Canvi d’etapa

La retirada de la cancellera Angela Merkel de l’escena política marca un final d’etapa a Alemanya i planteja nous interrogants al país que lidera la Unió Europea (UE). De fet, és probable que Merkel hagi estat l’última gran cancellera a la manera d’Adenauer o Kohl. Mentre que Alemanya ha tingut 9 cancellers en els últims 72 anys, Itàlia ha sumat 32 primers ministres i els Països Baixos 15. Per primera vegada a la República Federal hi haurà una coalició de tres partits. Fins ara, han governat els dos grans, SPD o CDU/CSU, amb suport dels verds o liberals. Això s’ha acabat i el que s’apunta com a més probable és una coalició semàfor entre els socialdemòcrates vermells (25,7% dels vots), els ecologistes verds (14,8% dels vots) i els liberals grocs (11,5% dels vots). Aquests dos últims tenen postures antagòniques en qüestions com el clima o l’economia, de manera que les converses seran dures i es poden allargar durant mesos. A diferència del que passa a Espanya, el pacte no es considera ni una cessió ni una traïció als principis, sinó un acte de responsabilitat pel bé del país. Tot fa preveure que el partit liberal recuperarà el paper estratègic que ha jugat tradicionalment a Alemanya, tant en governs conservadors de la CDU/CSU com en els socialdemòcrates de la SPD. Si el dirigent liberal Christian Lindner acaba ocupant el càrrec de ministre de Finances al ministeri de la Wilhelmstrasse, a ell li correspondrà dirigir el nou marc fiscal comunitari que emergeixi després de la pandèmia, amb endeutaments i dèficits descontrolats de països com Espanya que s’hauran de reconduir.

El final dels 16 anys de mandat de Frau Merkel marquen un canvi d’etapa política, però possiblement també econòmica i industrial. Malgrat que la seva acceptació continua sent alta, deixa un país molt envellit demogràficament, amb un sistema de pensions insostenible, lloguers disparats i una digitalització que no acaba d’arribar mai als territoris de l’administració pública. Molts alemanys mostren una alta sensibilitat per les qüestions ecològiques i mediambientals. Això justifica l’ascens del partit verd i es trasllada a un sector estratègic de la seva economia com és l’automobilístic. Aquesta activitat manufacturera es troba present a tots els estats de la República Federal i, fins ara, ha estat l’estendard de la potent indústria germànica. Baden-Württemberg, el bressol del cotxe, acull les fàbriques Daimler-Benz, Bosch i Porsche. A Saxònia hi ha la Volkswagen (VW), el major fabricant de cotxes del país. I a Baviera s’hi troben les seus principals d’Audi i BMW. Ocupa a 2 milions de treballadors directament i suposa una facturació de 400.000 milions d’euros anuals. La seva situació és un reflex de les tensions entre el canvi i el statu quo actual. La revolució elèctrica i la preocupació generalitzada pel canvi climàtic fa que molts clients es plantegin si té sentit la compra d’un vehicle que perd valor als pocs mesos i que té ara una vida incerta i limitada.

Amb l’objectiu de reduir l’emissió de gasos d’efecte hivernacle, la UE es planteja prohibir la venda de cotxes de combustió interna l’any 2040. Això és una amenaça per al sector, que el sorprèn amb el pas canviat fent trampes en el software que controla les emissions contaminants, i obliga a grans canvis en molt poc temps. L’escàndol de les emissions trucades ha afectat a més de 11 milions de cotxes dièsel venuts entre 2009 i 2015. Pitjor encara, el 2017 es va confirmar que tota la indústria automobilística d’Alemanya havia infringit lleis contra la competència, acordant preus i falsificant les emissions de CO2. BMW, Daimler-Benz, Audi i VW han liderat els estàndards automobilístics durant un segle, però ara han quedat enrere. El final dels cotxes que funcionen amb gasolina o dièsel marca també el final d’una era. Una era modelada de manera decisiva per inventors i enginyers alemanys, empresaris valents i treballadors altament competents i qualificats. Noms com Eberhard von Kuenheim, que va establir les bases per a l’èxit de BMW, Ferdinand Piëch, que va catapultar a tot el món primer Audi i després VW, o Wendelin Wiedeking, que va salvar Porsche i el va rellançar, han estat els herois de l’economia alemanya com Bill Gates, Steve Jobs o Jeff Bezos ho són per a la indústria nord-americana.

