Jaume Balmes i la paradoxa del valor

Jaume Balmes i Urpià (1810-1848), de qui recordem enguany el 175 aniversari de la seva mort, fou un eclesiàstic i polifacètic intel·lectual català que tindria una vida tan curta com prolífica. Pertanyia a una família d’empresaris vigatans que va interessar-se per la naixent indústria tèxtil que incorporava les màquines de vapor al procés productiu, i escriví des de París al seu germà Miquel explicant les innovacions tecnològiques que es produïen a la capital francesa. Va ser el primer pensador que descriu una Catalunya industrial. Avui és un personatge molt conegut a Catalunya pel gran nombre de carrers que porten el seu nom, menystingut com a capellà i totalment desconegut en un important avenç que protagonitzà en el camp de l’economia.

Catalunya és actualment un dels països més secularitzats del món, amb una minoria de població catòlica practicant que no supera el 10% de la població. Però no era així quan Jaume Balmes sortí de la Universitat de Cervera el 1840. La successió de Ferran VII obrí un cisma a la societat espanyola entre els partidaris d’Isabel, la filla menor d’edat, i Carles de Borbó i Parma, germà de Ferran VII. Amb la derrota del segon i la del carlisme, Balmes proporcionà els grans arguments per a l’adaptació al nou ordre dels homes clau de la Renaixença, com Milà i Fontanals o Pau Piferrer, també d’un sector del catolicisme i, posteriorment, del bisbe Torras i Bages i del primer catalanisme catòlic. A diferència del tradicionalisme catòlic més reaccionari, Balmes va defensar l’opció d’un acostament entre l’Església i el liberalisme. Combinava el neotomisme, inspirat en la Suma Teològica de sant Tomàs d’Aquino amb el sentit comú burgès, a la vegada que s’obria a la modernitat de les ciències físiques i matemàtiques. La seva obra representa, per tant, l’adequació del pensament catòlic a la problemàtica del seu temps.

Sense ser economista, Balmes va escriure un article a la revista La Sociedad, el setembre del 1844, titulat Verdadera idea del valor: Reflexiones sobre el origen, naturaleza y variedades de los precios, on es pregunta per què val més una pedra preciosa que un tros de pa. La mateixa pregunta, anomenada «paradoxa del valor», que es va plantejar Adam Smith (1723-1790), el gran economista clàssic, aproximadament un segle abans i que no va saber resoldre correctament. I és que l’escocès va cometre el greu error de considerar que el valor d’un bé era una mesura objectiva que depenia de la quantitat de treball necessari per a la seva producció. Un error majúscul que seria continuat i amplificat posteriorment per Karl Marx i seguidors. El comunisme sosté que els valors de canvi (els preus) de les mercaderies estan determinats pel temps de treball socialment necessari per produir-les (el valor). Aquest és l’origen de l’explotació: si hom compra una mercaderia a un preu inferior al seu valor, pagant menys que les hores de treball socialment necessari que incorpora, estaria apropiant-se d’hores de treball alienes, que és la plusvàlua. Estaria, per tant, explotant el treballador que la va produir.

En canvi, Balmes no parla dels costos de producció i considera que el valor del bé prové de la utilitat subjectiva que té per al consumidor, i que existeix una relació entre la disminució o augment del valor i l’abundància o escassetat del bé. El valor del bé no està determinat pels costos de producció, sinó per la utilitat marginal, que és la satisfacció que proporciona l’última unitat addicional del bé. Amb les mateixes paraules de Balmes, «tots tenim experiència de coses que costen molt treball i no valen res», malgrat que sense poder generalitzar, «el cost del treball pugui contribuir a l’augment del valor de la cosa, però sent accidental i mai dependent d’aquí el veritable valor d’ella. L’única mesura del valor d’una cosa és la utilitat que proporciona i no hi ha, per tant, una necessària connexió entre el que costa i el que val». En un entorn de sequera , l’aigua té una utilitat marginal elevada i, per tant, el preu també tendirà a ser elevat. En un desert, l’aigua ho val tot, molt més que tots els diamants junts, perquè un litre d’aigua pot arribar a salvar la vida. En condicions normals, però, disposem de grans quantitats d’aigua i, per tant, la valoració del darrer litre és molt inferior. El preu que estarem disposats a pagar per un litre vindrà determinat per la satisfacció de l’última necessitat no coberta, com podria ser utilitzar l’aigua per regar els geranis o donar de beure al gat.

