La bombolla mare: el deute públic

Les recents eleccions europees, quan ja portem més de sis anys en crisi, han confirmat el previsible retrocés dels partits tradicionals i l’avanç de formacions filofeixistes i filocomunistes. La multitud no comprèn com, sense participar dels beneficis de l’exuberància financera irracional, ha de pagar els costos d’una crisi que no ha generat.

Per altra banda, l’oligarquia politico-financera segueix sense promoure les necessàries reformes estructurals, del tot imprescindibles per reduir l’atur i el deute públic. Bancs Centrals i Estats van estimular i orquestrar una brutal expansió del crèdit, malgrat l’estalvi nacional fos molt insuficient. Concretament, pel cas d’Espanya entre 1997 i 2008, els préstecs hipotecaris van créixer més del 20% anual. El resultat inevitable és sempre la creació de bombolles, en aquest cas immobiliària, i quan esclata marca l’inici de la gran recessió actual.

Sabem per les ensenyances dels economistes de l’escola austríaca, menystinguts pel paradigme econòmic ara imperant, i per l’experiència de segles de crisis financeres, que els augments insostenibles de crèdit condueixen, inexorablement, a bombolles i crisis econòmiques. Va ser el cas de la febre especulativa de les tulipes a l’Holanda d’inicis del segle XVII, o la Companyia dels Mars del Sur a la França del segle XVIII, o la més recent bombolla de les empreses tecnològiques d’Internet punt com del 2000.

Per desgràcia, polítics reguladors i Bancs Centrals han tancat en fals aquesta crisi amb la generació de la bombolla mare: la del deute públic. Les agressives compres de bons de l’Estat pels bancs centrals i la injecció de liquiditat no es nota al carrer, però sí en els rècords d’endeutament públic. Quan pugin els tipus d’interès, la bombolla mare punxarà i el món tornarà a cruixir.

La UE i el futur d’Europa

En un clima social tempestuós i d’euroescepticisme creixent, aquest diumenge s’elegiran 751 diputats al Parlament Europeu. La desafecció política dels ciutadans ha fet baixar la participació en els comicis europeus des del 60% de finals dels 80 a menys del 40%. Els més beneficiats en podrien ser els partits populistes i extremistes, que difícilment qüestionaran la manca de legitimitat de tanta abstenció a l’hora de repartir-se sous, poder i privilegis, retornant a l’autoritarisme nacional i imposant mesures proteccionistes contràries al lliure comerç.

Cal distingir, per això, la idea d’Europa de la Unió Europea (UE) i de la integració econòmica en particular. Europa és el bressol de la civilització occidental, fruit del creuament de la racionalitat greco-romana amb la fe judeo-cristiana. La UE és la superestructura política de 28 països hereus d’aquesta civilització, mentre que la integració econòmica és la (imperfecta) construcció d’un espai comú d’intercanvi de béns i serveis, treballadors, capital i progrés tècnic. Dins d’aquest mercat comú, 18 països compartim la mateixa moneda.

Espanya està en crisi, però estaria molt pitjor sense Europa i l’espai econòmic comú. Les proclames a sortir de l’euro i devaluar la moneda són simplistes i demagògiques. La devaluació de la pesseta ja era el recurs habitual de tot l’espectre polític espanyol i només servia per ajornar els problemes sine die i empitjorar la situació. El BCE va evitar la fractura dels països del sud d’Europa l’estiu del 2012. L’amenaça, però, continua mentre no augmenti l’ocupació i haguem de suportar índexs d’atur tan elevats. Per això ens cal recuperar competitivitat amb una inflació inferior a la d’Alemanya i costos laborals unitaris més baixos a través d’increments de productivitat.

Europa està davant d’un dilema. Pot continuar la seva llarga decadència i declivi internacional; o pot renéixer de les cendres amb més vigor si opta per la plena llibertat econòmica, la descentralització de les decisions polítiques, i la moderació de la despesa pública i dels impostos. Les eleccions del proper diumenge 25 de maig no ens ajudaran a reforçar la segona opció, però sí ens poden encadenar una mica més a la primera.

La creació de diner fiat i les creixents desigualtats

La crisi actual posa cruament de manifest com les elits extractives polítiques i financeres s’enriqueixen més i més, a costa de depauperar la majoria social i amenaçar seriosament el futur de la societat amb un creixement explosiu del deute públic. En aquest context, l’economista francès Thomas Piketty acaba de publicar el llibre El capital en el segle XXI, on presenta un extens compendi de dades històriques que avalen el dràstic creixement de les desigualtats, molt especialment en les últimes tres dècades. Així, pel cas dels EUA, entre 1980 i 2012, l’1% més ric de la població passa d’apropiar-se el 10% del producte nacional al 20%. I si es considera només el 0,1% dels superrics, la concentració patrimonial augmenta del 2% al 8% del total.