L’empresa fabricant de vehicles elèctrics Tesla té avui un valor borsari que supera els 765.000 milions de dòlars. En només dos anys ha multiplicat per 17 la seva capitalització borsària i duplica el valor conjunt de VW i Toyota, que ocupen la segona i tercera posició respectivament. El principal problema de la reconversió és que quan compares un cotxe de combustió interna i un cotxe elèctric t’adones que són dos productes totalment diferents. Gran part de la cadena de muntatge és diferent, el que provocarà que moltes plantes quedin obsoletes. Àsia va molts passos per davant pel que fa a bateries (responsable directe del 40% del valor afegit del cotxe elèctric). Xina fabrica el 80% del total mundial i Europa avança de forma molt lenta. Un vehicle elèctric, per exemple, té una mitjana de 500 peces, en comparació amb un vehicle de combustió interna que en té 30.000 i on gran part del seu valor final ho aporta la indústria de components. Per tant, el cotxe elèctric necessita un 30% menys de mà d’obra i això posa en perill molts llocs de treball de les indústries subsidiàries. A Alemanya i també a casa nostra. Espanya és actualment el 2n país europeu que més vehicles produeix després d’Alemanya i el 8è a nivell mundial. I bona part de la indústria de la Catalunya Central depèn de l’automòbil.

La factura elèctrica

Els humans necessitem informacions clares i precises per prendre decisions i assignar correctament els recursos dels que disposem. Quan no tenim informació o aquesta és imprecisa ens equivoquem, actuem erròniament i no gestionem adequadament els recursos. Considerant l’estrambòtic cas del bisbe Novell, la manca total d’informació a l’entorn de la seva renúncia és normal que hagi aixecat tot tipus de comentaris i elucubracions. És normal que el seu mutis deixi estupefactes els germans de presbiterat i la feligresia del bisbat de Solsona. Per passar pàgina a aquest afer, més que les apel·lacions genèriques a la caritat cristiana o al respecte per les decisions d’altri, es necessitaria senzillament comunicar informació veraç i transparent. En economia, els preus de mercat són els senyals descentralitzats que contenen tota la informació necessària per a la presa de decisions. Si el preu d’un producte és elevat, ens informa que aquest escasseja i nosaltres responem disminuint el consum. A l’inrevés, un preu baix indica que el bé és abundant i això incentiva el consum. Darrerament, el preu de l’electricitat està assolint nivells altíssims. Si quan estava a mínims, els anys 2010 i 2020, era pel col·lapse de l’activitat econòmica, ara aconsegueix rècords històrics per l’encariment del gas i dels drets d’emissió de la tona de CO2. Naturalment, que el preu de la llum tripliqui el de fa un any, quan es pagava a 50 euros/MWh, té importants conseqüències. Colpeja amb severitat les famílies i posa en perill moltes empreses, que suporten un dels costos energètics més elevats de tota Europa. Per altra banda, els beneficis conjunts d’Endesa i Iberdrola es disparen a més de 4.900 milions d’euros el 2020.

El negoci elèctric té tres grans etapes: la producció, el transport i la distribució, i la comercialització. Només les grans elèctriques participen en les tres etapes, mentre que el transport el fa Red Eléctrica i la distribució, a Catalunya, depèn bàsicament d’Endesa. És en la comercialització on han entrat moltes noves empreses, malgrat que la seva quota de mercat és petita i no tenen poder sobre el preu final. El preu de l’electricitat en el mercat majorista depèn d’un sistema anomenat marginalista. Hi ha una subhasta, i l’última tecnologia que entra en el mercat, i que és la més cara, estableix el preu per a tota l’electricitat. Així, primer entra la nuclear, que és molt barata, i després van entrant tecnologies també barates com l’eòlica, la solar o la hidràulica, acabant amb les més cares. Aquestes són el carbó i els cicles combinats de gas. Quan la demanda és alta, el gas marca el preu. I l’encariment del gas s’explica per les dificultats de subministrament que està travessant Europa a conseqüència de les lluites geopolítiques que han frenat el subministrament des de Rússia i també des del Nord d’Àfrica (el gasoducte que connecta amb el gas algerià a través del Marroc). Donat que tota la producció es paga al mateix preu amb independència de quina sigui la tecnologia, la més barata proporciona més beneficis a les empreses generadores.

