La credibilitat dels Bancs Centrals

L’objectiu principal dels Bancs Centrals és la lluita contra la inflació, malgrat que l’emissió monetària és la causa última de l’increment de preus generalitzat. Però el banc emissor té altres objectius importants com l’estabilitat financera o, fins i tot, en el cas dels EUA, contribuir al creixement econòmic i mantenir l’atur a nivells baixos. Després de tant de temps d’estímuls monetaris a tipus zero, la inflació va retornar amb força l’any 2022. Obligats per les circumstàncies i a contra cor, la Fed i el BCE han situat els tipus d’interès al 5% i 3,5% respectivament. Però el retorn a la sobrietat monetària després de tants excessos presenta importants efectes secundaris. De fet, els objectius del Banc Central són contradictoris: quan baixa el tipus d’interès per estimular l’activitat econòmica genera inflació, i quan els puja per frenar l’escalada de preus perjudica el creixement.  Després de la caiguda del Silicon Valley Bank i del Signature Bank, així com del rescat públic-privat del Credit Suisse, és lògic preguntar-se quina entitat financera pot ser la següent a caure. I, de moment, té totes les paperetes el First Republic Bank, el catorzè banc més gran dels EUA.

Qualsevol empresa que s’endeuti massivament a curt termini per invertir a llarg termini té la mort assegurada. La inversió més important que duen a terme les famílies és la compra d’habitatge, i ningú es finança amb un crèdit a retornar demà mateix o en terminis molt curts. Si fos així, tothom impagaria el crèdit i els jutjats es col·lapsarien només amb els requeriments de desnonaments immobiliaris. Però els bancs són empreses singulars amb privilegis legals per transformar els terminis d’inversió i finançament. S’endeuten a molt curt termini (dipòsits a la vista) per invertir a molt llarg termini (deute públic i hipoteques). Això els converteix en estructuralment insolvents. No poden garantir la retirada dels dipòsits dels clients perquè senzillament les reserves bancàries equivalen només a una fracció del seu import total (el coeficient de caixa a l’eurozona és l’1% i, per tant, el banc només té l’obligació legal de mantenir 1 de cada 100 euros dels dipòsits). Si financessin les inversions a llarg termini amb fons propis i deutes també a llarg termini, no passaria res. Si financessin les inversions a curt termini amb deute comercial a curt termini, oli en un llum. Però, malauradament, no és així.

Els problemes sempre apareixen quan, davant de rumors o resultats negatius, els clients comencen a retirar els dipòsits. En dues setmanes, per exemple, el First Republic Bank ha perdut 70.000 milions de dòlars en dipòsits. L’entitat financera haurà de vendre títols de deute públic o titulitzacions hipotecàries amb importants pèrdues. A vegades, com és el cas, el deute públic és local i de poca qualitat. I encara que la Fed també admet a descompte el deute municipal amb bona qualificació creditícia, molts d’aquests títols no en tenen i, per tant, no són un col·lateral apte per obtenir finançament. Si, malgrat això, hi accedeix, el Banc Central estarà contribuint a crear inflació i a mantenir en vida un zombi financer. Tota una pèrdua de credibilitat. Si s’opta, com s’ha fet altres vegades, pel rescat bancari amb dèficit públic, es socialitzen les pèrdues d’una entitat privada. Tota una injustícia social. La història del Credit Suisse, amb seu a Zuric des de la seva fundació el 1856, és similar. El banc suís va anunciar pèrdues de 7.400 milions d’euros el 2022, fet que provoca la retirada de dipòsits per un import de 125.000 milions. Una xifra excessiva, malgrat presumir de 540.000 milions d’actius, que precipita la compra per part d’UBS (dues vegades més gran) amb el suport del govern i del Banc Central. Una taca important en la reputació de Suïssa com a centre financer.

Està per veure encara si aquesta tempesta remet i la calma retorna als mercats financers, o si continua el contagi en altres bancs. Els EUA, una unió bancària i fiscal consolidada, compten amb el suport del Tresor quan les coses van mal dades. Naturalment, la Fed garanteix finançament als bancs amb problemes i el Fons de Garantia dels Dipòsits estén la garantia per sobre del límit de 250.000 dòlars. Pel que fa a l’eurozona, la situació és diferent. Compartim una mateixa moneda i el Banc Central Europeu, però no s’ha completat la unió bancària i, per suposat, ni ara ni mai tindrem una unió fiscal. Les queixes dels austers països del nord, davant la incontinència en la despesa dels països del sud, són constants. Mai s’avindran a finançar amb els seus estalvis el consum de qui estira sempre el braç més que la màniga. Amb més motiu, per tant, cal reforçar els recursos propis bancaris. Mentre que la mitjana del capital dels bancs nord-americans era, a finals del 2022, el 9,25% dels actius totals, a Europa és només el 6,8%. L’endeutament bancari, per tant, arriba al 90,75% a l’altra banda de l’Atlàntic, mentre que a l’eurozona supera el 93%. Massa palenquejament per un nivell de recursos propis insuficient. La necessària ampliació de capital s’ha de complementar amb nivells suficients de deute convertible, de manera que els recursos permanents bancaris siguin suficients per finançar les inversions a llarg termini i permetin absorbir les possibles pèrdues sense necessitat d’arribar mai als dipòsits dels clients.

Regulació bancària

El Banc de Silicon Valley (SVB) acumula inversions superiors als 210.000 milions de dòlars i la seva fallida és la segona més gran del sector als EUA. Què ha passat? La gran demanda de tecnologia arran de la pandèmia vírica, ara fa 3 anys, va disparar els ingressos i la tresoreria de les startups i empreses Big Tech de Silicon Valley. Fins aquí, tot correcte. Però quan aquests diners s’ingressen en els dipòsits bancaris de les empreses, el banc comet una i altra vegada el seu pecat original, que és el finançar-se amb deute a molt curt termini per invertir en actius a molt llarg termini. Concretament, el deute a la vista del banc està format pels saldos dels clients en comptes corrents, i la inversió a molt llarg termini per bons del Tresor i participacions hipotecàries. Mentre els reintegraments de dipòsits siguin baixos o inexistents, el banc aconsegueix beneficis pel diferencial d’interessos entre les operacions d’actiu (crèdits concedits) i les de passiu (dipòsits no remunerats). Els problemes vénen quan un gran nombre de clients demanen retirar els seus dipòsits, perquè els diners… No hi són! El banc els ha transformat en hipoteques o títols de deute públic a molt llarg termini. I això és el que va passar quan els clients van voler retirar 42.000 milions de dòlars al primer avís de problemes. El col·lapse del SVB també pot tenir implicacions negatives per al sector tecnològic i la innovació en general, atès que treballa amb un gran nombre d’empreses del ram. El dany pot ser particularment intens en un moment en què el sector tecnològic percep les conseqüències dels tipus d’interès més alts.

