Les patents i la Covid

UE quiere parar vuelos desde África por variante de COVID-19 | Independent  Español

Es compleixen 2 anys de l’aparició de la Covid a la Xina. I el balanç de víctimes mortals registrades supera ara mateix els 5,2 milions a tot el món. Aproximadament, 670 morts per milió d’habitants en termes mitjans. Xifres importants, però molt inferiors a altres pandèmies similars d’origen víric com la Grip Espanyola que va seguir a la Primera Guerra Mundial (1914-1918). En canvi, i a diferència de la lleu crisi econòmica del 1920-21, que es va resoldre ràpidament i sense grans escarafalls ni estímuls governamentals, la crisi econòmica derivada de la Covid apunta a proporcions colossals. I el malson continua perquè la nova variant òmicron, detectada i descodificada a Sud-àfrica, és més contagiosa i no sabem encara com respondrà a les vacunes existents. Àfrica acumula un enorme retard en la vacunació i tan sols el 7% dels seus prop de 1.300 milions d’habitants ha rebut la pauta completa. Hi ha països on la vacunació és inexistent, com al Txad (0,4%), el Congo (0,06%) o Burundi (0,003%). A Sud-àfrica, el país més poblat, amb uns 60 milions d’habitants, i el més colpejat per la Covid de tot Àfrica, amb tres milions de contagis, la immunització completa ha arribat tan sols al 23% de la població. Aquesta lentitud respon a múltiples causes, com els problemes logístics en la distribució de vacunes als països pobres o el rebuig d’una part de la població per motius ancestrals. Però potser la més important és l’efecte de les patents sobre les vacunes i els medicaments.

El coronavirus afecta a tot el món i requereix la immunització de tot el món, no només dels països rics. És un problema global que s’ha de resoldre globalment. I la desigualtat en l’accés a les vacunes està frenant no només els països pobres, sinó tot el món. La iniciativa Covax va intentar arreglar aquest desequilibri distribuint 2.000 milions de dosis entre els països més desafavorits. Però només ha arribat als 400 milions. Mentre que la UE ha vacunat amb dues dosis al 70% de la població, la pauta completa als països pobres no arriba al 4%. Mentre aquí ja comencem a rebre terceres dosis, a alguns països encara esperen la primera. La principal dificultat d’accés a vacunes i medicaments és el preu artificialment elevat i les limitacions en la fabricació, per culpa de la barrera que creen els monopolis de les patents. Recordem que les patents impedeixen la competència i la fabricació de genèrics durant 20 anys, de manera que el titular pot cobrar un preu (molt) alt tot restringint la producció. L’explicació oficial és que les farmacèutiques necessiten aquest incentiu per a investigar i descobrir nous fàrmacs. La realitat, però, és que les patents de vacunes i medicaments no es varen autoritzar fins a final del segle XX (1994) amb l’aplicació dels acords sobre els aspectes de la propietat intel·lectual (ADPIC). I l’absència de patents no va impedir de cap manera, entre altres, el descobriment de la vacuna contra la poliomielitis. Existeixen maneres de retribuir l’esforç investigador que no passen necessàriament per les patents. Que milions de persones no puguin pagar els sobrepreus dels fàrmacs té resultats negatius sobre la salut i les finances públiques.

Els beneficis de les farmacèutiques s’han disparat des del 1995. Gilerd va comprar la patent del Sofosbuvir (Sovaldi) contra l’hepatitis C per 11.000 milions de dòlars el 2011, i durant el primer any d’explotació la farmacèutica ja va recuperar tota la inversió amb uns ingressos de 12.400 milions. I és que 150 milions de persones infectades amb el virus de l’hepatitis C han de pagar, si poden, uns preus de venda del fàrmac que multipliquen per més de 800 el preu de cost als EUA. A Espanya, el factor multiplicador és 280. És com si per un arbre de Nadal de 100 euros n’haguéssim de pagar 28.000. O que el kilo de bistec de vedella que ara ronda els 15 euros el paguéssim a 4.200 euros. Pel que fa al cost de les vacunes contra la Covid, l’Imperial College de Londres estima en menys d’1 i 2 euros el cost respectiu de Pfizer i Moderna. Els preus pagats a les companyies es desconeixen perquè els contractes de compra tramitats pel govern no ho mostren. Quan l’empresa conserva els drets de propietat intel·lectual, aquesta decideix on fabrica, en quina quantitat, a qui ven i a quin preu. I naturalment, prioritza els països que poden pagar preus més elevats i deixa per després els altres.   

És necessari garantir l’accés universal a les vacunes, els medicaments i les tecnologies sanitàries contra la Covid si volem eradicar la pandèmia. Però alguns dirigents continuen oposant-se a l’exenció dels drets de propietat intel·lectual recolzada a l’octubre de 2020 per més de 100 països. Es continua bloquejant l’accés al know-how, la tecnologia i els materials necessaris per a fabricar vacunes i medicaments contra la Covid. Aquesta mateixa setmana, els Estats membres de l’OMC havien de reunir-se a Ginebra. La reunió, però, s’ha suspès indefinidament. I mentre perduri l’accés desigual a les vacunes i els medicaments, continuarà la transmissió del virus.

