El valor de les criptomonedes


Segons declaracions d’aquesta setmana de la presidenta del Banc Central Europeu (BCE), Christine Lagarde, les criptomonedes no tenen cap valor i tothom qui inverteixi en elles ho perdrà tot. Ràpidament, els economistes i acòlits de l’actual sistema monetari internacional s’han dedicat a replicar les seves paraules per tots els mitjans disponibles, afirmant que aquestes monedes virtuals no es basen en res, que el seu valor fonamental és zero, i que no existeix cap actiu subjacent que actuï com una àncora de seguretat. Curiosament, l’alta funcionària francesa ha defensat la creació de l’euro digital en els propers anys, una criptomoneda que en aquest cas sí, ves per on, tindria valor. És realment així? Quina part de veritat tenen les seves declaracions? Si les criptomonedes no valen res, són un frau i, a més, s’utilitzen en el mercat negre en operacions il·lícites o l’evasió d’impostos, per què no defensar obertament la seva prohibició?

Les criptomonedes permeten blanquejar actius, ja que l’Estat no pot controlar els seus moviments. Malgrat això, molts argentins, per exemple, les fan servir per traspassar un valor a familiars i fills, o per estalviar a llarg termini. Per tant, les utilitzen majoritàriament com a instrument de defensa davant la inflació o la voracitat fiscal d’un Estat depredador, més que com a mitjà de pagament d’activitats il·legals. Per altra banda, la tecnologia associada a les criptomonedes, el blockchain, presenta també clars avantatges al permetre que les transaccions financeres entre dos usuaris siguin segures i fiables. Les dades són impossibles de falsificar i, alhora, inesborrables. És una tecnologia barata i ràpida que garanteix l’anonimat.

És cert que el mercat de les criptomonedes està perdent darrerament bona part del seu valor. Les altcoin, les divises més petites, s’estan emportant la pitjor part, i també bitcoin o ethereum estan patint severes correccions. És com si en pocs dies s’hagués volatilitzat el valor del PIB d’un país com Espanya. Quina és la causa del crac de les criptomonedes? Doncs el motiu principal té a veure amb la pujada del tipus d’interès i la inflació, que amenaça amb reduir el dèbil creixement econòmic incipient i, fins i tot, convertir-lo en estagflació. La combinació de menors beneficis futurs esperats i tipus d’interès normalitzats és un còctel explosiu. També ho és pels mercats borsaris, que acumulen grans pèrdues darrerament, sense que se’n parli massa. El valor de les accions pot caure a zero i els inversors perdre-hi molts o tots els diners. Malgrat això, hi ha notables diferències entre les accions i les criptomonedes. Les accions són un dret sobre el flux de caixa dels beneficis esperats d’una empresa i tenen un valor intrínsec. El preu de l’acció en el mercat borsari pot estar inflat, però respon a un model de negoci real i tangible, cosa que no es pot dir de les criptomonedes.

El que no és cert, però, és afirmar que totes les criptomonedes no valguin res. Encara que moltes acabin desapareixent, és probable que alguna romangui en el temps. N’hi ha que tenen el suport de títols de deute públic i privat nord-americà. I el bitcoin, convé recordar-lo, és moneda de curs legal a dos països: El Salvador i la República Centreafricana. Certament, no són dos països rics ni tampoc el destí de molts intercanvis comercials, però tot i així són països on es poden utilitzar els bitcoins per adquirir béns i serveis. Per tant, fins i tot en el cas que el bitcoin, per no tenir cap actiu que el sustenti, s’enfonsés el màxim possible, continuaria conservant un cert valor real. De fet, l’ús del bitcoin i altres criptomonedes no ha deixat de créixer a Amèrica Llatina des de fa anys i s’ha incrementat durant la pandèmia a causa de la devaluació de les monedes nacionals. A països fortament inflacionistes com Argentina o Veneçuela, el bitcoin actua com un refugi davant la constant pèrdua de valor del peso i el bolívar. Molts veneçolans converteixen la seva paga en criptomoneda quan la reben. Es prefereix l’alta volatilitat del bitcoin a la pèrdua constant de valor de la moneda de curs legal.

El bitcoin és un actiu real. Es pot acumular i la seva oferta, a diferència del paper moneda fabricat pels Bancs Centrals, és limitada. Per tant, si manté la seva utilitat s’hauria de revaloritzar a llarg termini tant o més que la inflació. El que diferencia el bitcoin de la resta d’actius, i aquí rau l’avantatge diferencial que justifica la seva demanda, és que no pot ser confiscat o embargat. Durant les darreres setmanes, no ha canviat pas aquesta percepció. Per tant, un motiu important de la demanda de criptomonedes, encara que sigui especulatiu, hi continua sent. El que sí ha canviat darrerament és el tipus d’interès del deute públic nord-americà, que comença a pujar. L’increment del tipus d’interès del deute públic millora l’atractiu d’aquest actiu, fet que pot haver determinat un canvi en la cartera dels inversors a favor de la renda fixa a curt termini i en contra de les criptomonedes. D’aquí, però, a afirmar que les criptomonedes no valen res n’hi ha un bon tros. Les criptomonedes suposen una competència al monopoli públic del diner. La competència, que sempre és desitjable, molesta profundament les autoritats monetàries. Així es poden entendre les seves declaracions.

L’amenaça de l’estagflació

El 1993, l’aleshores president de la Reserva Federal dels EUA, Alan Greenspan, va defensar que les relacions històriques entre els diners, el PIB i el nivell de preus s’havien en gran part trencat, fent que els agregats monetaris deixessin de ser útils com a guies en la política dels bancs centrals. Però la revifada actual de la inflació ha tornat a recordar-nos que la inflació és sempre un fenomen monetari. I que la contínua expansió de l’oferta monetària, contrastable en les xifres dels balanços dels bancs centrals, crea inflació. En les circumstàncies actuals, els preus es disparen a la majoria de països. Hi ha inflació, i el risc és que el creixement perdi vigor, i augmentin la desigualtat i la inestabilitat financera. Estaríem parlant, per tant, del temible retorn a l’escenari econòmic mundial de l’estagflació, la suma d’estancament i inflació. Els factors que expliquen que moltes economies avançades i mercats emergents enfilin una inflació més elevada i una desacceleració del creixement econòmic són tant d’oferta com de demanda.