Existeix un mercat secundari de deute públic on els agents compren i venen bons i obligacions de l’Estat. Sembla que la venda de la cartera de bons del SVB hauria de ser suficient per fer caixa i retornar els dipòsits dels clients. Però no sempre és així. En primer lloc, perquè quan l’oferta supera la demanda el preu cau i l’entitat ven amb pèrdues. Però, en segon lloc i més important encara, els bons del Tresor s’havien comprat a tipus d’interès molt baixos. Ara que els Bancs Centrals han endurit la política monetària al començar a tancar l’aixeta del diner gratuït, els interessos pugen i els nous bons emesos resulten més atractius perquè rendeixen més. Quan el SVB ha intentat fer caixa amb la venda de la cartera de bons vells, ho ha hagut de fer amb descomptes importants. I, per tant, ha experimentat pèrdues. Segons l’agència federal (FDIC) que assegura els comptes a la vista fins a un límit de 250.000 dòlars, més de 4 bilions de dòlars han entrat en el sistema bancari des de l’abril de 2020 en forma de dipòsits, i el 50% s’han destinat a la compra de títols de deute públic. Si més bancs es veuen obligats a liquidar les seves carteres de bons, inclosos també els Bancs Centrals, les pèrdues es dispararan. La insolvència i fallida en cadena dels bancs iniciaria immediatament una crisi financera global. En el moment d’escriure aquest article, els bancs europeus han perdut més de 60.000 milions d’euros de valor, el Credit Suisse suspèn la cotització de les seves accions i sol·licita el rescat del Banc de Suïssa. El Credit Suisse acumula pèrdues superiors als 7.000 milions d’euros i presenta uns actius de 540.000 milions (superiors al 40% del PIB espanyol).

I ara, què cal fer? La regulació d’un sistema bancari amb reserva fraccionària excedeix amb molt els límits d’aquest article. De manera immediata, però, és correcte assegurar la totalitat dels dipòsits dels clients. Ho han fet les autoritats nordamericanes amb el SVB i s’hauria de fer el mateix a Espanya i l’eurozona. Tots els dipòsits dels clients, també els que superen els 100.000 euros, haurien d’estar coberts pel Fons de Garantia. Des de la passada crisi financera del 2008, s’han fet esforços per augmentar els recursos propis dels bancs i millorar la regulació a escala europea. Cal evitar repetir els errors del rescat bancari amb fons públics i a càrrec del contribuent. Quan una empresa està ben gestionada i obté beneficis, aquests se’ls reparteixen els seus inversors (després de pagar a Hisenda). De la mateixa manera, qui suporta el risc en cas de pèrdues són els accionistes. El sector financer està dirigit per grans directius que cobren sous milionaris. Els alts executius i els accionistes d’una empresa responen de la gestió i assumeixen el risc del negoci. En cas de noves crisis bancàries, cal aplicar la regulació del rescat intern per recapitalització, també anomenat bail-in. I això significa que les pèrdues les assumeixen els accionistes, en primer lloc, i els grans tenidors de deute a llarg termini, com títols convertibles o deute subordinat, en segon i últim lloc. Mai els clients del banc, titulars de dipòsits, han de participar en els resultats de la gestió. No ho fan quan aquesta és positiva. Tampoc quan és negativa. Mentre que els dipositants no tenen cap responsabilitat en la situació financera del banc, el regulador té l’obligació de garantir que poden disposar dels seus diners en qualsevol moment, sense necessitat de diners públics ni rescats externs.

Renda Bàsica Universal

Catalunya no tindrà renda bàsica universal (RBU). Almenys durant el 2023. El pla pilot de la RBU va ser acordat el 2021 per Esquerra Republicana i la CUP per votar la investidura de Pere Aragonès com a president de la Generalitat. Però la votació d’aquest divendres al parlament, amb l’oposició del PSC i Junts ho ha impedit. La RBU és una transferència de diners de l’administració per a tothom, independentment del gènere, l’edat, l’origen o la situació socioeconòmica. Sense feina, es cobra; amb feina, també es cobra; si no es vol cap feina, es cobra igualment. Tothom la percep siguin quines siguin les circumstàncies personals. El pla de la Generalitat havia establert, per a 5.000 persones, un import de 800 euros al mes per adult i 300 euros per als menors. La prova pilot s’havia de dur a terme durant un període de 24 mesos i, després, s’avaluaria el programa. El perfil de Manresa, amb una renda per habitant inferior en un 20% a la mitjana de Catalunya i amb un gran nombre de beneficiaris de renda garantida de ciutadana, 3.884 persones amb una prestació mitjana de 687 euros segons dades de l’Idescat, la converteixen a priori en una ciutat propícia per aquest tipus d’experiments. I és que la RBU és un instrument de redistribució de la riquesa i de lluita contra la pobresa.

Espanya, també Catalunya, és un país amb moltes desigualtats econòmiques i socials. Per fer-nos una idea, mentre que als països nòrdics el 20% de la població amb més renda multiplica per 4 els ingressos del 20% més pobre, a Espanya la diferència és superior a 6. Per tant, el quintil superior de la població percep uns ingressos entre 6 i 7 vegades superiors als del quintil inferior. El coeficient Gini, que pren valors entre 0 (absoluta igualtat d’ingressos) i 100 (absoluta desigualtat), és 34 a Espanya, superior a la desigualtat d’altres països referents com França (29), Alemanya (31), Portugal (33) o Itàlia (33). Les causes són múltiples, però el mal funcionament del mercat de treball, amb un atur elevat i una taxa d’ocupació baixa, sempre és un factor rellevant. Hi ha una clara correlació entre l’atur i la pobresa, i els sistemes de protecció social fracassen una i altra vegada al cronificar els subsidis i la marginació sense aconseguir reinserir laboralment els beneficiats. Els defensors de la RBU destaquen que uns dels principals avantatges del programa serien l’eradicació de la pobresa i l’augment de la igualtat, tant de gènere com econòmica. En el límit, una RBU equivalent al PIB mitjà del país seria totalment igualitària. Es pot estendre als jubilats, que la rebrien com una prestació substitutiva de les pensions públiques. Els únics exclosos serien els presos, ja que el manteniment de les presons supera l’assignació per RBU.

