Desfinançament autonòmic

Mariano Rajoy recibe a Susana Díaz en la Moncloa.

L’economia espanyola porta tres anys consecutius creixent per sobre del 3% (3,4% l’any 2015; 3,3% el 2016 i 3,1% el darrer 2017). En principi, no són pas xifres dolentes. Superiors a la mitjana europea, semblaria que haurien de servir per millorar l’ocupació i disminuir l’atur. Per augmentar l’estabilitat laboral, reduir la temporalitat i millorar els sous de tots els treballadors. Per oferir un futur laboral als nostres joves suficientment atractiu com per evitar l’emigració forçosa a altres països i fomentar la natalitat en una societat creixentment envellida. També hauria de servir per canviar l’estructura productiva i el model de creixement, massa basat en sectors de baix valor afegit i poca intensitat tecnològica. I també per millorar la situació fiscal, tot reduint l’elevat nivell de deute públic. Hom pensa que amb un creixement vigorós, àmpliament pregonat per les nostres autoritats, l’increment dels ingressos públics, conseqüència de la major activitat econòmica, hauria d’equilibrar els pressupostos i concedir un cert marge d’actuació per escometre inversions estratègiques. Però, malauradament, no és així. Aquesta bonança artificial produïda per vents de cua favorables com, molt remarcablement, el tipus d’interès zero, no s’ha aprofitat per fer els deures més urgents i reformar l’economia espanyola. El Fons Monetari Internacional (FMI), a la publicació del Monitor Fiscal presentat aquesta setmana, estima que Espanya tancarà el 2018 amb un dèficit pressupostari superior a l’objectiu del 2,2% pactat pel govern de Mariano Rajoy amb Brussel·les. Per al 2019, la previsible pujada del tipus d’interès a l’eurozona pot desencadenar una tempesta perfecta d’efectes devastadors per les economies més endeutades com l’espanyola. L’informe de l’FMI reflecteix que el dèficit previst per a Espanya el 2018 és el tercer més alt en el total de les economies avançades, només per darrere dels EUA i el Japó. També és el més elevat entre les economies de la zona euro. I l’FMI no és l’únic organisme que dubta de la capacitat de l’Estat per complir els objectius fiscals. També l’Autoritat Independent de Responsabilitat Fiscal ha qüestionat el sanejament fiscal de l’Estat. El deute públic espanyol, que voreja el 100% del PIB, és superior al de la zona euro (84,2%).

I com responen les autoritats espanyoles? Doncs preveient una contenció de la despesa i un increment exagerat dels impostos recaptats. I aquí ens ha de preocupar que el president espanyol, Mariano Rajoy, s’hagi reunit a la Moncloa amb la presidenta andalusa, Susana Díaz, per comprometre’s a convocar el Consell de Política Fiscal i Financera i abordar la reforma del sistema de finançament autonòmic sense Catalunya. Les negociacions poden perfectament començar sense Catalunya. I ja sabem que a la taula del Bernat qui no hi és no hi és comptat. La indefensió catalana no augura res de bo i, més aviat, és previsible l’empitjorament de l’espoli fiscal.

L’actual sistema de finançament es basa en un principi pervers: la centralització dels ingressos i la descentralització de la despesa o, en altres paraules, que l’Estat central recapta i sobre les autonomies recau la responsabilitat de proveir (i pagar) els serveis bàsics de l’Estat del benestar. Sota el concepte de “solidaritat interterritorial” hi ha uns territoris que sempre acaben pagant a la resta. Deixant de banda el País Basc i Navarra, que gaudeixen del concert econòmic, els territoris amb permanent saldo negatiu són Madrid (abans de descomptar l’efecte capital), Catalunya, les Balears i València. Tota la resta d’autonomies són receptores netes. I amb aquestes normes de funcionament, el resultat previsible és continuar així sine die. Per complir amb els seus compromisos fiscals, l’Estat central continuarà centrifugant la contenció de la despesa cap els ajuntaments i les comunitats autònomes, que hauran de suportar tot el pes de l’ajust. Catalunya suposa el 16% de la població d’Espanya, aporta a la caixa estatal el 19% dels ingressos públics i rep només el 13%. Per cada euro recaptat a Catalunya, 45 cèntims es gasten fora d’aquest territori. Els impostos més importants cedits a les autonomies són successions i donacions, transmissions patrimonials i actes jurídics documentats, patrimoni i begudes ensucrades. Els grans impostos (IRPF, IVA i Societats), però, estan controlats pel govern central (que retornarà a la Generalitat el 50% de Renda i IVA). Per tant, l’actual sistema de finançament es basa en el pervers principi que el govern central recapta i les autonomies gasten, eliminant d’arrel qualsevol incentiu a modernitzar les autonomies més pobres, que esdevenen crònicament dependents de papà Estat. Espanya hauria d’avançar cap un sistema de finançament basat en la descentralització, on cada autonomia recaptés els impostos que financen els serveis públics com sanitat, educació i serveis socials. La redistribució interterritorial és injusta i tremendament ineficient. S’hauria de procurar l’autonomia en els ingressos i l’autonomia en les despeses. En el límit, el concert econòmic dels territoris forals de Navara i el País Basc hauria d’exportar-se a la resta d’Espanya. Però, ai las, això significaria la fi del modus vivendi de molts territoris crònicament subvencionats. Per això l’Estat forçarà la recentralització del nou sistema de finançament autonòmic, afegint més sal a la ferida.

____________________________________________________________________________________________

La economía española lleva tres años consecutivos creciendo por encima del 3% (3,4% en 2015; 3,3% en 2016 y 3,1% en el último 2017). En principio, no son cifras malas. Superiores a la media europea, parecería que deberían servir para mejorar el empleo y disminuir el paro. Para aumentar la estabilidad laboral, reducir la temporalidad y mejorar los sueldos de todos los trabajadores. Para ofrecer un futuro laboral a nuestros jóvenes suficientemente atractivo como para evitar la emigración forzosa a otros países y fomentar la natalidad en una sociedad crecientemente envejecida. También debería servir para cambiar la estructura productiva y el modelo de crecimiento, demasiado basado en sectores de bajo valor añadido y poca intensidad tecnológica. Y también para mejorar la situación fiscal, reduciendo el elevado nivel de deuda pública. Es razonable pensar que con un crecimiento vigoroso, ampliamente pregonado por nuestras autoridades, el incremento de los ingresos públicos, consecuencia de la mayor actividad económica, debería equilibrar los presupuestos y conceder cierto margen de actuación para acometer inversiones estratégicas. Pero, desgraciadamente, esto no es así. Esta bonanza artificial producida por vientos de cola favorables como, muy remarcablemente, el tipo de interés cero, no se ha aprovechado para hacer los deberes más urgentes y reformar la economía española. El Fondo Monetario Internacional (FMI), en la publicación del Monitor Fiscal presentado esta semana, estima que España cerrará 2018 con un déficit presupuestario superior al objetivo del 2,2% pactado por el gobierno de Mariano Rajoy con Bruselas. Para el 2019, la previsible subida del tipo de interés en la eurozona puede desencadenar una tormenta perfecta de efectos devastadores para las economías más endeudadas como la española. El informe del FMI refleja que el déficit previsto para España en 2018 es el tercero más alto en el total de las economías avanzadas, sólo por detrás de EEUU y Japón. También es el más elevado entre las economías de la zona euro. Y el FMI no es el único organismo que duda de la capacidad del Estado para cumplir los objetivos fiscales. También la Autoridad Independiente de Responsabilidad Fiscal ha cuestionado el saneamiento fiscal del Estado. La deuda pública española, que bordea el 100% del PIB, es superior a la de la zona euro (84,2%).

¿Y cómo responden las autoridades españolas a todo ello? Pues previendo una contención del gasto y un incremento exagerado de los impuestos recaudados. Y aquí nos debe preocupar que el presidente español, Mariano Rajoy, se haya reunido en la Moncloa con la presidenta andaluza, Susana Díaz, para comprometerse a convocar el Consejo de Política Fiscal y Financiera, y abordar la reforma del sistema de financiación autonómica sin Cataluña. Las negociaciones pueden perfectamente empezar sin Cataluña. Y ya sabemos que quien no está sentado en una mesa de negociaciones no puede defender sus intereses. La indefensión catalana no augura nada bueno (para los catalanes) y es previsible el empeoramiento del espolio fiscal.

