Reincidint en l’error

Probando, probando... La importancia del testeo para el éxito de un  e-learning (parte 1) - PrevenControl

Des d’aquest divendres, hem tornat al confinament comarcal i les bombolles de convivència no es poden moure fora de la comarca de residència. L’ocupació de llits de crítics no para d’augmentar i les dades epidemiològiques empitjoren. L’augment d’ingressos a les UCI pot tornar a portar al límit el sistema sanitari. Però tot fa pensar que el pitjor ja ha passat. Amb la campanya de vacunació en marxa, malgrat tots els errors i entrebancs, és raonable pensar que la quarta onada es converteixi en diversos tornados fragmentats aquí i allà. A diferència d’un tsunami, que arrasa tot el que troba, els tornados són remolins violents de vent amb poder destructiu molt localitzat. El poble que es trobi sense protecció immunològica pot patir-los, però el poble del costat amb col·lectius vacunats (policies, professors, residències…) quedarà fora de tot perill. Per tant, aquesta vegada segurament veurem menys mortalitat, perquè una part important de la població més vulnerable està protegida. No gràcies a la brillant gestió de les autoritats, sinó malgrat els seus errors garrafals. En el Regne Unit, amb dades de l’Oficina Nacional d’Estadística, prop del 50% dels britànics estan immunitzats. No estan lluny de l’objectiu del 70%. A Espanya, el ritme és molt més lent. La mitjana de vacunes diàries administrades aquesta setmana ha estat de 189.000 (33.000 a Catalunya), xifra que en el total acumulat protegeix el 6,2% de la població (5,7% a Catalunya).

Malgrat tot, el sondeig de confiança que publica mensualment la Comissió Europea mostra que les expectatives de les llars han tornat a nivells precrisi. L’inici de l’any va ser complicat i les properes setmanes encara seran difícils, però l’optimisme sobre la recuperació serà un factor positiu per a la mobilització de la demanda. L’afiliació al mes de març va augmentar en més de 70.000 persones i altres 146.000 van deixar els ERTO per reincorporar-se a la feina. La demanda continua continguda per les mesures de distanciament social, però es recupera amb rapidesa quan les circumstàncies ho permeten. La confiança empresarial es manté en nivells que no es veien des de l’any 2018 i moltes empreses veuen ara un camí cap a la recuperació que pot apuntalar la inversió i la contractació. I les famílies poden també activar els 50.000 milions estalviats el darrer any. Fins aquí, per tant, i malgrat l’exasperant lentitud en la vacunació, són senyals d’optimisme. La Pasqua sembla haver arribat a l’economia. Però molt ens temem que sigui per poc temps. Una amenaça seriosa a aquest renéixer, com apuntàvem la setmana passada, és el possible retorn de la inflació.

Els Bancs Centrals opten per incrementar l’estímul monetari a cada nova crisi. La Fed dels EUA ha ampliat el seu balanç en tres grans passos. Primer, de 0,9 bilions de dòlars a 2,1 bilions el novembre de 2008; després, de 2,8 bilions a 4,5 bilions entre novembre de 2012 i 2014; i finalment, de 3,8 bilions a 7,7 bilions entre 2019 i març de 2021. Simètricament a l’expansió monetària, es produeix un gran increment de la despesa i deute públics. El deute federal dels EUA, com a percentatge del PIB, ha passat del 63% el 2007 al 100% el 2012 i al 108% el 2020. Pel que fa a Espanya, s’ha descontrolat des d’un moderat 35% del PIB l’any 2007 a més del 120% actual. El president Joe Biden ha anunciat un increment de la despesa pública de 1,9 bilions de dòlars, mentre que a la Unió Europea (UE) és de 0,75 bilions d’euros. Si el Tribunal Constitucional Alemany no posa fi a la despesa prevista, la UE mutarà en una unió fiscal. El Bundestag ja l’ha votat. El daltabaix pot venir a les eleccions del proper setembre, quan Angela Merkel abandoni l’escena política i es consolidi l’ascens del partit xenòfob i euroescèptic d’Alternativa per Alemanya.

L’emissió descontrolada de moneda i deute suposa pa per avui i fam per demà. Després d’una recuperació de curta durada, la situació serà pitjor que la d’abans. Com una injecció d’amfetamines, la dosi d’estímul ha de ser creixent per generar els mateixos efectes. Al final, però, es produeix el col·lapse i una llarga ressaca esdevé inevitable. En lloc de sortir de l’estancament, s’allarga i aprofundeix la crisi. Es precisen altres receptes econòmiques diferents a les keynesianes per reactivar l’economia i crear riquesa. El camí a seguir passa per potenciar l’empresa, alliberant el sector privat de regulacions excessives i reduint la pressió fiscal. Aquesta política obriria les portes d’una sòlida recuperació econòmica. Cal incentivar l’emprenedoria i facilitar la feina dels empresaris. A mesura que augmenten les vendes i l’ocupació, la ràtio de deute públic disminueix i disminueix també el risc d’inflació. L’únic estímul que necessita l’activitat privada és la perspectiva de beneficis i no pas el convertir-se en satèl·lits de l’administració pública. El New Deal de Franklin Delano Roosevelt, en contra de les versions més oficialistes, no va solventar el crac del 29, sinó que el va agreujar, provocant l’anomenada recessió dins la depressió dels anys 1937 i 1938. Reincidir en el mateix error pot provocar ara efectes desastrosos similars, abortant la incipient recuperació i fent més possible la temible estagflació (simultaneïtat d’estancament i inflació). Tota una regressió de la situació pasqual a la quaresmal. L’FMI ha publicat aquest dimecres el Fiscal Monitor i dóna per fet que el nivell de despesa pública a Espanya ha incrementat amb la pandèmia del 41% a més del 43% del PIB. El dèficit estructural, amb una recaptació impositiva del 39%, s’enfila a més del 4%. Això requerirà importants ajustos a mitjà termini. Però no esperin reduccions de despesa, sinó nous increments d’impostos. Sabem pels clàssics que errar és humà, però reincidir en l’error és diabòlic.   

