Arxius

Arxiu d'Autor

Patents i màrqueting

Las superbacterias y la medicina moderna | Wall Street International  Magazine

Aquesta setmana s’ha presentat l’informe sobre la corrupció global a la Unió Europea que realitza Transparency International. Una de les seves principals conclusions és que en tots els països membres els ciutadans creuen que està augmentant la corrupció, i que els governs no fan prou per impedir-ho. A més, s’assenyala els alts executius d’empreses, els banquers i els polítics com els grups més implicats en la corrupció. Hi ha una gran preocupació per les connexions existents entre governs i grans empreses, mecanisme conegut com de portes giratòries. Les dades de l’informe suggereixen també que els ciutadans espanyols es troben entre els més preocupats per la corrupció al seu país. Caldria precisar, però, que només el 2% dels espanyols accepta haver pagat algun suborn per aconseguir un bé públic. En canvi, un 40% afirma haver utilitzat els contactes i relacions per obtenir algun servei públic. Per tant, la corrupció existent en els primers nivells de l’Estat és molt baixa -no es negocia, per exemple, deixar de pagar una multa a canvi d’un suborn-, però l’enxufisme i la instrumentalització dels contactes i amistats per aconseguir beneficis particulars està molt generalitzada en perjudici, per tant, de la cultura de l’esforç i del mèrit. I aquest descarnat sistema de capitalisme d’amiguets és tant més preocupant com més ascendim en l’escalafó social i institucional.

En termes empresarials, aquesta realitat es tradueix en una manca de competència i en la proliferació de càrtels i oligopolis. El famós mecanisme de la mà invisible de l’escocès Adam Smith queda invalidat i la millora del bé comú o interès general deixa pas a la defensa de privilegis particulars que xoquen i entren en conflicte entre ells ràpidament. Aquesta situació és molt freqüent a Espanya, on històricament es pateix d’estructures marcadament oligopolístiques. L’engranatge dels lobbies s’enforteix i la interacció amb els òrgans reguladors acaba sovint en la captura dels darrers pels primers. Situant-nos a nivell global, els fàrmacs i les vacunes són el producte de xarxes científiques i tecnològiques altament sofisticades que connecten coneixement i permeten millorar algunes malalties. Al mateix temps, però, les poderoses multinacionals del sector farmacèutic estimulen la demanda de productes biosanitaris amb grans campanyes de publicitat i relacions públiques. I malgrat els èxits dels tractaments contra l’hepatitis C, la Sida o la mateixa vacuna Covid, es produeixen moltes rèpliques de medicaments ja existents (anomenades me-too o jo-també) que poc o res afegeixen a les ja existents. A França es varen comercialitzar 979 noves molècules entre 2002 i 2011, de les que 15 suposaven un avanç significatiu, 61 un avanç moderat i 918 eren simples rèpliques jo-també. El motiu és el de renovar una patent antiga a punt de vèncer per una nova patent que permeti continuar cobrant preus de venda elevats per fàrmacs nous que no ofereixen cap millora terapèutica en relació als ja existents.

Les patents són bàsiques per mantenir monopolis temporals de fins a 20 anys i assegurar suculents marges de beneficis. A més dels medicaments jo-també, s’utilitzen múltiples trucs legals per mitjà dels quals les companyies farmacèutiques propietàries d’una patent bloquegen rutinàriament l’entrada al mercat de genèrics quan la patent ha caducat. La indústria farmacèutica de l’Índia és una potència en la fabricació de genèrics. La seva producció de genèrics ha estat fonamental per tal d’assegurar l’accés als medicaments a un percentatge de la població dels països pobres. Però per imperatiu dels acords internacionals de l’Organització Mundial del Comerç, aquest país es va veure obligat el març de 2005 a complir la nova llei de patents. Per tant, els seus laboratoris deixaren de produir legalment preparats genèrics de medicaments protegits als països rics. La triteràpia antisida que la companyia índia de genèrics Cipla comercialitzava per 350 euros anuals per pacient és substituïda per la dels laboratoris occidentals a un preu de 10.400 euros. Per tant, 30 vegades més cara. Per això la indústria farmacèutica inverteix el doble en màrqueting que en recerca i innovació (11.402 milions contra 4.568 milions en el cas de la britànica GlaxoSmithKline). L’agressivitat del màrqueting immediat a la comercialització d’un nou medicament i l’allau d’informació que es distribueix contribueixen a que es receptin medicaments de forma incorrecta. El màrqueting excessiu encoratja a receptar medicaments de manera inadequada, tant més si els professionals sanitaris reben regals generosos de les companyies farmacèutiques. I la sobremedicació, com descriu molt bé el Dr. Antoni Sitges Serra al seu darrer llibre, alimenta perillosament la iatrogènia i incrementa les possibilitats que el pacient pateixi complicacions mèdiques sobrevingudes. A França es registren cada any 18.000 morts a causa dels efectes no desitjats dels medicaments, el doble del número de morts causats pels accidents de carretera.

Teresa Forcades, monja benedictina i doctora en medicina, considera que les grans companyies farmacèutiques utilitzen el seu poder econòmic per imposar els seus interessos per sobre de l’interès de la salut pública. Es dediquen més recursos a investigar la disfunció erèctil, l’obesitat i l’insomni que no pas la malària, la malaltia de Chagas i de la son, el dengue i l’úlcera de Buruli, la lepra i la leishmaniasi, la filariasi i l’esquistosomiasi. Aquesta situació no és fruit del lliure mercat, sinó d’una política deliberada destinada a protegir una indústria estratègica. Hem parlat avui de la indústria farmacèutica com podríem parlar la setmana vinent de l’elèctrica, que factura la llum a preus rècord. El mercat sempre té normes que el regulen. Aquestes normes poden temperar l’avarícia dels més forts i permetre la inclusió i el progrés generalitzats. O viceversa.    