Vehicles elèctrics

París despliega puntos de carga de coche eléctrico

El govern de Pedro Sánchez ha aprovat la Llei de Canvi Climàtic per la qual s’ha de posar fi a la venda de cotxes de combustió interna el 2040. Toca acomiadar-se, per tant, dels cotxes de benzina i dièsel. En 18 anys es prohibirà la venda d’aquest tipus de cotxes, fins i tot també els híbrids. Tot automòbil haurà de ser propulsat exclusivament per una energia que emeti zero grams de diòxid de carboni. Però alerta del que això significa per a la indústria de l’automòbil i auxiliar. De mitjana un automòbil de combustió tradicional té més de 30.000 peces i el 75% del seu valor final ho aporta la indústria de components. La columna vertebral d’aquesta indústria són les milers de petites i mitjanes empreses que proporcionen components i sistemes essencials per a la indústria de l’automòbil. De fet, la indústria de l’automoció és el segon sector industrial a Catalunya amb una facturació de 19.400 milions d’euros i dóna feina a 38.800 persones. Però les xifres es disparen molt més quan hi sumem les empreses de components, proveïdors de matèries primeres, logística, servei postvenda, concessionaris i reparació de vehicles. Moltes empreses de la Catalunya Central formen part de la cadena productiva del cotxe de combustió interna. També hi hem d’incloure els centres de tecnologia i les universitats. La UPC a Manresa (EPSEM) ofereix un grau en enginyeria de l’automoció com també ho fa la UVic-UCC al campus de Granollers. Com respondrà aquest clúster altament competitiu al canvi del cotxe tradicional a l’elèctric? Pensem que, amb diferència, la bateria elèctrica és el component més important del nou cotxe. És el responsable directe del 40% del valor afegit. I Àsia va molt per davant pel que fa a bateries. En fabrica el 80% del total mundial i controla el subministrament dels materials necessaris. Europa està molt lluny de liderar la tecnologia del model elèctric i només fabrica el 3% de les bateries a nivell mundial. En general, el cotxe elèctric redueix molt la complexitat mecànica respecte a un de combustió i, al costat de la bateria, el software es converteix en un factor diferenciador clau. Malgrat que pels usuaris un cotxe de combustió i un elèctric són assimilables al complir la mateixa funció, en termes productius són productes completament diferents. Per tant, el cotxe elèctric suposa una amenaça per un dels sectors més importants i tecnològicament avançats de la nostra economia. En canvi, el Corredor Mediterrani, aquest tren de mercaderies d’ample internacional que hauria de connectar l’arc mediterrani amb els mercats europeus, és una clara oportunitat que acumula anys i anys de retards. És una infraestructura amb rendibilitat econòmica positiva que també contribueix a la disminució de la contaminació. Només un 4% de les mercaderies que circulen per Espanya ho fan amb tren, davant del 18% de la mitjana europea. Per què, aleshores, aquest contrast per accelerar l’adveniment del cotxe elèctric mentre s’endarrereix sine die la inauguració del Corredor Mediterrani?

El Corredor Mediterrani

Novembre 24, 2021 1 comentari
El Corredor Mediterráneo al detalle – Geotren

La famosa expressió de Miguel de Unamuno (¡Que inventen ellos!) ha passat a integrar-se a l’ideari més ranci i improductiu de l’estereotip nacional espanyol. És un reconeixement explícit de la marginalitat que tenen aquí la ciència i la tecnologia, així com del seu escàs ressò social. La inventiva hispànica és històricament molt baixa. Som molts els beneficiats per les classes de l’economista i historiador Jordi Nadal i Oller, mort ara farà un any, on desgranava el fracàs de la revolució industrial a Espanya. La manca d’innovació i d’esperit productiu tampoc es veu compensat per un afany de replicar o copiar els invents foranis. En els darrers anys, són els EUA qui lideren la recerca i el desenvolupament comercial de nombroses innovacions a nivell internacional, especialment tecnològiques, mentre que la liberalització d’economies asiàtiques com el Japó i Singapur, Corea del Sud i la Xina ha permès incorporar aquestes amb molta facilitat a la seva estructura productiva. I amb uns costos molt avantatjosos al no assumir ni les feixugues càrregues de la Seguretat Social ni les mediambientals, el sud-est asiàtic s’ha convertit en la fàbrica del món. Ocupant una favorable posició geogràfica a mig camí entre els que inventen i els que fabriquen, Espanya reivindica el dret a disposar de totes les comoditats i poder consumir amb els diners dels altres. Ni s’inventa ni es copia, però sí es demana consumir. Amb una despesa interior que supera la producció nacional, l’economia espanyola és addicta a l’endeutament. Per mantenir l’actual nivell de vida es depèn del finançament exterior.

Catalunya és un país pobre en recursos naturals i energia. Només ha pogut tirar endavant amb el comerç, a l’Edat Mitjana, i un model industrial molt particular als segles XIX i XX, fet sense carbó i aprofitant la força dels salts d’aigua dels rius Ter i Llobregat. Davant dels grans ports naturals de Marsella, Gènova i Nàpols, la costa catalana no disposa de cap gran badia similar que impulsi el comerç i l’economia. La seva posició estratègica però, a mig camí entre els EUA i la Xina, ha fet que el tràfic de contenidors dels ports de Barcelona i València superin els ports de França i Itàlia. La globalització prèvia a la pandèmia de la covid-19 ha retornat a la Mediterrània una importància històrica que havia perdut. L’any 2019, el PIB de Catalunya supera els 250.000 milions d’euros, mentre que les exportacions suposen el 30% del PIB, un dels percentatges més elevats d’Europa. Per articular territorialment aquesta realitat és bàsica una infraestructura com el Corredor Mediterrani. Cal disposar d’un tren de mercaderies i persones d’amplada internacional que connecti tot l’arc mediterrani, des d’Algeciras fins Portbou, amb els mercats de l’Europa central. Un trajecte tan natural i freqüentat, que els romans contemporanis de Juli Cèsar ja edificaren amb el nom de Via Augusta. Així com regions capdaventeres de l’economia italiana com la Llombardia, el Piemont i la Ligúria ja estan treballant per elaborar una estratègia logística comuna, l’arc mediterrani hauria de fer el mateix per disposar d’un sistema logístic compartit. Les exportacions agrícoles i industrials de Catalunya i el País Valencià, l’Aragó i també les Balears, haurien de pujar al tren, tot descongestionant carreteres i contribuint a lluitar contra el canvi climàtic.

Malauradament, el corredor mediterrani acumula molts anys de retard i en alguns trams les obres ni tan sols han començat. En total, només un 4% de les mercaderies que circulen per Espanya ho fan amb tren, davant del 18% de la mitjana europea. Les decisions en infraestructures dels dirigents polítics han estat pèssimes i s’han enfocat sempre cap a la centralització i la radialitat. S’ha donat prioritat a l’AVE, quan són molt més importants el tren de mercaderies o la mateixa xarxa ferroviària de rodalies, permanentment arraconada. L’AVE és una pèssima inversió, tant financera com social. Cap línia a Espanya és rendible. Tots els euros invertits ho són a fons perdut perquè no es recuperaran mai. I en algunes línies, fins i tot, s’han de subvencionar les despeses d’explotació ordinàries. Aquest tipus d’infraestructures tenen sentit econòmic quan vertebren territoris dinàmics i densament poblats en superfícies no massa grans. No és el cas d’Espanya, amb endarreriments crònics i població escassa. El que és una medalla pels polítics es converteix en una càrrega pels contribuents. En termes socials, la rendibilitat també és negativa perquè contribueix a agreujar les desigualtats socials. Les classes mitjanes i baixes suporten el cost, però més del 75% dels usuaris de l’AVE són persones amb renda elevada. Naturalment, entre els beneficiats hi hem de comptar també les empreses proveïdores i constructores, ben connectades políticament.

