(Des)finançament autonòmic

sor_15_970x597.jpg (970×597)

Segons dades recents, publicades per la Generalitat intervinguda en virtut de l’article 155, el dèficit fiscal de Catalunya va assolir el seu segon màxim històric l’any 2014. La diferència entre les aportacions de Catalunya a l’Estat i les despeses i inversions públiques de l’Estat destinades a Catalunya va ser negativa en 16.570 milions d’euros, el 8,4% del PIB. L’equivalent a 2.210 euros per ciutadà o, considerant una família mitjana amb dos fills, 8.840 euros anuals. Un import que podria servir, per exemple, per pagar amb escreix la matrícula universitària dels fills i gaudir de quinze dies de vacances pagades. Només l’any 2008 va ser més alt el dèficit fiscal, arribant a 17.200 milions d’euros. Aquest és el càlcul efectuat amb el criteri del flux monetari, que calcula com a despeses en una comunitat només les que es fan en el seu territori. Una segona metodologia de càlcul, que té en compte com a despeses realitzades a Catalunya les efectuades en altres territoris de l’Estat i de les que teòricament ens beneficiem els catalans -anomenada càrrega-benefici- redueix aquest saldo negatiu a 11.590 milions, l’equivalent al 5,9% del PIB català. També en aquest cas el dèficit fiscal va assolir xifres només superades per l’exercici de 2008. Resumint, Catalunya, que suposa el 16% de la població d’Espanya, aporta a la caixa estatal el 19% dels ingressos públics i rep només el 13%. Per cada euro recaptat a Catalunya, 45 cèntims es gasten fora d’aquest territori. L’administració central gestiona el 52% de la despesa -concentrant-se en l’administració de la Seguretat Social (pensions i assegurança d’atur)-, les autonomies el 42% i els governs locals el 6% restant.

En altres països l’administració local té un pes més rellevant. Les comunitats autònomes assumeixen la major part de les competències en ensenyament, sanitat i serveis socials, els serveis bàsics de l’Estat del benestar, però no disposen d’autonomia per finançar-los. Un greu problema, per tant, de l’Estat del benestar a Espanya és que la despesa està molt descentralitzada a les comunitats autònomes, que assumeixen la major part de les competències en ensenyament, sanitat i serveis socials (per dependència no hi ha diners). La recaptació impositiva, però, està fortament centralitzada en el govern central. Els impostos més importants cedits a les autonomies són successions i donacions, transmissions patrimonials i actes jurídics documentats, patrimoni i begudes ensucrades. Els grans impostos (Renda, IVA i Societats), però, estan controlats pel govern central (que retornarà a la Generalitat el 50% de Renda i IVA). Per tant, l’actual sistema de finançament es basa en el pervers principi que el govern central recapta i les autonomies gasten. També la contribució perpètua a l’anomenada “solidaritat interterritorial” elimina d’arrel qualsevol incentiu a modernitzar les autonomies més pobres, que esdevenen crònicament dependents de papà Estat.

El Sistema de Finançament Autonòmic ha anat evolucionat a base de pegats; resulta complex i poc transparent; provoca resultats injustos; no afavoreix la responsabilitat fiscal de les Comunitats i convindria reformar-lo a fons com més aviat millor. La distribució dels Fons anomenats de Suficiència i Convergència produeix desigualtats en el finançament i altera l’ordre resultant de la capacitat fiscal de les Comunitats. Així, mentre que La Rioja o Cantàbria aconsegueixen un finançament per població ajustada un 20% superior a la mitjana, València està gairebé un 10% per sota de la mitjana. Catalunya, les Balears i Madrid també estan per sota de la mitjana. El sistema de finançament comú, com és sabut, té les excepcions notables del País Basc i Navarra, que mantenen un beneficiós concert econòmic. Les hisendes provincials dels bascos i navarresos regulen tots els impostos directes i en gestionen la recaptació. Es queden amb el 100% dels ingressos tributaris, tot i que retornen a l’Estat un “contingent” (País Basc) o “aportació” (Navarra) que, en principi, hauria de reflectir el cost per a l’Estat de les competències no transferides (exèrcit, diplomàcia ….). Al final, però, el càlcul d’aquest contingent o aportació està molt esbiaixat a la baixa, i no inclou cap contribució al mecanisme d’anivellament de les Comunitats de règim comú. Com a resultat, les hisendes forals disposen d’un finançament per població ajustada (4.200 euros per persona) que dobla la de les comunitats de règim comú (2.100 euros) i es situa molt per sobre de Catalunya (1.900 euros). La qualitat dels serveis públics forals, com la sanitat i l’educació, però també serveis socials i dependència, lideren sistemàticament tots els rànquings estatals. A banda d’aquestes desigualtats, les autonomies de règim comú s’han vist sotmeses a la davallada de recursos ocasionada per la crisi econòmica i a les dures mesures d’estabilitat financera establertes pel govern central, amb uns objectius de dèficit públic que s’han centrifugat cap els governs subcentrals. Les autonomies han fet un esforç perquè aquest ajust en la despesa perjudiqués el mínim possible l’Estat del benestar. Abans de la crisi dedicaven a ensenyament, sanitat i serveis socials el 68% de la seva despesa, enfront del 73% actual. Per tant, han intentat que l’ajust recaigués el màxim possible en altres despeses.

