De Thomas Jefferson a Donald Trump

Mentre el cor polític de la vella i decadent Europa torna a ser colpejat pel terrorisme de l’Estat Islàmic, als Estats Units preocupa que els dos candidats més ben posicionats per ocupar la propera presidència siguin Donald Trump i Hillary Clinton. Els dos comparteixen no només una vella amistat i la condició de multimilionaris, sinó també la gran paradoxa de ser els candidats preferits en els seus respectius partits i, alhora, els aspirants que susciten més rebuig en la societat nord-americana. Cap dels dos no inspira confiança en dues terceres parts dels seus compatriotes, però tot sembla indicar que un serà el proper inquilí de la Casa Blanca. De Nova York els dos, les seves vides han coincidit nombroses vegades en els salons del poder i els diners de Manhattan i Wall Street. De fet, els Clinton van ser convidats al tercer matrimoni de Trump amb una model eslovena. Els dos futurs candidats comparteixen un amor incondicional pel poder. I les paraules de reconeixement de Trump per Clinton, abans de postular-se com a candidat republicà, només es converteixen en crítiques destructives poc després (“Hillary Clinton ha estat la pitjor Secretària d’Estat de la història dels EUA”). Trump defensa la deportació de dotze milions d’immigrants, la tortura i la construcció d’un mur de separació amb Mèxic, així com la prohibició als musulmans d’entrar als EUA.

L’economista Friedrich Hayek, en una obra clàssica de filosofia política i econòmica com Camí de servitud, analitza com els pitjors sempre guanyen en una societat creixentment intervinguda. Sota un poder centralitzat, no hi ha cap probabilitat que els comportaments morals i cívics es puguin imposar a la manca d’ètica i escrúpols. Quan l’individu es dilueix en un grup es tendeixen a trencar les restriccions morals que controlen el comportament de les persones. Mentre que la tradició liberal sempre ha considerat el poder com un perill per la llibertat humana, per l’estatisme és un bé i el mitjà necessari per organitzar la societat d’acord a uns esquemes partidistes i un pla d’acció unitari. Que la fi justifica els mitjans és la negació de la moral, però la raó de ser de l’ètica col·lectivista. La modèstia i la humilitat, la tolerància i el respecte per la privacitat són virtuts que engendren capital humà i social. Aquestes virtuts proliferen en les societats que defensen els drets de l’individu i promouen la indústria o el comerç, però escassegen en les societats col·lectivistes i militaristes.

El setmanari The Economist considera que la presidència de Trump seria un risc global, comparable a la recessió de la Xina o el terrorisme yihadí. Periodistes nord-americans han analitzat els discursos populistes i demagògics del magnat, arribant a comptabilitzar més de 60 afirmacions falses, una cada cinc minuts. A una mateixa pregunta sobre política internacional, respon de manera consecutiva amb un “sí”, un “no i un “sí, però…”. El narcisisme, arrogància i fatxanderia del multimilionari novaiorquès semblen talment la personificació del salm 73 de David: “l’orgull els fa de collaret, la violència de vestit; les ambicions del seu cor traspuen pels seus ulls, que els surten de la cara. Escarneixen i parlen de fer mal; es posen altius i amenacen amb la força, desafien el cel com si res i xerren de tot a la terra. Sense neguits arriben a la mort, van tips, són corpulents; no passen penes com els altres, no sofreixen com tothom”.

Que individus d’aquesta catadura moral puguin arribar a dirigir el destí del país més poderós del planeta diu alguna cosa de la decadència de la societat nord-americana, començant en els valors i seguint en l’àmbit econòmic. Pel que fa a la vella Europa, aquesta involució i generalitzada degradació es troben molt més avançades encara. Molt afectada per la crisi econòmica i moral, l’envelliment de la població fa trontollar l’anomenat Estat del Benestar, producte social típicament europeu, i posa en perill el benestar de les properes generacions que, clarament, gaudiran d’uns estàndards de vida inferiors. Com la civilització occidental ha arribat fins aquí, partint de referents tan notables com Thomas Jefferson als EUA o els més recents Konrad Adenauer, Jean Monnet, Robert Schuman i Alcide de Gasperi a Europa, hauria de ser motiu de profunda reflexió i preocupació.

