Beneficis i salaris

Resultado de imagen de beneficios empresariales y salarios

El Banc d’Espanya ha presentat aquesta setmana el seu informe anual, en el que assegura que les empreses han guanyat competitivitat des de la gran recessió del 2008 gràcies a la reducció de costos salarials i, en general, laborals. El fet que els guanys en competitivitat enfront de la zona euro hagin recaigut més en l’ajust dels salaris que en els marges empresarials planteja un problema en la distribució de les rendes. L’anàlisi de balanços empresarials confirma que les empreses van triplicar beneficis el 2016, però que els salaris s’han congelat. La situació de l’any 2017 ha estat similar. Els salaris van créixer un 0,1% de mitjana, molt inferior a l’evolució dels preus, impulsats per l’encariment de l’energia. Aquesta pèrdua de poder adquisitiu es manifesta en una menor capacitat d’estalvi de les famílies, que passen a tenir necessitat de finançament (dèficit d’ingressos). En canvi, l’excedent brut d’explotació de les empreses va repuntar l’any passat un 5,5%. Amb un increment global del PIB del 3,1%, dóna la impressió que la recuperació no arriba a tothom per igual. Així com en darrers articles hem comentat els privilegis institucionals del sector financer, que es beneficia asimètricament dels períodes expansius sense participar en els costos dels ajustos, sembla que també els beneficis i les rendes del capital creixen més que les rendes provinents del treball. Els guanys de competitivitat de l’economia espanyola de la darrera dècada s’han basat majoritàriament en la reducció dels costos laborals. L’origen de la disminució dels salaris és triple: reducció de sous, acomiadaments i substitució de treballadors experimentats per altres de novells (amb retribucions més baixes). El resultat final és un increment del valor afegit brut per ocupat o, el que és el mateix, la reducció del cost laboral unitari. I això és positiu, sens dubte. El problema rau en què sigui a costa de la disminució de les retribucions del treballador. I si en termes quantitatius l’assalariat cobra menys, el termes qualitatius les condicions de treball tampoc han millorat. Més d’un de cada quatre treballadors espanyols tenen un contracte temporal. És a dir, el 27% dels ciutadans de l’Estat no són treballadors fixos. Això situa Espanya com el país de la Unió Europea amb la taxa de temporalitat més alta, un indicador que és només del 14% en la mitjana comunitària. A més, aquesta temporalitat és encara més acusada en el cas dels joves. De fet, Espanya també és el país europeu on hi ha un percentatge més gran de joves d’entre 15 i 24 anys amb contracte temporal. Concretament, 3 de cada 4 joves treballadors no té un contracte indefinit. Aquesta no és la manera de retenir el talent ni tractar el nostre jovent. Espanya és el país europeu on costa més aconseguir un contracte laboral indefinit. I la temporalitat castiga encara més el col·lectiu femení.

En canvi, la situació dels marges empresarials és la contrària. L’any 2007 les empreses espanyoles convertien en beneficis un terç del seu valor afegit, molt lluny del 40% de mitjana de la Unió Europea. Una dècada més tard, la situació s’ha capgirat. Ara, el benefici de les empreses espanyoles sobre el valor afegit es troba en el 43%, mentre que a Europa és només del 41%. Per tant, mentre que a Europa la participació dels beneficis en la renda total s’ha mantingut estable, a Espanya ha incrementat vertiginosament. Quina resposta cal donar a aquesta situació? Alguns col·lectius, demagògicament, culpen l’euro i demanen recuperar la moneda nacional per devaluar immediatament. Seria un greu error. Per desgràcia, aquesta sembla ser la direcció que porta el futur govern italià, que encapçalarà Giuseppe Conte, el mateix que ha falsificat el seu extens currículum de divuit pàgines. El candidat a ministre d’Economia italià, Paolo Savona, és un euroescèptic declarat i contrari a la moneda única. Aquesta no és la solució, sinó, més aviat, el camí segur al caos, el nacionalisme econòmic i la desintegració europea. Què es podria fer aleshores? En primer lloc, un esforç de concertació social i diàleg entre els agents socials. El país cap on cal mirar és Alemanya i no Itàlia. La moderació salarial a Alemanya, partint de sous i productivitats elevades, es basa en una concertació social en què tenen un considerable pes els sindicats, forts però cooperatius, perquè la seva força rau en el manteniment de l’avantatge competitiu del país. El model es basa més en la col·laboració que en la confrontació. La patronal està disposada a compartir la millora dels beneficis amb els treballadors, i els bancs estan més pròxims a les empreses que als partits polítics.

En segon lloc, el que caldria fer és liberalitzar l’economia i introduir més competència empresarial. El Banc d’Espanya afirma taxativament que «el manteniment dels elevats marges empresarials durant la fase expansiva reflexa falta de competència en alguns sectors». La desaparició de part de la competència durant la crisi per tancament de l’activitat productiva, la integració empresarial i les relacions de connivència entre les grans empreses monopolistes i el govern han deteriorat el bon funcionament del mercat i encarit els preus de productes bàsics. El control del mercat per part de les grans companyies ha malmès la competència i ha permès augmentar els marges de beneficis. Cal augmentar el nivell de competència en tots els àmbits. Perquè, recordem-ho una vegada més, on no hi ha competència hi regna la incompetència.

____________________________________________________________________________________________

El Banco de España ha presentado esta semana su informe anual, en el que asegura que las empresas han ganado competitividad desde la gran recesión de 2008 gracias a la reducción de costes salariales y, en general, laborales. El hecho de que las ganancias en competitividad frente a la zona euro hayan recaído más en el ajuste de los salarios que en los márgenes empresariales plantea un problema en la distribución de las rentas. El análisis de balances empresariales confirma que las empresas triplicaron beneficios en 2016, pero que los salarios se han congelado. La situación del año 2017 ha sido similar. Los salarios crecieron un 0,1% de media, cifra muy inferior a la evolución de los precios, impulsados ​​por el encarecimiento de la energía. Esta pérdida de poder adquisitivo se manifiesta en una menor capacidad de ahorro de las familias, que pasan a tener necesidad de financiación (déficit de ingresos). En cambio, el excedente bruto de explotación de las empresas repuntó el año pasado un 5,5%. Con un incremento global del PIB del 3,1%, da la impresión de que la recuperación no llega a todos por igual. Así como en los últimos artículos hemos comentado los privilegios institucionales del sector financiero, que se beneficia asimétricamente de los periodos expansivos sin participar en los costes de los ajustes, parece que también los beneficios y las rentas del capital crecen más que las rentas provenientes del trabajo. Las ganancias de competitividad de la economía española de la última década se han basado mayoritariamente en la reducción de los costes laborales. El origen de la disminución de los salarios es triple: reducción de sueldos, despidos y sustitución de trabajadores experimentados por otros más jóvenes (con retribuciones más bajas). El resultado final es un incremento del valor añadido bruto por ocupado o, lo que es lo mismo, la reducción del coste laboral unitario. Y eso es positivo, sin duda. El problema radica en que sea a costa de la disminución de las retribuciones del trabajador. Y si en términos cuantitativos el asalariado cobra menos, los términos cualitativos de las condiciones de trabajo tampoco han mejorado. Más de uno de cada cuatro trabajadores españoles tienen un contrato temporal. Es decir, el 27% de los ciudadanos del Estado no son trabajadores fijos. Esto sitúa a España como el país de la Unión Europea con la tasa de temporalidad más alta, un indicador que es sólo del 14% en la media comunitaria. Además, esta temporalidad es aún más acusada en el caso de los jóvenes. De hecho, España también es el país europeo donde hay un mayor porcentaje de jóvenes de entre 15 y 24 años con contrato temporal. Concretamente, 3 de cada 4 jóvenes trabajadores no tiene un contrato indefinido. Esta no es la manera de retener el talento ni de tratar a nuestra juventud. España es el país europeo donde cuesta más conseguir un contrato laboral indefinido. Y la temporalidad castiga aún más el colectivo femenino.

En cambio, la situación de los márgenes empresariales es la contraria. En 2007 las empresas españolas convertían en beneficios un tercio de su valor añadido, muy lejos del 40% de media de la Unión Europea. Una década más tarde, la situación se ha invertido. Ahora, el beneficio de las empresas españolas sobre el valor añadido se encuentra en el 43%, mientras que en Europa es sólo del 41%. Por lo tanto, mientras que en Europa la participación de los beneficios en la renta total se ha mantenido estable, en España ha incrementado vertiginosamente. ¿Qué respuesta hay que dar a esta situación? Algunos colectivos, demagógicamente, culpan al euro y piden recuperar la moneda nacional para devaluar inmediatamente. Sería un grave error. Por desgracia, esta parece ser la dirección que lleva el futuro gobierno italiano, que encabezará Giuseppe Conte, el mismo que ha falsificado su extenso currículum de dieciocho páginas. El candidato a ministro de Economía italiano, Paolo Savona, es un euroescéptico declarado y contrario a la moneda única. Esta no es la solución, sino, más bien, el camino seguro al caos, el nacionalismo económico y la desintegración europea. ¿Qué se podría hacer entonces? En primer lugar, un esfuerzo de concertación social y diálogo entre los agentes sociales. El país al que mirar es Alemania y no Italia. La moderación salarial en Alemania, partiendo de sueldos y productividades elevadas, se basa en una concertación social en la que tienen un considerable peso los sindicatos, fuertes pero cooperativos, porque su fuerza radica en el mantenimiento de la ventaja competitiva del país. El modelo se basa más en la colaboración que en la confrontación. La patronal está dispuesta a compartir la mejora de los beneficios con los trabajadores, y los bancos están más próximos a las empresas que a los partidos políticos.