Anteriors ministres de Foment com Íñigo de la Serna o José Luis Ábalos insistien que el corredor mediterrani estaria a punt de revista. No ha estat així. El retard supera els 25 anys i els desequilibris es mantenen al territori més dinàmic de l’economia espanyola. El nou termini oficial d’inauguració és el 2026 i per a aquests efectes els pressupostos del proper any hi preveuen una inversió de 1.709 milions d’euros. A diferència de l’AVE, el corredor mediterrani sí presenta una anàlisi cost-benefici positiva, amb capacitat per vertebrar l’arc mediterrani amb Europa. Per suposat, també contribueix a la disminució de la contaminació ambiental i a la descarbonització de l’economia. El govern preveu que el corredor mediterrani sigui una realitat el 2026. Ja ho anirem veient. Si més no, d’aquí a cinc anys ens diran els motius del nou endarreriment al mateix temps que el govern prometrà invertir-hi una fabulosa xifra milionària que hauria de servir per reacabar la infraestructura en un futurible indeterminat.

El futur de les pensions

Novembre 16, 2021 1 comentari
El futuro de las pensiones: ¿te preocupa?

El Govern ha pactat aquesta setmana amb els sindicats, però sense la patronal, l’anomenat nou mecanisme d’equitat intergeneracional que preveu una aportació addicional de 0,6 punts percentuals en les cotitzacions a la Seguretat Social a partir del 2023 per sostenir l’increment de la despesa en pensions. D’aquest nou increment de les càrregues a la contractació el 0,5% anirà a càrrec de l’empresa i el 0,1% a càrrec del treballador. Tot, però, en darrer terme, i convé no oblidar-ho, prové del valor aportat pel treballador i es resta d’un salari brut total que podria arribar a cobrar íntegrament, però que no ho fa, perquè l’efecte conjunt de tots els impostos i cotitzacions a pagar retallen substancialment el salari net que arribarà finalment a la seva butxaca. És una nova mesura adoptada pel govern que té a veure amb la (in)sostenibilitat del sistema de pensions a llarg termini. A més de l’increment de les cotitzacions, l’executiu també ha suggerit altres mesures punitives que van en la mateixa línia. Entre elles, la prohibició que els autònoms escullin la seva base de cotització, obligant-los a cotitzar en funció dels seus ingressos reals, cosa que per a molts implicarà una forta pujada dels pagaments mensuals. L’allargament del període de còmput de la base reguladora, que podria comportar una minoració en les pensions superior al 5% si es prenen els últims 35 anys. I també treure el topall de les cotitzacions màximes a pagar sense incrementar les pensions màximes a cobrar, rebregant així el caràcter contributiu del sistema.

Seran aquestes mesures definitives? Podrem dormir tranquils a partir d’ara amb la seguretat que cobrarem la jubilació a la nostra vellesa? No. I és que el govern parteix d’un doble supòsit: d’una banda, que durant les properes tres dècades entraran al nostre país 10 milions d’immigrants productius que impulsaran a l’alça la nostra activitat econòmica i també els ingressos de la Seguretat Social. I, de l’altra, que durant les properes tres dècades ens aproximarem a una situació de plena ocupació. Quelcom que Espanya, el regne de l’atur perpetu, no ha conegut en tota la seva història. Si entren menys immigrants, o si els que entren no s’integren adequadament en el sistema social i productiu; si no aconseguim la plena ocupació, o si la productivitat no evoluciona positivament i continuem perdent estrepitosament productivitat total dels factors, aleshores seran necessàries retallades encara més intenses.

Un sistema de pensions com el d’Espanya és piramidal i només funciona quan entren més cotitzants a pagar per cada jubilat que abandona el mercat laboral. En dades actuals, hi ha 8,9 milions de pensionistes, però el número total de pensions a pagar és de 9,88 (es pot compatibilitzar, per exemple, la pensió de jubilació amb la de viduïtat). En canvi, el número d’ocupats és de només 20 milions. Per tant, 2 treballadors contribueixen al pagament d’1 pensió. L’aritmètica demogràfica ha de considerar 3 variables clau: la fecunditat, l’esperança de vida i els fluxos migratoris. Les projeccions són que la fecunditat a Espanya continuï sota mínims i que l’esperança de vida creixi un any per dècada. El creixement vegetatiu és ara mateix negatiu. Les defuncions del 2019 varen ser 420.000, superiors als 360.000 naixements. Aquest saldo negatiu de 60.000 persones per any és una tendència que continuarà en el futur amb molta seguretat, donat que el declivi de la natalitat és difícil de revertir. Un de cada tres espanyols tindrà més de 65 anys el 2050. La taxa de dependència, que és la proporció entre la població dependent i la població en edat de treballar, augmentarà del 54% actual al 90% (segons l’AIReF) o 80% (segons l’INE). L’esperança de vida es situaria en els 84 anys pels homes i els 90 anys per les dones.

Qualsevol increment de la població descansa sobre el supòsit de l’arribada massiva d’immigrants. Però aquest és un tema delicat i difícil de precisar. En primer lloc, perquè depèn de les circumstàncies econòmiques del país. Després de la crisi de 2008, el saldo migratori d’Espanya amb l’exterior ha estat negatiu fins el 2014. Si l’estancament actual perdura, la hipòtesi feta per l’INE d’un flux migratori net superior a 250.000 persones anuals perd tota credibilitat. A més, els moviments migratoris han d’adequar-se a les possibilitats reals d’integració dels immigrants en les estructures socials, econòmiques i culturals del país d’arribada. La manca d’assimilació no faria més que agreujar una dinàmica molt perillosa. Els canvis en les pautes del turisme i els serveis de baix valor afegit dificulten l’encaix de la mà d’obra poc qualificada. Alguns sous són tan baixos que no arriben a costejar els serveis públics utilitzats. Per altra banda, l’anunci d’una renda bàsica garantida, com ha promès Emmanuel Macron a França pels ni-nis, és una mesura de crida, però profundament demagògica i irresponsable que erosiona la fibra moral i productiva de la societat al desincentivar la formació de capital humà i el treball.

