Arxius

Arxiu d'Autor

Com eradicar la pobresa?

El dimarts d’aquesta setmana era el dia internacional per a l’eradicació de la pobresa (l’Assemblea General de les Nacions Unides va aprovar el 1993 la resolució 47/196 que així ho establia). Al nostre país, agreujada per la crisi i les retallades en polítiques socials, un percentatge important de població viu en risc de pobresa. El que recorda l’ONU, però, no és tant el nivell de renda baixa, en relació als altres residents més o menys rics dins d’un país desenvolupat, sinó la pobresa extrema dels països molt pobres. Països radicalment pobres com el Congo, Burundi o Gàmbia. Concretament, aquelles persones que viuen per sota de 2 dòlars diaris (57 dòlars mensuals). El que es tracta de recordar en aquest dia internacional és, per tant, la pobresa extrema, aquella que no deixa recursos materials per a garantir la subsistència i que condemna directament a la mort per inanició, subalimentació o malalties derivades. Al respecte, l’evolució dels indicadors de pobresa extrema dels darrers anys ha estat positiva i permet acollir el futur de la humanitat amb cert optimisme esperançat. Concretament, mentre que fa 40 anys el percentatge de la població mundial per sota del nivell mínim de subsistència era el 40%, avui no arriba al 10%. Des de 1980, 1.300 milions de persones han sortit de la pobresa extrema. Exactament, el nombre de pobres extrems s’ha reduït de 2.000 milions a 700 milions. Si algun objectiu bàsic té l’economia és eradicar completament la pobresa del món. No s’ha aconseguit encara, però la tendència no és pas dolenta. I el propi Banc Mundial, la institució de les Nacions Unides que ofereix assistència financera i tècnica als països en vies de desenvolupament, reconeix que aquesta xacra podria eliminar-se del tot en menys de 20 anys.

Quina és la causa de l’eradicació de la pobresa? Per què els darrers 40 anys ha estat el període de la història en què més població ha escapat de la misèria extrema? Es deu a l’ajuda governamental dels països rics als països pobres, anomenada ajuda oficial al desenvolupament? No. Aquesta ajuda provinent del primer món es sol perdre en despeses innecessàries, en el millor dels casos, o directament bèl·liques i criminals, en el pitjor. Dissenyada des de l’òptica i perspectiva del país ric, no té en compte les veritables necessitats del país pobre i es dilapida en projectes que no ofereixen cap rendibilitat social. Si els recursos passen del govern del país ric al govern del país pobre, aquest últim els pot utilitzar per enriquir-se il·lícitament o per finançar campanyes bèl·liques dirigides a exterminar els seus enemics i opositors. Els exemples són nombrosos. Encara que l’ajuda oficial s’atorgui amb bona fe i amb un mínim de rigorositat en el control de la despesa, sempre hi haurà l’anomenat dilema del foraster. I és que la solució als problemes reals requereix menys ajuda tècnica o financera, i més coneixement implícit o tàcit del país pobre de destí. Un exemple ho il·lustrarà. Els tècnics del primer món van aconsellar recentment com millorar els mètodes agrícoles d’un poble d’Uganda, a l’Àfrica oriental. Teòricament, la intervenció va ser un èxit. Les collites varen millorar i la producció agrícola va ser més abundant. Realment, però, això no va servir per a res. Al no haver-hi un mercat per comercialitzar els excedents, el gra es va podrir sense poder aprofitar-se. La manca de comunicacions, carreteres i infraestructures fa que el cost de transportar l’excedent de blat superi el valor de la collita. La manca de coneixement tàcit del país pobre, sobre el terreny, malmet molta ajuda al desenvolupament, per benintencionada que pugui arribar a ser. Un altre cas ben representatiu d’aquest fenomen és el d’una ONG del primer món que va esmerçar esforços en construir webs a les empreses i institucions d’un país de l’Àfrica central. Malgrat fer-ho gratuïtament i sense cost, el resultat obtingut va estar acompanyat de conseqüències negatives no previstes ni desitjades. Concretament, va enfonsar la incipient indústria de serveis informàtics del país africà, que no va poder competir amb els preus zero de l’ONG.