En segundo lugar, lo que habría que hacer es liberalizar la economía e introducir más competencia empresarial. El Banco de España afirma taxativamente que «el mantenimiento de los elevados márgenes empresariales durante la fase expansiva refleja falta de competencia en algunos sectores». La desaparición de parte de la competencia durante la crisis por cierre de la actividad productiva, la integración empresarial y las relaciones de connivencia entre las grandes empresas monopolistas y el gobierno han deteriorado el buen funcionamiento del mercado y encarecido los precios de productos básicos. El control del mercado por parte de las grandes compañías ha dañado la competencia y ha permitido aumentar los márgenes de beneficios. Hay que aumentar el nivel de competencia en todos los ámbitos. Porque, recordémoslo una vez más, donde no hay competencia reina la incompetencia.

Anuncis

Esmena a la banca

Resultado de imagen de Banca suiza

Els suïssos, un dels pobles més pròspers i civilitzats del planeta, estan convocats a decidir en referèndum el proper 10 de juny si els bancs comercials poden continuar creant diners del no-res. És l’anomenada banca amb reserva fraccionària, una de les institucions actuals més importants i alhora més desconegudes per la majoria de la societat. Pràcticament ningú recorda que el Banc Central Europeu va rebaixar el coeficient de caixa, a la zona euro, fins a l’1% a partir del 18 de gener de 2012. I, el que és pitjor, ni un ciutadà de cada cent és conscient del que això significa. Així, per exemple, quan un algú diposita 100 euros en un compte a la vista (compte corrent), els seus diners, en realitat, s’esfumen ràpidament, ja que el banc està autoritzat legalment pel govern a prestar el 99% d’aquesta quantitat. Aquests 99 euros prestats es dipositaran en un altre compte corrent i, de nou, es repetirà el mateix procés. Aquesta segona entitat financera mantindrà en efectiu només l’1% del dipòsit a la vista, tornant a prestar el 99% restant en un procés que multiplica la creació de diners i l’oferta monetària. Cada euro que entra en el sistema bancari es pot multiplicar potencialment per 100.

Quan van sorgir els primers bancs al final de l’edat mitjana, els orfebres custodiaven l’or que rebien en dipòsit dels seus clients. El banc havia de retornar-lo quan el client així ho manifestés, sense necessitat de preavís. Però els primers bancs aviat es van adonar que els clients no sol·licitaven la devolució de la totalitat de l’or dipositat. Això els va motivar a prestar-lo a un tipus d’interès determinat, superposant dos tipus de contractes de naturalesa diferent: el contracte de dipòsit a la vista (compte corrent) i el contracte de préstec (dipòsit a termini). En el primer, el client diposita una quantitat de diners al banc, reintegrables a la vista. El banc s’obliga a custodiar-lo i carrega una comissió al client que, en qualsevol moment, pot retirar els seus diners. En el dipòsit a termini, en canvi, el client diposita una quantitat de diners i es compromet a no retirar-los en un termini estipulat, cobrant del banc uns interessos. Això permet al banc prestar aquesta mateixa quantitat de diners a un altre individu i cobrar per això uns interessos superiors. La suma de les comissions dels contractes de dipòsit i del diferencial d’interessos en els contractes de préstec originaven els beneficis bancaris. Aquests beneficis eren normals i comparables amb la resta dels sectors econòmics. En els dipòsits a la vista el banc no pot fer ús d’aquests diners i prestar-los a una altra persona, mentre que en els dipòsits a termini el banc sí pot fer ús dels diners, prestant-los a un tipus d’interès superior. Els primers banquers es van adonar, però, que els seus clients no demanaven retirar la totalitat dels diners dipositats. I ràpidament varen caure en la temptació de prestar a llarg termini, els diners que els clients havien dipositat a curt termini. ¿Per què, pensaven, s’han de guardar els diners dels clients a la caixa forta quan es podrien invertir en hipoteques a llarg termini que rendirien un interès molt superior? ¿Per què no invertir aquests dipòsits a curt termini en deuda pública a llarg? Aquesta pràctica irregular dels banquers, ara convertida en habitual, entranya molts perills i té conseqüències greus a mitjà i llarg termini. En primer lloc es violen els principis legals del dret. En la mesura en què el banc presti els diners rebuts com a dipòsit a la vista, està generant una doble disponibilitat dels diners, ja que aquests seran propietat tant de qui va fer el dipòsit original com de qui va rebre el préstec per part del banc. En definitiva, el banc està creant diners del no-res a partir de la concessió de préstecs provinents dels comptes corrents a la vista. En segon lloc hi ha els efectes econòmics en forma de crisis financeres periòdiques i recurrents. En un sistema bancari de reserva fraccionària, l’oferta monetària està subjecta a fortes expansions i contraccions, creant un “efecte acordió” que ocasiona greus conseqüències econòmiques sobre el conjunt de la societat que ja hem pogut explicar en altres articles. Naturalment, un tercer efecte d’aquest sistema són els pànics bancaris i la insolvència estructural de les entitats financeres. Donat que el banc només custodia una fracció dels dipòsits dels clients, una petició majoritària de retirada de dipòsits farà caure el banc. Aquesta fallida, que es castigava severament al segle d’or de Catalunya (s. XIV) fins i tot amb la mort del banquer, ara es resol amb el rescat bancari a càrrec dels contribuents. Només cal recordar els casos de Bankia i CatalunyaCaixa.

El professor Huerta de Soto, gran especialista i expert en economia, va promoure una reforma bancària que es va discutir al Parlament britànic per iniciativa del diputat Douglas Carswell. Fins i tot el governador del Banc d’Anglaterra, Mervyn King, hi va donar suport. L’economista madrileny explica magistralment com aquests recurrents problemes monetaris i financers es deriven de l’aprovació de la llei bancària de Peel de 1844. En essència, la llei de Peel exigia un coeficient de caixa als bancs comercials del 100% per tal de posar fi a les etapes periòdiques de recessió que castigaven la Gran Bretanya. El greu error que es va cometre, però, va ser no considerar els dipòsits bancaris a la vista com a part de l’oferta monetària. Per això la formació de bombolles financeres i les despressions econòmiques han continuat colpejant les societats, més encara amb el patró actual de moneda fiduciària. 175 anys després, el proper diumenge 10 de juny, els suïssos tindran l’oportunitat d’esmenar aquest tràgic error que tants patiments ha causat a la humanitat.

____________________________________________________________________________________________

Los suizos, uno de los pueblos más prósperos y civilizados del planeta, están convocados a decidir en referéndum el próximo 10 de junio si los bancos comerciales pueden seguir creando dinero de la nada. Es la llamada banca con reserva fraccionaria, una de las instituciones actuales más importantes y a la vez más desconocidas por la mayoría de la sociedad. Prácticamente nadie recuerda que el Banco Central Europeo rebajó el coeficiente de caja, en la zona euro, hasta el 1% a partir del 18 de enero de 2012. Y, lo que es peor, ni un ciudadano de cada cien es consciente de lo que esto significa. Así, por ejemplo, cuando alguien deposita 100 euros en una cuenta a la vista (cuenta corriente), su dinero, en realidad, se esfuma rápidamente, ya que el banco está autorizado legalmente por el gobierno a prestar el 99% de esta cantidad. Estos 99 euros prestados se depositarán en otra cuenta corriente y, de nuevo, se repetirá el mismo proceso. Esta segunda entidad financiera mantendrá en efectivo sólo el 1% del depósito a la vista, volviendo a prestar el 99% restante en un proceso que multiplica la creación de dinero y la oferta monetaria. Cada euro que entra en el sistema bancario se puede multiplicar potencialmente por 100.

