El dinamisme del mercat

9d4780110f1849598f08ae613d320830

Joseph Schumpeter (1883-1950) és un dels rellevants economistes de tradició austríaca. Nascut a Moràvia i estudiant a la Universitat de Viena, va ser deixeble en segona generació de Carl Menger, el fundador de la fructífera Escola Austríaca, sent professor de la Universitat de Harvard des de 1932. Schumpeter destaca la importància vital de l’empresari i estudia el seu paper en la innovació, popularitzant el concepte de destrucció creativa. El dinamisme dels mercats, deixant de produir productes obsolets quan es descobreixen noves oportunitats i es desenvolupen nous béns en sectors econòmics abans inexistents, és una de les característiques del capitalisme. Avui dia la màquina d’escriure, per exemple, és un aparell obsolet que s’ha deixat de produir. En canvi, l’ordinador personal, un producte inexistent fa només vint-i-cinc anys, s’ha popularitzat extraordinàriament. No només milers de persones treballen en el sector informàtic, sinó que el seu ús generalitzat (gràcies a empresaris com Bill Gates) ha simplificat moltíssimes tasques i càlculs, incrementant també extraordinàriament la productivitat del treball. Els empresaris desenvolupen innovacions tècniques i financeres en un entorn competitiu, assumint continus riscos i sent recompensats amb beneficis si serveixen bé el consumidor i satisfan les seves necessitats (o amb pèrdues quan no ho fan). L’innovador no és un inventor (el rol d’aquest correspon generalment a un tècnic o un científic) i Schumpeter diferencia cinc casos d’innovació: primer, la introducció d’un nou bé en el mercat (un smartphone, per exemple); segon, la introducció d’un nou mètode de producció o comercialització de béns existents (com Amazon); tercer, l’obertura de nous mercats (Netflix a la Xina); quart, la conquesta d’una nova font de matèries primeres (cotxes elèctrics); i cinquè, la creació de nous mercats i sectors econòmics (Microsoft, Google o Twitter). L’empresari crea mercats per als invents tècnics. I aquests mercats, dinàmics i competitius, no entenen de privilegis ni de posicions preadquirides.

Per demostrar la destrucció creativa del mercat, només cal considerar la variabilitat de les empreses més importants en diferents anys. American Motors (no confondre amb General Motors) era una de les empreses més importants del món l’any 1955, però avui ningú la coneix (va deixar de produir el 1987). En canvi, Microsoft i Google, Amazon i Facebook, Apple i Netflix, destacadíssimes empreses actuals, no havien nascut el 1955. De fet, només 59 de les 500 empreses més importants l’any 1955 ho continuen sent el 2017 (Coca-Cola, Pepsi i Colgate són tres d’elles). En altres paraules, menys del 12% de les companyies més importants el 1955 ho continuen sent el 2017, i més del 88% de les empreses han fet fallida, s’han fusionat, han estat adquirides per grups aliens o encara existeixen, però lluny del top 500. És raonable suposar que quan la llista de les 500 empreses més grans es reediti a partir de l’any 2077, gairebé totes les companyies actuals ja no existiran com es coneixen actualment, havent estat substituïdes per noves empreses en sectors emergents que avui ni ens podem imaginar. La variabilitat de les empreses capdavanteres és un signe positiu del dinamisme i la innovació que caracteritza una economia de mercat orientada al consumidor. A la primera revolució industrial eclosionen la indústria tèxtil i la siderúrgica. A la segona revolució industrial, la química i els electrodomèstics. També la metal·lúrgica, la indústria de l’automòbil i les grans petrolieres. A la tercera revolució industrial, la dels ordinadors i Internet, ho fan l’electrònica de consum, la informàtica, les xarxes socials i els negocis on-line. A la quarta revolució industrial, la dels robots i la intel·ligència artificial, qui ho sap? La cibernètica obre possibilitats ignotes i camps inexplorats que no sabem en què es concretaran ni com s’organitzaran. La dinàmica innovadora en un mercat global és trepidant. Les empreses que cotitzaven a l’índex Standard & Poor’s 500 l’any 1965 ho feien una mitjana de 33 anys. Al 1990, s’havia reduït a 20 anys. I, al ritme que portem, es preveu que l’any 2026 es limiti a només 14 anys.

