Com solventar la crisi alimentària

L’augment generalitzat del cost de l’energia i dels combustibles s’està repercutint en els preus dels aliments. La guerra a Ucraïna, amb el bloqueig dels cereals als ports del Mar Negre, i els desastres naturals induïts pel canvi climàtic faciliten una situació de tempesta perfecta no només en l’àmbit energètic, sinó també en l’alimentari.  El ràpid increment del preu dels aliments intensificarà el desnodriment d’una part de la població, i també amenaça amb desestabilitzar l’ordre social i polític. L’ecologisme orgànic del govern de Sri Lanka ha fet caure la producció d’arròs fins a un 50%, disparant els preus. Les multituds, famolenques i indignades, han sortit al carrer i les imatges de milers de persones assaltant la residència presidencial del mandatari del país han donat la volta al món. També la revolta als països àrabs del nord d’Àfrica (2010-2012) s’atribueix en part a l’encariment dels aliments. Els líders polítics i les organitzacions internacionals han ignorat durant massa temps aspectes com la insuficient cobertura de la xarxa de seguretat alimentària i la innovació agrícola, fent que els episodis de fam generalitzada, que es creien relegats a capítols puntuals dels llibres d’història econòmica, tornin a tenir un protagonisme ben actual.

L’evidència més clara del retorn de l’emergència alimentària és el comportament del preu dels aliments: s’estima que s’han encarit un 25% en termes interanuals. I que en relació a la darrera crisi mundial del 2008-2012, són encara un 12% més alts. A nivell global, la mitjana del subministrament diari d’aliments arriba a les 3.000 calories i els 85 grams de proteïnes, una xifra que supera amb escreix les necessitats del metabolisme humà per a una vida saludable. La principal causa de la fam i la desnutrició al món no és la producció agrícola insuficient, sinó la pobresa i la mala distribució, inclòs el malbaratament d’aliments. Els alts preus dels aliments perjudiquen relativament més la població sense recursos per la senzilla raó que gasten una part molt més important dels seus ingressos en el menjar. Per aquest motiu, s’ha de controlar especialment i assegurar que els beneficiaris de les ajudes socials i la recepció d’aliments, tant per part de l’administració pública com d’organitzacions solidàries, arribi a qui més ho necessita realment. Encèn les alarmes veure alguns beneficiats en cotxes de gran cilindrada. Especialment, quan hi ha gent necessitada i invisible a les ajudes oficials que viu les privacions en l’anonimat més inconspicu.

Els governs, integrats a l’organització de les Nacions Unides per a l’alimentació i l’agricultura (FAO), davant el canvi climàtic i el conflicte bèl·lic, haurien d’activar xarxes de seguretat alimentàries. Els responsables polítics han d’entendre que no resoldre les emergències humanitàries de manera ràpid i urgent comporta costos superiors a curt i mitjà termini. Especialment, perquè l’encariment dels aliments i la inseguretat alimentària estan directament relacionats amb les revolucions socials i les migracions forçades. Quan no es pot alimentar la família, es disparen els conflictes al carrer i augmenta la inestabilitat social. Qualsevol agència humanitària pot corroborar que és molt més complicat satisfer les necessitats de les persones desplaçades que ajudar-les en origen. I el nombre de desplaçats no para de créixer. A finals del 2021 eren 89 milions. I amb la invasió de Rússia, 12 milions d’ucraïnesos han fugit de casa seva.

La invasió russa d’Ucraïna no ha provocat la crisi alimentària, però sí ha contribuït a agreujar un problema ja existent. Abans que comencés la guerra, els preus ja estaven pujant. La invasió i el bloqueig dels ports del Mar Negre accelera aquesta tendència en interrompre les exportacions de blat, oli de gira-sol, blat de moro i fertilitzants, fent que els preus mundials dels aliments es disparin un 18% només entre gener i març del 2022. Els responsables polítics haurien d’avaluar la necessitat d’un acord global per limitar la prohibició d’exportacions nacionals de productes alimentaris. I és que l’acció dels governs intentant assegurar l’alimentació de la població autòctona mitjançant prohibicions de les exportacions, també contribueix a la inflació i l’emergència alimentària global. L’Índia va prohibir les exportacions de blat, Indonèsia va bloquejar les exportacions d’oli de palma i la Xina va prohibir també l’exportació d’alguns productes. Imposar prohibicions a les exportacions per tal que els xocs mundials no afectin els mercats interns és un greu error. Aquestes polítiques fracassen inevitablement. Cap país pot ser autosuficient. El comerç internacional, fins i tot en els grans països productors, és necessari per evitar les inflacions que estem vivint. L’Organització Mundial del Comerç té mecanismes per limitar les mesures proteccionistes quan els preus són decreixents, però no per frenar les prohibicions a les exportacions quan els preus són creixents com ara. Per tant, calen nous acords comercials que contemplin aquesta realitat quan la conjuntura és inflacionària.

Finalment, els responsables polítics haurien de promoure la innovació agroalimentària. Una major inversió en R+D no només augmenta la productivitat agrícola, sinó que també redueix el malbaratament de recursos. A la Xina calen 284 litres d’aigua per produir un quilo de tomàquets, però als Països Baixos només 9. Pura casualitat? No. De fa dècades, les polítiques públiques neerlandeses impulsen la investigació i la recerca a les universitats, que són al darrere de la innovació en agricultura. Per tant, les xarxes de seguretat alimentàries, l’acció immediata, els límits a les prohibicions per exportar i la inversió en recerca són alguns punts clau per superar l’emergència alimentària. Que gaudeixin de les vacances i fins la propera.

El retorn dels governs

La presidenta de la Comissió Europea, Úrsula von der Leyen, ha presentat aquest dimecres les propostes per estalviar energia i planteja fins i tot racionar el subministrament a la indústria. Els europeus hem de començar a gastar menys energia des de ja mateix, envoltats de grans incendis i temperatures caniculars, si volem passar sense excessives restriccions. Amb temperatures asfixiants a bona part del continent, l’arribada del fred el proper hivern és causa d’angoixa en un context de probable escassetat de gas davant les maniobres del president rus Vladímir Putin. La confusió interessada al voltant de si el Kremlin reobre el gasoducte Nord Stream 1 apunta a la intenció de causar el major perjudici a les economies europees al menor cost possible pels russos. A curt termini, Europa està en desavantatge davant Moscou perquè Rússia és capaç de reduir el subministrament de gas a un ritme més alt del que la UE pot reemplaçar-lo per energies substitutives. El temps, per tant, juga en contra d’Europa. És el resultat de permetre durant dècades una dependència energètica tan alta amb un país tan poc fiable com Rússia. Recordem que el 40% del gas importat que consumeix la UE prové de Rússia, així com el 37% del petroli i el 19% del carbó, fet que converteix les exportacions energètiques en la principal arma de Putin davant les sancions occidentals.

