El retorn de la inflació

Fa molt de temps que lluitem contra la crisi sanitària i econòmica. Les mascaretes, les infeccions, els ingressos hospitalaris i la unitat de cures intensives, la pèrdua del negoci habitual i la manca de recursos monetaris, ERTOs que no es cobren i vacunes que no arriben… Són algunes de les derivades més habituals de la situació que estem vivint. Malgrat tot, fins ara no hem hagut de parlar d’inflació, un càncer econòmic que afegiria sal a la ferida. Un augment generalitzat i sostingut del nivell de preus agreujaria encara més l’empobriment de la població i reduiria el poder adquisitiu dels diners estalviats, que no rendeixen res amb els interessos actuals. I no serà que no hagi augmentat l’oferta monetària. Ho està fent molt. Recordem només que el balanç de la Reserva Federal, el Banc Central dels EUA, ha augmentat de 0,9 bilions de dòlars (juliol de 2008) a 7,6 bilions (febrer de 2021). Un factor multiplicador de 8,4 en menys de 13 anys. I el seu homòleg europeu s’ha expandit de 0,79 bilions d’euros (desembre de 2002) a més de 7 bilions actuals. L’aixeta monetària està ben oberta. I aquests impulsos es tradueixen en increments de deute públic. Sense anar més lluny, aquesta setmana el deute públic d’Espanya ha superat el llindar del 120% del PIB, a l’incloure, a requeriment d’Europa, 35.000 milions d’euros de deute del banc dolent (Sareb). Recorden quan Luis de Guindos, exministre d’economia, va prometre rendiments anuals del 15% als inversors del banc dolent? Doncs els beneficis no han aparegut per enlloc i la història de socialització de pèrdues i deute públic avalat per la impremta del BCE continua assolint màxims històrics.

Però el fantasma de la inflació, fins ara absent, podria reaparèixer. L’indicador avançat de l’índex de preus de consum (IPC) publicat aquesta setmana per l’Institut Nacional d’Estadística (INE) apunta a un fort repunt lligat als preus de l’energia, que el 2020 van baixar amb l’inici de la pandèmia. Concretament, els preus han pujat un 1,3% el març en comparació amb el mateix mes del 2020 a causa de l’encariment de l’electricitat i els carburants, un avanç de 1,3 punts superior al de febrer, quan els preus varen romandre congelats. En termes de preus de consum harmonitzats, que mesuren l’evolució dels preus amb el mateix mètode en tots els països de la zona euro, s’ha situat gairebé un punt i mig per sobre de la taxa del mes anterior. Després d’anys amb nivells d’inflació zero o negatius, suposa això el retorn a l’increment de preus? Les cotitzacions dels actius financers es basen en l’expectativa que els tipus d’interès es mantindran molt baixos durant un període llarg de temps. Amb la inflació, però, els tipus d’interès a llarg termini ja estan pujant. Com perjudicarà la recuperació esperada? Provocarà un daltabaix en els mercats financers, molt sobrevalorats pels continuats estímuls monetaris? I com afectarà la inflació i la pujada del tipus d’interès els mercats de deute i renda fixa? Habitualment, un interès més alt disminueix el valor dels títols de renda fixa i disposa els mercats en mode baixista. I l’efecte sobre les finances públiques molt endeutades, com és el cas d’Espanya, pot ser devastador. Un augment de l’interès de només un punt significa que l’Estat ha de pagar en interessos més de 10.000 milions d’euros anuals. Què retallarà en contrapartida? Pensions, sanitat, educació, serveis socials, dependència?

