La renda bàsica

La renda bàsica és un pagament periòdic en efectiu que es percep sense condicions prèvies. El procés creixent d’automatització i robotització de la producció ha donat ales a la seva defensa. Donat que les màquines ens destruiran el lloc de treball, en un món ric i amb abundància de recursos, es demana a l’Estat que asseguri la vida dels ciutadans amb el pagament garantit i incondicional d’un subsidi monetari. Des d’una sensibilitat republicana, també s’aposta per la renda bàsica com la millor mesura per trencar amb les situacions de dominació que afecten a moltes persones: des del treballador que no es pot permetre rebutjar un contracte escombraria per por de quedar-se sense res fins a la dona maltractada que no abandona l’habitatge conjugal perquè depèn econòmicament del marit. Es presenta com una forma ràpida i segura d’acabar amb la pobresa i tots els costos públics que de manera indirecta genera la pobresa (robatoris, inseguretat ciutadana, crims, problemes de salut…).

La Generalitat de Catalunya ofereix el cobrament d’una renda mínima o renda garantida de ciutadania si es cobra menys de 600 euros al mes. En aquest cas sí està condicionada al compliment d’una sèrie de requisits. Poden ser persones sense recursos i sense feina, pensionistes, famílies monoparentals, etc. Aquesta renda garantida de ciutadania busca garantir que tothom pugui fer-se càrrec de les despeses essencials per al manteniment propi o de les persones que integren la unitat familiar. Diversos estudis fets a Espanya defensen la viabilitat econòmica de la renda bàsica. Segons aquests, seria possible una gran reforma fiscal que, sense disminuir altres partides públiques, substituís tots els subsidis existents per una renda universal a tota la població major d’edat que evités la pobresa i garantís la supervivència. El vicepresident del Govern català i conseller d’Economia, Pere Aragonès, havia presentat el contingut dels Pressupostos de la Generalitat 2019, incloent un augment de la despesa de 1.715 milions d’euros, fins als 26.157 milions en total. L’avantprojecte de Pressupostos de la Generalitat preveia el desplegament del tercer tram de la llei de la Renda garantida de ciutadania. Finalment, no va tirar endavant al no tenir els suports parlamentaris necessaris, però la idea d’una renda incondicional per a tothom és molt llaminera i no es deixarà de banda.

La renda bàsica és una promesa que afebleix la fibra emprenedora d’una societat. És la plasmació de la màxima de Frédéric Bastiat, el distingit liberal francès del segle XIX, en el sentit de descriure l’Estat com la gran ficció a través del qual tot el món tracta de viure a costa dels altres. S’aspira a viure de la renda bàsica, sense aturar-se a pensar qui la paga. Això presenta tres seriosos inconvenients. El primer és que és cara i finançar-la suposa un increment de la pressió fiscal molt considerable. Quan el govern anuncia el pagament d’una renda bàsica, la despesa pública es descontrola automàticament. El segon inconvenient és que debilita la funció empresarial i introdueix incentius molt negatius per a l’activitat productiva. Per què treballar si amb la renda bàsica ja aconseguim sobreviure? Però la pobresa, la marginalitat i l’exclusió social no s’erradiquen amb subsidis públics, sinó amb la creació de riquesa i llocs de treball. L’únic que aconsegueix una renda mínima és perpetuar la pobresa. Només cal fixar-se en el sud d’Espanya i els subsidis rebuts en concepte de solidaritat interterritorial des de l’inici de la democràcia espanyola. S’ha aconseguit reactivar aquests territoris i reduir el diferencial negatiu de renda? O, pel contrari, s’han enquistat els problemes estructurals que impedeixen el creixement? Per últim, un altre desavantatge de la renda garantida és l’oposició que presenta amb la lliure mobilitat de les persones. Hi ha una relació de conflicte entre la renda garantida i la llibertat migratòria.

