Arxius

Arxiu d'Autor

El retorn de la inflació

La inflación en España superó en junio por tres décimas la media de la UE y  en seis la de la zona euro | Solidaridad Digital


La inflació, amb les últimes dades publicades aquest dijous per l’Institut Nacional d’Estadística, ja és del 4% interanual. La mateixa xifra que els EUA, una vegada descomptats els components més volàtils com el preu de l’energia i els aliments. Són els registres d’increments de preu més elevats des de la gran recessió del 2008 i una amenaça econòmica més que se suma a un moment extremadament delicat. Els preus rècord de l’electricitat es consoliden quan encara no ha arribat el fred ni hem engegat la calefacció. Les autoritats, en un intent de treure ferro a la situació, addueixen colls d’ampolla transitoris en la producció i problemes circumstancials en els subministraments. Ens diuen que, estant la pandèmia en vies de superació, la demanda torna a créixer amb força i que l’oferta no és capaç de donar una resposta satisfactòria al mateix nivell. És aquesta la realitat? O és aquesta tota la realitat? Perquè una mitja veritat porta implícita una mentida que pot ser perillosa. Fa temps que estem acostumats a taxes d’inflació molt baixes. De fet, els governs han posat més èmfasi fins ara en el fantasma de la deflació que en la inflació. Ens hem de tornar a preocupar de la inflació?

Els bancs centrals porten molt de temps adquirint deute públic dels estats i finançant incondicionalment les seves polítiques fiscals irresponsablement expansives. L’acumulació de dèficits públics continuats i deutes descontrolats és una bomba latent que pot ser activada quan menys ho esperem. No vivim a la dècada feliç de 1990, amb una inflació baixa i estable, fiscalitat moderada i el ferm compromís dels bancs centrals de pujar els tipus d’interès per complir els objectius d’inflació. En el nostre món turbulent on tot és incert s’estan qüestionant les més bàsiques relacions de causalitat de l’economia. Alguns han interpretat que els economistes guardonats amb el Nobel d’aquest any desmenteixen que la pujada del salari mínim tingui efectes negatius sobre l’ocupació. I ningú sembla recordar-se de Milton Friedman quan assegurava que “la inflació és sempre i a tot arreu un fenomen monetari”. Les autoritats passen de puntetes sobre la teoria quantitativa del diner i el BCE abandona fins i tot el seu objectiu de mantenir la inflació propera però per sota del 2% anual al conjunt de la zona euro i adopta un criteri més lax d’assolir un 2% a mitjà termini.

Actualment hi ha problemes en el subministrament de semiconductors, bàsics en la fabricació de xips. I la nostra vida depèn dels xips per fer funcionar electrodomèstics i automòbils, ordinadors i dispositius mèdics. El seu preu s’ha encarit, com ho ha fet el petroli i el gas, la tona de CO2 i la factura de la llum. Els costos del transport marítim també han pujat. Els nòlits s’han multiplicat per un factor de set i les grans navilieres han reduït vaixells amb l’aturada forçada per la covid-19. El tancament d’alguns ports asiàtics davant l’increment de treballadors infectats per coronavirus també contribueix a la pressió alcista en els preus de les mercaderies. Però més enllà de la influència d’aquests factors de l’economia real sobre la inflació, cal considerar també els factors monetaris. Aquests darrers són més perillosos i determinants a mitjà termini. Ens referim a la resposta concertada dels bancs mundials davant la pandèmia i a la gran expansió monetària que ha permès finançar el deute dels estats. L’increment de l’oferta monetària fa que una gran quantitat de diners persegueixi ara mateix una producció de béns que lentament intenta recuperar el ritme prepandèmic. Aquesta inflació d’origen monetari ens hauria de preocupar molt més que l’anterior. El consum, estimulat per polítiques expansives de despesa, genera tensions inflacionistes. Una cosa és que la despesa agregada superi momentàniament la producció i, una altra, molt més perillosa, que l’oferta monetària excedeixi permanentment la demanda monetària. A més, hi ha el risc que la pèrdua de valor dels diners i la manca de credibilitat de les institucions es traslladi a un decrement de la demanda monetària que acceleri la pèrdua de valor de la moneda i descontroli l’increment de preus.

Després d’una època on la globalització i la demografia han exercit una pressió sobre els preus a la baixa, el món podria estar entrant en un canvi d’etapa. L’augment de la despesa sanitària en societats creixentment envellides, la tendència al retrocés de la globalització, les interrupcions de la cadena de subministraments i les relocalitzacions d’empreses a països amb costos més elevats són tots factors marcadament inflacionistes. En aquestes circumstàncies, els salaris també podrien augmentar. Tot plegat fa que patim el risc de tornar a la dècada de 1970, una era d’estanflació marcada per inflació elevada, estancament i atur, amb polítiques fiscals massa laxes i una política monetària excessivament expansiva. Els interessos hauran de pujar per recuperar la normalitat perduda. I aquí és on sorprendrà uns agents econòmics hiperendeutats i excessivament confiats en no haver de retornar el deute ni pagar interessos. Una confiança infundada que pot donar lloc al plor i el cruixir de dents. 

L’or provinent d’Amèrica

La indumentaria del conquistador de América, de la elegancia al desaliño |  ICON | EL PAÍS

Els economistes Daron Acemoglu, professor del Massachusetts Institute of Technology, i James A. Robinson, professor de la Universitat de Harvard, van tenir un notable èxit amb la publicació del llibre Per què fracassen les nacions? Com el seu títol indica, els autors analitzen els motius que porten a uns països a prosperar i altres, en canvi, no. La principal tesi del llibre és que la prosperitat o la pobresa d’un país depèn de les institucions que el regeixen. No hem de buscar les causes de les divergències econòmiques en la geografia, la climatologia, la religió o la cultura, sinó en l’existència d’institucions inclusives que siguin respectuoses amb el dret de propietat privada, garanteixin la separació de poders efectiva i possibilitin el funcionament d’una economia de lliure mercat. Unes institucions que permetin a la majoria dels ciutadans desenvolupar el seu talent, promovent la innovació i la inversió. Pel contrari, les societats que desenvolupen unes elits extractives que es confabulen i conxorxen amb la classe política amb l’únic objectiu d’aconseguir privilegis sobre el conjunt de la població, aniran a la deriva per arribar finalment a la pobresa i la marginalitat.