El retorn de la inflació

Complejo de Pandora

Fa molt de temps que lluitem contra la crisi sanitària i econòmica. Les mascaretes, les infeccions, els ingressos hospitalaris i la unitat de cures intensives, la pèrdua del negoci habitual i la manca de recursos monetaris, ERTOs que no es cobren i vacunes que no arriben… Són algunes de les derivades més habituals de la situació que estem vivint. Malgrat tot, fins ara no hem hagut de parlar d’inflació, un càncer econòmic que afegiria sal a la ferida. Un augment generalitzat i sostingut del nivell de preus agreujaria encara més l’empobriment de la població i reduiria el poder adquisitiu dels diners estalviats, que no rendeixen res amb els interessos actuals. I no serà que no hagi augmentat l’oferta monetària. Ho està fent molt. Recordem només que el balanç de la Reserva Federal, el Banc Central dels EUA, ha augmentat de 0,9 bilions de dòlars (juliol de 2008) a 7,6 bilions (febrer de 2021). Un factor multiplicador de 8,4 en menys de 13 anys. I el seu homòleg europeu s’ha expandit de 0,79 bilions d’euros (desembre de 2002) a més de 7 bilions actuals. L’aixeta monetària està ben oberta. I aquests impulsos es tradueixen en increments de deute públic. Sense anar més lluny, aquesta setmana el deute públic d’Espanya ha superat el llindar del 120% del PIB, a l’incloure, a requeriment d’Europa, 35.000 milions d’euros de deute del banc dolent (Sareb). Recorden quan Luis de Guindos, exministre d’economia, va prometre rendiments anuals del 15% als inversors del banc dolent? Doncs els beneficis no han aparegut per enlloc i la història de socialització de pèrdues i deute públic avalat per la impremta del BCE continua assolint màxims històrics.

Però el fantasma de la inflació, fins ara absent, podria reaparèixer. L’indicador avançat de l’índex de preus de consum (IPC) publicat aquesta setmana per l’Institut Nacional d’Estadística (INE) apunta a un fort repunt lligat als preus de l’energia, que el 2020 van baixar amb l’inici de la pandèmia. Concretament, els preus han pujat un 1,3% el març en comparació amb el mateix mes del 2020 a causa de l’encariment de l’electricitat i els carburants, un avanç de 1,3 punts superior al de febrer, quan els preus varen romandre congelats. En termes de preus de consum harmonitzats, que mesuren l’evolució dels preus amb el mateix mètode en tots els països de la zona euro, s’ha situat gairebé un punt i mig per sobre de la taxa del mes anterior. Després d’anys amb nivells d’inflació zero o negatius, suposa això el retorn a l’increment de preus? Les cotitzacions dels actius financers es basen en l’expectativa que els tipus d’interès es mantindran molt baixos durant un període llarg de temps. Amb la inflació, però, els tipus d’interès a llarg termini ja estan pujant. Com perjudicarà la recuperació esperada? Provocarà un daltabaix en els mercats financers, molt sobrevalorats pels continuats estímuls monetaris? I com afectarà la inflació i la pujada del tipus d’interès els mercats de deute i renda fixa? Habitualment, un interès més alt disminueix el valor dels títols de renda fixa i disposa els mercats en mode baixista. I l’efecte sobre les finances públiques molt endeutades, com és el cas d’Espanya, pot ser devastador. Un augment de l’interès de només un punt significa que l’Estat ha de pagar en interessos més de 10.000 milions d’euros anuals. Què retallarà en contrapartida? Pensions, sanitat, educació, serveis socials, dependència?

Cal tenir en compte que la capacitat adquisitiva del diner depèn de l’oferta monetària, però també de la demanda monetària. Només així entenem que, malgrat la gran expansió en la creació de moneda, el seu valor s’hagi mantingut relativament estable sense caure en l’espiral destructiva de la hiperinflació. L’oferta monetària ha augmentat, però també ho ha fet la demanda. Els bancs acumulen moltes reserves excedentàries que no presten i, per tant, no circulen per la societat. De la mateixa manera, les empreses i famílies solvents que disposen de diners en efectiu, prefereixen guardar-lo. La situació és tan complicada i maltempsada que opten per esperar temps millors i invertir en projectes més endavant. De nou, el diner està parat i no circula de mà en mà. La inflació, a diferència de l’atur o el creixement, és sempre un fenomen monetari. Depèn de l’oferta i demanda de diners. L’oferta monetària va créixer, de mitjana, un 5% anual les dues dècades anteriors al 2000. Donat que la demanda no va créixer al mateix ritme, la inflació va ser positiva. El comportament de l’increment de la producció i l’ocupació va ser acceptablement bo. En canvi, l’oferta monetària està augmentant, en el que portem de segle XXI, una mitjana del 20% anual. La demanda de diner en efectiu també creix a un ritme molt elevat i això explica els baixos nivells d’inflació. En canvi, el comportament global de la producció i l’ocupació ha empitjorat. La productivitat s’ha estancat i no es creen tants llocs de treball com al final del segle XX. La producció de moneda no té res a veure amb la creació de riquesa. Just a l’inrevés. Ésser més ric significa poder treballar perseguint legítimament un pla de vida raonable amb accés als béns i serveis desitjats. El que valorem és disposar de millors aliments i qualitat de vida, inclòs l’oci. Fabricar moneda no contribueix directament a la prosperitat ni multiplica la quantitat de béns i serveis reals. Però sí que amenaça seriosament amb reobrir la capsa de Pandora i amb el retorn de la inflació.

Suspensió temporal de patents

Cómo podríamos vacunar más rápido? Las patentes farmacéuticas lo impiden

El ràpid desenvolupament i arribada al mercat de diverses vacunes contra la covid es pot considerar un èxit mundial. Una combinació de factors ho expliquen, començant amb què el genoma del virus va ser seqüenciat ràpidament i compartit online. Els millors investigadors del planeta varen compartir esforços en la recerca d’una vacuna eficaç, es varen suspendre les feixugues i excessives regulacions que endarrereixen el procés i… Voilà! L’èxit ha estat espectacular. Un matrimoni d’investigadors alemanys d’origen turc desenvolupen la vacuna BioNTech, aliant-se amb la nord-americana Pfizer per la seva distribució mundial. I a la fórmula Pfizer-BioNTech segueixen la de Moderna, AstraZeneca, la russa, la xinesa i tantes altres. Tot un exemple de com la divisió internacional del coneixement i el funcionament de la ciència en obert permeten formar-se esperances per un futur millor de la humanitat. El problema, però, ve a continuació amb les patents i el dret exclusiu a la producció de les vacunes patentades durant 20 anys.

No és una història nova, sinó repetida. Àfrica va patir una onada de Sida l’any 1998. I els costosos medicaments antiretrovirals, que des de 1996 ja estaven disponibles, van trigar 10 anys a arribar als països pobres a un preu accessible. Ara, un centenar de països, diverses organitzacions i 115 diputats europeus han fet arribar a l’Organització Mundial del Comerç, que gestiona els drets de propietat intel·lectual, una petició en suport de l’exempció temporal de les patents que bloquegen la producció de vacunes contra la covid. El Regne Unit i els EUA s’hi oposen amb l’argument que les patents són necessàries per incentivar la innovació i la recerca. Un informe publicat per la revista mèdica The Lancet mostra, però, que els productors (un oligopoli molt poderós) van rebre més de 10.000 milions de fons públics provinents del pagament d’impostos per finançar les vacunes. Les autoritats que diuen lluitar contra les desigualtats no haurien de permetre un finançament tan regressiu ni promoure de facto un accés tan desigual a les vacunes. En 130 països on viuen més de 2.500 milions de persones no n’ha arribat ni una i a casa nostra en falten.

