Arxius

Archive for Juny de 2021

L’amenaça de la inflació

Tres países que vivieron grandes crisis económicas, ¿cómo lograron  superarlas? - Supuesto Negado

Després de l’any passat, catastròfic en termes sanitaris i econòmics, aquest 2021 ha de ser necessàriament de recuperació. En l’actual escenari, les projeccions del Banc d’Espanya anunciades aquesta setmana preveuen un creixement mitjà del PIB del 6% per aquest any i el proper. Pel 2023, dibuixen una caiguda fins el 1,8%. El nivell de producció agregat previ a la crisi sanitària s’aconseguiria a finals de l’any vinent… Si no hi ha altres ensurts. Un ensurt sanitari seria el retorn de la propagació del virus o la manca de vacunes, però podríem parlar avui de la inflació. I és que la inflació és una amenaça real a la recuperació. A curt termini, a Espanya sembla estar controlada. L’estructura productiva va encara a mig gas i el govern ha aparcat la decisió de tornar a pujar el salari mínim. Sense una escalada de costos és menys probable que aquests retroalimentin preus a l’alça. També és una barrera a la inflació l’estalvi de les famílies davant les incerteses més immediates.

Però a mitjà termini, la situació canvia perillosament i la inflació pot reaparèixer. Als EUA, la inflació subjacent, que és la més rellevant perquè no té en compte els factors més volàtils com l’energia i els aliments no elaborats, arribarà al 2,6% a finals d’aquest any, situant-se per sobre de la previsió de la Reserva Federal (2,2%). Al maig, els preus varen sorprendre tothom amb la major alça interanual en 13 anys (5%). Això pot influir en la política monetària del banc central, que algun dia haurà de pujar el tipus d’interès. La Reserva Federal dels EUA, exactament igual que el BCE, tenen gran capacitat per generar moneda, finançar el deute públic i adquirir una part de les lletres del Tresor i obligacions de l’Estat. Fins ara, els bons del govern nord-americà s’han considerat actius segurs i han gaudit d’una àmplia demanda en els mercats financers. Però tot té límits i no se’n pot abusar il·limitadament. Amb el descontrol del deute públic, l’increment de despesa i la manca d’equilibris pressupostaris, els inversors poden perdre la confiança en el valor del dòlar i l’euro. I abans que la moneda perdi més valor, es buscaria refugi en altres actius i es vendrien els bons de l’Estat, forçant a l’alça el tipus d’interès.

La fractura de les cadenes de subministrament global i la contracció de la globalització també augmentaran els preus. Durant la pandèmia, s’han demostrat els riscos de dependre excessivament del mercat asiàtic. Si els ports xinesos tanquen, podem tenir problemes de subministrament de productes tan bàsics com mascaretes o respiradors. El reajust postcovid de la divisió internacional del treball en clau més nacional portarà pèrdues d’eficiència, augments de costos i, per tant, més inflació. Des de fa mesos, hi ha dificultats per equilibrar l’oferta i la demanda de semiconductors, fet que ha afectat productes tan importants com els ordinadors, les rentadores o els automòbils. El problema és que es tracta pràcticament d’un oligopoli territorial al sud-est asiàtic. Tan sols dos territoris, Corea del Sud i Taiwan, produeixen el 43% de tots els semiconductors que es fabriquen al planeta, pel que són vitals per evitar la interrupció de les cadenes de subministrament. Els models de producció han de readaptar-se. Si a la dècada dels vuitanta del segle passat va agafar força el sistema Just in time, per minimitzar la gestió d’estocs i optimitzar l’estructura logística, ara anem cap el Just in case. Ens oblidem dels estocs zero i tornem a mantenir nivells d’existències elevats, per si de cas.

