La factura elèctrica

Setembre 22, 2021 1 comentari
Más de 350.000 consumidores baleares no reciben su factura eléctrica desde  hace meses | EconomíadeMallorca | El periódico económico de Illes Balears

Els humans necessitem informacions clares i precises per prendre decisions i assignar correctament els recursos dels que disposem. Quan no tenim informació o aquesta és imprecisa ens equivoquem, actuem erròniament i no gestionem adequadament els recursos. Considerant l’estrambòtic cas del bisbe Novell, la manca total d’informació a l’entorn de la seva renúncia és normal que hagi aixecat tot tipus de comentaris i elucubracions. És normal que el seu mutis deixi estupefactes els germans de presbiterat i la feligresia del bisbat de Solsona. Per passar pàgina a aquest afer, més que les apel·lacions genèriques a la caritat cristiana o al respecte per les decisions d’altri, es necessitaria senzillament comunicar informació veraç i transparent. En economia, els preus de mercat són els senyals descentralitzats que contenen tota la informació necessària per a la presa de decisions. Si el preu d’un producte és elevat, ens informa que aquest escasseja i nosaltres responem disminuint el consum. A l’inrevés, un preu baix indica que el bé és abundant i això incentiva el consum. Darrerament, el preu de l’electricitat està assolint nivells altíssims. Si quan estava a mínims, els anys 2010 i 2020, era pel col·lapse de l’activitat econòmica, ara aconsegueix rècords històrics per l’encariment del gas i dels drets d’emissió de la tona de CO2. Naturalment, que el preu de la llum tripliqui el de fa un any, quan es pagava a 50 euros/MWh, té importants conseqüències. Colpeja amb severitat les famílies i posa en perill moltes empreses, que suporten un dels costos energètics més elevats de tota Europa. Per altra banda, els beneficis conjunts d’Endesa i Iberdrola es disparen a més de 4.900 milions d’euros el 2020.

El negoci elèctric té tres grans etapes: la producció, el transport i la distribució, i la comercialització. Només les grans elèctriques participen en les tres etapes, mentre que el transport el fa Red Eléctrica i la distribució, a Catalunya, depèn bàsicament d’Endesa. És en la comercialització on han entrat moltes noves empreses, malgrat que la seva quota de mercat és petita i no tenen poder sobre el preu final. El preu de l’electricitat en el mercat majorista depèn d’un sistema anomenat marginalista. Hi ha una subhasta, i l’última tecnologia que entra en el mercat, i que és la més cara, estableix el preu per a tota l’electricitat. Així, primer entra la nuclear, que és molt barata, i després van entrant tecnologies també barates com l’eòlica, la solar o la hidràulica, acabant amb les més cares. Aquestes són el carbó i els cicles combinats de gas. Quan la demanda és alta, el gas marca el preu. I l’encariment del gas s’explica per les dificultats de subministrament que està travessant Europa a conseqüència de les lluites geopolítiques que han frenat el subministrament des de Rússia i també des del Nord d’Àfrica (el gasoducte que connecta amb el gas algerià a través del Marroc). Donat que tota la producció es paga al mateix preu amb independència de quina sigui la tecnologia, la més barata proporciona més beneficis a les empreses generadores.

En la factura de la llum hem de distingir quatre apartats. La producció, el transport i la distribució, el cost de les polítiques energètiques i els impostos. El primer representa el 35% del cost final i es determina en el mercat marginalista en funció de l’oferta i la demanda. El segon representa el 15%. Per tant, les activitats estrictament necessàries pel subministrament elèctric (producció i distribució) només representen el 50% de la factura. L’altra 50% està determinat pels costos de les polítiques del govern com la subvenció a les energies renovables i els dèficits de tarifa històrics i, naturalment, els impostos. Mentre que el mercat de generació de l’energia suposa el 35% de la factura de la llum, el 65% restant (distribució, polítiques energètiques i impostos) depenen de la regulació del govern. El mercat elèctric, per tant, és un mercat massivament intervingut i escassament liberalitzat. I quines mesures ha adoptat el govern per frenar l’escalada del preu de la llum? Bàsicament tres. La primera és limitar l’increment de la tarifa del gas. Com varen fer Aznar i Zapatero amb el dèficit de tarifa elèctric que estem pagant encara, Sánchez inaugura el dèficit de tarifa gasista que haurem de pagar en el futur. La segona és rebaixant l’impost especial a l’electricitat des del 5,1% al 0,5%. I la tercera és la retallada dels anomenats beneficis caiguts del cel. És a dir, els beneficis que obtenen les nuclears, hidroelèctriques, solars i eòliques en el mercat marginalista per tenir uns costos molt inferiors al preu de venda del MWh. Les nuclears, per les condicions de producció contínua, no podran disminuir la seva oferta a curt termini, però les hidroelèctriques i moltes renovables sí. En aquest cas, la nostra dependència del gas s’intensificaria i els costos del sistema elèctric encara es dispararien més.

Són mesures efectives per solucionar el problema energètic? No. Són mesures purament conjunturals que traslladen el problema de l’encariment al futur immediat. Són rebaixes temporals a retornar amb escreix a curt termini. Quina podria ser aleshores una solució immediata? Treure els costos de les polítiques energètiques de la factura de la llum i traspassar-los als pressupostos generals. Això abaratiria la factura i milloraria la informació necessària per resoldre aquest greu problema. Per debatre la solució a llarg termini necessitem més espai.

L’amenaça demogràfica

Así es el envejecimiento de la población española | NGD - Negocios y  Gestión de la Dependencia


L’economista britànic Thomas Robert Malthus va publicar a finals del segle XVIII un assaig sobre la població advertint en termes apocalíptics dels perills d’un augment imparable de la població mundial. La seva famosa afirmació era que la producció d’aliments creix segons una progressió aritmètica (1, 2, 3, 4…), mentre que la població ho fa seguint una progressió geomètrica (1, 3, 9, 27…). Si fos així, les conseqüències serien funestes per a la humanitat. La manca de recursos per la subsistència combinat amb un excés poblacional ens portaria a escenaris de lluites i guerres inacabables. Per sort, Malthus es va equivocar completament. La primera Revolució Industrial, i les que han seguit, dispararien la producció de tot tipus de béns com mai havia passat abans. I, per altra banda, la població tampoc creix indefinidament, sinó que ho fa amb l’anomenada corba logística, tendint a l’estancament després de la transició demogràfica. Per tant, el catastrofisme malthusià ha quedat completament desmentit per la realitat. Però el que deixaria més complex a l’economista i clergue anglicà si observés la situació actual, és l’amenaça que suposa l’estancament de la població d’alguns països i, molt especialment, l’envelliment galopant de societats com l’espanyola. És un sarcasme de la història que la bomba demogràfica s’activi pel declivi de la població i l’acusat envelliment de la mateixa, uns termes diametralment oposats als que Malthus va plantejar. La població del planeta arribaria a un màxim entre els anys 2050 i 2060, i disminuiria a continuació. La taxa de fertilitat global s’ha estancat i es preveu que la población mundial s’estabilitzi entre 8.000 i 9.000 milions de persones l’any 2100. A partir d’ara ens esperen generacions cada poc menys nombroses i els països, com Espanya, es japonitzaran amb taxes de natalitat i mortalitat molt baixes, esperances de vida elevades i un envelliment imparable de la població.

