Arxius

Arxiu d'Autor

El final de la pandèmia?

Últimas noticias de la pandemia de coronavirus en España y el mundo:  incidencia, ingresos, uci, muertes, restricciones, vacunados, certificado  covid

El director de l’Organització Mundial de la Salut, Hans Kluge, considera que la pandèmia de la covid-19 a Europa pot estar arribant al seu final. Assegura que, quan baixi l’onada d’infeccions per la variant òmicron, hi haurà uns mesos d’immunitat general, ja sigui per la vacuna o perquè la gent haurà generat defenses a l’haver superat la infecció. Però per vèncer el virus en un món global calen solucions globals. I, malauradament, no és aquest el cas. Continua havent-hi una gran diferència entre les ràtios de vacunació als països rics i als països pobres. Mentre que els primers ja porten la tercera o quarta dosi de la vacuna, alguns països amb ingressos baixos encara esperen la primera. Àfrica només té un 7% del continent vacunat. A aquest ritme, pot ser que no s’assoleixi el nivell del 70% fins a l’agost del 2024. L’Organització Mundial de la Salut considera que es necessiten uns 1.600 milions de dosis més per assolir l’objectiu. També l’Índia, el fabricant de vacunes més important del món, té una de les taxes de vacunació infantil més baixes del planeta. Un percentatge important de la població mundial encara no ha rebut cap vacuna contra la covid-19 i segueix sent excepcionalment vulnerable. Els governs, abans de protegir els interessos de les grans companyies farmacèutiques, haurien d’assegurar que la vacuna arriba als col·lectius més vulnerables, com la gent gran i els immunodeprimits. La desigualtat en l’accés a les vacunes està permetent l’extensió de les variants del virus i la multiplicació dels contagis. No es pot vèncer una pandèmia sense coordinació internacional. Si el ritme de vacunació és inferior al de mutació del virus, aquest continuarà devastant la salut de les persones i les economies de molts països. I és que mentre hi hagi molta gent sense vacunar, el virus té possibilitats de multiplicar-se i mutar. Res garanteix que la següent variant vírica sigui més benigna que l’òmicron. Pot perfectament ser més perillosa.

Estem comprovant que els totalment vacunats i que han rebut un reforç amb vacunes desenvolupades al món occidental, especialment les basades en la tecnologia d’ARN missatger com Pfizer i Moderna, només representen una petita fracció de les persones que acaben als hospitals, a les unitats de cures intensives o a les funeràries. A les dècades de 1960 i 1970, els països del món es van unir per eliminar la verola, una malaltia vírica contagiosa, en el que probablement és el major èxit de la medicina moderna. El virus es va declarar eradicat el 1980 després d’un reeixit programa de vacunació mundial. Això es va aconseguir perquè tots els països, especialment les dues superpotències, els Estats Units i la Unió Soviètica, van considerar que era el que calia fer i van treballar juntes malgrat les seves profundes diferències. Aquest exemple hauria de ser una font d’inspiració per al moment present, ja que és necessària la cooperació per allunyar el perill d’aquesta pandèmia. Per exemple, i en positiu, la Xina va publicar el genoma del SARS-CoV-2 amb força rapidesa una vegada que el virus s’havia començat a propagar. Però alhora, i en negatiu, el seu govern encara no ha cooperat completament per establir què va passar a l’Institut virològic de Wuhan, que alguns sospiten que és l’origen del virus. Els líders xinesos haurien de reconèixer que els seus primers intents de suprimir la simple menció de la covid-19 i la falta general de transparència van provocar fracassos en la prevenció de la propagació mundial del virus. Tampoc sembla que la seva política actual de zero contagis sigui la correcta, malgrat disposar de les mesures enormement coactives d’un estat totalitari. I les vacunes xineses tampoc semblen oferir molta protecció.

El COVAX, una iniciativa liderada per l’Organització Mundial de la Salut que treballa amb els governs amb l’intent de garantir un accés equitatiu a la vacuna, clarament no ha aconseguit els seus objectius. Una solució per contribuir a la immunitat global de tota la població seria intervenir, ni que sigui amb caràcter temporal, els drets de propietat intel·lectual que restringeixen la producció de medicaments. S’ha demanat a l’Organització Mundial del Comerç que emeti exempcions temporals de patents i faciliti la transferència de tecnologia  per poder augmentar la producció de vacunes. Països com l’Índia, que és una potència mundial en la fabricació de fàrmacs genèrics, però també Corea del Sud, Sud-àfrica i Indonèsia podrien activar el seu enorme potencial productiu si ho permetessin els dirigents de l’oligopoli farmacèutic mundial. Països com els EUA, el Regne Unit o Suïssa, que s’oposen frontalment a aquesta iniciativa, també haurien pogut pagar una compensació econòmica suficient als fabricants nacionals per produir més vacunes a qualsevol lloc del món que disposés de capacitat tecnològica, per després exportar-les als països més pobres. Si el coneixement en la fabricació de les vacunes tradicionals (no ARNm) de Novavax, AstraZeneca i Johnson & Johnson estigués disponible online de manera excepcional, és clar que augmentaria la seva producció. També serviria la concessió de llicències voluntàries i la transferència de tecnologia. En paraules de Winston Churchill, aquestes mesures potser no significarien el final immediat de la pandèmia ni el principi del final. Però segurament sí el final del principi.

Reivindicant el treball

Cinco tips llegar activo y animado al trabajo

L’estabilitat present d’una societat i el seu progrés depenen de la classe mitjana. El petit comerciant de la cantonada, la veïna que és autònoma i s’aixeca ben d’hora cada matí, el treballador assalariat de la fàbrica que es planteja la deslocalització a Portugal… Les classes mitjanes en sentit ampli, des de la mitjana-baixa fins la mitjana-alta, són el motor de la història. Del seu dinamisme present en depèn un millor demà. Per això el seu debilitament actual és un senyal preocupant. La tendència del segle XXI és que el grup de població espanyola amb rendes mitjanes ha anat perdent pes sobre el conjunt. Igualment, la classe mitjana a Espanya és proporcionalment menor a la dels països europeus de més ingressos. Els joves ho tenen molt difícil per trobar una feina estable amb un salari digne. L’entrada en el mercat laboral s’allarga, l’emancipació es fa més difícil, la natalitat es desploma, l’accés a un habitatge propi esdevé un somni impossible, i garantir les pensions futures una utopia. L’eutanàsia de l’esperança, la frustració permanent i la impossibilitat de convertir en realitat els projectes vitals conformen la realitat quotidiana de massa persones. I quan un país expulsa individus de les capes mitjanes i nega el futur dels joves, no només augmenta la desigualtat i la conflictivitat social, sinó que entra en una espiral autodestructiva.

