El conflicte amb la Rússia de Putin

Rússia ha decidit atacar obertament Ucraïna, després de reconèixer com a repúbliques independents els territoris de Donetsk i Lugansk, a la regió del Donbàs, on fa anys que Putin finança grups armats prorussos. Amb aquesta decisió, Moscou no només incompleix els Acords de Minsk signats el 2015, sinó que inicia un conflicte internacional amb conseqüències imprevisibles. Fins ara, el cost del conflicte entre Rússia i Ucraïna, que acumula més de 14.000 morts des de 2014, ha estat devastador per a Ucraïna, reduint el PIB dels 183.000 milions de dòlars el 2013 a 91.000 milions el 2016. Encara avui continua estant un 15% per sota del nivell del 2013. No s’ha de desestimar la gravetat de la situació. Quan Rússia es va unir a la guerra civil a Síria, l’estiu del 2015, l’aleshores president dels EUA Barack Obama va afirmar que Síria es convertiria en el Vietnam de Rússia. Però es va equivocar. No ha estat així. Moscou ha acumulat més influència a la regió i ha guanyat amb Assad un soci lleial per a les seves aspiracions de poder. Ara Putin vol controlar Ucraïna, com ja ha fet amb Bielorússia i Kazakhstan. Si Rússia aconsegueix el control o la desestabilitza a gran escala, una nova etapa podria començar a Europa. La sobirania russa sobre Ucraïna provocaria una onada d’inseguretat als països de l’est. I així com l’exèrcit rus és poderós, dedicant el país postcomunista més de l’11% de la despesa pública a defensa, la UE no té un exèrcit comparable. Europa dedica moltíssims recursos a mantenir l’Estat del Benestar, però molt pocs a defensa. La continuïtat del Welfare State europeu dependria de l’ajuda prestada pel Warfare State dels EUA de Joe Biden. Aquest país celebrarà les properes eleccions el 2024. I d’aquestes en pot dependre el futur d’Europa. El triomf de Donald Trump o d’un candidat afí podria destruir la relació transatlàntica en un moment de màxim perill, qüestionant les garanties de seguretat de l’OTAN al vell continent.

Els refugiats ucraïnesos, amb el conflicte, poden fugir massivament del país. Quina capacitat té la UE per acollir-los i integrar-los? De quina manera l’èxode alimentaria el creixement dels partits d’extrema dreta i el seu discurs xenòfob? Podria Espanya, un país en regressió demogràfica i necessitat de població jove i emprenedora, ubicar-los en el seu territori i dinamitzar l’estructura productiva? Si Moscou opta per la confrontació directa amb Occident, Pequín podria ser el seu soci preferent. El món es polaritzaria i un dels blocs emergents seria l’aliança entre Rússia i Xina. Fins i tot aquest darrer, envalentonat per l’exemple rus, podria plantejar la invasió de Taiwan. El conflicte es descontrolaria i les conseqüències serien tràgiques. Les sancions econòmiques imposades faran més mal a Europa que a Moscou, per la dependència que tenim del gas de Sibèria. Les exportacions europees de vehicles a Rússia són fàcilment substituïbles per les xineses. Un motiu més que enfortiria l’eix Moscou-Pequín. En canvi, les exportacions russes de gas al continent, que suposen el 40% del consum, només són substituïbles pel gas liquat molt més car provinent dels EUA. L’encariment del gas i el preu del petroli superant els 100 dòlars per barril és una amenaça econòmica seriosa. Incrementarà les tensions inflacionistes, també del tipus d’interès, i frenarà el creixement econòmic. Concretament, s’estima que per cada 10 dòlars d’encariment del preu del petroli, el PIB espanyol disminueix 25 dècimes. La incipient recuperació, per tant, quedaria estroncada. En paral·lel, altres matèries primeres com el blat o l’alumini també s’estan encarint. Per altra banda, Rússia és una potència militar amb armament nuclear, però sense fortalesa econòmica. La seva població ronda els 145 milions i el PIB amb prou feines supera els 1,5 bilions de dòlars. És inferior al d’Itàlia i només un 10% superior al d’Espanya. El gas i el petroli representen el 15% del PIB i proporcionen el 36% dels ingressos públics.

