Com a Holanda o l’Iran?

Un equipo médico realiza un trasplante en el Hospital Clínic de Barcelona.

Aquesta setmana, Holanda ha donat la llum verda a una polèmica llei que converteix automàticament tots els ciutadans de més de 18 anys en donants d’òrgans. Tots els ciutadans dels Països Baixos, a partir de l’1 de juliol del 2020, data que entrarà en vigor la nova llei, es convertiran en donants de les seves despulles mortals, per defecte, a les autoritats del país. Només se’n salvaran els que, en vida, hagin manifestat explícitament que no ho volen. Tots els altres, tots els ciutadans que no mostrin de manera fefaent aquest rebuig, quedaran registrats en el sistema amb l’etiqueta de “no s’hi oposa”. Els qui la mort sorprèn de manera inesperada, els enfeinats que no disposen de massa temps per perdre amb tràmits burocràtics o, senzillament, els que allarguen massa la declaració d’últimes voluntats, passaran al dipòsit de cadàvers amb la possibilitat que se’ls extirpi el cor, els ulls, els pulmons o qualsevol altre òrgan. La nova llei de donants ha sigut aprovada al Senat holandès amb 38 vots a favor i 36 en contra, després d’haver estat debatuda al Congrés amb l’ajustat resultat de 75 vots a favor i 74 en contra. El motiu de fons, i que es pretén millorar, és que unes 130 persones moren cada any a Holanda mentre estan en llista d’espera per a un fetge o un ronyó, i les campanyes per persuadir els ciutadans a inscriure’s voluntàriament com a donants no han donat grans resultats. La mesura, i amb tota la raó, ha provocat una gran polèmica al país de la dinastia Orange. Apart dels greuges morals que comporta, els costos i problemes d’aquesta llei no asseguren que tingui més bons resultats que el sistema actual, que exigeix registrar-se en vida per ser donant després de morir. ¿Pot el Govern, per defecte, decidir sobre el cos d’un ciutadà difunt? ¿Pot el polític confiscar, per defecte, la propietat privada dels contribuents? No i no. Amb el pretext de resoldre un problema, com és la manca de donants, aquesta llei obre la porta a un munt d’arbitrarietats i a un intervencionisme estatal no justificable. També hi ha manca d’aspirants a soldats professionals i això no justifica que, en absència de manifestació expressa, l’Estat pugui segrestar els joves per nodrir un exèrcit professional. També hi ha poca gent que decideixi voluntàriament donar el seu patrimoni a Hisenda i això no justifica, sense comunicació prèvia del contribuent, la confiscació de totes les propietats dels ciutadans. L’administració no hauria d’assetjar el lliure albir de l’individu ni condicionar les seves decisions. El cos dels holandesos no és propietat de l’Estat, sinó de cadascun d’ells. Aquesta llei no solament és una intromissió inacceptable en les llibertats dels ciutadans, sinó que també es pot mostrar inefectiva per resoldre el problema de la manca de donants.

El mercat d’òrgans humans està prohibit pels governs de tot el món, amb la notable excepció de l’Iran. Cobrar per la venda d’un ronyó, ni que sigui en hospitals públics i sota la supervisió estricta de facultatius mèdics amb les màximes garanties sanitàries, no està permès. No és possible. Es considera repugnant, molt políticament incorrecte i un acte del tot reprovable. Si vendre un ronyó per salvar una vida és inacceptable, ens hauríem de preguntar per què sí que ho és cobrar per ser soldat, per exemple, professió estadísticament més perillosa que la donació d’un òrgan. Els milers de persones amb falla renal crònica han de sotmetre’s a teràpia de diàlisi, una mitjana de tres vegades per setmana, amb el patiment i elevats costos que suposa, fins que es realitzi (o no) el trasplantament d’un ronyó. Segons dades de la Societat de Nefrologia, més de 50.000 persones pateixen aquesta malaltia a Espanya, i cada any es diagnostiquen més de 5.000 nous casos. El trasplantament del ronyó només pot procedir d’un familiar molt proper (sense contraprestació econòmica) o d’un donant voluntari que hagi mort (amb possibilitat de compatibilitat reduïda). L’excés de demanda d’òrgans i la manca d’oferta genera una situació d’escassetat crònica que significarà la mort cada any de molts pacients en llista d’espera. Com succeeix sempre que el govern prohibeix una activitat de compravenda, sorgeixen els mercats negres. Amb dades de l’OMS, l’extirpació d’un ronyó, en condicions precàries i mai declarades, es paga a uns 5.000 dòlars. I l’intermediari ho ven per 150.000 dòlars, aproximadament trenta vegades més. Aquesta activitat no legal dóna lloc al sorgiment d’organitzaciones delictives, que no dubtaran fins i tot en segrestar, drogar i matar joves sans amb el propòsit de comercialitzar els seus òrgans vitals. L’alternativa a aquest problema no és la llei aprovada a Holanda, sinó la regulació legal del mercat de ronyons. Només cal veure quins són els resultats aconseguits a l’Iran, d’encà la liberalització. Malgrat les deficiències regulatòries al país xiïta, les llistes d’espera s’han eliminat, amb el que això significa de vides salvades, i els trasplantaments il·legals, associats a l’actuació de màfies i amb la mort segura del donant segrestat, s’han eradicat. Per tant, sí hi ha una solució a la manca d’òrgans vitals i a les llistes d’espera: són els mercats. Ja sabem que la mort física és l’única certesa d’aquesta vida (l’altra és el pagament d’impostos). Doncs bé, ¿permetrem que l’Estat s’apoderi dels cossos dels difunts, amb el pretext que falten donants d’òrgans?