La força impulsora del mercat competitiu és el desig de servir el client o, en un sentit més ampli, el proïsme, amb preus més baixos, qualitats més elevades i innovació constant. Les vendes de les empreses són els vots que aconsegueixen dels seus clients cada dia. El mercat és la democràcia més perfecta existent, on cada euro gastat en un producte és un vot dipositat a l’empresa productora. Res impedeix que demà mateix (no cal esperar legislatures de quatre anys) els vots canviïn i apareguin noves empreses abans desconegudes, al mateix temps que imperis empresarials consolidats trontollen o simplement desapareixen. Els últims beneficiaris d’aquest procés de destrucció creativa del lliure mercat som tots nosaltres.

Anuncis

Cent anys de comunisme

Aquesta setmana es compleixen cent anys de la Revolució del 25 d’Octubre de 1917 a l’antiga Rússia (7 de novembre en el calendari actual). La revolució de febrer del mateix any, democraticoburgesa, havia deposat el tsar Nicolau II. La revolució bolxevic d’octubre iniciaria l’etapa comunista de la URSS. A la vista dels recomptes de les eleccions del 25 de novembre del 1917 a l’Assemblea Constituent, els bolxevics amb prou feines arribaren al 25% dels vots, mentre que els moderats i els menxevics superaren el 55%. Lenin, però, no va acceptar la derrota a les urnes i va urdir un pla. Quan els diputats menxevics van arribar, pocs dies després, al Palau Tàurida de Petrograd, se’l van trobar tancat i encerclat per guàrdies amb metralladores i artilleria de campanya. El cop bolxevic, perpertrat amb menys de 10.000 persones, marcava l’inici de la guerra civil i la dictadura comunista. Els bolxevics eren devots de Karl Marx (1818-1883) i veien la lluita de classes com el gran motor de la història. El sistema econòmic medieval del feudalisme va ser substituït pel capitalisme a la Revolució Industrial. Ara el capitalisme seria substituït pel socialisme i, finalment, pel comunisme. Marx va concebre una nova era de llibertat i abundància, i la seva precondició era la destrucció de “l’esclavitud salarial” i “l’explotació del capitalisme”. Com ell i el seu col·laborador Friedrich Engels van declarar en el Manifest Comunista de 1848, la nostra teoria “es pot resumir en una sola frase: l’abolició de la propietat privada”.

Tanmateix, ningú no sabia exactament el que se suposava que seria la nova societat. “No podem donar una caracterització del socialisme”, va dir Lenin el març de 1918. “Com serà el socialisme quan s’arribi a la perfecció no ho sabem, no ho podem dir”. I el que va entrar a la història com una condemna feroç del capitalisme amb la promesa de construcció d’un paradís terrenal, es convertiria en un veritable genocidi i un infern per milions de persones que van perdre la vida per manca d’aliments, deportacions massives i purgues polítiques. Una i altra vegada, la supèrbia humana de construir una nova societat mitjançant projectes d’enginyeria social, l’esforç per eliminar els mercats i la propietat privada, acaben generant mort, destrucció, fam i pobresa. Des de 1917, a la URSS, a la Xina de Mao Zedong, Mongòlia, Europa de l’Est, Indoxina, Àfrica, Afganistan, Cuba, Corea del Nord i parts de l’Amèrica Llatina, el comunisme ha manllevat la vida de més de 65 milions de persones, segons la investigació d’historiadors i demògrafs. Les eines de destrucció massiva han inclòs deportacions massives, camps de treball forçós i el terror de la policia política. El model establert per Lenin i perfeccionat per Stalin ha estat àmpliament imitat per Mao Zedong a la Xina, Pol Pot a Cambodja, la dinastia Kim a Corea del Nord i, en general, els tirans de totes les èpoques i nacions. La substitució de la propietat privada per la propietat col·lectiva, els mercats per la planificació centralitzada i els parlaments “burgesos” per la dictadura està condemnada al fracàs. Com vàrem comentar en un article anterior (Regió7 del diumenge 29 d’octubre), l’assignació eficient dels recursos en una economia de planificació centralitzada, on tot -també la vida humana- és propietat de l’Estat, esdevé impossible. Sense propietat privada no hi ha mercats i sense mercats no hi ha preus. I sense preus no tenim cap informació de l’abundància o escassetat relativa d’un producte. Quan un bé és abundant, el preu tendeix a baixar i, a l’inrevés, si és escàs el preu s’incrementa. I sense preus no hi ha la informació que permeti conèixer els desitjos dels consumidors ni la manera més eficient de produir els béns que consumim. El socialisme, entès com a propietat pública dels mitjans de producció o la sistemàtica coacció institucional a l’exercici de la funció empresarial, elimina la possibilitat de generar el coneixement necessari perquè l’economia funcioni. 

