Arxius

Archive for Març de 2016

De Thomas Jefferson a Donald Trump

GTY_trump_wedding_clintons_jef_150806_16x9_992

Mientras el corazón político de la vieja y decadente Europa vuelve a ser golpeado por el terrorismo del Estado Islámico, en Estados Unidos preocupa que los dos candidatos mejor posicionados para ocupar la próxima presidencia sean Donald Trump y Hillary Clinton. Ambos comparten no sólo una vieja amistad y la condición de multimillonarios, sino también la gran paradoja de ser los candidatos favoritos en sus respectivos partidos y, a la vez, los aspirantes que suscitan más rechazo en la sociedad norteamericana. Ninguno de los dos no inspira confianza en dos terceras partes de sus compatriotas, pero todo parece indicar que uno de ellos será el próximo inquilino de la Casa Blanca. De Nueva York los dos, sus vidas han coincidido numerosas veces en los salones del poder y el dinero de Manhattan y Wall Street. De hecho, los Clinton fueron invitados de honor al tercer matrimonio de Trump con una modelo eslovena. Los dos futuros candidatos comparten un amor incondicional por el poder. Y las palabras de reconocimiento de Trump por Clinton, antes de postularse como candidato republicano, sólo se convierten en críticas destructivas poco después ( “Hillary Clinton ha sido la peor Secretaria de Estado de la historia de EEUU”). Trump defiende la deportación de doce millones de inmigrantes, la tortura y la construcción de un muro de separación con México, así como la prohibición a los musulmanes de entrar en EEUU.

El economista Friedrich Hayek, en una obra clásica de filosofía política y económica como Camino de servidumbre, analiza cómo los peores siempre ganan en una sociedad crecientemente intervenida (capítulo X). Bajo un poder centralizado, no hay ninguna probabilidad de que los comportamientos morales y cívicos se puedan imponer a la falta de ética y escrúpulos. Cuando el individuo se diluye en un grupo se tienden a romper las restricciones morales que controlan el comportamiento de las personas. Mientras que la tradición liberal siempre ha considerado el poder como un peligro para la libertad humana, para el estatismo es un bien y el medio necesario para organizar la sociedad de acuerdo a unos esquemas partidistas y a un plan de acción unitario. Que el fin justifica los medios es la negación de la moral, pero la razón de ser de la ética colectivista. La modestia y la humildad, la tolerancia y el respeto por la privacidad son virtudes que engendran capital humano y social. Estas virtudes proliferan en las sociedades que defienden los derechos del individuo y promueven la industria o el comercio, pero escasean en las sociedades colectivistas y militaristas.

El semanario The Economist considera que la presidencia de Trump sería un riesgo global, comparable a la recesión en China o el terrorismo yihadí. Periodistas estadounidenses han analizado los discursos populistas y demagógicos del magnate, llegando a contabilizar más de 60 afirmaciones falsas, una cada cinco minutos. A una misma pregunta sobre política internacional, responde de manera consecutiva con un “sí”, un “no y un” sí, pero … “. El narcisismo y arrogancia del multimillonario neoyorquino parecen la personificación del salmo 73 de David: “no tienen congojas por su muerte, pues su vigor está entero. No pasan trabajos como los otros mortales, ni son azotados como los demás hombres. Por tanto, la soberbia los corona; se cubren de vestidos de violencia. Los ojos se les saltan de gordura; logran con creces los antojos del corazón. Se mofan y hablan con maldad de hacer violencia; hablan con altanería. Ponen su boca contra el cielo, y su lengua pasea la tierra“.

Que individuos de esta catadura moral puedan llegar a dirigir el destino del país más poderoso del planeta dice algo de la decadencia de la sociedad norteamericana, comenzando en los valores y siguiendo en el ámbito económico. En cuanto a la vieja Europa, esta involución y generalizada degradación se encuentran mucho más avanzadas todavía. Muy afectada por la crisis económica y moral, el envejecimiento de la población hace tambalear el llamado Estado del Bienestar, producto social típicamente europeo, y pone en peligro el bienestar de las próximas generaciones que, claramente, disfrutarán de unos estándares de vida inferiores. Cómo la civilización occidental ha llegado hasta aquí, partiendo de referentes tan notables como Thomas Jefferson en EEUU o los más recientes Konrad Adenauer, Jean Monnet, Robert Schuman y Alcide de Gasperi en Europa, debería ser motivo de profunda reflexión y preocupación.