Espanya, segons previsions de l’INE, podria perdre 1 milió de persones en els propers 15 anys. Però més preocupant és la modificació del pes de les franges d’edat. Fins el 2060 la població entre 0 i 24 anys podria disminuir en 4,4 milions; la població entre 25 i 50 anys disminuir també en 7,7 milions; entre 50 i 70 anys es podrien perdre 1 milió de ciutadans; i els més grans de 70 anys incrementar en 7,5 milions. Aquesta involució demogràfica, causada per la baixa taxa de fecunditat (1,3 fills per dona) i la creixent longevitat (esperança de vida de 86 anys per les dones i 81 anys pels homes), tindrà importants conseqüències en tots els àmbits socials, polítics i econòmics. També Manresa, a nivell local, és una de les ciutats més envellides de Catalunya. 20 de cada 100 manresans tenen més de 65 anys. El demògraf francès Alfred Sauvy deia que les crisis econòmiques actuen com la dinamita, mentre que les demogràfiques ho fan com les termites, però que cada una d’elles pot ensorrar un edifici de maneres diferents. Ens ha tocat viure temps difícils. La crisi econòmica derivada de la Covid i l’envelliment demogràfic amenacen amb fer caure l’Estat del Benestar. A l’inici de la democràcia, l’any 1975, el total de naixements a Espanya va ser de 668.596. Amb una població de 35,9 milions això significa una taxa de natalitat de l’1,86%. En canvi, agafant les darreres dades disponibles, els naixements anuals són 339.206. Amb una població de 47 milions vol dir que la taxa de natalitat és de només el 0,72%. Per tant, la natalitat espanyola ha caigut un 49,2% en termes absoluts o un 61,3% en termes relatius respecte a la població. De moment, el nombre de defuncions anuals ja supera en 30.772 el nombre de naixements.

Les dificultats d’accés al mercat laboral i l’altíssim atur juvenil d’Espanya dificulten l’emancipació dels joves i endarrereixen les maternitats i paternitats. A l’atur i la precarietat laboral, però, s’hi sumen unes polítiques públiques pèssimament dissenyades de (no) suport a les famílies. Malgrat que les partides pressupostàries dedicades a la protecció social s’han disparat, es continua ignorant la població jove. El risc de pobresa infantil a Espanya és el segon més alt de la UE només superat per Romania. I no es pot culpar la desigualtat del mercat, sinó el deficient efecte corrector del sector públic. La taxa de risc de pobresa abans d’impostos i ajudes públiques és el 33% i amb la redistribució pública només es redueix al 27%. Altres països com Estònia, França, Àustria o Hongria redueixen els percentatges a la meitat després de les transferències redistributives de l’Estat. L’estratègia política espanyola xoca amb l’evidència empírica que ha demostrat l’efecte positiu sobre les taxes de maternitat que tenen les ajudes específiques per a les famílies amb fills. I Espanya és el país de la UE amb menors ajudes directes a les famílies amb fills. Concretament, els ajuts per fill no arriben als 1.000 euros anuals, mentre que la mitjana de països europeus se situa per sobre dels 2.000 euros i els països líders superen els 3.000 i fins i tot els 4.000 euros en el cas de Luxemburg i Àustria. Alguns països de l’est del continent, com Estònia o Polònia, tripliquen els ajuts a les famílies que dóna Espanya. Els efectes poden ser devastadors i mereixen que es desgranin en propers articles.

Lliçó inaugural del curs

No es futuro, es el presente: Conoce sobre Estonia digital - CRIPTO  TENDENCIA

Un dels cicles de concerts estiuencs d’alta qualitat és el que ens ofereix el Festival Internacional d’Orgue de Montserrat. Quatre concerts on el rei dels instruments, com a solista o acompanyat d’altres instruments, mostra les seves immenses possibilitats musicals i deixa sentir una gran varietat de sons. L’orgue de l’abadia montserratina, en una construcció imponent de quasi 13 metres d’alçada, disposa de més de 4.000 tubs, dividits en 63 registres, que es distribueixen en quatre teclats, que es toquen amb les mans, i un de pedal que es toca amb els peus. El tercer concert d’aquesta temporada va anar a càrrec de l’organista coreana Riyehee Hong. El programa que presentava, molt atractiu, estava integrat totalment per compositors del cànon occidental, sense cap concessió a la seva cultura d’origen de l’orient llunyà. De fet, la imponent Passacaglia i fuga en do menor de Bach n’acaparava la centralitat. El concert va ser espectacular i va deixar esbalaïts els nombrosos assistents que omplíem la basílica. Ens hauria de cridar poderosament l’atenció el nivell de magistralitat de l’intèrpret sudcoreana. No només pel seu domini aclaparador del llenguatge musical i la tècnica organística exhibida.

I és que Corea del Sud, fa pocs anys, era un país tan pobre i miserable que la gent prou feines tenia per menjar un grapat d’arròs al dia. I amb poc temps ha fet un canvi radical. L’any 1950, després de la Segona Guerra Mundial, el petit país asiàtic tenia un PIB per càpita tercermundista de només 1.311 dòlars. Molt inferior al d’una Espanya empobrida i castigada per la guerra civil. Però fins i tot inferior al d’un país tan pobre com el Congo, que presentava un PIB per persona de 2.033 dòlars. Actualment, el PIB per càpita de Corea del Sud és de 44.561 dòlars, molt superior al del Congo, també al d’Espanya, i fins i tot al de la Gran Bretanya. En només 70 anys, el petit tigre asiàtic ha multiplicat la renda personal per un factor de 34. És un registre extraordinari. Amb només una generació, Corea del Sud ha passat literalment de morir de gana a excel·lir internacionalment en sectors com l’electrònica i telecomunicacions, construcció de cotxes i vaixells, fabricació de productes cosmètics i pel·lícules, pianistes virtuosos i organistes com Riyehee Hong.

