Archive

Arxiu d'Autor

La bombolla del deute públic, apocalipsi financer?

4-Activos-bancos-centrales.png (1967×1101)

La Reserva Federal (Fed) dels EUA, amb Janet Yellen al capdavant, ha tornat a pujar el tipus d’interès. Ara es troba en el 1,25%. Continua sent molt baix, però marca un canvi de tendència important. Per primera vegada en quasi una dècada, el preu més important de l’economia abandona el terreny sepulcral del 0%. El propòsit d’aquesta progressiva escalada és el d’ajustar el cost del finançament del conjunt de l’economia a uns nivells que no indueixin la generació de noves bombolles. Tot i els recents increments, encara ens estem movent en unes cotes històricament molt baixes. Més enllà del simbolisme d’aquesta pujada, a la política monetària de la Fed encara li queda molt camí a l’alça per recórrer durant els propers anys. No només a l’hora de continuar elevant el tipus d’interès, sinó també de reduir els abultats estocs de deute públic i hipoteques tòxiques que acumula el banc emissor en el seu balanç de situació. Per tenir una referència, l’interès fixat manu militari per la Fed, a l’esclatar la gran recessió del 2008, va passar del 5% al 0,25% a finals d’any. Alhora, les operacions orquestrades de rescat bancari i ajuda a l’Estat varen significar multiplicar el balanç del Banc Central per cinc, passant d’un actiu total inferior al bilió de dòlars als 4,5 bilions actuals. En termes del PIB, significa passar del 6% el 2007 al 30% el 2015. Segons les paraules de l’anterior governador de la Fed, Ben Bernanke, havien après la lliçó de Milton Friedman, el difunt líder de l’Escola de Chicago. Amb l’esclat de la crisi, la política monetària no operaria amb cap restricció i serviria per finançar il·limitadament, i a cost nul, qualsevol institució governamental o bancària (amb l’excepció de Lehman Brothers).

Els instruments que utilitzen actualment els bancs centrals per executar la política monetària són tres: les operacions de mercat obert, les facilitats permanents i les reserves mínimes obligatòries de la banca comercial. Aquest darrer és la proporció dels dipòsits que les entitats financeres han de tenir en caixa. Als EUA és el 10% (a l’eurozona l’1%). Per tant, els bancs tenen l’obligació de guardar només 10 dòlars (1 euro) de cada 100 dipositats en comptes a la vista. La resta es dedica a préstecs, fet que permet la multiplicació del crèdit i la creació de diner fictici o virtual. Potencialment, cada dòlar que entra en un banc pot arribar a multiplicar-se per deu (per cent en el cas de l’euro). Forma part del misteri de la banca, tan important com desconegut. Pel que fa a les facilitats permanents, aquestes són de dos tipus: La facilitat marginal de crèdit, que permet a les entitats financeres obtenir crèdit a un dia a un tipus d’interès predeterminat, i la facilitat marginal de dipòsit, que els permet efectuar dipòsits a un dia remunerats també a un tipus d’interès. Les operacions de mercat obert, la més important i utilitzada, són la compra, per part del Banc Central, de títols de deute públic a un banc comercial. Quan els Estats s’endeuten, els bancs subscriuen el deute públic (la relació Estat-Banca forma part d’una amistat natural que ve de lluny). El Banc Central paga al banc comercial en el compte que aquest manté amb el primer. I el banc comercial, a l’augmentar les seves reserves bancàries, podrà utilitzar-les en qualsevol moment per concedir préstecs. A més, el tipus d’interès fixat pel Banc Central en aquestes subhastes és el referent principal del mercat bancari, ja que s’utilitza de referència bàsica.

