Arxius

Arxiu d'Autor

Terratrèmol Díaz Ayuso

Isabel Díaz Ayuso - Wikipedia

Isabel Díaz Ayuso ha estat la gran guanyadora de les eleccions autonòmiques a Madrid. Una dada reflecteix la contundència del seu triomf. Ha obtingut 900.000 vots més que fa tot just dos anys. Ha duplicat tant el nombre d’escons (65) com el percentatge de vots (45%). Ha vençut en tots i cadascun dels districtes de Madrid, en els més rics i en els més pobres. En els més castigats per la covid i en els que menys. En els que hi ha més dependència de l’hostaleria i en els que no n’hi ha. Ha arrasat a l’elitista i benestant Chamartín amb el 62% dels vots, però també ha liderat a Vallecas amb el 34,5% dels sufragis, gairebé quatre punts per davant de Més Madrid, el partit escindit de Podem. Pablo Iglesias ha obtingut al seu antic barri només el 10% dels vots. La creu de les eleccions és el desastre que ha suposat per les esquerres, que es reajusten internament. El president Pedro Sánchez ha vist truncat traumàticament el seu cicle virtuós. Es consuma l’esfondrament de Ciutadans, que no aconsegueix representació parlamentària, i l’exvicepresident Pablo Iglesias abandona la política activa. Manifesta que no vol ser el boc expiatori, quan hauria de reconèixer que l’època dels bolxevics ja ha passat a la història i que el seu escenari no és la modernitat, sinó la nostàlgia del marxismeleninisme. Se’n va deixant el partit empantanegat, purgats tots els seus adversaris i designant la vicepresidenta Yolanda Díaz, que no és militant de Podem, successora sense ni consultar a les bases. 

Díaz Ayuso ha plantejat les eleccions com un doble plebiscit: sobre el govern de coalició de Sánchez i sobre la gestió de la pandèmia a Madrid. I ha guanyat els dos. Més d’un milió i mig de madrilenys volen continuar pagant impostos molt més baixos que a la resta de comunitats, en contra dels intents del govern socialista d’igualar la fiscalitat per dalt. I més d’un milió i mig de madrilenys consideren que cal mantenir l’activitat econòmica oberta, amb les precaucions que siguin necessàries. Comerciants, botiguers, transportistes, hostalers, cambrers i gent de l’espectacle consideren que Ayuso els ha salvat de la ruïna. Que els madrilenys haurien d’estar als carrers i als teatres, i no tancats a casa amb decrets d’emergència i tocs de queda. Cada vegada hi ha més evidències que la gestió de la crisi de la covid per part de les autoritats espanyoles ha estat molt deficient. Els tres països nòrdics, per exemple, ho han fet molt millor. Anant a l’escola, treballant i socialitzant amb mesures preventives. En paraules del professor Jay Bhattacharya, de la Stanford Medical School, “els confinaments són el pitjor error de salut pública dels darrers 100 anys i els danys psicològics i de salut imposats especialment a les persones pobres duraran tota una generació”. El tancament de l’activitat econòmica no ha reduït significativament la mortalitat per covid, però sí han augmentat els atacs de cor mortals per manca de tractament immediat. S’han deixat de fer controls de càncer. L’aïllament social ha contribuït a un excés de morts per demència i Alzheimer. L’atur intensifica els problemes de salut mental, les angoixes, les depressions i, en últim terme, els suïcidis. I les conseqüències econòmiques i educatives estan encara per determinar. L’anàlisi cost-benefici és clarament negatiu. Si una empresa es comportés d’aquesta manera, venent un producte amb efectes secundaris mortals, els seus directius s’enfrontarien a demandes judicials i l’empresa faria fallida. D’alguna manera, els madrilenys han expressat a les urnes que Ayuso tenia raó amb el seu plantejament més permissiu en la gestió de la pandèmia. En resum, la defensa d’impostos moderats i l’activitat econòmica és la clau de la prosperitat i de l’èxit de Díaz Ayuso. 

El seu èxit aclaparador tindrà repercussions en la política espanyola. Per a molts, el 4-M obre un nou cicle que permet al Partit Popular aspirar al triomf en les properes eleccions generals. Pedro Sánchez segueix sent el president del govern, però queda afeblit políticament. En clau catalana, se’n van en orris els intents negociadors d’ERC i la “taula de diàleg”. Si hi hagués un mercat borsari en què cotitzessin els vots al Congrés, ara els d’Esquerra valen menys que fa una setmana. També fa poc probable que l’executiu central acceleri els indults als presos condemnats pel Procés. Tot sembla reforçar el diagnòstic de JxCat que la negociació amb el govern espanyol és una pèrdua total de temps. I el temps és escàs i s’ha d’aprofitar. Sílvia Gratacòs, presidenta de la Cambra de Comerç, es queixava la setmana passada de la manca de plans estratègics i dinamització a llarg termini per part del no-govern català. I així es va escrivint la història d’un llarg declivi.  

La crisi i els joves

Cómo la crisis ha cambiado a los adultos jóvenes y qué esperan de las  marcas y

Hem celebrat l’1 de maig d’aquest any pandèmic en condicions sanitàries millors que les de l’any passat, quan regia un confinament total, però continuem molt lluny de la normalització desitjada. La salut i la manca de treball apareixen com les preocupacions més destacades a totes les enquestes sociològiques, mentre que altres qüestions com les ecològiques i mediambientals perden posicions en el ranking. L’atur ha estat sempre un càncer crònic de la societat espanyola i continua sent-ho. Mentre que països com Alemanya o els EUA gaudeixen de plena ocupació tècnica, amb un atur actual de només el 6%, Espanya pateix problemes estructurals que es tradueixen en ocupacions molt inferiors i taxes d’atur permanentment elevades. Falta treball, en quantitat i en qualitat. Necessitem més ocupació i millors salaris. Quelcom impossible d’assolir sense millorar la productivitat. Mentre que a Alemanya treballen 77 de cada 100 persones en edat de treballar (any 2019), a Espanya només ho fan 63.

La política social més bàsica per tota societat pròspera és garantir l’accés al mercat de treball. Tenir feina millora l’autoestima i ens garanteix l’autonomia personal. Per tant, redueix la despesa en subsidis públics alhora que augmenta els ingressos de l’Estat via recaptació d’impostos. Caldria centrar-nos en la situació dels joves, el segment poblacional clau que són, per definició, el futur de la nostra societat. No ens podem enganyar. Se’ls presenta un futur molt difícil i possiblement amb un nivell de vida inferior al del seus progenitors. Tenen grans dificultats per accedir al mercat laboral i a la vivenda. Les seves pensions tampoc estan assegurades i, amb certesa, es retallaran. I trobaran un colossal deute públic, ja superior al 120% del PIB, amb tot el que comporta de pagament d’interessos (que algun dia deixaran de ser 0%) i la conseqüent retallada d’altres serveis públics.

