Ens vindrà la salvació dels Bancs Centrals?

Des de l’inici de l’actual crisi financera, el Banc Central Europeu, com també destacadament el dels EUA, la Gran Bretanya i el Japó, han comprat massivament grans quantitats de deute públic i préstecs hipotecaris als estats i bancs comercials. És el que es coneix com quantitative easing, i és una mesura extraordinària (no permesa legalment a la UE) d’estímul monetari que augmenta les reserves del sistema bancari i redueix el tipus d’interès, en aquests moments molt proper al 0%. Es pretén reduir així el cost de finançament dels estats i reactivar el crèdit i la despesa, estimulant l’activitat econòmica i reduint les xifres d’atur.

No cal aclarir que ha estat un clamorós fracàs i alhora una seriosa amenaça. Malgrat un tipus d’interès històricament baix, els interessos pagats per estats en fallida com el d’Espanya s’incrementen pel risc d’impagament. El crèdit a famílies i empreses tampoc es reactiva, ja que les entitats financeres, poc sanejades, prefereixen invertir en deute públic el diner a cost nul emès pel banc central. I, per suposat, l’activitat econòmica continua astènica i sense força, alimentant la metàstasi del càncer de l’atur. Abans d’insistir en la dèria obsessiva de la despesa, s’ha d’equilibrar prèviament una estructura productiva profundament distorsionada per la bombolla creditícia prèvia a la crisi. De la mateixa manera que una persona engarrotada s’ha de redreçar i desentumir per poder caminar, l’estructura productiva, abans de tornar a créixer, s’ha de reestructurar i adaptar a la situació real d’una societat empobrida i depauperada.

L’amenaça que suposen els estímuls monetaris massius és la inflació. Com van descobrir els jesuïtes de l’Escola de Salamanca del segle XVI, amb l’arribada de l’or provinent d’Amèrica, la creació de moneda provoca l’alça generalitzada dels preus. Si, en aquests moments, els preus no es descontrolen, és únicament perquè el nou diner creat pel banc central resta immòbil i no ha entrat en circulació. En el moment en que ho faci, la societat pot quedar doblement ferida per l’atur i la inflació.

Abraham Lincoln i l’esclavitud

Qui té el poder polític és qui escriu la història i, per tant, pot deformar la veritat o, senzillament, ocultar-la.
Abraham Lincoln, un dels presidents nord-americans més venerats de la història (ara també en pel·lícula de Steven Spielberg) va iniciar (i guanyar!) una guerra contra els estats secessionistes del Sud.
Motiu aparent? La lluita contra l’esclavisme existent al Sud.
Era Lincoln veritablement un abolicionista? No, en absolut. Lincoln era un polític i, per tant, una persona sense principis morals o ètics, excepte el d’aconseguir i mantenir el poder (veure The Real Lincoln: a new look at Abraham Lincoln, his agenda, and an unnecessary war, de Thomas DiLorenzo, professor a la Loyola University de Maryland).

D’un discurs de Lincoln a Springfield:

“My declarations upon this subject of negro slavery may be misrepresented, but can not be misunderstood. I have said that I do not understand the Declaration (of Independence) to mean that all men were created equal in all respects.”

És a dir, que Lincoln no creia en la igualtat entre l’home blanc i l’home negre.

Més endavant:

“I am not, nor ever have been, in favor of … making voters or jurors of Negroes nor of qualifying them to hold office nor to intermarry with white people; and I will say in addition to this that there is a physical difference between the white and black races, which I believe will forever forbid the two races living together on terms of social and political equality.”

Per tant, Lincoln negava el dret de vot a la població de color, com també la possibilitat d’accés a un càrrec polític (com menys competència millor) i el matrimoni interracial.
Lincoln defensava també les diferències físiques entre blancs i negres (acostumem a veure que els atletes negres són més forts i ràpids que els atletes blancs, però Lincoln no pensava pas en aquesta direcció) i es mostrava partidari del més pur segregacionisme. En definitiva, que Lincoln podria perfectament representar el paper de l’explotador més cruel de la població de color.

