Lliçons nòrdiques

Aquesta setmana s’han realitzat els exàmens de selectivitat que donen accés als estudis universitaris amb canvis mínims en el tipus d’examen.  El model educatiu futur és incert perquè la vigent LOMLOE o llei Celaá encara està en debat al Ministeri d’Educació i una possible victòria del PP a les properes eleccions generals pot suposar una nova llei orgànica més alineada amb el programa del partit popular. Recordem que Espanya se situa significativament per sota de la mitjana de la Unió Europea en comprensió lectora i altres indicadors educatius, fet que incideix molt negativament en el valor del capital humà i compromet encara més el futur de la nostra societat.  L’educació hauria de contribuir a la millora dels coneixements i habilitats de la força de treball, estimulant la productivitat i millorant el creixement econòmic. També les persones amb millor formació estan en disposició d’aconseguir innovacions i fer que s’estenguin per la societat. La bona educació és un fabulós mecanisme que contribueix simultàniament a l’eficiència econòmica i l’equitat social. La formació és clau pel funcionament de l’ascensor social i ha d’ajudar els sectors més desfavorits a sortir de la pobresa i marginació perquè promou la igualtat d’oportunitats. En negatiu, el fracàs de l’educació ens aboca a un futur amb menor nivell de vida però major desigualtat social, on només les elits podran pagar-se una formació de qualitat. La resta, atrapada dins els murs del seu gueto social, en quedarà exclosa.

Aquesta setmana hem conegut també que les escoles sueques fan marxa enrere en l’ús de les pantalles i tornen als llibres de text. Suècia va obtenir una puntuació de 544 en l’informe Pirls de comprensió lectora. La puntuació d’Espanya (i Catalunya), pèssima, va ser de només 521. La ministra d’educació sueca, Lotta Edholm, vol més llibres de text i menys hores de pantalla a les escoles. Els nòrdics acostumen a ser gent intel·ligent oberts a provar noves tècniques educatives. Ara bé, si l’experiment digital fracassa i els problemes ocasionats per les pantalles superen els seus avantatges, reconeixen l’error i rectifiquen. De manera similar, els suecs varen experimentar a les dècades dels 70 i 80 del segle XX els efectes de l’ultraintervencionisme estatal. Suècia va passar de ser un dels països amb menys càrregues fiscals a ser la nació desenvolupada amb més impostos. El sector públic es va expandir de manera espectacular. En un clima de rigidesa laboral, es van crear tota mena d’empreses públiques i es va plantejar que els sindicats es fessin amb el control de les empreses. Entre 1970 i 1990, l’ocupació privada amb prou feines va créixer mentre que l’ocupació pública es disparava fins a nivells insostenibles. Quan el país ja anava pel pedregar, les autoritats van rectificar liberalitzant el país. De manera similar, quan es demostra que l’abús de pantalles genera addicció, disminueix la capacitat d’atenció i dificulta el desenvolupament cognitiu, els suecs rectifiquen tornant als llibres de text.

Finlàndia és un altre país nòrdic que manté forts lligams amb Suècia. Els resultats educatius en comprensió lectora, matemàtiques i ciències varen ser excel·lents fins l’any 2000. A partir d’aquí, però, empitjoren. I donat que en aquest món no existeixen les casualitats fortuïtes, caldria esbrinar el perquè.  Una idea molt estesa és que els nens finlandesos no tenen que estudiar massa. A Finlàndia, el curs escolar és comparativament curt, amb poca càrrega lectiva i els estudiants tenen pocs deures. És el sistema “menys és més”. El nivell de qualificació dels docents és molt alt, com també ho és el reconeixement social. El sistema de selecció és molt rigorós i no regalen les oposicions només per acumular anys en situació d’interinatge. Metges, professors i pastors evangèlics són els referents de la societat finesa. Saben que per obtenir els millors estudiants calen els millors professors. El nivell d’assoliment màxim d’un estudiant està condicionat pel nivell del seu professor. Es pot aprendre a escriure amb qui fa faltes d’ortografia? Es pot aprendre a resoldre equacions amb qui no sap aritmètica? Pot ensenyar intel·ligència emocional qui està emocionalment desequilibrat? Es pot ensenyar allò que hom desconeix? És evident que no. I malgrat ser evident, convé no oblidar-lo.

El sistema educatiu finès va canviar a partir de 1985. Tal com expliquen els estudis de Gabriel H. Sahlgren i Catherine Haeck, fins els anys noranta el sistema educatiu estava centralitzat, el currículum nacional era normatiu, tots els professors feien pràctiques de formació i els llibres de text eren oficials. Aquest sistema tradicional impulsa l’educació finlandesa als primers llocs del rànquing mundial. Però la situació canvia a partir del 2000. Les noves metodologies, més centrades en l’aprenentatge actiu i menys en el coneixement estructurat, més en treballs col·laboratius d’esperit lúdic i menys en l’esforç personal, han empitjorat els resultats. En el darrer informe Pisa disponible de l’any 2018, Estònia supera Finlàndia en matemàtiques (523 vs. 507) i ciències (530 vs. 522). Els resultats d’Espanya són, respectivament, 481 i 483. I els de Catalunya, 490 i 489.

Finlàndia ja no és la superestrella educativa que fou en altres temps. Qui vol conèixer sistemes educatius d’èxit internacional, gairebé amb tota seguretat que no visitarà Helsinki, sinó Tallinn o Estocolm. Els planificadors educatius d’altres països, inclosa Catalunya, haurien de prende’n nota abans que sigui massa tard.

El pes de les pensions

Davant els mals resultats obtinguts pel PSOE a les eleccions municipals i autonòmiques del passat 28 de maig, Pedro Sánchez ha decidit avançar els comicis generals al proper 23 de juliol. Amb els barons del partit socialista en contra, que l’acusen de segrestar el partit, el president en funcions aspira a aglutinar el vot de les formacions comunistes a la seva esquerra i assegurar-se també el suport a Catalunya, que ha passat d’independentista a socialista. El cens electoral d’Espanya és de 36,5 milions i per guanyar es necessiten 10 milions de vots. Cal tenir en compte que 1 de cada 3 electors no vota (la taxa de participació és del 66%). Fa quatre anys, concretament, es varen registrar 24,3 milions de vots, que són els que es tenen en compte a l’hora de repartir-se els escons. Felipe González va aconseguir 10,1 milions de sufragis el 1982, José María Aznar 9,7 milions el 1996, i Rodríguez Zapatero 11,3 milions el 2008. Pedro Sánchez només va obtenir 6,8 milions de vots a les últimes eleccions, però les aliances amb els partits nacionalistes supliren la resta. 10 milions també és el nombre de pensions que es paguen a Espanya, corresponents a 9 milions de pensionistes. El pes social, polític i econòmic d’aquest col·lectiu, altament mobilitzat a les eleccions i molt actiu en la defensa dels seus drets, és enorme. Així entenem fàcilment, en clau electoral, la darrera revaloració de les pensions del 8,5% decretada per l’executiu socialista.

