Com afrontar la segona onada

Habrá una segunda oleada de la pandemia? l RTVE.es

La crisi que estem patint aquest any no té la mateixa naturalesa que la crisi produïda per l’esclat de la bombolla immobiliària l’any 2008, o la derivada de la punxada de les empreses puntcom del 2000, la ressaca dels Jocs Olímpics del 1993 o, fins i tot, la gran depressió que va seguir al crac del 1929. La crisi actual és un problema d’oferta. El treballador infectat no pot treballar, l’empresa tanca, la producció cau i els ingressos també. Salvant les distàncies, una guerra, amb la gran destrucció de vides humanes i capital productiu que comporta, també és una crisi d’oferta. A la Segona Guerra Mundial, es calcula que la població mundial era de 2.340 milions de persones. Considerant que el número de víctimes militars i civils va ser de 50 milions, això suposa el 2% de tots els habitants del planeta. Molts països afectats directament pel conflicte necessitaren una dècada per recuperar-se econòmicament de la destrucció física. Fins ara, el nombre d’infectats per covid a tot el món és de 41 milions i les víctimes 1,13 milions. Amb una població mundial de 7.800 milions, això significa que el 0,5% de la població s’ha contagiat i que el 0,01% ha mort. Els efectes de la crisi però, especialment a casa nostra, perduraran. El 2017 es va estimar que només el 9,2% de la població mundial vivia en extrema pobresa. A causa del coronavirus i el bloqueig econòmic del govern, el Banc Mundial preveu que més de 115 milions de persones addicionals tornaran a caure en situació de pobresa extrema.

Quan els contagis es disparen, les empreses es paralitzen i els treballadors deixen de treballar per, en el pitjor dels casos, ocupar llits de la UCI. Sense salut no es pot treballar. La producció es contrau i el PIB arriba a caure a Espanya el 18,5% durant el segon trimestre, fruit del confinament decretat pel govern de Pedro Sánchez i Pablo Iglesias. Naturalment, les conseqüències d’aquest xoc d’oferta afecten també la demanda. El consum decau, notablement en els sectors productius i de serveis on abunda el contacte social. Sectors com l’hostaleria, el turisme, l’oci o les companyies aèries veuen perdre el seu mercat natural en qüestió d’hores, la pèrdua d’ingressos es trasllada a la despesa i la reacció de l’administració pública no sempre aconsegueix els objectius pretesos. L’ús de polítiques fiscals i monetàries hiperexpansives, potser justificades quan esclata la pandèmia, suposa riscos afegits importants a curt i mig termini.

La hipertròfia d’Estats com el d’Espanya i, encara més, França, no són sinònims de cap garantia davant el xoc epidemiològic. Unes poques xifres poden ser significatives. El percentatge de despesa pública de França i Espanya en relació al PIB és de, respectivament, el 54% i el 42%. Molt lluny hi trobem països com Hong Kong, Taiwan i Singapur amb xifres relatives que no arriben ni a la meitat (19%, 17% i 14%, respectivament). Són dos models socials força oposats. Però gastar més no significa necessàriament gastar millor. Un megaestat ineficient no ens ofereix més protecció efectiva que un miniestat eficient. La xifra de contagis per milió d’habitants a França i Espanya és de 15.000 i 21.000 respectivament. En canvi, a Honk Kong, Taiwan i Singapur és de 700, només 22 i 9.900 infectats. I la xifra de morts per milió a França i Espanya s’enfila a 508 i 722, repetint Espanya xifres rècord. En canvi, és de només 14 morts a Hong Kong, 5 a Singapur i 0,3 a Taiwan. La diferència és abismal i justifica l’anàlisi de com aquests miniestats estan gestionant la pandèmia.

El risc que tenim és caure en una llarga depressió, amb creixements i inflació baixos (sense descartar augments futurs de preus), en un entorn agreujat per l’envelliment de la població i el descontrol del deute públic. Els polítics estan discutint aquests dies, en la negociació dels pressupostos generals, més pujades d’impostos per l’any vinent i noves regulacions. Els tipus d’interès negatius proporcionen oxigen a les finances públiques, però contribueixen a zombificar l’economia. Si un préstec de 100 euros es retorna amb només 95 euros al final de l’any, el millor és deixar els diners sota el matalàs, no assumir cap risc i guanyar 5 euros sense fer res. Qui s’embolicarà a invertir en projectes empresarials arriscats que poden acabar malament? Qui s’esforçarà a produir sabent que una part important del fruit del treball serà manllevat amb impostos? Aquesta situació cronifica l’atonia, la procrastinació patològica i l’endeutament massiu. Els nostres dirigents van paralitzar l’economia durant 3 mesos amb la promesa o el supòsit que la presència del virus quedaria reduïda a la mínima expressió. Però no ha estat així i les afeblides estructures sanitàries es preparen per afrontar una segona onada vírica. La imposició continuada any rere any de regulacions, controls i restriccions va perpetuar la Gran Depressió durant més d’una dècada. Quasi un segle més tard, res fa pensar que aquesta vegada serà diferent.

La despesa sanitària en temps del coronavirus

Los biosimilares, nueva generación de fármacos | Salud | EL MUNDO

El Fons Monetari Internacional (FMI) ha publicat aquesta setmana el seu darrer informe de previsions econòmiques (World Economic Outlook) on millora el creixement dels països desenvolupats amb l’excepció d’Espanya. En concret, l’FMI pronostica una caiguda del PIB del 12,8% a Espanya aquest 2020, caiguda que és més del doble que la prevista per al conjunt d’economies desenvolupades, que seria només del 5,8%. S’estima que en tres països de nord el decreixement serà inferior al 5% -Finlandia (-4%), Dinamarca (-4,5%) i Suècia (-4,7%) -, mentre que en tres països de sud serà igual o superior al 10%. Si Grècia patirà una caiguda rellevant del 9,5%, Portugal ho farà un 10%, Itàlia un 10,6% i Espanya el 12,8%. Clarament, per tant, Espanya tornarà a ser el país de l’OCDE més perjudicat per la crisi i el que obtindrà pitjors registres. I el diferencial negatiu pot continuar augmentant el 2021. L’FMI estima que els països frugals, inclosa Alemanya, recuperaran l’any vinent entre el 80% i el 90% del PIB perdut aquest any, mentre que els països del sud, de mitjana, tot just podran recuperar poc més de la meitat. Per tant, la caiguda és monumental i la recuperació serà lenta i costosa.