A la revolució de 1917, sota la bandera de la igualtat i la justícia social, es varen desposseir els capitalistes per enriquir una nova classe de funcionaris estatals que obtingueren el control sobre la riquesa del país. Tots els punts de vista aliens a la doctrina oficial varen ser reprimits i perseguits amb violència. Stalin va imposar la col·lectivització des del Mar Bàltic fins l’Oceà Pacífic. Va promoure la lluita contra els kulaks (pagesos amb propietats), ordenant detencions massives i deportacions internes. El seu ideari criminal no va cedir amb la fam de 1931-1933, malgrat la mort de 7 milions de persones. Tampoc ho faria Mao Zedong amb el programa anomenat Gran Salt Endavant de 1958-1962, responsable de la col·lectivització agrícola de 700 milions de camperols. La propaganda oficial del règim parlava de “tres anys de treball dur i mil anys de prosperitat”, però entre 16 i 32 milions de persones varen morir de fam. Sense mercats ni propietat privada no hi ha llibertat ni prosperitat. L’anàlisi econòmica de l’experiència del socialisme real o comunisme, en el centenari del seu triomf a l’antiga URSS, hauria de ser l’antídot necessari per contrarestar la repetició dels tràgics errors.

La paràbola dels talents

El propietari confia els seus béns a tres servents: cinc, dos i un talent respectivament. El talent era una unitat de mesura monetària en temps de Jesús. Equivalia a 21 kg de plata o, el que és el mateix, 6.000 denaris, la moneda romana de referència. Donat que el sou mitjà a Judea era un denari diari, un talent equivalia a 6.000 dies de treball, això és, el fruit de 20 anys de vida laboral. Quantitats, per tant, molt importants. Al cap del temps, l’amo els demana comptes de l’administració dels béns rebuts. Els dos primers servents, que han aconseguit doblar el capital, obtenen la felicitació i la recompensa de l’amo. Però el tercer servent només ha conservat el talent confiat. ¿Com actuarien els governants, partidaris de la intervenció estatal, davant d’aquestes circumstàncies? Doncs intervenint, naturalment. No s’acceptaria aquesta distribució final tan desigual per injusta i, invocant una pretesa justícia social, prendrien els talents de qui més té, mitjançant impostos, beneficiant el menys afavorit amb subsidis públics. No cal dir-ho, part de la riquesa desposseïda s’haurà de destinar a pagar els serveis de redistribució forçosa i coactiva. Ara bé, la resolució bíblica d’aquesta paràbola dels talents és justament la contrària. El servent que només ha conservat el talent rebut és castigat i desposseït del capital, que es dóna a qui en té més. Perquè a tot aquell qui té, li donaran encara més; però al qui no té, li prendran fins allò que li queda.

Quins són els missatges teològics d’aquesta paràbola? Primer, Déu ho posseeix tot; segon, ens delega a nosaltres el control temporal dels béns de la creació; i tercer, tenim l’obligació de treballar-los i incrementar el valor dels actius confiats. Les implicacions econòmiques i socials que comporta són brutals. Notem, d’entrada, la desigualtat en la distribució, tant inicial com final, de la renda i la riquesa. De bon principi, els talents ja no es distribueixen igualitàriament i, amb el pas del temps, les desigualtats no fan altra cosa que incrementar. L’amo no es compadeix del servent poruc i improductiu que només ha conservat el talent confiat (què hauria passat si un servent corrupte hagués malbaratat els béns?). Li recrimina que no ho hagi dipositat a un banc, podent recuperar d’aquesta manera els interessos del capital -la llarga etapa actual d’interessos zero imposats manu militari pels Bancs Centrals és una aberració econòmica i històrica-. Castiga el mal servent, li pren els diners i els dóna a qui en té deu vegades més.

Quan ideologies com el marxisme han forçat la igualtat material de rendes, s’ha obert la porta a tota mena d’abusos de poder i injustícies legals. Com dirà Pau, “qui no vulgui treballar, que no mengi”. Això és, aquell que, tenint capacitat, no vulgui participar en el procés productiu, no pot demanar a la societat que el mantingui. Per acabar amb la pobresa, no calen subvencions públiques, sinó treball productiu. La falsa il·lusió que es pot incrementar el nivell de vida -i pretendre la salvació- sense produir res és falsa. Esperar que algú, moltes vegades l’Estat, et mantingui permanentment condueix al debilitament de la fibra moral d’una societat, a l’erosió del sentit de responsabilitat i, en definitiva, a la pèrdua de la llibertat. Llibertat, salvació i progrés econòmic i social van junts. Totalitarisme i pobresa, també.