La desocupació juvenil, en edats compreses entre 20 i 24 anys, mai ha estat a Espanya inferior al 14%, ni quan l’economia creixia un 5% anual. Avui es troba en el 37%, la més alta d’Europa i per davant de Grècia o Itàlia. L’atur juvenil és un problema crònic que es transmet de generació en generació. Però no és l’únic problema. En un document que el Banc d’Espanya ha publicat aquesta setmana, s’analitza l’herència enverinada que es traspassarà als joves. La seqüència estudis-treball-accés a la vivenda-formació d’una família-jubilació ha passat a la història. S’ha trencat. El banc emissor detecta un empitjorament en la qualitat de l’educació, destacant que encara es desconeix quina ha estat la pèrdua de coneixements en els estudiants per la reducció de les classes presencials. Als Estats Units i Bèlgica ja hi ha evidències que ha caigut el rendiment en matemàtiques. Aquí, els problemes de qualitat del sistema educatiu condicionen a la baixa sous i condicions laborals.

Els contractes temporals entre joves superen el 50% a Espanya (només el 10% al Regne Unit). Aquesta dualitat del mercat de treball fa que siguin ells els principals damnificats quan arriba qualsevol crisi. Amb la covid, dels més de 900.000 aturats, 700.000 eren temporals. El percentatge de menors de 30 anys sense ingressos ha augmentat des del 30% abans de la covid al 35% a finals de 2020. Sense feina i sense ingressos, tampoc poden emancipar-se. La immensa majoria de joves viuen amb els seus pares. Sense aquest coixí familiar, el drama seria pitjor. I directament relacionat amb la manca d’independència hi ha la no-natalitat. L’INE detecta a inicis d’aquest any una caiguda del 20% en els naixements. La insostenibilitat del sistema de pensions condicionarà una vida laboral més llarga. La crisi derivada de la covid afecta en major mesura els joves de fins a 35 anys, que ja venien tocats de l’anterior crisi de l’any 2008. Són la generació de la doble crisi, els que han patit primer la gran recessió i després el gran confinament.

L’ascensor social està aturat i la frustració col·lectiva plana sobre el jovent. El pessimisme s’acompanya de problemes creixents d’ansietat. I on domina l’atur, la precarietat i l’exclusió social, es formen bosses permanents d’indignats amb el sistema i crítics furibunds dels polítics, que es poden activar mitjançant formacions antisistema. Les dues grans crisis del 2008 i 2020 han afectat el jovent amb especial intensitat i virulència. S’han trencat molts somnis i massa projectes vitals han quedat en no res. I aquesta creixent pobresa i desigualtat conviu amb una minoria enriquida i elitista. La fractura social ha enfonsat la classe mitjana a nivells inferiors. I l’OCDE, el club de països avançats, calcula que a Espanya es necessiten ja diverses dècades per passar de la classe baixa a la mitjana, i que ja no n’hi ha prou amb una generació com en els anys vuitanta. Mentrestant, el govern anuncia amb alegria que rebrà un total de 140.000 milions provinents d’Europa. Ja veurem si serveixen per cohesionar la societat i modernitzar l’economia. O just pel contrari.

El sou dels futbolistes

Cronología de un fracaso: cómo nació (y murió) la Superliga Europea

La Superlliga, un nou projecte per al futbol europeu impulsat pel president del Real Madrid amb el suport de Joan Laporta, s’ha anunciat aquesta setmana. Ha tingut una vida molt curta, però és un senyal dels problemes financers de molts clubs. El projecte fallit trencava amb el model actual de Champions League i proposava un model similar a l’americà, amb un torneig tancat on quinze equips amb pedigrí tindrien plaça fixa, independentment del seu rendiment esportiu, i altres cinc entrarien cada temporada per invitació. El projecte de la Superlliga ha fracassat per l’oposició dels aficionats, federacions i governs. Al llarg de la història, equips de lligues grans i petites, com Escòcia o Portugal, han aconseguit guanyar la Copa d’Europa. Però en els darrers 15 anys només l’han guanyat equips de les quatre majors lligues europees (Anglaterra, Espanya, Itàlia i Alemanya). La sentència Bosman, que va equiparar els jugadors de la Unió Europea als nacionals, va suposar que els equips amb més recursos puguessin contractar aquells jugadors amb més talent sense limitacions de nacionalitat. Tanmateix, l’increment del valor dels drets de transmissió dels partits ha beneficiat els principals clubs, perjudicant a tota la resta i immensa majoria. La distribució dels ingressos és molt desigual i contribueix a la pèrdua d’atractiu del futbol. Els 20 clubs més grans de les cinc lligues europees més importants (les esmentades anteriorment més la francesa) controlen el 41% del total d’ingressos, mentre que els més de 3.000 equips de la resta de competicions amb prou feines aconsegueixen un 26%. El resultat és un oligopoli mancat de competència on la diferència entre els primers i els darrers classificats és abismal. A la lliga espanyola, el duopoli futbolístic Barça-Madrid avorreix els espectadors i resta ingressos per taquillatge.

Pel que fa a les despeses, la principal són les nòmines dels jugadors. La massa salarial de la plantilla pot arribar al 70% del pressupost total. Quelcom impensable en qualsevol altre negoci. I a diferència d’altres països, on els salaris esportius estan limitats, les nòmines desorbitades i la política descontrolada de fitxatges ha propiciat que importants clubs tinguin pèrdues i acumulin deutes insostenibles. L’especulació està molt viva en el mercat del futbol i és un problema que augmenta la bombolla d’aquest esport. Els sous d’escàndol que cobren les estrelles són la principal causa dels problemes financers dels clubs. No hi ha ingressos suficients per pagar les retribucions salarials de Messi (75 milions d’euros nets a l’any), Griezmann (20 milions) o Sergio Ramos (12 milions). I les xifres anteriors no inclouen els ingressos que perceben per patrocinis i publicitat. Sabem que els programes futbolístics, d’estil xaró i provincià, acaparen nivells d’audiència espectaculars. Això no justifica, però, que el criteri del talonari compti més que l’esperit de lluita i l’esforç col·lectiu. Per preservar la potència lúdica del futbol cal controlar les despeses salarials establint topalls màxims. De la mateixa manera que l’Estat fixa salaris mínims, amb més motiu calen màxims salarials establerts per llei. Així funciona la millor lliga de bàsquet del món als EUA i és el mateix que ha demanat la ministra d’economia, Nadia Calviño, davant la reestructuració bancària i la supressió de milers de llocs de treball a Caixabank. El retorn a la rendibilitat podria passar per rebaixar les remuneracions milionàries dels directius tot mantenint el gruix de la plantilla. Que això va contra els principis del lliure mercat? Doncs molt bé. Especialment, on el lliure mercat és una quimera inexistent. Tant el mercat futbolístic com, encara més, el mercat financer són oligopolis subjectes a multitud de regulacions i restriccions que emanen de l’autoritat competent. Moltes són innecessàries. Altres, com els màxims salarials a nivell global, inexistents però desitjables.