La disminució de la producció és equivalent a la reducció dels ingressos i, per tant, a la capacitat de despesa. El govern té arguments per traslladar aquests pèssims resultats, que no són independents de la gestió realitzada, a col·lectius com els pensionistes o funcionaris. El problema pot venir quan els sous del personal sanitari, tremendament tensionat pel xoc epidemiològic de la covid-19, és sensiblement inferior als estàndards europeus. Segons un informe sobre salaris mèdics que realitza Medscape, un metge a Espanya guanya de mitjana entre 51.000 euros anuals (atenció primària) i 54.000 euros (especialista). Quant guanyen a Europa? Doncs 95.000 euros a França, 125.000 a Alemanya o 129.000 al Regne Unit. En una altra lliga es troben els EUA, que és el país que més gasta en salut en relació al PIB, fonamentalment pels alts costos dels seus professionals i el pervers funcionament de convenis sanitaris publicoprivats.

Precisament, el personal sanitari d’atenció primària de l’Institut Català de la Salut havia plantejat aquesta setmana una vaga per reivindicar la millora de les condicions laborals i salarials del personal mèdic, que està patint una sobrecàrrega de treball asfixiant. El sindicat Metges de Catalunya, però, va decidir dimecres al vespre ajornar la vaga i les mobilitzacions fins que la situació de la pandèmia millori. És clar que el personal sanitari està mal pagat i les condicions laborals són precàries. Un altre factor a tenir en compte és el número existent de metges i infermeres. Espanya té més metges que la mitjana OCDE. Concretament, per 1.000 habitants, són 3,9 a Espanya i 3,5 als països de l’OCDE. A Catalunya la xifra augmenta a 4,8. En canvi, disposa de menys infermeres. 5,7 a Espanya (6 a Catalunya) i 8,8 a l’OCDE.

El desajust existent entre els recursos disponibles i les necessitats de despesa sanitària són evidents. La pandèmia del coronavirus ha posat de manifest les debilitats del sistema sanitari espanyol i la necessitat de millorar l’ús dels recursos. Per augmentar els recursos en un entorn tan depressiu com l’actual es pot gastar més recorrent a l’endeutament, una pràctica molt habitual a Espanya que situarà el deute públic en nivells superiors al 120% del PIB, o es pot gastar millor. Per aquest motiu resulta molt interessant un informe realitzat per l’Autoritat Independent de Responsabilitat Fiscal (AIReF) sobre una part de la despesa sanitària. Concretament, la destinada a les compres de medicaments hospitalaris. Els resultats de l’estudi són sorprenents i mostren que Espanya té un gran marge de millora en la despesa sanitària i en les compres eficients de medicaments. Des del 2000, la despesa en medicaments hospitalaris, i no s’inclouen les receptes, s’ha disparat en més de 5.000 milions d’euros.

El motiu del sobrecost són les patents dels fàrmacs adquirits i l’escàs ús dels genèrics o medicaments biosimilars. Les patents són drets de monopoli concedits per l’Estat a l’empresa farmacèutica inventora d’un nou producte o procés farmacològic susceptible de ser explotat comercialment durant 20 anys com a mínim. En canvi, els medicaments biosimilars són aquells que aporten un tractament similar al que ofereix el medicament patentat, però a un cost inferior. L’AIReF ha detectat que l’ús de biosimilars a Espanya és més baix que en la mitjana europea, de manera que hi ha un marge de millora important. La presidenta de l’AIReF Cristina Herrero també explica que més del 70% de les compres són opaques i fetes directament a laboratoris, amb tot el que suposa d’increment de costos, manca de transparència i de competència. I és que a vegades no es tracta de gastar més, sinó de gastar millor.

Economia vaticana

Carta encíclica "Fratelli tutti" del Papa Francisco sobre la fraternidad y  la amistad social

Aquesta setmana s’ha presentat a la basílica de Sant Francesc d’Assís la tercera encíclica del Papa Francesc, “Fratelli Tutti”, sobre la fraternitat i l’amistat humanes. Algunes interpretacions en clau política, especialment després del llarg pontificat de Joan Pau II i de la seva acerada denúncia contra el comunisme que va patir a la Polònia natal, volen trobar en l’actual bisbe de Roma una visió més peronista o populista de la societat i l’economia. Jorge Mario Bergoglio, el primer Papa jesuïta de la història, va néixer a Argentina fa 83 anys. Dintre de poc, l’any 2022 i en el marc del 500è aniversari de l’estada d’Ignasi de Loiola a la nostra ciutat, hi ha la possibilitat que visiti Manresa, la Cova i la Seu. És conegut per la seva humilitat, l’adhesió preferencial pels pobres, especialment els marginats per qualsevol motiu, i el seu compromís de diàleg amb persones de diferents orígens i credos. De fet, Francesc I ha demostrat amb fets la predicació d’una vida senzilla, com ho és la seva decisió de residir a la Casa de Santa Marta en lloc del Palau Apostòlic Vaticà utilitzat pels seus antecessors. En la seva encíclica més social, el Papa intenta trobar els camins per construir una societat més justa i fraternal. Sent la màxima autoritat cristiana i catòlica, el seu posicionament no hauria de ser ni de dretes ni d’esquerres, ni socialista ni antisocialista, sinó senzillament universal, que és precisament el significat etimològic de catòlic. De fet, Bergoglio denuncia que la política ja no és un projecte a llarg termini per al desenvolupament de tots i del bé comú, sinó només tàctiques immediates per destruir l’adversari. I en aquest joc mesquí de desqualificacions, el debat és manipulat cap a una confrontació permanent.

En l’àmbit econòmic, afirma que el mercat sol no ho resol tot, i això és cert. Què hi ha en aquest món que ho resolgui tot? El que no es pot fer, però, és demonitzar per principi el mercat i l’afany de lucre. Sense anar massa lluny, en aquests moments estem llegint l’encíclica papal comercialitzada pel grup de comunicació Loyola, dels jesuïtes, distribuïda als mercats internacionals amb fins lucratius. I tampoc es poden oblidar ni desconèixer les lleis naturals del mercat i com aquest assigna els recursos per produir, entre molts altres béns, aliments, llars i treball, que el prelat argentí reclama en el punt 127 del document. Dit en negatiu, quan el mercat no opera amb llibertat i és intervingut sistemàticament per les autoritats, el resultat són disfuncions socials molt importants. En el mercat de treball, com el cas espanyol no es cansa de recordar, això es tradueix en taxes d’atur permanentment elevades.