Els resultats del creixement a Espanya són en comparació molt més dolents. La baixa productivitat de l’economia espanyola relega el país al carril lent de l’autovia del creixement. Mentre els bòlids asiàtics l’avancen per l’esquerra a gran velocitat, l’economia espanyola es mostra incapaç no només d’atrapar la renda per habitant dels països emergents, sinó també la dels europeus mitjans. Un altre país que ha superat Espanya amb molt pocs anys ha estat Estònia. Vint-i-cinc anys li han estat suficients per passar de l’aïllament del domini soviètic a ser el petit Silicon Valley europeu. El país bàltic ja ha superat Espanya en PIB per habitant, quan fa només quinze anys era un 40% inferior al nostre. Es tracta d’un miracle econòmic? Què tenen aquests països que no tingui Espanya? Com ho han fet? Doncs d’una manera francament senzilla. Deia Adam Smith que per aixecar una societat des del nivell més baix de barbàrie al més alt d’opulència, només calen impostos baixos, un nivell d’administració pública tolerable i un entorn de convivència justa i pacífica. Així ho han fet.

Des de la seva independència de l’URSS, Estònia ha instaurat un sistema fiscal amb impostos molt moderats i simplificats, que no grava la reinversió dels beneficis empresarials, tot acompanyat d’una burocràcia senzilla i digital. Mentre que els impostos en aquest país nòrdic de només 1,3 milions d’habitants són del 20% proporcionals, tant per les empreses com sobre la renda de les persones físiques, aquí paguem el 25% de societats i podem arribar a pagar més del 50% de renda, amb una progressivitat fiscal massa exagerada que dificulta la formació de capital. Mentre que Estònia és un paradís digital on els tràmits administratius són els mínims i imprescindibles, aquí continuem sotmesos a una burocràcia que tenalla l’activitat econòmica i coarta la creativitat empresarial. La pèrdua de temps en tràmits innecessaris redueix la nostra competitivitat. El temps és or i no l’hem de malgastar.

La desconfiança cap a l’Estat heretada de l’antic bloc soviètic ha fet que el país potenciés una administració liberal i que la relació entre el sector públic i el privat hagi arribat a ser molt fluïda Mentre que Estònia equilibra els pressupostos públics, Espanya encadena els dèficits més elevats de la Unió Europea (11% del PIB el 2020). I mentre que el deute públic del país nòrdic no supera el 20% del PIB, aquí hem arribat al 125% i continuem endeutant-nos. El sector tecnològic d’Estònia suposa el 15% del PIB, molt superior al d’Espanya. I això s’ha aconseguit sense gastar grans sumes de diners públics en R+D, sinó millorant l’educació i fomentant l’esperit emprenedor. El somni dels escolars no és ser funcionaris, sinó empresaris. De fet, Estònia és el país amb més start-ups per habitant. En la vigília del nou curs escolar que començarà demà, Estònia ens ofereix la lliçó inaugural més estimulant i atractiva.

El fracàs de la intervenció a l’Afganistan

Del 11S a la caída de Kabul: 20 años de guerra en Afganistán

Un dels fets més remarcables al que estem assistint durant aquest període final de vacances i represa del nou curs ha estat la desfeta de l’exèrcit i administració nord-americana a l’Afganistan. L’administració de Joe Biden ha mantingut la data d’aquest 31 d’agost per posar fi a una intervenció que haurà durat gairebé vint anys. Tot plegat, una catàstrofe per al poble afganès i per als dirigents occidentals. Després de gastar més de 2 bilions de dòlars en la reconstrucció del país i amb unes pèrdues humanes que superen les 100.000 víctimes mortals, els talibans s’han fet amb el control del país amb una rapidesa i facilitat esbalaïdores. Com es poden esmicolar 350.000 efectius, entre militars i policies, de les forces oficials afganeses? Que no ens havien dit que estaven perfectament entrenades per derrotar l’enemic i equipades amb l’arsenal militar més sofisticat? Els paral·lelismes entre la ignominiosa sortida dels Estats Units de Vietnam el 1975 i l’actual evacuació a l’aeroport internacional Hamid Karzai, a Kabul, són inevitables. Veure afganesos intentant sortir del país amb les tropes dels Estats Units que marxen recorda els que intentaven escapar-se de la caiguda de Saigon.

Les administracions dels EUA, al llarg d’aquests vint anys, han comès tot tipus d’errors. El balanç final és que l’intent de construir una societat moderna i democràtica de dalt a baix i per mandat autoritari, a punta de fusell, ha fracassat totalment. Si retrocedim una mica més en el temps, recordarem que els senyors de la guerra afganesos van comptar amb el suport dels EUA per derrotar l’URSS. Els serveis d’intel·ligència nord-americans i el Pentàgon varen donar suport als mujahidins o combatents islamistes contra l’ocupació soviètica iniciada el 1979. Un altre error funest, perquè els talibans sortirien d’aquest caldo de cultiu i, després de la caiguda del règim comunista de Moscú, conqueririen ràpidament Kabul i instaurarien el seu emirat corànic. Més tard donarien suport a Ossama bin Laden. I amb l’atemptat contra les Torres Bessones de l’11 de setembre de 2001, els EUA decidirien envair el país.

Durant aquests 20 anys, no ha servit de res la gran despesa militar dels EUA per formar i equipar les tropes afganeses del deposat president Aixraf Ghani. Intentar construir una societat des de dalt, i no des de la base, atia la corrupció sistèmica del règim. Els sous esplèndids pagats per Washington incentivaven la proliferació excessiva d’oficials i càrrecs de comandament de l’exèrcit afganès, que es quedaven amb bona part dels fons. La paga que finalment arribaba als soldats, després de descomptar suborns i restar altres despeses, era ridícula. Amb prou feines arribaba a 200 dòlars mensuals. Quan els talibans iniciaren l’atac, molts d’ells fugiren o, senzillament, es passaren a l’enemic junt amb les modernes armes made in USA. De manera no idèntica, però sí comparable, ara començaran a arribar els milionaris fons europeus per a facilitar la recuperació de la crisi causada per la pandèmia. Emesos pel Banc Central Europeu, aquests fons arriben als estats i es distribueixen segons els seus propis criteris i condicions. Quines garanties hi ha que es destinaran a qui més ho necessita? Com s’evitarà caure en l’amiguisme i les xarxes clientelars, contribuint a l’aluminosi de l’edifici social i econòmic? Com assegurar que la capil·laritat de l’administració pública financi els projectes amb més futur i no els més ben connectats amb el règim?