El president Rajoy ha promès una reforma del sistema de finançament territorial abans que acabi l’any. Es mostra disposat a aplicar-lo, malgrat l’executiu català no formi part de la negociació. El màxim mandatari estatal ha manifestat que “no se puede pedir al resto de comunidades autónomas que no haya un modelo de financiación porque un gobierno no quiera ir. ¿Qué quiere que hagamos los demás?”. Per la seva banda, també la vicepresidenta del govern central Sáenz de Santamaría ha anunciat reformes substancials en el sistema de finançament autonòmic. Això serà després del 21D. Abans, però, comencem a assumir noves retallades en els serveis públics, la intensificació del procés recentralitzador de l’Estat i que ens caldrà augmentar la quota de “solidaritat interterritorial”.

Anuncis

La caiguda de les pensions

Pensions_OCDE

Els defensors de l’estatisme i crítics del mercat solen repetir que el mercat té fallades i que no sempre proporciona resultats justos ni econòmicament eficients. En aquests casos, segueixen, és necessària la intervenció de l’Estat. Un problema d’aquesta afirmació és que l’Estat també falla. I sovint, ho fa clamorosament. En aquests casos, cal assegurar-nos que el remei no sigui pitjor que la malaltia. L’acció governamental es centra en el curt termini. Diguem que presenta una miopia crònica. No és pas estrany. Les legislatures polítiques són de quatre anys (o menys) i l’acció política sol quedar circumscrita a aquest límit temporal. La resolució de problemes estructurals o a llarg termini queda sistemàticament postergada. Tothom sap que la problemàtica de les pensions és greu i empitjorarà irremeiablement amb el pas del temps, però no esperem que les autoritats hi facin gran cosa per millorar la situació. Les reformes de Zapatero del 2011 (que allargava l’edat de jubilació i augmentava el nombre d’anys necessaris per cobrar el 100% de la base reguladora) i de Rajoy el 2013 (que introduïa el factor de sostenibilitat a partir del 2019) són pedaços momentanis que eviten canvis en el curt termini, però forçaran retallades brutals de les pensions en el llarg termini, moment en el què aquests polítics ja no governaran i es trobaran escrivint les pomposes memòries de la seva gran acció política. Amb el fons de reserva de les pensions pràcticament esgotat, l’executiu ha optat per recórrer a un crèdit del Tresor Públic per abonar la paga extra de desembre. La Seguretat Social gasta 20.000 milions anuals més del que ingressa. Un dèficit de 20.000 milions d’euros deixa a zero el fons de reserva. I si el govern opta per incrementar encara més l’endeutament, deixant el fons obert amb xavalla, és pel cost polític que suposa liquidar el fons, especialment quan el PP obté nombrosos vots del col·lectiu de jubilats.

