Multa de la UE a Google

Resultado de imagen de Android de Google

La Comissió Europea ha anunciat aquesta setmana la imposició d’una multa de 4.343 milions d’euros a Google per abús de posició dominant amb Android, el sistema operatiu més popular en telèfons mòbils. Concretament, Brussel·les ha denunciat que el gegant tecnològic ha afavorit la instal·lació de l’aplicació als fabricants de dispositius mòbils que utilitzin el sistema, restringint la competència i la innovació. No és pas la primera sanció antimonopoli que rep el gegant nord-americà. L’any passat, la Unió Europea (UE) ja va sancionar la companyia de Silicon Valley amb 2.420 milions d’euros per vulnerar la competència en el mercat de les recerques per Internet. Segons la Comissió Europea, el servei Shopping de Google de comparatives de preus afavoria els seus propis serveis i anuncis de pagament. Ara, segons la comissària de Competència, la danesa Margrethe Vestager, descendent d’un clergue protestant, els fabricants de mòbils, com Samsung o Huawei, havien de preinstal·lar de forma obligatòria el navegador Chrome i l’aplicació de Google Search, el motor de cerca més utilitzat al món. Google també hauria fet pagaments a determinats fabricants per a què preinstal·lessin exclusivament Google Search. Finalment, la companyia de Larry Page i Sergey Brin hauria impedit als fabricants que poguessin vendre dispositius amb versions modificades d’Android no aprovades per Google, tot i ser un sistema operatiu obert. Caldria analitzar més de prop aquestes acusacions.

Prop del 80% dels dispositius mòbils del món utilitzen un sistema operatiu basat en Android. I el motiu és senzillament que els fabricants de telèfons mòbils (des de Samsung i Huawei a Sony i Xiaomi) escullen lliurement instal·lar Android en els seus terminals. Podrien optar per altres sistemes operatius com l’iOS del model Apple o el Windows Phone de Microsoft. Però no ho fan. També podrien invertir un dineral en desenvolupar des de zero un sistema operatiu propi, però prefereixen la gratuïtat que ofereix l’Android de Google. Gràcies a la supressió d’aquest enorme cost d’entrada, molts fabricants de mòbils poden produir a preus baixos i els consumidors comptem amb una àmplia gamma de smartphones per només 200 euros. Així, els mòbils intel·ligents, veritables ordinadors de butxaca que s’han convertit en imprescindibles, han arribat a la vida de milions de persones. Si Android no fos gratuït, el preu dels smartphones seria prohibitivament car i el seu ús estaria reservat només a una minoria adinerada.

En segon lloc, ¿quin problema hi ha en què Google pagui a determinats fabricants per la instal·lació del seu cercador, havent-hi altres alternatives disponibles en el mercat? El motor de cerca de Google és preeminent, però ni sempre ha estat així ni ho és per manca de competència. Abans de Google havien dominat el mercat Aliweb i Altavista, i actualment la competència continua sent nombrosa (Bing, Yahoo, Blippex, DuckDuckGo, Ask…). Si el propietari de la fruiteria on compro les taronges decidís regalar-me-les, estaria fent una acció il·legal? Podrien les restants fruiteries acusar-lo de competència deslleial? Seria absurd, oi? Doncs el mateix succeeix amb Google.

Finalment, el sistema operatiu obert d’Android no és únic ni exclusiu. L’Android de Google és el més popular i exitós, però competeix amb altres versions com el Fire OS d’Amazon, l’AliOS de la companyia xinesa Alibaba o el MIUI de Xiaomi. Què ofereix Google a canvi de la seva versió d’Android? Un paquet d’aplicacions preinstal·lades que són altament valorades pels usuaris finals: la botiga d’Apps Play Store, el navegador Chrome, el cercador Google o el servei de mapes Google Maps. Per tant, la versió Google d’Android és molt competitiva enfront dels rivals i, per aquest motiu, els fabricants ho incorporen als seus dispositius. En aquest sentit, i com a requisit per evitar la proliferació de sistemes operatius Android deficients (fabricants que distribueixin altres versions), la companyia de Silicon Valley demana ​​als fabricants que vulguin vendre dispositius amb la seva versió d’Android que no comercialitzin altres versions no adherides a uns estàndards mínims de compatibilitat. Google tampoc impedeix que un sistema Android utilitzi aplicacions que no siguin seves. Per exemple, la versió d’Android desenvolupada per Amazon no ofereix preinstal·lats ni la Play Store (sinó l’Amazon AppStore) ni el navegador Chrome (sinó l’Amazon Silk), ni el cercador Google (sinó Bing).

En conclusió, que en lloc de dedicar-se a penalitzar i destruir models de negoci innovadors que generen valor per al consumidor, la política de defensa de la competència que desenvolupa la UE s’hauria de centrar en eliminar els nombrosíssims obstacles reguladors i impositius que dificulten el procés competitiu. La UE hauria d’eliminar els privilegis concedits i les barreres legals a la competència, deixant de multar les companyies més competitives com Google. En cas contrari, les polítiques de la UE de defensa de la competència es converteixen, irònicament, en polítiques de defensa de la incompetència, afavorint models de negoci menys eficients i perjudicant l’usuari final amb productes més cars i menys valorats.

____________________________________________________________________________________________

La Comisión Europea ha anunciado esta semana la imposición de una multa de 4.343 millones de euros a Google por abuso de posición dominante con Android, el sistema operativo más popular en teléfonos móviles. Concretamente, Bruselas ha denunciado que el gigante tecnológico ha favorecido la instalación de la aplicación a los fabricantes de dispositivos móviles que utilicen el sistema, restringiendo la competencia y la innovación. No es la primera sanción antimonopolio que recibe el gigante norteamericano. El año pasado, la Unión Europea (UE) ya sancionó la compañía de Silicon Valley con 2.420 millones de euros por vulnerar la competencia en el mercado de las búsquedas por Internet. Según la Comisión Europea, el servicio Shopping de Google de comparativas de precios favorecía sus propios servicios y anuncios de pago. Ahora, según la comisaria de Competencia, la danesa Margrethe Vestager, descendiente de un clérigo protestante, los fabricantes de móviles, como Samsung o Huawei, debían preinstalar de forma obligatoria el navegador Chrome y la aplicación de Google Search, el motor de búsqueda más utilizado en el mundo. Google también habría hecho pagos a determinados fabricantes para que preinstalaran exclusivamente Google Search. Finalmente, la compañía de Larry Page y Sergey Brin habría impedido a los fabricantes que pudieran vender dispositivos con versiones modificadas de Android no aprobadas por Google, a pesar de ser un sistema operativo abierto. Habría que analizar más de cerca estas acusaciones.

Cerca del 80% de los dispositivos móviles del mundo utilizan un sistema operativo basado en Android. Y el motivo es sencillamente que los fabricantes de teléfonos móviles (desde Samsung y Huawei a Sony y Xiaomi) eligen libremente instalar Android en sus terminales. Podrían optar por otros sistemas operativos como el iOS del modelo Apple o Windows Phone de Microsoft. Pero no lo hacen. También podrían invertir un dineral en desarrollar desde cero un sistema operativo propio, pero prefieren la gratuidad que ofrece el Android de Google. Gracias a la supresión de este enorme coste, muchos fabricantes de móviles pueden producir a precios bajos y los consumidores contamos con una amplia gama de smartphones por sólo 200 euros. Así, los móviles inteligentes, verdaderos ordenadores de bolsillo que se han convertido en imprescindibles, han llegado a la vida de millones de personas. Si Android no fuera gratuito, el precio de los smartphones sería prohibitivamente caro y su uso estaría reservado sólo a una minoría adinerada.

En segundo lugar, ¿qué problema hay en que Google pague a determinados fabricantes para la instalación de su buscador, habiendo otras alternativas disponibles en el mercado? El motor de búsqueda de Google es preeminente, pero ni siempre ha sido así ni lo es por falta de competencia. Antes de Google habían dominado el mercado Aliweb y Altavista, y actualmente la competencia sigue siendo numerosa (Bing, Yahoo, Blippex, DuckDuckGo, Ask…). Si el propietario de la frutería donde compro las naranjas decidiera regalármela, ¿estaría haciendo una acción ilegal? ¿Cometería un grave delito? ¿Podrían las restantes fruterías acusarle de competencia desleal? Sería absurdo, ¿verdad? Pues lo mismo sucede con Google.

