La via bàltica

The Singing Revolution - Movies - Review - The New York Times

Fa exactament 30 anys, un 13 de gener de 1991, es va produir un esdeveniment singular que seria decisiu per a la independència de Lituània i els països bàltics. El mur de Berlín s’havia enderrocat dos anys abans i el líder soviètic i cap del Partit Comunista, Mikhail Gorbatxov, era aclamat arreu com un reformador comunista il·lustrat que desitjava crear un nou socialisme amb rostre humà. El món no havia oblidat el brutal ús de la força militar soviètica quan països del Teló d’Acer -Hongria el 1956 i Txecoslovàquia el 1968- s’havien atrevit a demanar un bri de llibertat i autogovern. El macabre experiment social iniciat per Lenin i Stalin 70 anys abans estava agonitzant. El sistema soviètic de planificació centralitzada era com un arbre gegantesc, imponent des de l’exterior però corcat per dins. Totes les estructures de poder continuaven intactes: una gran burocràcia que supervisava una economia de propietat i administració públiques, un partit comunista que estenia els seus tentacles per tot l’extens país, i la temuda KGB, la policia secreta, que mantenia el control i era omnipresent a tots els racons de la societat soviètica.

La ideologia marxista, aparentment, continuava sent el credo inqüestionable mantingut com dogma de fe pels quasi 300 milions d’habitants de l’imperi comunista. Governants i governats no podien creure que el sistema no pogués continuar fent camí cap a l’eternitat amb els ajustaments que el líder suprem promovia mitjançant la perestroika i la glasnost. Tots els membres de la Nomenklatura, que controlaven i gestionaven la burocràcia i el partit, aspiraven a preservar el poder i els privilegis especials que la dictadura comunista havia posat a les seves mans. No es podien imaginar que les prestatgeries sempre buides dels economats, els immensos camps erms o la improductiva indústria estaven escrivint l’epitafi d’aquest règim. Un règim col·lectivista i totalitari que havia intentat convertir l’ésser humà en “nous homes  socialistes”, i que en aquest procés havia assassinat més de 60 milions d’homes, dones i nens a través de tortures, execucions, inanició o treballs forçats en camps de concentració coneguts com a Gulags, que s’estenien des d’un extrem a l’altre de l’immens territori de la Rússia soviètica, però també de Lituània, Estònia, Letònia, Armènia, Geòrgia, Azerbaidjan, Bielorússia, Ucraïna, Moldàvia, Kazakhstan, Kirguizistan, Tadjikistan, Turkmenistan i Uzbekistan.

Gorbatxov va considerar que les demandes de llibertat i independència de Lituània eren molt perilloses al poder-se reproduir en altres repúbliques de la URSS. Així que el govern soviètic va decidir intimidar el petit país bàltic i aplastar-lo amb la força militar. Davant l’amenaça soviètica, el poble lituà va sortir al carrer tot envoltant massivament els edificis de govern i comunicacions, ràdio i televisió. Desafiant les poderoses tropes soviètiques, la multitud indefensa entonava càntics patriòtics. Dos milions de persones donant-se les mans i cantant era la defensa utilitzada davant la intimidant amenaça de les armes soviètiques. Quan es dispararen els primers trets a l’aire, la multitud impertèrrita no es va moure. Quan la càrrega es va produir amb cops de culata, tampoc es dissolgueren. Els tancs soviètics passaren per sobre d’alguns manifestants i altres van ser abatuts pels trets de les metralladores. Malgrat tenir els soviètics el control dels mitjanas de comunicació, el president electe lituà va instar a mantenir la desobediència civil i una oposició no violenta. I és que el poble lituà havia elegit un govern no comunista en eleccions lliures, que havia declarat la independència del domini soviètic amb la intenció de posar fi a mig segle de planificació centralitzada mitjançant reformes de lliure mercat. L’endemà, el dilluns 14 de gener, el parlament lituà, protegit per un escut humà de milers de ciutadans, continuava encerclat per les tropes soviètiques.

En aquestes condicions es va presentar un programa econòmic basat en quatre punts. El primer, la no intervenció de preus i salaris per part del govern. El segon, la privatització de totes les empreses -banca, indústria, agricultura i comerços- que estaven sota control i propietat de l’Estat. El tercer, una reforma legal basada en el reconeixement del dret de propietat privada i la llibertat contractual. I el quart, l’obertura de Lituània al comerç internacional i a la inversió estrangera directa. El mes de febrer següent es va celebrar un referèndum a Lituània amb la següent pregunta: “Està d’acord en què Lituània sigui una república democràtica independent?”. Aproximadament el 85 per cent del cens va participar en la consulta i el 90 per cent va dir que sí. A les veïnes Estònia i Letònia es varen celebrar referèndums similars a principis de març del 1991. Els resultats també foren similars. Gorbatxov va intentar contrarestar-ho mitjançant la celebració del seu propi referèndum soviètic, preguntant si estaven d’acord en la preservació de la Unió Soviètica. El resultat, sota sospites de manipulació, va ser que el 70 per cent va votar a favor de mantenir la integritat territorial de la URSS. Pocs mesos després, el desafiament i el coratge de la petita Lituània varen ser determinants per fer caure el Goliat del poder soviètic. Al llarg de la història, no és fàcil trobar episodis de recuperació de la llibertat individual i de l’autogovern polític. Per això cal recordar la lluita dels petits països bàltics contra la tirania del gegant soviètic.

Teràpia de recuperació

Medicina Física y Rehabilitación / Terapia Física - Hospital El Maestro

Les administracions esperen amb candeletes els fons europeus destinats a lluitar contra la pandèmia. La Comissió Europea va aprovar un total de 750.000 milions d’euros, dels que a Espanya li corresponen 140.000 milions. Els fons s’han de destinar a finançar l’impacte sofert en els àmbits de la sanitat, l’educació i els serveis socials com a conseqüència del coronavirus. Però també han d’impulsar un canvi en el model productiu per aconseguir un creixement sostenible i inclusiu, així com fomentar la transició ecològica i digital, la cohesió social i territorial, així com una major igualtat. És com un regal dels reis mags, però amb algunes diferències remarcables. Així com a la darrera festa del Nadal són els nens i nenes qui expressen els seus desitjos escrivint una carta als Reis d’Orient, en una relació de baix a dalt o bottom-up, ara els diners provinents del Banc Central Europeu arribaran a l’administració central, qui s’encarregarà de distribuir-los per tot el territori, en una relació de dalt a baix o top-down. Que el repartiment de fons sigui equitatiu i arribi a tothom ofereix, d’entrada, molts dubtes. Moltíssims dubtes. Quan al pare o mare d’una família li toca la rifa, sap molt bé quines necessitats tenen i quins són els forats més urgents que s’han de tapar. Quan a papà Estat li arriben els milions d’Europa, en canvi, no té ni la informació precisa de quines són les necessitats socials més prioritàries, ni els incentius adequats per resoldre els problemes col·lectius més greus. Però deixem de banda, per ara, aquestes consideracions i centrem-nos en quines haurien de ser les línies fonamentals per reactivar l’economia espanyola.