Mercat de Treball (3T 2017)

Resultado de imagen de trabajo industrial

El nombre d’ocupats en el tercer trimestre de 2017 va ser, pel conjunt d’Espanya, de 19 milions de persones: el seu nivell més alt des de 2009. Simultàniament, el nombre de parats es va situar en 3,7 milions, el seu nivell més reduït des de 2008. La creació de l’ocupació evoluciona a un ritme acceptable: en els últims tres mesos, s’han creat 236.000 llocs de treball, la xifra més elevada per a un tercer trimestre des de 2005.

Aquest incontestable dinamisme del mercat laboral espanyol, però, s’ha de matisar amb el fet que l’ocupació creada és de molt baixa qualitat: llocs de treball temporals, jornades laborals parcials i sous baixos. Des que arranca la recuperació, s’han creat només un milió d’ocupacions no temporals i de temps complet. Evidentment, no es pot negar l’existència dels greus problemes de gran temporalitat i de parcialitat involuntària en el mercat de treball espanyol: per alguna cosa la taxa de temporalitat d’Espanya se situa en el 27,3% de tots els treballadors (la més alta de la Unió Europea només per darrere de Polònia) i els treballadors a temps parcial que desitgen gaudir d’una ocupació a temps complet totalitzen el 10% del conjunt d’ocupats per compte aliena.

Aquests problemes no són nous, sinó que estan relacionats amb la pèssima regulació laboral que patim des de fa dècades i, també, amb l’explosió d’una crisi econòmica, les conseqüències de la qual encara no han estat superades del tot. Cap dels dos problemes, però, és únicament atribuïble a la reforma laboral de 2012 o al tipus de recuperació que estem experimentant des de 2014. De fet, la taxa de temporalitat continua estant per sota de l’assolida en temps anteriors i la taxa de parcialitat involuntària porta una tendència decreixent des de l’inici de la recuperació.

Comencem amb la taxa de temporalitat. Com diem, actualment es situa en el 27,3% i ve augmentant des del mínim del 21,9% que va marcar a principis de 2013. En certa mesura és lògic que hagi augmentat des de llavors: la part més important de l’ocupació destruïda durant la depressió va ser ocupació temporal, de manera que aquest increment de la taxa de temporalitat només ens està tornant a la que durant dècades ha estat la “normalitat laboral espanyola”. Però, ¿estem pitjor que en altres moments comparables del passat? Actualment la taxa d’atur és del 16,38%; en el primer trimestre de 1991 va ser del 16,33% i en el tercer trimestre de 1999, també del 15,29%. ¿I quina era la taxa de temporalitat en aquells trimestres, comparables com veiem amb la desocupació actual? La del 1991 el 34,2% i la del 1999 el 33,4%, respectivament. És a dir, Espanya té un problema de temporalitat, sí, però aquest problema per desgràcia no és nou i no és atribuïble ni a la reforma laboral del 2012 ni al nou model productiu cap al que està evolucionant l’economia mica en mica. ¿Qui té la culpa, aleshores, de la temporalitat excessiva i dels contractes escombraria? Doncs una regulació laboral que consolida un mercat laboral dual i que, en última instància, exclou a la majoria de joves dels contractes indefinits.

Pel que fa als treballs involuntaris a temps parcial, s’ha passat de representar un màxim del 12,2% de tota l’ocupació per compte aliena en el segon trimestre de 2013 a l’actual 10%. La taxa ve baixant de manera contínua i molt probablement se situarà durant els pròxims mesos per sota del nivell aconseguit el 2011. Com més ocupació es crea, més oportunitats existeixen per trobar feina a temps complet. De fet, el nombre total d’hores efectivament treballades va augmentar en aquest trimestre fins als 563 milions, un 0,75% més que fa un any. És cert que encara no hem recuperat els 567 milions d’hores treballades per setmana durant el tercer trimestre de 2011 (tot i que ara hi ha 565.000 treballadors més), però una de les principals raons és que el nombre de persones que treballen més de 50 hores setmanals ha caigut molt intensament des del 2011: concretament, els treballadors amb jornades de més de 50 hores setmanals s’han reduït en més de 300.000 des del tercer trimestre de 2011, mentre que els que treballen entre 30 i 49 hores han augmentat en 397.000 . Dit d’una altra manera, Espanya no està creant ocupació perquè un lloc de treball a jornada completa s’hagi dividit en dos feines a jornada parcial. El que ha passat és que les jornades laborals extra-llargues han caigut de manera apreciable.

