ja actuat amb molta contundència des del moment zero. La repressió estatal, però, activa la llei de conseqüències no desitjades, fent que al final s’assoleixin resultats contraris als pretesos inicialment. L’any 1803 els serbis es van revoltar contra la legalitat otomana. La repressió turca va ser brutal i sanguinària, però l’any 1817 Sèrbia esdevenia semiindependent i finalment a l’any 1878 es separava de la sobirania otomana. Sir William Wallace, portat a les pantalles amb la pel·lícula Braveheart, va ser un cavaller escocès que va liderar la resistència contra l’ocupació anglesa d’Escòcia. Derrotat a la batalla de Falkirk, va ser capturat prop de Glasgow, jutjat per traïció i executat l’any 1305. Nou anys més tard, però, els escocesos varen recuperar la independència perduda d’Anglaterra a Bannockburn. I el rei anglès Eduard III donaria validesa jurídica a la independència escocesa amb la signatura del tractat d’Edimburg-Northampton. Polònia es va revoltar contra la legalitat russa el novembre de 1830, i varen tornar el 1863 i el 1905, sent sempre reprimits durament pel règim tsarista, i el primer que van fer els polonesos en temps de la Revolució Bolxevic (1917) va ser independitzar-se de Rússia. L’any 1916 els nacionalistes irlandesos es varen sublevar contra la legalitat britànica amb l’Aixecament de Pasqua i, malgrat la repressió britànica desmesurada arrasant Dublín a cop de canó, només cinc anys després Irlanda ja era un estat lliure i independent.

La repressió i la força punitiva de l’Estat espanyol, mitjançant detencions, inhabilitacions, multes i intervencions de les institucions catalanes, activarà la llei de les conseqüències no desitjades. Les tecnologies modernes com els telèfons mòbils, les xarxes socials, els correus electrònics, la premsa o fins i tot les impremtes, tenen el poder amplificat de mostrar i denunciar davant del món la repressió de l’Estat i la coacció institucional -fins i tot quan el poder polític, judicial, constitucional, policial i la premsa oficial van units-. No es pot subestimar la brutal força repressiva de l’Estat, és cert. Però els efectes reactius i no intencionats de la repressió sobre la població catalana i l’opinió pública internacional, poden desbordar la força del Leviatà. A l’obra més coneguda de Jonathan Swift, Els viatges de Gulliver, els petits ciutadans de Lil·liput, nombrosos i actius, varen aconseguir paralitzar el gegant Gulliver, gran i poderós. Els milers de persones mobilitzades als carrers i places del nostre país també poden fer trontollar la força de l’Estat. Talment com David va fer amb Goliat.

La força del Leviatà

Hi ha societats inclusives i obertes, que promouen la generació de valor, i d’altres que mitjançant l’exclusió i els privilegis afavoreixen la captació de rendes. La governança de les primeres està guiada pels principis de competència i transparència, responsabilitat i diligència, avaluació de resultats i rendició de comptes. Les segones, en canvi, per les relacions de poder i l’intercanvi mutu de favors, la coacció generalitzada i el principi de nepotisme. Les primeres fan que els incentius personals i professionals estiguin alineats amb els objectius socials que es persegueixen. Les segones, en canvi, que els objectius socials es modelin segons les ambicions particulars de qui ostenta el poder. Vivim moments de molta crispació i tensió. La intervenció econòmica de la Generalitat per part del govern central equival a l’aplicació de l’article 155 de la Constitució per la porta del darrere. El govern autonòmic català té dret a uns ingressos fiscals (50% de l’IVA, 50% de l’IRPF, 58% dels impostos especials). L’Estat avança mensualment una estimació de la recaptació i la liquidació definitiva es fa dos anys després. Ara Hisenda, amb el ministre Montoro Romero al capdavant, s’apodera de la bestreta i deixa clar qui mana i qui té la clau de la caixa. Serà el ministeri d’Hisenda qui decidirà pagar (o no) els creditors de la Generalitat, inclosos funcionaris i personal contractat. El control i la intervenció dels ingressos ordinaris de l’autonomia catalana equival a congelar les despeses aprovades als pressupostos de la Generalitat per a l’actual exercici 2017. Si amb això aconsegueix reduir la despesa autonòmica en dos mil o tres mil milions d’euros, la jugada haurà estat perfecta. Desactiva les finances autonòmiques, anul·la qualsevol despesa vinculada al referèndum i alhora redueix el dèficit públic de l’administració de l’Estat. Així mata dos pardals d’un tret.