Aleshores, què fa que un país prosperi i abandoni la pobresa absoluta? Bàsicament, en l’àmbit exterior, beneficiar-se de la globalització econòmica i el lliure comerç internacional mitjançant la divisió internacional del treball i, en l’interior, posar límits a la corrupció governamental tot promovent la funció empresarial i l’estabilitat macroeconòmica. Segons els treballs dels economistes Karen Horn Welch i Romain Wacziarg, els països oberts al comerç exterior a les darreres dècades, experimenten un creixement mitjà anual un 1,5% superior al d’aquells països que no ho fan. Les diferències són substancials. Pensem que un país que creixi un 2% anual tarda 35 anys a duplicar la renda nacional. En canvi, aquell que ho fa a un 3,5% anual en té prou amb 20 anys per duplicar el PIB. Més llibertat comercial i més economia de lliure mercat significa més creixement econòmic i desenvolupament social. La disminució de la pobresa i de les desigualtats entre països no significa que, dins d’un país concret, com Espanya, la distància entre els espanyols pobres i els espanyols rics o entre comunitats autònomes disminueixi. L’enorme atur i la destrucció de la classe mitjana, que suporta el major pes d’una pressió fiscal asfixiant, contribueixen a l’augment de les desigualtats. Qualsevol recuperació, però, no passa per més impostos ni transferències públiques, sinó per crear més empreses, més ocupació i més ingressos.

Anuncis

Una anàlisi estratègica de l’economia de Catalunya en temps turbulents

image001

Monopolis extractius

La competència, això és, el procés de rivalitat per aconseguir els objectius, és una qualitat institucional necessària per al progrés i la llibertat d’una societat oberta i pròspera. Els seus principals enemics són els monopolis legals que detenten una posició de privilegi, no pas per mèrits propis, sinó pel suport del govern. El tracte de favor atorgat al monopoli és mútuament beneficiós per ambdues parts. Per part del grup social o empresa monopolista, la manca de competència significa l’obtenció de beneficis extraordinaris. Per part del govern, significa la compra de lleialtats (i vots) o la possibilitat d’accedir a una part de les rendes extraordinàries que acapararà el monopolista (participació en els consells d’administració). Naturalment, la part perdedora és el conjunt de la societat, ignorant i no conscient de la situació, desorganitzada i sense veu, que acaba suportant els majors costos. De monopolis legals n’han existit a totes les èpoques i nacions, encara que amb diferències notables. Espanya, gràcies a l’habilitat i astúcia dels Reis Catòlics en la política matrimonial dels seus fills, va aconseguir un imperi notable. Amb la suma dels territoris americans, després de l’arribada de Cristòfor Colom al nou món, un imperi mundial on mai no es ponia el sol. Les bases econòmiques, però, sempre varen ser molt febles. A diferència de l’imperi britànic, els espanyols mai varen ser partidaris de la llibertat comercial. En lloc d’establir un espai de lliure comerç i intercanvi, varen optar per una despietada extracció de rendes en règim de monopoli. La Casa de la Contratación de Indias, situada a Sevilla, va ser creada per centralitzar i controlar tot el comerç i la navegació amb els territoris d’ultramar. Exclosos en quedaven els catalans i aragonesos, valencians i mallorquins. El veto a comerciar amb les colònies duraria fins el 1788 (1765 a les Antilles), quasi tres-cents anys després del descobriment d’Amèrica, quan finalment Carles III decideix autoritzar-lo. La institució que es va utilitzar per adjudicar els indis als diferents conqueridors, per al treball de mines i camps, va ser la encomienda. Les condicions de treball eren duríssimes i, sovint, significava l’esclavitud o abjecta servitud. A les mines de mercuri de Huancavelica, al Perú, altament tòxiques, s’hi obligava a treballar nens en condicions tan infrahumanes que els pares els ferien intencionadament fins a deixar-los invàlids. Preferien tenir un fill invàlid, però viu, que un fill mort. Els missioners i juristes denunciarien els abusos i els excessos comesos.

