Quadern d’Anna Magdalena Bach

El Quadern d’Anna Magdalena Bach (Notenbüchlein für Anna Magdalena Bach), és un recull de peces musicals que Johann Sebastian Bach va regalar a la seva segona esposa, Anna Magdalena. Així sonen al teclat de l’orgue de la Seu de Manresa.

J.S. Bach: Partita 4 en Re Major (BWV 828)

Johann Sebastian Bach va composar les 6 Partites per a teclat (Clavier-Übung) entre 1725 i 1730 a Leipzig, al mateix temps que les 6 Suites Angleses i les 6 Suites Franceses. Forkel descriu l’impacte que van tenir les Partites en la seva biografia pionera de Bach: “Aquest treball va causar una gran sensació entre els seus contemporanis. Mai s’havien vist o sentit fins aleshores unes composicions tan extraordinàries per a teclat. Qui pugués aprendre a interpretar aquestes composicions de manera solvent podia fer fortuna i ser reconegut en el món musical”. L’estructura és Obertura-Allemande-Courante-Sarabande-Aria-Menuet-Gigue, i sonen així als teclats de l’orgue de la Seu de Manresa.

La guerra és la salut de l’Estat

De la mateixa manera que l’estat del benestar (welfare state), ara en revisió, és una construcció social d’Europa, la fàcil agressió militar estatal (warfare state) caracteritza els EUA. De què ens serveix tenir el millor exèrcit si no el fem servir?, es preguntava Madeleine Albright, antiga Secretària d’Estat amb Bill Clinton.

A l’espera de veure quina serà la resposta en el conflicte de Síria, els precedents dels darrers vint anys acumulen més de 40 atacs militars nord-americans. En total, menys del 5% varen assolir els objectius polítics. És altament improbable que la destrucció d’alguns objectius sirians, amb l’argument de l’ús d’armes químiques contra la població civil, faci caure el règim de Baixar al-Assad. I encara que així fos, el triomf de les forces rebels, vinculades amb Al-Qaeda, podria fàcilment degenerar en un infern encara pitjor.

Que el règim alauita sigui una dictadura execrable no justifica la intervenció militar nord-americana, donat que no suposa una amenaça a la seguretat nacional dels EUA. De tots els conflictes bèl·lics més recents amb participació nord-americana, només l’atac a Afghanistan va ser conseqüència de l’atemptat terrorista de l’11-S sobre territori dels EUA.

Per molt limitat i selectiu que sigui l’atac sobre territori sirià, els danys col·laterals sobre la població civil, els que justament es pretenen evitar, poden ser molt considerables si els magatzems d’armes químiques a destruir estan localitzats a prop dels nuclis urbans.

Per altra banda, és imprevisible quina serà la reacció de Rússia, tradicional aliada del règim de Damasc, i també la de Xina i Iran, contraris a l’agressió militar. Si, a més, bona part de l’opinió pública nord-americana, britànica i francesa és contrària a la intervenció, per què l’estat utilitza la força militar?

La raó és que la guerra estén una cortina de fum sobre els temes veritablement importants, com la crisi econòmica o el ciberespionatge global, alhora que reforça extraordinàriament el poder de l’estat, en detriment de les llibertats personals, convertint en permanents les mesures urgents i en generals les especials. Com deia Randolph Bourne, un escriptor nascut a New Jersey, “la guerra és la salut de l’Estat”.

15 Invencions a 2 i 3 veus de Johann Sebastian Bach

Johann Sebastian Bach va compondre 30 composicions breus per a teclat (BWV 772-801) amb estructura contrapuntística. 15 són a dues veus (BWV 772-786) i 15 a tres veus (BWV 787-801). Les invencions a 2 veus les va compondre a Köthen (1717-1723), mentre que les invencions a 3 veus les va acabar a Leipzig (1723-1750).

El mateix Bach va descriure el propòsit de l’obra: “un mètode senzil per arribar a tocar netament a 2 veus i, després d’haver progressat, a 3 veus. S’aprendrà no només a crear noves idees, sinó també a desenvolupar-les i, sobretot, a aconseguir un estil cantabile mentre s’obté una bona composició“.

