Espanya i la corrupció

Aquesta setmana ha explotat un nou cas de corrupció institucional a Espanya amb l’anomenada Operació Púnica. La fetidesa de tanta corrupció es fa ja insuportable: Rato, Blesa, Acebes, Pujol, els fills de Pujol, la filla de Zaplana, el braç dret d’Aguirre… Els partits de govern porten dècades pervertint el sistema de concessions d’obres i serveis públics fent que la corrupció prengui una dimensió descomunal i es converteixi en el gran problema del país, després de l’atur, com la recent enquesta del CIS indica. La corrupció és transversal i s’estén a tots els territoris d’Espanya i a tots els partits polítics.

L’estructura institucional de l’Estat espanyol és enorme i essencialment corruptora. S’apropia quasi de la meitat del PIB, té amplis poders regulatoris i gaudeix a la pràctica d’impunitat legal. Cal recordar que la casta extractiva dominant també controla les principals institucions judicials i això explica per què Elpidio Silva, el jutge que va gosar empresonar el banquer Miguel Blesa, ha estat inhabilitat i apartat de la carrera judicial. El poder corromp i el poder absolut corromp absolutament. Els governants i la seva xarxa clientelar s’enriqueixen sense necessitat de generar res de valor pel conjunt de la societat i perverteixen el mecanisme de pèrdues i guanys propi del lliure mercat, on només la producció d’un bé o servei socialment demandat garanteix l’ingrés d’una renda. Els incentius cooperatius del mercat són substituïts pels incentius parassitaris d’un Estat corrupte.

El problema no és, com reconeix Rajoy, que el poder polític hagi nomenat persones que no són dignes del càrrec, sinó que és l’extensa politització de les organizacions públiques. Un exèrcit d’individus que deuen el seu càrrec a relacions personals i polítiques ocupen els nivells superiors de totes les institucions públiques, des del Consell General del Poder Judicial fins els ajuntaments més petits. La politització del sector públic és un dels factors que més poden deslegitimar el sistema democràtic. Des de Max Weber i Alexis de Tocqueville sabem a Occident la necessitat de separar radicalment la política de l’administració pública. La causa de la corrupció no és ni la cultura llatina ni la manca de regulació, sinó la politització de les institucions públiques. Les administracions menys polititzades presten els serveis públics de manera més eficient i amb menys corrupció. A diferència d’altres països, on el polític té poc poder per nomenar càrrecs tècnics i de confiança, a Espanya una multitud de salaris depenen de qui guanya les eleccions.

La solució a la corrupció no passa per concentrar el poder en un tirà aparentment benèvol. Només cal recordar com el cas italià va acabar amb el populisme de Silvio Berlusconi al poder. El triomf de Podemos a Espanya seria la versió castissa de la Tangentópolis italiana. Tampoc passa per regular les pràctiques dels polítics. Com deia l’historiador romà Cornelius Tàcit, “com més corrupte és l’Estat, més lleis té”. La solució és reduir el poder polític a la mínima expressió, separant radicalment la funció política de l’administrativa, i retornar la sobirania al ciutadà, ressuscitant l’emprenedor i potenciant la funció empresarial capaç de generar llocs de treball i riquesa sostenible.

El futbol: l’opi d’un poble

D’aquí a unes poques hores, el món s’aturarà per a milers d’aficionats al futbol, que quedaran absorts davant les jugades dels cracs de la pilota. Es tracta del clàssic entre el Real Madrid i el Barça, la moderna reedició del panem et circenses de l’antiga Roma. També en aquest esport, Espanya és diferent. La rivalitat del clàssic hispà res té a veure amb la del seu homòleg alemany, que enfronta el Bayern de Munich amb el Borússia de Dortmund, o l’anglès, entre el Liverpool i el Manchester United. Mentre que a altres latituds el futbol no és res més que un joc, aquí té una importància màxima i arriba a condicionar l’estat d’ànim de milers de persones. Tant, que si Karl Marx revisqués, segurament no dubtaria en qualificar-lo d’opi del poble.

