Economia digital

L’ecosistema empresarial canvia acceleradament. Aquesta setmana, per exemple, la britànica JD Sports ha comprat Deporvillage per 175 milions d’euros. Els dos socis fundadors, Xavier Pladellorens i Àngel Corcuera, conserven el 20% del capital. L’empresa bagenca que comercialitza material esportiu online va tancar el darrer exercici econòmic amb unes vendes de 120 milions i preveu aconseguir una facturació de 175 milions aquest any. Per tant, un euro pagat per cada euro de vendes. O, mirat pel cantó dels beneficis, s’hauran reembossat 25 euros per cada euro de benefici net que genera la companyia fundada fa 10 anys a Manresa. Són xifres de vertigen impossibles d’aconseguir només amb les rendes del treball. Concretament, amb el salari mitjà actual caldria treballar 6.850 anys per acumular aquesta mateixa quantitat. Considerant una vida laboral activa de 35 anys, correspon a l’esforç conjunt de 200 generacions. En canvi, els promotors de Deporvillage ho han aconseguit amb només 10 anys. El temps dirà de quina manera la pèrdua del centre de decisió empresarial influeix en la deslocalització o no del centenar de llocs de treball directes que justament ara es muden a les noves instal·lacions a Sant Fruitós de Bages.

En termes globals, si un país com el Japó volgués comprar Google, Amazon, Facebook i Apple, no en tindria prou amb tot el seu PIB. I és que la capitalització borsària d’aquestes quatre empreses tecnològiques supera els 5 bilions de dòlars, una xifra molt superior al PIB de països com Alemanya, el Regne Unit o, per suposat, Espanya. El Big Data és el nou petroli i Bezos el nou Rockefeller. Aquestes empreses acumulen milions en efectiu i contracten els millors enginyers del món. Només Amazon inverteix en recerca i desenvolupament una quantitat superior al del total de l’economia espanyola. I malgrat acumular un enorme poder de mercat, els reguladors no acaben d’aplicar les lleis antimonopoli. En els nous models empresarials de l’economia digital, els preus no són alts ni abusius. Just al contrari, molts dels serveis oferts per Google o Facebook són aparentment gratuïts.

El gegant mundial del comerç online és Amazon, que destaca pels seus preus baixíssims, fins i tot per sota del cost, i una molt eficient distribució logística. L’empresa fundada per Jeff Bezos ha aconseguit el domini mundial gràcies a dos elements de la seva estratègia empresarial com són la voluntat de prioritzar el creixement (com Deporvillage) i absorbir moltes altres empreses de comerç online. Per Amazon és més important la facturació que els beneficis, contràriament al que sostenen els defensors de la racionalitat maximitzadora de l’Escola de Chicago. Amb la pandèmia i l’auge de les compres online han arribat els beneficis, però la realitat és que, en els seus 26 anys d’història, els números vermells han estat molt presents i, fins i tot, l’empresa va estar a punt de desaparèixer amb el crac tecnològic de l’any 2000. Bezos sempre ha defensat que a Internet una empresa necessita créixer a gran velocitat i l’eslògan que va fer estampar a les samarretes dels treballadors va ser “Get Big Fast”. Seguint aquesta estratègia, ha passat de vendre només llibres a vendre de tot: música, electrònica de consum, articles de la llar… Neix com una llibreria virtual i es converteix en un mercat en línia on es pot comprar qualsevol article. Amazon és ara una plataforma de màrqueting online, una xarxa logística integral, un servei de pagament, un prestamista amb funcions de banc, una casa de subhastes, un gran editor de llibres, un productor de televisió i cinema, un dissenyador de moda, un fabricant de hardware i un proveïdor líder d’espais d’emmagatzematge virtual al núvol.