Els empresaris acceleren la desglobalització i alerten d’un nou període d’estancament. Els dirigents aprofiten el conflicte bèl·lic per renovar gairebé tots els aspectes de les seves polítiques exteriors i nacionals. Tot fa pensar que una de les derivades de la crisi actual serà una major implicació de l’Estat en la política energètica. Després de quatre dècades on s’ha frenat la intervenció, els governs veuen ara la necessitat de jugar un paper molt més expansiu en tot, des de la retirada d’infraestructures de combustibles fòssils fins la regulació de les empreses i la limitació de les emissions. Tot fa pensar en la dècada de 1970, quan l’excessiva intervenció dels governs va agreujar les crisis energètiques. La darrera decisió d’Emmanuel Macron ha estat nacionalitzar la més gran empresa elèctrica francesa EDF. La nacionalització no deixa de ser, en realitat, la recompra d’un petit paquet d’accions que no estava en mans del gegantesc Estat francès. EDF sempre ha estat una empresa pública: el 84% del capital ja estava en mans del govern, que controlava l’organització interna de l’empresa, i l’únic que canvia a partir d’ara és el 16% restant que tornarà a mans públiques. EDF ven l’electricitat a un preu regulat màxim, mentre que els costos de producció s’han disparat. S’especula que les pèrdues podrien acabar superant aquest any els 20.000 milions d’euros, un panorama devastador per a una empresa amb fons propis que amb prou feines arriben a 50.000 milions i amb passius superiors als 300.000 milions. Es decidirà també el govern de Pedro Sánchez a nacionalitzar Endesa i Iberdrola?

Si les emissions de carboni no es redueixen urgentment, serà difícil limitar l’augment de la temperatura global a 1,5 graus centígrads, el llindar que ens porta al pitjor escenari ambiental, sanitari i econòmic. També els minerals necessaris per a la transició energètica, com el liti, el níquel i el cobalt, poden escassejar a mesura que els vehicles elèctrics es facin més freqüents i es multipliquin les infraestructures d’energies renovables. En general, l’administració pública destaca dues fallades del mercat que mostren la necessitat d’intervenir per assolir la seguretat energètica i reduir les emissions de carboni. En primer lloc, es diu que el sector privat no té prou incentius per construir les infraestructures necessàries per a una transició energètica ràpida i segura. Però aquí convindria recordar que són les normes administratives i burocràtiques les que poden suposar una barrera infranquejable. El marc jurídic que va entrar en vigor a Catalunya el 2009 va suposar una autèntica aturada per a la descarbonització energètica: en una dècada no es va posar en marxa un sol aerogenerador. El percentatge de generació renovable va assolir només un 16%, mentre que la mitjana espanyola va superar el 34% i la mitjana europea el 37%. En segon lloc, es destaca que les empreses privades tampoc tenen incentius per limitar les emissions de CO2, traslladant els costos a la societat. Però aquest argument també oblida que l’encariment dels drets d’emissió de CO2 sí que ho suporten les empreses, que estan obligades a contaminar menys o desaparèixer del mercat al no poder competir.

Tot fa pensar que la major intervenció del govern serà una característica definitòria del nou ordre energètic global que sorgirà del conflicte entre Rússia i Ucraïna. I com va demostrar l’experiència horrible dels anys setanta, això no sempre és desitjable. El llegat de la guerra d’Ucraïna ens pot portar a un ordre marcat per la inseguretat energètica i l’acció climàtica improvisada i erràtica. Varen ser justament els governs els causants de la sobredependència del gas rus. I el govern alemany qui va desmantellar el programa nuclear que ara lamenta no tenir. I el govern francès qui va negligir el manteniment de les centrals nuclears. I el govern espanyol qui es va enemistar amb Algèria, el principal proveïdor de gas. De veritat que ara els governs ens garantiran el subministrament d’energia?  

La bombolla del deute


El recent assassinat del polític japonès Shinzo Abe a peu de carrer durant un míting electoral a la ciutat de Nara ens convida a avaluar críticament el seu llegat. En termes de política internacional, i davant la creixent amenaça econòmica i militar de la Xina, Abe va intentar modificar l’article 9 de la constitució, que prohibeix l’ús de la força militar japonesa. No se’n va sortir. El polític conservador no va acceptar cap responsabilitat de l’exèrcit imperial nipó en les atrocitats de la Segona Guerra Mundial ni tampoc amb les aproximadament 200.000 dones utilitzades com esclaves sexuals. Amb les seves pròpies paraules, “no hem de permetre que els nostres fills, néts i generacions futures, que res han tingut a veure amb la guerra, estiguin predestinats a demanar perdó”. 

En l’àmbit econòmic, la seva política és coneguda amb el nom d’Abenomics. Amb aquest terme entenem la política econòmica aplicada al Japó durant el Govern de Shinzo Abe entre 2012 i 2020. L’objectiu era consolidar el creixement del país després de dues dècades d’estancament. Per aconseguir-ho, Abe va plantejar tres paquets de mesures: la política fiscal, la política monetària i les reformes estructurals. L’objectiu fiscal era impulsar la despesa agregada sense desquadrar un enorme deute públic. Es va reduir l’impost sobre societats del 38% al 31%, alhora que l’IVA es va incrementar del 5% al 10%. Els resultats foren negatius. La inversió agregada no va superar els nivells previs a la crisi del 2008 i el deute públic es va estabilitzar a l’entorn del 240% del PIB. En política monetària, l’objectiu era elevar la inflació, depreciar el tipus de canvi del ien i estimular les exportacions. El Banc del Japó va efectuar compres massives de deute públic nacional. De fet, avui és el banc central amb més quantitat de deute acumulat en els seus actius en relació al PIB. Tot i això, la inflació no va remuntar i l’IPC es va mantenir proper al 0%. La raó és que els japonesos estalvien massivament en deute públic del seu país, de manera que la major oferta monetària fruit de la monetització del deute es va contrarestar amb més demanda monetària. Finalment, el tercer bloc de mesures, les reformes estructurals, volien rellançar el creixement demogràfic d’una societat molt envellida. Un nou fracàs: la població japonesa segueix en declivi i la taxa de natalitat és quasi tan baixa com l’espanyola.

