Arxius

Archive for Juliol de 2015

Antieconomia

7df8b5508eae0b0d7da5364140c88660

L’últim episodi de la crisi de Grècia ha permès presenciar una lluita acarnissada entre dues maneres antagòniques de veure la construcció d’Europa, però també una preocupant deriva de l’anàlisi econòmica cap a debats ideològics marcadament antieconòmics. En paraules de Varufakis, l’ex ministre de Finances grec, “quan els preus i els salaris baixen, i el crèdit disminueix precipitadament, es demostra que no hi ha recuperació i que la situació és catastròfica”. Aquest tipus d’afirmacions són absurdes i pretenen defensar que no hi ha sortida a la crisi sense inflació (pujades de preus i salaris) i sense expansió del crèdit.

Això no té sentit, perquè la inflació és sempre un dels principals problemes econòmics i no pas la solució a res. Quan els preus d’alguns actius han entrat en una dinàmica alcista, potser per culpa d’una bombolla especulativa, la solució és reajustar-los a la baixa al seu nivell natural previ, i no incrementar-los més encara. I si el combustible de la bombolla és l’excés de crèdit, la solució passa per disminuir l’addicció al diner aliè i no pas estimular encara més l’endeutament. No es pot pretendre resoldre un problema d’inflació amb més inflació ni un excés de deute amb més deute. El que tothom acceptaria com evident en l’àmbit de les ciències empíriques com la física, es discuteix sistemàticament en l’àmbit de l’economia. L’economia és la ciència social que estudia com assignar recursos escassos per satisfer necessitats humanes il·limitades. Donat que les nostres necessitats superen els recursos disponibles, convé economitzar i prioritzar els objectius. Pel contrari, pretendre viure indefinidament del diner aliè, com si fos un manà gratuït caigut del cel, és pura il·lusió.

Grècia ha de triar. O modernitza la seva economia, desenvolupant sectors productius i equilibrant gradualment els comptes públics, o ha de sortir de l’euro i recórrer a la fabricació de dracmes per pagar les seves despeses descontrolades. El que és antieconòmic, com importants economistes defensen, és pretendre viure indefinidament dels capitals aliens i alhora impagar el deute. Traslladat a la dinàmica redistributiva de les autonomies, és antieconòmic que les comunitats receptores de subsidis públics quedin crònicament en millor situació que les comunitats que paguen més impostos. Segons un estudi recent, la desigual redistribució dels recursos entre autonomies s’agreuja més al considerar el cost de vida més alt de Catalunya i Madrid. Així, els catalans, els tercers de l’Estat a pagar més impostos, estaríem en la catorzena posició a l’hora de rebre recursos. Cal centrar els esforços en donar un ús productiu als recursos escassos i evitar la dilapidació. La resta és antieconomia.

Anuncis

Desigualtats Socials*

719870

La crisi econòmica ha disparat les desigualtats econòmiques a Espanya i ha castigat especialment la població amb renda mitjana i baixa. Segons estadístiques oficials, les persones en risc d’exclusió social han passat del 26% al 29,2% entre 2010 i 2013. En termes del coeficient de Gini, un indicador que mesura la desigualtat en la distribució dels ingressos (0 indicaria la perfecta igualtat i 1 la màxima desigualtat), els resultats han empitjorat a Espanya. Concretament, i segons dades del Banc Mundial, d’un valor de 0,31 (any 2003) s’ha passat a 0,358 (any 2011). Amb la crisi, per tant, la desigualtat en la distribució de la renda ha augmentat. Una minoria de rics són cada vegada més rics, mentre que una majoria de pobres són cada vegada més pobres. Per situar-nos, pensem que països benestants i desenvolupats com Dinamarca, amb ingressos alts i força igualitaris en un entorn d’alta ocupació, presenten un índex Gini de 0,26, mentre que països pobres i desestructurats, com Honduras o Zàmbia, amb enormes desigualtats socials i econòmiques, tenen uns índexs de 0,574 i 0,575 respectivament. El nivell de desigualtat d’Espanya (0,358) és només lleugerament inferior al de la Xina (0,37), i els desequilibris del colós asiàtic, entre la població rural depauperada i una incipient classe urbana multimilionària, són brutals.