Les autoritats antimonopoli sempre han tractat molt bé a Amazon. Consideren que els preus baixos beneficien els consumidors i perjudiquen, en tot cas, la pròpia empresa. El primer punt és cert. Tenir l’article a casa en molt poques hores i a preus competitius és el desig de qualsevol consumidor i augmenta la seva satisfacció. Però el segon aspecte no és tan evident. Amazon rebaixa preus en un sector com el llibre electrònic, on controla el 70% del mercat, però la seva política de preus instantanis no encaixa amb la desfasada normativa démodé de les autoritats. La companyia de Seattle no només canvia diàriament els preus més de 2,5 milions de vegades, sinó que al rastrejar amb tanta intel·ligència els nostres clics a la web acumula un coneixement de cada usuari que li permet diferenciar i modificar els preus en funció del perfil. I el que també escapa a les agències antimonopoli és que Amazon no sol expulsar del mercat els competidors. Això encendria les alarmes. En alguns casos els compra i en altres hi coopera amistosament. Molts petits negocis depenen d’algun dels serveis de la gran plataforma online que és Amazon. I amb la informació de la que disposa pot perjudicar-los seriosament. Si un producte es ven i té èxit, Amazon ho detecta ràpidament. I res impedeix, senzillament, apropiar-se del mateix i vendre’l amb la seva pròpia marca. L’economia digital avança molt ràpidament, mentre que la normativa reguladora està anclada encara en els models de monopolis industrials del segle passat i arrossega els efectes d’una burocràcia lenta i ineficient. Deporvillage no va poder ampliar les seves instal·lacions on volia i per això marxa de l’edifici Impuls del Parc Central de Manresa. A un altre nivell, Amazon acumula un gran poder mentre les autoritats miren cap a una altra banda. Mentre uns configuren i donen forma a l’economia digital, altres romanen aturats en el passat.      

De Mozart a Messi

Aquesta setmana s’ha presentat un documental conduït per Ramon Gener (“Messi, el desè art”) que repassa els moments culminants de l’astre argentí i intenta vincular el seu futbol amb l’art. Es comença fent un paral·lelisme entre el futbolista i la precocitat de Wolfgang Amadeus Mozart, el prodigi musical austríac, i es continua la comparació amb el talent de Picasso, la genialitat de Beethoven o la universalitat de Gaudí. Fins i tot parla de la relació mestre-alumne entre Ronaldinho i Messi com la que tenien Verrocchio i Leonardo da Vinci. Tot molt exagerat i histriònic. També l’Orquestra Simfònica del Vallès entona peces de Verdi i Wagner, dos compositors eminentment operístics que van viure a l’Europa del segle XIX i que rivalitzaven com ho han fet Lionel Messi i Cristiano Ronaldo els darrers anys. Sense participar de l’interès pel futbol, aquesta relació entre el veterà jugador argentí (que ja ha complert 34 anys) i els artistes d’altíssim nivell com Mozart o Beethoven està fora de lloc. Afirmar que el jugador del Barça crea jugades com Beethoven crea simfonies és una autèntica barrabassada. No hauríem de confondre la bellesa plàstica de l’esport o l’emoció del joc amb l’art. No tot és art, malgrat sigui estètic o emocionant. El manacorí Rafael Nadal i Parera és un artista de la raqueta en sentit metafòric i un dels tres millors tennistes de la història per mèrits propis, però tothom el conceptua com un esportista. Tenir una gran habilitat amb la pilota no et dóna el dret d’accés a l’Olimp dels genis artístics.

Si considerem els sous, i segons la revista Fortune, Messi hauria guanyat 126 milions durant la temporada 2019-20, superant el llindar dels 1.000 milions d’euros en guanys al llarg de tota la seva carrera com a esportista. Es situa com el futbolista més ben pagat del món, per davant de Cristiano Ronaldo, i un dels esportistes més ben remunerats. L’intent de justificar aquest sou desmesurat en base als rendiments esportius i monetaris que el jugador genera pel club no es sosté. Fa força anys que el primer equip masculí no guanya títols importants, i també cal recordar que el Barça ha tancat l’exercici 2019-20 amb pèrdues de 97 milions (i un deute net de 488 milions). Més aviat, és justament la inèrcia de mantenir els sous a nivells similars als d’èpoques més glorioses el que ha generat el desequilibri econòmic i l’aparició de pèrdues. Recordem que l’última Champions guanyada va ser el 2014-15. I mentre els ingressos experimenten una tendència a la baixa, les despeses salarials no es corregeixen en la mateixa proporció alhora que es dilapiden milions amb fitxatges ruïnosos com els de Dembélé i Coutinho.