Així, tradicionalment, els bancs centrals han influït sobre les taxes d’interès del conjunt de l’economia perquè els bancs privats depenien del finançament que podien aconseguir en el mercat interbancari i eren els bancs centrals els que controlaven indirectament l’interbancari. Si el banc central pujava els tipus, el finançament de l’interbancari s’encaria i els bancs privats acabaven traslladant la pujada a famílies i empreses. En l’actualitat, però, els bancs privats no tenen cap necessitat de recórrer a l’interbancari: com a resultat dels programes de quantitative easing dirigits pels bancs centrals, el finançament il·limitat a cost nul fa que literalment nedin en piscines de liquiditat. Per contrarestar-ho, la Fed intenta retirar aquest excés de liquiditat, pagant als bancs perquè li prestin el seu excés de reserves. Malgrat tot, aquesta és una política transitòria i, a mitjà termini, no li quedarà altre remei que desfer el programa de compra de deute públic. Haurà, per tant, de revendre les Lletres del Tresor i Obligacions de l’Estat que ha adquirit massivament durant els últims anys. Què passarà quan es posin a la venda bilions de títols de deute públic? Que el seu preu baixarà en picat, el tipus d’interès pujarà i la monstruosa bombolla de deute públic, la mare de totes les bombolles, col·lapsarà. El perill de contagi a les borses serà imminent. Als EUA, des del 2008, dos bilions de dòlars s’han destinat a finançar la compra de les accions pròpies. No és d’estranyar que l’índex Dow Jones estigui en màxims històrics ni que la ràtio del preu de les accions sobre els beneficis assoleixi també cotes de vertigen. Estem a les portes d’un nou crac borsari mundial? Caldrà seguir amb molta atenció la política monetària de la Fed i dels principals bancs centrals.

El PP i l’alternativa neomarxista

Pablo-Iglesias-Mariano-Rajoy.jpg (600×232)

El ple del Congrés ha refusat aquest dimecres la moció de censura presentada per Podemos contra el govern del PP, on Pablo Iglesias ha defensat un programa de govern alternatiu al de Mariano Rajoy. Al final la moció no ha prosperat, amb el resultat de 170 vots en contra, 82 a favor i 97 abstencions. El projecte econòmic de Pablo Iglesias, malgrat els problemes greus d’Espanya, denota una escassa comprensió de com funciona l’economia del segle XXI. Recordem que Podemos és un partit d’inspiració neomarxista que va sorgir a les acaballes de la recessió de 2011-2013, quan les seqüeles socials de la crisi es trobaven en el seu punt més àlgid i dolorós. El seu èxit va respondre en gran mesura a aquesta difícil situació, permanentment esquitxada per una enorme quantitat de casos de corrupció. En aquestes circumstàncies, Podemos va guanyar suport popular, però el problema és que la formació s’ha quedat petrificada en aquest context, electoralment tan propici, en què va néixer. El discurs d’Iglesias a l’hemicicle ha estat més catastrofista que realista, més preocupat de desqualificar l’adversari polític que d’oferir solucions constructives (que hi són).

Així, per exemple, ha criticat les retallades de la despesa pública quan sembla que ja han arribat a la seva fi. L’austeritat que tant critica Podemos no s’ajusta a la realitat. L’economia nacional va tancar l’any passat amb un dèficit del 4,5% del PIB, el més alt de la zona euro. Països com Irlanda, Grècia, Lituània o Portugal partien d’un dèficit similar a l’espanyol el 2011 i ja han aconseguit situar-lo per sota del límit del 3% que marca el Pacte d’Estabilitat i Creixement de la UE. La raó d’aquest desquadrament rau en el fet que la despesa pública, si bé es va reduir de forma puntual el 2012, ha seguit creixent des d’aleshores, fins al punt que, ara per ara, el sector públic gasta 50.000 milions d’euros més que el 2007, en el cim de la bombolla especulativa. El problema del dèficit públic no és per manca d’ingressos o impostos recaptats, sinó per excés de despesa pública.

Pel que fa a l’atur, que segueix sent un veritable càncer, s’està corregint a un ritme, no pas dolent, de 500.000 nous llocs de treball anuals. Pel que fa a l’atur juvenil, el líder de Podemos ha afirmat que Espanya manté la segona taxa més alta de l’eurozona, per sobre del 40%. I és cert. Però també ho és que l’atur entre els menors de 25 anys va arribar a superar el 55% el 2011-2012 i que aquest és un grup en el qual s’ha creat molta ocupació en els últims tres anys. Quelcom semblant pot dir-se de l’ocupació a temps parcial i la precarietat laboral: pràcticament totes les xifres són positives en els últims tres anys. Es signen més contractes i de millor qualitat. Una part, no tota, de l’ocupació indefinida perduda durant la crisi ja s’ha recuperat. Les grans xifres d’atur o taxa d’activitat continuen sent (molt) dolentes i estan allunyades de les habituals en els països del nostre entorn. Però, malgrat tot, han millorat. Un recent informe de Fedea constata que la reforma laboral del PP ha disminuït el temps mitjà que està l’aturat buscant feina i ha incrementat la duració mitjana dels contractes temporals.