Actualment, es solen interpretar al piano (instrument que no existia encara en temps de Bach). La meva interpretació d’aquestes peces per a teclat al teclat positiu de l’orgue és aquesta:

Invencions a 2 veus

Invenció 1

Invenció 2

Invenció 3

Invenció 4

Invenció 5

Invenció 6

Invenció 7

Invenció 8

Invenció 9

Invenció 10

Invenció 11

Invenció 12

Invenció 13

Invenció 14

Invenció 15

Invencions a 3 veus

Invenció 1

Invenció 2

Invenció 3

Invenció 4

Invenció 5

Invenció 6

Invenció 7

Invenció 8

Invenció 9

Invenció 10

Invenció 11

Invenció 12

Invenció 13

Invenció 14

Invenció 15

La nova bombolla del Deute Públic

El deute públic d’Espanya ha aconseguit un nou rècord, superant el 90% del PIB, i tot malgrat les retallades, els augments d’impostos i l’increment en el preu dels serveis públics o regulats. Queden molt lluny les xifres d’abans de la crisi, amb només el 36% del PIB el 2007, que permetien declarar a un orgullós Zapatero que el superàvit dels comptes públics era una garantia per atendre qualsevol necessitat. Amb un creixement de vertigen s’acaba de superar aquest límit del 90%, nivell d’endeutament que els economistes Rogoff i Reinhart, en un estudi molt criticat i debatut, han situat com el punt d’inflexió cap a un creixement negatiu.

Resulta innegable que només els interessos a pagar del deute, superiors als 40.000 milions anuals, i prioritaris per imperatiu constitucional davant de qualsevol altra despesa, suposen una feixuga càrrega financera a afegir sobre les espatlles d’uns contribuents ja molt castigats per la crisi. I no entrem a considerar l’amortització del principal, impensable en les circumstàncies actuals, i herència indesitjable que es deixarà a les següents generacions, tot i que això no amoïna als polítics mentre la bomba de rellotgeria no hagi d’explotar a les seves mans.

El 90% del fons de reserva de la Seguretat Social, de 65.000 milions d’euros, s’ha destinat també a la compra de deute públic sobirà quan convenia, i més especialment amb una Seguretat Social que va tancar el 2012 amb números vermells superiors als 10.000 milions, mantenir-los en actius segurs d’elevada liquiditat i no pas immobilitzar-los en deute propi a llarg termini.

El Rajoy que deia “es de sentido común no gastar más de lo que se tiene” ja ha dilapidat 207.000 milions d’euros més que Zapatero des que està en el poder. Si a l’inici de la crisi, operant els serveis públics bàsics, cada espanyol suportava un deute de 9.600 euros, ara en devem més de 20.000 euros, desballestant l’estat del benestar i alhora rescatant algunes entitats financeres en fallida.     

Adéu a la crisi? No, i menys a Espanya

Després d’un any i mig en recessió, la zona euro abandona els creixements negatius, aconseguint un anèmic increment del +0,3% del PIB en el segon trimestre del 2013. La producció industrial, en termes interanuals, també incrementa un 0,3% i alguns índexs mostren l’augment de confiança entre consumidors i productors. La clau la té el creixement vigorós d’Alemanya i també, amb sorpresa positiva, el de França i Portugal. En contrast negatiu, Espanya continua decreixent (1,7% en termes interanuals).

De totes maneres, i gràcies a l’entorn europeu, la prima de risc està en mínims i baixant, l’estat espanyol troba finançament sense problemes pagant només el 4,3% a un termini de 10 anys, i un Íbex bullish ofereix, de moment, una rendibilitat anual superior al 7%. Podem dir adéu a la crisi? No tan ràpid.

Cal interpretar aquestes dades, tímidament positives, en el context de les polítiques monetàries fortament expansives que porta a terme el BCE, i encara més la resta dels principals bancs centrals mundials, oferint un finançament barat i il·limitat als estats i entitats financeres. El recurs fàcil al Banc Central calma la situació momentàniament, de la mateixa manera que un analgèsic alleuja el mal de cap, però no soluciona cap dels greus problemes de fons de la nostra economia. L’elit governant político-financera confia en què les forces espontànies i autocorrectives del mercat ens treguin d’aquesta crisi, sense necessitat d’aplicar reformes estructurals massa doloroses. Malauradament, però, el mal, quan és profund, no es cura sol, i cal aplicar el bisturí.

