Keynes i Hayek, amb una mica de rigor, si us plau

Llegeixo completament astorat i compungit un article al R7 d’avui diumenge 29 de setembre signat per Esteve Pintó, de la patronal, sobre Keynes i Hayek.

El debat intel·lectual entre Keynes i Hayek és central dins l’economia i segueix totalment vigent. Keynes com a líder dels socialistes o intervencionistes, i Hayek com a líder dels liberals i defensors de l’economia de lliure mercat.

L’article agafa bàsicament dades biogràfiques dels dos economistes (amb equivocacions increïbles i impròpies del més mínim rigor) i arriba a la no menys increïble i sorprenent conclusió, sense cap tipus de raonament, que Hayek i Keynes ofereixen solucions molt properes i quasi idèntiques (???).

L’articulista destaca, i això està MOLT BÉ, l’Escola d’Economia Austríaca. El que passa és que equivoca fins i tot els noms dels economistes austríacs:

. És Friedrich von Hayek i no Friedhich von Hayek
. És Eugen von Böhm-Bawerk i no Böhn-Baveek
. És Friedrich von Wieser i no Wiener

En la biografia de Hayek comenta que l’economista austríac va exercir la docència a la “tradicionalista Universitat d’Oxford”, quan mai va ser així, donat que va ser professor a la London School of Economics (1931-1950).

També escriu que Hayek va obtenir el Nobel d’Economia el 1974 quan tenia 70 anys. Fals. Hayek va obtenir el Nobel d’Economia el 1974, això és cert, però aleshores tenia 75 anys (va néixer el 1899 a Viena).

En un altre embolic de dates, afirma que Hayek va morir als 93 anys d’edat. Quasi. No vindrà d’un any, però va morir el 23 de març de 1992, quan tenia 92 anys d’edat (va néixer el 8 de maig de 1899 a Viena).

Finalment, sense comentar cap tipus d’aspecte rellevant del pensament de Keynes i de Hayek, conclou que els dos economistes “no s’allunyaven gaire en el seu pensament” i que coincideixen en les receptes de “liberització”. Ni una cosa ni l’altra. Keynes i Hayek difereixen substancialment sobre quines són les causes de les crisis econòmiques recurrents, proposen solucions diametralment oposades, i, en català, “liberització” s’escriu “liberalització”.

Per acabar de completar l’esperpèntica situació, el dijous 3 d’octubre surt publicat al R7 el mateix article, ara signat per Celdoni Sala. Doncs això, esperpèntic.

 

La decadència de la indústria espanyola

L’últim informe de la Comissió Europea alerta que el pes de la indústria espanyola en l’economia ha caigut el 30% des del 2008, enfront d’una mitjana europea del 12%. El fals miracle econòmic espanyol, construït sobre els fonaments arenosos de la construcció i el turisme massius, es va esfondrar amb l’inici de la crisi, i el sector industrial no només no ha agafat el relleu, sinó que ha degenerat en un sector quasi residual, amb un pes sobre el PIB total inferior al 13%.

Des del 2008 ençà, la indústria ha guanyat competitivitat reduint els costos laborals unitaris a base de la destrucció massiva d’ocupació, rebaixa dels salaris dels treballadors actuals, empitjorament laboral de les futures contractacions i jornades laborals més llargues. Aquesta devaluació interna, però, no és un mecanisme sostenible a llarg termini. Espanya no és la Xina d’Europa.

L’empresa espanyola té avantatges competitius en sectors de baixa tecnologia (productes d’alimentació i begudes, tèxtil i confecció) i en serveis de baixa intensitat de coneixements (bars i restaurants). Malgrat l’increment de les exportacions industrials, cal precisar que quasi el 90% de les vendes a l’exterior són fetes per només el 10% dels exportadors, que coincideixen amb les escasses empreses de gran dimensió. Mentre a Espanya hi ha 2.600 empreses amb més de 250 treballadors, a Alemanya n’hi ha 14.000.