Com institució social d’intercanvi voluntari, el mercat pot generar processos win-win on tothom hi surt guanyant, contribuint al desitjat “intercanvi d’ofrenes a favor del bé comú” (punt 190). En canvi, el procés polític, com l’eminent jesuïta Juan de Mariana va assenyalar en el seu moment, es caracteritza per resultats del tipus win-lose, on els guanys d’uns provenen de les pèrdues d’altres sense que la societat hi guanyi en termes nets. Mariana va ser un home d’enginy humorístic (exclamava que “no hi ha res, per absurd que sembli, que no hagi estat defensat per algun teòleg”) i va atacar sense contemplacions els abusos del poder, erigint-se en un defensor del dret natural contrari a la intervenció abusiva del govern sobre el mercat i remarcant la impossibilitat d’organitzar la societat mitjançant mandats coactius per falta de la informació necessària. El testimoni de Juan de Mariana, profundament estudiat per Jesús Huerta de Soto i justament recuperat darrerament, forma part del patrimoni intel·lectual i espiritual de la Companyia. Complint-se la llibertat d’entrada al mercat amb preus no intervinguts, la inversió es dirigeix espontàniament a satisfer les necessitats de la demanda, sent un element essencial del bé comú. En condicions de competència empresarial, la millora pròpia va unida de manera indissociable a la millora de les condicions del proïsme. Encara que no estigui en la voluntat de l’home corrupte i pecador atendre el més necessitat, la dinàmica del mercat ha millorat espectacularment els nivells de vida de la humanitat. No és correcte argumentar que aquest mercat lliure és utòpic i no existeix en perfecció (des del pecat original tot té graus d’imperfecció), però sí cal eliminar els privilegis i remoure els obstacles a la igualtat d’oportunitats i davant la llei, permetent que tothom pugui formar part d’aquest sistema internacional de divisió del treball i el coneixement.

Finalment, el reconeixement que Déu ho hagi creat tot per a tots els éssers humans és perfectament compatible amb el dret de propietat privada. En el paradís tots els béns són hiperabundants i no cal restringir l’accés a ningú. En aquest món corrupte i pecador, però, els béns són escassos i es necessita una institució social que eviti els robatoris i la guerra de tots contra tots. La propietat limita el conflicte i alhora genera incentius per treballar i produir per satisfer les necessitats del proïsme. I quan no es produeixi adequadament, les pèrdues acumulades faran que la propietat passi a mans d’altres amb capacitat per produir amb més eficiència. La propietat privada, per tant, és la resposta necessària a l’escassetat de recursos d’aquest món i evita el conflicte permanent. Com diu Sant Tomàs d’Aquino a la Summa Teològica, el dret de propietat emana de la llei natural i és introduït per la raó humana al ser útil per la vida. Correspon a la teologia fomentar la virtut de l’austeritat i la frugalitat, compartint el que és propi.

Responsabilitat Social Corporativa

Curso online de Responsabilidad Social Corporativa - Aprendum

La crisi continua provocant estralls en la nostra societat. En el primer semestre d’aquest any, 6 de cada 10 empreses han patit dèficits de liquiditat i rendibilitat. Les vendes cauen en picat, però les despeses es mantenen força inflexibles a la baixa i apareixen les pèrdues. Amb les últimes dades del Banc d’Espanya, el 58% de les empreses han presentat pèrdues d’explotació. L’evolució ha estat, fins i tot, pitjor en sectors com el comerç, la indústria i l’hostaleria, amb percentatges propers al 65%. Els sectors que millor resisteixen són els de telecomunicacions, informàtica i energia. Com a conseqüència d’això, el percentatge d’empreses que ha destruït ocupació en el primer semestre s’ha incrementat un 48,5%. Són dades esfereïdores que indiquen que una de cada dues empreses ha destruït llocs de treball. A aquesta situació interna de les empreses tan feble i dolenta, s’hi sumen atacs externs provinents d’una ideologia contrària al lliure mercat i a la lliure iniciativa empresarial. Les presumpcions són que no es pot confiar en la llibertat individual i econòmica per trobar solucions a aquests problemes i que s’han d’aplicar mètodes polítics d’arrel col·lectivista, augmentant l’activisme intrusiu del govern. Demonitzant el lucre i l’obtenció del benefici, s’exigeix a l’empresa una responsabilitat social corporativa creixent en la resolució de tot tipus de problemes mediambientals i socials, entre molts altres. La idea subjacent passa per obligar l’empresa a dedicar els seus recursos no a l’assoliment dels legítims objectius dels propietaris ni tampoc dels treballadors cooperativistes, sinó a la satisfacció dels objectius d’altres grups d’interès aliens a l’empresa com proveïdors, comunitat local, sector públic, grups ecologistes… 

L’elitista Fòrum de Davos, que es reuneix cada any en aquesta localitat suïssa, acaba de publicar un informe (Measuring stakeholder capitalism), on estableix els indicadors i la mètrica d’un sistema en el què els objectius dels accionistes de l’empresa són substituïts pels d’altres col·lectius. L’essència d’aquest nou tipus de capitalisme consisteix a obligar totes i cadascuna de les empreses a complir un conjunt de propòsits que no són compartits pels propietaris, sinó que els són imposats per una autoritat externa. En el límit, les empreses es convertirien en entitats productives responsables de complir els objectius i els criteris articulats en un pla elaborat per organismes externs als quals han de subordinar-se i obeir servilment. L’economista austríac Ludwig von Mises, que aquesta setmana hauria complert 139 anys, ho descriu a la seva obra Govern Omnipotent (1944), fent referència al règim nazista alemany. El model feixista del Tercer Reich mantenia nominalment la propietat privada dels mitjans de producció, però el govern ordenava als administradors empresarials què i com produir, a qui comprar i a quins preus i a qui vendre i a quins preus. El govern també fixava els salaris i deia als treballadors on havien de treballar. En aquesta situació, el lliure mercat és una farsa. Tots els preus, salaris i tipus d’interès són fixats per l’autoritat central. En el límit, significa no només la pèrdua de la racionalitat econòmica i l’eliminació del mercat competitiu, sinó també la pèrdua de la llibertat individual i econòmica.

Les empreses, per definició, s’adapten a l’entorn en el qual operen. Enquestes realitzades per la RepTrack Company mostren que la percepció que els consumidors espanyols tenen de les grans corporacions ha millorat notablement amb la implicació i col·laboració directa demostrada per aquestes en l’emergència sanitària de la covid. Aquesta tendència positiva en les percepcions socials de l’empresa es reprodueix en altres països europeus. Conjuntament amb aquestes expectatives, apareixen també grans oportunitats. La urgència amb la què moltes empreses s’han adaptat al teletreball demostra una destacada capacitat de canvi i adaptació a les noves circumstàncies. ¿Per què tornar a la vella normalitat presencial, incrementant el risc de contagi i provocant tensions mediambientals? Les reunions de treball virtuals han demostrat la seva eficàcia, racionalitzant la gestió, reduint temps de treball improductius, i tot amb una absoluta seguretat sanitària i eliminant desplaçaments amb vehicles contaminants.

A l’empresa, més que exigir-li objectius imposats per grups aliens que no li són propis, cal demanar-li l’estricta aplicació de l’ètica en totes les seves activitats: en la gestió, el servei que ofereix, la qualitat del producte, i l’honradesa en totes les seves relacions internes i externes. Més que posar l’èmfasi en la responsabilitat social corporativa, s’ha de prioritzar el comportament socialment responsable de l’empresa, l’honradesa corporativa, el respecte a les lleis i al medi ambient, el compliment de les obligacions fiscals i els compromisos amb els seus clients, proveïdors i treballadors, així com la transparència informativa i comptable. I exactament els mateixos criteris s’haurien d’aplicar a tots els agents econòmics i socials, incloent naturalment les autoritats governamentals i òrgans de poder.