L’objectiu de Putin a Europa de l’Est és força clar. L’autòcrata rus enyora el passat poder soviètic i vol restaurar l’imperi, amb l’estatus de gran potència i la influència que Rússia va perdre fa 30 anys, amb la desintegració de la Unió Soviètica el 1991. La resposta pot ser, i no és una contradicció, al mateix temps pro-russa i anti-Putin. El tsar Alexandre II, al segle XIX, va intentar modernitzar i occidentalitzar Rússia. Va ser assassinat el 1881. Alexei Navalny, un opositor polític de Putin que vol que Rússia segueixi el camí europeu, va ser enverinat i ara està tancat a la presó. A molt curt termini, Europa necessita de la força militar dels EUA i l’OTAN per lluitar i deposar el dèspota rus. Però la UE i l’economia russa són complementàries i es necessiten mútuament. Europa ha de mantenir oberts tots els canals possibles de relació amb Rússia. És possible que Josep Borrell no sigui el més idoni per ocupar el càrrec d’alt representant de la UE. Figures de gran capital polític, com Angela Merkel, podrien reubicar-se en el firmament europeu amb capacitats de decisió. A llarg termini, la UE hauria d’integrar Ucraïna a l’espai comunitari i, fins i tot, també la Rússia post-Putin. Perquè no oblidem, com deia l’economista francès Bastiat, que l’alternativa al lliure comerç és la guerra. I la guerra ja ha començat.

La festa de la Llum

Els manresans celebrarem demà la Festa de la Llum, lligada a la construcció de la séquia en el segle XIV i l’arribada de l’aigua a la ciutat de Manresa. El bisbe de Vic Galcerà Sacosta s’oposava a la construcció de la séquia, ja que aquesta obra reduiria el cabal d’aigua d’uns molins de la seva propietat i amb això també les seves rendes. La condemna moral i excomunió de la ciutat durant 5 anys per la defensa dels interessos patrimonials del mitrat és un exemple més de la dificultat de servir Déu i les riqueses alhora. La llegenda explica que el dia 21 de febrer de 1345 una llum resplendent va arribar, provinent de Montserrat, fins a l’església del Carme. Aquest senyal diví va fer reconsiderar l’actitud del bisbe, que aixecava l’excomunió sobre la ciutat i feia realitat, finalment, que l’aigua arribés a Manresa el 1383. Amb aquesta gran obra d’enginyeria civil, encara en actiu, de 26 quilòmetres de llarg i amb un desnivell de només 10 metres, es solucionava el problema de la sequera i la manca de collites que van fer caure molts manresans en la pobresa i la carestia d’aliments, les malalties i les epidèmies. I això va ser una realitat en el segle XIV, el segle d’or de la ciutat, quan menys de cinc mil manresans varen ser capaços de construir per a la posteritat monuments com la séquia, la Seu, el magnífic temple gòtic del que es signà el contracte de construcció l’any 1322, ara fa per tant 700 anys, les esglésies del Carme, Sant Pere Màrtir i Sant Miquel, destruïdes durant la guerra civil, i el Pont Nou.

En el primer terç del segle XIV, Manresa era una ciutat en ascens. L’agricultura, l’artesania i el comerç prosperaven. Però una sequera severa va tenir lloc l’any 1333, anomenat ‘el mal any primer’, i la situació es va prolongar fins a fer-se insostenible. La manca de collita va portar fam i pobresa, mort i emigració. La solució passava per dur aigua a la ciutat; per beure i per regar els camps. La qüestió era com portar-la i es va decidir construir una séquia. Per a iniciar el transvasament, el rei Pere III no només va donar el seu permís, sinó que concedia una rebaixa d’impostos per tal d’impulsar la seva construcció. L’exempció fiscal consistia en la reducció de tots els impostos que la ciutat hauria de pagar en els següents 10 anys a només 5.000 sous anuals en concepte de quèstia (una mena d’IRPF medieval). El període daurat de Manresa, que va coincidir també amb el de la corona catalanoaragonesa, va ser breu. La Manresa del segle XV va ser menys burgesa i urbana que la del segle anterior. La pesta, el debilitament de l’economia i l’augment dels impostos varen invertir el cicle econòmic. La riquesa inventariada dels ciutadans va caure de 3.000 lliures a només 800. Un decrement superior al 70%. Manresa, en regressió, perdia habitants. Qui s’ho podia permetre abandonava la ciutat per anar a viure als dos centres urbans més importants de la Corona d’Aragó: Barcelona i, més especialment encara, València.