Cuando surgieron los primeros bancos al final de la edad media, los orfebres custodiaban el oro que recibían en depósito de sus clientes. El banco tenía que devolverlo cuando el cliente así lo manifestara, sin necesidad de preaviso. Pero los primeros bancos pronto se dieron cuenta que los clientes no solicitaban la devolución de la totalidad del oro depositado. Esto los motivó a prestar a un tipo de interés determinado, superponiendo dos tipos de contratos de naturaleza diferente: el contrato de depósito a la vista (cuenta corriente) y el contrato de préstamo (depósito a plazo). En el primero, el cliente deposita una cantidad de dinero en el banco, reintegrable a la vista. El banco se obliga a la custodia y carga una comisión al cliente que, en cualquier momento, puede retirar su dinero. En el depósito a plazo, en cambio, el cliente deposita una cantidad de dinero y se compromete a no retirarlo en un plazo estipulado, cobrando del banco unos intereses. Esto permite al banco prestar esa misma cantidad de dinero a otro individuo y cobrar por ello unos intereses superiores. La suma de las comisiones de los contratos de depósito y del diferencial de intereses en los contratos de préstamo originaban los beneficios bancarios. Estos beneficios eran normales y comparables con el resto de los sectores económicos. En los depósitos a la vista el banco no puede hacer uso de este dinero y prestarlo a otra persona, mientras que en los depósitos a plazo el banco sí puede hacer uso del dinero, prestando a un tipo de interés superior. Los primeros banqueros se dieron cuenta, sin embargo, que sus clientes no pedían retirar la totalidad del dinero depositado. Y rápidamente cayeron en la tentación de prestar a largo plazo el dinero que los clientes habían depositado a corto plazo. ¿Por qué, pensaban, se debe guardar el dinero de los clientes en la caja fuerte cuando se podría invertir en hipotecas a largo plazo que rendirían un interés muy superior? ¿Por qué no invertir estos depósitos a corto plazo en deuda pública a largo? Esta práctica irregular de los banqueros, ahora convertida en habitual, entraña muchos peligros y tiene consecuencias graves a medio y largo plazo. En primer lugar se violan los principios legales del derecho. En la medida en que el banco preste el dinero recibido como depósito a la vista, está generando una doble disponibilidad del dinero, ya que éstos serán propiedad tanto de quien hizo el depósito original como de quien recibió el préstamo por parte del banco . En definitiva, el banco está creando dinero de la nada a partir de la concesión de préstamos provenientes de las cuentas corrientes a la vista. En segundo lugar, están los efectos económicos en forma de crisis financieras periódicas y recurrentes. En un sistema bancario de reserva fraccionaria, la oferta monetaria está sujeta a fuertes expansiones y contracciones, creando un “efecto acordeón” que ocasiona graves consecuencias económicas sobre el conjunto de la sociedad que ya hemos podido explicar en otros artículos. Naturalmente, un tercer efecto de este sistema son los pánicos bancarios y la insolvencia estructural de las entidades financieras. Dado que el banco sólo custodia una fracción de los depósitos de los clientes, una petición mayoritaria de retirada de depósitos hará caer el banco. Esta quiebra, que se castigaba severamente en el siglo de oro de Cataluña (s. XIV) incluso con la muerte del banquero, ahora se resuelve con el rescate bancario a cargo de los contribuyentes. Basta recordar los casos de Bankia y CatalunyaCaixa.

El profesor Huerta de Soto, gran especialista y experto en economía, promovió una reforma bancaria que se discutió en el Parlamento británico por iniciativa del diputado Douglas Carswell. Incluso el gobernador del Banco de Inglaterra, Mervyn King, le dio su apoyo. El economista madrileño explica magistralmente cómo estos recurrentes problemas monetarios y financieros se derivan de la aprobación de la ley bancaria de Peel de 1844. En esencia, la ley de Peel exigía un coeficiente de caja a los bancos comerciales del 100% para poner fin a las etapas periódicas de recesión que castigaban Gran Bretaña. El grave error que se cometió, sin embargo, fue no considerar los depósitos bancarios a la vista como parte de la oferta monetaria. Por eso la formación de burbujas financieras y las despresiones económicas han continuado golpeando las sociedades, más aún con el patrón actual de moneda fiduciaria. 175 años después, el próximo domingo 10 de junio, los suizos tendrán la oportunidad de subsanar este trágico error que tantos sufrimientos ha causado a la humanidad.

 

 

Quantitative Easing

Resultado de imagen de quantitative easing

Les polítiques econòmiques, la gestió dels desequilibris socials i la manera de resoldre les crisis ha canviat radicalment des de l’aparició en escena de l’economista britànic John Maynard Keynes (1883-1946). La seva influència ha suposat un gir copernicà. Del marc conceptual del liberalisme clàssic hem passat a un intervencionisme econòmic i polític creixent. La concepció del govern mínim com a mal necessari -el millor govern és el que menys governa i el que menys governa és el que no governa- ha estat substituït per un govern de màxims amb amplis poders de regulació i recaptació d’impostos. D’una visió de l’economia des del cantó de l’oferta (prioritzant aspectes sempre fonamentals com la productivitat, l’educació o l’adequació de l’estructura productiva a les necessitats reals de la societat) s’ha passat a una economia amb predomini quasi absolut de la demanda, on es prioritza la despesa pública i la creació monetària. L’atractiu per a la classe política de les receptes econòmiques de Lord Keynes és innegable, ja que reforça el seu poder i expandeix notablement el seu àmbit de control i influència. Només cal fixar-se en el pes de la despesa pública sobre el total del PIB. De xifres inferiors al 10% a l’Europa anterior a la Primera Guerra Mundial s’ha passat, de mitjana, al 50% actual. I el mateix passa amb el deute públic. Pel cas dels EUA, Richard Nixon, a inicis de la dècada de 1970, va deixar un deute públic d’1 bilió de dòlars (amb dotze zeros). Una dècada més tard, Ronald Reagan ja duplicava aquesta xifra i, actualment, el deute públic nord-americà supera els 20 bilions de dòlars i equival al 107% del PIB (!!). La política monetària actual és també hereva de Keynes. L’anglès, acèrrim enemic del patró or, va obtindre una victòria pòstuma quan Nixon va declarar la inconvertibilitat del dòlar en or el 15 d’agost de 1971. S’obria la porta a l’etapa actual de moneda fiduciària, sense cap valor real, creada del no-res per les autoritats dominants i fonamentada només en la confiança de la seva acceptació social.

El control de la moneda i del crèdit per part de les elits politicofinanceres, que equival a fixar tipus d’interès artificialment baixos (fins i tot nuls), té efectes dràstics i molt rellevants sobre el conjunt de l’activitat econòmica. Gràcies a polítiques econòmiques diametralment oposades a les actuals, la crisi de 1920-21 es va poder resoldre ràpidament. No es va dubtar en aquells moments a contenir la creació de moneda, situant el tipus d’interès al +7%, i provocar una intensa caiguda dels preus del -18%, suficient per liquidar les empreses inviables i massa endeutades, sanejar les finances i tornar a créixer amb força d’acord a les necessitats reals de la població. En els moments actuals, però, el signe invariablement expansiu de les polítiques monetàries i fiscals obre nous escenaris i planteja molts interrogants. El pla per resoldre el crac del 1929, el New Deal de F.D. Roosevelt, es troba en revisió històrica i econòmica. En poques paraules, més que contribuir a la resolució de la crisi, el que va fer és aprofundir-la i allargar la recessió. També les mesures ultraexpansives actuals del Quantitative Easing no estan donant els resultats esperats. Comentàvem a l’article de la setmana passada la relació directa existent entre la creació de diners i la bombolla del deute públic o la inflació dels actius financers en els mercats borsaris.

El balanç dels estímuls monetaris i fiscals, superior a 25 bilions de dòlars, és decebedor. Per generar 1 dòlar de creixement, els països del G7 han arribat a gastar-ne 18, procedents dels bancs centrals, tot contribuint a un rècord de deute global del 225% del PIB. En termes de creixement, els EUA esperaven increments del PIB superiors al 4%, però només han crescut l’1,5% i el 2,3% els anys 2016 i 2017, respectivament. L’augment de productivitat, amb mitjanes del 0,6%, està molt lluny del 2% anterior. En general, tanta laxitud monetària contribueix a ajornar sine die les reformes estructurals que necessita urgentment el país. Les empreses, en un clima d’incertesa institucional, opten també per diferir la inversió productiva, malgrat disposar de finançament aliè abundant i barat. És un senyal significatiu comprovar com han incrementat la recompra d’accions pròpies i el repartiment de dividends entre els accionistes, al mateix temps que s’estanquen els resultats operatius i d’explotació. A nivell global, la política monetària ultraexpansiva contribueix a crear bombolles en els països emergents i desestabilitzar el seu model productiu. Amb un interès zero al primer món, els capitals especulatius financen qualsevol projecte, per esbojarrat que sigui, en els països en desenvolupament. Però quan l’interès comença a pujar als EUA i el deute públic nord-americà promet rendiments positius, aquests capitals abandonaran amb la mateixa facilitat els països emergents, deixant un rastre de destrucció darrere seu. El dèficit exterior i la pèrdua de divises obligarà els països emergents a depreciar la moneda pròpia, tot originant inflacions intenses, manca de recursos bàsics i privacions socials generalitzades. Amb la recuperació gradual dels tipus d’interès, les economies zombis entraran en agonia i la ranera de la fallida visitarà els governs i les empreses hiperendeutades que no han aprofitat aquest temps per despalenquejar-se i fer els deures. Aleshores hi haurà els plors i el cruixir de dents. I tothom haurà de recordar, una vegada més, que la impressió de diners no equival a viure millor ni a incrementar la riquesa d’un país.