L’intent de fer de l’Afganistan un país avançat amb democràcia representativa a semblança dels països occidentals ha fracassat, com fracassen els experiments constructivistes de dissenyar nous models de societat imposats de dalt a baix. Irònicament, la caiguda de Kabul a mans dels talibans s’ha produït el mateix dia que els nord-americans celebraven la seva victòria sobre els japonesos en la Segona Guerra Mundial. L’Afganistan, un mosaic de tribus i nacionalitats, no pot progressar sense la cooperació i acord de les bases socials. L’exèrcit més poderós de la història pot irrompre i intervenir fàcilment en qualsevol punt del planeta. Però refer societats i millorar institucions disfuncionals o corruptes són figues d’un altre paner. L’abril de 2002, quan les tropes nord-americanes havien expulsat del poder als talibans, George W. Bush va assegurar la reconstrucció de l’Afganistan invocant l’esperit de George Marshall. Defensava no només la victòria militar, sinó també la moral. Assegurava que la pau s’aconseguiria amb un govern afganès estable que millorés la sanitat i l’educació per a tots els nens i nenes, abandonant la dependència de l’opi. Vint anys més tard, després de dilapidar molt més del que va costar el Pla Marshall i deixant més d’un centenar de milers de víctimes mortals, la intervenció acaba en tragèdia humana.

Patents i màrqueting

Las superbacterias y la medicina moderna | Wall Street International  Magazine

Aquesta setmana s’ha presentat l’informe sobre la corrupció global a la Unió Europea que realitza Transparency International. Una de les seves principals conclusions és que en tots els països membres els ciutadans creuen que està augmentant la corrupció, i que els governs no fan prou per impedir-ho. A més, s’assenyala els alts executius d’empreses, els banquers i els polítics com els grups més implicats en la corrupció. Hi ha una gran preocupació per les connexions existents entre governs i grans empreses, mecanisme conegut com de portes giratòries. Les dades de l’informe suggereixen també que els ciutadans espanyols es troben entre els més preocupats per la corrupció al seu país. Caldria precisar, però, que només el 2% dels espanyols accepta haver pagat algun suborn per aconseguir un bé públic. En canvi, un 40% afirma haver utilitzat els contactes i relacions per obtenir algun servei públic. Per tant, la corrupció existent en els primers nivells de l’Estat és molt baixa -no es negocia, per exemple, deixar de pagar una multa a canvi d’un suborn-, però l’enxufisme i la instrumentalització dels contactes i amistats per aconseguir beneficis particulars està molt generalitzada en perjudici, per tant, de la cultura de l’esforç i del mèrit. I aquest descarnat sistema de capitalisme d’amiguets és tant més preocupant com més ascendim en l’escalafó social i institucional.

En termes empresarials, aquesta realitat es tradueix en una manca de competència i en la proliferació de càrtels i oligopolis. El famós mecanisme de la mà invisible de l’escocès Adam Smith queda invalidat i la millora del bé comú o interès general deixa pas a la defensa de privilegis particulars que xoquen i entren en conflicte entre ells ràpidament. Aquesta situació és molt freqüent a Espanya, on històricament es pateix d’estructures marcadament oligopolístiques. L’engranatge dels lobbies s’enforteix i la interacció amb els òrgans reguladors acaba sovint en la captura dels darrers pels primers. Situant-nos a nivell global, els fàrmacs i les vacunes són el producte de xarxes científiques i tecnològiques altament sofisticades que connecten coneixement i permeten millorar algunes malalties. Al mateix temps, però, les poderoses multinacionals del sector farmacèutic estimulen la demanda de productes biosanitaris amb grans campanyes de publicitat i relacions públiques. I malgrat els èxits dels tractaments contra l’hepatitis C, la Sida o la mateixa vacuna Covid, es produeixen moltes rèpliques de medicaments ja existents (anomenades me-too o jo-també) que poc o res afegeixen a les ja existents. A França es varen comercialitzar 979 noves molècules entre 2002 i 2011, de les que 15 suposaven un avanç significatiu, 61 un avanç moderat i 918 eren simples rèpliques jo-també. El motiu és el de renovar una patent antiga a punt de vèncer per una nova patent que permeti continuar cobrant preus de venda elevats per fàrmacs nous que no ofereixen cap millora terapèutica en relació als ja existents.

Les patents són bàsiques per mantenir monopolis temporals de fins a 20 anys i assegurar suculents marges de beneficis. A més dels medicaments jo-també, s’utilitzen múltiples trucs legals per mitjà dels quals les companyies farmacèutiques propietàries d’una patent bloquegen rutinàriament l’entrada al mercat de genèrics quan la patent ha caducat. La indústria farmacèutica de l’Índia és una potència en la fabricació de genèrics. La seva producció de genèrics ha estat fonamental per tal d’assegurar l’accés als medicaments a un percentatge de la població dels països pobres. Però per imperatiu dels acords internacionals de l’Organització Mundial del Comerç, aquest país es va veure obligat el març de 2005 a complir la nova llei de patents. Per tant, els seus laboratoris deixaren de produir legalment preparats genèrics de medicaments protegits als països rics. La triteràpia antisida que la companyia índia de genèrics Cipla comercialitzava per 350 euros anuals per pacient és substituïda per la dels laboratoris occidentals a un preu de 10.400 euros. Per tant, 30 vegades més cara. Per això la indústria farmacèutica inverteix el doble en màrqueting que en recerca i innovació (11.402 milions contra 4.568 milions en el cas de la britànica GlaxoSmithKline). L’agressivitat del màrqueting immediat a la comercialització d’un nou medicament i l’allau d’informació que es distribueix contribueixen a que es receptin medicaments de forma incorrecta. El màrqueting excessiu encoratja a receptar medicaments de manera inadequada, tant més si els professionals sanitaris reben regals generosos de les companyies farmacèutiques. I la sobremedicació, com descriu molt bé el Dr. Antoni Sitges Serra al seu darrer llibre, alimenta perillosament la iatrogènia i incrementa les possibilitats que el pacient pateixi complicacions mèdiques sobrevingudes. A França es registren cada any 18.000 morts a causa dels efectes no desitjats dels medicaments, el doble del número de morts causats pels accidents de carretera.

Teresa Forcades, monja benedictina i doctora en medicina, considera que les grans companyies farmacèutiques utilitzen el seu poder econòmic per imposar els seus interessos per sobre de l’interès de la salut pública. Es dediquen més recursos a investigar la disfunció erèctil, l’obesitat i l’insomni que no pas la malària, la malaltia de Chagas i de la son, el dengue i l’úlcera de Buruli, la lepra i la leishmaniasi, la filariasi i l’esquistosomiasi. Aquesta situació no és fruit del lliure mercat, sinó d’una política deliberada destinada a protegir una indústria estratègica. Hem parlat avui de la indústria farmacèutica com podríem parlar la setmana vinent de l’elèctrica, que factura la llum a preus rècord. El mercat sempre té normes que el regulen. Aquestes normes poden temperar l’avarícia dels més forts i permetre la inclusió i el progrés generalitzats. O viceversa.    