Per altra banda, si Lincoln va simpatitzar amb el moviment secessionista de Texas el 1848, per què després es va mostrar tan radicalment contrari a la secessió dels estats del Sud?

La resposta, com no, està en els diners i els impostos recaptats pel govern federal. En aquells moments, l’Estat ianqui s’alimentava només d’impostos específics (alcohol i tabac) i, especialment, aranzels sobre les importacions (com ha canviat la situació amb el temps!!). De fet, el 90% dels ingressos totals de l’estat provenien dels aranzels. Bé, doncs els ports del Sud dels EUA aportaven el 75% de la recaptació total per aranzels. En altres paraules, el 68% dels ingressos públics del govern d’Abraham Lincoln venien del Sud. Els podia deixar perdre?

Ara s’entèn molt millor la declaració de guerra de Lincoln als estats del Sud i la negació del seu dret de secessió.
Transportant les circumstàncies a l’època actual i a casa nostra, el govern de l’estat espanyol no concedirà mai ni facilitarà, ja no la secessió, sinó també qualsevol consulta popular sobre el dret a l’autodeterminació del poble català. Declararà subreptíciament la guerra bruta, campanyes de por i desarticulació, tot per preservar el statu quo. Però estiguem contents i feliços. Que ho fan pel nostre bé col·lectiu. I d’excuses sempre se’n troben i de molt bones. Tan bones com la lluita contra l’esclavitud d’Abraham Lincoln.

És devaluar la solució?

Amb el tuf de corrupció planejant sobre un debat de l’estat de la nació que no reconeix la responsabilitat directa dels partits ni, molt menys encara, accepta penitències en primera persona, cada vegada es reconeix més la importància estratègica de les exportacions per recuperar el creixement perdut.

En aquest sentit, la solució fàcil i equivocada és defensar una devaluació de l’euro respecte les altres divises, amb l’objectiu d’abaratir els productes nacionals i incrementar les exportacions. Amb una millora momentània de l’activitat econòmica, la devaluació també ajorna la pressió indesitjada de realitzar les imprescindibles reformes estructurals, traslladant els problemes interns i la descoordinació a l’exterior. És una altra manera de socialitzar les pèrdues i destruir la necessària especialització productiva en els sectors on es té un avantatge competitiu.

Considerem el cas de la indústria automobilística. Si els cotxes fabricats a Espanya no es venen a l’exterior perquè són massa cars, la devaluació de la moneda pròpia permetria fer dumping a altres competidors més eficients, guanyant quota de mercat internacional. Ara bé, no oblidem que Espanya ha d’importar tot el petroli que consumeix i una bona part de la maquinària necessària per la producció. Aquestes importacions s’encaririen amb la devaluació i perjudicarien a consumidors, com també a les empreses locals eficients que han d’importar energia i béns de capital.

Naturalment, els altres països poden iniciar també la devaluació de les seves monedes o imposar aranzels als nostres productes. Començaria aleshores una guerra de divises o conflicte comercial que agreujaria i generalitzaria, encara més, la crisi. Per evitar-lo, cal avançar cap a la coordinació de sistemes productius i financers globals. Per desgràcia, el Japó, seguit dels EUA i la Gran Bretanya, ja ha anunciat el seu desig de devaluar. El país nipó, com els nord-americans i britànics, ja tenen els seus tipus d’interès en mínims històrics i han optat vàries vegades pel quantitative easing, entengui’s emissió pura i dura de moneda fiduciària.

Quina solució ens queda? El restabliment d’una veritable divisa mundial desvinculada dels polítics. En altres paraules, el patró or.

Quant han de cobrar els polítics?