A dos dies de recordar un any més el descobriment d’Amèrica per Cristòfol Colom, cal enquadrar clarament el model d’explotació castellà del Nou Món en el model extractiu i no pas en l’inclusiu. Els conqueridors castellans, doncs cal recordar que la Corona Catalanoaragonesa va quedar exclosa dels intercanvis amb Amèrica fins el decret liberalitzador de Carles III l’any 1778, buscaven trobar i explotar les riqueses minerals i naturals de les civilitzacions asteca, inca i maia. Donat que els castellans eren poc nombrosos en número, van idear una institució anomenada encomienda. Era un sistema d’esclavatge encobert que permetia que el conqueridor espanyol o encomendero rebés l’assignació d’un nombre d’indígenes perquè treballessin per a ell a les mines o en serveis domèstics. A canvi de fer treballs forçats per als conqueridors, dones i nens inclosos, els espanyols els instruirien en la seva llengua, cultura i religió. Per extreure la plata de les mines de Zacatecas o el mercuri de Huancavelica, els espanyols feien servir nens de curta edat per grapejar i furgar dins les estretes galeries subterrànies. La mortalitat era tan elevada que els pares dels infants optaven per la mutilació i els discapacitaven pel treball abans d’entregar-los a una mort segura i ràpida. Les mines de Potosí, a 4.000 metres d’altura i sobre un altiplà desolat, varen augmentar la seva població d’uns 12.000 habitants a 160.000 l’any 1610. Amb l’esgotament de la plata, però, començarà un llarg declivi que dura fins avui en dia.

Mentre els conqueridors dormien a palau, milers d’indígenes eren forçats a produir els productes necessaris per a subsistir, i a extreure l’or i la plata que transportaven a Espanya com a botí de conquesta. Aquest sistema iniciat per Hernán Cortés a Mèxic va ser ràpidament copiat per la resta de conqueridors espanyols. El religiós dominicà Bartolomé de las Casas va escriure un llibret titulat Brevísima relación de la destrucción de las Indias on relatava els abusos comesos amb els indígenes. Les institucions que els espanyols van implementar a l’Amèrica Llatina són, per tant, purament extractives. A una banda hi ha els conqueridors espanyols i les elits locals, ben connectades políticament, que viuen de l’explotació de les masses. A l’altra banda milions de serfs resten explotats en condicions infrahumanes. Amb l’expulsió dels espanyols durant el segle XIX, el sistema continuarà sense massa reformes. Les lluites, assassinats, cops d’estat, guerres internes i rebel·lions entre els seus descendents seran constants per mantenir els privilegis i no formar part dels explotats. No es premia el mèrit ni el treball, sinó la pertinença a les elits. No es viu millor sent empresari ni inventor, sinó ocupant el poder o vora l’escalf del poder. Per tant, els diferents grups s’enfrontaran de manera violenta per formar-ne part. I un cop tenen èxit i derroquen el dèspota de torn, ocupen el seu lloc i no tenen cap incentiu per canviar les coses. Així es perpetuen les institucions extractives fins els nostres dies. I així arribem a una Amèrica Llatina actual amb sistemes polítics disfuncionals, grans desigualtats socials i problemes econòmics estructurals.

Amb el descobriment d’Amèrica per Cristòfol Colom comença una primera globalització mundial marcadament eurocentrista. Quan l’imperi espanyol entri en decadència, els valors europeus i occidentals continuaran amb la gran expansió comercial holandesa del segle XVII i la revolució industrial anglesa que comença a finals del XVIII i es consolida en el XIX. Amb les tragèdies de les dues guerres mundials, el vell continent s’autodestrueix en el XX i cedeix el lideratge mundial als Estats Units. Ara Espanya ja no explota mines de metalls preciosos. La situació s’ha capgirat i necessita importar bona part dels recursos que consumeix, com tot el gas i el petroli. Sense massa béns per oferir a canvi, necessita de l’endeutament. Un endeutament crònic i creixent que donem per suposat. I aquesta dependència dels creditors externs és molt perillosa. Tant o més perillosa que la dependència que tenia Espanya de l’or provinent d’Amèrica.    

Canvi d’etapa

Informe de Bruselas: hubo cártel entre BMW, Daimler y VW | Europa | DW |  05.04.2019

La retirada de la cancellera Angela Merkel de l’escena política marca un final d’etapa a Alemanya i planteja nous interrogants al país que lidera la Unió Europea (UE). De fet, és probable que Merkel hagi estat l’última gran cancellera a la manera d’Adenauer o Kohl. Mentre que Alemanya ha tingut 9 cancellers en els últims 72 anys, Itàlia ha sumat 32 primers ministres i els Països Baixos 15. Per primera vegada a la República Federal hi haurà una coalició de tres partits. Fins ara, han governat els dos grans, SPD o CDU/CSU, amb suport dels verds o liberals. Això s’ha acabat i el que s’apunta com a més probable és una coalició semàfor entre els socialdemòcrates vermells (25,7% dels vots), els ecologistes verds (14,8% dels vots) i els liberals grocs (11,5% dels vots). Aquests dos últims tenen postures antagòniques en qüestions com el clima o l’economia, de manera que les converses seran dures i es poden allargar durant mesos. A diferència del que passa a Espanya, el pacte no es considera ni una cessió ni una traïció als principis, sinó un acte de responsabilitat pel bé del país. Tot fa preveure que el partit liberal recuperarà el paper estratègic que ha jugat tradicionalment a Alemanya, tant en governs conservadors de la CDU/CSU com en els socialdemòcrates de la SPD. Si el dirigent liberal Christian Lindner acaba ocupant el càrrec de ministre de Finances al ministeri de la Wilhelmstrasse, a ell li correspondrà dirigir el nou marc fiscal comunitari que emergeixi després de la pandèmia, amb endeutaments i dèficits descontrolats de països com Espanya que s’hauran de reconduir.

El final dels 16 anys de mandat de Frau Merkel marquen un canvi d’etapa política, però possiblement també econòmica i industrial. Malgrat que la seva acceptació continua sent alta, deixa un país molt envellit demogràficament, amb un sistema de pensions insostenible, lloguers disparats i una digitalització que no acaba d’arribar mai als territoris de l’administració pública. Molts alemanys mostren una alta sensibilitat per les qüestions ecològiques i mediambientals. Això justifica l’ascens del partit verd i es trasllada a un sector estratègic de la seva economia com és l’automobilístic. Aquesta activitat manufacturera es troba present a tots els estats de la República Federal i, fins ara, ha estat l’estendard de la potent indústria germànica. Baden-Württemberg, el bressol del cotxe, acull les fàbriques Daimler-Benz, Bosch i Porsche. A Saxònia hi ha la Volkswagen (VW), el major fabricant de cotxes del país. I a Baviera s’hi troben les seus principals d’Audi i BMW. Ocupa a 2 milions de treballadors directament i suposa una facturació de 400.000 milions d’euros anuals. La seva situació és un reflex de les tensions entre el canvi i el statu quo actual. La revolució elèctrica i la preocupació generalitzada pel canvi climàtic fa que molts clients es plantegin si té sentit la compra d’un vehicle que perd valor als pocs mesos i que té ara una vida incerta i limitada.