Per això, i a efectes didàctics, ens pot servir la comparació amb un malalt de covid. Quan el pacient està greu, no hi ha més remei que ingressar-lo a la UCI i aplicar-li teràpies de xoc molt agressives, com la respiració mecànica, sense les quals no pot sobreviure. En termes econòmics, al xoc d’oferta que comporta l’aturada de l’activitat s’hi suma un xoc de demanda com a resultat de la caiguda dels ingressos. El resultat és una històrica contracció econòmica. El govern de coalició espanyol PSOE-Podemos, desoint les recomanacions de la UE i de la OMS, va acabar decretant el confinament més dur del món. Ara acreditem els pitjors registres tant sanitaris (morts per milió d’habitants) com econòmics (atur i enfonsament del PIB). Per tal d’evitar la mort del pacient econòmic, calen teràpies de xoc. Aquí inclouríem l’impuls fiscal (augment de la despesa mèdica, subsidis, inversió pública…), els ajornaments d’impostos i cotitzacions a la Seguretat Social, i les mesures d’injeccions de liquiditat directa (línies de crèdit a través de bancs i organismes oficials, avals bancaris amb garantia pública…).

En comparativa europea, Alemanya ha dedicat el 8,3% del PIB a mesures d’impuls fiscal (Espanya només el 4,3%), el 7,3% del PIB a ajornaments d’impostos (0,4% a Espanya) i el 24,3% de la Renda Nacional a mesures de liquiditat (12,2% a Espanya). Queda clar que els teutons, que partien d’una posició més sòlida i sanejada, han vigoritzat l’activitat molt millor que els espanyols. En lloc de suspendre el cobrament d’impostos durant el període de confinament, el govern espanyol es va limitar a concedir ajornaments limitats a pimes i autònoms. Ni moratòria general ni, molt menys encara, exempció fiscal. Les empreses espanyoles, malgrat l’enfonsament dels seus ingressos, han hagut de continuar pagant a Hisenda, sense rebaixes de cap tipus ni ajornaments significatius. Dels 500.000 autònoms que hi ha a Catalunya, 300.000 necessitarien prestacions de 1.000 euros mensuals per la caiguda de l’activitat. Això suma 300 milions mensuals o 1.800 milions al semestre. Quina ajuda han rebut?

I una vegada el pacient aconsegueix sortir de la UCI i retorna a planta o, finalment, al domicili o residència, cal fer teràpia de recuperació. S’ha de recuperar l’autonomia perduda i, mica en mica, tornar a respirar i caminar per un mateix. No podem estar permanentment connectats a una màquina. El mateix li passa a la societat. No es pot subsidiar famílies i subvencionar organismes amb caràcter permanent. Quan remeti la pandèmia, serà necessari reorganitzar l’estructura productiva. Algunes empreses no tindran demanda i hauran de tancar. Però sortiran noves oportunitats de negoci que aprofitaran els empresaris. Espanya té el mateix número de bars que els EUA, amb una població 7 vegades inferior. De mitjana anual, els espanyols entren 160 vegades al bar fent una despesa de 5 euros. És evident que aquest model de negoci no és viable i s’haurà de reestructurar. És evident que el model de turisme massiu de sol i platja no pot continuar i s’haurà de reconvertir cap un turisme més selectiu i de més valor afegit. Les hordes de creueristes que depreden l’ecosistema de Barcelona s’haurien de substituir per altres activitats socialment més sostenibles i econòmicament més rendibles. Per això, calen reduccions d’impostos i cotitzacions socials combinades amb la flexibilització de les normatives legals i burocràtiques. Governs de tot el món estan oferint desgravacions fiscals per abordar els problemes de liquiditat de famílies i empreses. Aprofitant l’arribada de fons europeus, el polític podria rebaixar la factura fiscal del 2021 en un 20% aplicat linealment a tots els impostos i cotitzacions socials. La manca d’ingressos públics que això significaria quedaria compensada pels fons europeus anti-covid. No augmentaria més el dèficit públic ni el deute, però donaria aire a milers de pimes i autònoms que ara s’estan ofegant. Fomentant la llibertat d’empresa sorgirien nous models de negocis rendibles que retornarien la il·lusió a moltes vides i reduirien l’atur, millorant de retruc les finances públiques. Reduccions impositives i normatives fàcils de complir. Aquesta hauria de ser la teràpia de recuperació.  

Malgrat tot

Mapa del coronavirus: Casos USA, México, Peru y el mundo - CNET en Español

Hem deixat enrere el 2020, l’annus horribilis de la pandèmia causada per la covid-19, i encetem un nou any amb l’esperança que les campanyes de vacunació significaran el principi del final del malson. Tots recordarem l’any traspassat com un any de contagi i mort, de confinaments i estats d’alarma que han separat amics i familiars, empreses i clients, causant una doble depressió sanitària i econòmica. Els resultats són dolentíssims, i encara més quan comparem les xifres d’Espanya amb les dels països més propers. 50.700 morts en aquests moments significa una ràtio de 1.080 defuncions per milió d’habitants, molt per sobre de França (963), Portugal (663), Alemanya (401), Holanda (661), Suïssa (886), Suècia (853), Dinamarca (223) o el Japó (26). En termes de PIB, la caiguda prevista del -11,5% és també molt superior a la caiguda mitjana de l’eurozona (-7,3%), Portugal (-8,1%), Irlanda (-2,5%) o Suïssa (-2,8%). Cal destacar que els països amb pitjor comportament sanitari i econòmic, liderats per Espanya i completant la tríada amb Itàlia i el Regne Unit, coincideixen amb els països que han experimentat el deteriorament més gran en la governança i qualitat institucional.

Si consultem els Worldwide Governance Indicators del Banc Mundial, que mesuren aspectes com el nivell de transparència, l’estabilitat política i l’absència de violència, l’efectivitat del govern, la qualitat regulatòria, l’estat de dret i el control de la corrupció, constatem la degradació del nostre marc institucional. En quinze anys, Espanya passa de la vuitena a la divuitena posició, essent el país amb el retrocés en qualitat institucional més important de tota la UE, juntament amb Itàlia i Grècia. Així mateix, un estudi recent del Quality of Government Institute analitza la qualitat de les institucions a nivell regional en base a un índex sintètic, basat en tres eixos: qualitat, imparcialitat i corrupció. Catalunya apareix en una posició per sota de la mitjana, juntament amb la gran majoria de Comunitats Autònomes. L’excepció dins d’Espanya la conformen el País Basc i Navarra, amb puntuacions per sobre de la mitjana, posant en evidència l’asimetria que resulta de la major descentralització derivada del règim foral.