Quan es descobreix i desenvolupa un nou medicament o vacuna, l’empresa farmacèutica ho patenta per tenir l’exclusivitat i impedir la producció de tercers. Això li permet controlar el preu, que s’encarirà, i la producció, que es reduirà. El distingit investigador manresà Pere Joan Cardona i Iglesias, creador de la vacuna Ruti contra la tuberculosi, declarava al FAQs que el problema per fer avançar la vacunació és més de dificultats en la producció que de patents. Però la patent és un monopoli legal que restringeix artificialment la producció. Milers de petits laboratoris farmacèutics i fàbriques de producció, que ara estan parades i excloses de la fórmula de la vacuna, es podrien posar en marxa si es compartís el coneixement necessari. Però amb la propietat intel·lectual vigent, les úniques companyies que poden fabricar la vacuna són les que tenen la patent. Per tal que els laboratoris puguin produir les vacunes contra la covid necessiten coneixements tècnics i accés a informació que està protegida amb caràcter de confidencialitat per l’empresa propietària de la patent.

El descobriment de les vacunes ha estat un èxit, però la campanya de vacunació està sent un fracàs. L’accés al genoma del virus es va fer públic immediatament a Internet, però la producció de vacunes està restringida per drets de propietat intel·lectual. Els economistes Michele Boldrin i David Levine, experts en el tema, sostenen que les patents no són necessàries per protegir la innovació i que s’haurien d’eliminar. Defensen que no ha fomentat el progrés tecnològic ni incrementat els nivells de recerca. Que les grans innovacions no han sorgit d’entorns regulats i protegits, sinó de la dinàmica empresarial competitiva i cooperativa. És només després de les fases inicials d’innovació explosiva i quan el creixement de les vendes es frena, que les indústries recorren a la demanda de protecció legal amb patents per assegurar un nivell sostingut de beneficis. L’evidència històrica suggereix que, tot i que un sistema de patents feble i limitat pot augmentar lleugerament la innovació amb efectes secundaris limitats, la sobreprotecció actual retarda la innovació i genera molts efectes adversos.

El destacat economista austríac Fritz Machlup, estudiós de la societat de la informació i del coneixement com a recurs econòmic, afirmava que, amb les últimes dades disponibles, seria irresponsable instituir un sistema de patents. Les indústries informàtica i biotecnològica van progressar moltíssim sense necessitat de protecció legal. El món ha avançat amb el lliure intercanvi voluntari, abolint les restriccions comercials. Les patents no deixen de ser monopolis legals que impedeixen l’accés al mercat i restringeixen la producció. La recerca subvencionada per l’Estat no hauria de possibilitar la creació de nous monopolis privats ni permetre la seva apropiació a títol lucratiu, sinó que hauria d’estar disponible per a tothom. Aquesta reforma seria particularment útil per a la indústria farmacèutica i ara del tot necessària per a la producció i distribució massiva de les vacunes contra la covid. Aquestes són un bé públic global i és responsabilitat dels governants que arribin a tothom. La fórmula legal per suspendre l’exclusivitat de les patents està perfectament contemplada amb les llicències obligatòries (article 95) i els seus supòsits són plenament aplicables a la situació actual. El món necessita el lliure accés a la recerca i l’intercanvi de coneixement per activar la producció massiva de vacunes.

Capitalisme d’amiguets

Grandes empresas energéticas y puertas giratorias | Agora: Inteligencia  Colectiva para la Sostenibilidad

L’Estat espanyol acredita una llarga història de tractes de favor mutu entre poderosos. El sistema del capitalisme clientelar o d’amiguets caracteritza des de fa molts i molts anys la promíscua relació entre política i negocis a Espanya. A l’anterior crisi del 2008 vàrem assistir al desastre colossal i immoral de la connexió entre el poder polític i el financer, amb una gestió poc professional de les entitats financeres, algunes de les quals varen ser rescatades de la fallida amb diners públics. La combinació d’incompetència i arrogància va acabar amb la pràctica totalitat de caixes d’estalvi, centenàries entitats benèfiques que promovien l’estalvi familiar, finançaven petites empreses i repartien beneficis amb l’obra social.  

Amb la crisi actual derivada de la covid tornem a córrer el risc que la mà visible de l’Estat reparteixi discrecionalment els fons vinguts d’Europa entre parents i amics, salvant les empreses ben connectades i perjudicant moltes altres que poden acabar desapareixent. L’enxufisme i els contactes, una vegada més, eclipsarien el mèrit i el talent. En aquest sentit, s’han de posar de relleu les darreres decisions de la SEPI, entitat de dret públic adscrita al Ministeri d’Hisenda, per salvar algunes empreses considerades estratègiques: 475 milions d’euros per Air Europa, 300 milions en negociació per Mediapro, 120 milions per Duro Felguera i 53 milions per Plus Ultra.

Air Europa és propietat de la família Hidalgo, que controla també Halcón Viajes. La companyia va aprovar un repartiment de dividend milionari just abans de la pandèmia, ara fa 1 any. La quantitat va rondar els 35 milions d’euros i varen ser ingressats pel president, Juan José Hidalgo, el seu fill i conseller delegat, Javier Hidalgo, la seva germana Cristina, l’altra germana María José, Juan Antonio Hidalgo i l’exministre d’Afers Exteriors amb el govern d’Aznar, Abel Matutes. Per repartir 35 milions varen haver d’utilitzar les reserves de l’empresa, perquè el benefici net de l’exercici va ser inferior (24 milions). S’ha d’ajudar amb recursos públics una empresa que ha decidit descapitalitzar-se a benefici dels propietaris? Pel que fa a Duro Felguera, una empresa asturiana especialitzada en la fabricació de béns d’equip i serveis a la indústria, va registrar unes pèrdues de 171 milions d’euros l’any 2020. La ministra portaveu del govern María José Montero la considera una empresa estratègica. Per què Duro Felguera sí, però en canvi no ho és el tancament de Bosch a Lliçà d’Amunt i el d’altres empreses de l’automòbil que abandonen Catalunya?

