Les democràcies occidentals

La reunió del G-7, en la trobada d’aquesta setmana a Alemanya entre els caps de govern d’algunes de les principals economies mundials, ha acordat la prohibició de les importacions d’or rus. Els seus membres sumen el 46% del PIB mundial, malgrat que amb prou feines suposen el 10% de la població. La Unió Europea, com a bloc, també hi participa. Amb aquesta decisió es persegueix privar a Putin d’una font d’ingressos que fa servir per finançar la guerra amb Ucraïna. L’agressió russa sobre Ucraïna suposa una flagrant violació dels principis humanitaris més bàsics i de l’ordre que va emergir després de la Segona Guerra Mundial. És un retorn a l’època on un estat desapareixia del mapa mundial, de mitjana, cada tres anys. Polònia va ser annexionada, entre 1772 i 1795, per Àustria, Prússia i Rússia, desapareixent completament del mapa durant més d’un segle. El Paraguai va patir un destí similar el 1870, i el Japó es va annexionar Corea després d’una sèrie de guerres peninsulars amb la Xina i Rússia. Amb alguna excepció puntual però, com la invasió de Kuwait per Irak el 1990, aquesta pràctica de conquesta territorial s’havia aconseguit eradicar des de 1945 i la norma de no agressió havia imperat. La globalització econòmica es pot considerar una altra cara d’aquesta norma al reduir els beneficis de la conquesta territorial: el comerç permet a un país disposar dels recursos d’un altre sense necessitat d’utilitzar la força.

L’atac de Putin no ha estat condemnat per la Xina, entre altres països, perquè es fa ressò de les seves ambicions sobre Taiwan. Si de sobte sembla possible conquerir un territori per la força, els líders polítics dels estats amb reivindicacions territorials no resoltes podrien fàcilment atacar altres territoris i multiplicar ràpidament els conflictes armats. Per tant, l’ordre que sorgeix després de la Segona Guerra Mundial podria estar en risc. De moment, Occident ha respost a la invasió amb una mostra d’unitat que no s’havia vist des del punt més àlgid de la Guerra Freda. El bloc occidental ha imposat sancions sense precedents, ha disminuït les importacions russes de petroli i gas, enviant armes i recursos a Ucraïna. Però aquesta sorprenent unitat es pot esquerdar amb facilitat. La inflació i l’increment del cost de la factura elèctrica poden debilitar i sembrar divisions entre els països del G-7. Poden els països occidentals reconstruir un ordre internacional que promogui l’estat de dret en substitució de la llei del més fort? Els EUA acrediten una sèrie d’intervencions militars calamitoses executades en nom de l’estabilitat i la democràcia, quan en realitat han produït molt més caos i misèria que seguretat i riquesa. Només cal pensar en els fracassos de les invasions a Afghanistan i Irak, o en la tortura de detinguts en la seva lluita contra el terrorisme. On la difunta Secretària d’Estat nordamericana Madeleine Albright veia una mostra de la superioritat del seu país, altres acumulaven ressentiment davant la seva prepotència. La UE, amb la hipertròfia d’uns Estats del Benestar excessivament endeutats i mancats d’exèrcits, no té la suficient força política. I en lloc de reduir les importacions de petroli i gas de Rússia, gran part d’Europa va augmentar la dependència, abans del conflicte, perquè l’energia russa barata era un dels fonaments de la competitivitat d’una bona part de la indústria. Després, la capacitat de les grans potències d’utilitzar la força amb impunitat contra els veïns més petits ha mostrat obertament la inoperància de l’ONU i altres institucions internacionals.

Però la invasió d’Ucraïna ha despertat Occident. La velocitat i l’abast de la resposta ha sorprès a tothom, Putin inclòs. Les sancions econòmiques estan colpejant l’economia russa, que ha impagat 100 milions de dòlars en concepte d’interessos del deute sobirà. Aquesta suspensió de pagaments, que no es veia des de la revolució bolxevic de 1917, és deguda a les sancions occidentals i a la reducció de les importacions d’energia russa. L’OTAN, per altra banda, reforça la seva presència des del Bàltic fins al Mar Negre i es prepara per acollir Finlàndia i Suècia com a nous membres. Els països del G-7, amb altres com Austràlia i Corea del Sud, haurien de respondre a l’atac de Putin incrementant la seva cooperació i coordinació. Units suposen una població de mil milions de persones i representen més del 60% del PIB mundial. Rússia i la Xina junts, molt més poblades, representen una mica menys del 20% de la producció mundial. Occident hauria d’assegurar les cadenes de subministrament de béns crítics, com semiconductors i robòtica, generació d’energia i minerals de terres rares, dins del món occidental. L’associació entre Rússia i la Xina entra en confrontació oberta amb Occident i un ordre mundial basat en regles mútuament acceptades. Malgrat tots els seus fracassos i errors, les democràcies occidentals han estat capaces de construir acords de col·laboració amb més èxit que les autocràcies. El compromís en uns valors compartits fa possible la confiança entre els uns i els altres.  Els Estats Units tenen compromisos formals de seguretat amb més de 50 aliats i l’Espai Econòmic Europeu amb 30 països. En canvi, Rússia té cinc aliats, i la Xina només un: Corea del Nord.

La Manresa que volem

La nova edició de la Universitat Catalana d’Estiu a Manresa, que se celebrarà del proper 30 de juny al 2 de juliol a la sala d’actes de l’Institut Lluís de Peguera, se centrarà en el paper de les ciutats mitjanes com a articuladores del territori. Quasi la meitat de la població mundial i tres quartes parts dels occidentals viuen en ciutats. En el segle XXI, en paraules del Ministre d’Informació de Singapur, la unitat de producció econòmica, d’organització social i de generació de coneixements més rellevant serà la ciutat. Manresa, durant el segle XIX, va aconseguir una base productiva sòlida que li va permetre triplicar la seva població, de 8.500 habitants l’any 1803 a 25.200 l’any 1897. La importància de la indústria tèxtil del cotó, filats i teixits, ho va fer possible, amb el paper de l’aigua com a font d’energia, la facilitat del transport amb Barcelona i el seu port, la importància del ferrocarril que arribà a Manresa l’any 1859 i la tradició manufacturera prèvia que hi havia en el camp de la seda. La indústria tèxtil possibilità la creació de noves indústries dependents, essent la més important la metal·lúrgica, dedicada a l’obtenció i reparació dels mitjans de producció.