El actual sistema de financiación se basa en un principio perverso: la centralización de los ingresos y la descentralización del gasto o, en otras palabras, que el Estado central recauda y sobre las autonomías recae la responsabilidad de proveer (y pagar) los servicios básicos del Estado del bienestar. Bajo el concepto de “solidaridad interterritorial” hay unos territorios que siempre terminan pagando al resto. Dejando de lado el País Vasco y Navarra, que gozan del concierto económico, los territorios con permanente saldo negativo son Madrid (antes de descontar el efecto capital), Cataluña, Baleares y Valencia. Todo el resto de autonomías son receptoras netas. Y con estas normas de funcionamiento, el resultado previsible es continuar así sine die. Para cumplir con sus compromisos fiscales, el Estado central continuará centrifugando la contención del gasto hacia los ayuntamientos y las comunidades autónomas, que tendrán que soportar todo el peso del ajuste. Cataluña supone el 16% de la población de España, aporta a la caja estatal el 19% de los ingresos públicos y recibe sólo el 13%. Por cada euro recaudado en Cataluña, 45 céntimos se gastan fuera de este territorio. Los impuestos más importantes cedidos a las autonomías son sucesiones y donaciones, transmisiones patrimoniales y actos jurídicos documentados, patrimonio y bebidas azucaradas. Los grandes impuestos (IRPF, IVA y Sociedades), sin embargo, están controlados por el gobierno central (que devolverá a la Generalitat el 50% de Renta e IVA). Por lo tanto, el actual sistema de financiación se basa en el perverso principio que el gobierno central recauda y las autonomías gastan, eliminando de raíz cualquier incentivo a modernizar las autonomías más pobres, que se convierten en crónicamente dependientes de papá Estado. España debería avanzar hacia un sistema de financiación basado en la descentralización, donde cada autonomía recaudara los impuestos que financian los servicios públicos como sanidad, educación y servicios sociales. La redistribución interterritorial es injusta y tremendamente ineficiente en términos económicos, contribuyendo a perpetuar una España atrasada e incapaz de regenerarse. Se debería procurar la autonomía en los ingresos y la autonomía en los gastos. En el límite, el concierto económico de los territorios forales de Navara y el País Vasco debería exportarse al resto de España. Pero esto significaría el fin del modus vivendi de muchos territorios crónicamente subvencionados. Por eso el Estado forzará la recentralización del nuevo sistema de financiación autonómica, añadiendo más sal a la herida.

Anuncis

Salaris màxims

Una mujer pide limosna en una calle de A Coruña. / juan varela

Un informe fet públic aquesta setmana per l’Autoritat Bancària Europea indica, per l’any 2016, que el nombre de directius de banca a Espanya amb un sou anual superior al milió d’euros creix. Les dades indiquen que a Espanya hi havia 152 directius bancaris amb una retribució per sobre del milió d’euros anuals, xifra que va créixer un 20% respecte a l’any anterior. Aquestes nòmines, segons l’Autoritat Bancària Europea, són massa elevades considerant els baixos retorns per als accionistes. I si ho comparem amb els minsos rendiments dels estalviadors, en una època d’interessos nuls, les diferències són encara més esfereïdores. En canvi, en els països de la Unió Europea (UE), els sous bancaris milionaris decreixen un 10% entre l’any 2015 i el 2016. En el conjunt de la UE el nombre d’aquests directius tan ben pagats va baixar, destacant especialment Alemanya, Finlàndia, Hongria, Itàlia i Portugal. Si parlem en termes globals, i no només financers, el sou del conjunt dels treballadors espanyols està estancat, malgrat el creixement anual del PIB superior al 3% entre el 2015 i el 2017. Aquestes xifres qüestionen que els dividends de la pretesa recuperació econòmica es distribueixin equitativament entre tota la societat. La gran recessió del 2008 s’ha tractat i es continua tractant amb polítiques monetàries ultraexpansives. Mai la humanitat havia estat tants anys amb un interès zero. La Reserva Federal dels EUA ha més que quadruplicat el seu balanç, mentre que el Banc Central Europeu l’ha triplicat. Però els bilions (amb dotze zeros) de dòlars i euros creats del no res, es distribueixen pel teixit social de manera molt desigual. Els primers receptors del nou diner creat en surten beneficiats. Però els altres en resulten perjudicats. La creixent consciència entre la població que la recuperació no arriba a tothom, és una de les causes més importants de la polarització política i deriva autoritària de molts països.

Per quantificar-ho d’una manera esclaridora, i a títol d’exemple, Francisco González Rodríguez, president del BBVA, cobra una remuneració propera als 5 milions d’euros, i Ana Patricia Botín Sanz de Sautuola O’Shea, presidenta del Santander, supera amb escreix els 7 milions anuals. No són pas els sous directius més elevats. Ara bé, el sou mitjà a Espanya és de només 22.793 euros. Això és 48 euros menys del que es cobrava, de mitjana, l’any 2016. Si considerem la remuneració global dels executius de les empreses de l’Ibex 35 en relació a les retribucions mitjanes dels treballadors d’aquestes empreses, arribem a conclusions molt semblants. Basant-nos en un estudi lustral de Comissions Obreres, el sou mitjà dels primers directius de les grans empreses espanyoles és de 5,5 milions d’euros, mentre que la retribució mitjana d’aquests treballadors és de 34.475 euros anuals. La relació salarial, abismal, és de 160 vegades a favor dels directius. I la diferència, amb el temps, no fa res més que eixamplar-se. No ens ha d’estranyar que aquesta realitat provoqui fortes tensions i malmeti la necessària cohesió social. Molt pitjor encara quan no hi ha cap relació entre els increments de retribució dels alts càrrecs i l’evolució real de l’empresa. I aquí cal recordar a CatalunyaCaixa i Bankia, entitats financeres rescatades amb fons públics que oferien elevades remuneracions i emoluments als seus directius.

A la banda baixa de les rendes del treball, el salari mínim actual és de només 753 euros mensuals. L’ajust de la correcció, fins ara, ha recaigut especialment en les rendes salarials mitjanes i baixes. Altres costos, com els d’energia i subministrament, de provisió oligopòlica i sense competència real, incrementen. Les condicions de treball pel comú dels mortals, però, empitjora any rere any. La part més feble de la societat ha carregat amb els costos de la crisi i les desigualtats socials han augmentat. Aquesta tendència és molt negativa tant en termes de cohesió social com d’eficiència econòmica. La relació entre el 20% de la població més rica i el 20% de la població més pobra és de 3,7 vegades a Finlàndia, 4 a Suècia i 4,3 a Dinamarca. A Alemanya és de 5, però a Espanya és molt superior. Espanya és el tercer país més desigual de la zona euro després de Grècia i Portugal. En el nostre entorn europeu, podem triar entre ser rics i cohesionats socialment (països nòrdics) o pobres i amb immenses diferències socials (Espanya i països mediterranis). Per contribuir al necessari equilibri social sense danyar l’ocupació, tan necessària a les nostres latituds, es podria considerar establir un salari màxim. Un salari legal màxim, que sigui múltiple del sou mitjà, és una mesura fàcil i ràpida d’aplicar. No seria raonable?

____________________________________________________________________________________________

Un informe hecho público esta semana por la Autoridad Bancaria Europea indica, para el año 2016, que el número de directivos de banca en España con un sueldo anual superior al millón de euros crece. Los datos indican que en España había 152 directivos bancarios con una retribución superior al millón de euros anuales, cifra que creció un 20% respecto al año anterior. Estas nóminas, según la Autoridad Bancaria Europea, son demasiado elevadas considerando los bajos retornos para los accionistas. Y si lo comparamos con los escasos rendimientos de los ahorradores, en una época de intereses nulos, las diferencias son aún más escalofriantes. En cambio, en los países de la Unión Europea (UE), los sueldos bancarios millonarios decrecen un 10% entre el año 2015 y el 2016. En el conjunto de la UE el número de estos directivos tan bien pagados bajó, destacando especialmente Alemania, Finlandia, Hungría, Italia y Portugal. Si hablamos en términos globales, y no sólo financieros, el sueldo del conjunto de los trabajadores españoles está estancado, a pesar del crecimiento anual del PIB superior al 3% entre 2015 y 2017. Estas cifras cuestionan que los dividendos de la pretendida recuperación económica se distribuyan equitativamente entre toda la sociedad. La gran recesión de 2008 se ha tratado y se sigue tratando con políticas monetarias ultraexpansivas. Nunca la humanidad había estado tantos años con un interés cero. La Reserva Federal de EEUU ha más que cuadruplicado su balance, mientras que el Banco Central Europeo lo ha triplicado. Pero los billones (con doce ceros) de dólares y euros creados de la nada, se distribuyen por el tejido social de manera muy desigual. Los primeros receptores del nuevo dinero creado salen beneficiados. Pero los otros resultan perjudicados. La creciente conciencia entre la población de que la recuperación no llega a todo el mundo, es una de las causas más importantes de la polarización política y deriva autoritaria de muchos países.

Para cuantificarlo de forma esclarecedora, y a título de ejemplo, Francisco González Rodríguez, presidente del BBVA, cobra una remuneración cercana a los 5 millones de euros, y Ana Patricia Botín Sanz de Sautuola O’Shea, presidenta del Santander, supera con creces los 7 millones anuales. No son los sueldos directivos más elevados. Ahora bien, el sueldo medio en España es de sólo 22.793 euros. Esto es 48 euros menos de lo que se cobraba, de media, en el año 2016. Si consideramos la remuneración global de los ejecutivos de las empresas del Ibex 35 en relación a las retribuciones medias de los trabajadores de estas empresas, llegamos a conclusiones muy semejantes. Basándonos en un estudio lustral de Comisiones Obreras, el sueldo medio de los primeros directivos de las grandes empresas españolas es de 5,5 millones de euros, mientras que la retribución media de estos trabajadores es de 34.475 euros anuales. La relación salarial, abismal, es de 160 veces a favor de los directivos. Y la diferencia, con el tiempo, no hace más que ensancharse. No es de extrañar que esta realidad provoque fuertes tensiones y dañe la necesaria cohesión social. Mucho peor aún cuando no hay ninguna relación entre los incrementos de retribución de los altos cargos y la evolución real de la empresa. Y aquí hay que recordar a CatalunyaCaixa y Bankia, entidades financieras rescatadas con fondos públicos que ofrecían elevadas remuneraciones y emolumentos a sus directivos.

