Arxius

Archive for Octubre de 2016

La necessitat (o no) de nou govern

Des de les aportacions de James Buchanan, Premi Nobel d’Economia del 1986, el coneixement sobre l’acció pública de l’Estat, de polítics i funcionaris, i els satèl·lits que els circumden, ha fet un salt qualitatiu important. Idees passades com la d’una administració pública que, personificada en un diligent pare de família, perseguia abnegadament l’interès general de la societat i el bé comú de tots els seus súbdits, han deixat de tenir sentit. La interpretació de les decisions dels polítics no es pot fer en termes de maximització del benestar social, expressió grandiloqüent que no té un significat definit i que amaga sovint motivacions egoistes, sinó en termes de consecució d’interessos particulars. Si Rajoy surt d’aquí poques hores investit president del govern, no serà perquè el partit socialista hagi canviat d’opinió tot buscant el bé d’Espanya i de tots els espanyols. No és un sacrifici altruista ni un canvi de principis. En política no hi sol haver altre principi fora de la consecució i el manteniment del poder. És, senzillament, l’evidència raonable que unes terceres eleccions haurien castigat moltíssim la força socialdemòcrata, que es convertiria pràcticament en irrellevant.

I és, senzillament, la urgència d’aprovar els pressupostos públics per mantenir engreixada una maquinària estatal que provoca greuges redistributius territorials permanents i insolubles. Per tant, calia apartar de la secretaria general a un Pedro Sánchez massa combatiu amb el partit popular, canviant el vot negatiu per l’abstenció i garantint la formació de govern. Les decisions dels agents socials, també els públics, s’han d’interpretar en termes dels seus beneficis i costos associats, més que no pas en base a consideracions generals i quimeres pseudoètiques. Aquest senzill canvi d’enfocament, treballat per l’anomenada escola econòmica del Public Choice, no només permet entendre les decisions públiques. També ofereix pautes raonades de quin serà el comportament del futur govern. Malgrat totes les apel·lacions a la millora del finançament i a la voluntat de diàleg amb la causa independentista catalana, sabem que s’intensificarà la tendència recentralitzadora. Els grans partits estatals necessiten les transferències fiscals de Catalunya -també València i Balears- per mantenir la maquinària clientelar a la resta d’Espanya.

Per tant, la polarització i el clima de permanent confrontació continuaran. Alhora els sacrificis necessaris per reduir el dèficit públic -el comissari europeu Pierre Moscovici ja ha anunciat una necessària reducció de 5.500 milions de despesa- es centrifugaran a les autonomies i ajuntaments, que continuaran patint els ajustos més importants. I mentrestant, ningú dubta de la fallida del sistema de pensions, enguany amb un dèficit rècord de 19.000 milions d’euros i l’any vinent amb l’esgotament del Fons de Reserva. A mitjà termini, les pensions espanyoles hauran de disminuir del 80% del sou mitjà a menys del 50%. Pensions, per tant, de pura subsistència. ¿Permetrà el nou govern el trànsit ordenat a un sistema de capitalització que salvi les pensions de la regressió demogràfica? ¿Fomentarà el nou govern el tan necessari estalvi a llarg termini? ¿Solventarà el nou govern els problemes que ell mateix ha contribuït a crear i empitjorar? 


 

Anuncis

Contractes descentralitzats

Resultado de imagen de darse la mano

Les dues institucions bàsiques de tota societat pròspera i desenvolupada són la propietat privada, que concedeix el control sobre els recursos escassos, i els contractes voluntaris, que permeten establir relacions cooperatives entre dues parts. Per tal que el resultat sigui mútuament beneficiós, establint una dinàmica win-win on tothom hi guanya, les decisions han de ser lliures i descentralitzades. En un contracte matrimonial, per exemple, un home i una dona decideixen lliurement formar una família. Si la decisió de matrimoni estés centralitzada en el patriarca de la família o el batlle de la ciutat, per exemple, i anés en contra de la voluntat dels nuvis, el resultat previsible seria un desastre. Això no és incompatible amb el fet que, malauradament, la institució familiar, per altres motius, pateix actualment una profunda crisi.