Entre els factors d’oferta, cal destacar la invasió russa d’Ucraïna, que ha fet pujar el preu de l’energia, els metalls industrials, els aliments i els fertilitzants. Un altre és que la Xina ja no creix a taxes de dos dígits com abans i està ordenant confinaments draconians de centres econòmics sencers com Xangai amb la seva política de covid zero, provocant interrupcions addicionals de la cadena de subministrament i colls d’ampolla en el transport. En tercer lloc, el procés de desglobalització, amb la interrupció dels intercanvis comercials i financers entre Rússia i Europa, trencats per la guerra, genera una reconfiguració de l’economia i geopolítica mundials. Els EUA lideren el bloc occidental, amb els seus socis europeus i també asiàtics com el Japó o Austràlia. L’altre gran bloc el lidera la Xina, que intensifica les relacions amb Rússia i Índia. El règim de Xi Jinping, que no ha condemnat l’agressió de Putin, seria el gran beneficiat juntament amb l’Índia de la redirecció de l’abundant subministrament energètic rus a preus rebaixats. Així com la deslocalització va allunyar activitats industrials cap a països amb costos baixos, la relocalització torna a moure una part del procés productiu, portant-lo a països més propers amb costos superiors. I un quart factor rellevant que contribueix a l’estagflació és l’envelliment de la població. A mesura que els treballadors abandonen el mercat laboral per jubilar-se sense que hi hagi relleu generacional, el potencial de creixement disminueix.

Però els factors més importants que expliquen la inflació actual, i la possible recessió futura, són els de demanda. Estem parlant dels grans plans d’estímul monetari i fiscal dels anys 2020 i 2021. Alguns dirigents comencen a admetre-ho amb la boca petita. La primera a fer-ho ha estat la directora gerent de l’FMI, Kristalina Georgieva, al reconèixer que la decisió de gastar per donar suport a l’economia té el risc que massa diners acabin perseguint massa pocs béns, alimentant d’aquesta manera la inflació. També Janet Yellen, la secretària del Tresor dels EUA, ha manifestat que la inflació és un fenomen explicable per la demanda i per l’oferta, i que tota la despesa que es va liquidar en els plans d’estímul va certament alimentar la demanda. El retorn de la inflació per excés de despesa ens ha recordat una lliçó que mai hauríem d’haver oblidat: que el deute públic, tard o d’hora, s’acaba pagant. I es paga amb menys despesa futura, amb més impostos o amb més inflació. De fet, la inflació no és més que un impost no aprovat pel parlament que serveix per amortitzar deute públic, mitjançant la disminució del seu valor real. Un impost universal sobre el patrimoni monetari de tots els ciutadans.

Quines mesures caldria prendre per evitar l’estagflació? La primera és moderar els nivells de despesa i controlar la creació monetària normalitzant els tipus d’interès. És el que ha començat a fer el president de la Reserva Federal, Jerome Powell, admetent que ha reaccionat massa tard. La seva col·lega del BCE encara va més tard i ho ha deixat per després de l’estiu. Una altra mesura efectiva és reduir totes les barreres que hi ha al comerç internacional. Un dels beneficis més importants del lliure comerç és exposar les empreses nacionals, i els mercats laborals, a una major competència, fet que indueix a mantenir els preus baixos i a innovar constantment. Segons un informe recent del Peterson Institute for International Economics, una reducció de les barreres comercials podria portar a una reducció de la inflació d’1,3 punts percentuals. L’estudi és conservador i es centra només en les restriccions comercials que es poden aixecar de manera fàcil a curt termini. A mitjà termini, la millora de l’eficiència dinàmica també contribuiria a una menor inflació.

De manera similar, la immigració alleuja l’escassetat de mà d’obra i els nouvinguts, si estan qualificats, poden augmentar la productivitat i la innovació. Els països amb visió de futur accepten els immigrants. El Regne Unit, per exemple, ha adoptat un nou programa de visats que acull graduats de les millors universitats del món. Fixem-nos que no es tracta d’acceptar a qui sigui amb l’únic objectiu d’aconseguir una subvenció per superar un determinat llindar de població, sinó de formar i integrar joves que puguin dur a terme el seu projecte de vida a casa nostra.

La logística del gas

Just quan la Unió Europea (UE) vol tirar endavant el sisè paquet de sancions contra Rússia per la guerra a Ucraïna, en què es preveu la prohibició a les importacions de petroli, Putin decideix tallar el subministrament de gas a Europa a través de Polònia. Rússia produeix poc menys de 10 milions de barrils diaris i n’exporta la meitat, 5 milions. Europa és el principal mercat de Rússia per al petroli i gas natural i, per tant, la seva principal font d’ingressos. Putin ha rebut d’Europa, des de l’inici de l’atac, més de 50.000 milions d’euros, 10 vegades més del que s’ha proporcionat en efectiu i equipament a Ucraïna. Privar al dèspota d’aquesta font d’ingressos el forçarà a intensificar l’esforç exportador a Xina i Índia, que en podrien ser les grans beneficiades, obtenint recursos barats amb un important descompte. El principal damnificat per l’embargament del petroli i gas rus, però, serà la pròpia UE, que haurà de buscar proveïdors d’energia alternatius. Comprar el petroli a altres països productors és relativament senzill, però substituir el gas rus és molt més complicat. Això torna a posar en el mapa la importància del MidCat, un projecte de gasoducte que hauria de connectar la xarxa de gas d’Espanya i França mitjançant la construcció d’un tram de canonades que partiria d’Hostalric a Girona i arribaria fins a Larrau al sud de França, creuant els Pirineus, en un trajecte de 190 km. Les alternatives pel Kazakhstan són molt més cares, travessen entorns polítics molt més inestables i, a més, ja estan compromeses amb la Xina. El que pot aportar Espanya a la UE, i especialment a Alemanya, és donar més poder de negociació davant de Rússia, reduir la dependència gasista i protegir les indústries europees de grans oscil·lacions en el preu del gas, el mateix preu que en un mercat marginalista acaba també determinant la factura de la llum.

La capacitat de transport del MidCat ja no seria per abastir el consum de gas d’Espanya, sinó que, amb les noves circumstàncies bèl·liques, tindria la finalitat de millorar el sistema europeu amb gas provinent d’Algèria, Nigèria o Guinea Equatorial. La UE importa cada any de Rússia 155.000 milions de metres cúbics de gas (155 bcm en argot tècnic) i rebaixar la dependència russa a només una tercera part, com indica la Comissió Europea en la comunicació del 8 de març, és un repte molt complicat. El 2019 el projecte MidCat va quedar aparcat després que el regulador francès, la Comission de Régulation de l’Énergie, i l’espanyol, la Comisión Nacional de los Mercados y la Competencia, acordessin desestimar la seva construcció. Ara tot és diferent, i els polítics canvien el discurs. La ministra Teresa Ribera considera que el projecte de construcció duraria cinc anys i demana finançament europeu. Encara que sigui gana per avui, el Midcat pot suposar pa per demà. Recordem que Espanya disposa de molta capacitat regasificadora (60 bcm) amb sis plantes, una d’elles a Barcelona, que si operessin a ple rendiment, no com ara, podrien cobrir bona part del subministrament rus. Dissortadament, la baixíssima interconnexió gasista de la península ibèrica amb el continent europeu amb prou feines permeten distribuir el 12% de tot el gas natural liquat (GNL) que pot regasificar Espanya. Si aquest país deixés de ser una illa energètica, amb molt escassa interconnexió amb Europa, es podria convertir en el principal distribuïdor de gas europeu.