La gran desigualtat a Espanya, no corregida ni amb impostos ni subsidis socials, es forja en les recessions i es consolida en les expansions. El percentatge de població espanyola amb rendes baixes supera el de Dinamarca, Suècia, Alemanya, França i Itàlia. I el percentatge de població amb rendes elevades… també. Per tant, proporcionalment a Espanya hi ha més pobres i més rics que els països de referència. Polarització i desigualtat és un binomi molt perillós. L’origen de la pobresa és la manca o la pèrdua del treball durant la crisi, no compensada suficientment amb la reactivació posterior de l’activitat econòmica. La gran recessió del 2008 va augmentar la desigualtat i disminuir el percentatge de rendes mitjanes sobre el total de la població. Ara, la crisi derivada de la covid-19 està cronificant la pobresa. De fet, Espanya és el país de la UE on més han augmentat les diferències entre les rendes més altes i les més baixes segons es desprèn del darrer estudi de l’Observatori Social de la Caixa. La meitat de la renda de les llars més pobres prové de prestacions socials, però són les rendes del treball assalariat les més importants a nivell global. Les rendes del capital augmenten directament amb els ingressos totals de la llar. Així, el 20% més ric acapara més del 43% de les rendes del treball assalariat i més del 50% de les rendes de capital. Espanya només ha conegut l’increment de les rendes mitjanes, especialment les mitjanes-baixes, des de l’adveniment de la democràcia fins l’inici dels anys 1990. Actualment, l’accés a les rendes mitjanes és més difícil a Espanya en comparació amb altres països, al ser una població més envellida, amb un menor nivell educatiu, i que ha de treballar en feines poc productives de baixa qualificació i mal remunerades.

Durant els darrers quinze anys s’ha duplicat el percentatge de nois i noies que viuen en una llar on cap dels membres actius està treballant. És un senyal alarmant. Com més llarga sigui la durada de l’atur i més severa la pobresa, més difícil resulta sortir-ne. Si aquestes dificultats persisteixen, es condemnarà els joves a la marginalitat i la dependència indefinida. Així no s’aixeca un país. A més, resulta un terreny molt adobat a les promeses fàcils de rendes bàsiques universals per a tothom, que enquistarien permanentment aquesta situació. No sortirem d’aquest pou subsidiant la pobresa, sinó generant riquesa. I per generar riquesa s’ha de poder treballar. El dret bàsic al treball i la lliure elecció de professió ha de ser una realitat i no només una quimera jurídica tantes vegades repetida i mai realitzada. La pandèmia ha provocat un ràpid augment de les llars sense ingressos, quan el seu nombre seguia sent més alt que abans de la crisi del 2008. S’ha de poder garantir l’accés al treball, propi i aliè, per sortir d’aquest atzucac.

Per això hi ha una mesura que podria tenir un impacte directe en els nivells d’ocupació, tant d’autònoms com de treballadors per compte aliena: la reducció de les cotitzacions socials. En el règim general, el percentatge pot arribar a superar el 40% de la base. Són molts diners que deixa de percebre el treballador i que encareixen la contractació. Els efectes immediats són la disminuició del salari net i l’atur estructural. En el règim d’autònoms, la gran majoria paga ara la quota mínima de 294 euros mensuals. Una possible proposta que es podria experimentar en un termini acotat, com l’any 2022, en un territori concret com el de Catalunya, amb tradició d’emprenedoria i laboriositat, és la següent. Es tracta de suspendre temporalment les quotes a la Seguretat Social i veure l’impacte que això té en la creació de treball, per compte propi i aliè. Que tensionaria el dèficit? Ja ho està i no vindrà d’aquí. El que es tracta és d’impulsar la creació de treball i retornar l’esperança d’un millor demà a milers i milers de ciutadans.

Control de preus

Cuándo hacer un test de antígenos tras estar en contacto con un positivo

El govern ha decidit aquesta setmana intervenir el preu dels tests d’antígens d’autodiagnòstic per covid-19. Aquesta mesura arriba després de la manca de proveïment i que centenars de persones esperessin a les portes de les farmàcies per poder-ne comprar. Altres països s’han anticipat correctament a l’increment de la demanda. A Alemanya varen aprovar amb més rapidesa la venda al públic de tests d’ús professional. No és el cas d’Espanya, on l’Agència Espanyola del Medicament, depenent directament del Ministeri de Sanitat, ha tardat a autoritzar-ne de manera temporal la comercialització. A més, aquesta possibilitat oberta als fabricants porta aparellades clàusules com el compromís de subministrament prioritari a l’Administració i el termini de l’autorització és exprés i molt limitat. A Portugal es comercialitzen els tests en supermercats a només 2,1 euros. Com més alt és el volum de compra, més rebaixes es poden negociar en el preu. Les cadenes d’alimentació ofereixen una elevada capacitat d’inversió en l’adquisició de productes i un coneixement precís dels circuits logístics. Això acaba beneficiant el ciutadà, al gaudir de preus més baixos i gran facilitat d’accés. A la Gran Bretanya,  la distribució és fins i tot gratuïta. No és el cas d’Espanya, on la distribució dels tests es reserva a les farmàcies amb preus que oscil·len entre 5 i 20 euros.

La regulació dels preus per part del govern és una mesura contraproduent i la manca de competència en la distribució una greu fallada regulatòria. Emprant l’última actualització disponible del Worldwide Governance Indicators del Banc Mundial, s’observa que Espanya ha patit un important descens en la seva qualitat institucional i regulatòria. En quinze anys, Espanya ha caigut 10 posicions en el rànquing, passant de la vuitena a la divuitena posició i essent el país amb el retrocés més important de tota la Unió Europea. De fet, els països que acumulen en aquesta pandèmia una major mortalitat en excés són també els països que han patit un major deteriorament en l’efectivitat governamental, un altre indicador de qualitat institucional elaborat pel Banc Mundial. La manca de competència incrementa els preus. En canvi, l’eliminació de les traves administratives i la promoció de la competència en el mercat impulsa l’emprenedoria i la innovació, millorant l’assignació dels recursos i afavorint la producció dels productes més necessaris en cada moment.