Anuncis

“It’s the interest rate, stupid”

Nueva jornada negra en Wall Street: El Dow Jones cae un 4,14 % al cierre de la sesión

Des dels mínims del 2009, els preus de les accions mundials han anat augmentant sense excessives estridències, fins els primers dies d’aquest mes de febrer, quan la mitjana industrial del Dow Jones ha caigut més de 2.200 punts (-8.5%) i el S&P 500 també ho ha fet més del 8% des dels màxims de finals de gener. Sense disposar de cap oracle ni pretenent emular les prediccions d’una pitonissa, en un recent article ja vàrem comentar, amb preocupació, la possibilitat d’estar a les portes d’un nou crac borsari (El proper crac, Regió7 del passat diumenge 28 de gener). Aquesta onada de pànic global té una explicació relativament senzilla, que té a veure amb la política monetària ultraexpansiva realitzada pels principals bancs centrals del planeta. Mai s’havia fet res semblant enlloc. Amb l’anomenat quantitative easing els bancs centrals han comprat enormes quantitats de deute públic dels Estats i bons corporatius de grans empreses connectades políticament amb el regulador. La idea era senzilla. Es tractava que els bancs comercials tornessin a concedir crèdit per posar en marxa de nou un altre cicle, formant noves bombolles especulatives. Si els bancs no prestaven, perquè tenien els seus propis balanços farcits d’actius tòxics, el banc central els ho comprava creant del no-res un munt de milions.

Rescatats els bancs en fallida i alliberades les altres entitats financeres d’hipoteques incobrables, se suposava que es reactivarien els préstecs a particulars i empreses. Però els nivells d’endeutament assolits eren ja massa elevats i el que tocava era amortitzar deute, més que no pas continuar amb l’espiral creditícia. Els bancs optaren també per fer un negoci més fàcil, còmode i menys arriscat, consistent en la compra de deute públic. Un negoci rodó: aconsegueix finançament il·limitat del banc emissor al 0% i s’inverteix en deute sobirà que rendeix un 2% o 3%. Un guany segur sense necessitat de fer res. El propi banc central també va decidir comprar deute públic de l’Estat. Així forçava amb les seves pròpies compres que anés baixant cada vegada més la rendibilitat dels bons estatals, fins que arribés a un nivell en què l’endeutament dels governs sortís de franc. L’interès del 0% és quelcom que no s’ha experimentat mai fins ara. Concretament, la FED ha creat dòlars nous per un valor equivalent a quatre vegades el PIB d’Espanya.

¿I això té a veure amb els moviments de les borses dels darrers dies? Sí, hi té molt a veure. Tipus d’interès artificialment baixos distorsionen les decisions de consum i inversió de famílies i empreses, formant bombolles insostenibles que acabaran punxant. La gran disponibilitat de diner barat i l’accés al crèdit fàcil provoca errors massius i sostinguts en sectors de negocis allunyats del consum final, com l’immobiliari, que, tard o d’hora, es convertirà en una recessió econòmica. Un tipus d’interès molt baix desincentiva l’estalvi, però permet iniciar projectes d’inversió amb taxes de rendiment ínfimes o també finançar empreses zombies hiperendeutades que es mantenen artificialment en vida. Així s’entèn com les borses no han deixat de créixer i créixer enmig de la recessió. No té cap sentit que la paràlisi de l’economia real estigui acompanyada d’increments sostinguts de les cotitzacions borsàries. Però just això és el que ha passat durant aquests darrers anys. L’explicació del misteri és senzilla. Part dels milions i milions de dòlars i euros creats del no-res pels bancs centrals han acabat a la borsa, inflant les cotitzacions de Wall Street i d’arreu del món. Unes cotitzacions que poc tenen a veure amb la realitat comptable i la situació econòmica real que viuen les empreses. Uns mercats financers que, altra vegada, dopats pels estímuls monetaris alerten dels desequilibris i amenacen la fràgil recuperació econòmica.