El paper del Govern espanyol no ha ajudat en res, deixant inacabades reformes com la dels serveis professionals o la llei per garantir la unitat de mercat. Per altra banda, la llei de l’emprenedor de responsabilitat limitada, recentment aprovada, ni ajuda a l’emprenedor, a qui carrega amb les costoses obligacions formals pròpies de les societats mercantils, ni és de responsabilitat limitada, donat que la inembargabilitat de la vivenda habitual no s’aplica davant els deutes contrets amb Hisenda Pública i la Seguretat Social.

Els costos alts i creixents de l’electricitat, la manca de crèdit i els llarguíssims terminis per posar en marxa un negoci són igualment imputables a un govern inoperant, incapaç de flexibilitzar els oligopolis energètic i financer, o simplificar l’enorme dificultat administrativa i burocràtica associada a l’obertura de qualsevol projecte empresarial.

El veto a la UE i la política de la por

En el conflicte obert entre Espanya i Catalunya, el govern espanyol ha amenaçat els catalans amb deixar-nos fora de la Unió Europea en cas de secessió. Un argument creïble o un intent de fer por i atemorir els ciutadans?

Sense poder buscar referències en casos precedents, tot i que sí en processos paral·lels com el d’Escòcia, el que està clar és que Europa no és una realitat monolítica, sinó més aviat polièdrica, conformada per una munió de tractats, acords i institucions. La Unió Europea és una associació d’estats amb institucions polítiques comunes i un mercat únic integrat. Mentre que la pertinença al club polític europeu pot ser desitjable en alguns casos, la integració en el mercat únic és del tot imprescindible.

La dimensió política del projecte europeu és comparable a les inacabables i pesades reunions d’una comunitat de veïns on tothom espera millorar la seva parcel·la particular a costa de la dels altres. És evident que, en les negociacions polítiques, no tothom hi pot sortir guanyant. De fet, en un joc de suma zero, el que un guanya ho perd el veí.

En canvi, la dimensió econòmica d’un mercat únic és diferent i generadora neta de riquesa. La cooperació econòmica i la divisió del treball generen una dinàmica altament positiva i saludable que beneficia a totes les parts. Espanya podria vetar l’ingrés de Catalunya al club polític europeu, però no a l’Espai Econòmic Europeu. De fet, aquest és el cas de Suïssa, que no pertany a la UE, però sí a l’EFTA .

Per gaudir de la llibertat comercial de la UE i assegurar la lliure circulació de mercaderies n’hi ha prou amb un acord bilateral, i no cal la unanimitat de tots els estats. Quelcom semblant passa amb l’espai Schengen de lliure circulació de persones. Pel que fa a l’euro, podria continuar sent la nostra moneda, encara que Catalunya no estigués representada a la Junta Directiva del BCE. De fet, Espanya tampoc ho està, malgrat el seu veto al luxemburguès Mersch.

Donat que bona part de les exportacions d’Espanya a la UE passen per Catalunya, una hipotètica exclusió de Catalunya del mercat comú seria molt perjudicial per Catalunya, no cal dubtar-ho, però també per Espanya, que veuria com s’incrementa el cost de les seves mercaderies d’una manera innecessària. Amenaçar Catalunya amb el veto pot respondre a la política miop i visceral del govern de Mariano Rajoy, però voldria creure que el seny i la dinàmica positiva podrien imposar-se a mitjà termini. De fet, quantes parelles coneixem que, després de la separació per impossibilitat de conviure conjuntament, mantenen una relació d’afecte i sincera amistat?   

La Via Catalana: el dia després

Els límits territorials de l’obsolet Estat nació, així com la seva estructura interna, estan en revisió des del fenomen de la globalització i, més ençà, de la crisi financera internacional. La viabilitat econòmica de petits territoris oberts al món i la possibilitat de millorar el nivell de vida dels seus habitants ha multiplicat el nombre de nous estats en els últims anys.