En definitiva, les dades de l’EPA del tercer trimestre de 2017 s’han d’interpretar positivament i negativament alhora. Positivament, ja que en menys de quatre anys s’han creat 2,1 milions de llocs de treball sense aprofundir en els desequilibris macroeconòmics típics d’Espanya (això és, l’endeutament i la creació de bombolles especulatives). Negativament, perquè no es poden oblidar els greus i persistents problemes que segueix patint el mercat laboral: el treball temporal i a temps parcial involuntari.

Finalment, pel que fa a Catalunya, el nombre d’aturats és de 475.600 i s’ha reduït en 21.800 persones. La taxa d’atur de Catalunya és el 12,5%, quatre punts percentuals inferior a la del conjunt d’Espanya (16,4%), però encara superior a la mitjana de la UE. La taxa d’ocupació catalana de 16 a 64 anys s’ha situat en el 68,8%. Per tipus de jornada, augmenta més l’ocupació a temps complet (69.200 més) que a temps parcial (23.400 més). I en relació amb el tipus de contracte, han augmentat més els assalariats amb contracte indefinit, tant en xifres relatives (+3,9% enfront de +2% en el cas dels que tenen contracte temporal) com absolutes (80.700 més i 12.100, respectivament). Per tant, bona evolució de l’ocupació a temps complet i amb contracte indefinit en el mercat de treball català.

Espanya versus Suècia

Suècia és un país interessant. Amb només 10 milions d’habitants, el país nòrdic gaudeix d’un elevat nivell de vida. La prosperitat, palpable tant en termes econòmics com socials, no ha presentat un creixement lineal ni, en contra d’una extesa opinió, es deu tampoc a les polítiques intervencionistes liderades per l’Estat. El país escandinau era un dels països més pobres d’Europa fins que les reformes econòmiques liberals adoptades en la segona meitat del segle XIX van aconseguir un creixement espectacular. Aquest impuls es va mantenir fins el 1970, quan Suècia va assolir el quart lloc del rànquing entre els països més rics de l’OCDE. Des d’aleshores, però, i fins el 1990, Suècia va seguir el camí contrari i es va convertir en el país de referència de les polítiques estatals i intervencionistes. El sector públic, i els impostos també, van créixer de forma espectacular. El mercat laboral va perdre flexibilitat, l’atur va incrementar -com a Espanya- i es van crear tot tipus d’empreses públiques. El resultat és que, el 1990, Suècia havia caigut al lloc 14è en el rànquing de PIB per càpita de l’OCDE. A partir de la dècada de 1990, Suècia recupera la via liberal i, automàticament, també el creixement. Entre 1976 i 1995, el país escandinau va créixer molt menys que la mitjana de països de l’OCDE i la UE però, entre 1996 i 2012, recupera el terreny perdut. La renda disponible de les famílies, que creixia només al 0,7% en el primer període, ho fa al 3,2% després.

Actualment, el PIB per càpita suec és de 47.000 euros, mentre que l’espanyol difícilment supera els 24.000. També el deute públic s’ha reduït del 80%, l’any 1994, al 41% actual. La norma fiscal, aprovada el 1997, exigeix un superàvit fiscal estructural de l’1% del PIB. I es requereix que cada ministre que sol·liciti més despeses en una partida aprovi retallades equivalents en altres àrees de govern, assegurant que la despesa total no augmenta. Per contra, el dèficit públic d’Espanya es situa en el 4,5% del PIB el 2016 -uns 45.000 milions d’euros- i el deute arriba al 100% de la producció nacional.

El país nòrdic també va aprovar la dècada de 1990 una modificació en el sistema de pensions. El model anterior estava basat en el mateix mecanisme de repartiment que està en vigor a Espanya. I el nou sistema combina les contribucions generals a la caixa de la Seguretat Social amb l’estalvi personal que cada treballador acumula en un fons privat. Amb un atur inferior al 7%, les pensions nòrdiques són ara sostenibles a mitjà i llarg termini. En canvi, la tresoreria de la Seguretat Social espanyola presenta un dèficit estructural i la tendència de les pensions és a reduir-se un 50% en els propers 30 anys, fins a nivells de pura subsistència i marginalitat.