Aquesta setmana, l’OCDE ha publicat el seu informe sobre les pensions (Pensions at a glance 2017). La institució amb seu a París que representa els 35 països més industrialitzats, detalla com l’envelliment pressiona i amenaça la sostenibilitat financera del sistema de pensions espanyol. Aquests reptes adquireixen especial rellevància en els països que, com Espanya, tenen un sistema de repartiment, és a dir, les pensions presents es paguen amb els ingressos per cotitzacions dels que treballen en aquest moment. El 1975 Espanya era un país jove. Per cada 100 persones en edat de treballar només n’hi havia 20 que tenien més de 65 anys. Però quatre dècades després la societat espanyola ha envellit: el 2015 els més grans ja suposen més de 30. Els problemes s’intensificaran a partir del 2025, coincidint amb la jubilació de la generació del baby-boom, nascuts entre 1960 i 1973. L’any 2050, per cada 100 persones entre 20 i 65 anys n’hi haurà a Espanya 76 en edat de jubilació. Igualem les xifres del Japó i superem en envelliment a Grècia, Portugal, Itàlia i Corea del Sud. Això anuncia una retallada dràstica de les pensions futures. Actualment, la jubilació mitjana és de 1.050 euros mensuals, el 82% del salari percebut, quan la mitjana de l’OCDE és de només el 63% (71% a la Unió Europea). Espanya, en aquests moments, està per sobre de França (74%), Alemanya i els Estats Units (menys del 60% en els dos casos), Mèxic (30%) o el Regne Unit (29%). El futur, però, empitjora dramàticament. L’OCDE també adverteix que l’atur persistent i l’alta taxa de temporalitat redueixen els drets de pensió per a una part significativa de la població en edat de treballar. Un altre problema per a la viabilitat financera del sistema espanyol de pensions és la baixa taxa d’ocupació, també en les persones de més de 55 anys, molt per sota de la mitjana, en particular el grup de 65 a 69 anys, on és la més baixa dels països de l’OCDE.

El sistema públic de pensions es basa en una promesa falsa i piramidal. El treballador paga ara els jubilats actuals i demà cobrarà dels treballadors futurs. El problema, naturalment, és que demà no hi haurà prou cotitzants per abonar la pensió. En aquest cas, haurem estat molt castigats fiscalment per rebre ben poc en el futur. I aquest és exactament el guió que seguirà Espanya durant les properes dècades. De més de 3 persones en edat de treballar per cada jubilat, es passarà a menys de 1,5 persones per jubilat. Naturalment, trobar-se en edat de treballar no significa estar treballant, i menys a Espanya amb les sempre elevades taxes d’atur. Actualment només treballa el 56% dels espanyols entre 16 i 65 anys. Per tant, ens espera una caiguda de la taxa de substitució, això és, la relació entre les pensions pagades per la Seguretat Social i els salaris mitjans, superior al 50%. La transició des de l’ocupació a la jubilació, o des del mercat laboral a la pensió pública de la Seguretat Social, serà molt dura per la pèrdua d’ingressos. La caiguda de l’import de les pensions serà força comuna a la UE, exceptuant Luxemburg, Bèlgica, Holanda i els països bàltics. Però en cap país caurà tant com a Espanya. Estem preparats per afrontar la crisi que ens espera?

Responent preguntes

signo-de-interrogacion_318-52837

En l’època de les noves tecnologies i les xarxes socials, es tendeix a llegir poc. Massa vegades les pantalles substitueixen els llibres, i la badoqueria gregària per l’última novetat tecnològica pren el relleu al diàleg raonat dels problemes reals. Sembla estrany, però conceptes econòmics bàsics com què és el capital o una empresa, la productivitat o una Lletra del Tresor són desconeguts per bona part de la població. Un àmbit que condiciona la nostra vida i ens afecta en tots els sentits, ja sigui com a consumidors, treballadors o estudiants, autònoms o inversors, contribuents o votants, no es coneix suficientment. Segons un estudi realitzat a la Gran Bretanya, un país culte i d’innegable tradició democràtica, 9 de cada 10 persones coneixen el significat del deute públic. A Espanya les proporcions s’inverteixen. La majoria dels espanyols desconeixen què és el dèficit públic o el deute públic, què és una obligació de l’Estat i quins són els efectes del descontrol pressupostari. Com si no anés amb ells la probable explosió futura de la bombolla del deute. Seguint amb el mateix estudi, només 1 de cada 10 britànics coneix què és la banca amb reserva fraccionària. La proporció, al nostre territori, és encara més baixa. Pràcticament ningú coneix que només una mínima fracció dels nostres diners disponibles a la vista en un dipòsit bancari ho està realment.