Aquesta situació es manté aproximadament fins la crisi dels anys 70 del segle passat, quan es produeix una forta desindustrialització i pèrdua d’empreses. Les amenaces que ens presenta el context actual són considerables. A la inflació se li afegeix un creixement dèbil. I la incipient normalització dels tipus d’interès portarà molts problemes financers a empreses i Estats excessivament endeutats. A diferència del passat, les empreses actuals suporten costos de l’energia superiors en un 40% a les competidores castellanes i basques, amb tot el que això suposa de pèrdua de competitivitat i rendibilitat; entrar i sortir de la ciutat comtal és un infern; els ferrocarrils de rodalies, 160 anys després de la inauguració, no circulen a massa més velocitat; i importants sectors industrials del Bages com totes les empreses auxiliars de l’automòbil encaren enormes incerteses per la transició del motor de combustió interna al vehicle elèctric. El pla del Bages disposa de més de 100 polígons industrials i, malgrat l’excés en la proliferació de normatives innecessàries, no hi ha encara un pla d’accés ni d’infraestructures bàsiques. Manresa ha perdut pes poblacional i econòmic. De ser la 7a ciutat més poblada del Principat s’ha passat a la 16a, per darrera de Rubí i Sant Boi. Estem per sota de la mitjana en PIB per habitant i la llarga decadència es percep a molts nivells, des de comerços tancats fins a la pèrdua d’importants empreses, passant per un barri antic degradat i espais públics bruts i mancats de zones verdes.

El Bages és una comarca amb clara tradició industrial. I aquesta és una fortalesa que s’ha de mantenir i potenciar per dos motius bàsics. El primer és la major predisposició de la indústria a adoptar canvis tècnics, que repercuteixen en una productivitat més elevada i, per tant, salaris més alts amb una major quantitat i qualitat de llocs de treball. El segon és la possibilitat d’aconseguir economies d’escala, això és, l’augment de la capacitat productiva de l’empresa amb reduccions del cost unitari de producció. És el cas, per exemple, d’ICL amb la construcció de la rampa de Cabanasses, aquesta cinta transportadora de 5 km que ha de permetre l’increment d’extracció de potassa. Res d’això és possible en una economia terciaritzada en serveis de baix valor afegit com el turisme de masses. Un cambrer actual, en plena revolució digital, serveix el mateix número de cerveses per hora que un segle abans. Els sous són misèrrims i les condicions de treball també. Els avantatges competitius no els tenim en els serveis, sinó en la indústria i la seva servitització. Sectors com el metal·lúrgic, l’agroalimentari o el miner lideren l’economia de la comarca. A més, es disposa d’elements necessaris com són les universitats, la UPC i la FUB, el centre tecnològic Eurecat, centres educatius, reglats i de formació ocupacional, i un teixit associatiu que han de dinamitzar la innovació tecnològica i promoure la transferència de coneixement cap a l’empresa.

Els límits administratius de Manresa no coincideixen amb el seu radi d’influència, d’abast comarcal o supramunicipal. Per això cal la coordinació dels municipis del Bages per evitar duplicitats i reduir burocràcia. S’ha d’ampliar l’àmbit geogràfic de focalització estratègica de la ciutat de Manresa fins la Catalunya Central. La ciutat és una construcció col·lectiva que fem entre tots. Manresa és fruit de les interaccions entre els diferents agents i entitats, que actuen en un entorn concret. Per afrontar amb èxit els nombrosos reptes que hi ha plantejats i per a què es pugui avançar, cal posar-se d’acord cap on es vol anar i dotar-se d’estratègies i projectes per dur-los a terme. Ens cal poder transitar de la Manresa que tenim, amb tots els problemes i mancances, a la Manresa que volem, més plena i pròspera. Manresa ha de recuperar la fibra d’una societat oberta i plural, activa i no addicta a la cultura del subsidi, universitària i generadora de coneixement, innovadora i emprenedora, solidària i inclusiva, creant aliances amb les institucions, la ciutadania i la societat civil.

Canvi climàtic i model energètic


Estem patint dies de calor extrema. No hem arribat a l’estiu astronòmic ni encara estem a Sant Joan, però la canícula apreta fort i situa els termòmetres molt per sobre dels 30ºC, superant fins i tot els 40ºC en zones d’interior. A nivell global, es succeeixen els desastres meteorològics amb grans incendis forestals, onades mortals de calor i inundacions extremes. És possible que aquest peatge només sigui el tast inicial del que suposarà el canvi climàtic en els propers anys.

Quin consens hi ha per reduir les emissions de CO2 a nivell global? Deu països són responsables de dues terceres parts de les emissions globals de gasos d’efecte hivernacle. Són, ordenats de més a menys, Xina, EUA, la UE, Índia, Rússia, Japó, Brasil, Indonèsia, Iran i Canadà. D’aquests, tots menys l’Índia, Rússia i l’Iran tenen objectius de zero emissions netes en el futur, però només el Japó, el Brasil i el Canadà han promulgat legislació climàtica. Les emissions xineses continuen augmentant, preveient arribar a un màxim el 2030, sense previsió de cap reducció important. L’objectiu climàtic acordat internacionalment és limitar l’augment de la temperatura global a dos graus centígrads. De moment, a nivell local, algunes temperatures ja superen en 10 graus la mitjana d’anys anteriors.

Hi ha un abisme entre els objectius declarats, les polítiques reals i els mals resultats aconseguits. Els estudis econòmics de William Nordhaus, Nobel d’Economia el 2018, indiquen que hi ha tres accions que els països poden fer per reduir aquesta diferència: fixar un preu, harmonitzat a nivell internacional, a les emissions de diòxid de carboni, promoure les tecnologies baixes en carboni i millorar l’arquitectura dels acords climàtics internacionals, que descansen exclusivament en la voluntarietat dels pactes. Al no haver cap acord internacional vinculant en aquest àmbit, cada nova cimera internacional sobre el clima que succeeix al ja llunyà Protocol de Kioto és un fracàs assegurat. Kioto volia limitar les emissions de gasos d’efecte hivernacle, podent cada país comprar o vendre els seus drets de contaminació a altres països. La idea era que el sistema crearia un mercat d’emissions que donaria als països, empreses i governs, incentius per reduir les seves emissions al menor cost possible. I el darrer acord de París, un fracàs igualment, tenia com a objectiu limitar l’augment de la temperatura mitjana global.