Els salaris tornen a créixer molt lentament i el model productiu s’allunya cada vegada més del totxo per apropar-se a una economia globalment competitiva i exportadora. Sense haver recuperat encara el valor afegit industrial previ al 2008, la disciplina que prové d’Europa ha reforçat la inversió empresarial i rellançat les exportacions. L’estalvi privat, la inversió productiva i les exportacions són la tríada virtuosa del creixement econòmic. A Espanya sol presentar-se molt rarament, ja que s’acostuma a viure instal·lats en la relació viciosa oposada del consum descontrolat i les importacions no compensades per exportacions. En el primer cas, el virtuós, generem superàvits exteriors que són vitals per reduir el deute extern. En el segon cas, el viciós, molt més habitual a Espanya, ens endeutem amb l’exterior per gaudir d’un nivell de vida massa elevat per les nostres possibilitats reals.

Les propostes de Podemos s’estructuren en 4 blocs: la recuperació de la política econòmica industrial centralitzada pel govern, un pla de transició energètica que aposti per les energies renovables, la derogació de la reforma laboral i l’augment del dèficit públic i de la despesa pública, fet que necessàriament es traduiria en nous impostos confiscatoris. Un programa com aquest abortaria l’incipient canvi de model productiu, agreujaria el problema dels sobrecostos de l’energia, dispararia l’atur i la temporalitat, penalitzant la creació de riquesa i subsidiant la pobresa. Hi ha alternatives molt millors al govern conservador i intervencionista del PP, però les polítiques neomarxistes de Podemos no ho són.

La política monetària del BCE

caida-los-tipos-interes-1383836035072.jpg (646×404)

El Banc Central Europeu (BCE) ha informat avui, dijous 8 de juny, que ha mantingut la seva taxa d’interès rectora en el mínim històric del 0% i espera que “es mantingui en aquest nivell per un període de temps perllongat que superarà amb escreix l’horitzó de les compres de deute”. Així mateix, el BCE també va decidir deixar inalterada la taxa d’interès de la facilitat marginal de crèdit, a la qual presta els diners a un dia, en el 0,25%. També ha mantingut la taxa d’interès als dipòsits dels bancs a un dia en el -0,40%, que seguirà en aquest nivell. Per altra banda, el BCE adquirirà fins a finals de desembre deute per valor de 60.000 milions d’euros mensuals, que pot allargar fins a una data posterior, fins veure que la inflació puja de manera sostinguda fins al seu objectiu.

El sistema monetari actual, malgrat sembli el contrari, té poc de liberal i molt de planificació centralitzada. El corrent econòmic dominant, síntesi del keynesianisme intervencionista amb els cosins germans monetaristes de l’Escola de Chicago, considera que la moneda fiduciària actual (sense valor intrínsec) ha d’estar controlada pel Banc Central. Els instruments que utilitzen els bancs centrals per executar la política monetària són tres: les operacions de mercat obert, les facilitats permanents i les reserves mínimes obligatòries de la banca comercial. Aquest darrer és la proporció dels dipòsits que els bancs comercials han de tenir en caixa. A l’eurozona és l’1%. Per tant, els bancs tenen l’obligació de guardar només 1 euro de cada 100 dipositats en comptes a la vista. La resta es dedica a préstecs, fet que permet la multiplicació del crèdit i la creació de diner fictici o virtual. Potencialment, cada euro que entra en un banc pot arribar a multiplicar-se per cent. Forma part del misteri de la banca, tan important com desconegut.

Pel que fa a les facilitats permanents, aquestes són de dos tipus: La facilitat marginal de crèdit, que permet a les entitats financeres obtenir crèdit a un dia a un tipus d’interès predeterminat, i la facilitat marginal de dipòsit, que els permet efectuar dipòsits a un dia remunerats a un tipus d’interès també predeterminat. Quan el BCE manté la facilitat de dipòsit en el -0,4%, el que està fent és penalitzar els diners que els bancs comercials mantenen immòbils en el banc central. Es busca que els diners circulin, però pot acabar passant que els bancs comercials traspassin l’interès negatiu als clients. En una dimensió surrealista, això significaria pagar per dipositar els diners en un banc. Castigar tan severament l’estalvi seria un suïcidi.