Amb l’objectiu de reduir l’emissió de gasos d’efecte hivernacle, la UE es planteja prohibir la venda de cotxes de combustió interna l’any 2040. Això és una amenaça per al sector, que el sorprèn amb el pas canviat fent trampes en el software que controla les emissions contaminants, i obliga a grans canvis en molt poc temps. L’escàndol de les emissions trucades ha afectat a més de 11 milions de cotxes dièsel venuts entre 2009 i 2015. Pitjor encara, el 2017 es va confirmar que tota la indústria automobilística d’Alemanya havia infringit lleis contra la competència, acordant preus i falsificant les emissions de CO2. BMW, Daimler-Benz, Audi i VW han liderat els estàndards automobilístics durant un segle, però ara han quedat enrere. El final dels cotxes que funcionen amb gasolina o dièsel marca també el final d’una era. Una era modelada de manera decisiva per inventors i enginyers alemanys, empresaris valents i treballadors altament competents i qualificats. Noms com Eberhard von Kuenheim, que va establir les bases per a l’èxit de BMW, Ferdinand Piëch, que va catapultar a tot el món primer Audi i després VW, o Wendelin Wiedeking, que va salvar Porsche i el va rellançar, han estat els herois de l’economia alemanya com Bill Gates, Steve Jobs o Jeff Bezos ho són per a la indústria nord-americana.

L’empresa fabricant de vehicles elèctrics Tesla té avui un valor borsari que supera els 765.000 milions de dòlars. En només dos anys ha multiplicat per 17 la seva capitalització borsària i duplica el valor conjunt de VW i Toyota, que ocupen la segona i tercera posició respectivament. El principal problema de la reconversió és que quan compares un cotxe de combustió interna i un cotxe elèctric t’adones que són dos productes totalment diferents. Gran part de la cadena de muntatge és diferent, el que provocarà que moltes plantes quedin obsoletes. Àsia va molts passos per davant pel que fa a bateries (responsable directe del 40% del valor afegit del cotxe elèctric). Xina fabrica el 80% del total mundial i Europa avança de forma molt lenta. Un vehicle elèctric, per exemple, té una mitjana de 500 peces, en comparació amb un vehicle de combustió interna que en té 30.000 i on gran part del seu valor final ho aporta la indústria de components. Per tant, el cotxe elèctric necessita un 30% menys de mà d’obra i això posa en perill molts llocs de treball de les indústries subsidiàries. A Alemanya i també a casa nostra. Espanya és actualment el 2n país europeu que més vehicles produeix després d’Alemanya i el 8è a nivell mundial. I bona part de la indústria de la Catalunya Central depèn de l’automòbil.

La factura elèctrica

Setembre 22, 2021 1 comentari
Más de 350.000 consumidores baleares no reciben su factura eléctrica desde  hace meses | EconomíadeMallorca | El periódico económico de Illes Balears

Els humans necessitem informacions clares i precises per prendre decisions i assignar correctament els recursos dels que disposem. Quan no tenim informació o aquesta és imprecisa ens equivoquem, actuem erròniament i no gestionem adequadament els recursos. Considerant l’estrambòtic cas del bisbe Novell, la manca total d’informació a l’entorn de la seva renúncia és normal que hagi aixecat tot tipus de comentaris i elucubracions. És normal que el seu mutis deixi estupefactes els germans de presbiterat i la feligresia del bisbat de Solsona. Per passar pàgina a aquest afer, més que les apel·lacions genèriques a la caritat cristiana o al respecte per les decisions d’altri, es necessitaria senzillament comunicar informació veraç i transparent. En economia, els preus de mercat són els senyals descentralitzats que contenen tota la informació necessària per a la presa de decisions. Si el preu d’un producte és elevat, ens informa que aquest escasseja i nosaltres responem disminuint el consum. A l’inrevés, un preu baix indica que el bé és abundant i això incentiva el consum. Darrerament, el preu de l’electricitat està assolint nivells altíssims. Si quan estava a mínims, els anys 2010 i 2020, era pel col·lapse de l’activitat econòmica, ara aconsegueix rècords històrics per l’encariment del gas i dels drets d’emissió de la tona de CO2. Naturalment, que el preu de la llum tripliqui el de fa un any, quan es pagava a 50 euros/MWh, té importants conseqüències. Colpeja amb severitat les famílies i posa en perill moltes empreses, que suporten un dels costos energètics més elevats de tota Europa. Per altra banda, els beneficis conjunts d’Endesa i Iberdrola es disparen a més de 4.900 milions d’euros el 2020.

El negoci elèctric té tres grans etapes: la producció, el transport i la distribució, i la comercialització. Només les grans elèctriques participen en les tres etapes, mentre que el transport el fa Red Eléctrica i la distribució, a Catalunya, depèn bàsicament d’Endesa. És en la comercialització on han entrat moltes noves empreses, malgrat que la seva quota de mercat és petita i no tenen poder sobre el preu final. El preu de l’electricitat en el mercat majorista depèn d’un sistema anomenat marginalista. Hi ha una subhasta, i l’última tecnologia que entra en el mercat, i que és la més cara, estableix el preu per a tota l’electricitat. Així, primer entra la nuclear, que és molt barata, i després van entrant tecnologies també barates com l’eòlica, la solar o la hidràulica, acabant amb les més cares. Aquestes són el carbó i els cicles combinats de gas. Quan la demanda és alta, el gas marca el preu. I l’encariment del gas s’explica per les dificultats de subministrament que està travessant Europa a conseqüència de les lluites geopolítiques que han frenat el subministrament des de Rússia i també des del Nord d’Àfrica (el gasoducte que connecta amb el gas algerià a través del Marroc). Donat que tota la producció es paga al mateix preu amb independència de quina sigui la tecnologia, la més barata proporciona més beneficis a les empreses generadores.

