Recepta pòstuma per superar la crisi

Just el diumenge passat moria sobtadament als 63 anys l’economista italià Alberto Alesina, catedràtic a Harvard i expert en el que s’anomena austeritat expansiva. Pocs dies abans del decés, havia estat declarat guanyador del premi Hayek concedit per l’Institut Manhattan, conjuntament amb Carlo Favero i Francesco Giavazzi, pel seu llibre Austerity: when it works and when it doesn’t (traduït al castellà per Deusto sense massa fortuna). Sabem que el govern espanyol és addicte a la despesa i a l’endeutament. Pensem que l’any 2013, just sortint de la crisi que va amenaçar amb el trencament de l’euro, el deute públic era del 95,8% del PIB. I en una època de relativa bonança amb vents de cua favorables, sis anys més tard s’havia aconseguit reduir al… 95,5%! Una reducció ridícula del deute públic respecte al PIB de només 3 dècimes quan Alemanya, en el mateix període, ho havia reduït en 17 punts o els Països Baixos en 19 punts! Espanya és un país que procrastina indefinidament el sanejament de les finances públiques. Com un alumne indolent i desorganitzat, mai troba el moment per fer els deures. Retalla on no ho hauria de fer com en la sanitat, alhora que descontrola altres partides de despesa. En períodes de crisi es desequilibren els pressupostos i es dispara el dèficit perquè hi ha moltes despeses i pocs ingressos impositius, però en temps d’expansió econòmica i elevada recaptació d’impostos no s’aconsegueixen els superàvits compensatoris perquè la despesa també es dispara. I com qui dia passa any empeny, així anem escrivint la història.

Però la pandèmia afegeix un desequilibri afegit. La crisi del coronavirus és un xoc brutal i no previst que dispararà el deute més enllà del 120% del PIB. Per tant, a mitjà termini és inevitable un pla d’ajust fiscal que recondueixi la situació. O es retalla despesa o s’incrementen els impostos. No fer-ho abocaria el país a la suspensió de pagaments. I quines són les conclusions de l’estudi que ens mostren Alberto Alesina i el seu equip? Doncs molt clares: la reducció de despesa té efectes menys perjudicials que la pujada d’impostos. Els increments impositius perjudiquen la demanda i l’oferta. Al tenir menys renda disponible, famílies i empreses podem consumir i estalviar menys, fet que es traduirà en menor producció i ocupació, i també en una menor inversió i productivitat. Per tant, l’increment dels impostos té efectes negatius sobre el conjunt de la societat des del primer moment. Els impostos generen pèrdues d’eficiència irrecuperables. Si graves l’activitat digital, com amb la taxa Google, es perjudica el comerç electrònic. Si graves el treball, com amb l’IRPF i les cotitzacions socials, es perjudica el treball quan convé crear ocupació per lluitar contra l’atur. Si graves el consum, com amb l’IVA, es perjudica els consumidors en un moment en què la pobresa es dispara i moltes famílies comencen a passar gana. Si graves els beneficis empresarials, com amb l’impost de societats, es perjudiquen les empreses quan més necessària és la seva producció.

Els autors sostenen que, en un termini temporal de quatre anys, un pla d’ajust de l’1% del PIB via augment d’impostos produeix una caiguda de l’activitat econòmica d’entre l’1,5% i el 2,5%. En canvi, si el mateix ajust pressupostari es fa mitjançant reducció de la despesa pública, la caiguda de la renda és menor, i al tercer any ja s’ha recuperat el nivell inicial. Per tant, a partir del quart any l’activitat econòmica ja supera el punt de partida. I això com s’explica? El motiu és que, així com un augment de l’activitat pública pot danyar l’activitat privada, mitjançant l’anomenat efecte crowding-out, la reducció pressupostària i la limitació de la voracitat fiscal de l’Estat vigoritzen el consum privat i la inversió empresarial. És com si a la dieta substituïm els greixos saturats provinents de la cansalada i l’embotit per greixos monoinsaturats presents en l’oli d’oliva i els fruits secs. La nostra salut millorarà. Haurem aconseguit regular els nivells de colesterol i prevenir malalties relacionades amb el sistema cardiovascular. De manera semblant, el cos social es reactiva amb les retallades selectives de despesa, especialment si estan acompanyades de menors impostos. I encara caldria afegir un altre efecte positiu que és la millora de les expectatives. El desendeutament millora la confiança de les famílies i les empreses en el futur, portant-los a un augment dels negocis i de la inversió empresarial. Al mateix temps, la credibilitat del país davant el món s’enforteix, podent captar més capital estranger. Aquest és el camí per sortir amb força i vigor renovat des del fons de la crisi. La recepta no és gastar més (i apujar els impostos), sinó la contrària. Es tracta de baixar la despesa (i els impostos).