En la factura de la llum hem de distingir quatre apartats. La producció, el transport i la distribució, el cost de les polítiques energètiques i els impostos. El primer representa el 35% del cost final i es determina en el mercat marginalista en funció de l’oferta i la demanda. El segon representa el 15%. Per tant, les activitats estrictament necessàries pel subministrament elèctric (producció i distribució) només representen el 50% de la factura. L’altra 50% està determinat pels costos de les polítiques del govern com la subvenció a les energies renovables i els dèficits de tarifa històrics i, naturalment, els impostos. Mentre que el mercat de generació de l’energia suposa el 35% de la factura de la llum, el 65% restant (distribució, polítiques energètiques i impostos) depenen de la regulació del govern. El mercat elèctric, per tant, és un mercat massivament intervingut i escassament liberalitzat. I quines mesures ha adoptat el govern per frenar l’escalada del preu de la llum? Bàsicament tres. La primera és limitar l’increment de la tarifa del gas. Com varen fer Aznar i Zapatero amb el dèficit de tarifa elèctric que estem pagant encara, Sánchez inaugura el dèficit de tarifa gasista que haurem de pagar en el futur. La segona és rebaixant l’impost especial a l’electricitat des del 5,1% al 0,5%. I la tercera és la retallada dels anomenats beneficis caiguts del cel. És a dir, els beneficis que obtenen les nuclears, hidroelèctriques, solars i eòliques en el mercat marginalista per tenir uns costos molt inferiors al preu de venda del MWh. Les nuclears, per les condicions de producció contínua, no podran disminuir la seva oferta a curt termini, però les hidroelèctriques i moltes renovables sí. En aquest cas, la nostra dependència del gas s’intensificaria i els costos del sistema elèctric encara es dispararien més.

Són mesures efectives per solucionar el problema energètic? No. Són mesures purament conjunturals que traslladen el problema de l’encariment al futur immediat. Són rebaixes temporals a retornar amb escreix a curt termini. Quina podria ser aleshores una solució immediata? Treure els costos de les polítiques energètiques de la factura de la llum i traspassar-los als pressupostos generals. Això abaratiria la factura i milloraria la informació necessària per resoldre aquest greu problema. Per debatre la solució a llarg termini necessitem més espai.

L’amenaça demogràfica

L’economista britànic Thomas Robert Malthus va publicar a finals del segle XVIII un assaig sobre la població advertint en termes apocalíptics dels perills d’un augment imparable de la població mundial. La seva famosa afirmació era que la producció d’aliments creix segons una progressió aritmètica (1, 2, 3, 4…), mentre que la població ho fa seguint una progressió geomètrica (1, 3, 9, 27…). Si fos així, les conseqüències serien funestes per a la humanitat. La manca de recursos per la subsistència combinat amb un excés poblacional ens portaria a escenaris de lluites i guerres inacabables. Per sort, Malthus es va equivocar completament. La primera Revolució Industrial, i les que han seguit, dispararien la producció de tot tipus de béns com mai havia passat abans. I, per altra banda, la població tampoc creix indefinidament, sinó que ho fa amb l’anomenada corba logística, tendint a l’estancament després de la transició demogràfica. Per tant, el catastrofisme malthusià ha quedat completament desmentit per la realitat. Però el que deixaria més complex a l’economista i clergue anglicà si observés la situació actual, és l’amenaça que suposa l’estancament de la població d’alguns països i, molt especialment, l’envelliment galopant de societats com l’espanyola. És un sarcasme de la història que la bomba demogràfica s’activi pel declivi de la població i l’acusat envelliment de la mateixa, uns termes diametralment oposats als que Malthus va plantejar. La població del planeta arribaria a un màxim entre els anys 2050 i 2060, i disminuiria a continuació. La taxa de fertilitat global s’ha estancat i es preveu que la población mundial s’estabilitzi entre 8.000 i 9.000 milions de persones l’any 2100. A partir d’ara ens esperen generacions cada poc menys nombroses i els països, com Espanya, es japonitzaran amb taxes de natalitat i mortalitat molt baixes, esperances de vida elevades i un envelliment imparable de la població.