La renda garantida és una promesa tremendament populista, però que no serà eficaç. Naturalment que s’ha de lluitar contra la pobresa i la precarietat. Però per això calen mesures educatives, sanitàries i laborals. Una promesa de cobrament incondicional de l’administració només aconsegueix perpetuar la pobresa. Els catalans, un poble que lluitem per prosperar, no hem de caure en aquest error. La nova Catalunya no hauria de pretendre redistribuir rendes mínimes de subsistència, sinó generar prosperitat mitjançant la creació de llocs de treball qualificats i ben remunerats, tot promovent un model d’assegurances basades en la responsabilitat individual. Naturalment, pels casos particulars de persones que no es poden valer per si mateixes a les activitats de la vida quotidiana, hi ha d’haver subsidis particulars. Però aquestes ajudes puntuals i condicionades res no tenen a veure amb un programa de renda bàsica universal i incondicionada, ineficient econòmicament i negatiu per a la fibra moral de la societat.  

L’amenaça climàtica

El president del govern central Pedro Sánchez ha presentat aquesta setmana a la seu del Ministeri per a la Transició Ecològica el paquet que inclou l’avantprojecte de Llei de Canvi Climàtic i Transició Energètica, l’esborrany del Pla Nacional d’Energia i Clima, i l’Estratègia de Transició Justa. El president ha estat acompanyat per les ministres per a la Transició Ecològica, Teresa Ribera; d’Hisenda, María Jesús Montero; de Treball, Magdalena Valerio; i d’Indústria, Reyes Maroto. La Llei de Canvi Climàtic és el marc normatiu on es fixen els principals objectius a assolir, així com els mecanismes per emprendre la transformació del sistema energètic d’Espanya. Concretament, es preveu augmentar la generació elèctrica mitjançant renovables del 20% el 2020 al 41% el 2030 fins arribar al 100% l’any 2050. Per a Sánchez Castejón, això no és un caprici, sinó quelcom necessari, en línia amb l’estratègia a llarg termini que reclama la Unió Europea d’avançar cap a una economia descarbonitzada. El document d’Estratègia de Transició Justa estableix un ampli pla d’ajudes i subvencions per a facilitar la transició als sectors i regions més vulnerables en aquest procés de transformació. I el Pla Nacional d’Energia i Clima precisa com es realitzarà i quines actuacions concretes vol desplegar el Govern al llarg del temps. En un brindis al sol, el president ha assegurat que es crearan 300.000 nous llocs de treball ecològics en 10 anys, fonamentalment lligats als serveis, la indústria i la construcció. I que es generaran oportunitats de negoci per valor superior als 200.000 milions d’euros en la pròxima dècada. De nou, aquesta predicció és enormement arriscada i inversemblant. Ningú té la bola de vidre per endevinar el futur. I, no ens equivoquem, és l’empresari el qui detecta les oportunitats de negoci existents en el mercat, que intentarà cobrir a risc propi. Si ho encerta i satisfà les necessitats dels consumidors serà premiat amb beneficis, però si s’equivoca ho pagarà amb el seu patrimoni personal. De fet, la paraula empresa prové etimològicament del verb llatí in prehendo-endi-ensum, que significa descobrir, veure, percebre, donar-se compte de. El govern no pot substituir la funció de l’empresari. Quan ho ha intentat, els resultats sempre són invariablement negatius. Sí pot, en canvi, interferir en la lliure competència i concedir canongies i rendes garantides a la clientela política, que altres hauran de pagar. Al final, els guanys d’uns pocs privilegiats es fonamenten en les pèrdues de la majoria. El futur és sempre incert i està per fer. El futur, a més, està obert a totes les possibilitats creatives de l’home, de manera que cada actor s’enfronta al mateix amb una incertesa inerradicable.

