Malvats capitalistes

La pujada del preu dels aliments continua imparable. Mentre que l’IPC interanual es va situar a finals de desembre en el 5,7%, la cistella de la compra s’enfila al 15,7%. Aquesta escalada amenaça amb anul·lar la rebaixa de l’IVA. Tot just vint dies després de la seva aprovació, els socis de la coalició governant a Espanya ja el consideren insuficient i demanen anar més enllà adoptant mesures intervencionistes que limitin els preus, en línia amb les plantejades a Grècia o França. Aquesta és la proposta de Podem i de la vicepresidenta Yolanda Díaz, que vol crear una llista de productes bàsics als que limitaria el preu. Un pas més enllà aniria la ministra de Drets Socials, Ione Belarra, topant el preu de la cistella de compra i acusant el president de Mercadona de ser un despietat capitalista. Segons la líder de Podem, és indecent que Joan Roig s’estigui forrant i demana que la mà visible de l’Estat fixi els preus màxims dels aliments al nivell que tenien el febrer de l’any passat, abans que comencés la guerra a Ucraïna.

Es tracta de substituir el mercat per l’Estat. Primer fixant els preus (electricitat, lloguer, aliments…) i després prometent subsidis públics per a tothom a tort i a dret. Així es pugen les pensions un 8,5%, s’hauran de revisar les condicions dels metges declarats en vaga, i la dels mestres, i la dels taxistes… I prometent una renda bàsica universal d’entre 700 i 1.400 euros mensuals des dels 18 anys. Un còctel populista imbatible totalment finançat amb un nou impost a les grans fortunes i als depravats capitalistes com el senyor Roig. Una guerra de tots contra tots per asssegurar-se un tros més gran del pastís. Però resulta que el pastís es fa cada dia més petit, i que l’Estat redistribuïdor no entèn ni és conscient de com les seves polítiques ultraintervencionistes impedeixen la generació de riquesa i empobreixen la societat. El recurs a culpar un altre dels problemes propis és recurrent al llarg de la història. I el govern espanyol utilitza els empresaris de la distribució com a bocs expiatoris per culpar-los de la inflació. Segons elles, Mercadona, Carrefour i Dia són empreses abusives que multipliquen els preus per enriquir-se a costa de la població espanyola.

Per contrastar aquestes greus acusacions amb la realitat cal anar als estats comptables de les companyies. I les dades no avalen en absolut el relat filocomunista de Podem. En concret, el marge de beneficis sobre vendes va ser del 2,6% a Mercadona, del 0,6% a Carrefour i del -2,5% a Dia. Utilitzant altres paraules, Mercadona està guanyant 2,6 cèntims per cada euro venut, Carrefour 0,6 cèntims per euro (6 euros de beneficis per cada 1.000 euros de vendes) i Dia perd 2,5 cèntims per cada euro de vendes. Carrefour aconsegueix unes vendes de 39.000 milions el primer semestre del 2022 i un benefici, després del pagament de totes les despeses i impostos, de només 250 milions. No hi ha cap benefici extraordinari ni abús de posició dominant. En un mercat competitiu com el de la distribució comercial, els marges són molt reduïts (o negatius) i només es pot generar beneficis amb altes rotacions (relació de les vendes entre l’actiu). Recordem que el lema comercial de Mercadona és “preus sempre baixos”. Els marges són molt escassos en els supermercats i el sector de la distribució. Només maximitzant les vendes i reduint els actius poden sobreviure en un mercat competitiu. Les acusacions de la ministra, per tant, són del tot improcedents.

L’agència estadística de la Unió Europea (Eurostat) monitoritza el preu dels aliments en cada una de les fases de la cadena de producció: els preus en origen al camp, els preus dels productes en transformació a la indústria agroalimentària i els preus finals a la botiga. Una de les característiques de la crisi inflacionista actual és que la pujada de preus s’origina a les primeres etapes de la cadena productiva i des d’aquí es difon a la resta. El motiu és que els preus no han pujat per motius de demanda, tensionant el consum en el comerç minorista, sinó per motius d’oferta, després de l’inici de la guerra a Ucraïna, incrementant els preus de les matèries primeres. Recordem que Ucraïna, el graner d’Europa, té molts problemes per exportar la seva producció agrícola i això provoca escassetat i alces de preus. Aquestes circumstàncies han provocat que la inflació hagi estat més intensa al camp que al supermercat. Concretament, l’increment de preus és el següent: en origen el 27%, a la indústria agroalimentària el 20% i al supermercat el 15%.

Si a l’estiu passat els preus al camp van arribar a disparar-se més del 70%, mentre que la pujada per als consumidors finals va ser molt inferior, això ha estat gràcies al bon funcionament dels mercats competitius i a la bona gestió d’empresaris com Joan Roig (Mercadona), Alexandre de Palmas (Carrefour) o Joan Font (Bon Preu). Aquestes empreses han encaixat el xoc inflacionista reduint els seus marges i contribuint, per tant, a la seguretat alimentària de la població. Si la ministra Ione Belarra vol contribuir al bé comú de la societat, això no ho aconseguirà amb desqualificacions gratuïtes, sinó treballant veritablement per aconseguir la pau a Ucraïna.

La fi de la globalització

Com cada any per aquestes dates, els líders polítics i empresarials es reuneixen a la ciutat balneari suïssa de Davos per analitzar els reptes i problemes més importants de l’escenari internacional. La reunió elitista del Fòrum Econòmic Internacional, però, està de capa caiguda i perd molt del glamour que havia exhibit en passades edicions. L’únic líder del G7 que hi anirà serà Olaf Scholz, i la resta de convidats es limita sobretot als europeus. La Xina estarà representada pel seu viceprimer ministre i els EUA només pel seu enviat especial per al Clima. Ja no hi ha tants periodistes donant-se cops de colze per assegurar-se una primícia informativa ni la sensació que és el lloc on el poder pren forma.

Les conseqüències econòmiques de la Covid-19 i la guerra a Ucraïna han provocat el retorn de la inflació i l’increment del cost de la vida, la normalització del tipus d’interès i l’inici d’una era de baix creixement amb poca inversió. La fi del crèdit a cost zero afectarà governs, empreses i particulars. Els ajustos recauran sobre els més vulnerables, i l’augment de la pobresa i la fam pot derivar en protestes, inestabilitat política i fins i tot el col·lapse de l’estat del benestar. En la percepció dels principals riscos per al 2023 destaquen la crisi energètica i la guerra, així com la crisi de subministrament d’aliments i els ciberatacs. També preocupa no complir amb la reducció de gasos contaminants, l’esclat d’una crisi de deute i els problemes en les cadenes de subministrament globals. La “nova normalitat” és un retorn als aspectes bàsics (alimentació, seguretat i energia), problemes que es tenien per resolts, i això planteja alguns interrogants: Es podrà controlar la inflació sense provocar una recessió? És possible lluitar contra la crisi sense agreujar les desigualtats socials? Com alteraran les noves tecnologies la fabricació i la localització de la cadena de valor?

