L’amenaça de la inflació

Tres países que vivieron grandes crisis económicas, ¿cómo lograron  superarlas? - Supuesto Negado

Després de l’any passat, catastròfic en termes sanitaris i econòmics, aquest 2021 ha de ser necessàriament de recuperació. En l’actual escenari, les projeccions del Banc d’Espanya anunciades aquesta setmana preveuen un creixement mitjà del PIB del 6% per aquest any i el proper. Pel 2023, dibuixen una caiguda fins el 1,8%. El nivell de producció agregat previ a la crisi sanitària s’aconseguiria a finals de l’any vinent… Si no hi ha altres ensurts. Un ensurt sanitari seria el retorn de la propagació del virus o la manca de vacunes, però podríem parlar avui de la inflació. I és que la inflació és una amenaça real a la recuperació. A curt termini, a Espanya sembla estar controlada. L’estructura productiva va encara a mig gas i el govern ha aparcat la decisió de tornar a pujar el salari mínim. Sense una escalada de costos és menys probable que aquests retroalimentin preus a l’alça. També és una barrera a la inflació l’estalvi de les famílies davant les incerteses més immediates.

Però a mitjà termini, la situació canvia perillosament i la inflació pot reaparèixer. Als EUA, la inflació subjacent, que és la més rellevant perquè no té en compte els factors més volàtils com l’energia i els aliments no elaborats, arribarà al 2,6% a finals d’aquest any, situant-se per sobre de la previsió de la Reserva Federal (2,2%). Al maig, els preus varen sorprendre tothom amb la major alça interanual en 13 anys (5%). Això pot influir en la política monetària del banc central, que algun dia haurà de pujar el tipus d’interès. La Reserva Federal dels EUA, exactament igual que el BCE, tenen gran capacitat per generar moneda, finançar el deute públic i adquirir una part de les lletres del Tresor i obligacions de l’Estat. Fins ara, els bons del govern nord-americà s’han considerat actius segurs i han gaudit d’una àmplia demanda en els mercats financers. Però tot té límits i no se’n pot abusar il·limitadament. Amb el descontrol del deute públic, l’increment de despesa i la manca d’equilibris pressupostaris, els inversors poden perdre la confiança en el valor del dòlar i l’euro. I abans que la moneda perdi més valor, es buscaria refugi en altres actius i es vendrien els bons de l’Estat, forçant a l’alça el tipus d’interès.

La fractura de les cadenes de subministrament global i la contracció de la globalització també augmentaran els preus. Durant la pandèmia, s’han demostrat els riscos de dependre excessivament del mercat asiàtic. Si els ports xinesos tanquen, podem tenir problemes de subministrament de productes tan bàsics com mascaretes o respiradors. El reajust postcovid de la divisió internacional del treball en clau més nacional portarà pèrdues d’eficiència, augments de costos i, per tant, més inflació. Des de fa mesos, hi ha dificultats per equilibrar l’oferta i la demanda de semiconductors, fet que ha afectat productes tan importants com els ordinadors, les rentadores o els automòbils. El problema és que es tracta pràcticament d’un oligopoli territorial al sud-est asiàtic. Tan sols dos territoris, Corea del Sud i Taiwan, produeixen el 43% de tots els semiconductors que es fabriquen al planeta, pel que són vitals per evitar la interrupció de les cadenes de subministrament. Els models de producció han de readaptar-se. Si a la dècada dels vuitanta del segle passat va agafar força el sistema Just in time, per minimitzar la gestió d’estocs i optimitzar l’estructura logística, ara anem cap el Just in case. Ens oblidem dels estocs zero i tornem a mantenir nivells d’existències elevats, per si de cas.

El preu de les matèries primeres torna a pujar. L’índex mundial del preu de les commodities del FMI es troba actualment més d’un 20% per sobre del nivell existent abans de l’aparició del coronavirus. I, de fet, es troba en màxims dels últims set anys. Això explica, en el cas d’Espanya, que els preus industrials hagin crescut a l’abril el 13%, més de sis punts per sobre de la pujada del març. Que sigui el major increment des de juny de 1984 dóna idea de la seva importància. Un senyal més de la inflació de costos que es pot traslladar als preus en els propers mesos.

De totes maneres, la inflació és sempre un fenomen monetari. El que ens ha de preocupar més no són ni els preus de les matèries primeres ni la reestructuració de les cadenes de subministrament global, sinó l’emissió descontrolada de moneda i el creixement del deute públic. Sabem que, amb el tipus de moneda actual, aquestes són dues cares del m ateix fenomen. El diner és deute del banc central i la creació de moneda serveix per finançar el deute dels Estats. En una situació postcovid on tots els països participen del mannà dels bancs emissors, correm el risc d’empatxar-nos. La venda massiva de títols del Tresor, en prevenció de caigudes imminents, dispararia la inflació i també el tipus d’interès. Recordem que les emissions monetàries descontrolades, en el límit, converteixen els bitllets en un paper higiènic de poca qualitat. La seva funció com a mitjà d’intercanvi col·lapsa i la moneda perd tot el seu valor. Per tal d’evitar-ho i abans que sigui massa tard, els governs han de millorar radicalment les polítiques monetàries i fiscals.

Vacunes per a tothom

Vacuna frente a COVID-19 y lactancia materna | EnFamilia

Aquesta setmana s’ha celebrat una reunió a l’Organització Mundial del Comerç (OMC) per debatre la suspensió temporal de les patents. I malgrat que les vacunes són un bé públic global que requeririen la seva producció i distribució a tots els països, els recels a la liberalització continuen sent molt importants. La Unió Europea, per exemple, insta els governs a incentivar la producció dels laboratoris farmacèutics i l’intercanvi de coneixement (know how) mitjançant llicències voluntàries. Però això és clarament insuficient. Aquestes fórmules fa molt temps que existeixen i no resolen el problema. La majoria dels acords es restringeixen a una part del procés i mai es comparteix tota la recepta ni hi ha un intercanvi complet de coneixement. Amb les últimes dades, del total de vacunes de la Covid-19 administrades a tot el món, només el 0,3% s’han posat en països d’ingressos baixos. Segons People’s Vaccine, seguint el mateix ritme de vacunació aquests països tardarien 57 anys a aconseguir el mateix nivell de protecció que els set països més rics. El moviment per la suspensió de patents segueix sumant suports i són ja 106 països els que estan a favor. No obstant, una desena de membres de l’OMC traven la negociació i retarden el consens necessari per adoptar la suspensió temporal de patents. El llistat el formen, a més de la UE, el Regne Unit, Austràlia, Japó, Singapur, Taiwan, Brasil, Corea del Sud, Noruega i Suïssa.