Mentre que el nombre de treballadors disminueix, el nombre de jubilats creix. I mentre que en els darrers 15 anys la pensió mitjana ha pujat el 60%, el salari mitjà només ho ha fet el 30%. Els nous jubilats del Règim General ja cobren una pensió mitjana de 2.060 euros en dotze pagues mensuals, molt superior al salari mínim i també al sou que cobren molts joves (i no tan joves). Per primera vegada, 400.000 pensionistes ingressen més de 3.000 euros mensuals. La despesa de l’Estat en pensions és, amb molta diferència, la més important i arriba a superar el 12% del PIB. Des de la crisi immobiliària del 2008, la Seguretat Social acredita dèficits anuals superiors a 20.000 milions, només maquillats amb grans desviacions pressupostàries. Si ens centrem en la piràmide poblacional d’Espanya, veiem que el percentatge de la població de 65 anys o més, que actualment és del 20%, passarà al 37% el 2050, xifra força superior a l’europea. Per tant, en un termini de 30 anys el pes dels pensionistes, ja molt elevat, pràcticament es duplica. L’esperança de vida a Espanya es troba dins de les més altes del món. I això és bo. En canvi, i això és dolent, l’índex de fecunditat de 1,2 fills per dona és, després de Malta, el més baix de la Unió Europea. Si l’any 1978 van néixer 680.000 infants a Espanya, ara ho fan menys de 340.000. La caiguda és del 50%.

La combinació d’una elevada esperança de vida amb una natalitat baixa amenaça severament la nostra societat i l’anomenat Estat del Benestar. El sobrepès dels pisos més alts de l’edifici, junt amb l’afebliment del fonament, apunta al col·lapse. Quan Franco establí el sistema de repartiment l’any 1964 hi havia 6 treballadors per cada jubilat; ara només són 2. I les projeccions demogràfiques estimen una proporció d’1 a 1 per l’any 2050. El PP va reformar les pensions l’any 2013 introduint un vincle automàtic entre la pensió a percebre i l’esperança de vida. És l’anomenat factor de sostenibilitat, basat en un paràmetre d’equitat intergeneracional i l’índex de revaloració de les pensions. Però aquesta reforma va ser derogada posteriorment pel govern socialista de Pedro Sánchez. Desconeixem encara què farà el líder popular Feijóo en matèria de pensions si fa bons els pronòstics i guanya les properes eleccions generals del 23 de juliol. Però reformes importants n’haurà de fer. Quan Bismarck va introduir aquest sistema a l’Alemanya de 1884, l’esperança de vida no arribava als 60 anys i la jubilació es fixava en els 65. Un gran negoci per l’Estat, que aprofità per fer caixa sense comprometre pagaments immediats a canvi. Un segle i mig després, l’edat jubilar a Espanya no ha variat massa, però sí que ho ha fet l’esperança de vida. Ens podem congratular d’arribar, i a voltes superar, els 83 anys.   

L’envelliment progressiu de la població dispara la despesa en pensions, però en un món de recursos finits això comporta necessàriament retallades en altres àmbits com l’educació. Dades recents mostren els preocupants dèficits en comprensió lectora dels estudiants. Cohorts delmades de nois i noies que no llegeixen i no entenen textos bàsics hauran de treballar, en el país que ostenta les taxes d’atur juvenil més altes d’Europa, en feines poc productives i mal remunerades per pagar les elevades pensions d’una població creixentment envellida. Les últimes generacions prou feines tenen per accedir al mercat laboral i encadenar contractes amb un sou que els permeti viure. És virtualment impossible poder pagar moltes pensions d’import elevat amb treballs improductius i poc qualificats. Per a poder cobrar les pensions de Dinamarca són necessàries una ocupació i productivitat tan altes com les del país nòrdic. El contrari seria autoenganyar-nos.  

(De)formació digital

L’Estudi Internacional del Progrés en la Comprensió Lectora (PIRLS), és un estudi de l’Associació Internacional per a l’Avaluació del Rendiment Educatiu que avalua la comprensió lectora. Se centra en la competència lectora com a mitjà per assolir els dos objectius presents a la major part dels textos que llegeixen els alumnes dins i fora de l’escola: tenir una experiència literària, en primer lloc, per després adquirir i utilitzar la informació. El procés de comprensió lectora passa per localitzar i obtenir informació explícita, extreure conclusions, interpretar i integrar idees, i analitzar i avaluar el contingut. Espanya hi participa, des del Ministeri d’Educació, i les dades corresponents al darrer estudi es publicaran precisament demà 29 de maig. L’avenç dels resultats, però, no és bo. La puntuació mitjana estimada d’Espanya (521) se situa significativament per sota de la mitjana OCDE (533) i de la Unió Europea (528). En positiu, destaquen Irlanda (577), Regne Unit (558), Croàcia (557), Lituània (552), Finlàndia (549) i Polònia (549). Molt preocupant també, el percentatge a Espanya d’alumnes de nivell avançat es troba significativament per sota de la mitjana i molt lluny de països amb puntuació similar a l’espanyola: Nova Zelanda i Alemanya.

No cal dir que la manca de comprensió lectora incideix molt negativament en el valor del capital humà i compromet encara més la sostenibilitat de la nostra societat. Què està passant? La pandèmia de la COVID-19 pot haver influït en els mals resultats. Però també Malta, Noruega, Irlanda i el Regne Unit van patir el coronavirus i, en canvi, milloren resultats. Hauríem de dirigir l’atenció a un altre tipus de pandèmia, provocada per un virus digital, que progressivament ha substituït els llibres per les pantalles. Teòricament, l’alumnat ha de poder accedir a llibres virtuals amb els seus ordinadors portàtils. La realitat, però, és que la pantalla de l’ordinador és una finestra oberta a mil estímuls més suggeridors i captivadors que un llibre. Per no parlar de l’ús inadequat dels mòbils i els múltiples problemes derivats, no només a nivell educatiu, sinó també conductual i cognitiu. Substituir el llibre per les pantalles, fortament addictives, disminueix l’atenció de l’alumnat, la comprensió lectora i el rendiment acadèmic. Pensar que l’accés indiscriminat a Internet, on diuen que hi és tot, pot solucionar els reptes educatius més peremptoris és un disbarat. La contínua hiperestimulació digital i la navegació sense criteri per oceans d’informació fragmentada fa que l’estudiant naufragi sense arribar a port ni assolir les competències.