Tal com assenyala l’Institut Ostrom a Catalunya, que Mercadona pugui vendre tests d’antígens per 2,1 euros a Portugal, però no a Espanya, es justifica per la voluntat de les autoritats espanyoles de protegir l’interès de les farmàcies en comptes de l’interès general de la ciutadania. La ministra de Sanitat Carolina Darias ha tornat a ratificar l’exclusió de la venda en supermercats el passat 4 de gener. Espanya és el tercer país de l’OCDE que imposa més restriccions a la distribució minorista de medicaments i productes sanitaris. Mentre que a Portugal, Itàlia, Holanda, Irlanda, Alemanya, Àustria, Dinamarca, Finlàndia, Noruega i Suècia, o també el Regne Unit, es permet la venda de medicaments no subjectes a prescripció mèdica en els supermercats, a Espanya no és possible. I mentre que a Holanda, Alemanya, Suïssa, Dinamarca, Finlàndia, Noruega i Suècia, o també el Regne Unit, es permet la venda de medicaments  subjectes a prescripció mèdica, a Espanya està prohibit. Fins i tot un país amb forta tradició estatista i centralista com França, permet temporalment la venda de tests d’antígens en altres establiments diferents a les farmàcies. No és el cas d’Espanya. Fins i tot quan la mateixa Comissió Nacional dels Mercats i la Competència, depenent del Ministeri d’Economia, va recomenar eliminar les restriccions en la distribució, el Ministeri de Sanitat i el Col·legi de Farmacèutics van reaccionar posant el crit al cel i defensant el peculiar model farmacèutic espanyol, amb l’argument que la venda de medicaments fora de les farmàcies suposa un risc per la salut dels ciutadans.

A més, el govern exigeix que els tests tinguin el certificat d’un organisme internacional per al seu ús particular. El problema és que, amb l’increment de la demanda, aquests organismes tenen una gran quantitat de sol·licituds rebudes i requereixen llargues esperes. Això impedeix que els fabricants autòctons, que podrien tenir una producció conjunta immediata de fins a un milió de tests a la setmana, els estiguin ara subministrant. Altres països, com Alemanya i França, han fet una excepció. No és el cas d’Espanya. L’economia ens ensenya de manera molt clara que un problema d’escassetat de béns mai es resol intervenint els preus ni endurint els tràmits regulatoris.  Ben al contrari, aquestes mesures són contraproduents i acaben restringint encara més l’oferta amb el conseqüent increment de preus.

La bombolla del futbol

La política de riesgo con los fichajes del Barça que hipotecó al club

El mercat és dinàmic. En èpoques de bonança, l’increment dels ingressos permet pagar més salaris sense comprometre els beneficis. Però, quan la crisi colpeja un sector determinat, l’empresa ha d’ajustar amb rapidesa les despeses a la baixa si no vol veure compromesa la seva viabilitat. Mantenir o augmentar els sous en una recessió, quan la facturació cau en picat, pot significar la fallida de l’entitat. A grans trets, això és el que està passant en alguns clubs esportius. Considerem el cas del FC Barcelona. El punt d’inflexió a la baixa es pot remontar a l’agost del 2017, quan Neymar deixa el Barça per anar al PSG deixant 222 milions d’euros a la caixa. Com si al club li hagués tocat la Grossa de Nadal, la directiva de Bartomeu va decidir precipitadament realitzar els tres fitxatges més cars de la història del club amb Coutinho, Dembélé i Griezmann. Una despesa fatídica de 415 milions d’euros, després de descartar el francès Mbappé i el norueg Haaland, que no s’acabaran recuperant mai. Altres malbarataments ni s’han fet públics, com el del brasiler Matheus Fernandes, que va costar més de 10 milions per acabar jugant 17 minuts sense ni ser presentat a l’afició. Dos anys després de guanyar la seva última Champions, el club entrava en una deriva autodestructiva. A la tardor del 2017 també es va pactar la renovació de Messi per 74 milions d’euros nets a l’any entre fixos i variables.

Actualment, i en base a les dades presentades a la memòria econòmica del club, el resultat de l’exercici a 30 de juny de 2021 presenta unes pèrdues descomunals de 481 milions d’euros. Una diferència delirant que explica, amb només una xifra, la terrible situació financera del club culé i la retallada del límit salarial, que ha passat de 671 milions a només 97, tot i que la massa salarial actual és de 420 milions. Els ingressos anuals han baixat per sota de la barrera dels 600 milions (concretament 575,4), una caiguda del 19% en relació a l’última temporada. Amb un fons social de només 30 milions, el patrimoni net total de l’entitat presenta una xifra negativa de 451 milions. En una situació semblant, qualsevol altra empresa s’hauria declarat en fallida. Els deutes totals ascendeixen a 1.482 milions d’euros (813 milions a curt termini) i superen no només la facturació, sinó també l’actiu de 1.031 milions. En qualsevol negoci, la decisió de gestió més important és la contractació del personal. I és evident que el club ha comès grans errades. Malgrat això, Joan Laporta vol transmetre una imatge de fortalesa econòmica amb el recent fitxatge per 55 milions d’euros del jugador valencià Ferran Torres. Això sí, pendents de la cessió de Coutinho a l’Aston Villa per poder-lo inscriure a la Lliga. Per incorporar nous futbolistes, el club necessita gestionar les sortides necessàries i alliberar-se de nòmines massa elevades.

La crisi de l’esport rei té arrels molt profundes que van més enllà de la baixada d’ingressos circumstancial causada per la covid-19. L’audiència disminueix des d’abans de l’arribada del virus i la despesa salarial és manifestament excessiva. Quan els ingressos són inferiors a les despeses es pot tornar a l’equilibri de dues maneres diferents. La primera passa per incrementar els ingressos, la segona per retallar les despeses i també hi hauria una solució mixta que combinés les dues anteriors. La primera solució, que dóna per bona la massa salarial d’abans de la pandèmia, és la defensada pels dirigents dels clubs amb més pedigrí, com Joan Laporta i Florentino Pérez, al proposar una Superlliga europea. Aquesta competició elitista i tancada pretenia aconseguir ingressos de 4.000 milions d’euros, més que suficients per portar tranquil·litat a la tresoreria dels clubs i continuar assegurant el pagament de sous estratosfèrics, però es va acabar emportant una gran garrotada. Com a conseqüència de les fortes crítiques provinents de tots els estaments, tothom va abandonar el projecte. Tothom, excepte el Barça, el Real Madrid i la Juventus.