En la banda baja de las rentas del trabajo, el salario mínimo actual es de sólo 753 euros mensuales. El ajuste de la corrección, hasta ahora, ha recaído especialmente en las rentas salariales medias y bajas. Otros costos, como los de energía y suministro, de provisión oligopólica y sin competencia real, incrementan. Las condiciones de trabajo para el común de los mortales, sin embargo, empeoran año tras año. La parte más débil de la sociedad ha cargado con los costes de la crisis y las desigualdades sociales han aumentado. Esta tendencia es muy negativa tanto en términos de cohesión social como de eficiencia económica. La relación entre el 20% de la población más rica y el 20% de la población más pobre es de 3,7 veces en Finlandia, 4 en Suecia y 4,3 en Dinamarca. En Alemania es de 5, pero en España es muy superior. España es el tercer país más desigual de la zona euro después de Grecia y Portugal. En nuestro entorno europeo, podemos elegir entre ser ricos y cohesionados socialmente (países nórdicos) o pobres y con inmensas diferencias sociales (España y países mediterráneos). Para contribuir al necesario equilibrio social sin dañar el empleo, tan necesario en nuestras latitudes, se podría considerar establecer un salario máximo. Un salario legal máximo, que sea múltiplo del sueldo medio, es una medida fácil y rápida de aplicar. ¿No sería razonable?

Pressupostos electorals

Aquesta setmana, el ministre d’Hisenda, Cristóbal Montoro, ha presentat el projecte de pressupostos generals de l’Estat per al 2018. Rajoy ha presentat els pressupostos amb mig any de retard, incomplint l’obligació de presentar-los almenys tres mesos abans de l’expiració dels de l’any anterior. Per a l’aprovació dels comptes al Congrés, Ciutadans ja ha garantit el seu suport i el PSOE és possible que també ho faci. El primer que crida l’atenció és que les partides de despeses i ingressos pugin totes, en un 3% i 4,6% respectivament, amb les úniques excepcions de la despesa d’interessos i atur, que baixen. Són uns pressupostos fets en clau electoral, tot pensant en les eleccions del proper any. El pes de la despesa pública sobre el PIB assoleix el 40,5%, superior al 39% del 2007 amb Rodríguez Zapatero.

men005.jpg

En una societat creixentment envellida, un dels grups de població més importants, influents (i més fidel a la cita de les urnes) són els pensionistes. Espanya té més de 8,6 milions de pensionistes que cobren, en conjunt, 9,6 milions de pensions (la pensió de jubilació és compatible, per exemple, amb la de viduïtat). La despesa en pensions públiques ha passat de 91.500 milions l’any 2007 (pensió mitjana de 766 euros) a 145.000 milions actualment (pensió mitjana de 1.077 euros).

men002.jpg

L’increment de la despesa en pensions, del 37%, és molt destacable i superior al de totes les altres partides pressupostàries. De fet, mentre que assalariats i autònoms han vist com es reduïa la renda disponible des del 2008 (en un 12% i 19% respectivament), els pensionistes l’han augmentada amb 500 euros més.

men001.jpg

men003.jpg

La principal novetat fiscal, apart de la reducció de l’IVA al cinema, és la rebaixa d’IRPF per rendes inferiors a 18.000 euros. Concretament, l’umbral de tributació s’eleva de 12.000 a 14.000 euros, mentre que l’impost es rebaixa pels sous compresos entre 14.000 i 18.000 euros. La rebaixa d’impostos sempre és positiva, però cal tenir en compte que aquest segment de renda només aporta el 11% de la recaptació total. En canvi, les rendes mitjanes i mitjanes-altes compreses entre 18.000 i 90.000 euros anuals suporten més del 70% de l’impost, sense gaudir de cap benefici fiscal.

men006.jpg

Pel que fa a la inversió, es compleix el principi de residualitat, que consisteix, expressat de manera simple, en què els diners destinats a inversió són els que queden després de pagar, en primer lloc, les despeses corrents (sous, compra de material fungible, serveis contractats, interessos de préstecs, transferències…). Les despeses corrents, detallades en els cinc primers capítols dels pressupostos, corresponen a les despeses de personal o la compra de béns fungibles que es consumeixen en l’any en curs. Suposen la part quantitativa més important del total de la despesa i, sovint, tenen caràcter prioritari a les despeses d’inversió, detallades en els capítols 6 i 7. Una conseqüència important d’aquest principi de residualitat és que la inversió és la primera perjudicada en temps de crisi. Quan els pressupostos són contractius i s’ha de retallar alguna partida, la inversió sol ser la primera. I al revés també, només quan els pressupostos són expansius la inversió es veu beneficiada. Donat que aquests pressupostos, presentats en clau electoral del 2019, són expansius, la inversió també augmenta. La prova del principi de residualitat són els diners destinats a infraestructures, 5.676 milions d’euros, que augmenten en un 16,5%. Ara bé, aquesta partida era de 14.040 milions el 2008, en el moment d’esclatar la gran recessió. El descens acumulat en el període contractiu és, per tant, del 60%. Però aquesta bonança inversora no arribarà a Catalunya. Mentre que el PIB català representa el 19% de l’espanyol, el percentatge d’inversió es mantindrà el 2018 en el 13,3% del total, exactament el mateix que en l’exercici anterior. Catalunya, en termes de població, representa el 16,2% del conjunt de l’Estat, també per sobre del que rebrà en inversions. Es manté, per tant, la tendència a infrainvertir en el territori que és el motor econòmic d’Espanya. A més, cal tenir en compte que només una part de la inversió pressupostada s’acaba realitzant. La liquidació efectiva dels comptes presentats és històricament baixa a Catalunya. El 2015, per exemple, i segons dades de la Cambra de Barcelona, només es va realitzar un 59% de la inversió prevista. Per tant, en termes pressupostaris la pasqua encara no ha arribat a Catalunya. Malgrat Montoro ha presentat uns comptes expansius i electorals, la dura quaresma continua a casa nostra.

El ministeri de l’Interior, amb l’acord per a l’equiparació salarial, és un dels més beneficiats. I el president del Tribunal Constitucional, González Rivas, passa a ser el càrrec públic més ben pagat de l’Estat amb 149.000 euros. La despesa en interessos de l’enorme deute públic de l’Estat es redueix un 2% tot i representar la considerable xifra de 31.547 milions. Però, alerta, això és momentani. Quan l’any vinent es normalitzi la situació monetària, Mario Draghi abandoni la presidència del BCE i el tipus d’interès recuperi nivells normals, la despesa en interessos es dispararà. I no ho oblidem. En virtut del modificat article 135 de la Constitució, el seu pagament té caràcter prioritari. Aleshores hi haurà els plors i el cruixit de dents.

____________________________________________________________________________________________

Esta semana, el ministro de Hacienda, Cristóbal Montoro, ha presentado el proyecto de presupuestos generales del Estado para el 2018. Rajoy ha presentado los presupuestos con medio año de retraso, incumpliendo la obligación de presentarlos al menos tres meses antes de la expiración de los del año anterior. Para la aprobación de las cuentas en el Congreso, Ciudadanos ya ha garantizado su apoyo y el PSOE es posible que también lo haga. Lo primero que llama la atención es que las partidas de gastos e ingresos suban todas, en un 3% y 4,6% respectivamente, con las únicas excepciones del gasto de intereses y paro, que bajan. Son unos presupuestos hechos en clave electoral, pensando en las elecciones del próximo año 2019. El peso del gasto público sobre el PIB alcanza el 40,5%, superior al 39% de 2007 con Rodríguez Zapatero.

En una sociedad crecientemente envejecida, uno de los grupos de población más importantes, influyentes (y más fiel a la cita de las urnas) son los pensionistas. España tiene más de 8,6 millones de pensionistas que cobran, en conjunto, 9,6 millones de pensiones (la pensión de jubilación es compatible, por ejemplo, con la de viudedad). El gasto en pensiones públicas ha pasado de 91.500 millones en 2007 (pensión media de 766 euros) a 145.000 millones actualmente (pensión media de 1.077 euros).

El incremento del gasto en pensiones, del 37%, es muy destacable y superior al de todas las otras partidas presupuestarias. De hecho, mientras que asalariados y autónomos han visto cómo se reducía la renta disponible desde 2008 (en un 12% y 19% respectivamente), los pensionistas la han aumentado con 500 euros más.