Pel que fa als impostos, el tipus màxim de l’IRPF a Suècia rondava el 80% en el moment en què es van començar a introduir reformes liberals. Una primera modificació va assegurar que el 85% dels treballadors pagaria menys d’un 30% i que la resta no tributaria més d’un 55%. I en les empreses es va reduir el tipus general de l’Impost de Societats del 50% al 22%, amb rebaixes addicionals mitjançant deduccions. Res a veure tampoc amb els impostos que s’han de pagar a la Hisenda Pública espanyola. El tipus màxim a pagar d’IRPF a Catalunya (48%), per exemple, és més de quatre punts superior al d’altres territoris de l’Estat (Madrid, 43,5%). I el tipus mínim també és un punt i mig superior. Recentment, el PP i Ciutadans han incomplert la promesa de permetre una deducció del 20% de la despesa de subministraments als autònoms. D’acord amb la nova llei aprovada recentment, si un treballador autònom destina el 15% de la seva residència a l’activitat professional, es podrà deduir només el 30% del 15% de la seva despesa en subministraments (aigua, gas, electricitat, telèfon i Internet). Això és el 4,5% del total d’aquestes despeses. Per tant, la deducció es redueix a nivells molt inferiors al 20% anunciat.

Un altre àmbit interessant de comparació entre l’economia nòrdica i la hispànica és el de les empreses emergents (start-up companies), això és, aquelles empreses d’alt rendiment associades a noves tecnologies o models de negoci innovadors. Suècia sobresurt en la creació de nous negocis tecnològics a un nivell inesperat per a un país amb una població de només 10 milions. Empreses globals com Spotify, de reproducció de música online; Klarna, l’empresa de pagament en línia; i King, l’empresa de jocs per la web, van ser fundades a Suècia. Estocolm ostenta el segon lloc en número de grans companyies tecnològiques per càpita, després de Silicon Valley. La realitat a Espanya, en canvi, és molt diferent. De les 7.500 start-ups existents, només un centenar han aconseguit captar finançament o fidelitzar usuaris. Les condicions laborals són molt dures, els contractes precaris, les condicions sovint abusives, treballant fins a 10 hores, inclosos caps de setmana, amb salaris de misèria. El diferencial negatiu amb Suècia es reprodueix pel que fa a la supervivèncica de les empreses, l’esperit emprenedor, la percepció de la rendibilitat del negoci o les traves administratives i normatives existents. Finalment, Suècia ha reduït la quantitat de monopolis legals (mitjans de comunicació, electricitat, transport, telecomunicacions, serveis postals…) acaparadors de privilegis estatals, liberalitzant l’economia i promovent la sana competitivitat i cooperació empresarial. Malauradament, a Espanya no es pot dir el mateix. La manca de competència en molts sectors i els negocis que s’alimenten de relacions privilegiades amb el poder alenteixen el creixement i promouen les desigualtats socials.

La impossibilitat del comunisme

Després que la insurrecció del mes de febrer destituís el tsar, a la pobra i depauperada Rússia de 1917, la inestabilitat social i política no va poder ser aturada pel govern provisional de Kerensky, d’ideologia moderada. El nou govern havia decidit continuar batallant a la Primera Guerra Mundial, fet que desagradava profundament al poble rus. Les derrotes, a més, continuaven i la credibilitat del govern es debilitava. Aquesta oportunitat la va aprofitar Lenin per portar al poder, sota les idees de Karl Marx, el partit bolxevic. El 25 d’octubre, ara fa exactament 100 anys, s’inicià la presa del Palau d’Hivern. A les 21:30 hores del mateix dia ja ho havien aconseguit, sense massa oposició, i Kerensky optava per fugir. L’endemà començava la fracassada experiència marxista del govern bolxevic, amb Lenin com a cap visible de l’Estat comunista, i el sinistre Stalin com una de les seves destacades personalitats.