En la factura de la llum hem de distingir quatre apartats. La producció, el transport i la distribució, el cost de les polítiques energètiques i els impostos. El primer representa el 35% del cost final i es determina en el mercat marginalista en funció de l’oferta i la demanda. El segon representa el 15%. Per tant, les activitats estrictament necessàries pel subministrament elèctric (producció i distribució) només representen el 50% de la factura. L’altra 50% està determinat pels costos de les polítiques del govern com la subvenció a les energies renovables i els dèficits de tarifa històrics i, naturalment, els impostos. Mentre que el mercat de generació de l’energia suposa el 35% de la factura de la llum, el 65% restant (distribució, polítiques energètiques i impostos) depenen de la regulació del govern. El mercat elèctric, per tant, és un mercat massivament intervingut i escassament liberalitzat. I quines mesures ha adoptat el govern per frenar l’escalada del preu de la llum? Bàsicament tres. La primera és limitar l’increment de la tarifa del gas. Com varen fer Aznar i Zapatero amb el dèficit de tarifa elèctric que estem pagant encara, Sánchez inaugura el dèficit de tarifa gasista que haurem de pagar en el futur. La segona és rebaixant l’impost especial a l’electricitat des del 5,1% al 0,5%. I la tercera és la retallada dels anomenats beneficis caiguts del cel. És a dir, els beneficis que obtenen les nuclears, hidroelèctriques, solars i eòliques en el mercat marginalista per tenir uns costos molt inferiors al preu de venda del MWh. Les nuclears, per les condicions de producció contínua, no podran disminuir la seva oferta a curt termini, però les hidroelèctriques i moltes renovables sí. En aquest cas, la nostra dependència del gas s’intensificaria i els costos del sistema elèctric encara es dispararien més.

Són mesures efectives per solucionar el problema energètic? No. Són mesures purament conjunturals que traslladen el problema de l’encariment al futur immediat. Són rebaixes temporals a retornar amb escreix a curt termini. Quina podria ser aleshores una solució immediata? Treure els costos de les polítiques energètiques de la factura de la llum i traspassar-los als pressupostos generals. Això abaratiria la factura i milloraria la informació necessària per resoldre aquest greu problema. Per debatre la solució a llarg termini necessitem més espai.

L’amenaça demogràfica

Así es el envejecimiento de la población española | NGD - Negocios y  Gestión de la Dependencia


L’economista britànic Thomas Robert Malthus va publicar a finals del segle XVIII un assaig sobre la població advertint en termes apocalíptics dels perills d’un augment imparable de la població mundial. La seva famosa afirmació era que la producció d’aliments creix segons una progressió aritmètica (1, 2, 3, 4…), mentre que la població ho fa seguint una progressió geomètrica (1, 3, 9, 27…). Si fos així, les conseqüències serien funestes per a la humanitat. La manca de recursos per la subsistència combinat amb un excés poblacional ens portaria a escenaris de lluites i guerres inacabables. Per sort, Malthus es va equivocar completament. La primera Revolució Industrial, i les que han seguit, dispararien la producció de tot tipus de béns com mai havia passat abans. I, per altra banda, la població tampoc creix indefinidament, sinó que ho fa amb l’anomenada corba logística, tendint a l’estancament després de la transició demogràfica. Per tant, el catastrofisme malthusià ha quedat completament desmentit per la realitat. Però el que deixaria més complex a l’economista i clergue anglicà si observés la situació actual, és l’amenaça que suposa l’estancament de la població d’alguns països i, molt especialment, l’envelliment galopant de societats com l’espanyola. És un sarcasme de la història que la bomba demogràfica s’activi pel declivi de la població i l’acusat envelliment de la mateixa, uns termes diametralment oposats als que Malthus va plantejar. La població del planeta arribaria a un màxim entre els anys 2050 i 2060, i disminuiria a continuació. La taxa de fertilitat global s’ha estancat i es preveu que la población mundial s’estabilitzi entre 8.000 i 9.000 milions de persones l’any 2100. A partir d’ara ens esperen generacions cada poc menys nombroses i els països, com Espanya, es japonitzaran amb taxes de natalitat i mortalitat molt baixes, esperances de vida elevades i un envelliment imparable de la població.

Espanya, segons previsions de l’INE, podria perdre 1 milió de persones en els propers 15 anys. Però més preocupant és la modificació del pes de les franges d’edat. Fins el 2060 la població entre 0 i 24 anys podria disminuir en 4,4 milions; la població entre 25 i 50 anys disminuir també en 7,7 milions; entre 50 i 70 anys es podrien perdre 1 milió de ciutadans; i els més grans de 70 anys incrementar en 7,5 milions. Aquesta involució demogràfica, causada per la baixa taxa de fecunditat (1,3 fills per dona) i la creixent longevitat (esperança de vida de 86 anys per les dones i 81 anys pels homes), tindrà importants conseqüències en tots els àmbits socials, polítics i econòmics. També Manresa, a nivell local, és una de les ciutats més envellides de Catalunya. 20 de cada 100 manresans tenen més de 65 anys. El demògraf francès Alfred Sauvy deia que les crisis econòmiques actuen com la dinamita, mentre que les demogràfiques ho fan com les termites, però que cada una d’elles pot ensorrar un edifici de maneres diferents. Ens ha tocat viure temps difícils. La crisi econòmica derivada de la Covid i l’envelliment demogràfic amenacen amb fer caure l’Estat del Benestar. A l’inici de la democràcia, l’any 1975, el total de naixements a Espanya va ser de 668.596. Amb una població de 35,9 milions això significa una taxa de natalitat de l’1,86%. En canvi, agafant les darreres dades disponibles, els naixements anuals són 339.206. Amb una població de 47 milions vol dir que la taxa de natalitat és de només el 0,72%. Per tant, la natalitat espanyola ha caigut un 49,2% en termes absoluts o un 61,3% en termes relatius respecte a la població. De moment, el nombre de defuncions anuals ja supera en 30.772 el nombre de naixements.

Les dificultats d’accés al mercat laboral i l’altíssim atur juvenil d’Espanya dificulten l’emancipació dels joves i endarrereixen les maternitats i paternitats. A l’atur i la precarietat laboral, però, s’hi sumen unes polítiques públiques pèssimament dissenyades de (no) suport a les famílies. Malgrat que les partides pressupostàries dedicades a la protecció social s’han disparat, es continua ignorant la població jove. El risc de pobresa infantil a Espanya és el segon més alt de la UE només superat per Romania. I no es pot culpar la desigualtat del mercat, sinó el deficient efecte corrector del sector públic. La taxa de risc de pobresa abans d’impostos i ajudes públiques és el 33% i amb la redistribució pública només es redueix al 27%. Altres països com Estònia, França, Àustria o Hongria redueixen els percentatges a la meitat després de les transferències redistributives de l’Estat. L’estratègia política espanyola xoca amb l’evidència empírica que ha demostrat l’efecte positiu sobre les taxes de maternitat que tenen les ajudes específiques per a les famílies amb fills. I Espanya és el país de la UE amb menors ajudes directes a les famílies amb fills. Concretament, els ajuts per fill no arriben als 1.000 euros anuals, mentre que la mitjana de països europeus se situa per sobre dels 2.000 euros i els països líders superen els 3.000 i fins i tot els 4.000 euros en el cas de Luxemburg i Àustria. Alguns països de l’est del continent, com Estònia o Polònia, tripliquen els ajuts a les famílies que dóna Espanya. Els efectes poden ser devastadors i mereixen que es desgranin en propers articles.