El model de pensions de repartiment se sol comparar amb un esquema Ponzi, el cèlebre mecanisme fraudulent pel qual els nous cotitzants paguen els rendiments dels pensionistes. La piràmide es pot esfondrar per l’absència de noves aportacions o per una excessiva generositat del sistema. L’arribada imminent de fortes tempestes amenaça seriosament l’estabilitat d’aquesta estructura.

Desabastiment

Coronavirus: El desabastecimiento llega a los supermercados británicos

Els problemes a la cadena de subministraments estan provocant una escassetat de productes de tot tipus. A poques setmanes d’iniciar el període nadalenc, amb un consum tradicionalment elevat, ens podríem preguntar si hi haurà escassetat i restriccions d’oferta. Amb la reactivació de l’activitat econòmica i la millora de les dades de la pandèmia, es produeix una forta demanda de subministraments i components als que l’oferta no pot donar una resposta immediata. Com a conseqüència, molts productes escassegen i els seus preus es disparen. És el cas dels microxips, omnipresents a tots els productes electrònics d’us diari, i passa el mateix amb el preu del gas, amb metalls com l’acer, l’alumini o el coure, els plàstics i la fusta, o fins i tot amb el vidre i el cartró d’embalar. Davant d’aquest increïble desabastiment global, la gran pregunta és si el desacoblament entre l’oferta i la demanda durarà gaire i amb quina intensitat. Ens quedarem sense regals per Nadal? 

En clau empresarial, aquesta crisi de subministraments qüestiona la pràctica de gestió d’algunes empreses coneguda com a JIT (Just in Time), amb la qual les companyies proporcionen les existències estrictament necessàries perquè tant les matèries primeres com els productes acabats arribin a destí just quan es requereixin, augmentant la productivitat i gastant el mínim possible en inventaris. Ara, no tenir estoc deixa l’empresa sense marge de reacció. L’optimista pràctica japonesa dels anys 90, en un entorn geopolític complicat,  s’aplica cada vegada menys. De fet, s’està passant acceleradament de no voler existències al magatzem a desitjar l’aprovisionament a mans plenes per evitar la ruptura d’estocs. Estem transformant el Just in Time, per tant, en el Just in Case. 

Per entendre el que està passant a la cadena productiva global cal diferenciar els factors d’oferta i els de demanda. Pel cantó de l’oferta, tots els productes informàtics i d’electrònica de consum bàsics com un ordinador o un videojoc contenen xips. Un cotxe de combustió interna, ara gravat amb un nou impost a l’emissió de CO2 per la voracitat fiscal insaciable de les nostres autoritats, pot dur incorporats 1.500 xips i un cotxe elèctric més del doble. I l’oferta, amb productors principals com Taiwan patint una sequera important (per a la producció de xips necessiten més de 63.000 tonelades diàries d’aigua), no respon al mateix ritme. Tot plegat fa que molts productors d’automòbils, com la Seat, hagin hagut de tancar torns de producció. 

En segon lloc, els monopolis redueixen la producció i encareixen els preus. I tenim monopolis a tot arreu. Per exemple, els nòlits s’han multiplicat per 10. I és que 5 empreses (la italiana MSC, la danesa Maersk, la francesa CMA CGM, la taiwanesa Evergreen i la xinesa Cosco) controlen el comerç marítim i mouen milions de contenidors en els seus vaixells. I què dir d’Espanya, on costa trobar un sector que no estigui en mans d’oligopolis o monopolis. La manca de competència restringeix la producció i provoca inflació. En ports com els dels EUA, la creixent sindicalització dels treballadors portuaris alenteix les operacions de càrrega i descàrrega. El pla 24/7 de Biden (treballar ininterrompudament 24 hores al dia i 7 dies a la setmana) no solventarà el problema de fons. Com a molt disminuirà la cua de vaixells esperant entrar al port per descarregar, però traslladarà el problema a un altre punt de la cadena logística com és la manca de camioners o de magatzems. 

Un altre factor d’oferta que dificulta la resposta de la producció són les restriccions imposades per alguns governs a l’extracció de minerals contaminants, especialment el carbó. Un automòbil tradicional, amb motor de combustió, requereix per a la seva fabricació de 30 kg de minerals, destacant el coure i manganès. Un cotxe elèctric en necessita set vegades més. Molt més coure i manganès, però també, d’acord a l’Agència Internacional de l’Energia, de més liti, níquel, cobalt, zinc i grafit. És clar que la transició accelerada del cotxe de gasolina a l’elèctric tensiona l’explotació dels recursos miners. Si, a sobre, alguns polítics, com és el cas a Colòmbia, obstaculitzen l’activitat minera, no és d’estranyar la manca de subministraments bàsics i les dificultats per produir productes de primera necessitat. 

Pel que fa a la demanda, els governs han gastat milions d’euros durant la pandèmia. Els subsidis i les ajudes poden tenir sentit en una aturada dictada per les pròpies autoritats durant la pandèmia. No cal oblidar que altres països, sense patir els salvatges confinaments decretats a Espanya l’any passat i no tancant totalment l’activitat productiva, acrediten resultats molt millors tant en l’àmbit sanitari com en l’econòmic. Però els subsidis s’han de saber gestionar. El seu ús i abús debilita la fibra productiva i moral de la societat, acostumant la població al mannà de l’Estat. Emmanuel Macron ha promès 500 euros mensuals a tots els ni-nis francesos que ni estudien ni treballen. És una mesura molt irresponsable i demagògica que desincentiva la formació i el treball productiu alhora que estimula el consum. Exactament tot el contrari del que ara necessitem. L’estímul artificial de la demanda i les traves a l’activitat empresarial creen tensions inflacionistes i accentuen els problemes de subministrament.  

