Pensions, la tempesta perfecta

1381844875.jpg (647×485)

Tothom és conscient que tenim un problema molt greu en el pagament de les pensions, tant presents com, encara més, futures. Tothom, excepte els polítics que ens governen, que no es cansen de repetir, per activa i per passiva, que el sistema no perilla i que el pagament de les pensions està assegurat. Els problemes estructurals de l’envelliment poblacional i la conseqüent reducció de la ràtio entre ocupats i pensionistes és irresoluble a curt i mitjà termini. El percentatge de persones que treballen a Espanya, en relació a les que estan en edat de treballar, és inferior a la mitjana europea. I el model productiu, massa centrat en el turisme low-cost i en serveis de baix valor afegit, suspèn permanentment en termes de productivitat. El salari mitjà, l’any 2017, ha estat de 22.793 euros, un 0,21% inferior al del 2016.

salarios

És a dir, que malgrat la pregonada recuperació de l’economia espanyola, amb increments del PIB anuals del 3%, els salaris estan estancats. Un senyal més de la poca intensitat tecnològica de la recuperació. Una població creixentment envellida que es fonamenta en una estructura econòmica de poc valor afegit, dins un sistema institucional disfuncional i marcadament corrupte, no és sostenible. Els polítics han aprovat pegats d’urgència sense reconèixer, com diem, la gravetat de la situació. Les pensions es calculaven, fa molt de temps, tenint en compte els últims dos anys de vida laboral. Després van ser vuit anys i després quinze. Rodríguez Zapatero va reformar les pensions públiques el 2011, elevant l’edat de jubilació fins els 67 anys, establint que la base reguladora es calculi a partir dels últims 25 anys de vida laboral i augmentant fins a 37 el nombre d’anys necessaris per cobrar el 100% de la pensió. La tendència és a ampliar el període de càlcul fins abarcar, com ha suggerit la ministra de Treball i Seguretat Social Fátima Báñez, tota la vida laboral. També la popular Celia Villalobos ha recomenat, com si això fos possible amb rendes baixes, la subscripció de plans de pensions privats. Rajoy, en el seu torn, va tornar a reformar les pensions el 2013, establint el factor de sostenibilitat intergeneracional i la no indexació amb l’IPC. Des de l’any 2014, les pensions incrementen el 0,25% anual, inferior a l’increment del cost de la vida, i perden, per tant, poder adquisitiu. La secretària confederal de polítiques socials, ocupació i Seguretat Social de la UGT, Mari Carmen Barrera, ha qualificat l’augment de les pensions de «pujada de m…» i la central sindical ha iniciat una campanya de denúncia que es prolongarà durant tot l’any i que es visualitzarà amb un llaç marró. L’envelliment de la població, l’atur permanentment superior a la mitjana europea i la precarietat laboral de molts treballadors han donat un cop de mort al sistema actual, que requereix a crits canvis importants.

Retinguem algunes dades. El nombre de pensions pagades a Espanya és actualment de 9,6 milions, per un total de 8,7 milions de pensionistes (aproximadament un milió d’ells cobren dues pensions simultàniament, com jubilació i viduïtat). Això suposa una despesa superior als 110.000 milions d’euros anuals (11% del PIB). D’acord a la Comissió Europea i la Fundació d’Estudis d’Economia Aplicada (FEDEA), mantenint les actuals taxes d’ocupació i sense retallar les pensions, aquesta despesa es dispararà el 2060 fins el 18,5% del PIB. Això suposa un increment en la despesa anual superior a 83.000 milions d’euros. Actualment, la Seguretat Social ja presenta un dèficit anual de 15.000 milions d’euros, finançat amb el recurs al Fons de Reserva de les pensions, que està en camí de l’exhauriment, i amb deute públic, la més perillosa de totes les bombolles. Aquest desequilibri gegantesc, si no augmenta la productivitat del treball ni es redueix l’atur actual, pot superar perfectament els 100.000 milions d’euros (!). I per acabar de configurar la tempesa perfecta, cal recordar l’article 135 de la Constitució, reformat en temps rècord l’estiu del 2011 per iniciativa del socialista Rodríguez Zapatero amb el vist i plau del popular Mariano Rajoy (316 diputats d’un total de 350 van donar suport a la reforma constitucional). La nova redacció de l’article dóna prioritat absoluta al pagament dels interessos del deute públic. Abans que la sanitat i l’educació, amb el manteniment d’hospitals i escoles, i abans que les pensions i els serveis socials, pagant jubilacions i atenent casos d’exclusió social, cal pagar els creditors de l’Estat espanyol. Per imperatiu legal, ja que així ho mana la Constitució.