En general, sempre molt millor com menor sigui la intromissió en l’acord de voluntats contractual. Per això, la recent decisió del Tribunal de Justícia Europeu que iguala la indemnització dels treballadors indefinits amb la dels temporals pot tenir efectes negatius. No estic defensant que el desigual tractament normatiu entre un contracte indefinit i un de temporal sigui correcte. Ni molt menys. El que vull dir és que la indemnització laboral és un cost afegit a la contractació i el seu increment no contribuirà a solventar l’excessiva temporalitat del mercat laboral espanyol. Encarir la contractació temporal sense abaratir la indefinida no reduirà l’excessiu treball temporal i precari. Servirà només per reduir el salari temporal mantenint l’ocupació, o per mantenir el salari temporal reduint l’ocupació. Defensar que l’increment dels costos laborals incentivarà l’augment de les contractacions o de les remuneracions és pura ficció. Oblida la primera llei de l’economia. L’alternativa és molt més simple i senzilla: no fixar indemnitzacions legals, sinó permetre el lliure acord entre empresari i treballador. Naturalment, la llibertat ha de ser transversal i s’ha d’extendre a tots els contractes, indefinits i temporals, i, també, a la possibilitat de les empreses per competir en tots els mercats en absència de privilegis.

Un altre contracte centralitzat i altament ineficient que s’hauria de revisar és l’anomenat contracte social mitjançant el qual un govern central recapta impostos i distribueix la despesa. El govern espanyol ha incomplert tots els compromisos de dèficit públic des del 2008 i els continuarà previsiblement incomplint. Recordem algunes xifres: el dèficit públic va ser del 4,4% del PIB l’any 2008 (el Pacte d’Estabilitat i Creixement preveu un màxim del 3%); 11% del PIB l’any 2009 (Pla EEE de Rodríguez Zapatero, renovació de voreres i altres obres públiques…); 9,5% del PIB el 2010; 9,6% el 2011 (any electoral); 10,4% el 2012 (!); 6,9% el 2013 (l’objectiu era el 6,3%); 5,9% el 2014 (objectiu del 5,1%) i 5,1% el 2015 (objectiu del 4,1%). Els objectius futurs de dèficit públic, acordats amb la Comissió Europea per no haver de pagar la multa, són del 4,6% el 2016, 3,1% el 2017 i 2,2% el 2018. Quina credibilitat hi ha d’aconseguir aquests objectius? Cap ni una. Els poderosos incentius a afavorir la casta extractiva i la seva clientela política a costa de la classe mitjana i treballadora són perversos. Només cal recordar com el partit socialista canviarà la seva posició sobre els acords per investir a Rajoy president, després que l’andalusa Susana Díaz hagi reclamat l’aprovació dels pressupostos per mantenir engrassada la poderosa maquinària electoral del sud d’Espanya (cas dels ERE, peonades rurals…). Naturalment, també el PP -i tots els partits en general- està afectat de ple per la corrupció. Uns pocs hi guanyen, però molts hi perden.

El resultat final és el descontrol de les despeses, la incapacitat de compliment de l’acord de dèficit i també la impossibilitat de reducció de la despesa pública total. El sanejament dels comptes públics, permanentment en vermell, s’ha de fer amb més impostos i més deute públic (per la impossibilitat de reducció de la despesa). I donat que el deute s’ha de pagar amb impostos futurs, això significa més impostos presents i més impostos futurs. Més impostos per nosaltres i més impostos pels nostres fills, néts i rebesnéts. Per acabar amb aquestes disfuncions, cal reduir i descentralitzar el poder fiscal de l’Estat, atansant la capacitat i presa última de decisió al ciutadà. L’àmbit de decisió ha de ser proper a l’administrat: europeu millor que mundial, central millor que europeu, autonòmic millor que central, local millor que autonòmic, veïnal millor que local, i familiar millor que veïnal.