L’objectiu comunitari de reduir a curt termini les importacions russes de gas de 155 bcm a només 55 bcm implica que s’han d’obtenir 100 bcm per vies alternatives. Segons un estudi de l’Agència d’Energia Internacional, es podrien obtenir fins a 10 bcm per altres gasoductes que no surten de Rússia, 6 bcm de noves instal·lacions eòliques i solars, 13 bcm de l’explotació a ple rendiment de les nuclears existents, 2 bcm substituint calderes de gas per bombes de calor, 2 bcm per la millora de l’eficiència energètica d’edificis i indústria, 10 bcm més baixant 1ºC el termostat de la calefacció, i fins a 28 bcm si es substitueix el gas per carbó, fet que naturalment dispararia la contaminació. L’enorme marge restant, a l’entorn de 30 bcm, hauria de ser GNL provinent majoritàriament dels EUA per vaixell, regasificat a les plantes de tractament i distribuït per gasoductes que encara no existeixen a dia d’avui. I l’objectiu de la UE a més llarg termini, el 2030, és encara més ambiciós: zero importacions de gas rus. Són canvis importants, però necessaris per deixar de finançar la maquinària de guerra russa. Veurem com ho gestiona la UE. Tornarà el vell continent a ser l’ostatge d’un tirà disposat a matar milers de persones? O farà el que sigui necessari per mantenir la civilització occidental, la prosperitat econòmica i el compromís amb l’estat de dret que han sustentat gairebé vuit dècades de pau i relatiu creixement?

Abans de la guerra, la UE ja importava gairebé tant gas liquat com gas canalitzat. Si es vol acabar amb la dependència del gas rus, han d’augmentar molt considerablement les importacions de GNL. Serà costós, però és tècnicament possible, especialment si entra en funcionament el MidCat. Karl Marx deia que «la història es repeteix dues vegades: la primera com una gran tragèdia i la segona com una miserable farsa». El temps ho dirà.

Capitalisme d’amiguets

Fa vuitanta anys, el 1942, en plena Segona Guerra Mundial, l’economista austríac Joseph Schumpeter va publicar un dels seus llibres més famosos, “Capitalism, Socialism, and Democracy”. Va intentar respondre a si el capitalisme pot sobreviure i la seva conclusió va ser que no. Que malgrat l’èxit del capitalisme i l’augment assolit en el nivell de vida, el socialisme seria el seu successor. I no estava del tot equivocat. Aclarim el concepte perquè ni l’hàbit fa el monjo ni el nom la realitat. El capitalisme primigeni d’Adam Smith i el jesuïta Juan de Mariana és finiquitat a la Primera Guerra Mundial. El pes de l’Estat abans del 1914, de mitjana, és inferior al 10% del PIB. A partir d’aquest moment, però, s’abandona l’Estat-mínim liberal per abraçar un Estat-providència que creix constantment, fins arribar a superar el 50% del PIB (60% a França). John Maynard Keynes ens ha convertit a la nova economia de la despesa pública. Podem continuar parlant de neocapitalisme o intervencionisme o el que vulguem dir-li, si això ajuda psicològicament a canalitzar les frustracions i injustícies socials, però el sistema actual es tracta d’un capitalisme clientelar o d’amiguets. L’adjectiu qualificatiu hi té molt a dir.

L’Estat modern absorbeix molts recursos, imposa càrregues, regula en excés, canvia les regles del joc quan li convé, distorsiona els mercats i frena el creixement. Per primera vegada des de la II Guerra Mundial, aquesta nova fornada de joves que es formen a les aules viurà pitjor que els seus pares. Vivim moments de crisi econòmica, és cert, però també de valors. A Espanya, quan algú té èxit se l’enveja. Quan el que triomfa és un empresari, aleshores l’escarni és despietat i se’l persegueix implacablement. Els creadors d’ocupació, els emprenedors que aconsegueixen un cert èxit amb els seus projectes, són examinats al mil·límetre i censurats sense pietat. En canvi, s’espera que la intervenció estatal i l’acció pública tot ho millori i perfeccioni. Schumpeter defineix l’emprenedor com la figura central del procés dinàmic de mercat que introdueix innovacions que canvien radicalment l’activitat econòmica. L’empresari introdueix al mercat productes nous o significativament millors, explora contínuament nous processos de producció amb un ús més eficient dels recursos, i obra nous mercats abans no disponibles.

Schumpeter assenyala l’increment mai vist abans en la producció de béns i serveis, des de la Revolució Industrial, que trenca la maledicció malthusiana i eleva el nivell de vida d’una població creixent, especialment classes mitjanes i baixes, a nivells que ni prínceps ni senyors feudals havien conegut. El que eren luxes minoritaris, ara són béns bàsics àmpliament disponibles. On hi havia privilegis i favoritismes, ara abunda el mèrit i l’esforç. On dominava el col·lectivisme tribal i la servitud, ara es defensa el dret a la llibertat individual i la propietat privada. En temps del capitalisme del segle XIX, la intervenció estatal era mínima i, per tant, el nivell de despesa pública, impostos i intervenció pública també. El moviment de mercaderies i capitals no tenia fronteres, com la migració, el patró or garantia el valor de la moneda i la llei desaprovava la força en la resolució dels conflictes afavorint la solució pacífica. No cal dir que la situació ha canviat radicalment. La intervenció pública s’ha disparat, com també la despesa i el deute, els impostos i la regulació. La moneda fiduciària no té cap valor per ella mateixa, Rússia ataca Ucraïna i Putin desprecia el secretari general de l’ONU a qui bombardeja en la seva visita a Kíiv després de passar pel Kremlin.