El pagament actual d’interessos, malgrat un deute públic descontrolat del 100% del PIB, és força baix. I ho és per les anòmales polítiques monetàries expansives del Banc Central Europeu. Amb un tipus d’interès nul no es paguen interessos, encara que el deute no pari de créixer. Però aquesta aberració econòmica va arribant al seu final. Els EUA, que porten la batuta en el concert econòmic internacional, ja han iniciat la pujada del tipus d’interès. De moment estan en el +1,5% i l’expectativa és a continuar l’ascens fins a recuperar nivells més normalitzats. Els programes de compra il·limitada de deute públic a cost zero van arribant a la seva fi. I per cada punt percentual d’interès, l’Estat espanyol té l’obligació constitucional de pagar el servei del deute, per un import aproximat de 10.000 milions d’euros. Per tant, un interès del 5% significaria una factura de 50.000 milions, prioritària en el pagament a tota altra despesa, incloses les pensions. Llavors hi hauran els plors i el retrunyir de dents.

Anuncis

El progrés humà i la negativitat cognitiva

La humanitat ha progressat vertiginosament en els darrers dos segles i mig. Malgrat els horrors del segle XX i de les dues guerres mundials, malgrat el tràgic experiment comunista d’una economia de planificació centralitzada a la Unió Soviètica, malgrat la barbàrie de la Guerra Civil espanyola i malgrat tots els malgrats, avui podem assegurar que una persona de classe mitjana del nostre entorn viu més i millor que un príncep de l’Edat Mitjana o un emperador de l’antiga Roma. No és cap casualitat ni es deu a cap caprici aleatori de la història. La inflexió en l’evolució de la humanitat la trobem a finals del segle XVIII, a la Gran Bretanya, amb l’anomenada primera revolució industrial. Abans del 1760, la pobresa, la fam, les malalties i la mort eren les companyes inseparables de l’ésser humà des del seu naixement. Només cal comprovar el canvi en alguns indicadors bàsics. L’esperança de vida, abans de la revolució industrial, era de només 30 anys. Ara, a casa nostra, és de 81 anys pels homes i 86 anys per les dones (queda molt clar quin és el sexe dèbil i quin el fort). La mortalitat infantil, abans, superava el 25%. Ara, només 1 de cada 200 nadons moren abans dels 5 anys. Gràcies al creixement exponencial de la producció, bona part de la humanitat es pot alimentar i accedir a béns de consum que abans eren inimaginables. Gràcies als avenços en l’alimentació, la medicina i la higiene, s’han eradicat epidèmies i algunes malalties que abans eren mortals. L’estatura mitjana també ha incrementat amb el temps i genis com Shakespeare o Miguel de Cervantes estarien per sota de la mitjana actual… físicament parlant! La renda per càpita mundial, només en els darrers 50 anys, ha passat de 6.000 dòlars a 16.000 dòlars, ajustada en termes d’inflació i capacitat adquisitiva. Això significa un increment total del 167% o, en termes anuals, del 3,3%. També el període d’escolarització s’ha allargat, passant d’una mitjana de 3,9 anys a 8,4. El professor Donald Boudreaux, de la Universitat George Mason, parla de la prosperitat de la humanitat en forma de pal de hoquei, per la forma de la representació gràfica d’aquest fenomen, similar a un stick d’aquest esport.

Curiosament, els mitjans de comunicació més massius ajuden a difondre la sensació que el món no està millorant, sinó empitjorant. Dels resultats d’estudis realitzats, només el 10% dels suecs, el 6% dels nord-americans, el 4% dels alemanys o el 3% dels francesos subscriuen que es vagi a millor. La resta, molt majoritària, pensa que la humanitat empitjora, que la fam i les epidèmies s’extenen per tot el món, que el terreny es desertitza i l’aigua escasseja, que el petroli i els minerals s’exhaureixen, que la capa d’ozó s’aprima i la vida del planeta perilla, que la pluja s’acidifica, que els nostres fills viuran pitjor que nosaltres i les pensions futures es desplomaran (això sí és cert pel cas particular d’Espanya), o, fins i tot, que l’impacte d’un asteroide es perfila a l’horitzó al creuar-se amb l’òrbita terrestre. Cada època té el seu leitmotiv pessimista que, quan s’incompleix, és substituït per un de nou. A la dècada de 1960 era l’explosió de la població mundial i la fam generalitzada, als anys 70 va ser l’esgotament dels recursos naturals, que va mutar en els 80 a la pluja àcida, les epidèmies en els 90 i l’escalfament global del planeta més recentment. Com explicació d’aquest pessimisme recurrent es sol argumentar que la capacitat del cervell, limitada, filtra la informació més important. I sent nosaltres els descendents d’espècies que van sobreviure als múltiples perills de l’entorn, ens fixem més en les amenaces externes que en les oportunitats o millores contrastades. Qualsevol amenaça a la supervivència és prioritària i copsa a l’instant tota la nostra atenció. Si passejant pel camp un fantàstic dia de primavera trobem una serp verinosa davant nostre, què serà més important? Admirar el paisatge o fugir corrent davant els moviments amenaçadors del rèptil?