Més enllà del PIB

El Producte Interior Brut (PIB) d’un país, això és, la valoració monetària dels béns i serveis finals produïts per un país en un any, és la mesura actual més important de benestar i creixement econòmic. El PIB el calcula cada trimestre l’Institut Nacional d’Estadística, organisme que depèn de l’Administració General de l’Estat, sumant el consum, la inversió, la despesa pública, les exportacions i restant les importacions. Quan ens diuen que, durant el 2015, el creixement del PIB de Catalunya va ser del 3,4%, el d’Espanya el 3,2% i el de l’eurozona l’1,5%, deduïm ràpidament que Catalunya funciona millor que Espanya, i Espanya millor que la mitjana de l’eurozona. Alternativament, quan llegim que el PIB per càpita anual de Luxemburg és de 66.550 euros, el de Suïssa 42.000, el d’Irlanda 36.500, el d’Espanya 25.000, i el del Congo 260, també ordenem el grau de benestar dels seus habitants de la mateixa manera. És realment així? No del tot.

En primer lloc, en la comptabilització del PIB només s’inclouen els béns finals, però no els intermedis. Per fer pa, el forner compra farina. I per obtenir farina es necessita blat. Només el preu del pa s’inclou en el PIB, però no el de la farina ni el del blat necessaris. No obstant això, la major part dels treballadors i recursos productius es dediquen a produir els béns intermedis i no els béns finals. Per tant, el PIB no recull la major part de l’esforç productiu brut de la societat. La inclusió del valor dels béns intermedis per al cas dels Estats Units superaria en més de dues vegades l’import de les xifres oficials del seu PIB. La importància del consum baixaria des del 60-70% actual a un escàs 33% del PIB i la inversió augmentaria fins a representar el 66% del total del PIB. Tampoc inclou les activitats realitzades fora del mercat, com el treball d’una mestressa de casa, ni comptabilitza l’economia submergida. En canvi, sí comptabilitza la producció d’armes o ansiolítics. El PIB tampoc pren en consideració la qualitat del producte i comptabilitza amb certa discrecionalitat els serveis públics (sanitat, serveis socials…) que no tenen un preu de mercat.

La capacitat del govern per influir descaradament en el resultat final del PIB es posa de manifest, per exemple, el setembre del 2014, quan es va decidir a nivell comunitari incloure el tràfic de drogues i la prostitució. El PIB espanyol va rebre una injecció de 46.000 milions extres, sense que incrementés per a res el benestar dels ciutadans. Roberto Centeno, catedràtic de mines a la UPM, utilitza indicadors d’activitat, càlculs de correlació de l’atur, consum d’electricitat o gasoil, i vendes dels comerços per arribar a la conclusió que el PIB real d’Espanya (0,85 bilions) és un 21% inferior a l’oficial (1,08 bilions). Naturalment, de ser correctes els càlculs, les conseqüències serien demolidores. La pressió fiscal real s’enfilaria al 43% del PIB (nou punts percentuals més que l’oficial), la despesa pública seria del 53% del PIB (la més alta de la UE) i el deute públic superaria el 125% del PIB (26% superior a l’oficial).

El mateix secretari general de l’ONU va assegurar en assemblea que el món necessita un nou paradigma econòmic que reconegui el desenvolupament d’una manera més afinada, assenyalant que el PIB ja no és prou bo com a únic indicador en el qual basar-se per prendre decisions polítiques. Per això es fa públic un Informe Mundial de la Felicitat 2016, entesa com un fenomen interior que es caracteritza pel fet d’experimentar emocions positives i tenir una valoració global positiva sobre la vida. I tampoc, sota aquest criteri, Espanya en surt massa ben parada. Entre els països que més felicitat han perdut entre el 2007 i el 2015 hi ha els europeus que han patit la crisi econòmica. Grècia, Itàlia i Espanya són al grup dels 10 països més perjudicats en aquest sentit. Concretament, Espanya cau una posició respecte a l’informe de l’any passat, i va en el lloc 37, just darrere de l’Aràbia Saudita, Taiwan i Qatar. En positiu, Dinamarca, Suïssa, Islàndia, Noruega i Finlàndia, per aquest ordre, són els cinc països més feliços del món.