Aquestes pràctiques monopolistes i desproporcionadament extractives no eren, per altra banda, cap novetat. La Corona obrava arbitràriament, repartint favors a uns i agravis a altres. Un cas representatiu va ser el conflicte entre agricultors i ramaders, agrupats els darrers en el poderós lobby de la Mesta. Els pastors guiaven els ramats de les pastures estiuenques als corrals tancats de l’hivern. La Corona n’obtenia impostos mitjançant el cobrament de peatges en llocs estratègics. També la venda de la llana, centralitzada monopolísticament a Burgos, proporcionava importants ingressos fiscals. Això va fer que els monarques, sempre àvids d’impostos, concedissin a la Mesta privilegis, com el dret de pas o el pasturatge en terrenys comunitaris. Els agricultors, perjudicats per la política dels governants, oferien productivitats baixíssimes. Amb la nefasta intervenció afegida de preus regulats màxims, l’agricultura va deixar de ser rendible i el camp es va despoblar. Castella va aconseguir la preeminència política amb poc temps, però també el declivi va ser ràpid. En el període que comprèn des de la mort de Felip II, el 1598, a la de Carles II, el 1700, es converteix en un país de segona categoria. Part de la plata extreta del nou continent s’hauria d’utilitzar per pagar les importacions de blat, necessàries per alimentar una població que blasma el treball i s’adelita amb l’ociositat. A moltes províncies hispàniques es desconeix, avui dia, no tan sols la revolució industrial, sino també l’agrícola.

I aquest fil històric el podem continuar fins el moment actual, amb l’èxode de moltes empreses que marxen de Catalunya i estableixen la seu social a Madrid, Alacant o Palma. Aquesta situació no s’ha d’interpretar com un afebliment de l’economia catalana. Les fàbriques i els treballadors continuen aquí. Abertis es trasllada. Però els peatges els continuarem pagant a Catalunya. O algú es pensa que es pagaran a Castella o Andalusia? La deslocalització industrial a territoris extremenys, per exemple, vàlida per rellançar la subsidiada economia d’aquest territori, ni s’ha produït ni es preveu. Tampoc s’ha d’interpretar com una pèrdua de recursos fiscals per part de la Generalitat. Les empreses paguen l’impost sobre els beneficis, que recapta íntegrament l’administració central, amb independència de la seva localització. Si es pagava a la hisenda central, es continuarà fent-ho. La hisenda autonòmica només deixarà d’ingressar una part poc important de l’impost de transmissions patrimonials i actes jurídics documentats, per operacions societàries que no es faran en territori català. Aleshores, com s’han d’interpretar aquests moviments? Doncs en clau de regulació privilegiada. Si els nivells de facturació d’una empresa depenen del redactat del BOE, és normal que, davant la situació política actual, traslladi la seu social a la capital de l’imperi. Imperi que es va perdre, ja fa molts anys, precisament per les institucions extractives que concentren el poder en mans d’una elit reduïda que s’apodera, en benefici propi, de les rendes de bona part de la ciutadania. Imperi que es va perdre, ja fa molts anys, per la incapacitat de construir institucions inclusives que permetessin la participació de totes les persones i empreses en les activitats econòmiques i polítiques, tot promovent el talent, la creativitat i l’esperit emprenedor de la societat. Convé recordar-ho.

Pau i Treva

Una setmana després d’haver celebrat el referèndum, continua la tensió a flor de pell associada a la crisi de l’Estat. Convindria primer disminuir-la i relaxar-la. Desinflamar les ferides patides per l’agressió institucional i la brutal repressió policial. Reposar i fer un recompte de forces. El camí a la llibertat mai ha estat fàcil ni ràpid. És més una cursa de fons que de velocitat. La Generalitat ha aconseguit un cert capital polític amb la celebració d’un referèndum que el govern central va repetir per activa i passiva que no es faria mai. Doncs sí que es va fer. Quasi 2,3 milions de vots, en les circumstàncies viscudes, és un resultat de pes, però no decisiu. Felip VI, en la seva declaració institucional com a Cap d’Estat del passat dimarts, tenia una oportunitat històrica per oferir un referèndum de secessió pactat i acordat amb el poble català, amb la condició de continuar sent el monarca d’una Catalunya independent, en cas de la victòria del sí. Talment com la reina Isabel II de la Gran Bretanya continua sent la Cap d’Estat de Canadà, Austràlia i tants altres territoris de la Commonwealth, abans units directament al poder de Londres i ara conservant una fraternal unió amb el poble britànic mitjançant llaços culturals i econòmics. No ho va fer. I de quina manera! Espanya no és com la Gran Bretanya, ni la dinastia dels Borbons és com la dels Windsor, ni Mariano Rajoy és com David Cameron, ni la cultura democràtica espanyola té res a veure amb la britànica. En un discurs duríssim, propi d’un portaveu del govern, va agreujar les ferides obertes, sense cap apel·lació al diàleg o la negociació i sense cap consideració als ferits o a les demandes legítimes d’un poble manifestades pacíficament i cívicament.