Per últim, les operacions de mercat obert són la compra, per part del BCE, de títols de deute públic a un banc comercial. Quan els Estats s’endeuten, els bancs subscriuen el deute públic (la relació Estat-Banca forma part d’una amistat natural que ve de lluny). El Banc Central paga al banc comercial en el compte que aquest manté amb el primer. I el banc comercial, a l’augmentar les seves reserves bancàries, podrà utilitzar-les en qualsevol moment per concedir préstecs. A més, el tipus d’interès fixat pel BCE en aquestes subhastes és el referent principal del sistema bancari, ja que s’utilitza de referència bàsica. La decisió del BCE de continuar amb un tipus d’interès al mínim històric del 0% i la compra mensual de deute per 60.000 milions confirma el finançament als Estats i Bancs a cost zero. Aquesta política monetària ultraexpansiva no soluciona cap problema. Només els ajorna i els empitjora.

Les lliçons del Popular

14912495377770.jpg (674×420)

¿No ens havien assegurat els nostres dirigents, per activa i per passiva, que la gran recessió del 2008 s’havia superat del tot? ¿I que l’onerós procés de reestructuració bancària, amb càrrec a la butxaca dels contribuents, estava definitivament completat? ¿I que les entitats financeres que havien sobreviscut ho feien amb salut de ferro? Doncs ves per on que, en qüestió d’hores, el sisè banc d’Espanya ha desaparegut. El ressò de les paraules de l’exconseller del banc Pedro Larena afirmant, ara fa vuit mesos, que “el Popular és un gran banc i mantindrà la independència” contribueixen a engrossir l’important llegat d’arrogància, estultícia i niciesa humanes. Els dipositants d’aquest banc varen anar a dormir el dimarts com a clients del Popular, però es despertaren pertanyent al Santander. I és que el banc càntabre dirigit per Ana Botín l’ha comprat per 1 euro. L’impulsor de l’operació ha estat el Banc Central Europeu, que inaugura els seus poders com a supervisor bancari a través de la Junta Europea de Resolució presidida per Elke König.

S’abandona l’infame camí de resolució anomenat bail-out (rescat extern) seguit pels governs del PSOE i del PP fins a la data. Fins ara, com en el rescat de Bankia i Catalunya Caixa, el conjunt de la societat espanyola havia suportat els números vermells de la irresponsable gestió financera dels equips directius de les caixes quebrades. Gràcies a Angela Merkel i a Europa, les noves normes de resolució de crisis bancàries intenten minimitzar el cost pel contribuent. Amb l’anomenat bail-in (rescat intern) suporten les pèrdues els accionistes de l’entitat, en primer lloc, seguits dels creditors i tenidors de deute. En tot cas, però, en queden exclosos els contribuents i els clients, sempre que els seus dipòsits siguin inferiors a 100.000 euros. És com ha de ser. Per tant, els accionistes del Popular i alguns tenidors de deute ho han perdut tot. La mesura afecta a 300.000 accionistes i titulars de bons convertibles i deute subordinat per valor de 2.000 milions d’euros. Tota la cúpula del Popular, amb Emilio Saracho al capdavant, queda rellevada i totes les operacions de les últimes setmanes adoptades per l’anterior equip directiu queden en suspens. Està per veure quantes de les 1.644 sucursals del Popular a Espanya tancaran, i quants dels 11.000 treballadors perdran la feina.