I quines probabilitats tenim que aquesta recepta s’acabi aplicant a Espanya? Nul·les, amb sinceritat. Les rebaixes fiscals són incompatibles amb la ideologia intervencionista i estatista instal·lada al Palau de la Moncloa. Només cal que recordem tota la llista de nous impostos anunciats i l’increment dels ja existents. I pel cantó de la despesa es fa igualment molt difícil preveure retallades. Quan el sistema polític és clientelar i els lobbies pacten suports als grups polítics en funció de les subvencions i millores promeses, la dinàmica ens porta a una explosió descontrolada de la despesa. Mai a una reducció. El darrer exemple el tenim en la decisió de Marlaska d’apujar el sou a la Policia i Guàrdia Civil enmig de la polèmica pel cessament de Pérez de los Cobos. En homenatge pòstum a Alberto Alesina, no és precisament el que convindria. Que descansi en pau, mentre altres recollim la seva torxa.

Més impostos

Recordàvem la setmana passada la crisi de 1920, breu i benigne, que va seguir a la Grip Espanyola finalitzada la Primera Guerra Mundial. Tan breu i benigne que porta el sobrenom de crisi oblidada. El president nord-americà Warren Harding, amb una victòria espectacular sobre Woodrow Wilson (60% vs 34%), va aplicar unes mesures tan senzilles com avui inaudites: reducció de la despesa pública i dels impostos, elevant el tipus d’interès del 4% al 7%. Inversemblant! Qui pot defensar polítiques fiscals i monetàries contractives enmig d’una recessió? Harding ho va fer i la crisi va passar inadvertida ràpidament, donant lloc a la feliç dècada de 1920. Quan a l’octubre de 1929 es va produir el crac de Wall Street, els governs es mostraren molt més partidaris de les mesures intervencionistes i expansives de John Maynard Keynes, l’economista britànic que certificava la fi del laissez-faire. Herbert Hoover primer, i molt especialment Franklin Delano Roosevelt després, iniciaren ambiciosos programes públics que dispararen la despesa i el deute. És el New Deal, el primer pla d’estímul a l’economia que acompanyaria, des d’aleshores, totes les futures recessions. A partir de 1933, la Reserva Federal intervindria també decididament tot impulsant l’oferta monetària. I el que hagués pogut ser una breu crisi es va convertir en la Gran Depressió que no es remuntaria fins després de la Segona Guerra Mundial, 16 anys més tard.

En els moments actuals seria molt convenient reduir els impostos i abandonar tipus d’interès negatius per lluitar contra la crisi econòmica que seguirà a la COVID-19. Malauradament, res fa pensar que serà així. Tot apunta a reincidir per enèsima vegada en polítiques fiscals i monetàries ultraexpansives. A Espanya, a més, el govern lidera una creuada per incrementar els impostos i anul·lar la reforma laboral de 2012, pèssimes idees que apareixen en el pitjor moment. Entre les novetats fiscals anunciades, hi destaca l’impost al patrimoni i la recuperació de les taxes Google i Tobin. La taxa Google gravaria un 3% de la publicitat i intermediació online de les empreses de serveis digitals, mentre que la taxa Tobin gravaria un 0,2% del valor de compra d’accions de societats espanyoles cotitzades. Donat que les grans plataformes digitals operen amb marges de beneficis molt reduïts (2,3% pel cas d’Amazon), la taxa Google perjudicarà el comerç electrònic de les pimes. Els seus beneficis disminuiran i, en conseqüència, la inversió i la capacitat de contractació en un sector tan estratègic com és el comerç online també decauran. Pel que fa a l’impost de patrimoni, Podemos proposa gravar amb un 2% els patrimonis nets amb valor superior al milió d’euros. Pablo Iglesias considera que els rics d’Espanya paguen molt menys del que haurien, especialment quan es compara amb la situació a Europa, i aspira a recaptar 11.000 milions d’euros amb aquest impost.