Els (no tan) feliços anys 20

Otra vez en los años 20: ¿qué pasó en aquella década dorada del siglo XX?

La inflació amenaça amb reaparèixer. L’índex de preus al consum s’ha situat en el 2,7% a Espanya en termes interanuals, la xifra més elevada des del 3% de febrer del 2017. A l’evolució alcista dels preus hi ha contribuït, principalment, l’encariment de l’electricitat i també dels aliments. L’increment dels preus s’enfila fins el 5,4% als EUA, la xifra més elevada des de 2008. En gran mesura hi contribueix l’augment del preu dels cotxes de segona mà i la gasolina, en un context alcista de l’energia i del preu de les matèries primeres. Pot sorprendre la dificultat en el subministre de semiconductors, un component bàsic de l’economia mundial. Els xips de silici formen la base dels circuits que acabaran formant un telèfon, ordinador, cotxe, rentadora o satèl·lit espacial. Una combinació de polítiques desencertades combinades amb reduccions d’oferta a importants fàbriques del Japó i Taiwan han portat a problemes en el subministrament global de semiconductors. I aquesta manca de proveïment s’ha traduït ràpidament en escassetat de productes tan importants com els circuits elèctrics que fan circular els cotxes o els ordinadors. 

Al mateix temps, el Banc Central Europeu (BCE) ha acordat revisar els objectius d’inflació. En lloc d’aspirar a una inflació pròxima, però inferior, al 2% anual, buscarà aconseguir aquesta xifra a mitjà termini. No reaccionarà immediatament pujant el tipus d’interès si la inflació supera aquest 2%. Per tant, ras i curt, el BCE continuarà injectant diners a l’economia i mantindrà el tipus d’interès artificialment baix, per sota del nivell que li correspondria en termes de lliure mercat (un mercat, el financer, que està completament intervingut per l’autoritat central que dicta manu militari el tipus d’interès). En lloc de tenir un marc institucional on la política monetària es basi en regles objectives i previsibles, aquest canvi concedeix encara més poder i discrecionalitat als banquers centrals. El Banc Central passa a donar més importància a mantenir oberta l’aixeta del finançament dels Estats que a controlar la inflació i preservar el valor de la moneda. Tot plegat, reforça les polítiques monetàries ultraexpansives que dominen l’escena macroeconòmica des de fa massa anys i retroalimenten les pressions inflacionistes. 

Però, un tipus d’interès baix no és la condició necessària per la reactivació econòmica? No. Aquest és un greu error que confon la causa amb la conseqüència. Les societats pròsperes que disposen de rendes elevades tenen molta capacitat per estalviar i, amb tant de capital disponible, l’interès tendeix a baixar. I viceversa. Les nacions més empobrides tenen un tipus d’interès alt, perquè la capacitat d’estalvi és baixa i l’escassetat de capital encareix el seu preu. Suïssa pot dedicar molts diners, esforços i anys a trobar un fàrmac contra l’Alzheimer, perquè disposa de molts recursos. En canvi, Zàmbia no ho pot fer i la seva estructura productiva, agrícola i ganadera, està centrada en produir els béns de consum més vitals per sobreviure, com els aliments. El tipus d’interès és aquest preu intertemporal que reflexa el grau de preferència temporal dels individus. Quan és alt indica una acusada preferència per consumir els recursos ara i aquí en un estil de vida carpe diem. En canvi, si és baix es transfereixen recursos presents cap el futur mitjançant inversions. Un tipus d’interès no intervingut realitza un acte d’equilibri essencial entre l’estalvi i la inversió, els prestamistes i els prestataris, els deutors i els creditors. El tipus d’interès remunera i premia l’estalvi, alhora que permet als empresaris avaluar quins projectes d’inversió val la pena emprendre i quins no.

La creació de diners del no-res per part del Banc Central i l’abaratiment artificial del tipus d’interès desestabilitza l’economia i origina cicles econòmics. Fa que les empreses s’equivoquin massivament a l’iniciar inversions massa ambicioses amb períodes de maduració molt llargs que no podran completar per manca de recursos reals estalviats. Els consumidors estalvien poc i s’endeuten. Els Estats s’endeuten molt més encara. L’etapa d’eufòria inicial no dura massa. En algun moment es fan evidents els desajustos en l’estructura productiva, els desequilibris entre l’oferta i la demanda. La bombolla financera explota i el crac borsari inaugura un llarg període de depressió econòmica. Un exemple històric molt estudiat és el crac del 1929, després dels feliços anys 20, on es varen cometre gravíssims errors en la gestió de la política monetària. Un segle després, tot sembla indicar que les autoritats tornen a reincidir en els mateixos errors i ens aboquen a una nova crisi. Allà hi haurà els plors i el cruixit de dents.

Manresa ignasiana

La Manresa ignasiana guanya un nou llibre de referència amb una mirada del  segle XXI - Regió7


