Economia GAFAM / Economía GAFAM

L’ecosistema empresarial i econòmic, lluny de l’estabilitat, canvia acceleradament. Només hem de donar una ullada a la composició i el nom de les grans empreses mundials, i en com han anat canviant. Finalitzada la Segona Guerra Mundial, set dècades enrere, les empreses industrials encapçalaven el rànquing. General Electric, nascuda el 1890, General Motors, el 1908, o la mateixa IBM, constituïda el 1911, eren referents mundials. Només 59 de les 500 empreses més importants l’any 1955, però, ho continuen sent el 2018 (Coca-Cola, Pepsi i Colgate són tres d’elles). En altres paraules, menys del 12% de les companyies més importants el 1955 ho continuen sent avui, i més del 88% de les empreses han fet fallida, s’han fusionat, han estat adquirides per grups aliens o encara existeixen, però lluny del top 500. American Motors (no confondre amb General Motors) era una de les empreses més importants del món l’any 1955, però avui ningú la coneix, ja que va deixar de produir el 1987. Poc després del paradigme de les empreses industrials, a la dècada de 1970 i impulsades per l’encariment del cru, corporacions petrolieres com ExxonMobil agafen el relleu. Però, en canvi, a dia d’avui la petroliera ha perdut valor a borsa, mentre que les tecnològiques de Silicon Valley l’han augmentat vertiginosament. Els tres fabricants de cotxes de Detroit tenien el 1990 unes vendes anuals de 250.000 milions de dòlars, una capitalització en borsa de només 36.000 milions i donaven ocupació a 1,2 milions de treballadors. Ara les tres primeres empreses de Silicon Valley tenen vendes similars, però cotitzacions borsàries molt superiors (més d’1 bilió de dòlars) i operen amb molts menys treballadors (només 137.000 l’any 2014). L’economia digital ha portat les empreses tecnològiques al primer pla de la vida de milions d’usuaris i consumidors. Apple avança decididament a superar en valor borsari la frontera del bilió de dòlars (amb dotze zeros). Amazon, amb quasi 800.000 milions de dòlars, el segueix molt de prop. Per darrere, Microsoft i Google amb 760.000 milions cadascuna. Facebook, més endarrerida, 540.000 milions. La suma del valor de les cinc companyies GAFAM (Google, Apple, Facebook, Amazon i Microsoft) ja s’acosta al PIB d’Alemanya i supera el total de les economies francesa i espanyola juntes.

Aquestes empreses, veritables plataformes comercials amb difusió global, conformen el mercat. La lògica del winner takes it all les impulsa al gegantisme. Com més usuaris tenen, majors economies de xarxa generen, fent més atractiu per a un altre usuari esdevenir membre de la comunitat. Jo estic a Facebook perquè hi són els meus 25 amics (els restants 2.000 no sé qui són). La tecnologia emprada també crea resistències per canviar a una altra plataforma. Són monopolis? Depèn. En un sentit estàtic, sí. La seva dimensió és molt gran i la quota i el poder de mercat també. Ara bé, el que s’ha de considerar és si dinàmicament altres empreses poden competir amb aquests gegants. I la resposta és afirmativa. De fet, no oblidem que Google va substituir AltaVista en el mercat dels buscadors i que Facebook va superar MySpace en el segment de les xarxes socials. Walmart, el més gran supermercat mundial, va tenir una posició dominant al reduir costos i preus de venda, però Amazon competeix aportant comoditat i conveniència al consumidor a preus també molt baixos. Si aquestes empreses dominen el mercat no és per privilegis explícits rebuts del govern, sinó perquè ofereixen un bon producte i servei al client. No gaudeixen de barreres insalvables d’accés al mercat. Aquest està obert a potencials competidors. I ningú està obligat a utilitzar Google. Qui no vulgui fer búsquedes segons els algoritmes de l’empresa de Califòrnia, ho pot fer amb Bing o DuckDuckGo, per exemple. De manera similar, les xarxes socials de codi obert com Mastadon i Diaspora són alternatives a Facebook. Les pràctiques monopolistes s’associen a la imposició d’un producte car i protegit pel BOE. I la regulació pública d’un monopoli consisteix a fixar el preu del bé, artificialment encarit per l’escassetat del producte causada justament per la protecció legal. Al respecte, no resulta possible justificar intervencions estatals quan el preu dels serveis de Google o Facebook és zero. L’ús que Mark Zuckerberg faci de les nostres dades és un altre tema de debat. L’empresari nord-americà es finança amb publicitat online, però no amb preus abusius dels serveis oferts.