La classe magistral d’Oriol Junqueras

Oriol Junqueras i Vies, enmig d’una gran expectació, va pronunciar recentment la lliçó inaugural dels estudis d’ADE a la FUB. Una conferència interessant, plantejada en termes totalment acadèmics i no pas polítics. En poc més de noranta minuts, l’exprofessor d’història econòmica de la UAB va plantejar els reptes econòmics més apressants que tenim, responent també algunes preguntes del nombrós públic que omplia de gom a gom la sala d’actes. El vicepresident del govern català va destacar encertadament que mai havíem conviscut amb tanta creació d’oferta monetària. No hi ha precedents històrics d’una creació de diners tan accelerada (80.000 milions d’euros mensuals a l’eurozona) o, el que és el mateix, de tipus d’interès tan baixos (zero o negatius). Aquestes mesures destrueixen la cultura de l’estalvi, base essencial per fomentar el creixement sostenible a llarg termini. L’inversor tradicional, amb un perfil de risc conservador, té grans dificultats per rendibilitzar l’estalvi acumulat, i es pot deixar seduir per propostes especulatives molt arriscades. La història també ens mostra que un tipus d’interès zero durant períodes perllongats crea bombolles financeres en certs actius com els bons, les accions o el mercat immobiliari. Aquesta política monetària ultraexpansiva tampoc serveix per a què el govern central sanegi els comptes públics i emprengui reformes estructurals, perquè l’accés privilegiat al diner a cost zero ajorna tota reforma sine die.

Amb tipus artificialment baixos també es genera la il·lusió de rendibilitat en projectes ruïnosos o de solvència d’empreses inviables. L’efecte narcotitzant dels tipus d’interès reduïts desactiva el necessari ajust empresarial a través del procés de fallida, impedint o retardant l’expulsió del mercat d’aquelles empreses que fan un ús ineficient dels recursos productius i impedint que aquests siguin alliberats i es destinin a projectes amb més expectatives de rendibilitat. La política monetària contribueix així a afavorir la proliferació d’empreses zombis, impactant negativament sobre l’eficiència del sistema econòmic, fenomen ja observat al Japó en la dècada de 1990. Semblant laxitud monetària introdueix una pressió addicional sobre el negoci bancari, disminuint els marges d’intermediació i deteriorant les expectatives de rendibilitat. La recuperació de tipus positius, quan els EUA així ho decideixin, farà augmentar el pes dels interessos del deute i accentuarà el dilema entre incrementar la pressió fiscal o reduir la despesa pública i la qualitat en la prestació dels serveis bàsics als ciutadans.

Per altra banda, la crisi del sistema financer espanyol s’ha saldat amb el debilitament del funcionament de la banca de proximitat i la desaparició de les caixes d’estalvi, més vinculades al territori, i on la xarxa d’oficines i els empleats jugaven un paper fonamental a l’hora d’estrènyer els llaços de confiança entre les entitats i les empreses. Aquest nou marc perjudica les pimes, el teixit empresarial bàsic de la Catalunya Central, on la mitjana de la dimensió empresarial és una microempresa amb 4 treballadors, i ens resta competitivitat. Com encertadament va remarcar el vicepresident català, les entitats financeres disposen d’un excés de reserves bancàries, causat per la política monetària ultraexpansiva del BCE, però el finançament no acaba arribant a les pimes o ho fa amb costos massa elevats.

Directament relacionat amb aquest fenomen de creació monetària hi ha l’endeutament rècord de les administracions públiques, beneficiàries (aquí sí) de finançament bancari privilegiat. Amb una qualificació normativa d’actiu sense risc, l’eclosió descontrolada del deute públic a nivell mundial tampoc té precedents. El trasllat intergeneracional de la càrrega del deute a les generacions venidores no només hipoteca el seu futur, sinó que planteja un greu problema moral i econòmic. S’hauria de recordar que el deute públic de l’Estat espanyol és superior al 100% del PIB i que si el govern central es nega a parlar de les aspiracions sobiranistes de Catalunya no es repartirà el deute, perquè si no volen repartir els actius estatals tampoc repartiran els passius. Per Catalunya, en canvi, el deute no és cap problema afegit perquè l’ha d’assumir tant si es queda a Espanya com si marxa de forma pactada.