El filòsof Byung-Chul Han defensa que el dadisme digital revela trets totalitaris. No només per l’apropiació de les dades privades per part de les grans tecnològiques, en connivència amb el poder polític. El big-data vol calcular el que és i el que serà, però no explica res. Internet substitueix el que és narratiu amb el que és numèric. S’apodera dels comportaments impulsius i emotius de la persona, que precedeixen les accions conscients. La mort del llibre destrueix el discurs racional i el substitueix per un intercanvi de likes. Donat que les emocions són més ràpides que la racionalitat, ja no s’imposen els millors arguments ni la veritat, sinó l’estimulació contínua i les fake news. L’infoentreteniment porta a la ruïna del discerniment humà i aboca necessàriament l’educació i la qualitat democràtica a una profunda crisi. La distracció passa a ocupar el lloc de l’esforç del coneixement i la conseqüència és la pèrdua del discerniment i la comprensió lectora. Amb una població permanentment infantilitzada, desapareixen els continguts i el coneixement. Ja no importen els arguments, sinó fer el tifa i guardar les aparences. L’acceleració compulsiva de la informació digital és enemiga de pràctiques cognitives que demanen més temps, com el coneixement i l’experiència.

A Internet proliferen trols i comptes falsos automatitzats que difonen notícies falses, difamacions i comentaris plens d’odi. Quan els alumnes confien més en ells que en els llibres, l’educació i l’escola està en perill. Quan els ciutadans interactuen amb bots virtuals i deixen que els manipulin, la democràcia està en perill. La comunicació digital afavoreix el que és visual, en contra del que és textual. Al cap i a la fi les imatges són més ràpides que els textos. El discurs i la veritat no són virals. Però els mems i les emoticones sí que ho són. Els virus mediàtics i el contagi viral mobilitzen emocions, però maten el coneixement i el discurs racional. El discurs és un moviment d’anada i tornada. La paraula llatina discursus significa anar d’una banda a l’altra. El punt de vista de l’altre atorga qualitat discursiva a la pròpia declaració. Internet, en canvi, promociona l’autopropaganda. L’espai discursiu és subsituït per cambres d’eco en les quals un se sent a si mateix parlant. La desaparició de l’altre i la incapacitat d’escoltar porta a la pèrdua de l’empatia i la creixent narcisificació de la societat.

No podem perdre el discurs racional i la capacitat cognitiva, basats en l’autonomia i la llibertat de l’individu, per sotmetre’ns a la voluntat del ChatGPT i altres andròmines d’intel·ligència artificial. Cal transmetre coneixements i assegurar la comprensió en un món on Internet hi continuarà estant present. Per això cal regular adequadament l’ús de les tecnologies digitals en l’entorn educatiu. No tot s’hi val. Si cal, prohibint els mòbils a l’aula com es fa a França i a les comunitats autònomes de Madrid, Galícia i Castella-la Manxa.

Minerals per la transició energètica

El Congo s’independitza de l’imperi colonial belga l’any 1960. Enrere queden encara impunes les atrocitats comeses sota el domini absolut del rei Leopold II. Amb l’objectiu d’extreure la màxima quantitat d’ivori i, molt especialment, cautxú, els belgues esclavitzaren els nadius i no dubtarien a mutilar extremitats o exterminar-los directament. El genocidi es quantifica en 10 milions de morts, la meitat de la població de l’època. Amb la independència, el dictador Mobutu governaria el país fins l’any 1997, succeint-lo en el poder Kabila. Actualment, bona part de l’extens territori està fora de control, amb bandes armades que lluiten per apoderar-se de les grans riqueses naturals del país. Més del 75% de la població viu en condicions de pobresa extrema amb menys de 2 dòlars diaris. La corrupció institucional arriba a tots els nivells de l’administració. Només el 20% del claustre de la Universitat de Kinshasa imparteix classes; la resta de professors ocupen càrrecs polítics i no arriben a trepitjar el campus. I més del 90% del sou dels policies prové de suborns. L’actual República Democràtica del Congo no és ni republicana, ni democràtica, ni està governada pel govern congolès. Un país de la mida d’Europa occidental amb 80 milions de persones agonitza al bell mig d’Àfrica.

Però sota el sòl del Congo hi ha una incalculable riquesa minera: coure, cobalt (necessari per les bateries), coltan (fonamental per l’electrònica), petroli, cadmi, plata, germani, radi, estany, zinc, urani, manganès, bauxita, diamants i or. Cal destacar que la creixent importància d’aquests minerals no es tradueix en l’augment de la riquesa del país productor. La població del Congo és una de les més pobres del planeta i 8 dels 10 últims països en l’índex de desenvolupament humà disposen de molta riquesa minera. Els immensos recursos naturals existents a la zona de Katanga i el Kivu, propera a Ruanda, són origen d’inacabables conflictes. Kagame, el president ruandès, no dubta a finançar grups armats com la guerrilla hutu del FDAR (Forces Democràtiques d’Alliberament de Ruanda) que maten i violen la població. L’objectiu és fer-se amb el control de les mines i comercialitzar els minerals extrets amb mà d’obra (també infantil) en condicions infrahumanes. Les dones es mouen al voltant dels jaciments fent feines de refinació de minerals i suport. El fracàs de l’Estat en les seves funcions més bàsiques fa que l’economia de l’est del Congo estigui militaritzada i en mans dels senyors de la guerra.

El món està en transició energètica i assolir l’objectiu de zero emissions netes de carboni per al 2050 implica triplicar el valor del comerç mundial dels minerals crítics. La meitat del consum global d’energia s’haurà de cobrir amb electricitat, molt per sobre del 20% actual, i gairebé tota l’electricitat s’haurà de produir a partir de fonts descarbonitzades. Diversificar les fonts d’energia neta és molt més difícil que fer-ho per als combustibles fòssils, donat que els minerals necessaris per a les bateries i les plaques solars estan molt més concentrats geogràficament que el petroli. Els principals productors mundials de petroli -els Estats Units, l’Aràbia Saudita i Rússia- representen cadascun només entre el 10 i el 15% de l’oferta mundial. En canvi, el Congo és el principal proveïdor mundial de cobalt amb el 70% del total -com la Xina ho és del 70% de les terres rares-. El processament i refinament d’aquests minerals està igualment molt concentrat a la Xina, que n’acapara entre el 60 i el 90%. També les empreses xineses fabriquen més del 75% de les bateries per a vehicles elèctrics.