La interacció entre la inflació, el tipus d’interès i el deute públic suposen sempre amenaces serioses per a economies com l’espanyola. Fins ara, el descontrol en el dèficit públic i l’endeutament sortien de franc al govern amb tipus d’interès zero o negatius, i el Banc Central Europeu (BCE) adquirint generosament el deute públic. Però això s’ha acabat. L’interès bàsic està al 2,5%, les obligacions de l’Estat ja es paguen al 3,3% i es preveu que el BCE comenci a vendre deute a partir del mes de març a un ritme de 15.000 milions mensuals. Per tant, la suma de la despesa en pensions (actualitzades un 8,5% en any electoral), funcionaris i interessos del deute ja suposen 1 de cada 2 euros dels Pressupostos de l’Estat pel 2023. La Reserva Federal dels EUA, per la seva part, ha declarat que preveu que els tipus d’interès s’ubiquin al 5,25% durant el 2023. Per tant, tipus normalitzats i molt per sobre dels nivells acostumats en l’última dècada.

La imatge d’un món multilateral i globalitzat va truncar-se el febrer del 2022, quan el Kremlin va atacar Ucraïna. Ara el món és més polaritzat i regionalitzat. A una banda hi ha els Estats Units i els seus aliats, a l’altra Rússia amb el suport implícit de la Xina. Davos ha canviat i, de fet, el lema d’aquest any és “Cooperació en un món fragmentat”. Però ningú no té, almenys de moment, receptes per lluitar contra aquesta fragmentació. El conflicte i les hostilitats han retornat a unes societats que abans eren més obertes. Des de la crisi financera del 2008, les mesures proteccionistes adoptades quintupliquen les de lliure comerç. I el tema de la immigració continua ocupant els primers llocs de l’agenda política i econòmica.

Els costos de renunciar a la globalització són elevats i seran suportats especialment pels ciutadans dels països més pobres, els joves i les generacions futures. Els productes s’encareixen, ja que no són produïts en els països més competitius, augmenta el poder dels oligopolis nacionals a mesura que es restringeix la competència mundial i es disparen les pressions inflacionistes. A mesura que els costos del comerç a llarga distància augmenten, els països tendeixen a integrar-se més en els seus blocs regionals (EUA, UE i Xina) i s’escurcen les cadenes de subministrament. És una oportunitat per recuperar activitat industrial perduda abans que el turisme ho acapari gairebé tot. Pensem que les importacions de productes de la UE contenen certa participació de mà d’obra domèstica. Les que provenen de la Xina, no.

La desglobalització dificultarà també la lluita contra l’escalfament del planeta, que és un fenomen global. La regionalització dificulta la innovació necessària per substituir els processos de producció intensius en carboni per altres més respectuosos amb el clima. El liti, el níquel i el cobalt són metalls clau que s’utilitzen per fabricar bateries, igual que les terres rares són necessàries per als motors dels vehicles elèctrics. Si l’obtenció d’aquests minerals ha de ser només local, senzillament no es podran produir ni bateries ni motors elèctrics per manca de proveïment. Amb el canvi climàtic, l’agricultura als països del tròpic perd molta productivitat. L’augment del proteccionisme dificulta les exportacions, també les agrícoles, i, per tant, el creixement a Àfrica i Àsia del Sud, comprometent el seu futur. Estem preparats per fer front a les massives onades migratòries que això provocarà?

El comerç en temps d’Internet

Passades les festes nadalenques i enfilat el nou any, iniciem la temporada de rebaixes, que vol donar sortida als estocs dels comerços mitjançant una reducció dels preus. Passats uns anys molt dolents, els comerciants volen recuperar el nivell de vendes previ a la pandèmia i els descomptes arriben després d’una campanya de Nadal que els botiguers valoren positivament tot i els increments dels preus per la inflació. Algunes vendes són presencials i altres es fan per Internet. Des del punt de vista del consumidor, hom pot considerar que és el mateix comprar un llibre o una joguina en un comerç presencial que fer-ho a través de la plataforma Amazon, especialment quan en les compres per Internet tenim el dret de desistiment que permet retornar els productes en el termini de 14 dies des que els rebem. Però si dirigim una mirada reflexiva al consum, veurem que no és el mateix comprar presencialment que fer-ho digitalment. Una botiga física genera ocupació i paga impostos locals. Les grans plataformes digitals, en canvi, minimitzen la mà d’obra i són una de les causes de l’atur estructural. En lloc de crear més competència, Internet genera nous monopolis immensament poderosos com Amazon i Google.

Amb la tria de productes fets en el nostre entorn més proper, reforcem l’economia local i ajudem a reduir la contaminació que produeix el transport de productes des de zones més allunyades. Per tant, amb un consum de proximitat també fem un consum més sostenible mediambientalment, alhora que contribuïm al creixement i al desenvolupament del nostre país. En  canvi, les compres digitals són altament contaminants en la distribució final del producte al domicili del client, alhora que transforma el món en un tipus de societat dividida entre els de dalt i els de baix on tot és per al guanyador. I és que en el món digital, el gran desafiament és modelar les possibilitats de la xarxa abans que la xarxa ens modeli a nosaltres. La tecnologia online cooperativa no es tradueix, ni molt menys, en una economia o empresa cooperativa on els guanys es distribueixen per tot el teixit social. El món digital contribueix a agreujar les desigualtats i debilitar les classes mitjanes, al generar gegants monopolistes que acaparen bona part del mercat i que es fan enormement rics a costa de canibalitzar petites empreses. La promesa que l’estructura descentralitzada del web donaria lloc a molts punts de riquesa no s’ha complert.

Als EUA, Amazon acapara més del 65% de totes les compres digitals. Des que Jeff Bezos va llançar l’empresa l’any 1994 s’han perdut la meitat de les llibreries. Mentre que els minoristes amb botigues físiques donen feina als EUA a 47 persones per cada 10 milions de dòlars en vendes, Amazon només dóna feina a 14 persones per generar els mateixos ingressos. Per tant, aquesta gran plataforma digital destrueix ocupació més que no pas en crea. Just aquesta setmana ha anunciat el tancament del centre logístic de Martorelles. També és conegut el tractament que dispensa Amazon als treballadors, especialment l’ús que fa de tecnologies de control per observar detalladament les activitats en el magatzem i els registres de repartiment. Aquesta vigilància és una variant extrema del taylorisme del segle XIX, el sistema científic d’organització del treball inventat per Frederick Taylor i Henry Ford. Els idealistes que creien que l’estructura descentralitzada d’Internet donaria lloc a una economia d’infinits punts generadors de riquesa s’han equivocat del tot.

El comerç és un element vertebrador d’un nucli urbà i és per això que una política comercial adequada és indispensable per mantenir viva i activa la ciutat. El creixement imparable de les compres per Internet és la principal causa de la crisi dels centres comercials i del negoci minorista en general. El transvasament de clients al comerç electrònic està portant la venda al detall a reduir la capacitat instal·lada per guanyar rendibilitat davant la caiguda de la facturació i, en alguns casos, a invertir també en comerç online. Les noves generacions busquen valors experiencials en les compres, anteposant la personalització a l’estandarització. Els centres comercials estan deixant de ser espais únicament de consum per convertir-se en espais de trobada on les persones poden gaudir de concerts, conferències, mostres d’art o demostracions en directe. Les tecnologies digitals modifiquen les expectatives dels consumidors i conviden les botigues a oferir experiències útils per als clients amb estratègies multicanal.