El cas del Japó és paradigmàtic. Malgrat els enormes i sostinguts estímuls monetaris i fiscals, una potència industrial com la nipona, amb una depreciació acumulada del ien respecte l’euro del 28% i del 16% respecte el dòlar, aconsegueix només creixements raquítics (decebedor +0,6% d’abril a juny), rècords absoluts de deute públic (quasi el 250% del PIB) i, el que és pitjor, disminucions de la inversió privada. El propi Estat, amb el seu ultraintervencionisme, crea unes condicions institucionals incompatibles amb la recuperació i un entorn business friendly, allunyant els possibles inversors. Qui compromet els seus estalvis en un negoci d’èxit incert però d’hiperfiscalitat assegurada? I és que l’enorme deute públic d’avui s’haurà de pagar amb els altíssims impostos de demà. No. El model que ha de seguir Espanya, no dotada pas amb la fortalesa industrial i manufacturera dels japonesos sinó només afavorida geogràficament amb sol abundant i platges daurades, no és el model del país de l’extrem orient. És el model dels petits països bàltics Estònia, Letònia i Lituània, que aconsegueixen creixements interanuals que s’acosten al 4,5% del PIB.

 

La insalvable dificultat empírica de l’Economia: una aplicació al Tennis

L’Economia és una “ciència” social teòrica. El mètode que li correspon és el lògic-deductiu i NO l’empíric-inductiu, malgrat molts “científics” socials visquin de vendre les seves prediccions i “experiments socials” a incauts, prediccions que seran refutades i desmentides, però que ja explicaran després el perquè no ha passat el que es va predir, per tornar a començar.

Considerem un cas concret. Es pot argumentar, d’una manera (més o menys) raonada i raonable, les diferències de comportament per raons de gènere. Durant milers d’anys, l’home es dedicava a la caça i la dona a la llar, educant i protegint els infants. La divisió del trebal era força clara: l’home sortia del seu hàbitat per enfrontar-se directament amb la natura, les espècies animals i, potser, la immensitat del mar; mentre que la dona es cuidava de la llar, de les tasques domèstiques i d’educar els infants (que no és poc ni poc important!!). Aquesta especialització en el treball, durant milers d’anys, marca diferències apreciables de comportament. L’home és més agressiu, la dona és més protectora.

Alguns economistes (XSiM) veuran en aquestes diferències la causa de remuneracions diferenciades en l’àmbit laboral (també considera que les rosses cobren més que les morenes). Això s’aparta del fil argumental, però no té per què ser així necessàriament. La causa última de les diferències salarials són les diferències en la productivitat del treball. Concretament, les diferències en el valor (descomptat) de la productivitat marginal. Per tant, si les rosses cobressin més que les morenes, es deuria al fet que el valor del treball de les rosses és superior al de les morenes (aspecte força discutible).

Però tornem al tema principal, on tenim una marcada diferència de gènere entre l’home-agressiu i la dona-protectora. Hom pot estar-hi més o menys d’acord, i espai hi haurà per la discrepància i les excepcions. El que cal, però, diran els positivistes, és demostrar-ho. Cal aplicar-lo a la realitat i contrastar-lo empíricament.

Per a fer aquest experiment, jo proposo considerar el Tennis. És un joc força divertit i entretingut, on els punts es guanyen o es perden amb claredat meridiana (més encara amb l’aplicació de la tecnologia “ojo de halcón”). El punt es pot guanyar per encert propi (winner) o es pot perdre estrellant la pilota a la xarxa o tirant-la més enllà de les línies (error forçat o error no forçat). Si es perd el punt pressionat pel bon joc del rival i per la dificultat intrínseca de la pilota a tornar, diem que s’ha comès un error forçat. I si el punt es perd per un error propi, diem que s’ha comès un error no forçat. En el Tennis, també hi ha punts que són decisius o que tenen una importància més elevada que els altres. De guanyar (o perdre) aquests punts, en depèn guanyar (o perdre) el match. Pensem en les boles de break o de trencament de servei. Si un jugador o jugadora desaprofita aquests punts, és difícil que pugui guanyar el partit.

En el Tennis, hi trobem el campionat masculí (Djokovic, Federer, Nadal i companyia) i el campionat femení (Serena Williams, possiblement un fenomen a estudiar per separat, Sharapova, Radwanska i companyia). Naturalment, el seu joc és diferent. Els homes tenen més força, més massa muscular, corren més i colpegen la pilota a una velocitat superior. Les dones, en general, tenen menys força, menys massa muscular, corren menys o no tan ràpid i colpegen la pilota a una velocitat lleugerament inferior (ja dic que el cas de Serena Williams, amb un servei superior als 200 km/h,  pot ser diferent).

Però les diferències que es volen contrastar són el joc d’atac (masculí) versus el joc defensiu (femení). Per això es poden agafar partits ATP i considerar quines són les estadístiques masculines de winners/errors forçats/errors no forçats, i comparar-les amb les estadístiques femenines. A priori, un joc d’atac ha de donar un resultat relatiu de winners superior. I, viceversa, un joc defensiu ha de proporcionar un resultat relatiu d’errors no forçats més elevat. En el campionat de Tennis masculí, un 30% dels punts són errors no forçats. En canvi, en el femení, el percentatge s’incrementa fins el 40%. És la diferència significativa?