El concepte d’utilitat marginal, això és, la satisfacció donada pel consum de la darrera unitat d’un bé, així com el de cost marginal o variació del cost total quan es produeix una unitat addicional, és un avenç extraordinari en el camp de l’economia que obre les portes a la revolució marginalista a partir de l’any 1871. Jaume Balmes resol la paradoxa del valor i enuncia correctament la teoria marginalista 27 anys abans que el mateix Carl Menger, fundador de l’escola d’economia austríaca i pioner de la revolució marginalista, conjuntament amb William Stanley Jevons i Léon Walras, a finals del segle XIX. Un fet tan rellevant com aquest mereix ser conegut i apreciat amb tot el seu valor.

Escac a Google

Està en curs aquests dies el judici contra el gegant tecnològic Google, denunciat pel govern dels Estats Units per presumptes pràctiques monopolístiques. Segons el Departament de Justícia, Google ha perjudicat il·legalment la competència al pagar a empreses, entre elles Apple, perquè fessin del seu motor de cerca el predeterminat en plataformes i dispositius com l’iPhone. Google arriba a controlar el 90% del mercat de motors de cerca a nivell mundial. Un domini aclaparador, que es fa extensible a altres serveis com el correu electrònic Gmail, YouTube, Google Maps… L’empresa tecnològica amb seu a Mountain View (Califòrnia) coneix a la perfecció els seus usuaris, amb els seus gustos i preferències. El control de les nostres dades el rendibilitza amb la venda de serveis publicitaris personalitzats. Els estats financers que presenta l’empresa matriu Alphabet són espectaculars. Actius totals de 383.000 milions de dòlars, benefici brut de 33.419 milions assolits només en els primers 6 mesos d’aquest any i capitalització borsària d’1,7 bilions, superior al PIB de països com Austràlia o Espanya.

Google es defensa de les acusacions de pràctiques monopolístiques dient que la competència es troba a només un clic d’ordinador. Que els usuaris bé podrien utilitzar altres cercadors com Yahoo, Bing o DuckDuckGo. I que si no ho fan, és senzillament perquè el seu producte, nominalment gratuït, és millor. La llei antimonopoli dels Estats Units està molt influïda per l’escola d’economia neoliberal de Chicago. Liderada pels premis Nobel Milton Friedman i George Stigler busquen maximitzar el benestar del consumidor i l’eficiència empresarial. L’administració Reagan va adoptar molts principis de l’escola de Chicago, i des d’aleshores la política antimonopoli és laxa i condescendent amb els pecats econòmics de les grans empreses, cada cop més concentrades en sectors tan importants com les companyies aèries, les farmacèutiques i els hospitals, els mitjans de comunicació i, per suposat, les empreses tecnològiques. La creixent reavaluació crítica de l’escola de Chicago, però, convida a considerar de nou la possibilitat de trossejar les grans empreses.

Els monopolis anul·len la competència i redueixen la innovació. Són els competidors, que han de trobar noves maneres de diferenciar-se per sobreviure i créixer, els qui fomenten la innovació. Les grans empreses protegides s’acomoden a les circumstàncies i gaudeixen del seu moment. Recordem la cursa de la indústria electrònica entre els Estats Units i el Japó als anys vuitanta. El Japó va optar per protegir els seus campions nacionals, donant el govern suport directe a empreses com Panasonic i Toshiba. Els Estats Units, en canvi, van adoptar el sentit contrari. IBM, l’empresa electrònica més gran, va ser sotmesa al control antimonopoli per part de les autoritats nord-americanes, i la llarga batalla legal va desanimar IBM a fusions i altres pràctiques que podien incomplir les lleis antimonopoli. Això va crear l’espai ideal per a què una varietat d’empreses de maquinari i programari, com Apple i Microsoft, prosperessin. La competència va comportar innovació i la creació d’algunes de les empreses més importants. Fins i tot si es dividissin i regulessin, el Big Tech tindria suficients diners per invertir en intel·ligència artificial, informàtica quàntica i altres tecnologies de nova generació. Sense Instagram i WhatsApp, Facebook continuaria tenint milions d’usuaris. I sense l’autorització de distribuir els seus propis productes, Amazon continuaria exercint un enorme poder de mercat en les vendes online.