Però juntament amb els possibles aspectes positius, els desavantatges de la RBU són importants. El primer és el cost que suposaria el seu finançament. S’hauria de dissenyar una gran reforma fiscal que substituís tots els subsidis existents per una renda universal per tota la població. Descontrolar la despesa pública a Espanya, que presenta dèficits crònics elevats, és incompatible amb els plantejaments de la Comissió Europea, que ha anunciat aquesta setmana la fi de la màniga ampla i el retorn a una versió reformada del Pacte d’Estabilitat. El segon inconvenient és que la RBU debilita la funció empresarial i introdueix incentius molt negatius per a l’activitat productiva. Per què treballar si amb la renda bàsica ja sobrevivim? Qui es pot sostreure a aquesta idea tan encisadora i populista? Pocs països trobaríem com Suïssa que, en referèndum, va votar en contra del pagament públic als habitants del país amb independència dels ingressos i l’estat laboral. El 78% dels suïssos es va manifestar contrari a la redistribució d’una renda bàsica de 2.300 euros mensuals per adult, i 560 euros per menor. I el tercer inconvenient de la RBU és la incompatibilitat amb la lliure mobilitat de les persones. Milions de nous immigrants es mobilitzarien per aconseguir el mannà del govern. En paraules de Philippe van Parijs, el més sistemàtic promotor de la renda bàsica a tot el món, “el conflicte entre renda bàsica i llibertat migratòria exposa en tota la seva cruesa el cruel dilema entre la generositat sostenible cap als nostres conciutadans més pobres i l’hospitalitat cap a tot aquell que vulgui entrar. Aquest dilema és l’elecció més dolorosa que ha de fer l’esquerra en tot el món desenvolupat”.

El futur és sempre incert. Algunes feines desapareixeran i altres en sortiran de noves. Així ha estat sempre. La protecció davant la incertesa, però, no passa necessàriament per la RBU. Una societat lliure ofereix mecanismes com les assegurances que permeten capitalitzar l’estalvi. I per promoure l’estalvi cal garantir l’accés al mercat laboral i treballar amb un nivell d’impostos suportable. Més de la meitat de la renda anual dels catalans es dedica al pagament d’impostos i cotitzacions socials. No seria més raonable reconduir un percentatge dels mateixos a sistemes d’estalvi col·lectius i assegurances? El principi de subsidiarietat, sobre el qual se sustenta la Unió Europea, anteposa la família a l’Estat. No s’hauria de prioritzar i reforçar la unitat familiar com a xarxa social bàsica? Tot el que pugui fer l’individu, no cal que ho faci l’Estat.

El futur de les pensions

Aquest any és electoral. Potser aquest escaïment i el considerable pes polític dels pensionistes, un col·lectiu de 10 milions molt actiu en la defensa dels seus drets i altament mobilitzat en les eleccions, ha contribuït a què Pedro Sánchez hagi incrementat les pensions un 8,5%. La indexació de les pensions a l’IPC està provocant un ràpid increment de la despesa pública amb beneficis immediats tant pels antics pensionistes com pels nous. Cada mes la Seguretat Social està gastant 1.100 milions d’euros més, fet que suposa una despesa addicional superior a 15.000 milions anuals. Els nous jubilats del Règim General ja cobren una pensió mensual de 2.060 euros, equivalent a catorze pagues de 1.765 euros en un any. Han cotitzat en bases elevades i és el que els pertoca legalment. A Espanya, fins ara un dels sistemes més generosos de la UE, la pensió equival a quasi el 75% de l’últim salari percebut. Per altra banda, bona part dels joves està cobrant el salari mínim, si és que no estan directament aturats o inactius. Per tant, les pensions de jubilació dels nous beneficiaris es consoliden per sobre del salari mitjà d’Espanya, i molt per sobre del salari mínim (1.080 euros). Per primera vegada, 400.000 pensionistes cobren més de 3.000 euros mensuals.

Clarament, el problema de les pensions a Espanya és un dels més greus des d’un punt de vista econòmic, social, polític i també ètic. Molts destaquen que les semblances amb un esquema piramidal són remarcables. Les estafes piramidals o fraus Ponzi es basen en la captació contínua de nous incauts. I amb les aportacions d’aquests, es paguen les fabuloses rendibilitats promeses. El frau es destapa i tot se’n va en orris quan disminueix el número de nous entrants. El sistema de pensions anomenat de repartiment (pay as you go), es finança amb les cotitzacions dels ocupats. Concretament, el 37% del sou dels treballadors es destina a finançar les pensions. Quan els ocupats actuals arribin a la vellesa, dependran totalment dels futurs cotitzants. Bismarck va introduir aquest sistema a l’Alemanya de 1884, quan l’esperança de vida no arribava als 60 anys. Però, en aquests moments, a Espanya ja supera els 83 anys. I a l’envelliment galopant de la població cal afegir la caiguda de la natalitat. Si l’any 1978 van néixer 680.000 infants a Espanya, l’any passat ho varen fer menys de 340.000. Quan Franco establí el sistema de repartiment l’any 1964 hi havia 6 treballadors per cada jubilat; ara només són 2. I les projeccions demogràfiques estimen una proporció d’1 a 1 per l’any 2050. És sostenible aquest sistema tal com el coneixem ara? La resposta és negativa.

Mentre que el nombre de treballadors disminueix, el nombre de jubilats creix. I mentre que en els darrers 15 anys la pensió mitjana ha pujat el 60%, el salari mitjà només ho ha fet el 30%. El fons de pensions està esgotat i l’única garantia del sistema es confia a l’albur de les possibilitats econòmiques del demà. La dependència del ciutadà vers l’Estat i el joc polític de cada moment és total. Tant més quan la diversificació d’ingressos dels ancians al nostre país és molt reduïda i depenen, en alguns casos exclusivament, de la pensió. I és que el sistema actual de Seguretat Social a Espanya no és ni segur ni social. No és segur perquè depèn completament de l’entrada de nous cotitzants per sostenir el creixent nombre de pensionistes, i no és social perquè enfronta el col·lectiu d’ocupats amb el de jubilats. Hi ha mileuristes que estan pagant el 37% del sou a jubilats que tenen pensions molt superiors als rendiments del seu treball. Al final, és un sistema de suma zero. El que un guanya, l’altre ho perd. Les cotitzacions salarials no s’inverteixen en res, sinó que es destinen íntegrament a pagar pensions. I encara no són suficients, perquè la Seguretat Social registra dèficit cada any. Al final de la vida laboral d’un treballador, aquest pot haver arribat a pagar mig milió d’euros només en cotitzacions (impostos apart). De veritat que no podríem trobar la manera d’invertir una part d’aquesta xifra i capitalitzar els rendiments? La resposta és positiva, però hi ha, com a mínim, un problema. Si es permetés als treballadors contractar assegurances privades, qui pagaria tota una generació de pensionistes que han cotitzat i tenen ple dret a la jubilació?