El primer que destaca de la lliga espanyola és la manca total de competència real que existeix entre els clubs, a semblança del que succeeix en altres mercats de béns i serveis en règim de monopoli. Amb permís de l’Atlètic de Madrid, que l’any passat li va guanyar brillantment el campionat al Barça en el seu propi camp a l’última jornada, es pot considerar que la lliga espanyola és un duopoli. Real Madrid i Barça es reparteixen la gran majoria dels títols amb una superioritat insultant sobre la resta d’equips, que actuen com a simples comparses. Hi contribueix la molt desigual distribució dels drets de televisió. Cada un dels dos grans clubs s’embutxaca més de 160 milions d’euros per aquest concepte, mentre que el València CF, tercer en el rànquing, no arriba als 50 milions. Naturalment, amb l’apropiació dels drets televisius es poden fitxar els millors jugadors, que gaudeixen de retribucions veritablement escandaloses, garantint la continuïtat de la preeminència madridista i culé. En altres lligues, com l’anglesa, els drets de televisió es reparteixen molt més igualitàriament, aconseguint un major equilibri entre els clubs i un grau competència molt superior. No deixa de ser una paradoxa concedir el Premi Nobel d’Economia d’enguany a Jean Tirole, de Tolosa de Llenguadoc, per donar instruccions als governs sobre com regular els monopolis, quan els governs són moltes vegades els causants dels monopolis amb les seves conductes discrecionals i concessions interessades de privilegis legals. Aquest n’és només un exemple.

El segon element que destaca de la lliga espanyola, a diferència de la germànica, és l’enorme desequilibri financer dels clubs, molts d’ells en insolvència tècnica, així com el seu elevat nivell d’endeutament. Mentre que a Alemanya el preu mitjà de les entrades és assumible (30 euros) i els estadis s’omplen (90% d’ocupació), a Espanya el preu és molt superior i els estadis resten mig buits. També en el futbol, Alemanya és el model a seguir.

Septicèmia financera (II)

Els senyals de tempesta s’han intensificat aquesta setmana sobre l’economia mundial. L’ús i abús de les polítiques monetàries expansives amb tipus d’interès a zero fixats pels principals bancs centrals, el que suposa una veritable aberració històrica i una flagrant violació de les lleis naturals de l’economia, sembla que van esgotant el seu recorregut.

Malgrat l’expansió incontrolada dels balanços dels bancs centrals, liderats per la Reserva Federal dels EUA i replicat pels restants bancs emissors, l’Standard&Poor’s 500 de la borsa americana ha assolit la cotització més baixa dels últims cinc mesos, i totes les demés borses s’han tenyit de vermell. L’exuberància irracional dels mercats financers, dopats amb la injecció de diner barat, comença a desinflar-se i apareixen els primers símptomes de recaiguda en la recessió econòmica. L’expansió monetària ha augmentat la liquiditat global, incrementat el preu dels actius, i la caiguda del tipus d’interès desincentiva l’estalvi i estimula un endeutament gegantesc.

L’expansió de la quantitat de diners en circulació, en positiu, només serveix per guanyar temps en l’aplicació de les mesures de reforma estructurals, mentre que, en negatiu, ens acosta més a l’abisme. Després de set anys d’expansió monetària, les reformes no s’han introduït a Espanya, s’ha malgastat miserablement un temps preciós, la corrupció continua descontrolada, l’endeutament també, mentre que la població envelleix, alguns joves sobradament capacitats marxen per esquivar el càncer de l’atur i el creixement de la productivitat es redueix.

Malgrat això, en un informe del Credit Suisse, el 2014 la minoria d’espanyols amb un patrimoni superior al milió de dòlars ha augmentat el 24% (89.000 persones), fins arribar als 465.000 superrics. La creació de diners, la recessió econòmica i l’augment de les desigualtats estan interrelacionats. Pensem, sinó, qui s’apropia dels diners creats: vostè o la casta política i financera? Pensem, també, en què els utilitzen: en la inversió productiva? En l’educació que, si bona, tendeix a reduir desigualtats i promocionar els més desafavorits? O en despeses corrents i tan ‘necessàries’ com l’escàndol de les targetes de Bankia?