Poc temps després del triomf de la revolució bolxevic es va iniciar un debat acadèmic sobre la impossibilitat del socialisme real, encapçalat per l’eminent economista austríac Ludwig von Mises. En el seu article “El càlcul econòmic a la comunitat socialista”, escrit el 1920, Mises demostra que l’assignació eficient dels recursos en una economia de planificació centralitzada, on tot -fins i tot la vida humana- és propietat de l’Estat, esdevé impossible. En un sistema de lliure mercat, es protegeix la propietat privada i es permet el lliure intercanvi de béns, a un preu mútuament acceptat. Quan els consumidors estan insatisfets o desitgen un producte no existent, l’empresari detectarà una oportunitat de negoci. Assumint el risc en primera persona oferirà aquest producte, gràcies a la llibertat d’empresa, i l’oferirà en el mercat a un preu determinat. Els preus actuen com a senyals i, si permeten l’obtenció d’un benefici, exerciran un efecte crida sobre altres empresaris que voldran també participar dels guanys. L’increment de la producció resultant contribuirà a baixar els preus i beneficiar el conjunt de la societat. La situació, però, és radicalment diferent en una societat comunista on l’Estat detenta la propietat de tots els mitjans de producció i coacciona institucionalment la lliure iniciativa privada. En aquestes circumstàncies no hi ha mercat -no es pot vendre el que és propietat de l’Estat- ni tampoc preus. I sense preus, no tenim cap informació de l’abundància o escassetat relativa d’un producte. Notem que si un bé és abundant, el preu tendeix a baixar i, a l’inrevés, si és escàs el preu s’incrementa. I sense preus no hi ha la informació que permeti conèixer els desitjos dels consumidors ni la manera més eficient de produir els béns que consumim. El socialisme, entès com a propietat pública dels mitjans de producció o la sistemàtica coacció institucional a l’exercici de la funció empresarial, elimina la possibilitat de generar el coneixement necessari perquè l’economia funcioni. De fet, a la URSS els preus oficials consistien en l’aplicació de múltiples fórmules que prenien com a base els preus de mercat dels malvats països capitalistes. La seva incapacitat hagués estat més gran i el seu col·lapse més immediat, si el capitalisme no li hagués prestat una de les seves creacions: el coneixement que produeix el mercat a través dels preus lliures. Els soviètics mantenien subscripcions regulars a catàlegs de preus industrials i comercials dels EUA i Europa per tal de tenir alguna referència. Però, al final, els fets són inapel·lables. Atès que el valor d’un bé és subjectiu i que els preus reflecteixen aquesta subjectivitat i l’escassetat del bé, una societat que no compti amb preus lliurement fixats està condemnada al fracàs, al caos i al subdesenvolupament crònic.

Aquesta aportació fonamental de Ludwig von Mises va ser reconeguda pels mateixos economistes marxistes. Oskar Lange, en les seves pròpies paraules, va defensar que “tant com a expressió de reconeixement pel gran servei prestat com per recordar la gran importància de la comptabilitat i del càlcul econòmic, una estàtua del professor Mises hauria d’ocupar un lloc visible a l’entrada dels Ministeris o a les sales de la Junta de Planificació Central dels països comunistes”. Que se sàpiga, Lange no va erigir cap monument a Mises en tots els seus anys d’infructuosos treballs al capdavant de l’oficina de planificació a Varsòvia. Sigui a la Polònia d’Oskar Lange, a la Xina de Xi Jinping o en qualsevol altre indret, un segle més tard, s’hauria de tornar a considerar aquest reconeixement a l’economista austríac. Més especialment, quan la història li ha donat la raó.

Com eradicar la pobresa?

El dimarts d’aquesta setmana era el dia internacional per a l’eradicació de la pobresa (l’Assemblea General de les Nacions Unides va aprovar el 1993 la resolució 47/196 que així ho establia). Al nostre país, agreujada per la crisi i les retallades en polítiques socials, un percentatge important de població viu en risc de pobresa. El que recorda l’ONU, però, no és tant el nivell de renda baixa, en relació als altres residents més o menys rics dins d’un país desenvolupat, sinó la pobresa extrema dels països molt pobres. Països radicalment pobres com el Congo, Burundi o Gàmbia. Concretament, aquelles persones que viuen per sota de 2 dòlars diaris (57 dòlars mensuals). El que es tracta de recordar en aquest dia internacional és, per tant, la pobresa extrema, aquella que no deixa recursos materials per a garantir la subsistència i que condemna directament a la mort per inanició, subalimentació o malalties derivades. Al respecte, l’evolució dels indicadors de pobresa extrema dels darrers anys ha estat positiva i permet acollir el futur de la humanitat amb cert optimisme esperançat. Concretament, mentre que fa 40 anys el percentatge de la població mundial per sota del nivell mínim de subsistència era el 40%, avui no arriba al 10%. Des de 1980, 1.300 milions de persones han sortit de la pobresa extrema. Exactament, el nombre de pobres extrems s’ha reduït de 2.000 milions a 700 milions. Si algun objectiu bàsic té l’economia és eradicar completament la pobresa del món. No s’ha aconseguit encara, però la tendència no és pas dolenta. I el propi Banc Mundial, la institució de les Nacions Unides que ofereix assistència financera i tècnica als països en vies de desenvolupament, reconeix que aquesta xacra podria eliminar-se del tot en menys de 20 anys.