La pandèmia ha punxat la bombolla del futbol. La davallada d’ingressos s’estima per la FIFA en 12.000 milions a nivell global i en 1.650 milions a la present lliga espanyola. El Barça ha tancat l’exercici 2019-20 amb un deute net de 488 milions, ingressos de 855 milions, un 18% menys del total pressupostat (1.047 milions), i unes pèrdues de 97 milions. La rebaixa salarial dels futbolistes, de només el 2%, és del tot insuficient. Pretendre recuperar l’equilibri financer amb els ingressos addicionals d’una superlliga europea elitista i tancada no és només un greu error. És un despreci a la resta de clubs i un insult a la cultura de l’esforç i de l’ascens per mèrits. El que s’hauria de fer és, senzillament, normalitzar els sous dels futbolistes.

El marginalisme econòmic i Jaume Balmes

Jaume Balmes a les golfes de l'oblit | Osona.com

Es compleixen 150 anys d’un canvi radical en la metodologia de l’economia. Es coneix amb el nom de la revolució marginalista i trenca amb la teoria del valor-treball desenvolupada per l’escocès Adam Smith. L’any 1871 es publiquen les obres de Carl Menger (1840-1921), catedràtic de la universitat de Viena, i la de William Stanley Jevons (1835-1885), professor del London University College. El tercet es completaria amb el francès Leon Walras (1834-1910). Treballant de manera independent, tots desafien la idea que el valor dels béns intercanviats en el mercat es basi en la quantitat de mà d’obra incorporada en els productes, com defensaven els economistes clàssics anglesos. Adam Smith i els seus deixebles varen formular correctament la llei de l’oferta i la demanda, descrivint amb encert el funcionament del mercat, però no resolgueren l’anomenada paradoxa del valor. Per què béns tan necessaris per a la vida com l’aigua tenen un preu molt inferior al del diamant, un bé superflu i prescindible? La resposta correcta es va fer esperar un segle fins l’aparició en escena de l’austríac Carl Menger. La qüestió determinant és que el preu que estem disposats a pagar per una ampolla d’aigua és la satisfacció que ens proporciona l’última unitat del bé, i el mateix en el cas dels diamants. L’explicació austríaca utilitza la lògica verbal, més propera a la realitat econòmica i social, mentre que els seus col·legues fan servir el càlcul diferencial matemàtic. Menger explica les decisions humanes en entorns reals d’incertesa i en un mercat dinàmic i canviant. Un altre fet diferencial de l’escola austríaca és l’estudi de l’evolució de les institucions socials i com s’han format a través de les interaccions, sovint no desitjades, de multitud d’individus, les decisions dels quals generen resultats que no estaven previstos inicialment.

Per exemple, Menger explica el sorgiment de la moneda a partir de l’or, un bé àmpliament acceptat per tota la societat. La moneda no és la invenció d’una ment brillant per superar els inconvenients que suposa l’intercanvi d’un kilo de patates per un tros de vedella. No és fruit de cap decret governamental, sinó creació espontània del mercat. Tota una sèrie d’institucions socials han demostrat el seu origen en aquest procés social espontani i evolutiu, com són destacadament el llenguatge, el dret, determinats valors morals universals, la família, els diners, els mercats… La tradició matemàtica de Jevons i Walras, en canvi, descuida la realitat de les institucions socials, parteix de supòsits irreals com el disposar d’una informació i coneixement perfectes, arribant a conclusions igualment errònies com la perfecta racionalitat dels agents econòmics. La formalització matemàtica de l’economia té un valor acadèmic, però no es correspon amb la realitat. En la realitat, la informació no està donada, sinó que és subjectiva i es troba dispersa entre els milions de persones que formen la societat; la informació és tàcita i no s’articula formalment en un llenguatge matemàtic. Per això, les funcions matemàtiques d’oferta i demanda no expliquen res, sinó que en el seu plantejament ja està implícita la solució del problema. Per aquests motius, l’anàlisi de Menger és més complet. L’anàlisi austríac són els processos de mercat i no uns estats d’equilibri imaginaris. La fructífera escola d’economia austríaca continua fins el dia d’avui. Notables exemples de diferents generacions d’economistes són Böhm-Bawerk, Mises, Schumpeter, Hayek (Nobel d’Economia l’any 1974), Rothbard, Kirzner o el madrileny Jesús Huerta de Soto.

El paper d’Espanya (i Catalunya) en aquestes innovacions és irrellevant i perifèric. A les nostres latituds, les idees de progrés solen arribar tard i fragmentades, si és que arriben. Amb tot, hi ha una excepció notable que cal esmentar. Es tracta del català Jaume Balmes i Urpià, nascut a Vic, eclesiàstic i intel·lectual polifacètic que tindria una vida tan curta com prolífica. Amb presència toponímica a quasi tots els nostres pobles i ciutats, és escassament conegut. Si de cas, se’l recorda per ser un coneixedor de la tradició escolàstica marcada per sant Tomàs d’Aquino. En una recent obra col·lectiva dirigida per Borja de Riquer sobre 120 vides catalanes que han fet història, hi té presència, però únicament per recordar la sordidesa de l’època històrica. Cal destacar que Balmes, sense ser economista, va escriure a la revista La Sociedad, el 17 de setembre del 1844, un article titulat Verdadera idea del valor o reflexiones sobre el origen, naturaleza y variedad de los precios on es pregunta per què val més una pedra preciosa que un tros de pa. Per tant, la mateixa “paradoxa del valor” que Adam Smith no va saber resoldre correctament. Balmes no parla dels costos de producció, com Smith, i considera que el valor ve donat per la utilitat subjectiva per al consumidor, així com per l’escassetat del bé. Amb les seves paraules, “tots tenim experiència de coses que costen molt treball i no valen res (…) El cost del treball pot contribuir a l’augment del valor de la cosa, però sent accidental i mai dependent d’aquí el veritable valor. L’única mesura del valor d’una cosa és la utilitat que proporciona i no hi ha, per tant, una necessària connexió entre el que costa i val”. L’ausetà raona que els costos objectius del treball en el sector tèxtil poden superar el preu de venda “per raó del més gran avenç en la fabricació dels competidors”. Per tant, Jaume Balmes resol la paradoxa del valor i enuncia correctament la teoria de la utilitat marginal 27 anys abans que el mateix Carl Menger, pioner de la revolució marginalista amb Jevons i Walras. Enmig de la ignorància i del caïnisme imperants a la nostra societat, ens cal conèixer i valorar els mèrits dels qui ens han precedit.   