Per dolent que hagi estat el 2020 cal, però, defugir extremismes. Fins i tot si ens limitem a les pandèmies més recents, la grip asiàtica del 1957-58 i la grip de Hong Kong del 1968 van matar un nombre comparable de persones quan la població mundial era molt inferior a l’actual. Si la covid-19 hagués estat tan mortal com la grip espanyola, just fa un segle, ara no estaríem parlant de 1,8 milions de morts a tot el món, sinó entre 200 i 400 milions. I la majoria d’aquestes víctimes haurien tingut entre 15 i 35 anys. En termes de producció, el PIB mundial haurà caigut un 4,2% el 2020 i el PIB per càpita, en termes reals, quedarà al nivell de l’any 2017. Per arribar a superar la renda per càpita més alta de la història mundial, només caldrà esperar fins el 2022. Amb dades del Banc Mundial, al voltant de 88 milions de persones arreu del planeta tornaran a la pobresa extrema a causa de la pandèmia. Amb aquest escenari, la taxa de pobresa mundial serà del 9,1%. Una xifra dolenta, però que, de fet, ens remet a la taxa de pobresa del 2017, que era la meitat de la dècada anterior i només un terç de la que hi havia a finals del segle XX. Recuperant creixements positius, hauríem de tornar a la taxa de pobresa més baixa de la història el proper 2023.

Les projeccions de l’ONU apunten a un augment de la desnutrició del 8,9% al 9,9%. Un resultat dolent, certament, però que encara està molt per sota de la xifra que hi havia l’any 2000. En termes de mortalitat infantil, i malgrat l’increment de la població mundial, el 2020 ha registrat 1,3 milions de morts menys que el 2010 i set milions menys que el 1990. En l’àmbit científic, és un èxit el desenvolupament de tantes vacunes en un temps rècord. L’optimisme no es basa en la creença que no tindrem mai problemes ni dificultats, sinó en què la col·laboració de la comunitat científica, el coneixement adquirit i la capacitat tecnològica ens oferiran eines cada vegada més eficients per afrontar els problemes i desastres que ens afligeixen. La humanitat va tardar milers d’anys a desenvolupar una vacuna contra la poliomielitis i la verola. En canvi, Pfizer-BioNTech, Moderna i Oxford-AstraZeneca han dissenyat una vacuna contra la covid-19 en pocs mesos.

Si ens haguéssim enfrontat a aquest nou virus l’any 2000, no hauríem tingut la tecnologia per desenvolupar les actuals vacunes basades en l’ARN missatger, si hagués aparegut el 1970 no tindríem la capacitat de llegir el genoma del virus, i si hagués esclatat el 1940 no hauríem tingut cap aparell de ventilació mecànica i ara estaríem parlant de molts milions de víctimes mortals. Certament que l’any 2020 no ha estat un bon any, però l’aparició del coronavirus hagués estat molt pitjor en qualsevol altre any. Malgrat la pandèmia, la mortalitat infantil al món és un 40% inferior a la de fa 20 anys. Malgrat els confinaments i l’aturada productiva, la pobresa extrema és un 65% inferior a la del 2000. Malgrat les retallades en sanitat, la qualitat humana i professional dels metges i infermeres han salvat moltes vides. Malgrat el malson del virus, les vacunes permeten tenir esperances que els contagis es reduiran. Malgrat els errors en la gestió pública, la societat se’n sortirà. I malgrat tot, la vida continuarà.

Pensament econòmic català

Jordi Nadal Oller, una recerca incessant | política prosa

Tothom ha sentit parlar de pensadors econòmics tan rellevants com l’escocès Adam Smith (1723-1790), un dels teòrics de l’economia de lliure mercat més influents, catedràtic de la universitat d’Edimburg en un moment en què la Gran Bretanya iniciava el camí per convertir-se en la fàbrica del món. La seva influència és molt notable en el grup dels economistes clàssics anglesos Thomas Robert Malthus (1766-1834), David Ricardo (1772-1823) i John Stuart Mill (1806-1873). Karl Marx (1818-1883), l’enemic visceral del capitalisme, refugiat a la capital londinenca sense represàlies ni coaccions institucionals de cap mena, podrà dedicar tota la seva vida a l’estudi de les contradiccions del sistema econòmic que origina la Revolució Industrial, estirant fins a l’extrem l’errònia teoria del valor-treball que paradoxalment marra Adam Smith a la seva obra La riquesa de les nacions (1776). I també és molt influent John Maynard Keynes (1883-1946), el pare intel·lectual de l’intervencionisme estatal que inspira les societats occidentals actuals i que es converteix en l’economista de referència de la majoria de dirigents a partir del crac del 1929, després de publicar La Teoria General (1936). Podríem preguntar-nos si Catalunya, al llarg dels segles, ha tingut pensadors econòmics originals o rellevants. Ho intentem respondre amb el record de les lliçons de Jordi Nadal i Oller, el catedràtic d’història econòmica que ha mort recentment a Barcelona el passat 8 de desembre, després de liderar durant molts anys l’estudi del fracàs de la revolució industrial a Espanya.

A l’època mercantilista del segle XVII, quan la monarquia hispànica estava ja en decadència irreversible, trobem Narcís Feliu de la Penya i Farell, autor del Fénix de Cataluña. Nascut en una família de comerciants originaris de Mataró, va estudiar dret i sempre es va interessar per aspectes del comerç. Defensor dels hospitals de misericòrdia, els quals havien d’evitar la pobresa pública i ajudar a l’ensenyament útil, s’assembla més als mercantilistes anglesos que als castellans en l’intent de crear una companyia privada, tot i que necessités el suport públic. Amb la desfeta de 1714 i el decret de Nova Planta, alguns autors com Romà i Rossell es negaren a anar a Cervera, la universitat oficial del nou règim, estudiant a la d’Osca, que fou refugi d’austriacistes. La Junta de Comerç, creada a Barcelona el 1758, va promocionar una sèrie d’estudis sobre l’economia catalana, entre els quals cal destacar Antoni de Capmany i Jaume Caresmar. Juntament amb Romà formen la trinitat del pensament econòmic català del període de la Il·lustració. Capmany defensa un comerç fornit per un conjunt de gremis ciutadans i centrat en les ciutats. Però tots tenien por d’una gran indústria, que crea una massa de proletariat, amb els problemes socials derivats i una recerca ferotge del benefici. En el seu conjunt tenen un programa econòmic mercantilista, defensant un superàvit exterior (promoció d’exportacions i limitació de les importacions) compatible amb la defensa de la llibertat de comerç interior.

Entre els economistes que seguiren els preceptes clàssics d’Adam Smith se n’ha de destacar quatre: Eudald Jaumeandreu, Antoni Gassó, Guillem Oliver i Ramon Llàtzer de Dou. Tots ells demostraren coneixements de l’escocès i els seus deixebles anglesos, i per primera vegada Jaumeandreu i Dou feren tractats d’economia política teòrica, i no descripcions de l’economia catalana o programes econòmics específics. En conjunt, formen un grup coherent en la defensa de la industrialització catalana, promovent restriccions al lliurecanvisme exterior que condemnava Espanya a dedicar-se a la ramaderia de llana. Més endavant, amb la Primera República espanyola, el calafí Laureà Figuerola en fou nomenat ministre d’hisenda. Figuerola va assistir a les classes d’economia de Jaumeandreu i va plasmar les mateixes línies de liberalisme polític i econòmic, pel que fa al mercat interior, adoptant una postura proteccionista pel que fa al mercat exterior (limitació dels aranzels al 15%). Les tesis castellanes que afirmen que els catalans defensaven el proteccionisme per interès propi no són tan clares i, de fet, fou Cánovas del Castillo qui va unir els interessos catalans, castellans, bascos i asturians entorn d’un programa proteccionista amb un títol tan eloqüent com De cómo vine a ser doctrinalmente proteccionista.

