Població i reptes econòmics

La població mundial ha arribat als 8.000 milions d’habitants. Malgrat tots els problemes i desequilibris acumulats, aquest fet és una evidència del progrés accelerat de la humanitat a partir de la revolució industrial. Fa 10.000 anys, en l’etapa neolítica, s’estima que el món tenia 5 milions d’homínids. A la Roma d’Octavi August s’havien convertit en 160 milions (60 milions distribuïts per la geografia de l’imperi romà, 50 milions a la Xina i 50 milions més a la resta del món). Els 500 milions s’assoleixin al període renaixentista del segle XVI i els 1.000 milions durant la I Revolució Industrial. A partir d’aquí, el creixement és exponencial. En la vigília del crac del 1929 s’arriba a 2.000 milions i el 1960 a 3.000 milions. A partir d’aquí, cada 13 anys sumem 1.000 milions més fins arribar als 8.000 milions actuals. Altres canvis significatius inclouen el progressiu envelliment de la població i la gradual reducció del ritme de creixement poblacional. Mentre que és discutible si el món arribarà (o no) als 10.000 milions i quan ho farà si és el cas, el que no és discutible és l’envelliment. La disminució de la fertilitat i l’augment de l’esperança de vida faran de l’envelliment la tendència demogràfica dominant del segle XXI.

Històricament, la productivitat del treball creix a una mitjana del 2% anual. Si la població activa s’incrementa l’1% anual, en condicions normals l’economia creixerà el 3% (1% de població més 2% de productivitat), però si la població activa decreix un 1% anual, fins i tot considerant que la productivitat es mantingui (supòsit que no és realista degut al menor estalvi i esperit emprenedor de la gent gran), l’economia només creixerà de mitjana l’1% anual (2% de productivitat menys 1% de decrement poblacional). Tampoc són descartables creixements nuls del PIB o decreixements reals. En part és el que li passa al Japó, on la involució demogràfica i l’envelliment llasten la seva economia. És difícil (o directament impossible) mantenir l’Estat del Benestar i el nivell de deute públic d’un país en aquestes condicions. El nivell d’emprenedoria decau i la innovació també, substituint-se per una cultura de seguretat i aversió al risc. La cura assistencial a persones grans i dependents recau en el cònjuge cuidador i familiars propers. El sistema sociosanitari, molt tensionat, està dissenyat per curar malalties agudes, però no pacients amb malalties cròniques (alzheimer, càncer, problemes cardiovasculars…) que ja superen el 80% del total.

Si l’esperança de vida és cada cop més alta, però les persones en edat de treballar es redueixen, tampoc es pot mantenir el sistema de pensions. Aquesta setmana, el ministre de Seguretat Social, José Luis Escrivá, ha aplicat noves retallades, tant als cotitzants com als futurs pensionistes. D’una banda, el ministre pujarà les cotitzacions socials de tots els treballadors i destoparà la base màxima sense incrementar la pensió en la mateixa proporció. I per l’altra, allargarà el període de la base reguladora fins a 30 anys, amb el conseqüent perjudici per tots els treballadors. En els processos electorals pesen molt els 10 milions de pensionistes espanyols, que configuren àmplies majories partidàries d’una redistribució intergeneracional dels treballadors cap els jubilats. Les pensions s’incrementaran el 8,5% l’any 2023, xifra molt superior a l’actualització dels salaris, que perden poder adquisitiu. Els polítics haurien d’equilibrar els interessos de totes les generacions si no volen hipotecar el futur del país. Els baby boomers, nascuts entre 1960 i 1975, que tindran entre 75 i 90 anys el 2050, no disposaran d’una xarxa familiar tan extensa com l’actual ni, per suposat, de pensions tan generoses. Pobres i sense ingressos, sols i sense família, malalts crònics i sense cobertura sanitària. És aquest el futur que ens espera a la nostra ancianitat?

Per impedir l’endarreriment de l’edat de jubilació i el continu deteriorament de les pensions, es pot incentivar la natalitat o/i la immigració. És a dir, es pot incrementar l’ocupació amb població pròpia o forana. Pel que fa a la primera, Espanya és el país de la UE amb menors ajudes directes a les famílies amb fills i un dels que presenta una menor natalitat. Països de l’est, com Estònia o Polònia, tripliquen els ajuts. Tampoc hi ha reduccions fiscals destacables per les famílies. Pel que fa als immigrants, en general més joves i amb un clar potencial emprenedor, s’han de poder integrar social, cultural i econòmicament en la societat que els acull. Això es tradueix a casa nostra en parlar les llengües catalana i castellana, perseverant en l’estudi i pràctica, respectar els costums propis i treballar. La immigració que s’aïlla en guetos i troba el modus vivendi en la percepció de subsidis públics es converteix en una font de conflictes i una rèmora per la societat. Una de les maneres més efectives per integrar econòmicament la població immigrant és la capacitació per l’idioma local. A Dinamarca, quinze anys més tard de la implementació de cursos gratuïts de danès, els refugiats tenen un 5% més de probabilitats d’aconseguir feina. Pel contrari, els subsidis permanents i no condicionats desincentiven l’ocupació i contribueixen a un cercle viciós de pobresa, marginalitat i dependència. No sortirem d’aquesta crisi subsidiant la pobresa, sinó generant riquesa. I per generar riquesa, i poder pagar les pensions, s’ha de treballar.

La bombolla del futbol

Finalment, i després de molta polèmica, ha arrancat el Mundial a Qatar. Aquest país de l’Orient Mitjà no té un sistema polític democràtic i tampoc respecta els drets de les dones ni dels col·lectius d’immigrants i homosexuals. De fet, tampoc és precisament un model de democràcia Rússia, que va acollir l’última edició del Mundial, ni la Xina, que ha estat seu dels Jocs Olímpics. Durant bona part del segle XX, Qatar ha estat un país àrid i pobre del golf Pèrsic. Però el descobriment l’any 1971 d’un enorme jaciment de gas va propiciar la primera transformació convertint-lo en un dels països més rics del món i fent que es vegi no només com un apèndix d’Aràbia Saudita, sinó com un autèntic rival geopolític. La Copa del Món és un pas més en la projecció global d’aquest país, que ha comprat l’equip francès Paris Saint-Germain o invertit diners en el futbol europeu comprant drets de retransmissió, i no oblidem tampoc que Qatar Airways va ser el principal patrocinador del Barça entre 2010 i 2017. Pel Mundial han construït set estadis, tota una xarxa de carreteres i ferrocarrils per transportar els aficionats, i dotzenes d’hotels per allotjar-los.

