Arxius

Archive for Març de 2014

Amenaces a la feble recuperació

199106_nubes-campo

El darrer informe del Banco de España preveu un creixement del PIB de l’1,2% i l’1,7% pels anys 2014 i 2015. És una dada positiva en la mesura que confirma una feble recuperació, que permetrà una lleu, però insuficient, creació d’ocupació. L’atur no baixarà del 25% i les principals amenaces a la incipient recuperació són el dèficit fiscal, el deute públic i la crisi dels països emergents.

Incloent el rescat bancari, el dèficit públic serà del 7,1% del PIB el 2013, lluny del 6,5% fixat per Brussel·les. Instal·lats com estem a l’inici d’un llarg cicle electoral, és previsible que els polítics incrementin la despesa pública amb finalitats propagandístiques. Els desajustos pressupostaris, per tant, continuaran. I el deute públic també augmentarà, fins a superar el 100% del PIB. Per reduir l’endeutament públic, és necessari que l’increment nominal del PIB superi el tipus d’interès a pagar pel deute. I això queda lluny de la realitat, amb creixements nominals del 2% i un cost del deute del 4%. Segons el FMI, Espanya serà el segon país de la UE on més augmenti la ràtio deute/PIB, superant de llarg el límit del 60% del PIB fixat pel Pacte de Creixement i Estabilitat.

Per reconduir aquests desequilibris fiscals, només hi ha tres alternatives. La primera és un creixement econòmic vigorós, que ni existeix en el present ni se l’espera en un futur proper. La segona és l’impagament/condonació del deute i la tercera és la creació d’inflació. No seria la primera vegada que l’Estat espanyol deixa d’atendre els seus compromisos financers, desmontant la creença popular que considera el deute públic una inversió totalment segura. Igualment catastròfic seria cedir a la temptació inflacionista, amb la intenció de poder tornar el deute amb una moneda de menor valor. Això beneficiaria l’Estat, però perjudicaria els creditors i estalviadors, que se sentirien estafats i deixarien de finançar el govern, alhora que empobriria encara més tota la societat i podria provocar greus disturbis socials al carrer.

L’altra amenaça latent de la dèbil recuperació de l’economia espanyola són les economies emergents. Durant l’etapa prèvia a l’inici de la crisi, la gran expansió monetària orquestrada pels Bancs Centrals es va dirigir, en part, cap els països emergents en búsqueda d’oportunitats d’inversió. La retirada progressiva dels estímuls monetaris per part de la Reserva Federal està provocant una fuga de capitals d’aquests països, que ja ha desestabilitzat les principals borses mundials. El risc de contagi per Espanya ve de la pèrdua d’exportacions en aquests mercats i, també, del menor valor de les inversions a l’Amèrica Llatina. Si el dèbil creixement econòmic previst està basat en l’increment de les exportacions (5,1% el 2014 i 6,1% el 2015), està clar que la desacceleració dels mercats exteriors és una greu amenaça. Com ho és també tota la dinàmica de devaluacions competitives de les monedes, en aplicació flagrant de polítiques d’empobriment del veí, que podrien derivar en perilloses guerres de divises. L’últim que el món necessita és una reducció en el volum del comerç internacional, que no faria altra cosa que contribuir a empitjorar la crisi financera mundial. És un greu error que es va cometre a la Gran Depressió del 1929. Es tornarà a repetir ara en la Gran Recessió del 2008?

 

Anuncis

El nou augment d’impostos del govern del PP

Marinus van Reymerswaele - Two Tax Gatherers

Espanya incomplirà el 2013, una vegada més, els objectius de dèficit públic, que superarà el 7% del PIB incloent les ajudes a la banca. Això alimenta un deute públic descontrolat, que va pel camí de superar el 100% del PIB. Mentre que, des de l’inici de la crisi, les famílies han reduït els seus passius en 125.000 milions i les empreses en 255.000, l’Estat els ha incrementat en 557.000 milions. El sector públic és el més endeutat d’Espanya i, per això, el govern acaba de llançar una nova reforma fiscal que permeti incrementar, encara més, els ingressos públics.