En canvi, pel que fa als ingressos dels artistes, i segons l’estudi més detallat realitzat als EUA l’any 1979, aquests cobren una renda anual que és un 10% inferior en relació al grup homogeni de referència. Quan es considera l’ingrés de tota la vida, els artistes guanyen de mitjana un 3% menys que els altres receptors de rendes. I els ingressos són molt més volàtils i poc constants, depenent de la seva acceptació en el mercat i dels bolos que aconsegueixen. Vincent van Gogh va pintar en vida més de 900 quadres i només en va vendre 1 poc abans de morir. Gauguin va viure sempre miserablement. I tornant al mateix Mozart, tots tenim grabada l’escena d’Amadeus quan, després d’un funeral paupèrrim, llencen el seu cadàver a una fosa comuna. La realitat va ser més generosa amb Mozart del que representa Milos Forman al film, però això no el va salvar de patir problemes financers recurrents al llarg de la seva curta existència. Mozart tenia ingressos més que acceptables, que quadruplicaven el que guanyava un mestre d’escola, malgrat no ser una renda regular i està molt influïda pel cicle polític i econòmic.

Ni el futbol és un art ni Messi un artista genial. El futbol és un esport i Messi, a les acaballes de la seva vida professional, ha estat un jugador excepcional. L’art transcendeix els límits temporals i espaials. La música de Mozart i Beethoven és eterna i manté el seu valor al llarg del temps. No passen mai de moda. En canvi, les fites esportives són purament circumstancials. Els gols de Messi són especialment valuosos quan contribueixen a guanyar títols. I així queden per l’estadística en el palmarès del club tots els tornejos aconseguits. Però res més. La bellesa d’un gol de Messi s’esgota en el mateix moment i s’esvaeix amb molt poc temps. Qui recorda els gols de Pelé, els driblatges de Ladislao Kubala o la velocitat de Karim Bellarabi? Quin valor tenen els sis títols de Roland Garros aconseguits per Björn Borg o els tres d’Ivan Lendl? En canvi, una sonata de Mozart, una simfonia de Beethoven o una cantata de Bach són eternes. El futbol és només un esport. En canvi, l’art autèntic és, en paraules de Miquel Àngel Buonarroti, una ombra de la perfecció divina.

L’amenaça de la inflació

Després de l’any passat, catastròfic en termes sanitaris i econòmics, aquest 2021 ha de ser necessàriament de recuperació. En l’actual escenari, les projeccions del Banc d’Espanya anunciades aquesta setmana preveuen un creixement mitjà del PIB del 6% per aquest any i el proper. Pel 2023, dibuixen una caiguda fins el 1,8%. El nivell de producció agregat previ a la crisi sanitària s’aconseguiria a finals de l’any vinent… Si no hi ha altres ensurts. Un ensurt sanitari seria el retorn de la propagació del virus o la manca de vacunes, però podríem parlar avui de la inflació. I és que la inflació és una amenaça real a la recuperació. A curt termini, a Espanya sembla estar controlada. L’estructura productiva va encara a mig gas i el govern ha aparcat la decisió de tornar a pujar el salari mínim. Sense una escalada de costos és menys probable que aquests retroalimentin preus a l’alça. També és una barrera a la inflació l’estalvi de les famílies davant les incerteses més immediates.

Però a mitjà termini, la situació canvia perillosament i la inflació pot reaparèixer. Als EUA, la inflació subjacent, que és la més rellevant perquè no té en compte els factors més volàtils com l’energia i els aliments no elaborats, arribarà al 2,6% a finals d’aquest any, situant-se per sobre de la previsió de la Reserva Federal (2,2%). Al maig, els preus varen sorprendre tothom amb la major alça interanual en 13 anys (5%). Això pot influir en la política monetària del banc central, que algun dia haurà de pujar el tipus d’interès. La Reserva Federal dels EUA, exactament igual que el BCE, tenen gran capacitat per generar moneda, finançar el deute públic i adquirir una part de les lletres del Tresor i obligacions de l’Estat. Fins ara, els bons del govern nord-americà s’han considerat actius segurs i han gaudit d’una àmplia demanda en els mercats financers. Però tot té límits i no se’n pot abusar il·limitadament. Amb el descontrol del deute públic, l’increment de despesa i la manca d’equilibris pressupostaris, els inversors poden perdre la confiança en el valor del dòlar i l’euro. I abans que la moneda perdi més valor, es buscaria refugi en altres actius i es vendrien els bons de l’Estat, forçant a l’alça el tipus d’interès.