La societat catalana sempre ha tingut un tarannà tolerant i pactista, que l’ha conformada de manera inclusiva i oberta. El seu capital humà és elevat, amb una educació gratuïta i obligatòria, professorat ben format i equipaments de qualitat. Dins de l’àmbit de millora, caldria reforçar els vincles entre l’educació i el món laboral, excessivament allunyats encara, així com maximitzar el retorn social d’un sistema universitari orientat a l’excel·lència. El sistema sanitari, que es compara favorablement amb altres països, presenta problemes greus d’insolvència a mitjà termini, associats als canvis demogràfics i l’envelliment de la població. S’estima que el 40% dels ciutadans tindrà més de 60 anys el 2050 i que la xifra de persones octogenàries suposarà el 16% de la població total. Anem pel camí de ser el país amb una de les poblacions més envellides del planeta, amb tot el que això significa pel sistema sociosanitari, el sistema de pensions, la dependència i els costos de l’Estat del benestar. Es fa necessari prioritzar la despesa, optant per criteris de cost-efectivitat, i introduir noves vies d’ingrés que incloguin la coparticipació dels usuaris en el finançament de la despesa sanitària i social. I més enllà de la gestió dels recursos econòmics, caldrà replantejar les bases sobre les quals s’ha de desenvolupar la provisió de serveis sanitaris en una societat creixentment envellida.

Pel que fa al capital físic, la societat catalana continua patint dèficits en infraestructures. La inversió pública és escassa i el dèficit acumulat fa, per exemple, que la duració del trajecte en tren entre Manresa i Barcelona el 2017 sigui el mateix (o superior) que el del dia de la inauguració el 3 de juliol de 1859. També el corredor mediterrani és clau per revitalitzar l’economia en l’arc geogràfic més industrial i amb més potencial exportador del litoral. Catalunya disposa també d’un bon sistema de recerca bàsica i d’un nivell de producció científica a l’altura dels millors estàndards internacionals. El repte és traslladar el nivell d’excel·lència que s’ha aconseguit en la recerca bàsica als àmbits de la recerca aplicada i de la innovació tecnològica.

A nivell de capital institucional, això és, la qualitat de l’entorn regulatori que defineix la relació del sector privat amb el públic, l’administració espanyola és hereva de la cultura administrativa francesa i actua des d’una posició de supremacia en la relació amb els ciutadans. El xoc institucional actual i el moviment de la ciutadania haurien d’impulsar un canvi de model que posés l’administració pública al servei de les persones, simplificant els nombrosos tràmits administratius, publicant indicadors de resultats i lluitant contra la corrupció amb transparència i un sistema de sancions ràpid.

Finalment, el capital social és el valor econòmic del teixit associatiu que configura l’anomenada societat civil. Aquesta cooperació i coordinació entre individus amb uns valors compartits és una garantia de què la societat catalana pot superar el xoc institucional actual i la pèrdua de facto de l’autogovern. No es pot subestimar la brutal força repressiva de l’Estat, certament. Però els efectes reactius de l’opinió pública, no només catalana, poden desbordar la força del Leviatà.

Hiperinflació normativa i l’ús de les normes jurídiques

Ens trobem aquests dies immersos en una violenta batalla legal i dialèctica mantinguda entre la maquinària de l’Estat central i la de la Generalitat. L’escalada en la tensió ve de molt lluny i el xoc de trens s’està començant a produir. Com deien els clàssics llatins, motus in fine velocior. Al final, el moviment s’accelera. En un sentit físic, la força de la gravetat fa que els cossos que cauen arribin amb més acceleració a la superfície i, en un àmbit social i polític, fa que a mesura que ens acostem al mes d’octubre la tensió entre les dues maneres d’entendre Catalunya incrementi molt notablement. La resposta a la convocatòria de referèndum per part del Parlament català va ser immediatament contestada, com era del tot previsible, per part de l’executiu de Rajoy amb la suspensió cautelar dictada pel Tribunal Constitucional. L’apel·lació a conceptes tan profundament desgastats com el respecte a la legalitat vigent o l’Estat de Dret és contínua. Això és legal i allò és il·legal, diuen uns. Però els altres responen ràpidament en sentit contrari. No, allò és legal i això és il·legal. L’ús partidista i sectari donat a la maquinària legal aconsegueix ruboritzar el més desacomplexat i crispar l’ànim del més pacífic dels ciutadans.

