El retorn de Donald Trump

Del munt d’eleccions que hi ha aquest any per tot el món, les que desperten més interès per la seva importància són les presidencials dels EUA en el proper mes de novembre. I tot apunta a què el candidat republicà tornarà a ser Donald Trump. Mai abans un candidat republicà havia guanyat els caucus d’Iowa i les primàries de New Hampshire sense acabar guanyant, també, la nominació presidencial del partit. Així que molt malament li han d’anar les coses a Trump per no acabar per tercera vegada com a candidat a la Casa Blanca. Els sondejos li donaven un avantatge de fins a 20 punts sobre Nikki Haley, la seva rival dins el partit republicà. Al final, Trump li ha tret 10 punts a New Hampshire. Ron DeSantis, l’altre aspirant republicà, ha abandonat la campanya recolzant a Trump. Encara queden dotzenes d’estats per votar i l’esperança de Nikki Haley és que, en haver-se quedat sola, aglutini les simpaties dels republicans decebuts amb Trump, cansats de l’histrionisme i els insults del líder populista. Els resultats d´aquesta setmana, però, confirmen que Donald Trump, amb 77 anys, pràcticament ha assegurat la nominació republicana. El president Biden, que vol tornar-se a presentar, en té 81 i Nikki Haley 51. Què en podríem esperar del retorn de Donald Trump a la presidència de la primera potència mundial?

El primer efecte, curiosament, seria capgirar les aliances tradicionals del bloc occidental. Joe Biden ha reforçat les històriques relacions d’amistat d’EUA amb Europa, on destaca la bona sintonia mostrada amb la presidenta de la Comissió Ursula von der Leyen. També amb països del Pacífic com Austràlia, Japó i Corea del Sud. La política exterior de l’administració Biden ha estat marcada pel retorn al multilateralisme. Si Trump retorna, però, qui amb més bons ulls ho veuria serien els autòcrates de les potències tradicionalment enemigues, com la Xina, Rússia i Corea del Nord. Funcionaris russos i xinesos, per exemple, han manifestat l’esperança que Trump sigui reelegit. Per a Rússia, perquè el retorn de Trump al poder significaria menys suport occidental a Ucraïna; per a la Xina, perquè significaria el final de l’entesa dels EUA amb països com el Japó i Corea del Sud, que s’oposen a les ambicions territorials de Pequín. En canvi, les perspectives d’entesa amb els polítics europeus quedarien enterbolides. Pels funcionaris de Brussel·les, es pot comparar un altre mandat de Trump amb el Terminator de la segona pel·lícula de la saga, que presenta un assassí cíborg encara més letal i sofisticat que l’original interpretat per Arnold Schwarzenegger.

Trump és partidari que els EUA abandonin i deixin de donar suport a organismes internacionals de defensa com l’OTAN i comercials com l’Organització Mundial del Comerç. El magnat nord-americà ha denunciat moltes vegades que Europa s’aprofita de l’esforç militar dels EUA per defensar els seus interessos, preservar la seguretat i mantenir l’estabilitat dins les fronteres de la UE. Això significaria que, sense el suport de l’exèrcit nord-americà, els països europeus haurien de dedicar recursos públics, aproximadament el 2% del PIB, a reforçar una defensa pròpia que ara és inexistent. Trump no és l’únic líder nord-americà que es pregunta per què la UE, amb el triple de població que Rússia i un PIB nou vegades superior, ha de continuar depenent de Washington per defensar-la. Si l’Estat del Benestar europeu ja presenta molts problemes financers, l’augment de la despesa militar significaria la reducció d’una part de la despesa social, ara majoritària. Això explica les presses per integrar Finlàndia i Suècia a l’aliança atlàntica, i com França i alguns països de l’est estan maniobrant per admetre també Ucraïna a l’OTAN.

El segon efecte seria el fre de la transició energètica cap una economia descarbonitzada. Trump no és partidari de finançar cap esforç ecològic. Per tant, els principals productors de petroli, gas i carbó continuarien augmentant l’ús de combustibles fòssils. Els EUA són el major productor mundial de petroli i han estat ampliant la seva producció anualment durant l’última dècada, establint un nou rècord de producció el 2023. L’únic pla per allunyar-se dels combustibles fòssils, amb Trump, seria incrementar el seu ritme d’extracció i cremar-los el més ràpidament possible… Amb tots els efectes negatius d’emissió de CO2 a l’atmosfera que això suposa.