Lliçó inaugural del curs

No es futuro, es el presente: Conoce sobre Estonia digital - CRIPTO  TENDENCIA

Un dels cicles de concerts estiuencs d’alta qualitat és el que ens ofereix el Festival Internacional d’Orgue de Montserrat. Quatre concerts on el rei dels instruments, com a solista o acompanyat d’altres instruments, mostra les seves immenses possibilitats musicals i deixa sentir una gran varietat de sons. L’orgue de l’abadia montserratina, en una construcció imponent de quasi 13 metres d’alçada, disposa de més de 4.000 tubs, dividits en 63 registres, que es distribueixen en quatre teclats, que es toquen amb les mans, i un de pedal que es toca amb els peus. El tercer concert d’aquesta temporada va anar a càrrec de l’organista coreana Riyehee Hong. El programa que presentava, molt atractiu, estava integrat totalment per compositors del cànon occidental, sense cap concessió a la seva cultura d’origen de l’orient llunyà. De fet, la imponent Passacaglia i fuga en do menor de Bach n’acaparava la centralitat. El concert va ser espectacular i va deixar esbalaïts els nombrosos assistents que omplíem la basílica. Ens hauria de cridar poderosament l’atenció el nivell de magistralitat de l’intèrpret sudcoreana. No només pel seu domini aclaparador del llenguatge musical i la tècnica organística exhibida.

I és que Corea del Sud, fa pocs anys, era un país tan pobre i miserable que la gent prou feines tenia per menjar un grapat d’arròs al dia. I amb poc temps ha fet un canvi radical. L’any 1950, després de la Segona Guerra Mundial, el petit país asiàtic tenia un PIB per càpita tercermundista de només 1.311 dòlars. Molt inferior al d’una Espanya empobrida i castigada per la guerra civil. Però fins i tot inferior al d’un país tan pobre com el Congo, que presentava un PIB per persona de 2.033 dòlars. Actualment, el PIB per càpita de Corea del Sud és de 44.561 dòlars, molt superior al del Congo, també al d’Espanya, i fins i tot al de la Gran Bretanya. En només 70 anys, el petit tigre asiàtic ha multiplicat la renda personal per un factor de 34. És un registre extraordinari. Amb només una generació, Corea del Sud ha passat literalment de morir de gana a excel·lir internacionalment en sectors com l’electrònica i telecomunicacions, construcció de cotxes i vaixells, fabricació de productes cosmètics i pel·lícules, pianistes virtuosos i organistes com Riyehee Hong.

Els resultats del creixement a Espanya són en comparació molt més dolents. La baixa productivitat de l’economia espanyola relega el país al carril lent de l’autovia del creixement. Mentre els bòlids asiàtics l’avancen per l’esquerra a gran velocitat, l’economia espanyola es mostra incapaç no només d’atrapar la renda per habitant dels països emergents, sinó també la dels europeus mitjans. Un altre país que ha superat Espanya amb molt pocs anys ha estat Estònia. Vint-i-cinc anys li han estat suficients per passar de l’aïllament del domini soviètic a ser el petit Silicon Valley europeu. El país bàltic ja ha superat Espanya en PIB per habitant, quan fa només quinze anys era un 40% inferior al nostre. Es tracta d’un miracle econòmic? Què tenen aquests països que no tingui Espanya? Com ho han fet? Doncs d’una manera francament senzilla. Deia Adam Smith que per aixecar una societat des del nivell més baix de barbàrie al més alt d’opulència, només calen impostos baixos, un nivell d’administració pública tolerable i un entorn de convivència justa i pacífica. Així ho han fet.

Des de la seva independència de l’URSS, Estònia ha instaurat un sistema fiscal amb impostos molt moderats i simplificats, que no grava la reinversió dels beneficis empresarials, tot acompanyat d’una burocràcia senzilla i digital. Mentre que els impostos en aquest país nòrdic de només 1,3 milions d’habitants són del 20% proporcionals, tant per les empreses com sobre la renda de les persones físiques, aquí paguem el 25% de societats i podem arribar a pagar més del 50% de renda, amb una progressivitat fiscal massa exagerada que dificulta la formació de capital. Mentre que Estònia és un paradís digital on els tràmits administratius són els mínims i imprescindibles, aquí continuem sotmesos a una burocràcia que tenalla l’activitat econòmica i coarta la creativitat empresarial. La pèrdua de temps en tràmits innecessaris redueix la nostra competitivitat. El temps és or i no l’hem de malgastar.

La desconfiança cap a l’Estat heretada de l’antic bloc soviètic ha fet que el país potenciés una administració liberal i que la relació entre el sector públic i el privat hagi arribat a ser molt fluïda Mentre que Estònia equilibra els pressupostos públics, Espanya encadena els dèficits més elevats de la Unió Europea (11% del PIB el 2020). I mentre que el deute públic del país nòrdic no supera el 20% del PIB, aquí hem arribat al 125% i continuem endeutant-nos. El sector tecnològic d’Estònia suposa el 15% del PIB, molt superior al d’Espanya. I això s’ha aconseguit sense gastar grans sumes de diners públics en R+D, sinó millorant l’educació i fomentant l’esperit emprenedor. El somni dels escolars no és ser funcionaris, sinó empresaris. De fet, Estònia és el país amb més start-ups per habitant. En la vigília del nou curs escolar que començarà demà, Estònia ens ofereix la lliçó inaugural més estimulant i atractiva.

El fracàs de la intervenció a l’Afganistan

Del 11S a la caída de Kabul: 20 años de guerra en Afganistán

Un dels fets més remarcables al que estem assistint durant aquest període final de vacances i represa del nou curs ha estat la desfeta de l’exèrcit i administració nord-americana a l’Afganistan. L’administració de Joe Biden ha mantingut la data d’aquest 31 d’agost per posar fi a una intervenció que haurà durat gairebé vint anys. Tot plegat, una catàstrofe per al poble afganès i per als dirigents occidentals. Després de gastar més de 2 bilions de dòlars en la reconstrucció del país i amb unes pèrdues humanes que superen les 100.000 víctimes mortals, els talibans s’han fet amb el control del país amb una rapidesa i facilitat esbalaïdores. Com es poden esmicolar 350.000 efectius, entre militars i policies, de les forces oficials afganeses? Que no ens havien dit que estaven perfectament entrenades per derrotar l’enemic i equipades amb l’arsenal militar més sofisticat? Els paral·lelismes entre la ignominiosa sortida dels Estats Units de Vietnam el 1975 i l’actual evacuació a l’aeroport internacional Hamid Karzai, a Kabul, són inevitables. Veure afganesos intentant sortir del país amb les tropes dels Estats Units que marxen recorda els que intentaven escapar-se de la caiguda de Saigon.

