La força dels petits estats

Les fronteres que separen els estats actuals poden semblar molt estables i permanents, però és difícil trobar-ne una que no hagi variat en els darrers dos segles. Els estats neixen i desapareixen; els grans poders polítics es formen i s’esvaeixen. El 1910, aproximadament el 80% del planeta pertanyia a només un grapat d’imperis europeus. Quan es van constituir les Nacions Unides tenien 51 membres; ara en tenen 193. Si ordenem la població dels països del món de la més alta a la més baixa, la posició central tindria 8,5 milions, aproximadament la població de Suïssa (i poc més que la de Catalunya). La meitat dels estats del món tenen menys territori que Portugal, i 41 estats membres de l’ONU són microestats amb una població inferior al milió d’habitants. Al final de la Segona Guerra Mundial, només n’hi havia dos, Islàndia i Luxemburg.

Durant gran part de la història, els imperis han estat la forma dominant d’organització política. Ordenant la societat de dalt a baix, imposen els designis del líder individual o classe dirigent, però no l’expressió de la voluntat d’un poble. Quan els estats-nació van començar a sorgir al segle XIX, els pensadors van debatre la importància de la grandària del país. L’economista alemany Friedrich List va argumentar que els petits estats lluitarien per prosperar i competir amb les potències imperials. L’economista liberal britànic John Stuart Mill, per la seva banda, va argumentar que la mida i la diversitat eren els enemics de la democràcia, ja que el funcionament de les institucions democràtiques és molt problemàtic en un país gran on hi conviuen diferents nacionalitats. La centralització debilita els superestats. La Unió Soviètica en va ser un bon exemple. Per contra, el model de la UE, amb decisions adoptades sense coerció i per consens, és una font sovintment subestimada de resiliència.

A partir de la II Guerra Mundial, la globalització, els avenços tecnològics i la reducció de les barreres comercials van permetre als països perifèrics ocupar una posició més rellevant en l’economia global. Els superestats, per altra banda, eren vulnerables a amenaces com la rebel·lió, el canvi climàtic, les epidèmies, les desigualtats internes i el desenvolupament tecnològic desigual. La diversitat interna i les divisions polítiques dels països grans contrasten amb els objectius més clars i compartits dels països petits. Quatre ingredients del seu èxit són la sòlida base d’identitat nacional, el lideratge intel·ligent, el coneixement integral del país i la correcta planificació estratègica. Els petits estats estan guanyant força en els àmbits econòmic i tecnològic. Set dels deu primers països a l’índex d’innovació de Bloomberg, que mesura la qualitat de la innovació en una economia concreta, són estats petits. I el vuitè són els Països Baixos.

Els territoris més grans del món són els de la Xina, l’Índia, els Estats Units, Rússia i la Unió Europea. En un entorn de conflictes bèl·lics com l’actual, amb guerres a Ucraïna i el Proper Orient, molts polítics no deixen passar l’oportunitat per reclamar més centralització política a Europa. L’amenaça que Rússia ataqui també els països bàltics és real, però la petitesa pot ser una fortalesa i no una debilitat en l’escena internacional. I uns Estats Units d’Europa amb capital a Brussel·les poden ser totalment inoperants, també en l’àmbit de la defensa territorial. Cal més coordinació econòmica entre països i integració del mercat únic europeu en un marc de plena descentralització política. Cal replicar l’èxit del Airbus, un formidable exemple del que els europeus poden aconseguir junts, superant les fronteres nacionals i unint els seus coneixements al servei d’un gran projecte industrial. L’Airbus il·lustra perfectament la capacitat d’innovació dels europeus en tecnologies punta. Integrant els mercats nacionals per formar un únic espai aeri europeu, Europa ha permès a les companyies aèries emancipar-se de la tutela nacional, donant-los la llibertat de funcionament dins de la Unió, decidint les rutes i els preus en funció de consideracions econòmiques i financeres. L’èxit d’aquesta liberalització és molt eloqüent, escalable i aplicable a altres camps industrials, inclòs el de defensa.

Els petits països poden dotar de contingut moral el sistema de relacions internacionals. Els grans estats desitgen el domini, mentre que els petits estats busquen l’estabilitat i la pau, condició necessària per a la seva supervivència. La notable excepció és Israel, que compta amb el suport dels EUA. Les guerres sempre han estat un motor important en la formació i el desenvolupament dels estats. I viceversa. L’Estat, que té el monopoli legal de la violència, pot iniciar la guerra amb l’ús de la violència i la conquesta territorial. En paraules de Charles Tilly “la guerra fa a l’Estat, i l’Estat fa la guerra”. Són dues realitats que es retroalimenten en un cercle viciós de mort i destrucció. La formació de l’Estat modern està intrínsecament lligada a la necessitat de recaptar recursos humans i financers per finançar guerres i conflictes. Les guerres són un factor clau en la creació d’institucions estatals centralitzades i el desenvolupament d’un sistema fiscal espoliador. En canvi, els estats petits són per naturalesa més pacífics i menys perillosos. Els polítics sense escrúpols hi tenen menys oportunitats per satisfer els seus instints de grandesa. Per assegurar la pau hem d’abstenir-nos d’estructures polítiques a gran escala. Menys és sovintment més i més petit és més segur.