Mentre la comissió IPCC de l’ONU fa una crida a la reducció radical de les emissions per evitar un increment de la temperatura superior a 1,5ºC, Nordhaus és més prudent i situa l’umbral a 3,5ºC el 2100 per tal d’evitar que els costos econòmics superin els beneficis ambientals. Nordhaus, a més de realitzar una anàlisi cost-benefici, introdueix la taxa de descompte o tipus d’interès per comparar situacions en moments del temps molt distants. Els nostres descendents no només heretaran un planeta amb més calor. També heretaran una millor tecnologia i unes institucions menys corruptes, hem de pensar, que els permetran ser més rics i benestants que nosaltres. Si és de justícia donar més pes als africans perquè són pobres, aleshores igualment s’ha de donar més importància a les generacions presents perquè són més pobres que les futures. Fins i tot quan el món assoleixi zero emissions netes, difícilment s’acabarà amb els combustibles fòssils. En un informe de l’Agència Internacional de l’Energia, aconseguir aquesta fita significaria fer servir encara la meitat del gas natural d’avui, una quarta part del petroli… Però el doble d’energia nuclear i sis vegades més minerals com el cobalt, el coure, el liti, el níquel i les terres rares, que són fonamentals per a diverses tecnologies d’energia neta, incloses les turbines eòliques i els vehicles elèctrics.

Els EUA i Europa són responsables de la meitat del total d’emissions de CO2 des de l’inici de l’era industrial. En canvi, només el 2% prové del continent africà. A mesura que els països rics exigeixin reduir les emissions de carboni i els països en desenvolupament es centrin en les necessitats de creixement de la seva població, els dos grups de països entraran en conflicte. El fracàs dels països rics a l’hora d’ajudar els països pobres serà una font de tensió, perquè els països en desenvolupament suporten de manera desproporcionada el pes dels danys que no han causat. L’energia solar o eòlica són excel·lents per satisfer algunes necessitats mediambientals, però insuficients per alimentar la multitud famolenca i sostenir la industrialització incipient dels països endarrerits. A més, diversos països pobres del món, com Moçambic o Tanzània, tenen importants reserves d’hidrocarburs que intentaran aprofitar. Amb quina autoritat poden els països rics, utilitzant la coartada del canvi climàtic, aturar el desenvolupament dels països pobres?

Pel que fa a Catalunya, recordem que les famílies i les pimes suporten un sobrecost elèctric de centenars de milions d’euros derivat d’un canvi de tarifa acordat per aprovar els Pressupostos Generals de l’Estat del 2018. Com a conseqüència, les indústries catalanes paguen un 45% més que les basques i castellanes pels peatges elèctrics. I si hom pensa que l’alternativa a aquest greuge està en l’augment a casa nostra de les energies renovables està equivocat. Els permisos públics i tràmits administratius necessaris a Catalunya per implantar nous projectes eòlics o solars són barreres infranquejables que impedeixen fer realitat el somni de molts empresaris. I així no aconseguirem mai ni la competitivitat econòmica ni la sostenibilitat ambiental.    

La Catalunya del dònut

Espanya és un país amb descentralització administrativa, però fortament vertebrat a l’entorn del centre geogràfic i polític. Una prova al respecte és la subinversió pública sistemàtica a la perifèria. Catalunya suposa el 16% de la població i el 19% del PIB espanyol, però rep només el 9% de la inversió total, inferior a 100 euros per capita al darrer exercici liquidat. Les forces centrípetes beneficien la capital, que triplica la inversió per capita. És l’anomenada Espanya del dònut. El creixement de Madrid, com si es tractés d’un forat negre astronòmic, absorbeix l’activitat de pràcticament tot l’altiplà central. La serralada celtibèrica, que ocupa aproximadament l’espai entre el riu Ebre i Madrid, és a dir, les províncies de Sòria, Terol, Conca, Guadalajara i gran part de Burgos, Saragossa i La Rioja, té una densitat de població rural tan baixa que s’anomena la Lapònia del Sud. Hem d’estar alerta, però, de no replicar a Catalunya els mateixos errors radials en la vertebració territorial del país. A escala autonòmica, la part més galdosa del dònut la formarien els territoris de la Catalunya Central.

Barcelona és el motor econòmic no només de la província, sinó de tota l’economia de Catalunya. Amb dades de Joan Trullén, amb 1,6 milions d’habitants (30% de la província), la ciutat comtal té 77.000 empreses (40% de la província) i genera, aproximadament, 1.000.000 de llocs de treball (44% de la província). Si estenem l’anàlisi als 35 municipis de l’Àrea Metropolitana de Barcelona que conformen un contínuum urbà, les xifres pugen a 3,3 milions d’habitants (60% de la província), 120.000 empreses (60% de les empreses de la província) i més d’1,6 milions de llocs de treball (67% de la província). Finalment, ampliant l’àmbit territorial fins a comprendre tota la Regió Metropolitana de Barcelona (164 municipis), la població arriba als 5,5 milions d’habitants (91% de la província), 195.000 empreses (91% de la província) i més de 2,4 milions de llocs de treball (92% de la província). Hi ha uns 100 municipis que no pertanyen a la regió metropolitana real de Barcelona, i aquí trobaríem Manresa, Vic i Igualada. Aquestes ciutats, de fet, formen una segona àrea metropolitana, més petita, al voltant de cada nucli urbà, que estén el seu hinterland o àrea d’influència als municipis propers.

A Catalunya hi ha 12 ciutats mitjanes, amb poblacions compreses entre 50.000 i 100.000 habitants. Manresa és una d’elles, Vic en té 45.000 i Igualada 40.000. Però les ciutats no són elements aïllats, sinó que es connecten entre si per formar sistemes i xarxes. Sabem que les mancances de connexió de la Catalunya Central i el Bages amb la metròpoli barcelonina són importants. Passen els anys, i s’acumulen les retencions i les víctimes a la carretera, però el tram sud de la C-55 continua sent un important coll d’ampolla en l’accés a Barcelona. L’estructura demogràfica de les comarques centrals (Bages, Osona, Anoia, Berguedà i Solsonès) mostra un preocupant envelliment de la població, mentre que una de les potencialitats del territori central és l’existència de nuclis, especialitzats en una activitat, que tenen característiques de clústers i que contenen economies externes de localització que afavoreixen el seu desenvolupament. El clúster respon a agrupacions d’empreses d’un determinat sector i altres institucions, com l’administració pública i les universitats, en un espai geogràfic concret. A part de competir, les empreses cooperen i aconsegueixen reduccions en els costos unitaris i augments de competitivitat.