L’impacte de la crisi sobre el benestar i les expectatives dels ciutadans ja havia estat assenyalat per l’Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic (OCDE), l’últim informe de la qual adverteix que la desigualtat ha aconseguit el seu màxim nivell en 30 anys en el conjunt de països membres, i afecta especialment als més castigats per la recessió. A Espanya, el 10% de les llars més desafavorides van perdre un 13% anual dels seus ingressos entre 2007 i 2011, mentre que el 10% dels que més tenen només van perdre un 1,5% anual dels seus guanys. La relació entre el 20% de la població més rica i el 20% de la població més pobra és de 3,7 vegades a Finlàndia, 4 a Suècia i 4,3 a Dinamarca. A Alemanya és de 5, però a Espanya és de 6,3. Espanya és el tercer país més desigual de la zona euro després de Grècia i Portugal. França, Alemanya i Itàlia estan més cohesionats social i econòmicament. Només Grècia comparteix amb Espanya el fet d’estar entre els països més desiguals i on creix la polarització de la renda. Ambdós països, amb Estats disfuncionals i corruptes, carreguen l’ajust fiscal sobre unes classes mitjanes debilitades i empobrides. També el petit empresari resta indefens davant la voracitat fiscal i l’afany regulatori de l’Estat. A la banda alta de la societat, en canvi, la plutocràcia política i financera queda a recer dels rigors de la crisi, mentre que també les grans empreses tenen mecanismes per eludir la fiscalitat mitjançant complexos entramats societaris.

L’Estat espanyol, a més de ser socialment regressiu, és també territorialment centralitzador. Només cal considerar quina és la distribució territorial de la despesa i quins són els objectius de dèficit entre administracions. L’administració central gestiona el 58% del total de la despesa pública no financera, mentre que les comunitats autònomes assumeixen només el 31%, i els ajuntaments l’11% restant. En canvi, l’objectiu de dèficit imposat pel govern, per al 2016, és del 2,5% del PIB per a l’administració central, del 0,3% del PIB per a les comunitats autònomes, i del 0,0% per a les corporacions locals. Per tant, les comunitats autònomes tenen traspassades les competències bàsiques de l’Estat del Benestar (sanitat, educació i serveis socials), però no tenen els recursos necessaris per cobrir-ne el cost. Si a més l’Estat atorga molt poca sobirania fiscal a les autonomies, el resultat és una asfíxia financera premeditada i la recentralització de les funcions públiques bàsiques. Per posar un exemple recent, l’Estat central ha retallat el 88% de les seves aportacions a programes socials, deixant de finançar, des del 2008, 11 dels 16 programes socials cofinançats amb la Generalitat. Pel que fa al món local, la despesa dels ajuntaments titulars d’àrees bàsiques de serveis socials va créixer un 24% entre el 2010 i el 2013. D’acord amb el que preveu la Llei de serveis socials, la Generalitat aporta el 66% del cost dels equips dels serveis socials bàsics, dels programes i projectes i dels serveis d’ajuda a domicili.

Aquesta desigualtat social i territorial causada per l’Estat és un fre per al progrés i el creixement. Segons l’OCDE, per cada punt que es redueix la desigualtat, en termes del coeficient de Gini, s’afegeixen 0,8 punts de creixement en els cinc anys següents. La desigualtat afecta negativament la salut (augmenta el consum de drogues i disminueix l’esperança de vida), deteriora les relacions socials (increment de la delinqüència i de les ràtios de població empresonada, disminució del capital social i de la confiança) i disminueix el capital humà (pitjors resultats educatius, més fracàs escolar i augment de la taxa d’abandonament escolar). L’atur, la manca d’activitat productiva i els ajustos suportats per la població amb menys recursos han contribuït a augmentar les desigualtats a Espanya. Ara, després de cinc anys de recessió, la variació del PIB torna a ser positiva. Caldrà veure, però, qui es beneficiarà d’aquesta tímida reactivació. Es concentrarà en un àmbit sectorial i territorial concret, millorant la situació social d’una minoria ja avantatjada? O es difondrà l’incipient creixement per tota la societat transversalment, oferint una oportunitat de millora econòmica i social al conjunt de la població?