El tercer aspecte a destacar de la tornada de Trump al poder seria el retorn dels aranzels, el proteccionisme i, en general, la intensificació de la desglobalització. Trump es va retirar de l’acord comercial de l’Associació Transpacífica, també l’europea, i va imposar aranzels del 25 per cent a les importacions xineses per valor superior a 300.000 milions de dòlars. Ara promet un nou aranzel universal del deu per cent a les importacions provinents de tot el món i igualar els aranzels més alts de tercers països a les mercaderies americanes. Una mena de llei del talió, que promet “ull per ull i aranzel per aranzel”. Ja que el comerç és un motor important del creixement econòmic mundial, aquesta iniciativa perjudicaria l’ordre comercial mundial. Aquest atac contra la liberalització comercial aniria acompanyat també de més restriccions a la lliure mobilitat de persones. I qui sap si recuperaria el projecte de construcció d’un mur de separació amb Mèxic.

(Des)integració política europea

Aquest any es celebren eleccions a més de 80 països diferents, afectant la meitat de la població mundial. Entre moltes altres, hi ha les presidencials dels EUA i les europees del mes de juny. Alguns polítics europeus, amb els seus funcionaris i acòlits, defensen la centralització política i concentració de poder en les institucions comunitàries de Brussel·les. El seu somni és fer realitat els Estats Units d’Europa, amb poders fiscals harmonitzats a tot el territori. Els impostos s’igualarien, sempre per la part alta, i Brussel·les tindria poder per redistribuir la renda i mutualitzar el deute. Aquesta possibilitat distòpica s’ha de combatre en tots els plans possibles, inclòs el teòric. Per això cal recordar que l’adveniment de la ciència moderna i la revolució industrial varen tenir lloc a Anglaterra perquè el governant europeu, a diferència de l’emperador xinès o el sultà otomà, estava exposat a una intensa competència amb els governants dels països veïns. Com va aconseguir Occident generar un progrés econòmic sostingut, quan fins el segle XIV la Xina gaudia del nivell de vida més alt?

Un dels factors rellevants és l’elevada fragmentació política europea, amb centenars de jurisdiccions independents, que fomentaren l’experimentació institucional i tecnològica mitjançant la qual els emprenedors podien descobrir com fer més productius el treball i el capital. Amb milers d’Andorres i Mònacos independents, els governants no poden explotar i trepitjar els drets dels ciutadans, ja que aquests poden traslladar-se a viure a un altre estat a un cost relativament baix. Poden, per tant, votar amb els peus. El fet que la civilització europea hagi passat per una fase de ciutat-estat és la principal diferència entre la història d’Europa i la d’Àsia. Ciutats italianes independents com Venècia, Florència, Gènova i Pisa conegueren l’extraordinari creixement dels segles XV i XVI, amb cotes de perfecció artística difícilment comparables. Mentrestant, a l’Europa del Nord, la Hansa va promoure admirablement els interessos comercials amb una confederació de ciutats on hi havia Lübeck, Hamburg, Bremen o Rostock. Prendrien el relleu els Països Baixos amb ciutats com Bruges, Gant, Anvers o Amsterdam. I finalment la Gran Bretanya d’Adam Smith i David Hume desenvoluparia la revolució industrial, un dels canvis més rellevants de la història universal, a partir de 1760. La competència entre governants tendeix a protegir les elits econòmiques i artístiques, científics i empresaris, artistes i pensadors, protestants i jueus, contra la dissidència i la repressió.

Menys estudiada és la influència de la fragmentació política europea en els grans avenços de la música del Renaixement i el Barroc, quan la noblesa i l’església es disputaven els millors músics de l’època. El grau més alt de descentralització política es trobava a Itàlia i Alemanya. Després de la Guerra dels 30 anys, a l’actual Alemanya hi havia més de 300 principats independents, amb corts que aglutinaven músics i científics. També l’escissió del cristianisme, entre luterans i catòlics, va promoure una sana competència musical. El desenvolupament de les cantates i motets, passions i oratoris musicals, forçaren la renovació de la música catòlica, molt anquilosada en el cant gregorià provinent de l’Edat Mitjana. Al segle XVI, per exemple, Palestrina i altres compositors renaixentistes s’havien enfrontat a la jerarquia de l’Església catòlica perquè en les seves obres corals polifòniques no s’escoltava amb prou nitidesa els textos litúrgics. Els territoris alemanys, en canvi, especialment després de la Reforma de Luter, estaven molt més oberts a les innovacions i les novetats.