A qualsevol mercat una paraula clau és sempre l’avantatge comparatiu. Cada activitat econòmica tendeix a situar-se allà on la combinació de factors li resulta comparativament més favorable. En el ventall d’ubicacions possibles, uns hi guanyen i altres hi perden. En general, l’economia moderna tendeix a concentrar molta activitat, coneixement i generació de valor a les ciutats. L’economista britànic Alfred Marshall ja parlava d’economies d’aglomeració a inicis del segle XX en plena segona revolució industrial. La concentració de la població en zones urbanes genera un seguit d’efectes positius. Pensem, per exemple, en la provisió de serveis de salut a l’entorn d’un hospital o la formació i recerca que proporcionen els centres universitaris. Aquestes economies, anomenades d’urbanització, afavoreixen tots els agents econòmics del territori independentment de quin sigui el seu sector. Altres avantatges, les de localització, afecten determinades activitats productives. Igualada, per exemple, continua mantenint una especialització en el curtit de pells, les adoberies i el gènere de punt. Vic lidera el sector agroalimentari, especialment el d’origen porcí, i Manresa, en un vestigi del seu passat tèxtil anterior a l’actual especialització en el metall, conserva encara la producció d’un 25% de les cintes d’Espanya, primer fetes de seda, després de cotó i ara de fibres sintètiques. Però possiblement les externalitats econòmiques positives més importants que generen les ciutats siguin les de xarxa, creant sinergies i relacions complementàries entre elles.

En conjunt, constatem un predomini del sector industrial al Bages i a l’Anoia, de l’alimentació i el sector carni a Osona, turístic al Berguedà i del sector primari al Solsonès. Per revitalitzar les comarques centrals i evitar la Catalunya del dònut cal continuar nodrint el teixit empresarial amb noves iniciatives, reforçar l’educació i els cicles formatius, promoure la col·laboració de l’empresa amb la universitat i assolir una dimensió productiva mínima. Cal aquest esforç per encarar els colossals reptes que es presenten.

Reptes econòmics

El darrer informe del Banc d’Espanya repassa els principals reptes de l’economia espanyola. Alguns són permanents, vénen de lluny i no presenten senyals de millora, com la necessitat d’impulsar la productivitat, corregir les disfuncionalitats existents en molts mercats de béns i especialment el mercat laboral, sanejar les finances públiques, abordar els reptes vinculats a l’envelliment de la població i la desigualtat. En canvi, altres reptes són relativament nous, com el canvi climàtic i de model energètic, o la desglobalització i la creixent digitalització de l’activitat econòmica.

La taxa d’atur a Espanya l’any 2021 va ser del 15%, 7 punts més que a l’àrea de l’euro, mentre que la taxa de temporalitat va ser del 25%, 10 punts més que a l’eurozona. Aquestes diferències són encara superiors en el cas dels joves, que pateixen una precarietat en l’ocupació que els condiciona per prendre decisions tan rellevants com les relatives a l’emancipació familiar, la formació de noves llars i la natalitat, i suposa un factor clau per explicar l’elevada desigualtat. Aquesta incertesa laboral té conseqüències directes sobre les decisions de despesa i afecta també el benestar emocional. Van passant els anys i l’economia espanyola és incapaç de crear suficient ocupació i reduir la temporalitat. Els efectes negatius de la inestabilitat laboral afecten també la menor formació i acumulació de capital dels treballadors afectats. L’última reforma laboral del 2022 té com objectiu reduir l’elevada temporalitat, i per això restringeix la durada màxima dels contractes formatius i elimina el contracte d’obra i servei. Però l’únic que està aconseguint és mantenir la temporalitat, ara amb contractes fix-discontinus, i no incrementar la productivitat.

Per reduir l’elevat atur estructural i impulsar la productivitat és necessari rebaixar les cotitzacions pagades a la Seguretat Social, superiors a les mitjanes europees, i millorar el nivell educatiu dels treballadors i empresaris. Aquest repte és especialment rellevant en els temps actuals, caracteritzats per un intens procés de digitalització, l’envelliment poblacional i canvis sectorials en l’activitat econòmica. Els cicles formatius s’han d’adaptar per donar una resposta als canvis en la demanda de formació. No té cap sentit que Espanyi lideri tots els índexs de fracàs educatiu i alhora els empresaris no puguin cobrir oficis manuals bàsics per manca de personal. Per reconduir aquest jovent ni-ni cap el treball productiu, cal reduir subsidis i incrementar els incentius a la contractació. Seria tan senzill com lligar la supressió temporal de les cotitzacions socials de l’empresari amb algun programa bàsic de formació professional o ocupacional. També s’hauria d’impulsar la (inexistent) col·laboració entre la comunitat investigadora i les administracions públiques per dissenyar els correctes incentius a la formació i ocupació dels aturats.

La dimensió mitjana de l’empresa espanyola i catalana és molt petita. Només 5 treballadors. Aquest nanisme empresarial repercuteix negativament en la productivitat i els salaris, la innovació i la capacitat exportadora. Nombroses veus que confonen els inputs amb els resultats demanen més subvencions empresarials per la recerca. Al final, però, molts exemples d’innovació no s’han pas regat amb diners públics, i bona part de la despesa en recerca no es tradueix en prototips innovadors sinó en feixucs tràmits burocràtics i administratius. Les administracions espanyoles van publicar el 2021 més de 12.700 noves regulacions, quatre vegades més que en els primers anys de la democràcia. Donat que la complexitat de la regulació té un impacte negatiu tant en la dinàmica empresarial com en la productivitat de l’economia, per què no simplificar les infinites normes que asfixien l’activitat de les empreses, abans d’afegir-ne encara més?