L’ajuntament de Barcelona començarà a cobrar una taxa Amazon a les grans empreses online que porten a terme l’entrega a domicili. Gravarà l’ús de l’espai públic dels vehicles en fer el lliurament i busca equilibrar l’avantatge comparatiu de l’e-comerce respecte del comerç tradicional, que paga altres impostos com l’IBI per tenir un local físic. També s’ha creat aquest any un nou impost que penalitza els plàstics en productes d’un sol ús, i Amazon genera molts més residus que el comerç tradicional en envasos i embalatges. A Manresa, els comerciants han presentat un document amb propostes des del sector com, per exemple, una revisió de les taxes comercials, el manteniment d’un entorn comercial net i segur, combatent la inseguretat i l’incivisme, així com una regulació adequada dels vehicles de repartiment de les compres online. Ja veurem de quina manera s’acabaran concretant en els programes dels alcaldables.

Decadències entrelligades

Fa molt de temps que Europa perd posicions en el rànquing econòmic internacional. Els descobridors castellans i portuguesos es varen repartir el món a Tordesillas el segle XV, i els empresaris i enginyers britànics lideraren la primera i segona revolució industrial els segles XVIII i XIX. L’eix de gravetat mundial, però, es va desplaçar cap a l’Atlàntic amb l’ascens dels EUA i avui retorna al Pacífic amb la consolidació de la Xina com a segona potència mundial. Si a principis del segle XX els europeus representàvem el 20% de la població mundial ara som menys del 4%. El PIB de la UE equival a 15 bilions d’euros i comprèn el 14% del comerç mundial. Europa no disposa de la tecnologia més avançada, ni fonts d’energia, ni exèrcit propi, però lidera les polítiques més woke de l’Estat del Benestar, la regulació pública omnicomprensiva i l’ecologisme més radical.

Dins de la decadent Europa, Espanya perd importància. En els darrers 15 anys, i descomptant la inflació, el PIB per càpita tot just ha augmentat un escarransit 2,24%. L’estancament contrasta amb altres països europeus, sobretot els bàltics i els de l’est, que estan creixent vigorosament. Estònia, el Silicon Valley europeu per la capacitat que té de crear empreses tecnològiques com Skype o Bolt, ha crescut el 40% des de principis del 2000 i ja ha avançat Espanya. En cinc anys, quatre països de l’euro han superat Espanya en PIB per càpita: Eslovènia, Xipre, Malta i Estònia. El següent serà Lituània. Aquests països s’han adaptat bé al mercat únic i han reforçat la seva indústria. El pes del sector secundari a Espanya (15% del PIB) és inferior al de Txèquia i Eslovènia (25%). Substituir manufactura per turisme ha estat un gran error. Un 51% de la població espanyola més gran de 16 anys no treballa. Al mateix temps, la productivitat de la població ocupada a Espanya és molt baixa. En 25 anys la productivitat real s’ha pràcticament estancat a Espanya, mentre que a Estònia ha incrementat el 180% i a Lituània el 210%. Alemanya superava el 2000 el PIB per càpita d’Espanya en un 50%. Avui la diferència és del 66%. Les nefastes polítiques de confinament aplicades pel govern socialista fan que Espanya sigui l’únic país de l’euro que encara no ha recuperat els nivells d’activitat previs a la pandèmia. De fet, segons el Banc d’Espanya, no es recuperaran fins el 2024. S’hauran perdut, per tant, cinc anys.

Dins de la decadent Espanya, Catalunya perd pistonada i s’ha vist superada per Madrid. Si l’any 2000 el PIB de Catalunya en relació al total superava el de Madrid en 1,2 punts (18,9% versus 17,7%), ara ja està per sota (19% versus 19,4%). El sorpasso es va produir l’any 2017 i els motius que expliquen el lideratge de Madrid com a motor econòmic d’Espanya són múltples. Entre 1955 i 1978, quan la dictadura imposava una fèrria centralització política, l’economia catalana superava la madrilenya en un 20%. A partir de 1990, Madrid comença a escurçar distàncies amb claredat. L’any 1979, el PIB de Catalunya era exactament el 20% de l’espanyol, però el 1985 ja havia disminuït al 19,3%. La indústria sempre ha tingut més importància a Catalunya que a Madrid. La crisi dels anys 70, amb el tancament i reconversió del sector tèxtil, així com la posterior desindustrialització, han tingut més incidència a Catalunya que a la capital de l’Estat. És lògic que la pèrdua d’activitat manufacturera, reemplaçada amb l’engreix d’un turisme de baix valor afegit, perjudiqui relativament més a Catalunya.

Amb l’adveniment de la democràcia i la descentralització administativa de les autonomies, el pes del sector públic, limitat fins aleshores, es dispara. I amb això canvien les preferències pels llocs de treball. Mentre que a Madrid sempre ha estat una prioritat fer carrera dins el sector públic i trepar per les jerarquies de l’Estat, la tradició comercial i industrial de Catalunya feia que les prioritats laborals es decantessin més cap a l’empresa privada, que presenta productivitats més elevades. Però això ha canviat. El creixement de l’administració pública autonòmica ha incrementat el número d’opositors i funcionaris que, en altres circumstàncies, haurien treballat en el sector privat. El zel regulador i controlador de l’administració també contribueix a dissuadir la iniciativa empresarial. Catalunya lidera el nombre de pàgines publicades als butlletins oficials autonòmics, 107.000 pàgines, una xifra 18 vegades superior a la del País Basc. L’efecte capital, la baixa fiscalitat i les economies urbanes d’aglomeració també afavoreixen Madrid i perjudiquen Barcelona.

Finalment, al cor de Catalunya hi trobem Manresa, una ciutat amb un PIB per càpita un 20% inferior al de la mitjana del país i amb un atur del 13%, 4 punts superior. És evident que la millor política social per millorar aquests problemes no són els subsidis, que enquisten la pobresa, sinó el treball i l’ocupació. Els polítics catalans consideren que l’expansió de la conurbació metropolitana de Barcelona desequilibra el model territorial de Catalunya. Amb aquesta visió, Manresa hauria de poder reclamar més infraestructures i aspirar a la centralitat del país. Richard Rogers, guanyador del premi Pritzker, sosté que “les ciutats no són producte de la casualitat, sinó que es fan. Ben administrades, civilitzen. Descuidades, perden ràpidament la vitalitat”. El mateix podríem extrapolar a Catalunya, Espanya i Europa.

Benet XVI, in memoriam

Desembre 31, 2022 1 comentari

El Papa Benet XVI, cardenal Joseph Ratzinger, ha mort el 31 de desembre de 2022, al monestir Mater Ecclesiae del Vaticà, on vivia entregat a l’estudi i l’oració des que va renunciar al pontificat l’any 2013. Nascut el 16 d’abril de 1927 a Baviera (Marktl am Inn), sacerdot, doctor en Teologia, catedràtic a les Facultats de Teologia de les Universitats de Bonn, Münster, Tubinga i Ratisbona està situat per formació en la tradició intel·lectual germànica i, per naixement forma part d’una generació testimoni i protagonista dels canvis polítics i socials del segle XX a Europa. Nomenat Arquebisbe de Munic el 1977, el Papa Joan Pau II el trasllada a Roma el 1981, en un lloc de màxima projecció i responsabilitat: Cardenal Prefecte de la Sagrada Congregació per a la Doctrina de la Fe. Ha mantingut la defensa ferma de la doctrina catòlica tradicional i la seva oposició al relativisme moral i al secularisme. Va fer aportacions importants a la reflexió teològica i a la interpretació de la Bíblia, destacant pel seu compromís amb la promoció de la pau, la justícia i el respecte pels drets humans.