També hi ha moltes diferències en el tema dels valors. Als Estats Units, per exemple, i per tradició històrica, es valora positivament l’esperit empresarial. S’aplaudeix la persona que ha constituït la seva pròpia empresa (encara que fracassi) i la majoria de nord-americans es mostren disposats a crear (o treballar en) una empresa per tal d’aconseguir els seus somnis. 9 de cada 10 estudiants de Business Administration als EUA volen ser empresaris. A Espanya, el percentatge és molt inferior. La mateixa societat tendeix a mirar malament i amb recel la funció empresarial. Els fracassos en els negocis, més que despertar valoracions positives i compassives, provoquen burles i estigmatitzacions socials. I els èxits empresarials, més que despertar admiració, provoquen l’enveja i el ressentiment més destructius (pensin, per exemple, com un ninot amb la cara d’Amancio Ortega va aparèixer penjat dels arbres del Passeig de Pere III l’última Diada de Sant Jordi). Per aquest camí, la societat no té futur. I cal treballar per canviar-ho. La combinació de la llibertat individual i d’empresa, la cooperació i el treball en equip, la creativitat i la innovació, els valors de servei al consumidor i de progrés social, són garanties per construir un demà més pròsper, alhora més eficient i just. El descobriment de les lleis socials bàsiques i de l’acció humana permet entendre el funcionament del mercat i de com, depenent de les institucions, la recerca de l’interès propi pot promoure el bé social. Alguns països creixen i es desenvolupen, abandonant la pobresa i la privació, condicions naturals de la humanitat durant segles, per abraçar la prosperitat i el progrés. El centre de tot no és la tecnologia ni les forces de la natura. Tampoc és la combinació específica de polítiques econòmiques aplicades pel govern o els excessos intervencionistes propis de l’enginyeria social. És l’ésser humà, entès com actor creatiu dotat d’una innata capacitat empresarial i que alhora és el protagonista indiscutible de tots els processos socials i de mercat.

Un altre parany en què es cau so­vint en economia és la formulació inadequada de les preguntes. Per il·lustrar aquest punt recordem el cas de tres amigues que, durant les vacances, han pagat un total de 30 euros per l’habitació de l’hotel. En realitat, però, el preu havia de ser de 25 euros, en gaudir d’una promoció de temporada alta. La recepcionista decideix retornar només 3 euros a les clientes, que n’acaben pagant 27, apropiant-se de la diferència. Si comparem els 30 euros pagats a l’entrada amb els 29 euros que surten al final (27 pagats + 2 embutxacats) i preguntem on és l’euro que falta, estarem formulant una pregunta inadequada que no té resposta. Buscar l’euro que falta és un tre­ball impossible. Malauradament, però, massa vegades es formulen en economia preguntes absurdes que ens condueixen a camins intransitables. El resultat no és so­lament la pèrdua de temps, sinó la generació de respos­tes falses a problemes inexistents. La pregunta pertinent, en el problema plantejat, és qui s’embutxaca el sobrecost de 5 euros de l’habitació. I la resposta és que 3 euros retornen a les turistes i 2 euros se’ls queda la treballadora de l’hotel. O, també, què paguen les turis­tes i qui ho cobra. En aquest cas, les turistes acaben pagant 27 euros, dels quals 25 euros corresponen al preu de l’habitació i 2 euros se’ls embutxaca la recepcionista deslleial. L’economia ha de servir no només per trobar les respostes adequades, sinó també per plantejar les preguntes correctes. I aquí, coincidint amb la revolució keynesiana que s’imposa generalitzadament a partir de la segona meitat del segle XX, trobaríem molts errors a corregir. Com la construcció de models matemàtics, d’inexactitud palmària, radicalment allunyats de la realitat. Com la priorització de la redistribució de la renda i les polítiques de demanda abans que la producció i les polítiques d’oferta. Com la búsqueda il·lusòria de la quantitat òptima d’oferta monetària en un patró de moneda fiduciària que es crea a l’arbitri del Banc Central. Com la fatal arrogància de l’enginyeria social, pretenent dissenyar una societat de dalt a baix. Com el menyspreu per la funció empresarial en un entorn de competència. O com tantes altres preguntes mal formulades que ens allunyen dels veritables problemes socials i econòmics.

Bitcoin: bombolla o moneda del segle?

Tots hem sentit a parlar del bitcoin. El bitcoin és un tipus de moneda virtual o diner electrònic creat el 2009 per algú que utilitza el pseudònim de Satoshi Nakamoto. Darrera d’aquest misteriós personatge s’amaga un programador expert en criptografia electrònica. A diferència d’altres monedes electròniques, el bitcoin no està produït per cap autoritat central amb protocols explícits, sinó pels ordinadors dels participants. Les compravendes no queden registrades en un ordinador central i la creació de bitcoins es decideix mitjançant uns protocols informàtics. A diferència de les divises tradicionals, el bitcoin no està controlat per un banc emissor, que pot imprimir quantitats il·limitades de diners, sinó que s’autogestiona i té un nivell limitat de monedes en circulació. Cada vegada que un ordinador d’algun participant aconsegueix solucionar un complex problema matemàtic es crea una nova moneda que pertany al propietari d’aquest ordinador. El sistema, global i descentralitzat, permet transaccions directes entre usuaris, sense intermediaris, que queden registrades en una base de dades pública. En teoria, amb el bitcoin es poden comprar productes a  Internet: des de cançons fins a llibres, passant per viatges o roba. L’objectiu és que acabi sent la moneda virtual per excel·lència amb la que es compri de tot a la xarxa. 