Mediapro és una productora audiovisual que ha abusat del fàcil recurs de l’endeutament. L’any 2019 va acreditar pèrdues de 39 milions d’euros i, des d’aleshores, acumula resultats negatius superiors als 550 milions com a conseqüència de l’excessiu palanquejament financer i de la rescissió dels drets audiovisuals sobre la lliga de futbol francesa. De nou, l’empresa fundada per Jaume Roures no és una indústria estratègica ni pertany a un sector afectat per la pandèmia. O potser sí que juga un paper estratègic… en la promoció mediàtica del govern. I és que Jaume Roures és un dels principals accionistes del diari Público, on el fins ara vicepresident del govern espanyol Pablo Iglesias Turrión va emetre el programa “Otra vuelta de tuerka”, on entrevistava cara a cara a diferents personalitats públiques. Per què es beneficien mitjans afins al govern, que contribueixen a la seva propaganda ideològica, i no a altres diaris o productores que també ho estan passant malament?

Plus Ultra és una companyia aèria que mou un volum de trànsit insignificant (menys de l’1%) i que, des de la seva creació fa 10 anys, ha acumulat pèrdues any rere any. Per tant, es tracta d’una companyia que pot ser ràpida i fàcilment substituïda per una altra de similar, i és una empresa insolvent i inviable des del moment zero, abans de la irrupció de la covid. La línia aèria connecta Caracas amb Madrid i la propietat està en mans de Rodolfo Reyes Rojas, un empresari vinculat al règim populistacomunista de Nicolás Maduro. Per què dilapidar 53 milions d’euros en aquesta operació? És possible que les simpaties del govern de coalició espanyol amb el de Veneçuela hi tingui alguna cosa a dir? Per què es beneficien oligarques chavistes i no els empresaris locals?

El govern no té el coneixement de quines empreses són estratègiques i quines no, no sap quines són viables i quines no ho són, desconeix moltíssimes empreses a les que caldria ajudar, mentre que contribueix a mantenir en vida mitjançant subsidis a zombis corporatius que no presenten cap possibilitat de recuperació i caldria tancar. En canvi, les autoritats sí tenen incentius perversos per desviar les ajudes milionàries als grups empresarials amics o més propers. Al final, l’activitat econòmica no està dirigida a servir el consumidor amb els millors productes, sinó a mantenir el favor del poder polític. Empresaris que corrompen polítics, polítics que es deixen corrompre i ciutadans que finalment acaben empobrits i instrumentalitzats pel poder. La culpa, naturalment, és del capitalisme… d’amiguets. La corrupció difon per la societat un virus tan letal com el SARS-CoV-2. Un virus que no és físic, però que destrueix la fibra moral de la societat. Per tal que els comportaments ètics arrelin a la societat, tothom ha de tenir clar que treballant amb esforç i honestedat s’aconseguiran millores socials i econòmiques. Per desgràcia, aquesta no és la situació a Espanya.

Conseqüències no desitjades

Wills, C: Unintended Consequences: Or Why Do Bad Things Happen to Good  Decisions?: Amazon.es: Wills, Clive: Libros en idiomas extranjeros

Ara fa exactament un any que, davant la pandèmia causada per la covid-19, les autoritats espanyoles decidiren decretar l’estat d’alarma, tancar l’economia del país, suspendre gairebé totes les activitats presencials i confinar la població a casa. El balanç anual, en termes sanitaris i econòmics, és desolador. La mortalitat per coronavirus registrada a Espanya és, en aquests moments, de 72.000 persones, el 2,75% del total de baixes mundials. En termes relatius, per fracció de població, significa 1.535 morts per milió d’habitants. Molts més que els d’Alemanya (878), Holanda (930), Grècia (643), Àustria (997) o Dinamarca (410). La criticada Suècia, que ha gestionat la pandèmia amb criteris laissez-faire molt més respectuosos amb les llibertats individuals i col·lectives, presenta també millors registres en termes de mortalitat. A l’altre extrem del rànquing, en positiu, destaquen Finlàndia (només 141 morts per milió d’habitants), Japó (66) o Corea del Sud (32). Pel que fa al balanç econòmic, Espanya torna a acreditar el pitjor registre de tots els països pertanyents a l’OCDE. El PIB va caure un 11% l’any passat, amb tot el que això suposa en termes de pèrdues d’empreses i llocs de treball. Amb dades interanuals del passat mes de febrer, les persones aturades han augmentat en 400.000, xifra a la que s’ha de sumar els 360.000 autònoms en cessament d’activitat i un percentatge a concretar dels 900.000 ERTOs que tampoc podran reprendre l’activitat laboral quan les condicions sanitàries millorin.

Uns resultats, per tant, molt negatius. A priori, no cal dubtar de les bones intencions de les polítiques públiques dissenyades i executades per les autoritats. No dubtem que volien minimitzar les pèrdues humanes i materials derivades de la pandèmia. No dubtem de la voluntat de fer-ho bé i de la millor manera possible. Després, però, els resultats no acompanyen i són els que són. Les diferències entre les bones intencions i els mals resultats assolits esdevenen abismals. Confondre els objectius de la intervenció amb els efectes reals que provoca la mateixa és un error funest, una tragèdia. La llei de les conseqüències no desitjades o no intencionades de les polítiques públiques és un fenomen tan àmpliament estudiat per economistes i científics socials, com incomprès per l’opinió pública i els polítics. Excedint amb molt l’abast d’un article divulgatiu, aquesta llei mostra els efectes perversos i no previstos de la regulació.

Les autoritats imposen, per exemple, un impost al venedor… que acaba pagant el comprador. Legislen a favor dels treballadors… però els acaben perjudicant. Diuen defensar l’autònom i l’activitat emprenedora… però els ho posen tot encara més difícil. Fixen aranzels a l’acer per defensar la siderúrgia nacional… però acaben penalitzant la indústria de l’automòbil i els consumidors en general. Instauren un sistema de Seguretat Social… que amb el temps esdevé insostenible i, per tant, insegur i antisocial. Volen incrementar l’ocupació i l’activitat econòmica… però es dispara l’atur i s’enfonsa el PIB. Els exemples són inacabables. I és que la societat no és una màquina que es pugui dirigir científicament amb criteris d’enginyeria social. Les lleis de la mecànica no són aplicables a l’economia. Les interaccions humanes és un fenomen extraordinàriament complex que no admet receptes simplistes imposades de dalt abaix.

Les polítiques macroeconòmiques aplicades fins ara, i que previsiblement continuaran, són les d’estímul monetari i fiscal. El balanç del Banc Central dels EUA ha augmentat de 0,9 bilions de dòlars (juliol de 2008) a 7,6 bilions (febrer de 2021). Un factor multiplicador de 8,4 en menys de 13 anys. I el seu homòleg europeu s’ha expandit de 0,79 bilions d’euros (desembre de 2002) a més de 7 bilions actuals. Una altra lectura d’aquesta hemorràgia monetària és el descontrol del deute públic, convertint-se els bancs centrals en finançadors privilegiats de la despesa dels governs. Aquesta política que promet evitar la depressió i reactivar l’economia provoca importants efectes secundaris i, fins i tot, contraproduents, que aprofundeixen i perllonguen la depressió. En cas que la inflació retorni (caldrà estar atents al comportament de la demanda monetària), ens trobaríem en un escenari d’estanflació. Estancament i inflació, tot alhora simultàniament.