En general, pretendre un increment dels ingressos sense oferir res a canvi és una proposta inacceptable en termes de mercat. En el modus operandi de l’administració pública, en canvi, la solució al dèficit és sempre pujar els impostos. El ciutadà paga i calla i, si no ho fa, se l’embarga. Però quan es tracta d’empreses o clubs privats, el client té el dret de sortida. Pot buscar altres alternatives o, senzillament, donar-se de baixa. Si la demanda és inelàstica, un increment del preu pot suposar més ingressos per l’empresa. Però si és elàstica el consum caurà en una proporció superior al preu, i els ingressos disminuiran. El Club Tennis Manresa, per exemple, ha optat per incrementar les quotes. S’haurà de veure quina és la reacció de la demanda i com afecta els ingressos finals. El que s’ha de controlar sempre, però, són les despeses. L’explosió dels drets televisius a partir dels anys noranta va provocar un augment significatiu dels ingressos dels clubs, però aquesta injecció de diners es va traduir en més despesa en fitxatges i millors salaris dels futbolistes. La inflació salarial dels jugadors fa que els sous pagats superin el valor que aporten al club. Els ingressos del Barça es divideixen en tres grans blocs: matchday, merchandising i drets televisius. Es podrien explorar noves vies d’ingressos com els serveis digitals o l’eSports. El que no s’hauria de discutir, però, és la necessària i radical rebaixa salarial dels jugadors.       

Crack-up boom

Hyperinflation, Money Demand, and the Crack-Up Boom - INDIAN LIBERTY REPORT

No paràvem atenció a la inflació des de fa 30 anys, però ja torna a ser aquí. A nivells del 5% a Europa, i del 6% a Espanya, suposa una de les principals amenaces per al nou any 2022 que acabem de començar. Fa un segle, un jove economista austríac anomenat Ludwig von Mises va haver de lluitar en el seu país contra els efectes de la hiperinflació de Weimar. Alemanya va patir en el període d’entreguerres una hiperinflació d’efectes tràgics, amb el descontrol absolut dels preus i una total devaluació de la moneda. Abans del començament de la Primera Guerra Mundial un dòlar equivalia a 4,2 marcs. Per finançar els costos bèl·lics i poder pagar les indemnitzacions de guerra imposades pels països vencedors, Alemanya va suspendre la convertibilitat del Reichsmark i va començar a emetre paper moneda. Quan les tropes franceses van envair Renània a principis de 1923, el dòlar ja es canviava per 49.000 marcs. I en el moment més àlgid del procés hiperinflacionista va arribar a 4,2 bilions (amb dotze zeros) de marcs. Una barra de pa costava, per exemple, 200.000 milions de marcs. Les conseqüències foren tràgiques. De fet, la història demostra els efectes devastadors de la inflació i la pèrdua de valor de la moneda. Un episodi àmpliament estudiat és la crisi del segle III d.C. i com va contribuir decisivament a la caiguda de l’Imperi Romà. Actualment, creiem que s’estan subestimant les conseqüències de les polítiques monetàries ultraexpansives i no convencionals dels principals Bancs Centrals del món, que es troben en l’origen últim de la inflació. I és que les causes de la inflació, més enllà de problemes puntuals en la cadena de subministrament o dels canvis sobtats de la demanda, són sempre monetàries.  

En els darrers dos anys, coincidint amb la pandèmia de la covid-19, els bancs centrals han obert l’aixeta monetària a nivells màxims. A l’eurozona, Christine Lagarde, la presidenta del Banc Central Europeu (BCE), no només ho manté amb caràcter indefinit sine die, sinó que també s’inhibeix en les seves obligacions bàsiques i arriba a canviar les normes d’actuació del banc emissor per tal d’endarrerir la retirada dels estímuls. El tipus d’interès bàsic és zero o negatiu, quelcom impensable, mentre que el BCE no dóna senyals d’interrompre la compra de títols de deute públic. El procés de zombificació econòmica de la zona euro està molt avançat. La centralització de l’economia no ha funcionat mai en la història de la humanitat i ho està demostrant una altra vegada. El tipus d’interès, el preu més important d’una economia, està imposat per les autoritats i no pas establert per l’oferta i la demanda. El poble no entén el funcionament del sistema monetari ni del sector bancari. Si ho fes, la indignació esclataria en revoltes populars. Les esperances de recuperar el seny monetari resten dipositades en Jerome Powell, el president de la Reserva Federal nord-americana. La monetització del deute públic ha situat el balanç total del BCE en el 81% del PIB de l’eurozona, mentre que el de la Fed representa el 37% del PIB dels EUA. Powell, que ja no considera que l’escalada de preus sigui transitòria, anuncia la reducció gradual de la compra de bons públics (tapering) i planteja tímids increments del tipus d’interès en aquest nou any.

La retirada d’amfetamines a unes economies que acumulen muntanyes de deute pot generar certes tensions, elevant els interessos a pagar pels passius que han emès governs i empreses per finançar la despesa durant la crisi. Tot i això, mantenir una política fiscal i monetària ultraexpansiva amb caràcter indefinit pot acabar generant el que Ludwig von Mises va denominar crack-up boom. Aquest es produeix quan l’opinió pública està convençuda que l’augment en la quantitat de diners continuarà i que, en conseqüència, els preus de tots els productes es descontrolaran. Tothom comprarà tant com sigui possible i reduirà les quantitats d’efectiu al mínim. En aquest moment, els costos de mantenir liquiditat s’incrementen per la caiguda del poder adquisitiu de la moneda, i la inflació es descontrola. De moment, no hem arribat encara al crack-up boom. Però donat que les autoritats continuen expandint l’oferta monetària i el crèdit, és una situació que no cal descartar.