Una de les seves aportacions va ser la reflexió sobre la fe i la raó. Agafant l’encíclica “Fides et Ratio” del seu predecessor a la càtedra de Sant Pere, Joan Pau II, Benet XVI argumenta que la fe i la raó són dos camins que s’enriqueixen mútuament i que són necessaris per a la comprensió plena de la veritat. També destaca la importància de la filosofia i la teologia per a l’enteniment de la fe, ja que aquestes disciplines ajuden a reflexionar sobre les qüestions profundes de la vida i a millorar la comprensió de Déu i del món. Un altre tema important que ha tractat Benet XVI ha estat la importància de la família i la vida familiar per a la societat i per a la transmissió de la fe. Defensa la institució del matrimoni com a unió entre un home i una dona, destacant la importància de la maternitat i la paternitat per a la formació de la personalitat dels fills. També fa una crida a la responsabilitat social i a la solidaritat amb els més necessitats, promovent l’ètica de la responsabilitat en l’àmbit polític i social. Alerta dels perills de la ideologia de gènere i no accepta el gaymoni com unió equiparable al matrimoni entre home i dona.

Així doncs, les aportacions doctrinals de Benet XVI són molt diverses i inclouen qüestions teològiques, filosòfiques i socials. Ha estat un Papa molt reflexiu que haurà deixat una empremta duradora en la vida de l’Església Catòlica i en la reflexió teològica. Durant vint-i-vuit anys ha pogut ser observador i testimoni de fets i situacions molt rellevants per a l´Església catòlica, i també per als pobles dEuropa. El seu permanent contacte amb intel·lectuals i dirigents de tot el món li ha permès un coneixement profund i complet de la problemàtica actual. Ell s’ha proposat de col·laborar i servir a la veritat en la profunda convicció que veritat i realitat van necessàriament unides: “la veritat no es pot concebre en abstracte, ha d’estar emmarcada per la saviesa (humana)”. Per això és una constant a les seves manifestacions, l’afirmació que per superar les crisis actuals, que en proporcionar-nos un cúmul de dades científiques ens poden empènyer al relativisme en qüestions essencials que fan referència a l’ésser humà, “necessitem de nou buscar la veritat”.

Anàlisi i síntesi, veritat i realitat; fe i raó. Són conceptes que s’entrecreuen i harmonitzen en la forma d’abordar les qüestions i que permeten reconèixer el seu segell personal imprès a tots els seus treballs. La fe cristiana i l’accés al coneixement racional s’exigeixen mútuament. No és estrany que aquesta qüestió, primordial per a Joseph Ratzinger (“no actuar segons la raó és contrari a la naturalesa de Déu”) constitueixi un eix fonamental en les seves anàlisis europees. Així podrà afirmar a la Universitat de Ratisbona el setembre de 2006 que l’acostament entre la fe bíblica i el pensament grec, entre fe i raó, entre autèntica il·lustració i religió, és un dels fonaments “d’allò que amb raó es pot anomenar Europa”. L’aversió d’Occident a les fonts de coneixement que no siguin positivistes pot generar greus danys: “una raó que és sorda a allò diví i que relega la religió a l’espectre de les subcultures, és incapaç d’entrar en diàleg amb les cultures”. Com concretarà moltes vegades aquest és un dels problemes més seriosos d’Europa de cara a la seva relació amb altres pobles, cultures o civilitzacions. L’adhesió a la fe cristiana és, alhora, adhesió a la racionalitat: “la fe cristiana, que ens ajuda a reconèixer com a tal la Creació, no significa una paràlisi de la raó. Per contra, crea al voltant de la raó pràctica un espai vital en què aquesta pot desenvolupar la pròpia potencialitat”.

Ratzinger afirma: “És evident que Europa no és un concepte geogràfic sinó una grandesa històrica i moral. En les revolucions dels darrers anys, s’ha desvetllat amb extrema claredat que l’actuar polític, social i econòmic no es duu a terme només mitjançant la tecnocràcia, sinó que en el fons implica un problema moral i religiós (…) De fet, es tracta d’una identitat històrica, cultural i moral més que geogràfica, econòmica o política; identitat constituïda per un conjunt de valors universals que el Cristianisme ha contribuït a forjar (…) Aquests valors que constitueixen l’ànima del Continent han de romandre a l’Europa del Tercer Mil·lenni com a ferment de civilització”. També ha accentuat en el discurs la necessitat de trobada i diàleg entre religions diferents, entre diversos corrents polítics, socials i econòmics amb el comú objectiu de salvaguardar la dignitat humana amenaçada per un dogmatisme relativista denunciat per Ratzinger des de fa molt de temps. La negació de valors universals absoluts a Europa portaria a no respectar la dignitat de la persona i, consegüentment, a no respondre a les finalitats de la seva existència: “una comunitat que es construeix sense respectar l’autèntica dignitat de l’ésser humà, oblidant que tota persona ha estat creada a imatge de Déu, acaba per no fer el bé de ningú”. Aquests valors universals absoluts –dignitat, vida, propietat i llibertat- es recolzen en una base moral inscrita en l’home i present d’alguna manera a les principals civilitzacions.

El Cristianisme, encara tenint el seu origen i part del seu desenvolupament a Orient, ha trobat “la seva empremta històricament decisiva a Europa” a la trobada amb la filosofia grega. I aquesta trobada, a la qual s’unirà successivament el patrimoni de Roma “ha creat Europa i roman com a fonament d’allò que amb raó es pot anomenar Europa”. Però si bé la racionalitat és un senyal essencial de la cultura europea “es pot tornar devastadora si se separa de les seves arrels i s’erigeix com a criteri únic el tècnicament possible”. Li “cal vincular-se amb les dues grans fonts del saber: naturalesa i història”. Racionalitat, naturalesa i història constitueixen els camins bàsics del coneixement i s’han d’utilitzar conjuntament i harmònicament. L’Estat no és font de veritat, ni tampoc se’n pot deduir la total neutralitat moral i religiosa. La racionalitat europea des de la Il·lustració ha anat desembocant en una cultura que “exclou Déu de la consciència pública, bé negant-ho, bé confinant-ho a l’àmbit de la pura consciència subjectiva com una cosa irrellevant per a la vida pública”. Es tracta d’una moralitat purament funcional en què desapareix la categoria de bé: res no és bo o dolent, sinó que depèn de les conseqüències que puguin preveure’s en una acció. Per això Ratzinger afirma rotundament: “a Europa s’ha desenvolupat una cultura que és l’antítesi absolutament més radical no només del Cristianisme, sinó de la tradició religiosa i moral de la humanitat”.

L’obra d’unificació europea a partir de la II Guerra mundial va tenir una de les seves motivacions a obrir un camí de pau, mitjançant la cerca d’una identitat comuna “que no havia de dissoldre o negar les identitats nacionals sinó unir-les a un nivell d’unitat més alt, a una única comunitat de pobles”. En aquest procés,” no hi ha cap dubte que els pares fundadors de la unificació europea consideraven l’herència cristiana com el nucli d’aquesta identitat històrica”. Polítics protagonistes com Adenauer, Schumann o De Gasperi ho van fer amb plena consciència que per sobre de les fronteres confessionals, allò comú a tots els cristians, constituïa una força unificadora de l’actuació d’Europa al món. Existia també la creença que aquesta identitat cristiana era compatible amb els ideals morals de la Il·lustració, que d’alguna manera havien posat en relleu “la dimensió racional de la realitat cristiana”.