Septicèmia financera

El darrer informe del Fons Monetari Mundial (FMI), un organisme al servei de l’oligarquia política i financera dominant, preveu tempestes importants sobre l’economia mundial. El creixement es revisa a la baixa, l’endeutament públic continua descontrolat i l’atur no disminueix. I el malalt crònic és l’eurozona, que pot tornar a caure en recessió (i ja seria la tercera!). De fet, Itàlia ja hi està, França continua sense creixement i Alemanya es debilita amb el conflicte bèlic entre Ucraïna i Rússia. El Japó del deute, malgrat tot el rosari d’estímuls monetaris i fiscals, continua estancat (i ja porta 25 anys en crisi!), mentre que la Xina acumula desequilibris i alenteix l’expansió. Els EUA assoleixen un creixement acceptable, però més baix que a començaments del 2000.

I mentre les economies avançades ho són cada dia menys, per culpa de l’excessiu endeutament i l’envelliment demogràfic, les economies emergents també perden pistonada. Les polítiques monetàries expansives, amb els principals bancs centrals fixant els tipus d’interès a zero durant molt de temps, són veritablement letals. Un terrorífic focus d’infecció septicèmica de tots els mercats i de creació de mega bombolles especulatives.

Primer va ser la bombolla creditícia, després la immobiliària i ara la del deute públic. Dopats per les injeccions monetàries, els mercats borsaris i de bons acumulen enormes riscos, podent explotar en qualsevol moment i causar una nova crisi financera mundial sense precedents. El greu pecat de socialitzar les pèrdues dels dirigents politicoempresarials i de no reduir la despesa total, ha fet augmentar el deute total. Si el 2008 suposava el 175% del PIB mundial, ara supera el 210%. La del deute públic, la mare de totes les bombolles, i naturalment sense tenir cap bola de vidre infal·lible, pot fer explosió quan Janet Yellen retiri els estímuls monetaris als EUA i incrementi el tipus d’interès.

Pressupostos Generals de l’Estat 2015

El proper 2015 és any electoral i el president Rajoy, després de pujar impostos a l’inici de la legislatura, quan havia promès per activa i passiva just el contrari, confecciona uns pressupostos generals de l’Estat en clau electoral. L’objectiu és sempre conservar (i augmentar) el poder, sinònim de mantenir un model d’Estat inviable i corrupte.

Els pressupostos neixen ja caducats, al suposar un creixement econòmic només existent a la ment dels polítics. Així es pot entendre, pel cantó dels ingressos, que la recaptació per Societats pretengui augmentar un 6%, la d’IVA un 10% i les cotitzacions socials un 7%, quan ni els beneficis empresarials ni el consum intern ni l’atur milloren.

La despesa pública consolidada, inclosa la financera, suma 440.074 milions, un 4% o 17.000 milions més que el 2014. Quasi el 45% del PIB total. Es desmenteix, per tant, la tan trompetejada “austeritat”. Les úniques retallades, des de l’inici de la crisi, han estat en els serveis bàsics de l’Estat del benestar, educació i sanitat, escoles i hospitals, però el total agregat de la despesa pública ha augmentat. Més concretament, en el període 2010-2013, les autonomies van carregar amb el 56% de l’ajust global, les corporacions locals amb el 32%, mentre que l’administració central i la Seguretat Social només varen assumir el 12% restant. La partida de despesa més important, amb diferència, és la de pensions, equivalent a 131.659 milions i que incrementa un 3,3% respecte la del 2014. Per poder pagar les jubilacions s’hauran de retirar 8.500 milions del Fons de Reserva de la Seguretat Social, que ja es troba per sota dels 50.000 milions. A aquest ritme, el Fons estarà esgotat a l’entorn del 2020 i el sistema de pensions farà fallida.

La segona major despesa és la càrrega dels interessos del deute públic. 35.500 milions o quasi 100 milions diaris. I això tot considerant el supòsit optimista del govern d’una reducció a mínims de la prima de risc, perquè el deute públic total superarà, per primera vegada, el 100% del PIB. Disminueixen els subsidis d’atur, 25.300 milions, més degut a l’extinció de la prestació dels aturats de llarga durada que a la reducció de l’atur. I es redueix la inversió de l’Estat a Catalunya, que queda com l’autonomia peninsular amb menor inversió per capita el 2015. Com per no sortir al carrer plens de goig i alegria.