La bombolla del futbol

Finalment, i després de molta polèmica, ha arrancat el Mundial a Qatar. Aquest país de l’Orient Mitjà no té un sistema polític democràtic i tampoc respecta els drets de les dones ni dels col·lectius d’immigrants i homosexuals. De fet, tampoc és precisament un model de democràcia Rússia, que va acollir l’última edició del Mundial, ni la Xina, que ha estat seu dels Jocs Olímpics. Durant bona part del segle XX, Qatar ha estat un país àrid i pobre del golf Pèrsic. Però el descobriment l’any 1971 d’un enorme jaciment de gas va propiciar la primera transformació convertint-lo en un dels països més rics del món i fent que es vegi no només com un apèndix d’Aràbia Saudita, sinó com un autèntic rival geopolític. La Copa del Món és un pas més en la projecció global d’aquest país, que ha comprat l’equip francès Paris Saint-Germain o invertit diners en el futbol europeu comprant drets de retransmissió, i no oblidem tampoc que Qatar Airways va ser el principal patrocinador del Barça entre 2010 i 2017. Pel Mundial han construït set estadis, tota una xarxa de carreteres i ferrocarrils per transportar els aficionats, i dotzenes d’hotels per allotjar-los.

El món del futbol aixeca passions entre la multitud i és un magnífic narcòtic social davant els greus problemes econòmics que estem acumulant. Milions de persones dirigeixen la seva atenció als camps de futbol i obliden momentàniament els problemes per arribar a final de mes i fer front al pagament de la hipoteca o el lloguer del pis. Però el món del futbol també acumula greus desequilibris financers. Els ingressos més importants que tenen els clubs provenen dels drets televisius, el màrqueting (que inclou patrocinis, publicitat i merchandising) i la venda d’entrades, sense oblidar els derivats de la venda de jugadors i d’immobilitzat material. La seva composició ha anat canviant amb el temps. A la dècada dels vuitanta els ingressos d’estadi suposaven el 70% del total. Amb l’increment dels drets televisius a la dècada següent, aquests es converteixen en els ingressos més importants. La competència sorgida entre els operadors va propiciar l’explosió dels contractes, que assoliren xifres multimilionàries a la dècada dels noranta. Però la pèrdua d’audiència televisiva ha fet que actualment els ingressos comercials (47% del total) superin els drets televisius (34%) i la venda d’entrades (20%). En el cas del FC Barcelona, el rècord d’ingressos aconseguits la temporada 2018/19, 990 milions d’euros, no ha evitat els greus problemes institucionals, esportius i econòmics en què es troba el club.

Pel cantó de les despeses hi trobem principalment els sous dels jugadors i la part corresponent a l’amortització dels fitxatges. Les despeses de personal arriben a absorbir el 80% dels ingressos totals del club, una xifra desorbitada i impensable en qualsevol altra empresa. I són els sous d’escàndol que cobren els jugadors els que han contribuït a les pèrdues i als creixents desequilibris financers de clubs amb tanta solera com el Barça. La moderació dels ingressos no s’ha traduït en una retallada salarial comparable i l’alt nivell d’endeutament amenaça amb el col·lapse del sector futbolístic a països com Espanya. El recordat i admirat Josep Maria Gay de Liébana parlava de la gran bombolla del futbol. Ell mateix, un gran aficionat a aquest esport i seguidor incansable de l’Espanyol de Barcelona, lamentava la pèrdua d’un temps on el futbol era un espectacle popular que fomentava els lligams locals i la cohesió social. Un temps on els jugadors se’ls coneixia dins del terreny de joc per la seva habilitat amb la pilota, però que fora es perdien en l’anonimat. Ara són veritables celebritats amb sous milionaris i, com a mercenaris de l’esport, es venen al millor postor sense arrelar en cap ciutat. La rivalitat dels clubs per fer-se amb els seus serveis eleva l’endeutament i debilita l’estructura financera. A més, es tracta d’un endeutament molt a curt termini que compromet la viabilitat del club. Els recursos propis a la lliga espanyola són molt baixos, inferiors al 10% del total, mentre que a la Bundeslliga alemanya o la Ligue 1 francesa superen el 30%.

