Hosanna al fill de David!

Homilía del 13 de Abril de 2014 | Semanario FIDES

Transcorregut el camí quaresmal de 40 dies, iniciem la Setmana Santa. En aquest diumenge de Rams se’ns presenta el relat de la Passió de Jesús segons l’evangeli de Marc. El natzarè entra triomfal a Jerusalem enmig d’una multitud que l’aclama alçant palmes i branques de llorer i olivera per a donar-li la benvinguda. Hosanna al fill de David! Poc després, però, la mateixa multitud serà manipulada per les autoritats i demanaran que se’l crucifiqui. En el judici religiós davant Caifàs i el sanedrí, Jesús afirma que és el Messies i en el judici civil davant Ponç Pilat que és testimoni de la veritat, veritat que ens farà lliures. Jesús s’entrega a la mort amb les paraules del salm 21 (Déu meu, Déu meu, per què m’heu abandonat?), transformant la mort en un acte de donació i amor absolut i incondicional vers la humanitat. Aquestes paraules no van ser compreses per les persones que es trobaven presents al peu de la creu, les quals van interpretar el crit de Jesús com una crida al profeta Elies, i d’alguna manera continuen sent incompreses. I és que, com diu Pau de Tars, la mort de Jesús és un escàndol pels jueus i un absurd pels no creients. Crist transforma una mort violenta i infamant en un sacrifici voluntari i un acte d’amor que redimeix el món. Jesús és el sacrifici real i definitiu, que posa fi a tots els sacrificis de l’Antic Testament. Els animals eren els substituts del veritable sacrifici, començant pel moltó agafat per les banyes que servirà a Abraham per reemplaçar el seu fill únic Isaac. Del misteri pasqual brolla la nova aliança entre Déu i la humanitat. Abans Jahvè havia parlat a través de Moisès i els profetes. Ara ho ha fet mitjançant el seu Fill. Abans es varen transmetre 10 manaments en unes taules de pedra al Sinaí. Ara inscriu la nova aliança directament en el cor de les persones, mostrant que la vida veritable no es troba en les riqueses, la possessió o el tenir, sinó en el ser i l’acceptació de la creu. El diumenge de Rams és el pròleg del tríduum pasqual, el nucli de tot l’any litúrgic. El dijous es celebra el darrer sopar, el divendres la passió i mort de Crist, la nit del dissabte la vigília pasqual, i finalment el diumenge la resurrecció de Jesús, que obre una nova perspectiva de vida en plenitud. Començarà aleshores el període pasqual de 50 dies on sentirem repetir amb insistència el missatge de “no tenir por”. I és que els cristians sabem, per Jesús, que la mort no té l’última paraula en aquesta vida.

Monument a l’autònom

Monumento al empresario caído | Vida de Peatón

Actualment, un 85% dels autònoms paguen segons la base de cotització mínima, és a dir, 289 euros al mes. Però això té els dies comptats, ja que el govern té previst un canvi en el règim especial de treballadors autonòms (RETA). Anem a pams. Fins ara, els empresaris individuals elegeixen una base de cotització, que pot anar des d’un mínim de 944 euros mensuals fins un màxim de 4.070 euros. Sobre aquesta quantitat s’hi aplica el 30,6%, percentatge que es desglossa en contingències comunes (28,3%), contingències professionals (1,3%), cessament d’activitat (0,9%) i formació professional (0,1%). En total, el 30,6%. Calculat sobre la base escollida, toca pagar cada mes un mínim de 289 euros. I com a màxim, 1.245 euros. La pensió de jubilació que s’espera percebre en el futur depèn de les cotitzacions pagades. Com més es pagui avui, més alta hauria de ser la pensió futura. I viceversa. Com diem, una gran majoria de treballadors per compte propi no té confiança en un sistema públic de pensions basat en el repartiment que té els dies comptats, i opta per cotitzar el mínim legal. A Espanya hi ha aproximadament 3,2 milions d’autònoms, dels quals més de mig milió es troben a Catalunya. La quota mínima de 289 euros mensuals (364 euros per als societaris) és la quota més alta d’Europa, si bé cobreix la promesa de jubilació futura, baixa i l’accés al sistema sanitari. Els autònoms alemanys paguen una quota de 140 euros si superen els 1.700 euros mensuals d’ingressos i, en cas contrari, no paguen res. I mentre els nous ingressats al RETA espanyol paguen una tarifa plana de 60 euros mensuals els primers 12 mesos, a un país tan profundament estatista com França no paguen quota durant el primer any. Tampoc existeix quota d’autònoms a Itàlia, a Holanda és de 50 euros mensuals, i al Regne Unit la tarifa mínima equival a 14 euros (amb ingressos inferiors als 600 euros mensuals) i la màxima a 58 euros (quan els ingressos superen els 6.000 euros).

L’Estat reitera, per boca del ministre de Seguretat Social José Luis Escrivá, que amb el nou règim es pagarà en funció dels ingressos i, per tant, qui guanyi més pagarà més. Concretament, i com es va aprovar a finals de l’any passat, es proposa que els autònoms escullin la base de cotització segons els ingressos que creuen que tindran, podent-lo modificar al llarg de l’any. Les negociacions són encara inicials, però la previsió és que aquest nou sistema estarà operatiu a partir de 2022. La Cambra de Comerç de Barcelona ha denunciat que centenars de milers d’autònoms, amb el nou sistema, poden passar a pagar 433 euros mensuals, això és, el 50% més. Certament, aquest canvi de normativa que portarà revisions de les quotes a l’alça s’ha de rebutjar amb contundència, especialment enmig d’una profunda crisi. Tot denota un afany desmesurat per recaptar més impostos del col·lectiu dels autònoms, un dels més vulnerables i alhora més necessaris. Naturalment, el govern justifica el canvi d’una altra manera. El ministre assenyala que, amb el nou sistema, a qui facturi molt poc se li rebaixarà la quota. Però com deien els clàssics llatins, excusatio non petita, accusatio manifesta. De fet, aquesta excusa, més enllà del non petita, és febla en si mateixa. Si fos real, n’hi hauria prou amb una reforma del sistema vigent consistent en exonerar la quota als autònoms que facturen per sota del mínim legal. El col·lectiu d’autònoms, amb una important davallada dels ingressos pel confinament decretat davant la pandèmia, ha patit fortament el tancament de l’economia. És imprescindible que no se’ls maltracti encara més. És un col·lectiu que lluita diàriament a la trinxera per reactivar l’economia. Els cal el millor equipament i avituallament per defensar la supervivència econòmica de la societat.  