Espanya, segons previsions de l’INE, podria perdre 1 milió de persones en els propers 15 anys. Però més preocupant és la modificació del pes de les franges d’edat. Fins el 2060 la població entre 0 i 24 anys podria disminuir en 4,4 milions; la població entre 25 i 50 anys disminuir també en 7,7 milions; entre 50 i 70 anys es podrien perdre 1 milió de ciutadans; i els més grans de 70 anys incrementar en 7,5 milions. Aquesta involució demogràfica, causada per la baixa taxa de fecunditat (1,3 fills per dona) i la creixent longevitat (esperança de vida de 86 anys per les dones i 81 anys pels homes), tindrà importants conseqüències en tots els àmbits socials, polítics i econòmics. També Manresa, a nivell local, és una de les ciutats més envellides de Catalunya. 20 de cada 100 manresans tenen més de 65 anys. El demògraf francès Alfred Sauvy deia que les crisis econòmiques actuen com la dinamita, mentre que les demogràfiques ho fan com les termites, però que cada una d’elles pot ensorrar un edifici de maneres diferents. Ens ha tocat viure temps difícils. La crisi econòmica derivada de la Covid i l’envelliment demogràfic amenacen amb fer caure l’Estat del Benestar. A l’inici de la democràcia, l’any 1975, el total de naixements a Espanya va ser de 668.596. Amb una població de 35,9 milions això significa una taxa de natalitat de l’1,86%. En canvi, agafant les darreres dades disponibles, els naixements anuals són 339.206. Amb una població de 47 milions vol dir que la taxa de natalitat és de només el 0,72%. Per tant, la natalitat espanyola ha caigut un 49,2% en termes absoluts o un 61,3% en termes relatius respecte a la població. De moment, el nombre de defuncions anuals ja supera en 30.772 el nombre de naixements.

Les dificultats d’accés al mercat laboral i l’altíssim atur juvenil d’Espanya dificulten l’emancipació dels joves i endarrereixen les maternitats i paternitats. A l’atur i la precarietat laboral, però, s’hi sumen unes polítiques públiques pèssimament dissenyades de (no) suport a les famílies. Malgrat que les partides pressupostàries dedicades a la protecció social s’han disparat, es continua ignorant la població jove. El risc de pobresa infantil a Espanya és el segon més alt de la UE només superat per Romania. I no es pot culpar la desigualtat del mercat, sinó el deficient efecte corrector del sector públic. La taxa de risc de pobresa abans d’impostos i ajudes públiques és el 33% i amb la redistribució pública només es redueix al 27%. Altres països com Estònia, França, Àustria o Hongria redueixen els percentatges a la meitat després de les transferències redistributives de l’Estat. L’estratègia política espanyola xoca amb l’evidència empírica que ha demostrat l’efecte positiu sobre les taxes de maternitat que tenen les ajudes específiques per a les famílies amb fills. I Espanya és el país de la UE amb menors ajudes directes a les famílies amb fills. Concretament, els ajuts per fill no arriben als 1.000 euros anuals, mentre que la mitjana de països europeus se situa per sobre dels 2.000 euros i els països líders superen els 3.000 i fins i tot els 4.000 euros en el cas de Luxemburg i Àustria. Alguns països de l’est del continent, com Estònia o Polònia, tripliquen els ajuts a les famílies que dóna Espanya. Els efectes poden ser devastadors i mereixen que es desgranin en propers articles.

Lliçó inaugural del curs

Un dels cicles de concerts estiuencs d’alta qualitat és el que ens ofereix el Festival Internacional d’Orgue de Montserrat. Quatre concerts on el rei dels instruments, com a solista o acompanyat d’altres instruments, mostra les seves immenses possibilitats musicals i deixa sentir una gran varietat de sons. L’orgue de l’abadia montserratina, en una construcció imponent de quasi 13 metres d’alçada, disposa de més de 4.000 tubs, dividits en 63 registres, que es distribueixen en quatre teclats, que es toquen amb les mans, i un de pedal que es toca amb els peus. El tercer concert d’aquesta temporada va anar a càrrec de l’organista coreana Riyehee Hong. El programa que presentava, molt atractiu, estava integrat totalment per compositors del cànon occidental, sense cap concessió a la seva cultura d’origen de l’orient llunyà. De fet, la imponent Passacaglia i fuga en do menor de Bach n’acaparava la centralitat. El concert va ser espectacular i va deixar esbalaïts els nombrosos assistents que omplíem la basílica. Ens hauria de cridar poderosament l’atenció el nivell de magistralitat de l’intèrpret sudcoreana. No només pel seu domini aclaparador del llenguatge musical i la tècnica organística exhibida.