De Thomas Jefferson a Donald Trump

Trump-and-Hil-c-c-565x366

Mentre el cor polític de la vella i decadent Europa torna a ser colpejat pel terrorisme de l’Estat Islàmic, als Estats Units preocupa que els dos candidats més ben posicionats per ocupar la propera presidència siguin Donald Trump i Hillary Clinton. Els dos comparteixen no només una vella amistat i la condició de multimilionaris, sinó també la gran paradoxa de ser els candidats preferits en els seus respectius partits i, alhora, els aspirants que susciten més rebuig en la societat nord-americana. Cap dels dos no inspira confiança en dues terceres parts dels seus compatriotes, però tot sembla indicar que un serà el proper inquilí de la Casa Blanca. De Nova York els dos, les seves vides han coincidit nombroses vegades en els salons del poder i els diners de Manhattan i Wall Street. De fet, els Clinton van ser convidats al tercer matrimoni de Trump amb una model eslovena. Els dos futurs candidats comparteixen un amor incondicional pel poder. I les paraules de reconeixement de Trump per Clinton, abans de postular-se com a candidat republicà, només es converteixen en crítiques destructives poc després (“Hillary Clinton ha estat la pitjor Secretària d’Estat de la història dels EUA”). Trump defensa la deportació de dotze milions d’immigrants, la tortura i la construcció d’un mur de separació amb Mèxic, així com la prohibició als musulmans d’entrar als EUA.

L’economista Friedrich Hayek, en una obra clàssica de filosofia política i econòmica com Camí de servitud, analitza com els pitjors sempre guanyen en una societat creixentment intervinguda. Sota un poder centralitzat, no hi ha cap probabilitat que els comportaments morals i cívics es puguin imposar a la manca d’ètica i escrúpols. Quan l’individu es dilueix en un grup es tendeixen a trencar les restriccions morals que controlen el comportament de les persones. Mentre que la tradició liberal sempre ha considerat el poder com un perill per la llibertat humana, per l’estatisme és un bé i el mitjà necessari per organitzar la societat d’acord a uns esquemes partidistes i un pla d’acció unitari. Que la fi justifica els mitjans és la negació de la moral, però la raó de ser de l’ètica col·lectivista. La modèstia i la humilitat, la tolerància i el respecte per la privacitat són virtuts que engendren capital humà i social. Aquestes virtuts proliferen en les societats que defensen els drets de l’individu i promouen la indústria o el comerç, però escassegen en les societats col·lectivistes i militaristes.

El setmanari The Economist considera que la presidència de Trump seria un risc global, comparable a la recessió de la Xina o el terrorisme yihadí. Periodistes nord-americans han analitzat els discursos populistes i demagògics del magnat, arribant a comptabilitzar més de 60 afirmacions falses, una cada cinc minuts. A una mateixa pregunta sobre política internacional, respon de manera consecutiva amb un “sí”, un “no i un “sí, però…”. El narcisisme, arrogància i fatxanderia del multimilionari novaiorquès semblen talment la personificació del salm 73 de David: “l’orgull els fa de collaret, la violència de vestit; les ambicions del seu cor traspuen pels seus ulls, que els surten de la cara. Escarneixen i parlen de fer mal; es posen altius i amenacen amb la força, desafien el cel com si res i xerren de tot a la terra. Sense neguits arriben a la mort, van tips, són corpulents; no passen penes com els altres, no sofreixen com tothom”.

