Archive

Archive for Novembre de 2012

Eleccions Catalunya 2012

Una de les lleis del marketing assenyala la importància que té ser el primer en posicionar-se en la ment del consumidor. Quan el client associa un bé amb una determinada característica, difícilment canvia d’opinió. Aplicat a la política, això justificaria parcialment la pèrdua de 12 escons per part de CiU. Fins ara, la coalició convergent no s’havia mostrat obertament independentista, movent-se habitualment en un terreny de calculada ambigüitat. Qui capitalitzava la marca independentista era ERC. Per tant, és normal que quan “s’ha acabat de fer la puta i la Ramoneta”, en paraules de Jordi Pujol, els votants hagin migrat a Esquerra. Per altra banda, com a tota Europa sense excepció, les retallades socials també han castigat el partit en el poder que les ha aplicat.

CiU lidera a les últimes eleccions, malgrat aquests errors d’estratègia, el triomf d’un sobiranisme molt més transversal. El bloc sobiranista o que defensa el dret a decidir (CiU + ERC + CUP + ICV) obté 87 escons (2.095.000 vots), a molta distància del bloc unionista (PP + C’s), amb 28 escons (746.000 vots), o de la via federalista (PSC), amb 20 escons (523.000 vots).

Curiosament, mentre la premsa internacional, encapçalada pel Financial Times, destaca l’aclaparadora victòria dels partits secessionistes, la premsa espanyola ho presenta com la derrota del projecte sobiranista d’Artur Mas i la seva “deriva independentista”. És cert que CiU ha perdut 12 escons i 90.000 vots, però també ho és que Esquerra ha recuperat els 11 escons que va perdre a les eleccions del 2010, guanyant més de 277.000 vots. La incògnita és ara com contribuirà Esquerra al govern de Catalunya.

Els propers pressupostos de la Generalitat, en un clima d’asfíxia econòmica, hauran de ser contractius i poden significar la suspensió del referèndum indefinidament. Podran les lluites internes del sobiranisme i el caïnisme polític fer descarrilar definitivament el projecte nacional català expressat democràticament en les eleccions més participades?  

Cal rescatar només els bancs?

Una societat desenvolupada i pròspera es basa en el raonable principi que aquell qui millor serveix els seus conciutadans és recompensat amb guanys, mentre que qui no ho fa acumula pèrdues. El sistema de lliure empresa, operant en un entorn de competència, tendeix a assegurar aquests resultats. L’empresa productiva que proporciona béns o serveis lliurement demanats pel consumidor aconseguirà beneficis, i la que no sigui capaç de generar un valor superior al cost dels recursos consumits en el procés de producció tindrà pèrdues que, de perdurar, la portaran a no poder pagar els seus deutes i, a llarg termini, a la fallida. L’apropiació privada dels beneficis, en temps de vaques grasses, i la socialització de les pèrdues, quan esclata la crisi, no és possible… excepte si es tracta de la banca.

El govern espanyol va decidir, el passat estiu, rescatar les entitats financeres en fallida (Bankia, CatalunyaCaixa, Novagalicia i Banc de València), sol·licitant a les institucions europees un fons de rescat de fins a 100.000 milions d’euros i creant l’anomenat banc dolent. De nou, i com en la pujada dels impostos, Rajoy incomplia la seva paraula (“No estoy a favor de crear un banco malo”, varen ser les seves paraules, en seu parlamentària, el dilluns 19 de desembre del 2011, quan el rellotge del Congrés dels Diputats marcava les 20:25 hores).

Una empresa respon amb el capital o recursos propis de les pèrdues que pugui generar. En el moment en què es perd tot el capital social, ja molt reduït en el cas d’algunes entitats financeres altament endeutades, l’actiu o inversions de l’empresa igualen el total dels deutes a tornar. En aquests moments, la liquidació del banc permetria pagar tots els seus creditors, inclosos els comptes corrents dels clients, per altra banda garantits pel Fons de Garantia de Dipòsits fins a 100.000 euros per titular. Si l’empresa continua encara operant i acumulant pèrdues, el valor total dels deutes començarà a superar el valor dels actius i l’entitat haurà fet fallida.