Per tal que això no passi, cal parar ja la impressió descontrolada de diners i pujar el tipus d’interès. Com va dir encertadament Lenin, no hi ha manera més segura de destruir una societat que corrompre la seva moneda. Permetran els polítics la normalització del tipus d’interès, en un entorn d’addicció a la despesa, el dèficit i el deute? Una acció d’aquest tipus ha d’anar seguida, sens dubte, de retallades en les despeses, desregulació i reduccions d’impostos per impulsar la productivitat, mesures que requereixen una voluntat política que no és present a cap govern occidental, i molt menys a Espanya. I és que el govern de coalició sociocomunista presidit per Pedro Sánchez, compromès a conquerir els cims més elevats en drets socials i regenerar la vida pública, és segons The Economist el país de l’OCDE que pitjor ha gestionat la pandèmia. Si volem restablir el seny en l’elaboració de les polítiques i salvar les economies occidentals, calen reformes monetàries i financeres alienes a les interferències polítiques i als grups de pressió governamentals.

Consum nadalenc

Comidas solidarias por Navidad en Barcelona

Celebràvem ahir el Nadal i, per la importància cabdal del que significa, continuarem encara uns dies sota el seu especial influx. I de la mateixa manera que els pastors, primer, i els reis mags, després, oferiren presents a l’infant de Maria nascut en un indret de Betlem de Judea, d’on Josep descendia, els regals, les felicitacions i els bons desitjos marquen també els nostres costums en dates tan assenyalades. Els efectes econòmics, però, de rebre uns mitjons de regal no són els mateixos que els provinents de la compra habitual. Un estudi fet entre els estudiants de la Universitat de Yale, l’any 1993, estimava entre el 10% i el 33% la pèrdua de valor causada pels regals. La compra en una botiga per part del mateix consumidor porta aparellada un excedent o guany. El motiu és que valorem més els mitjons que adquirim que no pas els diners que perdem. Per tant, la nostra satisfacció millora. Però quan el mateix producte te’l regalen, aquesta relació es pot invertir. Quan comprem un CD amb la nostra música preferida per un preu de 20 euros, hi guanyem. La raó és que valorem subjectivament més el CD que el preu que paguem per ell. També el venedor hi guanya a l’obtenir un benefici. L’intercanvi és un win-win. Tothom guanya, ningú perd. Ara bé, si el nostre parent, amb tota la bona intenció, ens regala un CD d’Adele que costa 20 euros, però que nosaltres només valorem en 15, es produeix una pèrdua neta de 5 euros. El parent llunyà ens hauria pogut donar 15 euros i nosaltres estaríem igual de contents. O, alternativament, regalar-nos 20 euros i nosaltres adquirir l’última producció del grup suec ABBA, reaparegut després de 40 anys amb una nova producció musical, que valorem subjectivament en més.

Segons l’estudi abans esmentat, els diners en efectiu és l’opció preferida pels consumidors a l’hora de rebre regals. En canvi, els regals més comprats continuen sent roba i calçat, llibres, perfums i videojocs. La diferència entre el seu cost i la valoració subjectiva per part de l’obsequiat equival a una pèrdua social. El problema rau en el fet que els regals no s’ajusten a les preferències del receptor. La valoració subjectiva d’un bé és el preu màxim que estaríem disposats a pagar per ell. Quan el cost del regal supera aquest preu psicològic es produeix una ineficiència econòmica i, per tant, una pèrdua de benestar social. Estaríem millor si ens regalessin directament diners. La ineficiència dels regals es quantifica en més del 10% de la despesa total. Si apliquem aquest percentatge a Catalunya, en resulta un import superior a 200 milions d’euros. Aquesta xifra es podria reduir fent el regal en diners, ajustant l’obsequi als gustos de l’obsequiat o rebaixant els preus de compra. Per Nadal celebrem el naixement de Jesús al portal de Betlem, un regal per a la humanitat que no s’hauria de menysvalorar. Especialment, en una societat en crisi que ha perdut la seva identitat i oblidat els seus orígens, arrelats en la racionalitat grecorromana i la fe judeocristiana. Una societat que torna a ser colpejada per la pandèmia, i que necessita rearmar-se econòmica i moralment per evitar la crisi imminent i caure en un llarg període depressiu.

Que les famílies no veuen el futur amb optimisme ho indiquen dos indicadors econòmics bàsics com el consum i la demanda de crèdit. El consum no avança com es podria esperar després de la caiguda del 2020. Les compres anuals de consum durador han disminuït un 9% i encara es troben un 18% per sota de les xifres del quart trimestre del 2019. I les famílies opten per no endeutar-se en un context immillorable des del punt de vista financer i del tipus d’interès. L’interès real, aquell que dedueix la inflació del tipus nominal, està en terreny molt negatiu. L’interès oficial continua en el 0%, mentre que el càncer de la inflació a l’eurozona ja és del 5%. Hom pot pensar que hi ha una magnífica oportunitat de fer-se ric, sense treballar, només endeutant-se en la compra d’actius reals, que es revaloritzen amb la inflació, utilitzant finançament aliè a cost nul. És la recepta prescrita per les nostres autoritats i tantes vegades fracassada. Però ni així.

El pacient familiar es troba tan debilitat per la reducció de la renda disponible, amb sous estancats que no segueixen el preu alcista dels productes bàsics, es troba tan escarmentat de males experiències passades i desconfia tant del futur, que no té ni esma de sortir de casa. En lloc de buscar noves oportunitats de negoci, destina la liquiditat acumulada al pagament del deute bancari. És un senyal clar de la desconfiança que hi ha en el futur. El deteriorament de les expectatives, vinculat a factors estructurals i no només conjunturals, es trasllada a l’economia. Les inèrcies que arrosseguem semblen conduir-nos a l’estanflació, això és, el binomi conjunt d’estancament i inflació al mateix temps. Tant s’ha abusat de polítiques fiscals i monetàries hiperexpansives, que l’organisme social s’ha habituat als estímuls permanents. Som societats depenents del consum d’anfetamines en dosis creixents. Però l’esperança no es pot perdre mai, i menys encara en l’esperit d’aquestes festes nadalenques que estem ara celebrant.