Cal canviar radicalment els tipus de polítiques, donant aire als empresaris i fomentant l’esperit emprenedor. Seria tan senzill com alleugerir les càrregues tributàries, inclosos els costos de Seguretat Social, i simplificar l’embolic de normatives i tràmits existents que dificulten el dia a dia empresarial. Quan un pacient pateix d’obesitat, cal fer dieta i aprimar-se. Si algú s’asfixia, convé donar-li oxigen. El sector públic s’ha engreixat més del desitjable, i la màquina de fer bitllets del banc emissor alimenta i sosté la seva gula insaciable. El sector privat, en canvi, ha estat maltractat sistemàticament amb duríssims confinaments, impostos excessius i regulacions complexes. El sector privat no necessita estímuls públics, sinó perspectives de beneficis. Quan les expectatives de beneficis augmenten perquè les condicions de l’activitat empresarial privada milloren, les inversions augmenten, l’ocupació millora i la facturació repunta. Només cal una millora de les expectatives empresarials per iniciar un creixement econòmic sostingut. Malauradament, però, les polítiques monetàries i fiscals que es continuaran aplicant avortaran la reactivació i tornarem a parlar de la llei de les conseqüències no desitjades.

Hosanna al fill de David!

Homilía del 13 de Abril de 2014 | Semanario FIDES

Transcorregut el camí quaresmal de 40 dies, iniciem la Setmana Santa. En aquest diumenge de Rams se’ns presenta el relat de la Passió de Jesús segons l’evangeli de Marc. El natzarè entra triomfal a Jerusalem enmig d’una multitud que l’aclama alçant palmes i branques de llorer i olivera per a donar-li la benvinguda. Hosanna al fill de David! Poc després, però, la mateixa multitud serà manipulada per les autoritats i demanaran que se’l crucifiqui. La compra insidiosa de voluntats pel poder es mostra a l’escena de l’Ecce Homo amb tota la punyent cruesa. En el judici religiós davant Caifàs i el sanedrí, Jesús afirma que és el Messies i en el judici civil davant Ponç Pilat que és testimoni de la veritat, veritat que ens farà lliures. Jesús s’entrega a la mort amb les paraules del salm 21 (Déu meu, Déu meu, per què m’heu abandonat?), transformant la mort en un acte de donació i amor absolut i incondicional vers la humanitat. Aquestes paraules no van ser compreses per les persones que es trobaven presents al peu de la creu, les quals van interpretar el crit de Jesús com una crida al profeta Elies, i d’alguna manera continuen sent incompreses avui dia. I és que, com diu Pau de Tars, la mort de Jesús és un escàndol pels jueus i un absurd pels no creients. Crist transforma una mort violenta i infamant en un sacrifici voluntari i un acte d’amor que redimeix el món. Jesús és el sacrifici real i definitiu, que posa fi a tots els sacrificis de l’Antic Testament. Els animals eren els substituts del veritable sacrifici, començant pel moltó agafat per les banyes que servirà a Abraham per reemplaçar el seu fill únic Isaac. Del misteri pasqual brolla la nova aliança entre Déu i la humanitat. Abans Jahvè havia parlat a través de Moisès i els profetes. Ara ho ha fet mitjançant el seu Fill. Abans es varen transmetre 10 manaments en unes taules de pedra al Sinaí. Ara inscriu la nova aliança directament en el cor de les persones, mostrant que la vida veritable no es troba en les riqueses, la possessió o el tenir, sinó en el ser i l’acceptació de la creu. El diumenge de Rams és el pròleg del tríduum pasqual, el nucli de tot l’any litúrgic. El dijous es celebra el darrer sopar, el divendres la passió i mort de Crist, la nit del dissabte la vigília pasqual, i finalment el diumenge la resurrecció de Jesús, que obre una nova perspectiva de vida en plenitud. Començarà aleshores el període pasqual de 50 dies on sentirem repetir amb insistència el missatge de “no tenir por”. I és que els cristians sabem, per Jesús, que la mort no té l’última paraula en aquesta vida.

Monument a l’autònom

Monumento al empresario caído | Vida de Peatón

Actualment, un 85% dels autònoms paguen segons la base de cotització mínima, és a dir, 289 euros al mes. Però això té els dies comptats, ja que el govern té previst un canvi en el règim especial de treballadors autonòms (RETA). Anem a pams. Fins ara, els empresaris individuals elegeixen una base de cotització, que pot anar des d’un mínim de 944 euros mensuals fins un màxim de 4.070 euros. Sobre aquesta quantitat s’hi aplica el 30,6%, percentatge que es desglossa en contingències comunes (28,3%), contingències professionals (1,3%), cessament d’activitat (0,9%) i formació professional (0,1%). En total, el 30,6%. Calculat sobre la base escollida, toca pagar cada mes un mínim de 289 euros. I com a màxim, 1.245 euros. La pensió de jubilació que s’espera percebre en el futur depèn de les cotitzacions pagades. Com més es pagui avui, més alta hauria de ser la pensió futura. I viceversa. Com diem, una gran majoria de treballadors per compte propi no té confiança en un sistema públic de pensions basat en el repartiment que té els dies comptats, i opta per cotitzar el mínim legal. A Espanya hi ha aproximadament 3,2 milions d’autònoms, dels quals més de mig milió es troben a Catalunya. La quota mínima de 289 euros mensuals (364 euros per als societaris) és la quota més alta d’Europa, si bé cobreix la promesa de jubilació futura, baixa i l’accés al sistema sanitari. Els autònoms alemanys paguen una quota de 140 euros si superen els 1.700 euros mensuals d’ingressos i, en cas contrari, no paguen res. I mentre els nous ingressats al RETA espanyol paguen una tarifa plana de 60 euros mensuals els primers 12 mesos, a un país tan profundament estatista com França no paguen quota durant el primer any. Tampoc existeix quota d’autònoms a Itàlia, a Holanda és de 50 euros mensuals, i al Regne Unit la tarifa mínima equival a 14 euros (amb ingressos inferiors als 600 euros mensuals) i la màxima a 58 euros (quan els ingressos superen els 6.000 euros).