Catalunya té més de mig milió d’autònoms. Mig milió d’herois i heroïnes anònims que lluiten diàriament per obrir la persiana, tirar endavant el negoci i servir el client sense desmai. De cada 10 autònoms, 4 són dones i 6 homes. I fins a 7 treballen precàriament en el sector serveis. La immensa majoria cotitzen per la base mínima i només alguns, quan s’acosta l’edat de jubilació, eleven la quota a pagar amb la il·lusió d’accedir a una pensió més decent. No és el moment de castigar-los amb més impostos. Amb el canvi de normativa previst, més d’1 milió d’autònoms es veurien perjudicats a tot Espanya. Un autònom que ingressi l’equivalent al salari mitjà espanyol, aproximadament 24.000 euros anuals, passaria de cotitzar 289 euros mensuals a 600 euros. Més del doble. I si ingressa 33.000 euros anuals passaria a pagar 825 euros al mes. Quasi el triple. Realment, no toca. Ni és el moment adequat, amb la crisi i la disminució d’ingressos, ni es pot obligar a pagar més quan el sistema públic de pensions no podrà complir el compromès en un termini de temps breu. Quan els migrats ingressos no arriben al mínim, cal l’exempció tributària. I, si se’ns permet afegir-ho, caldria un reconeixement públic a la figura de l’autònom i empresari individual. Arreu de la geografia es troben monuments al soldat anònim. L’autònom també lluita anònimament a la trinxera econòmica arriscant-se a perdre-ho tot per una idea i un propòsit. A diari lluita contra mil adversitats amb valor i coratge. I proporciona a la societat nous béns i serveis que la milloren col·lectivament. L’autònom és un creador net de riquesa que hauria de servir com un model d’inspiració i orientació per la societat. Per això, més que maltractar-lo fiscalment, pertocaria distingir-lo públicament amb un monument.

Escenari postelectoral

Resultado de imagen de tripartit Catalunya 14-F

El resultat de les eleccions catalanes del passat 14-F deixa alguns temes endegats, però també incògnites obertes. El president espanyol Pedro Sánchez en surt reforçat. No només per la victòria del seu candidat Salvador Illa, sense possibilitats reals de ser el proper president, sinó també pels resultats d’ERC al superar JuntsxCAT. Els 77.000 vots del PDeCAT han tingut efectes reals importants, malgrat no aconseguir representació parlamentària. I és que aquesta formació ha donat la victòria en vots al PSC i amb tota probabilitat la presidència del proper govern de la Generalitat a ERC. Si s’haguessin sumat els vots de JuntsxCAT i del PDeCAT, la candidatura de Puigdemont hauria obtingut 35 escons, per 32 la d’Aragonès i 31 la d’Illa. Laura Borràs seria la presidenta i la coalició independentista hauria continuat com fins ara al Palau de la Generalitat. Però no ha estat així. Coses que passen amb la divisió dels partits i el sistema electoral d’Hondt. Artur Mas consuma la venjança i perjudica seriosament el partit de Carles Puigdemont. Com diem, el gran beneficiat és el president espanyol Pedro Sánchez. La col·laboració del PSOE i Podemos amb ERC ha estat un dels fonaments de l’estratègia política de l’executiu central. Amb els seus vots va ser investit president del govern central i, més recentment, ha aconseguit aprovar uns Pressupostos Generals que li donen estabilitat i seguretat per aguantar tota la legislatura. A més, veu com Ciutadans s’ensorra, el PP es debilita i la marca catalana del seu soci de govern a Catalunya no perd escons però sí percentatge de vots (del 7,5% del 2017 al 6,9% del passat diumenge). L’adversari creixent de la coalició socialista-podemita és VOX, que entra amb força a la cambra legislativa catalana amb 11 escons i més de 200.000 vots. Assistim, per tant, a la polarització de la política en l’eix esquerra-dreta. Una pèrdua de la moderació per escorar-se en posicions cada vegada més radicals. Un retorn al malson de les dues Espanyes.

Pel que fa a l’eix independentista-unionista, s’ha enfortit l’independentisme perquè ha aconseguit en unes votacions excepcionals en situació de pandèmia (participació de només el 53,6%) superar la barrera de més de la meitat de les paperetes emeses vàlidament, i consolidar la majoria parlamentària amb un total de 74 escons. I aquí comencen les incògnites. Quina serà la coalició governant a la Generalitat? Queda descartada la reedició del tripartit de Pasqual Maragall i José Montilla (PSC + ERC + Comuns). Amb només 35.000 vots de diferència sobre JuntsxCAT i amb la CUP en ascens, és molt improbable que ERC s’atreveixi a enviar els seus dos socis independentistes a l’oposició per substituir-los per dues forces no independentistes. Seria tant com renunciar expressament a la independència com a projecte polític, i tindria un cost inassumible per Oriol Junqueras. Per tant, només queden com a possibles la coalició secessionista (ERC + JuntsxCAT + CUP) i la del referèndum (ERC + JuntsxCAT + Comuns). Ambdues tenen en comú que defensen una molt notable pujada de la despesa pública. El PSC planteja, per exemple, incrementar la despesa pública sanitària fins situar-la en el 7% del PIB, la d’infància en el 2,2% i la d’R+D en el 2% del PIB. ERC defensa l’anomenat Estat-emprenedor, amb l’entrada del govern en el capital d’empreses privades considerades estratègiques. Els republicans també defensen un banc públic amb diners dels contribuents. I els campions de la despesa amb diners dels altres serien En Comú Podem, que defensa un increment net de la despesa pública total del 12,5% del PIB. Per fer-nos una idea, això significa duplicar la grandària de la Generalitat i del seu pressupost anual. Sense considerar l’endeutament, suposa passar d’una despesa pública anual superior als 30.000 milions a una molt superior als 60.000 milions.

És fantàstic planificar la construcció d’una societat ideal sense restriccions pressupostàries. Un petit problema però, i no és pas l’únic, és que les restriccions existeixen. Com es poden finançar 30.000 milions anuals? El govern català té problemes crònics de finançament. El sistema ideat per l’exconseller socialista Antoni Castells no va resoldre els desequilibris. El dèficit fiscal intercomunitari de Catalunya oscil·la entre 10.000 i 16.000 milions anuals, en funció de la metodologia de càlcul emprada. Són molts diners, certament, però encara insuficients i amb nul·les probabilitats d’arribar a un acord amb l’Estat central. Per desitjable que sigui, no veurem la generalització del concert econòmic del País Basc i Navarra a les restants autonomies comunes. La redistribució dels recursos fiscals de madrilenys, catalans i balears, anomenada solidaritat interterritorial, continuarà. Per altra banda, elevar encara més la tributació autonòmica de Catalunya seria un suïcidi i no aconseguiria increments d’ingressos significatius. Les bases imposables s’encongirien i el país perdria més activitat econòmica encara. El PIB per càpita a Catalunya és només el quart en escala estatal, i el PiB total ha estat superat pel de Madrid. Catalunya ocupa el darrer lloc d’Espanya en l’índex de competitivitat fiscal elaborat per la Tax Foundation. Un escenari fiscal molt advers en termes del sobrecost de l’impost de renda, patrimoni, successions i donacions. Recordem que els impostos desincentiven el treball, l’estalvi i la inversió. I que també penalitzen el consum i foragiten les empreses estrangeres. L’arribada dels fons europeus anticovid és possiblement l’únic recurs per incrementar el finançament autonòmic ara per ara. Són diners que sortiran de la impremta del Banc Europeu i que rebrà el govern central. Caldrà estar molt atents a la seva distribució i al seu destí final.