El món del futbol aixeca passions entre la multitud i és un magnífic narcòtic social davant els greus problemes econòmics que estem acumulant. Milions de persones dirigeixen la seva atenció als camps de futbol i obliden momentàniament els problemes per arribar a final de mes i fer front al pagament de la hipoteca o el lloguer del pis. Però el món del futbol també acumula greus desequilibris financers. Els ingressos més importants que tenen els clubs provenen dels drets televisius, el màrqueting (que inclou patrocinis, publicitat i merchandising) i la venda d’entrades, sense oblidar els derivats de la venda de jugadors i d’immobilitzat material. La seva composició ha anat canviant amb el temps. A la dècada dels vuitanta els ingressos d’estadi suposaven el 70% del total. Amb l’increment dels drets televisius a la dècada següent, aquests es converteixen en els ingressos més importants. La competència sorgida entre els operadors va propiciar l’explosió dels contractes, que assoliren xifres multimilionàries a la dècada dels noranta. Però la pèrdua d’audiència televisiva ha fet que actualment els ingressos comercials (47% del total) superin els drets televisius (34%) i la venda d’entrades (20%). En el cas del FC Barcelona, el rècord d’ingressos aconseguits la temporada 2018/19, 990 milions d’euros, no ha evitat els greus problemes institucionals, esportius i econòmics en què es troba el club.

Pel cantó de les despeses hi trobem principalment els sous dels jugadors i la part corresponent a l’amortització dels fitxatges. Les despeses de personal arriben a absorbir el 80% dels ingressos totals del club, una xifra desorbitada i impensable en qualsevol altra empresa. I són els sous d’escàndol que cobren els jugadors els que han contribuït a les pèrdues i als creixents desequilibris financers de clubs amb tanta solera com el Barça. La moderació dels ingressos no s’ha traduït en una retallada salarial comparable i l’alt nivell d’endeutament amenaça amb el col·lapse del sector futbolístic a països com Espanya. El recordat i admirat Josep Maria Gay de Liébana parlava de la gran bombolla del futbol. Ell mateix, un gran aficionat a aquest esport i seguidor incansable de l’Espanyol de Barcelona, lamentava la pèrdua d’un temps on el futbol era un espectacle popular que fomentava els lligams locals i la cohesió social. Un temps on els jugadors se’ls coneixia dins del terreny de joc per la seva habilitat amb la pilota, però que fora es perdien en l’anonimat. Ara són veritables celebritats amb sous milionaris i, com a mercenaris de l’esport, es venen al millor postor sense arrelar en cap ciutat. La rivalitat dels clubs per fer-se amb els seus serveis eleva l’endeutament i debilita l’estructura financera. A més, es tracta d’un endeutament molt a curt termini que compromet la viabilitat del club. Els recursos propis a la lliga espanyola són molt baixos, inferiors al 10% del total, mentre que a la Bundeslliga alemanya o la Ligue 1 francesa superen el 30%.

Es pot normalitzar el creixent endeutament a curt termini dels clubs per pagar els sous astronòmics dels jugadors? No. Així com la setmana passada comentàvem la fallida de la plataforma FTX per endeutar-se a curt i invertir a llarg, que el futbol sigui l’opi del poble no hauria de ser una causa de tractament diferencial. Entre 2010 i 2015 el deute del futbol va disminuir per les liquidacions en fase concursal d’alguns clubs inviables. Naturalment que no és el més desitjable i que s’ha d’intentar redreçar la situació abans d’arribar a la fallida. Però si la junta directiva no ho aconsegueix, la liquidació dels actius és preferible a la perllongació indefinida de l’agonia empresarial i esportiva. La causa fonamental dels problemes són els sous excessius que cobren els jugadors. Sorprèn que l’administració pública, tan partidària de la intervenció dels preus, no hagi fixat sous màxims. El fair play financer de la lliga espanyola és inefectiu i permet, per exemple, ampliar el límit salarial del Barça a 656 milions, malgrat declarar pèrdues de 481 milions a mitjan 2021. El límit salarial funciona satisfactòriament a l’NBA, contribuint a l’equilibri dels equips, l’espectacle i la competitivitat del millor bàsquet mundial. Què impedeix aplicar-lo al futbol?

El criptocrash

El mercat de criptomonedes ha patit una crisi els darrers dies que s’ha traduït en una caiguda considerable del valor dels actius digitals i la fallida d’empreses operadores. Concretament, una de les principals plataformes de compravenda del món, FTX, va ser incapaç d’atendre els reemborsaments dels seus clients i, després d’un infructuós intent inicial de venda a Binance, la seva rival més important, es declara en fallida. Sam Bankman-Fried, el seu jove fundador, ha perdut en poques hores un patrimoni superior a 20.000 milions de dòlars. Molts dels seus clients també ho han perdut tot. El pànic es va estendre ràpidament i els usuaris intentaren retirar massivament les seves inversions de l’empresa. Però no ho aconseguiren, perquè FTX no té ni els actius líquids ni la solvència necessària. Ha abusat d’una pràctica mortal: invertir a llarg termini utilitzant el deute amb venciment immediat dels seus clients. Els bancs també ho fan. El forat financer s’estima en uns 8.000 milions. Són molts els que han volgut veure en aquest episodi la prova del fracàs definitiu de les criptomonedes i tot el sector, així com la necessitat de substituir-les per les imminents monedes digitals emeses pels Banc Centrals i degudament controlades per les autoritats. Però no és certa ni una cosa ni l’altra i convindria explicar el perquè.

En primer lloc, el que ha fet fallida és una de les principals empreses de compravenda de criptomonedes per pràctiques molt imprudents o directament fraudulentes. Altres agents continuen operant en el mercat sense que hagin de repetir els mateixos enganys. Els actius intercanviats són les criptodivises, que comprenen una gran varietat de tipologies diferents (Bitcoin, Ethereum…), algunes de les quals poden ser també un engany i altres no. Recordem que Lehman Brothers va fer fallida el 2008, però això no significa necessàriament que tots els bancs estiguin en la mateixa situació ni que les monedes de curs legal (dòlar, euro…) no valguin res -malgrat Voltaire va advertir que el valor del paper moneda sempre acaba retornant al seu valor intrínsec que és zero. Totes les empreses, siguin plataformes de criptomonedes o bancs convencionals, necessiten purgar les pràctiques arriscades o fraudulentes que han originat bombolles especulatives en temps d’exuberància irracional i frenesia delirant. S’han de corregir aquestes pràctiques no només per castigar els qui han actuat malament, sinó especialment per informar a la resta del sector del que no s’ha de fer.