L’Estat reitera, per boca del ministre de Seguretat Social José Luis Escrivá, que amb el nou règim es pagarà en funció dels ingressos i, per tant, qui guanyi més pagarà més. Concretament, i com es va aprovar a finals de l’any passat, es proposa que els autònoms escullin la base de cotització segons els ingressos que creuen que tindran, podent-lo modificar al llarg de l’any. Les negociacions són encara inicials, però la previsió és que aquest nou sistema estarà operatiu a partir de 2022. La Cambra de Comerç de Barcelona ha denunciat que centenars de milers d’autònoms, amb el nou sistema, poden passar a pagar 433 euros mensuals, això és, el 50% més. Certament, aquest canvi de normativa que portarà revisions de les quotes a l’alça s’ha de rebutjar amb contundència, especialment enmig d’una profunda crisi. Tot denota un afany desmesurat per recaptar més impostos del col·lectiu dels autònoms, un dels més vulnerables i alhora més necessaris. Naturalment, el govern justifica el canvi d’una altra manera. El ministre assenyala que, amb el nou sistema, a qui facturi molt poc se li rebaixarà la quota. Però com deien els clàssics llatins, excusatio non petita, accusatio manifesta. De fet, aquesta excusa, més enllà del non petita, és febla en si mateixa. Si fos real, n’hi hauria prou amb una reforma del sistema vigent consistent en exonerar la quota als autònoms que facturen per sota del mínim legal. El col·lectiu d’autònoms, amb una important davallada dels ingressos pel confinament decretat davant la pandèmia, ha patit fortament el tancament de l’economia. És imprescindible que no se’ls maltracti encara més. És un col·lectiu que lluita diàriament a la trinxera per reactivar l’economia. Els cal el millor equipament i avituallament per defensar la supervivència econòmica de la societat.  

Catalunya té més de mig milió d’autònoms. Mig milió d’herois i heroïnes anònims que lluiten diàriament per obrir la persiana, tirar endavant el negoci i servir el client sense desmai. De cada 10 autònoms, 4 són dones i 6 homes. I fins a 7 treballen precàriament en el sector serveis. La immensa majoria cotitzen per la base mínima i només alguns, quan s’acosta l’edat de jubilació, eleven la quota a pagar amb la il·lusió d’accedir a una pensió més decent. No és el moment de castigar-los amb més impostos. Amb el canvi de normativa previst, més d’1 milió d’autònoms es veurien perjudicats a tot Espanya. Un autònom que ingressi l’equivalent al salari mitjà espanyol, aproximadament 24.000 euros anuals, passaria de cotitzar 289 euros mensuals a 600 euros. Més del doble. I si ingressa 33.000 euros anuals passaria a pagar 825 euros al mes. Quasi el triple. Realment, no toca. Ni és el moment adequat, amb la crisi i la disminució d’ingressos, ni es pot obligar a pagar més quan el sistema públic de pensions no podrà complir el compromès en un termini de temps breu. Quan els migrats ingressos no arriben al mínim, cal l’exempció tributària. I, si se’ns permet afegir-ho, caldria un reconeixement públic a la figura de l’autònom i empresari individual. Arreu de la geografia es troben monuments al soldat anònim. L’autònom també lluita anònimament a la trinxera econòmica arriscant-se a perdre-ho tot per una idea i un propòsit. A diari lluita contra mil adversitats amb valor i coratge. I proporciona a la societat nous béns i serveis que la milloren col·lectivament. L’autònom és un creador net de riquesa que hauria de servir com un model d’inspiració i orientació per la societat. Per això, més que maltractar-lo fiscalment, pertocaria distingir-lo públicament amb un monument.

Escenari postelectoral

Resultado de imagen de tripartit Catalunya 14-F

El resultat de les eleccions catalanes del passat 14-F deixa alguns temes endegats, però també incògnites obertes. El president espanyol Pedro Sánchez en surt reforçat. No només per la victòria del seu candidat Salvador Illa, sense possibilitats reals de ser el proper president, sinó també pels resultats d’ERC al superar JuntsxCAT. Els 77.000 vots del PDeCAT han tingut efectes reals importants, malgrat no aconseguir representació parlamentària. I és que aquesta formació ha donat la victòria en vots al PSC i amb tota probabilitat la presidència del proper govern de la Generalitat a ERC. Si s’haguessin sumat els vots de JuntsxCAT i del PDeCAT, la candidatura de Puigdemont hauria obtingut 35 escons, per 32 la d’Aragonès i 31 la d’Illa. Laura Borràs seria la presidenta i la coalició independentista hauria continuat com fins ara al Palau de la Generalitat. Però no ha estat així. Coses que passen amb la divisió dels partits i el sistema electoral d’Hondt. Artur Mas consuma la venjança i perjudica seriosament el partit de Carles Puigdemont. Com diem, el gran beneficiat és el president espanyol Pedro Sánchez. La col·laboració del PSOE i Podemos amb ERC ha estat un dels fonaments de l’estratègia política de l’executiu central. Amb els seus vots va ser investit president del govern central i, més recentment, ha aconseguit aprovar uns Pressupostos Generals que li donen estabilitat i seguretat per aguantar tota la legislatura. A més, veu com Ciutadans s’ensorra, el PP es debilita i la marca catalana del seu soci de govern a Catalunya no perd escons però sí percentatge de vots (del 7,5% del 2017 al 6,9% del passat diumenge). L’adversari creixent de la coalició socialista-podemita és VOX, que entra amb força a la cambra legislativa catalana amb 11 escons i més de 200.000 vots. Assistim, per tant, a la polarització de la política en l’eix esquerra-dreta. Una pèrdua de la moderació per escorar-se en posicions cada vegada més radicals. Un retorn al malson de les dues Espanyes.

Pel que fa a l’eix independentista-unionista, s’ha enfortit l’independentisme perquè ha aconseguit en unes votacions excepcionals en situació de pandèmia (participació de només el 53,6%) superar la barrera de més de la meitat de les paperetes emeses vàlidament, i consolidar la majoria parlamentària amb un total de 74 escons. I aquí comencen les incògnites. Quina serà la coalició governant a la Generalitat? Queda descartada la reedició del tripartit de Pasqual Maragall i José Montilla (PSC + ERC + Comuns). Amb només 35.000 vots de diferència sobre JuntsxCAT i amb la CUP en ascens, és molt improbable que ERC s’atreveixi a enviar els seus dos socis independentistes a l’oposició per substituir-los per dues forces no independentistes. Seria tant com renunciar expressament a la independència com a projecte polític, i tindria un cost inassumible per Oriol Junqueras. Per tant, només queden com a possibles la coalició secessionista (ERC + JuntsxCAT + CUP) i la del referèndum (ERC + JuntsxCAT + Comuns). Ambdues tenen en comú que defensen una molt notable pujada de la despesa pública. El PSC planteja, per exemple, incrementar la despesa pública sanitària fins situar-la en el 7% del PIB, la d’infància en el 2,2% i la d’R+D en el 2% del PIB. ERC defensa l’anomenat Estat-emprenedor, amb l’entrada del govern en el capital d’empreses privades considerades estratègiques. Els republicans també defensen un banc públic amb diners dels contribuents. I els campions de la despesa amb diners dels altres serien En Comú Podem, que defensa un increment net de la despesa pública total del 12,5% del PIB. Per fer-nos una idea, això significa duplicar la grandària de la Generalitat i del seu pressupost anual. Sense considerar l’endeutament, suposa passar d’una despesa pública anual superior als 30.000 milions a una molt superior als 60.000 milions.