¿Com és possible que el Popular, considerat fa 25 anys un dels bancs més rendibles del món, hagi arribat a desaparèixer? D’on li vénen els greus problemes finals de liquiditat, solvència i sobreendeutament? Enrere queda la presidència de Luis Valls Taberner, cosí de Fèlix Millet i Maristany, pare aquest darrer de Fèlix Millet i Tusell, el pirata del Palau de la Música. Els Valls, vinculats a l’Opus Dei -l’obra del santificat Josep Maria Escrivá de Balaguer-, amb una vida gairebé monacal i acompanyat del nucli de l’accionariat del banc, també de l’Opus, va imposar la màxima austeritat i control de costos. Gràcies a aquest lideratge en costos, el Popular es va convertir en el banc més rendible d’Europa als anys noranta. El seu successor Ángel Ron, però, va cometre un doble error tràgic: va abandonar la prudència i austeritat de Valls per entregar-se al frenesí orgiàstic de la bombolla immobiliària. Del 2004 al 2006 va incrementar un 46% els crèdits, concedint arriscades hipoteques a promotors als preus màxims de la bombolla immobiliària. Dues ampliacions de capital, de 5.000 milions d’euros el 2012, i l’emissió de 3.000 milions en deute subordinat no han estat suficients. A més, va comprar el Banco Pastor el 2011 per 1.300 milions d’euros, un banc també empatxat de totxo que va acabar tenint un forat de més de 500 milions. El darrer president, Emilio Saracho, provinent de JP Morgan i irònicament bregat en temes de fusions i absorcions, no ha pogut redreçar la situació i ha certificat la defunció del Popular. Al final, el nord d’Europa protestant i calvinista, impregnat de la lectura de l’autoresponsabilitat més estricta, ha determinat com hauria de morir el banc més catòlic del sud del continent. El Santander, ara, preveu una ampliació de capital de 7.000 milions per poder digerir uns actius tòxics valorats en 37.000 milions d’euros. Les pèrdues del banc finat també es preveu que minusvaloraran el compte de resultats del Santander en més de 8.000 milions. D’aquesta manera, el banc càntabre aporta l’anomenada quota de sang o contribueix amb la seva part del peatge al sosteniment del sistema financer espanyol (BBVA ha adquirit Catalunya Caixa, La Caixa va fer el mateix amb Banca Cívica i Banc Sabadell es va quedar amb la CAM). 

La lectura final admet una doble valoració, positiva i negativa. La positiva és que els contribuents, per primera vegada, no s’hauran de gratar la butxaca. El rescat intern (bail-in) del Popular recau sobre qui hauria d’haver recaigut des del primer moment: accionistes i tenidors de deute. Mai s’haurien d’haver socialitzat les pèrdues, com va passar amb Bankia i Catalunya Caixa. És del tot inacceptable la privatització dels guanys i la nacionalització de les pèrdues. La lectura negativa és constatar que la política monetària ultraexpansiva dels bancs centrals no soluciona cap problema. Com a molt, els ajorna i els empitjora. El Popular no s’ha salvat ni després d’una dècada amb finançament monetari il·limitat a cost zero. Això ens recorda que aquest sistema bancari, capaç de multiplicar els passius financers del sistema i de generar crèdit del no res en virtut del privilegi de reserva fraccionària, contribueix a la manca d’estabilitat econòmica amb la successió de crisis periòdiques i està sentenciat a tenir crisis d’insolvència i manca de liquiditat. Provin, si no, què és el que passa si els clients d’una oficina bancària decideixen retirar alhora els diners dels seus comptes corrents disponibles a la vista.

Els taxis i la (no) competència

2640484 (1180×664)

Aquesta setmana, el sector del taxi s’ha tornat a manifestar contra la competència, considerada deslleial, de plataformes com Uber i Cabify, amb vagues a Barcelona de 24 hores i concentracions a Madrid. Els portaveus dels taxistes esgrimeixen dos tipus d’arguments per demanar la prohibició dels serveis d’intermediació d’aquestes plataformes tecnològiques. Consideren, primer, que el sistema de llicències és una alternativa millor que un mercat de taxis liberalitzat i, en segon lloc, que els taxistes han pagat un autèntic dineral per les seves llicències d’activitat i que, per tant, permetre ara que qualsevol exerceixi de taxista seria intolerable. Cal analitzar la validesa (o no) d’aquests arguments.

Sobre el primer, un model de taxis sense llicències administratives podria portar problemes d’asimetria en la informació. És el conductor de fiar? Em portarà per la millor ruta o no? Si els preus del taxi no estan regulats i en necessito un amb urgència, podrà cobrar-me tarifes molt elevades? Si tothom pot ser taxista, l’ofici de taxista deixarà de ser rendible? Hem d’entendre que l’aparició de plataformes tecnològiques com Uber (o qualsevol aplicació que reprodueixi un protocol similar) han permès solucionar totes aquestes dificultats: amb elles el client coneix des del moment zero les dades del conductor que el transportarà i el seu historial de valoracions dels usuaris; també controla en tot moment quina ruta està seguint el taxista, i fins i tot pot pactar un preu tancat; així mateix, la tarifa de cada conductor també es troba regulada per la pròpia plataforma d’intermediació, i la fixació dinàmica dels preus segons les condicions reals d’oferta i demanda també garanteix que mai hi haurà una oferta insuficient de serveis de taxi. Per tant, les llicències administratives són avui dia un mecanisme anacrònic que dificulta l’entrada de nous operadors en el mercat del taxi.