Aquests errors són escalables a nivell mundial amb la gestió econòmica per la pandèmia del coronavirus. Els EUA i la UE han aplicat diferents paquets d’estímul que han disparat la despesa agregada. I els bancs centrals fa temps que haurien d’haver incrementat el tipus d’interès per prevenir l’excessiva pujada de preus. Però els mandataris han anat procrastinant, amb l’argument que la inflació era només transitòria. Els bancs centrals disposen d’uns serveis d’estudis que multipliquen per molt la facultat d’economia de la Universitat de Harvard. Com és possible que hagin mantingut tant de temps els estímuls excessius, sense normalitzar el tipus d’interès? Un altre error és la lentitud exasperant en el moviment de la taxa de descompte. Hem d’esperar a març del 2022 per veure com la Reserva Federal incrementa l’interès un quart de punt percentual. I això quan la inflació subjacent estava augmentant de manera constant i la invasió russa d’Ucraïna el 24 de febrer havia impulsat el cost dels aliments i de l’energia. Malgrat indicis tan evidents, no va ser fins a la reunió de juny que la Fed es posa finalment més seriosa amb una pujada de 75 punts bàsics. Pel que fa al Banc Central Europeu, la inactivitat i diferiment en la presa de decisions és encara més exagerada.

Evitar la formació de bombolles financeres en els mercats és una de les obligacions dels bancs centrals. No fer-ho té conseqüències molt serioses. Pensem, si no, en les crisis econòmiques que varen seguir la punxada de les bombolles puntcom i immobiliària, el 2000 i 2008 respectivament. Quan els preus dels actius pugen desproporcionadament, cal prestar-hi molta atenció. Depenent del que succeeixi a l’economia real, és un senyal de què cal augmentar el tipus d’interès. Acceptant que les forces inflacionàries no són temporals, com defensaven les autoritats, sinó permanents, aleshores no hi ha altra via que el progressiu enduriment de la política monetària per part dels bancs centrals. Ens espera un ajust raonablement suau o una crisi profunda? I una vegada siguin perceptibles els efectes d’un tipus d’interès més alt, quina serà la reacció de les autoritats monetàries? Continuaran mantenint les restriccions sense immutar-se davant la pressió política, com va fer Paul Volcker la dècada de 1980? O tornaran a engrassar la màquina de fer bitllets? La Comissió Europea va suspendre el Pacte d’Estabilitat que limita el dèficit i deute públics al 3% i 60% respectivament del PIB. Alguns països demanen el retorn dels límits, potser revisats i actualitzats a les circumstàncies postcovid, altres en canvi sol·liciten la suspensió indefinida. Fins quan continuaran finançant els països austers els excessos dels altres? En els darrers 20 anys, el deute total ha passat del 200% al 350% del PIB mundial. Tot fa pensar que la situació, abans de millorar, haurà de superar una greu estagflació marcada per la implosió de la bombolla del deute.

Sobirania alimentària

L’any 2019 Catalunya va generar el primer superàvit comercial agroalimentari de la seva història moderna. Per tant, les exportacions d’aquest sector varen superar les importacions. Quelcom mai vist abans. El 25% de les empreses agroalimentàries d’Espanya és a Catalunya, tot i que Catalunya només representa el 6% de la superfície total de l’Estat espanyol. El sector agroalimentari català va generar l’any 2019 un volum de negoci de 38.000 milions d’euros, xifra equivalent al 16% del PIB de Catalunya, i va ocupar directament 163.000 persones. Aquestes dades converteixen aquest sector en el primer sector econòmic del país i el segon o tercer sector exportador depenent dels anys.

L’Observatori de Clústers de la Unió Europea, amb seu a la Universitat d’Estocolm, identifica el sector agroalimentari català com a segon d’Europa. Es tracta d´un clúster dinàmic i tecnològicament avançat, que es converteix en un actiu important per al turisme, de la mà d´una cuina de qualitat. La revolució tecnològica no li és aliena, amb tecnologies que permeten donar als consumidors informació nutricional dels productes, millorant la gestió dels magatzems i evitant el trencament de la cadena de proveïments. L’impuls tecnològic, consorciat entre les explotacions agrícoles i els centres universitaris, és aglutinat per l’Institut de Recerca i Tecnologia Agroalimentàries (IRTA).

Malgrat això, moltes explotacions agrícoles i ramaderes tenen seriosos problemes de rendibilitat i el país està molt lluny d’assolir la sobirania alimentària. L’increment del preu del pinso i dels cereals està afectant la viabilitat del sector lleter a casa nostra. El preu del litre de llet ha pujat uns cèntims aquesta setmana, principalment per la reducció en la producció, però és insuficient per cobrir el superior increment dels costos: pinso i matèries primeres, gasoil, llum i mà d’obra. Algunes explotacions opten directament per tancar i altres es reconverteixen en granges de vedells d’engreix.

Catalunya disposa de la meitat de terra conreada per càpita que Europa. Concretament, el nostre país conrea solament el 25% del seu territori, marcat per un excés de zona forestal descuidada i un règim de pluges escàs i dispers. El grau d’autosuficiència alimentària és baix i no es poden satisfer les necessitats alimentàries només amb la producció local. Malgrat tot, s’ha articulat un sistema alimentari modern i dual, on conviuen una agricultura força competitiva amb una altra que resisteix com pot. Per guanyar terra conreada, s’haurien de sumar camps a costa dels boscos. I abans de guanyar-ne, s’ha de procurar no perdre’n. Els parcs d’energia fotovoltaica no haurien d’instal·lar-se en terres fèrtils que deixen de produir aliments a canvi de generar energia solar. Partint d’una baixa autosuficiència alimentària, el que cal és millorar el grau d’autoproveïment. Es necessita, per tant, més terra agrícola i no menys. No té cap sentit que les energies renovables canibalitzin els sòls més productius com les terres de regadiu. L’energia solar no és incompatible amb l’agricultura si s’instal·len les plaques sobre la teulada de les granges, però sí si ocupen les terres de conreu. Substituir un recurs molt escàs com el sòl agrícola per un altre com les plaques solars, que es poden produir il·limitadament, és un error greu. Permetrà l’administració pública aquest error per la major rendibilitat electoral que ofereixen les energies renovables?