Una mesura necessària, però no suficient, per a reduir els esmentats conflictes bèl·lics és la llei Dodd-Franck dels EUA. Obliga a les empreses nordamericanes a certificar que els minerals que utilitzen en els seus productes compleixen uns determinats estàndards laborals i mediambientals. De la mateixa manera que hi ha botigues de Comerç Just, es tracta d’assegurar que els components del mòbil no són minerals de sang. La UE, tan propensa a la regulació i a la defensa dels drets socials i ambientals, faria bé en imitar-lo. Per posar un exemple, l’empresa canadenca Banro, que opera a la zona del Kivu, i davant la inoperància de l’administració pública, assumeix funcions pròpies de l’Estat com construir generadors d’electricitat, mantenir les carreteres d’accés a la mina o fer arribar aigua corrent a la concessió. La inversió de capital en aquest tipus d’empreses és, per tant, molt necessària. Altrament, l’empresa es pot aliar amb polítics locals per negar drets bàsics a la població. El mal funcionament de l’Estat de dret perverteix les dinàmiques socials. També la inexistència d’una societat civil organitzada impedeix, amb el seu paper de contrapès, els abusos d’una i altra part.

Per últim, també caldria diversificar l’economia. La riquesa del subsòl és, per definició, no renovable. I, com hem vist, es distribueix de manera enormement injusta i desigual. Cal promoure que una part d’aquests minerals sigui transformada al país. I també desenvolupar altres sectors com l’agricultura i la indústria alimentària del sucre, el cacau o la cervesa. A tal efecte, un avenç en la reducció dels aranzels dels països rics als productes agrícoles de països emergents ajudaria més al desenvolupament d’aquests que molts projectes de cooperació internacional o accions benintencionades d’ONGs paternalistes.

Avalant hipoteques

El dret a gaudir d’un immoble digne i adequat el trobem a l’article 47 de la Constitució Espanyola, on llegim que els poders públics promouran les condicions necessàries i establiran les normes pertinents per fer efectiu aquest dret, regulant l’ús del sòl d’acord amb l’interès general per impedir l’especulació.  Alhora, la norma fonamental reconeix el dret a la propietat privada, però estableix que aquest dret està subjecte a la funció social de la propietat, la qual cosa implica que el seu ús ha de ser compatible amb l’interès general. Tota una declaració d’intencions de com el poder polític interfereix en la propietat privada i el mercat, en aquest cas l’immobiliari, per promoure i garantir l’accés de la població a l’habitatge. El problema és que les fallades de la regulació pública poden superar en molt les fallades del mercat.

Un treball dels professors Monràs i García Montalvo, de la UPF, analitza l’impacte del control de lloguers a Catalunya des del setembre de 2020. Troben que molts contractes es signen amb preus per sobre dels de referència, el que va directament en contra de la norma i denota profundes ineficiències en l’aplicació de la regulació. L’estudi també demostra que el nombre de contractes va disminuir com a resultat del control del lloguer. Castigar els propietaris, com es pot fàcilment comprendre, ha tingut efectes negatius sobre l’oferta de pisos de lloguer, que es trasllada a un encariment del preu. Al capdavall, els objectius assolits són contraris als pretesos. L’oferta es redueix entre el 10 i el 14%, i s’incrementa els lloguers dels inquilins més humils. Tot un fracàs.

Quan la demanda d’habitatge supera l’oferta i el lloguer ja no és un negoci per la intervenció política dels preus, el mercat deixa de funcionar. No hi haurà cap inversió adreçada a incrementar l’estoc immobiliari i els habitatges es degradaran. Tothom buscarà un lloguer protegit, però no se’n trobaran. Per resoldre el problema de l’habitatge n’hi hauria prou amb permetre que funcioni el mercat, la demanda però també, molt especialment, l’oferta, fet que requereix que l’Estat deixi de bloquejar-la i es centri en aquelles tasques en les quals pot tenir avantatge comparativa: garantir la seguretat i proveir alguns béns públics. En matèria d’habitatge, aquests béns públics es concreten en una planificació urbanística prudent i adequada, lluny dels escarafalls i nyaps que ens acostumen a oferir, que asseguri que hi ha sòl disponible.

Pot l’Estat actuar directament sobre l’oferta d’habitatge exercint de constructor i promotor? En un sistema autoritari, sí. El règim de Franco va construir més de 4 milions d’habitatges de protecció oficial entre 1961 i 1975. Però en un sistema democràtic i social de mercat (molt social i poc de mercat) l’acció del govern es decideix per altres paràmetres. Només cal comprovar ara mateix la frenètica activitat dels polítics acaparant portades i prometent moltes coses en campanya electoral. Un dels darrers exemples d’aquesta dinàmica és la decisió de Pedro Sánchez d’avalar, a través de l’ICO, el 20% de les hipoteques de famílies joves i vulnerables amb l’objectiu que els bancs els puguin atorgar finançament pel 100% del valor de l’immoble. El sol·licitant de la hipoteca haurà de tenir ingressos inferiors a 37.800 euros anuals, i aquest límit s’amplia fins a 64.000 euros en el cas de les famílies monoparentals.

A primera vista, una mesura tan social beneficia quasi tothom i facilita l’accés a la propietat de l’habitatge. En comparació amb el lloguer públic, la propietat és superior. No només perquè incentiva el manteniment dels edificis. També canvia els incentius i la racionalitat col·lectiva dels individus, ja que els confereix un compromís d’estalvi a llarg termini. També els focalitza en el compromís a una comunitat i fins i tot els fa més cívics, contribuint a una ciutadania política més madura. Malauradament, els efectes negatius de la decisió de Pedro Sánchez no són tan visibles. En la mesura que els futurs propietaris ja no hauran d’aportar cap mena d’entrada a l’hora de sol·licitar finançament hipotecari, aquest aval incentiva a endeutar-se per imports superiors als que la prudència i la capacitat econòmica aconsellarien. Els bancs estaran encantats de concedir més hipoteques amb aval públic. En cas d’impagament es socialitzarien les pèrdues. És una situació àmpliament coneguda que ja sabem com acaba: pagant el contribuent.