La fractura de les cadenes de subministrament global i la contracció de la globalització també augmentaran els preus. Durant la pandèmia, s’han demostrat els riscos de dependre excessivament del mercat asiàtic. Si els ports xinesos tanquen, podem tenir problemes de subministrament de productes tan bàsics com mascaretes o respiradors. El reajust postcovid de la divisió internacional del treball en clau més nacional portarà pèrdues d’eficiència, augments de costos i, per tant, més inflació. Des de fa mesos, hi ha dificultats per equilibrar l’oferta i la demanda de semiconductors, fet que ha afectat productes tan importants com els ordinadors, les rentadores o els automòbils. El problema és que es tracta pràcticament d’un oligopoli territorial al sud-est asiàtic. Tan sols dos territoris, Corea del Sud i Taiwan, produeixen el 43% de tots els semiconductors que es fabriquen al planeta, pel que són vitals per evitar la interrupció de les cadenes de subministrament. Els models de producció han de readaptar-se. Si a la dècada dels vuitanta del segle passat va agafar força el sistema Just in time, per minimitzar la gestió d’estocs i optimitzar l’estructura logística, ara anem cap el Just in case. Ens oblidem dels estocs zero i tornem a mantenir nivells d’existències elevats, per si de cas.

El preu de les matèries primeres torna a pujar. L’índex mundial del preu de les commodities del FMI es troba actualment més d’un 20% per sobre del nivell existent abans de l’aparició del coronavirus. I, de fet, es troba en màxims dels últims set anys. Això explica, en el cas d’Espanya, que els preus industrials hagin crescut a l’abril el 13%, més de sis punts per sobre de la pujada del març. Que sigui el major increment des de juny de 1984 dóna idea de la seva importància. Un senyal més de la inflació de costos que es pot traslladar als preus en els propers mesos.

De totes maneres, la inflació és sempre un fenomen monetari. El que ens ha de preocupar més no són ni els preus de les matèries primeres ni la reestructuració de les cadenes de subministrament global, sinó l’emissió descontrolada de moneda i el creixement del deute públic. Sabem que, amb el tipus de moneda actual, aquestes són dues cares del m ateix fenomen. El diner és deute del banc central i la creació de moneda serveix per finançar el deute dels Estats. En una situació postcovid on tots els països participen del mannà dels bancs emissors, correm el risc d’empatxar-nos. La venda massiva de títols del Tresor, en prevenció de caigudes imminents, dispararia la inflació i també el tipus d’interès. Recordem que les emissions monetàries descontrolades, en el límit, converteixen els bitllets en un paper higiènic de poca qualitat. La seva funció com a mitjà d’intercanvi col·lapsa i la moneda perd tot el seu valor. Per tal d’evitar-ho i abans que sigui massa tard, els governs han de millorar radicalment les polítiques monetàries i fiscals.

Vacunes per a tothom

Aquesta setmana s’ha celebrat una reunió a l’Organització Mundial del Comerç (OMC) per debatre la suspensió temporal de les patents. I malgrat que les vacunes són un bé públic global que requeririen la seva producció i distribució a tots els països, els recels a la liberalització continuen sent molt importants. La Unió Europea, per exemple, insta els governs a incentivar la producció dels laboratoris farmacèutics i l’intercanvi de coneixement (know how) mitjançant llicències voluntàries. Però això és clarament insuficient. Aquestes fórmules fa molt temps que existeixen i no resolen el problema. La majoria dels acords es restringeixen a una part del procés i mai es comparteix tota la recepta ni hi ha un intercanvi complet de coneixement. Amb les últimes dades, del total de vacunes de la Covid-19 administrades a tot el món, només el 0,3% s’han posat en països d’ingressos baixos. Segons People’s Vaccine, seguint el mateix ritme de vacunació aquests països tardarien 57 anys a aconseguir el mateix nivell de protecció que els set països més rics. El moviment per la suspensió de patents segueix sumant suports i són ja 106 països els que estan a favor. No obstant, una desena de membres de l’OMC traven la negociació i retarden el consens necessari per adoptar la suspensió temporal de patents. El llistat el formen, a més de la UE, el Regne Unit, Austràlia, Japó, Singapur, Taiwan, Brasil, Corea del Sud, Noruega i Suïssa.