Pel que fa al segon argument, el del pagament de les llicències, justament perquè els propis taxistes són conscients que aquest sistema ja no té cap justificació en l’actualitat, l’argument que molts d’ells defensen és el que tota eliminació del sistema de llicències hauria de condicionar-se a pagaments compensatoris. En definitiva, que s’ha de compensar a tots els taxistes que van comprar una llicència a preus molt elevats. En cas contrari, asseguren, els conductors de Uber o Cabify estarien practicant una “competència deslleial”. És realment així? Entenem que no. Els taxistes no han pagat a l’administració preus molt elevats per les llicències: els han pagat a altres taxistes que se les van revendre en el mercat secundari. L’administració va atorgar originalment les llicències a un cost nul a aquelles persones que ho van sol·licitar i que van superar l’examen d’aptitud; però com el nombre de llicències que van repartir els ajuntaments era enormement restrictiu en relació amb la xifra de persones que volien entrar en aquest sector, el seu preu en el mercat secundari es va disparar. Per tant, de tenir algú la responsabilitat d’indemnitzar als taxistes actuals per la supressió del règim de llicències, seria el col·lectiu d’antics taxistes que van revendre les llicències a aquests preus exorbitants. En cap cas seria del conjunt dels contribuents.

Si l’administració anunciés que “tot aquell ciutadà amb carnet de conduir i que superi un examen d’aptitud, podrà obtenir una llicència de taxi després de pagar les corresponents taxes d’expedició”, el sistema de llicències no seria en absolut problemàtic. Totes aquelles persones que vulguessin exercir de taxistes sota la cobertura de Uber o Cabify (o pel seu compte i risc), demanarien el corresponent permís al seu ajuntament i començarien a circular. Per desgràcia, això no funciona així a dia d’avui: els ajuntaments limiten artificialment el nombre de llicències que concedeixen per, així, limitar artificialment la competència en el sector del taxi. Els taxistes podran argumentar amb més o menys rigor que l’administració no està legitimada per suprimir el sistema de llicències sense compensar-los d’alguna manera. Però el que no poden argumentar de cap manera és que l’administració no tingui ple dret a atorgar tantes llicències de taxi com se li sol·licitin. A ells se’ls va poder prometre regulatòriament que ningú podria exercir com a taxista a Espanya sense la corresponent llicència, però el que mai se’ls va prometre és que el nombre de llicències es limitaria a 70.000 a Espanya (64.447 llicències de taxis i 5.622 llicències VTC).

Per tant, hi ha una forma absolutament legítima de liberalitzar el sector del taxi: la concessió de llicències per a tothom. Per què el govern d’Espanya es nega a fer-ho? No perquè el sistema, en la seva forma actual, sigui necessari per garantir un servei correcte. Al contrari, tot indica -segons reconeix fins i tot la Comissió Nacional de Mercats i Competència- que l’artificial restricció de la competència només està contribuint a incrementar els preus i a empitjorar la qualitat d’aquest servei. ¿Serà que els polítics no volen enfrontar-se al gremi dels taxistes, els quals evidentment mantenen un enorme interès directe en mantenir el disfuncional sistema de llicències actual? ¿Qui defensa a Espanya el dret de lliure elecció dels clients?