Recentment s’ha presentat a la Cova de Sant Ignasi un llibre, escrit per Francesc Riera i Figueras SJ, que actualitza la relació entre Ignasi de Loiola, la ciutat de Manresa i els jesuïtes al llarg dels darrers 500 anys. La sala del Centre Internacional d’Espiritualitat estava plena de gom a gom amb una nodrida representació del consistori municipal encapçalada per l’alcalde republicà Marc Aloy. El text, rigorós i amè alhora, comença explicant l’arribada a Manresa del Pelegrí provinent de Montserrat, el 25 de març de 1522, que viurà un radical procés de transformació interior. De l’afany que tenia de guanyar poder i prestigi, vivint només per a les vanitats d’aquest món, passarà a viure per al seu nou Senyor. El procés, però, no serà fàcil ni lineal. En paraules de Riera, el fatxendós Íñigo López de Recalde, volent conquerir Déu, conquerirà inicialment el seu propi fracàs. Només poc a poc, després de moltes hores d’oracions i meditacions, dejunis i penitències, el basc passarà per intenses experiències místiques i espirituals que li provocaran un gir copernicà a la seva vida i el portaran a escriure els Exercicis Espirituals, un mètode de recerca i discerniment per a orientar la pròpia vida. Comencem subratllant que la relació entre Ignasi i Manresa va ser fantàstica. Una història que omple de satisfacció a tots els manresans i manresanes. L’acollírem amb afecte i estima, sigui a l’hospital de Santa Llúcia o a Casa Amigant, teixint una relació mútuament amorosa que durarà per sempre. Manresa té una dimensió internacional gràcies a Ignasi de Loiola, i Ignasi esdevindrà sant i fundador de la Companyia de Jesús gràcies a les experiències viscudes a Manresa, la seva església primigènia. La Il·lustració del Cardener és la font d’on brolla tota la seva obra espiritual i pastoral, social, intel·lectual i pedagògica. Serveixi un detall. Quan Ignasi deixa Manresa a mitjans febrer de 1523, una colla d’amics l’acompanyaran uns quants kilòmetres fins el Pont de Vilomara. Comparin aquesta demostració d’amistat amb el que li passarà a Barcelona, on serà cruelment bastonejat, o a Alcalá de Henares i Salamanca, on serà acusat per la Inquisició i empresonat.

Al llarg dels darrers 500 anys, la història dels jesuïtes ha patit moltes vicissituds. Recordem només que foren expulsats d’Espanya fins a quatre vegades: 1824 amb Ferran VII, 1835 amb la reina regent Maria Cristina, 1868 amb el Sexenni Revolucionari i 1932 amb la II República. En el súmmum, l’orde dels jesuïtes va ser suprimida l’any 1773 pel Papa Climent XIV, que empresonà el superior general Lorenzo Ricci al Castell de Sant’Angelo fins i tot amb la prohibició de celebrar missa. Pel que fa a Manresa, és important recordar què va passar l’any 1892. El col·legi dels jesuïtes a Manresa havia aconseguit un gran prestigi arreu de Catalunya i fora del Principat. Famílies de la pagesia i de la naixent burgesia matriculaven els seus fills a l’escola de Sant Ignasi en una època en què els estudis de batxillerat eren molt minoritaris. Però, ai las, l’ajuntament, que en tenia la propietat, i els jesuïtes, que gestionaven el col·legi, no tingueren la sintonia necessària. Mentre que els jesuïtes defensaven la gratuïtat del col·legi, l’ajuntament intentava fer pagar quotes als pares. Això ja passava el 1877, només dos mesos després d’haver concertat la gratuïtat. El rector Capell s’hi oposava apel·lant al fet que la mensualitat recauria sobre les famílies més necessitades, que haurien de retirar llurs fills de l’escola. Altres disputes eren per la Ratio Studiorum, el mètode pedagògic propi dels jesuïtes que no aprovava el consistori, i la insalubritat del torrent que vorejava el col·legi. S’havia convertit en un clavegueram a cel obert i un perill per a la salut pública. Les febres tifoides del 1886 deixaren sis víctimes mortals entre els alumnes i el rector exigia que l’ajuntament cobrís el torrent. Després de moltes discussions sense arribar a cap solució, els jesuïtes decideixen tancar el col·legi a Manresa i obren la nova seu a Sarrià el setembre de 1892. El professorat i la majoria d’alumnes de Sarrià procedien de Manresa. La pèrdua d’aquest referent educatiu marca l’inici del declivi modern de la ciutat, que continua encara un segle més tard.

La llarga tradició i experiència dels jesuïtes en educació té com objectiu el desenvolupament integral de la persona i la seva formació, amb una clara orientació cap els altres. Formar dones i homes responsables de si mateixos i del món que els envolta és també la funció dels dos centres universitaris de Manresa, la UPC i la FUB. El primer en l’àmbit tecnològic i el segon en el sanitari i social. Tots compromesos en la tasca de transformació cap a una societat més lliure i pròspera, més fraternal i justa. Els jesuïtes, seguint l’exemple d’Ignasi, tenen una gran formació en diferents àmbits. Eduardo Vitoria SJ, per exemple, va fundar el Laboratori Químic de l’Ebre que més tard es trasllada a Barcelona amb el nom d’Institut Químic de Sarrià, un centre de formació de primer ordre per la formació pràctica i la col·laboració amb el sector empresarial. I el mateix podem dir en el camp de l’administració i direcció d’empreses. Ara, a tocar el 2022, és un moment propici per tal que els jesuïtes i l’ajuntament superin les discrepàncies històriques del 1892 amb el restabliment de marcs i àmbits de col·laboració educativa. Així com l’estada d’Ignasi de Loiola a Manresa l’any 1522 va propiciar una radical transformació de colossals conseqüències, hem d’aprofitar l’oportunitat que ens brinda l’efemèride del 2022 per a regenerar la realitat i impulsar l’adveniment d’un millor demà.    

Economia digital

Adiós a Jeff Bezos: el hombre que convirtió Amazon en el "titán de nuestros  tiempos"

L’ecosistema empresarial canvia acceleradament. Aquesta setmana, per exemple, la britànica JD Sports ha comprat Deporvillage per 175 milions d’euros. Els dos socis fundadors, Xavier Pladellorens i Àngel Corcuera, conserven el 20% del capital. L’empresa bagenca que comercialitza material esportiu online va tancar el darrer exercici econòmic amb unes vendes de 120 milions i preveu aconseguir una facturació de 175 milions aquest any. Per tant, un euro pagat per cada euro de vendes. O, mirat pel cantó dels beneficis, s’hauran reembossat 25 euros per cada euro de benefici net que genera la companyia fundada fa 10 anys a Manresa. Són xifres de vertigen impossibles d’aconseguir només amb les rendes del treball. Concretament, amb el salari mitjà actual caldria treballar 6.850 anys per acumular aquesta mateixa quantitat. Considerant una vida laboral activa de 35 anys, correspon a l’esforç conjunt de 200 generacions. En canvi, els promotors de Deporvillage ho han aconseguit amb només 10 anys. El temps dirà de quina manera la pèrdua del centre de decisió empresarial influeix en la deslocalització o no del centenar de llocs de treball directes que justament ara es muden a les noves instal·lacions a Sant Fruitós de Bages.