Que individus d’aquesta catadura moral puguin arribar a dirigir el destí del país més poderós del planeta diu alguna cosa de la decadència de la societat nord-americana, començant en els valors i seguint en l’àmbit econòmic. Pel que fa a la vella Europa, aquesta involució i generalitzada degradació es troben molt més avançades encara. Molt afectada per la crisi econòmica i moral, l’envelliment de la població fa trontollar l’anomenat Estat del Benestar, producte social típicament europeu, i posa en perill el benestar de les properes generacions que, clarament, gaudiran d’uns estàndards de vida inferiors. Com la civilització occidental ha arribat fins aquí, partint de referents tan notables com Thomas Jefferson als EUA o els més recents Konrad Adenauer, Jean Monnet, Robert Schuman i Alcide de Gasperi a Europa, hauria de ser motiu de profunda reflexió i preocupació.

Más allá del PIB

felicidad-interna-bruta-banner

El Producto Interior Bruto (PIB) de un país, esto es, la valoración monetaria de los bienes y servicios finales producidos por un país en un año, es la medida actual más importante de bienestar y crecimiento económico. El PIB lo calcula cada trimestre el Instituto Nacional de Estadística, organismo que depende de la Administración General del Estado, sumando el consumo, la inversión, el gasto público, las exportaciones y restando las importaciones. Cuando nos dicen que, durante el 2015, el crecimiento del PIB de Cataluña fue del 3,4%, el de España el 3,2% y el de la eurozona del 1,5%, deducimos intuitivamente que Cataluña funciona mejor que España, y España mejor que la media de la eurozona. Alternativamente, cuando leemos que el PIB per cápita anual de Luxemburgo es de 66.550 euros, el de Suiza 42.000, el de Irlanda 36.500, el de España 25.000, y el del Congo 260, también ordenamos el grado de bienestar de sus habitantes de la misma manera. ¿Es realmente así? No del todo.

En primer lugar, en la contabilización del PIB sólo se incluyen los bienes finales, pero no los intermedios. Para hacer pan, el panadero compra harina. Y para obtener harina se necesita trigo. Sólo el precio del pan se incluye en el PIB, pero no el de la harina ni el del trigo necesarios. Sin embargo, la mayor parte de los trabajadores y recursos productivos se dedican a producir los bienes intermedios y no los bienes finales. Por tanto, el PIB no recoge la mayor parte del esfuerzo productivo bruto de la sociedad. La inclusión del valor de los bienes intermedios para el caso de Estados Unidos superaría en más de dos veces el importe de las cifras oficiales de su PIB. La importancia del consumo bajaría desde el 60-70% actual a un escaso 33% del PIB y la inversión aumentaría hasta representar el 66% del total del PIB. Tampoco incluye las actividades realizadas fuera del mercado, como el trabajo de un ama de casa, ni contabiliza la economía sumergida. En cambio, sí contabiliza la producción de armas o ansiolíticos. El PIB tampoco toma en consideración la calidad del producto y contabiliza con cierta discrecionalidad los servicios públicos (sanidad, servicios sociales…) que no tienen un precio de mercado.

La capacidad del gobierno para influir descaradamente en el resultado final del PIB se pone de manifiesto, por ejemplo, en septiembre de 2014, cuando se decidió a nivel comunitario incluir el tráfico de drogas y la prostitución. El PIB español recibió una inyección de 46.000 millones extras, sin que incrementara para nada el bienestar de los ciudadanos. Roberto Centeno, catedrático de minas en la UPM, utiliza indicadores de actividad, cálculos de correlación del paro, consumo de electricidad o gasóleo, y ventas de los comercios para llegar a la conclusión de que el PIB real de España (0,85 billones de euros) es un 21% inferior al oficial (1,08 billones). Naturalmente, de ser correctos los cálculos, las consecuencias serían demoledoras. La presión fiscal real sube al 43% del PIB (nueve puntos porcentuales más que el oficial), el gasto público sería del 53% del PIB (la cifra más alta de la UE) y la deuda pública superaría el 125% del PIB (26% superior al oficial).