El Big Data és el nou petroli i Zuckerberg el nou Rockefeller. Aquestes empreses acumulen milions en efectiu i contracten els millors enginyers del món. Només Amazon inverteix en recerca i desenvolupament una quantitat similar al de tota l’economia espanyola. Amazon continua la revolució del retailing amb l’obertura de botigues físiques sense caixers. I el llançament del seu assistent virtual Alexa obre noves possibilitats a l’internet de les coses. Google avança amb la seva filial de vehicles sense conductor Waymo i inverteix en empreses e-commerce. Per la seva banda, Facebook segueix la carrera d’adquisició de startups en els camps d’intel·ligència artificial, seguretat informàtica i reconeixement facial. I Microsoft s’expandeix amb la compra d’empreses de programari obert, videojocs i sistemes d’informàtica en núvol.

____________________________________________________________________________________________

El ecosistema empresarial y económico, lejos de la estabilidad, cambia aceleradamente. Sólo tenemos que dar un vistazo a la composición y el nombre de las grandes empresas mundiales, y en cómo han ido cambiando. Finalizada la Segunda Guerra Mundial, siete décadas atrás, las empresas industriales encabezaban el ranking. General Electric, nacida en 1890, General Motors, en 1908, o la misma IBM, constituida en 1911, eran referentes mundiales. Sólo 59 de las 500 empresas más importantes en 1955, sin embargo, lo siguen siendo en 2018 (Coca-Cola, Pepsi y Colgate son tres de ellas). En otras palabras, menos del 12% de las compañías más importantes en 1955 lo siguen siendo hoy, y más del 88% de las empresas han quebrado, se han fusionado, han sido adquiridas por grupos ajenos o todavía existen, pero lejos del top 500. American Motors (no confundir con General Motors) era una de las empresas más importantes del mundo en 1955, pero hoy nadie la conoce, ya que dejó de producir en 1987. Poco después del paradigma de las empresas industriales, en la década de 1970 e impulsadas por el encarecimiento del crudo, corporaciones petroleras como ExxonMobil toman el relevo. Pero, en cambio, a día de hoy la petrolera ha perdido valor en bolsa, mientras que las tecnológicas de Silicon Valley la han aumentado vertiginosamente. Los tres fabricantes de coches de Detroit tenían en 1990 unas ventas anuales de 250.000 millones de dólares, una capitalización en bolsa de sólo 36.000 millones y daban empleo a 1,2 millones de trabajadores. Ahora las tres primeras empresas de Silicon Valley tienen ventas similares, pero cotizaciones bursátiles muy superiores (más de 1 billón de dólares) y operan con muchos menos trabajadores (sólo 137.000 en 2014). La economía digital ha llevado las empresas tecnológicas al primer plano de la vida de millones de usuarios y consumidores. Apple avanza decididamente a superar en valor bursátil la frontera del billón de dólares (con doce ceros). Amazon, con casi 800.000 millones de dólares, le sigue muy de cerca. Por detrás, Microsoft y Google con 760.000 millones cada una. Facebook, más atrasada, 540.000 millones. La suma del valor de las cinco compañías GAFAM (Google, Apple, Facebook, Amazon y Microsoft) ya se acerca al PIB de Alemania y supera el total de las economías francesa y española juntas.

Estas empresas, verdaderas plataformas comerciales con difusión global, conforman el mercado. La lógica del winner takes it all las impulsa al gigantismo. Cuantos más usuarios tienen, mayores economías de red generan, haciendo más atractivo para otro usuario devenir miembro de la comunidad. Yo estoy en Facebook porque están mis 25 amigos (los restantes 2.000 no sé quiénes son). La tecnología empleada también crea resistencias para cambiar a otra plataforma. ¿Son monopolios? Depende. En un sentido estático, sí. Su dimensión es muy grande y la cuota y el poder de mercado también. Ahora bien, lo que se debe considerar es si dinámicamente otras empresas pueden competir con estos gigantes. Y la respuesta es afirmativa. De hecho, no olvidemos que Google sustituyó AltaVista en el mercado de los buscadores y que Facebook superó MySpace en el segmento de las redes sociales. Walmart, el mayor supermercado mundial, tuvo una posición dominante en reducir costes y precios de venta, pero Amazon compite aportando comodidad y conveniencia al consumidor a precios también muy bajos. Si estas empresas dominan el mercado no es por privilegios explícitos recibidos del gobierno, sino porque ofrecen un buen producto y servicio al cliente. No gozan de barreras insalvables de acceso al mercado. Éste está abierto a potenciales competidores. Y nadie está obligado a utilizar Google. Quien no quiera hacer búsquedas según los algoritmos de la empresa de California, lo puede hacer con Bing o DuckDuckGo, por ejemplo. De manera similar, las redes sociales de código abierto como Mastadon y Diaspora son alternativas a Facebook. Las prácticas monopolistas se asocian a la imposición de un producto caro y protegido por el BOE. Y la regulación pública de un monopolio consiste en fijar el precio del bien, artificialmente encarecido por la escasez del producto causada justamente por la protección legal. Al respecto, no resulta posible justificar intervenciones estatales cuando el precio de los servicios de Google o Facebook es cero. El uso que Mark Zuckerberg haga de nuestros datos es otro tema de debate. El empresario estadounidense se financia con publicidad online, pero no con precios abusivos de los servicios ofrecidos.