Sense entrar en debats concrets sobre la Constitució Europea, Ratzinger avançava els elements morals que, a parer seu no havien de faltar perquè formen part de la identitat europea, estimant que la Carta de Drets podia representar un primer pas en aquest sentit. En primer lloc la presentació de la dignitat humana i dels drets humans com a valors que precedeixen tota jurisdicció estatal. Valors previs a tota decisió i acció política, valors universals, intangibles i no manipulables, que remeten en darrer terme al Creador. Aquesta dignitat val per tots: minusvàlids, no nascuts, malalts, tarats. El segon element que també forma part de la identitat europea és la consideració del matrimoni i la família modelat segons la fe bíblica, i avui amenaçat des de molts fronts (ruptura de la seva indissolubilitat, buidament de la forma jurídica, equiparacions d’altres unions). “Europa no seria ja Europa si aquesta cèl·lula fonamental del seu edifici social (mantinguda una vegada i una altra en la seva història amb molt de patiment) desaparegués o canviés essencialment”.

Finalment la qüestió religiosa: el respecte a com n’és de sagrat un aspecte fonamental per a totes les cultures i que és lícit suposar que es doni també en el que no està disposat a creure en Déu. Avui passa que el respecte s’imposa i exigeix, llevat dels cristians que veuen com quan es deshonra allò que és sagrat per a ells, s’invoca la llibertat d’opinió o la tolerància: “aquí hi ha un odi d’Occident a si mateix que és estrany i que només es pot considerar com una cosa patològica”. És més, existeixen corrents i tendències laïcistes i relativistes que neguen als cristians inclusivament el dret a intervenir com a tals en el debat públic o es rebutgen les seves aportacions sota l’acusació de “voler tutelar privilegis injustificats”. Europa necessita una nova acceptació de si mateixa si vol sobreviure: ”podria pensar fins i tot que el Continent europeu està de fet perdent fe en el seu propi futur”. Tot i això, la multiculturalitat no pot subsistir sense punts d’orientació a partir dels valors propis, i per a les diverses cultures del món la profanitat absoluta desenvolupada a Occident els és una cosa profundament estranya a l’estar convençuts que un món sense Déu no té sentit.

Benet XVI ha conegut i defensat els valors d’Europa. Tots els valors que han forjat la seva grandesa històrica i moral. Davant els desafiaments i crisis del present, que ell ha analitzat i exposat amb tanta claredat i precisió, el seu missatge és senzill: cal conèixer-los, valorar-los, mantenir-los i fer-los presents a l’actual etapa de construcció europea. Així es contribuirà a edificar una nova Europa, realista però no cínica, rica en ideals i alliberada d’il·lusions ingènues, inspirada en la perenne i vivificant veritat de l’Evangeli. Que descansi en pau i que la llum perpètua l’il·lumini.

Decadències enllaçades

Fa molt de temps que Europa perd posicions en el rànquing econòmic internacional. Els descobridors castellans i portuguesos es varen repartir el món a Tordesillas el segle XV, i els empresaris i enginyers britànics lideraren la primera i segona revolució industrial els segles XVIII i XIX. L’eix de gravetat mundial, però, es va desplaçar cap a l’Atlàntic amb l’ascens dels EUA i avui retorna al Pacífic amb la consolidació de la Xina com a segona potència mundial. Si a principis del segle XX els europeus representàvem el 20% de la població mundial ara som menys del 4%. El PIB de la UE equival a 15 bilions d’euros i comprèn el 14% del comerç mundial. Europa no disposa de la tecnologia més avançada, ni fonts d’energia, ni exèrcit propi, però lidera les polítiques més woke del Welfare State, la regulació pública i l’ecologisme més radical.

Dins de la decadent Europa, Espanya perd importància. En els darrers 15 anys, i descomptant la inflació, el PIB per càpita tot just ha augmentat un escarransit 2,24%. L’estancament contrasta amb altres països europeus, sobretot els bàltics i els de l’est, que estan creixent vigorosament malgrat el conflicte bèl·lic entre Rússia i Ucraïna. Estònia ha crescut el 40% des de principis del 2000 i ja ha avançat Espanya. En cinc anys, quatre països de l’euro han superat Espanya en PIB per càpita: Eslovènia, Xipre, Malta i ara, Estònia. El següent serà Lituània, que ha crescut un 52% els darrers 15 anys. Aquests països s’han adaptat bé al mercat únic, han captat una part de la producció que es generava als països de l’oest d’Europa i també una part dels fluxos turístics cap a la Mediterrània. Un 51% de la població espanyola més gran de 16 anys no treballa. Aquest indicador tan negatiu només ho superen Grècia i Itàlia. Al mateix temps, la productivitat de la població ocupada a Espanya és molt baixa. No confonguem el treballar moltes hores amb la productivitat per hora treballada. Alemanya, un país també molt envellit, superava el 2000 el PIB per càpita d’Espanya en un 50%. Avui la diferència és del 66%. Les nefastes polítiques de confinament aplicades pel govern socialista fan que Espanya sigui l’únic país de l’euro que encara no ha recuperat els nivells d’activitat previs a la pandèmia. De fet, segons el Banc d’Espanya, no es recuperaran fins el 2024. S’hauran perdut, per tant, cinc anys.

Dins de la decadent Espanya, Catalunya perd pistonada i s’ha vist superada per Madrid. Si l’any 2000 el PIB de Catalunya en relació al total superava el de Madrid en 1,2 punts (18,9% versus 17,7%), ara ja està per sota (19% versus 19,4%). El sorpasso es va produir l’any 2017 i els motius que expliquen el lideratge de Madrid com a motor econòmic d’Espanya són múltples. Entre 1955 i 1978, quan la dictadura imposava una fèrria centralització política, l’economia catalana superava la madrilenya en un 20%. A partir de 1990, Madrid comença a escurçar distàncies amb claredat. L’any 1979, el PIB de Catalunya era exactament el 20% de l’espanyol, però el 1985 ja havia disminuït al 19,3%. La indústria sempre ha tingut més importància a Catalunya que a Madrid. La crisi dels anys 70, amb el tancament i reconversió del sector tèxtil, així com la posterior desindustrialització, han tingut més incidència a Catalunya que a la capital de l’Estat. És lògic que la pèrdua d’activitat manufacturera, no compensada per l’engreix d’un turisme de baix valor afegit, perjudiqui relativament més a Catalunya.

Amb l’adveniment de la democràcia i la descentralització administativa de les autonomies, el pes del sector públic, limitat fins aleshores, es dispara. I amb això canvien les preferències pels llocs de treball. Mentre que a Madrid sempre ha estat una prioritat fer carrera dins el sector públic i trepar per les jerarquies de l’Estat, la tradició comercial i industrial de Catalunya feia que les prioritats laborals es decantessin més cap a l’empresa privada, que presenta productivitats més elevades. Però això ha canviat. El creixement de l’administració pública autonòmica ha incrementat el número d’opositors i funcionaris que, en altres circumstàncies, haurien treballat en el sector privat. El zel regulador i controlador de l’administració també contribueix a dissuadir la iniciativa empresarial. Catalunya lidera el nombre de pàgines publicades als butlletins oficials autonòmics, 107.000 pàgines, una xifra 18 vegades superior a la del País Basc. L’efecte capital, la baixa fiscalitat i les economies urbanes d’aglomeració també afavoreixen Madrid i perjudiquen Barcelona.