El preu de les matèries primeres torna a pujar. L’índex mundial del preu de les commodities del FMI es troba actualment més d’un 20% per sobre del nivell existent abans de l’aparició del coronavirus. I, de fet, es troba en màxims dels últims set anys. Això explica, en el cas d’Espanya, que els preus industrials hagin crescut a l’abril el 13%, més de sis punts per sobre de la pujada del març. Que sigui el major increment des de juny de 1984 dóna idea de la seva importància. Un senyal més de la inflació de costos que es pot traslladar als preus en els propers mesos.

De totes maneres, la inflació és sempre un fenomen monetari. El que ens ha de preocupar més no són ni els preus de les matèries primeres ni la reestructuració de les cadenes de subministrament global, sinó l’emissió descontrolada de moneda i el creixement del deute públic. Sabem que, amb el tipus de moneda actual, aquestes són dues cares del m ateix fenomen. El diner és deute del banc central i la creació de moneda serveix per finançar el deute dels Estats. En una situació postcovid on tots els països participen del mannà dels bancs emissors, correm el risc d’empatxar-nos. La venda massiva de títols del Tresor, en prevenció de caigudes imminents, dispararia la inflació i també el tipus d’interès. Recordem que les emissions monetàries descontrolades, en el límit, converteixen els bitllets en un paper higiènic de poca qualitat. La seva funció com a mitjà d’intercanvi col·lapsa i la moneda perd tot el seu valor. Per tal d’evitar-ho i abans que sigui massa tard, els governs han de millorar radicalment les polítiques monetàries i fiscals.

Vacunes per a tothom

Vacuna frente a COVID-19 y lactancia materna | EnFamilia

Aquesta setmana s’ha celebrat una reunió a l’Organització Mundial del Comerç (OMC) per debatre la suspensió temporal de les patents. I malgrat que les vacunes són un bé públic global que requeririen la seva producció i distribució a tots els països, els recels a la liberalització continuen sent molt importants. La Unió Europea, per exemple, insta els governs a incentivar la producció dels laboratoris farmacèutics i l’intercanvi de coneixement (know how) mitjançant llicències voluntàries. Però això és clarament insuficient. Aquestes fórmules fa molt temps que existeixen i no resolen el problema. La majoria dels acords es restringeixen a una part del procés i mai es comparteix tota la recepta ni hi ha un intercanvi complet de coneixement. Amb les últimes dades, del total de vacunes de la Covid-19 administrades a tot el món, només el 0,3% s’han posat en països d’ingressos baixos. Segons People’s Vaccine, seguint el mateix ritme de vacunació aquests països tardarien 57 anys a aconseguir el mateix nivell de protecció que els set països més rics. El moviment per la suspensió de patents segueix sumant suports i són ja 106 països els que estan a favor. No obstant, una desena de membres de l’OMC traven la negociació i retarden el consens necessari per adoptar la suspensió temporal de patents. El llistat el formen, a més de la UE, el Regne Unit, Austràlia, Japó, Singapur, Taiwan, Brasil, Corea del Sud, Noruega i Suïssa.

Malgrat que les patents es justifiquen per garantir la rendibilitat de la inversió en recerca de l’innovador, els costos de les patents haurien de ser coneguts: barreres a la difusió del coneixement que retarden altres innovacions, doble cost per a la societat quan el finançament de la recerca és pública (fet habitual en l’àmbit sanitari), i pèrdues de benestar social derivades de l’accés restringit i les limitacions a la producció imposats pel monopoli de les farmacèutiques beneficiades per les patents. Encara que algunes companyies com AstraZeneca i Johnson & Johnson declaren renunciar al benefici amb les patents de les vacunes, crida l’atenció que la política de preus no sigui única, sinó diferenciada en funció del país. Altres problemes sanitaris afegits són les traves per retardar l’arribada del primer genèric al mercat quan la patent expira, el tornar a patentar el mateix producte amb alguna lleugera modificació per allargar el termini de protecció, les patents defensives i els trolls, un procés especulatiu de compra de patents sense cap ús real i amb l’únic objectiu de fer xantatge a les companyies que treballen en aquest àmbit. Les investigacions dels economistes Michel Boldrin i David Levine conclouen que, contràriament a les tesis oficials, les patents dificulten la innovació i presenten importants efectes secundaris.

