Arxius

Arxiu d'Autor

Catalunya, 1000 anys després

Ara fa exactament 1000 anys, Manresa ressorgia literalment de les cendres. Situada en terra de marca o de frontera, el cabdill sarraí al-Mansur va saquejar, incendiar i destruir Manresa, després d’haver fet el mateix a Barcelona. Era l’any 999 i el cabdill del califat de Còrdova moriria poc després, l’agost del 1002. El seu fill i successor Abd-al-Malik, però, tornaria a destruir Manresa l’any 1003. I els habitants que varen salvar la vida, fugint de la ciutat i amagant-se als boscos i muntanyes, reprengueren les tasques de reconstrucció de cases i esglésies. Destruïda per les ràtzies dels sarraïns, també s’inicià el repoblament de Manresa. Expliquen les cròniques oficials que el dia 15 de juliol de l’any 1020, ara fa 10 segles, vingueren a Manresa l’abat Oliba i la comtessa Ermessenda de Carcassona, vídua del comte Ramon Borrell, mare i tutora de Berenguer Ramon I, que tenia aleshores 14 anys i que també era aquell dia a la ciutat. Algú ha considerat, no sense raó, que Manresa es pot considerar la Covadonga dels països catalans. I és que quan les tropes d’al-Mansur sitiaven Barcelona, el comte Borrell va poder escapar de la ciutat comtal i amb altres barons es varen refugiar a la nostra ciutat, des d’on enviaren missatgers al Papa de Roma i demanaren ajut al rei de França. Així podem entendre la ràbia i ganes de revenja dels àrabs contra Manresa.

Oliba havia estat nomenat bisbe de Vic l’any 1018. La visita a Manresa, dos anys més tard, volia donar una empenta a la reconstrucció de la ciutat, encara malmesa de la devastació perpetrada pels sarraïns i reorganitzar l’estructura eclesial, centrada en el temple de Santa Maria, romànica aleshores i de tradició secular. En aquells moments, Catalunya, gràcies als intercanvis comercials i culturals, es començava a convertir en una zona privilegiada. L’any 967, quan el monjo Gerbert d’Aurillac, futur Papa Silvestre II, va voler estudiar el quadrivium (aritmètica, astronomia, geometria i música), anà a Vic i Ripoll per adquirir uns coneixements matemàtics encara desconeguts a la resta d’Europa. La figura de l’abat, bisbe i comte Oliba és gegantina. Com es diu a Episcopus, l’oratori musical de Valentí Miserachs amb lletra de Josep Ruaix, que descriu un diàleg imaginari entre Oliba i Torras i Bages, el prohom ens va fer avançar cap a un destí de pau i serenor gràcies a la seva saviesa i bondat.

Oliba va aconseguir dinamitzar l’economia al reforçar la institució de la propietat privada tot posant límits al poder il·limitat i a la violència arbitrària dels senyors feudals. Per poder fer front a les despeses de la guerra, cada cop més els senyors s’apropiaven dels excedents del camp i abusaven dels pagesos, fent servir el seu poder de coerció militar. Els pagesos, abans lliures, van esdevenir serfs i foren obligats a habitar el mas i a lliurar part de la seva producció i feina al noble, pagant tributs i censos. Les terres que treballaven van passar sovint a ser també propietat dels nobles. Oliba va impulsar el moviment de Pau i Treva a inicis del segle XI (Toluges del Rosselló, 1027), com a resposta a la violència perpetrada pels nobles feudals contra els pagesos i comerciants. El fre a l’extorsió feudal, de fet, és l’origen de les Corts Catalanes. La pau i treva de Déu prohibia les accions bèl·liques durant un temps determinat. Inicialment s’iniciava dissabte el vespre fins al final de diumenge. I posteriorment s’estengué la prohibició de les accions bèl·liques de dijous a diumenge. La protecció emparava els pagesos i els seus domicilis, sota pena d’excomunió. Al reduir la violència indiscriminada dels nobles i establir uns dies de treball productiu i intercanvi lliure, aconseguia molt més que una acció pacificadora. Aconseguia reactivar l’economia sense que això formés part dels seus plans o designis inicials.

1000 anys després de la reconstrucció de Manresa, segellada per l’abat i bisbe Oliba, la ciutat torna a lluitar contra un poderós enemic. Ara no són els exèrcits d’al-Mansur ni d’al-Malik, sinó les onades infeccioses d’un enemic invisible anomenat coronavirus. Ara, com abans, és inútil demanar ajuda al Papa de Roma o al rei de França. Els ajuts externs no varen venir. Ara esperem potser que, a nivell internacional, els científics puguin trobar una vacuna contra el virus. No serà una tasca fàcil ni immediata. Però no esperem que l’esquer golut de la renda bàsica universal o ingrés mínim garantit per l’Estat sigui la solució a la crisi econòmica que tot just comença. Perquè no ho serà. La subvenció de la pobresa mai erradica la pobresa, sinó que en crea més encara. Per vèncer la pobresa hem de generar activitat econòmica amb innovació i creativitat empresarial. La Manresa de l’abat Oliba tenia una part de la població incapaç de valdre’s per si mateixa, atesa per la beneficència i la caritat. Ara tindrem una creixent proporció de la societat en pobresa estructural que dependrà de l’Estat. La Manresa pròspera posterior a l’abat Oliba tenia una categoria de ciutadans, anomenats habitants, que gaudien d’exempcions d’impostos per haver-se instal·lat a la ciutat atrets per les crides que feia el govern municipal (Manresa medieval, Marc Torras i Serra, p. 206). El període d’exempció podia ser de 5, 10, 15 anys o més i després ja passaven a pagar tots els impostos, però podent desenvolupar càrrecs públics. Ja hem defensat moltes vegades que ara calen rebaixes impositives per sortir de la crisi. Malauradament, el govern de Pedro Sánchez prepara l’anomenada reforma fiscal, que suposarà un increment massiu i generalitzat dels impostos a pagar. 1000 anys després de la restauració de la ciutat, ens cal un nou abat Oliba que impulsi la refundació de la nova Manresa i Catalunya del segle XXI.