Una possible solució la proposa el professor Jesús Huerta de Soto. Permetre desviar el 10% del sou dels treballadors a alguna fórmula d’estalvi privat o col·lectiu, mantenint com obligatori el pagament del 30% restant a la Seguretat Social, permetria disposar d’uns ingressos complementaris a la pensió de jubilació. En el pitjor dels casos, i durant una generació de pensionistes, aproximadament 25 anys, el sistema públic perdria una quarta part de les cotitzacions, que haurien de cobrir-se amb càrrec als pressupostos. Considerant que la despesa en pensions suposa el 12% del PIB, això significaria un dèficit temporal del 3%, el límit establert al Pacte d’Estabilitat i Creixement de la UE. L’alternativa a no fer res serà veure com el sistema es col·lapsa amb l’arribada a l’edat de jubilació dels primers baby boomers, nascuts a partir de 1960.

Guerra i desglobalització

Es compleix aquesta setmana un any just des de l’inici de l’atac de Vladímir Putin contra Ucraïna. Sabem quan comencen les guerres, però no quan ni com acaben. Durant un any, el dèspota rus ha ordenat la destrucció de la infraestructura ucraïnesa, matant deliberadament la població civil a les seves llars, cuines i dormitoris, hospitals i escoles, comerços i botigues. Les forces russes han torturat, violat i saquejat les regions d’Ucraïna sota el seu control. L’obsessió de Putin pel passat imperial de Rússia és profunda. A les cambres del Kremlin, ha col·locat estàtues dels monarques russos Pere el Gran i Caterina la Gran, que van conquerir territoris en guerres contra els imperis suec i otomà. Per fer realitat els seus desitjos de grandesa i refundar l’imperi rus, el nou tsar no respecta la vida humana. Les víctimes militars russes per la guerra s’acosten a les 200.000. Es calcula que fins a un milió de persones han abandonat Rússia l’any passat com a resposta a la guerra, ja sigui perquè s’oposen a la invasió o simplement per a escapar del reclutament forçós. Tampoc estalvia mitjans, amenaçant amb utilitzar l’arsenal nuclear, assassinant desertors i empresaris contraris a la guerra, o reclutant soldats de primera línia de foc entre les presons i les regions més endarrerides.

Putin vol retornar a Rússia el poder que l’URSS ostentava abans de la seva desintegració. Si triomfa a Ucraïna, els propers objectius militars podrien ser els estats bàltics, Finlàndia, Polònia o altres països que històricament han estat sota poder rus com Moldàvia. Polònia va ser governada per Rússia entre 1772 i 1918, i Finlàndia també va formar part de l’imperi rus entre 1809 i 1918. Potser Putin no serà capaç de conquerir aquests països, però les seves declaracions sobre la recuperació de les colònies russes estan pensades per intimidar i desequilibrar els estats veïns. La realitat passa per la separació de Rússia del bloc occidental, liderat pels EUA i els aliats europeus, que responen amb sancions econòmiques i ajut militar a Ucraïna. Professors universitaris suïssos han estudiat la deslocalització i tancament d’empreses occidentals amb sucursals a Rússia. Els números sorprenen una mica perquè són baixos. Per exemple, mentre que el 16% de les empreses nord-americanes havien marxat a finals de novembre de 2022, quasi el 95% de les empreses alemanyes no ho havien fet i continuaven tenint tractes comercials amb l’onzena economia mundial. Els motius, però, semblen ser les mesures del govern rus per obstaculitzar o senzillament prohibir la desinversió d’empreses estrangeres. Els decrets presidencials emesos l’any passat, entre agost i octubre, fan tècnicament impossible el seu tancament. Mentre que el tsar Pere el Gran, de la dinastia Romanov, va obrir una finestra a Occident viatjant a Europa i convidant els europeus a anar a Rússia i desenvolupar la seva economia, Putin tanca aquesta porta i segella la confrontació i ruptura amb Occident.

La globalització, que tendeix a venir per onades, ara s’està esvaint. La primera onada, que comença el 1760 amb la Revolució Industrial, arriba a l’apogeu entre 1846, quan Gran Bretanya suprimeix aranzels i deroga les Corn Laws, i 1860, quan es signa el tractat de lliure comerç Cobden-Chevalier entre França i Gran Bretanya. El 1913, els mercats de mercaderies estaven més integrats que mai, el patró or mantenia tipus de canvi fixos, el capital fluïa sense traves i els treballadors es desplaçaven lliurement com si no hi haguessin fronteres. Aquesta època daurada de la civilització occidental, però, que abraça el liberalisme i assoleix la integració econòmica, acaba definitivament amb la Primera Guerra Mundial. Després de dues guerres mundials separades per una Gran Depressió, el comerç internacional es va reduir a nivells de 1800, els fluxos de capital es van estroncar, els governs van imposar aranzels, els fluxos migratoris disminuïren i els controls de capital per protegir la indústria nacional i l’ocupació pròpia retornaren. Les economies més importants es van separar en blocs regionals i s’iniciava la Guerra Freda.

La segona onada de globalització, que comença després de la Segona Guerra Mundial, agafa molta embranzida amb la mort de Mao i les reformes econòmiques de Deng Xiaoping a la dècada de 1980. S’accelera amb la desintegració de l’URSS el 1991 i el final de la Guerra Freda, seguida per l’auge de les comunicacions digitals i la revolució dels ordinadors connectats a Internet. Després de quatre dècades de globalització tecnològica i digital, els innegables dividends del creixement es distribueixen molt desigualment. El 10% més ric de la població mundial posseeix el 76% de la riquesa total, mentre que la meitat més pobra només té el 2%. Cada cop més riquesa acaba en mans dels especuladors tecnològics, els monopolis digitals i els estafadors. La participació del comerç mundial en el PIB va caure d’un màxim del 61% just abans de la crisi financera del 2008 al 52% el 2020, i els moviments de treball i capital s’han restringit en els darrers anys. A mesura que els Estats Units i la Xina, aliada de Rússia, lideren la formació de blocs geopolítics separats i creixentment enfrontats, l’economia mundial canvia la interconnexió per la fragmentació. La mortífera guerra no és només l’apoteosi de l’Estat, com diu Charles Tilly, sinó també el detonant de la desglobalització.