Josep Pla deia que els anglesos tenien Hume i Locke, els francesos Descartes, mentre que els catalans teníem el Rector de Vallfogona i el Baró de Maldà. És lògic que un poble, el català, derrotat i remolcat per l’hegemonia castellana, no hagi produït un pensament econòmic original, almenys en el sentit teòric i analític. Els més destacats són Guiu Terrena per l’economia escolàstica, Feliu de la Penya pel mercantilisme, Capmany i Caresmar pels economistes il·lustrats, Jaumeandreu per la recepció de l’escola clàssica, Figuerola pels debats de continuació, Estasén i Graell per l’historicisme, Vandellòs i Reventós pels debats del segle XX, i Joan Sardà com a símbol de la represa. Curiosament, una de les aportacions més interessants i pioneres de l’economia prové d’un pensador i clergue català. Ens referim a Jaume Balmes i Urpià, que resolgué l’anomenada paradoxa del valor 26 anys abans que ho fessin els grans economistes neoclàssics Jevons, Walras i Menger. Les circumstàncies que envolten la manca de reconeixement justificarien sobradament un proper article.

Aniversari Beethoven

LaESMRS celebra el 250 aniversario de Beethoven | Beckmesser

S’ha recordat aquesta setmana els 250 anys del naixement de Ludwig van Beethoven, un dels músics més rellevants de la història. Els registres indiquen que va ser batejat a Bonn, Alemanya, el 17 de desembre de 1770. Com que era habitual rebre el baptisme dins de les 24 hores posteriors al naixement, sempre s’ha suposat, sense saber-lo del cert, que va néixer el 16 de desembre. Beethoven, una icona de la música occidental, activa els nostres sentiments, des d’una melanconia plorosa fins l’èxtasi més pletòric. Per culpa de la pandèmia, però, el seu record ha quedat aigualit. La festa d’aniversari s’ha cancel·lat en bona part, conjuntament amb la resta del calendari mundial d’arts escèniques.

La infantesa de Beethoven no va ser feliç, i això probablement explica el caràcter introvertit i esquerp del compositor, així com el seu esperit rebel. El seu pare, Johann, era un home aspre i dissolut que no va dubtar a imposar al petit Ludwig una disciplina musical prussiana, no exempta de violència, per tal de convertir-lo en un prodigi musical. La seva primera feina remunerada va ser la d’organista assistent a la cort de Colònia. Ludwig tenia només 12 anys i l’organista titular Christian Neefe, amb qui sempre es varen professar un sincer apreci mutu, el va introduir a l’estudi de l’obra de Bach. Es conserven algunes fugues primerenques que Beethoven interpretava a l’orgue. També aquesta setmana, per cert, s’ha procedit al desmuntatge i trasllat de l’orgue degà de la Catalunya Central, el de la Seu de Manresa. El seu destí és el taller d’organeria de Carlos Manuel Álvarez, que ha de completar un projecte col·lectiu de restauració i millora de l’instrument. L’orgue Puggina de la basílica manresana, atacat pel virus d’un elevat deteriorament funcional, no només comprometia les possibilitats tècniques i artístiques, sinó que el mecanisme elèctric interior, en molt mal estat, suposava un risc per a la integritat de la mateixa basílica. Quan es completi el projecte de restauració i millora, amb la incorporació de quasi 500 tubs nous i 10 registres més, esperem haver deixat enrere el malson de la pandèmia actual i encarar fites històriques com el cinquè centenari de l’estada d’Ignasi de Loiola a la ciutat o els 700 anys de l’inici de les obres de la Seu amb un orgue dotat de plena salut. Salut que li va faltar al protagonista de l’article d’aquesta setmana, Ludwig van Beethoven, durant bona part de la seva vida.

El compositor de Bonn conclou el classicisme i inicia l’etapa romàntica on la música passa a expressar l’estat d’ànim de l’artista i els conflictes interns. Amb una sordesa incipient que comença a donar senyals a partir del 1800 quan Beethoven tenia només 30 anys, la desesperació es manifestarà en violentes dissonàncies. A partir de Beethoven es produeixen canvis importants en el rol social de la música. Les causes estan relacionades amb l’ascens de la burgesia, una nova classe social sorgida de la revolució industrial i que es disputava la preeminència amb la noblesa. La burgesia va començar a substituir les pràctiques aristocràtiques de la cort, encarregant obres musicals, assistint a les noves sales de concert i organitzant vetllades musicals als seus salons privats. Una de les virtuts que té el mercat és la de socialitzar béns de luxe que abans estaven a l’abast d’uns pocs privilegiats. La Primera Revolució Industrial, que està en procés al llarg de tota la vida de Beethoven, aconsegueix alimentar i vestir una població creixent i en expansió, que abans restava subjecta al jou implacable de la llei pessimista de Thomas Robert Malthus, un dels economistes clàssics anglesos. Si abans de Beethoven la música era un luxe que només podia trobar-se a les corts aristocràtiques i a les grans esglésies (el temple gòtic manresà, per cert, té documentat a Miquel Aymerich del Bosch com a organista en un any tan llunyà com el 1562), a partir de Beethoven la música esdevé una manifestació artística accessible al gran públic en les sales de concert. També la publicació i venda de les partitures musicals comença a tenir una àmplia difusió.

Beethoven serà el primer compositor de la història de la música totalment independent, que no viurà d’un sou imposat pel poder temporal (el noble) o espiritual (el bisbe). I malgrat la gran qualitat de la seva música, aquest és un fet excepcional en perspectiva històrica. Perquè la sordesa li impedia guanyar-se la vida com a professor de música, intèrpret o director d’orquestra. Els ingressos provinents dels concerts de les seves obres tampoc varen ser importants. Rebia encàrrecs remunerats, és cert, i distingits mecenes també el finançaven. Però la font d’ingressos més important del compositor provenia dels editors. Les seves obres gaudien de molt predicament a la societat i es cotitzaven favorablement en el mercat. Sempre tenia diversos editors, com Breitkopf & Härtel a Leipzig, disposats a pagar elevades sumes de diners per elles. Sabien que la seva distribució comercial seria un èxit i que la venda estava asssegurada. Malgrat la sordesa i una vida turmentada, Beethoven va poder mantenir tota la seva vida una independència financera que li permeté la suficient llibertat creativa per llegar a la humanitat obres mestres immortals. Els problemes financers de Beethoven varen coincidir amb períodes d’inflació monetària relacionats amb la lluita de l’imperi austríac contra les tropes franceses napoleòniques. I això ens torna ara a recordar que, quan el virus de la covid deixi d’amenaçar directament les nostres vides, s’haurà d’afrontar la crisi financera i el retorn de la inflació que les decisions monetàries preses durant la pandèmia poden provocar.