Ludwig von Mises, degà de l’Escola Austríaca, ha explicat magistralment com l’acció dels bancs centrals origina una economia maníaco-depressiva i com les autoritats polítiques, lluny de suavitzar els cicles, contribueixen a desestabilitzar l’economia. Sense interferències del banc central, la taxa d’interès realitza un acte d’equilibri essencial entre prestataris i prestamistes, entre deutors i creditors, entre els que s’endeuten i els que estalvien. Quan algú es planteja expandir l’empresa o iniciar un negoci, només ho farà si espera guanyar prou diners per pagar el préstec, més interessos i, amb sort, assolir un benefici. El tipus d’interès, per tant, no només equilibra el mercat, sinó que també serveix com a estàndard per a què els empresaris avaluïn quins projectes empresarials val la pena emprendre i quins no. La creació de diners del no-res, l’expansió del crèdit i l’abaratiment artificial del tipus d’interès fa que les empreses s’equivoquin massivament al tenir la impressió que hi ha més recursos estalviats que els realment existents. Alhora, els consumidors utilitzen el crèdit barat per hipotecar-se amb una nova vivenda, canviar el cotxe o fer un viatge al Carib. S’inicia l’etapa de falsa expansió acompanyada de pujades a les borses, tot basat en els estímuls monetaris, que actuen talment com una droga. Però la ressaca acabarà arribant. Aleshores hi haurà els plors i el cruixit de dents.

P.S.: Que els reguladors borsaris, com els presidents de les borses i altres destacats polítics, ens vulguin fer creure que es tracta tot plegat d’ordres de venda massives aleatòriament llançades per ordinadors interconnectats és senzillament ofensiu.

El mal negoci de l’AVE

20180122-636522207734043402_20180122123008-k5vD-U44215044560PVC-992x558@LaVanguardia-Web.jpg (992×558)

Mentre que els dèficits d’inversió pública a Catalunya es perpetuen, l’Estat continua avançant en la recentralització a través d’una infraestructura estrella com l’AVE. Concretament, el nou tram que s’acaba d’inaugurar, sempre en sentit radial, és entre Madrid i Castellón. La construcció d’aquesta obra faraònica sempre passa pel centre. Un enllaç qualificat d’excepcional pel ministre de Foment Íñigo de la Serna. De fet, el càntabre no dubta a considerar-lo un èxit rotund. La qüestió és, però, per a qui? Des del punt de vista polític, Espanya és la segona potència mundial en trens d’alta velocitat. La xarxa construïda fins ara és de 3.240 kilòmetres. Més que França (2.036 km), Japó (2.664 km) o Alemanya (1,013 km), molts més que els EUA (362 km en funcionament) i només superats per la Xina (11.132 km). L’inconvenient, no menor, és que l’AVE és una pèssima inversió, tant financera com social. Poques línies mundials són rendibles i cap de nacional ho és. Només cal considerar que la línia París-Lió, per exemple, de 400 quilòmetres, i tota la xarxa actual d’Espanya varen tenir exactament el mateix nombre de passatgers l’any passat. Mentre que Espanya té una mitjana només lleugerament superior a 10.000 passatgers anuals per quilòmetre, la línia París-Lió supera els 60.000 (6 vegades més) i la de Tòquio-Osaka arriba a 300.000 (30 vegades més). Aquest tipus d’infraestructures tenen sentit econòmic quan vertebren territoris dinàmics i densament poblats en superfícies no massa grans. No és el cas d’Espanya, amb endarreriments crònics, que compta amb una població escassa i una orografia complicada. El que és una medalla pels polítics és una càrrega pels contribuents. Concretament, el cost del projecte ferroviari d’alta velocitat supera els 50.000 milions d’euros i això equival a un pagament de 2.700 euros per família.

L’informe que analitza la manca de rendibilitat econòmica de l’AVE ha estat realitzat per Ofelia Betancor, de la Universitat de Las Palmas de Gran Canaria, i Gerard Llobet. La línia més freqüentada i menys ruïnosa de totes, entre Madrid i Barcelona, amb prou feines aconseguirà recuperar a llarg termini el 45% del capital invertit; les línies Madrid-Andalusia, poc més de l’11%; Madrid-Llevant, menys del 10%; i les connexions de Madrid amb el Nord d’Espanya, ni tan sols arribaran a cobrir els seus costos variables de funcionament, de manera que no es preveu que es recuperi res de la inversió inicial. És a dir, que no només tots els euros invertits ho són a fons perdut (no es recuperaran mai), sinó que, a més, s’han de subvencionar les despeses d’explotació ordinàries.