Finalmente, el sistema operativo abierto de Android no es único ni exclusivo. El Android de Google es el más popular y exitoso, pero compite con otras versiones como el Fire OS de Amazon, el AliOS de la compañía china Alibaba o el MIUI de Xiaomi. ¿Qué ofrece Google a cambio de su versión de Android? Un paquete de aplicaciones preinstaladas que son altamente valoradas por los usuarios finales: la tienda de Apps Play Store, el navegador Chrome, el buscador Google o el servicio de mapas Google Maps. Por lo tanto, la versión Google de Android es muy competitiva frente a los rivales y, por este motivo, los fabricantes lo incorporan a sus dispositivos. En este sentido, y como requisito para evitar la proliferación de sistemas operativos Android deficientes (fabricantes que distribuyan otras versiones), la compañía de Silicon Valley pide a los fabricantes que quieran vender dispositivos con su versión de Android que no comercialicen otras versiones no adheridas a unos estándares mínimos de compatibilidad. Google tampoco impide que un sistema Android utilice aplicaciones que no sean suyas. Por ejemplo, la versión de Android desarrollada por Amazon no ofrece preinstaladas ni la Play Store (sino la Amazon AppStore), ni el navegador Chrome (sino el Amazon Silk), ni el buscador Google (sino Bing).

En conclusión, que en lugar de dedicarse a penalizar y destruir modelos de negocio innovadores que generan valor para el consumidor, la política de defensa de la competencia que desarrolla la UE debería centrarse en eliminar los numerosísimos obstáculos reguladores e impositivos que dificultan el proceso competitivo. La UE debería eliminar los privilegios concedidos y las barreras legales a la competencia, dejando de multar a las compañías más competitivas como Google. En caso contrario, las políticas de la UE de defensa de la competencia se convierten, irónicamente, en políticas de defensa de la incompetencia, favoreciendo modelos de negocio menos eficientes y perjudicando al usuario final con productos más caros y menos valorados.

Anuncis

Abat Oliba / Abad Oliba

File:122 L'abat Oliba i el campanar romànic de la catedral.jpg

L’abat Oliba (971-1046) és una de les figures més destacables del seu temps, amb una influència i rellevància que transcendeixen la incipient formació de la Catalunya medieval. Besnét del comte Guifré el Pilós fou un abat benedictí, bisbe de Vic i abat de Santa Maria de Ripoll i Sant Miquel de Cuixà. A més, també va fundar el monestir de Montserrat i va restaurar les ciutats de Cardona i Manresa. Una Manresa que va ser completament destruïda per la ràtzia del cabdill musulmà Abd-al-Malik l’any 1003 i que gràcies a l’esforç d’Oliba tornava poc després a ser una ciutat activa i rellevant que no solament disposava d’una nova església, sinó que també tenia una canònica, substituïda al segle XIV per la magnífica basílica gòtica de la Seu. Amb l’objectiu de commemorar el mil·lenari Oliba, el bisbat de Vic ha organitzat un projecte itinerant sota el nom de «Oliba Episcopus: Camins». Els actes, amb inici a la seu manresana, continuaran al monestir de Santa Maria de l’Estany (18 d’agost) i el monestir de Sant Joan de les Abadesses (29 de setembre), concloent al Palau de l’Abadia i la catedral de Vic (27 d’octubre). La basílica de Santa Maria de la Seu de Manresa ha acollit el primer esdeveniment, mostrant la vessant de l’abat Oliba com a constructor. Constructor físic de monestirs, esglésies i castells; reconstructor de la ciutat de Manresa; i gran difusor de la cultura amb la còpia als scriptoria dels monestirs catalans dels clàssics llatins que impulsaren la cultura catalana i la situaren com a capdavantera d’Europa. Oliba impulsà la construcció de la catedral de Sant Pere, la seu del bisbat de Vic. Enderrocada posteriorment per acollir la nova seu neoclàssica del segle XVIII, encara conserva el campanar romànic, d’estil llombard, i la cripta sota l’absis principal, de planta semicircular. Oliba feu de Santa Maria de Ripoll un dels centres culturals més importants de l’Europa occidental i de tota la cristiandat. Gerbert d’Aurillac, que va ser Papa l’any 1000 amb el nom de Silvestre II, estudià durant tres anys al monestir de Ripoll, introduint a Europa la numeració àrab decimal i el concepte de zero. Però la importància de l’abat Oliba va més enllà de la construcció física, cultural i espiritual de la futura Catalunya.

Quan neix Oliba, els comtats catalans eren una terra de frontera que formava part, només nominalment, del regne dels francs. Sota l’amenaça constant de l’encara temible califat de Còrdova era el lloc de trobada entre un sud islàmic que atresora el saber de l’antiguitat, una florent comunitat jueva amb contactes a tot el món i una cristiandat cada cop més segura de si mateixa. La Marca Hispànica, terra de trobada però també de frontera, s’interposava entre l’Imperi franc i el d’Al-Andalus, i va ser organitzada en comtats: Rosselló, Cerdanya, Urgell, Girona, Empúries, Barcelona, Ribagorça i Pallars. I en aquest context, Oliba va aconseguir dinamitzar l’economia al reforçar la institució de la propietat privada tot posant límits al poder il·limitat i a la violència arbitrària dels senyors feudals. Per poder fer front a les despeses de la guerra, cada cop més els senyors s’apropiaven dels excedents del camp i abusaven dels pagesos, fent servir el seu poder de coerció militar. Els pagesos, abans lliures, van esdevenir serfs i foren obligats a habitar el mas i a lliurar part de la seva producció i feina al noble, a pagar tributs i censos, i fins i tot a formar part de la seva host en cas de guerra. Les terres que treballaven van passar sovint a ser també propietat dels nobles. Oliba va impulsar el moviment de Pau i Treva a inicis del segle XI (Toluges del Rosselló, 1027), com a resposta a la violència perpetrada pels nobles feudals contra els pagesos i comerciants. El fre a l’extorsió feudal, de fet, és l’origen de les Corts Catalanes. La pau i treva de Déu prohibia les accions bèl·liques durant un temps determinat. Inicialment s’iniciava dissabte el vespre fins al final de diumenge. I posteriorment s’estengué la prohibició de les accions bèl·liques de dijous a diumenge. La protecció emparava els pagesos i els seus domicilis, sota pena d’excomunió. Al reduir la violència indiscriminada dels nobles i establir uns dies de treball productiu i lliure intercanvi, aconseguia molt més que una acció pacificadora. Aconseguia reactivar l’economia sense que això segurament formés part dels seus designis. 

La figura de l’abat, bisbe i comte Oliba és gegantina i de talla europea. Va ser un protagonista destacat del naixement de Catalunya a l’edat mitjana; un artífex privilegiat del creixement espiritual, cultural i econòmic a ambdós costats dels Pirineus. Des de Prades, Toluges i Elna al nord, fins a Ripoll, Vic i Montserrat al sud. Des dels monestirs de Sant Miquel de Cuixà i Sant Martí del Canigó al Conflent, lloc de naixement de la nissaga comtal catalana, fins a llocs tan diversos com Sant Pere de Rodes a l’Alt Empordà o Sant Vicenç de Cardona al Bages, passant per les seus de Girona i Manresa. Mil anys després de l’abat Oliba, Catalunya torna a estar immersa en una crisi profunda i polièdrica, tant a nivell econòmic i polític com cultural i espiritual. Mil anys després, les condicions no han millorat pas massa, ja que els catalans hem de treballar més de mig any, exactament fins el 5 de juliol, per pagar les despeses de funcionament d’un Estat que ens anorrea. Ens cal un nou abat Oliba que impulsi la refundació de la nova Catalunya del segle XXI.

____________________________________________________________________________________________

El abad Oliba (971-1046) (¿por qué escribir Oliva, en castellano, cuando el original fue Oliba?) fue una de las figuras más destacables de su tiempo, con una influencia y relevancia que trascienden la incipiente formación de la Cataluña medieval. Bisnieto del conde Guifré el Pilós fue un abad benedictino, obispo de Vic y abad de Santa María de Ripoll y Sant Miquel de Cuixà. Además, también fundó el monasterio de Montserrat y restauró las ciudades de Cardona y Manresa. Una Manresa que fue completamente destruida por la razzia del caudillo musulmán Abd-al-Malik el año 1003 y que gracias al esfuerzo de Oliba volvía poco después a ser una ciudad activa y relevante que no sólo disponía de una nueva iglesia, sino que también tenía una canónica, sustituida en el siglo XIV por la magnífica basílica gótica de la Seo. Con el objetivo de conmemorar el milenario Oliba, el obispado de Vic ha organizado un proyecto itinerante bajo el nombre de «Oliba Episcopus: Caminos». Los actos, con inicio en la sede manresana, continuarán en el monasterio de Santa María de l’Estany (18 de agosto) y el monasterio de San Joan de las Abadesses (29 de septiembre), concluyendo en el Palau de l’Abadia y la catedral de Vic (27 de octubre). La basílica de Santa María de la Seo de Manresa ha acogido el primer evento, mostrando la vertiente del abad Oliba como constructor. Constructor físico de monasterios, iglesias y castillos; reconstructor de la ciudad de Manresa; y gran difusor de la cultura con la copia en los scriptoria de los monasterios catalanes de los clásicos latinos que impulsaron la cultura catalana y la situaron como líder de Europa. Oliba impulsó la construcción de la catedral de Sant Pere, la sede del obispado de Vic. Derribada posteriormente para acoger la nueva planta neoclásica del siglo XVIII, aún conserva el campanario románico, de estilo lombardo, y la cripta bajo el ábside principal, de planta semicircular. Oliba hizo de Santa Maria de Ripoll uno de los centros culturales más importantes de la Europa occidental y de toda la cristiandad. Gerbert d’Aurillac, que fue Papa el año 1000 con el nombre de Silvestre II, estudió durante tres años en el monasterio de Ripoll, introduciendo en Europa la numeración árabe decimal y el concepto de cero. Pero la importancia del abad Oliba va más allá de la construcción física, cultural y espiritual de la futura Cataluña.