Monopolis digitals

En els darrers 25 anys, Google s’ha posicionat com una de les empreses més valuoses i poderoses del planeta. Els fundadors, Larry Page i Sergey Brin, es varen conèixer a la prestigiosa Universitat de Stanford. Com a projecte de doctorat idearen un nou sistema per ordenar els resultats dels cercadors d’Internet. Al principi, Page i Brin es negaren a mostrar anuncis al cercador, però aviat es van adonar que la publicitat podia ser clau per obtenir beneficis. Avui, Google forma part del grup Alphabet i gestiona multitud de plataformes i aplicacions (Google Docs, Google Classroom, Google Calendar, Google Drive, Google Maps, YouTube, Android, Chrome…). A Europa monopolitza el 95% de les cerques a Internet i ha estat acusada de manipular els resultats, censurar pàgines, traficar amb les dades privades i evadir impostos. La instrucció contra Google Shopping ha durat 8 anys i encara està pendent de resolució als tribunals europeus.

L’any 2013, a iniciativa dels eurodiputats Andreas Schwab i Ramon Tremosa, la UE inicia un procediment contra Google per pràctiques anticompetitives. Joaquín Almunia, el polític socialista que ocupava el comissariat de la competència, frena en uns inicis la investigació. Però la situació canvia quan la danesa Margrethe Vestager, filla de pastors cristians protestants, el succeeix en el càrrec el novembre de 2014. La nova Comissària de Competència imposa a Google la multa més gran de la història comunitària europea, més de 4.300 milions d’euros, que el Tribunal General de la Unió Europea ratificarà el setembre de 2022 en quasi la seva totalitat. Considera provat que Google imposa restriccions il·legals als fabricants de dispositius Android per consolidar la seva posició dominant en les cerques generals d’Internet. El gegant de Silicon Valley obliga els fabricants a preinstal·lar les aplicacions de cerca general, Google Search, i la de navegació, Chrome, per poder comptar amb una llicència per a la botiga de descàrrega d’aplicacions.

Ara és el Departament de Justícia dels EUA el qui sol·licita als tribunals que obligui Google a vendre tota la divisió de publicitat del cercador, Google Ad Manager, el servidor d’anuncis per a editors, i la plataforma d’intercanvi d’anuncis. Amb el monopoli de Google, els creadors de llocs web guanyen menys i els anunciants paguen més del que pagarien en un mercat amb competència. Google té el monopoli de les cerques a Internet, i domina la publicitat online i el sistema Android per a mòbils. Promou els seus propis serveis o els serveis d’empreses clients, i imposa condicions abusives gràcies a la posició dominant en el mercat. Aquestes condicions es poden fer extensives a les grans empreses tecnològiques que conformen l’anomenada economia GAFAM (Google, Amazon, Facebook, Apple i Microsoft). El comportament d’aquests gegants digitals planteja importants problemes de manca de competència a tot el món, impedint que altres empreses puguin operar amb normalitat en el mercat digital i generant situacions d’abús de poder acompanyades de pràctiques dubtosament ètiques o legals.

En altres casos, les autoritats antimonopoli que vetllen per la competència en el mercat han actuat de manera molt directa. Recordem, per exemple, el cas de John Rockefeller. El Tribunal Suprem dels EUA no va tenir cap tipus de problema en acusar l’empresari de pràctiques monopolístiques basant-se en la llei Sherman Antitrust, decidint trossejar el holding Standard Oil en 34 empreses independents. Què impedeix fer el mateix amb Google, Facebook o Microsoft? Google sempre ha defensat que la competència es troba a només un clic d’ordinador, i que els usuaris d’Internet tenen altres opcions per cercar informació com Yahoo o Bing. Si ens decidim majoritàriament per Google, un servei gratuït, serà per alguna cosa. Però, per altra banda, també resulta curiós que Google pagui milions de dòlars a Apple per tal que aquesta darrera preinstal·li el cercador en els seus dispositius. Si fos, com defensen, el millor cercador del món, no seria més lògic que Apple pagués a Google per utilitzar el seu producte?

Tendim a pensar que Google és una empresa tecnològica, i un cercador, i un gestor del corrreu electrònic… Però rarament pensem que és una empresa de publicitat digital que viu dels anuncis que ens mostra. També estem convençuts de la gratuïtat dels seus serveis. Però no som prou conscients de què el producte som nosaltres i les nostres dades el mitjà de pagament. L’ús que en fan de totes les nostres dades, mitjançant sofisticats algoritmes i tècniques de Big Data, pot arribar a suposar una amenaça per la democràcia, com l’escàndol de Facebook i Cambridge Analytica va demostrar en les passades eleccions nord-americanes entre Donald Trump i Hillary Clinton. Caldria revisar l’ús que en fan i monitoritzar escrupolosament les fusions i adquisicions d’empreses tecnològiques quan afecten les dades personals dels usuaris.

La revolució tecnològica digital és un fenomen recent que avança molt més ràpid que la regulació. Les multes econòmiques és una primera acció punitiva contra els comportaments abusius i anticompetitius de les Big Tech, però que altera en poc o res el seu negoci. Per això caldrà seguir el curs de l’acció contra els monopolis digitals als EUA i la UE, i explorar altres solucions, com la divisió d’aquestes empreses en unitats operatives més reduïdes, per a protegir els consumidors, mantenir la competència i garantir la igualtat d’oportunitats per a tothom

La trampa de Tucídides

Avions caça del Departament de Defensa dels EUA han enderrocat aquesta setmana el globus xinès acusat d’espionatge. L’acció del Pentàgon destrueix així un aparell que ha obert una nova crisi en les relacions entre Washington i Pequín. La Xina ha admès que el globus és seu, però sosté que el seu ús era meteorològic i que es va desviar per culpa dels vents en un accident no intencionat. Els nord-americans, en canvi, insisteixen en què la missió de l’artefacte era d’espionatge. Les continuades friccions i creixents hostilitats entre la primera potència mundial i l’aspirant xinès plantegen l’anomenada trampa de Tucídides: el fet que quan un Estat en ascens desafia un poder establert, sovint es produeix una guerra per l’hegemonia.

El creixement de la Xina, des de les reformes de Deng Xiaoping, ha estat espectacular. Però tot creixement ràpid és desequilibrat i, a més, es fa difícil abandonar un model de desenvolupament que ha funcionat. La raó és que l’èxit tendeix a generar un conjunt d’inèrcies polítiques, financeres i culturals molt arrelades, que s’oposen a qualsevol canvi substancial. El model de creixement xinès s’ha basat en una inversió molt elevada dirigida per l’Estat. Amb dades del Banc Mundial, la inversió sol representar entre el 20% i 30% del PIB, però a la Xina ha arribat al 50% anual. Els ingressos totals d’un país es distribueixen entre les famílies, les empreses i el govern, i les llars, a diferència de les empreses i el govern, consumeixen bona part del que guanyen. El govern xinès ha forçat la reducció del consum familiar, donant a empreses i govern una part desmesurada dels ingressos. A finals de la dècada de 1990, l’estalvi va arribar al 50% del PIB, el nivell més alt registrat mai a cap país. El sistema bancari, el principal intermediari financer de la Xina, ha canalitzat, a tipus d’interès artificialment baixos determinats pel govern, tots aquests enormes estalvis disponibles a les empreses xineses, promotores immobiliàries i governs locals. La conseqüència ha estat un ràpid creixement de l’estoc de capital impulsat per la inversió.