¿Cuál es el oficio de los políticos?

susana-dc3adaz-pedro-sc3a1nchez-idilio.jpg (966×540)

España también suspende en conocimientos financieros en el informe PISA. En situación mucho peor que las matemáticas, la lengua o las ciencias quedan las finanzas más elementales. Nuestros jóvenes tienen problemas para comprender conceptos económicos básicos y que influyen en su día a día. Desde el tipo de interés y la bolsa, a comparaciones de precios y salarios, control de sus ahorros o gestión de un presupuesto. Los adolescentes españoles están muy por debajo en todas estas materias que sus colegas en Holanda, Bélgica o Canadá. Más que hablar de conocimientos (muy) insuficientes, se debería hablar de conocimientos inexistentes, ya que no encontramos en la educación secundaria obligatoria ninguna formación específica de este tipo. También llama la atención que los adolescentes españoles son los que menos trabajos informales realizan. No estamos hablando, naturalmente, de una jornada completa en una empresa, sino de trabajos esporádicos como monitor, por ejemplo, a cambio de una pequeña cantidad de dinero. Estos trabajos informales, tan habituales en Holanda o Canadá, permiten la adquisición de habilidades básicas como el cumplimiento de un horario, la asunción de responsabilidades o la satisfacción de ganar un dinerillo con el esfuerzo personal.

Desgraciadamente, este patrón de falta de contacto con el mercado laboral se reproduce en el otro extremo de la escala social. Uno de los referentes mediáticos de nuestra juventud, más allá de los ídolos deportivos o cinematográficos del momento, son los políticos. Y la mayoría de los parlamentarios que nos gobiernan tienen escasa experiencia laboral. Defienden sus intereses corporativos y determinados privilegios funcionales, más que los intereses de los que les han votado. Y cuando el colectivo político de un parlamento es el menos acostumbrado al riesgo, cuando son gente que no han tenido que competir nunca en un entorno global y competitivo, que no viven como la gente que los mantiene, nos encontramos con una sociedad desvalida y sin armas para luchar ante los grandes desafíos a los que debe hacer frente. ¿Qué parlamento de este tipo permitirá dictar leyes capaces de estimular la competitividad, de asegurar una educación libre que fomente el espíritu crítico e innovador, de defender los intereses de las empresas y los trabajadores, así como su internacionalización en un entorno abierto y sin privilegios? Quizás con la excepción del actual parlamento de Cataluña (sólo quizás), escasean los miembros de la sociedad civil entre nuestros representantes y sobreabundan las personas de partido. Del partido político se pasa a los parlamentos, y de los parlamentos a los gobiernos. Hoy en día el poder legislativo no es más que una extensión del poder ejecutivo, el cual llega a influir incluso en el poder judicial. Se trata, por tanto, de una verdadera partitocracia. Los cargos de los gobiernos (ministros, secretarios de Estado, subsecretarios…) están reservados para miembros del partido y convendría que miembros destacados de la sociedad contribuyeran a gestionar la cosa pública. ¿Por qué un miembro de la sociedad civil, mucho más independiente desde el punto de vista económico que un político, no puede ser capaz de administrar un ministerio? ¿Por qué un profesional de reconocido prestigio y solvencia contrastada no puede, durante un corto espacio de tiempo, dedicarse a dirigir la res publica?

Consideremos las recientes primarias a la secretaría general del PSOE. Por un lado, Patxi López ocupa cargos en el partido socialista desde que se afilió a las juventudes del partido, siendo un adolescente de 16 años. 41 de los 57 años de su vida han sido vinculados a la política remunerada. Por otra parte, la derrotada Susana Díaz no ha tenido jamás ningún vínculo con el mundo laboral. Ambos acumulan cero minutos de experiencia en el mundo profesional ajeno a la política. El flamante secretario general del PSOE y ganador de las primarias, Pedro Sánchez, no es muy diferente de Susana Díaz o Francisco Javier (Patxi) López Álvarez. Puede que Pedro Sánchez no sea un hombre de partido tan acérrimo como su adversaria, que respira el aliento de Felipe González o Alfonso Guerra, pero sigue siendo un profesional de la política que transita básicamente por la moqueta de los despachos. Esta partitocracia, aplicable a todo el espectro político, es parcialmente responsable de la corrupción sistémica y de la obtención de beneficios particulares mediante abusos ilegítimos del poder. Una primera actuación para solventar este grave problema consistiría en desprofesionalizar la política, dejando de convertirla en una actividad vitalicia, promoviendo la (re)incorporación de los políticos en el mercado laboral.