Reincidint en l’error

Probando, probando... La importancia del testeo para el éxito de un  e-learning (parte 1) - PrevenControl

Des d’aquest divendres, hem tornat al confinament comarcal i les bombolles de convivència no es poden moure fora de la comarca de residència. L’ocupació de llits de crítics no para d’augmentar i les dades epidemiològiques empitjoren. L’augment d’ingressos a les UCI pot tornar a portar al límit el sistema sanitari. Però tot fa pensar que el pitjor ja ha passat. Amb la campanya de vacunació en marxa, malgrat tots els errors i entrebancs, és raonable pensar que la quarta onada es converteixi en diversos tornados fragmentats aquí i allà. A diferència d’un tsunami, que arrasa tot el que troba, els tornados són remolins violents de vent amb poder destructiu molt localitzat. El poble que es trobi sense protecció immunològica pot patir-los, però el poble del costat amb col·lectius vacunats (policies, professors, residències…) quedarà fora de tot perill. Per tant, aquesta vegada segurament veurem menys mortalitat, perquè una part important de la població més vulnerable està protegida. No gràcies a la brillant gestió de les autoritats, sinó malgrat els seus errors garrafals. En el Regne Unit, amb dades de l’Oficina Nacional d’Estadística, prop del 50% dels britànics estan immunitzats. No estan lluny de l’objectiu del 70%. A Espanya, el ritme és molt més lent. La mitjana de vacunes diàries administrades aquesta setmana ha estat de 189.000 (33.000 a Catalunya), xifra que en el total acumulat protegeix el 6,2% de la població (5,7% a Catalunya).

Malgrat tot, el sondeig de confiança que publica mensualment la Comissió Europea mostra que les expectatives de les llars han tornat a nivells precrisi. L’inici de l’any va ser complicat i les properes setmanes encara seran difícils, però l’optimisme sobre la recuperació serà un factor positiu per a la mobilització de la demanda. L’afiliació al mes de març va augmentar en més de 70.000 persones i altres 146.000 van deixar els ERTO per reincorporar-se a la feina. La demanda continua continguda per les mesures de distanciament social, però es recupera amb rapidesa quan les circumstàncies ho permeten. La confiança empresarial es manté en nivells que no es veien des de l’any 2018 i moltes empreses veuen ara un camí cap a la recuperació que pot apuntalar la inversió i la contractació. I les famílies poden també activar els 50.000 milions estalviats el darrer any. Fins aquí, per tant, i malgrat l’exasperant lentitud en la vacunació, són senyals d’optimisme. La Pasqua sembla haver arribat a l’economia. Però molt ens temem que sigui per poc temps. Una amenaça seriosa a aquest renéixer, com apuntàvem la setmana passada, és el possible retorn de la inflació.

Els Bancs Centrals opten per incrementar l’estímul monetari a cada nova crisi. La Fed dels EUA ha ampliat el seu balanç en tres grans passos. Primer, de 0,9 bilions de dòlars a 2,1 bilions el novembre de 2008; després, de 2,8 bilions a 4,5 bilions entre novembre de 2012 i 2014; i finalment, de 3,8 bilions a 7,7 bilions entre 2019 i març de 2021. Simètricament a l’expansió monetària, es produeix un gran increment de la despesa i deute públics. El deute federal dels EUA, com a percentatge del PIB, ha passat del 63% el 2007 al 100% el 2012 i al 108% el 2020. Pel que fa a Espanya, s’ha descontrolat des d’un moderat 35% del PIB l’any 2007 a més del 120% actual. El president Joe Biden ha anunciat un increment de la despesa pública de 1,9 bilions de dòlars, mentre que a la Unió Europea (UE) és de 0,75 bilions d’euros. Si el Tribunal Constitucional Alemany no posa fi a la despesa prevista, la UE mutarà en una unió fiscal. El Bundestag ja l’ha votat. El daltabaix pot venir a les eleccions del proper setembre, quan Angela Merkel abandoni l’escena política i es consolidi l’ascens del partit xenòfob i euroescèptic d’Alternativa per Alemanya.

L’emissió descontrolada de moneda i deute suposa pa per avui i fam per demà. Després d’una recuperació de curta durada, la situació serà pitjor que la d’abans. Com una injecció d’amfetamines, la dosi d’estímul ha de ser creixent per generar els mateixos efectes. Al final, però, es produeix el col·lapse i una llarga ressaca esdevé inevitable. En lloc de sortir de l’estancament, s’allarga i aprofundeix la crisi. Es precisen altres receptes econòmiques diferents a les keynesianes per reactivar l’economia i crear riquesa. El camí a seguir passa per potenciar l’empresa, alliberant el sector privat de regulacions excessives i reduint la pressió fiscal. Aquesta política obriria les portes d’una sòlida recuperació econòmica. Cal incentivar l’emprenedoria i facilitar la feina dels empresaris. A mesura que augmenten les vendes i l’ocupació, la ràtio de deute públic disminueix i disminueix també el risc d’inflació. L’únic estímul que necessita l’activitat privada és la perspectiva de beneficis i no pas el convertir-se en satèl·lits de l’administració pública. El New Deal de Franklin Delano Roosevelt, en contra de les versions més oficialistes, no va solventar el crac del 29, sinó que el va agreujar, provocant l’anomenada recessió dins la depressió dels anys 1937 i 1938. Reincidir en el mateix error pot provocar ara efectes desastrosos similars, abortant la incipient recuperació i fent més possible la temible estagflació (simultaneïtat d’estancament i inflació). Tota una regressió de la situació pasqual a la quaresmal. L’FMI ha publicat aquest dimecres el Fiscal Monitor i dóna per fet que el nivell de despesa pública a Espanya ha incrementat amb la pandèmia del 41% a més del 43% del PIB. El dèficit estructural, amb una recaptació impositiva del 39%, s’enfila a més del 4%. Això requerirà importants ajustos a mitjà termini. Però no esperin reduccions de despesa, sinó nous increments d’impostos. Sabem pels clàssics que errar és humà, però reincidir en l’error és diabòlic.   