Els (no tan) feliços anys 20

Otra vez en los años 20: ¿qué pasó en aquella década dorada del siglo XX?

La inflació amenaça amb reaparèixer. L’índex de preus al consum s’ha situat en el 2,7% a Espanya en termes interanuals, la xifra més elevada des del 3% de febrer del 2017. A l’evolució alcista dels preus hi ha contribuït, principalment, l’encariment de l’electricitat i també dels aliments. L’increment dels preus s’enfila fins el 5,4% als EUA, la xifra més elevada des de 2008. En gran mesura hi contribueix l’augment del preu dels cotxes de segona mà i la gasolina, en un context alcista de l’energia i del preu de les matèries primeres. Pot sorprendre la dificultat en el subministre de semiconductors, un component bàsic de l’economia mundial. Els xips de silici formen la base dels circuits que acabaran formant un telèfon, ordinador, cotxe, rentadora o satèl·lit espacial. Una combinació de polítiques desencertades combinades amb reduccions d’oferta a importants fàbriques del Japó i Taiwan han portat a problemes en el subministrament global de semiconductors. I aquesta manca de proveïment s’ha traduït ràpidament en escassetat de productes tan importants com els circuits elèctrics que fan circular els cotxes o els ordinadors. 

Al mateix temps, el Banc Central Europeu (BCE) ha acordat revisar els objectius d’inflació. En lloc d’aspirar a una inflació pròxima, però inferior, al 2% anual, buscarà aconseguir aquesta xifra a mitjà termini. No reaccionarà immediatament pujant el tipus d’interès si la inflació supera aquest 2%. Per tant, ras i curt, el BCE continuarà injectant diners a l’economia i mantindrà el tipus d’interès artificialment baix, per sota del nivell que li correspondria en termes de lliure mercat (un mercat, el financer, que està completament intervingut per l’autoritat central que dicta manu militari el tipus d’interès). En lloc de tenir un marc institucional on la política monetària es basi en regles objectives i previsibles, aquest canvi concedeix encara més poder i discrecionalitat als banquers centrals. El Banc Central passa a donar més importància a mantenir oberta l’aixeta del finançament dels Estats que a controlar la inflació i preservar el valor de la moneda. Tot plegat, reforça les polítiques monetàries ultraexpansives que dominen l’escena macroeconòmica des de fa massa anys i retroalimenten les pressions inflacionistes. 

Però, un tipus d’interès baix no és la condició necessària per la reactivació econòmica? No. Aquest és un greu error que confon la causa amb la conseqüència. Les societats pròsperes que disposen de rendes elevades tenen molta capacitat per estalviar i, amb tant de capital disponible, l’interès tendeix a baixar. I viceversa. Les nacions més empobrides tenen un tipus d’interès alt, perquè la capacitat d’estalvi és baixa i l’escassetat de capital encareix el seu preu. Suïssa pot dedicar molts diners, esforços i anys a trobar un fàrmac contra l’Alzheimer, perquè disposa de molts recursos. En canvi, Zàmbia no ho pot fer i la seva estructura productiva, agrícola i ganadera, està centrada en produir els béns de consum més vitals per sobreviure, com els aliments. El tipus d’interès és aquest preu intertemporal que reflexa el grau de preferència temporal dels individus. Quan és alt indica una acusada preferència per consumir els recursos ara i aquí en un estil de vida carpe diem. En canvi, si és baix es transfereixen recursos presents cap el futur mitjançant inversions. Un tipus d’interès no intervingut realitza un acte d’equilibri essencial entre l’estalvi i la inversió, els prestamistes i els prestataris, els deutors i els creditors. El tipus d’interès remunera i premia l’estalvi, alhora que permet als empresaris avaluar quins projectes d’inversió val la pena emprendre i quins no.

La creació de diners del no-res per part del Banc Central i l’abaratiment artificial del tipus d’interès desestabilitza l’economia i origina cicles econòmics. Fa que les empreses s’equivoquin massivament a l’iniciar inversions massa ambicioses amb períodes de maduració molt llargs que no podran completar per manca de recursos reals estalviats. Els consumidors estalvien poc i s’endeuten. Els Estats s’endeuten molt més encara. L’etapa d’eufòria inicial no dura massa. En algun moment es fan evidents els desajustos en l’estructura productiva, els desequilibris entre l’oferta i la demanda. La bombolla financera explota i el crac borsari inaugura un llarg període de depressió econòmica. Un exemple històric molt estudiat és el crac del 1929, després dels feliços anys 20, on es varen cometre gravíssims errors en la gestió de la política monetària. Un segle després, tot sembla indicar que les autoritats tornen a reincidir en els mateixos errors i ens aboquen a una nova crisi. Allà hi haurà els plors i el cruixit de dents.

Manresa ignasiana

La Manresa ignasiana guanya un nou llibre de referència amb una mirada del  segle XXI - Regió7


Recentment s’ha presentat a la Cova de Sant Ignasi un llibre, escrit per Francesc Riera i Figueras SJ, que actualitza la relació entre Ignasi de Loiola, la ciutat de Manresa i els jesuïtes al llarg dels darrers 500 anys. La sala del Centre Internacional d’Espiritualitat estava plena de gom a gom amb una nodrida representació del consistori municipal encapçalada per l’alcalde republicà Marc Aloy. El text, rigorós i amè alhora, comença explicant l’arribada a Manresa del Pelegrí provinent de Montserrat, el 25 de març de 1522, que viurà un radical procés de transformació interior. De l’afany que tenia de guanyar poder i prestigi, vivint només per a les vanitats d’aquest món, passarà a viure per al seu nou Senyor. El procés, però, no serà fàcil ni lineal. En paraules de Riera, el fatxendós Íñigo López de Recalde, volent conquerir Déu, conquerirà inicialment el seu propi fracàs. Només poc a poc, després de moltes hores d’oracions i meditacions, dejunis i penitències, el basc passarà per intenses experiències místiques i espirituals que li provocaran un gir copernicà a la seva vida i el portaran a escriure els Exercicis Espirituals, un mètode de recerca i discerniment per a orientar la pròpia vida. Comencem subratllant que la relació entre Ignasi i Manresa va ser fantàstica. Una història que omple de satisfacció a tots els manresans i manresanes. L’acollírem amb afecte i estima, sigui a l’hospital de Santa Llúcia o a Casa Amigant, teixint una relació mútuament amorosa que durarà per sempre. Manresa té una dimensió internacional gràcies a Ignasi de Loiola, i Ignasi esdevindrà sant i fundador de la Companyia de Jesús gràcies a les experiències viscudes a Manresa, la seva església primigènia. La Il·lustració del Cardener és la font d’on brolla tota la seva obra espiritual i pastoral, social, intel·lectual i pedagògica. Serveixi un detall. Quan Ignasi deixa Manresa a mitjans febrer de 1523, una colla d’amics l’acompanyaran uns quants kilòmetres fins el Pont de Vilomara. Comparin aquesta demostració d’amistat amb el que li passarà a Barcelona, on serà cruelment bastonejat, o a Alcalá de Henares i Salamanca, on serà acusat per la Inquisició i empresonat.