El nostre biaix per la negativitat és permanent i, fins i tot, fisiològic. Davant la prioritat de la supervivència, la informació que rebem de l’exterior és filtrada per l’amígdala cerebral, situada a la part interna del lòbul temporal medial, i responsable de les emocions primàries com la por, la ràbia, l’alegria o l’odi. Estem programats genèticament per detectar els perills potencials i per això prioritzem les males notícies. La vida diària d’un suís, pròspera i saludable, no és notícia. La vida d’algun africà que s’arrisca a creuar el Mediterrani sí que ho és. Els efectes psicològics d’esdeveniments negatius tenen una ponderació superior a la dels positius. El temor de possibles pèrdues supera la gratificació de guanys potencials. En aquesta vida, d’alguna manera, és com si el mal dominés sobre el bé. D’aquí la importància cabdal d’entendre i difondre quins són els mecanismes pels quals la humanitat, a partir de la revolució industrial, ha progressat enormement com mai ho havia fet en els segles i mil·lenis precedents. ¿De quina manera l’extensió generalitzada del lliure mercat, en un entorn institucional específic capaç de limitar els abusos del poder, ha elevat els nivells de benestar a cotes impensades? Aquesta és la clau. Els falsos profetes de l’apocalipsi ens amenacen amb catàstrofes imaginàries que no succeiran mai. Ni l’increment de la població mundial ens portarà a morir de gana ni els recursos naturals s’esgotaran. Just al contrari. El biaix de la negativitat cognitiva no ens ha de distreure del que és fonamental pel progrés de la humanitat.

El tractament de les malalties cròniques

UTILIZAR-2-760x390.jpg (760×390)

A principis del segle XX a Espanya, la mort prematura formava part de la normalitat quotidiana. Un segle després, gràcies al creixement econòmic (no necessàriament autòcton) i a les millores en nutrició, la longevitat ha incrementat vertiginosament. L’esperança de vida, abans inferior als 40 anys, s’ha més que duplicat i a l’actualitat, juntament amb països com el Japó i Itàlia, s’ostenta un dels índexs mundials més elevats. El sistema sanitari, naturalment, no és neutral i juga un paper determinant en la qualitat de vida de les persones. El sistema de salut a Espanya és universal en l’accés, descentralitzat en la gestió i finançat amb impostos. La forta descentralització del sistema sanitari centrifuga la part més important de la despesa a les comunitats autònomes. La inèrcia de la despesa sanitària és a créixer per sobre de l’increment nominal del PIB i a gastar per sobre de les quantitats pressupostades (no oblidem que la salut, en la classificació econòmica, és un bé superior). El fenomen de l’envelliment i les malalties cròniques associades permet albirar no només un increment de la despesa sociosanitària, sinó un desajust creixent entre les estructures sanitàries i les necessitats de la població. Espanya disposa de 325 metges en actiu per cada 100.000 habitants. Però aquesta ràtio mostra desajustos entre l’oferta assistencial i la demanda poblacional. Mentre que els serveis sanitaris s’han estructurat tradicionalment per respondre a patologies agudes (pensem, per exemple, en un infart de miocardi o un atac d’apendicitis), l’envelliment de la població demana el tractament de malalties cròniques com l’alzheimer i altres demències, on el rol dels serveis socials esdevé fonamental.

A Catalunya, més de 100.000 pacients pateixen malalties cròniques avançades que causen el 75% de les morts. Aquestes malalties causen patiments directes en pacients i cuidadors, generant unes necessitats que no sempre obtenen la resposta adequada per part de les institucions. D’aquí la importància estratègica d’iniciatives com la provinent de l’ajuntament de Vic i la Càtedra de Cures Pal·liatives de la Uvic-UCC, amb l’objectiu de millorar les actituds socials i culturals envers el malalt crònic avançat, tot promovent el suport social i la qualitat de vida a les persones que  ho pateixen. Aproximadament un terç dels processos clínics, d’acord al doctor Jordi Varela i Pedragosa, s’adapten a les necessitats dels malalts i presenten resultats acceptables (intervencions quirúrgiques programades, patologies agudes, atacs de feridura o de cor…). El problema radica en els dos terços restants que no encaixen amb les demandes poblacionals. Són els milers i milers de casos de cronicitat i fragilitat geriàtrica avançada, però també totes les malalties degeneratives que comencen a limitar l’autonomia del malalt. El sistema sanitari ha d’adaptar-se a l’envelliment de la població i la cronicitat de les malalties amb tot el que comporta de pluripatologia, plurimedicació, fragilitat i dependència. Amb més d’un milió de demències senils previstes pel 2025 a Espanya, les retallades no s’haurien de convertir en la prioritat de la política econòmica. La prioritat ha de ser assegurar la millor salut per a la població. Amb més salut ens allunyem dels consultoris (menys despesa sanitària) i incrementem la productivitat (més ingressos). En qualsevol cas, sí caldrà transformar el model sociosanitari i passar d’un model assistencial basat en estructures fragmentades i hiperespecialitzades a un model integrat i continu basat en l’atenció integral al pacient. Un pacient i uns cuidadors que tenen necessitats físiques evidents, però també de suport psicològic, social i espiritual. No és sostenible, per exemple, que el servei mèdic d’urgències, un dels més cars del sistema, s’utilitzi per tractar un mal de cap. No tenim infinits recursos. En un sistema públic i universal, qualsevol increment d’oferta sanitària, a preu zero, genera automàticament una demanda infinita. Cal ajustar l’oferta a la demanda.