La competència té efectes externs positius, tant a nivell nacional com internacional, i sense cap legislació de drets d’autor les partitures es movien i reescrivien per tot el territori europeu. Els resultats són els cims insuperats de Bach i Händel a Alemanya, tot i que el segon, tan saxó d’origen com Bach, va ser contractat pel rei Jordi I d’Anglaterra. A Itàlia, la llista de grans músics és llarguíssima. Sota el lideratge de Vivaldi, hi trobem noms com Scarlatti, Gabrieli, Monteverdi, Frescobaldi, Torelli, Geminiani, Galuppi i Pergolesi. En canvi, en entorns molt més centralitzats políticament i sense tanta diversitat institucional, la llista i el nivell assolit es redueixen. És el cas de França, on hi destaquen Lully (d’origen italià), Campra i Couperin. I també Anglaterra, amb noms com Purcell, Byrd i el madrigalista Gibbons. La major competència institucional d’Alemanya i Itàlia respecte França i Anglaterra es pot comprovar estadísticament si calculem els canvis de residència musical dels compositors motivats per la contractació (corts i esglésies). Pels músics alemanys i italians va ser 4 de mitjana al llarg de la vida, mentre que pels francesos i anglesos només 2. Dit d’una altra manera, la durada mitjana del càrrec musical ocupat és de 10 anys en els països descentralitzats (Itàlia i Alemanya), però significativament més elevat, 19 anys, en els països centralitzats (França i Gran Bretanya).

Goethe va ser plenament conscient dels magnífics resultats de la competència política en l’Alemanya anterior a la unificació. A diferència de França, on tot es concentrava a París, les universitats germàniques d’alt nivell superaven la vintena. En aquells moments, els autors alemanys lideraven el món en els camps de la música, la ciència, la filosofia i la literatura. Cada centre polític es disputava les millors ments en una intensa dinàmica cultural i intel·lectual. Més tard, les circumstàncies canviarien. El primer acord polític de l’Alemanya unificada va ser la invasió de França, i el soroll de les bombes substituiria la música de Bach i Händel.

Principis de política migratòria

L’abstenció de Junt al Congrés aquesta setmana ha permès salvar dues propostes  legislatives del govern de Pedro Sánchez: el decret òmnibus i la pròrroga de les mesures contra la inflació. La reforma del subsidi d’atur ha caigut pel vot de càstig de Podem a Yolanda Díaz. Amb l’aritmètica parlamentària que va sortir de les eleccions del 23 de juliol, els vots de Junts són imprescindibles perquè el Govern tiri endavant qualsevol iniciativa parlamentària. L’acord fet públic contempla la cessió a la Generalitat de la gestió sobre la immigració per mitjà d’una llei orgànica, fet que anirà associat al traspàs del finançament necessari per exercir aquesta nova competència.

Hi ha por a la pèrdua de la identitat de Catalunya i, en els darrers mesos, Junts ha endurit els seus missatges contra els immigrants. Míriam Nogueras, la portaveu de Junts al Congrés, destaca que Catalunya ha de poder decidir els fluxos migratoris i fer de la llengua un element d’integració per a les persones que arriben al nostre país. El secretari general de Junts, Jordi Turull, també defensa la capacitat de decidir sobre l’expulsió de migrants reincidents en situació irregular. I és que els drets comporten també deures ineludibles. L’alcalde de Calella, per exemple, demana l’expulsió d’11 migrants multireincidents en conflictes violents al municipi, pels quals han estat detinguts moltes vegades. Paral·lelament, el govern d’Emmanuel Macron a França ha aprovat el projecte de llei per controlar la immigració i millorar-ne la integració. La llei aprovada, que ha costat el càrrec a la primera ministra Élisabeth Borne, endureix el reagrupament familiar, les ajudes socials als estrangers no comunitaris, restableix el delicte d’estada irregular al territori, i suprimeix la nacionalitat automàtica a les persones nascudes a França de pares estrangers.

