Archive

Archive for Abril de 2017

L’esperança francesa es diu Emmanuel Macron

AFP_I520Q_20161116113612-kCAC-U411909094168J3D-992x558@LaVanguardia-Web.jpg (991×558)

Després de les eleccions franceses, la ultradreta de Marine Le Pen i el centrista Emmanuel Macron han passat a la segona volta. Un alivi temporal pel país veí i tota Europa, especialment quan tot fa indicar que Macron serà el proper president i que França evitarà el cop autoritari i populista que representa l’altra candidata. Donat el pes i la importància de França a la Unió Europea, aquesta evita temporalment la seva dissolució. Malgrat tot, ni els francesos ni els europeus tenen molt a celebrar. Això es deu al fet que, en els últims anys, ha sorgit un fort sentiment popular en contra de l’establishment francès que inclou tendències extremistes d’esquerra i de dreta que no podem esperar que es moderin sota un president com Macron.

De fet, al voltant del 75% dels votants va rebutjar als partits tradicionals, i les properes eleccions del 7 de maig seran les primeres en què no participarà, com a mínim, un representant d’aquests partits des que es va fundar la Cinquena República el 1958. Un 21% va votar per la ultradreta de Le Pen i un 20% va votar per la ultraesquerra de Jean-Luc Mélenchon, el candidat obertament neocomunista i chavista que prometia aliar-se amb Veneçuela i Cuba. És a dir, un 41% dels votants francesos va donar suport a candidats que proposen alguna combinació de les següents idees: abandonar la UE i optar pel proteccionisme, tancar les fronteres a la immigració, implementar un impost del 100% a la renda màxima, rebutjar els tractats de lliure comerç, acostar-se a la Rússia de Putin, incrementar la gegantina burocràcia francesa o sacrificar les llibertats civils a la guerra contra l’enemic exterior.

Alguna cosa no funciona al país gal perquè tants francesos repudiïn les polítiques i els valors que fins ara suposadament han representat. El sistema no funciona. Ha produït una desocupació alta i de llarga durada (10% en general i 25% d’atur juvenil) i baix creixement econòmic (només l’1,1% l’any passat). En situació de relativa bonança econòmica, ningú s’aventura a iniciar viatges totalitaris cap a l’opressió o socialismes autoritaris cap a la misèria. L’elevadíssima despesa pública, equivalent al 58% del PIB de França (19.000 euros per habitant) i expressió de l’arrelat jacobinisme keynesià, ha estat incapaç de vertebrar socialment el país veí i reactivar-lo econòmicament. L’anèmic creixement és clarament insuficient per oferir un futur esperançador als joves francesos i per integrar els també francesos descendents d’immigrants de segona o tercera generació. Els extrarradis de les grans ciutats, les tristament famoses banlieues, es converteixen en guetos excloents i en perillosos focus d’incubació d’idees gihadistes.

Per a molts francesos, la culpa ve de l’exterior: de la globalització i de la UE. En realitat, però, l’origen de la majoria dels problemes és nacional. L’Estat és enorme i insostenible. La despesa pública és la segona més alta de la zona euro, i els impostos a la renda es troben també entre els més elevats del món. Les regulacions laborals són extremadament rígides. L’Estat benefactor s’ha convertit en un monstre, en un veritable Leviatà, que va consumint cada vegada més recursos alhora que desanima l’ocupació.

Davant la manca d’oportunitats i els insuficients registres econòmics, l’elit governant ha estat incapaç d’implementar les reformes necessàries. Irònicament, França ha intentat exportar la seva malaltia a altres països de la UE. Ha descoratjat reformes en altres països que volen reduir el seu nivell de despeses i impostos, i ha volgut centralitzar més decisions a Brussel·les, on té un ampli poder. Els francesos tenen raons per desconfiar de la UE. Després que van rebutjar la Constitució europea el 2005, els buròcrates de Brussel·les la van rebatejar com Tractat de Lisboa i l’han imposat sense l’aval de les urnes. Aquesta actitud oficial està darrere de l’anomenat dèficit democràtic que afligeix ​​Europa i que tant ha fet per fomentar l’extremisme europeu. Previsiblement, l’Elisi acollirà com a proper president de la república a Emmanuel Macron. Un president que governarà sense majoria al Parlament. Els dos partits francesos d’extrema dreta i extrema esquerra tenen vasos comunicants entre ells. Si França no es regenera econòmicament i socialment, els extremismes polítics reapareixeran amb més força encara per fer fracassar tant la Cinquena República francesa com la Unió Europea.