En un primer pas, la majoria de productes que ara tributen al 10% d’IVA passaran al 21%: productes alimentaris, aparells mèdics per discapacitats, neteja, subministrament d’aigua, serveis socials… En un segon pas, el tipus impositiu es situarà en el 23%. Això, més l’increment dels impostos específics sobre el tabac i l’alcohol, i més la creació de nous impostos, preveu una recaptació addicional de 10.000 milions. Aquest sobreesforç fiscal té efectes socials regressius, al recaure sobre el consum, i tendirà a agreujar la ja desesperada situació de la població més pobre. Recordem que Espanya és el país de l’OCDE on més han augmentat les desigualtats entre rics i pobres, i que el 20% de joves entre 15 i 24 anys ni treballen ni estudien.

A canvi, l’executiu promet una rebaixa dels impostos directes (IRPF, Patrimoni i Societats). L’impost de renda passaria de 7 trams a només 4 i els tipus impositius es situarien entre un mínim del 20% i un màxim del 50%, més els recàrrecs autonòmics. A canvi, però, desapareixen totes les deduccions. S’eliminaria amb caràcter retroactiu la deducció per la compra de vivenda habitual i es deixarien de corregir les falses plusvàlues originades per la inflació. Per tant, s’amplia la base imponible de l’impost, pagant un percentatge lleugerament inferior sobre una quantitat notablement incrementada, exactament igual al que passarà amb l’impost de societats. Concretament, les empreses no podran deduir-se les inversions en activitats de R+D ni ambientals. Es suprimeix definitivament la lliure amortització dels actius i, a canvi, es redueix el tipus impositiu del 30% al 20%.

L’import a pagar per l’IBI també augmentarà, encara que no es pugui creure, especialment quan molts propietaris ja estan embargats per impossibilitat de compliment dels deutes tributaris. L’impost tindrà un tipus impositiu més alt, l’1%, i, pitjor encara, s’aplicarà sobre el valor de mercat de l’immoble i no sobre el valor cadastral com fins ara.

En definitiva, l’Estat exigeix un pagament d’impostos superior. Una vegada més, l’esforç per reduir els desequilibris fiscals recau sobre els soferts contribuents. L’altra variable de l’ajust, la reducció de la despesa pública, s’utilitza de manera selectiva i asimètrica. Hi ha permís per desmantellar els serveis bàsics de l’anomenat estat del benestar, com la sanitat, l’educació i els serveis socials. Però, en canvi, l’ajuda i el rescat bancari de les entitats financeres en fallida és sagrat i innegociable. El domini i el poder de l’oligarquia politico-financera és intocable, malgrat que una proporció creixent de la població lluiti per la pura subsistència i les esperances de tota una generació s’esvaeixin, vampiritzades per la voracitat fiscal d’aquest govern.

La crisi i els problemes d’oferta

CHINA, PREOCUPADA POR EL EXCESO DE NUEVAS CIUDADES VACÍAS, EN RECORTES DE LA PRENSA DIGITAL, DE XAVIER VALDERAS..

Els problemes socials i econòmics són, molt sovint, difícils de diagnosticar encertadament. Les polítiques econòmiques que s’apliquen, mai consensuades, generen importants efectes secundaris i, fins i tot, poden resultar contraproduents. A diferència dels fenòmens naturals, més predictibles i regulars, els fenòmens socials i els cicles econòmics ni són inevitables ni tenen una única interpretació.

La macroeconomia dominant considera que l’actual crisi financera i recessió global és un problema de demanda. Robert Shiller, un dels darrers Premis Nobel i estudiós dels mercats financers, defensa que la psicologia dels inversors, sempre voluble i propensa a desequilibris col·lectius, determina l’exuberància o fretura irracional dels mercats.

Amb la punxada de la bombolla immobiliària o la davallada en la venda de cotxes, per exemple, aquests sectors es troben amb una estructura productiva sobredimensionada i tenen necessitat d’acomiadar treballadors. Amb l’increment de l’atur, disminueix la capacitat adquisitiva i la despesa afecta negativament altres sectors. El paradigme econòmic actualment dominant considera que aquesta crisi és un problema de manca de demanda. Cal, per tant, estimular de nou la despesa.