En termes globals, si un país com el Japó volgués comprar Google, Amazon, Facebook i Apple, no en tindria prou amb tot el seu PIB. I és que la capitalització borsària d’aquestes quatre empreses tecnològiques supera els 5 bilions de dòlars, una xifra molt superior al PIB de països com Alemanya, el Regne Unit o, per suposat, Espanya. El Big Data és el nou petroli i Bezos el nou Rockefeller. Aquestes empreses acumulen milions en efectiu i contracten els millors enginyers del món. Només Amazon inverteix en recerca i desenvolupament una quantitat superior al del total de l’economia espanyola. I malgrat acumular un enorme poder de mercat, els reguladors no acaben d’aplicar les lleis antimonopoli. En els nous models empresarials de l’economia digital, els preus no són alts ni abusius. Just al contrari, molts dels serveis oferts per Google o Facebook són aparentment gratuïts.

El gegant mundial del comerç online és Amazon, que destaca pels seus preus baixíssims, fins i tot per sota del cost, i una molt eficient distribució logística. L’empresa fundada per Jeff Bezos ha aconseguit el domini mundial gràcies a dos elements de la seva estratègia empresarial com són la voluntat de prioritzar el creixement (com Deporvillage) i absorbir moltes altres empreses de comerç online. Per Amazon és més important la facturació que els beneficis, contràriament al que sostenen els defensors de la racionalitat maximitzadora de l’Escola de Chicago. Amb la pandèmia i l’auge de les compres online han arribat els beneficis, però la realitat és que, en els seus 26 anys d’història, els números vermells han estat molt presents i, fins i tot, l’empresa va estar a punt de desaparèixer amb el crac tecnològic de l’any 2000. Bezos sempre ha defensat que a Internet una empresa necessita créixer a gran velocitat i l’eslògan que va fer estampar a les samarretes dels treballadors va ser “Get Big Fast”. Seguint aquesta estratègia, ha passat de vendre només llibres a vendre de tot: música, electrònica de consum, articles de la llar… Neix com una llibreria virtual i es converteix en un mercat en línia on es pot comprar qualsevol article. Amazon és ara una plataforma de màrqueting online, una xarxa logística integral, un servei de pagament, un prestamista amb funcions de banc, una casa de subhastes, un gran editor de llibres, un productor de televisió i cinema, un dissenyador de moda, un fabricant de hardware i un proveïdor líder d’espais d’emmagatzematge virtual al núvol.

Les autoritats antimonopoli sempre han tractat molt bé a Amazon. Consideren que els preus baixos beneficien els consumidors i perjudiquen, en tot cas, la pròpia empresa. El primer punt és cert. Tenir l’article a casa en molt poques hores i a preus competitius és el desig de qualsevol consumidor i augmenta la seva satisfacció. Però el segon aspecte no és tan evident. Amazon rebaixa preus en un sector com el llibre electrònic, on controla el 70% del mercat, però la seva política de preus instantanis no encaixa amb la desfasada normativa démodé de les autoritats. La companyia de Seattle no només canvia diàriament els preus més de 2,5 milions de vegades, sinó que al rastrejar amb tanta intel·ligència els nostres clics a la web acumula un coneixement de cada usuari que li permet diferenciar i modificar els preus en funció del perfil. I el que també escapa a les agències antimonopoli és que Amazon no sol expulsar del mercat els competidors. Això encendria les alarmes. En alguns casos els compra i en altres hi coopera amistosament. Molts petits negocis depenen d’algun dels serveis de la gran plataforma online que és Amazon. I amb la informació de la que disposa pot perjudicar-los seriosament. Si un producte es ven i té èxit, Amazon ho detecta ràpidament. I res impedeix, senzillament, apropiar-se del mateix i vendre’l amb la seva pròpia marca. L’economia digital avança molt ràpidament, mentre que la normativa reguladora està anclada encara en els models de monopolis industrials del segle passat i arrossega els efectes d’una burocràcia lenta i ineficient. Deporvillage no va poder ampliar les seves instal·lacions on volia i per això marxa de l’edifici Impuls del Parc Central de Manresa. A un altre nivell, Amazon acumula un gran poder mentre les autoritats miren cap a una altra banda. Mentre uns configuren i donen forma a l’economia digital, altres romanen aturats en el passat.      

De Mozart a Messi

Messi es arte”, la conclusión de Pep, Luis Enrique, Valverde, Xavi,  Capello...

Aquesta setmana s’ha presentat un documental conduït per Ramon Gener (“Messi, el desè art”) que repassa els moments culminants de l’astre argentí i intenta vincular el seu futbol amb l’art. Es comença fent un paral·lelisme entre el futbolista i la precocitat de Wolfgang Amadeus Mozart, el prodigi musical austríac, i es continua la comparació amb el talent de Picasso, la genialitat de Beethoven o la universalitat de Gaudí. Fins i tot parla de la relació mestre-alumne entre Ronaldinho i Messi com la que tenien Verrocchio i Leonardo da Vinci. Tot molt exagerat i histriònic. També l’Orquestra Simfònica del Vallès entona peces de Verdi i Wagner, dos compositors eminentment operístics que van viure a l’Europa del segle XIX i que rivalitzaven com ho han fet Lionel Messi i Cristiano Ronaldo els darrers anys. Sense participar de l’interès pel futbol, aquesta relació entre el veterà jugador argentí (que ja ha complert 34 anys) i els artistes d’altíssim nivell com Mozart o Beethoven està fora de lloc. Afirmar que el jugador del Barça crea jugades com Beethoven crea simfonies és una autèntica barrabassada. No hauríem de confondre la bellesa plàstica de l’esport o l’emoció del joc amb l’art. No tot és art, malgrat sigui estètic o emocionant. El manacorí Rafael Nadal i Parera és un artista de la raqueta en sentit metafòric i un dels tres millors tennistes de la història per mèrits propis, però tothom el conceptua com un esportista. Tenir una gran habilitat amb la pilota no et dóna el dret d’accés a l’Olimp dels genis artístics.