Amenaça colossal

Destino Incierto | "Cuna de escritores " Amino

Una vegada aixecat l’estat d’alarma tornem a l’anomenada nova normalitat. S’han plantejat les normes de confinament, especialment dures, en termes de dilema entre salut o economia. Com si s’hagués d’elegir entre una o l’altra, però en termes excloents. Amb confinament, protegiríem la salut amb grans costos econòmics pel tancament de les empreses. I sense confinament, impulsaríem la producció i l’ocupació a costa de descontrolar les infeccions i desbordar les capacitats del sistema sociosanitari. Per tant, sembla que les alternatives siguin protegir la salut perjudicant l’economia o protegir l’economia perjudicant la salut. Amb el desconfinament, els brots actius de coronavirus a tot Espanya han augmentat. Els nous focus ja sumen 21 i, des de l’inici de la desescalada, s’han contagiat més d’un miler de persones. A nivell europeu, els nous diagnosticats per la covid-19 superen els 20.000 casos diaris i les víctimes mortals són aproximadament 700. Als EUA, aquestes xifres es doblen. Per tant, la pandèmia no està controlada. Malgrat les aparences, el dilema entre salut i economia no és tan evident ni les relacions tan senzilles. D’entrada, necessitem treballadors en bon estat de salut. Si la mà d’obra emmalalteix, de res servirà el desconfinament. Les empreses hauran de tancar igualment i els costos laborals i sociosanitaris augmentaran. Un treball de Martin Bodenstein i altres (Universitat de Cambridge) estudia els canals a través dels quals la desescalada i el descontrol de la pandèmia acaben perjudicant l’economia.

En una societat pròspera i avançada, com ja va destacar Adam Smith, la població s’especialitza en una feina determinada. És el que es coneix com la divisió del treball i del coneixement. El nostre consum és molt generalista perquè utilitzem centenars de béns i serveis bàsics cada dia, però la nostra producció és molt específica. Una professora d’anglès, per exemple, esmerça hores i esforços per ensenyar la llengua de Shakespeare als alumnes. I amb el sou d’aquesta activitat adquireix béns i serveis dels quals ho desconeix tot i seria incapaç d’autoproveir-se. El mateix és aplicable a la majoria de llocs de treball en una societat moderna. Som generalistes en el consum i especialistes en la producció. Això significa que si un treballador qualificat és infectat, no només afecta negativament la seva empresa. També perjudica l’empresa client que perd un proveïment molt específic difícilment substituïble d’un dia per l’altre. El contagi de treballadors altament qualificats i especialitzats en cadenes de subministrament molt interconnectades té efectes, per tant, que van més enllà de la pròpia empresa. Per tal de preservar la salut i la producció, caldria assegurar la distància física i trencar la cadena de transmissió del virus. També, pel cantó del consum, la reactivació serà menor si la despesa disminueix i el client temorós de contagiar-se es queda a casa en lloc d’anar a menjar al restaurant i veure un espectacle. Per tant, no es pot descartar que una desescalada massa prematura resulti en una menor recuperació de l’ocupació i la producció si la demanda no repunta perquè els consumidors perceben un elevat nivell de risc sanitari o en la mesura que els nous brots de contagi afectin negativament la cadena de producció.

Aleshores, què hem de fer? Hem d’assistir passivament a l’esfondrament de la nostra societat? Hem de convertir-nos en espectadors de com el somni de Fukuyama d’economies de mercat i democràcies parlamentàries muta en el malson d’economies planificades en règims creixentment autoritaris? A la Catalunya Central tenim la sort de tenir un sector industrial extens, malgrat totes les amenaces i debilitats existents. Si volem productivitat, sous decents i condicions laborals dignes necessitem una indústria avançada. No podem viure del turisme low-cost i menys encara del subsidi permanent. Però ens cal una reconversió industrial, perquè el nostre nivell tecnològic és mitjà-baix, hi ha una forta concentració en poques empreses importants fàcilment deslocalitzables (excepte ICL) i els sectors més representats són madurs o obertament decadents. L’abundància d’autònoms i microempreses suposa un risc afegit per la recuperació, ja que la seva resistència és molt menor que les mitjanes i grans empreses que ens falten. L’allau d’impostos i regulacions ofeguen el seu creixement. La indústria innovadora és la columna vertebral de la societat que proporciona estabilitat en l’ocupació i ingressos creixents. Per a bastir un pla estratègic industrial a la Catalunya Central ens cal la implicació conjunta de tots els agents econòmics, com patronal i sindicats, ajuntaments i Cambra de Comerç, Universitats i Eurecat, col·legi d’enginyers i centres formatius. El destí ens ha enfrontat a una amenaça colossal. Cal que la nostra resposta estigui a la seva alçada.

Convertint pedres en pans

Conflicto laboral: Huelga en la fábrica de billetes | Diario Público

Ens descriuen els evangelistes com Jesús de Natzaret es va retirar al desert i allà va ser temptat. La primera temptació és la de convertir pedres en pans. Una manera, per tant, ben senzilla de poder-se alimentar sense esforç i no havent de treballar per a produir. L’home modern ha perdut majoritàriament la fe religiosa, però ha creat unes institucions en les quals diposita les seves esperances. Una d’elles és el Banc Central, que ostenta el monopoli públic d’emissió de diner, capaç de crear milions i milions de moneda del no-res. A més, aquesta moneda està desvinculada de l’or, un actiu sempre valuós, des de l’estiu de l’any 1971. I la gent confia que la impressió de bitllets servirà per poder-se vestir i alimentar sense esforç ni necessitat de treballar i produir. Doncs no! Aquest és un greu error equivalent a caure en la temptació de voler convertir pedres en béns econòmics de primera necessitat. Cal adonar-se que la prosperitat d’un país significa sortir de la pobresa i aconseguir un nivell de benestar mitjançant la provisió de béns no disponibles en l’estat natural originari. En canvi, fabricar més bitllets no equival a ser més pròspers, ni a gaudir de més aliments, pisos, mòbils o ordinadors. Que circulin més diners no té res a veure amb l’increment de la producció real.

El total del balanç del Banc Central dels EUA, la Fed, era de 0,87 bilions de dòlars l’any 2008. Ara és de 7,1 bilions. Per tant, en 12 anys s’ha multiplicat per 8. Ho explica una dècada d’expansió quantitativa, això és, de compra massiva de bons del Tresor al govern i de deute hipotecari als bancs, amb una retallada imparable del tipus d’interès a cotes zero o negatives. L’arrel d’aquesta política monetària ultraexpansiva es troba en la decisió de Richard Nixon de desvincular el dòlar de l’or l’any 1971. Només 16 anys més tard, l’octubre de 1987, el dilluns negre va fer caure el 20% del valor de les accions a les borses de tot el món. El president de la Reserva Federal, Alan Greenspan, va prometre a Wall Street que una cosa així no tornaria a passar durant el seu mandat. Però tota la relaxació monetària necessària per apuntalar els mercats de valors va ser insuficient per evitar la caiguda de les accions tecnològiques del NASDAQ l’any 2000. Es va consolidar la necessitat d’una nova política monetària, i amb la gran recessió de 2008 aquesta política es va iniciar sota la mà complaent de Ben Bernanke, president de la Fed. Els funcionaris dels principals Bancs Centrals de tot el món han comprat bilions i bilions de deute públic i privat, deixant el tipus d’interès a zero. Fins i tot els EUA varen anunciar el mes de març que el percentatge de la reserva bancària s’eliminaria. Això li dóna un nou gir a la banca de reserva fraccionària, ja que és difícil tenir un multiplicador de valor infinit quan el denominador de la fracció és zero…