El retorn de la inflació

Complejo de Pandora

Fa molt de temps que lluitem contra la crisi sanitària i econòmica. Les mascaretes, les infeccions, els ingressos hospitalaris i la unitat de cures intensives, la pèrdua del negoci habitual i la manca de recursos monetaris, ERTOs que no es cobren i vacunes que no arriben… Són algunes de les derivades més habituals de la situació que estem vivint. Malgrat tot, fins ara no hem hagut de parlar d’inflació, un càncer econòmic que afegiria sal a la ferida. Un augment generalitzat i sostingut del nivell de preus agreujaria encara més l’empobriment de la població i reduiria el poder adquisitiu dels diners estalviats, que no rendeixen res amb els interessos actuals. I no serà que no hagi augmentat l’oferta monetària. Ho està fent molt. Recordem només que el balanç de la Reserva Federal, el Banc Central dels EUA, ha augmentat de 0,9 bilions de dòlars (juliol de 2008) a 7,6 bilions (febrer de 2021). Un factor multiplicador de 8,4 en menys de 13 anys. I el seu homòleg europeu s’ha expandit de 0,79 bilions d’euros (desembre de 2002) a més de 7 bilions actuals. L’aixeta monetària està ben oberta. I aquests impulsos es tradueixen en increments de deute públic. Sense anar més lluny, aquesta setmana el deute públic d’Espanya ha superat el llindar del 120% del PIB, a l’incloure, a requeriment d’Europa, 35.000 milions d’euros de deute del banc dolent (Sareb). Recorden quan Luis de Guindos, exministre d’economia, va prometre rendiments anuals del 15% als inversors del banc dolent? Doncs els beneficis no han aparegut per enlloc i la història de socialització de pèrdues i deute públic avalat per la impremta del BCE continua assolint màxims històrics.

Però el fantasma de la inflació, fins ara absent, podria reaparèixer. L’indicador avançat de l’índex de preus de consum (IPC) publicat aquesta setmana per l’Institut Nacional d’Estadística (INE) apunta a un fort repunt lligat als preus de l’energia, que el 2020 van baixar amb l’inici de la pandèmia. Concretament, els preus han pujat un 1,3% el març en comparació amb el mateix mes del 2020 a causa de l’encariment de l’electricitat i els carburants, un avanç de 1,3 punts superior al de febrer, quan els preus varen romandre congelats. En termes de preus de consum harmonitzats, que mesuren l’evolució dels preus amb el mateix mètode en tots els països de la zona euro, s’ha situat gairebé un punt i mig per sobre de la taxa del mes anterior. Després d’anys amb nivells d’inflació zero o negatius, suposa això el retorn a l’increment de preus? Les cotitzacions dels actius financers es basen en l’expectativa que els tipus d’interès es mantindran molt baixos durant un període llarg de temps. Amb la inflació, però, els tipus d’interès a llarg termini ja estan pujant. Com perjudicarà la recuperació esperada? Provocarà un daltabaix en els mercats financers, molt sobrevalorats pels continuats estímuls monetaris? I com afectarà la inflació i la pujada del tipus d’interès els mercats de deute i renda fixa? Habitualment, un interès més alt disminueix el valor dels títols de renda fixa i disposa els mercats en mode baixista. I l’efecte sobre les finances públiques molt endeutades, com és el cas d’Espanya, pot ser devastador. Un augment de l’interès de només un punt significa que l’Estat ha de pagar en interessos més de 10.000 milions d’euros anuals. Què retallarà en contrapartida? Pensions, sanitat, educació, serveis socials, dependència?

Cal tenir en compte que la capacitat adquisitiva del diner depèn de l’oferta monetària, però també de la demanda monetària. Només així entenem que, malgrat la gran expansió en la creació de moneda, el seu valor s’hagi mantingut relativament estable sense caure en l’espiral destructiva de la hiperinflació. L’oferta monetària ha augmentat, però també ho ha fet la demanda. Els bancs acumulen moltes reserves excedentàries que no presten i, per tant, no circulen per la societat. De la mateixa manera, les empreses i famílies solvents que disposen de diners en efectiu, prefereixen guardar-lo. La situació és tan complicada i maltempsada que opten per esperar temps millors i invertir en projectes més endavant. De nou, el diner està parat i no circula de mà en mà. La inflació, a diferència de l’atur o el creixement, és sempre un fenomen monetari. Depèn de l’oferta i demanda de diners. L’oferta monetària va créixer, de mitjana, un 5% anual les dues dècades anteriors al 2000. Donat que la demanda no va créixer al mateix ritme, la inflació va ser positiva. El comportament de l’increment de la producció i l’ocupació va ser acceptablement bo. En canvi, l’oferta monetària està augmentant, en el que portem de segle XXI, una mitjana del 20% anual. La demanda de diner en efectiu també creix a un ritme molt elevat i això explica els baixos nivells d’inflació. En canvi, el comportament global de la producció i l’ocupació ha empitjorat. La productivitat s’ha estancat i no es creen tants llocs de treball com al final del segle XX. La producció de moneda no té res a veure amb la creació de riquesa. Just a l’inrevés. Ésser més ric significa poder treballar perseguint legítimament un pla de vida raonable amb accés als béns i serveis desitjats. El que valorem és disposar de millors aliments i qualitat de vida, inclòs l’oci. Fabricar moneda no contribueix directament a la prosperitat ni multiplica la quantitat de béns i serveis reals. Però sí que amenaça seriosament amb reobrir la capsa de Pandora i amb el retorn de la inflació.