Si considerem els sous, i segons la revista Fortune, Messi hauria guanyat 126 milions durant la temporada 2019-20, superant el llindar dels 1.000 milions d’euros en guanys al llarg de tota la seva carrera com a esportista. Es situa com el futbolista més ben pagat del món, per davant de Cristiano Ronaldo, i un dels esportistes més ben remunerats. L’intent de justificar aquest sou desmesurat en base als rendiments esportius i monetaris que el jugador genera pel club no es sosté. Fa força anys que el primer equip masculí no guanya títols importants, i també cal recordar que el Barça ha tancat l’exercici 2019-20 amb pèrdues de 97 milions (i un deute net de 488 milions). Més aviat, és justament la inèrcia de mantenir els sous a nivells similars als d’èpoques més glorioses el que ha generat el desequilibri econòmic i l’aparició de pèrdues. Recordem que l’última Champions guanyada va ser el 2014-15. I mentre els ingressos experimenten una tendència a la baixa, les despeses salarials no es corregeixen en la mateixa proporció alhora que es dilapiden milions amb fitxatges ruïnosos com els de Dembélé i Coutinho.

En canvi, pel que fa als ingressos dels artistes, i segons l’estudi més detallat realitzat als EUA l’any 1979, aquests cobren una renda anual que és un 10% inferior en relació al grup homogeni de referència. Quan es considera l’ingrés de tota la vida, els artistes guanyen de mitjana un 3% menys que els altres receptors de rendes. I els ingressos són molt més volàtils i poc constants, depenent de la seva acceptació en el mercat i dels bolos que aconsegueixen. Vincent van Gogh va pintar en vida més de 900 quadres i només en va vendre 1 poc abans de morir. Gauguin va viure sempre miserablement. I tornant al mateix Mozart, tots tenim grabada l’escena d’Amadeus quan, després d’un funeral paupèrrim, llencen el seu cadàver a una fosa comuna. La realitat va ser més generosa amb Mozart del que representa Milos Forman al film, però això no el va salvar de patir problemes financers recurrents al llarg de la seva curta existència. Mozart tenia ingressos més que acceptables, que quadruplicaven el que guanyava un mestre d’escola, malgrat no ser una renda regular i està molt influïda pel cicle polític i econòmic.

Ni el futbol és un art ni Messi un artista genial. El futbol és un esport i Messi, a les acaballes de la seva vida professional, ha estat un jugador excepcional. L’art transcendeix els límits temporals i espaials. La música de Mozart i Beethoven és eterna i manté el seu valor al llarg del temps. No passen mai de moda. En canvi, les fites esportives són purament circumstancials. Els gols de Messi són especialment valuosos quan contribueixen a guanyar títols. I així queden per l’estadística en el palmarès del club tots els tornejos aconseguits. Però res més. La bellesa d’un gol de Messi s’esgota en el mateix moment i s’esvaeix amb molt poc temps. Qui recorda els gols de Pelé, els driblatges de Ladislao Kubala o la velocitat de Karim Bellarabi? Quin valor tenen els sis títols de Roland Garros aconseguits per Björn Borg o els tres d’Ivan Lendl? En canvi, una sonata de Mozart, una simfonia de Beethoven o una cantata de Bach són eternes. El futbol és només un esport. En canvi, l’art autèntic és, en paraules de Miquel Àngel Buonarroti, una ombra de la perfecció divina.

L’amenaça de la inflació

Tres países que vivieron grandes crisis económicas, ¿cómo lograron  superarlas? - Supuesto Negado

Després de l’any passat, catastròfic en termes sanitaris i econòmics, aquest 2021 ha de ser necessàriament de recuperació. En l’actual escenari, les projeccions del Banc d’Espanya anunciades aquesta setmana preveuen un creixement mitjà del PIB del 6% per aquest any i el proper. Pel 2023, dibuixen una caiguda fins el 1,8%. El nivell de producció agregat previ a la crisi sanitària s’aconseguiria a finals de l’any vinent… Si no hi ha altres ensurts. Un ensurt sanitari seria el retorn de la propagació del virus o la manca de vacunes, però podríem parlar avui de la inflació. I és que la inflació és una amenaça real a la recuperació. A curt termini, a Espanya sembla estar controlada. L’estructura productiva va encara a mig gas i el govern ha aparcat la decisió de tornar a pujar el salari mínim. Sense una escalada de costos és menys probable que aquests retroalimentin preus a l’alça. També és una barrera a la inflació l’estalvi de les famílies davant les incerteses més immediates.

Però a mitjà termini, la situació canvia perillosament i la inflació pot reaparèixer. Als EUA, la inflació subjacent, que és la més rellevant perquè no té en compte els factors més volàtils com l’energia i els aliments no elaborats, arribarà al 2,6% a finals d’aquest any, situant-se per sobre de la previsió de la Reserva Federal (2,2%). Al maig, els preus varen sorprendre tothom amb la major alça interanual en 13 anys (5%). Això pot influir en la política monetària del banc central, que algun dia haurà de pujar el tipus d’interès. La Reserva Federal dels EUA, exactament igual que el BCE, tenen gran capacitat per generar moneda, finançar el deute públic i adquirir una part de les lletres del Tresor i obligacions de l’Estat. Fins ara, els bons del govern nord-americà s’han considerat actius segurs i han gaudit d’una àmplia demanda en els mercats financers. Però tot té límits i no se’n pot abusar il·limitadament. Amb el descontrol del deute públic, l’increment de despesa i la manca d’equilibris pressupostaris, els inversors poden perdre la confiança en el valor del dòlar i l’euro. I abans que la moneda perdi més valor, es buscaria refugi en altres actius i es vendrien els bons de l’Estat, forçant a l’alça el tipus d’interès.