I és que Corea del Sud, fa pocs anys, era un país tan pobre i miserable que la gent prou feines tenia per menjar un grapat d’arròs al dia. I amb poc temps ha fet un canvi radical. L’any 1950, després de la Segona Guerra Mundial, el petit país asiàtic tenia un PIB per càpita tercermundista de només 1.311 dòlars. Molt inferior al d’una Espanya empobrida i castigada per la guerra civil. Però fins i tot inferior al d’un país tan pobre com el Congo, que presentava un PIB per persona de 2.033 dòlars. Actualment, el PIB per càpita de Corea del Sud és de 44.561 dòlars, molt superior al del Congo, també al d’Espanya, i fins i tot al de la Gran Bretanya. En només 70 anys, el petit tigre asiàtic ha multiplicat la renda personal per un factor de 34. És un registre extraordinari. Amb només una generació, Corea del Sud ha passat literalment de morir de gana a excel·lir internacionalment en sectors com l’electrònica i telecomunicacions, construcció de cotxes i vaixells, fabricació de productes cosmètics i pel·lícules, pianistes virtuosos i organistes com Riyehee Hong.

Els resultats del creixement a Espanya són en comparació molt més dolents. La baixa productivitat de l’economia espanyola relega el país al carril lent de l’autovia del creixement. Mentre els bòlids asiàtics l’avancen per l’esquerra a gran velocitat, l’economia espanyola es mostra incapaç no només d’atrapar la renda per habitant dels països emergents, sinó també la dels europeus mitjans. Un altre país que ha superat Espanya amb molt pocs anys ha estat Estònia. Vint-i-cinc anys li han estat suficients per passar de l’aïllament del domini soviètic a ser el petit Silicon Valley europeu. El país bàltic ja ha superat Espanya en PIB per habitant, quan fa només quinze anys era un 40% inferior al nostre. Es tracta d’un miracle econòmic? Què tenen aquests països que no tingui Espanya? Com ho han fet? Doncs d’una manera francament senzilla. Deia Adam Smith que per aixecar una societat des del nivell més baix de barbàrie al més alt d’opulència, només calen impostos baixos, un nivell d’administració pública tolerable i un entorn de convivència justa i pacífica. Així ho han fet.

Des de la seva independència de l’URSS, Estònia ha instaurat un sistema fiscal amb impostos molt moderats i simplificats, que no grava la reinversió dels beneficis empresarials, tot acompanyat d’una burocràcia senzilla i digital. Mentre que els impostos en aquest país nòrdic de només 1,3 milions d’habitants són del 20% proporcionals, tant per les empreses com sobre la renda de les persones físiques, aquí paguem el 25% de societats i podem arribar a pagar més del 50% de renda, amb una progressivitat fiscal massa exagerada que dificulta la formació de capital. Mentre que Estònia és un paradís digital on els tràmits administratius són els mínims i imprescindibles, aquí continuem sotmesos a una burocràcia que tenalla l’activitat econòmica i coarta la creativitat empresarial. La pèrdua de temps en tràmits innecessaris redueix la nostra competitivitat. El temps és or i no l’hem de malgastar.

La desconfiança cap a l’Estat heretada de l’antic bloc soviètic ha fet que el país potenciés una administració liberal i que la relació entre el sector públic i el privat hagi arribat a ser molt fluïda Mentre que Estònia equilibra els pressupostos públics, Espanya encadena els dèficits més elevats de la Unió Europea (11% del PIB el 2020). I mentre que el deute públic del país nòrdic no supera el 20% del PIB, aquí hem arribat al 125% i continuem endeutant-nos. El sector tecnològic d’Estònia suposa el 15% del PIB, molt superior al d’Espanya. I això s’ha aconseguit sense gastar grans sumes de diners públics en R+D, sinó millorant l’educació i fomentant l’esperit emprenedor. El somni dels escolars no és ser funcionaris, sinó empresaris. De fet, Estònia és el país amb més start-ups per habitant. En la vigília del nou curs escolar que començarà demà, Estònia ens ofereix la lliçó inaugural més estimulant i atractiva.