Malgrat que les patents es justifiquen per garantir la rendibilitat de la inversió en recerca de l’innovador, els costos de les patents haurien de ser coneguts: barreres a la difusió del coneixement que retarden altres innovacions, doble cost per a la societat quan el finançament de la recerca és pública (fet habitual en l’àmbit sanitari), i pèrdues de benestar social derivades de l’accés restringit i les limitacions a la producció imposats pel monopoli de les farmacèutiques beneficiades per les patents. Encara que algunes companyies com AstraZeneca i Johnson & Johnson declaren renunciar al benefici amb les patents de les vacunes, crida l’atenció que la política de preus no sigui única, sinó diferenciada en funció del país. Altres problemes sanitaris afegits són les traves per retardar l’arribada del primer genèric al mercat quan la patent expira, el tornar a patentar el mateix producte amb alguna lleugera modificació per allargar el termini de protecció, les patents defensives i els trolls, un procés especulatiu de compra de patents sense cap ús real i amb l’únic objectiu de fer xantatge a les companyies que treballen en aquest àmbit. Les investigacions dels economistes Michel Boldrin i David Levine conclouen que, contràriament a les tesis oficials, les patents dificulten la innovació i presenten importants efectes secundaris.

Crida l’atenció que els governs prometin vacunar el 70% de la seva població en un temps rècord, però que no parlin de les restriccions a la producció ni de les dificultats logístiques de la distribució. Els béns públics tendeixen a reforçar la identitat dels Estats que els proveeixen. Però una vacuna és més que un bé públic. És un bé públic global que no coneix fronteres ni generacions. Mentre que els països rics representen només el 13% de la població mundial, han assegurat la compra de la majoria de les vacunes. I només quan tot el planeta estigui lliure del virus, els països rics també ho estaran. La resposta de les vacunes a les mutacions del virus produïda en els països pobres amb elevada transmissibilitat augmenta la incertesa biològica i econòmica. Això pot significar que cada cert temps calgui crear noves versions, com en el cas de la grip. Bona part de les vacunes necessiten doble dosi, i estem molt lluny d’obtenir en un termini raonable 15.000 milions de dosis per a tot el planeta. L’alternativa de seguir amb rebrots pandèmics durant dos o tres anys més seria dramàtica. Amb les incerteses sobre el ritme de vacunació i l’aparició de noves variants del virus, és difícil estimar el percentatge de població que ha de vacunar-se per aconseguir la immunitat de ramat. Potser podria acostar-se al 90%, segons afirmen alguns científics, i això retardaria la recuperació de la normalitat.

Com podem produir moltes més vacunes? Suspenent les patents i enfurismant les farmacèutiques amb l’incompliment de les normes de protecció de la propietat intel·lectual? Algunes innovacions no necessiten aquesta protecció per impedir la còpia d’altres competidors. Cert coneixement és impossible de transferir. Potser per això Moderna ha renunciat voluntàriament a litigar pel seu dret a la propietat intel·lectual. No necessita la barrera legal de les patents. Michael Kremer, Nobel d’Economia del 2019, proposa que els governs comprin les patents als seus creadors i les transfereixin després lliurement a la societat (que les haurà de pagar amb impostos). El problema de la proposta, però, és determinar el preu de compra, que hauria de cobrir tots els costos i permetre un marge de benefici raonable a les farmacèutiques. I és que els costos de recerca d’aquestes empreses no es coneixen amb exactitud i, en part, són sufragats amb fons públics. El president nord-americà Joe Biden, en la seva gira europea, ha promès 500 milions de vacunes en un termini de dos anys pel centenar de països més pobres. És un gest de bona voluntat provinent d’un país que actualment té més del 53% dels adults completament vacunats. Però és un gest insuficient que no solventa la problemàtica de fons, que és la producció i distribució de vacunes a escala global.

Emprenedoria i innovació

Deporvillage duplica vendes en un any i tanca el 2020 facturant 120 milions  d'euros - Regió7

L’emprenedor i l’empresari són dues figures cabdals de tota societat moderna i pròspera. En condicions d’incertesa, arrisquen el seu patrimoni per explorar oportunitats de negoci i satisfer les necessitats dels clients. Són el motor de l’economia, creadors nets de riquesa i generadors de llocs de treball. En les condicions actuals, la meitat aproximadament de les rendes generades es destinen a l’Estat mitjançant el pagament d’impostos i cotitzacions socials. Impostos que financen serveis públics com la seguretat ciutadana, sanitat, educació o serveis socials. I cotitzacions socials que haurien de capitalitzar-se en pensions de jubilació. Tampoc cal divinitzar l’empresari. La seva natura no és angèlica i, sempre que pugui, en conxorxa amb les autoritats, articularan estructures oligopolístiques a benefici propi i perjudici de la majoria. L’empresari té molts enemics naturals en l’ecosistema social. Especialment, ai las, on regna l’enveja. Si el projecte empresarial fracassa es converteix en la riota de la gent, però si triomfa seran la diana preferida d’una pluja de dards llençats per qui no tolera l’èxit aliè. I ja sabem que Espanya és terra d’envejosos. Miguel de Unamuno sostenia que l’enveja és la gangrena de l’ànima espanyola i el mateix John Stuart Mill afirma que els espanyols persegueixen amb enveja tots els seus grans personatges, els hi amarguen l’existència i estronquen aviat els seus èxits.