La fractura de les cadenes de subministrament global i la contracció de la globalització també augmentaran els preus. Durant la pandèmia, s’han demostrat els riscos de dependre excessivament del mercat asiàtic. Si els ports xinesos tanquen, podem tenir problemes de subministrament de productes tan bàsics com mascaretes o respiradors. El reajust postcovid de la divisió internacional del treball en clau més nacional portarà pèrdues d’eficiència, augments de costos i, per tant, més inflació. Des de fa mesos, hi ha dificultats per equilibrar l’oferta i la demanda de semiconductors, fet que ha afectat productes tan importants com els ordinadors, les rentadores o els automòbils. El problema és que es tracta pràcticament d’un oligopoli territorial al sud-est asiàtic. Tan sols dos territoris, Corea del Sud i Taiwan, produeixen el 43% de tots els semiconductors que es fabriquen al planeta, pel que són vitals per evitar la interrupció de les cadenes de subministrament. Els models de producció han de readaptar-se. Si a la dècada dels vuitanta del segle passat va agafar força el sistema Just in time, per minimitzar la gestió d’estocs i optimitzar l’estructura logística, ara anem cap el Just in case. Ens oblidem dels estocs zero i tornem a mantenir nivells d’existències elevats, per si de cas.

El preu de les matèries primeres torna a pujar. L’índex mundial del preu de les commodities del FMI es troba actualment més d’un 20% per sobre del nivell existent abans de l’aparició del coronavirus. I, de fet, es troba en màxims dels últims set anys. Això explica, en el cas d’Espanya, que els preus industrials hagin crescut a l’abril el 13%, més de sis punts per sobre de la pujada del març. Que sigui el major increment des de juny de 1984 dóna idea de la seva importància. Un senyal més de la inflació de costos que es pot traslladar als preus en els propers mesos.

De totes maneres, la inflació és sempre un fenomen monetari. El que ens ha de preocupar més no són ni els preus de les matèries primeres ni la reestructuració de les cadenes de subministrament global, sinó l’emissió descontrolada de moneda i el creixement del deute públic. Sabem que, amb el tipus de moneda actual, aquestes són dues cares del m ateix fenomen. El diner és deute del banc central i la creació de moneda serveix per finançar el deute dels Estats. En una situació postcovid on tots els països participen del mannà dels bancs emissors, correm el risc d’empatxar-nos. La venda massiva de títols del Tresor, en prevenció de caigudes imminents, dispararia la inflació i també el tipus d’interès. Recordem que les emissions monetàries descontrolades, en el límit, converteixen els bitllets en un paper higiènic de poca qualitat. La seva funció com a mitjà d’intercanvi col·lapsa i la moneda perd tot el seu valor. Per tal d’evitar-ho i abans que sigui massa tard, els governs han de millorar radicalment les polítiques monetàries i fiscals.

Vacunes per a tothom

Vacuna frente a COVID-19 y lactancia materna | EnFamilia

Aquesta setmana s’ha celebrat una reunió a l’Organització Mundial del Comerç (OMC) per debatre la suspensió temporal de les patents. I malgrat que les vacunes són un bé públic global que requeririen la seva producció i distribució a tots els països, els recels a la liberalització continuen sent molt importants. La Unió Europea, per exemple, insta els governs a incentivar la producció dels laboratoris farmacèutics i l’intercanvi de coneixement (know how) mitjançant llicències voluntàries. Però això és clarament insuficient. Aquestes fórmules fa molt temps que existeixen i no resolen el problema. La majoria dels acords es restringeixen a una part del procés i mai es comparteix tota la recepta ni hi ha un intercanvi complet de coneixement. Amb les últimes dades, del total de vacunes de la Covid-19 administrades a tot el món, només el 0,3% s’han posat en països d’ingressos baixos. Segons People’s Vaccine, seguint el mateix ritme de vacunació aquests països tardarien 57 anys a aconseguir el mateix nivell de protecció que els set països més rics. El moviment per la suspensió de patents segueix sumant suports i són ja 106 països els que estan a favor. No obstant, una desena de membres de l’OMC traven la negociació i retarden el consens necessari per adoptar la suspensió temporal de patents. El llistat el formen, a més de la UE, el Regne Unit, Austràlia, Japó, Singapur, Taiwan, Brasil, Corea del Sud, Noruega i Suïssa.

Malgrat que les patents es justifiquen per garantir la rendibilitat de la inversió en recerca de l’innovador, els costos de les patents haurien de ser coneguts: barreres a la difusió del coneixement que retarden altres innovacions, doble cost per a la societat quan el finançament de la recerca és pública (fet habitual en l’àmbit sanitari), i pèrdues de benestar social derivades de l’accés restringit i les limitacions a la producció imposats pel monopoli de les farmacèutiques beneficiades per les patents. Encara que algunes companyies com AstraZeneca i Johnson & Johnson declaren renunciar al benefici amb les patents de les vacunes, crida l’atenció que la política de preus no sigui única, sinó diferenciada en funció del país. Altres problemes sanitaris afegits són les traves per retardar l’arribada del primer genèric al mercat quan la patent expira, el tornar a patentar el mateix producte amb alguna lleugera modificació per allargar el termini de protecció, les patents defensives i els trolls, un procés especulatiu de compra de patents sense cap ús real i amb l’únic objectiu de fer xantatge a les companyies que treballen en aquest àmbit. Les investigacions dels economistes Michel Boldrin i David Levine conclouen que, contràriament a les tesis oficials, les patents dificulten la innovació i presenten importants efectes secundaris.