El poble català ha tornat a celebrar la Diada amb un clam massiu d’independència i un profund anhel de llibertat. En les actuals circumstàncies, la política de “peix al cove” de Jordi Pujol, d’esgarrapar allò que es pot de manera puntual i sense possibilitat o voluntat estratègica a llarg termini, està esgotada. No té cap sentit intentar petites millores en una llar, pintant potser el rebedor, quan tot el sostre és una gotera i les parets estan esquerdades.

Bàsicament, enmig del descrèdit de les institucions estatals i obligats com estem a reduir l’hiperendeutament, es plantegen només dues alternatives.

La primera suposa una involució de l’estat de les autonomies que passa per recentralitzar recursos i serveis públics en l’administració central de l’estat.

La segona passa per la secessió i la creació d’un nou subjecte polític. Per legitimar aquest nou ens hi solen haver tres vies : la identitària, l’econòmica i la política.
La identitària realça el valor d’una llengua, una cultura i una història comunes, sense perjudici que la societat actual destaqui per la seva diversitat i heterogeneïtat.
L’econòmica ha de permetre incrementar la prosperitat dels ciutadans i la provisió d’uns serveis públics de qualitat, sense haver de patir la sagnia constant de l’espoli del dèficit fiscal o l’oprobi d’una pressió impositiva i regulatòria excessives.
La política, en un règim democràtic, hauria de ser determinant. El nou subjecte polític ha de ser fruit de la voluntat majoritària dels homes i dones que el formen, resultat d’un procés democràtic sense coaccions ni amenaces. I per això cal deixar votar el poble català.

Madrid 2020 i el malson olímpic

La candidatura olímpica Madrid 2020 ha passat del somni al malson amb molt poc temps. La capital espanyola es desperta avui com una ciutat olímpica… però sense Jocs Olímpics. De manera semblant a com el país té una sobredimensionada infraestructura en trens d’alta velocitat, però sense passatgers. És la quarta vegada (tercera consecutiva) que Madrid presentava la seva candidatura per organitzar uns Jocs Olímpics. Des que la comissió avaluadora del COI va dictaminar que les tres ciutats candidates reunien les condicions òptimes per organitzar-los, a la capital espanyola es va produir la tragèdia del Madrid Arena, amb cinc morts, a la capital nipona continua descontrolada la fuita d’aigua contaminada de la central nuclear de Fukushima, i en ple centre d’Istambul el govern turc reprimia amb contundència la manifestació dels indignats. Malgrat tot, i en primera instància, Madrid va aconseguir la millor nota tècnica (8,09), just per davant de Tòquio (8,02). L’argument principal era tenir el 80% de les infraestructures realitzades, ni que sigui acumulant un deute municipal superior als 7.400 milions d’euros (el 63,5% del deute de les grans ciutats espanyoles).

L’organització d’uns Jocs Olímpics implica importants despeses organitzatives (a fons perdut), la construcció de quantioses infraestructures, tant esportives com urbanes, i la possibilitat de capitalitzar en el temps una superior activitat econòmica i turística. En el cas de Barcelona ’92, el balanç va ser positiu. Les despeses organitzatives van sumar 1.815 milions d’euros (any base 2000) i les inversions en obres 10.660 milions. En total, un desemborsament de 12.475 milions, per generar un retorn econòmic a llarg termini estimat en 34.628 milions. La transformació urbanística de Barcelona, minimitzant la inversió únicament esportiva (inferior al 9% del total de l’obra), va tenir un impacte immediat molt important, augmentant l’activitat econòmica i l’atractiu turístic de la ciutat.