El creixent volum d’ancians i malalts crònics ha posat contra les cordes uns sistemes ideats per curar malalties agudes i no per a la dependència, el que els fa especialment ineficients i costosos. Es va dissenyar fa unes dècades, quan la majoria de problemes de salut de la població eren malalties agudes, de curta durada. Avui, però, la despesa de pacients amb almenys una condició crònica (diabetis, malalties cardiovasculars, càncer, alzheimer, obstruccions pulmonars cròniques…) arriba al 80% del total. És necessari transformar el model sociosanitari, tot convertint l’amenaça de l’envelliment poblacional i la cronicitat en una oportunitat d’innovació radical, i passar d’un model assistencial basat en estructures fragmentades (atenció primària, hospital d’aguts, centre sociosanitari, residències, programa d’atenció domiciliària…) a un model integrat i continu basat en l’atenció integral al pacient. Cal passar d’un sistema reactiu a un de proactiu que apodera el pacient amb el coneixement i gestió de la seva malaltia. Canviar el lideratge vertical per un de més descentralitzat i horitzontal. I canviar, també, un finançament vinculat al nombre de proves diagnòstiques i activitat clínica per un finançament basat en resultats i evidències de millora en la salut.

El millor regal

Noticia-1179-6-consejos-cientificos-para-acertar-con-el-regalo-de-navidad.png (900×512)

A les portes d’un nou any, es prodiguen els desitjos de prosperitat i qui més qui menys tothom participa de la dinàmica comercial de les festes. El consum es dispara vertiginosament en aquestes dates i el negoci dels regals nadalencs i de Reis arriba a representar aproximadament el 27% de les vendes anuals. En un estudi realitzat per Deloitte, s’estima que la despesa mitjana per família espanyola superarà els 633 euros. Per primera vegada, el consum espanyol es situa en el primer lloc del rànquing europeu, lleugerament per sobre del Regne Unit (614 euros) i clarament per sobre d’Itàlia (529 euros) o de la mitjana europea (445 euros). Curiosament, països més avançats i amb un pes més important de la població cristiana protestant, com Alemanya i Holanda, presenten pressupostos de despesa molt inferiors (484 i 295 euros respectivament). El sentit de la celebració d’aquestes festes, en una Europa que ha perdut la seva identitat i que necessita rearmar-se moralment per evitar la seva irrellevància i eventual desaparició, és la mateixa per catòlics i protestants. En el nostre entorn, però, el percentatge de població que es declara catòlica ha disminuït al 70% (i d’aquests un 60% no assisteix als oficis religiosos quasi mai). La menor austeritat dels països llatins, tradicionalment catòlics, s’acompanya de despreocupació quasi irresponsable i d’una percepció de millora en la situació econòmica.

En aquesta societat tan secularitzada, altres dates comercials destacables com el Black Friday segueixen guanyant importància i una tercera part de les compres ja es realitza en el mes de novembre. El canal en línia segueix guanyant pes i és la primera opció per a la compra d’articles d’entreteniment i tecnologia. Malgrat això, l’atenció personalitzada per part de professionals fan que les botigues físiques siguin les preferides per buscar consell i inspiració. Totes les enquestes mostren, i l’estudi esmentat així ho confirma, que el regal més desitjat són els diners, seguits de roba, viatges, llibres i perfums. Completen la llista de regals més valorats els àpats en restaurants, mòbils, ordinadors, tablets i entrades a espectacles. Les diferències per gènere són poc significatives. Mentre que l’home prefereix els diners a la roba, la dona prefereix la roba als diners. I mentre que ells prefereixen els mòbils al perfum, elles prefereixen el perfum abans que els mòbils. Tot indica que la dona valora més l’intangible associat a l’obsequi físic, en termes d’adequació als seus gustos o necessitats personals. El regal físic no deixa de ser una mostra d’afecte i consideració a la persona obsequiada. El principal problema del consum i dels regals intercanviats en aquestes festes, però, rau en el fet que molts dels obsequis rebuts no s’ajustaran a les preferències del receptor. Encara que el més desitjat siguin els diners, els regals més habituals són roba, llibres i perfums. Això genera ineficiències econòmiques i una pèrdua que es pot quantificar com la diferència entre el cost del regal i la valoració subjectiva que en fa el receptor. Quan la tieta regala un CD d’Isabel Pantoja, amb un cost de 20 euros, que la neboda valora en només 5 euros, la tieta s’hagués pogut estalviar 15 euros. Si li hagués donat directament 5 euros en efectiu, la noia estaria igual de contenta. La despesa d’aquests 15 euros addicionals no ha aconseguit fer que la neboda estigui més feliç i, per tant, és un malbaratament de diners i una ineficiència econòmica. La valoració subjectiva d’un bé és el preu màxim que estem disposats a pagar pel bé. Quan el cost del regal supera aquest preu psicològic es produeix una ineficiència i, per tant, una pèrdua de benestar social. Estaríem millor si ens regalessin directament diners.