El corredor central del Mediterrani

BO-CORREDOR2_1_630x630.jpg (630×630)

En moments de feblesa econòmica i institucional, tant interna com a Europa, on el triomf a les eleccions franceses dels extremismes de dreta o esquerra certificaria la defunció del somni europeu, és especialment important reforçar el mercat comú i les infraestructures com el corredor mediterrani que el vertebren. Aquest eix de transport, considerat prioritari per la Unió Europea (UE), ha d’unir Algesires amb el Bàltic, passant pel centre d’Europa. En total són uns 3.500 quilòmetres, sense comptar els diferents ramals, i el tram espanyol és de 1.300 quilòmetres. El corredor mediterrani hauria de tenir doble via i ample internacional en tot el traçat, de manera que se separi el tràfic de mercaderies del transport de viatgers. Però el que és prioritari és l’accés ferroviari a tots els ports d’interès general del recorregut, entre els quals destaquen Barcelona, València i Tarragona.

En un nou context de l’economia del coneixement i de la informació, la logística abasta el cicle productiu sencer. A més del producte cal moure persones i informació, per la qual cosa les infraestructures de transport i també les de telecomunicacions, són un element fonamental de la competitivitat d’un territori i d’una ciutat. Els costos logístics són més elevats que els mateixos costos laborals. En la fabricació d’un cotxe, per exemple, els costos de materials representen un 65% del cost total de producció, els costos logístics un 10% i els costos de personal un 8%. Europa ha perdut la batalla de la producció, perquè l’ha guanyat Àsia. Hem d’aprofitar, però, la distribució del que altres països emergents fabriquen. I, tinguem-ho clar, això també comporta processos industrials d’acabament d’alt valor afegit. L’economia del coneixement que s’obre pas amb la globalització exigeix més eficiència en la producció i en la distribució dels productes, el que implica xarxes de transport desenvolupades i complexes.


Considerem, per exemple, els ports flamencs de Bèlgica. Estan altament especialitzats i operen amb un elevat grau d’eficiència, fins al punt que els ports d’Anvers i de Zeebrugge són considerats els dos ports més competitius de la UE. Generen més de 350.000 llocs de treball i suposen el 15% del PIB de Flandes. A diferència dels estibadors portuaris espanyols, funcionen 24 hores seguides i no tanquen a l’agost per vacances. També a diferència de l’Estat espanyol, els serveis burocràtics i les inspeccions sanitàries són àgils i fàcils. La complementarietat dels quatre ports flamencs, integrats per excel·lents comunicacions, és el model a seguir pels ports catalans i valencians. Ara bé, mentre que a Anvers el 27% del tràfic total es descarrega en tren, a Barcelona és només el 6%; i mentre que els camions representen allà el 37%, a Barcelona són el 94% restant. Del port d’Anvers en surten de mitjana més de 220 trens diaris. Per què del de Barcelona en surten tan pocs?


La raó última és que Espanya ha estat colonitzada per Castella, i Catalunya per Espanya. Una conseqüència és que el corredor mediterrani connecta Madrid, Algesires i alguns ports de la costa est espanyola amb Europa. És a dir, l’eix d’Algesires, el principal port espanyol del Mediterrani, fins a França no ressegueix la costa mediterrània, sinó que passa per Madrid. Amb aquesta concepció tan centralista de l’Estat, obres ferroviàries a Madrid, com el túnel entre Chamartín i Atocha o l’estesa de l’ample europeu fins a la terminal de Barajas, són pagades amb fons reservats al corredor mediterrani. Alhora, l’arc mediterrani espanyol, amb la meitat de la població total i la meitat del PIB de l’Estat, generador del 60% de totes les exportacions espanyoles, pateix dèficits crònics d’infraestructures bàsiques. Espanya és una potència mundial en tren radial d’alta velocitat a Madrid, però és tercermundista en xarxa de rodalies i transport de mercaderies.

Match Ball a França i la UE

le pen melenchon.png (1000×482)