En segon lloc, les monedes digitals amb suport dels bancs centrals (CBDC), com el futur euro digital, no són equiparables al bitcoin. L’euro digital serà un actiu financer, mentre que el bitcoin és un actiu real. El bitcoin, en poc, molt o res, té una utilitat per ell mateix i no és el deute de cap entitat, mentre que l’euro és el passiu del Banc Central Europeu. La massa monetària del bitcoin està predefinida i limitada a 21 milions, mentre que l’oferta d’euros és il·limitada. Malgrat que són monedes substitutives que competeixen entre elles, el bitcoin i l’euro digital estan cridats a coexistir. Naturalment, l’Estat defensa la seva pròpia moneda i ataca l’alta volatilitat que mostren les criptomonedes. Però siguem conscients també dels seus perills, perquè l’amenaça del Big Brother de George Orwell en la novel·la 1984 és insignificant al costat de les capacitats de control que ofereix l’era digital. Amb l’euro digital no hi haurà cap transacció ni moviment monetari que les autoritats no puguin rastrejar. La porta a l’opressió total quedarà oberta amb l’accés de les autoritats a tots els cobraments i pagaments en temps real, el coneixement de les dades financeres i el bloqueig de qualsevol compte que representi una amenaça potencial. El CBDC, per tant, és un instrument poderós i eficaç per forçar tots els ciutadans a una economia digital comuna, planificada i gestionada de forma centralitzada. En una societat sense diners en efectiu, els governs tenen molt més control sobre tots aquells a qui diuen servir.

Els criptoactius tenen terminis d’inversió molt llargs i, per tant, són molt sensibles als canvis en el tipus d’interès. La tendència actual a l’alça afecta negativament tot el sector. El bitcoin ha perdut el darrer any el 75% del seu valor, i el correctiu en les empreses tecnològiques també és molt sever: Netflix ha caigut el 55%, Amazon el 43%, Google el 33% i la matriu de Facebook el 66%. Mentre que amb tipus d’interès negatius qualsevol projecte que vengui fum és capaç de trobar compradors i cotitzar a l’alça en el mercat, la pujada de tipus normalitza la situació, punxa les bombolles i retorna el seny als especuladors. Per tant, aquesta correcció és necessària. Quan la tendència general del mercat és baixista, els esquemes piramidals, com la fallida d’FTX, es produeixen. També la detecció i desarticulació dels sistemes empresarials Ponzi és necessària. Els excessos es paguen i els fraus s’han d’extirpar. Ara bé, no és cert que tot el sector de les criptomonedes sigui fraudulent i estigui condemnat a desaparèixer. Com tampoc ho és que les CBDC siguin les millors monedes. Continuarà sent diner fíat, un monopoli públic dels Estats i el Banc Central, creat del no-res mitjançant els préstecs bancaris i totalment manipulable amb bytes d’ordinador. I amb l’eliminació gradual dels bitllets perdrem la poca llibertat financera que ens queda, podent arribar fins i tot a l’expropiació quan les autoritats ho decideixin.

Reconversió industrial

Aquests dies s’està celebrant a Egipte la cimera de l’ONU sobre el clima, i els governs es reuneixen per encarar l’emergència climàtica. Això després d’un estiu en què les onades de calor han batut rècords a tot el món i una sequera a l’Àfrica ha posat en risc de mort a més de 20 milions de persones. L’escalfament global està afectant la salut de la població, emmalaltint i fent més vulnerables els més pobres i marginats del món. Però l’impacte va més enllà. Per exemple, el canvi climàtic també està afectant els pilars de la seguretat alimentària, amenaçant el rendiment i escurçant la temporada dels cultius. Quasi un 30% més de la superfície terrestre mundial es va veure afectada per sequeres extremes entre el 2012 i el 2021, posant més persones en risc d’inseguretat alimentària i desabastiment d’aigua. També augmenta la propagació de malalties infeccioses com la malària, que mata més d’1 milió de persones a l’any, així com les morts per malnutrició, paludisme o diarrea. Fa més de 30 anys que els polítics debaten sense èxit com frenar el canvi climàtic. Aquesta cimera serà un nou fracàs i els acords de reducció d’emissions de CO2 es tornaran a incomplir. El 2021 s’ha assolit el rècord històric d’emissions amb 36,3 gigatonelades (GTn). Només en els darrers 20 anys, la Xina ha passat d’emetre 3,5 GTn a 12 GTn, un increment que supera ell sol les emissions conjuntes dels EUA, la UE i el Japó. Les emissions per càpita de la Xina superen les de tots els països desenvolupats. Potser la recessió, i no la cimera, podrà aturar les emissions del gegant xinès.

La gran transformació tecnològica del segle XIX va aprofitar el poder dels combustibles fòssils per al creixement industrial. El segle XX intensifica l’ús d’aquestes tecnologies i inicia la via de l’escalfament global. El projecte industrial del segle XXI haurà de ser probablement la descarbonització l’economia. I s’hauran d’assumir costos. Els cotxes van trigar uns 30 anys, a partir del 1900, per substituir completament els cavalls. La història demostra que les transformacions que afecten infraestructures senceres, com les que es necessiten avui, requereixen més temps. El canvi serà més lent del que demanen els activistes del canvi climàtic. Cridar més no ho canviarà i les rebequeries de la sueca Greta Thunberg tampoc. A la cimera acordaran una reducció en l’emissió de gasos contaminants. Però ni es complirà ni podem tampoc pretendre consensos de 200 països. Un nou enfocament demana centrar-se, sector per sector i empresa per empresa, en les tecnologies que són necessàries per crear una economia menys contaminant. A mesura que aquestes tecnologies es provin, s’experimentin i millorin, els costos baixaran i es podran generalitzar.