La vacuna contra la covid

Tendremos todos acceso a la vacuna de la COVID-19?

La covid-19 va sorprendre Espanya el març passat i, sis mesos més tard, continua fent-ho, sent Madrid la ciutat que capitalitza el desgavell i el desastre en la gestió política i sanitària. Espanya és el país europeu que pitjor va entrar a la pandèmia, el que ha recaigut amb més contagis relatius i el que presenta pitjors expectatives. No hi ha un altre exemple ni soci comunitari on puguin comparar-se les estadístiques de contagis, morts, personal sanitari malalt, ancians morts, depressió econòmica, tancament d’empreses, atur, descontrol del deute, assistencialisme promès però no complert, ERTEs no cobrats, diferències socials creixents, esfondraments borsaris i repunt dels contagis. El confinament ha resultat tan desastrós com el desconfinament. I és que en aquest país es mescla massa la política amb la ciència. Les autoritats polítiques s’haurien d’abstenir d’intervenir en ciència i investigació. Però potser hi ha una excepció de la que voldríem parlar avui. I és que no podem oblidar que les patents, sobre fàrmacs i vacunes, són drets exclusius concedits per l’Estat als investigadors, que explotaran comercialment el producte durant vint anys sense competència. La creació d’aquest monopoli legal encareix el preu del fàrmac, fet que beneficia la indústria farmacèutica, però perjudica els usuaris i també el propi Estat, que veu incrementada la despesa sanitària per aquest motiu.

Són moltes les esperances que s’han posat en la fabricació i distribució massiva d’una vacuna. El passat 18 de març, quan Espanya només portava cinc dies en estat d’alarma, es va propagar una notícia que assegurava que la vacuna xinesa estava al caure. I des d’aleshores hem llegit la mateixa notícia innombrables vegades. Malauradament, no és tan fàcil. Fins ara, la humanitat no ha desenvolupat una vacuna completament efectiva contra un virus de la família del SARS-CoV-2. I les vacunes solen tardar un mínim entre 3 i 5 anys per desenvolupar-se. La cursa per la vacuna és un dels projectes científics més important de l’actualitat, que mobilitza els recursos públics de governs, universitats i empreses privades. Els epidemiòlegs expliquen que no totes les vacunes són iguals. Algunes, com la del xarampió, té efectes beneficiosos gairebé de per vida amb poca dosi. D’altres, en canvi, com la de la grip, presenta beneficis limitats només per una temporada. Encara no sabem de quin tipus serà la de la covid, tot i que sembla probable que sigui semblant a la de la grip. Tampoc sabem quant temps durarà la immunitat que proporcionarà.

A nivell mundial, la malaltia suma més de 32 milions d’infectats i quasi 1 milió de víctimes mortals a dates d’ara. Els tractaments farmacològics, utilitzant antivírics i antiinflamatoris, estan reduint la taxa de letalitat del virus. Però els epidemiòlegs situen entre el 60% i el 70% la població que necessita ser immune per aconseguir la immunitat de grup. I donat que la taxa de seroprevalença, amb dades del Ministeri de Sanitat, és només del 5,2%, estem molt lluny de la immunitat col·lectiva i, per tant, la vacuna es fa del tot necessària. Una variable molt important que s’hauria de discutir a l’avançada és el preu de la futura vacuna i dels fàrmacs anticovid. A l’informe de l’OMS sobre l’accés al tractament per Hepatitis C, per exemple, es presenten diferents preus del sofosbuvir i el daclastavir. I les diferències són molt notables en funció dels països on estigui vigent la patent, que encareix extraordinàriament el fàrmac, o els països amb accés a medicaments genèrics. A Egipte, per exemple, on no es va concedir la patent, el preu del tractament trimestral amb sofosbuvir va ser de 153 $, mentre que el daclastavir s’adquiria per només 21 $. Amb aquests preus, més de 650.000 pacients varen rebre tractament.

La concessió de patents, en canvi, encareix el preu i dificulta l’accés als medicaments. Pel que fa a Espanya, un estudi de Swathi Iyengar i altres experts de l’OMS estimen un preu mitjà de 55.723 $ amb un descompte del 23%. Si considerem que el pressupost sanitari total ha estat limitat per les restriccions del programa d’estabilitat, l’increment de la despesa farmacèutica només es pot sostenir reduint altres partides de l’atenció sanitària. Molt destacadament, la remuneració dels professionals de la salut, que es queixen del sou i la precarietat laboral que pateixen. Pel que fa al preu de la vacuna contra la covid, les diferències són molt notables entre la de la nord-americana Moderna (entre 42 i 50 euros) i la britànica d’Oxford (cost de producció de 2,5 euros). La Comissió Europea hauria de signar compromisos anticipats de mercat amb les empreses que tinguin capacitat per produir i distribuir la vacuna a gran escala. Bona part de la investigació necessària per desenvolupar la vacuna o els nous fàrmacs està públicament subvencionada i, per tant, provenen en últim terme de tots els contribuents. La Comissió també ha constituït un organisme de prestació d’assistència urgent (Emergency Support Instrument) dotat amb un pressupost de 2.700 milions d’euros per cobrir els costos inicials de desenvolupament i producció de la vacuna. Hem d’aprendre, per tal de no tornar a repetir, les doloroses lliçons del desigual accés en el tractament de malalties com la Sida o l’Ebola. En canvi, la inexistència de patents en la vacuna de la meningitis va permetre desenvolupar-la per només 40 cèntims la dosi. Aquest és el camí a seguir en el cas de la covid. Ningú s’hauria de poder apropiar la futura vacuna. Aquesta ha de ser accessible sense privilegis de monopoli. Començant pels treballadors sanitaris i les persones vulnerables, i seguint per tothom en el món.