Al mateix temps, però, s’ha format una enorme bombolla immobiliària, molt superior a la d’Espanya en la gran recessió del 2008. Mentre que a Espanya, en el punt àlgid de la bombolla, la construcció va arribar a suposar el 16% del PIB, a la Xina arriba al 30%. Per tant, acumula uns desajustos molt importants (recordem la fallida del gegant immobiliari Evergrande l’any 2022) que es manifesten en ciutats deshabitades, vivendes buides, línies ferroviàries i aeroports sobredimensionats, carreteres sense trànsit i infraestructures infrautilitzades. Els immobles residencials xinesos poden triplicar en preu als dels EUA. El finançament de les inversions no productives ha descontrolat el deute, que va començar a pujar el 2006. Des d’aleshores, la ràtio de deute de la Xina ha passat del 150% del PIB a gairebé el 300%, equivalent a 52 bilions de dòlars, un dels augments més ràpids que hagi experimentat mai cap país. Paral·lelament, la sobreinversió ha alimentat la corrupció dels governs locals. Els càrrecs del Partit Comunista s’han enriquit, però no s’han materialitzat projectes socialment rendibles. Si a això li afegim la regressió demogràfica i l’envelliment poblacional, conseqüència de la política de fill únic, el que obtenim és el final del miracle xinès i de creixements tan elevats.

El règim de Pequín, sota la presidència de Xi Jinping, s’ha tornat més autoritari a casa i més agressiu a l’exterior. Ha reprimit brutalment els uigurs, ha trepitjat les llibertats democràtiques a Hong Kong, ha ampliat els arsenals convencionals i nuclears, ha interceptat avions militars estrangers al mar de la Xina, ha aprovat la invasió d’Ucraïna del president Vladímir Putin, ha amplificat les campanyes russes de desinformació i generació de fake news, ha exportat tecnologia d’espionatge i vigilància, i, per suposat, ha menystingut i despreciat els règims democràtics. No és gens difícil establir una connexió entre l’alentiment econòmic i l’augment de la repressió. La Xina utilitza un to cada vegada més bel·licós en les seves reivindicacions territorials i marítimes. Ho està fent al llarg de la frontera amb l’Índia, al mar de la Xina… I també amb l’illa de Taiwan, que Washington sempre ha considerat una línia vermella infranquejable. És perfectament possible que Xi Jinping recuperi el discurs annexionista del territori rebel per acallar les crítiques internes derivades de la crisi econòmica interna. De fet, el ministre de Defensa xinès, el general Wei Fenghe, s’ha compromès a lluitar fins al final per Taiwan. El règim de Taipei té eleccions l’any 2024, i no està clar que el successor de l’actual presidenta Tsai Ing-wen es mostri tan ferm com ho ha estat ella en la defensa de la independència. La invasió xinesa suposaria creuar el Rubicó i tindria conseqüències funestes i inabastables. Cal recordar que el formidable exèrcit nord-americà no va poder guanyar la Guerra del Vietnam, amb suport xinès, ni la Guerra de Corea contra les tropes comunistes de Mao Zedong.

L’Atenes de Pèricles tenia més poder geopolític i influència cultural que Esparta, però va perdre la guerra del Peloponès i mai més recuperà l’esplendor. Els EUA, amb un sistema democràtic, són més innovadors i productius que la Xina autocràtica de Xi Jinping. Cauran també, 2.500 anys després, en la trampa de Tucídides?

La fi del capitalisme

Poques paraules generen tanta polèmica com el capitalisme. Ha estat i continuarà sent una senyera combatuda. Un exemple el teníem la setmana passada amb les declaracions de la ministra Ione Belarra, acusant els “capitalistes despietats” del sector alimentari, com el president de Mercadona, de forrar-se amb la crisi econòmica i el conflicte d’Ucraïna. Sovint es confonen significats i es barregen conceptes. El capitalisme és el sistema econòmic basat en la propietat privada dels mitjans de producció i, relacionat però no idèntic, el liberalisme és el corrent de pensament que defensa els drets naturals de l’ésser humà i l’absència de coacció o manipulació sobre l’individu per tal que aquest pugui lluitar per aconseguir els seus projectes vitals. El capitalisme liberal, encarnat en Adam Smith o Richard Cantillon a finals del segle XVIII, genera el gran desenvolupament del segle d’or de la civilització occidental, però mor amb la I Guerra Mundial. L’arbre de la llibertat, com deia Thomas Jefferson, és molt delicat, mentre que els seus enemics sempre han estat nombrosos i molt poderosos.

El dret de propietat privada continua avui sent nominalment reconegut, malgrat que tutelat per les autoritats governamentals, que l’intervenen per garantir drets socials, sovint instrumentalitzant l’anomenat interès col·lectiu o bé comú. És profundament antiliberal que l’Estat enriqueixi els poderosos i oprimeixi els desvalguts. L’actual capitalisme ja no és liberal, sinó clientelar o d’amiguets. Adam Smith en diria neomercantilisme o, senzillament, capitalisme d’Estat. La mà invisible del mercat queda subordinada a la mà visible de l’Estat. Dins l’actual capitalisme cal distingir dues variants diferenciades. El capitalisme europeu i nordamericà, de manera democràtica, intenta garantir la igualtat d’oportunitats per a tothom mitjançant mesures com una educació pública de qualitat i la redistribució de la renda. Al costat d’aquest sistema d’arrels occidentals, hi ha el capitalisme estatal de la Xina o Rússia que, de manera molt autoritària, privilegia un alt creixement econòmic a costa de limitar els drets individuals i socials de la població. Una de les pitjors amenaces del capitalisme democràtic, el d’Europa i els EUA, és l’aparició d’una classe alta i privilegiada que s’autoperpetua en un entorn de creixent desigualtat. El malestar a Occident és causat en gran mesura pel cisme entre les elits i les masses, disposades aquestes a abraçar ràpidament partits populistes com a solució als seus mals.