Els mercats digitals tenen característiques pròpies. Les grans empreses mercadegen amb les nostres dades i les cedeixen sense consentiment. L’acumulació de dades sobre milions d’usuaris permet a les grans tecnològiques accedir a nous mercats i vèncer a empreses ja establertes sense tants coneixements de Big Data. D’altra banda, les Big Tech es beneficien molt dels anomenats efectes xarxa. Com més usuaris tenen, més valuosos són els seus serveis i més creixen, creant un bucle de retroalimentació positiu que finalitza amb una única empresa que domina tot el mercat. A diferència de les empreses tradicionals, les empreses digitals no competeixen per la quota de mercat, sinó pel propi mercat. Són mercats winner-takes-it-all on el guanyador s’ho emporta tot. Recordem, per exemple, com Facebook va comprar Instagram i WhatsApp, o Google va fer el mateix amb YouTube. Tenen capacitat per adquirir els possibles competidors i oferir serveis digitals a milions de consumidors que semblen gaudir-los molt, això sí, tot renunciant a la seva privacitat. Com es va demostrar amb l’escàndol de Facebook i Cambridge Analytica, on la primera va cedir dades personals a la segona per a manipular el sentit del vot, aquestes empreses monopolístiques són també una amenaça política per la democràcia.

Quan ens arriben missatges personalizats i diferenciats d’una mateixa realitat, la societat es polaritza i debilita. La cooperació es torna més difícil i la resolució de problemes col·lectius esdevé impossible. Si cada usuari queda atrapat en una càmera de ressonància aïllada, no hi ha possibilitat d’interactuar de manera constructiva. És aleshores quan la democràcia de matriu liberal es transforma en una democràcia autoritària dirigida per les elits. El poder econòmic i polític acumulat per Google i les grans plataformes digitals és com una arma carregada. Quan tardaran les elits en utilitzar-la? La capacitat que tenen les grans tecnològiques, aliades amb els governs, de condicionar no només les accions comercials dels usuaris, sinó també les polítiques, és enorme. Per aquests motius cal l’escac a Google.

La trampa de la pobresa

Aquesta setmana s’ha completat l’inici de curs, des d’educació infantil fins a universitària, amb una davallada d’alumnes que s’accentuarà en el futur immediat per la crisi econòmica i demogràfica. En termes generals, s’espera que la generació dels fills aconsegueixi cotes de benestar superiors a la dels pares. Per desgràcia, però, aquesta no és la situació que viuran molts dels joves catalans que han iniciat el curs escolar. Hereus d’una doble crisi, la immobiliària de 2008-14 i la del coronavirus, tindran més dificultats per obrir-se camí a la vida. Accediran més tard al mercat laboral amb una pèrdua d’ingressos que llastarà la seva capacidad d’adquirir actius i acumular riquesa. L’accés a la vivenda, en règim de propietat o lloguer, molts no se la poden ni plantejar. Han d’endarrerir forçosament l’emancipació de casa seva, fet que dificulta la formació de noves famílies i agreuja el problema de baixa natalitat.

La nostra economia, principalment a causa de la profunda dependència econòmica de serveis interpersonals com el turisme, no té els anticossos econòmics necessaris per evitar una llarga crisi asimètrica. No debades el nord d’Europa ha gestionat millor l’etapa de creixement postcrisi entre 2014 i 2019, amb el sanejament del deute públic i la introducció de polítiques estructurals. Espanya duplica (o triplica quan van mal dades) l’atur dels països de la UE-27 que és del 6%. Amb dades de l’Eurostat, la taxa d’ocupació espanyola, en la franja d’edat 16-40 anys, està 8 punts per sota de la comunitària (55,8% vs 63,8%) i l’atur juvenil espanyol duplica el comunitari (22,4% vs 11,3% en la franja 16-29 anys). El problema d’Espanya és que, quan les coses van bé, l’atur és alt i els salaris baixos. Però quan les coses van malament, l’atur és molt alt i els salaris molt baixos. Recordem, així, que l’any 1985, amb la caiguda de Banca Catalana, l’atur va ser del 22%; l’any 1994, amb l’enfonsament de Banesto, del 24%; i l’any 2013, amb la desaparició de les caixes d’estalvi, l’atur va arribar al 26%.