Considerem també els punts decisius del match. En el cas masculí, els errors no forçats continuen sent el 30%. Per tant, l’home no varia el seu estil de joc en els moments de tensió. En canvi, el percentatge d’errors no forçats en el campionat femení s’incrementa fins el 45%. Tot indica, per tant, que la dona tendeix a reaccionar a la defensiva en els moments més determinants i crucials. Demostren aquestes dades la hipòtesi prèvia?

Si agafem algun partit concret, com les semifinals del Master1000 de Canadà (femení) entre la xina Li Na i la romanesa Sorana Cirstea (6-1 i 7-6 per la romanesa), les xifres concretes són encara més “escandaloses”: en el tie-break decisiu (7/5), d’un total de 12 punts jugats es van fer 2 winners (16.6%), 2 errors forçats (16.6%) i 8 errors no forçats (66.6%):

Match Li Na versus Sorana Cirstea

D’aquests 8 errors no forçats, hi ha 2 dobles faltes de la xinesa Li Na. Ara bé, es pot assegurar que la psicologia femenina tendeix a la contracció en els moments de més tensió? Objectivament parlant, Li Na va cometre un munt d’errors no forçats. Subjectivament, però, només la pròpia jugadora sap què va passar pel seu cap. Va cometre les dobles faltes per estar cohibida (contracció) o per buscar un bon servei que pressionés a la rival (atac)? Qui ho pot assegurar de cert?

Economia: Falsa Calma

S’ha complert un any de les paraules de Mario Draghi, president del BCE, afirmant que faria tot el necessari per salvar l’euro (“Within our mandate, the ECB is ready to do whatever it takes to preserve the euro. And, believe me, it will be enough”). Pronunciades en un moment àlgid de la crisi del deute sobirà, el poder virtualment il·limitat de creació monetària del banc emissor ha servit per salvar, de moment, la unió monetària. Ara bé, i que no ens enganyin els falsos profetes, la crisi no està superada i molts dels problemes estructurals subjacents continuen latents.

Qui intenta fer els deures, malgrat els altíssims impostos, són les famílies, que han reduït en 36.000 milions el seu endeutament durant l’últim any, i també les empreses, que ho han fet en 122.000 milions. El bon comportament de les exportacions situa el saldo exterior en un superàvit interanual de 8.100 milions i les últimes dades de l’atur, encara que molt lluny del triomfalisme en què les han presentat els polítics, són menys dolentes que les catastròfiques xifres anteriors. Més que reduir el nombre d’aturats per sota dels 6 milions, com se’ns ha presentat, el que s’ha reduït és el nombre de persones inscrites a les oficines de treball. I és que algunes d’elles, cansades de perdre el temps amb tràmits burocràtics que no serveixen per res i sense esperances de trobar una ocupació, han decidit donar-se de baixa de les llistes d’aturats. Per altra banda, els contractes temporals i a temps parcial han augmentat, mentre els indefinits i a temps complert s’han reduït, en un clar senyal que es tracta d’ocupació temporal i purament estacional.

També els costos laborals unitaris del sector privat, en aplicació de l’anomenada depreciació interna, s’han reduït el darrer any un 3,2%. Als ulls dels dirigents polítics i financers, com el comissari europeu Olli Rehn o la directora gerent del Fons Monetari Internacional Christine Lagarde, és un descens insuficient, ja que els sous “haurien de disminuir un 10%”. Seria interessant que polítics i financers prediquessin amb l’exemple (la primera decisió de Lagarde al davant de l’FMI va ser autoincrementar-se un 10% el seu sou d’escàndol). I fins aquí els elements més positius de la situació econòmica.

No obstant, en els negatius, siguem conscients que un estat central depredador continua sense realitzar les tan necessàries i urgents reformes estructurals. Just al contrari, el temps de pròrroga concedit pel BCE l’està malgastant inútilment. En lloc de racionalitzar la gestió pública (trimming chore), utilitzen el temps extra per apalancar-se encara més en el poder i evitar qualsevol decisió compromesa.

Les promeses de liberalitzar els sectors oligopòlics privilegiats han quedat en no res. El crèdit, malgrat carregar a les esquenes dels contribuents un costosíssim rescat bancari, continua sense fluir, alhora que uns impostos elevadíssims redueixen la renda disponible de famílies i empreses, tot dificultant la reactivació del consum i l’estalvi.