Schumpeter assenyala també que el capitalisme permet mantenir una nova classe d’intel·lectuals, desconnectada per primera vegada de la cadena productiva, però que es mostra molt hostil amb el sistema. La seva frustració genera un ressentiment que deriva en crítica social. I, és clar, el sistema de mercat es sosté sobre institucions com la propietat privada i el lliure intercanvi, però també en una cultura i valors determinats. A finals del segle XVIII, les idees liberals permetien l’emergència d’una nova classe social, la burgesia, que prosperava gràcies a uns valors completament diferents als ostentats per la noblesa i reialesa. Amb l’adveniment de l’Estat-providència i el creixement descontrolat de l’activitat pública, són els valors polítics i burocràtics els que adquireixen preeminència. La creixent politització i burocratització de les decisions econòmiques comporta importants costos i riscos de corrupció. El concepte funcionarial d’innovació, plasmat a la llei de start-ups, exclou èxits empresarials com Supermercats Bonpreu, La Fageda o Zara. El model d’innovació que subvenciona el Ministeri d’Indústria està molt lluny dels productes d’alimentació, iogurts o bates de boatiné. Els criteris administratius d’innovació exclouen també empreses com Cabify o Wallapop.

És raonable que les empreses sostinguin l’Estat amb els impostos legals i compleixin les normatives que promulguen les institucions democràtiques. Però no ho és que els òrgans administratius discriminin entre empreses, assignin subvencions i decideixin a priori els guanyadors, perquè quan afavoreixen unes empreses ho fan a costa de les altres i hi ha un risc evident que escullin no les que més s’ho mereixen, sinó les que millor serveixen al poder decisor. Necessitem augmentar la competència i disminuir el pes de les decisions polítiques. Ens calen més empresaris en un entorn on valors com l’esforç i el mèrit dominin a l’amiguisme i l’enxufisme.

La importància dels preus

El darrer informe de pespectives econòmiques elaborat per l’FMI rebaixa del 4,9% al 3,6% la previsió de creixement econòmic global prevista per aquest 2022. Un motiu és l’enquistament de la guerra a Ucraïna. L’autòcrata rus preveia una victòria ràpida i completa sobre el país veí, inclosa l’ocupació de la capital Kíiv. No ha estat així, i de moment les forces ucraïneses defensen aferrissadament la seva llibertat alhora que l’aliança occidental transatlàntica entre Europa i els EUA recupera el seu vigor i exerceix una acció conjunta consistent contra el criminal atac de Putin. Un segon motiu de la desacceleració global és que l’economia de la Xina està creixent actualment molt per sota del ritme acostumat de gairebé el 8% registrat entre el 2010 i el 2019. El gegant asiàtic s’enfronta actualment a una nova onada de confinaments massius per la Covid-19, mentre que el sector immobiliari ja fa temps que mostra senyals de crisi i desacceleració per excessiu endeutament. El món ja no pot dependre de la Xina com a font de resiliència. I el tercer motiu que gripa el creixement i amenaça la recuperació és la inflació. I en aquesta seriosa amenaça ens hem d’aturar.

Tot i que els preus estan pujant per diferents motius, l’augment de la demanda és el factor més important. Els factors d’oferta, com l’escassetat de microxips, les interrupcions en la cadena de subministrament i l’encariment de l’energia i dels aliments a conseqüència del conflicte bèl·lic són molt rellevants, però el creixement del PIB real suggereix que l’activitat econòmica no s’ha vist obstaculitzada significativament per problemes d’oferta, i que la inflació està impulsada principalment per les polítiques d’estímul monetàries i fiscals. Tot fa pensar que la inflació es mantindrà. Per al conjunt de l’OCDE, durant el 2021 el creixement del PIB real va ser del 4,9% (5,1% a Espanya), mentre que la inflació va créixer el 5,2% (6,5% a Espanya). La inflació és un fenomen monetari que succeeix quan la quantitat de diners augmenta més ràpidament que la producció. Per tant, per doblegar la inflació és necessari deixar de crear diners del no-res, normalitzar el tipus d’interès i limitar la despesa pública.

Però cal anar més enllà. Les autoritats ens volen fer creure que una mica d’inflació, propera al 2%, és bona i que la deflació és molt dolenta. Però és realment així? La caiguda de preus suposa un problema per la societat? O és més aviat la deflació una excusa per permetre la creació de diners i evitar els importants perjudicis que comporta a l’Estat? La por a la deflació és instigada per aquells que se’n beneficien directament de la creació de diners, ja que són també els qui gasten primer el nou diner creat. La rebaixa artificial del tipus d’interès facilita que els bancs emetin més moneda a través de la concessió de préstecs. Un crèdit bancari de 50.000 euros, per exemple, s’anota a l’actiu de l’entitat financera i en el compte del client, que els podrà fer servir com vulgui, retirant-los en efectiu, fent transferències o pagant amb targeta de crèdit. Crear diners del no-res (amb un clic d’ordinador es crea diner virtual) distorsiona l’estructura productiva i genera bombolles financeres que esdevindran inviables a mitjà i llarg termini. Els efectes a curt termini són d’eufòria econòmica, similar a la injecció d’anfetamines, però a llarg termini sempre es paguen els excessos.

La deflació, pel contrari, és una medecina amarga quan es prova, però que obra meravelles en el mitjà i llarg termini. La mala fama de la deflació li ve donada per l’errònia atribució d’uns efectes negatius. Són sofismes i mites inconsistents que s’haurien d’aclarir. En primer lloc, no és cert que la deflació perjudiqui l’activitat empresarial. L’empresari actua mogut per l’obtenció del benefici, i es poden obtenir guanys amb deflació per la senzilla raó que els costos, que també són preus, disminueixen. En segon lloc, tampoc és cert que el consum es desplomi amb l’expectativa de preus futurs inferiors. En algun moment s’activarà la compra. Es pot esperar unes setmanes a adquirir aliments o peces de roba que s’abaratiran, però no es diferirà el consum indefinidament. Les compres no es poden ajornar eternament. La vida humana és finita. Com a norma, volem els béns més aviat que tard. Fins i tot assumint que els preus cauran, en algun moment hem de començar a gastar. Tot i que alguns esperaran un any a comprar el nou iPhone, altres voldran tenir-lo el més ràpid possible.

El decrement esperat dels preus incrementa el tipus d’interès real, això és, la suma de l’interès nominal més la deflació esperada. Encara que el Banc Central fixi un interès nominal del 0%, la reducció generalitzada de preus incrementa el cost del crèdit i dificulta la devolució dels préstecs. El deute real, això és el préstec en relació al nivell de preus, s’incrementa. Vist des del punt de vista de l’estalviador, la deflació premia l’estalvi amb una prima de rendiment. I aquí, amb un deute públic descontrolat, és on toquem el moll de l’os. La deflació perjudica l’Estat a l’encarir el pagament del deute. La inflació, en canvi, redueix el valor real del deute, sosté la recaptació d’impostos, però perjudica el conjunt de la societat.