Vacunes i patents

Es desaconsejable la vacuna Pfizer-BioNTech para todos los que tienen  historial de alergias? No todos los expertos están de acuerdo | Salud | La  Revista | El Universo

El dimarts d’aquesta setmana, coincidint amb la festivitat de la Puríssima, una dona britànica de 90 anys ha estat la primera persona al món en rebre la vacuna contra la covid-19 desenvolupada per la farmacèutica nord-americana Pfizer i el seu soci alemany BioNTech. Margaret Keenan, que complirà 91 anys en pocs dies, anima a tothom a rebre la vacuna i declara sentir-se privilegiada de ser la primera persona vacunada i contenta de poder passar més temps, a partir d’ara, amb les persones estimades, després d’un perllongat període d’aïllament. Una cinquantena d’hospitals del Regne Unit ja han començat amb les vacunacions a majors de 80 anys i empleats del sector sanitari, tot i que els residents de les llars d’avis s’hauran d’esperar els propers dies a que la logística permeti la distribució de la vacuna sense trencar la cadena de fred a -70 graus centígrads. El país del Brexit té compromesa l’adquisició de 40 milions de dosis, que permetran vacunar a 20 milions de persones (el 30% de la població britànica). Els experts prometen l’efectivitat de la vacuna i la protecció contra el virus una setmana després de rebre la segona dosi.

Es preveu que l’Agència Europea de Medicaments aprovi la vacuna Pfizer abans que acabi l’any, i la de la competidora Moderna a inicis del 2021. Per població, a Espanya li corresponen l’11% del total de vacunes contra la covid-19 que la Comissió Europea està gestionant a través d’una compra centralitzada. La reserva no obliga a adquirir-les totes, però el ministre Illa ha apuntat que pretén executar les opcions de compra en la seva totalitat i adquirir 140 milions de dosis, una xifra ingent que permetria immunitzar 80 milions de persones quan la població espanyola és de només 46 milions. Els motius pels quals Espanya ha adquirit més vacunes que població, quan alguns investigadors de les Universitats d’Estocolm i Nottingham consideren que amb el 40% ja s’aconseguiria la immunitat de grup, no estan gens clars. La República Txeca pretén vacunar el 51% de la població, Letònia el 42% i França el 60%. Ja veurem en què es concreta, més enllà del titular, que Espanya anunciï compres per poder arribar a vacunar el 175% de la població.

El cost de les vacunes sobrants seria d’aproximadament 200 milions d’euros. I és aquí quan arribem a un punt delicat com és el dels drets de propietat intel·lectual o patents sobre medicaments, en general, i vacunes contra la covid, en particular. Una patent és un dret exclusiu concedit per l’Estat a l’inventor d’un nou fàrmac o tecnologia biomèdica, que seran explotats comercialment en règim de monopoli durant un període de 20 anys. L’argument habitual, encara que incorrecte, és que les companyies farmacèutiques necessiten aquesta ajuda estatal per incentivar la innovació i recuperar la inversió realitzada en el desenvolupament de nous fàrmacs i vacunes. Naturalment, un producte patentat es ven al públic a preus elevats i sense competència. I diem que és incorrecte perquè bona part de la recerca biomèdica és subvencionada amb fons públics i moltes vacunes s’han descobert i comercialitzat sense necessitat de patents. Jonas Salk, el científic nord-americà descobridor de la vacuna contra la poliomelitis, que tantes vides ha salvat, mai la va voler patentar. I, sense anar massa lluny, les vacunes anuals contra la grip comuna es produeixen cooperativament i en règim obert per una xarxa de laboratoris amb finançament públic i privat organitzats per un organisme (GISRS) pertanyent a l’Organització Mundial de la Salut. El seu objectiu està centrat únicament en la protecció de les vides humanes, més que en la generació de beneficis extraordinaris, i ha demostrat ser capaç de reunir, interpretar i distribuir coneixement útil per a la fabricació de les vacunes.

En sentit contrari, la vacuna contra la pneumònia infantil, patentada per Pfizer, es ven a un preu tan elevat que resulta prohibitiu per a bona part de la població, especialment la que viu en països pobres. Al mateix temps que a l’Índia moren cada any 100.000 nens i nenes per no tenir accés a la vacuna, l’empresa nord-americana ingressa 5.000 milions de dòlars per la patent. Múltiples patents vigents obstaculitzen el desenvolupament de fàrmacs antivirals aptes en la lluita contra la covid (remdesivir, favipiravir i lopinavir/ritonavir). I Gilead, la farmacèutica que fabrica el remdesivir, ha demanat reforçar la seva posició monopolística sol·licitant la condició de “medicament orfe”, un estatus de salut pública que dóna accés a subvencions alhora que permet el benefici d’exempcions i bonificacions fiscals milionàries.

Ara és el moment de buscar i posar en pràctica nous mecanismes que promoguin veritablement la innovació sense necessitat de concedir monopolis legals. Diversos països s’han manifestat a favor de crear un fons comú que permeti als fabricants subministrar nous medicaments i vacunes a preus més assequibles. Així s’ha permès l’accés a tractaments contra la Sida, l’hepatitis C o la tuberculosi. I ara s’hauria d’ampliar per cobrir el tractament contra la covid. Concedir premis monetaris als inventors, en substitució de les patents, també és una altra idea que forma part de l’agenda de reforma. L’objectiu és substituir un sistema basat en el monopoli legal per un altre basat en la cooperació i el coneixement compartit.

Recerca i desenvolupament

SERVIMARCA

Aquesta setmana hem conegut que l’economia espanyola va invertir 15.572 milions d’euros en recerca i desenvolupament (R+D) l’any passat. I això és molt o poc? Doncs depèn. Algú pot argumentar que una economia molt basada en serveis de baix valor afegit i en turisme massiu de sol i platja no necessita fer grans esforços en investigació. S’atribueix a Miguel de Unamuno la dita “¡Que inventen ellos!” i, d’alguna manera, és un clixé que perdura de l’Espanya més refractària al progrés tecnològic. Entrant en les comparacions internacionals, Espanya investiga poc. Fins i tot països com Grècia i Polònia han superat per primer cop Espanya en inversió en R+D. El màxim esforç inversor per part de l’economia espanyola es va assolir el 2010 amb l’1,35% del PIB. L’última dada del 2019 indica un descens a l’1,25% del PIB, mentre que la mitjana europea és del 2,15% i l’objectiu comunitari del 3%. Els països tecnològicament més avançats se situen en el 4,9% (Israel), 4,5% (Corea del Sud), 3,4% (Taiwan), 3,3% (Suècia), i 3,2% (Japó). Alemanya inverteix el 3,1% del seu PIB en R+D, mentre que els Estats Units ho fan el 2,8%. És important remarcar que els diners que es dediquen a la recerca són importants, però que ho és molt més els resultats que s’aconsegueixen. No es tracta de gastar més sense solta ni volta. Es tracta de dedicar recursos allà on es necessiten, tot obtenint millores reals i quantificables.