La greu problemàtica dels immigrants en els seus països d’origen els impulsa a marxar i buscar noves opcions de vida en altres llocs. Al mateix temps, l’existència a Espanya i Catalunya de múltiples béns públics, d’accés lliure i gratuït, i la possibilitat de gaudir de tots els beneficis que proporciona el nostre generós Estat del Benestar, actuen com un poderós imant que atrau fluxos creixents d’immigrants. Molts d’ells són il·legals. Els conflictes i els costos externs negatius que repercuteixen en els nadius són un greu problema social que genera alarmisme i encèn la xenofòbia. És important prendre solucions que vagin en la direcció correcta i siguin tan operatives com les circumstàncies ho permetin. Quins són els principis fonamentals que haurien d’inspirar la política migratòria per tal que els problemes derivats de la immigració es suavitzin o tendeixin a solucionar-se? El professor Jesús Huerta de Soto ens ofereix quatre principis bàsics.

El primer d’aquests principis és que els éssers humans que emigrin ho facin assumint el risc en primera persona. Això vol dir que la immigració no ha d’estar subsidiada per l’Estat del Benestar, que finança les ajudes amb els impostos recaptats de la ciutadania. Els subsidis actuen sempre com un potent reclam que tendeix a atraure de forma artificial múltiples grups d’immigrants. L’ajut a l’immigrant, amb caràcter general, s’ha de canalitzar a través de la societat civil i la iniciativa privada, però no dels fons públics. El segon principi regulador dels fluxos migratoris consisteix en què els immigrants siguin capaços de demostrar que tenen mitjans propis i independents per guanyar-se la vida i que, per tant, poden mantenir-se per ells mateixos sense ser una càrrega per la societat que els acull. En altres paraules, els immigrants han de ser capaços d’integrar-se dins la societat de destí amb el seu treball productiu, les habilitats tècniques o la capacitat empresarial. Com és lògic, la flexibilitat pròpia del mercat exigeix que, durant els períodes de temps que calguin, els treballadors estrangers que perdin la seva feina o no estiguin en disposició de treballar, han de tenir la possibilitat de buscar-ne una de nova sense que siguin repatriats forçosament al país d’origen.

El tercer principi essencial que ha de regular els fluxos migratoris és que, d’entrada, no s’ha de concedir el dret polític de vot als immigrants, ja que això crearia tota mena d’incentius a la demagògia política i l’explotació amb finalitats partidistes. També és cert que, en un entorn ideal de múltiples micro-estats (milers d’Andorres i Mònacos), el procés de votació política seria substituït pel de “votació amb els peus”, consistent en domiciliar-se en el país que ofereixi les condicions més favorables. Però mentre no hi hagi aquesta descentralització política ideal, la concessió automàtica de drets polítics es pot convertir en una bomba de rellotgeria que, utilitzada demagògicament pels partits majoritaris, pot arribar a destruir la cultura i la llengua del país.

Finalment, i en quart lloc, el principi més important que ha d’inspirar la regulació dels fluxos migratoris és que els immigrants han de complir en tot moment les lleis del país que els acull, incloses naturalment les d’àmbit penal. Qualsevol violació d’aquestes normes s’haurà de castigar, fins i tot amb l’expulsió. En últim terme, la immigració és incompatible amb l’Estat del Benestar: o es retallen serveis públics amb immigració lliure o es mantenen serveis i es controlen els fluxos migratoris. O una cosa o l’altra. No existeix un dret universal segons el qual tothom pot migrar on vulgui. Catalunya ha de poder decidir quin tipus d’immigració vol, quants immigrants pot acceptar i les condicions amb què ho fa.

Ombres de l’ocupació

En aquests inicis d’any, el govern de coalició liderat per Pedro Sánchez destaca que Espanya ha arribat als 20,8 milions d’ocupats. Una xifra que, previ al descompte de les finalitzacions de contracte a 31 de desembre, suposa un màxim en la sèrie històrica, després de crear 539.700 llocs de treball anuals en termes d’afiliacions a la Seguretat Social. L’atur registrat es redueix en 130.200 persones durant el 2023 i queda en 2,7 milions d’aturats. Una taxa d’atur al voltant del 12%. Cal, però, matisar aquestes xifres positives. Més del 86% de l’ocupació creada es va registrar en els primers cinc mesos de l’any, fet que reflecteix la clara desacceleració de l’activitat econòmica que es produeix des de l’estiu passat. El nombre d’afiliats el desembre va augmentar en només 30.000, quan la mitjana són 65.000. Per tant, menys de la meitat del que és habitual. Podem assegurar que els 1,7 milions de llocs de treball creats en el trienni 2021-2023 no es tornaran a repetir. Són conseqüència de la reactivació econòmica posterior a la pandèmia i les dades avalen l’efecte rebot. En el primer trimestre de l’any es van crear 291.000 llocs de treball,  en el segon 157.000, en el tercer 47.000 i, en el quart, amb prou feines s’hauran aconseguit 15.000 nous afiliats. L’ocupació ha viscut uns anys irrepetibles després de la pandèmia. Ara, però, arriben els reptes més complicats: superar els 21 milions d’afiliats i reduir l’atur per sota del 10%.