Inflació, salaris i pensions

Gràcies a una esperança de vida creixent situada entre les més altes del món, però també al descens de la natalitat i a l’arribada a l’edat de jubilació de la generació del baby boom, nascuts a la dècada del 1960, la població espanyola està envellint ràpidament, amb tota la pressió a l’alça en la despesa en pensions que això comporta. Un sistema públic de repartiment on la situació financera ja és molt deficitària, suposa un problema seriós i complex. I és que el número de persones més grans de 65 anys ha crescut en 4,8 milions des de 1980. Això implica que aquest col·lectiu s’ha duplicat i que les pensions de la Seguretat Social han passat de 4,4 a 10 milions. Aquest procés d’envelliment augmentarà i es preveuen 15 milions de pensions l’any 2050, el que significa un esforç addicional del 50% sobre la situació actual. El nombre més gran de pensions a pagar estarà acompanyat d’un import superior de la jubilació mitjana. No només per l’increment de les bases de cotització dels nous jubilats, sinó també per la revaloració anual de les pensions. I aquí és quan entra en escena el monstre de la inflació, fins ara endormiscat, però ja completament desfermat. Les últimes previsions de l’FMI per Espanya consideren que l’IPC superarà aquest any el 5% de mitjana anual, gairebé la meitat del nivell del 9,8% del mes de març.

El passat 28 de desembre es va publicar la Llei 21/2021 de garantia del poder adquisitiu de les pensions. Sabem que en aquest dia, conegut com el dels Sants Innocents, es recorda la mort a Israel dels nens menors de dos anys ordenada pel rei Herodes fa més de 2.000 anys. Al primer article d’aquesta llei llegim que les pensions contributives de la Seguretat Social mantindran el seu poder adquisitiu. Concretament, que les pensions es revaloraran al començament de cada any en el percentatge equivalent a la inflació, expressada com l’Índex de Preus al Consum dels dotze mesos anteriors. Per tant, els pensionistes estan protegits per la pèrdua de poder adquisitiu derivada de l’increment generalitzat de preus. La decisió d’actualitzar les pensions vigents a cada moment amb l’IPC de l’any precedent tindrà importants conseqüències sobre la despesa pública total. La Seguretat Social pot haver finalitzat el 2021 amb un dèficit de 29.500 milions d’euros, considerant la transferència rebuda de l’Estat. Amb les dades disponibles fins aquest moment, la despesa pública en pensions a final del 2022 superarà els 175.000 milions d’euros. Aquesta quantitat significa destinar a pensions quasi el 14% del PIB. I considerant la inflació galopant del 2022, equivalent en aquests moments al 10% interanual, que s’incorporaria a la revaloració de les pensions de l’any 2023, les xifres no farien altra cosa que empitjorar. Tot això, just en el moment en què la Seguretat Social pot començar a implosionar per l’arribada a l’edat de jubilació de la generació del baby boom, nascuda a partir del 1960. La despesa pública en pensions, que ja significa una tercera part de la despesa pública total, superaria els 195.000 milions d’euros el 2023. El dèficit del sistema de pensions és tan elevat que exigeix un gran esforç col·lectiu per resoldre-ho. No n’hi ha prou en pujar només els impostos als més rics. L’expropiació del patrimoni d’Amancio Ortega Gaona, una de les persones més riques del planeta, no donaria ni per pagar les pensions espanyoles de mig any. I tampoc és acceptable carregar tot el pes en un únic grup social.

Recordem que, en el sistema espanyol de repartiment, les pensions les paguen els treballadors amb una part del seu salari. Quasi un 40% de l’aportació total del treballador, dividida entre l’empresa i el cotitzant, no arriba a la butxaca de l’empleat perquè s’ingressa a la Seguretat Social. No és just ni eficient que, en les actuals circumstàncies, es revalorin les pensions segons l’IPC i al mateix temps es congelin majoritàriament els salaris dels treballadors, que són els qui les paguen en última instància. Per qüestions de justícia distributiva elemental, l’actualització de les pensions requereix també indexar els salaris respecte a l’IPC, que el Banc d’Espanya estima en una mitjana del 7,5% aquest 2022. Per altra banda, l’actualització dels salaris significaria un increment dels ingressos de la Seguretat Social i, per tant, una millora del dèficit del sistema de pensions. Es sol adduir en contra de la revaloració dels sous els efectes inflacionaris en segona ronda que aquesta mesura ocasionaria. Però el que caldria és atacar les causes originals de la inflació en primera ronda, i no en segona. La inflació és un fenomen monetari que es produeix quan la massa monetària augmenta més ràpidament que la producció. On cal actuar, per tant, és en la política monetària i en la normalització del tipus d’interès. És absurd i cínic a parts iguals continuar amb l’actual ritme d’expansió monetària i carregar tots els ajustos necessaris en la moderació salarial dels treballadors. Aquests són perfectament innocents i no en tenen cap culpa dels errors monetaris i fiscals de les autoritats. I la seva exclusió del pacte de rendes en un govern socio-comunista és una injustícia social que ni el mateix Karl Marx va arribar a imaginar.

Les eleccions franceses

Emmanuel Macron disputarà la segona volta de les eleccions presidencials franceses amb Marine Le Pen el proper diumenge. El president sortint i la líder de l’extrema dreta es tornaran a enfrontar per segona vegada. En la cursa per l’Elisi han quedat descavalcats Jean-Luc Mélenchon, líder de l’esquerra radical, l’ultradretà Éric Zemmour i la socialista Anne Hidalgo, que ha aconseguit només l’1,7% dels vots. Le Pen ha millorat la seva imatge i ha escurçat distàncies amb Macron. La candidatura de Zemmour, a la dreta de Le Pen, ha contribuït a normalitzar políticament la líder d’Agrupació Nacional. Milers de francesos provinents de les classes obreres, la pagesia i capes mitjanes que constaten com l’ascensor social només funciona de baixada, han estat seduïts per les promeses del nacionalpopulisme. El duel del proper 24 d’abril no serà igual al de fa cinc anys. Le Pen ja no espanta a la majoria de francesos. Segons els sondejos, quedarà molt més a prop de Macron que el 2017, quan el president va derrotar la seva rival amb un 66% de vots davant d’un 34%. 20 anys enrere, quan el primer Le Pen, Jean Marie, es va batre en segona volta contra la dreta convencional de François Chirac, la diferència va superar els 60 punts.