L’eliminació de les emissions de carboni requerirà una transformació radical de la majoria de les indústries, des de les companyies aèries fins l’agricultura. Cada sector, com l’aviació, l’electricitat, les finances, la silvicultura, el transport marítim o per carretera i la producció de ciment o acer, té els seus propis models de negoci i les seves particularitats, de manera que cadascun necessitarà una estratègia pròpia. Algunes empreses sueques ja estan subministrant les primeres tones d’acer net a la indústria de l’automòbil. En el transport marítim, un grup de països col·laboren amb empreses líders per crear els primers corredors marítims verds del món, on els ports coordinen estàndards i inversions perquè els vaixells naveguin amb emissions mínimes. Cap d’aquestes iniciatives respon a un pla central ni és fruit de cap cimera multilateral, sinó que van sorgir de manera independent i descentralitzada. Per això cal avaluar constantment els experiments i provar tecnologies en diferents contextos per veure si realment funcionen. Així s’ha arribat a què el 9% de tots els cotxes venuts el 2021 han estat elèctrics o híbrids. La transició del cotxe convencional a l’elèctric sembla imparable.

Donat que la indústria de la Catalunya Central està molt concentrada en el sector auxiliar de l’automòbil, aquí sí hi ha un problema que requereix l’atenció de les autoritats. Quasi el 70% de les empreses té un alt risc de desaparèixer si no s’adapta a les noves demandes de l’automoció. El problema ja no és que el desplegament de la infraestructura pública de recàrrega encara estigui per fer o que els fons Next Generation no arribin segons s’havia promès o que el macrocentre de formació de Martorell continuï desocupat, sinó que és la reconversió de tot un sector industrial de gran importància per a la Catalunya Central. Amb l’electromobilitat perden sentit activitats com els tallers de reparació, i la fabricació d’elements com el càrter i els frens, el cigonyal i les bugies, o el motor i el tub d’escapament. Molts elements del cotxe convencional desapareixeran inexorablement. Quin pla d’actuació i de contingències s’ha previst per afrontar la reconversió? Quin suport es rebrà de l’administració pública? Com es sumaran les micro i petites empreses a la digitalització i fabricació avançada? Quin futur té la planta de Martorell? El sector tèxtil dominant es va reconvertir en metal·lúrgic a la crisi de la dècada de 1970. Mig segle més tard, també bona part del sector de l’automoció s’haurà de reconvertir i milers de treballadors perdran el seu lloc de treball. Realment estem preparats davant la reinvenció de la indústria de l’automòbil?

El Leviatan

L’augment imparable dels impostos i la seva multiplicació, en circumstàncies ja molt complicades i encarant una propera recessió anunciada a toc d’inflació, és ara mateix un dels majors problemes que té qualsevol país en qualsevol nivell d’administració. Per suposat, també a Espanya. El govern central aprofita la tramitació dels Pressupostos Generals per crear nous impostos, l’asfíxia financera de la Generalitat contribueix a mantenir la tributació autonòmica més elevada de l’Estat, i les ordenances fiscals aprovades per l’ajuntament de Manresa el passat 20 d’octubre també incrementen la pressió fiscal. La causa última del creixement imparable dels impostos és el creixement simètric en la despesa pública. La recaptació impositiva finança el consum públic i, per tant, el descontrol en la despesa pública és el motor que força els continuats increments tributaris. Com limitar la insaciable voracitat del sector públic i la seva expansió il·limitada? No hi ha una resposta senzilla. Notem que el mecanisme de contenció de les despeses en el sector privat és molt clar. Si una empresa no controla les despeses, mantenint-les per sota dels ingressos, veurà perillar la seva continuïtat en el mercat amb l’aparició de pèrdues. En canvi, aquesta lògica no s’aplica a l’administració pública, que ofereix mecanismes polítics de contenció molt laxos i sempre al marge de la disciplina del mercat. Les xifres són eloqüents. A l’inici de la democràcia, la despesa pública amb prou feines superava el 20% del PIB. Ara significa més del 50%. En només 50 anys, s’ha multiplicat per 2,5. De mantenir-se aquesta progressió, el sector públic arribaria a absorbir el 100% dels recursos l’any 2060.   

Una manera raonable de limitar l’expansió de la despesa pública és introduir topalls a la Constitució. És el cas, per exemple, del Brasil. El govern de Temer va introduir el 2016 un límit constitucional a la despesa pública per un període de 20 anys. Només es pot incrementar la despesa el que augmenti la inflació. Per tant, l’administració pública brasilera té limitat l’increment del sou dels polítics i els seus treballadors, la contractació de nous funcionaris, la concessió de subsidis i d’incentius fiscals. El pes de la despesa pública en termes del PIB ha passat del 40% al 36% actual. L’objectiu, per tant, s’està complint, malgrat que el president sortint Bolsonaro no hi estava d’acord, i el flamant guanyador Lula da Silva tampoc. És curiós com en un país fortament polaritzat i dividit, el desig de gastar més aconsegueix la unanimitat. Què es pot esperar del nou mandat presidencial de Lula? Poden les segones parts ser tan bones com les primeres? Tot fa pensar que no. Entre 2003 i 2010, Brasil es va beneficiar del boom en les exportacions de matèries primeres. El destí era la Xina, que creixia vertiginosament. Les exportacions d’Amèrica Llatina a la Xina van créixer de menys de 6.500 milions de dòlars el 2002 a 67.800 milions de dòlars el 2010, proporcionant una inesperada pluja d’ingressos que molts governs, inclòs el de Lula, van utilitzar per finançar programes de benestar social i expandir la despesa pública. El Brasil també es va beneficiar de l’onada de reformes de lliure mercat impulsades pel predecessor immediat de Lula, Fernando Henrique Cardoso, entre 1995 i 2002. Aquestes mesures van posar fi a anys d’inflació desbocada i van estabilitzar el sistema financer. Però el Brasil d’avui està lluitant per sortir d’un període especialment problemàtic, una dècada perduda de creixement econòmic i malestar social, amb algunes de les taxes de mortalitat més altes del món per Covid, i els pitjors registres d’homicidis i desigualtat social.