Cuando nace Oliba, los condados catalanes eran una tierra de frontera que formaban parte, sólo nominalmente, del reino de los francos. Bajo la amenaza constante del todavía temible califato de Córdoba era el lugar de encuentro entre un sur islámico que atesoraba el saber de la antigüedad, una floreciente comunidad judía con contactos en todo el mundo y una cristiandad cada vez más segura de sí misma. La Marca Hispánica, tierra de encuentro pero también de frontera, se interponía entre el Imperio franco y el de Al-Andalus, y fue organizada en condados: Rosellón, Cerdaña, Urgell, Girona, Empúries, Barcelona, ​​Ribagorça y Pallars. Y en este contexto, Oliba consiguió dinamizar la economía al reforzar la institución de la propiedad privada poniendo límites al poder ilimitado y la violencia arbitraria de los señores feudales. Para poder hacer frente a los gastos de la guerra, cada vez más los señores se apropiaban de los excedentes del campo y abusaban de los agricultores, utilizando su poder de coerción militar. Los agricultores, antes libres, se convirtieron en siervos y fueron obligados a habitar el mas y a entregar parte de su producción y trabajo al noble, a pagar tributos y censos, e incluso a formar parte de sus tropas en caso de guerra. Las tierras que trabajaban pasaron a menudo a ser también propiedad de los nobles. Oliba impulsó el movimiento de Pau i Treva (Paz y Tregua) a inicios del siglo XI (Toluges del Rosellón, 1027), como respuesta a la violencia perpetrada por los nobles feudales contra los agricultores y comerciantes. El freno a la extorsión feudal, de hecho, es el origen de las Cortes Catalanas. La paz y tregua de Dios prohibía las acciones bélicas durante un tiempo determinado. Inicialmente se iniciaba el sábado el atardecer hasta el final del domingo. Y posteriormente se extendió la prohibición de las acciones bélicas de jueves a domingo. La protección amparaba los agricultores y sus domicilios, bajo pena de excomunión. Al reducir la violencia indiscriminada de los nobles y establecer unos días de trabajo productivo y libre intercambio, conseguía mucho más que una acción pacificadora. Conseguía reactivar la economía sin que ello seguramente formara parte de sus designios.

La figura del abad, obispo y conde Oliba es gigantesca y de talla europea. Fue un protagonista destacado del nacimiento de Cataluña en la Edad Media; un artífice privilegiado del crecimiento espiritual, cultural y económico a ambos lados de los Pirineos. Desde Prades, Toluges y Elna al norte, hasta Ripoll, Vic y Montserrat al sur. Desde los monasterios de Sant Miquel de Cuixà y Sant Martí del Canigó en el Conflent, lugar de nacimiento de la saga condal catalana, hasta lugares tan diversos como Sant Pere de Rodes en el Alt Empordà o Sant Vicenç de Cardona en el Bages, pasando por las sedes de Girona y Manresa. Mil años después del abad Oliba, Cataluña vuelve a estar inmersa en una crisis profunda y poliédrica, tanto a nivel económico y político como cultural y espiritual. Mil años después, las condiciones tampoco han mejorado tanto en términos extractivos, ya que los catalanes tenemos que trabajar más de medio año, exactamente hasta el 5 de julio, para pagar los gastos de funcionamiento del Estado. Es necesario un nuevo abad Oliba que impulse la refundación de la nueva Cataluña del siglo XXI.

Elefants blancs / Elefantes blancos

Resultado de imagen de juegos mediterraneo tarragona ridiculo

L’elefant blanc o albí és un tipus poc comú d’elefant. Però més enllà del seu sentit originari, aquesta expressió ha passat a designar una obra pública ruïnosa per a la societat, amb uns costos de construcció i manteniment molt superiors a l’escàs rendiment social que se’n deriva. Aquesta expressió prové de quan els reis de Siam (avui Tailàndia) tenien el costum de regalar un elefant albí als dignataris que pretenien arruïnar. I és que els costos de manteniment d’un animal tan voluminós, considerat sagrat i objecte de culte per part de la població, són molt elevats. Són exemples d’elefants blancs la Caja Mágica de Madrid o la Ciutat de les Arts i les Ciències de València. També una infraestructura com l’AVE, en la mesura que no recuperarà mai la inversió i genera pèrdues d’explotació permanents, se’n pot considerar un exemple. I sense sortir de les ciutats i viles del nostre país, tots seríem capaços d’identificar immobles o places públiques que, volent ser obres d’avantguarda a glòria del gestor públic, acaben sent nyaps monumentals amb altes despeses de manteniment a càrrec del contribuent. Algunes vegades, depenent de la importància de l’esdeveniment públic organitzat, ens trobem davant bandades o ramats d’elefants blancs .

Els Jocs Mediterranis, recentment clausurats a Tarragona, en són un exemple. Aquesta competició multi-esportiva, que es disputa cada quatre anys i on participen els estats banyats pel Mediterrani, ens ha deixat imatges patètiques i tristes. Els tarragonins han girat l’esquena a aquests Jocs i les instal·lacions, algunes acabades d’estrenar, han acullit només desenes d’espectadors malgrat haver-se regalat entrades. Un atleta va ser detingut per presumpta agressió sexual i la pista de bàsquet 3×3 del Camp de Mart es va esfondrar. Els àrbitres han fet vaga perquè no cobraven i Mireia Belmonte, guanyadora als 400 metres lliures, va haver de posar les medalles a les seves rivals perquè no hi havia ningú més per posar-les. Més greu encara si és possible, un conductor dels Jocs que triplicava la taxa d’alcoholèmia va atropellar un nen de cinc anys. La cadena de despropòsits ja havia començat abans quan es van postposar els Jocs per no tenir les instal·lacions enllestides. I el reguitzell de clamorosos fracassos ha continuat. En el cas de la piscina olímpica, no va donar temps a cobrir-la, com estava previst. I en el Palau d’Esports va haver de fer-se de nou el concurs públic, perquè dues empreses adjudicatàries varen renunciar al projecte.

El cost econòmic es xifra al voltant de 90 milions d’euros. La Generalitat ha estat l’administració que ha aportat més diners, i l’Estat la que menys. 90 milions d’euros que surten dels impostos pagats pels contribuents i que deixaran de finançar altres serveis com la sanitat o l’educació públiques. 90 milions d’euros que, a les butxaques de les famílies, s’haurien gastat molt millor i amb més eficiència, contribuint a les veritables necessitats reals de la població. 90 milions d’euros que els botiguers i hostalers del centre de Tarragona tampoc noten per enlloc. Massa milions d’euros malgastats en projectes no rendibles i que, lluny de millorar la cohesió social, l’han empitjorat. Recordem, per exemple, que al costat del Palau d’Esports, al qual s’hi han destinat 18 milions d’euros, hi ha una escola en barracons. En el marc d’aquests Jocs Mediterranis, i molt lluny del clima de pau i germanor que pretenen aconseguir, hi ha hagut l’aterratge de paracaigudistes, exhibicions aèries de la Patrulla Águila o l’arribada del portaavions insígnia de l’Armada espanyola. Aquesta exhibició militar i de poder marcial contrasta amb l’absència de mostres de folklore català a la terra dels castellers, un dels elements culturals més potents del territori.