La temperatura de la caldera és ara altíssima, tant al carrer com als despatxos dels polítics, i convindria primer refredar-la. Es tracta de tenir els peus a terra, el puny ferm, el cor valent i el cap fred. Una declaració unilateral d’independència (DUI) podria abocar el país a la desfeta. Un error funest. La Ulsterització de Catalunya. Tal com ha manifestat el doctor Andreu Mas-Colell, la DUI té el risc de posar en evidència que la república catalana no té la plena obediència de jutges, policies i empreses (per recaptar impostos, per exemple). El capital polític aconseguit amb esforç es dilapidaria ràpidament. La setmana passada vàrem explicar la llei de conseqüències no intencionades, i com la repressió del referèndum per part del govern central tindria efectes no desitjats. Així ha estat. Ara bé, i de manera recíproca, una declaració precipitada de la DUI per part del govern català també tindria efectes no desitjats, contraris als inicialment pretesos. Ni les condicions ni els resultats que s’han donat del referèndum de l’1-O la justifiquen. Ningú la validaria i la declaració unilateral seria un pas en el buit, sense capacitat legal ni coercitiva per aplicar-la un cop pronunciada. Seguiria la suspensió automàtica de l’autonomia i un reguitzell de decisions polítiques i judicials que anul·larien tota possibilitat d’autogovern. S’aplicaria l’article 155 de la Constitució, en virtut del qual, sense necessitat de derogar l’Estatut, el Govern central, que ja administra els comptes catalans, podria aconseguir el control directe de la Generalitat, incloent les competències sobre els Mossos d’Esquadra, així com les requerides per a la dissolució del Parlament. El camí adequat per resoldre els problemes entre Catalunya i Espanya no passa, en definitiva, per la DUI. Cal, per tant, decidir amb prudència i intel·ligència. El sobiranisme ha de seguir caminant, guanyant força i sumant més complicitats, ampliant la base social i l’aritmètica parlamentària.Sense renunciar a res, cal evitar la unilateralitat.

Algunes ofertes de mediació s’han posat sobre la taula aquests dies. En aquesta línia s’han manifestat des del líder de Podem Pablo Iglesias fins al lehendakari Íñigo Urkullu. També ho ha fet Suïssa, reducte de llibertat i prosperitat. L’Església ha mantingut, amb la discreció que la caracteritza, alguns contactes polítics a molt alt nivell. Aquesta podria ser la mediació més convenient. L’Església, com a difusora universal de l’evangeli, té una llarga experiència i especialització pacificadora. Recordem com l’Abat Oliba va impulsar el moviment de Pau i Treva, a inicis del segle XI (Rosselló, 1027), com a resposta a la violència perpetrada pels nobles feudals contra els pagesos i comerciants. El fre a l’extorsió feudal, de fet, és l’origen de les Corts Catalanes. Els abats de Montserrat i Poblet, Josep Maria Soler i Octavi Vilà, s’han ofert per mediar amb el govern central. També el cardenal arquebisbe de Barcelona, Joan Josep Omella, nascut a l’Aragó, o el cardenal Ricardo Blázquez, president de la Conferència Episcopal Espanyola, han ofert la seva col·laboració sincera per un diàleg a favor de la pacífica i lliure convivència, respectant els drets fonamentals i les institucions, i treballant per a què la societat sigui un espai de fraternitat, llibertat i pau. El mateix Papa Francesc ha subratllat que la coexistència pacífica entre les persones i els pobles no pot fonamentar-se en la lògica de la por, la violència i el tancament, sinó que ho ha de fer sobre la responsabilitat, el respecte i el diàleg. La mediació de la diplomàcia vaticana podria resoldre l’atzucac. I quin millor lloc trobaríem per a promoure el diàleg que Manresa, la ciutat on Ignasi de Loiola va escriure els Exercicis Espirituals, ara farà 500 anys?  