Pel que fa a l’estructura salarial dels ocupats, el salari mitjà de Catalunya, en termes bruts, és de 28.000 euros anuals. Però pels menors de 25 anys és només 13.200 euros i per la franja 25-35 anys 23.000 euros. Per obtenir un salari mitjà de 31.000 euros anuals, superior a la mitjana, cal esperar al grup d’edat comprès entre 45 i 65 anys. L’atur i els sous baixos associats a feines precàries colpegen especialment, per tant, els més joves. El 21% de la població espanyola viu per sota del llindar de pobresa relativa, amb menys de 800 euros mensuals. Però aquest percentatge, per a la població infantil i juvenil, s’enfila fins el 27,4%. Sembla ser que la millora generacional s’ha acabat per a ells. Però no ens podem resignar als greuges comparatius que pateixen els més joves en relació a la població d’edat més avançada. Els primers tendeixen a disminuir, mentre que els segons no paren de créixer en nombre. Els primers no mostren interès per la política, mentre que els segons formen un lobby poderós que condiciona la política del govern. Des del 2009 s’ha reduït en 0,2 punts del PIB la inversió en educació, mentre que la despesa en pensions ha augmentat en 5 punts. Els polítics, per tant, en la seva búsqueda del vot, són molt insolidaris amb els més joves.

Espanya és el tercer país d’Europa, només superat per Romania i Bulgària, amb més desigualtat d’oportunitats. L’ascensor social està avariat i això vol dir que les circumstàncies heretades durant la infància i l’adolescència tenen un pes rellevant per determinar el nivell de renda que es tindrà en l’etapa adulta. Segons un estudi de Brugarolas, Ayllón i Lado (Universitat de Girona), 1 de cada 3 persones nascudes en llars amb situació econòmica complicada seran pobres quan arribin a l’etapa adulta. I 2 de cada 3 alumnes d’ESO amb problemes econòmics a casa només assoliran l’educació obligatòria i abandonaran els estudis. La proporció de joves entre 18 i 24 anys que només tenen l’ESO i no estudien es coneix com l’índex d’abandonament escolar prematur. La UE recomana que sigui inferior al 10%. Espanya té el 24% i Catalunya el 25%. Amb un perfil educatiu baix queden automàticament exclosos de feines ben remunerades i retroalimenten el cercle viciós de la pobresa. Espanya lidera la UE en abandonament escolar malgrat ser el país amb més hores lectives (1.057 hores anuals a secundària, 181 més que la mitjana de la UE). La sobrecàrrega lectiva impedeix que hi hagi temps per reforçar els que van més endarrerits, desdoblar aules i rebaixar ràtios. Per tant, aquí s’estudia més, es treballa menys i hi ha més joves que no fan ni una cosa ni l’altra.

A Espanya, i Catalunya no és cap excepció, la pobresa s’hereta. La vulnerabilitat econòmica de moltes famílies es cronifica i va passant de generació en generació. La trampa de la pobresa està activa tant en anys de crisi com en anys de creixement econòmic. Les circumstàncies heretades tenen un pes important en la vida de les persones i són necessàries millors polítiques per reactivar l’ascensor social. D’aquestes, inclosa la política educativa, en podem parlar més endavant.

Adaptació al canvi climàtic

Continuem amb temperatures elevades per l’època de l’any, quan encara no ens hem recuperat dels asfixiants mesos de juliol i agost. Els líders mundials van establir el 2015 l’objectiu d’evitar que les temperatures mitjanes del planeta no augmentin més que 1,5 graus centígrads per sobre de les temperatures preindustrials a fi d’evitar els efectes més catastròfics del canvi climàtic. Però durant l’estiu ja s’ha superat aquest sostre crític. La successió d’accidents meteorològics tan extrems comporta un avís per als humans: adaptar-se o morir. Què s’està fent malament? Fins ara, els nostres líders polítics s’han centrat a reduir l’emissió de gasos contaminants a l’atmosfera, com el diòxid de carboni i el metà, tot descuidant l’adaptació. Posant un preu a la tonelada de CO2, Europa pretén reduir l’escalfament global. Però l’únic que aconsegueix reduir és la competitivitat de l’economia, perjudicant els ingressos i l’ocupació. Els principals responsables de les emissions de gasos d’efecte hivernacle són la Xina i els EUA. El president Biden s’ha compromès tímidament a reduir les emissions, però no la Xina. De fet, la potència asiàtica consumeix 6 vegades més carbó que la resta del món. Científics de Hawaii han registrat aquest estiu 424 parts per milió (ppm) a l’atmosfera, la concentració més alta de carboni detectada des que es van iniciar els registres. La consciència ambiental dels europeus, creixentment irrellevants a nivell mundial, és encomiable, però no serveix de res. El canvi climàtic és un problema global i les solucions també ho han de ser.