Tot aquest procés és pervers. La setmana passada assenyalàvem que el desig de prohibició de l’efectiu per part de les autoritats en forma part. No només per controlar millor l’expansió monetària i tenir un control absolut dels nostres moviments bancaris, sinó també per reforçar la imposició d’interessos negatius. Es castiga l’estalviador, que seria desposseït d’una part dels seus dipòsits bancaris amb l’objectiu de remunerar la pròpia entitat financera i finançar empreses zombies que no són rendibles. S’allargaria l’agonia econòmica, sense deixar morir els negocis inviables ni permetre l’aparició de noves empreses adaptades a les necessitats actuals dels clients. Això permet entendre la baixa productivitat registrada a partir del 2008. Quan el Banc Central compra accions d’una empresa en fallida està socialitzant les seves pèrdues. Les compres massives de valors per part dels Bancs Centrals perjudiquen la solvència de la moneda i es traslladen a tots els ciutadans que estem obligats legalment a utilitzar-la.

Els Bancs Centrals s’han convertit en els proveïdors de crèdit il·limitat als governs, entitats financeres i empreses connectades políticament. Un prestamista sense límit de crèdit, sense requisits de garantia, sense pagament d’interessos, sense termini de devolució i en alguns casos sense reemborsament previst del principal. Tot plegat també provoca l’anomenada financiarització de l’economia. Els beneficis no s’aconsegueixen a través d’activitats productives, sinó de canals financers. Un exemple el trobem en General Motors o Ford, que obtenen la majoria dels beneficis de les seves operacions financeres i no de la producció d’automòbils. I un altre exemple el trobem en els salaris del sector financer, molt superiors a la mitjana de l’economia, amb retribucions directives que superen el milió d’euros mensuals. Estem activant una bomba que explotarà en algun moment futur. La creació de moneda l’acabarem pagant els ciutadans amb més impostos, més inflació o confiscació de la riquesa. La creació de moneda no equival a la creació de riquesa. Malauradament, però, la majoria de la societat ho desconeix. I continuen esperant que les pedres es converteixin en pans.

Cal prohibir els pagaments en efectiu?

Tarjetas de débito o dinero en efectivo: ¿qué me conviene ...

Durant l’estat d’alarma, el govern socialista ha presentat una proposta encaminada a eliminar el diner en efectiu, això és, bitllets i monedes. D’aquesta manera, qualsevol pagament s’hauria de fer amb targeta bancària o per mitjans electrònics i quedaria automàticament enregistrada. En la mateixa línia, el Ministeri d’Economia està estudiant reduir el límit màxim de pagament en efectiu entre particulars dels 2.500 euros actuals a només 1.000 euros. Cal recordar que els EUA varen emetre bitllets de 500, 1.000, 10.000 i, fins i tot, 100.000 dòlars fins l’any 1945. Servien per fer compensacions interbancàries o pagaments entre bancs i no es van retirar de la circulació fins l’any 1969. Al nord d’Europa i fora de la zona euro, Suècia és un país conegut per la seva oposició als diners en efectiu. En el país escandinau, els viatges en bus públic no es paguen en efectiu. S’adquireixen anticipadament amb el mòbil i queda enregistrat en el compte corrent. Moltes oficines bancàries de Suècia no accepten imposicions d’efectiu ni fan reintegraments amb bitllets. També a França hi ha un moviment que s’oposa a l’ús del diner en efectiu. I amb motiu de l’atemptat terrorista a Charlie Hebdo i a un supermercat jueu es va aconseguir limitar l’ús del diner en efectiu a un màxim de 1.000 euros, quan prèviament era de 3.000. Fins i tot Suïssa ha limitat el pagament en efectiu a un màxim de 100.000 francs suïssos.

Quins són els motius per limitar tan severament o senzillament prohibir la circulació física de bitllets i monedes? El motiu oficial és la lluita contra el terrorisme, el delicte en general i el blanqueig de capitals. Aquest és l’argument o pretext més utilitzat. I amb l’aparició de la covid-19 s’hi suma la possibilitat de contagi mitjançant els diners en efectiu. Ens diuen que les targetes bancàries són sanitàriament més segures que els bitllets que passen de mà en mà i que poden, per tant, portar virus i transmetre la malaltia. Les autoritats franceses varen remarcar que els bitllets en efectiu permeteren als terroristes disposar d’armes i facilitar la perpetració del crim. I que amb la seva prohibició dificultarien els futurs atacs terroristes. Però els assassins també varen menjar pizza, es comunicaren per mòbil i anaven vestits i calçats. I no per això imposa l’Estat el dejuni generalitzat, prohibeix els mòbils i decreta el nudisme integral. Per tant, aquesta acerada hostilitat de les autoritats al diner en efectiu té altres motius més ocults i inconfessables.

El primer és el desig de controlar la població. Sense efectiu, tot queda enregistrat. Donat que el secret bancari ha deixat d’existir, els bancs i el govern poden saber tot el que comprem i paguem, a quin preu, quan i on ho fem. I si és del seu interès, poden esbombar-ho als mitjans de comunicació a efectes de ridiculitzar o desprestigiar el dissident que no combrega amb les tesis oficials. Recordem l’escàndol de les targetes black, parcialment utilitzades per la compra de material eròtic o el pagament de serveis sexuals al club Don Angelo de Sevilla. Res escaparia al control del Big Brother si es prohibeix l’efectiu. També, sota la bandera de la lluita contra el frau fiscal i la corrupció, es permetria la recaptació de molts més impostos .

El segon té relació amb els tipus d’interès negatius. Aquest motiu és particularment sinistre i completament desconegut per la gran majoria de la població. En condicions normals, l’interès és sempre positiu. Per l’esforç de renunciar al consum present, l’estalviador cobra un interès del 5% pel capital que diposita en el banc. Aquest utilitza els diners i els presta a una empresària, que té una idea de negoci, al 10% d’interès. Si el rendiment de la inversió empresarial supera el 10%, tothom hi surt guanyant: l’empresària, el banc i l’estalviador. El cost del finançament empresarial és un filtre que impedeix finançar qualsevol idea esbojarrada, ja que només prosperaran els projectes d’inversió amb rendibilitats superiors al cost del finançament. Només prosperaran les empreses que generin valor afegit a la societat, mentre que les empreses zombies hauran de tancar. Ara bé, amb interessos negatius, com tenim actualment, la situació canvia radicalment. Ara una empresa pot fer inversions errònies amb rendiments del -2% si obté finançament al -5%. El motiu rau en què el diferencial entre el rendiment de l’actiu i el cost del passiu és positiu (-2% – (-5%) = +3%). És a dir, que malgrat una inversió dolenta que no genera beneficis, l’empresa hi guanya el +3%.