* Coescrit amb Laila El Harrak, estudiant de Gestió d’Empreses de la FUB

El corralito grec*

Grecia-capitals-que-al-del_ARAIMA20150629_0036_1

Grècia ha votat en referèndum rebutjar les propostes dels creditors i avui els caps d’Estat i de Govern de la Unió Europea valoren les condicions d’un tercer rescat al país hel·lè . Per una banda, el primer ministre Alexis Tsipras es nega a acceptar mesures d’ajust per reduir l’enorme deute públic, equivalent al 180% del PIB, i per l’altra les institucions internacionals, amb el Banc Central Europeu, la Comissió Europea i el Fons Monetari Internacional, han de decidir si continuen finançant una economia improductiva i disfuncional. No prorrogar el programa de liquiditat extraordinària forçaria Grècia a pagar els funcionaris i les pensions amb una moneda que no sigui l’euro. Significaria la sortida de l’eurozona, el famós Grexit. El país porta ja dues setmanes patint els rigors d’un corralito bancari. Les autoritats només han permès el reintegrament de 60 euros diaris dels caixers i els bancs han estat tancats. Que no et permetin treure els teus propis diners del banc és una mesura extraordinària. Tan extraordinària com la declaració de guerra, l’estat d’excepció o l’expropiació. Per què ens han d’impedir disposar dels nostres propis diners? Es pot entendre que, quan no hi ha finançament, els crèdits concedits disminueixin i que els préstecs s’obtinguin només a un interès elevat. El que no s’entèn tant és que et neguin l’accés als teus propis diners, dipositats en un compte corrent a la vista. Un dels fets més desconeguts per la població, en general, respecte el funcionament del sistema financer, és què passa amb els nostres diners.

Per tal de posar un exemple entenedor. A un treballador li ingressen la seva nòmina de 1.000 euros al banc, en un dipòsit normal a la vista. Aquest dipòsit no li dóna cap tipus d’interès ni de rendiment. Just al contrari, ha de pagar comissions per qualsevol operació. Malgrat tot, el client pensa que els seus diners estan molt més segurs a la caixa forta de l’entitat bancària, que amagats sota una rajola a casa seva. El què segurament desconeix és que els seus diners no quedaran custodiats en el banc, tal com la majoria de la població pot imaginar, sinó que l’entitat bancària els utilitzarà en funció de les seves necessitats. En circumstàncies normals, el finançament a curt termini que reben els bancs (els dipòsits a la vista) és invertit en operacions a llarg termini (hipoteques a 30 anys, per exemple). Aquest desajust temporal, causat pel coeficient de caixa, entre les operacions d’actiu i les de passiu és una causa de crisi i d’insolvència estructural bancària. Actualment, a l’eurozona, aquest coeficient és només de l’1%. Això significa que per cada 100 euros dels nostres dipòsits, el banc només té l’obligació legal de guardar-ne 1 euro. Els restants 99 euros es poden utilitzar en operacions a llarg termini, altament rendibles per l’entitat bancària. Naturalment, dels guanys que n’obtingui el banc, els clients no en som partícips.