Al llarg dels darrers 500 anys, la història dels jesuïtes ha patit moltes vicissituds. Recordem només que foren expulsats d’Espanya fins a quatre vegades: 1824 amb Ferran VII, 1835 amb la reina regent Maria Cristina, 1868 amb el Sexenni Revolucionari i 1932 amb la II República. En el súmmum, l’orde dels jesuïtes va ser suprimida l’any 1773 pel Papa Climent XIV, que empresonà el superior general Lorenzo Ricci al Castell de Sant’Angelo fins i tot amb la prohibició de celebrar missa. Pel que fa a Manresa, és important recordar què va passar l’any 1892. El col·legi dels jesuïtes a Manresa havia aconseguit un gran prestigi arreu de Catalunya i fora del Principat. Famílies de la pagesia i de la naixent burgesia matriculaven els seus fills a l’escola de Sant Ignasi en una època en què els estudis de batxillerat eren molt minoritaris. Però, ai las, l’ajuntament, que en tenia la propietat, i els jesuïtes, que gestionaven el col·legi, no tingueren la sintonia necessària. Mentre que els jesuïtes defensaven la gratuïtat del col·legi, l’ajuntament intentava fer pagar quotes als pares. Això ja passava el 1877, només dos mesos després d’haver concertat la gratuïtat. El rector Capell s’hi oposava apel·lant al fet que la mensualitat recauria sobre les famílies més necessitades, que haurien de retirar llurs fills de l’escola. Altres disputes eren per la Ratio Studiorum, el mètode pedagògic propi dels jesuïtes que no aprovava el consistori, i la insalubritat del torrent que vorejava el col·legi. S’havia convertit en un clavegueram a cel obert i un perill per a la salut pública. Les febres tifoides del 1886 deixaren sis víctimes mortals entre els alumnes i el rector exigia que l’ajuntament cobrís el torrent. Després de moltes discussions sense arribar a cap solució, els jesuïtes decideixen tancar el col·legi a Manresa i obren la nova seu a Sarrià el setembre de 1892. El professorat i la majoria d’alumnes de Sarrià procedien de Manresa. La pèrdua d’aquest referent educatiu marca l’inici del declivi modern de la ciutat, que continua encara un segle més tard.

La llarga tradició i experiència dels jesuïtes en educació té com objectiu el desenvolupament integral de la persona i la seva formació, amb una clara orientació cap els altres. Formar dones i homes responsables de si mateixos i del món que els envolta és també la funció dels dos centres universitaris de Manresa, la UPC i la FUB. El primer en l’àmbit tecnològic i el segon en el sanitari i social. Tots compromesos en la tasca de transformació cap a una societat més lliure i pròspera, més fraternal i justa. Els jesuïtes, seguint l’exemple d’Ignasi, tenen una gran formació en diferents àmbits. Eduardo Vitoria SJ, per exemple, va fundar el Laboratori Químic de l’Ebre que més tard es trasllada a Barcelona amb el nom d’Institut Químic de Sarrià, un centre de formació de primer ordre per la formació pràctica i la col·laboració amb el sector empresarial. I el mateix podem dir en el camp de l’administració i direcció d’empreses. Ara, a tocar el 2022, és un moment propici per tal que els jesuïtes i l’ajuntament superin les discrepàncies històriques del 1892 amb el restabliment de marcs i àmbits de col·laboració educativa. Així com l’estada d’Ignasi de Loiola a Manresa l’any 1522 va propiciar una radical transformació de colossals conseqüències, hem d’aprofitar l’oportunitat que ens brinda l’efemèride del 2022 per a regenerar la realitat i impulsar l’adveniment d’un millor demà.    

Economia digital

Adiós a Jeff Bezos: el hombre que convirtió Amazon en el "titán de nuestros  tiempos"

L’ecosistema empresarial canvia acceleradament. Aquesta setmana, per exemple, la britànica JD Sports ha comprat Deporvillage per 175 milions d’euros. Els dos socis fundadors, Xavier Pladellorens i Àngel Corcuera, conserven el 20% del capital. L’empresa bagenca que comercialitza material esportiu online va tancar el darrer exercici econòmic amb unes vendes de 120 milions i preveu aconseguir una facturació de 175 milions aquest any. Per tant, un euro pagat per cada euro de vendes. O, mirat pel cantó dels beneficis, s’hauran reembossat 25 euros per cada euro de benefici net que genera la companyia fundada fa 10 anys a Manresa. Són xifres de vertigen impossibles d’aconseguir només amb les rendes del treball. Concretament, amb el salari mitjà actual caldria treballar 6.850 anys per acumular aquesta mateixa quantitat. Considerant una vida laboral activa de 35 anys, correspon a l’esforç conjunt de 200 generacions. En canvi, els promotors de Deporvillage ho han aconseguit amb només 10 anys. El temps dirà de quina manera la pèrdua del centre de decisió empresarial influeix en la deslocalització o no del centenar de llocs de treball directes que justament ara es muden a les noves instal·lacions a Sant Fruitós de Bages.

En termes globals, si un país com el Japó volgués comprar Google, Amazon, Facebook i Apple, no en tindria prou amb tot el seu PIB. I és que la capitalització borsària d’aquestes quatre empreses tecnològiques supera els 5 bilions de dòlars, una xifra molt superior al PIB de països com Alemanya, el Regne Unit o, per suposat, Espanya. El Big Data és el nou petroli i Bezos el nou Rockefeller. Aquestes empreses acumulen milions en efectiu i contracten els millors enginyers del món. Només Amazon inverteix en recerca i desenvolupament una quantitat superior al del total de l’economia espanyola. I malgrat acumular un enorme poder de mercat, els reguladors no acaben d’aplicar les lleis antimonopoli. En els nous models empresarials de l’economia digital, els preus no són alts ni abusius. Just al contrari, molts dels serveis oferts per Google o Facebook són aparentment gratuïts.