En aquest sistema pervers, es premia la destrucció de valor i proliferen les empreses que vampiritzen els recursos aliens. Els morts vivents s’apoderen de l’economia i comencen a infectar un teixit social incapaç de regenerar-se. I qui finança aquesta festa macabra? Doncs l’estalviador, que per deixar diners al banc ha de pagar un interès negatiu del -10%. Amb aquests diners el banc finança l’empresa al -5% i obté un marge positiu del +5%. Notem, per tant, com les empreses destructores de valor i els bancs viurien a costa d’expropiar la riquesa dels clients de l’entitat financera. Un argument d’economia ficció? Un malson? Doncs no creguin que estem tan lluny. Una comissió bancària del 10% anual sobre els reintegraments significaria que 10 euros dipositats es converteixen en 9 quan els retirem. Per tant, equivalent a un interès del -10%. I la pèrdua del client (-10%) finança el marge bancari (+5%), el benefici de l’empresa zombie (+3%) i la inversió errònia d’aquesta. Si volem sortir d’aquest malson, els interessos han de tornar a terreny positiu i no s’han de prohibir els pagaments en efectiu.

El valor de la indústria

La actividad de la industria vasca se desplomó un 14,3% en el mes ...

La producció industrial d’Espanya s’ha enfonsat amb la crisi del coronavirus. En només dos mesos de crisi vírica, la producció industrial ha caigut més que en els vuit mesos posteriors a la fallida de Lehman Brothers. El pitjor registre, amb un 92%, se l’ha endut la indústria de l’automòbil, que ratifica el tancament de Nissan a Barcelona. Qualsevol decisió de substituir un bé antic per un de nou ha estat posposada i queda per veure quan podrà recuperar-se. La producció de mobles s’ha enfonsat un 71%, la indústria tèxtil de peces de vestir el 77%, i la de cuir i calçat el 74%. Ni tan sols el sector agroalimentari ha superat airós la crisi. Encara que alguns productes concrets han experimentat un fort augment de la demanda, els problemes per mantenir la producció i l’exportació han acabat per perjudicar el sector. En el darrer mig segle, el pes del sector manufacturer, exclosa l’energia, dins de l’economia espanyola no ha parat de decréixer. El que havia estat un glamorós 38% del PIB en els moments previs a l’esclat de la crisi del petroli de 1973, s’ha convertit en un escarransit 11% abans de la covid-19, quan l’objectiu de la Comissió Europea era assolir el 20% enguany per continuar en el podi del desenvolupament en un món que gira cap al Pacífic. Sent la indústria la columna vertebral de l’economia, hi pot haver un senyal més evident de debilitat i preocupació? També Catalunya ha deixat de ser una potència industrial. A començament dels anys 80 el pes de la indústria en el PIB català vorejava el 30% i ara ha perdut més d’un terç del PIB industrial. Amb tot, si li sumem la servindústria (innovació, tecnologia, robòtica, disseny, prototipatge, distribució i logística), pràcticament la meitat de l’economia catalana dependria en major o menor mesura del sector industrial.

L’activitat productiva de la Catalunya Central té un marcat caràcter manufacturer i això és bo. No podem dependre del turisme massiu low-cost, amb feines de baixa productivitat, sous de misèria i condicions de treball precàries. Ara bé, la nostra estructura industrial, encara que força àmplia, té mancances importants. El nivell tecnològic, en general, és mitjà-baix. Patim una forta concentració en poques empreses molt importants i els sectors industrials representats són força madurs o obertament decadents. Algunes empreses, com ICL, no es deslocalitzaran per raons òbvies. Però altres, com Denso, tenen el centre de decisió al Japó. I segur que la reestructuració del sector de l’automòbil els genera un munt d’incerteses i neguits. L’abundància de microempreses i autònoms suposa un risc afegit per a la recuperació de l’oferta, ja que la seva resistència per superar les crisis és molt menor que la de les mitjanes i grans empreses. El nanisme empresarial és una debilitat. Ens falten més empreses, que siguin més productives i que puguin créixer. Malauradament, les perspectives són molt dolentes. La mortalitat empresarial incrementa amb la crisi, ens cal una reconversió industrial i l’allau d’impostos i regulacions existents ofeguen el creixement. La indústria és el sector que garanteix estabilitat a l’ocupació i sous dignes, i és el més internacionalitzat i innovador. Per a bastir un pla estratègic industrial ens cal l’esforç conjunt de tots els agents econòmics implicats com Eurecat, Cambra, administracions locals, sindicats i patronal, centres de formació universitaris i de cicles formatius, i el propi CETIM.

Lliçons de la primera onada

Nuevo coronavirus 2019 (COVID-19) - HealthyChildren.org

La desescalada comença a ser una realitat i els carrers i les places tornen a omplir-se de gent. Després de dos mesos i mig de confinament, comença l’anomenada nova normalitat. En termes estrictament quantitatius, la mortalitat d’aquesta pandèmia queda, almenys de moment, molt lluny de la Pesta Negra de l’Edat Mitjana o la Pesta Antonina, portada a l’Imperi Romà per les tropes que tornaven de les campanyes del Pròxim Orient, que van arribar a matar un terç de la població cadascuna. El famós metge grec Galè va descriure els símptomes de la malaltia a la Roma imperial, generalment associada a la verola, amb febre i erupcions en la pell. La mort d’una de cada tres persones són xifres altíssimes. La Grip Espanyola de fa un segle va suposar la mort del 3% de la població mundial. Com diem, aquestes xifres queden molt lluny de les 27.200 víctimes mortals a Espanya o les 414.000 a tot el món. Però és difícil pensar que el pitjor hagi quedat enrere. En primer lloc, perquè ara començarà la crisi econòmica. I en segon lloc, perquè no estem vivint l’inici de la fi de la pandèmia, sinó la fi de l’inici o el final de la primera onada d’infeccions. La segona onada, segons els experts sanitaris, podria reproduir-se amb virulència els propers mesos d’octubre o novembre. El virus no està mort, sinó latent, i els països de l’hemisferi sud entraran ara a l’hivern. Si la COVID-19 continua propagant-se a l’hemisferi austral serà més fàcil que rebroti aquí la propera tardor.