El propio secretario general de la ONU aseguró en asamblea que el mundo necesita un nuevo paradigma económico que reconozca el desarrollo de una manera más afinada, señalando que el PIB ya no es lo suficientemente preciso como único indicador en el que basarse para tomar decisiones políticas. Por ello se hace público un Informe Mundial de la Felicidad 2016, entendida como un fenómeno interior que se caracteriza por el hecho de experimentar emociones positivas y tener una valoración global positiva sobre la vida. Y tampoco, bajo este criterio, España sale demasiado bien parada. Entre los países que más felicidad han perdido entre 2007 y 2015 están los europeos que han sufrido la crisis económica. Grecia, Italia y España están en el grupo de los 10 países más perjudicados en este sentido. Concretamente, España cae una posición respecto al informe del año pasado, y aparece en el puesto 37, justo detrás de Arabia Saudí, Taiwán y Qatar. En positivo, Dinamarca, Suiza, Islandia, Noruega y Finlandia, por este orden, son los cinco países más felices del mundo.

Por último se debe cuestionar la necesidad de introducir el gasto público en el cálculo del PIB. El inventor del cálculo del PIB, Simon Kuznets, consideró seriamente la idea de dejar fuera del PIB el gasto del gobierno, especialmente durante las guerras. Con la inclusión del gasto gubernamental resultó que el PIB creció rápidamente durante la Segunda Guerra Mundial y se colapsó en 1946, al finalizar ésta. ¡Da la impresión de que la guerra sea buena para la economía! Un resultado mucho más preciso de la recuperación económica, después de la guerra, es el incremento en el gasto del sector privado y el decremento del gasto del sector público. El cálculo oficial del PIB introduce un sesgo considerable a favor de los estímulos de demanda vía incrementos del gasto público y creación de moneda, contribuyendo así a la desestabilización de la economía, la desestructuración de las etapas productivas, la no liquidación de las inversiones erróneas acometidas y el estancamiento secular de la sociedad.

Més enllà del PIB

ranking-felicidad-compressor

El Producte Interior Brut (PIB) d’un país, això és, la valoració monetària dels béns i serveis finals produïts per un país en un any, és la mesura actual més important de benestar i creixement econòmic. El PIB el calcula cada trimestre l’Institut Nacional d’Estadística, organisme que depèn de l’Administració General de l’Estat, sumant el consum, la inversió, la despesa pública, les exportacions i restant les importacions. Quan ens diuen que, durant el 2015, el creixement del PIB de Catalunya va ser del 3,4%, el d’Espanya el 3,2% i el de l’eurozona l’1,5%, deduïm ràpidament que Catalunya funciona millor que Espanya, i Espanya millor que la mitjana de l’eurozona. Alternativament, quan llegim que el PIB per càpita anual de Luxemburg és de 66.550 euros, el de Suïssa 42.000, el d’Irlanda 36.500, el d’Espanya 25.000, i el del Congo 260, també ordenem el grau de benestar dels seus habitants de la mateixa manera. És realment així? No del tot.

En primer lloc, en la comptabilització del PIB només s’inclouen els béns finals, però no els intermedis. Per fer pa, el forner compra farina. I per obtenir farina es necessita blat. Només el preu del pa s’inclou en el PIB, però no el de la farina ni el del blat necessaris. No obstant això, la major part dels treballadors i recursos productius es dediquen a produir els béns intermedis i no els béns finals. Per tant, el PIB no recull la major part de l’esforç productiu brut de la societat. La inclusió del valor dels béns intermedis per al cas dels Estats Units superaria en més de dues vegades l’import de les xifres oficials del seu PIB. La importància del consum baixaria des del 60-70% actual a un escàs 33% del PIB i la inversió augmentaria fins a representar el 66% del total del PIB. Tampoc inclou les activitats realitzades fora del mercat, com el treball d’una mestressa de casa, ni comptabilitza l’economia submergida. En canvi, sí comptabilitza la producció d’armes o ansiolítics. El PIB tampoc pren en consideració la qualitat del producte i comptabilitza amb certa discrecionalitat els serveis públics (sanitat, serveis socials…) que no tenen un preu de mercat.