El cas és que el bitcoin ha cotitzat aquesta setmana per sobre dels 8.200 dòlars, assolint cotes màximes i revifant els dubtes per les possibles pèrdues que pot generar la seva volatilitat. Al llarg de l’any 2017 el valor s’ha disparat el 700% i el mercat del bitcoin es valora en uns 110.000 milions d’euros. Malgrat els perills de ser una bombolla, s’està guanyant el vistiplau d’inversors professionals, com el grup CME, el major operador de divises del món, preparat per realitzar operacions de futurs en bitcoin el proper mes. També Goldman Sachs explora el blockchain, la tecnologia base del bitcoin, per incorporar-lo a les seves operacions. És el bitcoin una bombolla? Un frau? O és una moneda amb futur capaç de plantar cara al totpoderós dòlar? Quan, durant segles i segles, s’utilitzava l’or com a moneda, l’oferta monetària depenia de l’explotació minera d’aquest recurs preciós. De manera semblant, la creació de bitcoins està subjecta a la resolució de complexos problemes matemàtics. La intenció és que, més enllà del 2022, l’oferta de bitcoins s’estabilitzi i esdevingui constant. Com el patró or, l’estabilització de l’oferta monetària té molts arguments a favor. Amb un dòlar (des)controlat per la Reserva Federal, el seu valor no ha fet més que decréixer. La creació incontrolada de la moneda erosiona el seu poder adquisitiu i, avui, es necessiten 100 dòlars per comprar el que valia només 1 dòlar l’any 1900. L’or, en qualsevol cas, no sent ni un accident històric ni una relíquia del passat, com deia John Maynard Keynes (les monedes fiduciàries actuals sí es poden considerar anomalies dins la història mundial), presenta prestacions molt superiors a les de qualsevol moneda virtual (i fiduciària).

Destacats economistes varen afirmar fa cinc anys, quan el bitcoin cotitzava a (només) 125 dòlars, que es tractava d’una enorme bombolla. Deien que multiplicar el seu valor per 12,5 en només un any era insostenible. La veritat, però, és que, cinc anys després, el bitcoin ha multiplicat el seu valor per 65,6! El preu s’ha disparat un 700% només amb el que portem de 2017. I amb independència de quan punxarà o de quin serà el seu preu en el futur, la veritat és que la curta vida del bitcoin ha generat enormes guanys per als que van confiar des del principi en la seva viabilitat. Qui hagués invertit 10.000 dòlars a l’octubre de 2010, quan la seva cotització era de 9 cèntims, avui acumularia més de 900 milions de dòlars! Això suposa una rendibilitat mitjana anual de 1.285.700%, en uns moments en què els bancs estan pagant interessos del 0%.

L’últim vincle de la moneda amb l’or es va trencar el 15 d’agost de 1971, quan Richard Nixon va declarar la inconvertibilitat del dòlar. La nacionalització del diner ha generat crisis financeres periòdiques i recessions econòmiques, enormes explosions de deute públic i la pèrdua de poder adquisitiu de la moneda, l’expansió desenfrenada del crèdit i del sistema politico-financer. Així com la competència del mercat ens ha procurat més i millors béns i serveis, el monopoli públic de la moneda ha empitjorat tot el sistema monetari i financer. Malgrat els seriosos dubtes que planegen sobre el bitcoin (estabilitat de l’oferta, especulació, incerteses en la seva utilització a la xarxa, prohibicions per part dels Estats…), la moneda virtual ha introduït un mínim de competència i innovació en un camp, el monetari, reservat en exclusiva al monopoli del Banc Central. Sense soroll ni escarafalls, sense cap derogació de les lleis vigents ni decisions expresses dels òrgans de planificació central en l’àmbit monetari, la criptomoneda suposa una necessària competència al poder absolut del dòlar (i restants monedes fiduciàries).