____________________________________________________________________________________________

Las políticas económicas, la gestión de los desequilibrios sociales y la manera de resolver las crisis han cambiado radicalmente desde la aparición en escena del economista británico John Maynard Keynes (1883-1946). Su influencia ha supuesto un giro copernicano. Del marco conceptual del liberalismo clásico hemos pasado a un intervencionismo económico y político creciente. La concepción del gobierno mínimo como mal necesario -el mejor gobierno es el que menos gobierna y el que menos gobierna es el que no gobierna- ha sido sustituido por un gobierno de máximos con amplios poderes de regulación y recaudación de impuestos. De una visión de la economía desde el lado de la oferta (priorizando aspectos siempre fundamentales como la productividad, la educación o la adecuación de la estructura productiva a las necesidades reales de la sociedad) se ha pasado a una economía con predominio casi absoluto de la demanda, donde se prioriza el gasto público y la creación monetaria. El atractivo para la clase política de las recetas económicas de Lord Keynes es innegable, ya que refuerza su poder y expande notablemente su ámbito de control e influencia. Sólo hay que fijarse en el peso del gasto público sobre el total del PIB. De cifras inferiores al 10% en la Europa anterior a la Primera Guerra Mundial se ha pasado, en promedio, al 50% actual. Y lo mismo ocurre con la deuda pública. En EEUU, Richard Nixon, a inicios de la década de 1970, dejó una deuda pública de 1 billón de dólares (con doce ceros). Una década más tarde, Ronald Reagan ya duplicaba esa cifra y, actualmente, la deuda pública estadounidense supera los 20 billones de dólares y equivale al 107% del PIB (!!). La política monetaria actual es también heredera de Keynes. El inglés, acérrimo enemigo del patrón oro, obtuvo una victoria póstuma cuando Nixon declaró la inconvertibilidad del dólar en oro el 15 de agosto de 1971. Se abría la puerta a la etapa actual de moneda fiduciaria, sin ningún valor real, creada de la nada por las autoridades monetarias y fundamentada sólo en la confianza de su aceptación social.

El control de la moneda y del crédito por parte de las élites político-financieras, equivalente a fijar tipos de interés artificialmente bajos (incluso nulos), tiene efectos drásticos y muy relevantes sobre el conjunto de la actividad económica. Gracias a políticas económicas diametralmente opuestas a las actuales, la crisis de 1920-21 se pudo resolver rápidamente. No se dudó en aquellos momentos en contener la creación de moneda, situando el tipo de interés en el +7%, provocando una intensa caída de los precios del -18%, suficiente para liquidar las empresas inviables y demasiado endeudadas, sanear las finanzas y volver a crecer con fuerza de acuerdo a las necesidades reales de la población. En los momentos actuales, sin embargo, el signo invariablemente expansivo de las políticas monetarias y fiscales abre nuevos escenarios y plantea muchos interrogantes. El plan para resolver el crack de 1929, el New Deal de F.D. Roosevelt, se encuentra en revisión histórica y económica. En pocas palabras, más que contribuir a la resolución de la crisis, lo que hizo es profundizarla y alargar la recesión. También las medidas ultraexpansivas actuales del Quantitative Easing no están dando los resultados esperados. Comentábamos en el artículo de la semana pasada la relación directa existente entre la creación de dinero y la burbuja de la deuda pública o la inflación de los activos financieros en los mercados bursátiles.

El balance de los estímulos monetarios y fiscales, superior a 25 billones de dólares, es decepcionante. Para generar 1 dólar de crecimiento, los países del G7 han llegado a gastar 18, procedentes de los bancos centrales, contribuyendo a un récord de deuda global del 225% del PIB. En términos de crecimiento, EEUU esperaba incrementos del PIB superiores al 4%, pero sólo ha crecido el 1,5% y el 2,3% en los años 2016 y 2017, respectivamente. El aumento de productividad, con medias del 0,6%, está muy lejos del 2% de tendencia anterior. En general, tanta laxitud monetaria contribuye a aplazar sine die las reformas estructurales que necesita urgentemente el país. Las empresas, en un clima de incertidumbre institucional, optan también por diferir la inversión productiva, a pesar de disponer de financiación ajena muy abundante y barata. Es una señal significativo comprobar cómo han incrementado la recompra de acciones propias y el reparto de dividendos entre los accionistas, al tiempo que se estancan los resultados operativos y de explotación. A nivel global, la política monetaria ultraexpansiva contribuye a crear burbujas en los países emergentes y desestabilizar su modelo productivo. Con un interés cero en el llamado primer mundo, los capitales especulativos financian cualquier proyecto, por alocado que sea, en los países en desarrollo. Pero cuando el interés comienza a subir en EEUU y la deuda pública estadounidense promete rendimientos positivos, estos capitales abandonarán con la misma facilidad los países emergentes, dejando un rastro de destrucción detrás suyo. El déficit exterior y la pérdida de divisas obligará a los países emergentes a depreciar la moneda propia, originando inflaciones intensas, falta de recursos básicos y privaciones sociales generalizadas. Con la recuperación gradual de los tipos de interés, las economías zombis entrarán en agonía y el estertor de la quiebra visitará los gobiernos y las empresas hiperendeudadas que no han aprovechado este tiempo para desapalancarse y hacer los deberes. Entonces será el llanto y el crujir de dientes. Y todo el mundo tendrá que recordar, una vez más, que la impresión de dinero no equivale a vivir mejor ni a incrementar la riqueza de un país.

Tsunami monetari

Imagen relacionada

Es pot apagar un foc afegint més combustible a les flames? Es pot curar un diabètic amb la prescripció d’una dieta alta en sucres? Es pot superar un cop de calor amb més hores d’exposició solar? Es pot tractar una hipotèrmia amb la immersió en aigües gelades? El sentit comú ens diu que no, però sempre trobarem una excepció. Aquesta notable excepció és la manera com les autoritats financeres i polítiques han tractat (i continuen fent-ho) els efectes de la gran recessió de fa una dècada. L’expansió monetària i creditícia anterior a l’any 2008, orquestrada pel Banc Central i encoratjada per tots els governs, amb tipus d’interès artificialment baixos, va alimentar una gran bombolla immobiliària i financera que ens va portar a una greu crisi econòmica. Aquesta part de la història és coneguda i reconeguda per la majoria de la població.

El que ja no ho és tant, però, és la resposta governamental que s’ha seguit fins avui dia. Amb l’anomenada quantitative easing (QE) s’hi amaga una política monetària ultraexpansiva sense precedents a la història. Consisteix, senzillament, en compres massives d’actius financers per part del Banc Central. Concretament, el banc emissor compra deute públic de l’Estat, hipoteques tòxiques dels bancs i, fins i tot, deute de grans empreses. Aquest programa d’expansió monetària d’alta potència es tradueix en tipus d’interès molt baixos. Els EUA, que han liderat el programa hiperexpansiu, han estat set anys amb tipus d’interès zero. Van reduir el tipus des de la caiguda de Lehman Brothers, el 15 de setembre de 2008, i fins el desembre de l’any 2015 no el van apujar a un interval del 0,25%-0,5%. A l’actualitat, el preu més important de tota economia es troba a l’1,5%-1,75% a l’altre costat de l’Atlàntic, lluny dels nivells normals als quals s’ha d’atansar poc a poc. La situació a Europa és similar a la nord-americana, amb tipus d’interès nuls des del setembre del 2014. L’argumentació d’aquesta política monetària tan inusual i poc convencional és la següent. Quan el Banc Central compra deute públic de l’Estat, la quantitat de diners incrementa. El comú dels mortals no ho entèn, però el banc emissor pot comprar qualsevol bé pagant amb l’emissió de moneda, que només ell controla, o augmentant les reserves bancàries, que també controla per ser la màxima autoritat financera amb poders de planificació central. Aquesta, per cert, és una victòria pòstuma de Karl Marx, el creador del socialisme real de planificació centralitzada, el dia en què es compleixen exactament dos-cents anys del seu naixement (5 de maig de 1818). El comunisme és un fracàs històric i una impossibilitat econòmica, però, irònicament, perdura en el sector monetari i financer a les anomenades societats capitalistes. I com deia molt encertadament Lenin, per destruir la civilització occidental n’hi ha prou amb destruir la seva moneda. En qualsevol cas, la fabricació massiva de moneda abarateix el tipus d’interès i incentiva l’endeutament. L’accés a crèdits més barats, ens diuen les autoritats, ha d’impulsar el consum familiar i la inversió empresarial, afavorint el creixement econòmic i la creació de llocs de treball. Aquests, doncs, són els objectius oficials del QE: 1) Proveir liquiditat per reduir el risc de contagi; 2) Evitar a tota costa la deflació i assegurar una inflació positiva del +2%; 3) Promoure el creixement del PIB; 4) Crear ocupació. De res ha servit l’exemple del Japó, en crisi des del 1990, i que porta tres dècades perdudes intentant redreçar la situació amb polítiques fiscals i monetàries molt expansives, les mateixes que han replicat els EUA i tots els altres països. I de res ha servit tampoc l’estudi de crisis oblidades com la recessió de 1920-21, de només 18 mesos de durada, gràcies a les polítiques que es van seguir, diametralment oposades a les actuals. L’aleshores president Warren Harding no va dubtar a contenir la creació de moneda, situant el tipus d’interès al +7%, i provocar una intensa caiguda dels preus del -18%, suficient per liquidar les empreses inviables i massa endeutades, sanejar les finances i tornar a créixer amb força d’acord a les necessitats reals de la població. Res d’això s’ha fet ara, ja que ha pesat més mantenir el status quo de les elits dominants, tot continuant i amplificant els mateixos errors que van fer esclatar la crisi. Els resultats obtinguts estan per sota dels esperats. S’ha reduït el risc de contagi, és cert, però al preu de salvar bancs en fallida i socialitzar les seves pèrdues amb total impunitat. Sense aconseguir la inflació pretesa del +2%, el QE ha injectat mils de milions a les borses i als pressupostos dels governs. Els resultats són la revalorització artificial dels actius financers (borses en màxims històrics) i la creació d’una monstruosa bombolla de deute públic que tenalla les societats actuals.