Conseqüències no intencionades

Resultat d'imatges de Gulliver in lilliput

En l’àmbit social i econòmic s’observen amb freqüència efectes no buscats per l’acció humana deliberada. És el que s’estudia i es coneix en economia com a llei de les conseqüències no intencionades o no desitjades. Un exemple positiu d’aquesta llei seria la “mà invisible” d’Adam Smith, l’economista escocès i filòsof moral que va estudiar les lleis naturals del mercat a l’època de la revolució industrial. Smith defensava que cada individu, buscant el seu propi interès en un ordre competitiu de mercat, promovia també l’interès públic, que no formava part del seu objectiu inicial. D’una manera no conscient ni deliberada, la búsqueda de l’interès propi i personal provoca, com si estés guiat per una mà invisible, la millora social i col·lectiva. En el seu mateix exemple, no dinem pas gràcies a la benevolència del carnisser ni del forner. Tampoc bevem cervesa per la pura bondat del cerveser. Ells persegueixen guanyar-se la vida mitjançant l’exercici de les seves activitats professionals. Però l’interès personal, en un entorn institucional de competència, procura sense voler-ho la millora de la societat, que podrà gaudir de la millor cervesa possible. L’acció de l’Estat també provoca conseqüències no desitjades, sovint contràries, a l’objectiu inicial. L’administració central, en el dia d’avui, busca anul·lar i suprimir la celebració del referèndum d’autodeterminació a Catalunya. L’Estat espanyol mai permetrà la secessió d’un dels territoris més productius. El Leviatà tendeix a créixer i créixer sense aturar-se, i mai deixarà escapar voluntàriament el territori d’Espanya amb més capacitat de recaptació fiscal. En paraules de Rodríguez de la Borbolla, expresident de la Junta d’Andalusia, ara únicament pertoca “el que va fer Mao Zedong el 1937 davant la invasió japonesa de la Xina: impulsar el Front Únic Antijaponès aliant-se amb Chiang Kai-shek i deixar per a més endavant la guerra civil contra el Kuomintang. Primer l’atacant de la Nació i després l’adversari de classe. Doncs això: ara a Espanya, un front unit constitucional” contra l’amenaça separatista catalana. Primer aturar el qui amenaça amb desequilibrar l’arquitectura institucional espanyola. El més prioritari és assegurar que es continuarà cobrant el subsidi (equivalent a perpetuar el dèficit fiscal de Catalunya, València i Balears); després, ja es discutiran altres aspectes de menor importància. Si es prefereix, i amb llenguatge tan políticament correcte com postmodern, el primer és la solidaritat interterritorial, a la que no es pot renunciar sota cap concepte.