La fi de la Unió Soviètica

Desembre 15, 2021 1 comentari
Aumentan en Rusia los nostálgicos hacia la Unión Soviética | Internacional  | EL PAÍS

Aquesta setmana es compliran 30 anys exactes de la dissolució de la URSS i de la certificació del fracàs del sistema comunista i la planificació econòmica centralitzada. Exactament, la Unió Soviètica va desaparèixer del mapa polític mundial la vigília de Nadal de l’any 1991. El règim soviètic havia governat Rússia i les altres 14 repúbliques integrades a l’URSS, des de la revolució bolxevic d’octubre de 1917 dirigida per Vladimir Lenin. Durant aquests gairebé 75 anys, primer sota Lenin i especialment després amb Joseph Stalin i successors, s’estima que més de 65 milions de persones –homes, dones i nens innocents– van morir a mans del règim soviètic. Es calcula que només la col·lectivització de la terra decretada per Stalin a principis de 1930 va costar la vida a més de 10 milions de camperols russos i ucraïnesos i les seves famílies, que es van resistir a la pèrdua de camps i granges. Alguns simplement van ser afusellats, altres van ser torturats fins a la mort o enviats a morir com a treballadors esclaus als camps de concentració soviètics coneguts amb el nom de Gulags. L’Holodomor, un genocidi contra el poble ucraïnès que significa infligir la mort per gana, va ser una de les grans tragèdies d’Ucraïna, amb la pèrdua de milions de vides humanes causades per les polítiques governamentals de Stalin. L’estudi de les resolucions del Partit Comunista Bolxevic, entre 1929 i 1933, descriuen les condicions per al total anihilament de la població rural d’Ucraïna, ja que a aquest país, anomenat el graner d’Europa, hi havia suficient menjar per alimentar dues vegades tota la seva població.

A les dècades de 1960, 1970 i principis de 1980, el sistema soviètic s’havia tornat cada cop més corrupte, estancat i decrèpit sota una successió de líders envellits del Partit Comunista, l’únic propòsit dels quals era mantenir el poder i els seus privilegis especials. L’any 1986, però, un home molt més jove, Mikhail Gorbatxov, arribava al poder. Amb el seu intent de modernitzar i humanitzar el comunisme, Gorbatxov emprèn dues reformes. En primer lloc la perestroika, que admetia els errors de la planificació central i permetia petites empreses privades i que les empreses soviètiques formessin consorcis amb societats occidentals. En segon lloc la glasnost, l’obertura política del règim que admetria els errors del passat i revisaria els crims de Stalin. Més transparència política, es va dir, reanimaria la moribunda ideologia soviètica i renovaria el suport entusiasta del poble per un nou socialisme. El 1989 s’enderroca el Mur de Berlín i els països de l’Est aconsegueixen alliberar-se del control comunista i la dominació soviètica. Quan Gorbatxov estableix relacions i intenta pactar amb Boris Ieltsin, president de la república de Rússia, la guàrdia pretoriana de la Unió Soviètica força un cop d’Estat. Retenen Gorbatxov a Crimea, mentre intenten segrestar i assassinar Ieltsin. Però aquest s’escapa dels segrestadors i guia una multitud davant l’edifici del parlament rus. La gent d’arreu del món va poder veure Ieltsin dalt d’un tanc de l’exèrcit davant de l’edifici del parlament i demanant als moscovites que resistissin aquell intent de tornar als foscos dies del govern comunista. S’ha conegut que la KGB, la temuda policia secreta soviètica, tenia un pla per empresonar mig milió de persones, només a la capital, havent rebut el dia anterior una extraordinària comanda de manilles. També es van reobrir gulags a Sibèria, amb la intenció d’omplir-los amb milions de detinguts. Afortunadament, el cop va fracassar.

Punt i final d’aquest malson? Doncs no. El conjunt d’idees que va sostenir el règim soviètic no ha mort. Com deia encertadament John Maynard Keynes, els polítics i governants, per més innovadors i progressistes que pretenguin aparentar, no deixen de ser esclaus de les idees d’algun economista difunt. Paul Samuelson, en el seu difós manual d’economia, suggeria fins i tot a l’edició de 1980 que el PIB soviètic superaria el dels EUA durant el segle XXI. Paraula de Nobel. Totalment equivocada, per suposat. Per això convé no oblidar el debat sobre la impossibilitat del càlcul econòmic en un règim comunista que van mantenir Ludwig von Mises, degà de l’Escola Austríaca, i l’economista marxista Oskar Lange. Els preus que sorgeixen del mercat competitiu són fonamentals i insubstituïbles per assignar els recursos en una societat pròspera. El preu ens proporciona informació de l’escassetat o abundància relativa del producte. Si exhaurim el petroli, aquest pujarà de preu. I quan n’hi ha en excés, el preu baixa. Alhora els preus són bàsics per generar els incentius adequats i promoure la innovació en una economia dinàmica. A l’URSS no hi havien preus ni mercats. La propietat privada no s’acceptava i el règim totalitari podia castigar la població amb qualsevol condemna arbitrària. El comerç minorista soviètic servia amb mala cara els productes de baixa qualitat a uns clients que mai tenien la raó.

Ara analitzem el nostre entorn. Se suposa que aquesta economia mixta no és ni capitalista ni comunista, sinó un tercer sistema que conserva els avantatges d’ambdós i evita els seus inconvenients. Però en un entorn de pandèmia els Estats no deixen passar l’oportunitat per incrementar el seu control en una deriva marcadament autoritària. Reviure una revolució com la d’octubre de 1917 és ara improbable, però la submissió total de l’individu a estructures col·lectives plenipotenciàries continua sent una amenaça real.

Globalització regional

Europa - Wikipedia, la enciclopedia libre


La globalització, entesa com un procés mundial d’interconnexió financera, econòmica, política, social i cultural que s’accelera amb l’abaratiment dels transports i la incorporació de la informàtica i l’ús d’Internet a les organitzacions, experimentarà un canvi en el món postcovid. No deixarà de ser una realitat important i un tret característic de les societats modernes, però probablement es replegarà en àrees geogràfiques més petites i homogènies com la Unió Europea (UE), la Xina i el sud-asiàtic o els EUA i el seu hinterland americà. Continuarem vivint interconnectats i amb moltes possibilitats de relació, però possiblement de manera més regionalitzada. El valor afegit dels productes continuarà depenent més dels elements immaterials que porten incorporats, com el disseny o la marca,  que no pas de la manipulació física dels elements materials de què es composen. Per posar un exemple, en el preu d’una raqueta de tennis pesa avui molt més la publicitat i les patents, que no pas els components materials. Així, la marca Head, utilitzada per Novak Djokovic, va presentar una patent per incloure-hi grafè en el marc, la Wilson ha fet el mateix amb el seu encordatge i la Dunlop va patentar la fabricació de les pilotes mitjançant la unió de les seves dues meitats. La divisió internacional del treball continuarà, però possiblement amb un abast geogràfic més limitat. Els processos productius, que fins ara estaven fragmentats en països molt llunyans, es modificaran per concentrar-se en un radi més limitat.