Quin és l’ofici dels polítics?

imagen-sin-titulo.jpg (1338×752)

Espanya també suspèn en coneixements financers a l’informe PISA. En situació molt pitjor que les matemàtiques, la llengua o les ciències queden les finances més elementals. Els nostres joves tenen problemes per comprendre conceptes econòmics bàsics i que influeixen en el seu dia a dia. Des del tipus d’interès i la borsa, a comparacions de preus i salaris, control dels seus estalvis o gestió d’un pressupost. Els adolescents espanyols estan molt per sota en totes aquestes matèries que els seus col·legues a Holanda, Bèlgica o el Canadà. Més que parlar de coneixements (molt) insuficients, s’hauria de parlar de coneixements inexistents, ja que no trobem a l’educació secundària obligatòria cap formació específica d’aquest tipus. També crida l’atenció que els adolescents espanyols són els que menys treballs informals realitzen. No estem parlant, naturalment, d’una jornada completa en una empresa, sinó de feines esporàdiques com a monitor, per exemple, a canvi d’una petita quantitat de diners. Aquests treballs informals, tan habituals a Holanda o el Canadà, permeten l’adquisició d’habilitats bàsiques com el compliment d’un horari, l’assumpció de responsabilitats o la satisfacció de guanyar uns primers dinerets amb l’esforç personal.

Malauradament, però, aquest patró de manca de contacte amb el mercat laboral es reprodueix a l’altre extrem de l’escala social. Un dels referents mediàtics de la nostra joventut, més enllà dels ídols esportius o cinematogràfics del moment, són els polítics. I la majoria dels parlamentaris que ens governen tenen escassa experiència laboral. Defensen els seus interessos corporatius i determinats privilegis funcionals, més que no pas els interessos dels que els han votat. I quan el col·lectiu polític d’un parlament és el menys acostumat al risc, quan són gent que no han hagut de competir mai en un entorn global i competitiu, que no viuen com la gent que els manté, ens trobem amb una societat desvalguda i sense armes per lluitar davant els grans desafiaments als quals ha de fer front. ¿Quin parlament d’aquest tipus permetrà dictar lleis capaces d’estimular la competitivitat, d’assegurar una educació lliure que fomenti l’esperit crític i innovador, de defensar els interessos de les empreses i dels treballadors, així com la seva internacionalització en un entorn obert i sense privilegis? Potser amb l’excepció de l’actual parlament de Catalunya, escassegen els membres de la societat civil entre els nostres representants i sobreabunden les persones de partit. Del partit polític es passa als parlaments, i dels parlaments als governs. Avui en dia el poder legislatiu no és res més que una extensió del poder executiu, el qual arriba a influir fins i tot en el poder judicial. Es tracta, per tant, d’una veritable partitocràcia. Els càrrecs dels governs (ministres, secretaris d’Estat, sotssecretaris…) estan reservats per a membres del partit i convindria que membres destacats de la societat contribuïssin a gestionar la cosa pública. ¿Per què un membre de la societat civil, molt més independent des del punt de vista econòmic que un polític, no pot ser capaç d’administrar bé un ministeri? ¿Per què un professional de reconegut prestigi i solvència contrastada no pot, durant un curt espai de temps, dedicar-se a dirigir la res publica?

Considerem les recents primàries a la secretaria general del PSOE. D’una banda, Patxi López ocupa càrrecs al partit socialista des que es va afiliar a les joventuts del partit, sent un adolescent de 16 anys. 41 dels 57 anys de la seva vida han estat vinculats a la política remunerada. Per altra banda, la derrotada Susana Díaz no ha tingut mai cap vincle amb el món laboral. Ambdós acumulen zero minuts d’experiència en el món professional aliè a la política. El flamant secretari general del PSOE i guanyador de les primàries, Pedro Sánchez Pérez-Castejón, no és gaire diferent de Susana Díaz Pacheco o Francisco Javier (Patxi) López Álvarez. Potser sí que Pedro Sánchez no és un home de partit tan acèrrim com la seva adversària, que respira l’alè de Felipe González o Alfonso Guerra, però continua sent un professional de la política que transita bàsicament per la moqueta dels despatxos. Aquesta partitocràcia, aplicable a tot l’espectre polític, és parcialment responsable de la corrupció sistèmica i de l’obtenció de beneficis particulars mitjançant abusos il·legítims del poder. Una primera actuació per solventar aquest greu problema consistiria en desprofessionalitzar la política, deixant de convertir-la en una activitat vitalícia, tot promovent la (re)incorporació dels polítics en el mercat laboral.