El balanç dels Jocs Mediterranis que en fa l’equip de govern de la ciutat, encapçalat per l’alcalde socialista Josep Fèlix Ballesteros, que governa la capital tarragonina en coalició amb els populars, és molt positiva. Considera que els Jocs han estat un èxit i que tota la culpa és dels mitjans de comunicació que s’han fixat únicament en anècdotes puntuals. I segurament aquests Jocs Mediterranis hauran estat un formidable trampolí per presentar-se a la reelecció en els propers comicis locals del maig de 2019. Però el desenvolupament de les ciutats i dels països no es fa amb Jocs, Expos, Fòrums Universals de les Cultures o similars. Aquests esdeveniments, alguns clarament de gamma baixa, no són res més que elefants blancs. La vella Tàrraco no necessitava uns fastos pseudoolímpics per donar-se a conèixer al món i fer el ridícul d’aquesta manera. I Catalunya no necessita elefants blancs pagats per la societat a vanaglòria dels dirigents polítics. Ens calen polítics de perfil discret que gestionin la res publica de manera eficient i sostinguda en el temps, deixant fer i deixant passar (laissez faire, laissez passer). Deixant fer a la lliure iniciativa privada i empresarial, sense excessos impositius ni regulatoris.

____________________________________________________________________________________________

El elefante blanco o albino es un tipo poco común de elefante. Pero más allá de su sentido originario, esta expresión ha pasado a designar una obra pública ruinosa para la sociedad, con unos costes de construcción y mantenimiento muy superiores al escaso rendimiento social que proporciona. Esta expresión proviene de cuando los reyes de Siam (hoy Tailandia) tenían la costumbre de regalar un elefante albino a los dignatarios a los que pretendían arruinar. Y es que los costes de mantenimiento de un animal tan voluminoso, considerado sagrado y objeto de culto por parte de la población, son muy elevados. Son ejemplos de elefantes blancos la Caja Mágica de Madrid o la Ciudad de las Artes y las Ciencias de Valencia. También una infraestructura como el AVE, en la medida que no recuperará nunca la inversión y genera pérdidas de explotación permanentes, puede considerarse un ejemplo de elefante blanco. Y sin salir de las ciudades y pueblos de nuestro país, todos seríamos capaces de identificar inmuebles o plazas públicas que, queriendo ser obras de vanguardia a gloria del gestor público, acaban siendo chapuzas monumentales con altos gastos de mantenimiento a cargo del contribuyente. Algunas veces, dependiendo de la importancia del evento público organizado, nos encontramos ante manadas o rebaños de elefantes blancos.

Los Juegos Mediterráneos, recientemente clausurados en Tarragona, son un ejemplo de ello. Esta competición multideportiva, que se disputa cada cuatro años y donde participan los estados bañados por el Mediterráneo, nos ha dejado imágenes patéticas y tristes. Los tarraconenses han dado la espalda a estos Juegos y las instalaciones, algunas recién estrenadas, han acogido sólo decenas de espectadores a pesar de haberse regalado entradas. Un atleta fue detenido por presunta agresión sexual y la pista de baloncesto 3 × 3 del Campo de Marte se derrumbó. Los árbitros han hecho huelga porque no cobraban y Mireia Belmonte, ganadora en los 400 metros libres, tuvo que poner las medallas a sus rivales porque no había nadie más para ponerlas. Más grave aún si cabe, un conductor de los Juegos que triplicaba la tasa de alcoholemia atropelló a un niño de cinco años. La cadena de despropósitos ya había comenzado antes cuando se aplazaron un año los Juegos por no tener las instalaciones terminadas. Y la ristra de clamorosos fracasos ha continuado. En el caso de la piscina olímpica, no dio tiempo a cubrirla, como estaba previsto. Y en el Palacio de Deportes tuvo que instarse de nuevo el concurso público, porque dos empresas adjudicatarias renunciaron al proyecto.

El coste económico se cifra alrededor de 90 millones de euros. La Generalitat ha sido la administración que ha aportado más dinero, y el Estado el que menos. 90 millones de euros que salen de los impuestos pagados por los contribuyentes y que dejarán de financiar otros servicios como la sanidad o la educación públicas. 90 millones de euros que, en los bolsillos de las familias, se habrían gastado mucho mejor y con más eficiencia, contribuyendo a las verdaderas necesidades reales de la población. 90 millones de euros que los tenderos y hosteleros del centro de Tarragona tampoco notan por ninguna parte. Demasiados millones de euros malgastados en proyectos no rentables y que, lejos de mejorar la cohesión social, la han empeorado. Recordemos, por ejemplo, que junto al Palacio de Deportes, al que se han destinado 18 millones de euros, hay una escuela en barracones. En el marco de estos Juegos Mediterráneos, y muy lejos del clima de paz y hermandad que pretenden conseguir, ha habido el aterrizaje de paracaidistas, exhibiciones aéreas de la Patrulla Águila o la llegada del portaaviones insignia de la Armada española. Esta exhibición militar y de poder marcial contrasta con la ausencia de muestras de folclore catalán en la tierra de los castellers, uno de los elementos culturales más potentes del territorio.

El balance que hace de los Juegos Mediterráneos el equipo de gobierno de la ciudad, encabezado por el alcalde socialista Josep Fèlix Ballesteros, que gobierna la capital tarraconense en coalición con los populares, es muy positiva. Considera que los Juegos han sido un éxito y que toda la culpa es de los medios de comunicación que se han fijado únicamente en anécdotas puntuales. Y seguramente estos Juegos Mediterráneos habrán sido un éxito, pero para los proyectos personales de los dirigentes políticos: un formidable trampolín para presentarse a la reelección en los próximos comicios locales de mayo de 2019. Pero el desarrollo de las ciudades y de los países no se hace con Juegos, Expos, Foros Universales de las Culturas o similares. Estos acontecimientos, algunos claramente de gama baja, no son más que elefantes blancos. La vieja Tarraco no necesitaba unos fastos pseudoolímpicos para darse a conocer al mundo y hacer el ridículo de esta manera. Y Cataluña no necesita elefantes blancos pagados por la sociedad a vanagloria de los dirigentes políticos. Necesitamos políticos de perfil discreto que gestionen la res publica de manera eficiente y sostenida en el tiempo, dejando hacer y dejando pasar (laissez faire, laissez passer). Dejando hacer a la libre iniciativa privada y empresarial, sin excesos impositivos ni regulatorios.

Economia GAFAM / Economía GAFAM

Resultado de imagen de economia GAFAM

L’ecosistema empresarial i econòmic, lluny de l’estabilitat, canvia acceleradament. Només hem de donar una ullada a la composició i el nom de les grans empreses mundials, i en com han anat canviant. Finalitzada la Segona Guerra Mundial, set dècades enrere, les empreses industrials encapçalaven el rànquing. General Electric, nascuda el 1890, General Motors, el 1908, o la mateixa IBM, constituïda el 1911, eren referents mundials. Només 59 de les 500 empreses més importants l’any 1955, però, ho continuen sent el 2018 (Coca-Cola, Pepsi i Colgate són tres d’elles). En altres paraules, menys del 12% de les companyies més importants el 1955 ho continuen sent avui, i més del 88% de les empreses han fet fallida, s’han fusionat, han estat adquirides per grups aliens o encara existeixen, però lluny del top 500. American Motors (no confondre amb General Motors) era una de les empreses més importants del món l’any 1955, però avui ningú la coneix, ja que va deixar de produir el 1987. Poc després del paradigme de les empreses industrials, a la dècada de 1970 i impulsades per l’encariment del cru, corporacions petrolieres com ExxonMobil agafen el relleu. Però, en canvi, a dia d’avui la petroliera ha perdut valor a borsa, mentre que les tecnològiques de Silicon Valley l’han augmentat vertiginosament. Els tres fabricants de cotxes de Detroit tenien el 1990 unes vendes anuals de 250.000 milions de dòlars, una capitalització en borsa de només 36.000 milions i donaven ocupació a 1,2 milions de treballadors. Ara les tres primeres empreses de Silicon Valley tenen vendes similars, però cotitzacions borsàries molt superiors (més d’1 bilió de dòlars) i operen amb molts menys treballadors (només 137.000 l’any 2014). L’economia digital ha portat les empreses tecnològiques al primer pla de la vida de milions d’usuaris i consumidors. Apple avança decididament a superar en valor borsari la frontera del bilió de dòlars (amb dotze zeros). Amazon, amb quasi 800.000 milions de dòlars, el segueix molt de prop. Per darrere, Microsoft i Google amb 760.000 milions cadascuna. Facebook, més endarrerida, 540.000 milions. La suma del valor de les cinc companyies GAFAM (Google, Apple, Facebook, Amazon i Microsoft) ja s’acosta al PIB d’Alemanya i supera el total de les economies francesa i espanyola juntes.