Malgrat que les patents es justifiquen per garantir la rendibilitat de la inversió en recerca de l’innovador, els costos de les patents haurien de ser coneguts: barreres a la difusió del coneixement que retarden altres innovacions, doble cost per a la societat quan el finançament de la recerca és pública (fet habitual en l’àmbit sanitari), i pèrdues de benestar social derivades de l’accés restringit i les limitacions a la producció imposats pel monopoli de les farmacèutiques beneficiades per les patents. Encara que algunes companyies com AstraZeneca i Johnson & Johnson declaren renunciar al benefici amb les patents de les vacunes, crida l’atenció que la política de preus no sigui única, sinó diferenciada en funció del país. Altres problemes sanitaris afegits són les traves per retardar l’arribada del primer genèric al mercat quan la patent expira, el tornar a patentar el mateix producte amb alguna lleugera modificació per allargar el termini de protecció, les patents defensives i els trolls, un procés especulatiu de compra de patents sense cap ús real i amb l’únic objectiu de fer xantatge a les companyies que treballen en aquest àmbit. Les investigacions dels economistes Michel Boldrin i David Levine conclouen que, contràriament a les tesis oficials, les patents dificulten la innovació i presenten importants efectes secundaris.

Crida l’atenció que els governs prometin vacunar el 70% de la seva població en un temps rècord, però que no parlin de les restriccions a la producció ni de les dificultats logístiques de la distribució. Els béns públics tendeixen a reforçar la identitat dels Estats que els proveeixen. Però una vacuna és més que un bé públic. És un bé públic global que no coneix fronteres ni generacions. Mentre que els països rics representen només el 13% de la població mundial, han assegurat la compra de la majoria de les vacunes. I només quan tot el planeta estigui lliure del virus, els països rics també ho estaran. La resposta de les vacunes a les mutacions del virus produïda en els països pobres amb elevada transmissibilitat augmenta la incertesa biològica i econòmica. Això pot significar que cada cert temps calgui crear noves versions, com en el cas de la grip. Bona part de les vacunes necessiten doble dosi, i estem molt lluny d’obtenir en un termini raonable 15.000 milions de dosis per a tot el planeta. L’alternativa de seguir amb rebrots pandèmics durant dos o tres anys més seria dramàtica. Amb les incerteses sobre el ritme de vacunació i l’aparició de noves variants del virus, és difícil estimar el percentatge de població que ha de vacunar-se per aconseguir la immunitat de ramat. Potser podria acostar-se al 90%, segons afirmen alguns científics, i això retardaria la recuperació de la normalitat.

Com podem produir moltes més vacunes? Suspenent les patents i enfurismant les farmacèutiques amb l’incompliment de les normes de protecció de la propietat intel·lectual? Algunes innovacions no necessiten aquesta protecció per impedir la còpia d’altres competidors. Cert coneixement és impossible de transferir. Potser per això Moderna ha renunciat voluntàriament a litigar pel seu dret a la propietat intel·lectual. No necessita la barrera legal de les patents. Michael Kremer, Nobel d’Economia del 2019, proposa que els governs comprin les patents als seus creadors i les transfereixin després lliurement a la societat (que les haurà de pagar amb impostos). El problema de la proposta, però, és determinar el preu de compra, que hauria de cobrir tots els costos i permetre un marge de benefici raonable a les farmacèutiques. I és que els costos de recerca d’aquestes empreses no es coneixen amb exactitud i, en part, són sufragats amb fons públics. El president nord-americà Joe Biden, en la seva gira europea, ha promès 500 milions de vacunes en un termini de dos anys pel centenar de països més pobres. És un gest de bona voluntat provinent d’un país que actualment té més del 53% dels adults completament vacunats. Però és un gest insuficient que no solventa la problemàtica de fons, que és la producció i distribució de vacunes a escala global.