Andorra del Sud

Resultado de imagen de mapa Andorra i Catalunya

Andorra s’ha situat en un primer pla els darrers dies per motius aliens a la seva voluntat. Alguns professionals i youtubers de renom s’han domiciliat al Principat per motius principalment fiscals. Mentre que el tipus impositiu màxim per renda a Espanya és del 47%, al petit país dels Pirineus és de només el 10%. Tampoc suporten impost de successions i patrimoni (aquí sí), l’IVA és el 4,5% (aquí el 21%), l’impost de societats és el 10% (aquí el 25%) i les cotitzacions a la Seguretat Social andorrana, repartides entre empresari (15,5%) i treballador (6,5%) sumen el 22% (mentre que aquí es poden enfilar conjuntament fins el 40% o més). Els partits polítics han criticat la fiscalitat andorrana, estigmatitzant els pròfugs per motius tributaris, i demanen limitar el seu estatus privilegiat de paradís fiscal. Però també es podria donar la volta a l’assumpte, tot fent autocrítica de la condició d’Espanya (i Catalunya) com infern fiscal.

El sistema impositiu d’Andorra no és tan excepcional com hom podria creure. A Europa, hi ha diversos règims tributaris amb tipus marginals màxims sobre la renda propers al 10%, molt allunyats, per tant, del 47% existent a Espanya.  Bulgària, Romania o Bòsnia tenen un tipus únic del 10% sobre la renda; Hongria i Lituània mantenen un tipus únic del 15%; Estònia i Geòrgia compten amb el 20%; la República Txeca manté un tipus marginal màxim del 23% i Eslovàquia del 25%; països tan rics i pròspers com Singapur o Suïssa gaudeixen de tipus impositius màxims del 22% i 23% respectivament. A més, altres països tan propers com Portugal, Itàlia o Grècia ofereixen importants descomptes per captar nous contribuents. En un món globalitzat i digitalitzat, hi ha jurisdiccions fiscals molt atractives que atrauen professionals altament remunerats. Cada vegada és més factible treballar online i residir en països amb impostos baixos. La defensa dogmàtica d’impostos elevats acaba dessagnant els contribuents i converteix el país en una presó fiscal.

El poder sobre els impostos comporta el poder per destruir. Els impostos afecten les decisions dels individus per treballar, estalviar i invertir en capital humà; a les empreses per produir, crear llocs de treball, invertir i innovar; i als inversors a l’hora de triar els actius i els destins dels capitals. Per tant, la fiscalitat té una incidència decisiva sobre les fonts de creació de riquesa i benestar d’una societat. El PIB i l’ocupació no són un pastís de formatge de dimensió fixa i determinada. Pot augmentar o disminuir, i sobre la seva grandària juga una influència determinant el model tributari. En una economia oberta i globalitzada, els països utilitzen els impostos com un mecanisme per millorar la seva competitivitat i atreure activitats productives i personal qualificat. La competència fiscal entre països estimula l’activitat econòmica i, al final, acaba beneficiant també els Estats més respectuosos amb la llibertat econòmica generant majors recaptacions tributàries per increment de les bases imposables.

A Espanya, els contribuents amb bases imposables superiors a 60.000 euros anuals representen el 4% dels declarants i aporten el 40% de la recaptació total de l’impost. La franja compresa entre els 30.000 i els 60.000 euros representa el 18% de les declaracions i aporta el 36% per cent del total recaptat. I en la franja inferior als 30.000 euros hi ha el 78% dels contribuents que aporten el 24% restant. Per tant, la progressivitat de l’IRPF és brutal i castiga molt especialment les rendes del treball. La imposició sobre els guanys del capital, les plusvàlues, és un tribut que no permet augmentar la recaptació i produeix resultats oposats als esperats. Senzillament, la lliure circulació de capitals els desplaça cap aquells llocs que ofereixen un millor tractament tributari. També les cotitzacions socials són un impost sobre la contractació de treball. El salari i les cotitzacions a la Seguretat Social encareixen el treball, els empresaris contracten menys mà d’obra i l’atur augmenta. No és cap casualitat que Espanya suporti taxes d’atur del 20%, mentre que Andorra gaudeix de plena ocupació.

Urgeix la rebaixa dels tipus impositius de la fiscalitat directa per estimular el treball, l’estalvi i la inversió, i també una disminució radical de les múltiples deduccions i desgravacions que distorsionen les decisions dels individus. Com té Andorra, s’hauria de plantejar un tipus impositiu únic moderat sobre el treball i els beneficis, suprimint les actuals deduccions empresarials que només serveixen per impulsar les accions promocionades pel govern existent. Com a Andorra, s’haurien de reduir les cotitzacions socials i equilibrar la part que paga l’empresa amb la del treballador. La rebaixa d’aquest impost sobre el treball reduiria els costos laborals, estimularia la contractació i milloraria la competitivitat de les empreses. Com a Andorra, s’haurien de substituir els impostos sobre successions i patrimoni per declaracions censals de béns a tipus zero, amb el que no existiria cap incentiu al frau i es maximitzaria la seva funció d’ajuda al control tributari. Aquesta reducció d’impostos disminuiria la recaptació, almenys a curt termini, però no faria necessària la contracció de la despesa pública gràcies a l’arribada dels fons europeus anticovid. Es tracta, en paraules d’un eminent polític britànic del segle XIX, de permetre el creixement del diner a les butxaques dels contribuents. Quelcom que hauria de recordar el proper president de la Generalitat que sortirà avui elegit.