Cal tenir en compte que la capacitat adquisitiva del diner depèn de l’oferta monetària, però també de la demanda monetària. Només així entenem que, malgrat la gran expansió en la creació de moneda, el seu valor s’hagi mantingut relativament estable sense caure en l’espiral destructiva de la hiperinflació. L’oferta monetària ha augmentat, però també ho ha fet la demanda. Els bancs acumulen moltes reserves excedentàries que no presten i, per tant, no circulen per la societat. De la mateixa manera, les empreses i famílies solvents que disposen de diners en efectiu, prefereixen guardar-lo. La situació és tan complicada i maltempsada que opten per esperar temps millors i invertir en projectes més endavant. De nou, el diner està parat i no circula de mà en mà. La inflació, a diferència de l’atur o el creixement, és sempre un fenomen monetari. Depèn de l’oferta i demanda de diners. L’oferta monetària va créixer, de mitjana, un 5% anual les dues dècades anteriors al 2000. Donat que la demanda no va créixer al mateix ritme, la inflació va ser positiva. El comportament de l’increment de la producció i l’ocupació va ser acceptablement bo. En canvi, l’oferta monetària està augmentant, en el que portem de segle XXI, una mitjana del 20% anual. La demanda de diner en efectiu també creix a un ritme molt elevat i això explica els baixos nivells d’inflació. En canvi, el comportament global de la producció i l’ocupació ha empitjorat. La productivitat s’ha estancat i no es creen tants llocs de treball com al final del segle XX. La producció de moneda no té res a veure amb la creació de riquesa. Just a l’inrevés. Ésser més ric significa poder treballar perseguint legítimament un pla de vida raonable amb accés als béns i serveis desitjats. El que valorem és disposar de millors aliments i qualitat de vida, inclòs l’oci. Fabricar moneda no contribueix directament a la prosperitat ni multiplica la quantitat de béns i serveis reals. Però sí que amenaça seriosament amb reobrir la capsa de Pandora i amb el retorn de la inflació.

Suspensió temporal de patents

El ràpid desenvolupament i arribada al mercat de diverses vacunes contra la covid es pot considerar un èxit mundial. Una combinació de factors ho expliquen, començant amb què el genoma del virus va ser seqüenciat ràpidament i compartit online. Els millors investigadors del planeta varen compartir esforços en la recerca d’una vacuna eficaç, es varen suspendre les feixugues i excessives regulacions que endarrereixen el procés i… Voilà! L’èxit ha estat espectacular. Un matrimoni d’investigadors alemanys d’origen turc desenvolupen la vacuna BioNTech, aliant-se amb la nord-americana Pfizer per la seva distribució mundial. I a la fórmula Pfizer-BioNTech segueixen la de Moderna, AstraZeneca, la russa, la xinesa i tantes altres. Tot un exemple de com la divisió internacional del coneixement i el funcionament de la ciència en obert permeten formar-se esperances per un futur millor de la humanitat. El problema, però, ve a continuació amb les patents i el dret exclusiu a la producció de les vacunes patentades durant 20 anys.

No és una història nova, sinó repetida. Àfrica va patir una onada de Sida l’any 1998. I els costosos medicaments antiretrovirals, que des de 1996 ja estaven disponibles, van trigar 10 anys a arribar als països pobres a un preu accessible. Ara, un centenar de països, diverses organitzacions i 115 diputats europeus han fet arribar a l’Organització Mundial del Comerç, que gestiona els drets de propietat intel·lectual, una petició en suport de l’exempció temporal de les patents que bloquegen la producció de vacunes contra la covid. El Regne Unit i els EUA s’hi oposen amb l’argument que les patents són necessàries per incentivar la innovació i la recerca. Un informe publicat per la revista mèdica The Lancet mostra, però, que els productors (un oligopoli molt poderós) van rebre més de 10.000 milions de fons públics provinents del pagament d’impostos per finançar les vacunes. Les autoritats que diuen lluitar contra les desigualtats no haurien de permetre un finançament tan regressiu ni promoure de facto un accés tan desigual a les vacunes. En 130 països on viuen més de 2.500 milions de persones no n’ha arribat ni una i a casa nostra en falten.

Quan es descobreix i desenvolupa un nou medicament o vacuna, l’empresa farmacèutica ho patenta per tenir l’exclusivitat i impedir la producció de tercers. Això li permet controlar el preu, que s’encarirà, i la producció, que es reduirà. El distingit investigador manresà Pere Joan Cardona i Iglesias, creador de la vacuna Ruti contra la tuberculosi, declarava al FAQs que el problema per fer avançar la vacunació és més de dificultats en la producció que de patents. Però la patent és un monopoli legal que restringeix artificialment la producció. Milers de petits laboratoris farmacèutics i fàbriques de producció, que ara estan parades i excloses de la fórmula de la vacuna, es podrien posar en marxa si es compartís el coneixement necessari. Però amb la propietat intel·lectual vigent, les úniques companyies que poden fabricar la vacuna són les que tenen la patent. Per tal que els laboratoris puguin produir les vacunes contra la covid necessiten coneixements tècnics i accés a informació que està protegida amb caràcter de confidencialitat per l’empresa propietària de la patent.