Pel que fa a la crisi econòmica, haver sofert un confinament tan dur en un estat d’alarma tan perllongat no farà altra cosa que agreujar i dificultar la recuperació. Així ho ha confirmat el darrer informe de l’Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic (OCDE). Aquest organisme internacional ha elaborat dos escenaris en funció de si hi ha rebrot del coronavirus i en el més advers l’economia espanyola caurà el 2020 un 14,4% (recuperant el 5% el 2021). És la caiguda més gran dels països industrialitzats. Sense rebrot víric significatiu a la tardor, l’economia espanyola caurà un 11% (i recuperarà només un 7,5% el 2021). La previsió per a Espanya en tots els indicadors és desoladora. L’atur arribaria al 20% aquest any i al 22% el següent. En aquesta previsió, supera fins i tot a Grècia i se situa al capdavant de l’OCDE en destrucció d’ocupació. El deute públic assolirà nivells astronòmics del 130% del PIB aquest any, mentre que el dèficit es descontrolarà fins el 12,5%.

Són dades que no conviden a l’optimiste. Per tenir una referència, la caiguda del PIB provocada per la gran recessió del 2008 va ser molt inferior a l’actual i, malgrat això, es varen necessitar 8 anys per recuperar els nivells de producció previs. Concretament, el PIB del 2008 era de 1,11 bilions d’euros, xifres que no es recuperarien fins l’any 2016. En la crisi del coronavirus, ja no es tracta que es tardarà més a recuperar els nivells previs, sinó que hi haurà un abans i un després. En sortirem canviats. I així com hi ha moltes malalties amb les quals aprenem a conviure, perquè no les podem eradicar ni ens podem vacunar amb èxit, potser haurem d’imaginar un món amb COVID-19, més que no pas un món post COVID-19. És possible que l’eradicació total del virus, en un monument a l’arrogància humana, no sigui gens fàcil o, fins i tot, possible. Qui havia de dir que les ínfules de grandesa i prepotència de l’ésser humà, capaç de creure’s amo i senyor de l’univers, es veurien desmuntades per la més irrellevant de les partícules!

Els països que han gestionat millor aquesta primera onada de la crisi no són els grans, sinó els petits. Pensem en països com Corea del Sud, Israel o Nova Zelanda. I pensem també en els països nòrdics. Són països que tendeixen a confiar en la llibertat i responsabilitat individuals. El govern de Suècia, per exemple, no ha confinat la població, fet que ha permès mantenir l’economia i la producció actives, sense daltabaixos significatius en el PIB i l’ocupació. Són països basats en la confiança social, en el respecte mutu i, en general, construïts de baix a dalt. Altres països, com Espanya, han optat per un confinament draconià sota un perllongat estat d’alarma. Un exemple de desconfiança mútua, on l’administrador recela de l’administrat i estableix relacions marcadament autoritàries en una societat d’estil “ordeno y mando” construïda de dalt a baix.

Un estudi de l’institut socioeconòmic de Luxemburg (LISER) ha analitzat, per un total de 135 països, l’efectivitat de les mesures contra el virus. Els resultats no són sorprenents i coincideixen exactament amb el que ja es coneixia de la Grip Espanyola de fa un segle. Les mesures més efectives per lluitar contra la pandèmia són les de distanciament social. Concretament, les tres millors mesures de distanciament social són la suspensió d’actes públics, les restriccions d’aglomeracions de gent i el tancament d’escoles, seguides per la cancel·lació de la feina presencial i el confinament domiciliari. Pel contrari, el tancament del trànsit aeri, la suspensió del transport públic i les limitacions de la mobilitat interna no tenen efectes perceptibles en la lluita contra la pandèmia. Amb les dades d’aquesta investigació a la mà que ratifiquen, cal repetir-ho, el que ja coneixíem de la gestió de la Grip Espanyola, contrastem, una vegada més, la inoperància, incompetència i inefectivitat de les polítiques espanyoles. I cal preguntar-nos: tornaran a reincidir en l’error si d’aquí uns mesos esclata la segona onada infecciosa?

L’entorn institucional de Mozart

Scene from my beloved Amadeus (1984) (avec images) | Meilleurs films

Comentàvem fa uns dies, des d’aquesta tribuna, la circumstància excepcional de la coincidència, en un mateix temps i espai, de grans genis de la literatura i el teatre. A l’Anglaterra renaixentista d’Isabel I conflueixen a Londres noms com Christopher Marlowe, Ben Jonson i, molt especialment, William Shakespeare. És una casualitat austral l’aparició simultània de tantíssim talent en un mateix lloc? No ho és. I argumentàrem els factors institucionals, socials i econòmics que permeteren el desenvolupament del teatre isabelí. De manera similar, a la segona meitat del segle XVIII coincideixen a Viena compositors com Gluck, Dittersdorf, Salieri, Haydn, Mozart i Beethoven. És el que s’anomena la Primera Escola de Viena. Aquests compositors varen començar a abandonar les complexitats del barroc per començar l’anomenat “període clàssic”, de certa simplicitat, especialment quan es compara amb la tècnica del contrapunt barroc, que buscava una o diverses melodies acompanyades de progressions harmòniques senzilles. Els darrers anys de Mozart a Viena coincideixen amb la Declaració d’Independència dels EUA, l’inici de la primera Revolució Industrial a la Gran Bretanya i l’esclat de la Revolució Francesa. El seu ecosistema intel·lectual inclou noms com Voltaire, Franklin, Hume, Adam Smith, Goethe i Schiller. Ens podem preguntar si el sorgiment de la Primera Escola de Viena és una casualitat. I, de nou, la resposta és negativa.

Amb l’adveniment de la revolució industrial apareix la burgesia. I la creixent classe mitjana disputarà el poder a la noblesa aristocràtica. La principal hipòtesi és que la fragmentació política del Sacre Imperi Romanogermànic i la divisió dels territoris governats pels Habsburg en multitud de petits països independents varen permetre i accelerar la profusió de tant talent musical, en una època de progrés general. La divisió entre territoris governats per nombrosos prínceps eclesiàstics i seculars, bisbes, comtes, cavallers imperials i ciutats lliures feien de l’imperi un territori molt menys unificat que els Estats que tenien a prop seu com França, Rússia o Espanya. En aquesta peculiar confederació de caràcter religiós cristià, l’emperador mai va aconseguir obtenir el control directe sobre els estats que oficialment regentava. El Sacre Imperi era un mosaic format per territoris autònoms o independents. L’emperador Josep II, pel qui Mozart va treballar, era un monarca molt il·lustrat. Com Frederic el Gran de Prússia era un músic amateur i va promoure mesures liberals com l’educació universal, l’eliminació de la censura, la fi de la servitud i la limitació de la pena de mort. Malgrat la guerra amb l’imperi turc, causant de moltes penúries financeres incloses les del propi Mozart, es pot considerar un dels primers impulsors de l’Estat de dret i de les llibertats civils.