Malgrat que el sector primari presenta un pes quantitatiu molt reduït sobre el PIB, de només l’1%, les activitats agropecuàries, això és l’agricultura i la ramaderia, tenen una importància estratègica fonamental per sostenir la indústria agroalimentària, garantir l’alimentació de la població i la pròpia sostenibilitat del territori. Ens cal incrementar el grau d’autoproveïment alimentari, que se situa en xifres tan baixes com entre el 40% i 50%, fet que ens converteix en altament dependents de l’exterior per poder alimentar-nos. La dependència de mercats com el d’Ucraïna, en guerra contra Rússia, ha demostrat ser arriscada. Per aconseguir la sobirania alimentària, les polítiques necessàries passen per gestionar la gran massa forestal del nostre país, fomentar el regadiu, permetre la coexistència de l’agricultura amb l’energia fotovoltaica, incorporar biotecnologia, optimitzar un recurs escàs com és l’aigua, promoure l’emprenedoria en aquest sector i crear cooperatives agrícoles que facin arribar el producte final al consumidor sense passar per intermediaris, evitar la pèrdua de recursos agrícoles amb la producció d’agrocarburants, i reforçar la complicitat amb els mercats europeus sense deixar d’impulsar la demanda de productes locals de proximitat.

Catalunya va experimentar una transformació radical durant el segle XX amb la industrialització tèxtil. Com destaca l’economista surienc Francesc Reguant, en aquest procés es deixaren de treballar terres de conreu, que es convertiren en boscos i massa forestal improductiva. El desenvolupament social i econòmic va ser urbà, perdent el camp imatge i vitalitat. En els darrers 70 anys, les comarques rurals de Catalunya només han incrementat la població en un 10%, mentre que les comarques intermèdies i les urbanes ho han fet respectivament en un 121% i 146%. Les economies d’aglomeració urbanes com el fàcil accés als serveis i a les tecnologies digitals juguen a favor de les ciutats i en contra dels pobles. I també estan en contra de les zones rurals unes normes administratives i burocràtiques pensades des dels despatxos de la capital catalana, però que no s’adapten a l’especificitat del medi rural.

Les democràcies occidentals

La reunió del G-7, en la trobada d’aquesta setmana a Alemanya entre els caps de govern d’algunes de les principals economies mundials, ha acordat la prohibició de les importacions d’or rus. Els seus membres sumen el 46% del PIB mundial, malgrat que amb prou feines suposen el 10% de la població. La Unió Europea, com a bloc, també hi participa. Amb aquesta decisió es persegueix privar a Putin d’una font d’ingressos que fa servir per finançar la guerra amb Ucraïna. L’agressió russa sobre Ucraïna suposa una flagrant violació dels principis humanitaris més bàsics i de l’ordre que va emergir després de la Segona Guerra Mundial. És un retorn a l’època on un estat desapareixia del mapa mundial, de mitjana, cada tres anys. Polònia va ser annexionada, entre 1772 i 1795, per Àustria, Prússia i Rússia, desapareixent completament del mapa durant més d’un segle. El Paraguai va patir un destí similar el 1870, i el Japó es va annexionar Corea després d’una sèrie de guerres peninsulars amb la Xina i Rússia. Amb alguna excepció puntual però, com la invasió de Kuwait per Irak el 1990, aquesta pràctica de conquesta territorial s’havia aconseguit eradicar des de 1945 i la norma de no agressió havia imperat. La globalització econòmica es pot considerar una altra cara d’aquesta norma al reduir els beneficis de la conquesta territorial: el comerç permet a un país disposar dels recursos d’un altre sense necessitat d’utilitzar la força.

L’atac de Putin no ha estat condemnat per la Xina, entre altres països, perquè es fa ressò de les seves ambicions sobre Taiwan. Si de sobte sembla possible conquerir un territori per la força, els líders polítics dels estats amb reivindicacions territorials no resoltes podrien fàcilment atacar altres territoris i multiplicar ràpidament els conflictes armats. Per tant, l’ordre que sorgeix després de la Segona Guerra Mundial podria estar en risc. De moment, Occident ha respost a la invasió amb una mostra d’unitat que no s’havia vist des del punt més àlgid de la Guerra Freda. El bloc occidental ha imposat sancions sense precedents, ha disminuït les importacions russes de petroli i gas, enviant armes i recursos a Ucraïna. Però aquesta sorprenent unitat es pot esquerdar amb facilitat. La inflació i l’increment del cost de la factura elèctrica poden debilitar i sembrar divisions entre els països del G-7. Poden els països occidentals reconstruir un ordre internacional que promogui l’estat de dret en substitució de la llei del més fort? Els EUA acrediten una sèrie d’intervencions militars calamitoses executades en nom de l’estabilitat i la democràcia, quan en realitat han produït molt més caos i misèria que seguretat i riquesa. Només cal pensar en els fracassos de les invasions a Afghanistan i Irak, o en la tortura de detinguts en la seva lluita contra el terrorisme. On la difunta Secretària d’Estat nordamericana Madeleine Albright veia una mostra de la superioritat del seu país, altres acumulaven ressentiment davant la seva prepotència. La UE, amb la hipertròfia d’uns Estats del Benestar excessivament endeutats i mancats d’exèrcits, no té la suficient força política. I en lloc de reduir les importacions de petroli i gas de Rússia, gran part d’Europa va augmentar la dependència, abans del conflicte, perquè l’energia russa barata era un dels fonaments de la competitivitat d’una bona part de la indústria. Després, la capacitat de les grans potències d’utilitzar la força amb impunitat contra els veïns més petits ha mostrat obertament la inoperància de l’ONU i altres institucions internacionals.