Escenaris inflacionistes

La inflación de la eurozona sube al 4,1% en octubre pero se mantiene lejos  del IPC desmadrado de España


Les últimes dades publicades per l’INE estimen que la inflació anual és del 5,5%. Aquest IPC suposa el nivell més alt dels darrers 30 anys, confirmant-se l’escenari inflacionista. L’IPC és l’indicador més utilitzat per mesurar la inflació i registra el cost d’un cistell de mercat que incorpora béns i serveis que consumeix una família mitjana representativa, ponderats segons la seva importància en el consum familiar. Per tant, el cost de la vida està incrementant notablement alhora que es revisen a la baixa les dades de creixement. Espanya ha patit la rebaixa més gran en les estimacions de creixement de l’FMI de tot Europa; també el Banc d’Espanya i l’Airef o Funcas i el servei d’estudis del BBVA resten força al rebot postpandèmic. Encara és d’hora per poder certificar la temuda estanflació, on coexisteixen l’estancament i la inflació, però la realitat no convida a l’optimisme. L’única dada positiva és la d’ocupació, amb un nombre de treballadors ocupats que retorna als nivells prepandèmics de 20 milions, però l’inconvenient és que aquesta dada no és real a l’incloure en el total els ERTEs que estan a casa i no treballen. Si es resten dels treballadors amb ocupació les 240.000 persones en ERTE i una xifra similar corresponent a tota l’ocupació pública creada amb la crisi de la covid-19, les xifres resultants continuen estant per sota de les aconseguides el 2019. Per tant, Espanya presenta una inflació elevada, un creixement menor a l’esperat i un nombre total d’hores treballades que no arriba al nivell prepandèmic.

Una inflació a l’alça en un context de debilitat econòmica clara és un greu problema per a l’economia. Els salaris perden poder adquisitiu, les empreses són menys competitives i la sostenibilitat dels comptes públics es veu encara més compromesa i amenaçada. Tres són els escenaris inflacionistes que es presenten a partir d’ara. El primer i més desitjable, perquè seria el menys greu, és el de la inflació conjuntural o transitòria. Sabem que actualment hi ha problemes en el subministrament de gas i petroli, també de carbó, fet que encareix els costos de l’energia. Les primes a l’emissió de CO2 en territori europeu també hi ajuden. La dificultat per mantenir la producció requerida de semiconductors alenteix i encareix també la producció de productes tan bàsics com automòbils, electrodomèstics, ordinadors o dispositius mèdics. Els costos del transport marítim continuen pujant. Els nòlits s’han multiplicat per set, les grans navilieres han reduït vaixells i tot contribueix a la pressió alcista en els preus de les mercaderies, inclosos minerals com l’alumini i l’acer o productes com la fusta i el cartró per embalar. Els nostres dirigents però, sempre amatents a edulcorar la realitat, ens tranquil·litzen dient que aquests problemes seran transitoris i que els colls d’ampolla es superaran en terminis raonables, retornant ràpidament a la normalitat anterior.

El segon escenari, més greu i preocupant, reconeix que aquests desequilibris no seran temporals ni es deuen només a la reactivació de l’activitat econòmica que segueix a l’aixecament dels confinaments. Alerten que els Bancs Centrals, durant la pandèmia, han fabricat una ingent quantitat de moneda que es filtra a l’economia real i que els governs utilitzen per estimular artificialment la demanda. Per tant, els colls d’ampolla productius no es deuen només a les dificultats d’oferta, sinó especialment a l’excés de demanda i a les polítiques hiperexpansives promogudes des de fa temps. La inflació tindria aquí un carácter més estructural i permanent. L’increment sostingut dels preus erosionaria el poder adquisitiu dels salaris i es traslladaria a les negociacions col·lectives entre sindicats i patronal. Les expectatives inflacionistes serien anticipades pels agents econòmics retroalimentant una perillosa escalada de preus i salaris. Aquest escenari seria similar al de la dècada de 1970. Els Bancs Centrals es veurien obligats a pujar els tipus d’interès per aturar la inflació, sorprenent a empreses i governs hiperendeutats que no podrien pagar ni els interessos. Els confiats governants que pensaven que l’endeutament incontrolat a interessos zero duraria per sempre es veurien obligats a declarar la fallida de l’estat i a retallar dràsticament serveis públics com la sanitat, l’educació o les pensions de jubilació per afrontar el pagament del servei del deute.

I el tercer escenari, el pitjor, seria la pèrdua de confiança en el diner públic imposat per les autoritats. Fins ara, els excessos d’oferta monetària dels bancs emissors s’han vist contrarestats per l’increment de la demanda monetària de famílies i empreses. Mantenir estalviats uns calerons per si les circumstàncies empitjoren contribueix a frenar la inflació. Els diners guardats no es dediquen al consum, no circulen de mà en mà i contenen la pujada dels preus. Però, què passaria si la societat perdés la confiança en la independència dels bancs centrals? Què passaria si tothom tingués clar que els polítics monetitzaran qualsevol política econòmica? Que la demanda monetària s’enfonsaria. Ningú acceptaria una moneda que perd valor cada dia que passa. Una oferta monetària descontrolada i l’esfondrament de la demanda ens abocaria a la hiperinflació. Aquest és l’escenari apocalíptic que va viure Alemanya el 1923, portant Hitler al poder i precipitant la Segona Guerra Mundial. Esperem haver après els errors del passat per no tornar-los a repetir.  

Regulació inadequada

Barcelona, la ciudad con vivienda más cara de España

El Consell de Ministres ha aprovat aquest dimarts l’avantprojecte de la Llei de Vivenda. Certament, el mercat immobiliari presenta senyals preocupants que reclamen una resposta normativa adequada. El preu del metre quadrat de lloguer entre 2015 i 2018 ha crescut de mitjana un 30% a les ciutats espanyoles, molt per sobre de la renda per persona. Per facilitar l’accés a la vivenda, el marc normatiu elaborat pel govern utilitza el control dels lloguers i les penalitzacions fiscals als propietaris dels pisos desocupats. L’anàlisi econòmica ens indica que aquestes mesures són errònies i contraproduents. El control dels preus a les zones tensionades només servirà per agreujar el problema inicial. S’aplicarà a persones jurídiques propietàries de més de 10 vivendes en llocs on els lloguers a pagar superin el 30% dels ingressos familiars i on els lloguers mitjans creixin més de cinc punts per sobre de la inflació. La declaració de zona tensionada es deixa a criteri de cada Comunitat Autònoma.