Si la neboda hagués pogut triar un CD de Txarango, un dels seus preferits, o un reproductor MP3 de cançons, el resultat hauria estat diferent. Tant ella com el venedor hi sortirien guanyant. La raó és que valorem subjectivament més el CD o el reproductor triat que el preu pagat per ells. També el venedor es quedaria amb el marge de benefici i milloraria la seva situació. Una compra-venda és un procés win-win. Tothom hi guanya, ningú hi perd. Un intercanvi lliure de mercat és un acte creador de riquesa que millora la posició tant del comprador com la del venedor. Ara bé, quan es tracta dels regals, si el nostre parent, amb tota la bona intenció del món (o no), ens regala un CD que costa 20 euros, però que nosaltres només valorem en 5, es perden 15 euros. La diferència entre el cost i la valoració subjectiva per part de l’obsequiat equival a una pèrdua social. Un estudi realitzat als EUA ha quantificat la ineficiència dels regals en el 10% de la despesa total. Si apliquem aquest percentatge a Catalunya, en resulta una ineficiència equivalent a més de 186 milions d’euros. Això equival a 2,3 vegades el pressupost municipal de Manresa! Com es podria reduir aquesta xifra tan considerable? Mentre el regal no es faci en forma de diners, canviant el regal a la botiga per un de més adequat als gustos personals, regalant objectes més estàndards (una ampolla de vi té més sortida que un perfum molt particular) i, també, tornant a regalar l’obsequi a una altra persona. Al cap i a la fi, el tresor d’algú és un racó per un altre i la neboda sempre podrà conèixer algú que valori les cançons de “la reina de la copla andalusa”. La reassignació dels regals inadequats també contribueix a reduir la ineficiència provocada per la febre consumista d’aquestes dates. I és que qualsevol persona necessitada valora en molt el bé del que no disposa.

Desigualtat i pobresa

ocho-claves-para-doblar-tu-salario-en-menos-de-un-ano.jpg (992×558)

Hi ha dues maneres de combatre la desigualtat econòmica. La primera és imposar impostos als rics per subsidiar els pobres. La segona és incrementar els ingressos dels més desafavorits mitjançant la reducció de l’atur, l’increment de l’ocupació i la creació de riquesa. La primera pressuposa la preeminència de la hisenda de l’Estat en la seva funció més redistributiva. La segona posa de relleu la importància de la creativitat empresarial com a mecanisme generador d’ingressos per permetre sortir de la pobresa. La primera és un joc de suma zero. El que uns hi guanyen amb la mà visible de l’Estat equival exactament a la pèrdua dels altres. La segona, en canvi, és un joc de suma positiva. La innovació i creativitat de les empreses permet crear béns abans inexistents, que es traduirà en nous llocs de treball i més ingressos per la societat. La primera equival a encadenar la societat, privar-la de la seva pròpia subsistència i autoestima per després oferir-li la sopa boba. La segona, en canvi, reforça la dignitat personal al defensar la retirada de les nombroses trabes administratives i restriccions legals que impedeixen el lliure exercici de la iniciativa privada. Per què s’hauria de prioritzar la segona via, i no pas la primera? A dia d’avui, la major part de la pobresa que persisteix en el nostre país no es deu a la incapacitat subjectiva de molts ciutadans per integrar-se productivament en la societat, sinó a les asfixiants regulacions i als confiscatoris impostos de l’Estat que impedeixen que moltes persones prosperin en el mercat. Per exemple, ¿per què la taxa d’atur o la taxa de temporalitat espanyoles, dos factors determinants dels baixos ingressos de les famílies, dupliquen o fins i tot tripliquen la de molts altres països del nostre entorn? ¿Es deu a què els espanyols són pitjors que els portuguesos, italians o grecs a l’hora de treballar? No. Ho fan perquè la normativa laboral genera desocupació, atur massiu i temporalitat. La normativa laboral és profundament antisocial. I de la mateixa manera que parlem de les traves laborals, també podríem referir-nos a totes aquelles barreres regulatòries d’entrada en multitud de sectors com l’energia, la banca, les farmàcies, el transport, etc., que tenen com a principal objectiu la creació de monopolis privilegiats i l’exclusió de tota competència als lobbies empresarials que orbiten a l’entorn del poder polític.