En termes socials, la rendibilitat també és negativa. Això vol dir que contribueix a agreujar les desigualtats socials.Les classes mitjanes paguen el cost amb impostos, però més del 75% dels usuaris de l’AVE són persones amb renda elevada. L’efecte sobre les classes baixes, que utilitzen les línies convencionals, deixades de la mà de l’Estat, és regressiu. Els ciutadans que no utilitzen l’AVE subvencionen obligatòriament els que sí l’utilitzen. Naturalment, entre els beneficiats per l’alta velocitat també hi comptem directament les empreses proveïdores i constructores, totes ben connectades políticament, que obtenen ingressos extraordinaris gràcies al pressupost públic. Aquests ingressos, si s’haguessin d’obtenir en condicions de competència i en absència de privilegis, serien molt inferiors. Els trens de rodalies, per la seva banda, no reben el manteniment necessari i el servei es degrada. Només cal pensar en la línia Barcelona-Manresa-Lleida, que continua al mateix pas que quan es va inaugurar, fa més de 150 anys! També les línies ferroviàries de mercaderies se’n ressenten. El Corredor Mediterrani, una infraestructura que sí té una anàlisi cost-benefici positiva i que reactivaria econòmicament tot l’arc mediterrani, és abandonat i negligit sistemàticament pel govern central.

Si l’AVE no promou ni el creixement econòmic, ni el desenvolupament territorial, ni l’equitat social entre ciutadans, alhora que l’impacte sobre la indústria i el turisme de les ciutats per on passa és irrellevant, a qui beneficia? Com destaquen els dos investigadors mencionats, l’AVE és un projecte de l’administració pública i els rèdits que ofereix són polítics. Els ministeris no detallaran cap anàlisi cost-benefici, però sí continuaran promocionant aquesta obra amb l’argument fal·laç de l’equilibri territorial i la reactivació de la demanda. I mentre els contribuents expoliats no en siguin conscients, amb els seus vots contribuiran a la perpetuació d’unes inversions nefastes.

El proper crac

IMG_2615.png (903×697)

Segons les previsions de Mario Draghi, president del Banc Central Europeu (BCE), les compres acumulades de deute públic per part del banc emissor superaran els 2,5 bilions d’euros aquest 2018. El BCE s’ha convertit en el hedge fund més important del món en renda fixa, amb uns actius directament gestionats per valor de 2,28 bilions d’euros. El 82,6% és deute sobirà o bons governamentals (deute públic dels Estats), el 10,5% són “covered bonds” (bons amb garantia del deute públic) i la resta són cèdules hipotecàries i bons corporatius. El tipus d’interès continuarà a nivells aberrantment baixos, propers al 0%, mentre la inflació no repunti. Economistes austríacs com Ludwig von Mises o Friedrich Hayek ens expliquen com aquesta política monetària tan expansiva és la causant dels cicles econòmics recurrents i, també, de la creixent inestabilitat política a Europa. Tipus d’interès artificialment baixos distorsionen les decisions de consum i inversió de famílies i empreses, formant bombolles insostenibles que acabaran punxant. La gran disponibilitat de diner barat i l’accés al crèdit fàcil provoca errors massius i sostinguts en sectors de negocis allunyats del consum final, com l’immobiliari, que, tard o d’hora, es convertirà en una recessió econòmica. Un tipus d’interès molt baix desincentiva l’estalvi, però alhora permet iniciar projectes d’inversió amb taxes de rendiment ínfimes finançats amb crèdit bancari.

Fixem-nos que la inflació, entesa com l’increment generalitzat dels preus dels béns de consum, és baixa en el nostre entorn, però que, en canvi, el preu de les accions i altres actius financers no para de créixer. Els índexs borsaris mundials estan en máxims històrics, com el Dax alemany i el Footsie britànic. Als EUA, els tres principals indicadors (Dow Jones, S&P 500 i Nasdaq) revaliden màxims contínuament. Quan el banc central decideixi incrementar el tipus d’interès, el boom es pot convertir en un crac borsari i algunes empreses glamuroses amb projectes d’inversió a mig fer, enganyats per la política monetària ultralaxa, tindran un abrupte final. L’expansió monetària també ajuda a entendre la paràlisi de la productivitat. Els projectes poc rendibles s’inicien en els booms econòmics gràcies al diner barat. Una legió d’empreses zombis es mantenen artificialment vives gràcies al finançament privilegiat de bancs comercials, que opten per continuar refinançant el seu passiu abans de donar per perduts els crèdits i empitjorar els balanços bancaris.