Suspensió temporal de patents

Cómo podríamos vacunar más rápido? Las patentes farmacéuticas lo impiden

El ràpid desenvolupament i arribada al mercat de diverses vacunes contra la covid es pot considerar un èxit mundial. Una combinació de factors ho expliquen, començant amb què el genoma del virus va ser seqüenciat ràpidament i compartit online. Els millors investigadors del planeta varen compartir esforços en la recerca d’una vacuna eficaç, es varen suspendre les feixugues i excessives regulacions que endarrereixen el procés i… Voilà! L’èxit ha estat espectacular. Un matrimoni d’investigadors alemanys d’origen turc desenvolupen la vacuna BioNTech, aliant-se amb la nord-americana Pfizer per la seva distribució mundial. I a la fórmula Pfizer-BioNTech segueixen la de Moderna, AstraZeneca, la russa, la xinesa i tantes altres. Tot un exemple de com la divisió internacional del coneixement i el funcionament de la ciència en obert permeten formar-se esperances per un futur millor de la humanitat. El problema, però, ve a continuació amb les patents i el dret exclusiu a la producció de les vacunes patentades durant 20 anys.

No és una història nova, sinó repetida. Àfrica va patir una onada de Sida l’any 1998. I els costosos medicaments antiretrovirals, que des de 1996 ja estaven disponibles, van trigar 10 anys a arribar als països pobres a un preu accessible. Ara, un centenar de països, diverses organitzacions i 115 diputats europeus han fet arribar a l’Organització Mundial del Comerç, que gestiona els drets de propietat intel·lectual, una petició en suport de l’exempció temporal de les patents que bloquegen la producció de vacunes contra la covid. El Regne Unit i els EUA s’hi oposen amb l’argument que les patents són necessàries per incentivar la innovació i la recerca. Un informe publicat per la revista mèdica The Lancet mostra, però, que els productors (un oligopoli molt poderós) van rebre més de 10.000 milions de fons públics provinents del pagament d’impostos per finançar les vacunes. Les autoritats que diuen lluitar contra les desigualtats no haurien de permetre un finançament tan regressiu ni promoure de facto un accés tan desigual a les vacunes. En 130 països on viuen més de 2.500 milions de persones no n’ha arribat ni una i a casa nostra en falten.

Quan es descobreix i desenvolupa un nou medicament o vacuna, l’empresa farmacèutica ho patenta per tenir l’exclusivitat i impedir la producció de tercers. Això li permet controlar el preu, que s’encarirà, i la producció, que es reduirà. El distingit investigador manresà Pere Joan Cardona i Iglesias, creador de la vacuna Ruti contra la tuberculosi, declarava al FAQs que el problema per fer avançar la vacunació és més de dificultats en la producció que de patents. Però la patent és un monopoli legal que restringeix artificialment la producció. Milers de petits laboratoris farmacèutics i fàbriques de producció, que ara estan parades i excloses de la fórmula de la vacuna, es podrien posar en marxa si es compartís el coneixement necessari. Però amb la propietat intel·lectual vigent, les úniques companyies que poden fabricar la vacuna són les que tenen la patent. Per tal que els laboratoris puguin produir les vacunes contra la covid necessiten coneixements tècnics i accés a informació que està protegida amb caràcter de confidencialitat per l’empresa propietària de la patent.

El descobriment de les vacunes ha estat un èxit, però la campanya de vacunació està sent un fracàs. L’accés al genoma del virus es va fer públic immediatament a Internet, però la producció de vacunes està restringida per drets de propietat intel·lectual. Els economistes Michele Boldrin i David Levine, experts en el tema, sostenen que les patents no són necessàries per protegir la innovació i que s’haurien d’eliminar. Defensen que no ha fomentat el progrés tecnològic ni incrementat els nivells de recerca. Que les grans innovacions no han sorgit d’entorns regulats i protegits, sinó de la dinàmica empresarial competitiva i cooperativa. És només després de les fases inicials d’innovació explosiva i quan el creixement de les vendes es frena, que les indústries recorren a la demanda de protecció legal amb patents per assegurar un nivell sostingut de beneficis. L’evidència històrica suggereix que, tot i que un sistema de patents feble i limitat pot augmentar lleugerament la innovació amb efectes secundaris limitats, la sobreprotecció actual retarda la innovació i genera molts efectes adversos.

El destacat economista austríac Fritz Machlup, estudiós de la societat de la informació i del coneixement com a recurs econòmic, afirmava que, amb les últimes dades disponibles, seria irresponsable instituir un sistema de patents. Les indústries informàtica i biotecnològica van progressar moltíssim sense necessitat de protecció legal. El món ha avançat amb el lliure intercanvi voluntari, abolint les restriccions comercials. Les patents no deixen de ser monopolis legals que impedeixen l’accés al mercat i restringeixen la producció. La recerca subvencionada per l’Estat no hauria de possibilitar la creació de nous monopolis privats ni permetre la seva apropiació a títol lucratiu, sinó que hauria d’estar disponible per a tothom. Aquesta reforma seria particularment útil per a la indústria farmacèutica i ara del tot necessària per a la producció i distribució massiva de les vacunes contra la covid. Aquestes són un bé públic global i és responsabilitat dels governants que arribin a tothom. La fórmula legal per suspendre l’exclusivitat de les patents està perfectament contemplada amb les llicències obligatòries (article 95) i els seus supòsits són plenament aplicables a la situació actual. El món necessita el lliure accés a la recerca i l’intercanvi de coneixement per activar la producció massiva de vacunes.

Capitalisme d’amiguets

Grandes empresas energéticas y puertas giratorias | Agora: Inteligencia  Colectiva para la Sostenibilidad

L’Estat espanyol acredita una llarga història de tractes de favor mutu entre poderosos. El sistema del capitalisme clientelar o d’amiguets caracteritza des de fa molts i molts anys la promíscua relació entre política i negocis a Espanya. A l’anterior crisi del 2008 vàrem assistir al desastre colossal i immoral de la connexió entre el poder polític i el financer, amb una gestió poc professional de les entitats financeres, algunes de les quals varen ser rescatades de la fallida amb diners públics. La combinació d’incompetència i arrogància va acabar amb la pràctica totalitat de caixes d’estalvi, centenàries entitats benèfiques que promovien l’estalvi familiar, finançaven petites empreses i repartien beneficis amb l’obra social.  

Amb la crisi actual derivada de la covid tornem a córrer el risc que la mà visible de l’Estat reparteixi discrecionalment els fons vinguts d’Europa entre parents i amics, salvant les empreses ben connectades i perjudicant moltes altres que poden acabar desapareixent. L’enxufisme i els contactes, una vegada més, eclipsarien el mèrit i el talent. En aquest sentit, s’han de posar de relleu les darreres decisions de la SEPI, entitat de dret públic adscrita al Ministeri d’Hisenda, per salvar algunes empreses considerades estratègiques: 475 milions d’euros per Air Europa, 300 milions en negociació per Mediapro, 120 milions per Duro Felguera i 53 milions per Plus Ultra.