El llegat positiu d’uns Jocs, però, és més l’excepció que la norma. Montreal ’76, Atlanta ’96 o Atenes ’04 varen fracassar estrepitosament. Més enllà de l’indubtable impacte mediàtic internacional de la ciutat organitzadora, el pressupost olímpic es desvia invariablement a l’alça en l’apartat de despeses. Aquests sobrecostos han estat quantificats per un estudi de la Universitat d’Oxford en un 179% de mitjana (molt superior en el cas de Montreal ’76, que partia amb un pressupost inicial de 310 milions per acabar amb uns costos de 1.500 milions). Segons estimacions preliminars, el cost inicial de Madrid 2020 podia superar els 18.000 milions d’euros. Amb semblants despeses, Mario Monti va optar per retirar la candidatura de Roma adduint motius de responsabilitat fiscal. No va ser el cas de Madrid, que donava la impressió de necessitar molt més els Jocs que no pas els Jocs a Madrid.

Pot un país hiperendeutat, amb un rescat bancari en curs i unes institucions i partits polítics tacats per la corrupció, organitzar uns Jocs Olímpics? La resposta ha estat que no de manera contundent, quasi ignominiosa. La marca España ha fracassat estrepitosament i l’ambiciós projecte de Ruiz-Gallardón va quedar descartat a la primera. Quan es perd la confiança en la classe dirigent i en el seu projecte Madrid 2020, la manca de credibilitat s’estén de manera transversal. De l’esperança d’una tímida recuperació es passa a l’evidència de la nul·la solvència econòmica d’Espanya, mentre que el cas “Operación Puerto” obre molts interrogants a la versió oficial de les autoritats i passa a confirmar la falta de voluntat en la lluita contra el dopatge. Malgrat això, ni els polítics ni els mitjans de comunicació sota el seu control fan cap tipus d’autocrítica. No s’accepten els errors propis davant un fracàs olímpic, i la premsa de Madrid parla sense pudor de “trampa olímpica” o que “Madrid tiene sentido, el COI no lo tiene”. Hi ha circumstàncies en què per estupidesa o debilitat humanes, els errors propis no es corregeixen. Ara bé, mentre els errors d’una minoria els acabi pagant la majoria, hi ha algun incentiu per esmenar-los? Podem tenir alguna esperança que l’home (i la dona), els únics animals que ensopeguen una i altra vegada en la mateixa pedra, corregiran els seus errors, quan les conseqüències dels actes propis recauen sobre els altres?

La celebració olímpica beneficia especialment els polítics, ja que la gran projecció publicitària i d’imatge que aconsegueixen els permet aspirar amb moltes garanties a la reelecció. Tant Ana Botella com Ignacio González buscaven el revulsiu i l’impuls definitiu a encapçalar amb garanties les properes eleccions municipals i autonòmiques. Naturalment, tot a costa del contribuent, qui haurà de fer-se càrrec del malbaratament de recursos. Malgrat que el 80% de les enquestes en les webs digitals es mostren contràries a presentar una nova candidatura pel 2024, el ministre d’Educació, Cultura i Esport, José Ignacio Wert, no vol tancar la porta i brinda el seu suport incondicional al fet que Madrid insisteixi per quarta vegada consecutiva. És un exercici constant de fatxenderia, prepotència i tancada autodefensa de la casta política. Finalment, el pes de l’opinió pública i l’evidència de no poder competir amb garanties contra les futures candidatures europees de París i Berlín, han forçat a l’alcaldessa de Madrid a renunciar als Jocs Olímpics de 2024. En aquestes circumstàncies, alguna vegada s’arribaran a exigir dimissions i responsabilitats pels milions d’euros llençats a la claveguera?