A la pràctica, això significa que els bancs comercials augmenten l’oferta monetària i expandeixen el crèdit amb l’autorització del Banc Central. Per cada euro que entra en un banc, en poden potencialment crear cent en forma de crèdits. Naturalment, s’haurà creat molt diner virtual, molt diner que no existeix físicament en forma de bitllets i monedes. El nou diner creat només existeix en forma d’apunts comptables. Si tothom se’n va al banc a retirar els seus dipòsits, els diners no hi són. I quan va començar aquest coeficient de caixa? L’any 1844 es va aprovar al Regne Unit la Llei de Peel (Peel Bank Act), que prohibia als bancs comercials emetre bitllets per un import superior al diner dipositat en or. Però aquesta limitació no la van estendre als dipòsits a la vista, significant el naixement del sistema bancari de reserva fraccionària. El problema d’aquest sistema és que permet una gran expansió del crèdit sense basar-se en l’estalvi existent. Concedeix als bancs una gran capacitat de generació de crèdit i de creació de bombolles especulatives. L’abaratiment artificial del tipus d’interès dictat pels Bancs Centrals, que dirigeixen i orquestren tot el procés, acompanyarà una etapa d’eufòria econòmica sense base real. Tard o d’hora, les inversions massives que s’emprenen gràcies a aquest sistema financer esdevenen inviables. La societat no té suficients recursos reals per acabar els projectes erronis iniciats, massa ambiciosos. L’eufòria econòmica donarà lloc a una crisi financera. A més, quan els clients d’un banc perdin la confiança i vulguin retirar els seus estalvis, es trobaran que aquests diners no hi són. El banc només té en efectiu una petita part dels dipòsits i no pot pagar a tothom.

Aquest privilegi que el sector públic atorga al sector bancari es dissimula amb l’anomenat Fons de Garantia de Dipòsits, que garanteix 100.000 euros per client. I, naturalment, es tapa amb el Banc Central, que crea la moneda que faci falta. Si tot això no fos suficient, també hi ha el rescat bancari. Us imagineu que, quan una empresa ha estat gestionada de forma incorrecta, el govern impedís la seva fallida? La resta d’empresaris i els ciutadans no hi estaríem d’acord, ja que quedaria en evidència la utilització de fons públics per salvar un negoci privat. Tenen pèrdues, però el suport del sector públic els permet continuar. És aquest el lliure mercat que tant es critica, aquí i a Grècia?

* Coescrit amb Ariadna Garcia, estudiant de Gestió d’Empreses de la FUB

Grècia, de la raó al mite

Health-Spa-Center-Atenas-Grecia

Un gran èxit dels grecs de l’antiguitat clàssica va ser utilitzar la raó (el logos, λóγος) per avançar en el coneixement, tot abandonant el mite (del grec mythos, μῦθος) com explicació prodigiosa protagonitzada per éssers sobrenaturals. Malauradament, 2.500 anys més tard, els representants polítics dels grecs actuals exhibeixen un comportament poc racional i defugen la responsabilitat de les seves accions. Arrogar-se una pretesa superioritat moral i celebrar un referèndum per justificar l’impagament és demagògic i poc seriós. Com diu Dani Rodrik, catedràtic d’economia de Princeton, “si els grecs van votar NO amb l’esperança gens realista que les altres democràcies de l’eurozona es veurien obligades a doblegar-se als seus desitjos, potser els espera una profunda decepció, i seran ells els que hauran d’aprendre una lliçó de democràcia”. En definitiva, que si els deutors decideixen democràticament que no volen pagar, els creditors també tenen el mateix dret a voler cobrar. Les declaracions del dimitit ministre grec de Finances Varoufakis, en el sentit de “portar amb orgull l’odi dels creditors” són, com a mínim, irresponsables. Els creditors, que són els contribuents de l’eurozona, no acostumen a odiar els deutors. Senzillament, pretenen cobrar els seus deutes.

Que els bancs espanyols i europeus no van avaluar correctament els riscos reals de Grècia és cert. Que els nostres governants han traslladat aquest deute a les espatlles dels contribuents és, lamentablement, cert. Ara bé, no ho és menys que finançar un Estat corrupte i disfuncional com el grec és llançar diners a un pou sense fons. Que una economia tan poc competitiva com la grega cobri sous, i pensions, un 30% superiors a la productivitat real és insostenible. I que els grecs pretenguin que els alemanys, tan odiats, amb una pressió fiscal més elevada i una edat de jubilació superior a la seva, continuïn subsidiant-los, té un punt excessiu d’hipocresia . Si un país, com el grec, produeix un 30% menys que la mitjana europea i gaudeix d’un 30% més de despesa social, això és gràcies a les subvencions que rep dels seus socis comunitaris. I que aquesta situació es vulgui convertir en crònica, invocant la legitimitat democràtica, significa arrogar-se una superioritat no justificada respecte la resta de països de l’eurozona. Com expressa una jubilada letona, “si nosaltres ja vam aprendre la lliçó, per què no han d’aprendre els grecs la mateixa lliçó?”.