L’eminent economista austríac Friedrich Hayek, Premi Nobel d’Economia el 1974, va deixar clara la diferència entre l’ordre legal i un cos reglamentari al seu opus “Dret, legislació i llibertat”. Hayek diferencia el cosmos del taxis i el nomos de la thesis. El cosmos és un ordre social que no està orientat a cap finalitat humana concreta. No és sectari o partidista. Això no vol dir que no sigui útil a l’hora de perseguir finalitats i objectius, sinó que més aviat és indispensable. La naturalesa, per exemple, no té una finalitat concreta, però és útil i indispensable per perseguir objectius molt diferents. En aquest tipus d’ordre, els coneixements estan dispersos entre moltes persones que ni es coneixen ni comparteixen codis comuns, però això no els impedeix formar un ordre espontani i pacífic, beneficiós per a tothom. Només han d’estar d’acord en les normes de funcionament abstractes i generals, que fa que es constitueixi una societat oberta. La taxis, en canvi, és un ordre creat deliberadament per l’home, posant elements a un lloc concret o assignant-los treballs específics. En una taxis, l’organitzador pot intentar fer que els resultats s’ajustin a les seves pròpies preferències. Està necessàriament orientada a satisfer les finalitats particulars. En la mesura que el polític domina els mitjans disponibles i en controla el seu ús, aconsegueix que l’ordre satisfaci els seus propis desitjos. Al cosmos i la taxis els corresponen, respectivament, dos gèneres diferents de regles o normes. Són el nomos i la thesis. El nomos es correspon amb el sentit noble i originari de llei. Està en la base de l’Estat de Dret, el Rule of Law o la separació de poders. El nomos és una regla universal de conducta, una llei abstracta aplicable a un nombre desconegut de casos futurs i a totes les persones que es trobin en unes determinades circumstàncies objectives descrites per la norma. Aquestes normes delimiten els diversos camps protegits permetent així que cada persona pugui conèixer els mitjans que pot utilitzar per aconseguir els seus objectius i a la vegada evitar conflictes amb altres persones. Aquest tipus de normes es qualifiquen d’abstractes i porten a la formació d’un ordre espontani, que és el cosmos. És el cas del dret privat i de la societat oberta de lliure mercat. En canvi, la thesis és la norma aplicable a algú en particular o que serveix únicament per complir els objectius de la persona que l’ha promulgat, perseguint fins concrets i determinats. Són necessàries per dirigir una organització com la taxis, conformen el dret públic i s’apliquen a l’administració pública.

La degradació de l’entorn institucional i jurídic d’Espanya té un llarg recorregut. Quan el BOE i els diaris de les Comunitats Autònomes omplen milers i milers de pàgines, generen una situació d’hiperinflació normativa. Erosionen el concepte de llei, en sentit noble de la paraula (nomos), i la deformen fins a convertir-la en decrets i ordres administratius (thesis) que enverinen la societat i enterboleixen la pacífica convivència. La maquinària administrativa instrumentalitza la llei per convertir-la en un arma llancívola. En situacions d’hiperinflació legislativa, esdevenen veritables armes de destrucció massiva capaces de generar el caos social i la inseguretat jurídica. La corrupció sistèmica del sistema fa que les mateixes institucions bàsiques de l’Estat quedin instrumentalitzades per la voluntat particular del partit governant que ostenta el poder i que, naturalment, farà tot el que sigui necessari per mantenir-lo i augmentar-lo. De moment, dirigint la repressió política i la persecució d’adversaris polítics i representants electes, funcionaris i directors de mitjans de comunicació, suspenent en la pràctica el dret de reunió i el dret d’informació, la llibertat de premsa i la d’expressió. I convertint l’Estat d’excepció no en l’excepció de l’Estat de Dret, sinó en l’estat més habitual de l’Estat. Espanya ha esdevingut una taxis governada mitjançant thesis. Catalunya hauria de convertir-se en un cosmos regulat per nomos.

Realment s’ha superat la crisi?

Mentre que en l’escenari polític nacional es succeeixen els moviments i contramoviments d’altíssim voltatge que condueixen al proper referèndum de secessió de l’1 d’octubre, en l’escenari internacional es sol donar per fet la superació de la crisi financera que es va desencadenar fa exactament 9 anys. Concretament, el 14 de setembre de 2008 feia fallida el banc d’inversions nord-americà Lehman Brothers i això marcava oficialment l’inici de la gran recessió. Com en el crac del 1929, l’exuberància irracional causada per les polítiques monetàries i creditícies molt expansives dutes a terme pels Bancs Centrals amb la connivència dels governs i el suport intel·lectual dels economistes keynesians i monetaristes, amb tipus d’interès artificialment reduïts, acabava malament. Acabava molt malament el 2008, el 1929 i en tantes altres dates en què punxava la monstruosa bombolla creada pels excessos monetaris i financers. Quasi una dècada després, les autoritats polítiques i financeres, amb el fariseisme complaent de bona part de l’acadèmia, ens anuncien amb cofoisme que la crisi s’ha superat. Per decretar la liquidació de la gran recessió no es fixen en el número d’ocupats, ja que els 20,5 milions de treballadors existents a Espanya el 2008 no es recuperaran fins més enllà del 2022, sempre considerant que es mantingui la creació d’ocupació i el creixement en xifres del 3% anual. No es fixen, naturalment, en el creixement perdut i que s’ha deixat de tenir en aquesta dècada. La quantitat de somnis frustrats, empreses que no han nascut, llocs de treball que no s’han creat i salaris que no s’han cobrat són senzillament irrecuperables. El principal argument utilitzat és que sí s’ha recuperat el nivell de PIB preexistent el setembre de 2008. Cert? Doncs no.