Aquesta política monetària tan ultraexpansiva també té part de responsabilitat en una redistribució de la renda desigual i injusta. Els primers en rebre el nou diner creat, especialment les entitats financeres i els endeutats governs de l’eurozona, en surten beneficiats. Tanmateix, no són poques les empreses que prosperen gràcies al BOE o a privilegis concedits pel regulador. Per contra, la gran majoria de la població en surt perjudicada. Mentre que jubilats i treballadors perden poder adquisitiu amb pensions i salaris estancats, les persones amb rendes més elevades provinents de guanys del capital, propietàries d’accions i altres actius financers, veuen augmentar la seva fortuna. Friedrich Hayek, a la seva obra “Dret, legislació i llibertat”, explica com la concessió de privilegis a una minoria posa en perill l’harmonia social. La frustració s’apodera de grups cada vegada més nombrosos, que donaran suport a partits polítics extremistes i propiciaran el seu ascens. A Alemanya, la reedició de la gran coalició entre Angela Merkel i Martin Schulz, els dos partits tradicionalment majoritaris, ha costat moltíssim per l’ascens de la ultradretana Alternativ für Deutschland. Del creixent descontentament popular i inestabilitat política es culpa a la globalització i l’onada de refugiats. Però l’ascens de la ultradreta també és un fet a Àustria, Txèquia o, fins i tot, la França de Marine Le Pen. I a la república txeca el nombre de refugiats és baix i el creixement econòmic raonablement alt. A bona part d’Europa, de fet, prosperen els partits més radicals i extremistes, independentment del nombre de refugiats acollits. I una part de responsabilitat rau en els bancs centrals i lexcessiva creació de moneda i crèdit.

L’estroncament de la productivitat i el fre dels augments salarials motiva que el vot vagi a líders polítics populistes, que prometen revertir les pèrdues amb programes socials generosos i polítiques públiques marcadament estatistes. I això significa que el cercle viciós es retroalimenta, perquè l’expansió dels governs, amb més normatives i més dèficits, contribueix a l’augament imparable del deute públic. I quan aquests títols de deute siguin adquirits pel sector financer s’utilitzaran per crear més diner i més crèdit. En definitiva, que en nom de l’estabilització de l’economia es contribueix a la formació de crisis financeres periòdiques i que amb l’esquer de la redistribució de rendes s’incrementen encara més les desigualtats existents. Vivim en el món de la postveritat, on les aparences són més importants que el contingut i on l’engany i la manipulació tenen una presència constant i ubiqua a les nostres vides. El procés de polarització política recorda inevitablement el dels anys trenta del segle passat, fet que hauria d’alarmar la població i fer despertar als líders polítics.

Pensions, la tempesta perfecta

1381844875.jpg (647×485)

Tothom és conscient que tenim un problema molt greu en el pagament de les pensions, tant presents com, encara més, futures. Tothom, excepte els polítics que ens governen, que no es cansen de repetir, per activa i per passiva, que el sistema no perilla i que el pagament de les pensions està assegurat. Els problemes estructurals de l’envelliment poblacional i la conseqüent reducció de la ràtio entre ocupats i pensionistes és irresoluble a curt i mitjà termini. El percentatge de persones que treballen a Espanya, en relació a les que estan en edat de treballar, és inferior a la mitjana europea. I el model productiu, massa centrat en el turisme low-cost i en serveis de baix valor afegit, suspèn permanentment en termes de productivitat. El salari mitjà, l’any 2017, ha estat de 22.793 euros, un 0,21% inferior al del 2016.

salarios

Font: EADA.

És a dir, que malgrat la pregonada recuperació de l’economia espanyola, amb increments del PIB anuals del 3%, els salaris estan estancats. Un senyal més de la poca intensitat tecnològica de la recuperació. Una població creixentment envellida que es fonamenta en una estructura econòmica de poc valor afegit, dins un sistema institucional disfuncional i marcadament corrupte, no és sostenible. Els polítics han aprovat pegats d’urgència sense reconèixer, com diem, la gravetat de la situació. Les pensions es calculaven, fa molt de temps, tenint en compte els últims dos anys de vida laboral. Després van ser vuit anys i després quinze. Rodríguez Zapatero va reformar les pensions públiques el 2011, elevant l’edat de jubilació fins els 67 anys, establint que la base reguladora es calculi a partir dels últims 25 anys de vida laboral i augmentant fins a 37 el nombre d’anys necessaris per cobrar el 100% de la pensió. La tendència és a ampliar el període de càlcul fins abarcar, com ha suggerit la ministra de Treball i Seguretat Social Fátima Báñez, tota la vida laboral. També la popular Celia Villalobos ha recomenat, com si això fos possible amb rendes baixes, la subscripció de plans de pensions privats. Rajoy, en el seu torn, va tornar a reformar les pensions el 2013, establint el factor de sostenibilitat intergeneracional i la no indexació amb l’IPC. Des de l’any 2014, les pensions incrementen el 0,25% anual, inferior a l’increment del cost de la vida, i perden, per tant, poder adquisitiu. La secretària confederal de polítiques socials, ocupació i Seguretat Social de la UGT, Mari Carmen Barrera, ha qualificat l’augment de les pensions de «pujada de m…» i la central sindical ha iniciat una campanya de denúncia que es prolongarà durant tot l’any i que es visualitzarà amb un llaç marró. L’envelliment de la població, l’atur permanentment superior a la mitjana europea i la precarietat laboral de molts treballadors han donat un cop de mort al sistema actual, que requereix a crits canvis importants.