Aquesta tendència a escurçar les cadenes de proveïment no ha de ser necessàriament negativa. L’encariment dels nòlits i del comerç marítim ha multiplicat els costos del transport fins al punt de fer rendible la producció tèxtil i de calçat als països balcànics. El que abans es feia a la Xina i Àsia, amb costos laborals molt més baixos, ara s’està fabricant a Bòsnia, Sèrbia, Romania, Bulgària i, fins i tot, Turquia. També hi ha algunes activitats hiperglobalitzades que són difícils de justificar racionalment. Per exemple, es dóna el cas que 1 Kg. de raïm californià es transporta per avió a Alemanya, i en el viatge s’emeten 20 Kg. de CO2. O bé passa que hi ha crancs pescats al Mar del Nord que es traslladen al Marroc per a ser pelats i a Polònia per a ser empaquetats… abans de retornar una altra vegada als mercats d’Hamburg, no massa lluny d’on havien sortit. En aquests casos, és millor que prevalgui el comerç de proximitat i que les activitats productives que fins ara estaven deslocalitzades a l’altra punta del planeta es relocalitzin més a prop. La nova realitat tendirà a promoure les unions econòmiques regionals, el que hauria de permetre aprofitar els avantatges del comerç internacional i alhora tenir un poder de negociació prou fort per a dialogar amb les multinacionals amb garanties d’èxit. Utilitzant les dades de Michel Fouquin i Jules Hugot, investigadors a la Sorbona de París, el comerç entre països fronterers ja suposa el 20% del total, quan dues dècades abans no arribava al 10%, i el comerç intercontinental entre països de la mateixa unió econòmica supera el 60%. Segons l’Organització Mundial del Comerç, el nombre d’acords comercials regionals en vigor ha passat de menys de 100 l’any 2000 a gairebé 500 actualment. Ara la major part del comerç mundial té lloc entre països que han establert un acord comercial recíproc. En un món tan complex i ple d’institucions i forces que es contraposen, no s’hauria de deixar de treballar pel benestar, el treball i la humanització de les persones, especialment les més febles, tot posant l’ésser humà en el centre de les preocupacions. 

I per això cal aprofundir en continuar construint la UE com un espai de lliure intercanvi. Un mercat comú, per suposat, de béns i serveis, treballadors, capitals i tecnologia. Però no només d’intercanvi econòmic, sinó també d’idees i realitats espirituals. No oblidem que l’obra d’Ignasi de Loiola, de qui ja comencem a commemorar els 500 anys de la seva conversió a Manresa, s’incardina en la resposta de Roma a la Reforma luterana. I així com en el passiu d’Europa hi pesen els sagnants conflictes religiosos i la repressió dogmàtica d’alguns avenços científics, a l’actiu també hi llueixen grans progressos com l’inici de la revolució industrial o la Il·lustració del segle XVIII. I en aquests canvis tectònics de l’ordre mundial actual, a Europa li està costant reaccionar adequadament. No disposem de recursos naturals i la població està envellida. S’ha d’importar petroli i gas natural a altres països. Les fronteres d’Ucraïna estan creixentment amenaçades per milers de soldats russos que fustiguen la població amb foc real. Sense un exèrcit propi, la UE necessita el recolzament dels EUA i de les forces de l’OTAN. En un escenari internacional on tots els països estan intentant guanyar múscul per reubicar-se en termes més profitosos, Europa discuteix i discuteix sobre el repartiment dels fons, en un entorn de creixent inflació, i la transició ecològica, que mal implementada pot acabar amb la potent indústria europea del cotxe amb motor de combustió interna. Europa disposa de moment d’un gran mercat, amb milions de consumidors d’alt nivell adquisitiu, però ho està entregant als productes xinesos, a la tecnologia nordamericana i les finances anglosaxones. Rectificarem a temps o ens convertirem en la perifèria més irrellevant del món?

Les patents i la Covid

UE quiere parar vuelos desde África por variante de COVID-19 | Independent  Español

Es compleixen 2 anys de l’aparició de la Covid a la Xina. I el balanç de víctimes mortals registrades supera ara mateix els 5,2 milions a tot el món. Aproximadament, 670 morts per milió d’habitants en termes mitjans. Xifres importants, però molt inferiors a altres pandèmies similars d’origen víric com la Grip Espanyola que va seguir a la Primera Guerra Mundial (1914-1918). En canvi, i a diferència de la lleu crisi econòmica del 1920-21, que es va resoldre ràpidament i sense grans escarafalls ni estímuls governamentals, la crisi econòmica derivada de la Covid apunta a proporcions colossals. I el malson continua perquè la nova variant òmicron, detectada i descodificada a Sud-àfrica, és més contagiosa i no sabem encara com respondrà a les vacunes existents. Àfrica acumula un enorme retard en la vacunació i tan sols el 7% dels seus prop de 1.300 milions d’habitants ha rebut la pauta completa. Hi ha països on la vacunació és inexistent, com al Txad (0,4%), el Congo (0,06%) o Burundi (0,003%). A Sud-àfrica, el país més poblat, amb uns 60 milions d’habitants, i el més colpejat per la Covid de tot Àfrica, amb tres milions de contagis, la immunització completa ha arribat tan sols al 23% de la població. Aquesta lentitud respon a múltiples causes, com els problemes logístics en la distribució de vacunes als països pobres o el rebuig d’una part de la població per motius ancestrals. Però potser la més important és l’efecte de les patents sobre les vacunes i els medicaments.