El Big Data es el nuevo petróleo y Zuckerberg el nuevo Rockefeller. Estas empresas acumulan millones en efectivo y contratan los mejores ingenieros del mundo. Sólo Amazon invierte en investigación y desarrollo una cantidad similar al de toda la economía española. Amazon continúa la revolución del retailing con la apertura de tiendas físicas sin cajeros. Y el lanzamiento de su asistente virtual Alexa abre nuevas posibilidades a la internet de las cosas. Google avanza con su filial de vehículos sin conductor Waymo e invierte en empresas e-commerce. Por su parte, Facebook sigue la carrera de adquisición de startups en los campos de inteligencia artificial, seguridad informática y reconocimiento facial. Y Microsoft se expande con la compra de empresas de software abierto, videojuegos y sistemas de cloud computing.

Finançament autonòmic / Financiación autonómica

El Cercle d’Economia ha presentat unes propostes per millorar l’autogovern de Catalunya i el funcionament del model territorial de l’Estat. Les perspectives de diàleg entre els presidents, Pedro Sánchez Pérez-Castejón i Joaquim Torra i Pla, permeten albirar una millora de la convivència social, trobant per una banda vies no únicament judicials per canalitzar les legítimes aspiracions de la població catalana, i per l’altra recuperant el respecte a la legalitat tot millorant la forta divisió social interna i la intensa polarització política. La manca de reconeixement de l’autogovern català s’agreuja amb els problemes de finançament dels serveis públics fonamentals de la Generalitat. L’actual sistema de finançament autonòmic és disfuncional, ineficient i no equitatiu.

És disfuncional, perquè la capacitat tributària de les CCAA és molt inferior a les responsabilitats de despesa. En altres paraules, mentre que l’Estat central controla bona part dels ingressos, entenguin impostos, la despesa està descentralitzada en les autonomies, que carreguen amb la provisió de serveis públics com sanitat, educació i serveis socials (no hi ha diners per la dependència). Els impostos més importants cedits a les autonomies són successions i donacions, transmissions patrimonials i actes jurídics documentats, patrimoni i begudes ensucrades. Els grans impostos (IRPF, IVA i Societats), però, estan controlats pel govern central (que retornarà a la Generalitat el 50% de Renda i IVA). Quan ens diuen que Espanya és el país més descentralitzat d’Europa, n’hi ha prou donant un cop d’ull a l’oficina estadística europea per comprovar que no és així. L’administració central de l’Estat, inclosa la Seguretat Social, controla el 53% dels recursos públics, mentre que les CCAA representen només el 36% i els ajuntaments l’11%. No és cert, doncs, que Espanya sigui el país més descentralitzat, ni pel que fa a la distribució dels recursos ni pel que fa a la capacitat per decidir on es destinen aquests mateixos recursos. L’Estat disposa de capacitat inversora per construir un model d’Estat radial, a imatge de França.

És ineficient, perquè allunya el recaptador del contribuent, el fiscalitzador del fiscalitzat, disminuint la transparència i el coneixement de les necessitats reals del ciutadà. El model a seguir és el concert econòmic del País Basc i Navarra, extensible a la resta de territoris de l’Estat. Cal recuperar un marc institucional flexible i descentralitzat per a la cooperació en les relacions intergovernamentals de les CCAA i d’aquestes amb l’administració central. Cal una concepció multipolar que permeti el desenvolupament econòmic i la cohesió social, vertebrant totes les polítiques públiques, des de transports i comunicacions fins a educació i cultura, passant per la distribució territorial dels organismes públics.

Tampoc és equitatiu, perquè no contribueix a la convergència entre comunitats riques i pobres. De fet, la disparitat entre comunitats ha augmentat, en comptes de reduir-se, malgrat els 40 anys de transferències fiscals entre comunitats. La política espanyola de redistribució i convergència econòmica regional és un fracàs colossal. El dèficit fiscal crònic de Catalunya, un 8% del PIB, no contribueix al desenvolupament econòmic d’Extremadura, per exemple. Tampoc és una redistribució de rics a pobres, sinó més aviat el contrari. Els diners pagats per les classes treballadores catalanes alimenten els sous d’alts funcionaris de l’Estat. Els catalans, i els balears, patim una regressió social amb dades relatives a educació, sanitat, habitatge social, medi ambient… que es tradueix en una pitjor qualitat de vida. A l’altre extrem, les comunitats receptores de transferències fiscals tenen un progrés social molt més alt i gaudeixen de més qualitat de vida. També ho tenen les comunitats forals, gràcies al concert econòmic, i Madrid, per l’efecte capital.