Retinguem algunes dades. El nombre de pensions pagades a Espanya és actualment de 9,6 milions, per un total de 8,7 milions de pensionistes (aproximadament un milió d’ells cobren dues pensions simultàniament, com jubilació i viduïtat). Això suposa una despesa superior als 110.000 milions d’euros anuals (11% del PIB). D’acord a la Comissió Europea i la Fundació d’Estudis d’Economia Aplicada (FEDEA), mantenint les actuals taxes d’ocupació i sense retallar les pensions, aquesta despesa es dispararà el 2060 fins el 18,5% del PIB. Això suposa un increment en la despesa anual superior a 83.000 milions d’euros. Actualment, la Seguretat Social ja presenta un dèficit anual de 15.000 milions d’euros, finançat amb el recurs al Fons de Reserva de les pensions, que està en camí de l’exhauriment, i amb deute públic, la més perillosa de totes les bombolles. Aquest desequilibri gegantesc, si no augmenta la productivitat del treball ni es redueix l’atur actual, pot superar perfectament els 100.000 milions d’euros (!). I per acabar de configurar la tempesa perfecta, cal recordar l’article 135 de la Constitució, reformat en temps rècord l’estiu del 2011 per iniciativa del socialista Rodríguez Zapatero amb el vist i plau del popular Mariano Rajoy (316 diputats d’un total de 350 van donar suport a la reforma constitucional). La nova redacció de l’article dóna prioritat absoluta al pagament dels interessos del deute públic. Abans que la sanitat i l’educació, amb el manteniment d’hospitals i escoles, i abans que les pensions i els serveis socials, pagant jubilacions i atenent casos d’exclusió social, cal pagar els creditors de l’Estat espanyol. Per imperatiu legal, ja que així ho mana la Constitució.

El pagament actual d’interessos, malgrat un deute públic descontrolat del 100% del PIB, és força baix. I ho és per les anòmales polítiques monetàries expansives del Banc Central Europeu. Amb un tipus d’interès nul no es paguen interessos, encara que el deute no pari de créixer. Però aquesta aberració econòmica va arribant al seu final. Els EUA, que porten la batuta en el concert econòmic internacional, ja han iniciat la pujada del tipus d’interès. De moment estan en el +1,5% i l’expectativa és a continuar l’ascens fins a recuperar nivells més normalitzats. Els programes de compra il·limitada de deute públic a cost zero van arribant a la seva fi. I per cada punt percentual d’interès, l’Estat espanyol té l’obligació constitucional de pagar el servei del deute, per un import aproximat de 10.000 milions d’euros. Per tant, un interès del 5% significaria una factura de 50.000 milions, prioritària en el pagament a tota altra despesa, incloses les pensions. Llavors hi hauran els plors i el retrunyir de dents.

El progrés humà i la negativitat cognitiva

La humanitat ha progressat vertiginosament en els darrers dos segles i mig. Malgrat els horrors del segle XX i de les dues guerres mundials, malgrat el tràgic experiment comunista d’una economia de planificació centralitzada a la Unió Soviètica, malgrat la barbàrie de la Guerra Civil espanyola i malgrat tots els malgrats, avui podem assegurar que una persona de classe mitjana del nostre entorn viu més i millor que un príncep de l’Edat Mitjana o un emperador de l’antiga Roma. No és cap casualitat ni es deu a cap caprici aleatori de la història. La inflexió en l’evolució de la humanitat la trobem a finals del segle XVIII, a la Gran Bretanya, amb l’anomenada primera revolució industrial. Abans del 1760, la pobresa, la fam, les malalties i la mort eren les companyes inseparables de l’ésser humà des del seu naixement. Només cal comprovar el canvi en alguns indicadors bàsics. L’esperança de vida, abans de la revolució industrial, era de només 30 anys. Ara, a casa nostra, és de 81 anys pels homes i 86 anys per les dones (queda molt clar quin és el sexe dèbil i quin el fort). La mortalitat infantil, abans, superava el 25%. Ara, només 1 de cada 200 nadons moren abans dels 5 anys. Gràcies al creixement exponencial de la producció, bona part de la humanitat es pot alimentar i accedir a béns de consum que abans eren inimaginables. Gràcies als avenços en l’alimentació, la medicina i la higiene, s’han eradicat epidèmies i algunes malalties que abans eren mortals. L’estatura mitjana també ha incrementat amb el temps i genis com Shakespeare o Miguel de Cervantes estarien per sota de la mitjana actual… físicament parlant! La renda per càpita mundial, només en els darrers 50 anys, ha passat de 6.000 dòlars a 16.000 dòlars, ajustada en termes d’inflació i capacitat adquisitiva. Això significa un increment total del 167% o, en termes anuals, del 3,3%. També el període d’escolarització s’ha allargat, passant d’una mitjana de 3,9 anys a 8,4. El professor Donald Boudreaux, de la Universitat George Mason, parla de la prosperitat de la humanitat en forma de pal de hoquei, per la forma de la representació gràfica d’aquest fenomen, similar a un stick d’aquest esport.