En aquest entorn, Mozart va poder deixar de servir el bisbe Colloredo de Salzburg, en qualitat de servent domèstic, i iniciar una exitosa carrera a Viena com un aclamat compositor i virtuós pianista. A diferència de Bach, lligat al servei de l’església de Sant Tomàs de Leipzig fins la seva mort, Mozart sí va gaudir d’independència econòmica i artística en un incipient mercat musical. Malgrat alguns falsos estereotips, els seus ingressos econòmics eren considerablement alts i molt superiors a la mitjana de la seva època. De manera similar, el sou de Haydn incrementa espectacularment quan abandona el servei del comte Esterhazy en motiu de la seva mort, i passa a estrenar les simfonies londinenques a la capital britànica. L’increment dels ingressos va ser espectacular. La possibilitat de programar concerts públics amb peces pròpies i recaptant el taquillatge de l’entrada, la venda de les obres als editors musicals, les classes i les comandes musicals varen oferir nous camins d’autonomia artística i progrés abans desconeguts. Pocs anys més tard, Beethoven gaudiria d’independència artística total a Viena gràcies a aquests mitjans. L’avanç de la tecnologia, amb l’aparició del piano modern, també va permetre l’expansió del mercat disponible i l’augment de la demanda de serveis musicals. Amb un so molt més potent i contrastat que el del clave, Mozart i Beethoven li dedicarien moltes sonates i obres concertants. El modern piano permetia oferir concerts a audiències més nombroses, augmentant els ingressos, i la seva introducció a les llars privades assegurava també una demanda addicional d’obres per aquest instrument.

Viena era la capital d’un Sacre Imperi format per 1.800 territoris independents, cada un amb la seva orquestra, teatre d’òpera, músics, literats i científics. Contràriament, l’actual Unió Europea només té 27 països membres. Entre aquests, són els del sud (inclosa França) els més irresponsables, infractors de directives i culpables que el projecte comú trontolli i pugui fracassar. Són França i la seva (mala) còpia espanyola els Estats més centralistes i jacobins, els que menys participen de la fragmentació política original del Sacre Imperi. L’expansió dels mercats i la divisió política varen permetre que el fill d’un jardiner (Gluck), el fill d’un manyà (Haydn), el nét d’un enquadernador (Mozart) i el fill d’un alcohòlic maltractador (Beethoven) es convertissin en empresaris musicals i gegants de la música universal. A les portes d’una gran crisi econòmica, s’ha de lluitar per avançar en la fragmentació política i la consolidació del mercat comú europeu. En depèn la prosperitat de les futures generacions.

Recepta pòstuma per superar la crisi

Alberto Alesina, the Omnivorous Social Scientist

Just el diumenge passat moria sobtadament als 63 anys l’economista italià Alberto Alesina, catedràtic a Harvard i expert en el que s’anomena austeritat expansiva. Pocs dies abans del decés, havia estat declarat guanyador del premi Hayek concedit per l’Institut Manhattan, conjuntament amb Carlo Favero i Francesco Giavazzi, pel seu llibre Austerity: when it works and when it doesn’t (traduït al castellà per Deusto sense massa fortuna). Sabem que el govern espanyol és addicte a la despesa i a l’endeutament. Pensem que l’any 2013, just sortint de la crisi que va amenaçar amb el trencament de l’euro, el deute públic era del 95,8% del PIB. I en una època de relativa bonança amb vents de cua favorables, sis anys més tard s’havia aconseguit reduir al… 95,5%! Una reducció ridícula del deute públic respecte al PIB de només 3 dècimes quan Alemanya, en el mateix període, ho havia reduït en 17 punts o els Països Baixos en 19 punts! Espanya és un país que procrastina indefinidament el sanejament de les finances públiques. Com un alumne indolent i desorganitzat, mai troba el moment per fer els deures. Retalla on no ho hauria de fer com en la sanitat, alhora que descontrola altres partides de despesa. En períodes de crisi es desequilibren els pressupostos i es dispara el dèficit perquè hi ha moltes despeses i pocs ingressos impositius, però en temps d’expansió econòmica i elevada recaptació d’impostos no s’aconsegueixen els superàvits compensatoris perquè la despesa també es dispara. I com qui dia passa any empeny, així anem escrivint la història.

Però la pandèmia afegeix un desequilibri afegit. La crisi del coronavirus és un xoc brutal i no previst que dispararà el deute més enllà del 120% del PIB. Per tant, a mitjà termini és inevitable un pla d’ajust fiscal que recondueixi la situació. O es retalla despesa o s’incrementen els impostos. No fer-ho abocaria el país a la suspensió de pagaments. I quines són les conclusions de l’estudi que ens mostren Alberto Alesina i el seu equip? Doncs molt clares: la reducció de despesa té efectes menys perjudicials que la pujada d’impostos. Els increments impositius perjudiquen la demanda i l’oferta. Al tenir menys renda disponible, famílies i empreses podem consumir i estalviar menys, fet que es traduirà en menor producció i ocupació, i també en una menor inversió i productivitat. Per tant, l’increment dels impostos té efectes negatius sobre el conjunt de la societat des del primer moment. Els impostos generen pèrdues d’eficiència irrecuperables. Si graves l’activitat digital, com amb la taxa Google, es perjudica el comerç electrònic. Si graves el treball, com amb l’IRPF i les cotitzacions socials, es perjudica el treball quan convé crear ocupació per lluitar contra l’atur. Si graves el consum, com amb l’IVA, es perjudica els consumidors en un moment en què la pobresa es dispara i moltes famílies comencen a passar gana. Si graves els beneficis empresarials, com amb l’impost de societats, es perjudiquen les empreses quan més necessària és la seva producció.

Els autors sostenen que, en un termini temporal de quatre anys, un pla d’ajust de l’1% del PIB via augment d’impostos produeix una caiguda de l’activitat econòmica d’entre l’1,5% i el 2,5%. En canvi, si el mateix ajust pressupostari es fa mitjançant reducció de la despesa pública, la caiguda de la renda és menor, i al tercer any ja s’ha recuperat el nivell inicial. Per tant, a partir del quart any l’activitat econòmica ja supera el punt de partida. I això com s’explica? El motiu és que, així com un augment de l’activitat pública pot danyar l’activitat privada, mitjançant l’anomenat efecte crowding-out, la reducció pressupostària i la limitació de la voracitat fiscal de l’Estat vigoritzen el consum privat i la inversió empresarial. És com si a la dieta substituïm els greixos saturats provinents de la cansalada i l’embotit per greixos monoinsaturats presents en l’oli d’oliva i els fruits secs. La nostra salut millorarà. Haurem aconseguit regular els nivells de colesterol i prevenir malalties relacionades amb el sistema cardiovascular. De manera semblant, el cos social es reactiva amb les retallades selectives de despesa, especialment si estan acompanyades de menors impostos. I encara caldria afegir un altre efecte positiu que és la millora de les expectatives. El desendeutament millora la confiança de les famílies i les empreses en el futur, portant-los a un augment dels negocis i de la inversió empresarial. Al mateix temps, la credibilitat del país davant el món s’enforteix, podent captar més capital estranger. Aquest és el camí per sortir amb força i vigor renovat des del fons de la crisi. La recepta no és gastar més (i apujar els impostos), sinó la contrària. Es tracta de baixar la despesa (i els impostos).