Es pot normalitzar el creixent endeutament a curt termini dels clubs per pagar els sous astronòmics dels jugadors? No. Així com la setmana passada comentàvem la fallida de la plataforma FTX per endeutar-se a curt i invertir a llarg, que el futbol sigui l’opi del poble no hauria de ser una causa de tractament diferencial. Entre 2010 i 2015 el deute del futbol va disminuir per les liquidacions en fase concursal d’alguns clubs inviables. Naturalment que no és el més desitjable i que s’ha d’intentar redreçar la situació abans d’arribar a la fallida. Però si la junta directiva no ho aconsegueix, la liquidació dels actius és preferible a la perllongació indefinida de l’agonia empresarial i esportiva. La causa fonamental dels problemes són els sous excessius que cobren els jugadors. Sorprèn que l’administració pública, tan partidària de la intervenció dels preus, no hagi fixat sous màxims. El fair play financer de la lliga espanyola és inefectiu i permet, per exemple, ampliar el límit salarial del Barça a 656 milions, malgrat declarar pèrdues de 481 milions a mitjan 2021. El límit salarial funciona satisfactòriament a l’NBA, contribuint a l’equilibri dels equips, l’espectacle i la competitivitat del millor bàsquet mundial. Què impedeix aplicar-lo al futbol?

El criptocrash

El mercat de criptomonedes ha patit una crisi els darrers dies que s’ha traduït en una caiguda considerable del valor dels actius digitals i la fallida d’empreses operadores. Concretament, una de les principals plataformes de compravenda del món, FTX, va ser incapaç d’atendre els reemborsaments dels seus clients i, després d’un infructuós intent inicial de venda a Binance, la seva rival més important, es declara en fallida. Sam Bankman-Fried, el seu jove fundador, ha perdut en poques hores un patrimoni superior a 20.000 milions de dòlars. Molts dels seus clients també ho han perdut tot. El pànic es va estendre ràpidament i els usuaris intentaren retirar massivament les seves inversions de l’empresa. Però no ho aconseguiren, perquè FTX no té ni els actius líquids ni la solvència necessària. Ha abusat d’una pràctica mortal: invertir a llarg termini utilitzant el deute amb venciment immediat dels seus clients. Els bancs també ho fan. El forat financer s’estima en uns 8.000 milions. Són molts els que han volgut veure en aquest episodi la prova del fracàs definitiu de les criptomonedes i tot el sector, així com la necessitat de substituir-les per les imminents monedes digitals emeses pels Banc Centrals i degudament controlades per les autoritats. Però no és certa ni una cosa ni l’altra i convindria explicar el perquè.

En primer lloc, el que ha fet fallida és una de les principals empreses de compravenda de criptomonedes per pràctiques molt imprudents o directament fraudulentes. Altres agents continuen operant en el mercat sense que hagin de repetir els mateixos enganys. Els actius intercanviats són les criptodivises, que comprenen una gran varietat de tipologies diferents (Bitcoin, Ethereum…), algunes de les quals poden ser també un engany i altres no. Recordem que Lehman Brothers va fer fallida el 2008, però això no significa necessàriament que tots els bancs estiguin en la mateixa situació ni que les monedes de curs legal (dòlar, euro…) no valguin res -malgrat Voltaire va advertir que el valor del paper moneda sempre acaba retornant al seu valor intrínsec que és zero. Totes les empreses, siguin plataformes de criptomonedes o bancs convencionals, necessiten purgar les pràctiques arriscades o fraudulentes que han originat bombolles especulatives en temps d’exuberància irracional i frenesia delirant. S’han de corregir aquestes pràctiques no només per castigar els qui han actuat malament, sinó especialment per informar a la resta del sector del que no s’ha de fer.