La capacitat del govern per influir descaradament en el resultat final del PIB es posa de manifest, per exemple, el setembre del 2014, quan es va decidir a nivell comunitari incloure el tràfic de drogues i la prostitució. El PIB espanyol va rebre una injecció de 46.000 milions extres, sense que incrementés per a res el benestar dels ciutadans. Roberto Centeno, catedràtic de mines a la UPM, utilitza indicadors d’activitat, càlculs de correlació de l’atur, consum d’electricitat o gasoil, i vendes dels comerços per arribar a la conclusió que el PIB real d’Espanya (0,85 bilions) és un 21% inferior a l’oficial (1,08 bilions). Naturalment, de ser correctes els càlculs, les conseqüències serien demolidores. La pressió fiscal real s’enfilaria al 43% del PIB (nou punts percentuals més que l’oficial), la despesa pública seria del 53% del PIB (la més alta de la UE) i el deute públic superaria el 125% del PIB (26% superior a l’oficial).

El mateix secretari general de l’ONU va assegurar en assemblea que el món necessita un nou paradigma econòmic que reconegui el desenvolupament d’una manera més afinada, assenyalant que el PIB ja no és prou bo com a únic indicador en el qual basar-se per prendre decisions polítiques. Per això es fa públic un Informe Mundial de la Felicitat 2016, entesa com un fenomen interior que es caracteritza pel fet d’experimentar emocions positives i tenir una valoració global positiva sobre la vida. I tampoc, sota aquest criteri, Espanya en surt massa ben parada. Entre els països que més felicitat han perdut entre el 2007 i el 2015 hi ha els europeus que han patit la crisi econòmica. Grècia, Itàlia i Espanya són al grup dels 10 països més perjudicats en aquest sentit. Concretament, Espanya cau una posició respecte a l’informe de l’any passat, i va en el lloc 37, just darrere de l’Aràbia Saudita, Taiwan i Qatar. En positiu, Dinamarca, Suïssa, Islàndia, Noruega i Finlàndia, per aquest ordre, són els cinc països més feliços del món.

Per últim s’ha de qüestionar la necessitat d’introduir la despesa pública en el càlcul del PIB. L’inventor del càlcul del PIB, Simon Kuznets, va considerar seriosament la idea de deixar fora del PIB la despesa del govern, especialment durant les guerres. Amb la inclusió de la despesa governamental va resultar que el PIB va créixer ràpidament durant la Segona Guerra Mundial i es va col·lapsar el 1946, en finalitzar aquesta. Fa l’efecte que la guerra sigui bona per a l’economia! Un resultat molt més precís de la recuperació econòmica, després de la guerra, és l’increment en la despesa del sector privat i el decrement de la despesa del sector públic. El càlcul oficial del PIB introdueix un biaix considerable a favor dels estímuls de demanda via increments de la despesa pública i creació de moneda, contribuint així a la desestabilització de l’economia, la desestructuració de les etapes productives, la no liquidació dels errors comesos i l’estancament secular de la societat.

Mario Draghi y los límites del BCE

europeo-680x365.jpg

Mario Draghi, esta semana, ha vuelto a cargar y a disparar el bazuka. Concretamente, ha anunciado un recorte del tipo de interés básico de financiación de la eurozona (del 0,05% al ​​0%), una rebaja en la remuneración de las reservas monetarias que los bancos comerciales tienen depositados en el banco emisor (del -0,3% al -0,4%) y una ampliación del programa de compra de deuda (de 60.000 millones mensuales a 80.000), ampliado a partir de ahora con la deuda de las empresas y no sólo de estados o bancos. Los depósitos bancarios en el Banco Central Europeo (BCE) se penalizarán con el -0,4% a partir del próximo 16 de marzo. Esto significa que 1.000 euros se convertirán al cabo de un año en sólo 996. Por consiguiente, el banco del que somos clientes pagará por tener depositado el dinero en el banco central. Es una nueva medida radical en esta carrera desenfrenada hacia el apocalipsis financiero. Desde el BCE y el conjunto de los otros bancos centrales, se va agotando la munición de la política monetaria ultraexpansiva.