Finalment, al cor de Catalunya hi trobem Manresa, una ciutat amb un PIB per càpita un 20% inferior al de la mitjana del país i un atur del 13%, 4 punts superior. És evident que la millor política social per millorar ambdós problemes no són els subsidis, sinó el treball i l’ocupació. Els polítics catalans consideren que l’expansió de la conurbació metropolitana de Barcelona desequilibra el model territorial de Catalunya. Amb aquesta visió, Manresa hauria de poder reclamar més infraestructures i aspirar a la centralitat del país. Com diu Richard Rogers, guanyador del premi Pritzker, “les ciutats no són producte de la casualitat, sinó que es fan. Ben administrades, civilitzen. Descuidades, perden ràpidament la vitalitat”. I el mateix podríem extrapolar a Catalunya, Espanya i Europa.

Les sancions econòmiques a Rússia

L’any 2022 serà tristement recordat com el de l’atac i inici de la guerra entre Rússia i Ucraïna. Per a Putin havia de ser un èxit, una demostració del poder de Rússia després de l’enfonsament de l’imperi soviètic el 1991. Se suposava que l’annexió d’Ucraïna havia de ser el primer pas per reconstruir un imperi rus. Pretenia mostrar els Estats Units com un tigre de paper fora del seu àmbit d’influència i demostrar que Rússia, juntament amb la Xina, estan destinades a un lideratge estratègic en un nou ordre internacional multipolar. No ha estat així, almenys de moment. Kíiv es manté fort i l’exèrcit ucraïnès resisteix com un David contra Goliat, gràcies en part a l’estreta col·laboració amb els aliats occidentals. L’exèrcit rus, pel contrari, acumula derrotes i descoordinació logística. Una derrota russa alliberaria Ucraïna dels terrors que està patint i obriria noves oportunitats per a Bielorússia, Geòrgia i Moldàvia que, amb Ucraïna, podrien iniciar el camí per a la integració dins la Unió Europea (UE).

Només el Brasil, la Xina i l’Índia no han condemnat la invasió de Rússia, cap país està donant suport real a Moscou en la seva guerra, i ningú aprovaria l’ús d’armes nuclears. Les baixes russes són elevades i l’èxode de milers de joves russos, molts d’ells altament qualificats, ha estat sorprenent. Amb el pas del temps, la combinació de guerra, sancions i pèrdua de talent tindrà un fort impacte, i els russos poden acabar culpant Putin, que va començar la seva carrera presidencial autoproclamant-se un modernitzador. Rússia té una història de canvi de règim degut a les guerres perdudes. La Primera Guerra Mundial va contribuir a l’èxit de la revolució bolxevic i l’assassinat del tsar Nicolau II. El col·lapse de la Unió Soviètica, el 1991, va arribar dos anys després del final de la desfeta de l’exèrcit soviètic a l’Afganistan. Les revolucions a Rússia s’han produït quan el govern ha fracassat en els seus objectius militars, econòmics i polítics. La UE ha de trobar una resposta a les preguntes que mai es van resoldre després del 1991: Forma Rússia part d’Europa? Si en formar part, on i com hi encaixa? On comença i on acaba Europa?

Les darreres sancions econòmiques adoptades per la UE contra Rússia són el topall de 60 dòlars per barril de petroli rus i també un preu màxim del gas de 180 euros/MWh. Aquest darrer funcionarà durant 20 dies laborables i es desactivaria en cas de risc per al subministrament. La nova sanció podria començar a aplicar-se a partir del proper 15 de febrer del 2023. Espanya, amb la vicepresidenta Teresa Ribera, ha estat una de les que més ha reivindicat aquesta mesura, conjuntament amb Portugal, França i Grècia. En contra hi ha Alemanya, que considera que el topall pot posar en risc la seguretat del subministrament. Aquests límits són importants perquè més del 60% dels ingressos del pressupost de Rússia provenen del petroli i el gas, sent la contribució del petroli unes cinc vegades superior a la del gas natural. Els objectius de la UE són clars: restringir els ingressos pel petroli rus sense augmentar els preus mundials del combustible. La infinitat de factors que interfereixen en els mercats del petroli, però, dificulten l’anàlisi i fan difícil treure’n conclusions ràpides sobre l’eficàcia dels preus màxims.

L’any 2021, el 45% de les exportacions de petroli rus, 3 milions de barrils diaris, varen ser adquirides per la UE. Si aquesta redueix les compres, Putin pot redirigir el restant petroli a tercers països. Per a dificultar-lo, la UE ha ampliat les sancions prohibint a les empreses europees tota assistència tècnica, financera i d’assegurances, així com l’assessorament logístic per la venda del petroli rus a tercers països. Teòricament, si el límit de preus s’estableix a un nivell vinculant i es respecta, la proposta aconseguiria els seus objectius. Es redueixen els ingressos de l’Estat rus, al mateix temps que es mantenen les exportacions i no es tensionen els mercats internacionals del petroli. Aquest és el resultat òptim que espera la UE en els propers mesos. Però Rússia ha indicat que no complirà aquestes sancions. Putin ha afirmat reiteradament que no vendrà petroli a cap país que implementi el topall, i recentment ha redactat un decret presidencial que prohibeix a les empreses nacionals comprar i vendre petroli rus a qualsevol que participi en el límit de preu.

Amb aquest rebuig, la sanció no seria efectiva i actuaria només la prohibició a les empreses europees d’oferir assegurances o serveis logístics. Per tant, per a garantir les exportacions, Putin hauria de trobar nous vaixells, noves assegurances i nous compradors disposats a cooperar en un nou sistema. A més, el Kremlin pot reduir voluntàriament les exportacions per intentar augmentar els preus mundials del petroli. No és una mesura fàcil, ja que no podria gaudir de l’augment dels preus per barril. Tanmateix seria un senyal que el Kremlin està disposat a autoinfringir-se mal, sempre que el perjudici causat a l’enemic sigui encara superior. Però és Nadal, i Putin rebrà la benedicció del patriarca ortodox Kirill, que dóna suport a la guerra. Ja veurem si reneix la fraternitat i la pau, o s’intensifica l’esperit de venjança i destrucció.

Tecnolatria

Eisenberg va ser un psiquiatra nordamericà descobridor de l’anomenat trastorn per dèficit d’atenció amb hiperactivitat (TDAH). Malgrat que 7 mesos abans de la seva mort l’any 2009 va reconèixer que era una “malaltia fictícia”, això no va evitar que milers de nens que fins aleshores es consideraven simplement distrets o moguts, passessin a ser diagnosticats i tractats farmacològicament. Un estudi de les doctores Luise Kazda i Katy Bell, de la Universitat de Sydney, assenyala que s’ha produït un error de sobrediagnòstic clínic amb el que només són trets de personalitat, com ara la impulsivitat o la manca d’atenció. Avui, al voltant d’un de cada set adolescents de 10 a 19 anys a tot el món ha estat diagnosticat amb algun problema de salut mental. A Espanya, el país europeu amb més adolescents diagnosticats, la xifra es dispara al 21%. 1 de cada 5 joves de la generació Z està diagnosticat amb un problema d’ansietat, depressió o TDAH. Els departaments de Salut i Educació han presentat aquest dimecres una Guia per a l’abordatge de la conducta suïcida i de les autolesions en el centre educatiu. Què ha canviat tant com per a què ara un 16% dels joves assenyali que ha patit algun problema de salut mental, quan cinc anys enrere només era el 6%? Tenen els joves realment tants problemes o s’està sobrevalorant les xifres? Es poden millorar els resultats sense necessitat de més increments de despesa?