En segon lloc, les monedes digitals amb suport dels bancs centrals (CBDC), com el futur euro digital, no són equiparables al bitcoin. L’euro digital serà un actiu financer, mentre que el bitcoin és un actiu real. El bitcoin, en poc, molt o res, té una utilitat per ell mateix i no és el deute de cap entitat, mentre que l’euro és el passiu del Banc Central Europeu. La massa monetària del bitcoin està predefinida i limitada a 21 milions, mentre que l’oferta d’euros és il·limitada. Malgrat que són monedes substitutives que competeixen entre elles, el bitcoin i l’euro digital estan cridats a coexistir. Naturalment, l’Estat defensa la seva pròpia moneda i ataca l’alta volatilitat que mostren les criptomonedes. Però siguem conscients també dels seus perills, perquè l’amenaça del Big Brother de George Orwell en la novel·la 1984 és insignificant al costat de les capacitats de control que ofereix l’era digital. Amb l’euro digital no hi haurà cap transacció ni moviment monetari que les autoritats no puguin rastrejar. La porta a l’opressió total quedarà oberta amb l’accés de les autoritats a tots els cobraments i pagaments en temps real, el coneixement de les dades financeres i el bloqueig de qualsevol compte que representi una amenaça potencial. El CBDC, per tant, és un instrument poderós i eficaç per forçar tots els ciutadans a una economia digital comuna, planificada i gestionada de forma centralitzada. En una societat sense diners en efectiu, els governs tenen molt més control sobre tots aquells a qui diuen servir.

Els criptoactius tenen terminis d’inversió molt llargs i, per tant, són molt sensibles als canvis en el tipus d’interès. La tendència actual a l’alça afecta negativament tot el sector. El bitcoin ha perdut el darrer any el 75% del seu valor, i el correctiu en les empreses tecnològiques també és molt sever: Netflix ha caigut el 55%, Amazon el 43%, Google el 33% i la matriu de Facebook el 66%. Mentre que amb tipus d’interès negatius qualsevol projecte que vengui fum és capaç de trobar compradors i cotitzar a l’alça en el mercat, la pujada de tipus normalitza la situació, punxa les bombolles i retorna el seny als especuladors. Per tant, aquesta correcció és necessària. Quan la tendència general del mercat és baixista, els esquemes piramidals, com la fallida d’FTX, es produeixen. També la detecció i desarticulació dels sistemes empresarials Ponzi és necessària. Els excessos es paguen i els fraus s’han d’extirpar. Ara bé, no és cert que tot el sector de les criptomonedes sigui fraudulent i estigui condemnat a desaparèixer. Com tampoc ho és que les CBDC siguin les millors monedes. Continuarà sent diner fíat, un monopoli públic dels Estats i el Banc Central, creat del no-res mitjançant els préstecs bancaris i totalment manipulable amb bytes d’ordinador. I amb l’eliminació gradual dels bitllets perdrem la poca llibertat financera que ens queda, podent arribar fins i tot a l’expropiació quan les autoritats ho decideixin.

Reconversió industrial

Aquests dies s’està celebrant a Egipte la cimera de l’ONU sobre el clima, i els governs es reuneixen per encarar l’emergència climàtica. Això després d’un estiu en què les onades de calor han batut rècords a tot el món i una sequera a l’Àfrica ha posat en risc de mort a més de 20 milions de persones. L’escalfament global està afectant la salut de la població, emmalaltint i fent més vulnerables els més pobres i marginats del món. Però l’impacte va més enllà. Per exemple, el canvi climàtic també està afectant els pilars de la seguretat alimentària, amenaçant el rendiment i escurçant la temporada dels cultius. Quasi un 30% més de la superfície terrestre mundial es va veure afectada per sequeres extremes entre el 2012 i el 2021, posant més persones en risc d’inseguretat alimentària i desabastiment d’aigua. També augmenta la propagació de malalties infeccioses com la malària, que mata més d’1 milió de persones a l’any, així com les morts per malnutrició, paludisme o diarrea. Fa més de 30 anys que els polítics debaten sense èxit com frenar el canvi climàtic. Aquesta cimera serà un nou fracàs i els acords de reducció d’emissions de CO2 es tornaran a incomplir. El 2021 s’ha assolit el rècord històric d’emissions amb 36,3 gigatonelades (GTn). Només en els darrers 20 anys, la Xina ha passat d’emetre 3,5 GTn a 12 GTn, un increment que supera ell sol les emissions conjuntes dels EUA, la UE i el Japó. Les emissions per càpita de la Xina superen les de tots els països desenvolupats. Potser la recessió, i no la cimera, podrà aturar les emissions del gegant xinès.