La recent publicació de la declaració de renda de Mariano Rajoy, arrel de l’escàndol del cas Bárcenas i del cobrament de sobresous no declarats, ha generat un debat sobre els sous que cobren els polítics. Quina ha de ser la remuneració del president del govern i de la resta de càrrecs polítics? És normal que declari uns ingressos bruts de 74.000 euros com a cap del govern, quan en cobrava 240.000 com a líder de l’oposició? Per què un alcalde com el de Barcelona, amb una remuneració de 110.000 euros anuals, ha de cobrar més que el president del govern? Duran i Lleida va declarar que el sou del president del govern és baix, perquè “una persona que amb les seves decisions dirigeix els destins de més de 47 milions de persones no pot cobrar tan poc”. Però aquest és precisament el problema: que el nostre destí estigui en mans dels polítics. En una societat veritablement democràtica, cada ciutadà hauria de ser lliure per fixar els seus propis objectius i construir autònomament el propi projecte de vida, de manera responsable i establint vincles voluntaris de cooperació social.

Les diferències de sous són també molt accentuades en el cas d’expolítics exercint de financers al capdavant de les entitats que van fer fallida. Així, Rodrigo Rato va percebre 2,34 milions el 2011 per presidir Bankia, el que significa trenta vegades més del que guanya Mariano Rajoy, mentre que el president de CatalunyaBanc, Adolf Todó, ingressava 1,5 milions, i el director general d’Unnim, Jordi Mestre, 963.000 euros. El febrer del 2012 el ministre d’economia Luis de Guindos va limitar el sou dels dirigents d’entitats financeres rescatades amb ajudes públiques a 300.000 euros anuals, encara quatre vegades el que cobra el president del govern.

Aquesta polèmica coincideix amb l’aprovació per part del govern central de la reforma de l’Administració local, on es preveu que més del 80% de regidors realitzin la seva activitat política sense cobrar. Així, per exemple, Madrid reduiria de 57 a 45 el nombre de regidors remunerats, mentre que Barcelona ho faria dels 41 actuals a 32. A més, limita i unifica el sou dels alcaldes, reduint també el número de càrrecs de confiança nomenats discrecionalment pels polítics.

Es sol argumentar que la funció política ha de ser remunerada, ja que d’altra manera les persones sense recursos o amb rendes baixes tindrien vetat de facto l’accés als càrrecs públics, fet que contradiu els principis de la democràcia. Malauradament, la remuneració de la funció política, que ocupa un espai cada vegada més extens a la nostra societat, també genera incentius perversos per viure permanentment de la política i fer d’ella el modus vivendi. El que hauria de ser un servei temporal a la societat, es converteix, com malauradament confirmen els continus casos de corrupció actuals, en un aprofitament màxim dels altres i en una apropiació permanent de les rendes del contribuent.

Persones que no han tingut mai cap tipus d’experiència laboral entren a formar part de la maquinària dels partits polítics, amb l’esperança que la seva fidelitat sigui recompensada amb una posició alta dins les llistes electorals tancades, que els permeti l’accés al poder. L’origen professional del parlamentari espanyol es troba majoritàriament en la funció pública, a diferència del britànic, que prové de l’empresa privada. Quin dels dos tendirà a defensar més els seus interessos corporatius i els privilegis de classe, i no pas els interessos dels que els han votat? Quin perfil tendirà a promulgar les lleis que necessita una societat oberta i avançada? Qui promourà millor la competitivitat o la qualitat d’una educació i sanitat que assegurin el benestar del ciutadà? Amb quina autoritat pot un polític acostumat a no ser controlat ni auster, exigir controls i retallades a la ciutadania?

Hi ha qui sosté que la política, per tal de captar les persones amb més talent de la societat, hauria d’oferir uns salaris que equivalguessin a la mitjana dels ingressos cobrats a l’última activitat professional realitzada, garantint també el retorn al lloc de treball quan finalitzés l’etapa de dedicació a la política. De nou, hi ha un abisme entre qui ha de sobreviure en un entorn empresarial competitiu, i qui ha viscut sempre allunyat de la competència i a l’empara del poder i dels privilegis. Pot oferir garanties un polític que no sap llegir un balanç i que mai ha hagut de lluitar cada dia pel lloc de treball? El govern de la cosa pública s’ha pervertit a l’expulsar membres valuosos de la societat civil que hi aportaven talent i aire fresc, monopolitzant els càrrecs (ministres, consellers, secretaris d’estat…) els membres dels partits polítics.