I quines probabilitats tenim que aquesta recepta s’acabi aplicant a Espanya? Nul·les, amb sinceritat. Les rebaixes fiscals són incompatibles amb la ideologia intervencionista i estatista instal·lada al Palau de la Moncloa. Només cal que recordem tota la llista de nous impostos anunciats i l’increment dels ja existents. I pel cantó de la despesa es fa igualment molt difícil preveure retallades. Quan el sistema polític és clientelar i els lobbies pacten suports als grups polítics en funció de les subvencions i millores promeses, la dinàmica ens porta a una explosió descontrolada de la despesa. Mai a una reducció. El darrer exemple el tenim en la decisió de Marlaska d’apujar el sou a la Policia i Guàrdia Civil enmig de la polèmica pel cessament de Pérez de los Cobos. En homenatge pòstum a Alberto Alesina, no és precisament el que convindria. Que descansi en pau, mentre altres recollim la seva torxa.

Més impostos

16th-Century Follower of Quentin Metsys | The Tax Collectors ...

Recordàvem la setmana passada la crisi de 1920, breu i benigne, que va seguir a la Grip Espanyola finalitzada la Primera Guerra Mundial. Tan breu i benigne que porta el sobrenom de crisi oblidada. El president nord-americà Warren Harding, amb una victòria espectacular sobre Woodrow Wilson (60% vs 34%), va aplicar unes mesures tan senzilles com avui inaudites: reducció de la despesa pública i dels impostos, elevant el tipus d’interès del 4% al 7%. Inversemblant! Qui pot defensar polítiques fiscals i monetàries contractives enmig d’una recessió? Harding ho va fer i la crisi va passar inadvertida ràpidament, donant lloc a la feliç dècada de 1920. Quan a l’octubre de 1929 es va produir el crac de Wall Street, els governs es mostraren molt més partidaris de les mesures intervencionistes i expansives de John Maynard Keynes, l’economista britànic que certificava la fi del laissez-faire. Herbert Hoover primer, i molt especialment Franklin Delano Roosevelt després, iniciaren ambiciosos programes públics que dispararen la despesa i el deute. És el New Deal, el primer pla d’estímul a l’economia que acompanyaria, des d’aleshores, totes les futures recessions. A partir de 1933, la Reserva Federal intervindria també decididament tot impulsant l’oferta monetària. I el que hagués pogut ser una breu crisi es va convertir en la Gran Depressió que no es remuntaria fins després de la Segona Guerra Mundial, 16 anys més tard.

En els moments actuals seria molt convenient reduir els impostos i abandonar tipus d’interès negatius per lluitar contra la crisi econòmica que seguirà a la COVID-19. Malauradament, res fa pensar que serà així. Tot apunta a reincidir per enèsima vegada en polítiques fiscals i monetàries ultraexpansives. A Espanya, a més, el govern lidera una creuada per incrementar els impostos i anul·lar la reforma laboral de 2012, pèssimes idees que apareixen en el pitjor moment. Entre les novetats fiscals anunciades, hi destaca l’impost al patrimoni i la recuperació de les taxes Google i Tobin. La taxa Google gravaria un 3% de la publicitat i intermediació online de les empreses de serveis digitals, mentre que la taxa Tobin gravaria un 0,2% del valor de compra d’accions de societats espanyoles cotitzades. Donat que les grans plataformes digitals operen amb marges de beneficis molt reduïts (2,3% pel cas d’Amazon), la taxa Google perjudicarà el comerç electrònic de les pimes. Els seus beneficis disminuiran i, en conseqüència, la inversió i la capacitat de contractació en un sector tan estratègic com és el comerç online també decauran. Pel que fa a l’impost de patrimoni, Podemos proposa gravar amb un 2% els patrimonis nets amb valor superior al milió d’euros. Pablo Iglesias considera que els rics d’Espanya paguen molt menys del que haurien, especialment quan es compara amb la situació a Europa, i aspira a recaptar 11.000 milions d’euros amb aquest impost.

Aquest raonament és erroni per dos motius bàsics. A la Unió Europea no hi ha cap país, tret d’Espanya, que conservi l’impost de patrimoni. A Europa, només Noruega i Suïssa mantenen impostos a la riquesa, però amb condicions molt diferents a les espanyoles. Els tipus impositius són més baixos (0,85% a Noruega i màxim de l’1% a Suïssa), afecten al conjunt de la població i, això és molt important, substitueixen altres impostos. Concretament, Noruega no té l’impost de successions i donacions (mentre que aquí s’encareix en virtut de la llei 5/2020 publicada al DOGC el passat 30 d’abril) i Suïssa no té un impost federal sobre guanys patrimonials (mentre que Espanya sí que el té i Podemos pretén apujar-lo del 23% al 27%). Per tant, la immensa majoria de països no tenen impostos sobre el patrimoni. I en les escasses excepcions substitueix altres figures impositives a tipus molt baixos i bases més àmplies. A Espanya, en canvi, l’impost de patrimoni es sobreposa a altres impostos, amb tipus molt elevats i persegueix fiscalitzar les fortunes més altes. En segon lloc, la inflada previsió recaptatòria feta per Podemos és manifestament irreal. Pretén recaptar l’1% del PIB, quan Noruega només recapta el 0,4% i la rica Suïssa, amb bases molt altes i capitalitzades, no arriba a l’1%. I cal recordar alguns precedents propers. Quan el socialista francès François Hollande va incorporar un elevat impost a la riquesa l’any 2013 no va aconseguir incrementar la recaptació, però sí va fer que Gérard Depardieu, l’aclamat intèrpret de Cyrano de Bergerac, estripés el passaport francès i es nacionalitzés rus. No li costaria massa a Amancio Ortega, el fundador de Zara, domiciliar-se a Portugal, ni a molts dels nostres esportistes o artistes més adinerats allargar la llista dels residents en paradisos fiscals.