La gran transformació tecnològica del segle XIX va aprofitar el poder dels combustibles fòssils per al creixement industrial. El segle XX intensifica l’ús d’aquestes tecnologies i inicia la via de l’escalfament global. El projecte industrial del segle XXI haurà de ser probablement la descarbonització l’economia. I s’hauran d’assumir costos. Els cotxes van trigar uns 30 anys, a partir del 1900, per substituir completament els cavalls. La història demostra que les transformacions que afecten infraestructures senceres, com les que es necessiten avui, requereixen més temps. El canvi serà més lent del que demanen els activistes del canvi climàtic. Cridar més no ho canviarà i les rebequeries de la sueca Greta Thunberg tampoc. A la cimera acordaran una reducció en l’emissió de gasos contaminants. Però ni es complirà ni podem tampoc pretendre consensos de 200 països. Un nou enfocament demana centrar-se, sector per sector i empresa per empresa, en les tecnologies que són necessàries per crear una economia menys contaminant. A mesura que aquestes tecnologies es provin, s’experimentin i millorin, els costos baixaran i es podran generalitzar.

L’eliminació de les emissions de carboni requerirà una transformació radical de la majoria de les indústries, des de les companyies aèries fins l’agricultura. Cada sector, com l’aviació, l’electricitat, les finances, la silvicultura, el transport marítim o per carretera i la producció de ciment o acer, té els seus propis models de negoci i les seves particularitats, de manera que cadascun necessitarà una estratègia pròpia. Algunes empreses sueques ja estan subministrant les primeres tones d’acer net a la indústria de l’automòbil. En el transport marítim, un grup de països col·laboren amb empreses líders per crear els primers corredors marítims verds del món, on els ports coordinen estàndards i inversions perquè els vaixells naveguin amb emissions mínimes. Cap d’aquestes iniciatives respon a un pla central ni és fruit de cap cimera multilateral, sinó que van sorgir de manera independent i descentralitzada. Per això cal avaluar constantment els experiments i provar tecnologies en diferents contextos per veure si realment funcionen. Així s’ha arribat a què el 9% de tots els cotxes venuts el 2021 han estat elèctrics o híbrids. La transició del cotxe convencional a l’elèctric sembla imparable.

Donat que la indústria de la Catalunya Central està molt concentrada en el sector auxiliar de l’automòbil, aquí sí hi ha un problema que requereix l’atenció de les autoritats. Quasi el 70% de les empreses té un alt risc de desaparèixer si no s’adapta a les noves demandes de l’automoció. El problema ja no és que el desplegament de la infraestructura pública de recàrrega encara estigui per fer o que els fons Next Generation no arribin segons s’havia promès o que el macrocentre de formació de Martorell continuï desocupat, sinó que és la reconversió de tot un sector industrial de gran importància per a la Catalunya Central. Amb l’electromobilitat perden sentit activitats com els tallers de reparació, i la fabricació d’elements com el càrter i els frens, el cigonyal i les bugies, o el motor i el tub d’escapament. Molts elements del cotxe convencional desapareixeran inexorablement. Quin pla d’actuació i de contingències s’ha previst per afrontar la reconversió? Quin suport es rebrà de l’administració pública? Com es sumaran les micro i petites empreses a la digitalització i fabricació avançada? Quin futur té la planta de Martorell? El sector tèxtil dominant es va reconvertir en metal·lúrgic a la crisi de la dècada de 1970. Mig segle més tard, també bona part del sector de l’automoció s’haurà de reconvertir i milers de treballadors perdran el seu lloc de treball. Realment estem preparats davant la reinvenció de la indústria de l’automòbil?

El Leviatan

L’augment imparable dels impostos i la seva multiplicació, en circumstàncies ja molt complicades i encarant una propera recessió anunciada a toc d’inflació, és ara mateix un dels majors problemes que té qualsevol país en qualsevol nivell d’administració. Per suposat, també a Espanya. El govern central aprofita la tramitació dels Pressupostos Generals per crear nous impostos, l’asfíxia financera de la Generalitat contribueix a mantenir la tributació autonòmica més elevada de l’Estat, i les ordenances fiscals aprovades per l’ajuntament de Manresa el passat 20 d’octubre també incrementen la pressió fiscal. La causa última del creixement imparable dels impostos és el creixement simètric en la despesa pública. La recaptació impositiva finança el consum públic i, per tant, el descontrol en la despesa pública és el motor que força els continuats increments tributaris. Com limitar la insaciable voracitat del sector públic i la seva expansió il·limitada? No hi ha una resposta senzilla. Notem que el mecanisme de contenció de les despeses en el sector privat és molt clar. Si una empresa no controla les despeses, mantenint-les per sota dels ingressos, veurà perillar la seva continuïtat en el mercat amb l’aparició de pèrdues. En canvi, aquesta lògica no s’aplica a l’administració pública, que ofereix mecanismes polítics de contenció molt laxos i sempre al marge de la disciplina del mercat. Les xifres són eloqüents. A l’inici de la democràcia, la despesa pública amb prou feines superava el 20% del PIB. Ara significa més del 50%. En només 50 anys, s’ha multiplicat per 2,5. De mantenir-se aquesta progressió, el sector públic arribaria a absorbir el 100% dels recursos l’any 2060.   