La disciplina fiscal i el sanejament del deute públic va ser una condició fonamental per aconseguir certa prosperitat en el primer mandat de Lula. Un altre factor determinant fou l’alt creixement xinès, que va provocar una gran demanda de carn de vedella, mineral de ferro, petroli, soja i sucre, productes bàsics que representen aproximadament la meitat de les exportacions del Brasil. Malauradament, les circumstàncies han canviat. La Xina té problemes econòmics i ha reduït el creixement, les exportacions de matèries primeres s’han frenat i els ingressos també. Tot fa pensar que Lula es saltarà la disciplina fiscal, derogant el topall constitucional de la despesa quan en tingui oportunitat, i fent bona la dita que mai les segones parts foren bones. Un cas comparable, potser, és l’Argentina de Juan Domingo Perón. Entre 1946 i 1955 es va beneficiar de les exportacions agrícoles als països devastats per la Segona Guerra Mundial, permetent a Eva Perón redistribuir generosament aquests ingressos entre la classe treballadora. Però aquesta moriria de càncer i Perón seria apartat del poder. Retornaria breument a la Casa Rosada el 1973, però en circumstàncies molt desgraciades, deixant el país en el caos i la violència. Lula no retornarà la prosperitat al Brasil insistint en velles idees com la unificació monetària de Sudamèrica o l’expansió de la despesa pública, i més quan Brasil ja té el segon sector públic més gran entre les economies llatinoamericanes només darrere d’Argentina. Mutatis mutandis, a Espanya els Pressupostos Generals per al 2023 també confirmen la hipertròfia estatal amb rècord de despesa pública. I donat que el pacte d’estabilitat i creixement de la UE, que limita el creixement públic, està suspès, el Leviatà continuarà creixent.    

Impostos insolidaris

El govern de Pedro Sánchez preveu crear un nou tribut de solidaritat (qui s’hi pot oposar amb un nom així?), junt amb els nous impostos sobre la banca i les energètiques. La idea de l’executiu és aprovar-lo abans del 31 de desembre i que recapti 1.500 milions d’euros el 2023. A Catalunya ja tenim vigent un impost autonòmic de patrimoni especialment elevat. Aporta el 45% del total de l’Estat espanyol, més que qualsevol altra comunitat, i grava el patrimoni net, això és, el conjunt de béns i drets de contingut econòmic deduint-ne els deutes del titular.

Els seus orígens es remunten a l’any 1977 i fou concebut per tenir un control censal dels contribuents. A les eleccions generals del 2008, estant en el programa electoral del PSOE i PP la supressió d’aquest impost, va desaparèixer però no es va derogar, sinó bonificar el 100% de les quotes, fins que el 2011 reapareix. Es tracta, d’entrada, d’un impost anacrònic. Molts països mai no han tingut un tribut sobre el patrimoni al llarg de la història, mentre que altres estats europeus l’han anat eliminant en les darreres dècades. A tota la Unió Europea, Espanya és l’únic que el manté, i ara redobla l’escarni amb un impost de solidaritat. França és l’últim país que va suprimir-lo el passat 2018, reemplaçant-lo per un gravamen sobre els habitatges amb valor superior a 1,3 milions d’euros. 

És un impost que pot causar una doble, i fins i tot triple tributació. Un immoble, per exemple, tributa per IRPF, per IBI i finalment per Patrimoni. Moltes vegades es paga anualment per patrimoni sobre uns actius que prèviament ja han tributat per l’impost de successions o donacions. Es pot, per tant, arribar a qüestionar si aquest impost és constitucional o no, ja que la Constitució estableix a l’article 31 que mai poden tenir caràcter confiscatori. Ja sabem que l’Estat del Benestar necessita impostos per finançar-se. Els serveis públics, contràriament al que alguns pensen, no són gratuïts. Tots hi hem de contribuir en funció de la nostra capacitat econòmica. En termes generals, els impostos sobre el consum són preferibles als impostos sobre la renda i els impostos sobre la renda són preferibles als impostos sobre la propietat i el capital. La despesa en consum és l’única que, indubtablement, no contribueix a generar nova riquesa. Aquella part de la renda d’una persona que s’estalvia i s’inverteix, afavoreix l’acumulació de capital i potencia la nostra capacitat de consum futur. Per tant, per tal de facilitar aquest creixement econòmic i consum futur, no s’haurien de gravar els ingressos dirigits a la inversió ni tampoc l’estoc de capital productiu resultant d’aquesta inversió. Caldria gravar la part de la renda que s’adreça al consum, no la que s’estalvia i s’acumula patrimonialment.  

En una economia de mercat, el salari tendeix a estar determinat per la productivitat de cada treballador i aquesta només pot créixer d’una manera continuada i sostenible si cada cop es disposa d’un conjunt més gran de béns de capital. Si un agricultor del Congo guanya només 1 euro diari i un nordamericà 100, no és perquè aquest sigui més llest o treballi 100 vegades més. Simplement resulta que disposa de 100 vegades més de béns d’equip capital que al Congo. Amb un tractor d’última generació, l’agricultor nordamericà és capaç de llaurar una extensió cent vegades superior a la que és capaç d’aconseguir l’agricultor del Congo. Ara bé, el tractor només és possible gràcies als qui van estalviar, van acumular patrimoni i capital, i ho van posar a disposició d’un empresari com John Deere, fundador d’una de les companyies de maquinària agrícola més importants del món. Un modern tractor augmenta enormement la productivitat i, per tant, el salari del treballador.

Bon Preu és la creació del talent i esforç de Joan Font i Fabregó, un dels grans empresaris de Catalunya. L’empresa acredita ingressos anuals de 1.800 milions i actius superiors a 600 milions d’euros. Si algun polític benpensant i solidari forcés la liquidació de l’empresa, subhastés locals i existències, i ho repartís entre tots els catalans, quin resultat obtindria? Doncs aproximadament 82 euros per cap. Suficients segurament per treure la gana d’un parell de dies, però res més. El perjudici global seria enorme. Els milers de treballadors perdrien la feina, centenars de proveïdors i milers de clients quedarien perjudicats, i fins i tot Hisenda disminuiria la recaptació. Donar un peix al pobre li treu la gana d’un dia, però donar-li una canya i ensenyar-lo a pescar li resol el problema per tota la vida. I per això és necessari acumular capital i invertir-lo adequadament. Recaptar impostos sobre l’estalvi i el patrimoni significa paralitzar el progrés econòmic i acaba perjudicant tothom.

El patrimoni, sigui en forma d’accions, dipòsits bancaris, béns immobles…, conforma un capital que necessita del treball, cada cop més qualificat, i fa possible l’augment de la productivitat dels treballadors i, per tant, dels salaris. Una societat pròspera és aquella que, com a mínim, respecta les persones i facilita que prosperin a llarg termini. Baixar impostos és una mesura que aconsegueix tots dos objectius alhora. Crear-ne de nous, com aquest impost de solidaritat, ho dificulta.