El Banc d’Espanya també suggereix que els fons Next Generation que el govern espanyol està rebent de la UE no haurien d’alimentar interessos clientelars, sinó complementar la inversió privada. Sabem que Espanya ha perdut una dècada perquè Zapatero no va fer cap reforma estructural a l’anterior crisi del 2008. Tot això ja no podem canviar-ho. Aquella dècada ja l’hem perdut. Ignorar les necessàries reformes va fer que el PIB per càpita s’estanqués entre el 2007 i el 2019. En aquests moments tenim una situació pitjor que la del 2008. La inflació és molt alta i no hi ha res tan destructiu ni corrosiu com una espiral de preus sostinguda. Si el tumor inicial es va allotjar als preus de l’energia, ara ja ha fet metàstasi i s’ha traslladat a tota la cadena productiva, afectant molts productes de primera necessitat. Una política antiinflacionària implicarà necessàriament retallades en la despesa pública, els ingressos de les famílies i els beneficis de les empreses.

Què farà el govern de Pedro Sánchez? Implementarà amb valentia les tan necessàries reformes estructurals? Com invertirà els fons europeus? Evitarà que els espanyols tornin a perdre una altra dècada? Malauradament, tot fa pensar que no. El seu objectiu és mantenir-se en el poder, les enquestes no li són favorables en les properes eleccions andaluses i per això utilitzarà el mannà de Brussel.les en clau electoral per engreixar el sistema clientelar. Les reformes estructurals són tan necessàries com impopulars i doloroses a curt termini. Per aquest motiu costa tant implementar-les. Jean-Claude Juncker deia saber el que s’havia de fer, però no com ser reelegit després. I procrastinant anem deixant per a més endavant el que tant necessitem avui.

Misteris inescrutables

En català diem que allà on mengen dos hi mengen tres, i un conegut refrany castellà ens recorda que no n’hi ha dos sense tres. De l’amor d’un home i una dona en surt un fill, i de la relació entre l’artista i la matèria una obra d’art. Però el que és comprensible a nivell material, es complica moltíssim a nivell espiritual. Llegim a l’autobiografia d’Ignasi de Loiola la visió que va tenir, segurament al convent de Sant Domènec, de Déu Trinitat com tres tecles sonant a l’uníson i formant un acord perfecte: “L’enteniment començà a elevar-se-li com si veiés la Santíssima Trinitat en forma de tres tecles, amb tantes llàgrimes i sanglots que no podia més”. L’Església ens recorda que el Pare va estimar tant el món que li va enviar el seu Fill perquè, a través de l’Esperit, nosaltres assolim la vida en plenitud. Voler investigar massa més sobre el misteri de la Trinitat, però, pot portar-nos a un territori tan desconegut com potencialment conflictiu.

Déu és un misteri que sobrepassa amb molt les facultats humanes. Ningú l’ha vist mai, i algunes discussions teològiques poden esdevenir no només altament especulatives, sinó fins i tot perilloses. L’anomenada clàusula Filioque, en llatí, que es tradueix com “i del Fill”, ha generat rius de tinta i greus enfrontaments, que continuen sent encara avui un escull insalvable per apropar l’església catòlica i l’ortodoxa. De fet, alguns autors veuen en aquesta clàusula l’arrel de tots els problemes de les relacions dogmàtiques entre Orient i Occident. Procedeix l’Esperit Sant del Pare? O procedeix del Pare i del Fill? En qüestions tan insondables, que sobrepassen en molt les capacitats humanes, convé que l’home sigui humil i accepti els seus límits. Altrament, es peca de supèrbia.

En l’àmbit de l’economia, Friedrich Hayek, premi Nobel l’any 1974, va atacar els qui pretenen saber tant com per dissenyar una nova societat. La societat és molt més complexa del que ens pensem, i la funció de l’economia és demostrar als homes el poc que saben sobre el que s’imaginen que poden dissenyar. Els intents d’enginyeria social de polítics i buròcrates són contraproduents, i comporten importants conseqüències negatives que no estaven planificades. Agustí d’Hipona passejava per la vora del mar meditant sobre el misteri de la Trinitat, quan va veure un nen que intentava omplir un forat a la sorra amb tota l’aigua del mar. Si això és impossible, més impossible és encara tractar d’entendre el misteri de la Santíssima Trinitat.

El valor de les criptomonedes


Segons declaracions d’aquesta setmana de la presidenta del Banc Central Europeu (BCE), Christine Lagarde, les criptomonedes no tenen cap valor i tothom qui inverteixi en elles ho perdrà tot. Ràpidament, els economistes i acòlits de l’actual sistema monetari internacional s’han dedicat a replicar les seves paraules per tots els mitjans disponibles, afirmant que aquestes monedes virtuals no es basen en res, que el seu valor fonamental és zero, i que no existeix cap actiu subjacent que actuï com una àncora de seguretat. Curiosament, l’alta funcionària francesa ha defensat la creació de l’euro digital en els propers anys, una criptomoneda que en aquest cas sí, ves per on, tindria valor. És realment així? Quina part de veritat tenen les seves declaracions? Si les criptomonedes no valen res, són un frau i, a més, s’utilitzen en el mercat negre en operacions il·lícites o l’evasió d’impostos, per què no defensar obertament la seva prohibició?

Les criptomonedes permeten blanquejar actius, ja que l’Estat no pot controlar els seus moviments. Malgrat això, molts argentins, per exemple, les fan servir per traspassar un valor a familiars i fills, o per estalviar a llarg termini. Per tant, les utilitzen majoritàriament com a instrument de defensa davant la inflació o la voracitat fiscal d’un Estat depredador, més que com a mitjà de pagament d’activitats il·legals. Per altra banda, la tecnologia associada a les criptomonedes, el blockchain, presenta també clars avantatges al permetre que les transaccions financeres entre dos usuaris siguin segures i fiables. Les dades són impossibles de falsificar i, alhora, inesborrables. És una tecnologia barata i ràpida que garanteix l’anonimat.

És cert que el mercat de les criptomonedes està perdent darrerament bona part del seu valor. Les altcoin, les divises més petites, s’estan emportant la pitjor part, i també bitcoin o ethereum estan patint severes correccions. És com si en pocs dies s’hagués volatilitzat el valor del PIB d’un país com Espanya. Quina és la causa del crac de les criptomonedes? Doncs el motiu principal té a veure amb la pujada del tipus d’interès i la inflació, que amenaça amb reduir el dèbil creixement econòmic incipient i, fins i tot, convertir-lo en estagflació. La combinació de menors beneficis futurs esperats i tipus d’interès normalitzats és un còctel explosiu. També ho és pels mercats borsaris, que acumulen grans pèrdues darrerament, sense que se’n parli massa. El valor de les accions pot caure a zero i els inversors perdre-hi molts o tots els diners. Malgrat això, hi ha notables diferències entre les accions i les criptomonedes. Les accions són un dret sobre el flux de caixa dels beneficis esperats d’una empresa i tenen un valor intrínsec. El preu de l’acció en el mercat borsari pot estar inflat, però respon a un model de negoci real i tangible, cosa que no es pot dir de les criptomonedes.