La principal novedad fiscal, aparte de la reducción del IVA en el cine (del 21% al 10%), es la rebaja de IRPF para rentas inferiores a 18.000 euros. Concretamente, el umbral de tributación se eleva de 12.000 a 14.000 euros, mientras que el impuesto se rebaja para los sueldos comprendidos entre 14.000 y 18.000 euros. La rebaja de impuestos siempre es positiva, pero hay que tener en cuenta que este segmento de renta sólo aporta el 11% de la recaudación total. En cambio, las rentas medias y medias-altas comprendidas entre 18.000 y 90.000 euros anuales soportan más del 70% del impuesto, sin disfrutar de ningún beneficio fiscal.

En cuanto a la inversión, se cumple el principio de residualidad, que consiste, expresado de manera simple, en el que el dinero destinado a inversión es el que queda después de pagar, en primer lugar, los gastos corrientes (sueldos, compra de material fungible, servicios contratados, intereses de préstamos, transferencias …). Los gastos corrientes, detallados en los cinco primeros capítulos de los presupuestos, corresponden a los gastos de personal o la compra de bienes fungibles que se consumen en el año en curso. Suponen la parte cuantitativa más importante del total del gasto y, a menudo, tienen carácter prioritario a los gastos de inversión, detallados en los capítulos 6 y 7. Una consecuencia importante de este principio de residualidad es que la inversión es la primera perjudicada en tiempos de crisis. Cuando los presupuestos son contractivos y se debe recortar alguna partida, la inversión suele ser la primera. Y a la inversa también, sólo cuando los presupuestos son expansivos la inversión se ve beneficiada. Dado que estos presupuestos, presentados en clave electoral del 2019, son expansivos, la inversión también aumenta. La prueba del principio de residualidad es el dinero destinado a infraestructuras, 5.676 millones de euros, que aumentan en un 16,5%. Ahora bien, esta partida era de 14.040 millones en 2008, en el momento de estallar la gran recesión. El descenso acumulado en el período contractivo es, por tanto, del 60%. Pero esta bonanza inversora no llegará a Cataluña. Mientras que el PIB catalán representa el 19% del español, el porcentaje de inversión se mantendrá en 2018 en el 13,3% del total, exactamente lo mismo que en el ejercicio anterior. Cataluña, en términos de población, representa el 16,2% del conjunto del Estado, también por encima de lo que recibirá en inversiones. Se mantiene, por tanto, la tendencia a infrainvertir en el territorio que es el motor económico de España. Además, hay que tener en cuenta que sólo una parte de la inversión presupuestada se acabará realizando. La liquidación efectiva de las cuentas presentadas es históricamente baja en Cataluña. En 2015, por ejemplo, y según datos de la Cámara de Barcelona, ​​sólo se realizó un 59% de la inversión prevista. Por tanto, en términos presupuestarios la pascua aún no ha llegado a Cataluña. Pese a que Montoro ha presentado unas cuentas expansivas y electorales, la dura cuaresma continúa en Cataluña.

El Ministerio del Interior, con el acuerdo para la equiparación salarial, es uno de los más beneficiados. Y el presidente del Tribunal Constitucional, González Rivas, pasa a ser el cargo público mejor pagado del Estado con 149.000 euros. El gasto en intereses de la enorme deuda pública del Estado se reduce un 2% a pesar de representar la considerable cifra de 31.547 millones. Pero, ojo, esto es momentáneo. Cuando el próximo año se normalice la situación monetaria, Mario Draghi abandone la presidencia del BCE y el tipo de interés recupere niveles normales, el gasto en intereses se disparará. Y no lo olvidemos. En virtud del modificado artículo 135 de la Constitución, su pago tiene carácter prioritario. Entonces será el llanto y el rechinar de dientes.

La riquesa de les persones

Resultado de imagen de personas

L’economista polític Adam Smith (1723-1790), un il·lustrat escocès que va viure en temps de la primera Revolució Industrial anglesa, es va preocupar dels processos econòmics que permeten a una societat prosperar i avançar. Els seus estudis no van ser els primers ni els més encertats (només cal pensar en les importants contribucions de l’Escola de Salamanca del segle XVI, amb jesuites tan destacats com Luis de Molina, Luis Saravia de la Calle, Francisco Suárez i Juan de Mariana), però va posar de relleu que l’estalvi i la inversió són imprescindibles per a la creació de riquesa. I com més gran és la riquesa acumulada, més elevat és el nivell de vida del que podem gaudir. Hi ha diferents maneres d’acumular riquesa. Un recent estudi del Banc Mundial (The changing wealth of nations 2018) diferencia el capital humà (capacitats de l’home i la dona per generar ingressos i crear valor afegit), el capital físic (maquinària, edificis, infraestructures…) i el capital natural (petroli, reserves d’aigua, recursos naturals…). Segons l’esmentat estudi, el capital humà és el més important de tots. Seria el responsable del 64% de la riquesa mundial. La importància del capital físic i natural seria molt inferior, del 27% i 9% respectivament. De fet, en economia es sol parlar de l’anomenada maledicció dels recursos naturals. Països dotats amb grans reserves i explotacions de petroli són sistemàticament pobres i miserables. Pensem, per exemple, en Venezuela. Una elit política corrupta s’apodera del control de l’or negre, deixant al marge a la majoria de la població, que malviuen en la indigència. I a l’inrevés també. Països sense recursos naturals s’han situat entre els més pròspers del món. Pensem en Suïssa. O també en Singapur i Hong Kong. La desigualtat entre els països més rics i els més pobres és enorme, ja que els primers disposen d’una riquesa per habitant 52 vegades superior. L’informe considera que la riquesa mundial ha crescut un 66% entre 1995 i 2014, passant de 690 bilions de dòlars a 1.143 bilions (en dòlars constants de 2014). Aquest fet, però, amaga grans desigualtats en la distribució. I és que la riquesa per persona s’ha estancat o reduït a més de 20 països, ja siguin països pobres o països desenvolupats pertanyents a l’OCDE i que han estat molt afectats per la crisi financera de 2008.

Pel que fa a Espanya (any 2014), les dades del Banc Mundial xifren en 342.470 dòlars la riquesa per habitant. Naturalment, cal no confondre la riquesa amb la renda. La riquesa és el valor del patrimoni d’una persona en un moment donat, mentre que la renda són els ingressos percebuts durant un any (pel cas d’Espanya, 29.600 dòlars o 22.780 euros el 2014). La riquesa per càpita espanyola és un 20% inferior a la italiana (427.466 dòlars), un 45% inferior a la irlandesa (627.256 dòlars), un 47% inferior a la de França i el Regne Unit (641.707 i 647.694 dòlars respectivament), un 53% inferior a la d’Alemanya (729.064 dòlars), un 65% inferior a la dels Estats Units (983.280 dòlars) i un 74% inferior a la de Luxemburg (1.288.607 dòlars). De la riquesa mitjana per espanyol, el capital humà és qui té un pes superior (63% del total), mentre que els recursos naturals representen només el 3%.

El capital humà es calcula com el valor dels ingressos d’una persona al llarg de la seva vida laboral, tenint en compte la salut i l’educació. I amb aquestes estimacions del Banc Mundial, les conclusions són clares. Invertir en salut i educació fa les economies més productives i la població més sana, incorporant personal qualificat a la força laboral i accedint a llocs de treball de més productivitat amb sous més elevats. No hi pot haver desenvolupament sostingut i fiable si no tenim en compte el capital humà com el component més important de la riquesa de les nacions. I pel cas espanyol, les xifres són alarmants. La caiguda de la natalitat, l’envelliment de la població i la reducció dels salaris percebuts amenacen seriosament aquest capital humà. Per fer-nos una idea: si el número de naixements era de 670.000 l’any 1975, les xifres es redueixen a només 408.000 l’any 2016. Actualment, Espanya té un saldo vegetatiu negatiu. És a dir, el nombre de defuncions supera el de naixements. En només una dècada s’han deixat d’incorporar en el mercat de treball 2,5 milions de treballadors. I pel que fa referència a la banda alta de la piràmide demogràfica, les persones amb més de 65 anys representaran més del 30% de la població l’any 2050. El govern no té una política que afavoreixi la natalitat ni la conciliació del món familiar amb el professional. Encara pitjor, el blindatge constitucional del pagament dels interessos del deute públic (modificació de l’art. 135 de la Constitució Espanyola l’estiu del 2011) fa preveure retallades importants en les pensions, com també en sanitat i educació. Pensem que els Estats Units acaben de pujar +0,25% el tipus d’interès fins arribar al 1,75%. No passarà massa temps fins que el BCE faci el mateix, obligant Espanya a pagar els interessos de l’enorme volum de deute públic acumulat. La reducció de la població i l’empitjorament del model sanitari i educatiu, fagocitat pel cost dels interessos, malmetrà amb seguretat el capital humà d’Espanya. Aleshores hi haurà els plors i el cruixit de dents.