Però la invasió d’Ucraïna ha despertat Occident. La velocitat i l’abast de la resposta ha sorprès a tothom, Putin inclòs. Les sancions econòmiques estan colpejant l’economia russa, que ha impagat 100 milions de dòlars en concepte d’interessos del deute sobirà. Aquesta suspensió de pagaments, que no es veia des de la revolució bolxevic de 1917, és deguda a les sancions occidentals i a la reducció de les importacions d’energia russa. L’OTAN, per altra banda, reforça la seva presència des del Bàltic fins al Mar Negre i es prepara per acollir Finlàndia i Suècia com a nous membres. Els països del G-7, amb altres com Austràlia i Corea del Sud, haurien de respondre a l’atac de Putin incrementant la seva cooperació i coordinació. Units suposen una població de mil milions de persones i representen més del 60% del PIB mundial. Rússia i la Xina junts, molt més poblades, representen una mica menys del 20% de la producció mundial. Occident hauria d’assegurar les cadenes de subministrament de béns crítics, com semiconductors i robòtica, generació d’energia i minerals de terres rares, dins del món occidental. L’associació entre Rússia i la Xina entra en confrontació oberta amb Occident i un ordre mundial basat en regles mútuament acceptades. Malgrat tots els seus fracassos i errors, les democràcies occidentals han estat capaces de construir acords de col·laboració amb més èxit que les autocràcies. El compromís en uns valors compartits fa possible la confiança entre els uns i els altres.  Els Estats Units tenen compromisos formals de seguretat amb més de 50 aliats i l’Espai Econòmic Europeu amb 30 països. En canvi, Rússia té cinc aliats, i la Xina només un: Corea del Nord.

La Manresa que volem

La nova edició de la Universitat Catalana d’Estiu a Manresa, que se celebrarà del proper 30 de juny al 2 de juliol a la sala d’actes de l’Institut Lluís de Peguera, se centrarà en el paper de les ciutats mitjanes com a articuladores del territori. Quasi la meitat de la població mundial i tres quartes parts dels occidentals viuen en ciutats. En el segle XXI, en paraules del Ministre d’Informació de Singapur, la unitat de producció econòmica, d’organització social i de generació de coneixements més rellevant serà la ciutat. Manresa, durant el segle XIX, va aconseguir una base productiva sòlida que li va permetre triplicar la seva població, de 8.500 habitants l’any 1803 a 25.200 l’any 1897. La importància de la indústria tèxtil del cotó, filats i teixits, ho va fer possible, amb el paper de l’aigua com a font d’energia, la facilitat del transport amb Barcelona i el seu port, la importància del ferrocarril que arribà a Manresa l’any 1859 i la tradició manufacturera prèvia que hi havia en el camp de la seda. La indústria tèxtil possibilità la creació de noves indústries dependents, essent la més important la metal·lúrgica, dedicada a l’obtenció i reparació dels mitjans de producció.

Aquesta situació es manté aproximadament fins la crisi dels anys 70 del segle passat, quan es produeix una forta desindustrialització i pèrdua d’empreses. Les amenaces que ens presenta el context actual són considerables. A la inflació se li afegeix un creixement dèbil. I la incipient normalització dels tipus d’interès portarà molts problemes financers a empreses i Estats excessivament endeutats. A diferència del passat, les empreses actuals suporten costos de l’energia superiors en un 40% a les competidores castellanes i basques, amb tot el que això suposa de pèrdua de competitivitat i rendibilitat; entrar i sortir de la ciutat comtal és un infern; els ferrocarrils de rodalies, 160 anys després de la inauguració, no circulen a massa més velocitat; i importants sectors industrials del Bages com totes les empreses auxiliars de l’automòbil encaren enormes incerteses per la transició del motor de combustió interna al vehicle elèctric. El pla del Bages disposa de més de 100 polígons industrials i, malgrat l’excés en la proliferació de normatives innecessàries, no hi ha encara un pla d’accés ni d’infraestructures bàsiques. Manresa ha perdut pes poblacional i econòmic. De ser la 7a ciutat més poblada del Principat s’ha passat a la 16a, per darrera de Rubí i Sant Boi. Estem per sota de la mitjana en PIB per habitant i la llarga decadència es percep a molts nivells, des de comerços tancats fins a la pèrdua d’importants empreses, passant per un barri antic degradat i espais públics bruts i mancats de zones verdes.

El Bages és una comarca amb clara tradició industrial. I aquesta és una fortalesa que s’ha de mantenir i potenciar per dos motius bàsics. El primer és la major predisposició de la indústria a adoptar canvis tècnics, que repercuteixen en una productivitat més elevada i, per tant, salaris més alts amb una major quantitat i qualitat de llocs de treball. El segon és la possibilitat d’aconseguir economies d’escala, això és, l’augment de la capacitat productiva de l’empresa amb reduccions del cost unitari de producció. És el cas, per exemple, d’ICL amb la construcció de la rampa de Cabanasses, aquesta cinta transportadora de 5 km que ha de permetre l’increment d’extracció de potassa. Res d’això és possible en una economia terciaritzada en serveis de baix valor afegit com el turisme de masses. Un cambrer actual, en plena revolució digital, serveix el mateix número de cerveses per hora que un segle abans. Els sous són misèrrims i les condicions de treball també. Els avantatges competitius no els tenim en els serveis, sinó en la indústria i la seva servitització. Sectors com el metal·lúrgic, l’agroalimentari o el miner lideren l’economia de la comarca. A més, es disposa d’elements necessaris com són les universitats, la UPC i la FUB, el centre tecnològic Eurecat, centres educatius, reglats i de formació ocupacional, i un teixit associatiu que han de dinamitzar la innovació tecnològica i promoure la transferència de coneixement cap a l’empresa.

Els límits administratius de Manresa no coincideixen amb el seu radi d’influència, d’abast comarcal o supramunicipal. Per això cal la coordinació dels municipis del Bages per evitar duplicitats i reduir burocràcia. S’ha d’ampliar l’àmbit geogràfic de focalització estratègica de la ciutat de Manresa fins la Catalunya Central. La ciutat és una construcció col·lectiva que fem entre tots. Manresa és fruit de les interaccions entre els diferents agents i entitats, que actuen en un entorn concret. Per afrontar amb èxit els nombrosos reptes que hi ha plantejats i per a què es pugui avançar, cal posar-se d’acord cap on es vol anar i dotar-se d’estratègies i projectes per dur-los a terme. Ens cal poder transitar de la Manresa que tenim, amb tots els problemes i mancances, a la Manresa que volem, més plena i pròspera. Manresa ha de recuperar la fibra d’una societat oberta i plural, activa i no addicta a la cultura del subsidi, universitària i generadora de coneixement, innovadora i emprenedora, solidària i inclusiva, creant aliances amb les institucions, la ciutadania i la societat civil.