Llicències obligatòries

Crece la tensión entre AstraZeneca y Bruselas antes de la reunión sobre el  retraso en el suministro de vacunas | Sociedad | EL PAÍS

Abril de 1711. La Gran Bretanya abandona a la seva sort els territoris de l’antiga Corona Catalanoaragonesa. L’arxiduc Carles d’Àustria, nebot de l’últim Habsburg de la Corona espanyola, surt de Barcelona amb direcció Viena després de la mort de l’emperador Josep. El príncep Carles, que havia rebut dels jesuites una educació privilegiada –tenia formació en lògica, ètica, filosofia i música a més de dominar sis idiomes inclòs el castellà- deixa via lliure al duc d’Anjou, el futur Borbó Felip V -que no parlava ni el castellà- per accedir a la Corona d’Espanya. Tres anys i mig més tard, en una guerra desigual i impossible de guanyar, Barcelona cau i es rendeix a les tropes filipistes. Les conseqüències pels catalans serien duríssimes.
Gener de 2021. Els laboratoris britànics Oxford-AstraZeneca, l’empresa que havia rebut finançament de la UE amb l’objectiu de desenvolupar la vacuna contra la covid-19, declara que no podrà complir els terminis ni proveir les dosis acordades per contracte. Boris Johnson, el primer ministre del Regne Unit, defensa que les vacunes desenvolupades per aquesta empresa britànica han de beneficiar en primer lloc als britànics. Les conseqüències, enmig del fragor de la tercera onada vírica, no es poden encara quantificar.

Són dues situacions que no són comparables ni guarden cap relació, tret del casual denominador comú britànic. En qualsevol cas, sí és necessari fer una anàlisi d’aquesta darrera situació que tindrà, a ben segur, conseqüències greus per molts ciutadans de la Unió Europea (UE). AstraZeneca, que comercialitza la vacuna d’Oxford, ha avisat que només podrà servir un 25% del que havia promès perquè les dues plantes que té a Europa estan produint a un ritme més baix del que s’esperava. La UE l’acusa d’incomplir el contracte i insinua que està venent vacunes fabricades a les plantes europees a tercers països que paguen un preu superior. La companyia britànica, en una resposta més pròpia d’humoristes com Rowan Atkinson o Benny Hill, ho nega i al·lega que el govern britànic i altres països ho varen demanar primer. Tot fa pensar que la companyia no entregarà més vacunes ni les treurà d’altres fàbriques per entregar-les a Europa. Més aviat el contrari. Hi ha documentació duanera que confirma que la planta de Puurs (Bèlgica) ha exportat al Regne Unit les dosis produïdes en territori belga. Segons la Comissió Europea, AstraZeneca s’havia compromès a servir més de 100 milions de dosis tan aviat com s’autoritzés la seva vacuna i es comptava amb la producció de les dues plantes del continent (Bèlgica i Alemanya) més les dues del Regne Unit.

Les autoritats espanyoles havien promès que el 70% de la població adulta espanyola (entre 15 i 20 milions de persones) estaria vacunada abans o a finals de l’estiu. De moment, el sistema sanitari britànic ha aconseguit vacunar 2,6 milions de persones amb la primera dosi. En total, des de l’inici de la campanya, s’ha començat a immunitzar l’11% de la població anglesa. Les xifres a Espanya són molt més baixes. I també a Catalunya. A la regió sanitària de la Catalunya Central s’han administrat 14.461 dosis (2.083 persones han rebut les dues dosis). Seguint l’ordre del protocol, això significa el 80% dels usuaris de residències geriàtriques, el 78% dels professionals sanitaris de primera línia i el 71% dels professionals de les residències d’avis. En total, fins ara a Catalunya s’han administrat 217.000 vacunes fins esgotar les reserves. Continuant a aquest mateix ritme, l’objectiu de vacunar el 70% de la població adulta catalana s’haurà assolit pels volts de Sant Jordi de l’any… 2022! Abans d’arribar a la immunitat de grup moltes persones s’hauran mort pel camí i a les UCIs.

La vacuna contra la covid és un bé públic global i no hauria d’estar protegida per lleis de propietat intel·lectual com les patents. L’oligopoli en la producció de medicaments alenteix el ritme de producció i dificulta l’accés a les dosis tan necessàries. Al registrar una patent mèdica se li concedeix al titular la possibilitat d’explotar el producte de manera exclusiva i excloent durant un termini de 20 anys. El que convé és eliminar els monopolis legals i establir llicències universals i no exclusives, compartint el coneixement necessari per expandir la producció global de vacunes, medicaments i diagnòstics. I una figura legislativa ho permet. Es tracta de les llicències obligatòries, un instrument que imposa als laboratoris la cessió de la fórmula de la vacuna. Una figura que comporta suspendre l’exclusivitat de l’ús d’una patent, obrint l’opció que la vacuna sigui explotada per altres companyies. Un rum-rum que ja comença a circular per Alemanya, Itàlia i França, i que a Espanya està perfectament contemplat a l’article 95 de la Llei de Patents (com l’expropiació ho està a l’art. 81). Els supòsits són plenament aplicables a la situació actual. En primer lloc, perquè l’explotació de la vacuna és de primordial importància per a la salut pública. En segon lloc, perquè la insuficiència de la quantitat de vacunes servides implica un greu perjudici pel país. I, finalment, perquè les necessitats de proveïment nacional així ho exigeixen. AstraZeneca ha estat finançada per la UE amb 2.700 milions d’euros i ara no distribueix les dosis pactades. Què estan esperant els governs per instar les llicències obligatòries?

Incògnites de l’era Biden

Joe Biden toma posesión como 46º presidente de Estados Unidos: "La  democracia ha prevalecido" - BBC News Mundo

Joe Biden, de la mà de la primera vicepresidenta afroamericana, Kamala Harris, ha jurat aquesta setmana el càrrec com a 46è president dels Estats Units, deixant enrere els quatre polèmics anys de mandat de Donald Trump. Des de l’escalinata del Capitoli, el màxim mandatari del país més poderós del planeta ha pronunciat el que ha estat el seu primer discurs oficial, carregat d’intencions d’unió i fraternitat entre tots els nord-americans, incidint en la necessitat de curar ferides obertes i en tot el que queda per fer, com derrotar el coronavirus o acabar amb els extremismes que s’han vingut instal·lant en els darrers anys en la societat nord-americana. En l’àmbit exterior, també fa un gir de 180 graus per recuperar el multilateralisme perdut amb Donald Trump. Atura la construcció del mur amb Mèxic i deroga la llei que impedia l’entrada de migrants de països musulmans. Retorna els EUA a l’OMS i a l’Acord de París contra el canvi climàtic. I obliga a l’ús de la mascareta en edificis federals. Joe Biden, el segon president catòlic després de John F. Kennedy i el de més edat, aspira a guiar el món amb el poder de l’exemple i no amb l’exemple del poder. La Unió Europea pot recuperar la relació històrica amb els Estats Units, amb qui comparteix més valors que amb l’altra gran superpotència xinesa. Les seves apel·lacions a la decència i l’honestedat sonen a música celestial, especialment després dels exabruptes i cacofonies als que ens tenia acostumats Trump, el darrer inquilí de la Casa Blanca. Però no n’hi ha prou amb bones paraules i caldrà analitzar el contingut de les polítiques econòmiques. També Abraham Lincoln feia una crida als millors àngels de la naturalesa humana i poc després esclatava una de les guerres civils més sagnants i tràgiques de la història.