El dinamisme del mercat

9d4780110f1849598f08ae613d320830

Joseph Schumpeter (1883-1950) és un dels rellevants economistes de tradició austríaca. Nascut a Moràvia i estudiant a la Universitat de Viena, va ser deixeble en segona generació de Carl Menger, el fundador de la fructífera Escola Austríaca, sent professor de la Universitat de Harvard des de 1932. Schumpeter destaca la importància vital de l’empresari i estudia el seu paper en la innovació, popularitzant el concepte de destrucció creativa. El dinamisme dels mercats, deixant de produir productes obsolets quan es descobreixen noves oportunitats i es desenvolupen nous béns en sectors econòmics abans inexistents, és una de les característiques del capitalisme. Avui dia la màquina d’escriure, per exemple, és un aparell obsolet que s’ha deixat de produir. En canvi, l’ordinador personal, un producte inexistent fa només vint-i-cinc anys, s’ha popularitzat extraordinàriament. No només milers de persones treballen en el sector informàtic, sinó que el seu ús generalitzat (gràcies a empresaris com Bill Gates) ha simplificat moltíssimes tasques i càlculs, incrementant també extraordinàriament la productivitat del treball. Els empresaris desenvolupen innovacions tècniques i financeres en un entorn competitiu, assumint continus riscos i sent recompensats amb beneficis si serveixen bé el consumidor i satisfan les seves necessitats (o amb pèrdues quan no ho fan). L’innovador no és un inventor (el rol d’aquest correspon generalment a un tècnic o un científic) i Schumpeter diferencia cinc casos d’innovació: primer, la introducció d’un nou bé en el mercat (un smartphone, per exemple); segon, la introducció d’un nou mètode de producció o comercialització de béns existents (com Amazon); tercer, l’obertura de nous mercats (Netflix a la Xina); quart, la conquesta d’una nova font de matèries primeres (cotxes elèctrics); i cinquè, la creació de nous mercats i sectors econòmics (Microsoft, Google o Twitter). L’empresari crea mercats per als invents tècnics. I aquests mercats, dinàmics i competitius, no entenen de privilegis ni de posicions preadquirides.

Per demostrar la destrucció creativa del mercat, només cal considerar la variabilitat de les empreses més importants en diferents anys. American Motors (no confondre amb General Motors) era una de les empreses més importants del món l’any 1955, però avui ningú la coneix (va deixar de produir el 1987). En canvi, Microsoft i Google, Amazon i Facebook, Apple i Netflix, destacadíssimes empreses actuals, no havien nascut el 1955. De fet, només 59 de les 500 empreses més importants l’any 1955 ho continuen sent el 2017 (Coca-Cola, Pepsi i Colgate són tres d’elles). En altres paraules, menys del 12% de les companyies més importants el 1955 ho continuen sent el 2017, i més del 88% de les empreses han fet fallida, s’han fusionat, han estat adquirides per grups aliens o encara existeixen, però lluny del top 500. És raonable suposar que quan la llista de les 500 empreses més grans es reediti a partir de l’any 2077, gairebé totes les companyies actuals ja no existiran com es coneixen actualment, havent estat substituïdes per noves empreses en sectors emergents que avui ni ens podem imaginar. La variabilitat de les empreses capdavanteres és un signe positiu del dinamisme i la innovació que caracteritza una economia de mercat orientada al consumidor. A la primera revolució industrial eclosionen la indústria tèxtil i la siderúrgica. A la segona revolució industrial, la química i els electrodomèstics. També la metal·lúrgica, la indústria de l’automòbil i les grans petrolieres. A la tercera revolució industrial, la dels ordinadors i Internet, ho fan l’electrònica de consum, la informàtica, les xarxes socials i els negocis on-line. A la quarta revolució industrial, la dels robots i la intel·ligència artificial, qui ho sap? La cibernètica obre possibilitats ignotes i camps inexplorats que no sabem en què es concretaran ni com s’organitzaran. La dinàmica innovadora en un mercat global és trepidant. Les empreses que cotitzaven a l’índex Standard & Poor’s 500 l’any 1965 ho feien una mitjana de 33 anys. Al 1990, s’havia reduït a 20 anys. I, al ritme que portem, es preveu que l’any 2026 es limiti a només 14 anys.

La força impulsora del mercat competitiu és el desig de servir el client o, en un sentit més ampli, el proïsme, amb preus més baixos, qualitats més elevades i innovació constant. Les vendes de les empreses són els vots que aconsegueixen dels seus clients cada dia. El mercat és la democràcia més perfecta existent, on cada euro gastat en un producte és un vot dipositat a l’empresa productora. Res impedeix que demà mateix (no cal esperar legislatures de quatre anys) els vots canviïn i apareguin noves empreses abans desconegudes, al mateix temps que imperis empresarials consolidats trontollen o simplement desapareixen. Els últims beneficiaris d’aquest procés de destrucció creativa del lliure mercat som tots nosaltres.