Sofismes econòmics


Qué ventajas tiene para la empresa contratar a mayores de 45 años? |  HRTRENDS

Aquesta setmana, el ministre de Seguretat Social, José Luis Escrivá, ha anunciat un pla per estimular l’endarreriment voluntari de la jubilació. Es tracta, per tant, de continuar treballant més enllà dels 65 anys (67 anys a partir del 2027). La ministra de Treball, Yolanda Díaz, ha respost que allargar l’edat de jubilació dificulta l’entrada dels joves al mercat laboral i, per tant, incrementa encara més l’atur. Quin dels dos ministres té raó? Permetre que els treballadors experimentats continuïn treballant perjudica realment els joves, com diu la ministra Díaz? La resposta és que no i explicarem el perquè. L’error que comet la ministra és considerar que el nombre de treballadors és fix. En economia s’anomena la fal·làcia de la quantitat fixa de treball. La idea que la quantitat de treball està determinada exògenament constitueix un dels errors més estudiats i, no obstant això, es repeteix una i altra vegada en moltes de les propostes de les polítiques d’ocupació. En un estudi de René Böheim (Universitat de Linz, Àustria) s’estudien els efectes de la jubilació anticipada sobre l’ocupació juvenil. I els resultats són molt clars. L’evidència empírica subratlla una correlació positiva entre l’ocupació dels joves i la de la gent gran, refutant l’opinió que més llocs de treball per a la gent gran redueixen la possibilitat dels joves de trobar una feina. El motiu és que molts treballs no són intercanviables. Les característiques que ofereix la mà d’obra més jove són molt diferents de les que tenen els grans, en termes de formació, experiència, productivitat, actitud, competències digitals, etc. Això fa que la sortida d’un treballador de més edat no influeixi en la contractació d’un de jove. De manera similar, és un error dir que els immigrants ens roben els llocs de treball i que la seva repatriació disminuiria el problema de l’atur. I és igualment un error defensar que s’ha de repartir el treball entre tota la població activa i que reduint la jornada de treball millorarien les oportunitats d’ocupació dels aturats. Els fets ho demostren. Ni a l’Alemanya de 1980, on es va intentar reduir la jornada de treball mitjançant la negociació col·lectiva, ni a la França de finals de 1990, on es va imposar la reducció per llei, s’ha observat mai que aquesta mesura produís un augment de l’ocupació.

El treball experimentat i el d’un jove no són substitutius (el jove no substitueix el gran), sinó complementaris (el treball dels grans contribueix a generar ocupació juvenil i viceversa). I és així per dos motius bàsics. El primer és que les pensions de jubilació es paguen amb les cotitzacions dels ocupats. Per tant, allargar l’edat de jubilació redueix la pressió fiscal i contribueix a disminuir el nombre de persones inactives (o augmentar el nombre de persones actives). La menor pressió fiscal significa que augmenta la renda disponible i la capacitat de consum (i estalvi) de les famílies. I l’augment de la despesa contribuirà, havent més treballadors actius, a un increment de l’ocupació i la producció. Per tant, oli en un llum. El segon motiu té relació amb el consum addicional que realitzaran els treballadors experimentats que no es jubilen. La seva demanda es traduirà en nous llocs de treball que podran ser coberts pels joves que entren al mercat laboral. En altres paraules, quan un treballador experimentat es jubila, el seu lloc de treball no sempre és perfectament substituïble per un treballador jove, ja que les seves capacitats i qualificacions professionals són diferents.

Posem un exemple que ajudarà a clarificar-lo. Suposem una situació on un treballador jove produeix 100 hamburgueses al mes i el treballador gran fabrica mensualment un cotxe. El jove utilitza 40 hamburgueses per alimentar-se ell mateix i intercanvia les 60 hamburgueses restants pel cotxe. El treballador gran, per tant, obté 60 hamburgueses a canvi del cotxe. Ara, suposem que el treballador gran es prejubila. En aquest cas, continua cobrant 60 hamburgueses en forma de pensió de jubilació, però la producció del cotxe desapareix. Per tant, ara el jove està obligat a pagar un impost de 60 hamburgueses i autoconsumeix les 40 hamburgueses restants, però es queda sense cotxe. La societat no produeix el mateix que abans amb diferents treballadors, sinó que produeix menys i, per tant, la societat és globalment més pobra. I els resultats encara poden empitjorar més. I és que si per produir hamburgueses és necessari desplaçar-se al treball amb cotxe, la reducció de la producció d’automòbils també farà caure per aquesta via la producció d’hamburgueses. En altres paraules, les relacions de complementarietat entre la producció dels més grans i la dels més joves fa que es necessitin mútuament. L’una necessita de l’altra i a l’inrevés.

A més, les probabilitats que les dues generacions siguin substituïbles es redueixen a mesura que els canvis tecnològics avancen més ràpid. En el cas dels treballadors més grans, l’incentiu a la formació en noves tecnologies és molt baix, ja que estan a prop de la jubilació, mentre que els joves rendibilitzaran la seva millor formació tecnològica amb millors salaris al llarg de tota la seva carrera laboral. Això amplia el diferencial d’especialització dins la divisió social del treball i fa que la mà d’obra cada vegada sigui menys intercanviable. En definitiva i concloent, seria un error greu, just quan el sistema públic de pensions apunta a la fallida, pretendre crear ocupació mitjançant jubilacions anticipades.

Els inconvenients de la fusió

Así será el ajuste de empleo en la fusión CaixaBank-Bankia | Banca

A les portes del nou curs escolar, CaixaBank i Bankia han anunciat una possible fusió que es podria concretar en les properes setmanes. El resultat pot ser una entitat amb actius superiors als 650.000 milions d’euros (equivalents al 55% del PIB d’Espanya), que el situaria com el primer banc del país. CaixaBank té 4.460 oficines i 35.600 treballadors, mentre que Bankia compta amb 2.270 sucursals i 16.000 ocupats en nòmina. Recordem que Bankia va ser indegudament rescatada amb càrrec als contribuents amb una factura superior als 24.000 milions d’euros. Per aquest motiu, l’Estat és el màxim accionista de l’entitat presidida per José Ignacio Goirigolzarri i manté el control sobre el 62% del capital. Donat que el valor de CaixaBank triplica el de Bankia, el primer accionista de la nova entitat seria la Fundació la Caixa, amb el 30% del capital, seguida de l’Estat, amb el 15%. CaixaBank i Bankia ja varen tantejar una fusió l’any 2012, quan el manresà Isidre Fainé i Rodrigo Rato eren els presidents, però l’operació no va tenir èxit. Ara, a la cúpula de l’entitat resultant s’hi perfilen Goirigolzarri com a president i Gortázar com a conseller delegat. Fa temps que bufen vents de fusions bancàries. Luis de Guindos, l’ex ministre d’economia popular i ara vicepresident del Banc Central Europeu ha recomenat fusions bancàries per redreçar la seva escassa rendibilitat i reduir costos en un context de crisi generalitzada. També Nadia Calviño, vicepresidenta del govern que controla el Frob, i el Banc d’Espanya han defensat aquesta fusió. Calviño va prioritzar maximitzar el valor de la participació de l’Estat dins l’entitat. En una línia similar, el ministre de Consum, Alberto Garzón, defensa que l’Estat es mantingui dins de la nova entitat per fer créixer la llavor d’un banc públic.