Al llarg del segle XX, el sistema bipartidista dels EUA ha funcionat amb els Demòcrates impulsant grans programes públics i els Republicans consolidant-los. Wilson, Roosevelt i Johnson varen ser presidents transformadors, mentre que Eisenhower, Nixon i Reagan només varen oposar-se de paraula a l’expansió estatista i consolidaren l’avenç federal. Biden liderarà un nou programa transformador i tremendament expansiu en la fiscalitat. Quan a casa nostra parlem de com Rubén Doblas Gundersen, més conegut com el youtuber “El Rubius”, s’ha instal·lat a Andorra per pagar menys impostos, la previsió és que els nord-americans hagin de pagar-ne més. Bastants més impostos dels que pagaven fins ara. El tipus marginal màxim de l’impost de renda pujarà del 37% al 40% amb guanys anuals superiors als 525.000 dòlars (a Espanya tenim el 45% per rendes superiors a 60.000 euros i el 47% quan superen els 300.000). L’impost de societats augmentarà del 21% al 28% (25% a Espanya), i també incrementaran altres impostos com successions i donacions o les aportacions a la Seguretat Social (que també existeix als EUA, tot i que no amb la cobertura universal d’Espanya). L’increment dels impostos sempre té conseqüències negatives sobre el creixement econòmic i l’ocupació. Però, al capdavall, són ingressos fiscals que podran utilitzar-se per finançar polítiques públiques. I aquí és quan la despesa programada supera amb molt les previsions d’increment d’ingressos. Concretament, mentre que els ingressos s’espera que incrementin en 270.000 milions anuals, la despesa fiscal del programa de reactivació puja a més d’1 bilió anual (140.000 milions per l’Obamacare, 200.000 milions pel Green New Deal, 100.000 milions en pensions, 350.000 milions en ajudes anticovid, xec de 1.400 dòlars per persona, extensió del subsidi d’atur, introducció d’un sou mínim de 15 dòlars…). Més impostos i molta més despesa pública signifiquen més dèficit públic anual i molt més deute públic total.

A curt i mitjà termini, aquestes mesures no donaran els efectes positius desitjats. Zones tan dinàmiques dels EUA com Nova York i Califòrnia estan sotmeses a confinaments i resten parcialment bloquejades per normatives locals. En aquestes circumstàncies, mentre el motor econòmic funcioni al ralentí, l’economia no pot recuperar el creixement normal que tenia abans de la pandèmia. Els economistes Casey Mulligan i Stephen Moore calculen que el decret de Biden destruirà més de 4 milions de llocs de treball a causa dels desincentius generats en el treball (incentius per sol·licitar subsidis i ajornar l’entrada en el mercat laboral). També s’ha criticat que una part dels fons del pla d’estímul es destini a finançar administracions en fallida d’alguns estats mal gestionats, fent bo el principi que assegura que els polítics sempre utilitzaran una crisi per ampliar el seu poder (“never allow a crisis go to waste” en paraules de Barack Obama). I a llarg termini, no podem oblidar l’amenaça latent de l’enorme generació de deute públic. La Reserva Federal dels EUA, exactament igual que el BCE, tenen capacitat per adquirir part del deute públic. I fins ara, els bons del govern nord-americà s’han considerat actius segurs i han gaudit d’una àmplia demanda en els mercats financers. Però tot té límits i no se’n pot abusar il·limitadament. Amb el descontrol del deute públic i la manca d’equilibri pressupostari, els inversors perdran tard o d’hora la confiança i el preu dels bons caurà. Tornarà el fantasma de la inflació, potser acompanyada de recessió, i els tipus d’interès pujaran. No podem viure tota la vida amb interessos zero o negatius. Aleshores hi haurà els plors i el cruixir de dents.

La via bàltica

The Singing Revolution - Movies - Review - The New York Times

Fa exactament 30 anys, un 13 de gener de 1991, es va produir un esdeveniment singular que seria decisiu per a la independència de Lituània i els països bàltics. El mur de Berlín s’havia enderrocat dos anys abans i el líder soviètic i cap del Partit Comunista, Mikhail Gorbatxov, era aclamat arreu com un reformador comunista il·lustrat que desitjava crear un nou socialisme amb rostre humà. El món no havia oblidat el brutal ús de la força militar soviètica quan països del Teló d’Acer -Hongria el 1956 i Txecoslovàquia el 1968- s’havien atrevit a demanar un bri de llibertat i autogovern. El macabre experiment social iniciat per Lenin i Stalin 70 anys abans estava agonitzant. El sistema soviètic de planificació centralitzada era com un arbre gegantesc, imponent des de l’exterior però corcat per dins. Totes les estructures de poder continuaven intactes: una gran burocràcia que supervisava una economia de propietat i administració públiques, un partit comunista que estenia els seus tentacles per tot l’extens país, i la temuda KGB, la policia secreta, que mantenia el control i era omnipresent a tots els racons de la societat soviètica.

La ideologia marxista, aparentment, continuava sent el credo inqüestionable mantingut com dogma de fe pels quasi 300 milions d’habitants de l’imperi comunista. Governants i governats no podien creure que el sistema no pogués continuar fent camí cap a l’eternitat amb els ajustaments que el líder suprem promovia mitjançant la perestroika i la glasnost. Tots els membres de la Nomenklatura, que controlaven i gestionaven la burocràcia i el partit, aspiraven a preservar el poder i els privilegis especials que la dictadura comunista havia posat a les seves mans. No es podien imaginar que les prestatgeries sempre buides dels economats, els immensos camps erms o la improductiva indústria estaven escrivint l’epitafi d’aquest règim. Un règim col·lectivista i totalitari que havia intentat convertir l’ésser humà en “nous homes  socialistes”, i que en aquest procés havia assassinat més de 60 milions d’homes, dones i nens a través de tortures, execucions, inanició o treballs forçats en camps de concentració coneguts com a Gulags, que s’estenien des d’un extrem a l’altre de l’immens territori de la Rússia soviètica, però també de Lituània, Estònia, Letònia, Armènia, Geòrgia, Azerbaidjan, Bielorússia, Ucraïna, Moldàvia, Kazakhstan, Kirguizistan, Tadjikistan, Turkmenistan i Uzbekistan.