Recaptant impostos

Els recaptadors d’impostos estaven molt mal considerats socialment a la Judea del segle I. No només col·laboraven amb les forces romanes invasores, sinó que extorsionaven la població i s’enriquien il·lícitament al cobrar de més. Zaqueu era el cap dels recaptadors d’impostos de la zona de Jericó i l’evangeli de Lluc ens explica que era ric. En la trobada amb Jesús es produeix el penediment de Zaqueu, que decideix restituir quatre vegades més a qui havia exigit en excés. Molt ha canviat la situació tributària en aquests dos darrers mil·lenis. El creixement econòmic acumulat ha multiplicat afortunadament les rendes, però també ho han fet els impostos, tant en termes relatius com absoluts. Si Zaqueu, Mateu o els sacerdots del temple de Jerusalem, que també en cobraven, haguessin intentat manllevar el que ara paguem de tipus impositiu mitjà d’IRPF o general d’IVA s’haguessin trobat, a ben segur, amb una revolta popular. De fet, Adam Smith assegurava a finals del segle XVIII que indubtablement la recaptació d’un impost exorbitant, com podria ser recaptar en temps de pau, o fins i tot de guerra, una suma equivalent a la cinquena part de la riquesa de la nació, justificaria la resistència del poble, tant com qualsevol altre flagrant abús de poder. Ni Smith ni els jueus coetanis del Messies podien sospitar que arribaríem a pagar en impostos el 50% dels ingressos, i en alguns casos més. Els jueus dedicaven molts menys dies cada any per complir les seves obligacions tributàries, que els 200 dies de mitjana que els catalans treballem actualment per pagar impostos. Tampoc els jueus tenien una dotzena d’impostos propis, ni impost de patrimoni, ni els trams més elevats de l’impost de renda, ni recàrrecs a l’activitat econòmica, ni impost de successions o transmissions patrimonials. Jesús ens exhortarà a donar al Cèsar el que és del Cèsar i a Déu el que és de Déu. Però, alerta, en cap moment precisa quanties ni percentatges. Entre no donar res al Cèsar, que s’escauria en un sistema anarcocapitalista, a donar-lo tot, propietat privada i fins i tot la vida, hi ha una multitud de situacions intermèdies. La mateixa concepció de culpa i pecat ha canviat radicalment. Defraudar un recaptador d’impostos no es considerava un pecat entre els jueus. El Talmud classificava els recaptadors d’impostos amb assassins i lladres, i els seus guanys com a adquirits per engany i violència, no dignes de ser acceptats com a caritat. Ara, en canvi, quan Hacienda somos todos, defraudar impostos és sempre un delicte, i d’ells en depèn la provisió dels serveis públics. En ambdós casos, però, el pagament d’impostos és una certesa. I l’altra certesa és la mort.  

El retorn de la guerra freda

En el 20è Congrés Nacional del Partit Comunista Xinès, el president Xi Jinping ha maniobrat per consolidar el poder personal i assegurar un tercer mandat. Quelcom sense precedents des de Mao Zedong. Quines ambicions amaga el mandatari? La liberalització de l’economia xinesa liderada per Deng Xiaoping, a partir de 1979, ha tret el gegant oriental de la misèria fins a situar-lo com a segona potència mundial, frec a frec amb els EUA. Jinping, però, recupera els dogmes de l’ortodòxia marxista-leninista, mantenint en política exterior un agressiu ultranacionalisme que amenaça directament Taiwan. Ha reforçat el control sobre tots els àmbits de la política i la vida privada, protegint empreses públiques i posant noves restriccions al sector privat. Jinping ha rebutjat tant el pragmatisme de Xiaoping com una Xina amb desigualtat de classes. Amb una adhesió rigorosa als principis marxistes, Jinping creu que la Xina pot assolir tant la grandesa nacional com la igualtat econòmica. A mesura que l’Estat xinès ha començat a controlar el capital d’empreses privades, sotmet el mercat a la preeminència estatal. L’objectiu és convertir la Xina en la potència asiàtica i mundial preeminent. Per això cal completar la modernització de les forces armades. Jinping ha rehabilitat l’aforisme maoista que celebra “l’ascens d’Orient i la decadència d’Occident”. S’ha embarcat en una sèrie de reclamacions d’illes al mar de la Xina Meridional i les ha convertit en bases militars, ha dut a terme atacs amb míssils al voltant de la costa taiwanesa, ha intensificat el conflicte fronterer amb l’Índia i ha adoptat una nova política de coerció econòmica i comercial contra els estats vulnerables a la pressió xinesa.

La Xina pressiona per a què les resolucions de l’ONU no facin cap referència als drets humans universals i cobeja la rivalitat amb Occident. Pequín subministra tecnologies de vigilància i formació policial a països com l’Equador, Uzbekistan i Zimbabwe, que queden lluny del model clàssic liberal-democràtic occidental. El potencial tecnològic actual li permet controlar la dissidència d’una manera que Mao i Stalin gairebé no podien ni imaginar. Jinping té 69 anys i sembla poc probable que es jubili. Potser dirigirà el país durant la resta de la seva vida. El seu taló d’Aquil·les, però, és l’economia. La reducció del creixement econòmic és ja una realitat. La disminució de la confiança empresarial està reduint la inversió de capital privat en sectors com el tecnològic, financer i immobiliari, que han estat els principals motors de creixement intern durant les dues últimes dècades. A aquestes debilitats s’afegeixen tendències estructurals a llarg termini: ràpid envelliment de la població i força de treball minvant, corrupció i contaminació, baix creixement de la productivitat i nivells elevats de deute. Mentre que el Partit Comunista havia previst que el creixement mitjà es mantingués al voltant del 6% durant tota la dècada, el real ha caigut a poc més del 3%. El menor creixement es traduirà en menors ingressos pressupostaris i el govern no democràtic xinès haurà d’escollir entre oferir assistència sanitària i pensions, per una banda, o perseguir els objectius de seguretat nacional i política industrial, per l’altra.