Les administracions dels EUA, al llarg d’aquests vint anys, han comès tot tipus d’errors. El balanç final és que l’intent de construir una societat moderna i democràtica de dalt a baix i per mandat autoritari, a punta de fusell, ha fracassat totalment. Si retrocedim una mica més en el temps, recordarem que els senyors de la guerra afganesos van comptar amb el suport dels EUA per derrotar l’URSS. Els serveis d’intel·ligència nord-americans i el Pentàgon varen donar suport als mujahidins o combatents islamistes contra l’ocupació soviètica iniciada el 1979. Un altre error funest, perquè els talibans sortirien d’aquest caldo de cultiu i, després de la caiguda del règim comunista de Moscú, conqueririen ràpidament Kabul i instaurarien el seu emirat corànic. Més tard donarien suport a Ossama bin Laden. I amb l’atemptat contra les Torres Bessones de l’11 de setembre de 2001, els EUA decidirien envair el país.

Durant aquests 20 anys, no ha servit de res la gran despesa militar dels EUA per formar i equipar les tropes afganeses del deposat president Aixraf Ghani. Intentar construir una societat des de dalt, i no des de la base, atia la corrupció sistèmica del règim. Els sous esplèndids pagats per Washington incentivaven la proliferació excessiva d’oficials i càrrecs de comandament de l’exèrcit afganès, que es quedaven amb bona part dels fons. La paga que finalment arribaba als soldats, després de descomptar suborns i restar altres despeses, era ridícula. Amb prou feines arribaba a 200 dòlars mensuals. Quan els talibans iniciaren l’atac, molts d’ells fugiren o, senzillament, es passaren a l’enemic junt amb les modernes armes made in USA. De manera no idèntica, però sí comparable, ara començaran a arribar els milionaris fons europeus per a facilitar la recuperació de la crisi causada per la pandèmia. Emesos pel Banc Central Europeu, aquests fons arriben als estats i es distribueixen segons els seus propis criteris i condicions. Quines garanties hi ha que es destinaran a qui més ho necessita? Com s’evitarà caure en l’amiguisme i les xarxes clientelars, contribuint a l’aluminosi de l’edifici social i econòmic? Com assegurar que la capil·laritat de l’administració pública financi els projectes amb més futur i no els més ben connectats amb el règim?

L’intent de fer de l’Afganistan un país avançat amb democràcia representativa a semblança dels països occidentals ha fracassat, com fracassen els experiments constructivistes de dissenyar nous models de societat imposats de dalt a baix. Irònicament, la caiguda de Kabul a mans dels talibans s’ha produït el mateix dia que els nord-americans celebraven la seva victòria sobre els japonesos en la Segona Guerra Mundial. L’Afganistan, un mosaic de tribus i nacionalitats, no pot progressar sense la cooperació i acord de les bases socials. L’exèrcit més poderós de la història pot irrompre i intervenir fàcilment en qualsevol punt del planeta. Però refer societats i millorar institucions disfuncionals o corruptes són figues d’un altre paner. L’abril de 2002, quan les tropes nord-americanes havien expulsat del poder als talibans, George W. Bush va assegurar la reconstrucció de l’Afganistan invocant l’esperit de George Marshall. Defensava no només la victòria militar, sinó també la moral. Assegurava que la pau s’aconseguiria amb un govern afganès estable que millorés la sanitat i l’educació per a tots els nens i nenes, abandonant la dependència de l’opi. Vint anys més tard, després de dilapidar molt més del que va costar el Pla Marshall i deixant més d’un centenar de milers de víctimes mortals, la intervenció acaba en tragèdia humana.

Patents i màrqueting

Las superbacterias y la medicina moderna | Wall Street International  Magazine

Aquesta setmana s’ha presentat l’informe sobre la corrupció global a la Unió Europea que realitza Transparency International. Una de les seves principals conclusions és que en tots els països membres els ciutadans creuen que està augmentant la corrupció, i que els governs no fan prou per impedir-ho. A més, s’assenyala els alts executius d’empreses, els banquers i els polítics com els grups més implicats en la corrupció. Hi ha una gran preocupació per les connexions existents entre governs i grans empreses, mecanisme conegut com de portes giratòries. Les dades de l’informe suggereixen també que els ciutadans espanyols es troben entre els més preocupats per la corrupció al seu país. Caldria precisar, però, que només el 2% dels espanyols accepta haver pagat algun suborn per aconseguir un bé públic. En canvi, un 40% afirma haver utilitzat els contactes i relacions per obtenir algun servei públic. Per tant, la corrupció existent en els primers nivells de l’Estat és molt baixa -no es negocia, per exemple, deixar de pagar una multa a canvi d’un suborn-, però l’enxufisme i la instrumentalització dels contactes i amistats per aconseguir beneficis particulars està molt generalitzada en perjudici, per tant, de la cultura de l’esforç i del mèrit. I aquest descarnat sistema de capitalisme d’amiguets és tant més preocupant com més ascendim en l’escalafó social i institucional.

En termes empresarials, aquesta realitat es tradueix en una manca de competència i en la proliferació de càrtels i oligopolis. El famós mecanisme de la mà invisible de l’escocès Adam Smith queda invalidat i la millora del bé comú o interès general deixa pas a la defensa de privilegis particulars que xoquen i entren en conflicte entre ells ràpidament. Aquesta situació és molt freqüent a Espanya, on històricament es pateix d’estructures marcadament oligopolístiques. L’engranatge dels lobbies s’enforteix i la interacció amb els òrgans reguladors acaba sovint en la captura dels darrers pels primers. Situant-nos a nivell global, els fàrmacs i les vacunes són el producte de xarxes científiques i tecnològiques altament sofisticades que connecten coneixement i permeten millorar algunes malalties. Al mateix temps, però, les poderoses multinacionals del sector farmacèutic estimulen la demanda de productes biosanitaris amb grans campanyes de publicitat i relacions públiques. I malgrat els èxits dels tractaments contra l’hepatitis C, la Sida o la mateixa vacuna Covid, es produeixen moltes rèpliques de medicaments ja existents (anomenades me-too o jo-també) que poc o res afegeixen a les ja existents. A França es varen comercialitzar 979 noves molècules entre 2002 i 2011, de les que 15 suposaven un avanç significatiu, 61 un avanç moderat i 918 eren simples rèpliques jo-també. El motiu és el de renovar una patent antiga a punt de vèncer per una nova patent que permeti continuar cobrant preus de venda elevats per fàrmacs nous que no ofereixen cap millora terapèutica en relació als ja existents.