La realitat és que l’activitat bancària s’està digitalitzant creixentment, de manera que el sector ha de reconvertir un model de negoci basat en l’atenció presencial a un fonamentat en els serveis online. Això, és clar, implica tancar massivament oficines i acomiadar molts treballadors. En aquest sentit, Bankia i Caixabank són dos dels bancs que necessiten un major ajust d’oficines i plantilles. Si comparem, l’entitat fusionada tindrà 51.600 empleats (30.000 el BBVA i 27.000 el Santander) i 6.730 oficines (3.200 el Santander i 2.700 el BBVA). Les diferències, per tant, són notables. I la fusió contribuirà a una racionalització del negoci i a disminuir els costos de personal. La contrapartida, naturalment, serà la pèrdua de molts llocs de treball. L’anunci de la fusió va ser ben rebuda a les borses, amb fortes revaloritzacions de les accions. Un indici que l’incipient idil·li permetrà, si es consolida, millorar les rendibilitats del capital i els llustrosos emoluments dels directius, però a costa, insistim, d’acomiadar treballadors.

En segon lloc, el grau de concentració i de monopoli dins el sector bancari espanyol augmentarà. En un sector amb barreres d’entrada insalvables (tot operador bancari necessita el vistiplau o plàcet de les autoritats governamentals), la fusió disminuirà el grau de competència. I menys competència bancària interna es traduirà en comissions i interessos a pagar més elevats. De nou, això millorarà els comptes d’explotació de les entitats financeres, però a costa dels usuaris, famílies i empreses. És curiós observar com l’Estat pateix, d’alguna manera, la síndrome de Münchhausen. Aquesta és una alteració per la qual un adult s’autolesiona o lesiona algú sota el seu control, per cridar l’atenció dels metges o metgesses i ser tractat clínicament com un malalt. L’Estat lesiona la competència al crear monopolis i oligopolis legals. I al mateix temps, fixem-nos que el propi Estat, mitjançant agències públiques anti-monopoli, es reserva la potestat de preservar la competència en el mercat i lluitar contra els oligopolis que ell mateix promou. Lligat amb l’anterior, els processos de macrointegració bancària pateixen de l’anomenat moral hazard (risc moral), pel qual un individu canvia el seu comportament al no estar completament exposat a les conseqüències de les seves accions. Si un banc és too big to fail, pot iniciar pràctiques creditícies temeràries sabent que, quan els crèdits concedits d’alt risc no es retornin, papà Estat l’ajudarà. Cap empresa hauria de prosperar a costa de la perspectiva d’un futur rescat públic a càrrec del contribuent.

Per finalitzar, i en opinió de l’expert en finances i història econòmica Francesc Cabana, la fusió significa la fi del sistema financer català, exceptuant temporalment el Banc Sabadell. Un primer cop fou la desaparició de les 10 caixes d’estalvi que hi havia a Catalunya i el segon ho pot ser aquesta integració. Per a Cabana, és evident que serà l’Estat qui manarà, malgrat tenir una participació molt inferior a la Fundació la Caixa, perquè controla totes les autoritzacions i claus legals que necessiten els bancs per operar. Barcelona perdria pes com a centre de decisions i deixaria de ser la seu operativa. També l’obra social de la Caixa podria deixar de finançar activitats en territori català. Els valors centralitzadors de Madrid són sempre molt vius i els òrgans reguladors, el ministeri d’Economia i el Banc d’Espanya, estan també a la capital. Per tant, la fusió serà un cop molt fort a l’economia de Catalunya. 

El deute en temps de pandèmia

93 Hombre Que Lleva La Carga Pesada Fotos - Libres de Derechos y Gratuitas  de Dreamstime

I arribem al mes de setembre amb sensacions força preocupants. Urgeix recuperar l’activitat productiva i tornar a generar valor, fonament del benestar de tota societat, però els indicadors són força negatius. La segona onada de contagis comença a mostrar el seu perfil més amenaçant sense que hagi millorat la diligència del govern ni la coordinació entre administracions. Espanya continua liderant simultàniament el rànquing de contagis (50.000 infectats la darrera setmana) i col·lapse econòmic (caiguda històrica del 18,5% del PIB el segon trimestre de l’any). De fet, multiplica per 10 la taxa d’incidència del virus d’Alemanya, Regne Unit o Itàlia. Fins i tot els registres de Grècia, Itàlia i Portugal són millors que els nostres. De moment, el nombre de víctimes mortals i ingressos a la UCI és molt inferior al registrat els passats mesos de març i abril. No sembla que la causa sigui la mutació del virus ni, menys encara, la immunitat de grup, que estem molt lluny d’aconseguir-la. Però restem expectants a quina és l’evolució de les xifres.

Pel que fa a la salut econòmica, ja hem comentat la brutal contracció de l’economia espanyola durant el segon trimestre. Un 18,5% intertrimestral o, el que és el mateix, una variació anualitzada del PIB del -56% (!!). Tornar al confinament total significa, per tant, reduir rendes i producció més de la meitat. Una caiguda sense precedents dels salaris i, per suposat, també dels subsidis públics. Pel que fa a les empreses, i amb dades del darrer informe del Banc d’Espanya (Las necesidades de liquidez y la solvencia de las empresas no financieras españolas tras la perturbación del Covid-19), el 23% de totes les empreses estaria en situació de fallida tècnica i amb patrimoni net negatiu. El percentatge es redueix al 15% entre les grans empreses, però, alerta, es situa en el 40% al sector del turisme i en el 33% al sector de l’automoció. Que 1 de cada 3 empreses del sector automobilístic pugui tancar ha de preocupar, i molt, a territoris com el de la Catalunya Central, altament depenent d’aquesta activitat.

I caldria, una vegada més, prestar atenció al comportament del deute públic d’Espanya. Amb aquest panorama tan funest, la despesa pública es descontrola i la recaptació impositiva disminueix. El Banc Central alerta que el deute superarà el 120% del PIB a finals d’any. El 2019 va ser del 96%. El principal d’aquest deute és una herència enverinada que els governants deixen a les futures generacions. Però el pagament dels interessos és sagrat i s’ha de complir escrupulosament. Tant és així, que la Constitució en declara el seu caràcter prioritari al reformat art. 135. És fonamental que el deute, sent molt elevat, es pugui estabilitzar, en primer lloc, i reduir paulatinament a molt llarg termini. En cas contrari, el descontrol del deute i la seva explosió ad infinitum situaria el govern en suspensió internacional de pagaments i amb la fallida interna de l’anomenat Estat del Benestar. El deute total equival al dèficit públic anual més els interessos del deute que s’arrossega d’anys anteriors. Per tant, per reduir-lo es necessita un superàvit primari (que els ingressos públics superin les despeses abans del pagament d’interessos) i un creixement de l’economia superior al tipus d’interès mitjà del deute. Pel contrari, una situació de dèficits primaris i decreixement econòmic dispararia sense control el deute i forçaria la suspensió de pagaments.