Curiosament, els mitjans de comunicació més massius ajuden a difondre la sensació que el món no està millorant, sinó empitjorant. Dels resultats d’estudis realitzats, només el 10% dels suecs, el 6% dels nord-americans, el 4% dels alemanys o el 3% dels francesos subscriuen que es vagi a millor. La resta, molt majoritària, pensa que la humanitat empitjora, que la fam i les epidèmies s’extenen per tot el món, que el terreny es desertitza i l’aigua escasseja, que el petroli i els minerals s’exhaureixen, que la capa d’ozó s’aprima i la vida del planeta perilla, que la pluja s’acidifica, que els nostres fills viuran pitjor que nosaltres i les pensions futures es desplomaran (això sí és cert pel cas particular d’Espanya), o, fins i tot, que l’impacte d’un asteroide es perfila a l’horitzó al creuar-se amb l’òrbita terrestre. Cada època té el seu leitmotiv pessimista que, quan s’incompleix, és substituït per un de nou. A la dècada de 1960 era l’explosió de la població mundial i la fam generalitzada, als anys 70 va ser l’esgotament dels recursos naturals, que va mutar en els 80 a la pluja àcida, les epidèmies en els 90 i l’escalfament global del planeta més recentment. Com explicació d’aquest pessimisme recurrent es sol argumentar que la capacitat del cervell, limitada, filtra la informació més important. I sent nosaltres els descendents d’espècies que van sobreviure als múltiples perills de l’entorn, ens fixem més en les amenaces externes que en les oportunitats o millores contrastades. Qualsevol amenaça a la supervivència és prioritària i copsa a l’instant tota la nostra atenció. Si passejant pel camp un fantàstic dia de primavera trobem una serp verinosa davant nostre, què serà més important? Admirar el paisatge o fugir corrent davant els moviments amenaçadors del rèptil?

El nostre biaix per la negativitat és permanent i, fins i tot, fisiològic. Davant la prioritat de la supervivència, la informació que rebem de l’exterior és filtrada per l’amígdala cerebral, situada a la part interna del lòbul temporal medial, i responsable de les emocions primàries com la por, la ràbia, l’alegria o l’odi. Estem programats genèticament per detectar els perills potencials i per això prioritzem les males notícies. La vida diària d’un suís, pròspera i saludable, no és notícia. La vida d’algun africà que s’arrisca a creuar el Mediterrani sí que ho és. Els efectes psicològics d’esdeveniments negatius tenen una ponderació superior a la dels positius. El temor de possibles pèrdues supera la gratificació de guanys potencials. En aquesta vida, d’alguna manera, és com si el mal dominés sobre el bé. D’aquí la importància cabdal d’entendre i difondre quins són els mecanismes pels quals la humanitat, a partir de la revolució industrial, ha progressat enormement com mai ho havia fet en els segles i mil·lenis precedents. ¿De quina manera l’extensió generalitzada del lliure mercat, en un entorn institucional específic capaç de limitar els abusos del poder, ha elevat els nivells de benestar a cotes impensades? Aquesta és la clau. Els falsos profetes de l’apocalipsi ens amenacen amb catàstrofes imaginàries que no succeiran mai. Ni l’increment de la població mundial ens portarà a morir de gana ni els recursos naturals s’esgotaran. Just al contrari. El biaix de la negativitat cognitiva no ens ha de distreure del que és fonamental pel progrés de la humanitat.