Aquest raonament és erroni per dos motius bàsics. A la Unió Europea no hi ha cap país, tret d’Espanya, que conservi l’impost de patrimoni. A Europa, només Noruega i Suïssa mantenen impostos a la riquesa, però amb condicions molt diferents a les espanyoles. Els tipus impositius són més baixos (0,85% a Noruega i màxim de l’1% a Suïssa), afecten al conjunt de la població i, això és molt important, substitueixen altres impostos. Concretament, Noruega no té l’impost de successions i donacions (mentre que aquí s’encareix en virtut de la llei 5/2020 publicada al DOGC el passat 30 d’abril) i Suïssa no té un impost federal sobre guanys patrimonials (mentre que Espanya sí que el té i Podemos pretén apujar-lo del 23% al 27%). Per tant, la immensa majoria de països no tenen impostos sobre el patrimoni. I en les escasses excepcions substitueix altres figures impositives a tipus molt baixos i bases més àmplies. A Espanya, en canvi, l’impost de patrimoni es sobreposa a altres impostos, amb tipus molt elevats i persegueix fiscalitzar les fortunes més altes. En segon lloc, la inflada previsió recaptatòria feta per Podemos és manifestament irreal. Pretén recaptar l’1% del PIB, quan Noruega només recapta el 0,4% i la rica Suïssa, amb bases molt altes i capitalitzades, no arriba a l’1%. I cal recordar alguns precedents propers. Quan el socialista francès François Hollande va incorporar un elevat impost a la riquesa l’any 2013 no va aconseguir incrementar la recaptació, però sí va fer que Gérard Depardieu, l’aclamat intèrpret de Cyrano de Bergerac, estripés el passaport francès i es nacionalitzés rus. No li costaria massa a Amancio Ortega, el fundador de Zara, domiciliar-se a Portugal, ni a molts dels nostres esportistes o artistes més adinerats allargar la llista dels residents en paradisos fiscals.

Voldríem equivocar-nos, però aquests cants de sirenes que darrerament estem escoltant amb força creixent ens portaran a increments d’impostos massius en IRPF i IVA. Entre els dos aconsegueixen el 62% de la recaptació total. I no ens referim tant al grau de progressivitat de l’impost de renda, que ja és molt elevat a Catalunya, sinó a l’augment de l’impost sobre les rendes mitjanes i baixes. En el cas de l’IVA, el tipus efectiu d’Espanya és, amb dades de la Comissió Europea elaborades pel Center for Social and Economic Research, el més baix d’Europa. Concretament, Alemanya està dos punts per sobre, Portugal tres i Suècia cinc. L’augment d’IVA i IRPF afegirà més sal a la ferida.

Lliçons de la crisi de 1920-21

La situació que estem vivint té moltes connotacions que són objectivament negatives i, fins i tot, dramàtiques. La mort d’un familiar, la pèrdua del lloc de treball, l’agreujament de la pobresa i de les diferències socials, l’angoixa, la possible pèrdua de llibertats civils… Res pal·lia el dolor d’aquestes circumstàncies. La crisi econòmica i social que haurem d’afrontar a partir d’ara també és inevitable. Cap sortilegi ens en salvarà i caldrà provar el calze amarg d’una severa depressió econòmica. Amb tot, el futur no està escrit enlloc, sinó que està per fer. I per tant, les decisions que prenguem modeleran la nova realitat post COVID-19. Situem-nos un segle enrere. Un món a les acaballes de la Primera Guerra Mundial connecta l’horror de la destrucció bèl·lica amb l’anomenada Grip Espanyola. Una pandèmia vírica que acaba amb la vida d’entre 50 i 100 milions de persones a tot el món. A Espanya moren aproximadament 200.000 persones, l’1% de la població. En termes quantitatius, res comparable amb la mortalitat fins ara provocada pel coronavirus. Per fer-nos una idea, un 1% de la població espanyola equivaldria a multiplicar per 17,5 el número de víctimes mortals registrat fins aquests moments. I també aleshores, com passarà ara, el món va entrar en crisi. És l’anomenada crisi oblidada de 1920-21. I si no es recorda i rep poca atenció, fins i tot als llibres d’història econòmica, és per algun motiu que caldria puntualitzar.