Al mateix temps, aquestes polítiques ultraexpansives creen profundes desigualtats socials. Una minoria, propera al poder, s’enriqueix fàcilment sense acreditar un gran full de serveis, mentre que la majoria treballadora veu com els sous es retallen i les condicions laborals empitjoren. En relació als objectius de creixement del PIB i creació d’ocupació, per manca d’espai, millor deixar-los per la setmana vinent. Recordar, per finalitzar, que el QE té data de finalització. A Europa serà l’octubre del proper 2019, quan l’alemany Jens Weidmann substitueixi l’italià Mario Draghi a la presidència del Banc Central Europeu. Aleshores hi haurà el plor i el cruixir de dents.

____________________________________________________________________________________________

¿Se puede apagar un fuego añadiendo más combustible a las llamas? ¿Se puede curar un diabético con la prescripción de una dieta alta en azúcares? ¿Se puede superar un golpe de calor con más horas de exposición solar? ¿Se puede tratar una hipotermia con la inmersión en aguas heladas? El sentido común nos dice que no, pero siempre encontraremos una excepción. Esta notable excepción es la forma en que las autoridades financieras y políticas han tratado (y continúan haciéndolo) los efectos de la gran recesión de hace una década. La expansión monetaria y crediticia anterior al año 2008, orquestada por el Banco Central y alentada por todos los gobiernos, con tipos de interés artificialmente bajos, alimentó una gran burbuja inmobiliaria y financiera que nos llevó a una grave crisis económica. Esta parte de la historia es conocida y reconocida por la mayoría de la población.

Lo que ya no lo es tanto, sin embargo, es la respuesta gubernamental que se ha seguido hasta hoy en día. Con la llamada quantitative easing (QE) se esconde una política monetaria ultraexpansiva sin precedentes en la historia. Consiste, sencillamente, en compras masivas de activos financieros por parte del Banco Central. Concretamente, el banco emisor compra deuda pública del Estado, hipotecas tóxicas de los bancos e, incluso, deuda de grandes empresas. Este programa de expansión monetaria de alta potencia se traduce en tipos de interés muy bajos. EEUU, que ha liderado el programa hiperexpansivo, ha estado siete años ininterrumpidos con tipos de interés cero. Redujeron el tipo desde la caída de Lehman Brothers, el 15 de septiembre de 2008, y hasta diciembre del año 2015 no lo subieron a un intervalo del 0,25% -0,5%. En la actualidad, el precio más importante de toda economía se encuentra en el 1,5% -1,75% al ​​otro lado del Atlántico, lejos de los niveles normales a los que se ha de acercar poco a poco. La situación en Europa es similar a la norteamericana, con tipos de interés nulos desde septiembre de 2014. La argumentación de esta política monetaria tan inusual y poco convencional es la siguiente. Cuando el Banco Central compra deuda pública del Estado, la cantidad de dinero incrementa. El común de los mortales no lo entiende, pero el banco emisor puede comprar cualquier bien pagando con la emisión de moneda, que sólo él controla, o aumentando las reservas bancarias, que también controla por ser la máxima autoridad financiera con poderes de planificación central. Ésta, por cierto, es una victoria póstuma de Karl Marx, el creador del socialismo real de planificación centralizada, el día en que se cumplen exactamente doscientos años de su nacimiento (5 de mayo de 1818). El comunismo es un fracaso histórico y una imposibilidad económica, pero, irónicamente, perdura en el sector monetario y financiero de las llamadas sociedades capitalistas. Y como decía muy acertadamente Lenin, para destruir la civilización occidental basta con destruir su moneda. En cualquier caso, la fabricación masiva de moneda abarata el tipo de interés e incentiva el endeudamiento. El acceso a créditos más baratos, nos dicen las autoridades, debe impulsar el consumo familiar y la inversión empresarial, favoreciendo el crecimiento económico y la creación de puestos de trabajo. Estos, pues, son los objetivos oficiales del QE: 1) Proveer liquidez para reducir el riesgo de contagio; 2) Evitar a toda costa la deflación y asegurar una inflación positiva del +2%; 3) Promover el crecimiento del PIB; 4) Crear empleo. De nada ha servido el ejemplo de Japón, en crisis desde 1990, y que lleva tres décadas perdidas intentando enderezar la situación con políticas fiscales y monetarias muy expansivas, las mismas que han replicado los EEUU y todos los demás países. Y de nada ha servido tampoco el estudio de crisis olvidadas como la recesión de 1920-21, de sólo 18 meses de duración, gracias a las políticas que se siguieron, diametralmente opuestas a las actuales. El entonces presidente Warren Harding no dudó en contener la creación de moneda, situando el tipo de interés al +7%, y provocar una intensa caída de los precios del -18%, suficiente para liquidar las empresas inviables y demasiado endeudadas, sanear las finanzas y volver con fuerza a la senda del crecimiento de acuerdo con las necesidades reales de la población. Nada de esto se ha hecho ahora, ya que ha pesado más mantener el status quo de las élites dominantes, continuando y amplificando los mismos errores que hicieron estallar la crisis. Los resultados obtenidos están por debajo de los esperados. Se ha reducido el riesgo de contagio, es cierto, pero al precio de salvar bancos en quiebra y socializar sus pérdidas con total impunidad. Sin conseguir la inflación pretendida del + 2%, el QE ha inyectado miles de millones en las bolsas y en los presupuestos de los gobiernos. Los resultados son la revalorización artificial de los activos financieros (bolsas en máximos históricos) y la creación de una monstruosa burbuja de deuda pública que atenaza las sociedades actuales.

Al mismo tiempo, estas políticas ultraexpansivas crean profundas desigualdades sociales. Una minoría, cercana al poder, se enriquece fácilmente sin acreditar una gran hoja de servicios, mientras que la mayoría trabajadora ve como los sueldos se recortan y las condiciones laborales empeoran. En relación a los objetivos de crecimiento del PIB y creación de empleo, por falta de espacio, mejor dejarlos para la próxima semana. Recordar, para finalizar, que el QE tiene fecha de finalización. En Europa será en octubre del próximo 2019, cuando el alemán Jens Weidmann sustituya el italiano Mario Draghi a la presidencia del Banco Central Europeo. Entonces habrá el llanto y el crujir de dientes.

La corrupció del poder

Resultado de imagen de Cristina Cifuentes

Fa exactament 505 anys, el florentí Nicolau Maquiavel ens va deixar un manual clàssic que reflexiona a l’entorn de la política i el poder. De com tota acció política s’avalua en funció de la capacitat per obtenir i mantenir el poder, sense cap tipus d’escrúpol ètic ni subjecció a codi moral. L’únic que importa és l’èxit per assolir aquest objectiu, i això condiciona tots els mitjans. I els mitjans necessaris per mantenir el poder són sovint incompatibles amb els dictats de l’acció moral. En les seves mateixes paraules, un governant que vulgui continuar en el càrrec ha d’aprendre a no ser bo i a faltar a la veritat on i quan convingui. Les raons d’Estat són incompatibles amb els dictats de la raó, rectament entesa, i l’engany i la mentida passen a ocupar la centralitat de l’acció política. Es trenca amb la concepció dominant anterior del bon governant que actua sotmès a uns determinats principis morals en la cerca del bé comú, per endinsar-se en la del subjecte polític arrogant que persegueix la maximització del seu interès personal i de partit. En aquesta concepció tan perversa del poder es situa el lamentable espectacle ofert per Cristina Cifuentes a la capital de l’Estat. La falsificació del seu màster en dret s’ha d’entendre en termes de prevaricació i abús de poder en benefici propi, perjudicant alhora a tots els tercers que no disposen dels seus privilegis polítics. La corrupció està en el càrrec ostentat amb abús de poder, més que en la institució (veure, per exemple, aquest cas i aquest altre). Finalment, ha estat un vídeo de l’any 2011 en què es veu Cifuentes robant en un supermercat el que ha precipitat la caiguda de la presidenta madrilenya.