Com diem, el control del preu dels lloguers no és una bona mesura per fer accessible la vivenda a les persones més desfavorides. Quan el que cal és incrementar el parc d’habitatges, la limitació dels ingressos del propietari suposa un desincentiu inevitable per a l’oferta, que es tradueix en menor inversió en nous habitatges, així com també en la no rehabilitació i manteniment dels existents. Els efectes experimentats en altres ciutats són molt clars. L’oferta de pisos de lloguer s’ha reduït un 15% a París i San Francisco. A més, el necessari increment de l’oferta de pisos escapa de les zones tensionades per localitzar-se a llocs no regulats, mentre que el deteriorament es va acumulant a les vivendes intervingudes. És lògic. Al propietari li retallen els lloguers cobrats, mentre que les despeses de manteniment i els impostos continuen pujant. Amb el temps, una ciutat amb rendes immobiliàries controlades no es distingeix, pel mal estat dels habitatges, d’un nucli bombardejat en un conflicte bèl·lic. La decisió de zones tensionades tindrà també elements arbitraris i injustos, afavorint algunes famílies benestants amb lloguers congelats i viceversa. I és que les persones de rendes mitjanes podrien estratègicament mudar-se a zones tensionades per gaudir de lloguers més assequibles. I això pot acabar expulsant els llogaters més vulnerables i de rendes baixes, quan els propietaris prefereixin signar el contracte amb persones de més poder adquisitiu.

El govern ha plantejat també una ajuda per als joves emancipats amb rendes anuals inferiors a 23.700 euros. Aquesta mesura és millor que el control de lloguers, però presenta dos problemes importants. El primer és que no té dotació pressupostària. Per tant, es tracta d’una nova promesa populista, que busca guanyar-se el col·lectiu jove, però que té una concreció molt incerta. El segon problema és que aquesta ajuda, en un percentatge que pot arribar a superar el 50%, es trasllada als preus dels lloguers encarint-los encara més. Una altra mesura fiscal proposada consisteix en un recàrrec a l’Impost de Béns Immobles (IBI) del 150% per a habitatges buits per un període superior als dos anys sense causa justificada. Aquest recàrrec impositiu és criticable almenys per dos motius. El primer és que, en termes quantitatius, són poques les vivendes desocupades a les grans ciutats. Això restaria eficàcia a la mesura i faria que el preu dels lloguers gairebé no baixés. El segon motiu té a veure amb la manca d’equitat. Hisenda ja grava les vivendes buides amb un altre impost. L’IRPF obliga a tributar per rendes imputades els immobles que estan desocupats. Per tant, es tracta d’un cas de doble imposició fiscal que porta a pagar dues vegades per un mateix concepte.

Una altra mesura que contempla el govern és l’augment d’oferta d’habitatge públic, especialment en règim de lloguer social. Es proposa reservar un 30% de les noves promocions per habitatge protegit (15% per a la venda i 15% per a lloguer). L’efecte no desitjat d’aquesta mesura és que les constructores deixarien d’ingressar un percentatge del valor de mercat de les noves promocions, fet que reduiria l’oferta total d’habitatges o faria augmentar el preu de l’habitatge lliure. I de nou, com en el cas de la penalització fiscal de les vivendes buides, l’efecte quantitatiu seria molt limitat. Agafant dades oficials, en el quinquenni 2015-2019 es varen construir 290.000 vivendes. Si la quota del 30% hagués estat en vigor, l’increment de noves vivendes de lloguer social hagués suposat un insignificant 0,2%.

En definitiva, la nova llei no resoldrà els greus desequilibris del mercat immobiliari. Com en tot mercat, l’oferta i la demanda són determinants per entendre la realitat. I si volem una reducció permanent dels preus, l’oferta ha d’augmentar. Pel cantó de la demanda, la introducció de complements salarials o l’ampliació de l’ingrés mínim serien mecanismes redistributius vàlids a curt termini per millorar l’accés a la vivenda. En canvi, la proposta del govern no incideix ni en l’oferta ni en la demanda, sinó en la regulació del preu dels lloguers i la penalització fiscal dels propietaris. Es tracta, per tant, d’una regulació de la vivenda inadequada.

Prohibir o regular

El Barrio Rojo de Amsterdam | Amsterdam.info

El president del govern Pedro Sánchez s’ha compromès davant la nova direcció del partit socialista a abolir la prostitució. És un dels 35 compromisos amb els que es presenta a les properes eleccions. Com en el model suec, el PSOE defensa la prohibició de la prostitució mitjançant dures sancions aplicades als clients d’aquests serveis. A Espanya existeix un buit legal sobre la prostitució. Igual que a França. No es considera delicte, no és il·legal, però tampoc està regulada com una activitat legal. És un cas similar al del consum de cànnabis. I ningú, sigui d’esquerres o de dretes, vol aparèixer com un defensor de proxenetes, dels propietaris de cases d’alcavoteria o dels fumadors d’haixix. Curiosament, els col·lectius de prostitutes (i també prostituts, malgrat ser minoritaris) són els únics que s’oposen a una normativa que teòricament busca protegir les persones que es dediquen a un dels oficis més antics del món, però que a la pràctica les situa fora de la legalitat. Així que, si finalment es presenta una llei al Congrés de Diputats en aquesta línia, el més probable és que s’aprovi. De la mateixa manera com s’ha refusat el consum terapèutic del cànnabis amb prescripció mèdica. De totes maneres, les estadístiques són tossudes i ens recorden que una cosa és la prohibició legal i una altra, completament diferent, la realitat. Espanya destaca com un dels estats més consumidors de marihuana amb un 30% dels ciutadans que admeten haver-la provat alguna vegada. Espanya també lidera el consum de cocaïna a la UE, amb un consum que multiplica per 5 la mitjana europea.

El model de referència del govern espanyol, com diem, és el de Suècia. El país escandinau prohibeix aquest tipus d’intercanvis sexuals des del 2000, penalitzant els clients amb fortes multes i també, en certs casos, amb la presó. Els resultats, però, no han estat els desitjats. La il·legalitat dispara els costos de l’actividad i redueix la demanda. Però els intercanvis sexuals es traslladen al mercat negre, operant fora del marc legal. La prima de risc encareix el preu dels serveis, fet que estimula encara més l’oferta, que reapareix en diferents establiments sota denominacions pintoresques. La prohibició d’aquesta activitat fa més difícil la negociació amb el client i dificulta les denúncies per abusos per por a les conseqüències penals. La pràctica de la prostitució al marge dels límits legals comporta tot un seguit d’externalitats negatives o costos que recauen sobre la societat. Seria el cas de la propagació de les malalties venèries, la violència i abusos comesos contra les prostitutes, la pèrdua de valor i la degradació dels barris on es practica, i tota l’activitat delictiva perpetrada per grups criminals que extorsionen les víctimes. És clar que tothom vol reduir o eliminar aquests greus problemes. El que ja no és tan evident és que això s’aconsegueixi amb la simple prohibició. I tampoc té massa sentit posar en un mateix sac la prostitució al carrer, les acompanyants de luxe, els bordells o els domicilis particulars.