L’endeutament públic ja supera el 90% del PIB i el dèficit fiscal es consolida a l’entorn del 7% del PIB. A més, l’estat central imposa l’esforç de reducció més important de la despesa i el dèficit a les autonomies, en un exercici de recentralització de l’Estat que erosiona els governs autonòmics i amenaça amb desballestar l’estat del benestar. Sabem que la sanitat, l’educació i els serveis socials, els pilars de l’anomenat welfare state, són competència dels governs autonòmics, que han de pagar la factura. En canvi, en els ingressos les autonomies no tenen competències normatives (amb l’excepció del País Basc i Navarra) i depenen sempre de les transferències que vénen de Madrid (previ pagament d’impostos). Per tant, imposar a les autonomies un dèficit de només l’1% del PIB (per l’any 2014) equival a suprimir els serveis públics de sanitat, educació i serveis socials. 

Si ho quantifiquem, l’administració central de l’Estat, inclosa la Seguretat Social, absorbeix el 53% del total de la despesa pública, mentre que les comunitats autònomes representen el 36% i els ajuntaments l’11% restant. Semblaria lògic i equitatiu que la distribució del dèficit públic (6,5% el 2013) fos proporcional al pes de la despesa: 3,4% l’estat central, 2,34% les autonomies i 0,76% els ajuntaments. Doncs no. La lògica centralista, unitària i homogeneïtzadora funciona de manera diferent, volent disposar d’un límit amplíssim del 5,2% per l’estat central, i imposant només l’1,3% a les autonomies (amb una distribució asimètrica).

En definitiva, que els incipients senyals de millora que comença a mostrar, amb un esforç heroic, el sector privat de l’economia espanyola, corren el perill de ser fagocitats per un sector públic insaciable, sobredimensionat i territorialment desequilibrat.

Rajoy i el cas Bárcenas

Rajoy ha comparegut avui al Senat per donar explicacions sobre el cas Bárcenas i el presumpte finançament irregular del PP. Malgrat que la majoria de partits no es donen per satisfets amb les explicacions del president espanyol, l’estabilitat parlamentària sembla garantida.

Precisament, un dels arguments utilitzats per Rajoy és que els incipients “indicis alentadors” de l’economia (nova expressió oficial que substitueix els “brotes verdes” d’Elena Salgado) desaconsellen qualsevol canvi polític i que la inestabilitat parlamentària no ajudaria a sortir de la crisi. La realitat, però, és que el primer responsable del clima d’inestabilitat institucional és ell mateix i que les promeses de tenir a Rajoy al govern fins el 2015 no serveixen per reactivar la inversió exterior.

De fet, Espanya continua sent un país tòxic i incapaç de merèixer la confiança dels inversors internacionals. Des del 2007, en el punt més alt de la bombolla immobiliària, fins el 2012, el consum ha disminuït un 1,2%; en canvi, la despesa en inversió s’ha desplomat un 35,3%. Només les exportacions han tingut un bon comportament, incrementant més del 10% i aliviant mínimament la destrucció d’ocupació.

L’any 2007, Espanya es va haver d’endeutar al gastar 100.000 milions d’euros més (el 10% del PIB) del que va produir. Ara toca pagar aquest deute produint més del que es consumeix i acumulant superàvits exteriors. I això es pot fer bàsicament només de dues maneres: incrementant la capacitat productiva i exportant a l’exterior o reduint el consum interior. La segona via és dolorosa, ja que sempre costa reduir el ritme de vida, malgrat que algú ens va acostumar a viure per sobre de les nostres possibilitats. La primera via és la més recomenable i és la mateixa que han seguit els petits països bàltics com Estònia, Letònia i Lituània, que han incrementat les exportacions un 50% des del 2007, creixent intensament i reduint els índexs d’atur.

A Espanya l’evolució no ha estat tan positiva per la manca d’inversió i de formació de capital, així com per la pèrdua del capital estranger, que fuig espaordit d’un sistema polític institucionalment corrupte i d’uns impostos confiscatoris. Per a captar l’estalvi exterior cal estabilitat, sí, però dins d’un sistema institucional solvent, just i eficient, que quedi lluny del descrèdit actual en el què està submergit l’Estat espanyol, i que no ofegui els agents productius amb impostos elevadíssims i regulacions asfixiants. Per tant, el president Rajoy no és el morter que garanteix l’estabilitat institucional, sinó més aviat l’aluminosi que afebleix la seva estructura.