Per la seva part, el capitalisme autoritari de la Xina necessita generar constantment creixement econòmic per legitimar el seu poder, una condició que cada cop és més difícil de complir. El 1970, Occident va produir el 56% del PIB mundial i Àsia només el 19%. Avui aquestes proporcions s’han invertit al 37% i 43% respectivament. La legitimitat de la burocràcia tecnocràtica que lidera el capitalisme xinès depèn de mantenir un alt creixement econòmic. Durant 30 anys, fins el 2017, la taxa de creixement de la Xina va ser de mitjana el 8%, en comparació amb només el 2% dels EUA. També la desigualtat, mesurada amb el coeficient Gini, ha passat de 0,30 a 0,50, més alta que als EUA i propera als nivells d’Amèrica Llatina. Malgrat tenir lleis, aquestes s’apliquen a la Xina de manera arbitrària i en benefici de la classe dirigent. L’absència de l’Estat de dret fa que la corrupció no sigui un accident, sinó una part estructural i permanent del capitalisme xinès. Mentre que Occident s’obstina en regular i construir institucions, la Xina està invertint diners en la construcció d’infraestructures físiques. La nova ruta de la seda vincularà els països associats a la influència xinesa.

El capitalisme és una democràcia perfecta on cada euro és un vot, mentre que a la democràcia un ciutadà és un vot. Des de la revolució industrial, la història occidental s’ha caracteritzat per una burgesia meritocràtica capaç de generar riquesa per a la societat i enriquir-se en correspondència amb el gran augment de producció. Però d’un temps ençà l’ascensor social s’ha parat i la cultura estatista, que pressuposa la iniciativa pública i el lideratge de l’Estat, que planifica la societat de dalt a baix, ha arraconat la iniciativa privada i l’esperit emprenedor. Les noves generacions no aspiren a crear o dirigir empreses, sinó a ser funcionaris. Amb les fonts del progrés social i econòmic estroncades, les elits s’atrinxeren en el poder per a conservar els privilegis adquirits, alhora que les masses resten excloses i veuen com empitjora cada dia la seva situació. Si els polítics occidentals continuen mostrant-se incapaços de reduir les creixents desigualtats econòmiques i generar prosperitat àmpliament compartida, s’extingiran els pocs vestigis que ens queden de l’antic capitalisme liberal.

Cada vegada més líders utilitzen el seu poder per a suprimir les institucions independents i aplastar l’oposició. Així ho han fet Recep Erdogan a Turquia, Viktor Orban a Hongria i, per suposat, Vladímir Putin a Rússia o Xi Jinping a la Xina. Les elits occidentals exerceixen un creixent poder sobre societats aparentment democràtiques, de la mateixa manera que Putin o l’elit política de la Xina dominen els seus països amb trets marcadament autoritaris o quasi totalitaris. El punt final del capitalisme democràtic de matriu occidental amb el capitalisme estatal d’origen oriental sembla ser el mateix: l’enrocament en el poder d’uns pocs privilegiats i la reproducció endogàmica d’aquesta elit en el futur.

Malvats capitalistes

La pujada del preu dels aliments continua imparable. Mentre que l’IPC interanual es va situar a finals de desembre en el 5,7%, la cistella de la compra s’enfila al 15,7%. Aquesta escalada amenaça amb anul·lar la rebaixa de l’IVA. Tot just vint dies després de la seva aprovació, els socis de la coalició governant a Espanya ja el consideren insuficient i demanen anar més enllà adoptant mesures intervencionistes que limitin els preus, en línia amb les plantejades a Grècia o França. Aquesta és la proposta de Podem i de la vicepresidenta Yolanda Díaz, que vol crear una llista de productes bàsics als que limitaria el preu. Un pas més enllà aniria la ministra de Drets Socials, Ione Belarra, topant el preu de la cistella de compra i acusant el president de Mercadona de ser un despietat capitalista. Segons la líder de Podem, és indecent que Joan Roig s’estigui forrant i demana que la mà visible de l’Estat fixi els preus màxims dels aliments al nivell que tenien el febrer de l’any passat, abans que comencés la guerra a Ucraïna.

Es tracta de substituir el mercat per l’Estat. Primer fixant els preus (electricitat, lloguer, aliments…) i després prometent subsidis públics per a tothom a tort i a dret. Així es pugen les pensions un 8,5%, s’hauran de revisar les condicions dels metges declarats en vaga, i la dels mestres, i la dels taxistes… I prometent una renda bàsica universal d’entre 700 i 1.400 euros mensuals des dels 18 anys. Un còctel populista imbatible totalment finançat amb un nou impost a les grans fortunes i als depravats capitalistes com el senyor Roig. Una guerra de tots contra tots per asssegurar-se un tros més gran del pastís. Però resulta que el pastís es fa cada dia més petit, i que l’Estat redistribuïdor no entèn ni és conscient de com les seves polítiques ultraintervencionistes impedeixen la generació de riquesa i empobreixen la societat. El recurs a culpar un altre dels problemes propis és recurrent al llarg de la història. I el govern espanyol utilitza els empresaris de la distribució com a bocs expiatoris per culpar-los de la inflació. Segons elles, Mercadona, Carrefour i Dia són empreses abusives que multipliquen els preus per enriquir-se a costa de la població espanyola.

Per contrastar aquestes greus acusacions amb la realitat cal anar als estats comptables de les companyies. I les dades no avalen en absolut el relat filocomunista de Podem. En concret, el marge de beneficis sobre vendes va ser del 2,6% a Mercadona, del 0,6% a Carrefour i del -2,5% a Dia. Utilitzant altres paraules, Mercadona està guanyant 2,6 cèntims per cada euro venut, Carrefour 0,6 cèntims per euro (6 euros de beneficis per cada 1.000 euros de vendes) i Dia perd 2,5 cèntims per cada euro de vendes. Carrefour aconsegueix unes vendes de 39.000 milions el primer semestre del 2022 i un benefici, després del pagament de totes les despeses i impostos, de només 250 milions. No hi ha cap benefici extraordinari ni abús de posició dominant. En un mercat competitiu com el de la distribució comercial, els marges són molt reduïts (o negatius) i només es pot generar beneficis amb altes rotacions (relació de les vendes entre l’actiu). Recordem que el lema comercial de Mercadona és “preus sempre baixos”. Els marges són molt escassos en els supermercats i el sector de la distribució. Només maximitzant les vendes i reduint els actius poden sobreviure en un mercat competitiu. Les acusacions de la ministra, per tant, són del tot improcedents.