Molts esperen beneficiar-se dels increments monetaris dels nous pressupostos generals aprovats i, especialment, dels fons del pla de recuperació europeu postcovid. Concretament, estem parlant de 72.000 milions d’euros de fons europeus fins el 2023, fons que haurien d’impulsar la transformació digital, un model energètic més ecològic i polítiques d’ajuda social inclusives. Mazzucato, una economista italo-nordamericana autora del llibre “The Entrepreneurial State”, és una de les fonts inspiradores per al govern de Pedro Sánchez que coordinarà la gestió dels fons europeus Next Generation. D’orientació marcadament keynesiana, l’assessora del Partit Laborista britànic defensa governs intervencionistes que exerceixin un marcat contrapès dins el sistema econòmic actual, tenint un paper actiu en la societat i servint d’estímul per a la innovació en tecnologia i la inversió en activitats productives. És el que el Nobel d’Economia Joseph Stiglitz anomena capitalisme progressista en el seu darrer llibre. Segons Mazzucato, economista de referència d’Íñigo Errejón i inspiradora de l’oficina de la Moncloa que gestionarà els fons europeus, l’Estat ha d’entrar en el capital de les empreses privades per marcar l’estratègia a seguir i liderar el camí del progrés i la innovació. És realment així? Doncs no. No i per múltiples raons.

D’entrada, la funció de l’Estat no és la d’entrar en l’accionariat d’empreses amb models de negoci centrats en la innovació i la sostenibilitat. L’Estat no es caracteritza precisament per ser un Business Angel o promotor d’empreses, sinó per vampiritzar els excedents empresarials. L’Estat no inverteix en empreses rendibles, sinó que rescata amb diners públics entitats financeres en fallida. L’Estat no crea negocis viables, sinó AVEs insostenibles econòmicament i socialment que apuntalen una concepció del país marcadament radial. Segons la Fundació COTEC, del pressupost públic de més de 7.000 milions assignat el 2019, només es varen invertir 3.600 milions (el 51%). Un pressupost ja inferior en un 30% al de fa una dècada, que només s’executa en poc més de la meitat, possiblement per excessiva complexitat burocràtica i ineficiència en els seus procediments. Com es distribuiran els fons milionaris que arribaran de Brussel·les? Cada vegada que arriben nous recursos, sorgeixen noves estructures que en reclamen la seva part, propiciant que un sector de la societat prosperi a costa d’altres. Es corre el risc que els poders establerts aprofitin els diners públics per nodrir una xarxa clientelar que reforci el seu estatus dominant.

És cert que Espanya no s’ha caracteritzat mai ni per la recerca ni pels invents associats a la mateixa. Però és fals que la inversió estatal en R+D sigui sempre beneficiosa. Tota acció econòmica comporta costos d’oportunitat i pot donar lloc a conseqüències no desitjades. La inversió pública en innovació dirigida des de dalt (top-down) pot desviar l’avenç del seu desenvolupament cap a sectors menys connectats amb les demandes dels consumidors, retirant recursos dels projectes socialment més necessaris i alentint, per tant, les innovacions més urgents o prioritàries. A més, la despesa pública en R+D té el perill de materialitzar-se en increments retributius i salarials dels investigadors i científics, abans que en progressos tecnològics tangibles. També és fals que l’Estat hagi de liderar el sistema d’innovació nacional. Pensi en invents espanyols. N’hi ha pocs, i els més destacables estan relacionats amb els pals. El pal de fregar de Manuel Jalón va suposar una revolució a les llars a mitjan segle XX, i el famós Chupa Chup d’Enric Bernat, un caramel amb pal i logotip dissenyat per Dalí, va endolcir molts moments de la nostra infantesa. D’iniciativa pública estatal n’hi ha ben pocs, tret del garrot vil utilitzat per executar els condemnats a mort. Crec que estarem tots d’acord en quins han contribuït, en la mesura de les seves possibilitats, a millorar la vida dels ciutadans.

Descentralització versus harmonització

El Gobierno se garantiza con ERC los Presupuestos de una legislatura |  España | EL PAÍS

El portaveu d’ERC al Congrés, Gabriel Rufián, s’ha acostat aquesta setmana al PSOE i Unides Podem segellant el seu suport als Pressupostos Generals de l’Estat. Però no ho ha fet a canvi de millores tangibles per a la ciutadania catalana, sinó motivat per posar fi al dúmping fiscal de Madrid. Per tant, més que emular la baixa fiscalitat de la capital, es denuncia una competència fiscal abusiva i es demana equiparar la fiscalitat madrilenya a la comuna. Rufián defensa que cal acabar amb la condició de paradís fiscal de la capital espanyola, a qui acusa d’aprofitar l’efecte capitalitat per abaixar els impostos al mínim. Això ha provocat la resposta immediata de la presidenta de la Comunitat de Madrid, Isabel Díaz Ayuso, que ha promès convertir-se en “el pitjor malson dels que volen robar als madrilenys per pagar les corrupteles de l’independentisme”. I afegeix que en cap cas Madrid és un paradís fiscal, sinó que altres comunitats són un infern fiscal.

Les desigualtats entre ciutadans en matèria tributària i de serveis públics en funció de la comunitat en què vivim, lluny de corregir-se, segueixen augmentant. Són molt clares les que generen els règims forals del País Basc i Navarra, que estan al marge de la resta de l’Estat. I, naturalment, tots tenim present el dèficit fiscal crònic que suporta Catalunya. També Canàries, per la seva condició d’insularitat, té importants particularitats. La Comunitat de Madrid ofereix una fiscalitat molt avantatjosa gràcies a bonificacions i exempcions, de les que es beneficien especialment les rendes altes. Això ha provocat una important fuga de contribuents, especialment de rendes elevades, des d’altres comunitats cap a la capital. La seu social d’algunes importants empreses, que no es caracteritzen precisament per competir en el lliure mercat, també s’ha portat a Madrid buscant la distància més curta amb el regulador.

Els ingressos tributaris que s’obtindrien per madrileny, amb els mateixos tipus nominals en tot el territori espanyol, superarien en un 45% la mitjana nacional i en un 150% els de les Canàries. Aquestes dades evidencien que les bases imposables en la Comunitat de Madrid són tan grans que permeten aconseguir una gran recaptació amb una pressió fiscal reduïda. El tipus marginal màxim per IRPF que paguem a Catalunya és el 48%, mentre que el mínim és el 21,5%. En canvi, a la capital el màxim és només el 43% i el mínim el 18,5%. Malgrat les seves rebaixes d’impostos, la recaptació fiscal de Madrid és molt superior a la mitjana nacional i és la que més contribueix nominalment a la redistribució interterritorial. És la plasmació del que en economia s’anomena “efecte Laffer”. I Madrid té un sistema fiscal favorable no només perquè la seva capacitat recaptatòria sigui molt elevada, sinó també perquè ha mantingut una política de despesa pública continguda.