Les previsions del Banc d’Espanya coincideixen en assenyalar un atur futur sempre superior a l’11%. El col·lectiu d’aturats de llarga durada supera el milió (724.000 persones amb més de dos anys a l’atur i 408.000 que porten entre un i dos anys) i no hi ha manera de recol·locar, ja sigui perquè no volen treballar, perquè estan cobrant un subsidi, perquè no estan disposats a desplaçar-se o perquè no tenen la qualificació necessària que les empreses demanen. En aquests casos, no hi ha boom econòmic ni vacants de feina suficients que permetin reduir l’atur i augmentar l’ocupació. Un aspecte que s’hauria de revisar és el subsidi d’atur, per tal que no es converteixi en un incentiu a no treballar. També cal potenciar les polítiques actives d’ocupació. És just el contrari del que està fent el govern de Pedro Sánchez. La proposta del Ministeri de Treball contempla l’ampliació de la cobertura del subsidi d’atur a unes 400.000 persones, l’increment de la quantia mitjana del subsidi i la limitació de la compatibilitat del subsidi amb el treball. Aquestes mesures desincentiven l’ocupació i perpetuen un atur estructural permanent. I és que la probabilitat, per als aturats de llarga durada, de no trobar feina s’enfila fins el 89%. L’objectiu del govern és crear 600.000 llocs de treball al mateix temps que perpetua a 300.000 persones en l’atur permanent. Són objectius clarament contradictoris que fan impossible assolir la plena ocupació.

El segon aspecte a comentar és la composició dels nous llocs de treball creats. Les administracions, i no el sector privat, han tingut un rol protagonista. Des del 2019 s’han incorporat 387.000 treballadors públics, un creixement del 15%. S’han contractat professors (203.000), alguns mitjançant procediments extraordinaris d’estabilització de plantilles i sense oposicions, metges (91.000), mentre que les infermeres continuen estan subrepresentades, tècnics (46.000) i altres professionals. En canvi, el nombre d’autònoms va créixer tot just el 0,48% l’any 2023. També és destacable que el 83% dels nous cotitzants han anat al sector serveis, la majoria en feines de baix valor afegit vinculades al turisme, el comerç o els serveis personals. En canvi, els serveis d’alt valor afegit (informàtica, enginyeria i arquitectura, bufets d’advocats, consultoria empresarial…) no troben la mà d’obra qualificada que necessiten. En un país amb més de 3 milions d’aturats, hi ha vacants no cobertes en els sectors més dinàmics. Per això les polítiques de formació i d’immigració són fonamentals. L’expansió d’aquests serveis qualificats està acompanyada per la digitalització i l’expansió internacional de les empreses. La localització es produeix a les grans urbs, especialment Madrid. Barcelona, en canvi, perd pistonada.

Finalment, cal destacar que l’ocupació industrial continua disminuint fins a mínims històrics. Concretament, fins el 13% del total amb una participació en el PIB espanyol del 17,5%. A Catalunya, les xifres milloren lleugerament i es troben 3 punts per sobre de les estatals. El declivi industrial, però, és un fenomen compartit i molt preocupant. Entre altres motius, perquè l’ocupació industrial és més productiva i estable que la dels serveis. I això es tradueix en sous més elevats i contractes indefinits. A la indústria, el percentatge de treballadors amb ocupació temporal amb prou feines arriba al 9% i el salari mitjà supera els 30.000 euros, mentre que en els serveis és de 24.782 euros, un 15% inferior. També la formació requerida per un treballador que fabrica cotxes, per exemple, és superior a la d’un cambrer que serveix cerveses als guiris i passavolants. I acabem recordant que la reduïda dimensió empresarial és un hàndicap important. Tots els països europeus, amb l’excepció d’Itàlia i Portugal, tenen empreses més grans. Les càrregues burocràtiques i regulatòries perjudiquen especialment les pimes, que desvien recursos cap a activitats no productives, minvant el seu potencial de creixement.