Els keynesians prefereixen fer-ho a través de polítiques fiscals discrecionals, variant la despesa pública i els impostos. I els monetaristes prefereixen la intervenció expansiva dels Bancs Centrals, abaratint el tipus d’interès i augmentant l’oferta monetària. És el cas de la debatuda quantitative easing, o compra de deute públic per part del banc emissor, basant-se en el seu poder de monopoli públic de la moneda i amb recurs últim a la fabricació de bitllets. Ambdós corrents teòrics coincideixen, però, en la necessitat d’estimular la demanda. Que els simpatitzants de John Maynard Keynes prefereixin la política fiscal directa i els seguidors de Milton Friedman s’inclinin per la monetària, d’efectes més indirectes, és només una diferència instrumental, que no contradiu l’objectiu comú de fomentar la demanda. Ambdós persegueixen reactivar la despesa, ja sigui a través de subvencions a les empreses i desgravacions fiscals al consumidor, en el primer cas, o mitjançant abundant crèdit barat, en el segon.

Malauradament, ni aquesta teoria ni la seva pràctica, com la política japonesa del primer ministre nipó Shinzo Abe, superen un examen crític. El Japó, per superar la crisi iniciada el 1990, ha optat per incrementar la despesa pública (dèficit públic del 9% del PIB el 2013) i l’oferta monetària (compra de deute públic per valor de 50 bilions de iens i augment anual de la base monetària del 50%), provocant la depreciació del ien respecte el dòlar del 20%. Els resultats són molt decebedors. El Japó continua estancat (increment del PIB el 2013 de només l’1,5%), amb un deute públic estratosfèric (245% del PIB) i un enorme dèficit comercial exterior (les exportacions augmenten un 9% i les importacions el 25%). Entre 1990 i 2013, mentre el deute públic del Japó augmenta el 260%, el PIB nominal disminueix el 0,2%. La població nipona envelleix acceleradament (més del 25% tenen una edat superior als 65 anys), la innovació tecnològica perd força i l’estalvi total disminueix. En definitiva, les polítiques expansives de demanda han fracassat rotundament, tot impedint el reajustament productiu i perllongant la crisi. Insistir en estimular la demanda sense voler veure els gravíssims desequilibris de l’oferta és com pretendre conduir un cotxe que té doble carburador, però que està mancat de bugies i pneumàtics.

L’abaratiment del tipus d’interès orquestrat pels bancs centrals i la gran expansió del crèdit van crear i tornaran a crear, sempre i en qualsevol lloc, bombolles insostenibles. La psicologia i l’estat anímic de l’empresari no és la causa, sinó la necessària conseqüència d’una inversió massiva i errònia provocada per les polítiques monetàries ultraintervencionistes i centralment planificades. El que cal fer no és subvencionar empreses improductives, sinó fomentar l’estalvi i recuperar l’equilibri de l’estructura productiva, permetent la desinversió i liquidació ordenada de sectors com l’immobiliari i el financer, tot facilitant el reajustament dels recursos cap a altres negocis rendibles, probablement més propers al consumidor final.

L’informe Margallo i la reducció del 20% del PIB de Catalunya

Cava_TINIMA20120925_0336_18

La darrera iniciativa del govern central per frenar la marea independentista de Catalunya és un informe on adverteix que la secessió significaria la caiguda del PIB català en un 20%. La causa més important seria la reducció de les exportacions a Espanya i Europa, a més de la pèrdua d’inversions estrangeres i de fons regionals europeus, així com la deslocalització d’empreses. Quina credibilitat tenen aquestes xifres? Poca.