És fantàstic planificar la construcció d’una societat ideal sense restriccions pressupostàries. Un petit problema però, i no és pas l’únic, és que les restriccions existeixen. Com es poden finançar 30.000 milions anuals? El govern català té problemes crònics de finançament. El sistema ideat per l’exconseller socialista Antoni Castells no va resoldre els desequilibris. El dèficit fiscal intercomunitari de Catalunya oscil·la entre 10.000 i 16.000 milions anuals, en funció de la metodologia de càlcul emprada. Són molts diners, certament, però encara insuficients i amb nul·les probabilitats d’arribar a un acord amb l’Estat central. Per desitjable que sigui, no veurem la generalització del concert econòmic del País Basc i Navarra a les restants autonomies comunes. La redistribució dels recursos fiscals de madrilenys, catalans i balears, anomenada solidaritat interterritorial, continuarà. Per altra banda, elevar encara més la tributació autonòmica de Catalunya seria un suïcidi i no aconseguiria increments d’ingressos significatius. Les bases imposables s’encongirien i el país perdria més activitat econòmica encara. El PIB per càpita a Catalunya és només el quart en escala estatal, i el PiB total ha estat superat pel de Madrid. Catalunya ocupa el darrer lloc d’Espanya en l’índex de competitivitat fiscal elaborat per la Tax Foundation. Un escenari fiscal molt advers en termes del sobrecost de l’impost de renda, patrimoni, successions i donacions. Recordem que els impostos desincentiven el treball, l’estalvi i la inversió. I que també penalitzen el consum i foragiten les empreses estrangeres. L’arribada dels fons europeus anticovid és possiblement l’únic recurs per incrementar el finançament autonòmic ara per ara. Són diners que sortiran de la impremta del Banc Europeu i que rebrà el govern central. Caldrà estar molt atents a la seva distribució i al seu destí final.

Andorra del Sud

Resultado de imagen de mapa Andorra i Catalunya

Andorra s’ha situat en un primer pla els darrers dies per motius aliens a la seva voluntat. Alguns professionals i youtubers de renom s’han domiciliat al Principat per motius principalment fiscals. Mentre que el tipus impositiu màxim per renda a Espanya és del 47%, al petit país dels Pirineus és de només el 10%. Tampoc suporten impost de successions i patrimoni (aquí sí), l’IVA és el 4,5% (aquí el 21%), l’impost de societats és el 10% (aquí el 25%) i les cotitzacions a la Seguretat Social andorrana, repartides entre empresari (15,5%) i treballador (6,5%) sumen el 22% (mentre que aquí es poden enfilar conjuntament fins el 40% o més). Els partits polítics han criticat la fiscalitat andorrana, estigmatitzant els pròfugs per motius tributaris, i demanen limitar el seu estatus privilegiat de paradís fiscal. Però també es podria donar la volta a l’assumpte, tot fent autocrítica de la condició d’Espanya (i Catalunya) com infern fiscal.

El sistema impositiu d’Andorra no és tan excepcional com hom podria creure. A Europa, hi ha diversos règims tributaris amb tipus marginals màxims sobre la renda propers al 10%, molt allunyats, per tant, del 47% existent a Espanya.  Bulgària, Romania o Bòsnia tenen un tipus únic del 10% sobre la renda; Hongria i Lituània mantenen un tipus únic del 15%; Estònia i Geòrgia compten amb el 20%; la República Txeca manté un tipus marginal màxim del 23% i Eslovàquia del 25%; països tan rics i pròspers com Singapur o Suïssa gaudeixen de tipus impositius màxims del 22% i 23% respectivament. A més, altres països tan propers com Portugal, Itàlia o Grècia ofereixen importants descomptes per captar nous contribuents. En un món globalitzat i digitalitzat, hi ha jurisdiccions fiscals molt atractives que atrauen professionals altament remunerats. Cada vegada és més factible treballar online i residir en països amb impostos baixos. La defensa dogmàtica d’impostos elevats acaba dessagnant els contribuents i converteix el país en una presó fiscal.

El poder sobre els impostos comporta el poder per destruir. Els impostos afecten les decisions dels individus per treballar, estalviar i invertir en capital humà; a les empreses per produir, crear llocs de treball, invertir i innovar; i als inversors a l’hora de triar els actius i els destins dels capitals. Per tant, la fiscalitat té una incidència decisiva sobre les fonts de creació de riquesa i benestar d’una societat. El PIB i l’ocupació no són un pastís de formatge de dimensió fixa i determinada. Pot augmentar o disminuir, i sobre la seva grandària juga una influència determinant el model tributari. En una economia oberta i globalitzada, els països utilitzen els impostos com un mecanisme per millorar la seva competitivitat i atreure activitats productives i personal qualificat. La competència fiscal entre països estimula l’activitat econòmica i, al final, acaba beneficiant també els Estats més respectuosos amb la llibertat econòmica generant majors recaptacions tributàries per increment de les bases imposables.

A Espanya, els contribuents amb bases imposables superiors a 60.000 euros anuals representen el 4% dels declarants i aporten el 40% de la recaptació total de l’impost. La franja compresa entre els 30.000 i els 60.000 euros representa el 18% de les declaracions i aporta el 36% per cent del total recaptat. I en la franja inferior als 30.000 euros hi ha el 78% dels contribuents que aporten el 24% restant. Per tant, la progressivitat de l’IRPF és brutal i castiga molt especialment les rendes del treball. La imposició sobre els guanys del capital, les plusvàlues, és un tribut que no permet augmentar la recaptació i produeix resultats oposats als esperats. Senzillament, la lliure circulació de capitals els desplaça cap aquells llocs que ofereixen un millor tractament tributari. També les cotitzacions socials són un impost sobre la contractació de treball. El salari i les cotitzacions a la Seguretat Social encareixen el treball, els empresaris contracten menys mà d’obra i l’atur augmenta. No és cap casualitat que Espanya suporti taxes d’atur del 20%, mentre que Andorra gaudeix de plena ocupació.