En definitiva, tenim un model anacrònic que contribueix a la pèssima situació espanyola actual, amb un deute públic i extern dels més grans del món, un sistema de pensions en fallida, uns índexs d’atur i de pobresa pels núvols, una enorme desigualtat social, una crisi territorial profunda i una qualitat institucional que fa que Espanya lideri en negatiu la majoria de rànquings internacionals. I quines possibilitats de canvi tenim amb el nou govern socialista? El president Sánchez Pérez-Castejón ho ha deixat clar aquesta setmana a la sessió de control del Senat. El sistema de finançament autonòmic no es modificarà per falta de temps material, però «sí hi hauran millores per totes i cada una de les CCAA durant els propers mesos». Clar, i hom es pregunta, qui acabarà pagant les millores dels altres? ¿Quan s’abandonarà el pervers principi que el govern central recapta i les autonomies gasten, eliminant d’arrel qualsevol incentiu a modernitzar les autonomies més pobres, que esdevenen crònicament dependents de l’Estat?

Fixem-nos amb la Unió Europea: «no more transfers». La Unió Europea rebutja ser una unió de transferències, amb fluxos fiscals permanents de les regions amb més renda a les que en tenen menys. Perquè aquests mecanismes congelen les disparitats i les diferències, en comptes de reduir-les, i cronifica la dependència a les regions receptores. Per tant, tot plegat uns mecanismes ineficients i injustos, que empobreixen al conjunt. La dinàmica europea és la correcta. I els aires europeus, una vegada més, són els que haurien de ventilar la resclosida cambra espanyola.

____________________________________________________________________________________________

El Círculo de Economía ha presentado unas propuestas para mejorar el autogobierno de Cataluña y el funcionamiento del modelo territorial del Estado. Las perspectivas de diálogo entre los presidentes, Pedro Sánchez Pérez-Castejón y Joaquim Torra Pla, permiten vislumbrar una mejora de la convivencia social, encontrando por un lado vías no únicamente judiciales para canalizar las legítimas aspiraciones de la población catalana, y por el otro recuperando el respeto a la legalidad mejorando la fuerte división social interna y la intensa polarización política. La falta de reconocimiento del autogobierno catalán se agrava con los problemas de financiación de los servicios públicos fundamentales de la Generalitat. El actual sistema de financiación autonómica es disfuncional, ineficiente y no equitativo.

Es disfuncional, porque la capacidad tributaria de las CCAA es muy inferior a las responsabilidades de gasto. En otras palabras, mientras que el Estado central controla buena parte de los ingresos, entiéndase impuestos, el gasto está descentralizado en las autonomías, que cargan con la provisión de servicios públicos como sanidad, educación y servicios sociales (no hay dinero para la dependencia). Los impuestos más importantes cedidos a las autonomías son sucesiones y donaciones, transmisiones patrimoniales y actos jurídicos documentados, patrimonio y bebidas azucaradas. Los grandes impuestos (IRPF, IVA y Sociedades), sin embargo, están controlados por el gobierno central (que devolverá a la Generalitat el 50% de Renta e IVA). Cuando nos dicen que España es el país más descentralizado de Europa, basta dar un vistazo a la oficina estadística europea para comprobar que no es así. La administración central del Estado, incluida la Seguridad Social, controla el 53% de los recursos públicos, mientras que las CCAA representan sólo el 36% y los ayuntamientos el 11%. No es cierto, pues, que España sea el país más descentralizado, ni en cuanto a la distribución de los recursos ni en cuanto a la capacidad para decidir dónde se destinan estos mismos recursos. El Estado dispone de capacidad inversora para construir un modelo de Estado radial, a imagen de Francia.

Es ineficiente, porque aleja el recaudador del contribuyente, el fiscalizador del fiscalizado, disminuyendo la transparencia y el conocimiento de las necesidades reales del ciudadano. El modelo a seguir es el concierto económico del País Vasco y Navarra, extensible al resto de territorios del Estado. Hay que recuperar un marco institucional flexible y descentralizado para la cooperación en las relaciones intergubernamentales de las CCAA y de éstas con la administración central. Hay que recuperar una concepción multipolar que permita el desarrollo económico y la cohesión social, vertebrando todas las políticas públicas, desde transportes y comunicaciones hasta educación y cultura, pasando por la distribución territorial de los organismos públicos.