És el cas de les antigues caixes d’estalvi mencionades abans, ara nacionalitzades i rescatades, totes vinculades a partits polítics (Bankia al PP i CatalunyaCaixa al PSC). Bona part de les seves inversions són crèdits fallits, materialitzats en solars buits, cases a mig construir, pobles fantasma, aeroports sense avions i carreteres sense cotxes, que han perdut tot el seu valor. En lloc d’exigir als gestors de les entitats tan pèssimament gestionades responsabilitats patrimonials i, si fos el cas, penals, el banc dolent comprarà els seus actius tòxics, aplicant un descompte mitjà del 45%, en el cas dels préstecs, i del 63%, si es tracta d’actius immobiliaris. El propòsit oficial és netejar els balanços de les entitats financeres, transferint els crèdits sub-prime a la nova societat gestora d’actius (anomenada Sareb), i reactivar de nou la concessió de crèdit, ara aturada per aquestes entitats zombies que impedeixen la circulació fluïda del diner fiduciari. El banc dolent, que entrarà en funcionament el proper 1 de desembre, pagaria els actius tòxics amb deute avalat per l’Estat (també altament tòxic per la crisi del deute sobirà espanyol), deute públic que serviria, com a garantia, per obtenir finançament barat del Banc Central Europeu. Amb el temps i una canya, el banc dolent hauria de vendre els actius immobiliaris, procedents d’execucions hipotecàries, quan la situació econòmica s’hagués normalitzat, en un termini hipotètic de 15 anys, tot aconseguint, en paraules del ministre Montoro, rendibilitats anuals de fins el 15% (!).

El total d’actius gestionats pel banc dolent no hauria de superar els 90.000 milions d’euros, i els seus recursos propis no arribarien ni al 5% d’aquesta quantitat. Això sí, l’estat demana que els bancs bons entrin en el capital del banc dolent (el Banco Santander ja ha decidit ser soci de la societat i el BBVA estudia fer el mateix), amb la intenció que els diners del rescat bancari, de fins a 100.000 milions, no computin com a deute públic.

El banc dolent genera un problema de moral hazard o risc moral. No és èticament justificable l’apropiació privada dels beneficis, en temps de bonança, i la socialització de les pèrdues, quan arriba la crisi. Els contribuents no tenim per què pagar el rescat bancari d’unes entitats mal gestionades, que a més premien els seus directius amb elevades remuneracions, contractes blindats, indemnitzacions i plans de pensions milionaris. Els ciutadans i les empreses no només patim la manca de crèdit, sinó que també se’ns fa responsables de la signatura d’unes hipoteques que, ara ens diuen, mai hauríem d’haver signat. Quan s’impaguen, per culpa de l’atur, moltes famílies es queden sense vivenda i continuen arrossegant el deute pendent de la hipoteca tota la vida.

És cert que altres països també han creat els seus bancs dolents. Suècia ho va fer a la dècada de 1990, però en condicions macroeconòmiques radicalment diferents a les actuals. El deute públic del país nòrdic suposava només el 40% del PIB (38% el 2011, i superàvit públic aquest mateix any). Res té a veure, per tant, amb el lamentable estat actual de les finances de l’estat espanyol (deute públic del 90% del PIB el 2012 i dèficit públic anual molt superior al 6,3% fixat pel govern). El rescat bancari, lluny de regenerar els actius tòxics immobiliaris, pot acabar infectant la totalitat del sistema financer i abocar Espanya a la ruïna total.

Es venen permisos de residència

Image

Trobar una sortida a la gran quantitat d’estocs immobiliaris és, possiblement junt amb el desenllaç de les eleccions catalanes de demà diumenge, la principal preocupació de l’executiu central.

Mentre el president de l’Asociación Española de la Banca, Miguel Martín, barrina que la solució als desnonaments és concedir més crèdits i construir més cases (si no vols caldo, dues tasses), el Govern es planteja canviar la llei d’estrangeria per concedir permisos de residència als estrangers que comprin una vivenda a Espanya per un preu superior als 160.000 euros. Pensen que amb aquesta mesura, equivalent a un estímul a les exportacions, l’Estat recaptaria els impostos corresponents, els estrangers de renda mitjana-alta regularitzarien la seva situació i les existències de vivendes es reduirien.

El reconegut avantatge competitiu hispànic del turisme es faria extensiu no només a una estada temporal en un hotel, sinó a una estada permanent en una residència. La intervenció estatal, però, no està pas exempta de problemes.

Com resoldre l’agravi comparatiu creat amb el col·lectiu d’immigrants que té un nivell econòmic inferior? Si per aconseguir la residència es requereix aquest nivell de renda mínim, s’expulsarà al qui no hi arribi? I què passa amb les creixents restriccions per accedir a serveis públics bàsics com la sanitat? Lluitarà el govern contra el blanqueig de capitals, amb una mà, mentre que amb l’altra promourà la captació d’inversions de possibles màfies internacionals? No seria més senzill fer que el banc dolent, controlat per l’Estat, vengués els immobles amb importants reduccions en el preu?