Per altra banda, intentar resoldre el problema de les restriccions creditícies de moltes famílies en un mercat on l’oferta d’habitatge és, per raons polítiques, molt inelàstica o inflexible, només serveix per encarir encara més els habitatges i dificultar-ne l’accés. Un programa similar al proposat per Sánchez, i aplicat al Regne Unit, ha incrementat el preu dels immobles i, per tant, ha impedit que moltes de les famílies beneficiàries de l’aval públic sobre part de les hipoteques accedissin a l’habitatge dels seus somnis. Els únics realment beneficiats amb aquesta política, segons demostren diferents estudis, han estat les entitats financeres i els promotors immobiliaris, que incrementen els ingressos amb preus de venda més elevats.

En definitiva, el mercat immobiliari requereix bàsicament un increment de l’oferta d’habitatge per moderar els preus i facilitar l’accés. Tota fórmula adreçada a subsidiar la demanda, ja sigui controlant els lloguers o avalant una part de la hipoteca, només servirà per portar-nos a situacions contràries a les preteses.

Viacrucis salarial

La celebració de l’1 de maig, Dia Internacional del Treball, s’ha fet enguany amb el lema “pujar els salaris, abaixar els preus i repartir els beneficis”. La inflació o alça dels preus en el cistell de la compra perjudica especialment els treballadors, donat que els salaris estan estancats i no s’actualitzen segons l’IPC. La devaluació dels salaris reals a Espanya és del 5,3%, xifra molt superior a la mitjana europea. L’Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic (OCDE) acaba de publicar el seu informe anual sobre la càrrega tributària de les rendes del treball, i deixa els salaris espanyols com un dels més maltractats, tant en termes fiscals com inflacionaris. El sou brut mitjà es situa en 28.360 euros anuals, però la inflació, l’impost de renda i les cotitzacions socials el redueixen considerablement. Els treballadors pateixen sobre manera la pinça formada pel govern i els empresaris. Els polítics, en general, no només es neguen a deflactar la tarifa de l’IRPF, sinó que incrementen les càrregues socials sobre els salaris amb el mecanisme d’equitat intergeneracional (0,5% a càrrec de l’empresa i 0,1% a càrrec del treballador) i que recau íntegrament, no ho oblidem, sobre les rendes que genera el treballador. La Generalitat no ha autoritzat, a diferència de Madrid o la Comunitat Valenciana, la deflactació dels trams de l’IRPF per tal d’impedir que els salaris tributin a un tipus mitjà superior només per efecte de la inflació. Per altra banda, el pacte de rendes permet a alguns empresaris (no tots) augmentar marges de beneficis, com demostra la Central de Balanços del Banc d’Espanya. En els darrers 10 anys, el pes de les despeses de personal en el VAB ha disminuït l’1,6%, mentre que el resultat econòmic brut d’explotació ha augmentat. Per tant, els treballadors assumeixen l’esforç de contenir tant l’espiral de preus com la càrrega dels increments impositius, patint en conseqüència pèrdues rellevants d’ingressos en termes reals.

Les rendes del capital són fàcilment deslocalitzables. Una empresa multinacional pot traslladar-se a qualsevol part del món buscant situacions laborals i fiscals més favorables. En clau local, només cal recordar com Pirelli va decidir marxar de Manresa a inicis del 2010, deixant a l’atur la gran majoria dels treballadors. La deslocalització del treball és molt més complicada. Els vincles familiars i laborals, així com la càrrega de la hipoteca, fixen el treballador a una residència i el converteixen en una presa fàcil per a la depradació fiscal. L’octubre de 2021, l’administració Biden als EUA va assolir una fita important quan va arribar a un acord amb 140 països per establir un impost mínim global sobre les empreses. Aquest acord fixa un tipus impositiu mínim del 15% sobre els beneficis empresarials, perseguint la fi de la competència fiscal dels diferents països per atraure les grans empreses al territori patri. Un acord similar, en aquest cas per limitar la tributació màxima de les rendes del treball, seria molt desitjable, tot i que és altament improbable. Els impostos que recauen sobre el treball superen amb molt el 15% harmonitzat que es persegueix de mínim per a les empreses. L’últim informe de l’OCDE assenyala que l’escletxa fiscal mitjana al club dels països rics és del 34,6%. Per tant, només la retenció per IRPF i les cotitzacions socials conjuntes a la Seguretat Social s’emporten 34,6 euros de cada 100 que genera el treballador. A Espanya, l’escletxa fiscal és molt superior i arriba al 48% per a un sou brut anual de 28.360 euros. Si ho calculem per a un sou anual de 47.362 euros, el percentatge és del 53,8%. Per tant, més de la meitat del sou brut d’un treballador s’ingressa a Hisenda (retenció per IRPF) i la Seguretat Social (cotitzacions conjuntes d’empresa i treballador). Una remuneració laboral de 47.000 euros bruts es redueix a només 21.700 euros nets. Una pèrdua de 25.300 euros. Aquests càlculs només inclouen la tributació directa i exclouen tant la inflació com l’IVA.

Els impostos i la inflació expliquen el creixent número de famílies que no arriben a finals de mes i que han de fer equilibris per assegurar el menjar diari a taula. El treballador espanyol realitza un gran esforç fiscal i suporta bona part del pes de l’Estat. La fiscalitat directa espanyola és el 50% superior a la de països com Irlanda i Austràlia, pràcticament el doble que la de Corea del Sud, Israel, Suïssa o Nova Zelanda, i més de cinc vegades superior a la de Xile. Els salaris no s’actualitzen segons la inflació i, a més, Espanya és dels pocs països on el sistema tributari no s’adapta a les pujades de preus. Fins els anys 90, el govern espanyol solia deflactar l’IRPF cada any. Però ho va deixar de fer quan l’adopció de l’euro va deixar enrere les èpoques inflacionistes per inaugurar un llarg període d’estabilitat de preus. Des d’aleshores, la decisió de deflactar depèn de la discrecionalitat del Govern, que la va aplicar per darrera vegada el 2008. El càncer de la inflació ha retornat en els darrers anys, però l’Executiu ha preferit aprofitar les pujades de l’IPC per recaptar més, en lloc de deflactar l’IRPF i mantenir els diners a la butxaca dels ciutadans. Cal frenar l’escalada de preus i impostos, alhora que s’actualitzen salaris sense perjudicar beneficis.

La fi del treball?