Les patents són bàsiques per mantenir monopolis temporals de fins a 20 anys i assegurar suculents marges de beneficis. A més dels medicaments jo-també, s’utilitzen múltiples trucs legals per mitjà dels quals les companyies farmacèutiques propietàries d’una patent bloquegen rutinàriament l’entrada al mercat de genèrics quan la patent ha caducat. La indústria farmacèutica de l’Índia és una potència en la fabricació de genèrics. La seva producció de genèrics ha estat fonamental per tal d’assegurar l’accés als medicaments a un percentatge de la població dels països pobres. Però per imperatiu dels acords internacionals de l’Organització Mundial del Comerç, aquest país es va veure obligat el març de 2005 a complir la nova llei de patents. Per tant, els seus laboratoris deixaren de produir legalment preparats genèrics de medicaments protegits als països rics. La triteràpia antisida que la companyia índia de genèrics Cipla comercialitzava per 350 euros anuals per pacient és substituïda per la dels laboratoris occidentals a un preu de 10.400 euros. Per tant, 30 vegades més cara. Per això la indústria farmacèutica inverteix el doble en màrqueting que en recerca i innovació (11.402 milions contra 4.568 milions en el cas de la britànica GlaxoSmithKline). L’agressivitat del màrqueting immediat a la comercialització d’un nou medicament i l’allau d’informació que es distribueix contribueixen a que es receptin medicaments de forma incorrecta. El màrqueting excessiu encoratja a receptar medicaments de manera inadequada, tant més si els professionals sanitaris reben regals generosos de les companyies farmacèutiques. I la sobremedicació, com descriu molt bé el Dr. Antoni Sitges Serra al seu darrer llibre, alimenta perillosament la iatrogènia i incrementa les possibilitats que el pacient pateixi complicacions mèdiques sobrevingudes. A França es registren cada any 18.000 morts a causa dels efectes no desitjats dels medicaments, el doble del número de morts causats pels accidents de carretera.

Teresa Forcades, monja benedictina i doctora en medicina, considera que les grans companyies farmacèutiques utilitzen el seu poder econòmic per imposar els seus interessos per sobre de l’interès de la salut pública. Es dediquen més recursos a investigar la disfunció erèctil, l’obesitat i l’insomni que no pas la malària, la malaltia de Chagas i de la son, el dengue i l’úlcera de Buruli, la lepra i la leishmaniasi, la filariasi i l’esquistosomiasi. Aquesta situació no és fruit del lliure mercat, sinó d’una política deliberada destinada a protegir una indústria estratègica. Hem parlat avui de la indústria farmacèutica com podríem parlar la setmana vinent de l’elèctrica, que factura la llum a preus rècord. El mercat sempre té normes que el regulen. Aquestes normes poden temperar l’avarícia dels més forts i permetre la inclusió i el progrés generalitzats. O viceversa.    

Els (no tan) feliços anys 20

Otra vez en los años 20: ¿qué pasó en aquella década dorada del siglo XX?

La inflació amenaça amb reaparèixer. L’índex de preus al consum s’ha situat en el 2,7% a Espanya en termes interanuals, la xifra més elevada des del 3% de febrer del 2017. A l’evolució alcista dels preus hi ha contribuït, principalment, l’encariment de l’electricitat i també dels aliments. L’increment dels preus s’enfila fins el 5,4% als EUA, la xifra més elevada des de 2008. En gran mesura hi contribueix l’augment del preu dels cotxes de segona mà i la gasolina, en un context alcista de l’energia i del preu de les matèries primeres. Pot sorprendre la dificultat en el subministre de semiconductors, un component bàsic de l’economia mundial. Els xips de silici formen la base dels circuits que acabaran formant un telèfon, ordinador, cotxe, rentadora o satèl·lit espacial. Una combinació de polítiques desencertades combinades amb reduccions d’oferta a importants fàbriques del Japó i Taiwan han portat a problemes en el subministrament global de semiconductors. I aquesta manca de proveïment s’ha traduït ràpidament en escassetat de productes tan importants com els circuits elèctrics que fan circular els cotxes o els ordinadors. 

Al mateix temps, el Banc Central Europeu (BCE) ha acordat revisar els objectius d’inflació. En lloc d’aspirar a una inflació pròxima, però inferior, al 2% anual, buscarà aconseguir aquesta xifra a mitjà termini. No reaccionarà immediatament pujant el tipus d’interès si la inflació supera aquest 2%. Per tant, ras i curt, el BCE continuarà injectant diners a l’economia i mantindrà el tipus d’interès artificialment baix, per sota del nivell que li correspondria en termes de lliure mercat (un mercat, el financer, que està completament intervingut per l’autoritat central que dicta manu militari el tipus d’interès). En lloc de tenir un marc institucional on la política monetària es basi en regles objectives i previsibles, aquest canvi concedeix encara més poder i discrecionalitat als banquers centrals. El Banc Central passa a donar més importància a mantenir oberta l’aixeta del finançament dels Estats que a controlar la inflació i preservar el valor de la moneda. Tot plegat, reforça les polítiques monetàries ultraexpansives que dominen l’escena macroeconòmica des de fa massa anys i retroalimenten les pressions inflacionistes. 

Però, un tipus d’interès baix no és la condició necessària per la reactivació econòmica? No. Aquest és un greu error que confon la causa amb la conseqüència. Les societats pròsperes que disposen de rendes elevades tenen molta capacitat per estalviar i, amb tant de capital disponible, l’interès tendeix a baixar. I viceversa. Les nacions més empobrides tenen un tipus d’interès alt, perquè la capacitat d’estalvi és baixa i l’escassetat de capital encareix el seu preu. Suïssa pot dedicar molts diners, esforços i anys a trobar un fàrmac contra l’Alzheimer, perquè disposa de molts recursos. En canvi, Zàmbia no ho pot fer i la seva estructura productiva, agrícola i ganadera, està centrada en produir els béns de consum més vitals per sobreviure, com els aliments. El tipus d’interès és aquest preu intertemporal que reflexa el grau de preferència temporal dels individus. Quan és alt indica una acusada preferència per consumir els recursos ara i aquí en un estil de vida carpe diem. En canvi, si és baix es transfereixen recursos presents cap el futur mitjançant inversions. Un tipus d’interès no intervingut realitza un acte d’equilibri essencial entre l’estalvi i la inversió, els prestamistes i els prestataris, els deutors i els creditors. El tipus d’interès remunera i premia l’estalvi, alhora que permet als empresaris avaluar quins projectes d’inversió val la pena emprendre i quins no.