Per últim s’ha de qüestionar la necessitat d’introduir la despesa pública en el càlcul del PIB. L’inventor del càlcul del PIB, Simon Kuznets, va considerar seriosament la idea de deixar fora del PIB la despesa del govern, especialment durant les guerres. Amb la inclusió de la despesa governamental va resultar que el PIB va créixer ràpidament durant la Segona Guerra Mundial i es va col·lapsar el 1946, en finalitzar aquesta. Fa l’efecte que la guerra sigui bona per a l’economia! Un resultat molt més precís de la recuperació econòmica, després de la guerra, és l’increment en la despesa del sector privat i el decrement de la despesa del sector públic. El càlcul oficial del PIB introdueix un biaix considerable a favor dels estímuls de demanda via increments de la despesa pública i creació de moneda, contribuint així a la desestabilització de l’economia, la desestructuració de les etapes productives, la no liquidació dels errors comesos i l’estancament secular de la societat.

Mario Draghi i els límits del BCE

Mario Draghi, aquesta setmana, ha tornat a carregar i disparar el bazuka. Concretament, ha anunciat una retallada del tipus d’interès bàsic de finançament de l’eurozona (del 0,05% al 0%), una rebaixa en la remuneració de les reserves monetàries que els bancs comercials tenen dipositats en el banc emissor (del -0,3% al -0,4%) i una ampliació del programa de compra de deute (de 60.000 milions mensuals a 80.000), ampliat a partir d’ara amb deute de les empreses i no només d’estats o bancs. Els dipòsits bancaris en el Banc Central Europeu (BCE) es penalitzaran amb el -0,4% a partir d’ara. Això significa que 1.000 euros es convertiran al cap d’un any en només 996. Per tant, el banc del qual som clients pagarà per tenir dipositats els diners en el banc central. És una nova mesura radical en aquesta carrera desenfrenada cap a l’apocalipsi financer. Des del BCE i el conjunt dels altres bancs centrals, es va esgotant la munició de la política monetària ultraexpansiva.

Primer va ser la imposició de tipus d’interès artificialment baixos durant llargs períodes de temps, amb tots els efectes negatius que això comporta. Va seguir la ronda de fabricació de moneda (quantitative easing) a través de la compra de deute, majoritàriament públic, i la barra lliure de liquiditat a tots els bancs europeus que ho sol·licitessin (LTRO). En definitiva, finançament pràcticament il·limitat i gratuït pels dos socis privilegiats del Banc Central: l’Estat i la Banca. L’última mesura desesperada del BCE ha estat la imposició d’un tipus d’interès negatiu en els dipòsits que les entitats financeres mantenen obligatòriament en el banc central.

La retòrica oficial, defensada pels economistes convencionals, és que la fabricació de moneda a cost zero reactivarà la inversió, el consum i, en última instància, l’economia. I que la devaluació de l’euro estimularà les exportacions alhora que reduirà les importacions. I que d’aquesta manera tan senzilla, qui ho havia de dir, es solucionaran tots els greus problemes. Aquesta explicació és falsa. La impressió de paper moneda no és cap panacea ni converteix les pedres en pa. En anteriors articles hem explicat amb detall tots els efectes negatius que aquestes polítiques generen. Provoquen una incorrecta assignació del capital. L’acccés sense restriccions a finançament a cost zero portarà inevitablement a l’escomesa de massives inversions errònies en els sectors més allunyats del consum (béns de capital, construcció, fabricació d’acer, mines de carbó…) que hauran de ser, tard o d’hora, interrompudes amb grans pèrdues. Es formaran bombolles financeres, endeutament galopant i minoració de l’estalvi, insolvències bancàries (amb rescats públics), agreujament de les diferències socials al castigar el petit estalviador i premiar el gran dilapidador de recursos…

El fracàs d’aquesta política monetària tan expansiva ha estat reconegut pel propi Mario Draghi, que en la compareixença del dijous va retallar les previsions de creixement del PIB a l’eurozona pel 2016 i 2017, admetent també que no podrà complir amb l’objectiu d’inflació promès. Mario Draghi s’ha quedat sense munició en el bazuka del BCE, després d’haver disparat allà on no calia. Com respondrà ara a la propera crisi? Sortirà l’helicòpter del BCE per llançar euros des del cel per tota la geografia europea? El governador està nu, com el rei en el famós conte de Hans Christian Andersen, i els mercats se n’adonen. Interessos negatius també pressionen a la baixa els dèbils marges bancaris i afegeixen més tensió en el compte de resultats. Si les entitats financeres han de pagar al BCE per dipositar les reserves bancàries i també l’euríbor és negatiu, no ens estranyem que aviat ens traslladin a nosaltres els interessos negatius. Els comptes corrents, en el clímax del surrealisme monetari, podrien suportar interessos negatius. En altres paraules, els clients hauríem de pagar per dipositar els nostres estalvis en una entitat financera. La mesura seria equivalent a un nou impost (no votat en seu parlamentària) que recauria sobre els diners i els dipòsits bancaris.