La generació elèctrica mitjançant renovables suposa el tancament de les centrals de carbó i les nuclears. De manera similar, si l’objectiu és arribar al cotxe sense emissions de CO2, el govern haurà de prohibir la matriculació i venda de cotxes dièsel i gasolina a partir de 2040. Tots els vehicles que es posin en circulació haurien d’utilitzar exclusivament electricitat. Però el cotxe elèctric és car, les bateries tenen poca autonomia, necessiten moltes hores de càrrega i no hi ha encara una xarxa de carregadors a les ciutats o a les carreteres que faciliti la càrrega de forma ràpida. I què dir de l’impacte sobre la indústria automobilística? A Espanya aquest sector genera 300.000 llocs de treball directes i altres dos milions d’indirectes, representant el 9% de la població activa i del PIB. De fet, Espanya ostenta l’octava posició mundial dins dels deu primers països productors d’automòbils, per davant de Brasil i França.

El president Sánchez declara el seu compromís per millorar la situació de les generacions futures, “les més afectades pel necessari canvi de paradigme”. És clar que la contaminació trasllada un cost a la societat i que s’ha de controlar. El que no és clar és que això s’aconsegueixi per normatives estatals. Mencionem només els treballs de Henry Coase, Nobel d’Economia l’any 1991, i les solucions per corregir les externalitats negatives per mitjans alternatius. Crida molt l’atenció aquesta preocupació selectiva per la població del demà. Que potser l’endeutament d’avui no significa més impostos a pagar per les generacions futures? Que potser la baixa taxa de fecunditat actual no compromet Ia viabilitat futura del sistema? I què passa amb les pensions a mitjà termini? El govern espanyol hiperactua per frenar l’escalfament climàtic, un problema global a molt llarg termini, amb polítiques molt intervencionistes i d’impacte nul a nivell mundial. En canvi, no fomenta polítiques actives d’impuls a la natalitat (xecs nadó, conciliació de la vida familiar i laboral…), no fa res per aturar l’hemorràgia del dèficit públic, i es mostra incapaç de reformar un sistema de pensions inviable. La fal·lera del govern per intervenir en excés les activitats mediambientals sense fer res per desactivar les bombes de rellotgeria de les pensions i el deute públic equival a colar un mosquit i empassar-se un camell. La tripulació del Titanic xalava en la disbauxa, aliena al bloc de gel que rebentaria el vaixell i l’enviaria al fons de l’oceà. Com la població espanyola, que s’ha acostumat a un nivell de vida insostenible, al temps que els dirigents aixequen cortines de fum per tapar els esculls imminents que amenacen col·lisió.

El Brexit, una oportunitat per a Europa

La Gran Bretanya és un país de sòlids principis democràtics. Només així es pot entendre tot el procés del Brexit i la celebració pactada del referèndum d’independència a Escòcia. Coincidint aquesta setmana amb l’inici del judici als líders catalans independentistes al Tribunal Suprem, el president de la Cambra dels Comuns, John Bercow, ha afirmat que ell donaria llum verda a un debat sobre una potencial ruptura amb Gal·les en la seu parlamentària de Westminster. David Cameron, l’anterior primer ministre conservador, va situar a l’horitzó un referèndum de permanència a la Unió Europea (UE), anticipant la seva posició a favor de continuar dins una UE reformada. Volia d’aquesta manera acabar amb la rebel·lió dels propis diputats conservadors euroescèptics i debilitar la dreta populista de Nigel Farage. El 23 de juny de 2016 es va realitzar la consulta i, en contra de les previsions, van guanyar els partidaris del Brexit (51,9% versus 48,1%). En total, mig milió de vots de diferència. A favor de sortir de la UE hi ha la majoria d’anglesos i gal·lesos. Pel contrari, a favor de la permanència, la capital londinenca, Escòcia i Irlanda del Nord. Des del referèndum han passat 31 mesos i la primera ministra Theresa May, encarregada de gestionar la sortida, malgrat estar personalment en contra, no sembla tenir les coses fàcils. Un neguit important, i un dels punts més controvertits de la negociació, ve donat per la situació a Irlanda. Si la UE vol protegir la integritat del seu mercat únic, un Brexit sense acord suposarà la imposició de controls duaners a la frontera irlandesa. El projecte de la Comissió Europea pretén preservar el procés de pau, però la frontera nord-irlandesa podria provocar un nou esclat de violència.