Aquest diumenge es celebraran a França la primera volta de les eleccions presidencials. Un altre match ball al projecte de construcció europea. La victòria al país gal de l’extrema dreta de Marine Le Pen i de l’extrema esquerra de Jean-Luc Mélenchon significaria l’estocada definitiva a una integració trontollant i en hores baixes. L’eix franco-alemany és la gènesi de la UE. Si el proper resident a l’Elisi decideix abandonar l’euro, trencant el mercat comú europeu amb mesures proteccionistes i proclames xenòfobes a l’estil Donald Trump, la caiguda a l’abisme estarà garantida. No deixa de ser sorprenent que França, un país ric amb rendes mitjanes de 34.000 euros per habitant (només 24.000 euros en el cas d’Espanya), es debati en aquest dilema. L’ascens dels extremismes polítics es produeix quan la població està profundament descontenta del seu govern i la situació socioeconòmica és dolenta. En situació de relativa bonança econòmica, ningú s’aventura a iniciar viatges totalitaris amb destí a l’opressió i socialismes autoritaris amb destí a la misèria. L’elevadíssima despesa pública, equivalent al 58% del PIB de França (19.000 euros per habitant) i expressió de l’arrelat jacobinisme keynesià, ha estat incapaç de vertebrar socialment el país veí i reactivar-lo econòmicament. De fet, els registres de creixement econòmic de França són pobres i anèmics (0,2% el 2012, 0,6% el 2013, 0,6% el 2014, 1,3% el 2015 i només 1,2% el 2016), clarament insuficients per oferir un futur esperançador als joves francesos i per integrar els també francesos descendents d’immigrants en segona o tercera generació. Els extrarradis de les grans ciutats, les tristament famoses banlieues, es converteixen en guetos excloents i en perillosos focus d’incubació d’idees gihadistes.

Els dos populismes francesos de l’extrema dreta, Le Pen, i l’extrema esquerra, Mélenchon, després del Brexit al Regne Unit i l’elecció de Donald Trump a Estats Units, és una realitat que preocupa la UE i un malson per als francesos, que es debaten entre el dolent i el pitjor. Mélenchon, a diferència de Le Pen, no ha dit que traurà a França de la Unió Europea, però segueix mostrant-se molt crític amb les institucions europees i ha dit que vol renegociar els tractats. Mélenchon defensa “una sortida conjunta dels tractats europeus per a tots els països que ho desitgin i la negociació d’altres regles”. La seva segona preferència és “la sortida unilateral dels tractats europeus per part de França”. Als seus 65 anys, Mélenchon compta amb un suport de fidels votants per la seva ferma posició contra la globalització i el militarisme occidental.

Era membre del Partit Socialista i ministre del govern abans d’abandonar la formació per considerar que practicaven polítiques massa pro-empresarials. Mélenchon proposa un paquet d’estímul de 100.000 milions d’euros per ajudar a combatre la pobresa, millorar els serveis públics i protegir el medi ambient. Preveu una despesa addicional del Govern de 173.000 milions d’euros per impulsar el creixement en més de 2 punts percentuals a partir de 2018 i crear més de 3 milions de llocs de treball. En definitiva, que si França ja és el país d’Europa amb més despesa pública, la solució comunista passa per incrementar encara més la despesa pública i convertir-se en un país a imatge i semblança de l’antiga URSS.

Mélenchon també vol limitar la remuneració dels executius a 20 vegades la de l’empleat amb els salaris més baixos, prohibir que les empreses paguin dividends si han acomiadat a treballadors per raons econòmiques, imposar controls de capital per combatre el frau fiscal i ampliar la base imposable dels que paguen l’impost de patrimoni. El polític comunista vol imposar un impost del 90% sobre qualsevol persona que guanyi més de 400.000 euros a l’any. Mélenchon vol canviar l’estatus del Banc Central Europeu perquè presti directament als països membres, renegociant els tractats de la UE i eliminant els límits pressupostaris i fiscals de la UE, cosa que Alemanya i altres països membres no estarien disposats a acceptar. Mélenchon també vol fer marxa enrere en l’impuls per liberalitzar els mercats, incloent serveis públics, telecomunicacions, energia i transport. El candidat ha promès nacionalitzar les empreses d’autopistes, els proveïdors d’energia Electricité de France , però no nacionalitzar bancs, com Mitterrand.

La candidata ultradretana a les presidencials franceses, Marine Le Pen, és molt més extrema en el seu escepticisme amb la UE. Proposa restablir el franc i dinamitar l’eurozona, perquè està convençuda que “l’euro morirà” i diu que per evitar el caos que es podria generar per una desaparició abrupta, cal fer-ho “amb concertació”. La presidenta del Front Nacional també vol deixar d’aplicar “immediatament” la lliure circulació dins de l’espai Schengen i restablir controls sistemàtics a les fronteres franceses. Le Pen pretén controlar la immigració i suspendre visats, ja que per ella “és un pes que s’ha fet insuportable des del punt de vista econòmic i social”. Le Pen també exigeix expulsar tots els estrangers fitxats per radicalisme i als condemnats per qualsevol delicte, retirar la nacionalitat als sospitosos de terrorisme, i impedir l’adquisició de la nacionalitat francesa per estrangers nascuts a França quan siguin delinqüents reincidents.