Tampoco es equitativo, porque no contribuye a la convergencia entre comunidades ricas y pobres. De hecho, la disparidad entre comunidades ha aumentado, en lugar de reducirse, a pesar de los 40 años de transferencias fiscales entre comunidades. La política española de redistribución y convergencia económica regional es un fracaso colosal. El déficit fiscal crónico de Cataluña, un 8% del PIB, no contribuye al desarrollo económico de Extremadura, por ejemplo. Tampoco es una redistribución de ricos a pobres, sino más bien lo contrario. El dinero pagado por las clases trabajadoras catalanas alimenta los sueldos de altos funcionarios del Estado. Los catalanes, y los baleares, sufrimos una regresión social con datos relativos a educación, sanidad, vivienda social, medio ambiente … que se traduce en una peor calidad de vida. En el otro extremo, las comunidades receptoras de transferencias fiscales tienen un progreso social mucho más alto y gozan de mayor calidad de vida. También lo tienen las comunidades forales, gracias al concierto económico, y Madrid, por el efecto capital.

En definitiva, tenemos un modelo anacrónico que contribuye a la pésima situación española actual, con una deuda pública y externa de las más grandes del mundo, un sistema de pensiones en quiebra, unos índices de paro y de pobreza por las nubes, una enorme desigualdad social , una crisis territorial profunda y una calidad institucional que hace que España lidere en negativo la mayoría de rankings internacionales. ¿Y qué posibilidades de cambio tenemos con el nuevo gobierno socialista? El presidente Sánchez Pérez-Castejón lo ha dejado claro esta semana en la sesión de control del Senado. El sistema de financiación autonómica no se modificará por falta de tiempo material, pero «sí habrá mejoras para todas y cada una de las CCAA durante los próximos meses». Claro, y uno se pregunta, ¿quién acabará pagando las mejoras de los demás? ¿Cuándo se abandonará el perverso principio que el gobierno central recauda y las autonomías gastan, eliminando de raíz cualquier incentivo a modernizar las autonomías más pobres, que se convierten crónicamente en dependientes del Estado?

Fijémonos en la Unión Europea: «no more transfers». La Unión Europea rechaza ser una unión de transferencias, con flujos fiscales permanentes de las regiones con más renta a las que tienen menos renta. Porque estos mecanismos congelan las disparidades y las diferencias, en vez de reducirlas, y cronifica la dependencia en las regiones receptoras. Por consiguiente, unos mecanismos ineficientes e injustos, que empobrecen al conjunto. La dinámica europea es la correcta. Y los aires europeos, una vez más, los que deberían renovar la enrarecida estancia española.

Política Industrial

L’estat de Baden-Württemberg, al sud-oest d’Alemanya, és un dels motors econòmics d’Europa. Sent una regió pobra un segle enrere, ha sabut reinventar-se i trobar el camí a la prosperitat. És el famós model Mittelstand alemany, basat en petites i mitjanes empreses altament especialitzades en un producte tecnològic de qualitat i molt internacionalitzades. Inclou empreses amb facturacions inferiors a 50 milions i de fins a 499 treballadors. Per tant, i d’entrada, més grans i productives que les catalanes. La Catalunya Central també ha hagut de reinventar-se després que moltes empreses tèxtils tanquessin al no poder fer front a la competència asiàtica. Pel que fa a les empreses del Bages, i basant-nos en l’últim estudi de la Cambra de Comerç de Manresa, la millora del valor afegit brut té molt camí a recórrer, considerant que la dimensió mitjana de l’empresa bagenca és la micro. Parlem de petites i mitjanes empreses quan ens referim, en realitat, a microempreses. Mentre que el nombre d’empreses s’ha recuperat des del 2008, ens cal incrementar la mida i també la productivitat de les mateixes, que es manté en nivells baixos. Concretament, el nombre mitjà de treballadors per empresa al Bages és inferior a 5 i la productivitat mitjana de només 53.000 euros anuals. Pel que fa a la internacionalització, el 22% de les empreses industrials bagenques exporten i per sectors destaquen el material de transport; la indústria química; el tèxtil, cuir i confecció; la indústria alimentària; les indústries extractives no energètiques; i, finalment, la metal·lúrgia, maquinària i material elèctric (45,9%, 45,8%, 28,9%, 24,7%, 22,7% i 21,0% d’empreses exportadores, respectivament). El principal repte de les empreses del Bages és seguir creant ocupació, però també millorar els nivells de productivitat per ocupat. La productivitat esdevé una mesura de l’eficiència empresarial i, per tant, un factor determinant de la seva competitivitat per sobreviure en mercats creixentment globalitzats. I com ho podem fer això amb les microempreses?