Espanya no serà immune als efectes del Brexit. La Gran Bretanya és el quart mercat més important de les exportacions espanyoles, que representen el 7% del total, destacant les vendes d’elements de transport, fruites i hortalisses. La massiva entrada de turistes britànics cercant un turisme de sol i platja també suposa un destacable ingrés de divises. El Brexit alteraria la situació dels joves espanyols que busquen oportunitats laborals a les illes britàniques i també la dels jubilats britànics que gaudeixen del clima espanyol. La inversió en el sector financer del Regne Unit és especialment rellevant. La banca espanyola té les majors inversions de tots els països europeus en el sector de banca privada del Regne Unit. Els bancs amb més negoci al Regne Unit afrontarien riscos de contagi que repercutirien en els balanços i comptes de resultats.

Potser és millor un bon divorci que un mal matrimoni, però en qualsevol cas la UE haurà d’esforçar-se molt per deixar clar que la sortida de la UE té costos importants. D’altra manera, l’efecte dòmino pot reproduir-se a qualsevol país europeu. La celebració de noves consultes, allà on el populisme i el sentiment eurofòbic estan més arrelats, pot debilitar molt la UE. Especialment quan provenen de França, amb Marine Le Pen, o Holanda, amb Geert Wilders. Si Theresa May, la filla del vicari anglicà, encara aguanta a Downing Street és perquè el Partit Conservador no té un clar substitut ni l’oposició de Jeremy Corbyn és especialment brillant en el Partit Laborista. El Regne Unit atravessa una crisi institucional important i podria acabar sol·licitant una pròrroga abans d’abandonar la UE. Tot fa pensar que el proper 29 de març no podrà fer efectiu l’article 50 del Tractat de Lisboa, que contempla la possibilitat que un Estat membre decideixi voluntàriament abandonar el mercat comú. Esperant que Brussel·les decideixi ampliar els terminis, com a mínim fins el mes de juny, el Regne Unit podria acabar tenint una relació molt semblant a la d’una unió duanera. Una situació on el Brexit es compliria nominalment, però on tot seguiria igual a la pràctica.

El Brexit és una reacció en contra de l’Europa intervencionista construïda de dalt a baix des de Brussel·les; un rebuig de la superestructura europea estatista, burocràtica i proteccionista que té poc de democràtica i res de liberal. S’ha de veure com una oportunitat per defensar els valors bàsics europeus en un entorn de llibertat cultural, preservant el respecte a la llibertat i dignitat personals, el dret a la propietat privada, la llibertat d’empresa en un entorn d’economia de mercat i en un marc institucional que faci possible la meravellosa diversitat de pobles d’Europa, entre els quals brilla amb llum pròpia el poble català. Per això cal reforçar les llibertats bàsiques del tractat constitutiu de la UE: lliure circulació de béns i prestació de serveis, llibertat d’emigració i immigració, lliure moviment de capitals, de tecnologia i idees. I s’ha de desmantellar el megaestat europeu que persegueix reproduir a nivell global les estructures polítiques estatals, uniformitzant totes les lleis i harmonitzant a l’alça tots els impostos en perjudici de la llibertat individual.

El socialisme chavista

Veneçuela és un país molt ric en recursos naturals. Ja ho era quan els espanyols varen descobrir i colonitzar aquells immensos territoris. De l’actual República Bolivariana de Veneçuela en sortiren carregaments de metalls preciosos i cacau. Els conqueridors espanyols varen organitzar la dominació en clau únicament extractiva. Amb la institució de la encomienda es pretenia espoliar al màxim les riqueses naturals dels països sud-americans i transportar-les a la metròpoli hispànica. Mai es va fer l’intent de dotar els nous països d’institucions inclusives que fessin a la població partícip d’aquesta riquesa. L’elit dominant va acaparar els enormes recursos naturals en règim de monopoli. I els resultats són coneguts. Els conflictes i la misèria econòmica i social es varen apoderar del país. Les institucions extractives no només generen pobresa per a un ample segment de la població, sinó que també s’entra en una dinàmica de submissió i guerres internes. És el fenomen conegut com la maledicció dels recursos naturals. Les riqueses del país són apropiades per la minoria política dominant i la camarilla d’amics que ostenten el poder, mentre que la gran majoria de la població n’és exclosa.