Una idea de la professora italiana Mazzucato automàticament aplaudida pels corifeus de l’estatisme és que l’emprenedoria i la innovació s’han de gestionar centralitzadament des de l’administració pública. Presentant certs paral·lelismes amb l’economista francès Thomas Piketty, considera que l’Estat és el motor principal de la innovació i del progrés tecnològic. Que el cercador Google o l’iPhone, per exemple, són fruit de la inversió pública en recerca i que és necessari que l’Estat lideri i impulsi el sistema d’innovació nacional. Mazzucato defensa també la creació d’una banca pública que financi el procés d’investigació, així com la participació en el control d’empreses beneficiades per les ajudes estatals en recerca, desenvolupament i innovació (R+D+i). Naturalment, si l’Estat s’apropia del 50% del PIB i regula l’altre 50%, per força que ha de contribuir a la innovació i que alguns resultats tindrà. El que s’ha de discernir, però, són els costos de la intervenció i la seva efectivitat. També acredita un munt de fracassos colossals, amb l’agravant que es carreguen a tots els ciutadans, mentre que un fracàs empresarial recau exclusivament en els seus propietaris. Esteve Pintó, empresari i president de la Pimec de la Catalunya Central, manifesta per exemple les seves sospites que els fons europeus Next Generation acabin beneficiant les grans empreses monopolístiques en perjudici de la pime i la microempresa. És evident que els milions que rebran les empreses de l’Íbex35 es traduiran en alguns projectes destacables i espectaculars. El problema, però, rau en els milers de projectes descentralitzats que no es realitzaran mai perquè la petita empresa queda fora del repartiment de fons.  

Aquesta setmana s’ha fet públic el trasllat de l’empresa manresana de material esportiu Deporvillage a Sant Fruitós. Abandona, per tant, la seu actual a l’edifici Impuls del Parc Central de Manresa. I per quins motius es trasllada? Xavier Pladellorens, CEO i cofundador, lamenta que l’Ajuntament de Manresa no hagi facilitat l’ampliació d’espai que necessita una empresa emergent que ha facturat 120 milions d’euros amb una plantilla actual de 100 treballadors i que preveu duplicar-ho el 2024. Per sort, la sang no arribarà al riu. Deporvillage és una empresa arrelada al territori. Però què passaria si fos una multinacional amb centre de decisió a Milà, per exemple? Doncs que tancaria la fàbrica deixant al carrer treballadors i perjudicant un munt de proveïdors, per obrir una nova planta productiva potser a Slatina (Romania) amb condicions millors. Afortunadament, l’empresa d’e-commerce de material esportiu continuarà l’activitat a pocs metres d’on ha estat fins ara. I esperem que continuï escalant posicions. És un cas que mostra com una empresa emergent, liderada per Pladellorens i Corcuera, triomfen en la venda online i es converteixen en referents al sud d’Europa sense ajudes públiques. L’únic que requereixen és que l’administració permeti el seu creixement mitjançant la provisió de sòl. Els tràmits burocràtics de l’administració són lents i la seva estructura no és la més idònia per liderar processos innovadors. La seva funció és una altra, com dotar la societat d’un entorn institucional adequat. No es pot demanar la lluna en un cove. Cadascú té la seva funció. La iniciativa privada emprèn, l’empresa innova i el sector públic, en mode business friendly si no és demanar massa, proveeix estabilitat institucional.

Productivitat, l’assignatura pendent

consellers i conselleres del nou govern

Aquesta setmana s’ha constituït el nou govern català, presidit per Pere Aragonès i amb 14 conselleries paritàries. L’equilibri entre les forces independentistes d’ERC i JxCat és total, i el discurs del president d’exercir el dret d’autodeterminació a través d’un referèndum pactat amb el govern espanyol esvaeix el mantra de la desobediència i la unilateralitat, retornant el procés als seus inicis. Concretament a l’any 2012, quan Artur Mas, després de guanyar les eleccions, convocava la societat catalana a decidir el seu futur polític en un referèndum legal i acordat amb l’Estat. Ara com abans, el president de la Generalitat aposta per la negociació amb el govern espanyol i també, ara com abans, el termini per arribar a algun tipus d’acord a través del diàleg queda fixat en dos anys. Aquest és el temps que queda fins les properes eleccions locals i autonòmiques. El perfil del nou govern és jove i amb noves cares allunyades de l’independentisme més abrandat. Ja es veurà si en 5 anys es torna a un nou 2017 o no. Abans, però, caldrà lidiar amb un munt de problemes. Un de crònic és la baixa productivitat de l’economia catalana (i espanyola). La productivitat és el valor dels béns obtinguts en relació als costos dels recursos utilitzats. Suposa la variable més important per explicar la prosperitat i el benestar de les societats al llarg dels anys. 

El PIB per càpita d’Espanya a finals del 2020 va caure a només 23.690 euros, un 20% inferior al de l’eurozona. El creixement s’explica per les aportacions del treball, el capital i l’anomenada productivitat total dels factors, que inclou variables com les millores tecnològiques, els canvis en l’organització del treball, les millores del capital humà i del marc institucional. I aquesta productivitat, entre 1995 i 2017, no sols no va millorar, sinó que va caure més del 10%. En canvi, a la UE va incrementar el +4,5%, a Alemanya el +8,5% i als EUA el +9,2%. Aquests resultats tan dolents impedeixen que Espanya atrapi la renda per habitant dels països europeus mitjans. Espanya té un problema crònic de baixa productivitat que dificulta el progrés i el benestar. El govern de Pedro Sánchez acaba de publicar amb la col·laboració d’un centenar de catedràtics un document de 676 pàgines titolat “España 2050. Fundamentos y propuestas para una estrategia nacional de largo plazo”. I el primer d’un total de nou capítols està dedicat a la productivitat, on s’intenta explicar els menors salaris, les jornades laborals més llargues i la baixa competitivitat de moltes empreses, amb l’agravant que l’envelliment i la reducció de la població en edat de treballar ho empitjoraran. Les recomanacions, genèriques i sense entrar en detall, són la millora de l’educació i la innovació, la modernització del teixit productiu aprofitant les oportunitats de digitalització, el creixement de les petites i mitjanes empreses, la reducció màxima de les distorsions generades per les traves administratives, i la moderació dels impostos. 

Bàsicament hi ha dues maneres de progressar. Una és treballant més i l’altra és treballant millor. La primera té límits quantitatius físics perquè un dia no supera les 24 hores. No hem de retornar en cap moment a les llarguíssimes i esgotadores jornades laborals de la protoindustrialització. Ni hem de confondre estar moltes hores al lloc de treball amb productivitat. El valor creat al treballar 6 hores a 1.000 euros cada hora és superior al de treballar 10 hores diàries a només 500 euros. A Catalunya els ocupats tendeixen a treballar moltes hores i el marge de millora el trobem en el segon factor, això és, en produir més per hora esmerçada. Catalunya manté al llarg dels anys 2000-2019 un nivell de productivitat del treball similar a la mediana europea, i situada en el grup de productivitat mitjana-baixa. Pel que fa al capital, la productivitat és reduïda i es situa en el grup de països de productivitat del capital molt baixa. És un 28% inferior a la dels Estats Units, un 9% inferior a la UE, tot i que es manté un 9,5% per sobre de la d’Espanya. Amb tot, els colls d’ampolla més importants tornen a ser, entre altres, les disfuncions institucionals, un capital humà inadequat i la poca innovació. L’anomenada productivitat total dels factors augmenta a un ritme de només el 0,20% anual els últims 20 anys, una evolució que està clarament per sota de la mitjana de la UE (creixement del 0,52%), i d’Estats Units (que creix el 0,7%). 