La creació de diners del no-res per part del Banc Central i l’abaratiment artificial del tipus d’interès desestabilitza l’economia i origina cicles econòmics. Fa que les empreses s’equivoquin massivament a l’iniciar inversions massa ambicioses amb períodes de maduració molt llargs que no podran completar per manca de recursos reals estalviats. Els consumidors estalvien poc i s’endeuten. Els Estats s’endeuten molt més encara. L’etapa d’eufòria inicial no dura massa. En algun moment es fan evidents els desajustos en l’estructura productiva, els desequilibris entre l’oferta i la demanda. La bombolla financera explota i el crac borsari inaugura un llarg període de depressió econòmica. Un exemple històric molt estudiat és el crac del 1929, després dels feliços anys 20, on es varen cometre gravíssims errors en la gestió de la política monetària. Un segle després, tot sembla indicar que les autoritats tornen a reincidir en els mateixos errors i ens aboquen a una nova crisi. Allà hi haurà els plors i el cruixit de dents.

Manresa ignasiana

La Manresa ignasiana guanya un nou llibre de referència amb una mirada del  segle XXI - Regió7


Recentment s’ha presentat a la Cova de Sant Ignasi un llibre, escrit per Francesc Riera i Figueras SJ, que actualitza la relació entre Ignasi de Loiola, la ciutat de Manresa i els jesuïtes al llarg dels darrers 500 anys. La sala del Centre Internacional d’Espiritualitat estava plena de gom a gom amb una nodrida representació del consistori municipal encapçalada per l’alcalde republicà Marc Aloy. El text, rigorós i amè alhora, comença explicant l’arribada a Manresa del Pelegrí provinent de Montserrat, el 25 de març de 1522, que viurà un radical procés de transformació interior. De l’afany que tenia de guanyar poder i prestigi, vivint només per a les vanitats d’aquest món, passarà a viure per al seu nou Senyor. El procés, però, no serà fàcil ni lineal. En paraules de Riera, el fatxendós Íñigo López de Recalde, volent conquerir Déu, conquerirà inicialment el seu propi fracàs. Només poc a poc, després de moltes hores d’oracions i meditacions, dejunis i penitències, el basc passarà per intenses experiències místiques i espirituals que li provocaran un gir copernicà a la seva vida i el portaran a escriure els Exercicis Espirituals, un mètode de recerca i discerniment per a orientar la pròpia vida. Comencem subratllant que la relació entre Ignasi i Manresa va ser fantàstica. Una història que omple de satisfacció a tots els manresans i manresanes. L’acollírem amb afecte i estima, sigui a l’hospital de Santa Llúcia o a Casa Amigant, teixint una relació mútuament amorosa que durarà per sempre. Manresa té una dimensió internacional gràcies a Ignasi de Loiola, i Ignasi esdevindrà sant i fundador de la Companyia de Jesús gràcies a les experiències viscudes a Manresa, la seva església primigènia. La Il·lustració del Cardener és la font d’on brolla tota la seva obra espiritual i pastoral, social, intel·lectual i pedagògica. Serveixi un detall. Quan Ignasi deixa Manresa a mitjans febrer de 1523, una colla d’amics l’acompanyaran uns quants kilòmetres fins el Pont de Vilomara. Comparin aquesta demostració d’amistat amb el que li passarà a Barcelona, on serà cruelment bastonejat, o a Alcalá de Henares i Salamanca, on serà acusat per la Inquisició i empresonat.

Al llarg dels darrers 500 anys, la història dels jesuïtes ha patit moltes vicissituds. Recordem només que foren expulsats d’Espanya fins a quatre vegades: 1824 amb Ferran VII, 1835 amb la reina regent Maria Cristina, 1868 amb el Sexenni Revolucionari i 1932 amb la II República. En el súmmum, l’orde dels jesuïtes va ser suprimida l’any 1773 pel Papa Climent XIV, que empresonà el superior general Lorenzo Ricci al Castell de Sant’Angelo fins i tot amb la prohibició de celebrar missa. Pel que fa a Manresa, és important recordar què va passar l’any 1892. El col·legi dels jesuïtes a Manresa havia aconseguit un gran prestigi arreu de Catalunya i fora del Principat. Famílies de la pagesia i de la naixent burgesia matriculaven els seus fills a l’escola de Sant Ignasi en una època en què els estudis de batxillerat eren molt minoritaris. Però, ai las, l’ajuntament, que en tenia la propietat, i els jesuïtes, que gestionaven el col·legi, no tingueren la sintonia necessària. Mentre que els jesuïtes defensaven la gratuïtat del col·legi, l’ajuntament intentava fer pagar quotes als pares. Això ja passava el 1877, només dos mesos després d’haver concertat la gratuïtat. El rector Capell s’hi oposava apel·lant al fet que la mensualitat recauria sobre les famílies més necessitades, que haurien de retirar llurs fills de l’escola. Altres disputes eren per la Ratio Studiorum, el mètode pedagògic propi dels jesuïtes que no aprovava el consistori, i la insalubritat del torrent que vorejava el col·legi. S’havia convertit en un clavegueram a cel obert i un perill per a la salut pública. Les febres tifoides del 1886 deixaren sis víctimes mortals entre els alumnes i el rector exigia que l’ajuntament cobrís el torrent. Després de moltes discussions sense arribar a cap solució, els jesuïtes decideixen tancar el col·legi a Manresa i obren la nova seu a Sarrià el setembre de 1892. El professorat i la majoria d’alumnes de Sarrià procedien de Manresa. La pèrdua d’aquest referent educatiu marca l’inici del declivi modern de la ciutat, que continua encara un segle més tard.

La llarga tradició i experiència dels jesuïtes en educació té com objectiu el desenvolupament integral de la persona i la seva formació, amb una clara orientació cap els altres. Formar dones i homes responsables de si mateixos i del món que els envolta és també la funció dels dos centres universitaris de Manresa, la UPC i la FUB. El primer en l’àmbit tecnològic i el segon en el sanitari i social. Tots compromesos en la tasca de transformació cap a una societat més lliure i pròspera, més fraternal i justa. Els jesuïtes, seguint l’exemple d’Ignasi, tenen una gran formació en diferents àmbits. Eduardo Vitoria SJ, per exemple, va fundar el Laboratori Químic de l’Ebre que més tard es trasllada a Barcelona amb el nom d’Institut Químic de Sarrià, un centre de formació de primer ordre per la formació pràctica i la col·laboració amb el sector empresarial. I el mateix podem dir en el camp de l’administració i direcció d’empreses. Ara, a tocar el 2022, és un moment propici per tal que els jesuïtes i l’ajuntament superin les discrepàncies històriques del 1892 amb el restabliment de marcs i àmbits de col·laboració educativa. Així com l’estada d’Ignasi de Loiola a Manresa l’any 1522 va propiciar una radical transformació de colossals conseqüències, hem d’aprofitar l’oportunitat que ens brinda l’efemèride del 2022 per a regenerar la realitat i impulsar l’adveniment d’un millor demà.