En oposició a aquesta professionalització de l’activitat política, Suïssa és un cas interessant. Els diputats federals helvètics són polítics aficionats o amateurs, que tenen la seva activitat professional principal al marge de la política. Assumeixen el càrrec públic de manera honorífica i desinteressada, sense cobrar cap sou. Aquests polítics de milícia només reben una compensació anual. Molts parlamentaris són advocats o empresaris que han aconseguit una certa notorietat en el seu àmbit professional i, només en segon terme, assumeixen un càrrec públic com a mandataris del poble. És freqüent veure els polítics suïssos pel carrer agafant el transport públic, sense escorta que els protegeixi, i en contacte directe amb la gent. No cal dir que en aquest sistema, transparent i obert, es viuen les necessitats dels ciutadans molt més de prop, l’activitat parlamentària s’enriqueix i els incentius corruptors disminueixen en gran mesura. Que ajuda al seu bon funcionament una població total relativament petita i cívica? D’acord. Suposa la mateixa població que té Catalunya, on la societat civil particularment activa n’és la principal esperança de regeneració.

Perillen les pensions?

La Comissió Europea ha instat el govern espanyol a reformar el sistema de pensions i restringir l’accés a la jubilació anticipada, a la que s’acull un de cada dos treballadors, per motius d’insostenibilitat. En un sistema de repartiment com el que tenim, els treballadors ocupats paguen les pensions dels jubilats, 8 milions actualment. La factura va suposar el 10,8% del PIB el 2012, mentre que 50 anys enrere la despesa només significava el 3%. El greu problema d’aquesta estructura piramidal és la regressió demogràfica que presenta la població espanyola.

L’any 2050, el número de persones en edat de jubilació haurà superat els 15 milions. Donat que el cobrament de dues pensions, com jubilació i viduïtat, per part d’un mateix perceptor és legal, això significarà el pagament de més de 17 milions de pensions. Considerant la pensió mitjana actual de 850 euros mensuals i una revalorització anual de l’1,5%, el desemborsament de la Seguretat Social, el 2050, serà de 350.000 milions d’euros, el 35% del PIB actual. Donat que les persones grans també requereixen de més atenció i despesa sanitària, aquesta factura és del tot inassumible. Es pot respondre que si el PIB també creix l’1,5% anual, el pes de les pensions es reduiria fins el 20% el 2050.

La situació actual, en tot cas, és de recessió i la demostració d’insostenibilitat del sistema de pensions es ratifica quan es considera la reducció de la població en edat de treballar, que són els que realment sostenen el sistema. Dels 31 milions de persones actuals entre 16 i 67 anys passarem a només 22 milions el 2050. D’aquests, i en el supòsit més optimista, només en treballaran 14 milions. Poden 14 milions d’ocupats, amb una productivitat del treball secularment baixa, pagar 17 milions de pensions? La resposta és negativa. Si volem evitar la solució del ministre japonès de Finances (“que la gent gran s’afanyi a morir”), cal imperativament un canvi dràstic i urgent del sistema actual.

PartitoBancoCràcia, o el poder corruptor centralitzat en partits polítics i bancs

El món i, especialment, la civilització occidental està en crisi global: econòmica, política, social, moral… L’epicentre d’aquesta fallada sistèmica és la connivència existent entre el sector financer i el poder polític, que ordeixen tot un entremat de relacions simbiòtiques que acaben pervertint el conjunt del sistema. Els partits polítics han segrestat la democràcia i la partitocràcia resultant ha generat una oligarquia empresarial subordinada al poder polític, així com una massa de contribuents asfixiats per una pressió fiscal injusta i confiscatòria que paguen les subvencions públiques que alimenten partits polítics, sindicats i patronal. La corrupció institucional de l’Estat espanyol amenaça amb trencar la falsa calma instal·lada en els mercats financers, especialment després de les paraules pronunciades per Mario Draghi el passat mes de juliol, talment com un farol en una partida de pòquer. La baixada de la borsa espanyola i l’alça en la prima de risc del deute públic tornen a plantejar la necessitat d’un rescat global de l’economia espanyola, afegit al rescat sectorial de la banca.