Aquesta dinàmica viciosa es va reforçar, si cap, quan l’any 1910 es descobreixen grans reserves de petroli. Els jaciments més importants es troben al llac de Maracaibo i la indústria petroliera representa el 40% del Producte Interior Brut del país. Amb preus del cru elevats, la venda de petroli significa més del 90% del valor de les exportacions totals i la majoria dels ingressos governamentals. No cal dir que l’extracció i venda del petroli està nacionalitzada i controlada per l’Estat bolivarià. Hugo Chávez, en el poder entre 1998 i 2013, va emprendre polítiques de marcat caràcter socialista, nacionalitzant les indústries del petroli, l’electricitat i les telecomunicacions. Quan l’Estat s’apropia de les riqueses d’un país les utilitza, en primer lloc, per reforçar les seves estructures de control econòmic i social, debilitant les classes mitjanes i construint un aparell assistencial subjugador de les masses. Les polítiques de despesa pública i expansió monetària descontrolades, les expropiacions indiscriminades o la intervenció del tipus de canvi han originat problemes de dèficit fiscal i deute públic, inflació i augment d’impostos, escassetat de productes bàsics, racionament d’aigua i talls de llum al país llatinoamericà. La propietat privada i la iniciativa empresarial reculen davant l’expansió estatista. Si la renda per capita de Veneçuela, el 1998, duplicava la de Perú o Colòmbia, i era semblant a la de Xile i Uruguai, tots ells mancats de petroli, avui la renda dels xilens supera la dels veneçolans en un 85%, els uruguaians ho fan en un 50%, mentre que peruans i colombians també han superat l’ingrés per capita de Veneçuela.

El país de Nicolás Maduro és el més corrupte d’Amèrica Llatina, superant a Haití, Mèxic, Bolívia, Brasil i Argentina. Nicolás Maduro, el successor d’Hugo Chávez, no només ha acabat amb la divisió de poders, anul·lant l’Assemblea Nacional i controlant l’exèrcit i el Tribunal Suprem, sinó que ha estat l’artífex d’un dels grans desastres econòmics i socials, com a conseqüència de l’aplicació sistemàtica del socialisme chavista. Ha creat un Estat clientelar que controla l’economia i la societat a través del recurs del petroli i de la concessió de privilegis als seus partidaris. Amb la caiguda del preu internacional del cru, a partir de l’any 2013, la inflació s’ha disparat. El descontrol en els preus dels productes bàsics ha deixat a zero el poder adquisitiu de la moneda. La capacitat adquisitiva del bolívar ha disminuït el 99,9% en els darrers cinc anys. La pobresa s’ha apoderat del país. Els veneçolans han patit una reducció del 50% en el poder adquisitiu de la renda per capita des de l’any 2012. Un empobriment superior al de Grècia durant l’anomenat austericidi, que alguns qualificaren de crisi humanitària sense precedents. Pitjor que això, el repartiment de la pobresa ha estat molt desigual, castigant les classes més baixes. Per tant, la població més feble i desvalguda ha empitjorat més que el 50% i la desigualtat social s’ha disparat. De fet, Veneçuela és avui el país amb més diferències de tota Amèrica Llatina. El 90% de la població viu en situació de pobresa i el 60% de la societat pateix de pobresa extrema, això és, no tenen suficients ingressos per consumir el mínim de 2.200 calories diàries. Com a conseqüència de la massiva pauperització extrema, la població intenta escapar d’aquesta situació. Només en el darrer any, més de 2 milions de veneçolans han abandonat el seu país per refugiar-se en els països veïns. Colòmbia, amb 1 milió, acull la comunitat més nombrosa de veneçolans. Aquesta és la tràgica situació d’un país molt ric en recursos naturals. Aquesta és l’herència de 20 anys de socialisme chavista.