El sistema de finançament autonòmic espanyol combina un alt grau de descentralització de la despesa pública amb una forta centralització dels ingressos públics. És a dir, serveis públics tan importants com la sanitat o l’educació són competència de les comunitats autònomes, però els principals impostos (IVA i IRPF) estan centralitzats i només transferits parcialment. Les autonomies poden crear alguns impostos poc rellevants (mediambientals o sobre grans superfícies) i en tenen plenament cedits altres (patrimoni, successions i donacions, transmissions patrimonials i actes jurídics documentats). Però a l’hora de la veritat no exerceixen un control efectiu sobre la recaptació derivada de la seva estructura fiscal, amb l’excepció del País Basc i Navarra, que gaudeixen d’un règim foral propi. Al final, un alt percentatge de la recaptació autonòmica es destina a un fons comú que es reparteix “solidàriament”, subratllo l’eufemisme, en funció de criteris com la superfície, insularitat… Els incentius perversos que genera aquest sistema sobre els governs de les comunitats autònomes són obvis. Es tendeix a incrementar la despesa pública, que beneficia teòricament els ciutadans de cada territori particular, finançant-se amb diners del fons comú que paguen els altres. I per contentar els electors, a qui es demana el vot cada 4 anys, millor sobredimensionar la despesa pública que retallar els impostos.

Rufián s’equivoca al demanar l’harmonització fiscal. El que convindria és reivindicar la descentralització impositiva de les comunitats autònomes. Es tracta de promoure la corresponsabilitat tributària i que cadascú gasti en funció del que ingressa i no en funció del que ingressen els altres. Si una autonomia vol gastar molt en serveis públics, que suporti impostos elevats. I viceversa. Si es prefereix obrir via a la iniciativa privada, s’hauria de poder baixar els impostos. La competència és sana i la competència fiscal promouria una desitjable rivalitat entre governs autonòmics per proveir serveis públics amb una fiscalitat limitada. S’acabarien les sempiternes transferències “solidàries”, repeteixo l’eufemisme, de les comunitats riques a les comunitats pobres que només serveixen per alimentar la hipertròfia de l’administració pública i l’ampliació de la llista de funcionaris. Si es vol mantenir la redistribució fiscal entre territoris, hauria de ser l’administració central qui ho fes en base a un impost estatal comú. Expressat en termes ben planers, es tracta d’estendre el sistema del concert econòmic basc al reste de les comunitats autònomes. Descentralització fiscal i no pas harmonització fiscal.

Desert financer

La fusión BBVA-Sabadell lideraría el mercado catalán con el 40% de cuota -  elEconomista.es

Si a inicis de setembre s’anunciava la fusió entre CaixaBank i Bankia, aquesta setmana li ha tocat el torn al Banc Sabadell. L’entitat vallesana serà absorbida pel BBVA. La realitat és que l’activitat bancària s’està digitalitzant creixentment, de manera que el sector ha de reconvertir un model de negoci basat en l’atenció presencial a un fonamentat en els serveis online. Les entitats mitjanes amb una estructura de costos elevada poden tenir problemes per sobreviure quan calgui fer les necessàries inversions en tecnologia per competir en el món digital. Això implica tancar massivament oficines i acomiadar treballadors. Un altre factor que juga en contra de les entitats bancàries són els tipus d’interès zero (o negatius). En les circumstàncies actuals, el BCE anuncia que els tipus es mantindran baixos una temporada llarga. I, és clar, si un banc no pot fer negoci cobrant interessos pels préstecs concedits, el marge de beneficis es redueix i els comptes de resultats pateixen. Com a conseqüència, les comissions es disparen i la pressió per reduir personal s’intensifica. És el que farà el BBVA. Per tant, és una notícia dolenta pel conjunt de 6.400 treballadors que té el Banc Sabadell a Catalunya i els 5.200 del BBVA. Es persegueixen sinergies, i aquesta és la raó de ser de l’operació. Tot i així, tota fusió s’enfronta a reptes importants. Les sinergies s’han de materialitzar i les plataformes tecnològiques s’han d’integrar bé. Recordem que el Banc Sabadell ja va tenir una experiència nefasta al Regne Unit amb la integració tecnològica del Trustee Savings Bank.

En segon lloc, és també una operació negativa per a Catalunya. La superposició d’oficines del BBVA i el Banc Sabadell, especialment a casa nostra, desapareixerà. I el grau de monopoli del sector financer augmentarà. Menys competència bancària es traduirà en comissions i interessos a pagar més elevades. Això millorarà els comptes d’explotació de les entitats financeres, però a costa de perjudicar usuaris, famílies i empreses. Notem que qui perjudica la competència permetent macroentitats bancàries és l’Estat i no el lliure mercat. El govern beneeix aquestes fusions i celebra la cerimònia nupcial al costat de l’altar de l’intervencionisme monetari i fiscal més salvatge i desacomplexat. Al mateix temps, el govern també crea agències públiques antimonopoli i s’atribueix la potestat de lluitar contra els oligopolis que ell mateix ha promogut i autoritzat. Per tant, una situació tot plegat molt kafkiana. Lligat amb l’anterior, els processos de macrointegració bancària pateixen de l’anomenat risc moral, pel qual un individu canvia el seu comportament al no estar completament exposat a les conseqüències de les seves accions. Si un banc és massa gran com per permetre la seva caigudapot iniciar pràctiques creditícies temeràries sabent que, quan els crèdits concedits d’alt risc no es retornin, l’Estat l’ajudarà. I cap empresa hauria de prosperar a costa de la perspectiva d’un futur rescat públic a càrrec del contribuent.

En tercer lloc, la fusió significa la desaparició de l’últim banc català i culmina la fi del sistema financer a Catalunya. La seu del Sabadell ja es va traslladar a Alacant l’octubre de 2017. Ara, el pes de les decisions recaurà molt més a la capital d’Espanya, que controla totes les claus legals i autoritzacions que necessiten els bancs per operar. L’entitat presidida per Josep Oliu és la quarta empresa catalana per darrere de Naturgy, CaixaBank i Seat. I malgrat Seat és 100% de propietat alemanya, cal diferenciar la fàbrica de Martorell amb un Banc Sabadell absorbit pel BBVA. L’empresa automobilística manté a Catalunya els centres de decisió i la cúpula directiva, també les seus productives i operatives, fet que repercuteix positivament pel que fa a l’ocupació i les decisions d’inversió. En canvi, el Sabadell, implantat a l’arc mediterrani amb una gran cartera de pimes, un negoci més interessant i estratègic que el de particulars, quedarà subordinat a les seus de Biscaia i, molt especialment, Madrid.