El PIB mesura el valor monetari dels béns i serveis finals produïts durant un determinat període de temps. La forma més senzilla i directa de mesurar aquest valor és a través dels preus de mercat, això és, el que els compradors han estat disposats a pagar a canvi d’aquesta producció. Ara bé, utilitzar els preus de mercat comporta dos inconvenients. El primer és que no disposem de preus de mercat per a tots els béns i serveis finals. Destacadament, això afecta els béns fabricats i tots els serveis proveïts per les administracions públiques. El segon, que els preus de mercat estan influïts pels impostos indirectes i les subvencions governamentals. Aquesta problemàtica afecta tres components del PIB: el valor afegit brut de les activitats immobiliàries, el valor afegit brut de l’administració pública (sanitat, educació…) i els impostos nets sobre la producció. El primer fa referència a l’estimació del càlcul de l’autolloguer dels propietaris de vivendes. Quan un llogueter paga una renda al propietari del pis, aquesta quantitat monetària forma part del PIB. En el cas d’un propietari que visqui a casa seva, l’Estat estima el “lloguer” que li correspon i ho incorpora al PIB total. Notem, per tant, que la compravenda d’un immoble suma en el PIB i que l’autolloguer, estimat subjectivament, també. Pel que fa als serveis públics prestats per l’administració o per entitats privades a càrrec de l’administració pública, la seva valoració es fa a cost de producció. Això vol dir que com més dotació pressupostària tinguin, més augmenta el PIB. Encara que alguns serveis siguin disfuncionals o improductius, el PIB incrementa automàticament amb la despesa pública. Gràcies a Keynes, que un ajuntament contracti una empresa per obrir els carrers i tornar-los a tancar es considera una activitat productiva que forma part del PIB. Finalment, els impostos nets sobre la producció, això és, nets de subvencions, són els impostos indirectes que graven el cost de producció dels béns i serveis finals. Quan l’IVA augmenta, per tant, el PIB també ho fa. La quantificació d’aquests increments ficticis del PIB, del 2008 al 2017, és la següent: els autolloguers augmenten en 4.430 milions, els costos de la sanitat i l’educació incrementen en 3.879 milions i els impostos nets ho fan en 4.568 milions. En total, un increment de 12.877 milions. En canvi, el valor afegit d’algunes activitats privades competitives ha disminuït. Per tant, tot plegat es redueix a un exercici de cuinar adequadament les dades per aconseguir el resultat que es desitja. ¿O no recorden quan, a la tardor del 2014, el PIB es va incrementar en més de 26.000 milions per l’estimació monetària de la prostitució i el tràfic de drogues? Considerant l’activitat privada, no és cert que s’hagi superat la crisi i calen encara més de dos anys per recuperar la producció agregada prèvia al 2008.

Altres motius de preocupació que amenacen el futur són l’excés i descontrol del deute públic (aquest s’ha de retornar amb interessos) i les conseqüències de l’expansió monetària o quantitative easing realitzada de manera conjunta i coordinada pels principals Bancs Centrals. Recordem que el programa de compra de deute públic del BCE, iniciat el març del 2015, supera els 2 bilions d’euros i que ha duplicat el balanç del banc emissor. Ha servit per narcotitzar l’economia i proveir finançament il·limitat a l’Estat a cost zero. Però tot arriba a la seva fi en aquesta vida, i Mario Draghi haurà de començar a retirar els estímuls monetaris a partir del proper mes d’octubre. L’increment del tipus d’interès (no oblidem que el 0% és una aberració econòmica sense precedents històrics) i la previsible revalorització de l’euro normalitzaran la situació, a costa d’empitjorar el superàvit exterior, i posaran al descobert els defectes reals que es tenien per virtuts enganyoses i imaginàries. També l’encariment del petroli, en una Espanya i Europa molt importadores de cru, restarà capacitat competitiva. La responsabilitat dels nostres destins, al final, recau sobre la productivitat del treball ben fet. Aquest és sempre un poderós avantatge competitiu. I la manipulació de les xifres del PIB o els estímuls fiscals i monetaris no el poden substituir.