Crida l’atenció que els governs prometin vacunar el 70% de la seva població en un temps rècord, però que no parlin de les restriccions a la producció ni de les dificultats logístiques de la distribució. Els béns públics tendeixen a reforçar la identitat dels Estats que els proveeixen. Però una vacuna és més que un bé públic. És un bé públic global que no coneix fronteres ni generacions. Mentre que els països rics representen només el 13% de la població mundial, han assegurat la compra de la majoria de les vacunes. I només quan tot el planeta estigui lliure del virus, els països rics també ho estaran. La resposta de les vacunes a les mutacions del virus produïda en els països pobres amb elevada transmissibilitat augmenta la incertesa biològica i econòmica. Això pot significar que cada cert temps calgui crear noves versions, com en el cas de la grip. Bona part de les vacunes necessiten doble dosi, i estem molt lluny d’obtenir en un termini raonable 15.000 milions de dosis per a tot el planeta. L’alternativa de seguir amb rebrots pandèmics durant dos o tres anys més seria dramàtica. Amb les incerteses sobre el ritme de vacunació i l’aparició de noves variants del virus, és difícil estimar el percentatge de població que ha de vacunar-se per aconseguir la immunitat de ramat. Potser podria acostar-se al 90%, segons afirmen alguns científics, i això retardaria la recuperació de la normalitat.

Com podem produir moltes més vacunes? Suspenent les patents i enfurismant les farmacèutiques amb l’incompliment de les normes de protecció de la propietat intel·lectual? Algunes innovacions no necessiten aquesta protecció per impedir la còpia d’altres competidors. Cert coneixement és impossible de transferir. Potser per això Moderna ha renunciat voluntàriament a litigar pel seu dret a la propietat intel·lectual. No necessita la barrera legal de les patents. Michael Kremer, Nobel d’Economia del 2019, proposa que els governs comprin les patents als seus creadors i les transfereixin després lliurement a la societat (que les haurà de pagar amb impostos). El problema de la proposta, però, és determinar el preu de compra, que hauria de cobrir tots els costos i permetre un marge de benefici raonable a les farmacèutiques. I és que els costos de recerca d’aquestes empreses no es coneixen amb exactitud i, en part, són sufragats amb fons públics. El president nord-americà Joe Biden, en la seva gira europea, ha promès 500 milions de vacunes en un termini de dos anys pel centenar de països més pobres. És un gest de bona voluntat provinent d’un país que actualment té més del 53% dels adults completament vacunats. Però és un gest insuficient que no solventa la problemàtica de fons, que és la producció i distribució de vacunes a escala global.

Emprenedoria i innovació

Deporvillage duplica vendes en un any i tanca el 2020 facturant 120 milions  d'euros - Regió7

L’emprenedor i l’empresari són dues figures cabdals de tota societat moderna i pròspera. En condicions d’incertesa, arrisquen el seu patrimoni per explorar oportunitats de negoci i satisfer les necessitats dels clients. Són el motor de l’economia, creadors nets de riquesa i generadors de llocs de treball. En les condicions actuals, la meitat aproximadament de les rendes generades es destinen a l’Estat mitjançant el pagament d’impostos i cotitzacions socials. Impostos que financen serveis públics com la seguretat ciutadana, sanitat, educació o serveis socials. I cotitzacions socials que haurien de capitalitzar-se en pensions de jubilació. Tampoc cal divinitzar l’empresari. La seva natura no és angèlica i, sempre que pugui, en conxorxa amb les autoritats, articularan estructures oligopolístiques a benefici propi i perjudici de la majoria. L’empresari té molts enemics naturals en l’ecosistema social. Especialment, ai las, on regna l’enveja. Si el projecte empresarial fracassa es converteix en la riota de la gent, però si triomfa seran la diana preferida d’una pluja de dards llençats per qui no tolera l’èxit aliè. I ja sabem que Espanya és terra d’envejosos. Miguel de Unamuno sostenia que l’enveja és la gangrena de l’ànima espanyola i el mateix John Stuart Mill afirma que els espanyols persegueixen amb enveja tots els seus grans personatges, els hi amarguen l’existència i estronquen aviat els seus èxits.