El descobriment de les vacunes ha estat un èxit, però la campanya de vacunació està sent un fracàs. L’accés al genoma del virus es va fer públic immediatament a Internet, però la producció de vacunes està restringida per drets de propietat intel·lectual. Els economistes Michele Boldrin i David Levine, experts en el tema, sostenen que les patents no són necessàries per protegir la innovació i que s’haurien d’eliminar. Defensen que no ha fomentat el progrés tecnològic ni incrementat els nivells de recerca. Que les grans innovacions no han sorgit d’entorns regulats i protegits, sinó de la dinàmica empresarial competitiva i cooperativa. És només després de les fases inicials d’innovació explosiva i quan el creixement de les vendes es frena, que les indústries recorren a la demanda de protecció legal amb patents per assegurar un nivell sostingut de beneficis. L’evidència històrica suggereix que, tot i que un sistema de patents feble i limitat pot augmentar lleugerament la innovació amb efectes secundaris limitats, la sobreprotecció actual retarda la innovació i genera molts efectes adversos.

El destacat economista austríac Fritz Machlup, estudiós de la societat de la informació i del coneixement com a recurs econòmic, afirmava que, amb les últimes dades disponibles, seria irresponsable instituir un sistema de patents. Les indústries informàtica i biotecnològica van progressar moltíssim sense necessitat de protecció legal. El món ha avançat amb el lliure intercanvi voluntari, abolint les restriccions comercials. Les patents no deixen de ser monopolis legals que impedeixen l’accés al mercat i restringeixen la producció. La recerca subvencionada per l’Estat no hauria de possibilitar la creació de nous monopolis privats ni permetre la seva apropiació a títol lucratiu, sinó que hauria d’estar disponible per a tothom. Aquesta reforma seria particularment útil per a la indústria farmacèutica i ara del tot necessària per a la producció i distribució massiva de les vacunes contra la covid. Aquestes són un bé públic global i és responsabilitat dels governants que arribin a tothom. La fórmula legal per suspendre l’exclusivitat de les patents està perfectament contemplada amb les llicències obligatòries (article 95) i els seus supòsits són plenament aplicables a la situació actual. El món necessita el lliure accés a la recerca i l’intercanvi de coneixement per activar la producció massiva de vacunes.

Capitalisme d’amiguets

L’Estat espanyol acredita una llarga història de tractes de favor mutu entre poderosos. El sistema del capitalisme clientelar o d’amiguets caracteritza des de fa molts i molts anys la promíscua relació entre política i negocis a Espanya. A l’anterior crisi del 2008 vàrem assistir al desastre colossal i immoral de la connexió entre el poder polític i el financer, amb una gestió poc professional de les entitats financeres, algunes de les quals varen ser rescatades de la fallida amb diners públics. La combinació d’incompetència i arrogància va acabar amb la pràctica totalitat de caixes d’estalvi, centenàries entitats benèfiques que promovien l’estalvi familiar, finançaven petites empreses i repartien beneficis amb l’obra social.  

Amb la crisi actual derivada de la covid tornem a córrer el risc que la mà visible de l’Estat reparteixi discrecionalment els fons vinguts d’Europa entre parents i amics, salvant les empreses ben connectades i perjudicant moltes altres que poden acabar desapareixent. L’enxufisme i els contactes, una vegada més, eclipsarien el mèrit i el talent. En aquest sentit, s’han de posar de relleu les darreres decisions de la SEPI, entitat de dret públic adscrita al Ministeri d’Hisenda, per salvar algunes empreses considerades estratègiques: 475 milions d’euros per Air Europa, 300 milions en negociació per Mediapro, 120 milions per Duro Felguera i 53 milions per Plus Ultra.