Emprenedoria i innovació

L’emprenedor i l’empresari són dues figures cabdals de tota societat moderna i pròspera. En condicions d’incertesa, arrisquen el seu patrimoni per explorar oportunitats de negoci i satisfer les necessitats dels clients. Són el motor de l’economia, creadors nets de riquesa i generadors de llocs de treball. En les condicions actuals, la meitat aproximadament de les rendes generades es destinen a l’Estat mitjançant el pagament d’impostos i cotitzacions socials. Impostos que financen serveis públics com la seguretat ciutadana, sanitat, educació o serveis socials. I cotitzacions socials que haurien de capitalitzar-se en pensions de jubilació. Tampoc cal divinitzar l’empresari. La seva natura no és angèlica i, sempre que pugui, en conxorxa amb les autoritats, articularan estructures oligopolístiques a benefici propi i perjudici de la majoria. L’empresari té molts enemics naturals en l’ecosistema social. Especialment, ai las, on regna l’enveja. Si el projecte empresarial fracassa es converteix en la riota de la gent, però si triomfa seran la diana preferida d’una pluja de dards llençats per qui no tolera l’èxit aliè. I ja sabem que Espanya és terra d’envejosos. Miguel de Unamuno sostenia que l’enveja és la gangrena de l’ànima espanyola i el mateix John Stuart Mill afirma que els espanyols persegueixen amb enveja tots els seus grans personatges, els hi amarguen l’existència i estronquen aviat els seus èxits.

Una idea de la professora italiana Mazzucato automàticament aplaudida pels corifeus de l’estatisme és que l’emprenedoria i la innovació s’han de gestionar centralitzadament des de l’administració pública. Presentant certs paral·lelismes amb l’economista francès Thomas Piketty, considera que l’Estat és el motor principal de la innovació i del progrés tecnològic. Que el cercador Google o l’iPhone, per exemple, són fruit de la inversió pública en recerca i que és necessari que l’Estat lideri i impulsi el sistema d’innovació nacional. Mazzucato defensa també la creació d’una banca pública que financi el procés d’investigació, així com la participació en el control d’empreses beneficiades per les ajudes estatals en recerca, desenvolupament i innovació (R+D+i). Naturalment, si l’Estat s’apropia del 50% del PIB i regula l’altre 50%, per força que ha de contribuir a la innovació i que alguns resultats tindrà. El que s’ha de discernir, però, són els costos de la intervenció i la seva efectivitat. També acredita un munt de fracassos colossals, amb l’agravant que es carreguen a tots els ciutadans, mentre que un fracàs empresarial recau exclusivament en els seus propietaris. Esteve Pintó, empresari i president de la Pimec de la Catalunya Central, manifesta per exemple les seves sospites que els fons europeus Next Generation acabin beneficiant les grans empreses monopolístiques en perjudici de la pime i la microempresa. És evident que els milions que rebran les empreses de l’Íbex35 es traduiran en alguns projectes destacables i espectaculars. El problema, però, rau en els milers de projectes descentralitzats que no es realitzaran mai perquè la petita empresa queda fora del repartiment de fons.  

Aquesta setmana s’ha fet públic el trasllat de l’empresa manresana de material esportiu Deporvillage a Sant Fruitós. Abandona, per tant, la seu actual a l’edifici Impuls del Parc Central de Manresa. I per quins motius es trasllada? Xavier Pladellorens, CEO i cofundador, lamenta que l’Ajuntament de Manresa no hagi facilitat l’ampliació d’espai que necessita una empresa emergent que ha facturat 120 milions d’euros amb una plantilla actual de 100 treballadors i que preveu duplicar-ho el 2024. Per sort, la sang no arribarà al riu. Deporvillage és una empresa arrelada al territori. Però què passaria si fos una multinacional amb centre de decisió a Milà, per exemple? Doncs que tancaria la fàbrica deixant al carrer treballadors i perjudicant un munt de proveïdors, per obrir una nova planta productiva potser a Slatina (Romania) amb condicions millors. Afortunadament, l’empresa d’e-commerce de material esportiu continuarà l’activitat a pocs metres d’on ha estat fins ara. I esperem que continuï escalant posicions. És un cas que mostra com una empresa emergent, liderada per Pladellorens i Corcuera, triomfen en la venda online i es converteixen en referents al sud d’Europa sense ajudes públiques. L’únic que requereixen és que l’administració permeti el seu creixement mitjançant la provisió de sòl. Els tràmits burocràtics de l’administració són lents i la seva estructura no és la més idònia per liderar processos innovadors. La seva funció és una altra, com dotar la societat d’un entorn institucional adequat. No es pot demanar la lluna en un cove. Cadascú té la seva funció. La iniciativa privada emprèn, l’empresa innova i el sector públic, en mode business friendly si no és demanar massa, proveeix estabilitat institucional.