L’economia catalana (i espanyola) només creix amb l’ús extensiu dels factors de producció treball i capital. Més ocupació i menys atur, llarges jornades de feina i més màquines per treballador. Però és incapaç de treballar millor i rendir més per hora treballada. Catalunya (i Espanya) té una dotació de capital per habitant superior a la mitjana de la UE, però el rendiment assolit és inferior. És com conduir un Mercedes amb les prestacions d’un Seat 600, tenir instal·lades a l’ordinador eines ofimàtiques potentíssimes per fer servir només el “copiar i enganxar” o utilitzar el mòbil per perdre innombrables hores en xats i vídeos TikTok. Si el PIB per persona de Catalunya supera el d’Espanya, el principal motiu és que la taxa d’ocupació catalana és superior a l’espanyola. Senzillament, hi ha proporcionalment més treballadors en actiu i hores treballades aquí que a la resta del territori. I al final, no podem aspirar a cobrar salaris danesos ni disposar de serveis públics suecs acreditant productivitats gregues i nivells de corrupció con els d’Itàlia. Tenim deures pendents. La productivitat és una assignatura que, fins ara, s’ha suspès sempre. Veurem com ho encara el nou govern i quins resultats s’obtenen. 

Així no sortirem de la crisi

Por un convenio justo y sin recortes

Segons les dades publicades aquesta setmana pel Banc d’Espanya, el deute del conjunt de les administracions públiques ha assolit un nou rècord de 1,4 bilions d’euros, superant el 125% del PIB espanyol. L’increment de despesa pública i els menors ingressos derivats de la crisi del coronavirus continuen desquadrant els pressupostos, especialment els de l’administració central. Per la seva part, les comunitats autònomes també han augmentat l’endeutament, mentre que els ajuntaments i la Seguretat Social l’han mantingut més o menys estable, amb un lleuger descens en el cas de les corporacions locals. Sembla que el descontrol en la despesa del govern s’ha convertit en una constant macroeconòmica. Com una anomalia permanent en el paisatge econòmic que no hi ha manera de corregir. Els múltiples i poderosos canals de propaganda del règim ens repeteixen una i altra vegada que la despesa del govern ens treurà de la crisi. I això és fals per diversos motius. Els països no surten de la recessió amb més despesa pública i l’increment complementari dels impostos per finançar-la, sinó amb més ocupació i menors impostos.

L’argument que gastar i endeutar-se a un interès zero com l’actual és una bicoca perquè la festa ens surt gratis no és correcte. Provin d’anar ampliant el límit utilitzat de les seves targetes de crèdit bancàries perquè no es paguen interessos. Deixant de banda que la quantitat adeudada s’ha de retornar en el futur, el desequilibri financer genera una prima de risc que s’incorpora automàticament al tipus d’interès nominal forçant-lo a l’alça. És la mateixa situació que es va viure a Europa a finals del 2009 amb la crisi del deute sobirà, com a conseqüència de la Gran Recessió. Alguns països, entre ells Espanya, quedaren afectats per la pèrdua dels ingressos associats al boom immobiliari i per l’ús de recursos públics per rescatar el sector bancari. Com a conseqüència, el deute públic augmentà mentre que les perspectives de creixement continuaven sent negatives, fet que generava dubtes sobre la capacitat d’aquests països per retornar el deute. La prima de risc es va disparar i el govern espanyol va haver de necessitar l’ajuda externa de la Unió Europea i el Banc Central Europeu per salvar els mobles.

En segon lloc, l’argument de destacats economistes com Olivier Blanchard, cap del Fons Monetari Internacional, en el sentit que es podrà pagar el deute sempre que el creixement del PIB superi l’interès a pagar, tampoc és sostenible perquè ignora la magnitud del dèficit públic. No n’hi ha prou en créixer un 2% anual pagant un interès de l’1%. A més, cal equilibrar els pressupostos. I això és impossible ara per ara a Espanya, amb un dèficit públic de l’11% l’any passat, el més elevat de tota la Unió Europea.

Un tercer argument dels qui defensen la via de la despesa pública és l’anomenat multiplicador fiscal o keynesià. I és que per l’economista britànic, la despesa genera un efecte multiplicador sobre l’activitat econòmica i el PIB (quan la relació de causalitat és la contrària). Keynes defensava, sense cap rigor científic, que el multiplicador tenia un valor de 2, encara que en les seves conferències utilitzava un valor més modest de 1,5. No obstant, quan es tracta de concretar empíricament el seu valor, això és, en quant augmenta el PIB davant un increment de la despesa pública, els resultats són totalment dispars i contradictoris. Robert Barro, de la Universitat de Harvard, va xifrar en 0 el multiplicador de 787.000 milions de dòlars gastats per l’administració de Barack Obama. Per tant, l’efecte va ser nul i l’administració pública va desplaçar totalment el sector privat. En la situació actual, el multiplicador a Espanya és clarament inferior a 1. Per tant, una part de la despesa es perd i no aconsegueix reactivar l’activitat econòmica.

Alguns defensen el cas del Japó, hiperendeutat fins el 240% del PIB (només en deute públic). És un exemple per no imitar. Els nipons, una potència industrial abans de l’explosió de la bombolla immobiliària i financera, tenen una capacitat d’estalvi molt superior a la d’Espanya. Això fa que el 90% del deute sigui intern o domèstic. En sentit contrari, Espanya té un deute extern del 200% del PIB, i li afecta de ple qualsevol alteració dels mercats internacionals, dels quals depèn incondicionalment. A més, el pagament d’interessos del Japó equival a una despesa pública del 4,4% del PIB, i el país pateix d’estancament crònic amb un creixement escarransit de només el 0,9% de mitjana en els darrers vint anys. Els salaris també estan estancats i el Japó ha deixat de ser el país innovador que exportava tecnologia avançada a la resta del món.