Gorbatxov va considerar que les demandes de llibertat i independència de Lituània eren molt perilloses al poder-se reproduir en altres repúbliques de la URSS. Així que el govern soviètic va decidir intimidar el petit país bàltic i aplastar-lo amb la força militar. Davant l’amenaça soviètica, el poble lituà va sortir al carrer tot envoltant massivament els edificis de govern i comunicacions, ràdio i televisió. Desafiant les poderoses tropes soviètiques, la multitud indefensa entonava càntics patriòtics. Dos milions de persones donant-se les mans i cantant era la defensa utilitzada davant la intimidant amenaça de les armes soviètiques. Quan es dispararen els primers trets a l’aire, la multitud impertèrrita no es va moure. Quan la càrrega es va produir amb cops de culata, tampoc es dissolgueren. Els tancs soviètics passaren per sobre d’alguns manifestants i altres van ser abatuts pels trets de les metralladores. Malgrat tenir els soviètics el control dels mitjanas de comunicació, el president electe lituà va instar a mantenir la desobediència civil i una oposició no violenta. I és que el poble lituà havia elegit un govern no comunista en eleccions lliures, que havia declarat la independència del domini soviètic amb la intenció de posar fi a mig segle de planificació centralitzada mitjançant reformes de lliure mercat. L’endemà, el dilluns 14 de gener, el parlament lituà, protegit per un escut humà de milers de ciutadans, continuava encerclat per les tropes soviètiques.

En aquestes condicions es va presentar un programa econòmic basat en quatre punts. El primer, la no intervenció de preus i salaris per part del govern. El segon, la privatització de totes les empreses -banca, indústria, agricultura i comerços- que estaven sota control i propietat de l’Estat. El tercer, una reforma legal basada en el reconeixement del dret de propietat privada i la llibertat contractual. I el quart, l’obertura de Lituània al comerç internacional i a la inversió estrangera directa. El mes de febrer següent es va celebrar un referèndum a Lituània amb la següent pregunta: “Està d’acord en què Lituània sigui una república democràtica independent?”. Aproximadament el 85 per cent del cens va participar en la consulta i el 90 per cent va dir que sí. A les veïnes Estònia i Letònia es varen celebrar referèndums similars a principis de març del 1991. Els resultats també foren similars. Gorbatxov va intentar contrarestar-ho mitjançant la celebració del seu propi referèndum soviètic, preguntant si estaven d’acord en la preservació de la Unió Soviètica. El resultat, sota sospites de manipulació, va ser que el 70 per cent va votar a favor de mantenir la integritat territorial de la URSS. Pocs mesos després, el desafiament i el coratge de la petita Lituània varen ser determinants per fer caure el Goliat del poder soviètic. Al llarg de la història, no és fàcil trobar episodis de recuperació de la llibertat individual i de l’autogovern polític. Per això cal recordar la lluita dels petits països bàltics contra la tirania del gegant soviètic.

Teràpia de recuperació

Medicina Física y Rehabilitación / Terapia Física - Hospital El Maestro

Les administracions esperen amb candeletes els fons europeus destinats a lluitar contra la pandèmia. La Comissió Europea va aprovar un total de 750.000 milions d’euros, dels que a Espanya li corresponen 140.000 milions. Els fons s’han de destinar a finançar l’impacte sofert en els àmbits de la sanitat, l’educació i els serveis socials com a conseqüència del coronavirus. Però també han d’impulsar un canvi en el model productiu per aconseguir un creixement sostenible i inclusiu, així com fomentar la transició ecològica i digital, la cohesió social i territorial, així com una major igualtat. És com un regal dels reis mags, però amb algunes diferències remarcables. Així com a la darrera festa del Nadal són els nens i nenes qui expressen els seus desitjos escrivint una carta als Reis d’Orient, en una relació de baix a dalt o bottom-up, ara els diners provinents del Banc Central Europeu arribaran a l’administració central, qui s’encarregarà de distribuir-los per tot el territori, en una relació de dalt a baix o top-down. Que el repartiment de fons sigui equitatiu i arribi a tothom ofereix, d’entrada, molts dubtes. Moltíssims dubtes. Quan al pare o mare d’una família li toca la rifa, sap molt bé quines necessitats tenen i quins són els forats més urgents que s’han de tapar. Quan a papà Estat li arriben els milions d’Europa, en canvi, no té ni la informació precisa de quines són les necessitats socials més prioritàries, ni els incentius adequats per resoldre els problemes col·lectius més greus. Però deixem de banda, per ara, aquestes consideracions i centrem-nos en quines haurien de ser les línies fonamentals per reactivar l’economia espanyola.

Per això, i a efectes didàctics, ens pot servir la comparació amb un malalt de covid. Quan el pacient està greu, no hi ha més remei que ingressar-lo a la UCI i aplicar-li teràpies de xoc molt agressives, com la respiració mecànica, sense les quals no pot sobreviure. En termes econòmics, al xoc d’oferta que comporta l’aturada de l’activitat s’hi suma un xoc de demanda com a resultat de la caiguda dels ingressos. El resultat és una històrica contracció econòmica. El govern de coalició espanyol PSOE-Podemos, desoint les recomanacions de la UE i de la OMS, va acabar decretant el confinament més dur del món. Ara acreditem els pitjors registres tant sanitaris (morts per milió d’habitants) com econòmics (atur i enfonsament del PIB). Per tal d’evitar la mort del pacient econòmic, calen teràpies de xoc. Aquí inclouríem l’impuls fiscal (augment de la despesa mèdica, subsidis, inversió pública…), els ajornaments d’impostos i cotitzacions a la Seguretat Social, i les mesures d’injeccions de liquiditat directa (línies de crèdit a través de bancs i organismes oficials, avals bancaris amb garantia pública…).

En comparativa europea, Alemanya ha dedicat el 8,3% del PIB a mesures d’impuls fiscal (Espanya només el 4,3%), el 7,3% del PIB a ajornaments d’impostos (0,4% a Espanya) i el 24,3% de la Renda Nacional a mesures de liquiditat (12,2% a Espanya). Queda clar que els teutons, que partien d’una posició més sòlida i sanejada, han vigoritzat l’activitat molt millor que els espanyols. En lloc de suspendre el cobrament d’impostos durant el període de confinament, el govern espanyol es va limitar a concedir ajornaments limitats a pimes i autònoms. Ni moratòria general ni, molt menys encara, exempció fiscal. Les empreses espanyoles, malgrat l’enfonsament dels seus ingressos, han hagut de continuar pagant a Hisenda, sense rebaixes de cap tipus ni ajornaments significatius. Dels 500.000 autònoms que hi ha a Catalunya, 300.000 necessitarien prestacions de 1.000 euros mensuals per la caiguda de l’activitat. Això suma 300 milions mensuals o 1.800 milions al semestre. Quina ajuda han rebut?