A finals del segle XIX, l’economista britànic Alfred Marshall va introduir el concepte d’economies externes i va establir que, en determinats sectors, les avantatges de producció a gran escala es poden aconseguir quan és possible subdividir el procés de fabricació en diverses fases que siguin realitzades per petites unitats productives. La presència en un mateix territori de gran quantitat de petites empreses especialitzades afavoreix la competitivitat i les inversions, facilitant l’entrenament de la mà de obra especialista i la circulació més ràpida de les idees. Aquest concepte, en el segle XXI, ens remet al clúster industrial. I Catalunya compta amb una llarga tradició de polítiques de clústers. Sota la direcció del recentment traspassat conseller d’Indústria, Antoni Subirà i Claus, es van utilitzar per a la posada en marxa de polítiques basades en la comprensió dels desafiaments estratègics de les empreses i en l’execució d’actuacions per adaptar el nostre teixit industrial a la competència internacional. Catalunya, al costat d’algunes zones dels Estats Units i territoris europeus com Escòcia o el País Basc, ha estat pionera en el disseny i posada en marxa de polítiques de reforç de la competitivitat basades en la potenciació dels clústers presents al territori. Les empreses no competeixen aïllades, sinó relacionades amb moltes altres indústries. A més, els clústers els faciliten un entorn per prendre decisions estratègiques.

I què és un clúster? És una concentració geogràfica d’empreses i altres institucions interconnectades, com universitats i centres de recerca, que treballen en un mateix sector industrial i col·laboren estratègicament per reforçar la seva posició en el mercat. Els objectius són millorar la competitivitat de les empreses en un context internacional, mitjançant la innovació i l’estratègia empresarial. Un clúster ha de permetre obtenir coneixement estratègic, generar noves oportunitats de negoci, connectar amb altres empreses i agents de la cadena de valor i activar projectes transformadors. Michael Porter, director del Institute for Strategy and Competitiveness de la Universitat de Harvard, i pioner en aquest tipus d’anàlisi, afirma que els clústers tenen el potencial d’afectar la competència mitjançant l’augment de la innovació i la productivitat de les empreses del grup. Un exemple il·lustratiu és el clúster de la pell d’Igualada, format per la gran concentració d’empreses adoberes. És un cas que s’ha estudiat a la Harvard Business School (The Catalan Leather Industry) i explica com als anys 90, amb l’entrada a la Unió Europea, la indústria catalana dels curtits va perdre competitivitat i com, gràcies a l’actuació conjunta, les empreses d’Igualada tornen a ser companyies punteres. 

El Bages podria fer el mateix en subsectors del tèxtil com la cinteria i etiquetatge, el material de transport, l’agroalimentari i altres. Per a generar sinergies, les diferents parts que integren el clúster han d’estar correctament interconnectades. Comptem amb els empresaris, els actors principals, que haurien d’associar-se per compartir recursos i informació; els agents socials com patronal i sindicats, forts però cooperatius; els col·legis professionals, com el d’enginyers, en la promoció de la formació contínua dels facultatius; institucions com la Cambra de Comerç, que vetlla pel desenvolupament econòmic i empresarial de la zona; el CTM, el centre tecnològic de R+D+i orientat a les necessitats del mercat; les universitats, la FUB i la UPC, cabdals en formació i recerca; i les administracions públiques, amatents a facilitar els tràmits burocràtics i no ofegar l’activitat econòmica amb excessius impostos i càrregues regulatòries. Si aquest ecosistema productiu d’innovació no es rega adequadament, el risc que correm és que s’assequi i es mori.

____________________________________________________________________________________________

 

El estado de Baden-Württemberg, en el suroeste de Alemania, es uno de los motores económicos de Europa. Siendo una región pobre hace un siglo, ha sabido reinventarse y encontrar el camino a la prosperidad. Es el famoso modelo Mittelstand alemán, basado en pequeñas y medianas empresas altamente especializadas en un producto tecnológico de calidad y muy internacionalizadas. Incluye empresas con facturaciones inferiores a 50 millones y de hasta 499 trabajadores. Por lo tanto, y de entrada, más grandes y productivas que las catalanas. La Cataluña Central también ha tenido que reinventarse después de que muchas empresas textiles cerraran al no poder hacer frente a la competencia asiática. En cuanto a las empresas del Bages, y basándonos en el último estudio de la Cámara de Comercio de Manresa, la mejora del valor añadido bruto tiene mucho camino por recorrer, considerando que la dimensión media de la empresa del Bages es la micro. Hablamos de pequeñas y medianas empresas cuando nos referimos, en realidad, a microempresas. Mientras que el número de empresas se ha recuperado desde el 2008, necesitamos incrementar el tamaño y también la productividad de las mismas, que se mantiene en niveles bajos. Concretamente, el número medio de trabajadores por empresa en el Bages es inferior a 5 y la productividad media es de sólo 53.000 euros anuales. En cuanto a la internacionalización, el 22% de las empresas industriales del Bages exportan y por sectores destacan el material de transporte; la industria química; el textil, cuero y confección; la industria alimentaria; las industrias extractivas no energéticas; y, finalmente, la metalurgia, maquinaria y material eléctrico (45,9%, 45,8%, 28,9%, 24,7%, 22,7% y 21,0% de empresas exportadoras, respectivamente). El principal reto de las empresas del Bages es seguir creando empleo, pero también mejorar los niveles de productividad por ocupado. La productividad se convierte en una medida de la eficiencia empresarial y, por tanto, un factor determinante de su competitividad para sobrevivir en mercados crecientemente globalizados. ¿Y cómo podemos hacerlo con las microempresas?