____________________________________________________________________________________________

El economista Adam Smith (1723-1790), un ilustrado escocés que vivió en tiempos de la primera Revolución Industrial inglesa, se preocupó de los procesos económicos que permiten a una sociedad prosperar y avanzar. Sus estudios no fueron los primeros ni los más acertados (basta pensar en las importantes contribuciones de la Escuela de Salamanca del siglo XVI, con jesuitas tan destacados como Luis de Molina, Luis Saravia de la Calle, Francisco Suárez y Juan de Mariana), pero puso de relieve que el ahorro y la inversión son imprescindibles para la creación de riqueza. Y cuanto mayor es la riqueza acumulada, más elevado es el nivel de vida del que podemos disfrutar. Hay diferentes maneras de acumular riqueza. Un reciente estudio del Banco Mundial (The changing wealth of nations 2018) diferencia el capital humano (capacidades del hombre y la mujer para generar ingresos y crear valor añadido), el capital físico (maquinaria, edificios, infraestructuras …) y el capital natural (petróleo, reservas de agua, recursos naturales …). Según dicho estudio, el capital humano es el más importante de todos. Sería el responsable del 64% de la riqueza mundial. La importancia del capital físico y natural sería muy inferior, del 27% y 9% respectivamente. De hecho, en economía se suele hablar de la llamada maldición de los recursos naturales. Países dotados con grandes reservas y explotaciones de petróleo son sistemáticamente pobres y miserables. Pensemos, por ejemplo, en Venezuela. Una élite política corrupta se apodera del control del oro negro, dejando al margen a la mayoría de la población, que malviven en la indigencia. Y al revés también. Países sin recursos naturales se han situado entre los más prósperos del mundo. Pensemos en Suiza. O también en Singapur y Hong Kong. La desigualdad entre los países más ricos y los más pobres es enorme, ya que los primeros disponen de una riqueza por habitante 52 veces superior. El informe considera que la riqueza mundial ha crecido un 66% entre 1995 y 2014, pasando de 690 billones de dólares a 1.143 billones (en dólares constantes de 2014). Este hecho, sin embargo, esconde grandes desigualdades en la distribución. Y es que la riqueza por persona se ha estancado o reducido en más de 20 países, ya sean países pobres o países desarrollados pertenecientes a la OCDE y que han sido muy afectados por la crisis financiera de 2008.

Con respecto a España (año 2014), los datos del Banco Mundial cifran en 342.470 dólares la riqueza por habitante. Naturalmente, no hay que confundir la riqueza con la renta. La riqueza es el valor del patrimonio de una persona en un momento dado, mientras que la renta son los ingresos percibidos durante un año (para el caso de España, 29.600 dólares o 22.780 euros en 2014). La riqueza per cápita española es un 20% inferior a la italiana (427.466 dólares), un 45% inferior a la irlandesa (627.256 dólares), un 47% inferior a la de Francia y el Reino Unido (641.707 y 647.694 dólares respectivamente), un 53% inferior a la de Alemania (729.064 dólares), un 65% inferior a la de Estados Unidos (983.280 dólares) y un 74% inferior a la de Luxemburgo (1.288.607 dólares). De la riqueza media por español, el capital humano es el que tiene un peso superior (63% del total), mientras que los recursos naturales representan sólo el 3%.

El capital humano se calcula como el valor de los ingresos de una persona a lo largo de su vida laboral, teniendo en cuenta la salud y la educación. Y con estas estimaciones del Banco Mundial, las conclusiones son claras. Invertir en salud y educación hace las economías más productivas y la población más sana, incorporando personal cualificado a la fuerza laboral y accediendo a puestos de trabajo de más productividad con sueldos más elevados. No puede haber desarrollo sostenido y fiable si no tenemos en cuenta el capital humano como el componente más importante de la riqueza de las naciones. Y para el caso español, las cifras son alarmantes. La caída de la natalidad, el envejecimiento de la población y la reducción de los salarios percibidos amenazan seriamente este capital humano. Para hacernos una idea: si el número de nacimientos era de 670.000 en 1975, las cifras se reducen a sólo 408.000 en el año 2016. Actualmente, España tiene un saldo vegetativo negativo. Es decir, el número de defunciones supera el de nacimientos. En sólo una década se han dejado de incorporar en el mercado de trabajo 2,5 millones de trabajadores. Y en relación a la banda alta de la pirámide demográfica, las personas con más de 65 años representarán más del 30% de la población en el año 2050. El gobierno no tiene una política que favorezca la natalidad ni la conciliación del mundo familiar con el profesional. Aún peor, el blindaje constitucional del pago de los intereses de la deuda pública (modificación del art. 135 de la Constitución Española en el verano de 2011) hace prever recortes importantes en las pensiones, así como en sanidad y educación. Pensemos que los Estados Unidos acaban de subir + 0,25% el tipo de interés hasta llegar al 1,75%. No pasará demasiado tiempo hasta que el BCE haga lo mismo, obligando a España a pagar los intereses del enorme volumen de deuda pública acumulada. La reducción de la población y el empeoramiento del modelo sanitario y educativo, fagocitado por el gasto en intereses, dañará con seguridad el capital humano de España. Entonces será el llanto y el rechinar de dientes.

Uber i els taxis

Resultado de imagen de hi ha 10.362 taxis a Barcelona

Aquesta setmana la multinacional nord-americana Uber tornava a Barcelona després d’un intent el 2014 que no va reeixir. Fa quatre anys, l’empresa californiana va desembarcar a la ciutat amb un servei prestat per conductors no professionals, però només va estar operativa vuit mesos. A la pressió exercida pel sector del taxi s’hi va afegir el dictamen del Tribunal de Justícia de la Unió Europea, establint que Uber és una empresa de transport que necessita que els conductors siguin professionals i tinguin llicència per operar. Ara, Uber torna a aterrar a la ciutat comtal amb 120 conductors amb llicències VTC, que utilitzen les empreses de lloguer de vehicles amb conductors professionals. El col·lectiu dels taxistes s’oposa a aquesta competència, tant d’Uber com de Cabify, que consideren deslleial i intrusiva. Amb xifres oficials, hi ha 10.362 taxis a la província de Barcelona. Els taxistes pressionen per a què es compleixi la ràtio d’1 conductor Uber per cada 30 taxis fixada a la legislació estatal, àdhuc intensificant-la si les condicions atmosfèriques (contaminació) o de tràfic (embussos) ho aconsellen. A la ràtio s’hi oposa la Comissió Nacional dels Mercats i la Competència, perquè considera que és abusiva i va en contra de la lliure competència. El pas següent és el pronunciament del Tribunal Suprem. De moment, però, Uber ja opera amb tarifes un 15% inferiors a la mitjana. Aquesta estratègia comercial és criticada durament pels taxistes. Segons ells, reventen els preus i precaritzen l’ocupació. I els missatges de benvinguda a les xarxes socials són amenaçadors i comminatoris: “Estem preparats per a la guerra. No ens rendirem” o “Benvinguts a l’infern”. Uber, però, té altres avantatges, com que els usuaris veuen el preu exacte del trajecte abans de viatjar, es poden afegir diferents destins a un mateix viatge i es poden també dividir les seves tarifes amb altres passatgers.

El sector del taxi és un lobi important que té molta capacitat de pressió sobre les administracions, però no s’adonen que el veritable problema no és la competència «deslleial» d’Uber, sinó precisament la manca de competència en el sector. El veritable problema rau en el sistema d’autoritzacions administratives que converteix el sector dels taxis en un oligopoli regulat per l’Estat. Els ajuntaments controlen el número de llicències i els requisits per ser taxista. Un sector, com tants altres, que està excessivament regulat. És sorprenent i paradoxal que es dongui la culpa de tot a la salvatge competència del lliure mercat, quan la realitat ens mostra mercats profundament intervinguts per l’administració pública i on la lliure competènca brilla per la seva absència. L’administració regula els preus i les tarifes, la quantitat de taxis, el preu de la llicència, el tipus de cotxe i, fins i tot, la indumentària del taxista i el codi de conducta apropiat. Després de la prescriptiva homologació, senzillament no hi ha lloc per a la innovació, la diferenciació o l’adaptació a les necessitats particulars del client. Tanta regulació ofega el sector. Els costos es disparen, mentre que els ingressos estan controlats per l’arbitrària tassació que en fa l’administració pública. Menors ingressos i la inflació de costos redueixen la rendibilitat del sector, coarten la creativitat i la innovació empresarial, anul·len la competència i subordinen el taxista a la voluntat capriciosa del polític regulador. No deixa de ser un senyal clar dels greus errors i inconsistències del paradigme econòmic dominant (monetarista/keynesià), que un sector com el dels taxis, on no hi ha competència, es correspongui amb el mal anomenat model de competència perfecta. El sector dels taxis compleix molts dels requisits d’aquest tipus de mercat: les empreses (els taxistes) són nombroses i no tenen cap poder per fixar el preu (que està regulat), el servei és homogeni, la informació és perfecta (els requisits establerts pel regulador són coneguts), no hi ha publicitat, la tecnologia (el tipus de cotxe) és similar… Però el veritable indicador que determina el grau de competència en un mercat és la llibertat d’entrada i l’absència de privilegis governamentals. On hi ha privilegis i barreres legals d’entrada imposades per l’Estat no hi ha lliure competència, sinó oligopolis i monopolis.