Primero fue la imposición de tipos de interés artificialmente bajos durante largos periodos de tiempo, con todos los efectos negativos que ello conlleva. Siguió la ronda de fabricación de moneda (quantitative easing) a través de la compra de deuda, mayoritariamente pública, y la barra libre de liquidez a todos los bancos europeos que lo solicitaran (LTRO). En definitiva, financiación prácticamente ilimitada y gratuita para los dos socios privilegiados del Banco Central: el Estado y la Banca. La última medida desesperada del BCE ha sido la imposición de un tipo de interés negativo en los depósitos que las entidades financieras mantienen obligatoriamente en el banco central.

La retórica oficial, defendida por los economistas convencionales, es que la fabricación de moneda a coste cero reactivará la inversión, el consumo y, en última instancia, la economía. Y que la devaluación del euro estimulará las exportaciones al tiempo que reducirá las importaciones. Y que de esta manera tan sencilla, quién lo iba a decir, se solucionarán todos los graves problemas. Esta explicación es falsa. La impresión de papel moneda no es ninguna panacea ni convierte las piedras en pan. En anteriores artículos hemos explicado con detalle todos los efectos negativos que estas políticas generan. Provocan una incorrecta asignación del capital. El accceso sin restricciones a financiación a coste cero llevará inevitablemente a masivas inversiones erróneas en los sectores más alejados del consumo (bienes de capital, construcción, fabricación de acero, minas de carbón …) que deberán ser, tarde o temprano, interrumpidas y con grandes pérdidas. Se formarán burbujas financieras, endeudamiento galopante y minoración del ahorro, insolvencias bancarias (con rescates públicos), agravamiento de las diferencias sociales (se castiga al pequeño ahorrador y se premia al gran dilapidador de recursos)…

El fracaso de esta política monetaria tan expansiva ha sido reconocido por el propio Mario Draghi, que en la comparecencia del jueves recortó las previsiones de crecimiento del PIB en la eurozona para el 2016 y 2017, admitiendo también que no podrá cumplir con el objetivo de inflación prometido. Mario Draghi se ha quedado sin munición en el bazuka del BCE, después de haber disparado allí donde no era necesario. ¿Como responderá ahora a la próxima crisis? ¿Despegará el helicóptero del BCE para lanzar euros desde el cielo por toda la geografía europea? El gobernador está desnudo, como el rey en el famoso cuento de Hans Christian Andersen, y los mercados se dan cuenta. Intereses negativos también presionan a la baja los débiles márgenes bancarios y añaden más tensión en la cuenta de resultados. Si las entidades financieras deben pagar al BCE para depositar las reservas bancarias, no nos extrañemos que pronto nos trasladen a nosotros los intereses negativos. Las cuentas corrientes, en el clímax del surrealismo monetario, podrían soportar intereses negativos. En otras palabras, los clientes deberíamos pagar para depositar nuestros ahorros en una entidad financiera. La medida sería equivalente a un nuevo impuesto (no votado en sede parlamentaria) que recaería sobre el dinero y los depósitos bancarios.

Desde las pomposas palabras de Mario Draghi, en verano de 2012, que haría cualquier cosa por salvar el euro, no han pasado ni cuatro años. ¿Podríamos pensar al menos, para consolarnos, que se ha aprovechado este tiempo para hacer los deberes allí donde es necesario, esto es, en términos de mejora de exportaciones, competitividad y reducción del paro? La respuesta es negativa. La ligera mejora de las exportaciones no proviene ni de la innovación ni de la calidad, sino de la artificial paridad del euro, que puede cambiar en cualquier momento. La reducción de las importaciones, en buena parte, se debe a la gran bajada del precio del petróleo, lo que puede cambiar con la apreciación del dólar (el crudo se paga en dólares). Por tanto, la mejora de la balanza comercial española es transitoria. Por otra parte, el paro baja por la disminución del número de personas que buscan trabajo, sea porque emigran o porque renuncian a seguir buscando empleo. Debería reducirse el paro haciendo aumentar el empleo. Y no un empleo temporal y precario, sino los contratos indefinidos a tiempo completo (la suma de horas trabajadas por tres personas con contrato basura puede ser inferior a las horas de un solo contrato indefinido). Estas son las reformas necesarias y no las de impulso de la demanda o fabricación de moneda.