Altres països més desenvolupats vinculen el permís de residència a la creació d’empreses que generin llocs de treball i riquesa. Malauradament, també aquí Espanya torna a ser tristement diferent. En lloc de remoure les càrregues administratives a la creació d’empreses i promoure un sistema educatiu que fomenti la cultura emprenedora i econòmica, el govern popular de Rajoy és un dels que més traves imposa a les empreses (Espanya ocupa el lloc 44 en el rànquing del Doing Business) i ara es proposa eliminar l’Economia de l’ensenyament preuniversitari. 

Els desnonaments

Image

L’alarma social creada pels desnonaments, més de 400.000 des de l’esclat de la bombolla immobiliària, ha forçat l’executiu a pactar un acord de mínims en cas d’impagament del deute hipotecari. Fins que no s’han esdevingut els últims desenllaços tràgics, l’article 47 de la sacralitzada Constitució Espanyola, que estableix el dret a gaudir d’un habitatge digne i adequat, o la defensa dels consumidors i usuaris consagrada a l’art. 51 han estat sistemàticament silenciats.

Quan, segurament per causa de l’atur, algunes famílies no poden pagar la hipoteca, perden la propietat dels habitatges i aquests passen a mans de l’entitat financera, que els subhastarà per un mínim del 60% del valor de taxació. Aquesta quantitat, que pot ser només del 50% si és la immobiliària de l’entitat financera la que participa en la subhasta, no és suficient per pagar tota la hipoteca pendent. Per tant, al mateix temps que es rescaten les entitats financeres, les famílies queden sense feina, sense casa, i amb un deute pendent per tota la vida. La distribució de les responsabilitats no pot ser més asimètrica.

En altres països, com els Estats Units, està vigent la dació en pagament. El deutor que no pot pagar entrega l’immoble al banc i queda alliberat de la hipoteca. El banc assumeix el risc que el valor de la vivenda hagi disminuït i les famílies disposen d’una segona oportunitat per tornar a començar. Lliures de cadenes i amb menys deutes, les famílies contribueixen a reactivar el consum i poden desplaçar-se geogràficament a les zones amb menys atur.

No és el cas espanyol, on l’execució hipotecària és brutal amb els deutors. La renegociació de les condicions de la hipoteca en termes de tipus d’interès o terminis no és suficient. Cal regular una quitança del deute, promoure el lloguer social i donar una segona oportunitat als deutors accidentals.

Passar el Rubicó

Image

La contundent demanda d’independència feta per bona part de la societat civil catalana el passat Onze de Setembre marca un abans i un després de les relacions entre Catalunya i l’estat espanyol. L’opinió pública sempre precedeix a l’acció dels polítics, que es limiten a reaccionar d’acord amb la mateixa, buscant aconseguir el suport d’una majoria que els permeti accedir al poder. En aquestes circumstàncies, el sobiranisme entra de ple en els programes electorals dels diferents partits polítics.

La primera consideració que caldria fer és refusar aquells arguments contraris a la independència de Catalunya que són erronis o que no tenen cap tipus de base.

Primer, no cal dubtar de la viabilitat de Catalunya dins d’Europa. Països petits amb economies diversificades poden integrar-se perfectament en els mercats globalitzats, obrint-se al comerç internacional i interregional, tot aconseguint increments de renda per càpita i millores del capital humà. Qui està en crisi són els tradicionals i obsolets estats nació, nascuts en una època on el tamany de l’estat condicionava el tamany del mercat. Ja no és així i ara s’imposa el small is beautiful. L’estat espanyol és massa gran per donar resposta als greus problemes del ciutadà i massa petit per no haver de cedir competències a la Unió Europea en temes com la unió fiscal i bancària, en política energètica i defensa, en polítiques de promoció de la competència, en infraestructures de transport bàsiques com el corredor mediterrani o en grans projectes d’investigació i desenvolupament. El nombre de nous estats no deixa d’augmentar en l’àmbit internacional, i mentre l’estat espanyol excel·leix en incompetència i ineficàcia, petits països com Suïssa, Singapur, Finlàndia, Suècia o Holanda es consoliden com els líders mundials en competitivitat. De fet, la gestió de les poques polítiques que encara controla l’estat espanyol, com la legislació laboral o el sistema educatiu, no pot ser pitjor de la que és. L’atur del 25% és el més elevat del món occidental i suposa un veritable càncer social. I el projecte de reforma educativa del govern central no només pretén suprimir l’economia al batxillerat (a l’ESO no hi ha entrat mai), sinó que també busca modificar un sistema que ha permès als fills d’immigrants integrar-se a la societat catalana i competir sense desavantatges en el mercat laboral amb els fills dels que fa més temps que vivim a Catalunya.