L’economista Albert Hirschman va assenyalar que tot creixement ràpid és un creixement desequilibrat i, alhora, difícil de corregir. El seu propi èxit tendeix a generar un conjunt d’institucions polítiques i financeres que consoliden una inèrcia de continuïtat i oposició al canvi. El model de desenvolupament xinès va ser dissenyat per resoldre l’extraordinari dèficit d’inversió del país. Segons el Banc Mundial, la inversió acostuma a representar al voltant del 25% del PIB mundial, oscil·lant entre el 20% de les economies més madures i el 30% de les emergents en etapes d’alt creixement. Durant una dècada, però, la Xina ha invertit el 50% del PIB. És un creixement totalment dependent de la inversió. El consum de les famílies és forçosament reduït i el PIB es redistribueix a favor del govern i les empreses. El sistema bancari canalitza els enormes estalvis disponibles cap els promotors immobiliaris i governs locals a tipus d’interès artificialment baixos fixats pel Banc Central amb connivència del govern. Els nivells de deute total, inclòs el financer, es varen disparar des de l’any 2008, en un dels augments més vertiginosos que hagi experimentat mai cap país. Les principals fonts d’aquest augment del deute són la inversió en el sector immobiliari xinès, inclosos els edificis d’apartaments buits que es van comprar per motius especulatius, i la inversió dels governs locals en infraestructures faraòniques, com sistemes ferroviaris excessivament ambiciosos, carreteres infrautilitzades, estadis esportius i centres de convencions. Amb el sector de la construcció hipertrofiat representant entre el 20 i el 30% del PIB, la bombolla immobiliària és de proporcions colossals. La reestructuració dels 300.000 milions de dòlars en el passiu de la constructura Evergrande pot durar anys. Mentrestant, el creixement xinès s’alentirà i això tindrà conseqüències per al país i l’economia global.

Segons la visió de Jinping, però, la victòria final de la Xina està garantida pel determinisme històric marxista i el declivi estructural d’Occident. És un veritable creient de la religió comunista i no abandonarà els seus dogmes. L’ortodòxia marxista-leninista l’ha ajudat a consolidar el seu poder personal. Però també ha generat problemes de difícil solució, com la crisi del model de creixement. I això representa un repte per Occident. Serem capaços de recuperar els valors originaris que un dia ens van fer lliures i pròspers, o completarem el declivi en el que estem còmodament instal·lats?

Bancs i crisis financeres

Aquesta setmana s’ha concedit el Premi Nobel d’Economia a Ben Bernanke, Douglas Diamond i Philip Dybvig per la investigació sobre els bancs i les crisis financeres. El president del comitè del Banc Central de Suècia considera que els coneixements dels premiats han millorat la capacitat per evitar rescats costosos i crisis greus. Unes paraules força inoportunes, especialment quan els costos dels rescats de l’elit financera recauen sobre el conjunt de la societat, i quan no deixem d’encadenar crisi rere crisi. La propera es perfila per l’any vinent, quan Alemanya i Itàlia entraran en recessió segons pronòstics de l’FMI i Espanya creixerà només l’1,2%.     

Bernanke va ser el president de la Fed, el Banc Central dels EUA, durant la crisi financera del 2008. S’havia passat la seva vida acadèmica estudiant el Crac del 1929 i creia haver trobat la solució. Pertanyent a la família econòmica dels monetaristes, la mateixa que va liderar Milton Friedman i abans Irving Fisher, va utilitzar totes les palanques no només per imprimer bitllets, sinó també per salvar bancs. L’excepció que va donar el tret de sortida a la gran recessió del 2008 va ser justament la fallida de Lehman Brothers. El banc és un intermediari entre els estalviadors, que tenen dipòsits a la vista, i els prestataris, que demanen crèdits. Bernanke va voler evitar no només la caiguda de l’oferta monetària, com defensa Friedman, sinó també l’oferta de crèdit. Creu que les fallides bancàries redueixen la capacitat productiva de l’economia al trencar-se el vincle entre estalviadors i prestataris. No tothom hi està d’acord. La família dels economistes keynesians consideren que la depressió és causada pel col·lapse de la demanda agregada: la gent deixa de gastar i invertir, provocant la recessió per una via psicològica, sense causa real, fet que requereix la intervenció del govern.

Entre gener de 1930 i març de 1933, la producció industrial dels EUA va caure un 46% i l’atur va augmentar fins el 25%. La crisi s’estengué ràpidament per tot el món i la causa, per Bernanke, va ser la disminució de la capacitat del sistema bancari per canalitzar l’estalvi cap a inversions productives. El nombre de bancs s’havia reduït a la meitat en tres anys, quan els clients corrien a retirar els seus estalvis i les reserves bancàries no eren suficients perquè s’havien invertit erròniament. Bernanke considera que el banc té un coneixement detallat de les necessitats financeres dels seus clients, tant per operacions d’actiu com de passiu, i que és necessari preservar-lo encara que signifiqui assumir costosos rescats. El problema d’això és l’anomenat risc moral. Si l’entitat financera sap que, faci el que faci, serà salvada per l’òrgan regulador, quins incentius té a invertir amb prudència? Mark Twain deia que el banquer és un senyor que ens presta el paraigua quan fa sol i ens ho exigeix quan comença a ploure. Quants préstecs hipotecaris es varen concedir sabent el banc positivament que no es podrien tornar i que acabarien amb el desnonament del deutor? També el banc té un coneixement detallat dels ingressos i despeses dels titulars dels dipòsits. Malgrat això, l’assessorament personalitzat al client sol reduir-se a propaganda comercial dels productes estandarditzats que la gestora comercial desitja endinyar al client per assolir objectius.

La principal aportació de Diamond i Dybvig és la de justificar teòricament la intervenció política del fons de garantia de dipòsits. El sistema bancari actual és de reserva fraccionària, ja que els bancs comercials només han de mantenir en reserva un percentatge dels dipòsits dels clients. El percentatge immobilitzat s’anomena coeficient legal de caixa i equival a només l’1% a l’eurozona. El sistema actual també es caracteritza per l’existència d’un Banc Central que actua com a prestador d’última instància. Això permet als bancs originar una gran expansió creditícia artificial, no recolzada per estalvi real, sabent que els ajudaran quan vinguin els problemes. A més, els bancs inverteixen a llarg termini (hipoteques) els diners que capten dels clients a curt termini (comptes corrents). Un problema, no pas l’únic, és que si els dipositants desitgen treure els seus diners del banc, aquest no pot tornar-los perquè els ha immobilitzat en operacions a molts anys. Per evitar aquests pànics bancaris, els guardonats proposen una assegurança de dipòsits per part del govern. Però resulta, com hem explicat des d’aquesta tribuna en diferents articles, que la transformació de terminis que fa el banc, invertint a llarg termini amb deute a curt, no és socialment òptima i es troba en l’arrel dels desequilibris macroeconòmics i les crisis recurrents.