Aquestes empreses, veritables plataformes comercials amb difusió global, conformen el mercat. La lògica del winner takes it all les impulsa al gegantisme. Com més usuaris tenen, majors economies de xarxa generen, fent més atractiu per a un altre usuari esdevenir membre de la comunitat. Jo estic a Facebook perquè hi són els meus 25 amics (els restants 2.000 no sé qui són). La tecnologia emprada també crea resistències per canviar a una altra plataforma. Són monopolis? Depèn. En un sentit estàtic, sí. La seva dimensió és molt gran i la quota i el poder de mercat també. Ara bé, el que s’ha de considerar és si dinàmicament altres empreses poden competir amb aquests gegants. I la resposta és afirmativa. De fet, no oblidem que Google va substituir AltaVista en el mercat dels buscadors i que Facebook va superar MySpace en el segment de les xarxes socials. Walmart, el més gran supermercat mundial, va tenir una posició dominant al reduir costos i preus de venda, però Amazon competeix aportant comoditat i conveniència al consumidor a preus també molt baixos. Si aquestes empreses dominen el mercat no és per privilegis explícits rebuts del govern, sinó perquè ofereixen un bon producte i servei al client. No gaudeixen de barreres insalvables d’accés al mercat. Aquest està obert a potencials competidors. I ningú està obligat a utilitzar Google. Qui no vulgui fer búsquedes segons els algoritmes de l’empresa de Califòrnia, ho pot fer amb Bing o DuckDuckGo, per exemple. De manera similar, les xarxes socials de codi obert com Mastadon i Diaspora són alternatives a Facebook. Les pràctiques monopolistes s’associen a la imposició d’un producte car i protegit pel BOE. I la regulació pública d’un monopoli consisteix a fixar el preu del bé, artificialment encarit per l’escassetat del producte causada justament per la protecció legal. Al respecte, no resulta possible justificar intervencions estatals quan el preu dels serveis de Google o Facebook és zero. L’ús que Mark Zuckerberg faci de les nostres dades és un altre tema de debat. L’empresari nord-americà es finança amb publicitat online, però no amb preus abusius dels serveis oferts.

El Big Data és el nou petroli i Zuckerberg el nou Rockefeller. Aquestes empreses acumulen milions en efectiu i contracten els millors enginyers del món. Només Amazon inverteix en recerca i desenvolupament una quantitat similar al de tota l’economia espanyola. Amazon continua la revolució del retailing amb l’obertura de botigues físiques sense caixers. I el llançament del seu assistent virtual Alexa obre noves possibilitats a l’internet de les coses. Google avança amb la seva filial de vehicles sense conductor Waymo i inverteix en empreses e-commerce. Per la seva banda, Facebook segueix la carrera d’adquisició de startups en els camps d’intel·ligència artificial, seguretat informàtica i reconeixement facial. I Microsoft s’expandeix amb la compra d’empreses de programari obert, videojocs i sistemes d’informàtica en núvol.

____________________________________________________________________________________________

El ecosistema empresarial y económico, lejos de la estabilidad, cambia aceleradamente. Sólo tenemos que dar un vistazo a la composición y el nombre de las grandes empresas mundiales, y en cómo han ido cambiando. Finalizada la Segunda Guerra Mundial, siete décadas atrás, las empresas industriales encabezaban el ranking. General Electric, nacida en 1890, General Motors, en 1908, o la misma IBM, constituida en 1911, eran referentes mundiales. Sólo 59 de las 500 empresas más importantes en 1955, sin embargo, lo siguen siendo en 2018 (Coca-Cola, Pepsi y Colgate son tres de ellas). En otras palabras, menos del 12% de las compañías más importantes en 1955 lo siguen siendo hoy, y más del 88% de las empresas han quebrado, se han fusionado, han sido adquiridas por grupos ajenos o todavía existen, pero lejos del top 500. American Motors (no confundir con General Motors) era una de las empresas más importantes del mundo en 1955, pero hoy nadie la conoce, ya que dejó de producir en 1987. Poco después del paradigma de las empresas industriales, en la década de 1970 e impulsadas por el encarecimiento del crudo, corporaciones petroleras como ExxonMobil toman el relevo. Pero, en cambio, a día de hoy la petrolera ha perdido valor en bolsa, mientras que las tecnológicas de Silicon Valley la han aumentado vertiginosamente. Los tres fabricantes de coches de Detroit tenían en 1990 unas ventas anuales de 250.000 millones de dólares, una capitalización en bolsa de sólo 36.000 millones y daban empleo a 1,2 millones de trabajadores. Ahora las tres primeras empresas de Silicon Valley tienen ventas similares, pero cotizaciones bursátiles muy superiores (más de 1 billón de dólares) y operan con muchos menos trabajadores (sólo 137.000 en 2014). La economía digital ha llevado las empresas tecnológicas al primer plano de la vida de millones de usuarios y consumidores. Apple avanza decididamente a superar en valor bursátil la frontera del billón de dólares (con doce ceros). Amazon, con casi 800.000 millones de dólares, le sigue muy de cerca. Por detrás, Microsoft y Google con 760.000 millones cada una. Facebook, más atrasada, 540.000 millones. La suma del valor de las cinco compañías GAFAM (Google, Apple, Facebook, Amazon y Microsoft) ya se acerca al PIB de Alemania y supera el total de las economías francesa y española juntas.

Estas empresas, verdaderas plataformas comerciales con difusión global, conforman el mercado. La lógica del winner takes it all las impulsa al gigantismo. Cuantos más usuarios tienen, mayores economías de red generan, haciendo más atractivo para otro usuario devenir miembro de la comunidad. Yo estoy en Facebook porque están mis 25 amigos (los restantes 2.000 no sé quiénes son). La tecnología empleada también crea resistencias para cambiar a otra plataforma. ¿Son monopolios? Depende. En un sentido estático, sí. Su dimensión es muy grande y la cuota y el poder de mercado también. Ahora bien, lo que se debe considerar es si dinámicamente otras empresas pueden competir con estos gigantes. Y la respuesta es afirmativa. De hecho, no olvidemos que Google sustituyó AltaVista en el mercado de los buscadores y que Facebook superó MySpace en el segmento de las redes sociales. Walmart, el mayor supermercado mundial, tuvo una posición dominante en reducir costes y precios de venta, pero Amazon compite aportando comodidad y conveniencia al consumidor a precios también muy bajos. Si estas empresas dominan el mercado no es por privilegios explícitos recibidos del gobierno, sino porque ofrecen un buen producto y servicio al cliente. No gozan de barreras insalvables de acceso al mercado. Éste está abierto a potenciales competidores. Y nadie está obligado a utilizar Google. Quien no quiera hacer búsquedas según los algoritmos de la empresa de California, lo puede hacer con Bing o DuckDuckGo, por ejemplo. De manera similar, las redes sociales de código abierto como Mastadon y Diaspora son alternativas a Facebook. Las prácticas monopolistas se asocian a la imposición de un producto caro y protegido por el BOE. Y la regulación pública de un monopolio consiste en fijar el precio del bien, artificialmente encarecido por la escasez del producto causada justamente por la protección legal. Al respecto, no resulta posible justificar intervenciones estatales cuando el precio de los servicios de Google o Facebook es cero. El uso que Mark Zuckerberg haga de nuestros datos es otro tema de debate. El empresario estadounidense se financia con publicidad online, pero no con precios abusivos de los servicios ofrecidos.

El Big Data es el nuevo petróleo y Zuckerberg el nuevo Rockefeller. Estas empresas acumulan millones en efectivo y contratan los mejores ingenieros del mundo. Sólo Amazon invierte en investigación y desarrollo una cantidad similar al de toda la economía española. Amazon continúa la revolución del retailing con la apertura de tiendas físicas sin cajeros. Y el lanzamiento de su asistente virtual Alexa abre nuevas posibilidades a la internet de las cosas. Google avanza con su filial de vehículos sin conductor Waymo e invierte en empresas e-commerce. Por su parte, Facebook sigue la carrera de adquisición de startups en los campos de inteligencia artificial, seguridad informática y reconocimiento facial. Y Microsoft se expande con la compra de empresas de software abierto, videojuegos y sistemas de cloud computing.

Finançament autonòmic / Financiación autonómica

Resultado de imagen de Pedro Sánchez i Quim Torra

El Cercle d’Economia ha presentat unes propostes per millorar l’autogovern de Catalunya i el funcionament del model territorial de l’Estat. Les perspectives de diàleg entre els presidents, Pedro Sánchez Pérez-Castejón i Joaquim Torra i Pla, permeten albirar una millora de la convivència social, trobant per una banda vies no únicament judicials per canalitzar les legítimes aspiracions de la població catalana, i per l’altra recuperant el respecte a la legalitat tot millorant la forta divisió social interna i la intensa polarització política. La manca de reconeixement de l’autogovern català s’agreuja amb els problemes de finançament dels serveis públics fonamentals de la Generalitat. L’actual sistema de finançament autonòmic és disfuncional, ineficient i no equitatiu.