Segon, l’argument que una Catalunya independent hauria d’assumir la part proporcional del deute públic d’Espanya és irrellevant. No només perquè això no està escrit enlloc i s’hauria de negociar, sinó també perquè un repartiment del deute públic comporta alhora un repartiment dels actius estatals. Catalunya tindria dret, per exemple, a reclamar una part dels quadres del Museo del Prado o l’orgue que presideix l’Auditorio Nacional de Música i que brilla per absència a l’Auditori de Barcelona.

Tercer, no ens hauríem d’acoquinar pel discurs de la por alimentat per alguns mitjans. L’amenaça que si Catalunya se’n va d’Espanya no es podran cobrar les pensions de jubilació és totalment falsa.
En el sistema de repartiment que tenim, les contribucions a la Seguretat Social no s’acumulen en un fons a nom del treballador, sinó que serveixen per pagar les pensions que cobren els jubilats en el mateix període. L’anomenat Fons de Reserva de les Pensions, que compta amb 63.000 milions d’euros, només permet pagar les pensions dels jubilats actuals durant mig any. A Catalunya les pensions estan garantides si som capaços de reduir l’atur, just on l’estat espanyol fracassa estrepitosament.
El vet espanyol per continuar a la Unió Europea és més preocupant, però tampoc determinant. Naturalment que seria preferible continuar dins l’euro. Una hipotètica (i improbable) exclusió total de la UE, però, ens hauria de fer adoptar una moneda pròpia vinculada a l’euro i establir acords com els que tenen Suïssa o Noruega (que no formen part de la UE) en la línia de garantir un mercat comú de mercaderies, persones i capitals.
L’argument del boicot als productes catalans és possible, si bé reduït a productes molt específics i difícilment mantenible en el temps. Per altra banda, l’experiència del boicot del cava català va ser determinant per contribuir a la seva expansió internacional.
En general, els catalans ens hem de fixar menys en el que diuen els mitjans de comunicació de Madrid, que tenen poca credibilitat fora de les fronteres espanyoles, i hauríem d’estar més atents i tenir presència en els canals de comunicació europeus i en la premsa internacional.

L’argument del dèficit fiscal crònic de Catalunya amb Espanya és molt important, però tampoc decisiu per justificar la secessió. En funció de qui faci el càlcul de costos i beneficis arriba a una conclusió… O a la contrària. En general, de cada 100 euros que Catalunya paga en impostos, només 55 es queden a Catalunya. La resta, 45 euros, se’n van. Això significa un dèficit fiscal anual aproximat del 8% del PIB català, uns 16.000 milions d’euros, que corresponen a 2.100 euros per persona. I no parlem d’un regal puntual, sinó d’una situació que es repeteix any rere any. Mentre l’estat central subinverteix sistemàticament a Catalunya, els catalans no podem utilitzar els nostres impostos per millorar la sanitat o l’educació, millorar les pensions o construir infraestructures que facin el nostre sistema productiu més competitiu.

L’atractiu principal d’una Cataluna independent, però, va més enllà de simples càlculs aritmètics, i ofereix la possibilitat de superar un sistema institucional espanyol controlat per una casta partidista i depredadora, dedicada a la recerca de rendes i a l’espoli sistemàtic. Catalunya no és pas aliena a casos de corrupció, ni molt menys, però el vigor de la nostra societat civil permet albirar un funcionament més efectiu de les institucions democràtiques i un marc jurídic i institucional més just i eficient. Els catalans hem d’escollir el camí d’una agonia certa, si seguim igual, o un futur incert, que no està escrit enlloc, i que depèn de nosaltres mateixos. Ha arribat el moment que Catalunya passi el Rubicó.

Hem de témer el Fiscal Cliff d’Estats Units?

Els Estats Units d’Amèrica, un país nascut el 1776 d’una revolució llibertària contra un govern britànic que els hi volia imposar un impost sobre el te (!!) fa molt temps que ha deixat de ser el que era. Si a Europa el percentatge de despesa pública respecte el PIB està a l’entorn del 50%, a EUA va camí de superar el 40%. La diferència percentual pot semblar significativa per a uns, marcant una dubtosa frontera entre el sistema social europeu i el pretès capitalisme salvatge d’Estats Units.