Urgeix la rebaixa dels tipus impositius de la fiscalitat directa per estimular el treball, l’estalvi i la inversió, i també una disminució radical de les múltiples deduccions i desgravacions que distorsionen les decisions dels individus. Com té Andorra, s’hauria de plantejar un tipus impositiu únic moderat sobre el treball i els beneficis, suprimint les actuals deduccions empresarials que només serveixen per impulsar les accions promocionades pel govern existent. Com a Andorra, s’haurien de reduir les cotitzacions socials i equilibrar la part que paga l’empresa amb la del treballador. La rebaixa d’aquest impost sobre el treball reduiria els costos laborals, estimularia la contractació i milloraria la competitivitat de les empreses. Com a Andorra, s’haurien de substituir els impostos sobre successions i patrimoni per declaracions censals de béns a tipus zero, amb el que no existiria cap incentiu al frau i es maximitzaria la seva funció d’ajuda al control tributari. Aquesta reducció d’impostos disminuiria la recaptació, almenys a curt termini, però no faria necessària la contracció de la despesa pública gràcies a l’arribada dels fons europeus anticovid. Es tracta, en paraules d’un eminent polític britànic del segle XIX, de permetre el creixement del diner a les butxaques dels contribuents. Quelcom que hauria de recordar el proper president de la Generalitat que sortirà avui elegit.

Llicències obligatòries

Crece la tensión entre AstraZeneca y Bruselas antes de la reunión sobre el  retraso en el suministro de vacunas | Sociedad | EL PAÍS

Abril de 1711. La Gran Bretanya abandona a la seva sort els territoris de l’antiga Corona Catalanoaragonesa. L’arxiduc Carles d’Àustria, nebot de l’últim Habsburg de la Corona espanyola, surt de Barcelona amb direcció Viena després de la mort de l’emperador Josep. El príncep Carles, que havia rebut dels jesuites una educació privilegiada –tenia formació en lògica, ètica, filosofia i música a més de dominar sis idiomes inclòs el castellà- deixa via lliure al duc d’Anjou, el futur Borbó Felip V -que no parlava ni el castellà- per accedir a la Corona d’Espanya. Tres anys i mig més tard, en una guerra desigual i impossible de guanyar, Barcelona cau i es rendeix a les tropes filipistes. Les conseqüències pels catalans serien duríssimes.
Gener de 2021. Els laboratoris britànics Oxford-AstraZeneca, l’empresa que havia rebut finançament de la UE amb l’objectiu de desenvolupar la vacuna contra la covid-19, declara que no podrà complir els terminis ni proveir les dosis acordades per contracte. Boris Johnson, el primer ministre del Regne Unit, defensa que les vacunes desenvolupades per aquesta empresa britànica han de beneficiar en primer lloc als britànics. Les conseqüències, enmig del fragor de la tercera onada vírica, no es poden encara quantificar.

Són dues situacions que no són comparables ni guarden cap relació, tret del casual denominador comú britànic. En qualsevol cas, sí és necessari fer una anàlisi d’aquesta darrera situació que tindrà, a ben segur, conseqüències greus per molts ciutadans de la Unió Europea (UE). AstraZeneca, que comercialitza la vacuna d’Oxford, ha avisat que només podrà servir un 25% del que havia promès perquè les dues plantes que té a Europa estan produint a un ritme més baix del que s’esperava. La UE l’acusa d’incomplir el contracte i insinua que està venent vacunes fabricades a les plantes europees a tercers països que paguen un preu superior. La companyia britànica, en una resposta més pròpia d’humoristes com Rowan Atkinson o Benny Hill, ho nega i al·lega que el govern britànic i altres països ho varen demanar primer. Tot fa pensar que la companyia no entregarà més vacunes ni les treurà d’altres fàbriques per entregar-les a Europa. Més aviat el contrari. Hi ha documentació duanera que confirma que la planta de Puurs (Bèlgica) ha exportat al Regne Unit les dosis produïdes en territori belga. Segons la Comissió Europea, AstraZeneca s’havia compromès a servir més de 100 milions de dosis tan aviat com s’autoritzés la seva vacuna i es comptava amb la producció de les dues plantes del continent (Bèlgica i Alemanya) més les dues del Regne Unit.

Les autoritats espanyoles havien promès que el 70% de la població adulta espanyola (entre 15 i 20 milions de persones) estaria vacunada abans o a finals de l’estiu. De moment, el sistema sanitari britànic ha aconseguit vacunar 2,6 milions de persones amb la primera dosi. En total, des de l’inici de la campanya, s’ha començat a immunitzar l’11% de la població anglesa. Les xifres a Espanya són molt més baixes. I també a Catalunya. A la regió sanitària de la Catalunya Central s’han administrat 14.461 dosis (2.083 persones han rebut les dues dosis). Seguint l’ordre del protocol, això significa el 80% dels usuaris de residències geriàtriques, el 78% dels professionals sanitaris de primera línia i el 71% dels professionals de les residències d’avis. En total, fins ara a Catalunya s’han administrat 217.000 vacunes fins esgotar les reserves. Continuant a aquest mateix ritme, l’objectiu de vacunar el 70% de la població adulta catalana s’haurà assolit pels volts de Sant Jordi de l’any… 2022! Abans d’arribar a la immunitat de grup moltes persones s’hauran mort pel camí i a les UCIs.

La vacuna contra la covid és un bé públic global i no hauria d’estar protegida per lleis de propietat intel·lectual com les patents. L’oligopoli en la producció de medicaments alenteix el ritme de producció i dificulta l’accés a les dosis tan necessàries. Al registrar una patent mèdica se li concedeix al titular la possibilitat d’explotar el producte de manera exclusiva i excloent durant un termini de 20 anys. El que convé és eliminar els monopolis legals i establir llicències universals i no exclusives, compartint el coneixement necessari per expandir la producció global de vacunes, medicaments i diagnòstics. I una figura legislativa ho permet. Es tracta de les llicències obligatòries, un instrument que imposa als laboratoris la cessió de la fórmula de la vacuna. Una figura que comporta suspendre l’exclusivitat de l’ús d’una patent, obrint l’opció que la vacuna sigui explotada per altres companyies. Un rum-rum que ja comença a circular per Alemanya, Itàlia i França, i que a Espanya està perfectament contemplat a l’article 95 de la Llei de Patents (com l’expropiació ho està a l’art. 81). Els supòsits són plenament aplicables a la situació actual. En primer lloc, perquè l’explotació de la vacuna és de primordial importància per a la salut pública. En segon lloc, perquè la insuficiència de la quantitat de vacunes servides implica un greu perjudici pel país. I, finalment, perquè les necessitats de proveïment nacional així ho exigeixen. AstraZeneca ha estat finançada per la UE amb 2.700 milions d’euros i ara no distribueix les dosis pactades. Què estan esperant els governs per instar les llicències obligatòries?