Air Europa és propietat de la família Hidalgo, que controla també Halcón Viajes. La companyia va aprovar un repartiment de dividend milionari just abans de la pandèmia, ara fa 1 any. La quantitat va rondar els 35 milions d’euros i varen ser ingressats pel president, Juan José Hidalgo, el seu fill i conseller delegat, Javier Hidalgo, la seva germana Cristina, l’altra germana María José, Juan Antonio Hidalgo i l’exministre d’Afers Exteriors amb el govern d’Aznar, Abel Matutes. Per repartir 35 milions varen haver d’utilitzar les reserves de l’empresa, perquè el benefici net de l’exercici va ser inferior (24 milions). S’ha d’ajudar amb recursos públics una empresa que ha decidit descapitalitzar-se a benefici dels propietaris? Pel que fa a Duro Felguera, una empresa asturiana especialitzada en la fabricació de béns d’equip i serveis a la indústria, va registrar unes pèrdues de 171 milions d’euros l’any 2020. La ministra portaveu del govern María José Montero la considera una empresa estratègica. Per què Duro Felguera sí, però en canvi no ho és el tancament de Bosch a Lliçà d’Amunt i el d’altres empreses de l’automòbil que abandonen Catalunya?

Mediapro és una productora audiovisual que ha abusat del fàcil recurs de l’endeutament. L’any 2019 va acreditar pèrdues de 39 milions d’euros i, des d’aleshores, acumula resultats negatius superiors als 550 milions com a conseqüència de l’excessiu palanquejament financer i de la rescissió dels drets audiovisuals sobre la lliga de futbol francesa. De nou, l’empresa fundada per Jaume Roures no és una indústria estratègica ni pertany a un sector afectat per la pandèmia. O potser sí que juga un paper estratègic… en la promoció mediàtica del govern. I és que Jaume Roures és un dels principals accionistes del diari Público, on el fins ara vicepresident del govern espanyol Pablo Iglesias Turrión va emetre el programa “Otra vuelta de tuerka”, on entrevistava cara a cara a diferents personalitats públiques. Per què es beneficien mitjans afins al govern, que contribueixen a la seva propaganda ideològica, i no a altres diaris o productores que també ho estan passant malament?

Plus Ultra és una companyia aèria que mou un volum de trànsit insignificant (menys de l’1%) i que, des de la seva creació fa 10 anys, ha acumulat pèrdues any rere any. Per tant, es tracta d’una companyia que pot ser ràpida i fàcilment substituïda per una altra de similar, i és una empresa insolvent i inviable des del moment zero, abans de la irrupció de la covid. La línia aèria connecta Caracas amb Madrid i la propietat està en mans de Rodolfo Reyes Rojas, un empresari vinculat al règim populistacomunista de Nicolás Maduro. Per què dilapidar 53 milions d’euros en aquesta operació? És possible que les simpaties del govern de coalició espanyol amb el de Veneçuela hi tingui alguna cosa a dir? Per què es beneficien oligarques chavistes i no els empresaris locals?

El govern no té el coneixement de quines empreses són estratègiques i quines no, no sap quines són viables i quines no ho són, desconeix moltíssimes empreses a les que caldria ajudar, mentre que contribueix a mantenir en vida mitjançant subsidis a zombis corporatius que no presenten cap possibilitat de recuperació i caldria tancar. En canvi, les autoritats sí tenen incentius perversos per desviar les ajudes milionàries als grups empresarials amics o més propers. Al final, l’activitat econòmica no està dirigida a servir el consumidor amb els millors productes, sinó a mantenir el favor del poder polític. Empresaris que corrompen polítics, polítics que es deixen corrompre i ciutadans que finalment acaben empobrits i instrumentalitzats pel poder. La culpa, naturalment, és del capitalisme… d’amiguets. La corrupció difon per la societat un virus tan letal com el SARS-CoV-2. Un virus que no és físic, però que destrueix la fibra moral de la societat. Per tal que els comportaments ètics arrelin a la societat, tothom ha de tenir clar que treballant amb esforç i honestedat s’aconseguiran millores socials i econòmiques. Per desgràcia, aquesta no és la situació a Espanya.

Conseqüències no desitjades

Wills, C: Unintended Consequences: Or Why Do Bad Things Happen to Good  Decisions?: Amazon.es: Wills, Clive: Libros en idiomas extranjeros

Ara fa exactament un any que, davant la pandèmia causada per la covid-19, les autoritats espanyoles decidiren decretar l’estat d’alarma, tancar l’economia del país, suspendre gairebé totes les activitats presencials i confinar la població a casa. El balanç anual, en termes sanitaris i econòmics, és desolador. La mortalitat per coronavirus registrada a Espanya és, en aquests moments, de 72.000 persones, el 2,75% del total de baixes mundials. En termes relatius, per fracció de població, significa 1.535 morts per milió d’habitants. Molts més que els d’Alemanya (878), Holanda (930), Grècia (643), Àustria (997) o Dinamarca (410). La criticada Suècia, que ha gestionat la pandèmia amb criteris laissez-faire molt més respectuosos amb les llibertats individuals i col·lectives, presenta també millors registres en termes de mortalitat. A l’altre extrem del rànquing, en positiu, destaquen Finlàndia (només 141 morts per milió d’habitants), Japó (66) o Corea del Sud (32). Pel que fa al balanç econòmic, Espanya torna a acreditar el pitjor registre de tots els països pertanyents a l’OCDE. El PIB va caure un 11% l’any passat, amb tot el que això suposa en termes de pèrdues d’empreses i llocs de treball. Amb dades interanuals del passat mes de febrer, les persones aturades han augmentat en 400.000, xifra a la que s’ha de sumar els 360.000 autònoms en cessament d’activitat i un percentatge a concretar dels 900.000 ERTOs que tampoc podran reprendre l’activitat laboral quan les condicions sanitàries millorin.