El que no és cert, però, és afirmar que totes les criptomonedes no valguin res. Encara que moltes acabin desapareixent, és probable que alguna romangui en el temps. N’hi ha que tenen el suport de títols de deute públic i privat nord-americà. I el bitcoin, convé recordar-lo, és moneda de curs legal a dos països: El Salvador i la República Centreafricana. Certament, no són dos països rics ni tampoc el destí de molts intercanvis comercials, però tot i així són països on es poden utilitzar els bitcoins per adquirir béns i serveis. Per tant, fins i tot en el cas que el bitcoin, per no tenir cap actiu que el sustenti, s’enfonsés el màxim possible, continuaria conservant un cert valor real. De fet, l’ús del bitcoin i altres criptomonedes no ha deixat de créixer a Amèrica Llatina des de fa anys i s’ha incrementat durant la pandèmia a causa de la devaluació de les monedes nacionals. A països fortament inflacionistes com Argentina o Veneçuela, el bitcoin actua com un refugi davant la constant pèrdua de valor del peso i el bolívar. Molts veneçolans converteixen la seva paga en criptomoneda quan la reben. Es prefereix l’alta volatilitat del bitcoin a la pèrdua constant de valor de la moneda de curs legal.

El bitcoin és un actiu real. Es pot acumular i la seva oferta, a diferència del paper moneda fabricat pels Bancs Centrals, és limitada. Per tant, si manté la seva utilitat s’hauria de revaloritzar a llarg termini tant o més que la inflació. El que diferencia el bitcoin de la resta d’actius, i aquí rau l’avantatge diferencial que justifica la seva demanda, és que no pot ser confiscat o embargat. Durant les darreres setmanes, no ha canviat pas aquesta percepció. Per tant, un motiu important de la demanda de criptomonedes, encara que sigui especulatiu, hi continua sent. El que sí ha canviat darrerament és el tipus d’interès del deute públic nord-americà, que comença a pujar. L’increment del tipus d’interès del deute públic millora l’atractiu d’aquest actiu, fet que pot haver determinat un canvi en la cartera dels inversors a favor de la renda fixa a curt termini i en contra de les criptomonedes. D’aquí, però, a afirmar que les criptomonedes no valen res n’hi ha un bon tros. Les criptomonedes suposen una competència al monopoli públic del diner. La competència, que sempre és desitjable, molesta profundament les autoritats monetàries. Així es poden entendre les seves declaracions.

L’amenaça de l’estagflació

El 1993, l’aleshores president de la Reserva Federal dels EUA, Alan Greenspan, va defensar que les relacions històriques entre els diners, el PIB i el nivell de preus s’havien en gran part trencat, fent que els agregats monetaris deixessin de ser útils com a guies en la política dels bancs centrals. Però la revifada actual de la inflació ha tornat a recordar-nos que la inflació és sempre un fenomen monetari. I que la contínua expansió de l’oferta monetària, contrastable en les xifres dels balanços dels bancs centrals, crea inflació. En les circumstàncies actuals, els preus es disparen a la majoria de països. Hi ha inflació, i el risc és que el creixement perdi vigor, i augmentin la desigualtat i la inestabilitat financera. Estaríem parlant, per tant, del temible retorn a l’escenari econòmic mundial de l’estagflació, la suma d’estancament i inflació. Els factors que expliquen que moltes economies avançades i mercats emergents enfilin una inflació més elevada i una desacceleració del creixement econòmic són tant d’oferta com de demanda.

Entre els factors d’oferta, cal destacar la invasió russa d’Ucraïna, que ha fet pujar el preu de l’energia, els metalls industrials, els aliments i els fertilitzants. Un altre és que la Xina ja no creix a taxes de dos dígits com abans i està ordenant confinaments draconians de centres econòmics sencers com Xangai amb la seva política de covid zero, provocant interrupcions addicionals de la cadena de subministrament i colls d’ampolla en el transport. En tercer lloc, el procés de desglobalització, amb la interrupció dels intercanvis comercials i financers entre Rússia i Europa, trencats per la guerra, genera una reconfiguració de l’economia i geopolítica mundials. Els EUA lideren el bloc occidental, amb els seus socis europeus i també asiàtics com el Japó o Austràlia. L’altre gran bloc el lidera la Xina, que intensifica les relacions amb Rússia i Índia. El règim de Xi Jinping, que no ha condemnat l’agressió de Putin, seria el gran beneficiat juntament amb l’Índia de la redirecció de l’abundant subministrament energètic rus a preus rebaixats. Així com la deslocalització va allunyar activitats industrials cap a països amb costos baixos, la relocalització torna a moure una part del procés productiu, portant-lo a països més propers amb costos superiors. I un quart factor rellevant que contribueix a l’estagflació és l’envelliment de la població. A mesura que els treballadors abandonen el mercat laboral per jubilar-se sense que hi hagi relleu generacional, el potencial de creixement disminueix.

Però els factors més importants que expliquen la inflació actual, i la possible recessió futura, són els de demanda. Estem parlant dels grans plans d’estímul monetari i fiscal dels anys 2020 i 2021. Alguns dirigents comencen a admetre-ho amb la boca petita. La primera a fer-ho ha estat la directora gerent de l’FMI, Kristalina Georgieva, al reconèixer que la decisió de gastar per donar suport a l’economia té el risc que massa diners acabin perseguint massa pocs béns, alimentant d’aquesta manera la inflació. També Janet Yellen, la secretària del Tresor dels EUA, ha manifestat que la inflació és un fenomen explicable per la demanda i per l’oferta, i que tota la despesa que es va liquidar en els plans d’estímul va certament alimentar la demanda. El retorn de la inflació per excés de despesa ens ha recordat una lliçó que mai hauríem d’haver oblidat: que el deute públic, tard o d’hora, s’acaba pagant. I es paga amb menys despesa futura, amb més impostos o amb més inflació. De fet, la inflació no és més que un impost no aprovat pel parlament que serveix per amortitzar deute públic, mitjançant la disminució del seu valor real. Un impost universal sobre el patrimoni monetari de tots els ciutadans.