Una manera raonable de limitar l’expansió de la despesa pública és introduir topalls a la Constitució. És el cas, per exemple, del Brasil. El govern de Temer va introduir el 2016 un límit constitucional a la despesa pública per un període de 20 anys. Només es pot incrementar la despesa el que augmenti la inflació. Per tant, l’administració pública brasilera té limitat l’increment del sou dels polítics i els seus treballadors, la contractació de nous funcionaris, la concessió de subsidis i d’incentius fiscals. El pes de la despesa pública en termes del PIB ha passat del 40% al 36% actual. L’objectiu, per tant, s’està complint, malgrat que el president sortint Bolsonaro no hi estava d’acord, i el flamant guanyador Lula da Silva tampoc. És curiós com en un país fortament polaritzat i dividit, el desig de gastar més aconsegueix la unanimitat. Què es pot esperar del nou mandat presidencial de Lula? Poden les segones parts ser tan bones com les primeres? Tot fa pensar que no. Entre 2003 i 2010, Brasil es va beneficiar del boom en les exportacions de matèries primeres. El destí era la Xina, que creixia vertiginosament. Les exportacions d’Amèrica Llatina a la Xina van créixer de menys de 6.500 milions de dòlars el 2002 a 67.800 milions de dòlars el 2010, proporcionant una inesperada pluja d’ingressos que molts governs, inclòs el de Lula, van utilitzar per finançar programes de benestar social i expandir la despesa pública. El Brasil també es va beneficiar de l’onada de reformes de lliure mercat impulsades pel predecessor immediat de Lula, Fernando Henrique Cardoso, entre 1995 i 2002. Aquestes mesures van posar fi a anys d’inflació desbocada i van estabilitzar el sistema financer. Però el Brasil d’avui està lluitant per sortir d’un període especialment problemàtic, una dècada perduda de creixement econòmic i malestar social, amb algunes de les taxes de mortalitat més altes del món per Covid, i els pitjors registres d’homicidis i desigualtat social.

La disciplina fiscal i el sanejament del deute públic va ser una condició fonamental per aconseguir certa prosperitat en el primer mandat de Lula. Un altre factor determinant fou l’alt creixement xinès, que va provocar una gran demanda de carn de vedella, mineral de ferro, petroli, soja i sucre, productes bàsics que representen aproximadament la meitat de les exportacions del Brasil. Malauradament, les circumstàncies han canviat. La Xina té problemes econòmics i ha reduït el creixement, les exportacions de matèries primeres s’han frenat i els ingressos també. Tot fa pensar que Lula es saltarà la disciplina fiscal, derogant el topall constitucional de la despesa quan en tingui oportunitat, i fent bona la dita que mai les segones parts foren bones. Un cas comparable, potser, és l’Argentina de Juan Domingo Perón. Entre 1946 i 1955 es va beneficiar de les exportacions agrícoles als països devastats per la Segona Guerra Mundial, permetent a Eva Perón redistribuir generosament aquests ingressos entre la classe treballadora. Però aquesta moriria de càncer i Perón seria apartat del poder. Retornaria breument a la Casa Rosada el 1973, però en circumstàncies molt desgraciades, deixant el país en el caos i la violència. Lula no retornarà la prosperitat al Brasil insistint en velles idees com la unificació monetària de Sudamèrica o l’expansió de la despesa pública, i més quan Brasil ja té el segon sector públic més gran entre les economies llatinoamericanes només darrere d’Argentina. Mutatis mutandis, a Espanya els Pressupostos Generals per al 2023 també confirmen la hipertròfia estatal amb rècord de despesa pública. I donat que el pacte d’estabilitat i creixement de la UE, que limita el creixement públic, està suspès, el Leviatà continuarà creixent.