Un país com Itàlia aconsegueix superàvits primaris. Per tant, el govern de Giuseppe Conte acredita una recaptació impositiva superior a la despesa pública (excloent els interessos). Malgrat això, el deute públic del país transalpí incrementa perquè l’interès a pagar pel deute antic supera el raquític creixement econòmic. I quina és la situació d’Espanya? Doncs depèn de l’escenari. En una situació optimista, on el govern aconseguís a llarg termini l’equilibri pressupostari, pagant un tipus d’interès mitjà del 2% i amb creixements econòmics del 3,5%, el deute públic total s’estabilitzaria als nivells actuals l’any 2040. Per tant, serien necessaris 20 anys per tornar a la situació de partida. I res impedirà que es perdi, com a mínim, una dècada. Però aquests supòsits són molt poc realistes. Per diferents motius. En primer lloc, perquè un govern socialistacomunista (o popularpopulista) difícilment equilibrarà mai els pressupostos, presentant dèficits crònics creixents. En segon lloc, perquè les tensions a curt termini de la Seguretat Social augmentaran molt considerablement per raons demogràfiques i de poca activitat productiva. La fallida de les pensions, tal com les coneixem ara, dificultarà encara més el control de la despesa pública i impossibilitarà l’equilibri pressupostari. I en tercer lloc, perquè el creixement econòmic futur pot ser raquític i insuficient, especialment quan no hi ha les tan necessàries reformes estructurals. Aleshores, com Argentina recentment, Espanya deixaria de pagar els seus creditors i entraria formalment en suspensió de pagaments. Abans del default exterior, però, la situació interior pot fer-se insostenible. A diferència d’Argentina, almenys de moment, Espanya està integrada a la Unió Europea i pertany a l’eurozona. Això és una garantia. Però si el Banc Central Europeu ha de continuar monetitzant deute públic indefinidament, el propi projecte de l’euro esdevé inviable. Quan la moneda comuna europea es trenqui, allí hi haurà el plor i el cruixir de dents.

Recaptar poc, gastar bé

36 horas únicas en el verde Dublín

En les circumstàncies actuals, tot apunta a una propera reforma fiscal i un increment dels impostos. Que no es pot sostenir un Estat del benestar de primera categoria amb impostos de tercera, o que Espanya recapta menys que la mitjana de països de la Unió Europea són arguments repetits ad nauseam per tots els polítics amb representació parlamentària. El president del govern, Pedro Sánchez, veu inevitable l’ajust fiscal, sense donar massa detalls de per on anirà l’augment de la recaptació impositiva. A Catalunya, cal recordar-lo, celebrem el Dia de l’Alliberament Fiscal el 6 de juliol. La població ocupada dedica 190 dies de l’any a treballar íntegrament per l’administració pública i sostenir les estructures de l’Estat. Els 175 dies restants els dedica a cobrir les seves necessitats particulars en funció de les valoracions pròpies. 102 dies de treball anual corresponen al pagament de les cotitzacions socials totals, 44 dies a l’Impost sobre la Renda de les Persones Físiques (IRPF), 27 dies a l’Impost sobre el Valor Afegit (IVA), 11 a impostos especials (tabac, alcohol, hidrocarburs i electricitat), i 6 a altres gravàmens com l’Impost sobre Béns Immobles (IBI), Patrimoni, Transmissions Patrimonials, Actes Jurídics Documentats, impostos sobre begudes ensucrades envasades, emissions de vehicles de tracció mecànica, etc. etc. Un salari brut total de 31.500 euros anuals, inclosa la contribució de l’empresari a la Seguretat Social, es converteixen en 16.000 euros nets. En termes mensuals, 2.250 euros bruts es converteixen en només 1.143 euros nets. I un treballador o treballadora només disposa del 50% del sou brut per al consum o estalvi personal.

Si considerem un ciutadà que comença a treballar als 25 anys i que es jubila als 65, haurà dedicat 20 anys de sou a pagar impostos des que entra al mercat de treball fins que mor. Per tant, fins als 45 anys d’edat no s’alliberaria del pagament d’impostos. Cal tenir present la situació de partida, perquè ens dóna la impressió que moltes persones, quan es parla del pagament d’impostos, pensen en els impostos que pagarà el veí i mai en els propis. De manera semblant, massa individus, quan es parla de l’increment de la despesa i ajuts públics, pensa en els beneficis propis que gaudirà en primera persona i mai en els del veí. Com deia l’economista francès Frederic Bastiat, l’Estat és la gran ficció pel qual tot el món tracta de viure a costa dels altres. Quan es tracta d’impostos, es tendeix a pensar que ja els pagarà el veí. I en matèria de subsidis, es pensa just el contrari. La realitat, però, no és tan senzilla. Al final, la població es divideix en dues classes socials diferents. En primer lloc, hi ha els pagadors nets d’impostos, que contribueixen al sistema amb el pagament de gravàmens. I els altres són beneficiaris, que reben una quantia superior a la que paguen.

En termes d’eficiència, els impostos sobre el consum són els que menys distorsió provoquen sobre l’activitat econòmica, mentre que els impostos més distorsionants són els que recauen sobre les cotitzacions socials i les rendes del capital. Per això és previsible un augment de l’IVA, tant pel que fa al tipus impositiu general, del 21%, com pel que fa a treure activitats gravades al tipus reduït del 10% i passar-les al normal. El marge per incrementar la recaptació, mitjançant l’IVA, és força important. Ara hi ha nombroses exempcions i bonificacions que redueixen la càrrega tributària del contribuent. Aquests beneficis converteixen el sistema fiscal en un formatge gruyère ple de forats. Sembla que el formatge és molt gran, però realment està foradat per dins. L’eliminació de beneficis fiscals i l’increment del tipus impositiu efectiu de l’IVA presenten un important efecte potencial en la recaptació d’impostos. Alguns estudis parlen d’increments situats entre els 40.000 i 50.000 milions d’euros. En termes d’IRPF, els beneficis fiscals -reduccions, deduccions i exempcions- s’estimen en 15.000 milions, i en matèria d’Impostos de Societats 4.000 milions. També s’hauria de considerar recuperar un IVA del 33% sobre articles de luxe, com ja va existir fins l’any 1986. Els tràmits administratius amb un tipus general d’IVA i un específic pel luxe es simplificarien bastant. Actualment, el temps que perd l’empresa espanyola en tasques relacionades amb la gestió d’impostos és de 155 hores, mentre que a Estònia, amb un sistema fiscal molt interessant, no suposa ni una tercera part.