Els estatistes, que quan parlen de desigualtats econòmiques sempre prioritzen l’acció redistributiva de l’Estat mitjançant impostos i subsidis públics, argumenten que en els països occidentals ha augmentat la diferència de rendes per culpa del neoliberalisme. Que la reducció de la despesa pública té efectes regressius al perjudicar els més desfavorits i que caldria, per tant, tornar a incrementar la grandària de l’administració pública i la despesa associada. Aquest raonament és fals. En els darrers anys, la dimensió de l’Estat no ha disminuït, sinó que ha augmentat. El pes de la despesa pública sobre el PIB ha passat, des de l’any 1980 fins ara, del 46,1% al 56,1% a França; del 34,9% al 36,3% als EUA; del 24% al 50% a Grècia; s’ha mantingut en el 39,3% a Gran Bretanya; i pel que fa a Espanya ha incrementat del 31,1% al 41,6%. Per tant, la dinàmica expansiva de creixement continu de l’Estat és més forta que els moviments neoliberals de la dècada dels 80, amb Margaret Thatcher i Ronald Reagan, o els avanços de la globalització. I la desigualtat ha incrementat malgrat l’increment de la despesa pública social (del 20,2% del PIB l’any 1980 al 31,5% actual a França; del 13% al 19,3% als EUA; del 9,9% al 27% a Grècia; del 15% al 21,5% a la Gran Bretanya; i del 15% al 25% a Espanya). En segon lloc, la relació causa-efecte entre l’increment de la despesa pública i la disminució de les desigualtats tampoc és correcta. Els polítics alimenten i beneficien els interessos dels poderosos i de les grans corporacions (monopolis legals, empreses que viuen del BOE, rescats bancaris i interessos del deute públic a favor de la banca, indústria militar…). Pensem en els milers de milions d’euros injectats a Bankia i CatalunyaCaixa. El Tribunal de Comptes xifra en 60.718 milions d’euros el cost acumulat dels recursos públics utilitzats en el procés de reestructuració bancària entre 2009 i 2015. Pensem també en qui ho acaba pagant i qui en resulta beneficiat, en perjudici flagrant de la més elemental justícia distributiva.

La humanitat celebra aquests dies la vinguda al món, en la més estricta senzillesa, d’un infant a Betlem de Judà. Creixerà i es farà fort no gràcies a un Estat encapçalat per Herodes el Gran, que el volia matar, sinó (en l’àmbit terrenal) gràcies al treball productiu a la fusteria del patriarca Josep, del llinatge del rei David. La història dels dirigents polítics en contra de la igualtat, no només econòmica (tots els ciutadans no són iguals davant la llei), és llarga i mereix un article diferenciat. La redistribució estatal de la renda no pot beneficiar els pobres amb la concessió de subsidis públics si aquests prèviament han hagut de suportar una càrrega fiscal superior amb el pagament de més impostos. El problema de la desigualtat es combat veritablement amb la generació de riquesa, l’emprenedoria, la creativitat empresarial, la contenció de la voracitat fiscal i la supressió de cotilles normatives. Es tracta de reduir la pobresa i no pas d’enquistar-la en el teixit social amb les tupides xarxes de l’Estat clientelar que deixa precarietats a dojo en la falsa sortida de la crisi econòmica i financera.  

(Des)finançament autonòmic

sor_15_970x597.jpg (970×597)

Segons dades recents, publicades per la Generalitat intervinguda en virtut de l’article 155, el dèficit fiscal de Catalunya va assolir el seu segon màxim històric l’any 2014. La diferència entre les aportacions de Catalunya a l’Estat i les despeses i inversions públiques de l’Estat destinades a Catalunya va ser negativa en 16.570 milions d’euros, el 8,4% del PIB. L’equivalent a 2.210 euros per ciutadà o, considerant una família mitjana amb dos fills, 8.840 euros anuals. Un import que podria servir, per exemple, per pagar amb escreix la matrícula universitària dels fills i gaudir de quinze dies de vacances pagades. Només l’any 2008 va ser més alt el dèficit fiscal, arribant a 17.200 milions d’euros. Aquest és el càlcul efectuat amb el criteri del flux monetari, que calcula com a despeses en una comunitat només les que es fan en el seu territori. Una segona metodologia de càlcul, que té en compte com a despeses realitzades a Catalunya les efectuades en altres territoris de l’Estat i de les que teòricament ens beneficiem els catalans -anomenada càrrega-benefici- redueix aquest saldo negatiu a 11.590 milions, l’equivalent al 5,9% del PIB català. També en aquest cas el dèficit fiscal va assolir xifres només superades per l’exercici de 2008. Resumint, Catalunya, que suposa el 16% de la població d’Espanya, aporta a la caixa estatal el 19% dels ingressos públics i rep només el 13%. Per cada euro recaptat a Catalunya, 45 cèntims es gasten fora d’aquest territori. L’administració central gestiona el 52% de la despesa -concentrant-se en l’administració de la Seguretat Social (pensions i assegurança d’atur)-, les autonomies el 42% i els governs locals el 6% restant.