Air Europa és propietat de la família Hidalgo, que controla també Halcón Viajes. La companyia va aprovar un repartiment de dividend milionari just abans de la pandèmia, ara fa 1 any. La quantitat va rondar els 35 milions d’euros i varen ser ingressats pel president, Juan José Hidalgo, el seu fill i conseller delegat, Javier Hidalgo, la seva germana Cristina, l’altra germana María José, Juan Antonio Hidalgo i l’exministre d’Afers Exteriors amb el govern d’Aznar, Abel Matutes. Per repartir 35 milions varen haver d’utilitzar les reserves de l’empresa, perquè el benefici net de l’exercici va ser inferior (24 milions). S’ha d’ajudar amb recursos públics una empresa que ha decidit descapitalitzar-se a benefici dels propietaris? Pel que fa a Duro Felguera, una empresa asturiana especialitzada en la fabricació de béns d’equip i serveis a la indústria, va registrar unes pèrdues de 171 milions d’euros l’any 2020. La ministra portaveu del govern María José Montero la considera una empresa estratègica. Per què Duro Felguera sí, però en canvi no ho és el tancament de Bosch a Lliçà d’Amunt i el d’altres empreses de l’automòbil que abandonen Catalunya?

Mediapro és una productora audiovisual que ha abusat del fàcil recurs de l’endeutament. L’any 2019 va acreditar pèrdues de 39 milions d’euros i, des d’aleshores, acumula resultats negatius superiors als 550 milions com a conseqüència de l’excessiu palanquejament financer i de la rescissió dels drets audiovisuals sobre la lliga de futbol francesa. De nou, l’empresa fundada per Jaume Roures no és una indústria estratègica ni pertany a un sector afectat per la pandèmia. O potser sí que juga un paper estratègic… en la promoció mediàtica del govern. I és que Jaume Roures és un dels principals accionistes del diari Público, on el fins ara vicepresident del govern espanyol Pablo Iglesias Turrión va emetre el programa “Otra vuelta de tuerka”, on entrevistava cara a cara a diferents personalitats públiques. Per què es beneficien mitjans afins al govern, que contribueixen a la seva propaganda ideològica, i no a altres diaris o productores que també ho estan passant malament?

Plus Ultra és una companyia aèria que mou un volum de trànsit insignificant (menys de l’1%) i que, des de la seva creació fa 10 anys, ha acumulat pèrdues any rere any. Per tant, es tracta d’una companyia que pot ser ràpida i fàcilment substituïda per una altra de similar, i és una empresa insolvent i inviable des del moment zero, abans de la irrupció de la covid. La línia aèria connecta Caracas amb Madrid i la propietat està en mans de Rodolfo Reyes Rojas, un empresari vinculat al règim populistacomunista de Nicolás Maduro. Per què dilapidar 53 milions d’euros en aquesta operació? És possible que les simpaties del govern de coalició espanyol amb el de Veneçuela hi tingui alguna cosa a dir? Per què es beneficien oligarques chavistes i no els empresaris locals?

El govern no té el coneixement de quines empreses són estratègiques i quines no, no sap quines són viables i quines no ho són, desconeix moltíssimes empreses a les que caldria ajudar, mentre que contribueix a mantenir en vida mitjançant subsidis a zombis corporatius que no presenten cap possibilitat de recuperació i caldria tancar. En canvi, les autoritats sí tenen incentius perversos per desviar les ajudes milionàries als grups empresarials amics o més propers. Al final, l’activitat econòmica no està dirigida a servir el consumidor amb els millors productes, sinó a mantenir el favor del poder polític. Empresaris que corrompen polítics, polítics que es deixen corrompre i ciutadans que finalment acaben empobrits i instrumentalitzats pel poder. La culpa, naturalment, és del capitalisme… d’amiguets. La corrupció difon per la societat un virus tan letal com el SARS-CoV-2. Un virus que no és físic, però que destrueix la fibra moral de la societat. Per tal que els comportaments ètics arrelin a la societat, tothom ha de tenir clar que treballant amb esforç i honestedat s’aconseguiran millores socials i econòmiques. Per desgràcia, aquesta no és la situació a Espanya.