D’una banda, és possible que un empitjorament de la salut mental dels joves es pugui associar a una creixent incertesa, la manca d’esperança en el futur, les seqüeles postcovid del confinament o les difícils condicions socials. La influència dels mitjans de comunicació en sentit ampli, incloses molt especialment les xarxes socials, i un ús inadequat de les pantalles pot magnificar els malestars fins a convertir-los en trastorns. Un dels principis bàsics és que cada vegada que es va a una consulta s’ha de sortir amb un diagnòstic i un tractament. En molts casos, però, es tracta de malestars que no s’haurien de convertir en malalties. Hi ha raons per a aquest augment dels diagnòstics. Generen més tranquil·litat al pacient, però també permeten gestionar baixes (menor producció) o receptar medicaments (més despesa sanitària). El doctor Antoni Sitges-Serra, ex-cap de cirurgia de l’Hospital del Mar, a Si puede, no vaya al médico, ens adverteix de l’excessiva medicalització de la nostra societat i dels interessos d’un sistema sanitari tecnofílic excessivament depenent de les últimes (i més cares) tecnologies. S’han patologitzat problemes que simplement formen part de l’experiència humana. On abans hi havia una dificultat, ara hi ha una malaltia. La dissolució d’institucions bàsiques per la societat com la família, els lligams comunitaris o la religió també ajuden a la psiquiatrització de la vida quotidiana.

L’economia de la salut és un camp emergent de recerca que té com a objecte l’ús òptim dels recursos per a l’atenció de la malaltia i la promoció de la salut. L’envelliment imparable de la població, la creixent tecnificació i l’ampliació de plantilles amb un increment retributiu són tots factors que contribueixen a l’increment de la despesa pública. Hi ha necessitat que els governs controlin els costos i es millori la relació qualitat-preu. Especialment, quan la despesa sanitària total sobre el PIB s’ha més que duplicat a Espanya i els països de l’OCDE: del 4,6% el 1970 a l’11,2% el 2020. I malgrat sembla impossible, es podrien millorar els resultats amb algunes mesures a cost zero. En l’àmbit educatiu, tres comunitats autònomes han prohibit l’ús del mòbil a les aules. França també ho va limitar el 2010. Mentre que a Madrid és una decisió recent, a Galícia i Castella-La Manxa ja es disposa dels resultats de les proves PISA abans i després de la prohibició. I les conclusions són significatives: la limitació del mòbil a l’aula millora el rendiment acadèmic i disminueix el bullying o assetjament escolar. Per tant, una senzilla norma de funcionament podria millorar els objectius educatius sense cap cost afegit. L’anterior ministra d’Educació Isabel Celaá ja va valorar la seva prohibició als centres. I disminuint l’addicció digital, també es podrien millorar les patologies derivades de l’ús i abús de les pantalles. Per tant, és possible optimitzar l’eficiència en l’ús dels recursos públics aconseguint una millora de resultats sense necessitat d’un major esforç pressupostari.

Segons un informe de l’Acadèmia Nacional de Medicina dels EUA, cada any es produeixen en aquest país entre 40.000 i 90.000 morts relacionats amb la iatrogènia, això és, les complicacions mèdiques degudes a l’efecte nociu d’una teràpia o prova diagnòstica. Més morts que els causats per accidents de trànsit o càncer de mama. Els motius són múltiples: males pràctiques i defectuosa organització, tecnofília i innovació experimental… El futur (i present) tecnocràtic no té per què ser millor ni preservar millor les llibertats fonamentals que el passat teocràtic. La tecnologia no és un fi absolut per ell mateix, sinó un instrument sotmès contínuament a l’avaluació crítica. S’ha d’utilitzar en la mesura que contribueixi a la millora, sense que ens degradi a la condició de masses tecnoaddictes. Un terç de la població occidental és tractada per depressió o ansietat, i un altre terç per obesitat o hipertensió. Les addiccions tecnològiques interfereixen en les relacions empàtiques metge-pacient i professor-estudiant. La tecnolatria no és cap discurs científic, sinó una ideologia alienant.

Tecnologia i desigualtats

Els crítics del mercat, fins i tot el mateix Karl Marx en el Manifest Comunista, solen argumentar que aquest mecanisme d’assignació de recursos condueix a l’eficiència econòmica, però no a resultats justos. Per als marxistes, el capitalisme implica una gran producció de riquesa, però atesa l’explotació per mitjà de la plusvàlua l’empobriment del proletariat seria creixent, mentre que la concentració de la riquesa en mans d’uns pocs també augmentaria. El mercat seria molt productiu econòmicament, però injust socialment. I en aquests casos, quan la mà invisible d’Adam Smith fracassa, la solució seria fer intervenir la mà visible de l’Estat. No entrem a considerar que el mecanisme de decisió col·lectiva i l’eficiència assignativa del sector públic està lluny de ser perfecta i presenta també importants fallades. Acceptem que el mercat, tot i crear una enorme quantitat de béns i serveis, genera una desigual distribució de la renda. En general, qualsevol desenvolupament o avenç històric, econòmic o social, ens allunya de la igualtat material. És en els estadis més primitius de la humanitat on més igualtat ha existit i, per descomptat, sempre amb el denominador comú de la pobresa més extrema i les condicions de vida més dures i extremes. A mesura que l’acció humana aconsegueix controlar l’entorn natural i millorar el nivell de vida, les desigualtats apareixen irremeiablement.

En una economia de mercat competitiva i oberta es genera riquesa i es tendeix a millorar la situació de tots. Qui estigui en el grup més ric no té cap garantia de romandre allà en el temps. Està obligat a posar en joc la seva riquesa i satisfer les contínues necessitats dels consumidors. Si no respon adequadament a les volubles demandes de la gent, la seva riquesa disminuirà i passarà a ocupar un grup de rendes més baixes. Elon Musk és la persona més rica del món gràcies a les seves empreses. No obstant, fa només 30 anys, això no passava. N’hi ha prou amb donar un cop d’ull a l’índex Forbes de les persones més riques del món per veure com els noms van canviant any rere any. Mentre uns escalen posicions en l’índex, altres en surten. Per sortir de la pobresa, l’home ha de fer-ho a través del seu treball productiu. La falsa il·lusió que es pot incrementar el nivell de vida sense produir res i esperar que un tercer et solucioni tots els problemes condueix al debilitament de la fibra moral d’una societat, a l’erosió del sentit de responsabilitat i, en definitiva, a la pèrdua de la llibertat. Llibertat i progrés econòmic i social solen anar junts. Totalitarisme i pobresa, també.

Una de les manifestacions del dinamisme mercantil és el continu progrés tecnològic. A vegades, la tecnologia incrementa o agreuja les desigualtats. Per exemple, quan el progrés tècnic es dirigeix essencialment a augmentar la productivitat dels treballadors qualificats i a desplaçar o substituir els treballadors no qualificats. L’automatització d’un procés productiu permet prescindir de molts obrers que únicament aportaven força física, i substituir-los per uns quants treballadors qualificats, com els informàtics i els enginyers, especialitzats en dissenyar, programar, operar i reparar aquests processos mecanitzats. Per aquesta via, el sou del personal no qualificat s’estanca, mentre que el del personal qualificat incrementa. El resultat, per tant, és una major desigualtat salarial entre els uns i els altres per efecte de la mà invisible del mercat. Molts argumenten que per contrarrestar aquesta tendència cal la intervenció del sector públic amb més despesa social. Les xifres de despesa pública sobre PIB, comparant les de l’any 1980 i 2020, donen fe de la forta dinàmica expansiva de l’Estat: del 46,1% al 61,5% a França, del 34,9% al 47,66% als EUA, del 24% al 59,7% a Grècia, i del 31,1% al 51,9% a Espanya. Les xifres són contundents i, pel cas europeu, es poden consultar a la web de l’eurostat.