Des de les pomposes paraules de Mario Draghi, l’estiu del 2012, que faria qualsevol cosa per salvar l’euro, no han passat ni quatre anys. Podríem pensar almenys que s’ha aprofitat aquest temps per fer els deures allà on cal, això és, en termes de millora d’exportacions, competitivitat i reducció de l’atur? La resposta és negativa. La lleugera millora de les exportacions no prové ni de la innovació ni de la qualitat, sinó de l’artificial paritat de l’euro, que pot canviar en qualsevol moment. La reducció de les importacions, en bona part, es deu a la gran baixada del preu del petroli, fet que pot canviar amb l’apreciació del dòlar (el cru es paga en dòlars). Per tant, la millora de la balança comercial és transitòria. Per altra banda, l’atur baixa per la disminució del nombre de persones que busquen feina, sigui perquè emigren o perquè renuncien a seguir buscant treball. El que caldria és reduir l’atur fent augmentar l’ocupació. I no una ocupació temporal i precària, sinó els contractes indefinits a temps complet (la suma d’hores treballades per tres persones amb contracte escombraria pot ser inferior a les hores d’un sol contracte indefinit). Aquestes són les reformes necessàries i no les d’impuls de la demanda o fabricació de moneda.

Alentiment del comerç mundial

Una de les lliçons que s’haurien d’haver après del crac del 1929 és que les respostes proteccionistes que es van adoptar, amb la intenció de preservar l’ocupació i l’activitat econòmica nacionals, van ser un greu error de política econòmica que va aprofundir i va allargar la depressió. Els aranzels establerts pel president nord-americà Herbert Hoover, malgrat l’oposició generalitzada de la majoria d’economistes no keynesians, amb la Smoot-Hawley Tariff Act (1930), sobre més de 20.000 productes agrícoles i industrials, van contribuir al col·lapse econòmic que va contraure l’economia dels EUA i també la mundial.

La dimensió dels mercats, quan passa de ser global a ser només nacional, limita la divisió internacional del treball i redueix la productivitat i els salaris reals. Com a resultat, el consumidor s’empobreix, la demanda disminueix i es redueixen l’activitat econòmica i l’ocupació. Com sol passar amb les intervencions errònies de l’Estat, s’aconsegueixen resultats contraris als desitjats.

Amb la crisi actual, torna la temptació de repetir els errors del passat. Sembla que les lliçons de la història recent s’han oblidat i que els polítics tornen a cedir amb molta facilitat als interessos particulars i miops d’un grup de productors que reclamen mesures normatives privilegiades que protegeixen els seus interessos particulars. En són mostres clares les proclames proteccionistes Buy American, de Barack Obama, o la de British jobs for British workers, del govern britànic. També el TTIP (Tractat Transatlàntic de Comerç i Inversió) es vol presentar com un acord comercial entre els EUA i la UE per estendre el lliure intercanvi de béns i serveis, quan en realitat amaga els interessos foscos dels lobbies per rebaixar els estàndards de salut pública, mediambientals i socials. El resultat final, si no s’atura abans, pot ser la imposició de productes actualment prohibits per la normativa europea, però permesos als EUA, com aliments transgènics o modificats genèticament, pesticides no permesos, carn hormonada, aliments rentats amb clor, mercantilització de les dades privades entre companyies, el fracking o la privatització dels serveis públics.

De manera semblant, és molt preocupant la cursa dels països per devaluar les seves monedes, en un intent d’empobrir el veí, així com la desacceleració de la Xina, tant en termes de producció com de comerç internacional. Les exportacions del gegant asiàtic van disminuir en 126.000 milions de dòlars el mes de febrer, alhora que les importacions també disminuïen un 13%. L’alentiment del comerç exterior, un dels motors de creixement més importants, és una dada molt preocupant per la Xina, però també ho és per l’economia mundial.