L’ensenyança que se’n pot extreure del segle d’or de la nostra ciutat de Manresa és doble. En primer lloc, la importància fonamental de la iniciativa emprenedora en la promoció d’obres d’interès públic i col·lectiu, construint la societat des de baix (i no a l’inrevés) amb iniciatives d’ampli abast social que fan camí per l’impuls de la societat civil. Es tracta de què l’esperit emprenedor privat fecundi l’àmbit públic i la societat civil arrossegui els dirigents, i no pas que el sector públic posi pals a les rodes de la iniciativa privada o que els desitjos dels polítics s’imposin als de la ciutadania. Com van fer els nostres avantpassats del segle XIV. I no com fem ara, per exemple, al pagar 15 milions d’euros per l’expropiació d’uns terrenys a les Saleses de rendibilitat social nul·la o molt baixa. La segona ensenyança és la necessitat de tenir un sistema fiscal estable i previsible, suportable i no confiscatori, que no desincentivi els esforços productius de la ciutadania. De nou, malauradament, quelcom força allunyat del que tenim en l’actualitat.

Aquest any, la festa de la Llum coincideix amb l’estada a la ciutat d’Ignasi de Loiola fa exactament cinc segles. El sant penitent, que transitava a diari pel carrer de Santa Llúcia per anar de l’hospital a la Seu, a ben segur que va visitar l’església del Carme. Ignasi va veure la llum en l’episodi de l’exímia il·luminació del Cardener. Però Ignasi va experimentar també enlluernaments capciosos i profundament enganyosos que el varen portar a les portes del suïcidi. Hem de ser capaços de discernir una de l’altra. L’enlluernament cega, no és constant, fa molt soroll per no res, és arrogant, prioritza l’ego i les necessitats del jo a les d’altri. La il·luminació, en canvi, et mostra el camí, evita ensopegades, anima a avançar, asserena i et conforta. Com diu el primer vers de El Retaule de la Llum, estrenat per l’Orfeó Manresà, som una ciutat molt noble, una vila molt lleial. Que la Llum ens il·lumini.

El problema energètic

Europa es troba en plena crisi energètica, amb uns preus de l’electricitat disparats que castiguen les famílies i resten competitivitat a les empreses. Amb tot, l’objectiu del govern espanyol pel 2050 és aconseguir que les energies descarbonitzades proporcionin el 100% de l’electricitat. Per tant, les polítiques energètiques d’Espanya se centren en el desplegament massiu d’energies renovables. Els seus defensors prometen que deixar d’utilitzar combustibles fòssils (carbó, petroli i gas) no només mitigarà el canvi climàtic, sinó que també reduirà les tensions sobre els recursos energètics. Però potser no serà ben bé així. La transició pot afectar les relacions de poder entre estats, el procés de globalització, les relacions entre països i la convergència econòmica. Amb els objectius de descarbonització, l’accés a l’energia neta introduirà nous riscos i incerteses. La Segona Revolució Industrial va transformar el petroli en una commodity estratègica. La seguretat del Regne Unit, per exemple, depenia més del petroli d’Iran que del carbó de Newcastle. I fins ara, els països amb jaciments de petroli i gas han mantingut la seva importància geopolítica i assegurat una font notable d’ingressos econòmics.

En un món d’energia neta, però, la font de poder serà el control de la producció de minerals com el cobalt, el coure, el liti, les terres rares o el níquel, que són fonamentals per a diverses tecnologies, incloses les turbines eòliques i els vehicles elèctrics. El petit nombre de països que subministren la gran majoria de minerals crítics guanyaran influència internacional. I és que un únic país, la República Democràtica del Congo, acapara més de la meitat de l’oferta mundial de cobalt, Austràlia la meitat de l’oferta de liti i la Xina la meitat de l’oferta de terres rares. En comparació, els tres productors de petroli més grans del món (Aràbia Saudita, Rússia i els Estats Units) representen cadascun només el 10% de la producció mundial de petroli. Una altra manera en què un país podria guanyar influència en un entorn de zero emissions netes és mitjançant la producció i exportació de combustibles baixos en carboni, especialment l’hidrogen. Amb el temps, es preveu que els subministraments d’hidrogen es localitzaran en països com els del Golf Pèrsic, que tenen grans quantitats d’energia solar barata. D’aquesta manera, alguns dels petroestats amenaçats per la substitució dels combustibles fòssils podrien transformar-se en electroestats.