Grècia és el país de l’eurozona on més va incrementar la despesa pública abans de la crisi. Concretament, un 80% entre 1996 i 2008, situant la despesa social en el 30% del PIB el 2009. Com a conseqüència, les finances públiques es van desquadrar: dèficit fiscal del 3,5% del PIB el 2014 (15,2% el 2009!!) i deute públic del 180%. Davant d’aquesta situació, hi ha essencialment dues respostes possibles.

La primera és la d’Irlanda i els països bàltics (Estònia, Letònia i Lituània), consistent en reformes estructurals i reduccions de despesa pública. Malgrat que, a curt termini, aquestes mesures poden ser doloroses i certament impopulars, a mitjà termini generen creixement, es sanegen les finances públiques i situen el país en una via sostenible. Així ho demostren les dades: Letònia ha crescut, de mitjana, el 4,1% entre 2011 i 2014; Lituània el 4% i Irlanda el 4,8% el darrer any, aconseguint el tigre celta una renda per capita de 40.200 euros (22.780 euros a Espanya i 16.300 a Grècia). Les xifres d’atur són sistemàticament inferiors al 10% en tots aquests països, mentre que a Espanya continuen en el 24% i a Grècia en el 26%. Per tant, amb austeritat pública aquests països lideren el creixement i la creació d’ocupació.

La segona resposta és la de Grècia, consistent en demanar finançament aliè indefinit per acabar impagant-lo. Varen sol·licitar un primer rescat el 2010, un segon el 2012 i ara, després que Tsipras hagi tensionat al màxim la relació amb la resta de països de l’eurozona, un tercer. La raó, però, ens diu que no es pot estirar permanentment més el braç que la màniga. I que per poder consumir, s’ha de produir. I, ai las! On estan les fonts de riquesa de Grècia? En quins sectors és capaç de produir i generar creixement? La resposta és necessàriament preocupant: només en el sector turístic i en la pesca. Insuficients per poder tornar ni tan sols els interessos del deute. Almenys Portugal i Espanya, sense amagar els nombrosos problemes que s’arrosseguen, tenen empreses competitives capaces de generar exportacions sostingudes i proporcionar un saldo exterior positiu. Com es mostra al gràfic, i després de la sotragada de l’inici de la crisi, la recuperació de les exportacions al país lusità és molt superior al de les exportacions de Grècia, que resten estancades..

1

Aquest proper diumenge, 12 de juliol, els caps d’Estat i de Govern d’Europa han de prendre una resolució sobre la permanència o no de Grècia a l’euro. Amb la recuperació de la dracma, Grècia tindrà un patiment i empobriment generalitzats. No hi ha solucions senzilles ni màgiques a problemes greus i estructurals. Malgrat això, la devaluació és sempre considerada una panacea, alentada pels influents economistes keynesians Paul Krugman i Joseph Stiglitz. També ho és per les gestores de capital de la City londinenca. No oblidem que, malgrat tots els problemes de l’euro, la moneda europea és una alternativa al dòlar dels EUA i una greu amenaça a la lliura esterlina del Regne Unit. S’argumenta que la sortida de Grècia de l’euro, el Grexit, seria un perillós precedent al que podrien seguir Portugal i Espanya. Fins i tot Itàlia. Això seria el final de l’euro. Però permetre que Grècia continuï a l’euro sense reformes estructurals i monetitzant el seu deute públic escombraria, també és crear un perillós precedent. Si Portugal, Espanya, fins i tot Itàlia, segueixen l’exemple grec, descontrolant les finances de l’administració i el deute públic, l’euro tampoc es pot mantenir. La moneda única necessita un mínim de disciplina fiscal. Tant difícil és no estirar permanentment més el braç que la màniga? O preferim abraçar vells mites econòmics, mil vegades refusats per la història i la teoria més solvent?