De Pedro Sánchez a Joan Roig

Pedro Sánchez no va assolir el dimecres, dos de març, la majoria absoluta necessària per presidir un nou govern, ni tampoc el divendres, dos dies més tard, la majoria simple. El líder socialista ha denunciat l’elevadíssim atur d’Espanya, un veritable càncer de l’economia, defensant la derogació de la reforma laboral, reforçant la negociació col·lectiva sectorial i la restricció de la contractació temporal. El problema és que aquestes mesures no millorarien, sinó que empitjorarien l’atur.

Per crear ocupació cal promoure i respectar el lliure acord entre empresari i treballador. La imposició, via conveni col·lectiu, d’unes condicions laborals determinades a totes les empreses d’un sector equival a imposar un mateix vestit a persones de constitució molt diferent. A una potser li entrarà bé, però a moltes altres és segur que no. Cal que els convenis col·lectius tinguin una descentralització màxima, formalitzant-se a un nivell intraempresarial si la direcció i els treballadors així ho acorden.

Pel que fa a l’excessiva contractació temporal, els incentius per reduir-la haurien de venir via augments en els contractes indefinits. I per crear ocupació estable i a llarg termini s’ha de reduir el cost social que recau especialment en l’empresari. Si es mantenen les cotitzacions socials a càrrec de l’empresa per sobre del 30% del sou brut i es penalitza la contractació temporal, no s’aconseguirà reactivar la contractació indefinida. Simplement, s’afegirà més atur al ja existent. Quan les indemnitzacions associades als contractes indefinits són massa elevades, el resultat és, com veiem, la no conversió dels contractes temporals en fixos i l’encadenament continu de treballs precaris de curta duració. Si els costos dels contractes indefinits no disminueixen, però s’afegeixen traves als contractes temporals, l’empresari tancarà portes i l’ocupació disminuirà més encara.

Pel que fa als autònoms, la situació és semblant. Per a més de 3 milions d’aquests professionals, les cotitzacions a la Seguretat Social se’ls menja la meitat del sou. Menys renda disponible significa menys capacitat de consum i també d’estalvi. Fixar una tarifa plana moderada pels autònoms reactivaria la demanda en els béns de consum finals alhora que la reinversió dels guanys en el projecte empresarial facilitaria el creixement de l’empresa i la contractació de nous assalariats. Paradoxalment, però, l’acord del PSOE amb Ciutadans suposa un augment important de les cotitzacions socials per la majoria d’autònoms.

És impossible que amb aquestes polítiques econòmiques millori la xacra de l’atur. Ens calen més empreses i més tamany empresarial. I això mai ho aconseguirem amb més observatoris de treball, més traves burocràtiques o més impostos. Els poders públics haurien d’incentivar l’emprenedoria i l’exercici competitiu de la funció empresarial. L’augment de la càrrega regulatòria i impositiva sobre les empreses ens empobreix a tots, també als reguladors i fiscalitzadors. Que el 75% dels diputats del Congrés siguin funcionaris, quan a Westminster són el 47% o al Scottish Parliament el 40%, no ha de ser incompatible amb la creació i creixement de les empreses. Que els polítics, majoritàriament, no hagin treballat mai a l’empresa privada, no hauria d’ésser incompatible amb la promoció econòmica i empresarial.

Considerem Joan Roig, el president de la companyia Mercadona, que acaba de presentar els resultats del 2015, manifestant que “com menys sector públic millor” i afirmant que “el sector privat té millor capacitat per gestionar els recursos”. L’empresa de distribució valenciana va facturar aproximadament 20.000 milions d’euros, aconseguint un benefici net de 611 milions, un 12% més que l’any anterior. En un entorn de competència, les vendes de Mercadona es justifiquen per la bona relació qualitat/preu que ofereix als clients. És un procés win-win. El consumidor millora la seva situació alimentària i l’empresa, com a conseqüència, obté beneficis. Amb aquests beneficis es financen les arques públiques (243 milions en concepte d’impost de societats, 662 a la Seguretat Social, 509 per IVA i IRPF, i els 83 milions restants a altres impostos i taxes). I amb la resta, l’empresa pot créixer i obrir noves botigues o reformar-ne de velles. Mercadona va crear 1.000 nous llocs de treball el 2015, la majoria d’ells indefinits i amb sous mitjans superiors als 1.400 euros nets mensuals. Aquest és el camí a seguir. Aquesta és la manera de créixer i crear ocupació. I els polítics haurien de contribuir a fer normal el que ara és, malauradament, un cas molt excepcional.