Aquesta vegada, Le Pen té alguna possibilitat d’arribar al palau de l’Elisi, de manera similar a Boris Johnson al Regne Unit o, en clau autonòmica, al govern de coalició entre Fernández Mañueco (PP) i García Gallardo (Vox) a Castella i Lleó. Des que es va escurçar el mandat presidencial francès de 7 a 5 anys, cap president en el càrrec ha sortit reelegit. Nicolas Sarkozy va perdre davant de François Hollande i, cinc anys després, aquest va renunciar a tornar-se a presentar. Ara, els partits més extremistes de dreta i esquerra, que coincideixen en el seu suport a la criminal autocràcia de Putin, el refús de les polítiques liberals i el projecte comunitari europeu, sumen quasi la meitat dels vots a França, un país central en la construcció d’Europa, dotat de bomba nuclear i amb un escó permanent al Consell de Seguretat de l’ONU. Le Pen ha canviat el discurs des del 2017, deixant de banda qüestions tradicionals de l’extrema dreta com la identitat, la immigració o la inseguretat, per centrar-se en la pujada de preus i les mesures per augmentar salaris i poder arribar a final de mes. La clau de la segona ronda la tindrà el candidat revelació Mélenchon i els 6,5 milions d’insubmissos, que han protagonitzat un ascens meteòric. Votaran per Macron, s’abstindran o preferiran l’extrema dreta de Le Pen?

Un hipotètic relleu a l’Elisi tindria efectes sobre l’economia espanyola, ja que França n’és un dels principals socis comercials. El 2020, últim any amb dades, Espanya va importar de França mercaderies per valor de 28.522 milions d’euros, tercer màxim proveïdor després d’Alemanya i la Xina, i va exportar 42.177 milions al mercat francès. Un hipotètic triomf de Le Pen, amb un programa marcadament proteccionista (“Des emplois français pour des travailleurs français”) reduiria els intercanvis i les inversions previstes, reduint llocs de treball i oportunitats de negoci. Tot i que Le Pen ha deixat de banda la seva oposició a l’euro, el seu partit es manté fermament contrari a l’agenda de Macron i vol frenar la lliure circulació de mercaderies i persones. França presenta un model econòmic marcadament estatista i territorialment molt centralista. D’alguna manera, Espanya, per motius històrics, n’és una còpia imperfecta. França ostenta el rècord de ser el país on la despesa pública i els impostos, en percentatge del PIB, són més elevats. I també és un dels països amb major nombre de regulacions públiques. Com a conseqüència, ha tingut una taxa de creixement econòmic baix i un atur elevat durant moltes dècades. Amb un Estat tan poderós i el govern controlant la societat, els partits lluiten acarnissadament per aconseguir el poder. La política preval per sobre de les idees i l’elecció dels polítics és més important que els seus programes. L’Estat, més que mai, es converteix en la gran il·lusió segons la qual tothom intenta viure a costa dels altres.

Un punt molt important a l’agenda compartida dels dos països, per exemple, és reforçar la interconnexió elèctrica i gasista, inacceptablement baixa, per garantir un subministrament d’energia constant a preus assequibles. En el cas pràctic d’Espanya, suposaria més possibilitats d’exportar els excedents d’electricitat generats per les centrals eòliques i solars, fet que alhora donaria un impuls més decidit al desenvolupament d’aquestes instal·lacions, i tenir un accés més generalitzat a l’energia elèctrica produïda per França, molt més estable i barata que la nacional. Però el que seria un innegable avenç queda eclipsat sistemàticament per les mesures governamentals d’impuls a la indústria nacional o protecció dels monopolis existents, els intents de condicionar les decisions estratègiques de les empreses o les traves a la compra de companyies nacionals per part d’inversors internacionals. No debades és significativa la limitada presència de les grans empreses espanyoles en territori francès, i viceversa. Le Pen, partidària de garantir la sobirania energètica francesa consolidant l’aposta per l’energia nuclear, no donarà cap impuls a aquestes connexions. Malauradament, Macron, ja ho hem vist, tampoc.

El liberalisme nacional, una defensa

Les nacions són realitats socials evolutives, bàsicament unides per una llengua comuna i altres característiques històriques o culturals. Són un conjunt d’interaccions humanes constituïdes per una determinada sèrie de comportaments pautats de naturalesa lingüística, cultural, històrica, religiosa i, amb menys importància, racial. El nacionalisme té avui mala fama. És, per alguns, una ideologia perillosa. Una cosa és el sentiment natural d’estima per la gent del país i una altra la lleialtat cega capaç d’agressions incompatibles amb la justícia i la pau. El nacionalisme ha tingut, moltes vegades, importants conseqüències contràries a la llibertat de les persones. Així, sense remuntar-se a la tragèdia que va suposar el nacionalsocialisme a Alemanya o el feixisme a Itàlia durant la primera meitat del segle XX, cal recordar la guerra dels Balcans entre les nacions de l’antiga Iugoslàvia i, per suposat, la barbàrie actual de la Rússia de Putin sobre Ucraïna. Putin va afirmar que Ucraïna no tenia una identitat diferent a la de Rússia. Però Ucraïna està resistint amb tenacitat precisament perquè no vol viure en una dictadura corrupta imposada, sinó en un país independent i liberaldemocràtic.

Fins el darrer terç del segle XVIII, grans imperis havien governat la major part del món. Amb la revolució nordamericana, el 1776, i la francesa, el 1789, el govern en nom d’un poble definit nacionalment es va anar estenent gradualment. Ara podem trobar nacions, com l’anglosaxona, distribuïda en diferents estats, com Gran Bretanya, els EUA, Canadà i Austràlia. O la nació lingüística alemanya, que comprèn Alemanya, Àustria i part de Suïssa. També trobem Estats plurinacionals com Suïssa i, per suposat, Espanya, on coexisteixen com a mínim tres grups nacionals, el castellà, el català i el basc. Per tal que els sentiments nacionalistes ancestrals contribueixin al progrés i desenvolupament harmoniós i no al conflicte i l’agressió, cal que siguin fecundats pels ideals de la tolerància, la llibertat individual i el respecte a la legalitat. Això és, pel liberalisme. Les societats liberals assumeixen la igualtat en dignitat humana, una dignitat que està arrelada en la capacitat de decisió de l’individu i, per aquest motiu, protegeixen l’autonomia individual com un dret bàsic. Prioritzen la diversitat i la tolerància, el cosmopolitisme i la societat civil, com també la innovació i l’emprenedoria, el treball i l’austeritat, la propietat i el lliure mercat per prosperar econòmicament. Així com els ideals liberals tenen vocació d’universalitat, el nacionalisme és més provincià i localista. Com fer compatible la identitat nacional amb els valors liberals?