La crisi comprèn un període de temps breu, que comença el gener de 1920 i acaba el juliol de 1921. Per tant, un any i mig de patiments que donarà lloc a la feliç dècada dels 20, fins que la felicitat s’acaba definitivament amb el Crac del 1929. Durant la crisi del 1920, s’estima que el PIB dels EUA va caure un 9%, una xifra molt similar a la prevista per Espanya aquest any. La producció d’automòbils va caure un 60% en termes interanuals, i el total de la indústria ho va fer el 30%. De nou, i molt curiosament, aquesta xifra coincideix amb les previsions que va fer la Cambra de Comerç de Manresa el passat 25 de març quan, basant-se en l’estudi de creixement econòmic i activitat empresarial al Bages, pronosticava una baixada del 30% del valor afegit brut en els sectors de material de transport, indústria tèxtil, metal·lúrgia, maquinària i material elèctric. Un punt diferencial és la intensa disminució dels preus experimentada el 1920, arribant al -18%, i l’increment breu de l’atur que va pujar fins el 10%, per tornar a baixar ràpidament i recuperar la plena ocupació. Actualment, en una economia molt més rígida i intervinguda, els preus no es deixaran caure tant, mentre que el càncer de l’atur tornarà a assolir nivells metastàsics amb xifres del 20% a Espanya. Previsiblement, la llista de desocupats tornarà a superar els 5 milions. Una altra diferència important la tenim en el comportament dels Bancs Centrals. La Reserva Federal dels EUA incrementava el tipus d’interès el desembre del 1919 del 4,75% al 5%. Dues setmanes més tard es tornava a pujar fins el 6% i arribava al 7% el juny de 1920. Simultàniament, el president Warren Harding i el secretari del Tresor Andrew Mellon van estar d’acord en reduir l’impost de renda per facilitar la recuperació. El pressupost federal també es va reduir, entre 1920 i 1922, de 6.300 milions de dòlars a 3.200 milions. Sí, ho han llegit bé: una reducció de la despesa pública superior al 40%!

Cal insistir i prestar atenció, per tant, a la combinació de polítiques monetàries i fiscals que van permetre superar amb rapidesa la crisi del 1920. No es va monetitzar el deute públic ni es varen incrementar els impostos. Comparant-ho amb la situació actual, les diferències són abismals. Els principals bancs centrals, inclòs el BCE, fa anys que es dediquen a comprar deute públic i finançar Estats fallits com el d’Espanya, mantenint el tipus d’interès en el 0%. I els impostos i cotitzacions a la Seguretat Social, molt alts, no tenen cap perspectiva de baixar. Pedro Sánchez esperava obtenir a Brussel·les, una vegada més, un xec en blanc. No ha estat així. De moment, el BCE continua comprant deute públic espanyol, però el Tribunal Constitucional alemany ha emès una sentència on qüestiona la legitimitat d’aquesta pràctica per interferir en les competències pròpies dels Estats de la Unió Europea. El BCE no pot finançar il·limitadament els governs d’Espanya i Itàlia. La mesura no perjudica només la qualitat de l’euro, sinó que compromet seriosament la salut del sector financer i afecta negativament l’economia real. Els bancs tenen molts problemes per sobreviure en un entorn d’interessos nuls o negatius. Per reactivar la inversió productiva i l’estalvi necessitem urgentment tornar a interessos positius. La UE ja es va dotar d’un Mecanisme Europeu d’Estabilitat (MEDE) justament per superar circumstàncies com les actuals. Si el govern espanyol és molt reticent a demanar aquesta ajuda és per l’estigma polític que comporta, perquè són fons de suport condicionals sotmesos a controls comunitaris. Una vegada la UE rescati l’Estat espanyol, la disciplina fiscal serà inevitable.

També caldria suprimir temporalment l’impost sobre els beneficis de les empreses i els mòduls que paguen molts autònoms. Acompanyat de la reducció en la cotització per contingències comunes a la Seguretat Social permetria augmentar l’estalvi necessari per recapitalitzar les empreses insolvents, al mateix temps que incentivaria la creació de noves empreses. Aquestes mesures reactivarien molts negocis i un munt de noves empreses naixerien per donar resposta a les noves demandes socials. Seria una sortida de la crisi en forma de V, com la del 1920-21. L’alternativa, continuar amb polítiques monetàries i fiscals ultraexpansives, ens aboca a l’abisme d’una crisi en L i al paroxisme dels mals que ens afligeixen.

Mesures per la recuperació

Quan han transcorregut dos mesos des de l’esclat de l’epidèmia pel coronavirus a Espanya, la caiguda en picat de l’activitat econòmica és brutal sota qualsevol dels indicadors considerats. Amb un govern d’ideologia centralitzadora i intervencionista, s’imposen els decrets de dalt a baix. El govern decreta i la societat obeeix. No es permeten modificacions o vies pròpies a un pla monolític i uniformitzant. La manca d’accions descentralitzades i heterogènies, partint de realitats locals diferenciades, forma part de la tradicional desconfiança del país cap a solucions més liberals, basades en el mercat i orientades de baix cap a dalt. No té cap sentit, absolutament cap, imposar les mateixes mesures restrictives als territoris amb baixa incidència del virus (les Balears, illes Canàries i Múrcia no han arribat a superar els 150 contagis diaris, mentre que Andalusia i València han estat per sota dels 600) que als territoris més afectats per la pandèmia (Madrid amb 2.500 contagis diaris o Catalunya amb 1.700). És obvi que cada comarca o zona sanitària hagués pogut experimentar diverses formes de contenir la propagació del virus, endurint o relaxant les mesures en funció de l’evolució de l’epidèmia.