Menys espectacular, però també destacable, és el canvi de criteri del govern popular en la fiscalitat europea. Si el desembre passat, Mariano Rajoy Brey afirmava taxatiu que el seu govern sempre ha defensat els eurobons i un pressupost comú per a l’eurozona, aquesta setmana el seu flamant ministre d’economia Román Escolano Olivares afirmava just el contrari en el document «Posición española sobre el fortalecimiento de la UEM». I molt destacable també és el pacte del govern del PP amb el PNB per aprovar els Pressupostos Generals de l’Estat i salvar la legislatura, allunyant la possibilitat d’haver de convocar eleccions anticipades. El preu a pagar per Mariano Rajoy, però, és carregar-se la seva reforma de les pensions del 2013. Concretament, l’acord contempla que les pensions augmentin en funció de l’IPC, i no en funció de la pèssima situació financera de la Seguretat Social, i que el factor de sostenibilitat que permet lligar la pensió futura a l’esperança de vida entri en vigor el 2023, i no el 2019 com estava previst. Per tant, per poder tirar endavant els Pressupostos, el PP ha abraçat sense cap pudor les exigències del PSOE de Pedro Sánchez Pérez-Castejón i el Podemos de Pablo Iglesias Turrión. El sistema de pensions espanyol pateix una crisi estructural, convé recordar-ho, que es tradueix en dèficits propers a 20.000 milions d’euros anuals. La despesa agregada de totes les pensions contributives és de 125.000 milions d’euros anuals. Segons les previsions econòmiques i demogràfiques del Banco de España, la vinculació de les pensions a l’IPC de manera sostinguda en el temps suposa un cost addicional de 35.000 milions d’euros, equivalent a més del 3% del PIB. I cal recordar també que el dèficit d’Espanya l’any 2017 ha superat el màxim permès per la UE, quedant supeditat al control de les autoritats europees. I que el dèficit previst per a Espanya el 2018, el més elevat entre les economies de la zona euro, és el tercer més alt en el total de les economies avançades, només per darrere dels EUA i el Japó. És evident que Espanya no es pot permetre un dèficit estructural del 6% del PIB. Ràpidament hi haurien pressions per incrementar la pressió fiscal en una magnitud similar. De fet, és un argument molt repetit el que Espanya recapta menys, en percentatge del PIB, que la mitjana europea. La temptació, doncs, és a pujar els ja elevats impostos i collar més les classes mitjanes i mitjanes-baixes sobre les que recauen. I aquesta és la qüestió clau que sempre es sol defugir: ¿qui suporta la feixuga càrrega tributària? ¿qui acaba pagant la sobredimensionada factura dels impostos? Com no pot ser d’altra manera, tots aquells treballadors que generen riquesa. Per això resulta insostenible afirmar que garantir unes «pensions dignes» avui signifiqui assegurar el futur dels joves de demà. No. Un augment de les pensions més baixes del 3% beneficia, segons els càlculs del govern espanyol, uns 6 milions de persones. Bé per elles. També beneficia els bascos, que treuran el màxim rèdit dels seus cinc diputats, promovent l’aprovació d’una demanda, la pujada de les pensions, que és popular a tot Espanya i que permetrà amagar el tracte de favor de l’Estat cap a Euskadi. I, naturalment, també beneficia el PP, que encarrila el final de legislatura sense l’amenaça de convocar eleccions estatals anticipades, podent rearmar-se davant l’ascens de Ciutadans i fent córrer una cortina davant els múltiples escàndols de corrupció que els afecten.

____________________________________________________________________________________________

Hace exactamente 505 años, el florentino Nicolás Maquiavelo nos dejó un manual clásico que reflexiona en torno a la política y el poder. De cómo toda acción política se evalúa en función de la capacidad para obtener y mantener el poder, sin ningún tipo de escrúpulo ético ni sujeción a código moral. Lo único que importa es el éxito para alcanzar este objetivo, y esto condiciona todos los medios. Y los medios necesarios para mantener el poder son a menudo incompatibles con los dictados de la acción moral. En sus mismas palabras, un gobernante que quiera continuar en el cargo debe aprender a no ser bueno y faltar a la verdad donde y cuando convenga. Las razones de Estado son incompatibles con los dictados de la razón, rectamente entendida, y el engaño y la mentira pasan a ocupar la centralidad de la acción política. Se rompe con la concepción dominante anterior del buen gobernante que actúa sometido a unos determinados principios morales en la búsqueda del bien común, para adentrarse en la del sujeto político arrogante que persigue la maximización de su interés personal y de partido. En esta concepción tan perversa del poder se sitúa el lamentable espectáculo ofrecido por Cristina Cifuentes en la capital del Estado. La falsificación de su máster en derecho debe entenderse en términos de prevaricación y abuso de poder en beneficio propio, perjudicando al mismo tiempo a todos los terceros que no disponen de sus privilegios políticos. Finalmente, ha sido un vídeo del año 2011 en que se ve a Cifuentes robando en un supermercado lo que ha precipitado la caída de la presidenta madrileña.

Menos espectacular, pero también destacable, es el cambio de criterio del gobierno popular en la fiscalidad europea. Si en diciembre pasado, Mariano Rajoy Brey afirmaba tajante que su gobierno siempre ha defendido los eurobonos y un presupuesto común para la eurozona, esta semana su flamante ministro de economía Román Escolano Olivares afirmaba justo lo contrario en el documento «Posición española sobre el fortalecimiento de la UEM ». Y muy destacable también es el pacto del gobierno del PP con el PNV para aprobar los Presupuestos Generales del Estado y salvar la legislatura, alejando la posibilidad de tener que convocar elecciones anticipadas. El precio a pagar por Mariano Rajoy, sin embargo, es cargarse su reforma de las pensiones de 2013. Concretamente, el acuerdo contempla que las pensiones aumenten en función del IPC, y no en función de la pésima situación financiera de la Seguridad Social, y que el factor de sostenibilidad que permite ligar la pensión futura a la esperanza de vida entre en vigor en 2023, y no en 2019 como estaba previsto. Por lo tanto, para poder sacar adelante los Presupuestos, el PP ha abrazado sin pudor las exigencias del PSOE de Pedro Sánchez Pérez-Castejón y el Podemos de Pablo Iglesias Turrión. El sistema de pensiones español sufre una crisis estructural, conviene recordarlo, que se traduce en déficits cercanos a 20.000 millones de euros anuales. El gasto agregado de todas las pensiones contributivas es de 125.000 millones de euros anuales. Según las previsiones económicas y demográficas del Banco de España, la vinculación de las pensiones al IPC de manera sostenida en el tiempo supone un coste adicional de 35.000 millones de euros, equivalente a más del 3% del PIB. Y hay que recordar también que el déficit de España en 2017 ha superado el máximo permitido por la UE, quedando supeditado al control de las autoridades europeas. Y que el déficit previsto para España en 2018, el más elevado entre las economías de la zona euro, es el tercero más alto en el total de las economías avanzadas, sólo por detrás de EEUU y Japón. Es evidente que España no puede permitirse un déficit estructural del 6% del PIB. Rápidamente habrían presiones para incrementar la presión fiscal en una magnitud similar. De hecho, es un argumento muy repetido el que España recauda menos, en porcentaje del PIB, que la media europea. La tentación, pues, es a subir los ya elevados impuestos y exprimir aún más las clases medias y medias-bajas sobre las que recaen. Y esta es la cuestión clave que siempre se suele rehuir: ¿Quién soporta la pesada carga tributaria? ¿Quién termina pagando la factura de los impuestos? Como no puede ser de otra manera, todos aquellos trabajadores que generan riqueza. Por ello resulta insostenible afirmar que garantizar unas «pensiones dignas» hoy signifique asegurar el futuro de los jóvenes de mañana. No. Un aumento de las pensiones más bajas del 3% beneficia, según los cálculos del Gobierno, unos 6 millones de personas. Bien por ellas. También beneficia a los vascos, que sacarán el máximo rédito de sus cinco diputados, promoviendo la aprobación de una demanda, la subida de las pensiones, que es popular en toda España y que permitirá ocultar el trato de favor del Estado hacia Euskadi. Y, naturalmente, también beneficia al PP, que encauza el final de legislatura sin la amenaza de convocar elecciones estatales anticipadas, pudiendo rearmarse ante el ascenso de Ciudadanos y haciendo correr un tupido velo ante los múltiples escándalos de corrupción que les afectan.

Desfinançament autonòmic

Mariano Rajoy recibe a Susana Díaz en la Moncloa.

L’economia espanyola porta tres anys consecutius creixent per sobre del 3% (3,4% l’any 2015; 3,3% el 2016 i 3,1% el darrer 2017). En principi, no són pas xifres dolentes. Superiors a la mitjana europea, semblaria que haurien de servir per millorar l’ocupació i disminuir l’atur. Per augmentar l’estabilitat laboral, reduir la temporalitat i millorar els sous de tots els treballadors. Per oferir un futur laboral als nostres joves suficientment atractiu com per evitar l’emigració forçosa a altres països i fomentar la natalitat en una societat creixentment envellida. També hauria de servir per canviar l’estructura productiva i el model de creixement, massa basat en sectors de baix valor afegit i poca intensitat tecnològica. I també per millorar la situació fiscal, tot reduint l’elevat nivell de deute públic. Hom pensa que amb un creixement vigorós, àmpliament pregonat per les nostres autoritats, l’increment dels ingressos públics, conseqüència de la major activitat econòmica, hauria d’equilibrar els pressupostos i concedir un cert marge d’actuació per escometre inversions estratègiques. Però, malauradament, no és així. Aquesta bonança artificial produïda per vents de cua favorables com, molt remarcablement, el tipus d’interès zero, no s’ha aprofitat per fer els deures més urgents i reformar l’economia espanyola. El Fons Monetari Internacional (FMI), a la publicació del Monitor Fiscal presentat aquesta setmana, estima que Espanya tancarà el 2018 amb un dèficit pressupostari superior a l’objectiu del 2,2% pactat pel govern de Mariano Rajoy amb Brussel·les. Per al 2019, la previsible pujada del tipus d’interès a l’eurozona pot desencadenar una tempesta perfecta d’efectes devastadors per les economies més endeutades com l’espanyola. L’informe de l’FMI reflecteix que el dèficit previst per a Espanya el 2018 és el tercer més alt en el total de les economies avançades, només per darrere dels EUA i el Japó. També és el més elevat entre les economies de la zona euro. I l’FMI no és l’únic organisme que dubta de la capacitat de l’Estat per complir els objectius fiscals. També l’Autoritat Independent de Responsabilitat Fiscal ha qüestionat el sanejament fiscal de l’Estat. El deute públic espanyol, que voreja el 100% del PIB, és superior al de la zona euro (84,2%).