Els dos partits francesos d’extrema dreta i extrema esquerra coincideixen en els seus atacs a la política tradicional i l’establishment, de manera que hi ha vasos comunicants de votants que tant poden decantar-se per un com per l’altre. Cal veure quin serà el resultat de la segona volta, previst pel proper 7 de maig. En qualsevol cas, però, si no es regenera econòmicament i socialment França, els extremismes polítics faran fracassar tant la Cinquena República francesa com la Unió Europea.

El Via Crucis fiscal d’Espanya

Estem en plena campanya de renda i els contribuents hem de passar comptes amb Hisenda. El gran recaptador proclama que al 75% els hi sortirà la declaració a retornar. Són grans titulars que amaguen una realitat fiscal molt més negativa. D’entrada, recordem que Hisenda no fa el paper dels Reis Mags ni del Pare Noel. Hisenda recapta anticipadament i sense misericòrdia els impostos. Només quan la liquidació final de l’impost resulta inferior a les quantitats ja anticipades mitjançant les retencions mensuals del salari, Hisenda retorna la diferència. Convé recordar que el salari mitjà a Espanya és de 22.858 euros anuals. Si li afegim el mínim del 29,9% que paga l’empresa en concepte de cotitzacions a la Seguretat Social, el salari brut total es converteix en 29.693 euros. El treballador també suporta la seva part de la Seguretat Social (6,35%) i la retenció de renda (15%). Al final, el sou net es redueix a només 17.978 euros. Això és un 40% inferior al salari brut total. D’una paga mensual bruta de 2.121 euros passem a un import net de només 1.280 euros. Per tant, la càrrega fiscal directa dels treballadors espanyols, per impost de renda i Seguretat Social, és del 40%. Per suposat, tot és abans de consumir i pagar l’IVA. Un 80% del sou net es destinarà a la compra de béns i serveis bàsics, suportant addicionalment el gravamen general d’IVA del 21%.

L’escletxa fiscal d’Espanya del 40%, només considerant la imposició directa i deixant apart l’IVA, és superior a la mitjana dels països rics de l’OCDE. Dinamarca i Holanda, clarament més pròspers, només suporten el 36,5% i 37,5% respectivament. Per tant, el contribuent mitjà espanyol realitza un gran esforç fiscal i paga impostos molt elevats per rebre uns serveis públics clarament inferiors als dels nostres veïns nòrdics. Un pretès contracte social consistent a pagar com un ric per rebre serveis tercermundistes no és un contracte just. Hi estarem d’acord. Per molta propaganda que faci Hisenda, els ciutadans espanyols som ferotgement espoliats per la voracitat fiscal de l’Estat. El sou mitjà suporta una càrrega tributària superior a 13.500 euros anuals. No podríem disposar d’aquests diners, any rere any, i elegir nosaltres entre ofertes competitives subministrades per múltiples proveïdors?

Si sortim de l’entorn europeu, amb elevades càrregues tributàries generals, i ens comparem amb altres països desenvolupats, la situació d’Espanya empitjora més encara i esdevé un veritable infern fiscal. Concretament, la fiscalitat directa espanyola és un 50% superior a la de països com Irlanda i Austràlia, pràcticament el doble que la de Corea del Sud, Israel, Suïssa o Nova Zelanda, i més de cinc vegades superior a la de Xile. Dit d’una altra manera, si en lloc de fixar-nos en alguns països de la Unió Europea, com Itàlia i França, ens plantegéssim emular països com Nova Zelanda o el Regne Unit, el treballador mitjà espanyol pagaria cada any entre 2.300 i 5.700 euros menys. Amb estàndards xilens, 8.600 euros menys.

Amb aquestes xifres a la mà que, com hem dit, haurien de completar-se amb la també agressiva tributació indirecta (IVA), sembla bastant clar que Espanya és, en termes comparatius, un dolorós via crucis per als treballadors. Que alguns veïns europeus tinguin nivells impositius superiors (Itàlia amb el 47,8%, França amb el 48,1% i Bèlgica amb el 54%), no hauria de ser cap excusa per manifestar-se contra un sistema que ofereix poc a canvi de molt. Hem de fixar-nos en els països rics amb impostos moderats: Nova Zelanda (37.500 dòlars de renda per càpita; 17,9% d’impostos directes), Japó (40.800 dòlars; 32,4%), Regne Unit (42.200 dòlars; 30,8%), Canadà (44.200 dòlars; 31,4%), Austràlia (47.200 dòlars; 28,6%), EEUU (56.500 dòlars; 31,7%), Suïssa (63.000 dòlars; 21,8%) i Irlanda (70.800 dòlars; 27,1%). Podem elegir entre l’estancament amb impostos elevats o la prosperitat amb impostos moderats. Quin és preferible?