L’agència estadística de la Unió Europea (Eurostat) monitoritza el preu dels aliments en cada una de les fases de la cadena de producció: els preus en origen al camp, els preus dels productes en transformació a la indústria agroalimentària i els preus finals a la botiga. Una de les característiques de la crisi inflacionista actual és que la pujada de preus s’origina a les primeres etapes de la cadena productiva i des d’aquí es difon a la resta. El motiu és que els preus no han pujat per motius de demanda, tensionant el consum en el comerç minorista, sinó per motius d’oferta, després de l’inici de la guerra a Ucraïna, incrementant els preus de les matèries primeres. Recordem que Ucraïna, el graner d’Europa, té molts problemes per exportar la seva producció agrícola i això provoca escassetat i alces de preus. Aquestes circumstàncies han provocat que la inflació hagi estat més intensa al camp que al supermercat. Concretament, l’increment de preus és el següent: en origen el 27%, a la indústria agroalimentària el 20% i al supermercat el 15%.

Si a l’estiu passat els preus al camp van arribar a disparar-se més del 70%, mentre que la pujada per als consumidors finals va ser molt inferior, això ha estat gràcies al bon funcionament dels mercats competitius i a la bona gestió d’empresaris com Joan Roig (Mercadona), Alexandre de Palmas (Carrefour) o Joan Font (Bon Preu). Aquestes empreses han encaixat el xoc inflacionista reduint els seus marges i contribuint, per tant, a la seguretat alimentària de la població. Si la ministra Ione Belarra vol contribuir al bé comú de la societat, això no ho aconseguirà amb desqualificacions gratuïtes, sinó treballant veritablement per aconseguir la pau a Ucraïna.

La fi de la globalització

Com cada any per aquestes dates, els líders polítics i empresarials es reuneixen a la ciutat balneari suïssa de Davos per analitzar els reptes i problemes més importants de l’escenari internacional. La reunió elitista del Fòrum Econòmic Internacional, però, està de capa caiguda i perd molt del glamour que havia exhibit en passades edicions. L’únic líder del G7 que hi anirà serà Olaf Scholz, i la resta de convidats es limita sobretot als europeus. La Xina estarà representada pel seu viceprimer ministre i els EUA només pel seu enviat especial per al Clima. Ja no hi ha tants periodistes donant-se cops de colze per assegurar-se una primícia informativa ni la sensació que és el lloc on el poder pren forma.

Les conseqüències econòmiques de la Covid-19 i la guerra a Ucraïna han provocat el retorn de la inflació i l’increment del cost de la vida, la normalització del tipus d’interès i l’inici d’una era de baix creixement amb poca inversió. La fi del crèdit a cost zero afectarà governs, empreses i particulars. Els ajustos recauran sobre els més vulnerables, i l’augment de la pobresa i la fam pot derivar en protestes, inestabilitat política i fins i tot el col·lapse de l’estat del benestar. En la percepció dels principals riscos per al 2023 destaquen la crisi energètica i la guerra, així com la crisi de subministrament d’aliments i els ciberatacs. També preocupa no complir amb la reducció de gasos contaminants, l’esclat d’una crisi de deute i els problemes en les cadenes de subministrament globals. La “nova normalitat” és un retorn als aspectes bàsics (alimentació, seguretat i energia), problemes que es tenien per resolts, i això planteja alguns interrogants: Es podrà controlar la inflació sense provocar una recessió? És possible lluitar contra la crisi sense agreujar les desigualtats socials? Com alteraran les noves tecnologies la fabricació i la localització de la cadena de valor?

La interacció entre la inflació, el tipus d’interès i el deute públic suposen sempre amenaces serioses per a economies com l’espanyola. Fins ara, el descontrol en el dèficit públic i l’endeutament sortien de franc al govern amb tipus d’interès zero o negatius, i el Banc Central Europeu (BCE) adquirint generosament el deute públic. Però això s’ha acabat. L’interès bàsic està al 2,5%, les obligacions de l’Estat ja es paguen al 3,3% i es preveu que el BCE comenci a vendre deute a partir del mes de març a un ritme de 15.000 milions mensuals. Per tant, la suma de la despesa en pensions (actualitzades un 8,5% en any electoral), funcionaris i interessos del deute ja suposen 1 de cada 2 euros dels Pressupostos de l’Estat pel 2023. La Reserva Federal dels EUA, per la seva part, ha declarat que preveu que els tipus d’interès s’ubiquin al 5,25% durant el 2023. Per tant, tipus normalitzats i molt per sobre dels nivells acostumats en l’última dècada.

La imatge d’un món multilateral i globalitzat va truncar-se el febrer del 2022, quan el Kremlin va atacar Ucraïna. Ara el món és més polaritzat i regionalitzat. A una banda hi ha els Estats Units i els seus aliats, a l’altra Rússia amb el suport implícit de la Xina. Davos ha canviat i, de fet, el lema d’aquest any és “Cooperació en un món fragmentat”. Però ningú no té, almenys de moment, receptes per lluitar contra aquesta fragmentació. El conflicte i les hostilitats han retornat a unes societats que abans eren més obertes. Des de la crisi financera del 2008, les mesures proteccionistes adoptades quintupliquen les de lliure comerç. I el tema de la immigració continua ocupant els primers llocs de l’agenda política i econòmica.

Els costos de renunciar a la globalització són elevats i seran suportats especialment pels ciutadans dels països més pobres, els joves i les generacions futures. Els productes s’encareixen, ja que no són produïts en els països més competitius, augmenta el poder dels oligopolis nacionals a mesura que es restringeix la competència mundial i es disparen les pressions inflacionistes. A mesura que els costos del comerç a llarga distància augmenten, els països tendeixen a integrar-se més en els seus blocs regionals (EUA, UE i Xina) i s’escurcen les cadenes de subministrament. És una oportunitat per recuperar activitat industrial perduda abans que el turisme ho acapari gairebé tot. Pensem que les importacions de productes de la UE contenen certa participació de mà d’obra domèstica. Les que provenen de la Xina, no.

La desglobalització dificultarà també la lluita contra l’escalfament del planeta, que és un fenomen global. La regionalització dificulta la innovació necessària per substituir els processos de producció intensius en carboni per altres més respectuosos amb el clima. El liti, el níquel i el cobalt són metalls clau que s’utilitzen per fabricar bateries, igual que les terres rares són necessàries per als motors dels vehicles elèctrics. Si l’obtenció d’aquests minerals ha de ser només local, senzillament no es podran produir ni bateries ni motors elèctrics per manca de proveïment. Amb el canvi climàtic, l’agricultura als països del tròpic perd molta productivitat. L’augment del proteccionisme dificulta les exportacions, també les agrícoles, i, per tant, el creixement a Àfrica i Àsia del Sud, comprometent el seu futur. Estem preparats per fer front a les massives onades migratòries que això provocarà?