I com responen les autoritats espanyoles? Doncs preveient una contenció de la despesa i un increment exagerat dels impostos recaptats. I aquí ens ha de preocupar que el president espanyol, Mariano Rajoy, s’hagi reunit a la Moncloa amb la presidenta andalusa, Susana Díaz, per comprometre’s a convocar el Consell de Política Fiscal i Financera i abordar la reforma del sistema de finançament autonòmic sense Catalunya. Les negociacions poden perfectament començar sense Catalunya. I ja sabem que a la taula del Bernat qui no hi és no hi és comptat. La indefensió catalana no augura res de bo i, més aviat, és previsible l’empitjorament de l’espoli fiscal.

L’actual sistema de finançament es basa en un principi pervers: la centralització dels ingressos i la descentralització de la despesa o, en altres paraules, que l’Estat central recapta i sobre les autonomies recau la responsabilitat de proveir (i pagar) els serveis bàsics de l’Estat del benestar. Sota el concepte de “solidaritat interterritorial” hi ha uns territoris que sempre acaben pagant a la resta. Deixant de banda el País Basc i Navarra, que gaudeixen del concert econòmic, els territoris amb permanent saldo negatiu són Madrid (abans de descomptar l’efecte capital), Catalunya, les Balears i València. Tota la resta d’autonomies són receptores netes. I amb aquestes normes de funcionament, el resultat previsible és continuar així sine die. Per complir amb els seus compromisos fiscals, l’Estat central continuarà centrifugant la contenció de la despesa cap els ajuntaments i les comunitats autònomes, que hauran de suportar tot el pes de l’ajust. Catalunya suposa el 16% de la població d’Espanya, aporta a la caixa estatal el 19% dels ingressos públics i rep només el 13%. Per cada euro recaptat a Catalunya, 45 cèntims es gasten fora d’aquest territori. Els impostos més importants cedits a les autonomies són successions i donacions, transmissions patrimonials i actes jurídics documentats, patrimoni i begudes ensucrades. Els grans impostos (IRPF, IVA i Societats), però, estan controlats pel govern central (que retornarà a la Generalitat el 50% de Renda i IVA). Per tant, l’actual sistema de finançament es basa en el pervers principi que el govern central recapta i les autonomies gasten, eliminant d’arrel qualsevol incentiu a modernitzar les autonomies més pobres, que esdevenen crònicament dependents de papà Estat. Espanya hauria d’avançar cap un sistema de finançament basat en la descentralització, on cada autonomia recaptés els impostos que financen els serveis públics com sanitat, educació i serveis socials. La redistribució interterritorial és injusta i tremendament ineficient. S’hauria de procurar l’autonomia en els ingressos i l’autonomia en les despeses. En el límit, el concert econòmic dels territoris forals de Navara i el País Basc hauria d’exportar-se a la resta d’Espanya. Però, ai las, això significaria la fi del modus vivendi de molts territoris crònicament subvencionats. Per això l’Estat forçarà la recentralització del nou sistema de finançament autonòmic, afegint més sal a la ferida.

____________________________________________________________________________________________

La economía española lleva tres años consecutivos creciendo por encima del 3% (3,4% en 2015; 3,3% en 2016 y 3,1% en el último 2017). En principio, no son cifras malas. Superiores a la media europea, parecería que deberían servir para mejorar el empleo y disminuir el paro. Para aumentar la estabilidad laboral, reducir la temporalidad y mejorar los sueldos de todos los trabajadores. Para ofrecer un futuro laboral a nuestros jóvenes suficientemente atractivo como para evitar la emigración forzosa a otros países y fomentar la natalidad en una sociedad crecientemente envejecida. También debería servir para cambiar la estructura productiva y el modelo de crecimiento, demasiado basado en sectores de bajo valor añadido y poca intensidad tecnológica. Y también para mejorar la situación fiscal, reduciendo el elevado nivel de deuda pública. Es razonable pensar que con un crecimiento vigoroso, ampliamente pregonado por nuestras autoridades, el incremento de los ingresos públicos, consecuencia de la mayor actividad económica, debería equilibrar los presupuestos y conceder cierto margen de actuación para acometer inversiones estratégicas. Pero, desgraciadamente, esto no es así. Esta bonanza artificial producida por vientos de cola favorables como, muy remarcablemente, el tipo de interés cero, no se ha aprovechado para hacer los deberes más urgentes y reformar la economía española. El Fondo Monetario Internacional (FMI), en la publicación del Monitor Fiscal presentado esta semana, estima que España cerrará 2018 con un déficit presupuestario superior al objetivo del 2,2% pactado por el gobierno de Mariano Rajoy con Bruselas. Para el 2019, la previsible subida del tipo de interés en la eurozona puede desencadenar una tormenta perfecta de efectos devastadores para las economías más endeudadas como la española. El informe del FMI refleja que el déficit previsto para España en 2018 es el tercero más alto en el total de las economías avanzadas, sólo por detrás de EEUU y Japón. También es el más elevado entre las economías de la zona euro. Y el FMI no es el único organismo que duda de la capacidad del Estado para cumplir los objetivos fiscales. También la Autoridad Independiente de Responsabilidad Fiscal ha cuestionado el saneamiento fiscal del Estado. La deuda pública española, que bordea el 100% del PIB, es superior a la de la zona euro (84,2%).

¿Y cómo responden las autoridades españolas a todo ello? Pues previendo una contención del gasto y un incremento exagerado de los impuestos recaudados. Y aquí nos debe preocupar que el presidente español, Mariano Rajoy, se haya reunido en la Moncloa con la presidenta andaluza, Susana Díaz, para comprometerse a convocar el Consejo de Política Fiscal y Financiera, y abordar la reforma del sistema de financiación autonómica sin Cataluña. Las negociaciones pueden perfectamente empezar sin Cataluña. Y ya sabemos que quien no está sentado en una mesa de negociaciones no puede defender sus intereses. La indefensión catalana no augura nada bueno (para los catalanes) y es previsible el empeoramiento del espolio fiscal.

El actual sistema de financiación se basa en un principio perverso: la centralización de los ingresos y la descentralización del gasto o, en otras palabras, que el Estado central recauda y sobre las autonomías recae la responsabilidad de proveer (y pagar) los servicios básicos del Estado del bienestar. Bajo el concepto de “solidaridad interterritorial” hay unos territorios que siempre terminan pagando al resto. Dejando de lado el País Vasco y Navarra, que gozan del concierto económico, los territorios con permanente saldo negativo son Madrid (antes de descontar el efecto capital), Cataluña, Baleares y Valencia. Todo el resto de autonomías son receptoras netas. Y con estas normas de funcionamiento, el resultado previsible es continuar así sine die. Para cumplir con sus compromisos fiscales, el Estado central continuará centrifugando la contención del gasto hacia los ayuntamientos y las comunidades autónomas, que tendrán que soportar todo el peso del ajuste. Cataluña supone el 16% de la población de España, aporta a la caja estatal el 19% de los ingresos públicos y recibe sólo el 13%. Por cada euro recaudado en Cataluña, 45 céntimos se gastan fuera de este territorio. Los impuestos más importantes cedidos a las autonomías son sucesiones y donaciones, transmisiones patrimoniales y actos jurídicos documentados, patrimonio y bebidas azucaradas. Los grandes impuestos (IRPF, IVA y Sociedades), sin embargo, están controlados por el gobierno central (que devolverá a la Generalitat el 50% de Renta e IVA). Por lo tanto, el actual sistema de financiación se basa en el perverso principio que el gobierno central recauda y las autonomías gastan, eliminando de raíz cualquier incentivo a modernizar las autonomías más pobres, que se convierten en crónicamente dependientes de papá Estado. España debería avanzar hacia un sistema de financiación basado en la descentralización, donde cada autonomía recaudara los impuestos que financian los servicios públicos como sanidad, educación y servicios sociales. La redistribución interterritorial es injusta y tremendamente ineficiente en términos económicos, contribuyendo a perpetuar una España atrasada e incapaz de regenerarse. Se debería procurar la autonomía en los ingresos y la autonomía en los gastos. En el límite, el concierto económico de los territorios forales de Navara y el País Vasco debería exportarse al resto de España. Pero esto significaría el fin del modus vivendi de muchos territorios crónicamente subvencionados. Por eso el Estado forzará la recentralización del nuevo sistema de financiación autonómica, añadiendo más sal a la herida.