Mario Draghi i els límits del BCE

draghi5_NoticiaAmpliada

Mario Draghi, aquesta setmana, ha tornat a carregar i disparar el bazuka. Concretament, ha anunciat una retallada del tipus d’interès bàsic de finançament de l’eurozona (del 0,05% al 0%), una rebaixa en la remuneració de les reserves monetàries que els bancs comercials tenen dipositats en el banc emissor (del -0,3% al -0,4%) i una ampliació del programa de compra de deute (de 60.000 milions mensuals a 80.000), ampliat a partir d’ara amb deute de les empreses i no només d’estats o bancs. Els dipòsits bancaris en el Banc Central Europeu (BCE) es penalitzaran amb el -0,4% a partir d’ara. Això significa que 1.000 euros es convertiran al cap d’un any en només 996. Per tant, el banc del qual som clients pagarà per tenir dipositats els diners en el banc central. És una nova mesura radical en aquesta carrera desenfrenada cap a l’apocalipsi financer. Des del BCE i el conjunt dels altres bancs centrals, es va esgotant la munició de la política monetària ultraexpansiva.

Primer va ser la imposició de tipus d’interès artificialment baixos durant llargs períodes de temps, amb tots els efectes negatius que això comporta. Va seguir la ronda de fabricació de moneda (quantitative easing) a través de la compra de deute, majoritàriament públic, i la barra lliure de liquiditat a tots els bancs europeus que ho sol·licitessin (LTRO). En definitiva, finançament pràcticament il·limitat i gratuït pels dos socis privilegiats del Banc Central: l’Estat i la Banca. L’última mesura desesperada del BCE ha estat la imposició d’un tipus d’interès negatiu en els dipòsits que les entitats financeres mantenen obligatòriament en el banc central.

La retòrica oficial, defensada pels economistes convencionals, és que la fabricació de moneda a cost zero reactivarà la inversió, el consum i, en última instància, l’economia. I que la devaluació de l’euro estimularà les exportacions alhora que reduirà les importacions. I que d’aquesta manera tan senzilla, qui ho havia de dir, es solucionaran tots els greus problemes. Aquesta explicació és falsa. La impressió de paper moneda no és cap panacea ni converteix les pedres en pa. En anteriors articles hem explicat amb detall tots els efectes negatius que aquestes polítiques generen. Provoquen una incorrecta assignació del capital. L’acccés sense restriccions a finançament a cost zero portarà inevitablement a l’escomesa de massives inversions errònies en els sectors més allunyats del consum (béns de capital, construcció, fabricació d’acer, mines de carbó…) que hauran de ser, tard o d’hora, interrompudes amb grans pèrdues. Es formaran bombolles financeres, endeutament galopant i minoració de l’estalvi, insolvències bancàries (amb rescats públics), agreujament de les diferències socials al castigar el petit estalviador i premiar el gran dilapidador de recursos…

El fracàs d’aquesta política monetària tan expansiva ha estat reconegut pel propi Mario Draghi, que en la compareixença del dijous va retallar les previsions de creixement del PIB a l’eurozona pel 2016 i 2017, admetent també que no podrà complir amb l’objectiu d’inflació promès. Mario Draghi s’ha quedat sense munició en el bazuka del BCE, després d’haver disparat allà on no calia. Com respondrà ara a la propera crisi? Sortirà l’helicòpter del BCE per llançar euros des del cel per tota la geografia europea? El governador està nu, com el rei en el famós conte de Hans Christian Andersen, i els mercats se n’adonen. Interessos negatius també pressionen a la baixa els dèbils marges bancaris i afegeixen més tensió en el compte de resultats. Si les entitats financeres han de pagar al BCE per dipositar les reserves bancàries i també l’euríbor és negatiu, no ens estranyem que aviat ens traslladin a nosaltres els interessos negatius. Els comptes corrents, en el clímax del surrealisme monetari, podrien suportar interessos negatius. En altres paraules, els clients hauríem de pagar per dipositar els nostres estalvis en una entitat financera. La mesura seria equivalent a un nou impost (no votat en seu parlamentària) que recauria sobre els diners i els dipòsits bancaris.