Arribar a aquest món de zero emissions netes de CO2 el 2050 generarà forces contràries a la globalització. Un món descarbonitzat dependrà més de l’electricitat, i un món més dependent de l’electricitat veurà reduït el comerç global d’energia. L’AIE considera que, el 2050, el comerç total relacionat amb l’energia representarà només el 38% del que seria si es mantingués la trajectòria actual. I en comparació amb el petroli i el gas, és molt més probable que l’electricitat es produeixi a nivell local o regional; menys del 3% de l’electricitat mundial es va comerciar a través de les fronteres el 2018, en comparació amb el 66% del subministrament mundial de petroli. Lligat amb això, els EUA i Europa són responsables de la meitat del total d’emissions de CO2 des de l’inici de l’era industrial. En canvi, només el 2% prové del continent africà. A mesura que els països rics exigeixin reduir les emissions de carboni i els països en desenvolupament es centrin en les necessitats de creixement dels seus ciutadans, els dos grups de països entraran en conflicte. El fracàs dels països rics a l’hora d’ajudar els països pobres serà una font de tensió, perquè els països en desenvolupament suporten de manera desproporcionada el pes dels danys que no han causat. L’energia solar o eòlica pot ser una excel·lent manera de satisfer algunes necessitats mediambientals del món ric, però són insuficients per alimentar la multitud famolenca i sostenir la industrialització incipient dels països endarrerits. A més, diversos països pobres del món, com Moçambic o Tanzània, tenen importants reserves d’hidrocarburs que intentaran aprofitar. Amb quina autoritat poden els països rics, utilitzant la coartada del canvi climàtic, aturar el desenvolupament dels països pobres?

Pel que fa a Espanya, la situació energètica és un problema estructural que ve de lluny i afecta negativament empresaris i famílies. El control del mercat oligopolístic el tenen les grans empreses i el poderós lobby polític. La interconnexió elèctrica amb França és molt baixa i Espanya segueix sent en gran part una illa energètica que difícilment pot participar en el mercat elèctric europeu. L’objectiu d’interconnexió mínim que recull el nou reglament europeu és del 15%, però Espanya amb prou feines arriba al 6%. Per altra banda, la manca de combustibles fòssils (la dependència energètica de l’exterior supera el 70%) ha obligat sempre a importar-los.  Les renovables haurien d’ajudar a solventar aquest problema i fomentar un model de producció d’energia elèctrica descentralitzat, relativament proper als seus centres de consum, però problemes tècnics i administratius les estan frenant. L’energia eòlica, per exemple, amb més d’un 25% de la potència instal·lada a Espanya, genera menys energia que la nuclear. La política energètica, en base a un criteri de sostenibilitat, hauria d’apostar per un model energètic que prioritzi la seguretat energètica, la competitivitat econòmica i la sostenibilitat ambiental. Fer-ho al revés suposa un munt de problemes per a la societat.

El gas rus

L’escalada militar a la frontera entre Rússia i Ucraïna constitueix la crisi de seguretat més perillosa dels darrers temps. Les arrels del conflicte són històriques i vénen de lluny. Rússia, Bielorússia i Ucraïna procedeixen de l’anomenada Rus de Kíev, una confederació de tribus eslaves governades per una dinastia d’origen nòrdic entre els segles IX i XIII. Moscou considera Ucraïna el bressol de la civilització russa. En l’etapa soviètica cal recordar l’Holodomor, un genocidi contra el poble ucraïnès que va significar la mort per gana de milions de vides humanes a conseqüència de les polítiques governamentals de Stalin. Després del macabre episodi, el tirà va iniciar un programa de repoblació enviant milers de russos a les terres ucraïneses del sud-est buidades per la fam. Són les actuals Donetsk i Lugansk, zones no pacificades que continuen amb enfrontaments militars. Més recentment, en les negociacions sobre la reunificació d’Alemanya (1990), el president nord-americà George H.W. Bush va assegurar al líder soviètic Mikhail Gorbatxov que l’OTAN no s’expandiria cap a l’est si Rússia acceptava la reunificació alemanya. Però la promesa verbal, no garantida per escrit, no s’ha complert. Entre els membres actuals de l’OTAN hi trobem molts països pertanyents a l’antic bloc soviètic com Polònia, Romania, Hongria o els països bàltics. Washington va guanyar la batalla del poder, però aquesta batalla ha portat a la confrontació i no a la cooperació amb Moscou. El març de 2014 Rússia s’annexionava l’estratègica península de Crimea amb la ciutat de Sebastopol, enclavaments molt importants que donen accés al Mar Negre. I en els darrers anys, Moscou s’ha esforçat per reduir la dependència del sistema financer global i aprovisionar-se de divises estrangeres amb l’objectiu de reduir el poder sancionador dels Estats Units.