És disfuncional, perquè la capacitat tributària de les CCAA és molt inferior a les responsabilitats de despesa. En altres paraules, mentre que l’Estat central controla bona part dels ingressos, entenguin impostos, la despesa està descentralitzada en les autonomies, que carreguen amb la provisió de serveis públics com sanitat, educació i serveis socials (no hi ha diners per la dependència). Els impostos més importants cedits a les autonomies són successions i donacions, transmissions patrimonials i actes jurídics documentats, patrimoni i begudes ensucrades. Els grans impostos (IRPF, IVA i Societats), però, estan controlats pel govern central (que retornarà a la Generalitat el 50% de Renda i IVA). Quan ens diuen que Espanya és el país més descentralitzat d’Europa, n’hi ha prou donant un cop d’ull a l’oficina estadística europea per comprovar que no és així. L’administració central de l’Estat, inclosa la Seguretat Social, controla el 53% dels recursos públics, mentre que les CCAA representen només el 36% i els ajuntaments l’11%. No és cert, doncs, que Espanya sigui el país més descentralitzat, ni pel que fa a la distribució dels recursos ni pel que fa a la capacitat per decidir on es destinen aquests mateixos recursos. L’Estat disposa de capacitat inversora per construir un model d’Estat radial, a imatge de França.

És ineficient, perquè allunya el recaptador del contribuent, el fiscalitzador del fiscalitzat, disminuint la transparència i el coneixement de les necessitats reals del ciutadà. El model a seguir és el concert econòmic del País Basc i Navarra, extensible a la resta de territoris de l’Estat. Cal recuperar un marc institucional flexible i descentralitzat per a la cooperació en les relacions intergovernamentals de les CCAA i d’aquestes amb l’administració central. Cal una concepció multipolar que permeti el desenvolupament econòmic i la cohesió social, vertebrant totes les polítiques públiques, des de transports i comunicacions fins a educació i cultura, passant per la distribució territorial dels organismes públics.

Tampoc és equitatiu, perquè no contribueix a la convergència entre comunitats riques i pobres. De fet, la disparitat entre comunitats ha augmentat, en comptes de reduir-se, malgrat els 40 anys de transferències fiscals entre comunitats. La política espanyola de redistribució i convergència econòmica regional és un fracàs colossal. El dèficit fiscal crònic de Catalunya, un 8% del PIB, no contribueix al desenvolupament econòmic d’Extremadura, per exemple. Tampoc és una redistribució de rics a pobres, sinó més aviat el contrari. Els diners pagats per les classes treballadores catalanes alimenten els sous d’alts funcionaris de l’Estat. Els catalans, i els balears, patim una regressió social amb dades relatives a educació, sanitat, habitatge social, medi ambient… que es tradueix en una pitjor qualitat de vida. A l’altre extrem, les comunitats receptores de transferències fiscals tenen un progrés social molt més alt i gaudeixen de més qualitat de vida. També ho tenen les comunitats forals, gràcies al concert econòmic, i Madrid, per l’efecte capital.

En definitiva, tenim un model anacrònic que contribueix a la pèssima situació espanyola actual, amb un deute públic i extern dels més grans del món, un sistema de pensions en fallida, uns índexs d’atur i de pobresa pels núvols, una enorme desigualtat social, una crisi territorial profunda i una qualitat institucional que fa que Espanya lideri en negatiu la majoria de rànquings internacionals. I quines possibilitats de canvi tenim amb el nou govern socialista? El president Sánchez Pérez-Castejón ho ha deixat clar aquesta setmana a la sessió de control del Senat. El sistema de finançament autonòmic no es modificarà per falta de temps material, però «sí hi hauran millores per totes i cada una de les CCAA durant els propers mesos». Clar, i hom es pregunta, qui acabarà pagant les millores dels altres? ¿Quan s’abandonarà el pervers principi que el govern central recapta i les autonomies gasten, eliminant d’arrel qualsevol incentiu a modernitzar les autonomies més pobres, que esdevenen crònicament dependents de l’Estat?

Fixem-nos amb la Unió Europea: «no more transfers». La Unió Europea rebutja ser una unió de transferències, amb fluxos fiscals permanents de les regions amb més renda a les que en tenen menys. Perquè aquests mecanismes congelen les disparitats i les diferències, en comptes de reduir-les, i cronifica la dependència a les regions receptores. Per tant, tot plegat uns mecanismes ineficients i injustos, que empobreixen al conjunt. La dinàmica europea és la correcta. I els aires europeus, una vegada més, són els que haurien de ventilar la resclosida cambra espanyola.

____________________________________________________________________________________________

El Círculo de Economía ha presentado unas propuestas para mejorar el autogobierno de Cataluña y el funcionamiento del modelo territorial del Estado. Las perspectivas de diálogo entre los presidentes, Pedro Sánchez Pérez-Castejón y Joaquim Torra Pla, permiten vislumbrar una mejora de la convivencia social, encontrando por un lado vías no únicamente judiciales para canalizar las legítimas aspiraciones de la población catalana, y por el otro recuperando el respeto a la legalidad mejorando la fuerte división social interna y la intensa polarización política. La falta de reconocimiento del autogobierno catalán se agrava con los problemas de financiación de los servicios públicos fundamentales de la Generalitat. El actual sistema de financiación autonómica es disfuncional, ineficiente y no equitativo.

Es disfuncional, porque la capacidad tributaria de las CCAA es muy inferior a las responsabilidades de gasto. En otras palabras, mientras que el Estado central controla buena parte de los ingresos, entiéndase impuestos, el gasto está descentralizado en las autonomías, que cargan con la provisión de servicios públicos como sanidad, educación y servicios sociales (no hay dinero para la dependencia). Los impuestos más importantes cedidos a las autonomías son sucesiones y donaciones, transmisiones patrimoniales y actos jurídicos documentados, patrimonio y bebidas azucaradas. Los grandes impuestos (IRPF, IVA y Sociedades), sin embargo, están controlados por el gobierno central (que devolverá a la Generalitat el 50% de Renta e IVA). Cuando nos dicen que España es el país más descentralizado de Europa, basta dar un vistazo a la oficina estadística europea para comprobar que no es así. La administración central del Estado, incluida la Seguridad Social, controla el 53% de los recursos públicos, mientras que las CCAA representan sólo el 36% y los ayuntamientos el 11%. No es cierto, pues, que España sea el país más descentralizado, ni en cuanto a la distribución de los recursos ni en cuanto a la capacidad para decidir dónde se destinan estos mismos recursos. El Estado dispone de capacidad inversora para construir un modelo de Estado radial, a imagen de Francia.

Es ineficiente, porque aleja el recaudador del contribuyente, el fiscalizador del fiscalizado, disminuyendo la transparencia y el conocimiento de las necesidades reales del ciudadano. El modelo a seguir es el concierto económico del País Vasco y Navarra, extensible al resto de territorios del Estado. Hay que recuperar un marco institucional flexible y descentralizado para la cooperación en las relaciones intergubernamentales de las CCAA y de éstas con la administración central. Hay que recuperar una concepción multipolar que permita el desarrollo económico y la cohesión social, vertebrando todas las políticas públicas, desde transportes y comunicaciones hasta educación y cultura, pasando por la distribución territorial de los organismos públicos.

Tampoco es equitativo, porque no contribuye a la convergencia entre comunidades ricas y pobres. De hecho, la disparidad entre comunidades ha aumentado, en lugar de reducirse, a pesar de los 40 años de transferencias fiscales entre comunidades. La política española de redistribución y convergencia económica regional es un fracaso colosal. El déficit fiscal crónico de Cataluña, un 8% del PIB, no contribuye al desarrollo económico de Extremadura, por ejemplo. Tampoco es una redistribución de ricos a pobres, sino más bien lo contrario. El dinero pagado por las clases trabajadoras catalanas alimenta los sueldos de altos funcionarios del Estado. Los catalanes, y los baleares, sufrimos una regresión social con datos relativos a educación, sanidad, vivienda social, medio ambiente … que se traduce en una peor calidad de vida. En el otro extremo, las comunidades receptoras de transferencias fiscales tienen un progreso social mucho más alto y gozan de mayor calidad de vida. También lo tienen las comunidades forales, gracias al concierto económico, y Madrid, por el efecto capital.