No sempre els avenços tecnològics del capitalisme contribueixen a incrementar les desigualtats. Si la tecnologia substitueix els treballadors qualificats per robots intel·ligents o màquines amb intel·ligència artificial, en lloc de més desigualtat salarial tindrem més igualtat. Amb els darrers progressos de l’anomenada quarta revolució industrial, no està clar que algunes de les habilitats mentals dels humans no puguin ser copiades i millorades per màquines. Algunes aplicacions van més enllà del simple “copiar i enganxar” i responen raonablement a qüestions complexes, fins ara reservades a un cercle tancat d’experts. El cas del club de futbol britànic Brentford és un exemple de com un equip carregat de deutes es converteix en una màquina de fer diners. La política ruïnosa de fitxatges d’alguns clubs, fins a situar-los prop de la fallida, es podria superar amb una correcta gestió del Big Data. Decidir per quin cantó llançar el penal o deixar les alineacions d’un partit, com el darrer de Luis Enrique, a la decisió d’una màquina, pot superar les habilitats d’un tècnic experimentat. El superordinador Deep Blue ja va derrotar el campió del món d’escacs Gari Kasparov l’any 1997. La intel·ligència artificial té potencial per a substituir professionals qualificats, podent arribar a generar algun dia tesis doctorals, llibres monogràfics o documentals especialitzats. No sempre el progrés tecnològic del mercat incrementa la desigualtat, ni la mà visible de l’Estat la disminueix.   

Població i reptes econòmics

La població mundial ha arribat als 8.000 milions d’habitants. Malgrat tots els problemes i desequilibris acumulats, aquest fet és una evidència del progrés accelerat de la humanitat a partir de la revolució industrial. Fa 10.000 anys, en l’etapa neolítica, s’estima que el món tenia 5 milions d’homínids. A la Roma d’Octavi August s’havien convertit en 160 milions (60 milions distribuïts per la geografia de l’imperi romà, 50 milions a la Xina i 50 milions més a la resta del món). Els 500 milions s’assoleixin al període renaixentista del segle XVI i els 1.000 milions durant la I Revolució Industrial. A partir d’aquí, el creixement és exponencial. En la vigília del crac del 1929 s’arriba a 2.000 milions i el 1960 a 3.000 milions. A partir d’aquí, cada 13 anys sumem 1.000 milions més fins arribar als 8.000 milions actuals. Altres canvis significatius inclouen el progressiu envelliment de la població i la gradual reducció del ritme de creixement poblacional. Mentre que és discutible si el món arribarà (o no) als 10.000 milions i quan ho farà si és el cas, el que no és discutible és l’envelliment. La disminució de la fertilitat i l’augment de l’esperança de vida faran de l’envelliment la tendència demogràfica dominant del segle XXI.

Històricament, la productivitat del treball creix a una mitjana del 2% anual. Si la població activa s’incrementa l’1% anual, en condicions normals l’economia creixerà el 3% (1% de població més 2% de productivitat), però si la població activa decreix un 1% anual, fins i tot considerant que la productivitat es mantingui (supòsit que no és realista degut al menor estalvi i esperit emprenedor de la gent gran), l’economia només creixerà de mitjana l’1% anual (2% de productivitat menys 1% de decrement poblacional). Tampoc són descartables creixements nuls del PIB o decreixements reals. En part és el que li passa al Japó, on la involució demogràfica i l’envelliment llasten la seva economia. És difícil (o directament impossible) mantenir l’Estat del Benestar i el nivell de deute públic d’un país en aquestes condicions. El nivell d’emprenedoria decau i la innovació també, substituint-se per una cultura de seguretat i aversió al risc. La cura assistencial a persones grans i dependents recau en el cònjuge cuidador i familiars propers. El sistema sociosanitari, molt tensionat, està dissenyat per curar malalties agudes, però no pacients amb malalties cròniques (alzheimer, càncer, problemes cardiovasculars…) que ja superen el 80% del total.

Si l’esperança de vida és cada cop més alta, però les persones en edat de treballar es redueixen, tampoc es pot mantenir el sistema de pensions. Aquesta setmana, el ministre de Seguretat Social, José Luis Escrivá, ha aplicat noves retallades, tant als cotitzants com als futurs pensionistes. D’una banda, el ministre pujarà les cotitzacions socials de tots els treballadors i destoparà la base màxima sense incrementar la pensió en la mateixa proporció. I per l’altra, allargarà el període de la base reguladora fins a 30 anys, amb el conseqüent perjudici per tots els treballadors. En els processos electorals pesen molt els 10 milions de pensionistes espanyols, que configuren àmplies majories partidàries d’una redistribució intergeneracional dels treballadors cap els jubilats. Les pensions s’incrementaran el 8,5% l’any 2023, xifra molt superior a l’actualització dels salaris, que perden poder adquisitiu. Els polítics haurien d’equilibrar els interessos de totes les generacions si no volen hipotecar el futur del país. Els baby boomers, nascuts entre 1960 i 1975, que tindran entre 75 i 90 anys el 2050, no disposaran d’una xarxa familiar tan extensa com l’actual ni, per suposat, de pensions tan generoses. Pobres i sense ingressos, sols i sense família, malalts crònics i sense cobertura sanitària. És aquest el futur que ens espera a la nostra ancianitat?

Per impedir l’endarreriment de l’edat de jubilació i el continu deteriorament de les pensions, es pot incentivar la natalitat o/i la immigració. És a dir, es pot incrementar l’ocupació amb població pròpia o forana. Pel que fa a la primera, Espanya és el país de la UE amb menors ajudes directes a les famílies amb fills i un dels que presenta una menor natalitat. Països de l’est, com Estònia o Polònia, tripliquen els ajuts. Tampoc hi ha reduccions fiscals destacables per les famílies. Pel que fa als immigrants, en general més joves i amb un clar potencial emprenedor, s’han de poder integrar social, cultural i econòmicament en la societat que els acull. Això es tradueix a casa nostra en parlar les llengües catalana i castellana, perseverant en l’estudi i pràctica, respectar els costums propis i treballar. La immigració que s’aïlla en guetos i troba el modus vivendi en la percepció de subsidis públics es converteix en una font de conflictes i una rèmora per la societat. Una de les maneres més efectives per integrar econòmicament la població immigrant és la capacitació per l’idioma local. A Dinamarca, quinze anys més tard de la implementació de cursos gratuïts de danès, els refugiats tenen un 5% més de probabilitats d’aconseguir feina. Pel contrari, els subsidis permanents i no condicionats desincentiven l’ocupació i contribueixen a un cercle viciós de pobresa, marginalitat i dependència. No sortirem d’aquesta crisi subsidiant la pobresa, sinó generant riquesa. I per generar riquesa, i poder pagar les pensions, s’ha de treballar.