El tractament de les malalties cròniques

UTILIZAR-2-760x390.jpg (760×390)

A principis del segle XX a Espanya, la mort prematura formava part de la normalitat quotidiana. Un segle després, gràcies al creixement econòmic (no necessàriament autòcton) i a les millores en nutrició, la longevitat ha incrementat vertiginosament. L’esperança de vida, abans inferior als 40 anys, s’ha més que duplicat i a l’actualitat, juntament amb països com el Japó i Itàlia, s’ostenta un dels índexs mundials més elevats. El sistema sanitari, naturalment, no és neutral i juga un paper determinant en la qualitat de vida de les persones. El sistema de salut a Espanya és universal en l’accés, descentralitzat en la gestió i finançat amb impostos. La forta descentralització del sistema sanitari centrifuga la part més important de la despesa a les comunitats autònomes. La inèrcia de la despesa sanitària és a créixer per sobre de l’increment nominal del PIB i a gastar per sobre de les quantitats pressupostades (no oblidem que la salut, en la classificació econòmica, és un bé superior). El fenomen de l’envelliment i les malalties cròniques associades permet albirar no només un increment de la despesa sociosanitària, sinó un desajust creixent entre les estructures sanitàries i les necessitats de la població. Espanya disposa de 325 metges en actiu per cada 100.000 habitants. Però aquesta ràtio mostra desajustos entre l’oferta assistencial i la demanda poblacional. Mentre que els serveis sanitaris s’han estructurat tradicionalment per respondre a patologies agudes (pensem, per exemple, en un infart de miocardi o un atac d’apendicitis), l’envelliment de la població demana el tractament de malalties cròniques com l’alzheimer i altres demències, on el rol dels serveis socials esdevé fonamental.

A Catalunya, més de 100.000 pacients pateixen malalties cròniques avançades que causen el 75% de les morts. Aquestes malalties causen patiments directes en pacients i cuidadors, generant unes necessitats que no sempre obtenen la resposta adequada per part de les institucions. D’aquí la importància estratègica d’iniciatives com la provinent de l’ajuntament de Vic i la Càtedra de Cures Pal·liatives de la Uvic-UCC, amb l’objectiu de millorar les actituds socials i culturals envers el malalt crònic avançat, tot promovent el suport social i la qualitat de vida a les persones que  ho pateixen. Aproximadament un terç dels processos clínics, d’acord al doctor Jordi Varela i Pedragosa, s’adapten a les necessitats dels malalts i presenten resultats acceptables (intervencions quirúrgiques programades, patologies agudes, atacs de feridura o de cor…). El problema radica en els dos terços restants que no encaixen amb les demandes poblacionals. Són els milers i milers de casos de cronicitat i fragilitat geriàtrica avançada, però també totes les malalties degeneratives que comencen a limitar l’autonomia del malalt. El sistema sanitari ha d’adaptar-se a l’envelliment de la població i la cronicitat de les malalties amb tot el que comporta de pluripatologia, plurimedicació, fragilitat i dependència. Amb més d’un milió de demències senils previstes pel 2025 a Espanya, les retallades no s’haurien de convertir en la prioritat de la política econòmica. La prioritat ha de ser assegurar la millor salut per a la població. Amb més salut ens allunyem dels consultoris (menys despesa sanitària) i incrementem la productivitat (més ingressos). En qualsevol cas, sí caldrà transformar el model sociosanitari i passar d’un model assistencial basat en estructures fragmentades i hiperespecialitzades a un model integrat i continu basat en l’atenció integral al pacient. Un pacient i uns cuidadors que tenen necessitats físiques evidents, però també de suport psicològic, social i espiritual. No és sostenible, per exemple, que el servei mèdic d’urgències, un dels més cars del sistema, s’utilitzi per tractar un mal de cap. No tenim infinits recursos. En un sistema públic i universal, qualsevol increment d’oferta sanitària, a preu zero, genera automàticament una demanda infinita. Cal ajustar l’oferta a la demanda.

El creixent volum d’ancians i malalts crònics ha posat contra les cordes uns sistemes ideats per curar malalties agudes i no per a la dependència, el que els fa especialment ineficients i costosos. Es va dissenyar fa unes dècades, quan la majoria de problemes de salut de la població eren malalties agudes, de curta durada. Avui, però, la despesa de pacients amb almenys una condició crònica (diabetis, malalties cardiovasculars, càncer, alzheimer, obstruccions pulmonars cròniques…) arriba al 80% del total. És necessari transformar el model sociosanitari, tot convertint l’amenaça de l’envelliment poblacional i la cronicitat en una oportunitat d’innovació radical, i passar d’un model assistencial basat en estructures fragmentades (atenció primària, hospital d’aguts, centre sociosanitari, residències, programa d’atenció domiciliària…) a un model integrat i continu basat en l’atenció integral al pacient. Cal passar d’un sistema reactiu a un de proactiu que apodera el pacient amb el coneixement i gestió de la seva malaltia. Canviar el lideratge vertical per un de més descentralitzat i horitzontal. I canviar, també, un finançament vinculat al nombre de proves diagnòstiques i activitat clínica per un finançament basat en resultats i evidències de millora en la salut.