La intensitat de la recuperació, quan es permeti la reobertura, dependrà de la salut dels treballadors i del teixit empresarial. Com més gran sigui la destrucció d’empreses, més difícil serà la sortida des del fons. Dit en positiu, si cap empresa hagués estat seriosament afectada pel tancament i la tornada a l’activitat habitual fos immediata, veuríem una recuperació en forma de V. Naturalment, aquest no serà el cas. Hi ha moltes empreses seriosament danyades pel lockdown i costarà recuperar els ritmes de facturació acostumats. Un primer grup d’empreses tindrà problemes d’insolvència i serà incapaç de pagar els deutes amb els diferents stakeholders com treballadors, proveïdors, bancs, Hisenda i Seguretat Social. És un conjunt d’empreses que són potencialment rendibles i que a mitjà termini poden recuperar els beneficis en els comptes d’explotació. Però, de moment, estan descapitalitzades per la baixada d’ingressos o les pèrdues registrades. Un segon grup d’empreses hauran mort i no tornaran a obrir mai més. Pot ben ser que hagin exhaurit tot el capital i recursos propis, o que senzillament s’hagin quedat sense clientela. La reestructuració de la demanda i el canvi en les pautes de consum faran, per exemple, que algunes línies de navegació aèria o hotels hagin de tancar.

Per tal d’impulsar la recuperació, caldrà capitalitzar les empreses viables però temporalment insolvents, i flexibilitzar l’economia per facilitar i accelerar la creació de noves empreses adaptades a un entorn canviat i diferent. Es tracta de captar estalvi intern i extern per canalitzar-lo a l’activitat productiva més urgent i prioritària. Hom pot pensar que els préstecs bancaris subsidiats o avalats pel sector públic són la solució. Però no és així. Els bancs, amb molts problemes acumulats al seu actiu, són reacis a concedir nous préstecs dubtosos de poder-se retornar. I el passiu de moltes empreses industrials o de serveis també presenta un excés de deute. Convé incrementar els recursos propis i reduir l’exigible, abans de continuar inflant el deute. Una mesura que podria augmentar l’estalvi necessari per recapitalitzar les empreses insolvents, al mateix temps que incentivaria la creació de noves empreses, és la suspensió temporal de l’impost que grava les rendes empresarials. Això és, la supressió temporal de l’impost sobre els beneficis de les societats mercantils, així com dels mòduls que paguen molts autònoms. La vigència d’aquesta mesura extraordinària podria limitar-se a la resta de l’any i el que ve, i acompanyar-se de la reducció en la cotització per contingències comunes a la Seguretat Social. I per reactivar el consum, res millor que rebaixar temporalment el tipus impositiu del 21% al 10%. Com Alemanya.

Aquestes mesures reactivarien molts negocis i un munt de noves empreses naixerien per donar resposta a les noves demandes socials. La pròpia administració no hauria d’assumir un cost massa elevat. Els treballadors que tornessin a l’activitat productiva reduirien les llistes d’atur i permetrien rebaixar la factura dels subsidis. Per altra banda, la recaptació efectiva de l’impost de societats en una època de profunda crisi econòmica és mínima. Finalment, el govern espanyol hauria de sentir-se directament al·ludit per la recent sentència del Tribunal Constitucional alemany, que limita i posa condicions a l’enèsim programa de compra de deute públic per part del Banc Central Europeu (Pandemic Emergency Purchase Programme). I és que la Carta Magna germànica, basada en la proporció i l’equilibri, no és compatible amb l’aplicació indefinida del “whatever it takes” de Mario Draghi i concedeix un termini de 3 mesos a Christine Lagarde per aclarir quin és l’abast del programa PEPP. Des de l’última crisi a l’estiu del 2012, l’executiu espanyol ha tingut 8 anys per fer els deures, sanejar l’Estat i reduir el deute públic. Però no ho ha fet. Els polítics espanyols no poden estar mendicant permanentment la solidaritat europea sense condicions. La solidaritat implica responsabilitat. No es pot estar sempre estirant més el braç que la màniga... I el temps s’acaba.