Utilitzant el mateix model de Diamond i Dybvig, la derogació del fons de garantia de dipòsits faria que els bancs siguin molt més prudents i incrementin els actius líquids necessaris per respondre a una possible retirada de dipòsits dels clients. I és que varen ser les polítiques errònies de la Fed a la dècada de 1920 les causants del Crac. La Fed va inflar l’oferta monetària i va també assumir la funció de prestador d’últim recurs, animant els banquers a assumir més riscos i fent més inestable el sistema bancari de reserva fraccionària. Per tant, no es requereixen complexes regulacions ni rescats governamentals, sinó un règim monetari i financer sòlid.

La decadència catalana

Israel és un país amb poc més de 9 milions d’habitants, només 1,2 milions més que Catalunya,  però líder en creativitat i innovació. Presenta el percentatge més alt a nivell mundial de start-ups, les empreses tecnològiques de nova creació que tenen grans possibilitats de creixement. Israel és el tercer centre tecnològic a nivell mundial després de Silicon Valley i Boston, amb unes 280 multinacionals amb centre d’R+D al país. Tenen més empreses en el Nasdaq que tota la Unió Europea. Representen una fracció insignificant de la població mundial, només el 0,2% del total, però acrediten el 20% del total de Premis Nobel. La consellera en funcions d’Acció Exterior de la Generalitat, Victòria Alsina, ha visitat Israel i Palestina. L’objectiu és identificar àmbits de col·laboració entre Catalunya i Israel, especialment en matèria d’innovació i recerca. El desenvolupament econòmic d’Israel es basa en el coneixement i en la tecnologia, en la innovació i en la recerca, en la transferència de coneixement entre universitats i empreses, el sector privat i el públic, i aquest model és el que es vol traslladar a Catalunya. A diferència de la secular enveja hispànica (també catalana) que estigmatitza l’èxit empresarial i s’alegra de les desgràcies alienes, els jueus revolucionen els mercats quan triomfen i ho intenten de nou amb més energia quan fracassen.

A diferència de la nostra cultura estatista, que pressuposa la iniciativa pública i el lideratge de l’Estat, que planifica la societat de dalt a baix, els israelians concedeixen un gran àmbit de llibertat al treballador de base, que inicia de baix a dalt el procés de transformació i millora. Un tinent de l’exèrcit d’Israel té més llibertat de decisió que el seu homòleg en qualsevol exèrcit del món. A diferència de les forces armades espanyoles, farcides d’oficials i mancades de soldats, l’exèrcit jueu té pocs oficials i molts soldats dotats d’àmplia autonomia i marge per prendre decisions pròpies. Des dels seus inicis, la civilització jueva ha estat coneguda per la seva capacitat d’argumentar (i contraargumentar). El rang es demostra amb el que se sap, i no amb la jerarquia. El 45% dels habitants d’Israel tenen estudis universitaris, una xifra que es troba entre les més altes del món (a Catalunya és el 32% i a Manresa el 29%). Quan un emprenedor jueu té una idea de negoci, la posarà en pràctica en pocs dies. Esperar massa refreda l’entusiasme i és necessari combinar la iniciativa, el risc i l’agilitat. A casa nostra es prefereix la disciplina abans que la flexibilitat, la rutina a la innovació i l’estructura administrativa a la iniciativa. I així no anirem bé.  

Sabem que Catalunya pateix d’un excés de proliferació de normatives i tràmits administratius que porten associats llargs terminis de tramitació per a l’obtenció de llicències d’activitat empresarial i professional. La complexitat regulatòria disminueix la renda i incideix negativament en el creixement de les empreses. El nombre de normes publicades als butlletins oficials no ha parat de créixer a les institucions catalanes, mentre que la derogació de normatives existents és poc habitual. En un treball per al conjunt de països de la UE, el neerlandès George Gelauff estima que l’impacte a llarg termini d’una reducció de càrregues administratives del 25% en el cas d’Espanya seria equivalent a un increment del PIB de l’1,7%. Segons Doing Business, elaborat pel Banc Mundial, Catalunya es troba en 17a posició −sobre un total de 19 comunitats autònomes− pel que fa a la facilitat administrativa d’iniciar activitats industrials. Fan falta un mínim de 118 dies −a Castella i Lleó només 62 − i els tràmits tenen un cost superior al 20% de la renda anual mitjana per habitant −a Andalusia només l’1,2%. A aquesta problemàtica s’hi afegeixen criteris significativament més restrictius que a altres comunitats. També Catalunya lidera, en negatiu, el rànquing del nombre de pàgines publicades als butlletins oficials autonòmics, 107.000 pàgines (equivalent a 70 trilogies del Senyor dels Anells), una xifra 18 vegades superior a les 6.000 pàgines del País Basc.

L’Institut Ostrom, un think tank generador d’idees i de debat, acaba de presentar un informe que revisa les barreres més rellevants i especifica un decàleg de mesures per posar remei a la problemàtica. En el camp de la regulació, també Israel avantatja Catalunya, que té la necessitat urgent de millorar el marc normatiu, amb l’establiment de regles clares, estables i predictibles. Catalunya presenta un saldo positiu amb Israel en l’àmbit comercial: les exportacions de vehicles i material elèctric superen les importacions de plàstics i combustibles. També les inversions d’Israel a Catalunya en els darrers cinc anys (97 milions d’euros), on s’hi compten les de la mina de Súria propietat d’ICL, superen la inversió de Catalunya a Israel (11 milions). Catalunya acredita un passat de lideratge industrial i comercial gràcies a generacions d’empresaris que durant molt de temps varen ser emprenedors, creatius, valents i persistents. Per desgràcia, en els darrers anys s’ha perdut aquest esperit emprenedor, i el preeminent sector públic, profundament jacobí i fiscalitzador, exerceix un control desproporcionat i asfixiant sobre l’empresa, a qui veu com l’enemic a vèncer. La iniciativa privada catalana és escarransida, mentre que la pública depèn de Madrid. I així es va escrivint la decadència de Catalunya.