El càrtel financer, blindat pel poder polític i a l’ampara del banc central, continua manipulant descaradament els tipus d’interès al seu favor. Primer va ser el líbor, el tipus d’interès interbancari de Londres, i ara és l’euríbor, al que es referencien els pagaments de quasi totes les hipoteques. Així, aquesta setmana, el Deutsche Bank ha suspès a cinc operadors del banc per possible manipulació de l’euríbor, al mateix temps que transcendien els 3.900 milions d’euros en ajudes no declarades al banc italià Monte Paschi de Siena, per part del mateix Deutsche Bank i del Banc Central italià. Tot plegat, un signe més dels privilegis bancaris i de la manca de transparència del sector, agravat pel fet que qui dirigia el Banc Central italià i aprovava les pràctiques especulatives d’alt risc del Monte Paschi de Siena, era Mario Draghi, aleshores president del Banc Central italià i avui màxim dirigent del Banc Central Europeu.

Ricard III i la monarquia anglesa versus Rajoy i la democràcia espanyola

Les restes mortals d’Enric III, rei d’Anglaterra, han estat trobades a un parking de Leicester (160 km al nord-oest de Londres). Ricard III va ser rei d’Anglaterra no pas per massa temps, entre 1483 i 1485, morint a la batalla de Bosworth. Va ser l’últim rei de la dinastia Plantagenet. Després vindrien els Tudor amb Enric VII.

Ricard III passa per ser un monarca cruel, ambiciós i sense escrúpols. A la mort del seu germà, el rei Eduard IV, la línia dinàstica continuava en el seu nebot Eduard V. Però l’ambició de poder de Ricard va ser superior. Va fer tancar els seus dos petits nebots, de poc més de 10 anys, a la Torre de Londres i, segons narració de William Shakespeare, va ordenar assassinar-los.

Sense competidors pel tron, Ricard es va coronar rei. En el ser curt regnat va fundar el King’s College i el Queen’s College de Cambridge, la que seria alma mater de l’estimat economista John Maynard Keynes, així com també un cor a la catedral de York.

Però els partidaris d’Eduard IV no es varen quedar inactius. Van conspirar contra Ricard III i el venceren el 22 d’agost de 1485 a la batalla de Bosworth. Ricard III va lluitar hàbilment, però traït pel comte de Derby, antic aliat i amic seu, va acabar sent acorralat i mort per l’enemic. El vencedor de la batalla, Enric VII, de la família dels Tudor, no va ser, naturalment, massa respectuós amb Ricard III. El seu cos va ser llançat a una fosa propera a l’església franciscana dels Grey Friars, on ara s’han trobat les seves restes mortals.

Fins aquí la història de Ricard III, l’últim monarca del llinatge dels York. L’ambició pel poder el va portar a assassinar els seus nebots, però ell tampoc tindria un final feliç.
Cal destacar que l’accés al poder, en aquestes circumstàncies, estava reservat per dret de naixement a unes determinades famílies nobles. El rei era el propietari d’uns territoris, dels que cobrava impostos. El percentatge d’apropiació era relativament baix comparat amb els estàndards actuals i el pla d’acció, necessàriament, havia de ser a llarg termini, tenint cura de no extorsionar en excés els seus súbdits. Si espoliava en excés, el valor de les seves propietats disminuïa ràpidament. El propietari busca conservar i augmentar el valor de la seva propietat, i no pas destruir-lo.
A diferència dels monarques predemocràtics, els polítics actuals tenen l’usdefruit de les rendes del govern, però no la plena propietat. Durant el termini d’una legislatura, en principi, poden aspirar a exprémer tot el que donguin de si les rendes polítiques. Però les normes del sistema democràtic indiquen o que el termini de permanència en el poder està limitat per llei (EUA) o que el termini de permanència en el poder està limitat fins que l’aritmètica parlamentària marqui noves aliances polítiques.