Esperem que la jornada de l’1-O es desenvolupi pacíficament i sense violència, amb el mínim d’incidents possibles. Històricament, però, no ha estat així. L’any 1842, quan no existien encara les xarxes socials ni la retransmissió instantània de les notícies a tota Europa i el món sencer, el general Baldomero Espartero va defensar el bombardeig de Barcelona cada 50 anys per mantenir-la a ratlla. En altres èpoques, els milers d’efectius policials desplegats a la ciutat comtal haurien ja actuat amb molta contundència des del moment zero. La repressió estatal, però, activa la llei de conseqüències no desitjades, fent que al final s’assoleixin resultats contraris als pretesos inicialment. L’any 1803 els serbis es van revoltar contra la legalitat otomana. La repressió turca va ser brutal i sanguinària, però l’any 1817 Sèrbia esdevenia semiindependent i finalment a l’any 1878 es separava de la sobirania otomana. Sir William Wallace, portat a les pantalles amb la pel·lícula Braveheart, va ser un cavaller escocès que va liderar la resistència contra l’ocupació anglesa d’Escòcia. Derrotat a la batalla de Falkirk, va ser capturat prop de Glasgow, jutjat per traïció i executat l’any 1305. Nou anys més tard, però, els escocesos varen recuperar la independència perduda d’Anglaterra a Bannockburn. I el rei anglès Eduard III donaria validesa jurídica a la independència escocesa amb la signatura del tractat d’Edimburg-Northampton. Polònia es va revoltar contra la legalitat russa el novembre de 1830, i varen tornar el 1863 i el 1905, sent sempre reprimits durament pel règim tsarista, i el primer que van fer els polonesos en temps de la Revolució Bolxevic (1917) va ser independitzar-se de Rússia. L’any 1916 els nacionalistes irlandesos es varen sublevar contra la legalitat britànica amb l’Aixecament de Pasqua i, malgrat la repressió britànica desmesurada arrasant Dublín a cop de canó, només cinc anys després Irlanda ja era un estat lliure i independent.

La repressió i la força punitiva de l’Estat espanyol, mitjançant detencions, inhabilitacions, multes i intervencions de les institucions catalanes, activarà la llei de les conseqüències no desitjades. Les tecnologies modernes com els telèfons mòbils, les xarxes socials, els correus electrònics, la premsa o fins i tot les impremtes, tenen el poder amplificat de mostrar i denunciar davant del món la repressió de l’Estat i la coacció institucional -fins i tot quan el poder polític, judicial, constitucional, policial i la premsa oficial van units-. No es pot subestimar la brutal força repressiva de l’Estat, és cert. Però els efectes reactius i no intencionats de la repressió sobre la població catalana i l’opinió pública internacional, poden desbordar la força del Leviatà. A l’obra més coneguda de Jonathan Swift, Els viatges de Gulliver, els petits ciutadans de Lil·liput, nombrosos i actius, varen aconseguir paralitzar el gegant Gulliver, gran i poderós. Els milers de persones mobilitzades als carrers i places del nostre país també poden fer trontollar la força de l’Estat. Talment com David va fer amb Goliat.

La força del Leviatà

Resultado de imagen de Leviatán

Hi ha societats inclusives i obertes, que promouen la generació de valor, i d’altres que mitjançant l’exclusió i els privilegis afavoreixen la captació de rendes. La governança de les primeres està guiada pels principis de competència i transparència, responsabilitat i diligència, avaluació de resultats i rendició de comptes. Les segones, en canvi, per les relacions de poder i l’intercanvi mutu de favors, la coacció generalitzada i el principi de nepotisme. Les primeres fan que els incentius personals i professionals estiguin alineats amb els objectius socials que es persegueixen. Les segones, en canvi, que els objectius socials es modelin segons les ambicions particulars de qui ostenta el poder. Vivim moments de molta crispació i tensió. La intervenció econòmica de la Generalitat per part del govern central equival a l’aplicació de l’article 155 de la Constitució per la porta del darrere. El govern autonòmic català té dret a uns ingressos fiscals (50% de l’IVA, 50% de l’IRPF, 58% dels impostos especials). L’Estat avança mensualment una estimació de la recaptació i la liquidació definitiva es fa dos anys després. Ara Hisenda, amb el ministre Montoro Romero al capdavant, s’apodera de la bestreta i deixa clar qui mana i qui té la clau de la caixa. Serà el ministeri d’Hisenda qui decidirà pagar (o no) els creditors de la Generalitat, inclosos funcionaris i personal contractat. El control i la intervenció dels ingressos ordinaris de l’autonomia catalana equival a congelar les despeses aprovades als pressupostos de la Generalitat per a l’actual exercici 2017. Si amb això aconsegueix reduir la despesa autonòmica en dos mil o tres mil milions d’euros, la jugada haurà estat perfecta. Desactiva les finances autonòmiques, anul·la qualsevol despesa vinculada al referèndum i alhora redueix el dèficit públic de l’administració de l’Estat. Així mata dos pardals d’un tret.