Tanta calor afecta negativament la salut, la gestió de l’aigua i la seguretat alimentària. La producció agrícola, també la pesca i la ramaderia, pateixen pèrdues de rendiment amb temperatures extremes i manca d’aigua. La interrupció del subministrament mundial de cereals i aliments pot provocar desnutrició i, en alguns països, fam generalitzada. Catalunya és un destí turístic molt popular, però el canvi climàtic pot ja estar afectant el seu atractiu. L’arribada de les hordes de turistes internacionals encara no ha recuperat els nivells previs a la pandèmia i la despesa mitjana tampoc ha augmentat. Temperatures tan altes en els mesos d’estiu poden canviar els patrons de demanda. La disminució de les reserves d’aigua augmenta els costos de producció per a molts sectors econòmics i les onades de calor prolongades també afecten el subministrament elèctric. L’hospital de Sant Joan de Déu de Reus ha confirmat aquesta setmana el primer cas de dengue autòcton a Catalunya no importat d’altres països, segons informe del departament de Salut de la Generalitat. Els mosquits que maten milers i milers de persones en zones tropicals podrien començar a terroritzar els nostres territoris. El mosquit tigre, varietat que no estava present aquí abans del 2004, té capacitat per infectar, encara que de moment sigui baixa.

I mentre les nostres autoritats insisteixen una i altra vegada en la reducció de gasos contaminants, descuiden l’adaptació al canvi climàtic. Adaptació en el sentit d’adequar la nostra activitat a les noves condicions climàtiques. Per exemple, facilitant la instal·lació d’aïllant tèrmics a les vivendes. O no autoritzant la construcció d’edificis a les lleres dels rius inundables o a primera línia de mar. Com han comprovat els veïns del Montsià en les darreres pluges torrencials, el 15% de sòl urbanitzable està en zones amb risc d’inundació ja sigui perquè són a prop de rius o rieres que es poden desbordar o perquè no drenen bé l’aigua de les pluges. És evident que construir cases o indústries en zones de perill multiplica el risc de desgràcies. Desgràcies, com afirma l’alcalde d’Alcanar, que són conseqüència d’una mala ordenació del territori i de plans urbanístics mal fets que es basaven a projectar edificis a zones del terme municipal i deixaven de banda el curs natural dels elements. Tot el litoral del delta de l’Ebre és inundable, però també hi ha punts perillosos a diferents nuclis urbans. Es calcula, en total, que són 35.000 hectàrees a tot Catalunya.

Els Països Baixos, amb més del 25% del territori situat sota el nivell del mar, és un líder destacat en matèria d’adaptació. Quines lliçons ens pot ensenyar? Com a mínim, cinc. En primer lloc, els governs haurien de crear sistemes d’alerta. Amb només 24 hores de preavís es poden reduir el 30% dels danys. En segon lloc, s’han de millorar les capacitats de resposta dins els països de la UE. França i Alemanya ajudaren Eslovènia enviant-li ponts prefabricats en les inundacions de l’agost i avions d’extinció a Xipre quan els incendis forestals arrasaven l’illa. En tercer lloc, les assegurances només arriben a cobrir el 39% de les pèrdues causades pel clima extrem. Aquest percentatge és massa baix i s’hauria d’incrementar. En quart lloc, els governs han de prioritzar la prevenció per sobre de la recuperació d’un desastre. És més efectiu invertir en la neteja del sotabosc que en la lluita contra els incendis forestals. Finalment, els països han d’invertir conjuntament en la millora de la seguretat alimentària, cada cop més amenaçada per les condicions meteorològiques extremes. Més del 40% de les calories ingerides provenen de l’arròs, el blat i el blat de moro. Els rendiments d’aquests cultius baixen amb l’augment de les temperatures. Per tant, s’han de desenvolupar llavors resistents a la calor i cultius menys intensius en aigua. No oblidem que si la gent no es pot alimentar, el conflicte esclatarà.