Finalment, can insistir-hi, l’expansió de la despesa anirà de la mà de la pujada d’impostos. De fet, el deute públic és una herència enverinada que traspassem a la següent generació i que hauran de pagar amb… Impostos! Més impostos i més cotitzacions socials. I aquí en tenen la primera prova. Els autònoms hauran de cotitzar en funció dels seus ingressos reals, el que suposarà que la quota de molts d’ells es tripliqui. Per exemple, un autònom que ingressi 50.000 euros anuals podia estar pagant ara mateix 290 euros cada mes a la Seguretat Social, però a partir de 2030 haurà d’abonar… Més de 1.200 euros mensuals! És així com el govern pensa sortir de la crisi?

Potenciar els emprenedors

Necessitem empreses. Especialment quan en moments de crisi moltes agonitzen i s’agreuja el problema de l’atur i la manca d’ingressos. La dimensió mitjana de l’empresa a casa nostra és massa reduïda. Només el 0,1% del cens empresarial són empreses amb més de 250 treballadors. Una empresa petita presenta alguns avantatges com la rapidesa en la presa de decisions, la capacitat adaptativa o la flexibilitat estratègica. En contra, per manca de massa crítica i escassetat de recursos, sol tenir serioses dificultats per innovar. Els referents d’innovació empresarial són les anomenades startups, un tipus d’empresa jove que respon a una oportunitat de mercat amb creixements ràpids incorporant tecnologies avançades i models de negoci disruptius. Emprendre significa identificar una oportunitat de negoci i transformar-la en empresa, creant valor per la societat. Aquest valor no és solament intern (treballadors, directius), sinó també extern (clients, proveïdors, hisenda pública…). Pugem i baixem dels pisos on vivim amb ascensors. L’emprenedor que va veure l’oportunitat existent va ser Elisha Otis, qui vengué el primer ascensor a Manhattan l’any 1857. Molts anys després, continuem fent el mateix. Emprendre és una activitat globalment necessària i l’emprenedor hauria d’estar ben considerat socialment. Però Espanya (i Catalunya) és el regne de l’enveja. Crear una empresa comporta gestionar un munt de situacions complexes, potser productives i a ben segur financeres i econòmiques. Però també pressuposa uns valors morals. L’emprenedor assumeix un risc. Ningú sap si el negoci anirà bé o malament. I en un país d’envejosos, qui triomfa es converteix en un explotador odiat i qui fracassa en la riota de la gent. En paraules de Miguel de Unamuno, l’enveja és la gangrena de l’ànima espanyola.  

De la mateixa manera que l’arribada de la informàtica i dels mòbils varen aportar canvis significatius a l’empresa, la digitalització torna a ser una nova font d’oportunitats. La innovació crea valor al reduir costos i diferenciar el producte. Però Espanya és la terra del “que inventen ellos” i mai ha destacat en talent inventiu. Tampoc cal confondre la recerca amb la innovació. Es poden dedicar molts milions en activitats de R+D que no s’acabin transformant mai en nous productes. I algunes innovacions notables s’han aconseguit sense finançaments espectaculars. Pensem, per exemple, en el cas de Starbucks, una empresa que revoluciona un sector tan madur i tradicional com és la venda de cafè. La posició espanyola, tant en esforç inversor en R+D com en els resultats obtinguts està per sota de la mitjana. Un camí a transitar per augmentar la innovació i creació d’empreses és fomentar que els treballadors d’una empresa ja existent es converteixin en emprenedors. Això és, fomentar la intraemprenedoria. En el moment en què els directius considerin que una iniciativa pot triomfar, es separaria de l’empresa matriu i formaria una nova unitat de negoci. Es tracta de no perdre les oportunitats que es perceben fàcilment des de dins d’una empresa. Els treballadors han de poder generar negoci diversificant amb nous productes i obrint-se a més mercats, o creant una nova empresa startup propietat de la primera. 

Un exemple n’és Instagram. Ideada per Apple com un espai per compartir fotografies amb eines d’edició, va aconseguir reunir una nombrosa comunitat d’usuaris. I Facebook va decidir comprar-la per 1.000 milions de dòlars. També la companyia espanyola Abertis va agrupar algunes unitats internes d’infraestructures de comunicacions sense fils, i el 2015 va preparar la seva sortida a borsa amb el nom de Cellnex Telecom. És lògic pensar que la proliferació de noves empreses filials a partir de l’empresa mare necessita finançament. Els fons europeus Next Generation podrien servir per finançar la intraemprenedoria, fent un paper d’àngels inversors (business angels) o fons de capital risc. La participació de l’intraemprenedor en una part de la propietat de la nova empresa pot ser un mecanisme  que incentivi la creació de startups. No facilitar la intraemprenedoria pot significar deixar escapar oportunitats de negoci i fossilitzar-se en la rutina. Especialment en temps de crisi com ara, necessitem de tots els mecanismes possibles per multiplicar el número d’empreses innovadores i potencialment rendibles en sectors estratègics de tecnologia elevada. Per escapar de la trampa del deute i l’envelliment, de la dependència del turisme i l’excés de funcionaris, cal tornar l’esperança als joves creant llocs de treball. De res serveix invertir en digitalització i en economia verda si no es generen llocs de treball i vitalitat econòmica. Potenciem, doncs, els emprenedors.

Terratrèmol Díaz Ayuso

Isabel Díaz Ayuso - Wikipedia

Isabel Díaz Ayuso ha estat la gran guanyadora de les eleccions autonòmiques a Madrid. Una dada reflecteix la contundència del seu triomf. Ha obtingut 900.000 vots més que fa tot just dos anys. Ha duplicat tant el nombre d’escons (65) com el percentatge de vots (45%). Ha vençut en tots i cadascun dels districtes de Madrid, en els més rics i en els més pobres. En els més castigats per la covid i en els que menys. En els que hi ha més dependència de l’hostaleria i en els que no n’hi ha. Ha arrasat a l’elitista i benestant Chamartín amb el 62% dels vots, però també ha liderat a Vallecas amb el 34,5% dels sufragis, gairebé quatre punts per davant de Més Madrid, el partit escindit de Podem. Pablo Iglesias ha obtingut al seu antic barri només el 10% dels vots. La creu de les eleccions és el desastre que ha suposat per les esquerres, que es reajusten internament. El president Pedro Sánchez ha vist truncat traumàticament el seu cicle virtuós. Es consuma l’esfondrament de Ciutadans, que no aconsegueix representació parlamentària, i l’exvicepresident Pablo Iglesias abandona la política activa. Manifesta que no vol ser el boc expiatori, quan hauria de reconèixer que l’època dels bolxevics ja ha passat a la història i que el seu escenari no és la modernitat, sinó la nostàlgia del marxismeleninisme. Se’n va deixant el partit empantanegat, purgats tots els seus adversaris i designant la vicepresidenta Yolanda Díaz, que no és militant de Podem, successora sense ni consultar a les bases. 