Des de les pomposes paraules de Mario Draghi, l’estiu del 2012, que faria qualsevol cosa per salvar l’euro, no han passat ni quatre anys. Podríem pensar almenys que s’ha aprofitat aquest temps per fer els deures allà on cal, això és, en termes de millora d’exportacions, competitivitat i reducció de l’atur? La resposta és negativa. La lleugera millora de les exportacions no prové ni de la innovació ni de la qualitat, sinó de l’artificial paritat de l’euro, que pot canviar en qualsevol moment. La reducció de les importacions, en bona part, es deu a la gran baixada del preu del petroli, fet que pot canviar amb l’apreciació del dòlar (el cru es paga en dòlars). Per tant, la millora de la balança comercial és transitòria. Per altra banda, l’atur baixa per la disminució del nombre de persones que busquen feina, sigui perquè emigren o perquè renuncien a seguir buscant treball. El que caldria és reduir l’atur fent augmentar l’ocupació. I no una ocupació temporal i precària, sinó els contractes indefinits a temps complet (la suma d’hores treballades per tres persones amb contracte escombraria pot ser inferior a les hores d’un sol contracte indefinit). Aquestes són les reformes necessàries i no les d’impuls de la demanda o fabricació de moneda.

Alentiment del comerç mundial

qingdao-port

Una de les lliçons que s’haurien d’haver après del crac del 1929 és que les respostes proteccionistes que es van adoptar, amb la intenció de preservar l’ocupació i l’activitat econòmica nacionals, van ser un greu error de política econòmica que va aprofundir i va allargar la depressió. Els aranzels establerts pel president nord-americà Herbert Hoover, malgrat l’oposició generalitzada de la majoria d’economistes no keynesians, amb la Smoot-Hawley Tariff Act (1930), sobre més de 20.000 productes agrícoles i industrials, van contribuir al col·lapse econòmic que va contraure l’economia dels EUA i també la mundial.

La dimensió dels mercats, quan passa de ser global a ser només nacional, limita la divisió internacional del treball i redueix la productivitat i els salaris reals. Com a resultat, el consumidor s’empobreix, la demanda disminueix i es redueixen l’activitat econòmica i l’ocupació. Com sol passar amb les intervencions errònies de l’Estat, s’aconsegueixen resultats contraris als desitjats.

Amb la crisi actual, torna la temptació de repetir els errors del passat. Sembla que les lliçons de la història recent s’han oblidat i que els polítics tornen a cedir amb molta facilitat als interessos particulars i miops d’un grup de productors que reclamen mesures normatives privilegiades que protegeixen els seus interessos particulars. En són mostres clares les proclames proteccionistes Buy American, de Barack Obama, o la de British jobs for British workers, del govern britànic. També el TTIP (Tractat Transatlàntic de Comerç i Inversió) es vol presentar com un acord comercial entre els EUA i la UE per estendre el lliure intercanvi de béns i serveis, quan en realitat amaga els interessos foscos dels lobbies per rebaixar els estàndards de salut pública, mediambientals i socials. El resultat final, si no s’atura abans, pot ser la imposició de productes actualment prohibits per la normativa europea, però permesos als EUA, com aliments transgènics o modificats genèticament, pesticides no permesos, carn hormonada, aliments rentats amb clor, mercantilització de les dades privades entre companyies, el fracking o la privatització dels serveis públics.

De manera semblant, és molt preocupant la cursa dels països per devaluar les seves monedes, en un intent d’empobrir el veí, així com la desacceleració de la Xina, tant en termes de producció com de comerç internacional. Les exportacions del gegant asiàtic van disminuir en 126.000 milions de dòlars el mes de febrer, alhora que les importacions també disminuïen un 13%. L’alentiment del comerç exterior, un dels motors de creixement més importants, és una dada molt preocupant per la Xina, però també ho és per l’economia mundial.