Pel principi d’autodeterminació, cada grup nacional ha de tenir, en tot moment, la possibilitat de decidir lliurement amb quin Estat polític vol integrar-se. El suport a l’autodeterminació nacional en forma de secessió comporta dues conseqüències.  La primera, en sentit descendent, és que un país que hagi aconseguit la independència ha de permetre la secessió en segona instància d’una minoria més petita del seu territori nacional, si aquesta així ho expressa. En termes hipotètics, podria ser el cas de la Vall d’Aran. I la segona, en sentit ascendent, és el suport a l’ampliació dels estats nacionals mitjançant l’adhesió o annexió pacífica i democràtica. El segon principi essencial que ha de regir la relació entre les diferents nacions és el de la completa llibertat de comerç. El proteccionisme genera inevitablement la dinàmica del conflicte i la guerra, que es justifiquen amb la finalitat d’expandir les fronteres i guanyar més recursos productius. Com més petit sigui un Estat, més difícil li serà imposar el proteccionisme i més defensarà el lliure comerç. Aquest és un argument a favor de la descentralització i la fragmentació política en unitats administratives com més petites millor. Pel principi de subsidiarietat, un assumpte ha de ser resolt per l’autoritat més propera al ciutadà i, per tant, conforme ascendim per l’escalafó administratiu, les competències de les organitzacions estatals haurien de disminuir. Sumat a la llibertat comercial, cal la llibertat de moviment de persones, amb l’emigració i immigració sotmeses a unes normes que impedeixin fins coactius i intervencionistes contraris a la lliure interacció. Així, la immigració no ha d’estar subvencionada per l’Estat. Els emigrants o immigrants han de poder demostrar voluntat d’integració i que accedeixen a la societat que els rep amb la finalitat d’aportar la seva capacitat laboral o empresarial. Que no seran una càrrega i podran, com a norma general, mantenir-se per si mateixos.

El problema del nacionalisme és el seu desmesurat intervencionisme econòmic i social. El nacionalisme català demana paradoxalment a l’Estat central, de qui diu voler-se separar, que actuï en contra d’autonomies com la de Madrid, fiscalment molt més benèvoles. D’aquesta manera aconsegueix reforçar el centralisme de la capital en perjudici de la pròpia nació catalana. El nacionalisme basat en la planificació social i la coacció sistemàtica està condemnat al fracàs. En canvi, el liberalnacionalisme permet el desenvolupament de les nacions i la seva relació pacífica. Johann Bluntschli, un jurista suís, considerava que “en el món hi hauria d’haver tants estats com nacions”. D’alguna manera anem per aquí. Des del final de la Segona Guerra Mundial, s’ha passat de 52 a gairebé 200 estats, molt per sota dels 300 que hi havia abans de la unificació d’Alemanya, o dels 500 que s’han identificat a l’Europa del segle XVI.

Crisi energètica

Aquesta setmana, el president Pedro Sánchez ha aprovat en Consell de Ministres un conjunt de mesures per donar resposta a la crisi energètica que està contribuint a l’encariment del preu de l’electricitat, el combustible, els aliments i, per extensió, la resta de béns i serveis. Amb l’indicador avançat de l’IPC del mes de març, la inflació a Espanya ja arriba al 9,8% en taxa interanual. Un increment de preus del 3% el mes de març és una de les pitjors dades mai registrades a Espanya. Per fer front a les necessitats més urgents, l’executiu regularà alguns preus i mobilitzarà 16.000 milions d’euros fins el 30 de juny, 6.000 milions en ajudes directes i 10.000 milions com avals de l’ICO a les empreses amb problemes financers. En l’àmbit del control de preus hi trobem la limitació de la revisió dels contractes de lloguer al 2% i la fixació d’un preu de referència per al gas que s’utilitza a les centrals de cicle combinat. I dins del bloc d’ajudes directes destaquen els 20 cèntims per litre de combustible, l’increment de l’ingrés mínim vital, l’ampliació del bo social elèctric a les llars més vulnerables o l’extensió de la rebaixa d’impostos a l’electricitat mantenint l’IVA reduït del 10% i l’impost especial sobre l’electricitat al 0,5%.

Quins efectes tindran aquestes mesures sobre una inflació de dos dígits? Doncs negatius. El control de preus mai és una solució. No podem frenar la inflació fixant preus per decret de la mateixa manera que no podem taponar una manguera a pressió obstruint la sortida d’aigua amb un dit. Els bancs centrals comencen a defensar el refredament urgent del volum de despesa agregada per desaccelerar la pujada de preus i estabilitzar les expectatives. Malauradament, alguns governs encara no ho han entès i no saben fer altra cosa que incrementar els nivells de despesa, contribuint a generar més i més dèficit públic, més i més deute públic. Clarament, aquest pla no s’hauria de finançar amb deute, sinó amb mesures pressupostàries de suma equivalent i signe contrari, això és, retallades d’altres partides de despesa o/i pujades temporals d’impostos. El recurs al deute significa ajornar la solució del problema i carregar la factura d’aquestes mesures a les generacions futures. Generacions futures que no tenen cap culpa dels errors comesos pels seus antecessors i que no han tingut ni veu ni vot en l’aprovació de polítiques fiscals permanentment expansives.

Recordem que en el mercat de l’energia el preu s’estableix segons el sistema marginalista. La font energètica més cara és la que determina el preu al qual es remuneren totes les altres centrals elèctriques amb independència de quins siguin els costos de producció. Donat que en les actuals circumstàncies de guerra a Ucraïna el gas s’ha encarit, tota la factura puja de preu per l’encariment del gas. Així, per exemple, encara que el cost de generar un MWh en una central nuclear sigui de 15 euros, com també es genera electricitat en una central de cicle combinat amb gas a 150 euros, aleshores a la nuclear se li remunera el MWh a 150 euros. Si el mercat elèctric fos competitiu, que no ho és, els beneficis extraordinaris assenyalarien quines tecnologies són les més eficients i en quines s’ha d’invertir. A mitjà termini, els beneficis incentivarien a construir més centrals nuclears i menys centrals de cicle combinat amb gas, rebaixant estructuralment el preu de l’electricitat i normalitzant també els beneficis de les nuclears.

L’alternativa que proposa el govern de Sánchez, molt diferent a la de la lliure competència, és limitar els preus del mercat majorista determinats pel gas a un màxim d’aproximadament 50 euros. Si les companyies elèctriques renoven contractes o en signen de nous a un preu superior a aquest topall, aleshores el govern reduiria els beneficis extraordinaris, coneguts com beneficis caiguts del cel o “windfall profits”. Se’ls reduiria la rendibilitat obtinguda perquè, com defensa la ministra per a la Transició Ecològica Teresa Ribera, els beneficis estan per sobre d’allò que és raonable i només es justifiquen pel desorbitat creixement del preu del gas. No està clar, però, que això acabi passant en un entorn monopolístic com és el mercat espanyol.  