Díaz Ayuso ha plantejat les eleccions com un doble plebiscit: sobre el govern de coalició de Sánchez i sobre la gestió de la pandèmia a Madrid. I ha guanyat els dos. Més d’un milió i mig de madrilenys volen continuar pagant impostos molt més baixos que a la resta de comunitats, en contra dels intents del govern socialista d’igualar la fiscalitat per dalt. I més d’un milió i mig de madrilenys consideren que cal mantenir l’activitat econòmica oberta, amb les precaucions que siguin necessàries. Comerciants, botiguers, transportistes, hostalers, cambrers i gent de l’espectacle consideren que Ayuso els ha salvat de la ruïna. Que els madrilenys haurien d’estar als carrers i als teatres, i no tancats a casa amb decrets d’emergència i tocs de queda. Cada vegada hi ha més evidències que la gestió de la crisi de la covid per part de les autoritats espanyoles ha estat molt deficient. Els tres països nòrdics, per exemple, ho han fet molt millor. Anant a l’escola, treballant i socialitzant amb mesures preventives. En paraules del professor Jay Bhattacharya, de la Stanford Medical School, “els confinaments són el pitjor error de salut pública dels darrers 100 anys i els danys psicològics i de salut imposats especialment a les persones pobres duraran tota una generació”. El tancament de l’activitat econòmica no ha reduït significativament la mortalitat per covid, però sí han augmentat els atacs de cor mortals per manca de tractament immediat. S’han deixat de fer controls de càncer. L’aïllament social ha contribuït a un excés de morts per demència i Alzheimer. L’atur intensifica els problemes de salut mental, les angoixes, les depressions i, en últim terme, els suïcidis. I les conseqüències econòmiques i educatives estan encara per determinar. L’anàlisi cost-benefici és clarament negatiu. Si una empresa es comportés d’aquesta manera, venent un producte amb efectes secundaris mortals, els seus directius s’enfrontarien a demandes judicials i l’empresa faria fallida. D’alguna manera, els madrilenys han expressat a les urnes que Ayuso tenia raó amb el seu plantejament més permissiu en la gestió de la pandèmia. En resum, la defensa d’impostos moderats i l’activitat econòmica és la clau de la prosperitat i de l’èxit de Díaz Ayuso. 

El seu èxit aclaparador tindrà repercussions en la política espanyola. Per a molts, el 4-M obre un nou cicle que permet al Partit Popular aspirar al triomf en les properes eleccions generals. Pedro Sánchez segueix sent el president del govern, però queda afeblit políticament. En clau catalana, se’n van en orris els intents negociadors d’ERC i la “taula de diàleg”. Si hi hagués un mercat borsari en què cotitzessin els vots al Congrés, ara els d’Esquerra valen menys que fa una setmana. També fa poc probable que l’executiu central acceleri els indults als presos condemnats pel Procés. Tot sembla reforçar el diagnòstic de JxCat que la negociació amb el govern espanyol és una pèrdua total de temps. I el temps és escàs i s’ha d’aprofitar. Sílvia Gratacòs, presidenta de la Cambra de Comerç, es queixava la setmana passada de la manca de plans estratègics i dinamització a llarg termini per part del no-govern català. I així es va escrivint la història d’un llarg declivi.  

La crisi i els joves

Cómo la crisis ha cambiado a los adultos jóvenes y qué esperan de las  marcas y

Hem celebrat l’1 de maig d’aquest any pandèmic en condicions sanitàries millors que les de l’any passat, quan regia un confinament total, però continuem molt lluny de la normalització desitjada. La salut i la manca de treball apareixen com les preocupacions més destacades a totes les enquestes sociològiques, mentre que altres qüestions com les ecològiques i mediambientals perden posicions en el ranking. L’atur ha estat sempre un càncer crònic de la societat espanyola i continua sent-ho. Mentre que països com Alemanya o els EUA gaudeixen de plena ocupació tècnica, amb un atur actual de només el 6%, Espanya pateix problemes estructurals que es tradueixen en ocupacions molt inferiors i taxes d’atur permanentment elevades. Falta treball, en quantitat i en qualitat. Necessitem més ocupació i millors salaris. Quelcom impossible d’assolir sense millorar la productivitat. Mentre que a Alemanya treballen 77 de cada 100 persones en edat de treballar (any 2019), a Espanya només ho fan 63.

La política social més bàsica per tota societat pròspera és garantir l’accés al mercat de treball. Tenir feina millora l’autoestima i ens garanteix l’autonomia personal. Per tant, redueix la despesa en subsidis públics alhora que augmenta els ingressos de l’Estat via recaptació d’impostos. Caldria centrar-nos en la situació dels joves, el segment poblacional clau que són, per definició, el futur de la nostra societat. No ens podem enganyar. Se’ls presenta un futur molt difícil i possiblement amb un nivell de vida inferior al del seus progenitors. Tenen grans dificultats per accedir al mercat laboral i a la vivenda. Les seves pensions tampoc estan assegurades i, amb certesa, es retallaran. I trobaran un colossal deute públic, ja superior al 120% del PIB, amb tot el que comporta de pagament d’interessos (que algun dia deixaran de ser 0%) i la conseqüent retallada d’altres serveis públics.

La desocupació juvenil, en edats compreses entre 20 i 24 anys, mai ha estat a Espanya inferior al 14%, ni quan l’economia creixia un 5% anual. Avui es troba en el 37%, la més alta d’Europa i per davant de Grècia o Itàlia. L’atur juvenil és un problema crònic que es transmet de generació en generació. Però no és l’únic problema. En un document que el Banc d’Espanya ha publicat aquesta setmana, s’analitza l’herència enverinada que es traspassarà als joves. La seqüència estudis-treball-accés a la vivenda-formació d’una família-jubilació ha passat a la història. S’ha trencat. El banc emissor detecta un empitjorament en la qualitat de l’educació, destacant que encara es desconeix quina ha estat la pèrdua de coneixements en els estudiants per la reducció de les classes presencials. Als Estats Units i Bèlgica ja hi ha evidències que ha caigut el rendiment en matemàtiques. Aquí, els problemes de qualitat del sistema educatiu condicionen a la baixa sous i condicions laborals.