Un altre aspecte especialment rellevant és l’envelliment de la població i les seves conseqüències. Oriol Junqueras ens va recordar que la nostra baixíssima taxa de fecunditat (1,3 fills per dona), combinada amb l’elevada esperança de vida planteja un repte importantíssim i un canvi estructural en les pensions, el mercat de treball, sanitat i dependència. El Banc d’Espanya, en l’informe anual del 2015, adverteix que la demografia reduirà el creixement potencial de l’economia espanyola del 3% a l’1,2% a partir de l’any 2020. Aquest problema és compartit per bona part de la Unió Europea, que segueix el camí cap a la irrellevància mundial. Altres països, però, com Frància o Polònia, disposen d’ajuts efectius a favor de la natalitat. Queda per concretar com encararia una Catalunya sobirana aquests problemes globals. Assetjats per múltiples amenaces i malgrat tots els malgrats, la contundent cita evangèlica que va cloure la conferència d’Oriol Junqueras és un motiu per l’esperança.


La importància dels incentius

14725636_1098409376921252_2845157196191647494_n

Com és costum per aquestes dates, s’han anunciat aquesta setmana els guanyadors de l’incorrectament anomenat Premi Nobel d’Economia. En realitat, en el testament d’Alfred Nobel només queden instituïts cinc premis: els de física, química, medicina, literatura i de la pau (aquest darrer concedit pel parlament noruec). El premi de ciències econòmiques, concedit pel Banc Central de Suècia, no és un guardó original i està sotmès a crítiques importants. Quan encara cuegen els devastadors efectes d’una crisi financera, alimentada per les polítiques monetàries expansives dels principals bancs emissors, ¿quin economista que vulgui passar a la posteritat guanyant el Nobel s’atrevirà a criticar-les? ¿No és molt més fàcil i còmode postular-se com assessor del Banc Central i desviar les conseqüències negatives de mantenir llargament els tipus d’interès artificialment baixos a altres agents econòmics? Com encertadament va indicar el vicepresident del govern català, el Dr. Oriol Junqueras i Vies, en la conferència inaugural del curs d’ADE a la FUB, mai havíem conviscut amb tanta creació d’oferta monetària. No hi ha precedents històrics d’una creació de diners tan accelerada (80.000 milions d’euros mensuals a l’eurozona) o, el que és el mateix, de tipus d’interès tan baixos. Directament relacionat amb aquest fenomen, l’eclosió descontrolada del deute públic a nivell mundial tampoc té precedents. El trasllat intergeneracional de la càrrega del deute a les generacions venidores no només hipoteca el seu futur, sinó que planteja un greu problema moral i econòmic.

En qualsevol cas, el Nobel d’Economia l’han guanyat Oliver Hart i Bengt Holmström, dos nord-americans d’origen britànic i finès respectivament, per l’estudi de la teoria dels contractes i els incentius. L’economia de lliure mercat es basa en dues institucions fonamentals: la propietat privada i els contractes. La primera implica el control sobre l’ús donat als recursos escassos i la seva transmissió. La segona fa referència al compliment dels acords pactats voluntàriament i sense mediar engany o violència. Al respecte, és legítim traspassar el nostre deute a les generacions que encara no han nascut? Per què la representació dels polítics s’escapa de la vinculació contractual? Què en queda de l’anomenat contracte social? Els professors premiats han estudiat com millorar l’eficiència dels contractes per tal que les dues parts hi guanyin. Es tracta de generar un procés win-win sense perdedors. No és eficient ni just, per exemple, el mecanisme de portes giratòries en contractes entre l’Estat i empreses parasitàries, o el rescat automàtic de les entitats financeres. Els incentius en aquests casos (moral hazard) són perversos. Si un directiu financer sap que s’apropiarà privadament dels guanys obtinguts, però que pot traspassar a la societat les pèrdues obtingudes, els incentius conviden poc a una gestió prudent. Tampoc és eficient ni just que els directius d’una empresa persegueixin objectius contraris als dels accionistes i propietaris. En canvi, sí ho són alguns copagaments o una assegurança on la companyia no reintegra el 100% del valor del cotxe robat o de l’immoble incendiat. El paper dels incentius torna a ser crucial i, establerts correctament, permeten assegurar que l’usuari dels serveis públics en farà un ús adequat i que el beneficiari d’una pòlissa tindrà cura de la seva propietat. També la privatització (o no) dels serveis públics depèn dels incentius. La privatització dels serveis penitenciaris, per exemple, pot ser adequada per reduir costos, però a canvi d’empitjorar la qualitat del servei. Altres contractes intergeneracionals forçats per l’Estat, com les prestacions de jubilació, entre la població ocupada i els pensionistes actuals, necessiten una urgent reestructuració. Abans que l’envelliment poblacional i la davallada de la natalitat ens condemnin en la vellesa a la marginalitat i a la pura lluita per la subsistència, els governs han de permetre que cadascú gestioni les pròpìes cotitzacions socials de la manera que estimi més oportuna.