Vivim moments de canvis tecnològics profunds i accelerats. A l’esclat de la indústria informàtica en la dècada de 1980 li va seguir l’aparició d’Internet una dècada més tard. S’estenia la descentralització organitzativa i el treball en xarxa, alhora que grans monopolis tecnològics que es concreten en l’acrònim GAFAM (Google, Amazon, Facebook, Apple i Microsoft) emergien com els grans guanyadors en mercats globals que intercanvien serveis gratuïts a canvi de la cessió i ús de dades personals altament sensibles. Amb molt pocs anys s’han produït grans avenços en la robotització i l’automatització de la indústria, els automòbils autònoms sense conductor (que no eviten els accidents), nous models de negoci com Airbnb en el sector hoteler i Uber en el del transport (que irriten sobre manera els taxistes), les impressores 3D, la computació al núvol, l’internet de les coses, les xarxes socials, la telemedicina digitalitzada, el big data, la nanotecnologia, les tècniques biotecnològiques derivades del desxiframent del genoma humà i un llarg etcètera. Alguns ho anomenen la quarta revolució industrial, mentre que per altres és una fase més de la tercera. La primera revolució industrial va ser la de la màquina de vapor i la indústria tèxtil a finals del segle XVIII. La segona és l’associada al motor de combustió interna i l’electrificació, i la tercera és la revolució informàtica que s’inicia a la dècada de 1980. Des de la desmotadora de cotó i la màquina de vapor fins a l’electricitat i el transistor, les noves tecnologies han revolucionat el món des de fa segles, transformant la vida i el treball, i permetent un creixement extraordinari del desenvolupament humà.

Ara alguns argumenten que els avenços en l’automatització i la intel·ligència artificial estan propiciant un altre salt històric mundial cap al desconegut. El ChatGPT i les seves aplicacions són motiu de molta polèmica. És capaç d’escriure poemes i articles acadèmics que superen els filtres de les publicacions científiques i amenaçar el model publish or perish, també pot resoldre equacions matemàtiques i composar música que algun desvergonyit encara voldrà protegir amb drets d’autor… Creix l’alarma per aquestes tecnologies d’aprenentatge automatitzat, sospitoses de poder acabar amb el treball humà. Sense perspectives futures de feina, els defensors de la renda bàsica universal reivindiquen que el govern garantitzi un subsidi per a tothom. Un dels economistes més influents del segle XX, John Maynard Keynes, utilitzava el terme d’atur tecnològic. L’atur tecnològic apareix quan una nova tecnologia substitueix els treballadors, i aquests es queden sense feina. Molts van pronosticar l’augment imparable de l’atur a mesura que el progrés tecnològic anés avançant. L’auge dels robots i de la intel·ligència artificial significarà la fi del treball humà? S’apropiaran uns pocs multimilionaris de tots els robots del món? La resposta és negativa per cinc raons diferents.

Primer, per l’anàlisi més senzilla de les dades. Fins a l’Antic Règim, el 90% de la població era pagesa i vivia del treball de la terra. Actualment, no arriba al 5% en molts països avançats. Significa això que el 85% restant s’ha quedat sense feina? No, senzillament treballen en nous sectors que abans no existien. Segon, els avenços tecnològics abarateixen els costos i tenen efectes deflacionaris al permetre preus molt inferiors als existents. El cotxe era un objecte de luxe a l’abast de molt pocs fins que Henry Ford revoluciona el sector amb el muntatge en cadena i la producció en massa del model Ford T. Amb un preu de venda baix el fa accessible a molta població i dispara la producció… Que necessitarà més (i no menys) contractació de mà d’obra. Tercer, el progrés tècnic no només abarateix el preu dels cotxes i dels ordinadors, sinó que deixa a les famílies més diners per gastar en el que vulguin. Si decideixen sortir a menjar fora, l’hosteleria facturarà més i haurà de contractar més (i no menys) cuiners i personal de sala.

Quart, l’abaratiment dels productes gràcies a la innovació i el progrés tecnològic propicia la creació de nous sectors complementaris que acaben ocupant molta més gent. Ford converteix el cotxe en un producte de masses, els costos del transport es van reduir i, arran d’això, la gent va viatjar més. La necessitat de construir una nova xarxa de carreteres suposa la contractació de milers de treballadors. Amb el cotxe també poden passar el cap de setmana a la platja o a la muntanya, cosa que abans no era possible. Gràcies a un preu de l’automòbil assequible, els emprenedors van veure una oportunitat de negoci i començaren a construir hotels i pistes d’esquí, restaurants i bars, parcs aquàtics i discoteques que abans no existien. És l’explossió del turisme. I finalment, en cinquè lloc, les necessitats humanes són infinites. Com deia Alfred Marshall en el seu llibre Principis d’Economia (1890), els desitjos i necessitats humanes són innombrables i de caràcter molt divers. L’ésser humà mai es troba perfectament saciat ni aconsegueix la plena felicitat, sinó que sempre estarà disposat a contractar aquells serveis que millorin el seu benestar. Moltes de les necessitats humanes, de tipus intel·lectual o espiritual, només les poden satisfer altres persones. I no els robots o la intel·ligència artificial.

Per tant, el treball no s’extingirà. El que sí plantegen les noves tecnologies són greus problemes i dilemes ètics que intentarem tractar properament.

Sebastià Catllà, conseller delegat d’Oliva Torras: “Treball, esforç i sacrifici”

Oliva Torras és un grup industrial metal·lúrgic de referència a la Catalunya Central que recentment ha superat els 75 anys de vida corporativa. Ens acostem al centre productiu, al camí de Rajadell, polígon del Pont Nou, on disposa d’unes instal·lacions de més de 30.000 m2 de capacitat per a la fabricació de productes de base metàl·lica. Ens rep Sebastià Catllà i Fernàndez, conseller delegat de l’empresa, en una sala àmplia i diàfana del primer pis amb vistes privilegiades de l’entorn. En un racó hi destaquen dos elements emblemàtics de l’empresa en els seus primers anys d’existència: l’enclusa i un carretó per distribuir peces metàl·liques, que ja en aquells anys pretèrits pagava l’impost de circulació.

L’empresa ha superat els 75 anys amb la implicació de tres generacions. La saviesa popular ens diu que “L’avi crea l’empresa, el fill la fa créixer i el net la tanca”.

El relleu generacional pot ser, certament, difícil. No és el nostre cas. Estem en la tercera generació, tenim un projecte de negoci clar i continuem treballant, creant nous productes, dirigint-nos a nous mercats i diversificant el negoci. La clau de l’èxit és la bona entesa i el compartir uns valors. Sempre ens hem avingut molt, compartim objectius i treballem plegats per aconseguir-los. Convivim amb harmonia les dues famílies: la família Catllà i la família Solé. Sempre hem crescut, i la tercera generació no ha estat pas cap excepció.