En definitiva, tenemos un modelo anacrónico que contribuye a la pésima situación española actual, con una deuda pública y externa de las más grandes del mundo, un sistema de pensiones en quiebra, unos índices de paro y de pobreza por las nubes, una enorme desigualdad social , una crisis territorial profunda y una calidad institucional que hace que España lidere en negativo la mayoría de rankings internacionales. ¿Y qué posibilidades de cambio tenemos con el nuevo gobierno socialista? El presidente Sánchez Pérez-Castejón lo ha dejado claro esta semana en la sesión de control del Senado. El sistema de financiación autonómica no se modificará por falta de tiempo material, pero «sí habrá mejoras para todas y cada una de las CCAA durante los próximos meses». Claro, y uno se pregunta, ¿quién acabará pagando las mejoras de los demás? ¿Cuándo se abandonará el perverso principio que el gobierno central recauda y las autonomías gastan, eliminando de raíz cualquier incentivo a modernizar las autonomías más pobres, que se convierten crónicamente en dependientes del Estado?

Fijémonos en la Unión Europea: «no more transfers». La Unión Europea rechaza ser una unión de transferencias, con flujos fiscales permanentes de las regiones con más renta a las que tienen menos renta. Porque estos mecanismos congelan las disparidades y las diferencias, en vez de reducirlas, y cronifica la dependencia en las regiones receptoras. Por consiguiente, unos mecanismos ineficientes e injustos, que empobrecen al conjunto. La dinámica europea es la correcta. Y los aires europeos, una vez más, los que deberían renovar la enrarecida estancia española.

Política Industrial

Resultado de imagen de cluster

L’estat de Baden-Württemberg, al sud-oest d’Alemanya, és un dels motors econòmics d’Europa. Sent una regió pobra un segle enrere, ha sabut reinventar-se i trobar el camí a la prosperitat. És el famós model Mittelstand alemany, basat en petites i mitjanes empreses altament especialitzades en un producte tecnològic de qualitat i molt internacionalitzades. Inclou empreses amb facturacions inferiors a 50 milions i de fins a 499 treballadors. Per tant, i d’entrada, més grans i productives que les catalanes. La Catalunya Central també ha hagut de reinventar-se després que moltes empreses tèxtils tanquessin al no poder fer front a la competència asiàtica. Pel que fa a les empreses del Bages, i basant-nos en l’últim estudi de la Cambra de Comerç de Manresa, la millora del valor afegit brut té molt camí a recórrer, considerant que la dimensió mitjana de l’empresa bagenca és la micro. Parlem de petites i mitjanes empreses quan ens referim, en realitat, a microempreses. Mentre que el nombre d’empreses s’ha recuperat des del 2008, ens cal incrementar la mida i també la productivitat de les mateixes, que es manté en nivells baixos. Concretament, el nombre mitjà de treballadors per empresa al Bages és inferior a 5 i la productivitat mitjana de només 53.000 euros anuals. Pel que fa a la internacionalització, el 22% de les empreses industrials bagenques exporten i per sectors destaquen el material de transport; la indústria química; el tèxtil, cuir i confecció; la indústria alimentària; les indústries extractives no energètiques; i, finalment, la metal·lúrgia, maquinària i material elèctric (45,9%, 45,8%, 28,9%, 24,7%, 22,7% i 21,0% d’empreses exportadores, respectivament). El principal repte de les empreses del Bages és seguir creant ocupació, però també millorar els nivells de productivitat per ocupat. La productivitat esdevé una mesura de l’eficiència empresarial i, per tant, un factor determinant de la seva competitivitat per sobreviure en mercats creixentment globalitzats. I com ho podem fer això amb les microempreses?

A finals del segle XIX, l’economista britànic Alfred Marshall va introduir el concepte d’economies externes i va establir que, en determinats sectors, les avantatges de producció a gran escala es poden aconseguir quan és possible subdividir el procés de fabricació en diverses fases que siguin realitzades per petites unitats productives. La presència en un mateix territori de gran quantitat de petites empreses especialitzades afavoreix la competitivitat i les inversions, facilitant l’entrenament de la mà de obra especialista i la circulació més ràpida de les idees. Aquest concepte, en el segle XXI, ens remet al clúster industrial. I Catalunya compta amb una llarga tradició de polítiques de clústers. Sota la direcció del recentment traspassat conseller d’Indústria, Antoni Subirà i Claus, es van utilitzar per a la posada en marxa de polítiques basades en la comprensió dels desafiaments estratègics de les empreses i en l’execució d’actuacions per adaptar el nostre teixit industrial a la competència internacional. Catalunya, al costat d’algunes zones dels Estats Units i territoris europeus com Escòcia o el País Basc, ha estat pionera en el disseny i posada en marxa de polítiques de reforç de la competitivitat basades en la potenciació dels clústers presents al territori. Les empreses no competeixen aïllades, sinó relacionades amb moltes altres indústries. A més, els clústers els faciliten un entorn per prendre decisions estratègiques.

I què és un clúster? És una concentració geogràfica d’empreses i altres institucions interconnectades, com universitats i centres de recerca, que treballen en un mateix sector industrial i col·laboren estratègicament per reforçar la seva posició en el mercat. Els objectius són millorar la competitivitat de les empreses en un context internacional, mitjançant la innovació i l’estratègia empresarial. Un clúster ha de permetre obtenir coneixement estratègic, generar noves oportunitats de negoci, connectar amb altres empreses i agents de la cadena de valor i activar projectes transformadors. Michael Porter, director del Institute for Strategy and Competitiveness de la Universitat de Harvard, i pioner en aquest tipus d’anàlisi, afirma que els clústers tenen el potencial d’afectar la competència mitjançant l’augment de la innovació i la productivitat de les empreses del grup. Un exemple il·lustratiu és el clúster de la pell d’Igualada, format per la gran concentració d’empreses adoberes. És un cas que s’ha estudiat a la Harvard Business School (The Catalan Leather Industry) i explica com als anys 90, amb l’entrada a la Unió Europea, la indústria catalana dels curtits va perdre competitivitat i com, gràcies a l’actuació conjunta, les empreses d’Igualada tornen a ser companyies punteres. 

El Bages podria fer el mateix en subsectors del tèxtil com la cinteria i etiquetatge, el material de transport, l’agroalimentari i altres. Per a generar sinergies, les diferents parts que integren el clúster han d’estar correctament interconnectades. Comptem amb els empresaris, els actors principals, que haurien d’associar-se per compartir recursos i informació; els agents socials com patronal i sindicats, forts però cooperatius; els col·legis professionals, com el d’enginyers, en la promoció de la formació contínua dels facultatius; institucions com la Cambra de Comerç, que vetlla pel desenvolupament econòmic i empresarial de la zona; el CTM, el centre tecnològic de R+D+i orientat a les necessitats del mercat; les universitats, la FUB i la UPC, cabdals en formació i recerca; i les administracions públiques, amatents a facilitar els tràmits burocràtics i no ofegar l’activitat econòmica amb excessius impostos i càrregues regulatòries. Si aquest ecosistema productiu d’innovació no es rega adequadament, el risc que correm és que s’assequi i es mori.

____________________________________________________________________________________________

 

El estado de Baden-Württemberg, en el suroeste de Alemania, es uno de los motores económicos de Europa. Siendo una región pobre hace un siglo, ha sabido reinventarse y encontrar el camino a la prosperidad. Es el famoso modelo Mittelstand alemán, basado en pequeñas y medianas empresas altamente especializadas en un producto tecnológico de calidad y muy internacionalizadas. Incluye empresas con facturaciones inferiores a 50 millones y de hasta 499 trabajadores. Por lo tanto, y de entrada, más grandes y productivas que las catalanas. La Cataluña Central también ha tenido que reinventarse después de que muchas empresas textiles cerraran al no poder hacer frente a la competencia asiática. En cuanto a las empresas del Bages, y basándonos en el último estudio de la Cámara de Comercio de Manresa, la mejora del valor añadido bruto tiene mucho camino por recorrer, considerando que la dimensión media de la empresa del Bages es la micro. Hablamos de pequeñas y medianas empresas cuando nos referimos, en realidad, a microempresas. Mientras que el número de empresas se ha recuperado desde el 2008, necesitamos incrementar el tamaño y también la productividad de las mismas, que se mantiene en niveles bajos. Concretamente, el número medio de trabajadores por empresa en el Bages es inferior a 5 y la productividad media es de sólo 53.000 euros anuales. En cuanto a la internacionalización, el 22% de las empresas industriales del Bages exportan y por sectores destacan el material de transporte; la industria química; el textil, cuero y confección; la industria alimentaria; las industrias extractivas no energéticas; y, finalmente, la metalurgia, maquinaria y material eléctrico (45,9%, 45,8%, 28,9%, 24,7%, 22,7% y 21,0% de empresas exportadoras, respectivamente). El principal reto de las empresas del Bages es seguir creando empleo, pero también mejorar los niveles de productividad por ocupado. La productividad se convierte en una medida de la eficiencia empresarial y, por tanto, un factor determinante de su competitividad para sobrevivir en mercados crecientemente globalizados. ¿Y cómo podemos hacerlo con las microempresas?