Crida l’atenció que els governs prometin vacunar el 70% de la seva població en un temps rècord, però que no parlin de les restriccions a la producció ni de les dificultats logístiques de la distribució. Els béns públics tendeixen a reforçar la identitat dels Estats que els proveeixen. Però una vacuna és més que un bé públic. És un bé públic global que no coneix fronteres ni generacions. Mentre que els països rics representen només el 13% de la població mundial, han assegurat la compra de la majoria de les vacunes. I només quan tot el planeta estigui lliure del virus, els països rics també ho estaran. La resposta de les vacunes a les mutacions del virus produïda en els països pobres amb elevada transmissibilitat augmenta la incertesa biològica i econòmica. Això pot significar que cada cert temps calgui crear noves versions, com en el cas de la grip. Bona part de les vacunes necessiten doble dosi, i estem molt lluny d’obtenir en un termini raonable 15.000 milions de dosis per a tot el planeta. L’alternativa de seguir amb rebrots pandèmics durant dos o tres anys més seria dramàtica. Amb les incerteses sobre el ritme de vacunació i l’aparició de noves variants del virus, és difícil estimar el percentatge de població que ha de vacunar-se per aconseguir la immunitat de ramat. Potser podria acostar-se al 90%, segons afirmen alguns científics, i això retardaria la recuperació de la normalitat.

Com podem produir moltes més vacunes? Suspenent les patents i enfurismant les farmacèutiques amb l’incompliment de les normes de protecció de la propietat intel·lectual? Algunes innovacions no necessiten aquesta protecció per impedir la còpia d’altres competidors. Cert coneixement és impossible de transferir. Potser per això Moderna ha renunciat voluntàriament a litigar pel seu dret a la propietat intel·lectual. No necessita la barrera legal de les patents. Michael Kremer, Nobel d’Economia del 2019, proposa que els governs comprin les patents als seus creadors i les transfereixin després lliurement a la societat (que les haurà de pagar amb impostos). El problema de la proposta, però, és determinar el preu de compra, que hauria de cobrir tots els costos i permetre un marge de benefici raonable a les farmacèutiques. I és que els costos de recerca d’aquestes empreses no es coneixen amb exactitud i, en part, són sufragats amb fons públics. El president nord-americà Joe Biden, en la seva gira europea, ha promès 500 milions de vacunes en un termini de dos anys pel centenar de països més pobres. És un gest de bona voluntat provinent d’un país que actualment té més del 53% dels adults completament vacunats. Però és un gest insuficient que no solventa la problemàtica de fons, que és la producció i distribució de vacunes a escala global.

Emprenedoria i innovació

Deporvillage duplica vendes en un any i tanca el 2020 facturant 120 milions  d'euros - Regió7

L’emprenedor i l’empresari són dues figures cabdals de tota societat moderna i pròspera. En condicions d’incertesa, arrisquen el seu patrimoni per explorar oportunitats de negoci i satisfer les necessitats dels clients. Són el motor de l’economia, creadors nets de riquesa i generadors de llocs de treball. En les condicions actuals, la meitat aproximadament de les rendes generades es destinen a l’Estat mitjançant el pagament d’impostos i cotitzacions socials. Impostos que financen serveis públics com la seguretat ciutadana, sanitat, educació o serveis socials. I cotitzacions socials que haurien de capitalitzar-se en pensions de jubilació. Tampoc cal divinitzar l’empresari. La seva natura no és angèlica i, sempre que pugui, en conxorxa amb les autoritats, articularan estructures oligopolístiques a benefici propi i perjudici de la majoria. L’empresari té molts enemics naturals en l’ecosistema social. Especialment, ai las, on regna l’enveja. Si el projecte empresarial fracassa es converteix en la riota de la gent, però si triomfa seran la diana preferida d’una pluja de dards llençats per qui no tolera l’èxit aliè. I ja sabem que Espanya és terra d’envejosos. Miguel de Unamuno sostenia que l’enveja és la gangrena de l’ànima espanyola i el mateix John Stuart Mill afirma que els espanyols persegueixen amb enveja tots els seus grans personatges, els hi amarguen l’existència i estronquen aviat els seus èxits.

Una idea de la professora italiana Mazzucato automàticament aplaudida pels corifeus de l’estatisme és que l’emprenedoria i la innovació s’han de gestionar centralitzadament des de l’administració pública. Presentant certs paral·lelismes amb l’economista francès Thomas Piketty, considera que l’Estat és el motor principal de la innovació i del progrés tecnològic. Que el cercador Google o l’iPhone, per exemple, són fruit de la inversió pública en recerca i que és necessari que l’Estat lideri i impulsi el sistema d’innovació nacional. Mazzucato defensa també la creació d’una banca pública que financi el procés d’investigació, així com la participació en el control d’empreses beneficiades per les ajudes estatals en recerca, desenvolupament i innovació (R+D+i). Naturalment, si l’Estat s’apropia del 50% del PIB i regula l’altre 50%, per força que ha de contribuir a la innovació i que alguns resultats tindrà. El que s’ha de discernir, però, són els costos de la intervenció i la seva efectivitat. També acredita un munt de fracassos colossals, amb l’agravant que es carreguen a tots els ciutadans, mentre que un fracàs empresarial recau exclusivament en els seus propietaris. Esteve Pintó, empresari i president de la Pimec de la Catalunya Central, manifesta per exemple les seves sospites que els fons europeus Next Generation acabin beneficiant les grans empreses monopolístiques en perjudici de la pime i la microempresa. És evident que els milions que rebran les empreses de l’Íbex35 es traduiran en alguns projectes destacables i espectaculars. El problema, però, rau en els milers de projectes descentralitzats que no es realitzaran mai perquè la petita empresa queda fora del repartiment de fons.  