També la desigualtat de renda és menor als països europeus on els impostos indirectes (IVA) són més alts i les cotitzacions socials més baixes. La tributació per IVA és la que menys distorsiona l’activitat econòmica, i té més potencial per obtenir recursos públics que després, mitjançant les prestacions, podran combatre la desigualtat. És un error voler redistribuir la renda mitjançant impostos. La correcció de les desigualtats s’ha de fer mitjançant el disseny del conjunt de transferències públiques. És aquí on els polítics tenen un major camp per recórrer perquè les capes més vulnerables de la societat siguin les més beneficiades per l’Estat del benestar. Mentre Suècia redueix la pobresa en un 59%, Dinamarca en un 57% i Irlanda en el 53%, Itàlia i Espanya tenen un índex de reducció de la pobresa inferior al 20%. Irlanda només recapta el 22,8% del PIB en impostos, molt menys que Espanya (39,1% del PIB), però redistribueix més renda que Espanya i redueix més la desigualtat. Exactament, Irlanda redueix la desigualtat en 27 punts Gini (de 58 a 31), mentre que Espanya només ho fa en 18 punts Gini (de 53 a 35). Irlanda ens torna a recordar, per tant, que un sistema impositiu menys extractiu i distorsionant que el d’Espanya permet reduir més la pobresa i les desigualtats. No és incompatible, per tant, recaptar poc, gastar menys però gastar bé, i redistribuir més.

L’exemple holandès

Holanda avisa a España de que pactar el fondo de recuperación no ...

Finalment, aquesta setmana hem aconseguit conèixer el contingut de l’acord de les ajudes econòmiques de la Unió Europea (UE) als països més afectats per la covid-19. La UE destinarà 750.000 milions d’euros, 390.000 milions en transferències directes i 360.000 milions en crèdits condicionats. Pel que fa a Espanya, la xifra s’enfila a 140.000 milions, el segon país més beneficiat, 72.700 milions en ajudes directes i 67.300 milions en préstecs. Malgrat les paraules triomfals de Pedro Sánchez, congratulant-se de l’acord assolit, Espanya volia més. Concretament, volia 2 euros de donacions per cada euro de préstec. Al final, però, la relació ha estat pràcticament 1:1. I és que els anomenats països frugals (Holanda, Àustria, Suècia, Dinamarca i Finlàndia) han influït en el contingut de l’acord, partidaris com són d’ajudar els països més afectats però no sense condicions. És lògic que així sigui. Cal pensar que els Països Baixos (independitzats d’Espanya, per cert, des de l’any 1568, encara que algunes autoritats semblin haver-lo oblidat) tenen el mateix pes de despesa pública que Espanya en relació al PIB, el 41,9%. La despesa pública dels dos països, en termes relatius, és exactament la mateixa. De cada 100 euros produïts, el sector públic se n’apropia i en gasta 42 euros. La diferència ve pel cantó dels ingressos públics. El pes de la recaptació d’impostos al país de Rembrandt i van Gogh és del 43,6% del PIB, mentre que aquí és només del 39,1%. Mentre que a Holanda gasten menys del que produeixen, acreditant un superàvit fiscal de l’1,7% del PIB i un deute públic de només el 48,6%, Espanya sempre estira més el braç que la màniga i gasta per sobre de les seves possibilitats. El darrer dèficit fiscal és del 2,8% del PIB i el deute públic de 2019 equival al 95,5%. Aquest any es descontrolarà a més del 120% del PIB. És lògic que el govern liderat pel liberal Mark Rutte no vulgui que els impostos pagats pels holandesos siguin dilapidats a Espanya. És normal que defensi una ajuda condicionada a reformes urgents.

¿I quines són les condicions reclamades pel conjunt de països frugals que s’introdueixen a l’articulat de l’acord, i que es concreten en l’anomenat “fre d’emergència”? Bàsicament, assegurar la sostenibilitat del sistema de pensions i millorar el funcionament del mercat de treball. Les pensions a Espanya, en un sistema de repartiment laminat per la involució demogràfica, no només suposen la partida més important de despesa als pressupostos de l’Estat amb una xifra superior als 140.000 milions d’euros anuals. Els escassos 2 treballadors ocupats actuals no arriben a poder pagar la jubilació d’1 pensionista, generant un dèficit anual de 20.000 milions. En menys de 30 anys, el desequilibri serà de 60.000 milions. Els governs opten per reduir pensions, posposar l’edat de jubilació i/o incrementar unes ja elevadíssimes cotitzacions socials. És el que s’ha fet i es continuarà fent. Recordem que la Seguretat Social està pagant ara en jubilacions entre 1,5 i 2 euros per cada euro cotitzat. Recordem també que l’any 1984 la base reguladora de la pensió es calculava amb els darrers 2 anys de salari i que amb 8 anys s’accedia a la pensió màxima, als 65 anys. A partir del 2027, l’edat de jubilació passa als 67 anys, la base reguladora augmenta a 25 anys i es requeriran 37 anys cotitzats per accedir a una pensió màxima… que s’haurà reduït a renda de subsistència. D’on no n’hi ha no en raja, i ens hem de mentalitzar que l’any 2050 només hi haurà 1 treballador per contribuir a la jubilació d’1 pensionista. Si multipliquen el percentatge de contingències comunes (23,6% de l’empresa + 4,7% del treballador) pel salari mitjà actual veuran que dóna un resultat inferior a 650 euros. Aquesta seria, aproximadament, la jubilació mitjana de l’any 2050. Quin sentit té haver de treballar i cotitzar tota la vida per accedir a la vellesa a una renda de subsistència tan baixa? I quins són els incentius per formar-se i treballar, quan l’Estat ja promet una renda bàsica i universal per tothom? Es pot fonamentar la prosperitat d’un país en la manca de treball i el subsidi generalitzat? Amb quina legitimitat pot Espanya estar sempre mendicant ajuts i rescats a Europa? El govern espanyol hauria de demanar menys subsidis i arremangar-se per reformar el sistema públic de pensions, complementant-lo amb estalvi privat i incentivant els plans d’empresa.  

Pel que fa al mercat de treball, l’atur mitjà d’Holanda és inferior al 4%, mentre que a Espanya supera el 15%. Els holandesos funcionen amb plena ocupació i nosaltres amb molt atur. El mercat de treball espanyol és enormement disfuncional i origina aturs estructurals d’escàndol que cap govern és capaç de redreçar. La baixa ocupació, amb registres de productivitat insuficients, és un càncer permanent de l’economia espanyola que ennegreix qualsevol esperança de millora. La quota mínima dels autònoms és aquí de 286,15 euros mensuals. Massa diners per qui no factura o ven menys. En canvi, la quota a Holanda és de només 50 euros… anuals! A Alemanya, si la facturació no supera els 1.700 euros, no es paga la quota. I al país veí de Portugal ni existeix. També els empresaris espanyols es troben a la part més alta del rànquing europeu d’aportacions a la Seguretat Social, amb un tipus de cotització del 23,6% per contingències comunes. És evident que castigar tant la creació de riquesa i ocupació acaba generant pobresa i atur. L’acord d’aquesta ajuda condicionada no és una mala notícia per Espanya. Però seguir l’exemple holandès seria molt millor encara.