I una vegada el pacient aconsegueix sortir de la UCI i retorna a planta o, finalment, al domicili o residència, cal fer teràpia de recuperació. S’ha de recuperar l’autonomia perduda i, mica en mica, tornar a respirar i caminar per un mateix. No podem estar permanentment connectats a una màquina. El mateix li passa a la societat. No es pot subsidiar famílies i subvencionar organismes amb caràcter permanent. Quan remeti la pandèmia, serà necessari reorganitzar l’estructura productiva. Algunes empreses no tindran demanda i hauran de tancar. Però sortiran noves oportunitats de negoci que aprofitaran els empresaris. Espanya té el mateix número de bars que els EUA, amb una població 7 vegades inferior. De mitjana anual, els espanyols entren 160 vegades al bar fent una despesa de 5 euros. És evident que aquest model de negoci no és viable i s’haurà de reestructurar. És evident que el model de turisme massiu de sol i platja no pot continuar i s’haurà de reconvertir cap un turisme més selectiu i de més valor afegit. Les hordes de creueristes que depreden l’ecosistema de Barcelona s’haurien de substituir per altres activitats socialment més sostenibles i econòmicament més rendibles. Per això, calen reduccions d’impostos i cotitzacions socials combinades amb la flexibilització de les normatives legals i burocràtiques. Governs de tot el món estan oferint desgravacions fiscals per abordar els problemes de liquiditat de famílies i empreses. Aprofitant l’arribada de fons europeus, el polític podria rebaixar la factura fiscal del 2021 en un 20% aplicat linealment a tots els impostos i cotitzacions socials. La manca d’ingressos públics que això significaria quedaria compensada pels fons europeus anti-covid. No augmentaria més el dèficit públic ni el deute, però donaria aire a milers de pimes i autònoms que ara s’estan ofegant. Fomentant la llibertat d’empresa sorgirien nous models de negocis rendibles que retornarien la il·lusió a moltes vides i reduirien l’atur, millorant de retruc les finances públiques. Reduccions impositives i normatives fàcils de complir. Aquesta hauria de ser la teràpia de recuperació.  

Malgrat tot

Mapa del coronavirus: Casos USA, México, Peru y el mundo - CNET en Español

Hem deixat enrere el 2020, l’annus horribilis de la pandèmia causada per la covid-19, i encetem un nou any amb l’esperança que les campanyes de vacunació significaran el principi del final del malson. Tots recordarem l’any traspassat com un any de contagi i mort, de confinaments i estats d’alarma que han separat amics i familiars, empreses i clients, causant una doble depressió sanitària i econòmica. Els resultats són dolentíssims, i encara més quan comparem les xifres d’Espanya amb les dels països més propers. 50.700 morts en aquests moments significa una ràtio de 1.080 defuncions per milió d’habitants, molt per sobre de França (963), Portugal (663), Alemanya (401), Holanda (661), Suïssa (886), Suècia (853), Dinamarca (223) o el Japó (26). En termes de PIB, la caiguda prevista del -11,5% és també molt superior a la caiguda mitjana de l’eurozona (-7,3%), Portugal (-8,1%), Irlanda (-2,5%) o Suïssa (-2,8%). Cal destacar que els països amb pitjor comportament sanitari i econòmic, liderats per Espanya i completant la tríada amb Itàlia i el Regne Unit, coincideixen amb els països que han experimentat el deteriorament més gran en la governança i qualitat institucional.

Si consultem els Worldwide Governance Indicators del Banc Mundial, que mesuren aspectes com el nivell de transparència, l’estabilitat política i l’absència de violència, l’efectivitat del govern, la qualitat regulatòria, l’estat de dret i el control de la corrupció, constatem la degradació del nostre marc institucional. En quinze anys, Espanya passa de la vuitena a la divuitena posició, essent el país amb el retrocés en qualitat institucional més important de tota la UE, juntament amb Itàlia i Grècia. Així mateix, un estudi recent del Quality of Government Institute analitza la qualitat de les institucions a nivell regional en base a un índex sintètic, basat en tres eixos: qualitat, imparcialitat i corrupció. Catalunya apareix en una posició per sota de la mitjana, juntament amb la gran majoria de Comunitats Autònomes. L’excepció dins d’Espanya la conformen el País Basc i Navarra, amb puntuacions per sobre de la mitjana, posant en evidència l’asimetria que resulta de la major descentralització derivada del règim foral.

Per dolent que hagi estat el 2020 cal, però, defugir extremismes. Fins i tot si ens limitem a les pandèmies més recents, la grip asiàtica del 1957-58 i la grip de Hong Kong del 1968 van matar un nombre comparable de persones quan la població mundial era molt inferior a l’actual. Si la covid-19 hagués estat tan mortal com la grip espanyola, just fa un segle, ara no estaríem parlant de 1,8 milions de morts a tot el món, sinó entre 200 i 400 milions. I la majoria d’aquestes víctimes haurien tingut entre 15 i 35 anys. En termes de producció, el PIB mundial haurà caigut un 4,2% el 2020 i el PIB per càpita, en termes reals, quedarà al nivell de l’any 2017. Per arribar a superar la renda per càpita més alta de la història mundial, només caldrà esperar fins el 2022. Amb dades del Banc Mundial, al voltant de 88 milions de persones arreu del planeta tornaran a la pobresa extrema a causa de la pandèmia. Amb aquest escenari, la taxa de pobresa mundial serà del 9,1%. Una xifra dolenta, però que, de fet, ens remet a la taxa de pobresa del 2017, que era la meitat de la dècada anterior i només un terç de la que hi havia a finals del segle XX. Recuperant creixements positius, hauríem de tornar a la taxa de pobresa més baixa de la història el proper 2023.

Les projeccions de l’ONU apunten a un augment de la desnutrició del 8,9% al 9,9%. Un resultat dolent, certament, però que encara està molt per sota de la xifra que hi havia l’any 2000. En termes de mortalitat infantil, i malgrat l’increment de la població mundial, el 2020 ha registrat 1,3 milions de morts menys que el 2010 i set milions menys que el 1990. En l’àmbit científic, és un èxit el desenvolupament de tantes vacunes en un temps rècord. L’optimisme no es basa en la creença que no tindrem mai problemes ni dificultats, sinó en què la col·laboració de la comunitat científica, el coneixement adquirit i la capacitat tecnològica ens oferiran eines cada vegada més eficients per afrontar els problemes i desastres que ens afligeixen. La humanitat va tardar milers d’anys a desenvolupar una vacuna contra la poliomielitis i la verola. En canvi, Pfizer-BioNTech, Moderna i Oxford-AstraZeneca han dissenyat una vacuna contra la covid-19 en pocs mesos.