Quina és la causa de l’eradicació de la pobresa? Per què els darrers 40 anys ha estat el període de la història en què més població ha escapat de la misèria extrema? Es deu a l’ajuda governamental dels països rics als països pobres, anomenada ajuda oficial al desenvolupament? No. Aquesta ajuda provinent del primer món es sol perdre en despeses innecessàries, en el millor dels casos, o directament bèl·liques i criminals, en el pitjor. Dissenyada des de l’òptica i perspectiva del país ric, no té en compte les veritables necessitats del país pobre i es dilapida en projectes que no ofereixen cap rendibilitat social. Si els recursos passen del govern del país ric al govern del país pobre, aquest últim els pot utilitzar per enriquir-se il·lícitament o per finançar campanyes bèl·liques dirigides a exterminar els seus enemics i opositors. Els exemples són nombrosos. Encara que l’ajuda oficial s’atorgui amb bona fe i amb un mínim de rigorositat en el control de la despesa, sempre hi haurà l’anomenat dilema del foraster. I és que la solució als problemes reals requereix menys ajuda tècnica o financera, i més coneixement implícit o tàcit del país pobre de destí. Un exemple ho il·lustrarà. Els tècnics del primer món van aconsellar recentment com millorar els mètodes agrícoles d’un poble d’Uganda, a l’Àfrica oriental. Teòricament, la intervenció va ser un èxit. Les collites varen millorar i la producció agrícola va ser més abundant. Realment, però, això no va servir per a res. Al no haver-hi un mercat per comercialitzar els excedents, el gra es va podrir sense poder aprofitar-se. La manca de comunicacions, carreteres i infraestructures fa que el cost de transportar l’excedent de blat superi el valor de la collita. La manca de coneixement tàcit del país pobre, sobre el terreny, malmet molta ajuda al desenvolupament, per benintencionada que pugui arribar a ser. Un altre cas ben representatiu d’aquest fenomen és el d’una ONG del primer món que va esmerçar esforços en construir webs a les empreses i institucions d’un país de l’Àfrica central. Malgrat fer-ho gratuïtament i sense cost, el resultat obtingut va estar acompanyat de conseqüències negatives no previstes ni desitjades. Concretament, va enfonsar la incipient indústria de serveis informàtics del país africà, que no va poder competir amb els preus zero de l’ONG.

Aleshores, què fa que un país prosperi i abandoni la pobresa absoluta? Bàsicament, en l’àmbit exterior, beneficiar-se de la globalització econòmica i el lliure comerç internacional mitjançant la divisió internacional del treball i, en l’interior, posar límits a la corrupció governamental tot promovent la funció empresarial i l’estabilitat macroeconòmica. Segons els treballs dels economistes Karen Horn Welch i Romain Wacziarg, els països oberts al comerç exterior a les darreres dècades, experimenten un creixement mitjà anual un 1,5% superior al d’aquells països que no ho fan. Les diferències són substancials. Pensem que un país que creixi un 2% anual tarda 35 anys a duplicar la renda nacional. En canvi, aquell que ho fa a un 3,5% anual en té prou amb 20 anys per duplicar el PIB. Més llibertat comercial i més economia de lliure mercat significa més creixement econòmic i desenvolupament social. La disminució de la pobresa i de les desigualtats entre països no significa que, dins d’un país concret, com Espanya, la distància entre els espanyols pobres i els espanyols rics o entre comunitats autònomes disminueixi. L’enorme atur i la destrucció de la classe mitjana, que suporta el major pes d’una pressió fiscal asfixiant, contribueixen a l’augment de les desigualtats. Qualsevol recuperació, però, no passa per més impostos ni transferències públiques, sinó per crear més empreses, més ocupació i més ingressos.