Força anys després que la UE veiés les orelles al llop, què ha fet per disminuir la dependència energètica del gas rus? Doncs ben poca cosa o res. Una vegada més, la dependència de Brussel·les del combustible rus la lliga de mans a l’hora de respondre als moviments del Kremlin. El projecte Power of Siberia-2 connectarà els jaciments de gas de Iamal, els mateixos que proveeixen el continent europeu, directament amb la Xina. Paral·lelament, el polèmic gasoducte Nord Stream-2 permetria a Rússia esquivar completament Ucraïna a l’hora d’enviar gas cap al centre d’Europa. Per tant, el control estratègic del gas el té Rússia, que es pot decantar per Europa o bé la Xina. El 2020, el proveïment total de gas a la Unió Europea va assolir els 480 bcm (milers de milions de metres cúbics), dels quals Rússia va subministrar-ne el 36% (175 bcm). Pel cas d’Espanya, Rússia proveeix el 9% del consum de gas, tot en forma de gas liquat. Substituir a curt termini les exportacions russes de gas a Europa és impossible sense causar molt de mal a l’economia, paralitzant la generació d’energia i encarint tota l’estructura productiva. I, de moment, Rússia ja està tancant l’aixeta. Com a resposta, Europa no té marge per augmentar la producció pròpia de gas, que és poc important. Algèria, un important productor de gas, manté tancat el gasoducte que abasteix Espanya a través del Marroc, per tensions entre els dos països, i Noruega, un altre destacat productor, està al límit de la seva capacitat exportadora. En qualsevol cas, s’estima que l’increment de la producció pròpia més l’augment de les importacions d’Algèria i Noruega podrien suplir com a màxim un 10% de la manca de gas rus (entre 15 i 20 bcm). De moment, es compensa la reducció del subministrament de gas rus amb la compra de gas natural liquat als Estats Units, això sí, a un preu molt superior.

Quines solucions podem trobar a aquesta situació? La primera seria l’energia nuclear. Amb els preus de l’electricitat pels núvols i amb les renovables incapaces de subministrar ni el 10% de l’energia total necessària, l’energia nuclear és més una solució que un problema. És la més barata de produir i l’única que garanteix el subministrament continuat, assegurant l’estabilitat del sistema elèctric. Tanmateix, la fissió nuclear no produeix gasos d’efecte hivernacle i, per tant, no contamina l’atmosfera. França és el país que més confia en aquesta energia i EDF la companyia elèctrica francesa, que factura a preus molt inferiors als que paguem aquí. Amb els preus de l’energia disparats i problemes amb el subministrament de gas, hauríem de fer nostra l’expressió anglesa “the only way is to go nuclear”. I la segona solució seria activar, de manera eficient, la via diplomàtica entre la UE i Rússia. Però aquí topem amb Josep Borrell, l’alt representant de la UE, que no s’ha entès amb el ministre rus Serguei Lavrov. Amb el nou govern alemany dividit sobre el paper de Rússia i la inoperància de Borrell, la UE es converteix en un titella dels EUA i perd una altra oportunitat de reivindicar-se com un actor global independent. Ens agradi o no, la UE s’ha d’entendre amb Rússia. El país euroasiàtic disposa de grans reserves energètiques, mentre que la UE exporta vehicles a Rússia. L’economista francès Frédéric Bastiat va afirmar que quan els béns no creuen les fronteres ho fan els soldats. El comerç i les relacions entre Rússia i la UE han d’evitar la guerra.