En altres països l’administració local té un pes més rellevant. Les comunitats autònomes assumeixen la major part de les competències en ensenyament, sanitat i serveis socials, els serveis bàsics de l’Estat del benestar, però no disposen d’autonomia per finançar-los. Un greu problema, per tant, de l’Estat del benestar a Espanya és que la despesa està molt descentralitzada a les comunitats autònomes, que assumeixen la major part de les competències en ensenyament, sanitat i serveis socials (per dependència no hi ha diners). La recaptació impositiva, però, està fortament centralitzada en el govern central. Els impostos més importants cedits a les autonomies són successions i donacions, transmissions patrimonials i actes jurídics documentats, patrimoni i begudes ensucrades. Els grans impostos (Renda, IVA i Societats), però, estan controlats pel govern central (que retornarà a la Generalitat el 50% de Renda i IVA). Per tant, l’actual sistema de finançament es basa en el pervers principi que el govern central recapta i les autonomies gasten. També la contribució perpètua a l’anomenada “solidaritat interterritorial” elimina d’arrel qualsevol incentiu a modernitzar les autonomies més pobres, que esdevenen crònicament dependents de papà Estat.

El Sistema de Finançament Autonòmic ha anat evolucionat a base de pegats; resulta complex i poc transparent; provoca resultats injustos; no afavoreix la responsabilitat fiscal de les Comunitats i convindria reformar-lo a fons com més aviat millor. La distribució dels Fons anomenats de Suficiència i Convergència produeix desigualtats en el finançament i altera l’ordre resultant de la capacitat fiscal de les Comunitats. Així, mentre que La Rioja o Cantàbria aconsegueixen un finançament per població ajustada un 20% superior a la mitjana, València està gairebé un 10% per sota de la mitjana. Catalunya, les Balears i Madrid també estan per sota de la mitjana. El sistema de finançament comú, com és sabut, té les excepcions notables del País Basc i Navarra, que mantenen un beneficiós concert econòmic. Les hisendes provincials dels bascos i navarresos regulen tots els impostos directes i en gestionen la recaptació. Es queden amb el 100% dels ingressos tributaris, tot i que retornen a l’Estat un “contingent” (País Basc) o “aportació” (Navarra) que, en principi, hauria de reflectir el cost per a l’Estat de les competències no transferides (exèrcit, diplomàcia ….). Al final, però, el càlcul d’aquest contingent o aportació està molt esbiaixat a la baixa, i no inclou cap contribució al mecanisme d’anivellament de les Comunitats de règim comú. Com a resultat, les hisendes forals disposen d’un finançament per població ajustada (4.200 euros per persona) que dobla la de les comunitats de règim comú (2.100 euros) i es situa molt per sobre de Catalunya (1.900 euros). La qualitat dels serveis públics forals, com la sanitat i l’educació, però també serveis socials i dependència, lideren sistemàticament tots els rànquings estatals. A banda d’aquestes desigualtats, les autonomies de règim comú s’han vist sotmeses a la davallada de recursos ocasionada per la crisi econòmica i a les dures mesures d’estabilitat financera establertes pel govern central, amb uns objectius de dèficit públic que s’han centrifugat cap els governs subcentrals. Les autonomies han fet un esforç perquè aquest ajust en la despesa perjudiqués el mínim possible l’Estat del benestar. Abans de la crisi dedicaven a ensenyament, sanitat i serveis socials el 68% de la seva despesa, enfront del 73% actual. Per tant, han intentat que l’ajust recaigués el màxim possible en altres despeses.

El president Rajoy ha promès una reforma del sistema de finançament territorial abans que acabi l’any. Es mostra disposat a aplicar-lo, malgrat l’executiu català no formi part de la negociació. El màxim mandatari estatal ha manifestat que “no se puede pedir al resto de comunidades autónomas que no haya un modelo de financiación porque un gobierno no quiera ir. ¿Qué quiere que hagamos los demás?”. Per la seva banda, també la vicepresidenta del govern central Sáenz de Santamaría ha anunciat reformes substancials en el sistema de finançament autonòmic. Això serà després del 21D. Abans, però, comencem a assumir noves retallades en els serveis públics, la intensificació del procés recentralitzador de l’Estat i que ens caldrà augmentar la quota de “solidaritat interterritorial”.