Els contractes temporals entre joves superen el 50% a Espanya (només el 10% al Regne Unit). Aquesta dualitat del mercat de treball fa que siguin ells els principals damnificats quan arriba qualsevol crisi. Amb la covid, dels més de 900.000 aturats, 700.000 eren temporals. El percentatge de menors de 30 anys sense ingressos ha augmentat des del 30% abans de la covid al 35% a finals de 2020. Sense feina i sense ingressos, tampoc poden emancipar-se. La immensa majoria de joves viuen amb els seus pares. Sense aquest coixí familiar, el drama seria pitjor. I directament relacionat amb la manca d’independència hi ha la no-natalitat. L’INE detecta a inicis d’aquest any una caiguda del 20% en els naixements. La insostenibilitat del sistema de pensions condicionarà una vida laboral més llarga. La crisi derivada de la covid afecta en major mesura els joves de fins a 35 anys, que ja venien tocats de l’anterior crisi de l’any 2008. Són la generació de la doble crisi, els que han patit primer la gran recessió i després el gran confinament.

L’ascensor social està aturat i la frustració col·lectiva plana sobre el jovent. El pessimisme s’acompanya de problemes creixents d’ansietat. I on domina l’atur, la precarietat i l’exclusió social, es formen bosses permanents d’indignats amb el sistema i crítics furibunds dels polítics, que es poden activar mitjançant formacions antisistema. Les dues grans crisis del 2008 i 2020 han afectat el jovent amb especial intensitat i virulència. S’han trencat molts somnis i massa projectes vitals han quedat en no res. I aquesta creixent pobresa i desigualtat conviu amb una minoria enriquida i elitista. La fractura social ha enfonsat la classe mitjana a nivells inferiors. I l’OCDE, el club de països avançats, calcula que a Espanya es necessiten ja diverses dècades per passar de la classe baixa a la mitjana, i que ja no n’hi ha prou amb una generació com en els anys vuitanta. Mentrestant, el govern anuncia amb alegria que rebrà un total de 140.000 milions provinents d’Europa. Ja veurem si serveixen per cohesionar la societat i modernitzar l’economia. O just pel contrari.

El sou dels futbolistes

Cronología de un fracaso: cómo nació (y murió) la Superliga Europea

La Superlliga, un nou projecte per al futbol europeu impulsat pel president del Real Madrid amb el suport de Joan Laporta, s’ha anunciat aquesta setmana. Ha tingut una vida molt curta, però és un senyal dels problemes financers de molts clubs. El projecte fallit trencava amb el model actual de Champions League i proposava un model similar a l’americà, amb un torneig tancat on quinze equips amb pedigrí tindrien plaça fixa, independentment del seu rendiment esportiu, i altres cinc entrarien cada temporada per invitació. El projecte de la Superlliga ha fracassat per l’oposició dels aficionats, federacions i governs. Al llarg de la història, equips de lligues grans i petites, com Escòcia o Portugal, han aconseguit guanyar la Copa d’Europa. Però en els darrers 15 anys només l’han guanyat equips de les quatre majors lligues europees (Anglaterra, Espanya, Itàlia i Alemanya). La sentència Bosman, que va equiparar els jugadors de la Unió Europea als nacionals, va suposar que els equips amb més recursos puguessin contractar aquells jugadors amb més talent sense limitacions de nacionalitat. Tanmateix, l’increment del valor dels drets de transmissió dels partits ha beneficiat els principals clubs, perjudicant a tota la resta i immensa majoria. La distribució dels ingressos és molt desigual i contribueix a la pèrdua d’atractiu del futbol. Els 20 clubs més grans de les cinc lligues europees més importants (les esmentades anteriorment més la francesa) controlen el 41% del total d’ingressos, mentre que els més de 3.000 equips de la resta de competicions amb prou feines aconsegueixen un 26%. El resultat és un oligopoli mancat de competència on la diferència entre els primers i els darrers classificats és abismal. A la lliga espanyola, el duopoli futbolístic Barça-Madrid avorreix els espectadors i resta ingressos per taquillatge.

Pel que fa a les despeses, la principal són les nòmines dels jugadors. La massa salarial de la plantilla pot arribar al 70% del pressupost total. Quelcom impensable en qualsevol altre negoci. I a diferència d’altres països, on els salaris esportius estan limitats, les nòmines desorbitades i la política descontrolada de fitxatges ha propiciat que importants clubs tinguin pèrdues i acumulin deutes insostenibles. L’especulació està molt viva en el mercat del futbol i és un problema que augmenta la bombolla d’aquest esport. Els sous d’escàndol que cobren les estrelles són la principal causa dels problemes financers dels clubs. No hi ha ingressos suficients per pagar les retribucions salarials de Messi (75 milions d’euros nets a l’any), Griezmann (20 milions) o Sergio Ramos (12 milions). I les xifres anteriors no inclouen els ingressos que perceben per patrocinis i publicitat. Sabem que els programes futbolístics, d’estil xaró i provincià, acaparen nivells d’audiència espectaculars. Això no justifica, però, que el criteri del talonari compti més que l’esperit de lluita i l’esforç col·lectiu. Per preservar la potència lúdica del futbol cal controlar les despeses salarials establint topalls màxims. De la mateixa manera que l’Estat fixa salaris mínims, amb més motiu calen màxims salarials establerts per llei. Així funciona la millor lliga de bàsquet del món als EUA i és el mateix que ha demanat la ministra d’economia, Nadia Calviño, davant la reestructuració bancària i la supressió de milers de llocs de treball a Caixabank. El retorn a la rendibilitat podria passar per rebaixar les remuneracions milionàries dels directius tot mantenint el gruix de la plantilla. Que això va contra els principis del lliure mercat? Doncs molt bé. Especialment, on el lliure mercat és una quimera inexistent. Tant el mercat futbolístic com, encara més, el mercat financer són oligopolis subjectes a multitud de regulacions i restriccions que emanen de l’autoritat competent. Moltes són innecessàries. Altres, com els màxims salarials a nivell global, inexistents però desitjables.