Canvi climàtic i model energètic


Estem patint dies de calor extrema. No hem arribat a l’estiu astronòmic ni encara estem a Sant Joan, però la canícula apreta fort i situa els termòmetres molt per sobre dels 30ºC, superant fins i tot els 40ºC en zones d’interior. A nivell global, es succeeixen els desastres meteorològics amb grans incendis forestals, onades mortals de calor i inundacions extremes. És possible que aquest peatge només sigui el tast inicial del que suposarà el canvi climàtic en els propers anys.

Quin consens hi ha per reduir les emissions de CO2 a nivell global? Deu països són responsables de dues terceres parts de les emissions globals de gasos d’efecte hivernacle. Són, ordenats de més a menys, Xina, EUA, la UE, Índia, Rússia, Japó, Brasil, Indonèsia, Iran i Canadà. D’aquests, tots menys l’Índia, Rússia i l’Iran tenen objectius de zero emissions netes en el futur, però només el Japó, el Brasil i el Canadà han promulgat legislació climàtica. Les emissions xineses continuen augmentant, preveient arribar a un màxim el 2030, sense previsió de cap reducció important. L’objectiu climàtic acordat internacionalment és limitar l’augment de la temperatura global a dos graus centígrads. De moment, a nivell local, algunes temperatures ja superen en 10 graus la mitjana d’anys anteriors.

Hi ha un abisme entre els objectius declarats, les polítiques reals i els mals resultats aconseguits. Els estudis econòmics de William Nordhaus, Nobel d’Economia el 2018, indiquen que hi ha tres accions que els països poden fer per reduir aquesta diferència: fixar un preu, harmonitzat a nivell internacional, a les emissions de diòxid de carboni, promoure les tecnologies baixes en carboni i millorar l’arquitectura dels acords climàtics internacionals, que descansen exclusivament en la voluntarietat dels pactes. Al no haver cap acord internacional vinculant en aquest àmbit, cada nova cimera internacional sobre el clima que succeeix al ja llunyà Protocol de Kioto és un fracàs assegurat. Kioto volia limitar les emissions de gasos d’efecte hivernacle, podent cada país comprar o vendre els seus drets de contaminació a altres països. La idea era que el sistema crearia un mercat d’emissions que donaria als països, empreses i governs, incentius per reduir les seves emissions al menor cost possible. I el darrer acord de París, un fracàs igualment, tenia com a objectiu limitar l’augment de la temperatura mitjana global.

Mentre la comissió IPCC de l’ONU fa una crida a la reducció radical de les emissions per evitar un increment de la temperatura superior a 1,5ºC, Nordhaus és més prudent i situa l’umbral a 3,5ºC el 2100 per tal d’evitar que els costos econòmics superin els beneficis ambientals. Nordhaus, a més de realitzar una anàlisi cost-benefici, introdueix la taxa de descompte o tipus d’interès per comparar situacions en moments del temps molt distants. Els nostres descendents no només heretaran un planeta amb més calor. També heretaran una millor tecnologia i unes institucions menys corruptes, hem de pensar, que els permetran ser més rics i benestants que nosaltres. Si és de justícia donar més pes als africans perquè són pobres, aleshores igualment s’ha de donar més importància a les generacions presents perquè són més pobres que les futures. Fins i tot quan el món assoleixi zero emissions netes, difícilment s’acabarà amb els combustibles fòssils. En un informe de l’Agència Internacional de l’Energia, aconseguir aquesta fita significaria fer servir encara la meitat del gas natural d’avui, una quarta part del petroli… Però el doble d’energia nuclear i sis vegades més minerals com el cobalt, el coure, el liti, el níquel i les terres rares, que són fonamentals per a diverses tecnologies d’energia neta, incloses les turbines eòliques i els vehicles elèctrics.

Els EUA i Europa són responsables de la meitat del total d’emissions de CO2 des de l’inici de l’era industrial. En canvi, només el 2% prové del continent africà. A mesura que els països rics exigeixin reduir les emissions de carboni i els països en desenvolupament es centrin en les necessitats de creixement de la seva població, els dos grups de països entraran en conflicte. El fracàs dels països rics a l’hora d’ajudar els països pobres serà una font de tensió, perquè els països en desenvolupament suporten de manera desproporcionada el pes dels danys que no han causat. L’energia solar o eòlica són excel·lents per satisfer algunes necessitats mediambientals, però insuficients per alimentar la multitud famolenca i sostenir la industrialització incipient dels països endarrerits. A més, diversos països pobres del món, com Moçambic o Tanzània, tenen importants reserves d’hidrocarburs que intentaran aprofitar. Amb quina autoritat poden els països rics, utilitzant la coartada del canvi climàtic, aturar el desenvolupament dels països pobres?

Pel que fa a Catalunya, recordem que les famílies i les pimes suporten un sobrecost elèctric de centenars de milions d’euros derivat d’un canvi de tarifa acordat per aprovar els Pressupostos Generals de l’Estat del 2018. Com a conseqüència, les indústries catalanes paguen un 45% més que les basques i castellanes pels peatges elèctrics. I si hom pensa que l’alternativa a aquest greuge està en l’augment a casa nostra de les energies renovables està equivocat. Els permisos públics i tràmits administratius necessaris a Catalunya per implantar nous projectes eòlics o solars són barreres infranquejables que impedeixen fer realitat el somni de molts empresaris. I així no aconseguirem mai ni la competitivitat econòmica ni la sostenibilitat ambiental.    

La Catalunya del dònut

Espanya és un país amb descentralització administrativa, però fortament vertebrat a l’entorn del centre geogràfic i polític. Una prova al respecte és la subinversió pública sistemàtica a la perifèria. Catalunya suposa el 16% de la població i el 19% del PIB espanyol, però rep només el 9% de la inversió total, inferior a 100 euros per capita al darrer exercici liquidat. Les forces centrípetes beneficien la capital, que triplica la inversió per capita. És l’anomenada Espanya del dònut. El creixement de Madrid, com si es tractés d’un forat negre astronòmic, absorbeix l’activitat de pràcticament tot l’altiplà central. La serralada celtibèrica, que ocupa aproximadament l’espai entre el riu Ebre i Madrid, és a dir, les províncies de Sòria, Terol, Conca, Guadalajara i gran part de Burgos, Saragossa i La Rioja, té una densitat de població rural tan baixa que s’anomena la Lapònia del Sud. Hem d’estar alerta, però, de no replicar a Catalunya els mateixos errors radials en la vertebració territorial del país. A escala autonòmica, la part més galdosa del dònut la formarien els territoris de la Catalunya Central.