A finales del siglo XIX, el economista británico Alfred Marshall introdujo el concepto de economías externas y estableció que, en determinados sectores, las ventajas de producción a gran escala se pueden conseguir cuando es posible subdividir el proceso de fabricación en varias fases que sean realizadas por pequeñas unidades productivas. La presencia en un mismo territorio de gran cantidad de pequeñas empresas especializadas favorece la competitividad y las inversiones, facilitando el entrenamiento de la mano de obra especialista y la circulación más rápida de las ideas. Este concepto, en el siglo XXI, nos remite al clúster industrial. Y Cataluña cuenta con una larga tradición de políticas de clústers. Bajo la dirección del recientemente fallecido consejero de Industria, Antoni Subirà i Claus, se utilizaron para la puesta en marcha de políticas basadas en la comprensión de los desafíos estratégicos de las empresas y en la ejecución de actuaciones para adaptar nuestro tejido industrial a la competencia internacional. Cataluña, junto a algunas zonas de Estados Unidos y territorios europeos como Escocia o el País Vasco, ha sido pionera en el diseño y puesta en marcha de políticas de refuerzo de la competitividad basadas en la potenciación de los clústeres presentes en el territorio. Las empresas no compiten aisladas, sino relacionadas con muchas otras industrias. Además, los clústeres les facilitan un entorno para tomar decisiones estratégicas.

¿Y qué es un clúster? Es una concentración geográfica de empresas y otras instituciones interconectadas, como universidades y centros de investigación, que trabajan en un mismo sector industrial y colaboran estratégicamente para reforzar su posición en el mercado. Los objetivos son mejorar la competitividad de las empresas en un contexto internacional, mediante la innovación y la estrategia empresarial. Un clúster debe permitir obtener conocimiento estratégico, generar nuevas oportunidades de negocio, conectar con otras empresas y agentes de la cadena de valor y activar proyectos transformadores. Michael Porter, director del Institute for Strategy and Competitiveness de la Universidad de Harvard, y pionero en este tipo de análisis, afirma que los clústeres tienen el potencial de afectar a la competencia mediante el aumento de la innovación y la productividad de las empresas del grupo. Un ejemplo ilustrativo es el clúster de la piel de Igualada, formado por la gran concentración de empresas curtidoras. Es un caso que se ha estudiado en la Harvard Business School (The Catalan Leather Industry) y explica cómo en los años 90, con la entrada en la Unión Europea, la industria catalana de los curtidos perdió competitividad y cómo, gracias a la actuación conjunta, las empresas de Igualada vuelven a ser compañías punteras.

El Bages podría hacer lo mismo en subsectores del textil como la cintería y etiquetado (tejido estrecho), el material de transporte, el agroalimentario y otros. Para ello contamos con los empresarios, los actores principales, que deberían asociarse para compartir recursos e información; los agentes sociales como patronal y sindicatos, fuertes pero cooperativos; los colegios profesionales como el de ingenieros, en la promoción de la formación continua de los facultativos; instituciones como la Cámara de Comercio, que vela por el desarrollo económico y empresarial de la zona; el CTM, el centro tecnológico de I+D+i orientado a las necesidades del mercado; las universidades, la FUB y la UPC, capitales en formación e investigación; y las administraciones públicas, dispuestas a facilitar los trámites burocráticos y no ahogar la actividad económica con excesivos impuestos y cargas regulatorias.

Guerra comercial

Un dels temes que en economia genera un consens més unànime, des de l’anàlisi d’Adam Smith i David Ricardo a finals del segle XVIII i inicis del XIX, és el dels avantatges de la divisió del treball i l’especialització, el lliure comerç i l’intercanvi voluntari. L’especialització d’un país en la producció d’aquells béns en els quals té avantatge comparatiu augmenta les possibilitats de producció, incrementant l’ocupació i el benestar social. El lliure comerç incrementa també la competència, promou els avenços tecnològics i millora la quantitat i qualitat dels béns i serveis disponibles. Malauradament, però, els polítics, en general, i Donald Trump, en particular, no escolten aquestes raons, sinó la dels lobbies nacionals que els reclamen protecció contra la competència internacional, titllada de deslleial.