Conseqüències no desitjades

Ara fa exactament un any que, davant la pandèmia causada per la covid-19, les autoritats espanyoles decidiren decretar l’estat d’alarma, tancar l’economia del país, suspendre gairebé totes les activitats presencials i confinar la població a casa. El balanç anual, en termes sanitaris i econòmics, és desolador. La mortalitat per coronavirus registrada a Espanya és, en aquests moments, de 72.000 persones, el 2,75% del total de baixes mundials. En termes relatius, per fracció de població, significa 1.535 morts per milió d’habitants. Molts més que els d’Alemanya (878), Holanda (930), Grècia (643), Àustria (997) o Dinamarca (410). La criticada Suècia, que ha gestionat la pandèmia amb criteris laissez-faire molt més respectuosos amb les llibertats individuals i col·lectives, presenta també millors registres en termes de mortalitat. A l’altre extrem del rànquing, en positiu, destaquen Finlàndia (només 141 morts per milió d’habitants), Japó (66) o Corea del Sud (32). Pel que fa al balanç econòmic, Espanya torna a acreditar el pitjor registre de tots els països pertanyents a l’OCDE. El PIB va caure un 11% l’any passat, amb tot el que això suposa en termes de pèrdues d’empreses i llocs de treball. Amb dades interanuals del passat mes de febrer, les persones aturades han augmentat en 400.000, xifra a la que s’ha de sumar els 360.000 autònoms en cessament d’activitat i un percentatge a concretar dels 900.000 ERTOs que tampoc podran reprendre l’activitat laboral quan les condicions sanitàries millorin.

Uns resultats, per tant, molt negatius. A priori, no cal dubtar de les bones intencions de les polítiques públiques dissenyades i executades per les autoritats. No dubtem que volien minimitzar les pèrdues humanes i materials derivades de la pandèmia. No dubtem de la voluntat de fer-ho bé i de la millor manera possible. Després, però, els resultats no acompanyen i són els que són. Les diferències entre les bones intencions i els mals resultats assolits esdevenen abismals. Confondre els objectius de la intervenció amb els efectes reals que provoca la mateixa és un error funest, una tragèdia. La llei de les conseqüències no desitjades o no intencionades de les polítiques públiques és un fenomen tan àmpliament estudiat per economistes i científics socials, com incomprès per l’opinió pública i els polítics. Excedint amb molt l’abast d’un article divulgatiu, aquesta llei mostra els efectes perversos i no previstos de la regulació.

Les autoritats imposen, per exemple, un impost al venedor… que acaba pagant el comprador. Legislen a favor dels treballadors… però els acaben perjudicant. Diuen defensar l’autònom i l’activitat emprenedora… però els ho posen tot encara més difícil. Fixen aranzels a l’acer per defensar la siderúrgia nacional… però acaben penalitzant la indústria de l’automòbil i els consumidors en general. Instauren un sistema de Seguretat Social… que amb el temps esdevé insostenible i, per tant, insegur i antisocial. Volen incrementar l’ocupació i l’activitat econòmica… però es dispara l’atur i s’enfonsa el PIB. Els exemples són inacabables. I és que la societat no és una màquina que es pugui dirigir científicament amb criteris d’enginyeria social. Les lleis de la mecànica no són aplicables a l’economia. Les interaccions humanes és un fenomen extraordinàriament complex que no admet receptes simplistes imposades de dalt abaix.

Les polítiques macroeconòmiques aplicades fins ara, i que previsiblement continuaran, són les d’estímul monetari i fiscal. El balanç del Banc Central dels EUA ha augmentat de 0,9 bilions de dòlars (juliol de 2008) a 7,6 bilions (febrer de 2021). Un factor multiplicador de 8,4 en menys de 13 anys. I el seu homòleg europeu s’ha expandit de 0,79 bilions d’euros (desembre de 2002) a més de 7 bilions actuals. Una altra lectura d’aquesta hemorràgia monetària és el descontrol del deute públic, convertint-se els bancs centrals en finançadors privilegiats de la despesa dels governs. Aquesta política que promet evitar la depressió i reactivar l’economia provoca importants efectes secundaris i, fins i tot, contraproduents, que aprofundeixen i perllonguen la depressió. En cas que la inflació retorni (caldrà estar atents al comportament de la demanda monetària), ens trobaríem en un escenari d’estanflació. Estancament i inflació, tot alhora simultàniament.