Barcelona és el motor econòmic no només de la província, sinó de tota l’economia de Catalunya. Amb dades de Joan Trullén, amb 1,6 milions d’habitants (30% de la província), la ciutat comtal té 77.000 empreses (40% de la província) i genera, aproximadament, 1.000.000 de llocs de treball (44% de la província). Si estenem l’anàlisi als 35 municipis de l’Àrea Metropolitana de Barcelona que conformen un contínuum urbà, les xifres pugen a 3,3 milions d’habitants (60% de la província), 120.000 empreses (60% de les empreses de la província) i més d’1,6 milions de llocs de treball (67% de la província). Finalment, ampliant l’àmbit territorial fins a comprendre tota la Regió Metropolitana de Barcelona (164 municipis), la població arriba als 5,5 milions d’habitants (91% de la província), 195.000 empreses (91% de la província) i més de 2,4 milions de llocs de treball (92% de la província). Hi ha uns 100 municipis que no pertanyen a la regió metropolitana real de Barcelona, i aquí trobaríem Manresa, Vic i Igualada. Aquestes ciutats, de fet, formen una segona àrea metropolitana, més petita, al voltant de cada nucli urbà, que estén el seu hinterland o àrea d’influència als municipis propers.

A Catalunya hi ha 12 ciutats mitjanes, amb poblacions compreses entre 50.000 i 100.000 habitants. Manresa és una d’elles, Vic en té 45.000 i Igualada 40.000. Però les ciutats no són elements aïllats, sinó que es connecten entre si per formar sistemes i xarxes. Sabem que les mancances de connexió de la Catalunya Central i el Bages amb la metròpoli barcelonina són importants. Passen els anys, i s’acumulen les retencions i les víctimes a la carretera, però el tram sud de la C-55 continua sent un important coll d’ampolla en l’accés a Barcelona. L’estructura demogràfica de les comarques centrals (Bages, Osona, Anoia, Berguedà i Solsonès) mostra un preocupant envelliment de la població, mentre que una de les potencialitats del territori central és l’existència de nuclis, especialitzats en una activitat, que tenen característiques de clústers i que contenen economies externes de localització que afavoreixen el seu desenvolupament. El clúster respon a agrupacions d’empreses d’un determinat sector i altres institucions, com l’administració pública i les universitats, en un espai geogràfic concret. A part de competir, les empreses cooperen i aconsegueixen reduccions en els costos unitaris i augments de competitivitat.

A qualsevol mercat una paraula clau és sempre l’avantatge comparatiu. Cada activitat econòmica tendeix a situar-se allà on la combinació de factors li resulta comparativament més favorable. En el ventall d’ubicacions possibles, uns hi guanyen i altres hi perden. En general, l’economia moderna tendeix a concentrar molta activitat, coneixement i generació de valor a les ciutats. L’economista britànic Alfred Marshall ja parlava d’economies d’aglomeració a inicis del segle XX en plena segona revolució industrial. La concentració de la població en zones urbanes genera un seguit d’efectes positius. Pensem, per exemple, en la provisió de serveis de salut a l’entorn d’un hospital o la formació i recerca que proporcionen els centres universitaris. Aquestes economies, anomenades d’urbanització, afavoreixen tots els agents econòmics del territori independentment de quin sigui el seu sector. Altres avantatges, les de localització, afecten determinades activitats productives. Igualada, per exemple, continua mantenint una especialització en el curtit de pells, les adoberies i el gènere de punt. Vic lidera el sector agroalimentari, especialment el d’origen porcí, i Manresa, en un vestigi del seu passat tèxtil anterior a l’actual especialització en el metall, conserva encara la producció d’un 25% de les cintes d’Espanya, primer fetes de seda, després de cotó i ara de fibres sintètiques. Però possiblement les externalitats econòmiques positives més importants que generen les ciutats siguin les de xarxa, creant sinergies i relacions complementàries entre elles.

En conjunt, constatem un predomini del sector industrial al Bages i a l’Anoia, de l’alimentació i el sector carni a Osona, turístic al Berguedà i del sector primari al Solsonès. Per revitalitzar les comarques centrals i evitar la Catalunya del dònut cal continuar nodrint el teixit empresarial amb noves iniciatives, reforçar l’educació i els cicles formatius, promoure la col·laboració de l’empresa amb la universitat i assolir una dimensió productiva mínima. Cal aquest esforç per encarar els colossals reptes que es presenten.

Reptes econòmics

El darrer informe del Banc d’Espanya repassa els principals reptes de l’economia espanyola. Alguns són permanents, vénen de lluny i no presenten senyals de millora, com la necessitat d’impulsar la productivitat, corregir les disfuncionalitats existents en molts mercats de béns i especialment el mercat laboral, sanejar les finances públiques, abordar els reptes vinculats a l’envelliment de la població i la desigualtat. En canvi, altres reptes són relativament nous, com el canvi climàtic i de model energètic, o la desglobalització i la creixent digitalització de l’activitat econòmica.

La taxa d’atur a Espanya l’any 2021 va ser del 15%, 7 punts més que a l’àrea de l’euro, mentre que la taxa de temporalitat va ser del 25%, 10 punts més que a l’eurozona. Aquestes diferències són encara superiors en el cas dels joves, que pateixen una precarietat en l’ocupació que els condiciona per prendre decisions tan rellevants com les relatives a l’emancipació familiar, la formació de noves llars i la natalitat, i suposa un factor clau per explicar l’elevada desigualtat. Aquesta incertesa laboral té conseqüències directes sobre les decisions de despesa i afecta també el benestar emocional. Van passant els anys i l’economia espanyola és incapaç de crear suficient ocupació i reduir la temporalitat. Els efectes negatius de la inestabilitat laboral afecten també la menor formació i acumulació de capital dels treballadors afectats. L’última reforma laboral del 2022 té com objectiu reduir l’elevada temporalitat, i per això restringeix la durada màxima dels contractes formatius i elimina el contracte d’obra i servei. Però l’únic que està aconseguint és mantenir la temporalitat, ara amb contractes fix-discontinus, i no incrementar la productivitat.