Un model alternatiu és el d’Holanda o Alemanya, on aquest tipus de serveis estan legalitzats i regulats. Aquí les activitats sexuals remunerades són considerades una activitat econòmica. El reconeixement legal de la prostitució comporta una sèrie de drets i obligacions. Les treballadores d’aquest sector han de cotitzar a la Seguretat Social, tenint dret al subsidi d’atur, a cobrar per malaltia i jubilació. La regulació disminueix l’estigma social de la prostitució, facilitant la inserció social d’aquest col·lectiu i reduint la marginalitat. També és interessant el cas de Rhode Island, un dels estats de la costa est dels EUA. Durant 30 anys, entre 1980 i 2009, va despenalitzar la prostitució que es produïa a l’interior dels locals. Els resultats, com eren d’esperar, varen ser un augment del nombre de serveis de prostitució oferts online per Internet i la disminució dels preus. Però, a més, es va observar una acusada disminució dels delictes sexuals. D’unes 40 violacions per cada 100.000 habitants es va passar a menys de 27. Una reducció, per tant, superior al 30%. A més de reduir-se el nombre de violacions, també va disminuir la transmissió de les malalties venèries o de transmissió sexual. Els casos de gonorrea van baixar a Rhode Island al voltant d’un 40%. En aquest cas, la despenalització de la prostitució en locals hauria permès un millor control de la salut de les prostitutes, millorant notablement la situació en què es trobaven quan la pràctica era il·legal.

De manera similar, l’obertura de zones o barris de lliure intercanvi sexual a Holanda va comportar un augment del nombre d’aquests serveis, però una disminució d’entre el 30 i 40% dels casos d’abusos sexuals i de les violacions a la zona. També varen disminuir el nombre de crims relacionats amb el tràfic de drogues. A Nova Zelanda, un altre país que ha legalitzat aquestes pràctiques, hi ha casos de prostitutes que han denunciat els propietaris de bordells davant els tribunals, guanyant el cas. La major facilitat de denúncia és un argument dissuasiu a favor de la legalització. Naturalment, que una activitat sigui legal no pressuposa que sigui desitjable. La legalització és perfectament compatible amb la crítica moral o la reprovació social. 

El retorn de la inflació

La inflación en España superó en junio por tres décimas la media de la UE y  en seis la de la zona euro | Solidaridad Digital


La inflació, amb les últimes dades publicades aquest dijous per l’Institut Nacional d’Estadística, ja és del 4% interanual. La mateixa xifra que els EUA, una vegada descomptats els components més volàtils com el preu de l’energia i els aliments. Són els registres d’increments de preu més elevats des de la gran recessió del 2008 i una amenaça econòmica més que se suma a un moment extremadament delicat. Els preus rècord de l’electricitat es consoliden quan encara no ha arribat el fred ni hem engegat la calefacció. Les autoritats, en un intent de treure ferro a la situació, addueixen colls d’ampolla transitoris en la producció i problemes circumstancials en els subministraments. Ens diuen que, estant la pandèmia en vies de superació, la demanda torna a créixer amb força i que l’oferta no és capaç de donar una resposta satisfactòria al mateix nivell. És aquesta la realitat? O és aquesta tota la realitat? Perquè una mitja veritat porta implícita una mentida que pot ser perillosa. Fa temps que estem acostumats a taxes d’inflació molt baixes. De fet, els governs han posat més èmfasi fins ara en el fantasma de la deflació que en la inflació. Ens hem de tornar a preocupar de la inflació?

Els bancs centrals porten molt de temps adquirint deute públic dels estats i finançant incondicionalment les seves polítiques fiscals irresponsablement expansives. L’acumulació de dèficits públics continuats i deutes descontrolats és una bomba latent que pot ser activada quan menys ho esperem. No vivim a la dècada feliç de 1990, amb una inflació baixa i estable, fiscalitat moderada i el ferm compromís dels bancs centrals de pujar els tipus d’interès per complir els objectius d’inflació. En el nostre món turbulent on tot és incert s’estan qüestionant les més bàsiques relacions de causalitat de l’economia. Alguns han interpretat que els economistes guardonats amb el Nobel d’aquest any desmenteixen que la pujada del salari mínim tingui efectes negatius sobre l’ocupació. I ningú sembla recordar-se de Milton Friedman quan assegurava que “la inflació és sempre i a tot arreu un fenomen monetari”. Les autoritats passen de puntetes sobre la teoria quantitativa del diner i el BCE abandona fins i tot el seu objectiu de mantenir la inflació propera però per sota del 2% anual al conjunt de la zona euro i adopta un criteri més lax d’assolir un 2% a mitjà termini.

Actualment hi ha problemes en el subministrament de semiconductors, bàsics en la fabricació de xips. I la nostra vida depèn dels xips per fer funcionar electrodomèstics i automòbils, ordinadors i dispositius mèdics. El seu preu s’ha encarit, com ho ha fet el petroli i el gas, la tona de CO2 i la factura de la llum. Els costos del transport marítim també han pujat. Els nòlits s’han multiplicat per un factor de set i les grans navilieres han reduït vaixells amb l’aturada forçada per la covid-19. El tancament d’alguns ports asiàtics davant l’increment de treballadors infectats per coronavirus també contribueix a la pressió alcista en els preus de les mercaderies. Però més enllà de la influència d’aquests factors de l’economia real sobre la inflació, cal considerar també els factors monetaris. Aquests darrers són més perillosos i determinants a mitjà termini. Ens referim a la resposta concertada dels bancs mundials davant la pandèmia i a la gran expansió monetària que ha permès finançar el deute dels estats. L’increment de l’oferta monetària fa que una gran quantitat de diners persegueixi ara mateix una producció de béns que lentament intenta recuperar el ritme prepandèmic. Aquesta inflació d’origen monetari ens hauria de preocupar molt més que l’anterior. El consum, estimulat per polítiques expansives de despesa, genera tensions inflacionistes. Una cosa és que la despesa agregada superi momentàniament la producció i, una altra, molt més perillosa, que l’oferta monetària excedeixi permanentment la demanda monetària. A més, hi ha el risc que la pèrdua de valor dels diners i la manca de credibilitat de les institucions es traslladi a un decrement de la demanda monetària que acceleri la pèrdua de valor de la moneda i descontroli l’increment de preus.