Cent anys de comunisme

Aquesta setmana es compleixen cent anys de la Revolució del 25 d’Octubre de 1917 a l’antiga Rússia (7 de novembre en el calendari actual). La revolució de febrer del mateix any, democraticoburgesa, havia deposat el tsar Nicolau II. La revolució bolxevic d’octubre iniciaria l’etapa comunista de la URSS. A la vista dels recomptes de les eleccions del 25 de novembre del 1917 a l’Assemblea Constituent, els bolxevics amb prou feines arribaren al 25% dels vots, mentre que els moderats i els menxevics superaren el 55%. Lenin, però, no va acceptar la derrota a les urnes i va urdir un pla. Quan els diputats menxevics van arribar, pocs dies després, al Palau Tàurida de Petrograd, se’l van trobar tancat i encerclat per guàrdies amb metralladores i artilleria de campanya. El cop bolxevic, perpertrat amb menys de 10.000 persones, marcava l’inici de la guerra civil i la dictadura comunista. Els bolxevics eren devots de Karl Marx (1818-1883) i veien la lluita de classes com el gran motor de la història. El sistema econòmic medieval del feudalisme va ser substituït pel capitalisme a la Revolució Industrial. Ara el capitalisme seria substituït pel socialisme i, finalment, pel comunisme. Marx va concebre una nova era de llibertat i abundància, i la seva precondició era la destrucció de “l’esclavitud salarial” i “l’explotació del capitalisme”. Com ell i el seu col·laborador Friedrich Engels van declarar en el Manifest Comunista de 1848, la nostra teoria “es pot resumir en una sola frase: l’abolició de la propietat privada”.

Tanmateix, ningú no sabia exactament el que se suposava que seria la nova societat. “No podem donar una caracterització del socialisme”, va dir Lenin el març de 1918. “Com serà el socialisme quan s’arribi a la perfecció no ho sabem, no ho podem dir”. I el que va entrar a la història com una condemna feroç del capitalisme amb la promesa de construcció d’un paradís terrenal, es convertiria en un veritable genocidi i un infern per milions de persones que van perdre la vida per manca d’aliments, deportacions massives i purgues polítiques. Una i altra vegada, la supèrbia humana de construir una nova societat mitjançant projectes d’enginyeria social, l’esforç per eliminar els mercats i la propietat privada, acaben generant mort, destrucció, fam i pobresa. Des de 1917, a la URSS, a la Xina de Mao Zedong, Mongòlia, Europa de l’Est, Indoxina, Àfrica, Afganistan, Cuba, Corea del Nord i parts de l’Amèrica Llatina, el comunisme ha manllevat la vida de més de 65 milions de persones, segons la investigació d’historiadors i demògrafs. Les eines de destrucció massiva han inclòs deportacions massives, camps de treball forçós i el terror de la policia política. El model establert per Lenin i perfeccionat per Stalin ha estat àmpliament imitat per Mao Zedong a la Xina, Pol Pot a Cambodja, la dinastia Kim a Corea del Nord i, en general, els tirans de totes les èpoques i nacions. La substitució de la propietat privada per la propietat col·lectiva, els mercats per la planificació centralitzada i els parlaments “burgesos” per la dictadura està condemnada al fracàs. Com vàrem comentar en un article anterior (Regió7 del diumenge 29 d’octubre), l’assignació eficient dels recursos en una economia de planificació centralitzada, on tot -també la vida humana- és propietat de l’Estat, esdevé impossible. Sense propietat privada no hi ha mercats i sense mercats no hi ha preus. I sense preus no tenim cap informació de l’abundància o escassetat relativa d’un producte. Quan un bé és abundant, el preu tendeix a baixar i, a l’inrevés, si és escàs el preu s’incrementa. I sense preus no hi ha la informació que permeti conèixer els desitjos dels consumidors ni la manera més eficient de produir els béns que consumim. El socialisme, entès com a propietat pública dels mitjans de producció o la sistemàtica coacció institucional a l’exercici de la funció empresarial, elimina la possibilitat de generar el coneixement necessari perquè l’economia funcioni. 