Aquesta concentració extrema de riquesa en les mans d’uns pocs amenaça els valors meritocràtics propis, fins ara, de la civilització occidental, al mateix temps que disminueix el grau de competència i esvaeix la mobilitat social. La minoria privilegiada es pot acomodar en un altíssim nivell de vida sense necessitat de demostrar especials habilitats ni cap productivitat remarcable, alhora que una creixent majoria social malda només i únicament per sobreviure. Aquesta preocupant situació coincideix en el temps i pot estar relacionada, no cal dubtar-ho, amb l’adveniment de l’actual sistema monetari basat en una moneda fiduciària, sense valor real intrínsec, controlada pel Banc Central. Recordem que l’últim vincle del dòlar amb l’or es va trencar el 15 d’agost de 1971, sota la presidència de Richard Nixon. D’aleshores ençà, la creació de diner i crèdit s’ha descontrolat, generant serioses disfuncions econòmiques que agraven les crisis financeres i les subseqüents recessions econòmiques. La creació de diner mai és neutral, beneficiant a uns (els que primer reben el nou diner) i perjudicant a altres (els que reben el diner en darrer lloc). I no oblidem que el nou diner creat pel Banc Central es destina a finançar l’Estat i els bancs comercials. L’oligarquia política i financera, i tots els satèl·lits que giren al seu entorn, s’enriqueixen per la seva posició dominant al rebre un flux continu de capacitat adquisitiva sense necessitat de restituir-lo amb la creació de béns i serveis demandats pel consumidor. L’emissió monetària els permet l’accés i l’apropiació d’una part creixent del producte nacional, abans que els preus notin cap pressió inflacionista. Pel contrari, les classes productores en surten perjudicades, al rebre per la seva aportació en béns i serveis una moneda de menor valor. Una estafa legal.

Qui controla el diner, controla el sistema. O, com acertadament va dir Lenin, per destruir la civilització occidental n’hi ha prou en destruir la seva moneda. Seria una victòria pírrica de la societat occidental el desmantellament dels règims comunistes de planificació centralitzada, concretat històricament en la caiguda del Mur de Berlín el 1989, deixant operativa la planificació centralitzada del sistema monetari i financer. Cal completar la liberalització i descentralització de la societat en l’àmbit monetari i financer abans que no sigui massa tard.

Espanya: taxa Tobin el 2016?

El govern espanyol ha decidit, amb 10 països més, aplicar una taxa a les transaccions financeres a partir de l’1 de gener del 2016. És la coneguda taxa Tobin i consisteix, originàriament, en un impost del 0,1% als moviments de capitals a curt termini per evitar l’especulació i potenciar l’estabilitat.

El ministre Luis de Guindos ha declarat que “es tracta d’aconseguir la màxima recaptació possible amb la mínima distorsió”, mostrant, una vegada més i de manera descarnada, la insaciable voracitat fiscal de l’Estat. Concretament, Brussel·les preveu un augment dels ingressos públics de 5.000 milions d’euros anuals per a l’executiu espanyol. Possiblement oblida que el resultat d’implantar la taxa Tobin a finals dels 80 a Suècia va ser un fracàs, recaptant només 100 milions de corones quan el govern n’esperava obtenir més de 1.500 milions.

I és que en una època de globalització financera, la tecnologia permet transferir diners d’un cap a l’altre del planeta amb un sol clic d’ordinador o trucada telefònica. Per ser realment eficaç, la taxa s’hauria d’aplicar a tots els països del món sense excepció. Si només alguns països de la UE imposen aquest impost, les conseqüències seran que les operacions financeres es deslocalitzaran a paradisos fiscals o estats amb regulacions sobre el capital més benignes. Per aquest motiu Gran Bretanya, que té a la City londinenca un dels grans centres financers mundials, s’oposa a aquesta taxa, perquè perdria part de la seva activitat financera a favor, per exemple, de Nova York, Hong Kong o Tòquio.

El segon inconvenient que presenta és el no poder diferenciar una operació especulativa a curt termini d’una operació d’inversió productiva a llarg termini. L’estalviador, per tant, haurà de pagar més comissions i l’inversor un interès superior. En una època d’excés de deute i manca d’estalvi, el govern opta per gravar l’estalvi i les transaccions en els mercats financers. Operacions financeres que són l’única alternativa existent, per altra banda, al finançament bancari. Es debilita així, una mica més, la ja dèbil i incipient recuperació, alhora que s’altera la divisió internacional del treball.

La Festa del Treball en el Regne de l’Atur

Espanya, en una cruel contradicció, acaba de celebrar aquest Primer de Maig, Dia Internacional del Treball, amb una de les xifres de treballadors actius més baixa de la seva història moderna. Durant el primer trimestre del 2014, el total d’ocupats s’ha situat en només 16.950.000 i s’han arribat a destruir 185.000 llocs de treball. D’aquests, 126.000 estaven en el sector terciari, 48.200 en la construcció i 42.200 en el sector secundari. La indústria, el sector que genera més valor afegit i que ofereix feines més estables i ben pagades, va camí de convertir-se en un sector purament residual. Només l’agricultura, a través de treballs temporals i mal remunerats, ha creat 31.800 llocs de treball.

El nombre d’aturats es situa en 5.933.300, una xifra d’escàndol que afecta el 26% de la població activa més ben formada dels darrers temps, mentre que la taxa d’activitat i d’ocupació, tan sols el 59,5% i el 44% respectivament, ocupen els darrers llocs del rànquing internacional i amenacen seriosament la viabilitat futura, tant de l’Estat del benestar com del sistema piramidal de pagament de les pensions de jubilació. Massa pocs treballadors productius per suportar el pes creixent d’una societat envellida, en un entorn institucional de corrupció impenitent i generalitzada.

Mentre que els països del nostre entorn tenen una taxa d’atur juvenil del 13%, Espanya la té del 55%. Ens podem permetre que joves ben formats, receptors de tanta inversió pública durant llargs anys de formació en escoles públiques, abandonin el mercat de treball i el país com a conseqüència del desànim i de l’atur de llarga durada? La pèrdua d’aquests treballadors potencials hipoteca el futur col·lectiu i, a més, la seva desaparició de les llistes oficials d’aturats alimenta la il·lusió que la taxa d’atur disminueix. Aquest és el món real i no el conte de fades que els nostres polítics ens expliquen habitualment, entestats en voler presentar a la població una recuperació inexistent.