El sector financer català es basava en petites caixes d’estalvi, fruit de l’esforç de la societat civil per oferir serveis financers a les llars i petits empresaris. La primera d’elles va ser a Barcelona (1844), mentre que la nostrada Caixa d’Estalvis de Manresa ho feia al carrer de Sobrerroca (1865). El conjunt de caixes, en un territori crònicament maltractat a nivell fiscal, proporcionaren els serveis socials que la població necessitava: centres de gent gran, biblioteques, entitats culturals, escoles i centres de formació… Patronats integrats per representants de la societat civil gestionaven l’obra social. Però la crisi financera del 2008, amb una motivació política indissimulada, va servir per desmantellar-les totes. L’excepció seria la Caixa de Pensions, reconvertida en la primera entitat bancària espanyola. Però la recent fusió amb Bankia, on l’Estat manté el control del 62% del capital, obre la porta a què Barcelona perdi el centre de decisions i la seu operativa. Quedava el Banc Sabadell, quarta entitat financera d’Espanya per volum d’actius. Absorbida ara pel BBVA, el seu record també s’anirà perdent en el boirim de la memòria.

Innovació empresarial contra la covid

Ugur Sahin y Özlem Türeci, los padres turco-alemanes de la vacuna más  esperanzadora contra el covid-19

Aquesta setmana hem recordat que fa 31 anys, exactament el 9 de novembre de 1989, va caure el Mur de Berlín. La caiguda del mur de la vergonya, construït per impedir la fugida de milions de berlinesos de la zona comunista cap a la capitalista, va ratificar el fracàs dels sistemes de planificació centralitzada i la dissolució de la URSS. Entre finals de la dècada de 1940 i 1961, més de 4 milions d’alemanys de l’est varen escapar-se de la zona soviètica de Berlín (mai a l’inrevés) “votant amb els peus”. L’Estat és una institució que es caracteritza per construir murs que divideixen la societat i oposen una part de la societat a l’altra; murs que empresonen les persones, murs que impedeixen la llibertat de moviments. Des del Bàltic fins l’Adriàtic, ningú havia de travessar un Teló d’Acer protegit amb filferro espinós, camps de mines i torres de vigilància amb metralladores. El govern diria a la gent on viure i en què treballar, quins béns podien consumir i quins no. Més recentment, un altre Estat, no precisament d’una societat comunista, sinó capitalista en els seus ja llunyans orígens, representat per l’administració Trump, ha construït un altre mur que separa el sud dels EUA amb Mèxic. És obvi que la societat civil nord-americana disposa de moltes més llibertats que les de l’antic bloc de l’est, però l’essència de l’acció divisòria dels dirigents estatistes és la mateixa, salvant diferències de grau.

En moments tan difícils com els actuals, es fa del tot necessari trobar una vacuna contra la covid. En opinió de molts experts, com l’economista italiana Mariana Mazzucato, és imprescindible que l’Estat lideri la recerca i la innovació, adoptant el rol de gran emprenedor. Resulta d’entrada curiós que qui maltracta sistemàticament els autònoms i les pimes vulgui suplantar la seva funció empresarial. Però és això el que precisament sostenen la majoria d’experts. Recentment ha sortit publicat un llibre (The myth of the entrepreneurial state) escrit per l’economista Deirdre McCloskey i l’advocat Alberto Mingardi que refuta les tesis estatistes de Mazzucato. Els governants, en perspectiva històrica, sempre han estat reacis a promoure l’ús d’innovacions tècniques quan no les han senzillament prohibit. Per posar alguns exemples, durant el regnat de l’emperador romà Tiberi, un ciutadà va anar a veure’l per presentar-li un invent. Es tractava d’un vidre molt resistent. La recompensa de l’emperador va ser l’execució. I durant el regnat de la reina Isabel I d’Anglaterra, el súbdit William Lee li presentà un invent tècnic en el camp tèxtil. La sobirana britànica, més comprensiva, es limità a prohibir severament el seu ús.

Si l’Estat jugués a favor de la innovació, els anys posteriors a la I Guerra Mundial i la dècada de 1930, sota el domini del keynesianisme i de l’expansió desenfrenada de l’activitat estatal, haurien d’haver experimentat forts creixements econòmics amb dinamisme empresarial. I va ser just al contrari. Fou el segle XIX, amb l’expansió dels mercats i Estats mínims, el segle daurat de la civilització occidental. Alguns dels descobriments realitzats per la iniciativa privada sense ajuda estatal foren l’avió, el motor de combustió interna i l’automòbil, l’electricitat i el petroli, la bateria, la dinamita, la turbina de vapor, l’aparició de nous materials (alumini, pasta de paper, ciment, adobs artificials, cautxú, aspirina), les pintures, la fotografia, el cinema, els plàstics i les fibres artificials, la farmàcia i la petroquímica. I vacunes… Moltes vacunes, començant per la verola l’any 1796 i seguint amb la de la diarrea, l’àntrax, la ràbia, el còlera, el tètanus, la diftèria i la pesta. Històricament, les èpoques de grans avanços socials i econòmics han requerit la limitació del poder arbitrari i descontrolat dels governants: la rebel·lió dels Països Baixos contra Espanya (1568), la lluita contra l’absolutisme del rei anglès Carles I i la Revolució Gloriosa al mateix país (1642 i 1688), la independència dels EUA (1776), la Revolució Francesa (1789)…

La paraula liberal prové del llatí liber que significa tenir l’estatus legal i social d’home lliure en oposició a l’esclau. I el problema és que l’Estat sempre tendeix a magnificar el seu paper, especialment en temps de crisi, a costa de la llibertat dels governats. El keynesianisme va prosperar arran de la Gran Depressió de 1929, com el socialisme ho havia fet abans amb la crisi de 1848, i no en tinguem cap dubte que amb la covid faran el mateix, expandint i intensificant el control sobre la societat. Els aparells estatals, que ja acaparen prop del 50% de la producció total de molts països, incrementaran la despesa i el deute públics, les normatives i els aranzels, les llicències i la regulació, les prohibicions i controls de preus, els excessos en política monetària i fiscal, l’eugenèsia i els acords comercials… I la retroacció entre l’afany controlador i els mals resultats pot iniciar un bucle perillós. Una relació viciosa que, amb l’empitjorament de les dades de la pandèmia per una gestió incorrecta, porti a reincidir en mesures discrecionals encara més equivocades, originant una espiral autodestructiva.

Actualment, hi ha més de 40 vacunes contra la covid que s’estan provant en humans. I no sembla que la impulsada per l’aparell polític de Vladimir Putin sigui la més prometedora. En canvi, sí és esperançador l’anunci de la vacuna del gegant nord-americà Pfizer amb la petita startup alemanya BioNTech, dirigida per un matrimoni de brillants investigadors d’origen turc, fills d’immigrants. La vacuna està llesta per tramitar l’autorització, després de mostrar una efectivitat del 90% en la protecció contra la covid. Els científics i empresaris fundadors, el professor Ugur Sahin, de 55 anys, i la doctora Ozlem Türeci, de 53, partint d’orígens molt modestos han fundat una petita empresa biotecnològica sense suport estatal que, a base de molt esforç i talent, ha trobat una vacuna contra la covid. Aquest és el camí a seguir.