La realitat, però, és que la primera potència mundial està mutant el seu ADN original i, a passes agegantades, s’ha situat en un grotesc warfare state. El previsible triomf de Barack Obama a les eleccions d’avui dimarts 6 de novembre, no canviarà presumiblement la situació. Si de cas, incrementarà el pes del welfare state, en detriment (així ho esperem) de la maquinària bèlica més poderosa de la història mundial.

En aquests moments, el dèficit fiscal d’Estats Units suposa el 9% del seu PIB. Aproximadament 1,3 bilions de dòlars (1.300.000.000.000 dòlars), 1.300 vegades més que la xifra que indica Xavier Sala i Martín (“mil millones de dólares por ejercicio”; http://elcomentario.tv/reggio/crisis-44-precipicio-fiscal-de-xavier-sala-i-martin-en-la-vanguardia/02/11/2012/).
El deute públic total acumulat supera els 17 bilions de dòlars (bilió amb 12 zeros), més del 100% del PIB.

La norma constitucional del sistema polític nord-americà indica que és el Congrés qui ha d’autoritzar l’endeutament federal de l’estat. Quan Ronald Reagan va arribar al poder el 1980, el sostre del deute estava limitat en 1 bilió de dòlars. Amb 30 anys, s’ha passat d’1 a 17 bilions, un increment bestial. El Tea Party, facció del Partit Republicà, va arrencar una concessió a la Budget Control Act de 2011. Si, després de teatrals tires i arronses la llei autoritzava l’increment del sostre del deute, a canvi s’acordava que l’1 de gener de 2013 es reduiria el dèficit fiscal en un 5% del PIB.

Això significaria un important increment dels impostos (impost de renda, patrimoni i societats) i un decrement de la despesa pública (defensa, despesa social, seguretat social i Medicare). És el conegut Fiscal Cliff o precipici fiscal. La frenada del consum intern dels Estats Units s’ha presentat com una amenaça seriosa a la ja greu situació recessiva internacional. Si el motor americà es desaccelera i la bombolla immobiliària de la Xina punxa, la tempesta tenebrosa sobre Europa i Japó pot empitjorar, encara més, i allargar-se.

L’alarmisme creat sobre el Fiscal Cliff no té un fonament sòlid. És molt ingenu pensar que l’estat nord-americà es sotmetrà, en les actuals circumstàncies, a una teràpia d’aprimament salvatge. No serà així. El codi genètic de l’estat està programat per créixer sempre. Recordem que els liberals clàssics anomenaven a l’estat “Leviatà”, el temible monstre marí devorador.
Per tant, no cal preocupar-se per la frenada fiscal dels Estats Units. És altament improbable. L’estat continuarà el seu camí, i el nivell de deute públic es revisarà… naturalment a l’alça.

El banc dolent

Durant aquesta setmana hem conegut més detalls de l’anomenat banc dolent. Malgrat el govern va manifestar-se contrari a la seva creació, Rajoy ha optat per validar aquesta societat de gestió d’actius, que té la missió de comprar els actius tòxics de les entitats financeres, algunes de les quals s’han rescatat en lloc de deixar-les caure i exigir responsabilitats patrimonials.

Una pregunta clau és: a quin preu es transferiran les hipoteques escombraria o les promocions de sòl i vivenda que s’han quedat els bancs? La resposta oficial és que s’aplicarà un descompte mitjà del 46%, en el cas dels préstecs, i del 63%, si es tracta d’actius immobiliaris. Malgrat es pugui pensar que la retallada en el preu és important, la realitat és la contrària.
El valor d’una hipoteca incobrable o el valor del sòl que no té demanda ni sortida en el mercat és zero. Donat que el banc dolent els comprarà i pagarà d’acord als preus que fixa el govern, les entitats financeres en sortiran beneficiades, mentre que el contribuent acabarà pagant, una vegada més, els excessos comesos en la passada festa nacional de la hipoteca.

El banc dolent, preveient que pugui arribar a uns actius (tòxics) de 90.000 milions d’euros, tindrà uns recursos propis o capital no superiors al 8% del total de l’actiu. En últim terme, per tant, depèn de l’aval del deute públic. L’estat preté que la participació pública en el capital del banc dolent no superi el 50%.
Confia en els estalvis dels inversors privats, tot prometent rendibilitats anuals del 15% (!). En cas que s’obligui als bancs solvents a entrar en el capital del banc dolent, hi hauria el perill d’infectar tot el sistema financer, allargant encara més la crisi.

Finalment, sorprèn que el banc dolent es plantegi com una societat per vendre vivendes, quan la gestió en règim de lloguer permetria a molts ciutadans accedir a una vivenda a un preu raonable.