S’ha de considerar que les exportacions, equivalents a un 65% del PIB català, es calculen en termes de facturació i no pas de valor afegit com el PIB. El valor de les exportacions ve determinat pel treball d’empreses catalanes, en un terç del total, i també pels béns intermedis emprats en la seva producció, la majoria dels quals no són produïts a Catalunya. D’aquesta manera, l’informe Margallo, considerant que les exportacions catalanes a la resta d’Espanya són el 45% del total, calcula l’impacte sobre el PIB català d’una caiguda del 50% de les exportacions catalanes a la resta de l’Estat espanyol així:

0,5 x 0,45 x 0,66 = 0,1485 = 14,85%

Clarament, el resultat no és correcte. Les exportacions incorporen el valor afegit de les empreses exportadores catalanes, però també el valor dels béns intermedis utilitzats en la seva producció. La majoria d’aquests béns intermedis no són fabricats a Catalunya. I recordem que més de la meitat de les importacions catalanes són béns intermedis o béns de capital. Utilitzant dades de les taules input-output de l’economia catalana (Guinjoan i Cuadras Morató), el resultat seria:

0,5 x 0,45 x 0,20 = 0,045 = 4,5%

Per tant, en el supòsit pessimista que la reducció de les exportacions catalanes a la resta de l’Estat fos del 50%, la reducció del PIB seria del 4,5%.

A més, un hipotètic tancament del mercat espanyol introduïria incentius a internacionalitzar la producció catalana, com va passar amb el cava, i sempre permetria, en el curt termini, oferir el producte a altres destins amb preus rebaixats. Donat que el 45% de les exportacions catalanes es destinen al mercat espanyol, i considerant un boicot comercial que afecti al 20% dels productes catalans, que obligui a vendre aquests béns boicotejats amb una rebaixa del 35% del preu, l’efecte sobre el PIB català seria de l’1,6% (Pol Antràs). És una xifra important, però molt allunyada del cataclisme anunciat pel ministre Margallo i també molt inferior al dèficit fiscal català, que s’estima en el 8% del PIB (16.000 milions d’euros cada any, d’acord amb el mètode del flux monetari).

A més, els costos de la caiguda de les exportacions són temporals, però els guanys del dividend fiscal d’una hipotètica independència serien permanents. Per últim, cal considerar que el boicot difícilment afectaria les multinacionals que produeixen a Catalunya (40% de la producció industrial) ni les exportacions de béns intermedis (66% de les exportacions catalanes).

Inflació i atur descontrolats

frase-la-inflacion-es-la-madre-del-paro-y-la-ladrona-invisible-de-los-que-han-ahorrado-margaret-thatcher-150647

Ningú discuteix que les dramàtiques xifres de l’atur a Espanya continuaran mentre no s’ataquin les causes del problema, com les elevadíssimes cotitzacions socials a pagar, especialment per part de l’empresari. És ridícul pretendre convèncer la ciutadania que una expectativa de creixement dèbil pugui reactivar un mercat de treball com l’espanyol amb fallades estructurals.

Rajoy defensa, això sí, un menor o nul increment dels salaris basant-se en què la inflació és molt baixa. De fet, l’IPC ha augmentat només el 0,1% en el que portem d’any. Com és possible que una política monetària molt expansiva, amb tipus d’interès propers al 0%, no descontroli els preus? La resposta la trobem examinant on van a parar els diners creats pel Banc Central. Si els nous bitllets arribessin a famílies i empreses, aquestes els utilitzarien per adquirir uns béns que ràpidament s’encaririen. Però aquest no és el cas. El nou diner no s’arriba a gastar, amb l’efecte depressiu sobre l’IPC que això comporta, perquè es canalitza a l’oligopoli de les entitats financeres, que se’l queden sense fer-lo circular. En lloc de concedir crèdit a les famílies i empreses en activitats productives, prefereixen invertir-lo en deute públic. Així, el sector públic s’ha convertit en el deutor més important de tota l’economia, superant àmpliament a les unitats domèstiques i empresarials. Mentre que en el 2013 les famílies van reduir deute per valor de 46.000 milions i les empreses en quasi 70.000, el deute públic va incrementar en 77.000 milions i superarà molt aviat el 100% del PIB.

Per tant, és fals que la inflació estigui controlada. Les famílies i empreses fan els seus deures retallant despeses d’on poden i retornant préstecs, però la inflació en deute públic es descontrola. Al mateix temps que es rescaten entitats financeres amb diners dels ciutadans, aquestes neguen el finançament al públic, en general, per dirigir-lo prioritàriament a l’estat. El cercle viciós continua.