Per reduir l’elevat atur estructural i impulsar la productivitat és necessari rebaixar les cotitzacions pagades a la Seguretat Social, superiors a les mitjanes europees, i millorar el nivell educatiu dels treballadors i empresaris. Aquest repte és especialment rellevant en els temps actuals, caracteritzats per un intens procés de digitalització, l’envelliment poblacional i canvis sectorials en l’activitat econòmica. Els cicles formatius s’han d’adaptar per donar una resposta als canvis en la demanda de formació. No té cap sentit que Espanyi lideri tots els índexs de fracàs educatiu i alhora els empresaris no puguin cobrir oficis manuals bàsics per manca de personal. Per reconduir aquest jovent ni-ni cap el treball productiu, cal reduir subsidis i incrementar els incentius a la contractació. Seria tan senzill com lligar la supressió temporal de les cotitzacions socials de l’empresari amb algun programa bàsic de formació professional o ocupacional. També s’hauria d’impulsar la (inexistent) col·laboració entre la comunitat investigadora i les administracions públiques per dissenyar els correctes incentius a la formació i ocupació dels aturats.

La dimensió mitjana de l’empresa espanyola i catalana és molt petita. Només 5 treballadors. Aquest nanisme empresarial repercuteix negativament en la productivitat i els salaris, la innovació i la capacitat exportadora. Nombroses veus que confonen els inputs amb els resultats demanen més subvencions empresarials per la recerca. Al final, però, molts exemples d’innovació no s’han pas regat amb diners públics, i bona part de la despesa en recerca no es tradueix en prototips innovadors sinó en feixucs tràmits burocràtics i administratius. Les administracions espanyoles van publicar el 2021 més de 12.700 noves regulacions, quatre vegades més que en els primers anys de la democràcia. Donat que la complexitat de la regulació té un impacte negatiu tant en la dinàmica empresarial com en la productivitat de l’economia, per què no simplificar les infinites normes que asfixien l’activitat de les empreses, abans d’afegir-ne encara més?

El Banc d’Espanya també suggereix que els fons Next Generation que el govern espanyol està rebent de la UE no haurien d’alimentar interessos clientelars, sinó complementar la inversió privada. Sabem que Espanya ha perdut una dècada perquè Zapatero no va fer cap reforma estructural a l’anterior crisi del 2008. Tot això ja no podem canviar-ho. Aquella dècada ja l’hem perdut. Ignorar les necessàries reformes va fer que el PIB per càpita s’estanqués entre el 2007 i el 2019. En aquests moments tenim una situació pitjor que la del 2008. La inflació és molt alta i no hi ha res tan destructiu ni corrosiu com una espiral de preus sostinguda. Si el tumor inicial es va allotjar als preus de l’energia, ara ja ha fet metàstasi i s’ha traslladat a tota la cadena productiva, afectant molts productes de primera necessitat. Una política antiinflacionària implicarà necessàriament retallades en la despesa pública, els ingressos de les famílies i els beneficis de les empreses.

Què farà el govern de Pedro Sánchez? Implementarà amb valentia les tan necessàries reformes estructurals? Com invertirà els fons europeus? Evitarà que els espanyols tornin a perdre una altra dècada? Malauradament, tot fa pensar que no. El seu objectiu és mantenir-se en el poder, les enquestes no li són favorables en les properes eleccions andaluses i per això utilitzarà el mannà de Brussel.les en clau electoral per engreixar el sistema clientelar. Les reformes estructurals són tan necessàries com impopulars i doloroses a curt termini. Per aquest motiu costa tant implementar-les. Jean-Claude Juncker deia saber el que s’havia de fer, però no com ser reelegit després. I procrastinant anem deixant per a més endavant el que tant necessitem avui.

Misteris inescrutables

En català diem que allà on mengen dos hi mengen tres, i un conegut refrany castellà ens recorda que no n’hi ha dos sense tres. De l’amor d’un home i una dona en surt un fill, i de la relació entre l’artista i la matèria una obra d’art. Però el que és comprensible a nivell material, es complica moltíssim a nivell espiritual. Llegim a l’autobiografia d’Ignasi de Loiola la visió que va tenir, segurament al convent de Sant Domènec, de Déu Trinitat com tres tecles sonant a l’uníson i formant un acord perfecte: “L’enteniment començà a elevar-se-li com si veiés la Santíssima Trinitat en forma de tres tecles, amb tantes llàgrimes i sanglots que no podia més”. L’Església ens recorda que el Pare va estimar tant el món que li va enviar el seu Fill perquè, a través de l’Esperit, nosaltres assolim la vida en plenitud. Voler investigar massa més sobre el misteri de la Trinitat, però, pot portar-nos a un territori tan desconegut com potencialment conflictiu.

Déu és un misteri que sobrepassa amb molt les facultats humanes. Ningú l’ha vist mai, i algunes discussions teològiques poden esdevenir no només altament especulatives, sinó fins i tot perilloses. L’anomenada clàusula Filioque, en llatí, que es tradueix com “i del Fill”, ha generat rius de tinta i greus enfrontaments, que continuen sent encara avui un escull insalvable per apropar l’església catòlica i l’ortodoxa. De fet, alguns autors veuen en aquesta clàusula l’arrel de tots els problemes de les relacions dogmàtiques entre Orient i Occident. Procedeix l’Esperit Sant del Pare? O procedeix del Pare i del Fill? En qüestions tan insondables, que sobrepassen en molt les capacitats humanes, convé que l’home sigui humil i accepti els seus límits. Altrament, es peca de supèrbia.

En l’àmbit de l’economia, Friedrich Hayek, premi Nobel l’any 1974, va atacar els qui pretenen saber tant com per dissenyar una nova societat. La societat és molt més complexa del que ens pensem, i la funció de l’economia és demostrar als homes el poc que saben sobre el que s’imaginen que poden dissenyar. Els intents d’enginyeria social de polítics i buròcrates són contraproduents, i comporten importants conseqüències negatives que no estaven planificades. Agustí d’Hipona passejava per la vora del mar meditant sobre el misteri de la Trinitat, quan va veure un nen que intentava omplir un forat a la sorra amb tota l’aigua del mar. Si això és impossible, més impossible és encara tractar d’entendre el misteri de la Santíssima Trinitat.