També és impossible que un contracte reguli totes les contingències futures que es poden presentar. Cal, per tant, tenir unes regles generals que precisin quins són els drets i els deures de cada part. I aquí, tornant a la conclusió de la conferència d’Oriol Junqueras a la FUB, que va utilitzar una contundent cita bíblica i evangèlica, el paper de la religió (cristiana) no és pas irrellevant, sinó tot el contrari.


Qui regula al regulador?

1-70

La capacitat de producció del lliure mercat és enorme. Fins i tot els crítics més ferotges del sistema de preus descentralitzats, com Karl Marx en el Manifest Comunista (1848), ho reconeixen. Cap institució s’ha demostrat capaç de produir tants béns, en quantitat i qualitat, com el mercat. Si una persona de classe treballadora viu avui millor que un emperador de l’antiga Roma o que un príncep de l’Edat Mitjana és gràcies a que som hereus d’aquest sistema econòmic. Però els mercats no són perfectes (res en aquesta vida ho és) i els crítics assenyalen fallades que han de ser solventades amb la intervenció de l’Estat. El problema és que l’Estat també falla. I a Espanya falla estrepitosament. El control del govern dissenyat per corregir la dinàmica dels mercats pot generar fallades fins i tot superiors a les que pretén corregir. El resultat final, en aquests casos, va de mal en pitjor.

Considerem el cas de la Comissió Nacional del Mercat de Valors (CNMV), l’organisme públic encarregat de la supervisió de la Borsa i de la protecció dels inversors. En el passat més recent, la CNMV és la responsable de la sortida a cotització de Bankia a uns preus que s’han demostrat molt superiors als reals. També aquest òrgan regulador va ser incapaç de detectar el frau de Gowex, l’empresa de Jenaro García dedicada a la instal·lació de wifi en els espais públics i que va falsificar els comptes anuals de la societat durant tota una dècada. Curiosament, qui va descobrir el frau va ser Gotham City Research, una empresa privada dirigida per Daniel Yu, l’analista borsari que va desemmescarar el castell de mentides de Gowex, que pretenia uns ingressos per treballador superiors als de Google. Per tant, les fallades dels òrgans públics també existeixen i poden ser fins i tot pitjors que les del mercat, no solventant els problemes inicials i creant-ne de nous. Els buròcrates que dirigeixen els órgans supervisors poden concedir privilegis a amics i familiars.

Alguns partits polítics reclamen la despolitització dels òrgans reguladors. I és precisament aquesta demanda la que ha forçat la no renovació d’Elvira Rodríguez al capdavant de la CNMV. Però és ingenu pensar que l’organisme quedarà net de contaminació política. El model de supervisió i regulació centralitzada dels mercats està condemnat al fracàs. Això es pot comprovar també en l’organisme homòleg dels EUA, la Securities and Exchange Comission (SEC). Malgrat que Eric Ben-Artzi, un ex-empleat del Deutsche Bank, va aportar documentació que demostrava els problemes del banc alemany, la SEC no va actuar ni condemnar ningú. Per quin motiu? Per amiguisme. Qui avui està a la SEC pot estar demà al Deutsche Bank. I viceversa. Com a mostra, Robert Rice, responsable de la investigació interna del Deutsche Bank que va passar a la SEC el 2013, i també Robert Khuzami, que del departament jurídic de l’entitat financera va passar a l’òrgan regulador. Al final, una minoria privilegiada addicta al mecanisme de les portes giratòries es protegeix mútuament. I una majoria desprotegida acaba pagant i carregant amb les conseqüències dels seus errors.