Quines mesures caldria prendre per evitar l’estagflació? La primera és moderar els nivells de despesa i controlar la creació monetària normalitzant els tipus d’interès. És el que ha començat a fer el president de la Reserva Federal, Jerome Powell, admetent que ha reaccionat massa tard. La seva col·lega del BCE encara va més tard i ho ha deixat per després de l’estiu. Una altra mesura efectiva és reduir totes les barreres que hi ha al comerç internacional. Un dels beneficis més importants del lliure comerç és exposar les empreses nacionals, i els mercats laborals, a una major competència, fet que indueix a mantenir els preus baixos i a innovar constantment. Segons un informe recent del Peterson Institute for International Economics, una reducció de les barreres comercials podria portar a una reducció de la inflació d’1,3 punts percentuals. L’estudi és conservador i es centra només en les restriccions comercials que es poden aixecar de manera fàcil a curt termini. A mitjà termini, la millora de l’eficiència dinàmica també contribuiria a una menor inflació.

De manera similar, la immigració alleuja l’escassetat de mà d’obra i els nouvinguts, si estan qualificats, poden augmentar la productivitat i la innovació. Els països amb visió de futur accepten els immigrants. El Regne Unit, per exemple, ha adoptat un nou programa de visats que acull graduats de les millors universitats del món. Fixem-nos que no es tracta d’acceptar a qui sigui amb l’únic objectiu d’aconseguir una subvenció per superar un determinat llindar de població, sinó de formar i integrar joves que puguin dur a terme el seu projecte de vida a casa nostra.

La logística del gas

Just quan la Unió Europea (UE) vol tirar endavant el sisè paquet de sancions contra Rússia per la guerra a Ucraïna, en què es preveu la prohibició a les importacions de petroli, Putin decideix tallar el subministrament de gas a Europa a través de Polònia. Rússia produeix poc menys de 10 milions de barrils diaris i n’exporta la meitat, 5 milions. Europa és el principal mercat de Rússia per al petroli i gas natural i, per tant, la seva principal font d’ingressos. Putin ha rebut d’Europa, des de l’inici de l’atac, més de 50.000 milions d’euros, 10 vegades més del que s’ha proporcionat en efectiu i equipament a Ucraïna. Privar al dèspota d’aquesta font d’ingressos el forçarà a intensificar l’esforç exportador a Xina i Índia, que en podrien ser les grans beneficiades, obtenint recursos barats amb un important descompte. El principal damnificat per l’embargament del petroli i gas rus, però, serà la pròpia UE, que haurà de buscar proveïdors d’energia alternatius. Comprar el petroli a altres països productors és relativament senzill, però substituir el gas rus és molt més complicat. Això torna a posar en el mapa la importància del MidCat, un projecte de gasoducte que hauria de connectar la xarxa de gas d’Espanya i França mitjançant la construcció d’un tram de canonades que partiria d’Hostalric a Girona i arribaria fins a Larrau al sud de França, creuant els Pirineus, en un trajecte de 190 km. Les alternatives pel Kazakhstan són molt més cares, travessen entorns polítics molt més inestables i, a més, ja estan compromeses amb la Xina. El que pot aportar Espanya a la UE, i especialment a Alemanya, és donar més poder de negociació davant de Rússia, reduir la dependència gasista i protegir les indústries europees de grans oscil·lacions en el preu del gas, el mateix preu que en un mercat marginalista acaba també determinant la factura de la llum.

La capacitat de transport del MidCat ja no seria per abastir el consum de gas d’Espanya, sinó que, amb les noves circumstàncies bèl·liques, tindria la finalitat de millorar el sistema europeu amb gas provinent d’Algèria, Nigèria o Guinea Equatorial. La UE importa cada any de Rússia 155.000 milions de metres cúbics de gas (155 bcm en argot tècnic) i rebaixar la dependència russa a només una tercera part, com indica la Comissió Europea en la comunicació del 8 de març, és un repte molt complicat. El 2019 el projecte MidCat va quedar aparcat després que el regulador francès, la Comission de Régulation de l’Énergie, i l’espanyol, la Comisión Nacional de los Mercados y la Competencia, acordessin desestimar la seva construcció. Ara tot és diferent, i els polítics canvien el discurs. La ministra Teresa Ribera considera que el projecte de construcció duraria cinc anys i demana finançament europeu. Encara que sigui gana per avui, el Midcat pot suposar pa per demà. Recordem que Espanya disposa de molta capacitat regasificadora (60 bcm) amb sis plantes, una d’elles a Barcelona, que si operessin a ple rendiment, no com ara, podrien cobrir bona part del subministrament rus. Dissortadament, la baixíssima interconnexió gasista de la península ibèrica amb el continent europeu amb prou feines permeten distribuir el 12% de tot el gas natural liquat (GNL) que pot regasificar Espanya. Si aquest país deixés de ser una illa energètica, amb molt escassa interconnexió amb Europa, es podria convertir en el principal distribuïdor de gas europeu.

L’objectiu comunitari de reduir a curt termini les importacions russes de gas de 155 bcm a només 55 bcm implica que s’han d’obtenir 100 bcm per vies alternatives. Segons un estudi de l’Agència d’Energia Internacional, es podrien obtenir fins a 10 bcm per altres gasoductes que no surten de Rússia, 6 bcm de noves instal·lacions eòliques i solars, 13 bcm de l’explotació a ple rendiment de les nuclears existents, 2 bcm substituint calderes de gas per bombes de calor, 2 bcm per la millora de l’eficiència energètica d’edificis i indústria, 10 bcm més baixant 1ºC el termostat de la calefacció, i fins a 28 bcm si es substitueix el gas per carbó, fet que naturalment dispararia la contaminació. L’enorme marge restant, a l’entorn de 30 bcm, hauria de ser GNL provinent majoritàriament dels EUA per vaixell, regasificat a les plantes de tractament i distribuït per gasoductes que encara no existeixen a dia d’avui. I l’objectiu de la UE a més llarg termini, el 2030, és encara més ambiciós: zero importacions de gas rus. Són canvis importants, però necessaris per deixar de finançar la maquinària de guerra russa. Veurem com ho gestiona la UE. Tornarà el vell continent a ser l’ostatge d’un tirà disposat a matar milers de persones? O farà el que sigui necessari per mantenir la civilització occidental, la prosperitat econòmica i el compromís amb l’estat de dret que han sustentat gairebé vuit dècades de pau i relatiu creixement?