La caiguda de les pensions

Pensions_OCDE

Els defensors de l’estatisme i crítics del mercat solen repetir que el mercat té fallades i que no sempre proporciona resultats justos ni econòmicament eficients. En aquests casos, segueixen, és necessària la intervenció de l’Estat. Un problema d’aquesta afirmació és que l’Estat també falla. I sovint, ho fa clamorosament. En aquests casos, cal assegurar-nos que el remei no sigui pitjor que la malaltia. L’acció governamental es centra en el curt termini. Diguem que presenta una miopia crònica. No és pas estrany. Les legislatures polítiques són de quatre anys (o menys) i l’acció política sol quedar circumscrita a aquest límit temporal. La resolució de problemes estructurals o a llarg termini queda sistemàticament postergada. Tothom sap que la problemàtica de les pensions és greu i empitjorarà irremeiablement amb el pas del temps, però no esperem que les autoritats hi facin gran cosa per millorar la situació. Les reformes de Zapatero del 2011 (que allargava l’edat de jubilació i augmentava el nombre d’anys necessaris per cobrar el 100% de la base reguladora) i de Rajoy el 2013 (que introduïa el factor de sostenibilitat a partir del 2019) són pedaços momentanis que eviten canvis en el curt termini, però forçaran retallades brutals de les pensions en el llarg termini, moment en el què aquests polítics ja no governaran i es trobaran escrivint les pomposes memòries de la seva gran acció política. Amb el fons de reserva de les pensions pràcticament esgotat, l’executiu ha optat per recórrer a un crèdit del Tresor Públic per abonar la paga extra de desembre. La Seguretat Social gasta 20.000 milions anuals més del que ingressa. Un dèficit de 20.000 milions d’euros deixa a zero el fons de reserva. I si el govern opta per incrementar encara més l’endeutament, deixant el fons obert amb xavalla, és pel cost polític que suposa liquidar el fons, especialment quan el PP obté nombrosos vots del col·lectiu de jubilats.

Aquesta setmana, l’OCDE ha publicat el seu informe sobre les pensions (Pensions at a glance 2017). La institució amb seu a París que representa els 35 països més industrialitzats, detalla com l’envelliment pressiona i amenaça la sostenibilitat financera del sistema de pensions espanyol. Aquests reptes adquireixen especial rellevància en els països que, com Espanya, tenen un sistema de repartiment, és a dir, les pensions presents es paguen amb els ingressos per cotitzacions dels que treballen en aquest moment. El 1975 Espanya era un país jove. Per cada 100 persones en edat de treballar només n’hi havia 20 que tenien més de 65 anys. Però quatre dècades després la societat espanyola ha envellit: el 2015 els més grans ja suposen més de 30. Els problemes s’intensificaran a partir del 2025, coincidint amb la jubilació de la generació del baby-boom, nascuts entre 1960 i 1973. L’any 2050, per cada 100 persones entre 20 i 65 anys n’hi haurà a Espanya 76 en edat de jubilació. Igualem les xifres del Japó i superem en envelliment a Grècia, Portugal, Itàlia i Corea del Sud. Això anuncia una retallada dràstica de les pensions futures. Actualment, la jubilació mitjana és de 1.050 euros mensuals, el 82% del salari percebut, quan la mitjana de l’OCDE és de només el 63% (71% a la Unió Europea). Espanya, en aquests moments, està per sobre de França (74%), Alemanya i els Estats Units (menys del 60% en els dos casos), Mèxic (30%) o el Regne Unit (29%). El futur, però, empitjora dramàticament. L’OCDE també adverteix que l’atur persistent i l’alta taxa de temporalitat redueixen els drets de pensió per a una part significativa de la població en edat de treballar. Un altre problema per a la viabilitat financera del sistema espanyol de pensions és la baixa taxa d’ocupació, també en les persones de més de 55 anys, molt per sota de la mitjana, en particular el grup de 65 a 69 anys, on és la més baixa dels països de l’OCDE.

El sistema públic de pensions es basa en una promesa falsa i piramidal. El treballador paga ara els jubilats actuals i demà cobrarà dels treballadors futurs. El problema, naturalment, és que demà no hi haurà prou cotitzants per abonar la pensió. En aquest cas, haurem estat molt castigats fiscalment per rebre ben poc en el futur. I aquest és exactament el guió que seguirà Espanya durant les properes dècades. De més de 3 persones en edat de treballar per cada jubilat, es passarà a menys de 1,5 persones per jubilat. Naturalment, trobar-se en edat de treballar no significa estar treballant, i menys a Espanya amb les sempre elevades taxes d’atur. Actualment només treballa el 56% dels espanyols entre 16 i 65 anys. Per tant, ens espera una caiguda de la taxa de substitució, això és, la relació entre les pensions pagades per la Seguretat Social i els salaris mitjans, superior al 50%. La transició des de l’ocupació a la jubilació, o des del mercat laboral a la pensió pública de la Seguretat Social, serà molt dura per la pèrdua d’ingressos. La caiguda de l’import de les pensions serà força comuna a la UE, exceptuant Luxemburg, Bèlgica, Holanda i els països bàltics. Però en cap país caurà tant com a Espanya. Estem preparats per afrontar la crisi que ens espera?