Com es preveu la quarta generació?

Per la banda Solé no es preveu continuïtat. Per la nostra banda tinc un parell de fills que mostren interès en l’empresa. El meu fill gran està acabant enginyeria industrial, ja ha fet pràctiques a l’empresa, i ara vol fer un màster. Ningú li ha imposat el camí. És ell qui ha mostrat la iniciativa. El fill petit està acabant el batxillerat i també mostra interès per la tecnologia i l’enginyeria.

Com era el fundador, Lluís Oliva Torras, i el seu soci Jaume Victori Calafell?

Eren emprenedors que un estiu varen decidir plegar d’on treballaven i començar l’activitat pel seu compte. Eren gent molt treballadora que hi dedicaven totes les hores que hi fessin falta i més, inclosos els caps de setmana. Aquest esperit de lluita i de no defalliment davant les adversitats s’ha transmès a les següents generacions. Tant a la segona generació, el meu pare Sebastià Catllà i Francesc Solé, com també nosaltres. Ens hi posem ben d’hora i treballem el que faci falta per tirar endavant. A l’empresa com a la vida, hi ha moments bons i moments adversos. Les dificultats i crisis que hem tingut, com tothom, s’han superat amb treball, esforç i sacrifici.

Les noves generacions estan perdent aquests valors.

Ells ho tenen tot molt més fàcil. En part, jo ho entenc. Actualment, amb els mòbils i altres aparells, tenen la informació instantània i al moment. Els estímuls que reben els joves són continus i cerquen la gratificació immediata. Nosaltres hem conservat la cultura de l’esforç sostingut en el temps. També és molt important mantenir la bona entesa i l’harmonia entre tots. Som una empresa familiar que ha crescut molt i cal preservar la col·laboració entre tots. Si algú no comparteix aquests valors, sentint-ho molt, ha de buscar-se un altre lloc. Per altra banda, nosaltres confiem en el talent del territori. Tenim personal format a la UPC, la FUB, també en el Centre de Formació Pràctica…

Oliva Torras s’ha sabut adaptar a entorns canviants i circumstàncies diferents.

Lluís Oliva i Jaume Victori eren hàbils mecànics, molt treballadors, que treballaren en el manteniment de les fàbriques tèxtils i la construcció de dipòsits, calderes i conduccions de vapor. Manresa disposava de moltes fàbriques tèxtils com l’Aranya, la Fàbrica Nova, Cintes Dalmau, Cantarell i Gallifa, entre altres. La crisi dels anys 70 afecta molt negativament el tèxtil, que era el principal motor de la indústria. El sector auxiliar de l’automoció agafa el relleu del tèxtil, i Oliva Torras passa a fabricar motlles i utillatge per a Pirelli. També la Lemmerz ens subcontracta la fabricació de contenidors i matrius. Metalbages, Metalauto i Tecniacero s’afegeixen a la cartera de clients. Treballem en la subcontractació de productes i components metàl·lics de veïns industrials tan potents com les multinacionals Pirelli i Lemmerz. Però, malauradament, Pirelli es deslocalitza i tanca la fàbrica. Una gran pèrdua per al territori. La tercera generació assumim el repte de modernitzar la fàbrica, informatitzar els processos i convertir-la en un centre d’enginyeria avançat. Hem hagut de canviar el model de negoci i reorientar-lo al mercat global amb la fabricació de productes propis per a clients que poden estar a molts kilòmetres de distància. Continuem tenint una part de subcontractació, però ens hem diversificat amb línies de producte propi. A través de diverses empreses i divisions, el grup és present en sectors com l’automoció, la mobilitat, el joc, el transport ferroviari i, també, la subcontractació. Alhora la diversificació és difícil, requereix una organització molt més complexa i també comporta riscos.

No han volgut especialitzar-se exclusivament en el sector auxiliar de l’automoció.

Treballem per aquest sector, sí, però és minoritari. A més, el sector de l’automoció està canviant, al passar del cotxe de combustió interna al vehicle elèctric. El futur no és clar, i menys en un territori tan dependent d’aquest sector. El cotxe elèctric pot ser una part del futur, però no tot el futur. Vehicles de més tonelatge com els camions, els avions i, per suposat, els vaixells no podran ser totalment elèctrics i s’hauran de buscar altres alternatives. La readaptació no serà fàcil, però s’haurà de fer.

Vostè és empresari, però també un esportista d’alt nivell.

Vaig començar esquiant i, posteriorment, gràcies al pare, vaig entrar en el món del ciclisme. Va ser el punt de partida per competir en duatlons i triatlons. Ho gaudeixo tant en la feina com en l’esport.

Triatlons…

Natació, ciclisme i cursa de fons. Molt esforç i sacrifici… L’esport per a mi sempre ha estat una afició. No he deixat de fer mai esport. M’agrada, en gaudeixo i ho necessito. L’esport és una manera d’aclarir la ment de les preocupacions del dia a dia de l’empresa, que pot arribar a ser molt intens. Desconnecto i torno a la feina amb més forces per superar els reptes. Però tant en l’empresa com en l’esport: treball, esforç i sacrifici.

Els deixebles d’Emmaús

Ens explica l’evangelista que dos deixebles de Jesús marxaven de Jerusalem a Emmaús, un poble proper. Ja havien sentit anunciar que Jesús vivia, però dubtaven de la resurrecció. Anaven discutint plens de desànim i tristesa. Allunyar-se de Jerusalem és com deixar enrere la seva fe. Però Jesús se’ls uneix mentre caminen, encara que no el reconeixen. Els pregunta què estan discutint, i ells expliquen que estan tristos perquè Jesús de Natzaret, en qui havien posat les esperances, havia estat crucificat. Jesús aleshores els explica les Escriptures i els mostra com la crucifixió i resurrecció van ser part del pla de Déu des del principi. Els deixebles comencen a entendre i els seus cors s’encenen mentre parlen amb ell. Després arriben a Emmaús i els deixebles conviden Jesús a quedar-se amb ells. Durant el sopar, Jesús pren el pa, el beneeix i el parteix, i en aquell moment els ulls dels deixebles s’obren i el reconeixen. Però aleshores Jesús desapareix.