Abans de la guerra, la UE ja importava gairebé tant gas liquat com gas canalitzat. Si es vol acabar amb la dependència del gas rus, han d’augmentar molt considerablement les importacions de GNL. Serà costós, però és tècnicament possible, especialment si entra en funcionament el MidCat. Karl Marx deia que «la història es repeteix dues vegades: la primera com una gran tragèdia i la segona com una miserable farsa». El temps ho dirà.

Capitalisme d’amiguets

Fa vuitanta anys, el 1942, en plena Segona Guerra Mundial, l’economista austríac Joseph Schumpeter va publicar un dels seus llibres més famosos, “Capitalism, Socialism, and Democracy”. Va intentar respondre a si el capitalisme pot sobreviure i la seva conclusió va ser que no. Que malgrat l’èxit del capitalisme i l’augment assolit en el nivell de vida, el socialisme seria el seu successor. I no estava del tot equivocat. Aclarim el concepte perquè ni l’hàbit fa el monjo ni el nom la realitat. El capitalisme primigeni d’Adam Smith i el jesuïta Juan de Mariana és finiquitat a la Primera Guerra Mundial. El pes de l’Estat abans del 1914, de mitjana, és inferior al 10% del PIB. A partir d’aquest moment, però, s’abandona l’Estat-mínim liberal per abraçar un Estat-providència que creix constantment, fins arribar a superar el 50% del PIB (60% a França). John Maynard Keynes ens ha convertit a la nova economia de la despesa pública. Podem continuar parlant de neocapitalisme o intervencionisme o el que vulguem dir-li, si això ajuda psicològicament a canalitzar les frustracions i injustícies socials, però el sistema actual es tracta d’un capitalisme clientelar o d’amiguets. L’adjectiu qualificatiu hi té molt a dir.

L’Estat modern absorbeix molts recursos, imposa càrregues, regula en excés, canvia les regles del joc quan li convé, distorsiona els mercats i frena el creixement. Per primera vegada des de la II Guerra Mundial, aquesta nova fornada de joves que es formen a les aules viurà pitjor que els seus pares. Vivim moments de crisi econòmica, és cert, però també de valors. A Espanya, quan algú té èxit se l’enveja. Quan el que triomfa és un empresari, aleshores l’escarni és despietat i se’l persegueix implacablement. Els creadors d’ocupació, els emprenedors que aconsegueixen un cert èxit amb els seus projectes, són examinats al mil·límetre i censurats sense pietat. En canvi, s’espera que la intervenció estatal i l’acció pública tot ho millori i perfeccioni. Schumpeter defineix l’emprenedor com la figura central del procés dinàmic de mercat que introdueix innovacions que canvien radicalment l’activitat econòmica. L’empresari introdueix al mercat productes nous o significativament millors, explora contínuament nous processos de producció amb un ús més eficient dels recursos, i obra nous mercats abans no disponibles.

Schumpeter assenyala l’increment mai vist abans en la producció de béns i serveis, des de la Revolució Industrial, que trenca la maledicció malthusiana i eleva el nivell de vida d’una població creixent, especialment classes mitjanes i baixes, a nivells que ni prínceps ni senyors feudals havien conegut. El que eren luxes minoritaris, ara són béns bàsics àmpliament disponibles. On hi havia privilegis i favoritismes, ara abunda el mèrit i l’esforç. On dominava el col·lectivisme tribal i la servitud, ara es defensa el dret a la llibertat individual i la propietat privada. En temps del capitalisme del segle XIX, la intervenció estatal era mínima i, per tant, el nivell de despesa pública, impostos i intervenció pública també. El moviment de mercaderies i capitals no tenia fronteres, com la migració, el patró or garantia el valor de la moneda i la llei desaprovava la força en la resolució dels conflictes afavorint la solució pacífica. No cal dir que la situació ha canviat radicalment. La intervenció pública s’ha disparat, com també la despesa i el deute, els impostos i la regulació. La moneda fiduciària no té cap valor per ella mateixa, Rússia ataca Ucraïna i Putin desprecia el secretari general de l’ONU a qui bombardeja en la seva visita a Kíiv després de passar pel Kremlin.

Schumpeter assenyala també que el capitalisme permet mantenir una nova classe d’intel·lectuals, desconnectada per primera vegada de la cadena productiva, però que es mostra molt hostil amb el sistema. La seva frustració genera un ressentiment que deriva en crítica social. I, és clar, el sistema de mercat es sosté sobre institucions com la propietat privada i el lliure intercanvi, però també en una cultura i valors determinats. A finals del segle XVIII, les idees liberals permetien l’emergència d’una nova classe social, la burgesia, que prosperava gràcies a uns valors completament diferents als ostentats per la noblesa i reialesa. Amb l’adveniment de l’Estat-providència i el creixement descontrolat de l’activitat pública, són els valors polítics i burocràtics els que adquireixen preeminència. La creixent politització i burocratització de les decisions econòmiques comporta importants costos i riscos de corrupció. El concepte funcionarial d’innovació, plasmat a la llei de start-ups, exclou èxits empresarials com Supermercats Bonpreu, La Fageda o Zara. El model d’innovació que subvenciona el Ministeri d’Indústria està molt lluny dels productes d’alimentació, iogurts o bates de boatiné. Els criteris administratius d’innovació exclouen també empreses com Cabify o Wallapop.

És raonable que les empreses sostinguin l’Estat amb els impostos legals i compleixin les normatives que promulguen les institucions democràtiques. Però no ho és que els òrgans administratius discriminin entre empreses, assignin subvencions i decideixin a priori els guanyadors, perquè quan afavoreixen unes empreses ho fan a costa de les altres i hi ha un risc evident que escullin no les que més s’ho mereixen, sinó les que millor serveixen al poder decisor. Necessitem augmentar la competència i disminuir el pes de les decisions polítiques. Ens calen més empresaris en un entorn on valors com l’esforç i el mèrit dominin a l’amiguisme i l’enxufisme.