Voldríem equivocar-nos, però aquests cants de sirenes que darrerament estem escoltant amb força creixent ens portaran a increments d’impostos massius en IRPF i IVA. Entre els dos aconsegueixen el 62% de la recaptació total. I no ens referim tant al grau de progressivitat de l’impost de renda, que ja és molt elevat a Catalunya, sinó a l’augment de l’impost sobre les rendes mitjanes i baixes. En el cas de l’IVA, el tipus efectiu d’Espanya és, amb dades de la Comissió Europea elaborades pel Center for Social and Economic Research, el més baix d’Europa. Concretament, Alemanya està dos punts per sobre, Portugal tres i Suècia cinc. L’augment d’IVA i IRPF afegirà més sal a la ferida.

Lliçons de la crisi de 1920-21

Econo-Mía [y Tuya]: La recesión de 1920-21 y la FED

La situació que estem vivint té moltes connotacions que són objectivament negatives i, fins i tot, dramàtiques. La mort d’un familiar, la pèrdua del lloc de treball, l’agreujament de la pobresa i de les diferències socials, l’angoixa, la possible pèrdua de llibertats civils… Res pal·lia el dolor d’aquestes circumstàncies. La crisi econòmica i social que haurem d’afrontar a partir d’ara també és inevitable. Cap sortilegi ens en salvarà i caldrà provar el calze amarg d’una severa depressió econòmica. Amb tot, el futur no està escrit enlloc, sinó que està per fer. I per tant, les decisions que prenguem modeleran la nova realitat post COVID-19. Situem-nos un segle enrere. Un món a les acaballes de la Primera Guerra Mundial connecta l’horror de la destrucció bèl·lica amb l’anomenada Grip Espanyola. Una pandèmia vírica que acaba amb la vida d’entre 50 i 100 milions de persones a tot el món. A Espanya moren aproximadament 200.000 persones, l’1% de la població. En termes quantitatius, res comparable amb la mortalitat fins ara provocada pel coronavirus. Per fer-nos una idea, un 1% de la població espanyola equivaldria a multiplicar per 17,5 el número de víctimes mortals registrat fins aquests moments. I també aleshores, com passarà ara, el món va entrar en crisi. És l’anomenada crisi oblidada de 1920-21. I si no es recorda i rep poca atenció, fins i tot als llibres d’història econòmica, és per algun motiu que caldria puntualitzar.

La crisi comprèn un període de temps breu, que comença el gener de 1920 i acaba el juliol de 1921. Per tant, un any i mig de patiments que donarà lloc a la feliç dècada dels 20, fins que la felicitat s’acaba definitivament amb el Crac del 1929. Durant la crisi del 1920, s’estima que el PIB dels EUA va caure un 9%, una xifra molt similar a la prevista per Espanya aquest any. La producció d’automòbils va caure un 60% en termes interanuals, i el total de la indústria ho va fer el 30%. De nou, i molt curiosament, aquesta xifra coincideix amb les previsions que va fer la Cambra de Comerç de Manresa el passat 25 de març quan, basant-se en l’estudi de creixement econòmic i activitat empresarial al Bages, pronosticava una baixada del 30% del valor afegit brut en els sectors de material de transport, indústria tèxtil, metal·lúrgia, maquinària i material elèctric. Un punt diferencial és la intensa disminució dels preus experimentada el 1920, arribant al -18%, i l’increment breu de l’atur que va pujar fins el 10%, per tornar a baixar ràpidament i recuperar la plena ocupació. Actualment, en una economia molt més rígida i intervinguda, els preus no es deixaran caure tant, mentre que el càncer de l’atur tornarà a assolir nivells metastàsics amb xifres del 20% a Espanya. Previsiblement, la llista de desocupats tornarà a superar els 5 milions. Una altra diferència important la tenim en el comportament dels Bancs Centrals. La Reserva Federal dels EUA incrementava el tipus d’interès el desembre del 1919 del 4,75% al 5%. Dues setmanes més tard es tornava a pujar fins el 6% i arribava al 7% el juny de 1920. Simultàniament, el president Warren Harding i el secretari del Tresor Andrew Mellon van estar d’acord en reduir l’impost de renda per facilitar la recuperació. El pressupost federal també es va reduir, entre 1920 i 1922, de 6.300 milions de dòlars a 3.200 milions. Sí, ho han llegit bé: una reducció de la despesa pública superior al 40%!

Cal insistir i prestar atenció, per tant, a la combinació de polítiques monetàries i fiscals que van permetre superar amb rapidesa la crisi del 1920. No es va monetitzar el deute públic ni es varen incrementar els impostos. Comparant-ho amb la situació actual, les diferències són abismals. Els principals bancs centrals, inclòs el BCE, fa anys que es dediquen a comprar deute públic i finançar Estats fallits com el d’Espanya, mantenint el tipus d’interès en el 0%. I els impostos i cotitzacions a la Seguretat Social, molt alts, no tenen cap perspectiva de baixar. Pedro Sánchez esperava obtenir a Brussel·les, una vegada més, un xec en blanc. No ha estat així. De moment, el BCE continua comprant deute públic espanyol, però el Tribunal Constitucional alemany ha emès una sentència on qüestiona la legitimitat d’aquesta pràctica per interferir en les competències pròpies dels Estats de la Unió Europea. El BCE no pot finançar il·limitadament els governs d’Espanya i Itàlia. La mesura no perjudica només la qualitat de l’euro, sinó que compromet seriosament la salut del sector financer i afecta negativament l’economia real. Els bancs tenen molts problemes per sobreviure en un entorn d’interessos nuls o negatius. Per reactivar la inversió productiva i l’estalvi necessitem urgentment tornar a interessos positius. La UE ja es va dotar d’un Mecanisme Europeu d’Estabilitat (MEDE) justament per superar circumstàncies com les actuals. Si el govern espanyol és molt reticent a demanar aquesta ajuda és per l’estigma polític que comporta, perquè són fons de suport condicionals sotmesos a controls comunitaris. Una vegada la UE rescati l’Estat espanyol, la disciplina fiscal serà inevitable.

També caldria suprimir temporalment l’impost sobre els beneficis de les empreses i els mòduls que paguen molts autònoms. Acompanyat de la reducció en la cotització per contingències comunes a la Seguretat Social permetria augmentar l’estalvi necessari per recapitalitzar les empreses insolvents, al mateix temps que incentivaria la creació de noves empreses. Aquestes mesures reactivarien molts negocis i un munt de noves empreses naixerien per donar resposta a les noves demandes socials. Seria una sortida de la crisi en forma de V, com la del 1920-21. L’alternativa, continuar amb polítiques monetàries i fiscals ultraexpansives, ens aboca a l’abisme d’una crisi en L i al paroxisme dels mals que ens afligeixen.