Una idea de la professora italiana Mazzucato automàticament aplaudida pels corifeus de l’estatisme és que l’emprenedoria i la innovació s’han de gestionar centralitzadament des de l’administració pública. Presentant certs paral·lelismes amb l’economista francès Thomas Piketty, considera que l’Estat és el motor principal de la innovació i del progrés tecnològic. Que el cercador Google o l’iPhone, per exemple, són fruit de la inversió pública en recerca i que és necessari que l’Estat lideri i impulsi el sistema d’innovació nacional. Mazzucato defensa també la creació d’una banca pública que financi el procés d’investigació, així com la participació en el control d’empreses beneficiades per les ajudes estatals en recerca, desenvolupament i innovació (R+D+i). Naturalment, si l’Estat s’apropia del 50% del PIB i regula l’altre 50%, per força que ha de contribuir a la innovació i que alguns resultats tindrà. El que s’ha de discernir, però, són els costos de la intervenció i la seva efectivitat. També acredita un munt de fracassos colossals, amb l’agravant que es carreguen a tots els ciutadans, mentre que un fracàs empresarial recau exclusivament en els seus propietaris. Esteve Pintó, empresari i president de la Pimec de la Catalunya Central, manifesta per exemple les seves sospites que els fons europeus Next Generation acabin beneficiant les grans empreses monopolístiques en perjudici de la pime i la microempresa. És evident que els milions que rebran les empreses de l’Íbex35 es traduiran en alguns projectes destacables i espectaculars. El problema, però, rau en els milers de projectes descentralitzats que no es realitzaran mai perquè la petita empresa queda fora del repartiment de fons.  

Aquesta setmana s’ha fet públic el trasllat de l’empresa manresana de material esportiu Deporvillage a Sant Fruitós. Abandona, per tant, la seu actual a l’edifici Impuls del Parc Central de Manresa. I per quins motius es trasllada? Xavier Pladellorens, CEO i cofundador, lamenta que l’Ajuntament de Manresa no hagi facilitat l’ampliació d’espai que necessita una empresa emergent que ha facturat 120 milions d’euros amb una plantilla actual de 100 treballadors i que preveu duplicar-ho el 2024. Per sort, la sang no arribarà al riu. Deporvillage és una empresa arrelada al territori. Però què passaria si fos una multinacional amb centre de decisió a Milà, per exemple? Doncs que tancaria la fàbrica deixant al carrer treballadors i perjudicant un munt de proveïdors, per obrir una nova planta productiva potser a Slatina (Romania) amb condicions millors. Afortunadament, l’empresa d’e-commerce de material esportiu continuarà l’activitat a pocs metres d’on ha estat fins ara. I esperem que continuï escalant posicions. És un cas que mostra com una empresa emergent, liderada per Pladellorens i Corcuera, triomfen en la venda online i es converteixen en referents al sud d’Europa sense ajudes públiques. L’únic que requereixen és que l’administració permeti el seu creixement mitjançant la provisió de sòl. Els tràmits burocràtics de l’administració són lents i la seva estructura no és la més idònia per liderar processos innovadors. La seva funció és una altra, com dotar la societat d’un entorn institucional adequat. No es pot demanar la lluna en un cove. Cadascú té la seva funció. La iniciativa privada emprèn, l’empresa innova i el sector públic, en mode business friendly si no és demanar massa, proveeix estabilitat institucional.