Barcelona és una ciutat turística (potser massa) i Uber és una aplicació usada arreu del món. Els principals usuaris d’aquesta aplicació són els turistes que ja la fan servir en més de 600 ciutats del planeta. Cal urgentment liberalitzar aquests sectors hiperregulats per l’administració. Cal que l’Estat deixi d’imposar uns paràmetres empresarials que han de ser resultat de les forces espontànies del mercat. Cal promoure la competència i liberalitzar l’economia, donant la benvinguda a aplicacions com la d’Uber. La liberalització beneficiaria els consumidors (que pagarien menys per un servei millor), impulsaria el turisme (agilitzant la seva mobilitat) i generaria ocupació (possibilitant llocs de treball als aturats).

____________________________________________________________________________________________

 

Esta semana la multinacional norteamericana Uber volvía a Barcelona después de un intento en 2014 que no tuvo éxito. Hace cuatro años, la empresa californiana desembarcó en la ciudad con un servicio prestado por conductores no profesionales, pero sólo estuvo operativa ocho meses. A la presión ejercida por el sector del taxi se añadió el dictamen del Tribunal de Justicia de la Unión Europea, estableciendo que Uber es una empresa de transporte que necesita que los conductores sean profesionales y tengan licencia para operar. Ahora, Uber vuelve a aterrizar en la ciudad condal con 120 conductores con licencias VTC, que utilizan las empresas de alquiler de vehículos con conductores profesionales. El colectivo de los taxistas se opone a esta competencia, tanto de Uber como de Cabify, que consideran desleal y intrusiva. Con cifras oficiales, hay 10.362 taxis en la provincia de Barcelona. Los taxistas presionan para que se cumpla la ratio de 1 conductor Uber por cada 30 taxis fijada en la legislación estatal, incluso intensificándose si las condiciones atmosféricas (contaminación) o de tráfico (atascos) lo aconsejan. A la ratio se opone la Comisión Nacional de los Mercados y la Competencia, al considerar que es abusiva y que va en contra de la libre competencia. El paso siguiente es el pronunciamiento del Tribunal Supremo. De momento, sin embargo, Uber ya opera con tarifas un 15% inferiores a la media. Esta estrategia comercial es criticada duramente por los taxistas. Según ellos, revientar los precios y precarizan el empleo. Y los mensajes de bienvenida en las redes sociales son amenazantes y conminatorios: “Estamos preparados para la guerra. No nos rendiremos” o “Bienvenidos al infierno”. Uber, sin embargo, tiene otras ventajas, como que los usuarios ven el precio exacto del trayecto antes de viajar, se pueden añadir diferentes destinos a un mismo viaje y se pueden también dividir sus tarifas con otros pasajeros.

El sector del taxi es un lobi importante que tiene mucha capacidad de presión sobre las administraciones, pero no se da cuenta que el verdadero problema no es la competencia «desleal» de Uber, sino precisamente la falta de competencia en el sector. El verdadero problema radica en el sistema de autorizaciones administrativas que convierte el sector de los taxis en un oligopolio regulado por el Estado. Los ayuntamientos controlan el número de licencias y los requisitos para ser taxista. Un sector, como tantos otros, que está excesivamente regulado. Es sorprendente y paradójico que se dé la culpa de todo a la salvaje competencia del libre mercado, cuando la realidad nos muestra mercados profundamente intervenidos por la administración pública y donde la libre competencia brilla por su ausencia. La administración regula los precios y las tarifas, la cantidad de taxis, el precio de la licencia, el tipo de coche e, incluso, la indumentaria del taxista y el código de conducta apropiado. Tras la prescriptiva homologación, sencillamente no hay lugar para la innovación, la diferenciación o la adaptación a las necesidades particulares del cliente. Tanta regulación ahoga el sector. Los costes se disparan, mientras que los ingresos están controlados por la arbitraria tasación que hace la administración pública. Menores ingresos y la inflación de costes reducen la rentabilidad del sector, coartan la creatividad y la innovación empresarial, anulan la competencia y subordinan el taxista a la voluntad caprichosa del político regulador. No deja de ser una señal clara de los graves errores e inconsistencias del paradigma económico dominante (monetarista/keynesiano), que un sector como el de los taxis, donde no hay competencia, se corresponda con el mal llamado modelo de competencia perfecta. El sector de los taxis cumple muchos de los requisitos de este tipo de mercado: las empresas (los taxistas) son numerosas y no tienen ningún poder para fijar el precio (que está regulado), el servicio es homogéneo, la información es perfecta (los requisitos establecidos por el regulador son conocidos), no hay publicidad, la tecnología (el tipo de coche) es similar… Pero el verdadero indicador que determina el grado de competencia en un mercado es la libertad de entrada y la ausencia de privilegios gubernamentales. Donde hay privilegios y barreras legales de entrada impuestas por el Estado no hay libre competencia, sino oligopolios y monopolios.

Barcelona es una ciudad turística (quizás demasiado) y Uber es una aplicación usada en todo el mundo. Los principales usuarios de esta aplicación son los turistas que ya la utilizan en más de 600 ciudades del planeta. Urge liberalizar estos sectores hiperregulados por la administración. Es necesario que el Estado deje de imponer unos parámetros empresariales que deben ser resultado de las fuerzas espontáneas del mercado. Hay que promover la competencia y liberalizar la economía, dando la bienvenida a aplicaciones como la de Uber. La liberalización beneficiaría a los consumidores (que pagarían menos por un servicio mejor), impulsaría el turismo (agilizando su movilidad) y generaría empleo (posibilitando puestos de trabajo a los parados).

El proteccionisme econòmic de Donald Trump

Resultado de imagen de Donald Trump arancel sobre el acero

Winston Churchill, el conegut polític britànic, es lamentava que quan demanava l’opinió a cinc economistes obtenia cinc respostes diferents, excepte si un d’ells era John Maynard Keynes, perquè aleshores n’obtenia sis. Salvant el dissentiment keynesià, un dels temes que en economia genera un consens més unànime, des de l’anàlisi d’Adam Smith i David Ricardo, és el dels avantatges de la divisió del treball i l’especialització, el lliure comerç i l’intercanvi voluntari. L’especialització d’un país en la producció d’aquells béns en els quals té avantatge comparatiu augmenta les possibilitats de producció, incrementant l’ocupació i el benestar social. El lliure comerç incrementa també la competència, promou els avenços tecnològics i millora la quantitat i qualitat dels béns i serveis disponibles. Malauradament, però, els polítics no escolten aquestes raons, sinó la dels productors nacionals que els reclamen protecció contra la competència internacional, titllada de deslleial. Un exemple catastròfic de les traves al lliure comerç en forma d’aranzels va ser, per exemple, la llei Smoot-Hawley, aprovada als EUA l’estiu del 1930 per Herbert Hoover, com a resposta al crac del 1929. L’increment unilateral dels aranzels nord-americans als productes importats va agreujar la crisi econòmica, endarrerint la sortida a la crisi i promovent la generalització de mesures proteccionistes en tots els països. La guerra comercial preludiava els aires bèlics que pocs anys més tard devastarien una altra vegada el continent europeu.

La història, malauradament, es repeteix i Donald Trump ha recuperat aquesta setmana la retòrica anti-lliure comerç que tant el caracteritza, sota el lema America first, anunciant que implantarà un aranzel sobre la importació d’acer i alumini del 25% i 10% respectivament. L’encariment d’aquests productes beneficiarà la indústria productora nacional, però perjudicarà els consumidors, que disposaran de menys acer i més car, de menys alumini i més car. La pròpia indústria nord-americana de l’automòbil o de béns de consum que utilitza aquests inputs encarits, en resultarà també perjudicada. Com reaccionarà Donald Trump? Estendrà els aranzels a tots els cotxes estrangers importats? A tots els electrodomèstics? Concedirà subvencions a la indústria damnificada per compensar els sobrecostos que ell mateix ha provocat? Naturalment, com va destacar el pensador liberal francès Frédéric Bastiat, els altres països no es quedaran de braços plegats i prendran represàlies. La Comissió Europea ja ha anunciat que imposarà aranzels a productes de marques simbòliques, com els texans Levi’s i les motos Harley Davidson, l’arròs i la mantega de cacauet. En una guerra comercial no hi ha vencedors, sinó només perdedors. El president Trump assegura que «les guerres comercials són bones i fàcils de guanyar». Res està més lluny de la realitat. Gary Cohn, el principal assessor econòmic de Trump, deixarà la Casa Blanca en oposició a aquestes mesures. Però això no aturarà la deriva proteccionista, com no ho va aturar la carta signada per més de mil economistes contra la llei aranzelària Smoot-Hawley del republicà Hoover. I és que Trump està obcecat per les 55.000 fàbriques tancades, els 6 milions de llocs de treball perduts i el dèficit comercial acumulat amb l’exterior. Però això és només una part visible de les relacions comercials dels EUA que cal completar amb la part menys visible. Intentem fer una anàlisi completa. Els EUA varen importar, el 2017, 30 milions de tonelades d’acer. Un aranzel del 15% en el preu significaria ingressos addicionals pels productors nord-americans per valor de 9.100 milions de dòlars. Considerant que el lobby de l’acer va gastar només 20 milions per influir i subornar els polítics de Washington, la recompensa de la inversió és més que considerable. Però continuem. L’encariment de tots els productes que contenen acer i alumini significa que cada família, de mitjana, pagarà 80 dòlars de més cada any. El que beneficia a una minoria, els productors nacionals d’acer, ho fa a costa de perjudicar directament una majoria, que són tots els consumidors i els productos que han de comprar l’acer encarit. I encara més. Els 80 dòlars que s’han de pagar de més per l’acer es sostreuran del consum d’articles de roba, llibres, dinars o entrades al cinema. Es perjudica, per tant, el sector tèxtil, les llibreries, la restauració i el cinema. L’aranzel Trump beneficiarà 150.000 treballadors de l’acer, però perjudicarà els restants 161 milions de treballadors nord-americans. Algú em pot retreure que l’acer importat provinent de Canadà, Brasil o Mèxic està subvencionat en origen i que, per tant, suposa una competència deslleial. Però aquest argument tampoc és vàlid, perquè els compradors nord-americans obtenen el producte a un preu baix, millorant encara més la seva situació. Que l’Estat mexicà subvencioni l’acer venut als EUA ha de preocupar als contribuents mexicans que ho paguen amb els seus impostos, però mai als consumidors nord-americans que es beneficien d’aquesta pràctica.