Madrid 2020, el gran negoci dels polítics

És la quarta vegada (tercera consecutiva) que Madrid presenta la seva candidatura per organitzar uns Jocs Olímpics. Des que la comissió avaluadora del COI va dictaminar que les tres ciutats candidates reunien les condicions òptimes per organitzar-los, a la capital espanyola s’ha produït la tragèdia del Madrid Arena, amb quatre morts, a la capital nipona s’ha descontrolat la fuita d’aigua contaminada de la central nuclear de Fukushima, i en ple centre d’Istambul el govern turc reprimia amb contundència la manifestació dels indignats. Malgrat tot, Madrid va aconseguir la millor nota tècnica (8,09), just per davant de Tòquio (8,02). L’argument principal és tenir ja un 80% de les infraestructures realitzades, ni que sigui acumulant un deute municipal superior als 7.400 milions d’euros (el 63,5% del deute de les grans ciutats espanyoles).

L’organització d’uns Jocs Olímpics implica importants despeses organitzatives (a fons perdut), la construcció de quantioses infraestructures, tant esportives com urbanes, i la possibilitat de capitalitzar en el temps una superior activitat econòmica i turística. En el cas de Barcelona ’92, el balanç va ser positiu. Les despeses organitzatives van sumar 1.815 milions d’euros (any base 2000) i les inversions en obres 10.660 milions. En total, un desemborsament de 12.475 milions, per generar un retorn econòmic a llarg termini estimat en 34.628 milions. La transformació urbanística de Barcelona, minimitzant la inversió únicament esportiva (inferior al 9% del total de l’obra), va tenir un impacte immediat molt important, augmentant l’activitat econòmica i l’atractiu turístic de la ciutat.

El llegat positiu d’uns Jocs, però, és més l’excepció que la norma. Montreal ’76, Atlanta ’96 o Atenes ’04 varen fracassar estrepitosament. Més enllà de l’indubtable impacte mediàtic internacional de la ciutat organitzadora, el pressupost olímpic es desvia invariablement a l’alça en l’apartat de despeses. Aquests sobrecostos han estat quantificats per un estudi de la Universitat d’Oxford en un 179% de mitjana (molt superior en el cas de Montreal ’76, que partia amb un pressupost inicial de 310 milions per acabar amb uns costos de 1.500 milions). Segons estimacions preliminars, el cost de Madrid 2020 pot superar els 18.000 milions d’euros. Amb semblants despeses, Roma va optar per retirar-se adduint motius de responsabilitat fiscal. No és el cas de Madrid, que dóna la impressió de necessitar molt més els Jocs que no pas els Jocs a Madrid.

En realitat, la celebració olímpica beneficia especialment els polítics, ja que la gran projecció publicitària i d’imatge que aconsegueixen els permet aspirar amb moltes garanties a la reelecció. Naturalment, a costa del contribuent, qui haurà de fer-se càrrec de tot el malbaratament. Pot un país hiperendeutat, amb un rescat bancari en curs i unes institucions i partits polítics tacats per la corrupció, organitzar uns Jocs Olímpics? El proper dissabte, a dos quarts d’onze de la nit a l’hotel Hilton de Buenos Aires, Jacques Rogge, el president del COI, ens ho dirà.

 

J.S. Bach: 8 Preludes & Fugues (BWV 553-560)

“Nearly all serious students of organ performance learn most, if not all, of these works” (Albert Schweitzer).

BWV 553:

BWV 554:

BWV 555:

BWV 556:

BWV 557:

BWV 558:

BWV 559:

BWV 560:

Richard Wagner (1813-1883) a l’orgue de la Seu

Un dels genis de la música més impresentables és Richard Wagner, nascut ara fa 200 anys a Leipzig. Profundament egoista, manipulador, egòlatra i megalòman, no tenia cap escrúpol per posar les mans dins la cartera dels seus mecenes, com tampoc a les parts impúdiques de les seves respectives mullers.
Va aprofitar-se del seu casament amb Cosima, filla del gran virtuós del piano i compositor Franz Liszt, prèvia ruptura del matrimoni entre Cosima i Hans von Bülow. I és que Franz Liszt va fer brillants transcripcions de les obres de Wagner, interpretant-les ell mateix i donant-les a conèixer.

2 exemples: