Arxius
Repartint el dèficit públic
La Comissió Europea ha decidit concedir més temps a Espanya per ajustar el dèficit públic. Concretament, permetrà el 6,5% del PIB el 2013 i allarga fins el 2016 la reducció per sota del 3%. A canvi, Brussel·les seguirà molt de prop el control sobre el programa de reformes. No és cap mala notícia.
El govern de Rajoy, mimètic al de Zapatero en els aspectes essencials, és igualment inoperant i incapaç de liderar la sortida de la crisi. S’han perdut sis anys des de l’inici de la depressió, cometent el govern tot tipus d’errors, alguns d’omissió com les reformes estructurals que mai arriben, i altres d’acció com la recent reforma educativa que ningú volia. A canvi de no expedientar Espanya, Europa fiscalitzarà les finances públiques i supervisarà la banca nacionalitzada, intentant l’aprovació de les grans reformes pendents que poden revertir els desequilibris acumulats en la dècada dels 2000.
Cal millorar la competitivitat i la productivitat, les eternes assignatures pendents de l’economia espanyola, i augmentar la capacitat de generació d’ocupació, evitant la metàstasi del càncer de l’atur. Espanya cal que sigui tan intervinguda com Grècia o Portugal. O més, perquè pot arrossegar l’euro al fracàs. Malgrat la cessió parcial de sobirania fiscal i bancària a Brussel·les, Madrid continua ofegant financerament a Catalunya.
L’administració central de l’Estat, inclosa la Seguretat Social, absorbeix el 53,5% del total de la despesa pública, mentre que les comunitats autònomes representen el 34,3% i els ajuntaments el 12,2% restant. Semblaria lògic i equitatiu que la distribució del dèficit públic (6,5% el 2013) fos proporcional al pes de la despesa: 3.48% l’estat central, 2.23% les autonomies i 0.79% els ajuntaments. Doncs no. La lògica centralista i autoritària de Madrid funciona de manera diferent, volent imposar un límit amplíssim del 5.2% a l’estat central, però de només l’1.3% a les autonomies.
El dèficit fiscal
El conseller Andreu Mas-Colell ha donat a conèixer aquesta setmana les xifres del dèficit fiscal de Catalunya amb l’administració central de l’Estat del 2010. La diferència entre tots els diners que Catalunya paga al govern espanyol i tots els diners que, directa o indirectament, tornen a Catalunya és de 16.543 milions, equivalents al 8,5% del PIB o a 2.260 euros anuals per català. Les diferències dels resultats en funció del mètode de càlcul utilitzat, sigui el flux monetari o el flux del benefici, no són rellevants i ambdós indiquen que Catalunya paga molt més del que rep. El mètode de càlcul del flux monetari compara el que aporta cada comunitat autònoma i el que en rep a canvi de l’Estat. En canvi, el mètode del flux del benefici incorpora despeses que, tot i no realitzar-se a Catalunya, s’entén que beneficien el conjunt de l’Estat i, per tant, es computen de forma proporcional a cada comunitat autònoma.
En l’actual sistema tributari progressiu els treballadors que produeixen més paguen un percentatge més elevat de la seva renda que els que produeixen menys. Així, els catalans representem el 16% de la població d’Espanya i, més productius que la mitjana estatal, produïm el 18,6% del PIB total i aportem el 19,4% dels ingressos de l’administració central de l’Estat. El retorn de la despesa, molt inferior, explica el dèficit. El seu caràcter, a més, resulta permanent i es manté invariable amb el pas dels anys. Aquesta situació no és comparable amb cap estàndard internacional, ja sigui un sistema federal o un estat unitari de gestió descentralitzada.
Catalunya és la quarta regió en PIB per càpita d’Espanya, després del País Basc, Madrid i Navarra. Però amb aquest pervers sistema i sota el fal·laç pretext de la solidaritat, la renda disponible a Catalunya cau al novè lloc del rànquing estatal, per sota del País Basc, Navarra, Madrid, Castella i Lleó, Aragó, Cantàbria, Astúries i la Rioja. Tot i crear menys riquesa, les famílies de diverses regions d’Espanya tenen més nivell de vida i poder de compra real que les catalanes. Ho explica la combinació d’impostos pagats i despesa central, d’una banda, així com el nivell de preus més alt de Catalunya, per l’altra. En una situació oposada a la nostra, algunes regions gaudeixen d’una renda final, inclosos subsidis, superior a la seva producció. Que aquesta insòlita insolidaritat es defensi en termes d’una pretesa “solidaritat territorial” no deixa de ser un exemple més de la perversió orwelliana del llenguatge orquestrada per les instàncies polítiques i, per suposat, també els beneficiaris d’aquesta massiva redistribució entre territoris.
El dèficit fiscal acumulat des de 1986 supera els 200.000 milions d’euros, més que el PIB total de Catalunya en un any. És inevitable que aquestes xifres alimentin el debat de la independència, perquè el dividend fiscal o guanys d’una hipotètica separació de l’estat central són molt considerables, clarament superiors a les despeses de construcció d’un estat propi i les afegides de patir un possible boicot comercial als béns de consum finals catalans (entre l’1% i el 2% del PIB). És en la situació de crisi actual quan es fa més palesa la manca de recursos. Una sagnia així és difícilment sostenible en el temps i, en cas de persistir, per a què Espanya continuï sent Espanya, Catalunya hauria de deixar de ser Catalunya. Una alternativa és extendre el concert econòmic del País Basc i Navarra al conjunt de territoris de l’estat. Una altra, la fragmentació política en territoris més petits, globalitzats econòmicament amb el món i, per suposat, la Unió Europea.
Presentació del llibre d’Economia a Navarra
El dilluns 20 de maig vaig presentar a Pamplona la segona edició del meu llibre “Economía. Textos y actividades en inglés”, convidat per la Fundación Civismo, presidida per Julio Pomés.
Una bona oportunitat per saludar els col·legues de Navarra, terra fèrtil i una de les més riques de l’Estat, conjuntament amb el País Basc i Madrid.
Espanya, sota vigilància d’Europa
La Comissió Europea ha recomenat al govern espanyol, davant el dramàtic i persistent atur del 27% de la població activa o 6,2 milions d’aturats, adoptar un contracte laboral indefinit únic i amb indemnització per acomiadament creixent, que substitueixi les 41 modalitats contractuals existents. La proposta no modifica els costos de contractació ni flexibilitza els processos de negociació col·lectiva centralitzada i, per tant, no seria cap solució màgica al càncer de l’atur, però sí podria corregir la dualització existent en el mal anomenat mercat laboral, amb la sobreprotecció dels treballadors veterans amb contracte indefinit i la precarietat dels treballadors eventuals amb contractes temporals.
Els indefinits ocupen els treballs millors i més ben pagats, mentre que els temporals viuen permanentment en la precarietat i la incertesa, fets que alimenten una formació menor, productivitats més baixes i, també, nivells de consum i fecunditat inferiors. La dualització laboral hispànica també margina un creixent col·lectiu d’aturats de llarga durada, dificultant alhora la seva reincorporació en el món del treball, a mesura que el temps d’inactivitat va erosionant les seves competències professionals.
El salari d’un treballador temporal i a temps parcial és, de mitjana, un 25% inferior al d’un indefinit i a temps complet. Tant el complement per antiguitat com els components variables del sou són un 20% inferiors en un contracte de treball temporal. I si la indemnització mitjana per acomiadament a Espanya, en aquests moments, és de 26 dies per any treballat, la dels contractes eventuals és de només 8 dies.
La suggerència europea del contracte únic ha estat refusada amb contundència tant pel PP i el PSOE, com per la patronal i els sindicats. Els uns argumentant que vulnera la sacrosanta Constitució, cada vegada més sacralitzada en els altars d’una societat de valors líquids, i els altres, promptes a defensar la seva canongia, alegant que invadeix competències dels estats. Els agents socials també han criticat el contracte únic, defensant que els contractes temporals són necessaris a Espanya per encabir una mà d’obra intrínsecament estacional, en sectors com la construcció, l’agricultura o el turisme, equivalents al 35% de l’ocupació total. Aquesta conclusió és incorrecta, perquè no hi hauria cap impediment per contractar un treballador eventual amb el contracte únic, abonant-li la indemnització prevista, que no seria massa elevada per períodes de treball curts.
La Comissió Europea també té la intenció d’obrir a finals de maig un procediment contra Espanya pels desequilibris macroeconòmics massius i persistents que s’arrosseguen. L’executiu espanyol, lent a l’hora d’emprendre reformes estructurals, quedaria sota vigilància europea. Aquesta no és necessàriament una notícia negativa. Si l’administració central és incapaç de liberalitzar alguns sectors econòmics, adoptar canvis en la fiscalitat o reformar el sistema de pensions i el mercat laboral, es fa més necessari que mai traspassar a Brussel·les aquestes competències i totes les que operen a nivell del mercat únic europeu.
I, malgrat tot, continua la manca de finançament
Fa pocs anys, el jove i brillant emprenedor Pau Garcia Milà, abans fins i tot de començar els seus estudis universitaris, va constituir l’empresa innovadora EyeOS en l’àmbit que més l’apassiona, el d’Internet i les noves tecnologies. El desenvolupament d’un escriptori virtual a la web a través del cloud computing (informàtica en núvol) va suposar un canvi del paradigme anterior client-servidor. En el nou model d’informàtica en núvol tots els detalls són transparents pels usuaris que ja no tenen necessitat de tenir coneixements tècnics, ni control sobre la infraestructura de tecnologia que els dóna suport. En general, els clients de la informàtica en núvol no són propietaris de la infraestructura física, sinó que paguen pel lloguer d’ús d’un proveïdor extern. De manera semblant a com funcionen els subministraments tradicionals com l’electricitat o el telèfon, només es paga pels recursos que s’utilitzen.
Actualment, aquest projecte empresarial dóna ocupació directa a 40 treballadors i suposa una facturació anual superior al milió d’euros. Malgrat haver despertat l’atenció d’importants companyies internacionals i aconseguir la fidelització de clients importants, EyeOS té ara un problema de liquiditat i de manca de finançament. No ha aconseguit trobar qui financi la seva activitat d’R+D+i. El disseny de la nova tecnologia resta estancat i, de moment, es planteja un ERO que afectaria a 14 treballadors. En últim terme, la manca de recursos financers pot portar l’empresa al tancament definitiu, destruint l’ocupació creada i estroncant la creació futura de riquesa.
I com és possible això quan justament el BCE acaba de rebaixar el tipus d’interès al 0,5%, tot assegurant liquiditat il·limitada a la banca? Per què fracassa l’objectiu d’oferir finançament barat i en grans quantitats a les empreses i famílies? Com vàrem explicar aquí mateix, el sector bancari no compleix la seva funció d’intermediari financer. Malgrat el rescat públic de la banca en fallida i de rebre del BCE totes les facilitats monetàries possibles, els bancs immobilitzen els recursos financers obtinguts, bàsicament en deute públic, i no contribueixen a reactivar el crèdit a les pimes que el necessiten urgentment. Actuen com forats negres de l’univers social, absorbint recursos que no tenen ulterior circulació.
Tot i les promeses del govern, les entitats financeres nacionalitzades (Bankia, Catalunya Banc i Nova Galicia Banco) aproven menys del 20% de les sol·licituts de crèdit que reben. En contra de les declaracions del ministre d’Economia, Luis de Guindos, que ha promès reiteradament que el Govern utilitzarà aquestes entitats per millorar el crèdit a empreses i famílies, les entitats nacionalitzades rebutgen més del 80% de les peticions. Les dades contrasten fortament amb les dels anys previs a la crisi, els de les vaques grasses, amb la formació de les bombolles creditícia i immobiliària. Quan España iba bien (Aznar dixit), eufemisme que intenta ocultar la part de les seves responsabilitats públiques per tot el que ha vingut després, gairebé la meitat de les empreses que es van acostar a un banc del qual no eren clients van aconseguir que aquest els financés. Les perspectives actuals són, a més, són negatives. Les mateixes fonts del sector bancari preveuen una caiguda del crèdit per a aquest any més gran de la que preveien fa uns mesos. Les entitats estan més pendents de robar-se els bons clients entre elles, que de finançar noves empreses i famílies.
En un clima de desconfiança generalitzada i balanços bancaris enormement palanquejats, les institucions financeres opten abans per refinançar negocis tradicionals no rendibles, que oferir crèdit a empreses innovadores emergents. En definitiva, una veritable zombificació bancària i empresarial; una perversa destrucció de competència real entre empreses per la impossibilitat d’entrada en el mercat de noves start-ups. Les empreses existents ja poden fossilitzar-se i caure en la rutina, despreocupant-se del client i de la innovació. La defensa del statu quo i dels privilegis adquirits per part de l’oligopoli financer, polític i empresarial forma part d’un antic règim que impedeix el sorgiment de noves empreses innovadores, la creació d’ocupació i la superació de la crisi.
Més diners !
El BCE ha decidit avui a Bratislava, en la seva reunió periòdica del consell executiu, rebaixar el tipus d’interès del 0,75% al 0,5%, el nivell més baix de tota la història de l’euro. El banc emissor europeu també ha assegurat liquiditat il·limitada a la banca fins, com a mínim, el juliol del 2014. Com a la divertida pel·lícula on els germans Marx decideixen cremar tota la fusta dels vagons per impulsar la locomotora del tren, el BCE ha fet un pas més per esgotar tot l’arsenal monetari del que disposa, en una escena més pròpia del gènere del terror que del còmic. El marge que li queda per rebaixar el tipus d’interès fins al 0%, tot igualant-se als seus homònims dels Estats Units i del Japó, és molt escàs. Amb tot, que l’IPC oficial estigui per sota del 2% és l’excusa perfecta del BCE per defensar que la inflació està controlada i llançar-se a l’ús intensiu de la impremta del banc emissor. Les conseqüències que aquesta pràctica ha tingut i tindrà en la formació de bombolles o sobrevaloració de diferents actius que, tard o d’hora, han de punxar tot iniciant la inevitable crisi financera i recessió econòmica, són sistemàticament ocultats a l’opinió pública.
L’objectiu d’aquesta ultraexpansiva política monetària és traslladar la il·limitada creació de liquiditat, en forma de finançament, al sector real de l’economia, famílies i empreses, tot impulsant el consum, la inversió i la recuperació d’un creixement econòmic fins ara negatiu. Tots els instruments monetaris del banc emissor apunten en la mateixa direcció. El coeficient de reserva o coeficient fraccionari de caixa ja es va rebaixar el gener del 2012 del 2% a l’1%. De cada 100 euros ingressats en un compte a la vista d’un banc comercial, aquest només té l’obligatorietat de guardar-ne o immobilitzar-ne, en el compte del Banc Central, 1 euro. Dels restants 99 euros en pot disposar lliurement com vulgui, en flagrant violació dels principis jurídics i econòmics més elementals. Per altra banda, la facilitat marginal de dipòsit, o la remuneració que obté el banc comercial per dipositar els diners en el Banc Central, és el 0%. Per tots els mitjans s’intenta que els bancs comercials mobilitzin els recursos líquids i reactivin el crèdit. Això no s’aconseguirà per diferents motius.
En primer lloc, el sector bancari, encara en procés de sanejament malgrat el rescat públic (o potser degut al rescat públic), utilitzarà aquests diners per assegurar-se guanys immediats en operacions de carry trade. Suportant el cost del 0,5%, els bancs només tenen que invertir en deute públic a 10 anys al 5% per guanyar un atractiu 4,5%. Un negoci tan fàcil com lucratiu, que a més compta amb la benedicció de l’estat, a qui solventa els seus problemes de tresoreria a curt termini, a costa d’empitjorar, encara més, la situació a llarg termini.
En segon lloc, a les famílies i les empreses no els hi arribarà l’estímul monetari. Sobreendeutats com estan encara pels excessos hipotecaris previs a la crisi, els esforços privats es concentren en amortitzar deute i augmentar els recursos propis. Un abaratiment del tipus d’interès no aconsegueix sinó diferir el necessari procés de sanejament financer, ja que desincentiva l’amortització dels préstecs. Aquests, a un interès variable, presenten unes despeses financeres menors i allarguen innecessàriament el període de palanquejament. Per altra banda, Mario Draghi tampoc ha concretat mesures concretes per finançar les pimes, anunciant només la creació d’un grup de treball per promoure garanties de préstecs i que té pendent el consens del Banc Europeu d’Inversions.
Malgrat que Merkel va manifestar que a Alemanya li convenia pujar el tipus d’interès, en un entorn internacional de polítiques monetàries molt expansives, especialment per part dels EUA i del Japó, i de devaluacions competitives entre divises, la decisió del BCE pot servir per frenar l’apreciació relativa de l’euro i l’encariment dels productes europeus, tot impulsant les exportacions. L’únic problema és que els moviments estratègics dels altres països poden degenerar en una guerra de divises, destruint la bàsica cooperació internacional que s’aconseguiria mitjançant tipus de canvi fixos, i provocant una desintegració del lliure comerç internacional de fatals conseqüències per a tothom.
Aleshores, aquesta mesura del BCE serveix realment per alguna cosa? Sí, en el millor dels casos serveix per guanyar temps, tot esperant les inevitables reformes estructurals de liberalització dels mercats que fa sis anys que s’esperen. El problema és que el temps, com la fusta que crema a l’escena dels germans Marx, s’està acabant. O preguntin, si no, a tota la generació perduda per culpa d’aquesta crisi.
Blog d'Economia i Empresa 