D’entrada, aquesta mesura defensada per Espanya i Portugal, que configuren una illa energètica dins d’Europa, necessita el vistiplau de la Comissió Europea, que és qui en té la competència. Els governs socialistes de Pedro Sánchez i António Costa esperen tenir el vistiplau en un termini d’entre tres i quatre setmanes. Això significa que els consumidors no tindran una rebaixa a la factura elèctrica, com a mínim, fins a finals del mes d’abril. Un cop obtinguda l’aprovació, queda pendent de determinar com es paga la diferència entre el preu de produir electricitat a les centrals de cicle combinat amb gas i el topall màxim fixat pel govern. Tot fa pensar que el consumidor no s’endurà tot l’estalvi de la retallada dels beneficis caiguts del cel de les companyies elèctriques, sinó que una part es destinarà a pagar el cost superior del gas sobre el llindar fixat per l’executiu. D’aquesta manera, l’energia gasista no operarà amb pèrdues i es dissipen els problemes de subministrament que això hauria pogut provocar. En qualsevol cas, en un mercat ja molt intervingut, les noves mesures de control les acabaran pagant els consumidors.

Inflació i salaris

Entre els anys 2013 i 2021 les llars espanyoles van patir una inflació acumulada de només el 4%. Va ser una època de gran moderació de preus a Europa. Van coincidir la recuperació econòmica posterior a la crisi de l’euro amb uns preus estables. Semblava que la inflació estava derrotada per sempre i que els polítics començaven a debatre que la preocupació ja no era l’increment generalitzat i sostingut dels preus, sinó la deflació. Ara bé, des del febrer del 2021 la inflació s’ha disparat gairebé un 8%. Per tant, en només 12 mesos, els preus han pujat el doble que en els vuit anys anteriors. Els factors que expliquen el retorn de la inflació són reals i monetaris. Els primers, com els problemes de subministrament i l’encariment energètic i alimentari, són importants. Però els segons, relacionats amb les polítiques monetàries ultraexpansives dirigides de manera coordinada pels Bancs Centrals, són igualment greus i preocupants.

En els darrers anys, la inflació s’ha mantingut estable mentre molts països reduïen l’atur. Ja sabem que Espanya és diferent i manté sempre un diferencial molt negatiu en el mercat de treball. Si bé és cert que l’atur del darrer trimestre del 2021 va baixar al 13,3%, també ho és que la xifra està distorsionada pels treballadors amb ERTO (103.000) i els autònoms en cessament d’activitat (216.000), ambdós sense cap tipus d’activitat laboral. A més, el nombre de persones inactives s’ha incrementat i a les dades de l’EPA hi apareixen 3,8 milions d’ocupats que no han treballat durant la setmana de referència en què s’ha fet l’enquesta. En qualsevol cas, tot fa preveure en les circumstàncies actuals que qualsevol intent de reduir l’atur es traslladarà a un increment de preus. El pendent de la corba de Phillips, que relaciona empíricament els nivells d’inflació i atur, pot arribar a ser molt pronunciat.  

Per la part empresarial, quan la inflació de costos és moderada i no es pugen preus per no perdre quota de mercat, els marges de benefici es redueixen. En un primer moment, les empreses van contenir la pujada de preus suportant el major cost de l’energia en forma de menors beneficis. Però ara els preus pugen i, per tant, els beneficis d’algunes empreses s’estan recuperant. La pressió sobre els marges ha acabat explotant i s’ha traslladat a la resta de béns i serveis. És veritat que no totes les empreses tenen la mateixa capacitat per traslladar al client l’increment de costos. Però correspon a les autoritats garantir l’accés lliure al mercat i promoure la competència, corregir els monopolis i distribuir els guanys extraordinaris que aquests acrediten regularment. Si els salaris resten congelats en temps d’inflació, això significa que el pes principal de l’ajust recau sobre els treballadors. Amb el ritme d’encariment actual dels preus, el poder adquisitiu dels salaris s’haurà reduït a la meitat en només 9 anys. Els agents socials havien confiat ingènuament en la mort prematura de la inflació, no renovant les clàusules de garantia salarial. Però la inflació només estava endormiscada i ha despertat amb un furor renovat i abrivat.

En una reunió amb el govern, els secretaris generals de CCOO, Unai Sordo, i d’UGT, Pepe Álvarez, han avisat que no hi haurà acord si no es garanteix el poder adquisitiu dels treballadors. Sordo denuncia que sempre són els treballadors els que han d’acabar carregant el mort. Per tal que això no es repeteixi, cal recuperar les clàusules de garantia salarial, que han desaparegut dels convenis col·lectius dels darrers anys. Aquesta clàusula obligava a actualitzar les taules salarials del conveni en funció de la inflació per tal que els treballadors no perdessin poder adquisitiu. Mentre que el 70% dels treballadors tenien aquesta clàusula l’any 2008, actualment la protecció no arriba al 15%. Per tant, hi ha hagut una forta caiguda de la indexació dels salaris a la inflació. Mercadona, amb més de 90.000 treballadors a Espanya, ha acceptat per conveni augments de sou segons l’IPC a partir de l’1 de gener d’aquest any. És un bon exemple que s’hauria de generalitzar. La clàusula de revisió salarial ha de tornar als convenis, com a garantia bàsica del manteniment del poder adquisitiu dels salaris.

La realitat, però, és ben diferent. Segons un estudi de CCOO, el 75% dels treballadors amb conveni tindran increments salarials inferiors al 2%. Per tant, la pèrdua de capacitat adquisitiva està assegurada. L’Agència Tributària xifra en el 10% el creixement salarial mitjà entre el 2007 i el 2020, mentre que en aquest període la inflació va repuntar, amb dades de l’INE, el 20%. Exactament el doble. Per tant, els treballadors s’han empobrit i el perjudici amenaça amb escalar a partir d’ara. A més, els efectes són regressius i afecten en major mesura les rendes més baixes. La forta pujada dels preus dels aliments perjudica especialment a les famílies amb menors ingressos. De manera simètrica, els elevats costos energètics castiguen no només sectors industrials electrointensius com el metal·lúrgic, sinó també tot el teixit empresarial de petites i mitjanes empreses. No podem continuar indefinidament amb un model productiu basat únicament en retallades salarials i preus low-cost. Hi ha altres vies per guanyar competitivitat. I són les que s’han de transitar.