La pandèmia ha punxat la bombolla del futbol. La davallada d’ingressos s’estima per la FIFA en 12.000 milions a nivell global i en 1.650 milions a la present lliga espanyola. El Barça ha tancat l’exercici 2019-20 amb un deute net de 488 milions, ingressos de 855 milions, un 18% menys del total pressupostat (1.047 milions), i unes pèrdues de 97 milions. La rebaixa salarial dels futbolistes, de només el 2%, és del tot insuficient. Pretendre recuperar l’equilibri financer amb els ingressos addicionals d’una superlliga europea elitista i tancada no és només un greu error. És un despreci a la resta de clubs i un insult a la cultura de l’esforç i de l’ascens per mèrits. El que s’hauria de fer és, senzillament, normalitzar els sous dels futbolistes.

El marginalisme econòmic i Jaume Balmes

Jaume Balmes a les golfes de l'oblit | Osona.com

Es compleixen 150 anys d’un canvi radical en la metodologia de l’economia. Es coneix amb el nom de la revolució marginalista i trenca amb la teoria del valor-treball desenvolupada per l’escocès Adam Smith. L’any 1871 es publiquen les obres de Carl Menger (1840-1921), catedràtic de la universitat de Viena, i la de William Stanley Jevons (1835-1885), professor del London University College. El tercet es completaria amb el francès Leon Walras (1834-1910). Treballant de manera independent, tots desafien la idea que el valor dels béns intercanviats en el mercat es basi en la quantitat de mà d’obra incorporada en els productes, com defensaven els economistes clàssics anglesos. Adam Smith i els seus deixebles varen formular correctament la llei de l’oferta i la demanda, descrivint amb encert el funcionament del mercat, però no resolgueren l’anomenada paradoxa del valor. Per què béns tan necessaris per a la vida com l’aigua tenen un preu molt inferior al del diamant, un bé superflu i prescindible? La resposta correcta es va fer esperar un segle fins l’aparició en escena de l’austríac Carl Menger. La qüestió determinant és que el preu que estem disposats a pagar per una ampolla d’aigua és la satisfacció que ens proporciona l’última unitat del bé, i el mateix en el cas dels diamants. L’explicació austríaca utilitza la lògica verbal, més propera a la realitat econòmica i social, mentre que els seus col·legues fan servir el càlcul diferencial matemàtic. Menger explica les decisions humanes en entorns reals d’incertesa i en un mercat dinàmic i canviant. Un altre fet diferencial de l’escola austríaca és l’estudi de l’evolució de les institucions socials i com s’han format a través de les interaccions, sovint no desitjades, de multitud d’individus, les decisions dels quals generen resultats que no estaven previstos inicialment.

Per exemple, Menger explica el sorgiment de la moneda a partir de l’or, un bé àmpliament acceptat per tota la societat. La moneda no és la invenció d’una ment brillant per superar els inconvenients que suposa l’intercanvi d’un kilo de patates per un tros de vedella. No és fruit de cap decret governamental, sinó creació espontània del mercat. Tota una sèrie d’institucions socials han demostrat el seu origen en aquest procés social espontani i evolutiu, com són destacadament el llenguatge, el dret, determinats valors morals universals, la família, els diners, els mercats… La tradició matemàtica de Jevons i Walras, en canvi, descuida la realitat de les institucions socials, parteix de supòsits irreals com el disposar d’una informació i coneixement perfectes, arribant a conclusions igualment errònies com la perfecta racionalitat dels agents econòmics. La formalització matemàtica de l’economia té un valor acadèmic, però no es correspon amb la realitat. En la realitat, la informació no està donada, sinó que és subjectiva i es troba dispersa entre els milions de persones que formen la societat; la informació és tàcita i no s’articula formalment en un llenguatge matemàtic. Per això, les funcions matemàtiques d’oferta i demanda no expliquen res, sinó que en el seu plantejament ja està implícita la solució del problema. Per aquests motius, l’anàlisi de Menger és més complet. L’anàlisi austríac són els processos de mercat i no uns estats d’equilibri imaginaris. La fructífera escola d’economia austríaca continua fins el dia d’avui. Notables exemples de diferents generacions d’economistes són Böhm-Bawerk, Mises, Schumpeter, Hayek (Nobel d’Economia l’any 1974), Rothbard, Kirzner o el madrileny Jesús Huerta de Soto.

El paper d’Espanya (i Catalunya) en aquestes innovacions és irrellevant i perifèric. A les nostres latituds, les idees de progrés solen arribar tard i fragmentades, si és que arriben. Amb tot, hi ha una excepció notable que cal esmentar. Es tracta del català Jaume Balmes i Urpià, nascut a Vic, eclesiàstic i intel·lectual polifacètic que tindria una vida tan curta com prolífica. Amb presència toponímica a quasi tots els nostres pobles i ciutats, és escassament conegut. Si de cas, se’l recorda per ser un coneixedor de la tradició escolàstica marcada per sant Tomàs d’Aquino. En una recent obra col·lectiva dirigida per Borja de Riquer sobre 120 vides catalanes que han fet història, hi té presència, però únicament per recordar la sordidesa de l’època històrica. Cal destacar que Balmes, sense ser economista, va escriure a la revista La Sociedad, el 17 de setembre del 1844, un article titulat Verdadera idea del valor o reflexiones sobre el origen, naturaleza y variedad de los precios on es pregunta per què val més una pedra preciosa que un tros de pa. Per tant, la mateixa “paradoxa del valor” que Adam Smith no va saber resoldre correctament. Balmes no parla dels costos de producció, com Smith, i considera que el valor ve donat per la utilitat subjectiva per al consumidor, així com per l’escassetat del bé. Amb les seves paraules, “tots tenim experiència de coses que costen molt treball i no valen res (…) El cost del treball pot contribuir a l’augment del valor de la cosa, però sent accidental i mai dependent d’aquí el veritable valor. L’única mesura del valor d’una cosa és la utilitat que proporciona i no hi ha, per tant, una necessària connexió entre el que costa i val”. L’ausetà raona que els costos objectius del treball en el sector tèxtil poden superar el preu de venda “per raó del més gran avenç en la fabricació dels competidors”. Per tant, Jaume Balmes resol la paradoxa del valor i enuncia correctament la teoria de la utilitat marginal 27 anys abans que el mateix Carl Menger, pioner de la revolució marginalista amb Jevons i Walras. Enmig de la ignorància i del caïnisme imperants a la nostra societat, ens cal conèixer i valorar els mèrits dels qui ens han precedit.