Cal canviar radicalment els tipus de polítiques, donant aire als empresaris i fomentant l’esperit emprenedor. Seria tan senzill com alleugerir les càrregues tributàries, inclosos els costos de Seguretat Social, i simplificar l’embolic de normatives i tràmits existents que dificulten el dia a dia empresarial. Quan un pacient pateix d’obesitat, cal fer dieta i aprimar-se. Si algú s’asfixia, convé donar-li oxigen. El sector públic s’ha engreixat més del desitjable, i la màquina de fer bitllets del banc emissor alimenta i sosté la seva gula insaciable. El sector privat, en canvi, ha estat maltractat sistemàticament amb duríssims confinaments, impostos excessius i regulacions complexes. El sector privat no necessita estímuls públics, sinó perspectives de beneficis. Quan les expectatives de beneficis augmenten perquè les condicions de l’activitat empresarial privada milloren, les inversions augmenten, l’ocupació millora i la facturació repunta. Només cal una millora de les expectatives empresarials per iniciar un creixement econòmic sostingut. Malauradament, però, les polítiques monetàries i fiscals que es continuaran aplicant avortaran la reactivació i tornarem a parlar de la llei de les conseqüències no desitjades.

Hosanna al fill de David!

Transcorregut el camí quaresmal de 40 dies, iniciem la Setmana Santa. En aquest diumenge de Rams se’ns presenta el relat de la Passió de Jesús segons l’evangeli de Marc. El natzarè entra triomfal a Jerusalem enmig d’una multitud que l’aclama alçant palmes i branques de llorer i olivera per a donar-li la benvinguda. Hosanna al fill de David! Poc després, però, la mateixa multitud serà manipulada per les autoritats i demanaran que se’l crucifiqui. La compra insidiosa de voluntats pel poder es mostra a l’escena de l’Ecce Homo amb tota la punyent cruesa. En el judici religiós davant Caifàs i el sanedrí, Jesús afirma que és el Messies i en el judici civil davant Ponç Pilat que és testimoni de la veritat, veritat que ens farà lliures. Jesús s’entrega a la mort amb les paraules del salm 21 (Déu meu, Déu meu, per què m’heu abandonat?), transformant la mort en un acte de donació i amor absolut i incondicional vers la humanitat. Aquestes paraules no van ser compreses per les persones que es trobaven presents al peu de la creu, les quals van interpretar el crit de Jesús com una crida al profeta Elies, i d’alguna manera continuen sent incompreses avui dia. I és que, com diu Pau de Tars, la mort de Jesús és un escàndol pels jueus i un absurd pels no creients. Crist transforma una mort violenta i infamant en un sacrifici voluntari i un acte d’amor que redimeix el món. Jesús és el sacrifici real i definitiu, que posa fi a tots els sacrificis de l’Antic Testament. Els animals eren els substituts del veritable sacrifici, començant pel moltó agafat per les banyes que servirà a Abraham per reemplaçar el seu fill únic Isaac. Del misteri pasqual brolla la nova aliança entre Déu i la humanitat. Abans Jahvè havia parlat a través de Moisès i els profetes. Ara ho ha fet mitjançant el seu Fill. Abans es varen transmetre 10 manaments en unes taules de pedra al Sinaí. Ara inscriu la nova aliança directament en el cor de les persones, mostrant que la vida veritable no es troba en les riqueses, la possessió o el tenir, sinó en el ser i l’acceptació de la creu. El diumenge de Rams és el pròleg del tríduum pasqual, el nucli de tot l’any litúrgic. El dijous es celebra el darrer sopar, el divendres la passió i mort de Crist, la nit del dissabte la vigília pasqual, i finalment el diumenge la resurrecció de Jesús, que obre una nova perspectiva de vida en plenitud. Començarà aleshores el període pasqual de 50 dies on sentirem repetir amb insistència el missatge de “no tenir por”. I és que els cristians sabem, per Jesús, que la mort no té l’última paraula en aquesta vida.