A la revolució de 1917, sota la bandera de la igualtat i la justícia social, es varen desposseir els capitalistes per enriquir una nova classe de funcionaris estatals que obtingueren el control sobre la riquesa del país. Tots els punts de vista aliens a la doctrina oficial varen ser reprimits i perseguits amb violència. Stalin va imposar la col·lectivització des del Mar Bàltic fins l’Oceà Pacífic. Va promoure la lluita contra els kulaks (pagesos amb propietats), ordenant detencions massives i deportacions internes. El seu ideari criminal no va cedir amb la fam de 1931-1933, malgrat la mort de 7 milions de persones. Tampoc ho faria Mao Zedong amb el programa anomenat Gran Salt Endavant de 1958-1962, responsable de la col·lectivització agrícola de 700 milions de camperols. La propaganda oficial del règim parlava de “tres anys de treball dur i mil anys de prosperitat”, però entre 16 i 32 milions de persones varen morir de fam. Sense mercats ni propietat privada no hi ha llibertat ni prosperitat. L’anàlisi econòmica de l’experiència del socialisme real o comunisme, en el centenari del seu triomf a l’antiga URSS, hauria de ser l’antídot necessari per contrarestar la repetició dels tràgics errors.

La paràbola dels talents

El propietari confia els seus béns a tres servents: cinc, dos i un talent respectivament. El talent era una unitat de mesura monetària en temps de Jesús. Equivalia a 21 kg de plata o, el que és el mateix, 6.000 denaris, la moneda romana de referència. Donat que el sou mitjà a Judea era un denari diari, un talent equivalia a 6.000 dies de treball, això és, el fruit de 20 anys de vida laboral. Quantitats, per tant, molt importants. Al cap del temps, l’amo els demana comptes de l’administració dels béns rebuts. Els dos primers servents, que han aconseguit doblar el capital, obtenen la felicitació i la recompensa de l’amo. Però el tercer servent només ha conservat el talent confiat. ¿Com actuarien els governants, partidaris de la intervenció estatal, davant d’aquestes circumstàncies? Doncs intervenint, naturalment. No s’acceptaria aquesta distribució final tan desigual per injusta i, invocant una pretesa justícia social, prendrien els talents de qui més té, mitjançant impostos, beneficiant el menys afavorit amb subsidis públics. No cal dir-ho, part de la riquesa desposseïda s’haurà de destinar a pagar els serveis de redistribució forçosa i coactiva. Ara bé, la resolució bíblica d’aquesta paràbola dels talents és justament la contrària. El servent que només ha conservat el talent rebut és castigat i desposseït del capital, que es dóna a qui en té més. Perquè a tot aquell qui té, li donaran encara més; però al qui no té, li prendran fins allò que li queda.

Quins són els missatges teològics d’aquesta paràbola? Primer, Déu ho posseeix tot; segon, ens delega a nosaltres el control temporal dels béns de la creació; i tercer, tenim l’obligació de treballar-los i incrementar el valor dels actius confiats. Les implicacions econòmiques i socials que comporta són brutals. Notem, d’entrada, la desigualtat en la distribució, tant inicial com final, de la renda i la riquesa. De bon principi, els talents ja no es distribueixen igualitàriament i, amb el pas del temps, les desigualtats no fan altra cosa que incrementar. L’amo no es compadeix del servent poruc i improductiu que només ha conservat el talent confiat (què hauria passat si un servent corrupte hagués malbaratat els béns?). Li recrimina que no ho hagi dipositat a un banc, podent recuperar d’aquesta manera els interessos del capital -la llarga etapa actual d’interessos zero imposats manu militari pels Bancs Centrals és una aberració econòmica i històrica-. Castiga el mal servent, li pren els diners i els dóna a qui en té deu vegades més.

Quan ideologies com el marxisme han forçat la igualtat material de rendes, s’ha obert la porta a tota mena d’abusos de poder i injustícies legals. Com dirà Pau, “qui no vulgui treballar, que no mengi”. Això és, aquell que, tenint capacitat, no vulgui participar en el procés productiu, no pot demanar a la societat que el mantingui. Per acabar amb la pobresa, no calen subvencions públiques, sinó treball productiu. La falsa il·lusió que es pot incrementar el nivell de vida -i pretendre la salvació- sense produir res és falsa. Esperar que algú, moltes vegades l’Estat, et mantingui permanentment condueix al debilitament de la fibra moral d’una societat, a l’erosió del sentit de responsabilitat i, en definitiva, a la pèrdua de la llibertat. Llibertat, salvació i progrés econòmic i social van junts. Totalitarisme i pobresa, també.