Si ens haguéssim enfrontat a aquest nou virus l’any 2000, no hauríem tingut la tecnologia per desenvolupar les actuals vacunes basades en l’ARN missatger, si hagués aparegut el 1970 no tindríem la capacitat de llegir el genoma del virus, i si hagués esclatat el 1940 no hauríem tingut cap aparell de ventilació mecànica i ara estaríem parlant de molts milions de víctimes mortals. Certament que l’any 2020 no ha estat un bon any, però l’aparició del coronavirus hagués estat molt pitjor en qualsevol altre any. Malgrat la pandèmia, la mortalitat infantil al món és un 40% inferior a la de fa 20 anys. Malgrat els confinaments i l’aturada productiva, la pobresa extrema és un 65% inferior a la del 2000. Malgrat les retallades en sanitat, la qualitat humana i professional dels metges i infermeres han salvat moltes vides. Malgrat el malson del virus, les vacunes permeten tenir esperances que els contagis es reduiran. Malgrat els errors en la gestió pública, la societat se’n sortirà. I malgrat tot, la vida continuarà.

Pensament econòmic català

Jordi Nadal Oller, una recerca incessant | política prosa

Tothom ha sentit parlar de pensadors econòmics tan rellevants com l’escocès Adam Smith (1723-1790), un dels teòrics de l’economia de lliure mercat més influents, catedràtic de la universitat d’Edimburg en un moment en què la Gran Bretanya iniciava el camí per convertir-se en la fàbrica del món. La seva influència és molt notable en el grup dels economistes clàssics anglesos Thomas Robert Malthus (1766-1834), David Ricardo (1772-1823) i John Stuart Mill (1806-1873). Karl Marx (1818-1883), l’enemic visceral del capitalisme, refugiat a la capital londinenca sense represàlies ni coaccions institucionals de cap mena, podrà dedicar tota la seva vida a l’estudi de les contradiccions del sistema econòmic que origina la Revolució Industrial, estirant fins a l’extrem l’errònia teoria del valor-treball que paradoxalment marra Adam Smith a la seva obra La riquesa de les nacions (1776). I també és molt influent John Maynard Keynes (1883-1946), el pare intel·lectual de l’intervencionisme estatal que inspira les societats occidentals actuals i que es converteix en l’economista de referència de la majoria de dirigents a partir del crac del 1929, després de publicar La Teoria General (1936). Podríem preguntar-nos si Catalunya, al llarg dels segles, ha tingut pensadors econòmics originals o rellevants. Ho intentem respondre amb el record de les lliçons de Jordi Nadal i Oller, el catedràtic d’història econòmica que ha mort recentment a Barcelona el passat 8 de desembre, després de liderar durant molts anys l’estudi del fracàs de la revolució industrial a Espanya.

A l’època mercantilista del segle XVII, quan la monarquia hispànica estava ja en decadència irreversible, trobem Narcís Feliu de la Penya i Farell, autor del Fénix de Cataluña. Nascut en una família de comerciants originaris de Mataró, va estudiar dret i sempre es va interessar per aspectes del comerç. Defensor dels hospitals de misericòrdia, els quals havien d’evitar la pobresa pública i ajudar a l’ensenyament útil, s’assembla més als mercantilistes anglesos que als castellans en l’intent de crear una companyia privada, tot i que necessités el suport públic. Amb la desfeta de 1714 i el decret de Nova Planta, alguns autors com Romà i Rossell es negaren a anar a Cervera, la universitat oficial del nou règim, estudiant a la d’Osca, que fou refugi d’austriacistes. La Junta de Comerç, creada a Barcelona el 1758, va promocionar una sèrie d’estudis sobre l’economia catalana, entre els quals cal destacar Antoni de Capmany i Jaume Caresmar. Juntament amb Romà formen la trinitat del pensament econòmic català del període de la Il·lustració. Capmany defensa un comerç fornit per un conjunt de gremis ciutadans i centrat en les ciutats. Però tots tenien por d’una gran indústria, que crea una massa de proletariat, amb els problemes socials derivats i una recerca ferotge del benefici. En el seu conjunt tenen un programa econòmic mercantilista, defensant un superàvit exterior (promoció d’exportacions i limitació de les importacions) compatible amb la defensa de la llibertat de comerç interior.

Entre els economistes que seguiren els preceptes clàssics d’Adam Smith se n’ha de destacar quatre: Eudald Jaumeandreu, Antoni Gassó, Guillem Oliver i Ramon Llàtzer de Dou. Tots ells demostraren coneixements de l’escocès i els seus deixebles anglesos, i per primera vegada Jaumeandreu i Dou feren tractats d’economia política teòrica, i no descripcions de l’economia catalana o programes econòmics específics. En conjunt, formen un grup coherent en la defensa de la industrialització catalana, promovent restriccions al lliurecanvisme exterior que condemnava Espanya a dedicar-se a la ramaderia de llana. Més endavant, amb la Primera República espanyola, el calafí Laureà Figuerola en fou nomenat ministre d’hisenda. Figuerola va assistir a les classes d’economia de Jaumeandreu i va plasmar les mateixes línies de liberalisme polític i econòmic, pel que fa al mercat interior, adoptant una postura proteccionista pel que fa al mercat exterior (limitació dels aranzels al 15%). Les tesis castellanes que afirmen que els catalans defensaven el proteccionisme per interès propi no són tan clares i, de fet, fou Cánovas del Castillo qui va unir els interessos catalans, castellans, bascos i asturians entorn d’un programa proteccionista amb un títol tan eloqüent com De cómo vine a ser doctrinalmente proteccionista.

Josep Pla deia que els anglesos tenien Hume i Locke, els francesos Descartes, mentre que els catalans teníem el Rector de Vallfogona i el Baró de Maldà. És lògic que un poble, el català, derrotat i remolcat per l’hegemonia castellana, no hagi produït un pensament econòmic original, almenys en el sentit teòric i analític. Els més destacats són Guiu Terrena per l’economia escolàstica, Feliu de la Penya pel mercantilisme, Capmany i Caresmar pels economistes il·lustrats, Jaumeandreu per la recepció de l’escola clàssica, Figuerola pels debats de continuació, Estasén i Graell per l’historicisme, Vandellòs i Reventós pels debats del segle XX, i Joan Sardà com a símbol de la represa. Curiosament, una de les aportacions més interessants i pioneres de l’economia prové d’un pensador i clergue català. Ens referim a Jaume Balmes i Urpià, que resolgué l’anomenada paradoxa del valor 26 anys abans que ho fessin els grans economistes neoclàssics Jevons, Walras i Menger. Les circumstàncies que envolten la manca de reconeixement justificarien sobradament un proper article.