Des del primer dia d’aquest mes de juny, els EUA ja apliquen aranzels a les exportacions europees. Concretament, imposen un recàrrec impositiu del 25% sobre l’acer i del 10% sobre l’alumni. Es tornen a repetir, per tant, els errors tantes vegades desemmascarats per l’anàlisi econòmica i la mateixa història. El balanç final de les guerres comercials és invariablement negatiu. Alguns, pocs, hi poden sortir guanyant. Però la majoria de la població en sortirà malparada. Qui en sortirà beneficiat? La indústria nord-americana de l’acer i l’alumini, per la protecció dels seus mercats, i el propi govern de Trump, que ingressarà uns impostos aranzelaris addicionals. I qui en sortirà perjudicat? En primer lloc els consumidors nord-americans, que disposaran de menys acer i més car, de menys alumini i més car. També la pròpia indústria nord-americana de l’automòbil o de béns de consum, que utilitza aquests inputs encarits, en resultarà directament perjudicada. Si abans podia accedir a l’acer i alumini barats, ara els haurà de comprar a un preu més elevat, reduint vendes i beneficis i també perjudicant possiblement l’ocupació.

Un altre perjudicat pels aranzels, menys visible però no per això menys real, són els negocis que no naixeran mai o les vendes que no es realitzaran. I és que la menor renda disponible dels consumidors nord-americans, perjudicats per l’encariment dels productes derivats de l’acer i l’alumini, fa que disposin de menys diners per sortir a sopar al restaurant italià de l’avinguda Thomas Jefferson i assistir a un concert simfònic de l’orquestra de Cleveland. Per tant, el restaurant italià de l’avinguda Jefferson i els músics de la simfònica de Cleveland, per estrany que pugui semblar, també són perjudicats per la decisió de Trump. Per altra banda, els aranzels danyen la indústria europea de l’acer i l’alumini, debilitant la relació transatlàntica. La comissària europea de Comerç, Cecília Malmström, calcula que el proteccionisme nord-americà afectarà exportacions europees d’acer i alumini per valor de 6.400 milions d’euros, sobre un total de 14.000 milions.

Fins aquí ja comptabilitzem un resultat dels aranzels àmpliament negatiu. Però el desori continua. Com reaccionarà Donald Trump per compensar els agents econòmics nord-americans perjudicats per la seva mesura? Estendrà els aranzels a tots els cotxes estrangers importats? A tots els electrodomèstics? Concedirà subvencions a la indústria damnificada per compensar els sobrecostos que ell mateix ha provocat? I continuem amb les accions europees de represàlia. Brussel·les ja té preparada una llista de productes ianquis que, a partir del proper 20 de juny, podrien ser castigats amb aranzels de fins el 25%. Els més afectats són marques simbòliques com els texans Levi’s i les motos Harley Davidson, productes com l’arròs i la mantega de cacauet, el bourbon i els iots.

En definitiva, una guerra comercial en tota regla que serà continuada per Donald Trump. Quan el magnat immobiliari de Nova York declara que “la Unió Europea ens mata comercialment” obre la porta a noves represàlies comercials. Amb el pretext de garantir la seguretat nacional, el polític nord-americà apunta a l’entrada de cotxes alemanys. Alemanya té un superàvit comercial amb els EUA que va superar els 64.000 milions l’any 2017. I la guerra proteccionista perjudicarà també, en definitiva, algunes empreses espanyoles que es basen en les exportacions i el comerç internacional. El superàvit de la Xina amb els EUA és de 337.000 milions i també Trump inicia les hostilitats contra el gegant asiàtic, en un comportament més propi de l’imperialisme d’inicis del segle XX que de la globalització policèntrica del segle XXI. L’arrogància i l’analfabetisme econòmic de Donald Trump es retroalimenten amb l’autoritarisme creixent de Xi Jinping, el nou Mao que ambiciona poders il·limitats. Els dos dirigents coincideixen en les polítiques proteccionistes i en reforçar el poder discrecional de l’Estat, que acaba decidint amb qui es comercia i en quins termes. I això amenaça amb empobrir milions de consumidors i empreses nord-americanes, però també significa el tret de sortida a una guerra comercial multilateral que pot arrossegar el món a una espiral d’hostilitat creixent, agreujant la inestabilitat econòmica, perjudicant el nivell de vida de centenars de milions de persones i preludiant un empitjorament global que complicarà la crisi econòmica.