El gegant mundial del comerç online és Amazon, que destaca pels seus preus baixíssims, fins i tot per sota del cost, i una molt eficient distribució logística. L’empresa fundada per Jeff Bezos ha aconseguit el domini mundial gràcies a dos elements de la seva estratègia empresarial com són la voluntat de prioritzar el creixement (com Deporvillage) i absorbir moltes altres empreses de comerç online. Per Amazon és més important la facturació que els beneficis, contràriament al que sostenen els defensors de la racionalitat maximitzadora de l’Escola de Chicago. Amb la pandèmia i l’auge de les compres online han arribat els beneficis, però la realitat és que, en els seus 26 anys d’història, els números vermells han estat molt presents i, fins i tot, l’empresa va estar a punt de desaparèixer amb el crac tecnològic de l’any 2000. Bezos sempre ha defensat que a Internet una empresa necessita créixer a gran velocitat i l’eslògan que va fer estampar a les samarretes dels treballadors va ser “Get Big Fast”. Seguint aquesta estratègia, ha passat de vendre només llibres a vendre de tot: música, electrònica de consum, articles de la llar… Neix com una llibreria virtual i es converteix en un mercat en línia on es pot comprar qualsevol article. Amazon és ara una plataforma de màrqueting online, una xarxa logística integral, un servei de pagament, un prestamista amb funcions de banc, una casa de subhastes, un gran editor de llibres, un productor de televisió i cinema, un dissenyador de moda, un fabricant de hardware i un proveïdor líder d’espais d’emmagatzematge virtual al núvol.

Les autoritats antimonopoli sempre han tractat molt bé a Amazon. Consideren que els preus baixos beneficien els consumidors i perjudiquen, en tot cas, la pròpia empresa. El primer punt és cert. Tenir l’article a casa en molt poques hores i a preus competitius és el desig de qualsevol consumidor i augmenta la seva satisfacció. Però el segon aspecte no és tan evident. Amazon rebaixa preus en un sector com el llibre electrònic, on controla el 70% del mercat, però la seva política de preus instantanis no encaixa amb la desfasada normativa démodé de les autoritats. La companyia de Seattle no només canvia diàriament els preus més de 2,5 milions de vegades, sinó que al rastrejar amb tanta intel·ligència els nostres clics a la web acumula un coneixement de cada usuari que li permet diferenciar i modificar els preus en funció del perfil. I el que també escapa a les agències antimonopoli és que Amazon no sol expulsar del mercat els competidors. Això encendria les alarmes. En alguns casos els compra i en altres hi coopera amistosament. Molts petits negocis depenen d’algun dels serveis de la gran plataforma online que és Amazon. I amb la informació de la que disposa pot perjudicar-los seriosament. Si un producte es ven i té èxit, Amazon ho detecta ràpidament. I res impedeix, senzillament, apropiar-se del mateix i vendre’l amb la seva pròpia marca. L’economia digital avança molt ràpidament, mentre que la normativa reguladora està anclada encara en els models de monopolis industrials del segle passat i arrossega els efectes d’una burocràcia lenta i ineficient. Deporvillage no va poder ampliar les seves instal·lacions on volia i per això marxa de l’edifici Impuls del Parc Central de Manresa. A un altre nivell, Amazon acumula un gran poder mentre les autoritats miren cap a una altra banda. Mentre uns configuren i donen forma a l’economia digital, altres romanen aturats en el passat.      

De Mozart a Messi

Messi es arte”, la conclusión de Pep, Luis Enrique, Valverde, Xavi,  Capello...

Aquesta setmana s’ha presentat un documental conduït per Ramon Gener (“Messi, el desè art”) que repassa els moments culminants de l’astre argentí i intenta vincular el seu futbol amb l’art. Es comença fent un paral·lelisme entre el futbolista i la precocitat de Wolfgang Amadeus Mozart, el prodigi musical austríac, i es continua la comparació amb el talent de Picasso, la genialitat de Beethoven o la universalitat de Gaudí. Fins i tot parla de la relació mestre-alumne entre Ronaldinho i Messi com la que tenien Verrocchio i Leonardo da Vinci. Tot molt exagerat i histriònic. També l’Orquestra Simfònica del Vallès entona peces de Verdi i Wagner, dos compositors eminentment operístics que van viure a l’Europa del segle XIX i que rivalitzaven com ho han fet Lionel Messi i Cristiano Ronaldo els darrers anys. Sense participar de l’interès pel futbol, aquesta relació entre el veterà jugador argentí (que ja ha complert 34 anys) i els artistes d’altíssim nivell com Mozart o Beethoven està fora de lloc. Afirmar que el jugador del Barça crea jugades com Beethoven crea simfonies és una autèntica barrabassada. No hauríem de confondre la bellesa plàstica de l’esport o l’emoció del joc amb l’art. No tot és art, malgrat sigui estètic o emocionant. El manacorí Rafael Nadal i Parera és un artista de la raqueta en sentit metafòric i un dels tres millors tennistes de la història per mèrits propis, però tothom el conceptua com un esportista. Tenir una gran habilitat amb la pilota no et dóna el dret d’accés a l’Olimp dels genis artístics.

Si considerem els sous, i segons la revista Fortune, Messi hauria guanyat 126 milions durant la temporada 2019-20, superant el llindar dels 1.000 milions d’euros en guanys al llarg de tota la seva carrera com a esportista. Es situa com el futbolista més ben pagat del món, per davant de Cristiano Ronaldo, i un dels esportistes més ben remunerats. L’intent de justificar aquest sou desmesurat en base als rendiments esportius i monetaris que el jugador genera pel club no es sosté. Fa força anys que el primer equip masculí no guanya títols importants, i també cal recordar que el Barça ha tancat l’exercici 2019-20 amb pèrdues de 97 milions (i un deute net de 488 milions). Més aviat, és justament la inèrcia de mantenir els sous a nivells similars als d’èpoques més glorioses el que ha generat el desequilibri econòmic i l’aparició de pèrdues. Recordem que l’última Champions guanyada va ser el 2014-15. I mentre els ingressos experimenten una tendència a la baixa, les despeses salarials no es corregeixen en la mateixa proporció alhora que es dilapiden milions amb fitxatges ruïnosos com els de Dembélé i Coutinho.

En canvi, pel que fa als ingressos dels artistes, i segons l’estudi més detallat realitzat als EUA l’any 1979, aquests cobren una renda anual que és un 10% inferior en relació al grup homogeni de referència. Quan es considera l’ingrés de tota la vida, els artistes guanyen de mitjana un 3% menys que els altres receptors de rendes. I els ingressos són molt més volàtils i poc constants, depenent de la seva acceptació en el mercat i dels bolos que aconsegueixen. Vincent van Gogh va pintar en vida més de 900 quadres i només en va vendre 1 poc abans de morir. Gauguin va viure sempre miserablement. I tornant al mateix Mozart, tots tenim grabada l’escena d’Amadeus quan, després d’un funeral paupèrrim, llencen el seu cadàver a una fosa comuna. La realitat va ser més generosa amb Mozart del que representa Milos Forman al film, però això no el va salvar de patir problemes financers recurrents al llarg de la seva curta existència. Mozart tenia ingressos més que acceptables, que quadruplicaven el que guanyava un mestre d’escola, malgrat no ser una renda regular i està molt influïda pel cicle polític i econòmic.