Per acabar, l’amenaça proteccionista de Donald Trump perjudicaria també greument les empreses exportadores de tot el món, que patirien una disminució dels ingressos, dels beneficis i segurament també de l’ocupació. Això inclou algunes empreses espanyoles, molt centrades en vendre a l’estranger i en les exportacions. Per tant, l’arrogància i l’analfabetisme econòmic de Donald Trump amenaça d’empobrir milions de consumidors i empreses nord-americanes, però també pot significar el tret de sortida a una guerra comercial multilateral que arrossegui el món a una espiral d’hostilitat creixent, agreujant la inestabilitat econòmica i perjudicant el nivell de vida de centenars de milions de persones.

___________________________________________________________________________________________

Winston Churchill, el conocido político británico, se lamentaba de que cuando pedía la opinión a cinco economistas obtenía cinco respuestas diferentes, salvo si uno de ellos era John Maynard Keynes, porque entonces obtenía seis. Salvando el disentimiento keynesiano, uno de los temas que en economía genera un consenso más unánime, desde el análisis de Adam Smith y David Ricardo, es el de las ventajas de la división del trabajo y la especialización, el libre comercio y el intercambio voluntario. La especialización de un país en la producción de aquellos bienes en los que tiene ventaja comparativa aumenta las posibilidades de producción, incrementando el empleo y el bienestar social. El libre comercio incrementa también la competencia, promueve los avances tecnológicos y mejora la cantidad y calidad de los bienes y servicios disponibles. Desgraciadamente, sin embargo, los políticos no escuchan estas razones, sino la de los productores nacionales que les reclaman protección contra la competencia internacional, tachada de desleal. Un ejemplo catastrófico de las trabas al libre comercio en forma de aranceles fue, por ejemplo, la ley Smoot-Hawley, aprobada en EEUU el verano de 1930 por Herbert Hoover, como respuesta al crack de 1929. El incremento unilateral de los aranceles estadounidenses a los productos importados agravó la crisis económica, retrasando la salida a la crisis y promoviendo la generalización de medidas proteccionistas en todos los países. La guerra comercial preludiaba los aires bélicos que pocos años más tarde acabarían devastando de nuevo el continente europeo.

La historia, desgraciadamente, se repite y Donald Trump ha recuperado esta semana la retórica anti-libre comercio que tanto le caracteriza, bajo el lema America first, anunciando que implantará un arancel sobre la importación de acero y aluminio del 25% y 10% respectivamente. El encarecimiento de estos productos beneficiará la industria productora nacional, pero perjudicará a los consumidores, que dispondrán de menos acero y más caro, de menos aluminio y más caro. La propia industria estadounidense del automóvil o de bienes de consumo que utilizan estos inputs encarecidos, resultarán también perjudicadas. ¿Cómo reaccionará Donald Trump? ¿Extenderá los aranceles a todos los coches extranjeros importados? ¿A todos los electrodomésticos? ¿Concederá subvenciones a la industria damnificada para compensar los sobrecostes que él mismo ha provocado? Naturalmente, como destacó el pensador liberal francés Frédéric Bastiat, los demás países no se quedarán de brazos cruzados y tomarán represalias. La Comisión Europea ya ha anunciado que impondrá aranceles a productos de marcas simbólicas, como los vaqueros Levi’s y las motos Harley Davidson, el arroz y la mantequilla de cacahuete. En una guerra comercial no hay vencedores, sino sólo perdedores. El presidente Trump asegura que «las guerras comerciales son buenas y fáciles de ganar». Nada está más lejos de la realidad. Gary Cohn, el principal asesor económico de Trump, dejará la Casa Blanca en oposición a estas medidas. Pero eso no detendrá la deriva proteccionista, como no lo detuvo la carta firmada por más de mil economistas contra la ley arancelaria Smoot-Hawley del republicano Hoover. Y es que Trump está cegado por las 55.000 fábricas cerradas, los 6 millones de puestos de trabajo perdidos y el déficit comercial acumulado con el exterior. Pero esto es sólo una parte visible de las relaciones comerciales de EE.UU. que debe completarse con la parte menos visible. Intentemos hacer un análisis completo. EEUU importó, en 2017, 30 millones de toneladas de acero. Un arancel del 15% en el precio significaría ingresos adicionales a los productores estadounidenses por valor de 9.100 millones de dólares. Considerando que el lobby del acero gastó sólo 20 millones para influir y sobornar a los políticos de Washington, la recompensa de la inversión es más que considerable. Pero sigamos. El encarecimiento de todos los productos que contienen acero y aluminio significa que cada familia, de media, pagará 80 dólares de más. Lo que beneficia a una minoría, los productores nacionales de acero, lo hace a costa de perjudicar directamente una mayoría, que son todos los consumidores y los productores que tienen que comprar el acero encarecido. Y aún más. Los 80 dólares que se deben pagar de más por el acero se sustraen del consumo de artículos de ropa, libros, comidas o entradas al cine. Se perjudica, por tanto, el sector textil, las librerías, la restauración y el cine. El arancel Trump beneficiará 150.000 trabajadores del acero, pero perjudicará a los restantes 161 millones de trabajadores estadounidenses. Alguien me puede reprochar que el acero importado proveniente de Canadá, Brasil o México está subvencionado en origen y que, por tanto, supone una competencia desleal. Pero este argumento tampoco es válido, porque los compradores estadounidenses obtienen el producto a un precio bajo, mejorando aún más su situación. Que el Estado mexicano subvencione el acero vendido en EEUU debe preocupar a los contribuyentes mexicanos que lo pagan con sus impuestos, pero nunca a los consumidores norteamericanos que se benefician de esta práctica.

Por último, la amenaza proteccionista de Donald Trump perjudicaría también gravemente las empresas exportadoras de todo el mundo, que sufrirían una disminución de los ingresos, los beneficios y seguramente también del empleo. Esto incluye algunas empresas españolas, muy centradas en vender en el extranjero y en las exportaciones. Por lo tanto, la arrogancia y el analfabetismo económico de Donald Trump amenaza con empobrecer millones de consumidores y empresas estadounidenses, pero también puede significar el inicio de una guerra comercial multilateral que arrastre el mundo a una espiral de hostilidad creciente, agravando la inestabilidad económica y perjudicando el nivel de vida de cientos de millones de personas.

La (no) independència del BCE

1519757737_358567_1519757968_noticia_normal_recorte1

El ministre d’economia Luis de Guindos y Jurado serà el proper vicepresident del Banc Central Europeu (BCE), amb seu a Frankfurt. L’espanyol substituirà el portuguès Vítor Constancio en el comitè executiu del banc emissor a partir de l’1 de juny. Els ministres d’economia i finances de la UE així ho varen confirmar, després de la renúncia del seu únic rival, el governador del banc central d’Irlanda Philip Lane. I els eurodiputats del Parlament Europeu, aquesta setmana, també ho han ratificat. L’espanyol ha rebut 27 vots a favor, 14 en contra i 13 abstencions en una votació secreta de la Comissió d’Assumptes Econòmics i Monetaris del Parlament Europeu. Els caps d’Estat i Govern de la UE confirmaran el seu nomenament en els propers dies, com també ho farà el consell de govern del BCE, que mai fins ara s’ha oposat a cap nominat, limitant-se a assenyalar que són persones de reconegut prestigi i experiència professional en assumptes monetaris i bancaris. El polític popular deixarà el càrrec de ministre i assumirà les noves funcions a les impressionants instal·lacions del BCE, per un mandat de vuit anys i amb un sou base de 334.080 euros. El seu marcat perfil polític i els conflictes d’interès per haver estat a Lehman Brothers i el nacionalitzat Banco Mare Nostrum no han pesat el més mínim ni han servit per frenar la seva candidatura. La pretesa independència del BCE, el monopoli públic emissor de la moneda europea, és pura ficció. La política monetària té poc de científica i molt de política, responent als interessos dels governs de l’eurozona. Dins de les luxoses oficines del banc emissor, les deliberacions i la presa de decisions estan mediatitzades pels interessos polítics dels països integrants. Tres dels sis membres del poderós executiu del BCE pertanyen als tres grans països de la zona (Alemanya, França i Itàlia), un altre correspon preferentment a Espanya, i els dos restants són de lliure elecció. La quota espanyola al BCE va començar amb Eugenio Domingo Solans i va continuar amb José Manuel González-Páramo. El 2012, però, la presència hispànica al BCE va desaparèixer perquè Yves Mersch, el governador del Banc de Luxemburg, el més petit dels països europeus, va prendre el lloc al candidat del PP, Antonio Sáinz de Vicuña. El descrèdit del desgovern espanyol ho va propiciar, fet que va tenir conseqüències especialment greus en els crítics moments de l’estiu del 2012. Però l’intercanvi de favors polítics en el poder, al final, acaba beneficiant a uns i altres. Guindos va donar suport a l’ascens del socialista portuguès Mario Centeno a la presidència de l’Eurogrup. A canvi, es compra la benevolència dels socialistes en la seva carrera al BCE. Com s’ha demostrat a la recent votació a la comissió del Parlament Europeu, populars i conservadors han votat a favor, ecologistes i l’esquerra en contra, i els socialistes ho han fet dividits.