La societat catalana sempre ha tingut un tarannà tolerant i pactista, que l’ha conformada de manera inclusiva i oberta. El seu capital humà és elevat, amb una educació gratuïta i obligatòria, professorat ben format i equipaments de qualitat. Dins de l’àmbit de millora, caldria reforçar els vincles entre l’educació i el món laboral, excessivament allunyats encara, així com maximitzar el retorn social d’un sistema universitari orientat a l’excel·lència. El sistema sanitari, que es compara favorablement amb altres països, presenta problemes greus d’insolvència a mitjà termini, associats als canvis demogràfics i l’envelliment de la població. S’estima que el 40% dels ciutadans tindrà més de 60 anys el 2050 i que la xifra de persones octogenàries suposarà el 16% de la població total. Anem pel camí de ser el país amb una de les poblacions més envellides del planeta, amb tot el que això significa pel sistema sociosanitari, el sistema de pensions, la dependència i els costos de l’Estat del benestar. Es fa necessari prioritzar la despesa, optant per criteris de cost-efectivitat, i introduir noves vies d’ingrés que incloguin la coparticipació dels usuaris en el finançament de la despesa sanitària i social. I més enllà de la gestió dels recursos econòmics, caldrà replantejar les bases sobre les quals s’ha de desenvolupar la provisió de serveis sanitaris en una societat creixentment envellida.

Pel que fa al capital físic, la societat catalana continua patint dèficits en infraestructures. La inversió pública és escassa i el dèficit acumulat fa, per exemple, que la duració del trajecte en tren entre Manresa i Barcelona el 2017 sigui el mateix (o superior) que el del dia de la inauguració el 3 de juliol de 1859. També el corredor mediterrani és clau per revitalitzar l’economia en l’arc geogràfic més industrial i amb més potencial exportador del litoral. Catalunya disposa també d’un bon sistema de recerca bàsica i d’un nivell de producció científica a l’altura dels millors estàndards internacionals. El repte és traslladar el nivell d’excel·lència que s’ha aconseguit en la recerca bàsica als àmbits de la recerca aplicada i de la innovació tecnològica.

A nivell de capital institucional, això és, la qualitat de l’entorn regulatori que defineix la relació del sector privat amb el públic, l’administració espanyola és hereva de la cultura administrativa francesa i actua des d’una posició de supremacia en la relació amb els ciutadans. El xoc institucional actual i el moviment de la ciutadania haurien d’impulsar un canvi de model que posés l’administració pública al servei de les persones, simplificant els nombrosos tràmits administratius, publicant indicadors de resultats i lluitant contra la corrupció amb transparència i un sistema de sancions ràpid.

Finalment, el capital social és el valor econòmic del teixit associatiu que configura l’anomenada societat civil. Aquesta cooperació i coordinació entre individus amb uns valors compartits és una garantia de què la societat catalana pot superar el xoc institucional actual i la pèrdua de facto de l’autogovern. No es pot subestimar la brutal força repressiva de l’Estat, certament. Però els efectes reactius de l’opinió pública, no només catalana, poden desbordar la força del Leviatà.

Hiperinflació normativa i l’ús de les normes jurídiques

Ens trobem aquests dies immersos en una violenta batalla legal i dialèctica mantinguda entre la maquinària de l’Estat central i la de la Generalitat. L’escalada en la tensió ve de molt lluny i el xoc de trens s’està començant a produir. Com deien els clàssics llatins, motus in fine velocior. Al final, el moviment s’accelera. En un sentit físic, la força de la gravetat fa que els cossos que cauen arribin amb més acceleració a la superfície i, en un àmbit social i polític, fa que a mesura que ens acostem al mes d’octubre la tensió entre les dues maneres d’entendre Catalunya incrementi molt notablement. La resposta a la convocatòria de referèndum per part del Parlament català va ser immediatament contestada, com era del tot previsible, per part de l’executiu de Rajoy amb la suspensió cautelar dictada pel Tribunal Constitucional. L’apel·lació a conceptes tan profundament desgastats com el respecte a la legalitat vigent o l’Estat de Dret és contínua. Això és legal i allò és il·legal, diuen uns. Però els altres responen ràpidament en sentit contrari. No, allò és legal i això és il·legal. L’ús partidista i sectari donat a la maquinària legal aconsegueix ruboritzar el més desacomplexat i crispar l’ànim del més pacífic dels ciutadans.