El coronavirus afecta a tot el món i requereix la immunització de tot el món, no només dels països rics. És un problema global que s’ha de resoldre globalment. I la desigualtat en l’accés a les vacunes està frenant no només els països pobres, sinó tot el món. La iniciativa Covax va intentar arreglar aquest desequilibri distribuint 2.000 milions de dosis entre els països més desafavorits. Però només ha arribat als 400 milions. Mentre que la UE ha vacunat amb dues dosis al 70% de la població, la pauta completa als països pobres no arriba al 4%. Mentre aquí ja comencem a rebre terceres dosis, a alguns països encara esperen la primera. La principal dificultat d’accés a vacunes i medicaments és el preu artificialment elevat i les limitacions en la fabricació, per culpa de la barrera que creen els monopolis de les patents. Recordem que les patents impedeixen la competència i la fabricació de genèrics durant 20 anys, de manera que el titular pot cobrar un preu (molt) alt tot restringint la producció. L’explicació oficial és que les farmacèutiques necessiten aquest incentiu per a investigar i descobrir nous fàrmacs. La realitat, però, és que les patents de vacunes i medicaments no es varen autoritzar fins a final del segle XX (1994) amb l’aplicació dels acords sobre els aspectes de la propietat intel·lectual (ADPIC). I l’absència de patents no va impedir de cap manera, entre altres, el descobriment de la vacuna contra la poliomielitis. Existeixen maneres de retribuir l’esforç investigador que no passen necessàriament per les patents. Que milions de persones no puguin pagar els sobrepreus dels fàrmacs té resultats negatius sobre la salut i les finances públiques.

Els beneficis de les farmacèutiques s’han disparat des del 1995. Gilerd va comprar la patent del Sofosbuvir (Sovaldi) contra l’hepatitis C per 11.000 milions de dòlars el 2011, i durant el primer any d’explotació la farmacèutica ja va recuperar tota la inversió amb uns ingressos de 12.400 milions. I és que 150 milions de persones infectades amb el virus de l’hepatitis C han de pagar, si poden, uns preus de venda del fàrmac que multipliquen per més de 800 el preu de cost als EUA. A Espanya, el factor multiplicador és 280. És com si per un arbre de Nadal de 100 euros n’haguéssim de pagar 28.000. O que el kilo de bistec de vedella que ara ronda els 15 euros el paguéssim a 4.200 euros. Pel que fa al cost de les vacunes contra la Covid, l’Imperial College de Londres estima en menys d’1 i 2 euros el cost respectiu de Pfizer i Moderna. Els preus pagats a les companyies es desconeixen perquè els contractes de compra tramitats pel govern no ho mostren. Quan l’empresa conserva els drets de propietat intel·lectual, aquesta decideix on fabrica, en quina quantitat, a qui ven i a quin preu. I naturalment, prioritza els països que poden pagar preus més elevats i deixa per després els altres.   

És necessari garantir l’accés universal a les vacunes, els medicaments i les tecnologies sanitàries contra la Covid si volem eradicar la pandèmia. Però alguns dirigents continuen oposant-se a l’exenció dels drets de propietat intel·lectual recolzada a l’octubre de 2020 per més de 100 països. Es continua bloquejant l’accés al know-how, la tecnologia i els materials necessaris per a fabricar vacunes i medicaments contra la Covid. Aquesta mateixa setmana, els Estats membres de l’OMC havien de reunir-se a Ginebra. La reunió, però, s’ha suspès indefinidament. I mentre perduri l’accés desigual a les vacunes i els medicaments, continuarà la transmissió del virus.

Vehicles elèctrics

París despliega puntos de carga de coche eléctrico

El govern de Pedro Sánchez ha aprovat la Llei de Canvi Climàtic per la qual s’ha de posar fi a la venda de cotxes de combustió interna el 2040. Toca acomiadar-se, per tant, dels cotxes de benzina i dièsel. En 18 anys es prohibirà la venda d’aquest tipus de cotxes, fins i tot també els híbrids. Tot automòbil haurà de ser propulsat exclusivament per una energia que emeti zero grams de diòxid de carboni. Però alerta del que això significa per a la indústria de l’automòbil i auxiliar. De mitjana un automòbil de combustió tradicional té més de 30.000 peces i el 75% del seu valor final ho aporta la indústria de components. La columna vertebral d’aquesta indústria són les milers de petites i mitjanes empreses que proporcionen components i sistemes essencials per a la indústria de l’automòbil. De fet, la indústria de l’automoció és el segon sector industrial a Catalunya amb una facturació de 19.400 milions d’euros i dóna feina a 38.800 persones. Però les xifres es disparen molt més quan hi sumem les empreses de components, proveïdors de matèries primeres, logística, servei postvenda, concessionaris i reparació de vehicles. Moltes empreses de la Catalunya Central formen part de la cadena productiva del cotxe de combustió interna. També hi hem d’incloure els centres de tecnologia i les universitats. La UPC a Manresa (EPSEM) ofereix un grau en enginyeria de l’automoció com també ho fa la UVic-UCC al campus de Granollers. Com respondrà aquest clúster altament competitiu al canvi del cotxe tradicional a l’elèctric? Pensem que, amb diferència, la bateria elèctrica és el component més important del nou cotxe. És el responsable directe del 40% del valor afegit. I Àsia va molt per davant pel que fa a bateries. En fabrica el 80% del total mundial i controla el subministrament dels materials necessaris. Europa està molt lluny de liderar la tecnologia del model elèctric i només fabrica el 3% de les bateries a nivell mundial. En general, el cotxe elèctric redueix molt la complexitat mecànica respecte a un de combustió i, al costat de la bateria, el software es converteix en un factor diferenciador clau. Malgrat que pels usuaris un cotxe de combustió i un elèctric són assimilables al complir la mateixa funció, en termes productius són productes completament diferents. Per tant, el cotxe elèctric suposa una amenaça per un dels sectors més importants i tecnològicament avançats de la nostra economia. En canvi, el Corredor Mediterrani, aquest tren de mercaderies d’ample internacional que hauria de connectar l’arc mediterrani amb els mercats europeus, és una clara oportunitat que acumula anys i anys de retards. És una infraestructura amb rendibilitat econòmica positiva que també contribueix a la disminució de la contaminació. Només un 4% de les mercaderies que circulen per Espanya ho fan amb tren, davant del 18% de la mitjana europea. Per què, aleshores, aquest contrast per accelerar l’adveniment del cotxe elèctric mentre s’endarrereix sine die la inauguració del Corredor Mediterrani?