La imatge del BCE, el monopoli públic emissor dels euros, no es correspon a la d’un organisme independent i tecnocràtic. Ni la política monetària respon a criteris científics. No existeix una política monetària òptima que hagi de ser dirigida per un grup d’economistes que pretenen tenir la veritat absoluta. La manipulació del diner i del tipus d’interès mai és neutral. Sempre genera guanyadors i perdedors, agreujant les desigualtats socials i promovent crisis financeres i econòmiques. Una política monetària expansiva afavoreix els qui s’endeuten i perjudica els estalviadors i el conjunt de la classe treballadora. Els primers veuran com la inflació redueix el valor real del deute, mentre que els segons patiran reduccions en el seu poder adquisitiu. La compra de deute públic per part del BCE afavoreix els governs més malgastadors i dilapidadors dels recursos aliens, però perjudica el conjunt de la societat i, fins i tot, els que encara no han nascut, al carregar-los amb una feixuga hipoteca des del primer moment fetal. La política monetària no és tecnocràtica, sinó eminentment política. La gestió del BCE no és asèptica ni està esterilitzada contra gèrmens indesitjats. Més aviat és instrumental i persegueix interessos i objectius personals. Quan a Rodrigo Rato li han recriminat la seva nefasta gestió, el polític no ha dubtat en etzibar que la crisi financera és competència dels bancs centrals. Però els bancs centrals segueixen ordres dels governs (!). La pretesa independència del banc emissor mai és real. L’elecció de Guindos n’és una prova, com també ho és als EUA el nomenament de Jerome Powell al capdavant de la Reserva Federal. Powell té el suport del president Donald Trump, mentre que la presidenta sortint Janet Yellen el tenia de Barack Obama. Quan el polític té a l’horitzó immediat unes eleccions, no instrumentalitzarà la política monetària amb l’objectiu de contribuir a guanyar-les? La politització de les institucions s’estén imparable. El nomenament dels consellers del BCE també està polititzada i segueix normes de funcionament no escrites, però sabudes. Com sabut és que, després del nomenament de Guindos com a vicepresident, seguirà el de l’alemany Jens Weidmann com a president. Segons totes les previsions, l’actual president del Bundesbank substituirà a Mario Draghi el 2019. I aquesta, la de Weidmann i Guindos, serà una estranya parella. El primer que farà l’alemany és retirar els estímuls monetaris dopants i pujar el tipus d’interès a nivells més normals. I això pot fer mal, molt mal, a un Estat com l’espanyol tan patològicament depenent del crèdit fàcil i barat. Preparem-nos, per tant, per als plors i el cruixit de dents.

____________________________________________________________________________________________

El ministro de economía Luis de Guindos y Jurado será el próximo vicepresidente del Banco Central Europeo (BCE), con sede en Frankfurt. El español sustituirá el portugués Vítor Constancio en el comité ejecutivo del banco emisor a partir del 1 de junio. Los ministros de economía y finanzas de la UE así lo confirmaron, tras la renuncia de su único rival, el gobernador del banco central de Irlanda Philip Lane. Y los eurodiputados del Parlamento Europeo, esta semana, también lo han ratificado. El español ha recibido 27 votos a favor, 14 en contra y 13 abstenciones en una votación secreta de la Comisión de Asuntos Económicos y Monetarios del Parlamento Europeo. Los jefes de Estado y Gobierno de la UE confirmarán su nombramiento en los próximos días, como también lo hará el consejo de gobierno del BCE, que nunca hasta ahora se ha opuesto a ningún nominado, limitándose a señalar que son personas de reconocido prestigio y experiencia profesional en asuntos monetarios y bancarios. El político popular dejará el cargo de ministro en el ejecutivo de Rajoy y asumirá las nuevas funciones en las impresionantes instalaciones del BCE, por un mandato de ocho años y con un sueldo base de 334.080 euros. Su marcado perfil político y los conflictos de interés por haber estado en Lehman Brothers y el nacionalizado Banco Mare Nostrum no han pesado lo más mínimo ni han servido para frenar su candidatura. La pretendida independencia del BCE, el monopolio público emisor de la moneda europea, es pura ficción. La política monetaria tiene poco de científica y mucho de política, respondiendo a los intereses de los gobiernos de la eurozona. Dentro de las lujosas oficinas del banco emisor, las deliberaciones y la toma de decisiones están mediatizadas por los intereses políticos de los países integrantes. Tres de los seis miembros del poderoso ejecutivo del BCE pertenecen a los tres grandes países de la zona (Alemania, Francia e Italia), otro corresponde preferentemente a España, y los dos restantes son de libre elección. La cuota española en el BCE comenzó con Eugenio Domingo Solans y continuó con José Manuel González-Páramo. En 2012, sin embargo, la presencia hispánica en el BCE desapareció porque Yves Mersch, el gobernador del Banco de Luxemburgo, el más pequeño de los países europeos, tomó el puesto al candidato del PP, Antonio Sáinz de Vicuña. El descrédito del desgobierno español lo propició, lo que tuvo consecuencias especialmente graves en los críticos momentos del verano de 2012. Pero el intercambio de favores políticos en el poder, al final, acaba beneficiando a unos y otros. Guindos apoya el ascenso del socialista portugués Mario Centeno a la presidencia del Eurogrupo. A cambio, se compra la benevolencia de los socialistas en su carrera al BCE. Como se ha demostrado en la reciente votación en la comisión del Parlamento Europeo, populares y conservadores han votado a favor, ecologistas y la izquierda en contra, y los socialistas lo han hecho divididos.

La imagen del BCE, el monopolio público emisor de los euros, no se corresponde a la de un organismo independiente y tecnocrático. Ni la política monetaria responde a criterios científicos. No existe una política monetaria óptima destinada a ser dirigida por un grupo de economistas que pretenden tener la verdad absoluta. La manipulación del dinero y del tipo de interés nunca es neutral. Siempre genera ganadores y perdedores, agravando las desigualdades sociales y promoviendo crisis financieras y económicas. Una política monetaria expansiva favorece a quienes se endeudan y perjudica a los ahorradores y el conjunto de la clase trabajadora. Los primeros verán como la inflación reduce el valor real de la deuda, mientras que los segundos sufrirán reducciones en su poder adquisitivo. La compra de deuda pública por parte del BCE favorece los gobiernos más derrochadores y manirrotos de los recursos ajenos, pero perjudica al conjunto de la sociedad e, incluso, a los que aún no han nacido, al cargarlos con una pesada hipoteca desde el primer momento fetal. La política monetaria no es tecnocrática, sino eminentemente política. La gestión del BCE no es aséptica ni está esterilizada contra gérmenes indeseados. Más bien es instrumental y persigue intereses y objetivos personales. Cuando a Rodrigo Rato le recriminaron su nefasta gestión, el político no ha dudado en espetar que la crisis financiera es competencia de los bancos centrales. Pero los bancos centrales siguen órdenes de los gobiernos (!). La pretendida independencia del banco emisor nunca es real. La elección de Guindos es una prueba, como también lo es en EEUU el nombramiento de Jerome Powell al frente de la Reserva Federal. Powell tiene el apoyo del presidente Donald Trump, mientras que la presidenta saliente Janet Yellen lo tenía de Barack Obama. Cuando el político tiene en el horizonte inmediato unas elecciones, ¿no instrumentalizará la política monetaria con el objetivo de contribuir a ganarlas? La politización de las instituciones se extiende imparable. El nombramiento de los consejeros del BCE también está politizada y sigue normas de funcionamiento no escritas, pero conocidas. Como sabido es que, tras el nombramiento de Guindos como vicepresidente, seguirá el del alemán Jens Weidmann como presidente. Según todas las previsiones, el actual presidente del Bundesbank sustituirá a Mario Draghi en 2019. Y esta, la de Weidmann y Guindos, será una extraña pareja. Lo primero que hará el alemán es retirar los estímulos monetarios dopantes y subir el tipo de interés a niveles más normales. Y esto puede hacer daño, mucho daño, a un Estado como el español tan patológicamente dependiente del crédito fácil y barato. Preparémonos para el llanto y el rechinar de dientes.