Uns resultats, per tant, molt negatius. A priori, no cal dubtar de les bones intencions de les polítiques públiques dissenyades i executades per les autoritats. No dubtem que volien minimitzar les pèrdues humanes i materials derivades de la pandèmia. No dubtem de la voluntat de fer-ho bé i de la millor manera possible. Després, però, els resultats no acompanyen i són els que són. Les diferències entre les bones intencions i els mals resultats assolits esdevenen abismals. Confondre els objectius de la intervenció amb els efectes reals que provoca la mateixa és un error funest, una tragèdia. La llei de les conseqüències no desitjades o no intencionades de les polítiques públiques és un fenomen tan àmpliament estudiat per economistes i científics socials, com incomprès per l’opinió pública i els polítics. Excedint amb molt l’abast d’un article divulgatiu, aquesta llei mostra els efectes perversos i no previstos de la regulació.

Les autoritats imposen, per exemple, un impost al venedor… que acaba pagant el comprador. Legislen a favor dels treballadors… però els acaben perjudicant. Diuen defensar l’autònom i l’activitat emprenedora… però els ho posen tot encara més difícil. Fixen aranzels a l’acer per defensar la siderúrgia nacional… però acaben penalitzant la indústria de l’automòbil i els consumidors en general. Instauren un sistema de Seguretat Social… que amb el temps esdevé insostenible i, per tant, insegur i antisocial. Volen incrementar l’ocupació i l’activitat econòmica… però es dispara l’atur i s’enfonsa el PIB. Els exemples són inacabables. I és que la societat no és una màquina que es pugui dirigir científicament amb criteris d’enginyeria social. Les lleis de la mecànica no són aplicables a l’economia. Les interaccions humanes és un fenomen extraordinàriament complex que no admet receptes simplistes imposades de dalt abaix.

Les polítiques macroeconòmiques aplicades fins ara, i que previsiblement continuaran, són les d’estímul monetari i fiscal. El balanç del Banc Central dels EUA ha augmentat de 0,9 bilions de dòlars (juliol de 2008) a 7,6 bilions (febrer de 2021). Un factor multiplicador de 8,4 en menys de 13 anys. I el seu homòleg europeu s’ha expandit de 0,79 bilions d’euros (desembre de 2002) a més de 7 bilions actuals. Una altra lectura d’aquesta hemorràgia monetària és el descontrol del deute públic, convertint-se els bancs centrals en finançadors privilegiats de la despesa dels governs. Aquesta política que promet evitar la depressió i reactivar l’economia provoca importants efectes secundaris i, fins i tot, contraproduents, que aprofundeixen i perllonguen la depressió. En cas que la inflació retorni (caldrà estar atents al comportament de la demanda monetària), ens trobaríem en un escenari d’estanflació. Estancament i inflació, tot alhora simultàniament.

Cal canviar radicalment els tipus de polítiques, donant aire als empresaris i fomentant l’esperit emprenedor. Seria tan senzill com alleugerir les càrregues tributàries, inclosos els costos de Seguretat Social, i simplificar l’embolic de normatives i tràmits existents que dificulten el dia a dia empresarial. Quan un pacient pateix d’obesitat, cal fer dieta i aprimar-se. Si algú s’asfixia, convé donar-li oxigen. El sector públic s’ha engreixat més del desitjable, i la màquina de fer bitllets del banc emissor alimenta i sosté la seva gula insaciable. El sector privat, en canvi, ha estat maltractat sistemàticament amb duríssims confinaments, impostos excessius i regulacions complexes. El sector privat no necessita estímuls públics, sinó perspectives de beneficis. Quan les expectatives de beneficis augmenten perquè les condicions de l’activitat empresarial privada milloren, les inversions augmenten, l’ocupació millora i la facturació repunta. Només cal una millora de les expectatives empresarials per iniciar un creixement econòmic sostingut. Malauradament, però, les polítiques monetàries i fiscals que es continuaran aplicant avortaran la reactivació i tornarem a parlar de la llei de les conseqüències no desitjades.

Hosanna al fill de David!

Homilía del 13 de Abril de 2014 | Semanario FIDES

Transcorregut el camí quaresmal de 40 dies, iniciem la Setmana Santa. En aquest diumenge de Rams se’ns presenta el relat de la Passió de Jesús segons l’evangeli de Marc. El natzarè entra triomfal a Jerusalem enmig d’una multitud que l’aclama alçant palmes i branques de llorer i olivera per a donar-li la benvinguda. Hosanna al fill de David! Poc després, però, la mateixa multitud serà manipulada per les autoritats i demanaran que se’l crucifiqui. La compra insidiosa de voluntats pel poder es mostra a l’escena de l’Ecce Homo amb tota la punyent cruesa. En el judici religiós davant Caifàs i el sanedrí, Jesús afirma que és el Messies i en el judici civil davant Ponç Pilat que és testimoni de la veritat, veritat que ens farà lliures. Jesús s’entrega a la mort amb les paraules del salm 21 (Déu meu, Déu meu, per què m’heu abandonat?), transformant la mort en un acte de donació i amor absolut i incondicional vers la humanitat. Aquestes paraules no van ser compreses per les persones que es trobaven presents al peu de la creu, les quals van interpretar el crit de Jesús com una crida al profeta Elies, i d’alguna manera continuen sent incompreses avui dia. I és que, com diu Pau de Tars, la mort de Jesús és un escàndol pels jueus i un absurd pels no creients. Crist transforma una mort violenta i infamant en un sacrifici voluntari i un acte d’amor que redimeix el món. Jesús és el sacrifici real i definitiu, que posa fi a tots els sacrificis de l’Antic Testament. Els animals eren els substituts del veritable sacrifici, començant pel moltó agafat per les banyes que servirà a Abraham per reemplaçar el seu fill únic Isaac. Del misteri pasqual brolla la nova aliança entre Déu i la humanitat. Abans Jahvè havia parlat a través de Moisès i els profetes. Ara ho ha fet mitjançant el seu Fill. Abans es varen transmetre 10 manaments en unes taules de pedra al Sinaí. Ara inscriu la nova aliança directament en el cor de les persones, mostrant que la vida veritable no es troba en les riqueses, la possessió o el tenir, sinó en el ser i l’acceptació de la creu. El diumenge de Rams és el pròleg del tríduum pasqual, el nucli de tot l’any litúrgic. El dijous es celebra el darrer sopar, el divendres la passió i mort de Crist, la nit del dissabte la vigília pasqual, i finalment el diumenge la resurrecció de Jesús, que obre una nova perspectiva de vida en plenitud. Començarà aleshores el període pasqual de 50 dies on sentirem repetir amb insistència el missatge de “no tenir por”. I és que els cristians sabem, per Jesús, que la mort no té l’última paraula en aquesta vida.