Aquest passatge és important perquè mostra com la presència de Déu pot estar present a les nostres vides de formes misterioses que no sempre reconeixem immediatament, i com la comunió amb Jesús pot obrir els nostres ulls a la veritat. És un text, per tant, que ens convida a reflexionar sobre la presència de Jesús a les nostres pròpies vides, i com aquesta presència pot portar-nos a una comprensió més profunda i significativa de la veritat. Les Escriptures i l’Eucaristia són els elements indispensables per a la trobada amb el Ressuscitat. Així va passar amb els deixebles d’Emmaús: van acollir la Paraula, van compartir el pa i, de tristos i derrotats com se sentien, passen a estar alegres i amb bon ànim.

El moment per escoltar la Paraula i compartir l’Eucaristia és la litúrgia dominical. I aquí és quan cal una reflexió crítica sobre el baixíssim percentatge d’assistència que presenten moltes de les nostres esglésies. La secularització i la cultura contemporània ajuden al laïcisme bel·ligerant. És cert. Però també ho és que l’Església no acaba de connectar amb la realitat social i que moltes persones, especialment els joves, no troben models que els convidin a seguir. Els dirigents de cada parròquia tenen un paper important i insubstituïble en la motivació de les persones per assistir als serveis religiosos. El seu exemple i testimoniatge com a veritables pastors és fonamental per fer arribar la Paraula i l’Eucaristia a una població sovint feixuga d’enteniment i de cor.

L’habitatge, dret o negoci?

La futura llei d’habitatge, impulsada aquesta setmana pel PSOE i Podemos amb el suport d’ERC i Bildu, sacsejarà la propera campanya d’eleccions municipals. S’aprovarà previsiblement just abans que arrenqui oficialment la campanya electoral i seran les comunitats autònomes i els ajuntaments les administracions competents per decidir l’aplicació de les mesures dirigides a la regulació dels lloguers. Junts i el PNV han rebutjat des d’un primer moment el projecte sortit del Consell de Ministres. L’accés a l’habitatge és una de les principals preocupacions dels espanyols, segons el darrer informe del CIS del passat mes de març, per davant de la guerra d’Ucraïna o la pujada de les tarifes de l’energia. La futura llei pactada pel Govern comporta canvis importants respecte a la regulació dels lloguers, els desnonaments, l’habitatge de protecció oficial o els pisos buits.

D’entrada, la llei persegueix que l’habitatge esdevingui un dret, evitant el negoci en el mercat immobiliari. La contraposició entre drets i negocis és una fal·làcia. D’entrada, els negocis són una expressió del dret de propietat. La nova llei desvincula la revaloració dels lloguers de l’IPC i la vincula a un índex de nova creació que, se’ns assegura, es mantindrà sempre per sota de l’IPC. Per tant, la llei condemna els lloguers a reduir-se en termes reals any rere any. Es tracta d’un mecanisme similar a la congelació dels lloguers de renda antiga que va operar sota la llei de Franco del 1964. La llei franquista també establia una pròrroga automàtica del contracte d’arrendament per la sola voluntat del llogater, de manera que la congelació del lloguer es mantenia a efectes pràctics durant tota la vida. I encara pitjor: cònjuges, ascendents o descendents podien subrogar-se en el contracte original a la mort de l’arrendatari, de manera que la caiguda real del lloguer podia seguir indefinidament fins a convertir la renda en una xifra ridícula. Una situació fantàstica per al llogater, però un malson per al propietari, a qui s’obliga a carregar amb tots els costos.

L’acord contempla que l’actualització del lloguer sigui com a màxim del 2% enguany, el 3% l’any vinent i, a partir del 2025, passi a referenciar-se a un indicador que sempre estarà per sota de l’IPC. Els propietaris tampoc podran carregar al llogater les despeses de la comunitat, l’IBI, la taxa d’escombraries o qualsevol altra despesa que no estigui acordada prèviament. Les despeses de gestió immobiliària i les de formalització del contracte també aniran sempre a càrrec de l’arrendador. Tots els lloguers de les zones tensionades estaran regulats i intervinguts. En situacions de vulnerabilitat social o econòmica, els contractes es prorrogaran. També s’aplicarà un sistema d’arbitratge que faciliti l’acord entre arrendador i arrendatari. En absència d’acord, es concedirà el temps necessari perquè els serveis socials puguin oferir solucions habitacionals i s’habilita el jutge a ampliar els terminis. La reserva de sòl per a habitatge protegit augmenta del 30 al 40% del sòl urbanitzable. I s’estén la condició de gran tenidor a tota persona física o jurídica que tingui 5 o més immobles (abans 10 o més).

Si la demanda d’habitatge supera l’oferta i el lloguer ja no és un negoci, el mercat deixa de funcionar. No hi haurà cap inversió adreçada a incrementar l’estoc immobiliari i els habitatges es degradaran. Tothom buscarà un lloguer protegit, però no se’n trobaran. El ciutadà pot pensar que l’administració pot substituir el mercat amb la provisió d’habitatges públics. Així ho va fer el règim de Franco construint més de quatre milions d’habitatges de protecció oficial entre 1961 i 1975. Pedro Sánchez, justament ara, ha promès treure al mercat 50.000 vivendes en règim de lloguer social procedents de la Sareb. Pot el banc dolent suplir la funció del mercat de lloguer? No pot. Primer, 20.000 dels 50.000 habitatges en mans de la Sareb només es convertiran en lloguer social si les autonomies i els ajuntaments els compren al banc dolent. Segon, 15.000 habitatges són immobles ja ocupats per famílies a qui es regularitzarà un règim de lloguer social. Tercer, els altres 15.000 habitatges no són reals, sinó que s’haurien de construir en un sòl que no té la qualificació de sòl residencial. I quart, quina iniciativa privada s’atrevirà a construir habitatges quan sap que no podrà rendibilitzar la inversió? La realitat, per tant, és que no hi haurà 50.000 habitatges més.

Pel que fa a Manresa, segons informe de la Cambra de Propietat Urbana, el lloguer mitjà és de 666 euros (primer semestre de 2022), amb una variació interanual del 12,7% (es compleixen els requisits de zona tensionada). El 36% dels contractes de lloguer registrats es mouen entre 451 i 600 euros. En canvi, en els municipis de l’entorn de Manresa el percentatge és del 28% i la majoria es troben en el tram inferior (entre 300 i 450 euros). Només el 12% dels lloguers de Manresa són inferiors a 300 euros, mentre que en els pobles de l’entorn representen el 25%. A Manresa es perfila, per tant, la pitjor de les situacions amb una caiguda de l’oferta per inseguretat jurídica (impagaments, manca de rendibilitat, moviment okupa…), demanda creixent, lloguers elevats i renda familiar disponible baixa de només 16.900 euros (Idescat, 2019).