A finales del siglo XIX, el economista británico Alfred Marshall introdujo el concepto de economías externas y estableció que, en determinados sectores, las ventajas de producción a gran escala se pueden conseguir cuando es posible subdividir el proceso de fabricación en varias fases que sean realizadas por pequeñas unidades productivas. La presencia en un mismo territorio de gran cantidad de pequeñas empresas especializadas favorece la competitividad y las inversiones, facilitando el entrenamiento de la mano de obra especialista y la circulación más rápida de las ideas. Este concepto, en el siglo XXI, nos remite al clúster industrial. Y Cataluña cuenta con una larga tradición de políticas de clústers. Bajo la dirección del recientemente fallecido consejero de Industria, Antoni Subirà i Claus, se utilizaron para la puesta en marcha de políticas basadas en la comprensión de los desafíos estratégicos de las empresas y en la ejecución de actuaciones para adaptar nuestro tejido industrial a la competencia internacional. Cataluña, junto a algunas zonas de Estados Unidos y territorios europeos como Escocia o el País Vasco, ha sido pionera en el diseño y puesta en marcha de políticas de refuerzo de la competitividad basadas en la potenciación de los clústeres presentes en el territorio. Las empresas no compiten aisladas, sino relacionadas con muchas otras industrias. Además, los clústeres les facilitan un entorno para tomar decisiones estratégicas.

¿Y qué es un clúster? Es una concentración geográfica de empresas y otras instituciones interconectadas, como universidades y centros de investigación, que trabajan en un mismo sector industrial y colaboran estratégicamente para reforzar su posición en el mercado. Los objetivos son mejorar la competitividad de las empresas en un contexto internacional, mediante la innovación y la estrategia empresarial. Un clúster debe permitir obtener conocimiento estratégico, generar nuevas oportunidades de negocio, conectar con otras empresas y agentes de la cadena de valor y activar proyectos transformadores. Michael Porter, director del Institute for Strategy and Competitiveness de la Universidad de Harvard, y pionero en este tipo de análisis, afirma que los clústeres tienen el potencial de afectar a la competencia mediante el aumento de la innovación y la productividad de las empresas del grupo. Un ejemplo ilustrativo es el clúster de la piel de Igualada, formado por la gran concentración de empresas curtidoras. Es un caso que se ha estudiado en la Harvard Business School (The Catalan Leather Industry) y explica cómo en los años 90, con la entrada en la Unión Europea, la industria catalana de los curtidos perdió competitividad y cómo, gracias a la actuación conjunta, las empresas de Igualada vuelven a ser compañías punteras.

El Bages podría hacer lo mismo en subsectores del textil como la cintería y etiquetado (tejido estrecho), el material de transporte, el agroalimentario y otros. Para ello contamos con los empresarios, los actores principales, que deberían asociarse para compartir recursos e información; los agentes sociales como patronal y sindicatos, fuertes pero cooperativos; los colegios profesionales como el de ingenieros, en la promoción de la formación continua de los facultativos; instituciones como la Cámara de Comercio, que vela por el desarrollo económico y empresarial de la zona; el CTM, el centro tecnológico de I+D+i orientado a las necesidades del mercado; las universidades, la FUB y la UPC, capitales en formación e investigación; y las administraciones públicas, dispuestas a facilitar los trámites burocráticos y no ahogar la actividad económica con excesivos impuestos y cargas regulatorias.

Guerra comercial

Resultado de imagen de Trump aranceles Europa

Un dels temes que en economia genera un consens més unànime, des de l’anàlisi d’Adam Smith i David Ricardo a finals del segle XVIII i inicis del XIX, és el dels avantatges de la divisió del treball i l’especialització, el lliure comerç i l’intercanvi voluntari. L’especialització d’un país en la producció d’aquells béns en els quals té avantatge comparatiu augmenta les possibilitats de producció, incrementant l’ocupació i el benestar social. El lliure comerç incrementa també la competència, promou els avenços tecnològics i millora la quantitat i qualitat dels béns i serveis disponibles. Malauradament, però, els polítics, en general, i Donald Trump, en particular, no escolten aquestes raons, sinó la dels lobbies nacionals que els reclamen protecció contra la competència internacional, titllada de deslleial.

Des del primer dia d’aquest mes de juny, els EUA ja apliquen aranzels a les exportacions europees. Concretament, imposen un recàrrec impositiu del 25% sobre l’acer i del 10% sobre l’alumni. Es tornen a repetir, per tant, els errors tantes vegades desemmascarats per l’anàlisi econòmica i la mateixa història. El balanç final de les guerres comercials és invariablement negatiu. Alguns, pocs, hi poden sortir guanyant. Però la majoria de la població en sortirà malparada. Qui en sortirà beneficiat? La indústria nord-americana de l’acer i l’alumini, per la protecció dels seus mercats, i el propi govern de Trump, que ingressarà uns impostos aranzelaris addicionals. I qui en sortirà perjudicat? En primer lloc els consumidors nord-americans, que disposaran de menys acer i més car, de menys alumini i més car. També la pròpia indústria nord-americana de l’automòbil o de béns de consum, que utilitza aquests inputs encarits, en resultarà directament perjudicada. Si abans podia accedir a l’acer i alumini barats, ara els haurà de comprar a un preu més elevat, reduint vendes i beneficis i també perjudicant possiblement l’ocupació.

Un altre perjudicat pels aranzels, menys visible però no per això menys real, són els negocis que no naixeran mai o les vendes que no es realitzaran. I és que la menor renda disponible dels consumidors nord-americans, perjudicats per l’encariment dels productes derivats de l’acer i l’alumini, fa que disposin de menys diners per sortir a sopar al restaurant italià de l’avinguda Thomas Jefferson i assistir a un concert simfònic de l’orquestra de Cleveland. Per tant, el restaurant italià de l’avinguda Jefferson i els músics de la simfònica de Cleveland, per estrany que pugui semblar, també són perjudicats per la decisió de Trump. Per altra banda, els aranzels danyen la indústria europea de l’acer i l’alumini, debilitant la relació transatlàntica. La comissària europea de Comerç, Cecília Malmström, calcula que el proteccionisme nord-americà afectarà exportacions europees d’acer i alumini per valor de 6.400 milions d’euros, sobre un total de 14.000 milions.

Fins aquí ja comptabilitzem un resultat dels aranzels àmpliament negatiu. Però el desori continua. Com reaccionarà Donald Trump per compensar els agents econòmics nord-americans perjudicats per la seva mesura? Estendrà els aranzels a tots els cotxes estrangers importats? A tots els electrodomèstics? Concedirà subvencions a la indústria damnificada per compensar els sobrecostos que ell mateix ha provocat? I continuem amb les accions europees de represàlia. Brussel·les ja té preparada una llista de productes ianquis que, a partir del proper 20 de juny, podrien ser castigats amb aranzels de fins el 25%. Els més afectats són marques simbòliques com els texans Levi’s i les motos Harley Davidson, productes com l’arròs i la mantega de cacauet, el bourbon i els iots.

En definitiva, una guerra comercial en tota regla que serà continuada per Donald Trump. Quan el magnat immobiliari de Nova York declara que “la Unió Europea ens mata comercialment” obre la porta a noves represàlies comercials. Amb el pretext de garantir la seguretat nacional, el polític nord-americà apunta a l’entrada de cotxes alemanys. Alemanya té un superàvit comercial amb els EUA que va superar els 64.000 milions l’any 2017. I la guerra proteccionista perjudicarà també, en definitiva, algunes empreses espanyoles que es basen en les exportacions i el comerç internacional. El superàvit de la Xina amb els EUA és de 337.000 milions i també Trump inicia les hostilitats contra el gegant asiàtic, en un comportament més propi de l’imperialisme d’inicis del segle XX que de la globalització policèntrica del segle XXI. L’arrogància i l’analfabetisme econòmic de Donald Trump es retroalimenten amb l’autoritarisme creixent de Xi Jinping, el nou Mao que ambiciona poders il·limitats. Els dos dirigents coincideixen en les polítiques proteccionistes i en reforçar el poder discrecional de l’Estat, que acaba decidint amb qui es comercia i en quins termes. I això amenaça amb empobrir milions de consumidors i empreses nord-americanes, però també significa el tret de sortida a una guerra comercial multilateral que pot arrossegar el món a una espiral d’hostilitat creixent, agreujant la inestabilitat econòmica, perjudicant el nivell de vida de centenars de milions de persones i preludiant un empitjorament global que complicarà la crisi econòmica.