Salaris màxims

Una mujer pide limosna en una calle de A Coruña. / juan varela

Un informe fet públic aquesta setmana per l’Autoritat Bancària Europea indica, per l’any 2016, que el nombre de directius de banca a Espanya amb un sou anual superior al milió d’euros creix. Les dades indiquen que a Espanya hi havia 152 directius bancaris amb una retribució per sobre del milió d’euros anuals, xifra que va créixer un 20% respecte a l’any anterior. Aquestes nòmines, segons l’Autoritat Bancària Europea, són massa elevades considerant els baixos retorns per als accionistes. I si ho comparem amb els minsos rendiments dels estalviadors, en una època d’interessos nuls, les diferències són encara més esfereïdores. En canvi, en els països de la Unió Europea (UE), els sous bancaris milionaris decreixen un 10% entre l’any 2015 i el 2016. En el conjunt de la UE el nombre d’aquests directius tan ben pagats va baixar, destacant especialment Alemanya, Finlàndia, Hongria, Itàlia i Portugal. Si parlem en termes globals, i no només financers, el sou del conjunt dels treballadors espanyols està estancat, malgrat el creixement anual del PIB superior al 3% entre el 2015 i el 2017. Aquestes xifres qüestionen que els dividends de la pretesa recuperació econòmica es distribueixin equitativament entre tota la societat. La gran recessió del 2008 s’ha tractat i es continua tractant amb polítiques monetàries ultraexpansives. Mai la humanitat havia estat tants anys amb un interès zero. La Reserva Federal dels EUA ha més que quadruplicat el seu balanç, mentre que el Banc Central Europeu l’ha triplicat. Però els bilions (amb dotze zeros) de dòlars i euros creats del no res, es distribueixen pel teixit social de manera molt desigual. Els primers receptors del nou diner creat en surten beneficiats. Però els altres en resulten perjudicats. La creixent consciència entre la població que la recuperació no arriba a tothom, és una de les causes més importants de la polarització política i deriva autoritària de molts països.

Per quantificar-ho d’una manera esclaridora, i a títol d’exemple, Francisco González Rodríguez, president del BBVA, cobra una remuneració propera als 5 milions d’euros, i Ana Patricia Botín Sanz de Sautuola O’Shea, presidenta del Santander, supera amb escreix els 7 milions anuals. No són pas els sous directius més elevats. Ara bé, el sou mitjà a Espanya és de només 22.793 euros. Això és 48 euros menys del que es cobrava, de mitjana, l’any 2016. Si considerem la remuneració global dels executius de les empreses de l’Ibex 35 en relació a les retribucions mitjanes dels treballadors d’aquestes empreses, arribem a conclusions molt semblants. Basant-nos en un estudi lustral de Comissions Obreres, el sou mitjà dels primers directius de les grans empreses espanyoles és de 5,5 milions d’euros, mentre que la retribució mitjana d’aquests treballadors és de 34.475 euros anuals. La relació salarial, abismal, és de 160 vegades a favor dels directius. I la diferència, amb el temps, no fa res més que eixamplar-se. No ens ha d’estranyar que aquesta realitat provoqui fortes tensions i malmeti la necessària cohesió social. Molt pitjor encara quan no hi ha cap relació entre els increments de retribució dels alts càrrecs i l’evolució real de l’empresa. I aquí cal recordar a CatalunyaCaixa i Bankia, entitats financeres rescatades amb fons públics que oferien elevades remuneracions i emoluments als seus directius.

A la banda baixa de les rendes del treball, el salari mínim actual és de només 753 euros mensuals. L’ajust de la correcció, fins ara, ha recaigut especialment en les rendes salarials mitjanes i baixes. Altres costos, com els d’energia i subministrament, de provisió oligopòlica i sense competència real, incrementen. Les condicions de treball pel comú dels mortals, però, empitjora any rere any. La part més feble de la societat ha carregat amb els costos de la crisi i les desigualtats socials han augmentat. Aquesta tendència és molt negativa tant en termes de cohesió social com d’eficiència econòmica. La relació entre el 20% de la població més rica i el 20% de la població més pobra és de 3,7 vegades a Finlàndia, 4 a Suècia i 4,3 a Dinamarca. A Alemanya és de 5, però a Espanya és molt superior. Espanya és el tercer país més desigual de la zona euro després de Grècia i Portugal. En el nostre entorn europeu, podem triar entre ser rics i cohesionats socialment (països nòrdics) o pobres i amb immenses diferències socials (Espanya i països mediterranis). Per contribuir al necessari equilibri social sense danyar l’ocupació, tan necessària a les nostres latituds, es podria considerar establir un salari màxim. Un salari legal màxim, que sigui múltiple del sou mitjà, és una mesura fàcil i ràpida d’aplicar. No seria raonable?

____________________________________________________________________________________________

Un informe hecho público esta semana por la Autoridad Bancaria Europea indica, para el año 2016, que el número de directivos de banca en España con un sueldo anual superior al millón de euros crece. Los datos indican que en España había 152 directivos bancarios con una retribución superior al millón de euros anuales, cifra que creció un 20% respecto al año anterior. Estas nóminas, según la Autoridad Bancaria Europea, son demasiado elevadas considerando los bajos retornos para los accionistas. Y si lo comparamos con los escasos rendimientos de los ahorradores, en una época de intereses nulos, las diferencias son aún más escalofriantes. En cambio, en los países de la Unión Europea (UE), los sueldos bancarios millonarios decrecen un 10% entre el año 2015 y el 2016. En el conjunto de la UE el número de estos directivos tan bien pagados bajó, destacando especialmente Alemania, Finlandia, Hungría, Italia y Portugal. Si hablamos en términos globales, y no sólo financieros, el sueldo del conjunto de los trabajadores españoles está estancado, a pesar del crecimiento anual del PIB superior al 3% entre 2015 y 2017. Estas cifras cuestionan que los dividendos de la pretendida recuperación económica se distribuyan equitativamente entre toda la sociedad. La gran recesión de 2008 se ha tratado y se sigue tratando con políticas monetarias ultraexpansivas. Nunca la humanidad había estado tantos años con un interés cero. La Reserva Federal de EEUU ha más que cuadruplicado su balance, mientras que el Banco Central Europeo lo ha triplicado. Pero los billones (con doce ceros) de dólares y euros creados de la nada, se distribuyen por el tejido social de manera muy desigual. Los primeros receptores del nuevo dinero creado salen beneficiados. Pero los otros resultan perjudicados. La creciente conciencia entre la población de que la recuperación no llega a todo el mundo, es una de las causas más importantes de la polarización política y deriva autoritaria de muchos países.

Para cuantificarlo de forma esclarecedora, y a título de ejemplo, Francisco González Rodríguez, presidente del BBVA, cobra una remuneración cercana a los 5 millones de euros, y Ana Patricia Botín Sanz de Sautuola O’Shea, presidenta del Santander, supera con creces los 7 millones anuales. No son los sueldos directivos más elevados. Ahora bien, el sueldo medio en España es de sólo 22.793 euros. Esto es 48 euros menos de lo que se cobraba, de media, en el año 2016. Si consideramos la remuneración global de los ejecutivos de las empresas del Ibex 35 en relación a las retribuciones medias de los trabajadores de estas empresas, llegamos a conclusiones muy semejantes. Basándonos en un estudio lustral de Comisiones Obreras, el sueldo medio de los primeros directivos de las grandes empresas españolas es de 5,5 millones de euros, mientras que la retribución media de estos trabajadores es de 34.475 euros anuales. La relación salarial, abismal, es de 160 veces a favor de los directivos. Y la diferencia, con el tiempo, no hace más que ensancharse. No es de extrañar que esta realidad provoque fuertes tensiones y dañe la necesaria cohesión social. Mucho peor aún cuando no hay ninguna relación entre los incrementos de retribución de los altos cargos y la evolución real de la empresa. Y aquí hay que recordar a CatalunyaCaixa y Bankia, entidades financieras rescatadas con fondos públicos que ofrecían elevadas remuneraciones y emolumentos a sus directivos.

En la banda baja de las rentas del trabajo, el salario mínimo actual es de sólo 753 euros mensuales. El ajuste de la corrección, hasta ahora, ha recaído especialmente en las rentas salariales medias y bajas. Otros costos, como los de energía y suministro, de provisión oligopólica y sin competencia real, incrementan. Las condiciones de trabajo para el común de los mortales, sin embargo, empeoran año tras año. La parte más débil de la sociedad ha cargado con los costes de la crisis y las desigualdades sociales han aumentado. Esta tendencia es muy negativa tanto en términos de cohesión social como de eficiencia económica. La relación entre el 20% de la población más rica y el 20% de la población más pobre es de 3,7 veces en Finlandia, 4 en Suecia y 4,3 en Dinamarca. En Alemania es de 5, pero en España es muy superior. España es el tercer país más desigual de la zona euro después de Grecia y Portugal. En nuestro entorno europeo, podemos elegir entre ser ricos y cohesionados socialmente (países nórdicos) o pobres y con inmensas diferencias sociales (España y países mediterráneos). Para contribuir al necesario equilibrio social sin dañar el empleo, tan necesario en nuestras latitudes, se podría considerar establecer un salario máximo. Un salario legal máximo, que sea múltiplo del sueldo medio, es una medida fácil y rápida de aplicar. ¿No sería razonable?