Per altra banda, els excessos i abusos de poder en la monarquia predemocràtica es podien acabar pagant amb la pròpia vida. Una revolta en contra de parents de la mateixa família o d’una família noble rival podia acabar fàcilment amb la vida del dèspota. I així va ser en el cas de Ricard III.
Actualment, les regles del joc polític i de l’accés al poder són radicalment diferents. Els partits polítics són les organitzacions que acumulen tot el poder. De la monarquia no parlamentària hem passat a la partitocràcia democràtica. En la nostra modernitat tothom pot entrar dins l’estructura dels partits polítics i, a través del servilisme personal, intentar trepar, escalar posicions i retenir privilegis discrecionals.

Per altra banda, avui no hi ha límits a l’exercici i abús del poder. Tots els partits, sense excepció, estan esquitxats per escàndols de corrupció. La corrupció esdevé institucional. El poder judicial, depenent en última instància dels polítics, no pot actuar amb les funcions que teòricament té encomenades. Abans hi havia oposició real al dèspota de torn, que era deposat o senzillament aniquilat. Ara no hi ha un contrapoder real als abusos dels polítics de tots els colors.

On estan els exèrcits formats pels 6 milions d’aturats a l’estat espanyol? Només la seva respiració provocaria una tempesta, el seu marxar pels carrers un retrunyir, la seva veu un clam eixordador.
5.000 soldats varen derrotar a Enric III i 6.000.000 d’aturats no tenen veu? Com és possible? Estan, potser, dopats pels subsidis públics o esperant una impossible trucada del Instituto Nacional de Empleo?

I més corrupció

Instal·lats en el descrèdit transversal de la casta política i amb l’aparició de nous casos diaris d’escàndols que desacrediten l’acció de govern, la corrupció institucional de l’Estat es converteix en un dels principals problemes socials i dificulta la sortida de la crisi econòmica.

Pot l’Estat combatre la corrupció que deteriora i perverteix el seu funcionament? Si la iniciativa ha de venir del Govern, clarament no. La corrupció, per definició, la comet qui ocupa el poder. El poder corromp i el poder absolut corromp absolutament. Des del Govern mai s’actuarà eficaçment contra la corrupció i sempre s’intentarà dissimular-la o, com a molt, esquivar el càstig. Un mínim de corrupció a la societat pot no ser preocupant, de la mateixa manera que els virus i els bacteris no amenacen la salut si no sobrepassen un determinat nivell. El problema apareix quan es sobrepassa l’umbral mínim i, per suposat, quan es produeix una metàstasi generalitzada.

És el poder judicial l’aturador últim de la corrupció? Difícilment. La independència judicial és més teòrica que real i, com reconeix l’informe per a Espanya de Transparència Internacional, l’òrgan de control dels jutges està fortament polititzat i els membres dels Tribunals superiors s’anomenen amb una marcada influència política, assenyalant també que les caixes d’estalvi han estat polititzades per sufragar les despeses dels partits. Per tant, els magistrats que vulguin escalar posicions dins del món judicial tenen clars incentius a subordinar la seva independència a certs compromisos polítics.

L’any 1977, en una situació molt complicada per la crisi econòmica i agreujada a Espanya per la transició política i el terrorisme, es van signar els Pactes de la Moncloa, que van significar l’impuls d’importants reformes polítiques i econòmiques. Totes les parts, el govern, els partits, els sindicats i la patronal van cedir parcel·les de poder, sacrificant interessos personals i particulars. Seran capaços de recordar-ho els actuals governants?