Després d’una època on la globalització i la demografia han exercit una pressió sobre els preus a la baixa, el món podria estar entrant en un canvi d’etapa. L’augment de la despesa sanitària en societats creixentment envellides, la tendència al retrocés de la globalització, les interrupcions de la cadena de subministraments i les relocalitzacions d’empreses a països amb costos més elevats són tots factors marcadament inflacionistes. En aquestes circumstàncies, els salaris també podrien augmentar. Tot plegat fa que patim el risc de tornar a la dècada de 1970, una era d’estanflació marcada per inflació elevada, estancament i atur, amb polítiques fiscals massa laxes i una política monetària excessivament expansiva. Els interessos hauran de pujar per recuperar la normalitat perduda. I aquí és on sorprendrà uns agents econòmics hiperendeutats i excessivament confiats en no haver de retornar el deute ni pagar interessos. Una confiança infundada que pot donar lloc al plor i el cruixir de dents. 

L’or provinent d’Amèrica

La indumentaria del conquistador de América, de la elegancia al desaliño |  ICON | EL PAÍS

Els economistes Daron Acemoglu, professor del Massachusetts Institute of Technology, i James A. Robinson, professor de la Universitat de Harvard, van tenir un notable èxit amb la publicació del llibre Per què fracassen les nacions? Com el seu títol indica, els autors analitzen els motius que porten a uns països a prosperar i altres, en canvi, no. La principal tesi del llibre és que la prosperitat o la pobresa d’un país depèn de les institucions que el regeixen. No hem de buscar les causes de les divergències econòmiques en la geografia, la climatologia, la religió o la cultura, sinó en l’existència d’institucions inclusives que siguin respectuoses amb el dret de propietat privada, garanteixin la separació de poders efectiva i possibilitin el funcionament d’una economia de lliure mercat. Unes institucions que permetin a la majoria dels ciutadans desenvolupar el seu talent, promovent la innovació i la inversió. Pel contrari, les societats que desenvolupen unes elits extractives que es confabulen i conxorxen amb la classe política amb l’únic objectiu d’aconseguir privilegis sobre el conjunt de la població, aniran a la deriva per arribar finalment a la pobresa i la marginalitat.

A dos dies de recordar un any més el descobriment d’Amèrica per Cristòfol Colom, cal enquadrar clarament el model d’explotació castellà del Nou Món en el model extractiu i no pas en l’inclusiu. Els conqueridors castellans, doncs cal recordar que la Corona Catalanoaragonesa va quedar exclosa dels intercanvis amb Amèrica fins el decret liberalitzador de Carles III l’any 1778, buscaven trobar i explotar les riqueses minerals i naturals de les civilitzacions asteca, inca i maia. Donat que els castellans eren poc nombrosos en número, van idear una institució anomenada encomienda. Era un sistema d’esclavatge encobert que permetia que el conqueridor espanyol o encomendero rebés l’assignació d’un nombre d’indígenes perquè treballessin per a ell a les mines o en serveis domèstics. A canvi de fer treballs forçats per als conqueridors, dones i nens inclosos, els espanyols els instruirien en la seva llengua, cultura i religió. Per extreure la plata de les mines de Zacatecas o el mercuri de Huancavelica, els espanyols feien servir nens de curta edat per grapejar i furgar dins les estretes galeries subterrànies. La mortalitat era tan elevada que els pares dels infants optaven per la mutilació i els discapacitaven pel treball abans d’entregar-los a una mort segura i ràpida. Les mines de Potosí, a 4.000 metres d’altura i sobre un altiplà desolat, varen augmentar la seva població d’uns 12.000 habitants a 160.000 l’any 1610. Amb l’esgotament de la plata, però, començarà un llarg declivi que dura fins avui en dia.

Mentre els conqueridors dormien a palau, milers d’indígenes eren forçats a produir els productes necessaris per a subsistir, i a extreure l’or i la plata que transportaven a Espanya com a botí de conquesta. Aquest sistema iniciat per Hernán Cortés a Mèxic va ser ràpidament copiat per la resta de conqueridors espanyols. El religiós dominicà Bartolomé de las Casas va escriure un llibret titulat Brevísima relación de la destrucción de las Indias on relatava els abusos comesos amb els indígenes. Les institucions que els espanyols van implementar a l’Amèrica Llatina són, per tant, purament extractives. A una banda hi ha els conqueridors espanyols i les elits locals, ben connectades políticament, que viuen de l’explotació de les masses. A l’altra banda milions de serfs resten explotats en condicions infrahumanes. Amb l’expulsió dels espanyols durant el segle XIX, el sistema continuarà sense massa reformes. Les lluites, assassinats, cops d’estat, guerres internes i rebel·lions entre els seus descendents seran constants per mantenir els privilegis i no formar part dels explotats. No es premia el mèrit ni el treball, sinó la pertinença a les elits. No es viu millor sent empresari ni inventor, sinó ocupant el poder o vora l’escalf del poder. Per tant, els diferents grups s’enfrontaran de manera violenta per formar-ne part. I un cop tenen èxit i derroquen el dèspota de torn, ocupen el seu lloc i no tenen cap incentiu per canviar les coses. Així es perpetuen les institucions extractives fins els nostres dies. I així arribem a una Amèrica Llatina actual amb sistemes polítics disfuncionals, grans desigualtats socials i problemes econòmics estructurals.

Amb el descobriment d’Amèrica per Cristòfol Colom comença una primera globalització mundial marcadament eurocentrista. Quan l’imperi espanyol entri en decadència, els valors europeus i occidentals continuaran amb la gran expansió comercial holandesa del segle XVII i la revolució industrial anglesa que comença a finals del XVIII i es consolida en el XIX. Amb les tragèdies de les dues guerres mundials, el vell continent s’autodestrueix en el XX i cedeix el lideratge mundial als Estats Units. Ara Espanya ja no explota mines de metalls preciosos. La situació s’ha capgirat i necessita importar bona part dels recursos que consumeix, com tot el gas i el petroli. Sense massa béns per oferir a canvi, necessita de l’endeutament. Un endeutament crònic i creixent que donem per suposat. I aquesta dependència dels creditors externs és molt perillosa. Tant o més perillosa que la dependència que tenia Espanya de l’or provinent d’Amèrica.