Ni el futbol és un art ni Messi un artista genial. El futbol és un esport i Messi, a les acaballes de la seva vida professional, ha estat un jugador excepcional. L’art transcendeix els límits temporals i espaials. La música de Mozart i Beethoven és eterna i manté el seu valor al llarg del temps. No passen mai de moda. En canvi, les fites esportives són purament circumstancials. Els gols de Messi són especialment valuosos quan contribueixen a guanyar títols. I així queden per l’estadística en el palmarès del club tots els tornejos aconseguits. Però res més. La bellesa d’un gol de Messi s’esgota en el mateix moment i s’esvaeix amb molt poc temps. Qui recorda els gols de Pelé, els driblatges de Ladislao Kubala o la velocitat de Karim Bellarabi? Quin valor tenen els sis títols de Roland Garros aconseguits per Björn Borg o els tres d’Ivan Lendl? En canvi, una sonata de Mozart, una simfonia de Beethoven o una cantata de Bach són eternes. El futbol és només un esport. En canvi, l’art autèntic és, en paraules de Miquel Àngel Buonarroti, una ombra de la perfecció divina.

L’amenaça de la inflació

Tres países que vivieron grandes crisis económicas, ¿cómo lograron  superarlas? - Supuesto Negado

Després de l’any passat, catastròfic en termes sanitaris i econòmics, aquest 2021 ha de ser necessàriament de recuperació. En l’actual escenari, les projeccions del Banc d’Espanya anunciades aquesta setmana preveuen un creixement mitjà del PIB del 6% per aquest any i el proper. Pel 2023, dibuixen una caiguda fins el 1,8%. El nivell de producció agregat previ a la crisi sanitària s’aconseguiria a finals de l’any vinent… Si no hi ha altres ensurts. Un ensurt sanitari seria el retorn de la propagació del virus o la manca de vacunes, però podríem parlar avui de la inflació. I és que la inflació és una amenaça real a la recuperació. A curt termini, a Espanya sembla estar controlada. L’estructura productiva va encara a mig gas i el govern ha aparcat la decisió de tornar a pujar el salari mínim. Sense una escalada de costos és menys probable que aquests retroalimentin preus a l’alça. També és una barrera a la inflació l’estalvi de les famílies davant les incerteses més immediates.

Però a mitjà termini, la situació canvia perillosament i la inflació pot reaparèixer. Als EUA, la inflació subjacent, que és la més rellevant perquè no té en compte els factors més volàtils com l’energia i els aliments no elaborats, arribarà al 2,6% a finals d’aquest any, situant-se per sobre de la previsió de la Reserva Federal (2,2%). Al maig, els preus varen sorprendre tothom amb la major alça interanual en 13 anys (5%). Això pot influir en la política monetària del banc central, que algun dia haurà de pujar el tipus d’interès. La Reserva Federal dels EUA, exactament igual que el BCE, tenen gran capacitat per generar moneda, finançar el deute públic i adquirir una part de les lletres del Tresor i obligacions de l’Estat. Fins ara, els bons del govern nord-americà s’han considerat actius segurs i han gaudit d’una àmplia demanda en els mercats financers. Però tot té límits i no se’n pot abusar il·limitadament. Amb el descontrol del deute públic, l’increment de despesa i la manca d’equilibris pressupostaris, els inversors poden perdre la confiança en el valor del dòlar i l’euro. I abans que la moneda perdi més valor, es buscaria refugi en altres actius i es vendrien els bons de l’Estat, forçant a l’alça el tipus d’interès.

La fractura de les cadenes de subministrament global i la contracció de la globalització també augmentaran els preus. Durant la pandèmia, s’han demostrat els riscos de dependre excessivament del mercat asiàtic. Si els ports xinesos tanquen, podem tenir problemes de subministrament de productes tan bàsics com mascaretes o respiradors. El reajust postcovid de la divisió internacional del treball en clau més nacional portarà pèrdues d’eficiència, augments de costos i, per tant, més inflació. Des de fa mesos, hi ha dificultats per equilibrar l’oferta i la demanda de semiconductors, fet que ha afectat productes tan importants com els ordinadors, les rentadores o els automòbils. El problema és que es tracta pràcticament d’un oligopoli territorial al sud-est asiàtic. Tan sols dos territoris, Corea del Sud i Taiwan, produeixen el 43% de tots els semiconductors que es fabriquen al planeta, pel que són vitals per evitar la interrupció de les cadenes de subministrament. Els models de producció han de readaptar-se. Si a la dècada dels vuitanta del segle passat va agafar força el sistema Just in time, per minimitzar la gestió d’estocs i optimitzar l’estructura logística, ara anem cap el Just in case. Ens oblidem dels estocs zero i tornem a mantenir nivells d’existències elevats, per si de cas.

El preu de les matèries primeres torna a pujar. L’índex mundial del preu de les commodities del FMI es troba actualment més d’un 20% per sobre del nivell existent abans de l’aparició del coronavirus. I, de fet, es troba en màxims dels últims set anys. Això explica, en el cas d’Espanya, que els preus industrials hagin crescut a l’abril el 13%, més de sis punts per sobre de la pujada del març. Que sigui el major increment des de juny de 1984 dóna idea de la seva importància. Un senyal més de la inflació de costos que es pot traslladar als preus en els propers mesos.

De totes maneres, la inflació és sempre un fenomen monetari. El que ens ha de preocupar més no són ni els preus de les matèries primeres ni la reestructuració de les cadenes de subministrament global, sinó l’emissió descontrolada de moneda i el creixement del deute públic. Sabem que, amb el tipus de moneda actual, aquestes són dues cares del m ateix fenomen. El diner és deute del banc central i la creació de moneda serveix per finançar el deute dels Estats. En una situació postcovid on tots els països participen del mannà dels bancs emissors, correm el risc d’empatxar-nos. La venda massiva de títols del Tresor, en prevenció de caigudes imminents, dispararia la inflació i també el tipus d’interès. Recordem que les emissions monetàries descontrolades, en el límit, converteixen els bitllets en un paper higiènic de poca qualitat. La seva funció com a mitjà d’intercanvi col·lapsa i la moneda perd tot el seu valor. Per tal d’evitar-ho i abans que sigui massa tard, els governs han de millorar radicalment les polítiques monetàries i fiscals.