L’eminent economista austríac Friedrich Hayek, Premi Nobel d’Economia el 1974, va deixar clara la diferència entre l’ordre legal i un cos reglamentari al seu opus “Dret, legislació i llibertat”. Hayek diferencia el cosmos del taxis i el nomos de la thesis. El cosmos és un ordre social que no està orientat a cap finalitat humana concreta. No és sectari o partidista. Això no vol dir que no sigui útil a l’hora de perseguir finalitats i objectius, sinó que més aviat és indispensable. La naturalesa, per exemple, no té una finalitat concreta, però és útil i indispensable per perseguir objectius molt diferents. En aquest tipus d’ordre, els coneixements estan dispersos entre moltes persones que ni es coneixen ni comparteixen codis comuns, però això no els impedeix formar un ordre espontani i pacífic, beneficiós per a tothom. Només han d’estar d’acord en les normes de funcionament abstractes i generals, que fa que es constitueixi una societat oberta. La taxis, en canvi, és un ordre creat deliberadament per l’home, posant elements a un lloc concret o assignant-los treballs específics. En una taxis, l’organitzador pot intentar fer que els resultats s’ajustin a les seves pròpies preferències. Està necessàriament orientada a satisfer les finalitats particulars. En la mesura que el polític domina els mitjans disponibles i en controla el seu ús, aconsegueix que l’ordre satisfaci els seus propis desitjos. Al cosmos i la taxis els corresponen, respectivament, dos gèneres diferents de regles o normes. Són el nomos i la thesis. El nomos es correspon amb el sentit noble i originari de llei. Està en la base de l’Estat de Dret, el Rule of Law o la separació de poders. El nomos és una regla universal de conducta, una llei abstracta aplicable a un nombre desconegut de casos futurs i a totes les persones que es trobin en unes determinades circumstàncies objectives descrites per la norma. Aquestes normes delimiten els diversos camps protegits permetent així que cada persona pugui conèixer els mitjans que pot utilitzar per aconseguir els seus objectius i a la vegada evitar conflictes amb altres persones. Aquest tipus de normes es qualifiquen d’abstractes i porten a la formació d’un ordre espontani, que és el cosmos. És el cas del dret privat i de la societat oberta de lliure mercat. En canvi, la thesis és la norma aplicable a algú en particular o que serveix únicament per complir els objectius de la persona que l’ha promulgat, perseguint fins concrets i determinats. Són necessàries per dirigir una organització com la taxis, conformen el dret públic i s’apliquen a l’administració pública.

La degradació de l’entorn institucional i jurídic d’Espanya té un llarg recorregut. Quan el BOE i els diaris de les Comunitats Autònomes omplen milers i milers de pàgines, generen una situació d’hiperinflació normativa. Erosionen el concepte de llei, en sentit noble de la paraula (nomos), i la deformen fins a convertir-la en decrets i ordres administratius (thesis) que enverinen la societat i enterboleixen la pacífica convivència. La maquinària administrativa instrumentalitza la llei per convertir-la en un arma llancívola. En situacions d’hiperinflació legislativa, esdevenen veritables armes de destrucció massiva capaces de generar el caos social i la inseguretat jurídica. La corrupció sistèmica del sistema fa que les mateixes institucions bàsiques de l’Estat quedin instrumentalitzades per la voluntat particular del partit governant que ostenta el poder i que, naturalment, farà tot el que sigui necessari per mantenir-lo i augmentar-lo. De moment, dirigint la repressió política i la persecució d’adversaris polítics i representants electes, funcionaris i directors de mitjans de comunicació, suspenent en la pràctica el dret de reunió i el dret d’informació, la llibertat de premsa i la d’expressió. I convertint l’Estat d’excepció no en l’excepció de l’Estat de Dret, sinó en l’estat més habitual de l’Estat. Espanya ha esdevingut una taxis governada mitjançant thesis. Catalunya hauria de convertir-se en un cosmos regulat per nomos.