Aquesta setmana s’ha fet públic el trasllat de l’empresa manresana de material esportiu Deporvillage a Sant Fruitós. Abandona, per tant, la seu actual a l’edifici Impuls del Parc Central de Manresa. I per quins motius es trasllada? Xavier Pladellorens, CEO i cofundador, lamenta que l’Ajuntament de Manresa no hagi facilitat l’ampliació d’espai que necessita una empresa emergent que ha facturat 120 milions d’euros amb una plantilla actual de 100 treballadors i que preveu duplicar-ho el 2024. Per sort, la sang no arribarà al riu. Deporvillage és una empresa arrelada al territori. Però què passaria si fos una multinacional amb centre de decisió a Milà, per exemple? Doncs que tancaria la fàbrica deixant al carrer treballadors i perjudicant un munt de proveïdors, per obrir una nova planta productiva potser a Slatina (Romania) amb condicions millors. Afortunadament, l’empresa d’e-commerce de material esportiu continuarà l’activitat a pocs metres d’on ha estat fins ara. I esperem que continuï escalant posicions. És un cas que mostra com una empresa emergent, liderada per Pladellorens i Corcuera, triomfen en la venda online i es converteixen en referents al sud d’Europa sense ajudes públiques. L’únic que requereixen és que l’administració permeti el seu creixement mitjançant la provisió de sòl. Els tràmits burocràtics de l’administració són lents i la seva estructura no és la més idònia per liderar processos innovadors. La seva funció és una altra, com dotar la societat d’un entorn institucional adequat. No es pot demanar la lluna en un cove. Cadascú té la seva funció. La iniciativa privada emprèn, l’empresa innova i el sector públic, en mode business friendly si no és demanar massa, proveeix estabilitat institucional.

Productivitat, l’assignatura pendent

consellers i conselleres del nou govern

Aquesta setmana s’ha constituït el nou govern català, presidit per Pere Aragonès i amb 14 conselleries paritàries. L’equilibri entre les forces independentistes d’ERC i JxCat és total, i el discurs del president d’exercir el dret d’autodeterminació a través d’un referèndum pactat amb el govern espanyol esvaeix el mantra de la desobediència i la unilateralitat, retornant el procés als seus inicis. Concretament a l’any 2012, quan Artur Mas, després de guanyar les eleccions, convocava la societat catalana a decidir el seu futur polític en un referèndum legal i acordat amb l’Estat. Ara com abans, el president de la Generalitat aposta per la negociació amb el govern espanyol i també, ara com abans, el termini per arribar a algun tipus d’acord a través del diàleg queda fixat en dos anys. Aquest és el temps que queda fins les properes eleccions locals i autonòmiques. El perfil del nou govern és jove i amb noves cares allunyades de l’independentisme més abrandat. Ja es veurà si en 5 anys es torna a un nou 2017 o no. Abans, però, caldrà lidiar amb un munt de problemes. Un de crònic és la baixa productivitat de l’economia catalana (i espanyola). La productivitat és el valor dels béns obtinguts en relació als costos dels recursos utilitzats. Suposa la variable més important per explicar la prosperitat i el benestar de les societats al llarg dels anys. 

El PIB per càpita d’Espanya a finals del 2020 va caure a només 23.690 euros, un 20% inferior al de l’eurozona. El creixement s’explica per les aportacions del treball, el capital i l’anomenada productivitat total dels factors, que inclou variables com les millores tecnològiques, els canvis en l’organització del treball, les millores del capital humà i del marc institucional. I aquesta productivitat, entre 1995 i 2017, no sols no va millorar, sinó que va caure més del 10%. En canvi, a la UE va incrementar el +4,5%, a Alemanya el +8,5% i als EUA el +9,2%. Aquests resultats tan dolents impedeixen que Espanya atrapi la renda per habitant dels països europeus mitjans. Espanya té un problema crònic de baixa productivitat que dificulta el progrés i el benestar. El govern de Pedro Sánchez acaba de publicar amb la col·laboració d’un centenar de catedràtics un document de 676 pàgines titolat “España 2050. Fundamentos y propuestas para una estrategia nacional de largo plazo”. I el primer d’un total de nou capítols està dedicat a la productivitat, on s’intenta explicar els menors salaris, les jornades laborals més llargues i la baixa competitivitat de moltes empreses, amb l’agravant que l’envelliment i la reducció de la població en edat de treballar ho empitjoraran. Les recomanacions, genèriques i sense entrar en detall, són la millora de l’educació i la innovació, la modernització del teixit productiu aprofitant les oportunitats de digitalització, el creixement de les petites i mitjanes empreses, la reducció màxima de les distorsions generades per les traves administratives, i la moderació dels impostos. 

Bàsicament hi ha dues maneres de progressar. Una és treballant més i l’altra és treballant millor. La primera té límits quantitatius físics perquè un dia no supera les 24 hores. No hem de retornar en cap moment a les llarguíssimes i esgotadores jornades laborals de la protoindustrialització. Ni hem de confondre estar moltes hores al lloc de treball amb productivitat. El valor creat al treballar 6 hores a 1.000 euros cada hora és superior al de treballar 10 hores diàries a només 500 euros. A Catalunya els ocupats tendeixen a treballar moltes hores i el marge de millora el trobem en el segon factor, això és, en produir més per hora esmerçada. Catalunya manté al llarg dels anys 2000-2019 un nivell de productivitat del treball similar a la mediana europea, i situada en el grup de productivitat mitjana-baixa. Pel que fa al capital, la productivitat és reduïda i es situa en el grup de països de productivitat del capital molt baixa. És un 28% inferior a la dels Estats Units, un 9% inferior a la UE, tot i que es manté un 9,5% per sobre de la d’Espanya. Amb tot, els colls d’ampolla més importants tornen a ser, entre altres, les disfuncions institucionals, un capital humà inadequat i la poca innovació. L’anomenada productivitat total dels factors augmenta a un ritme de només el 0,20% anual els últims 20 anys, una evolució que està clarament per sota de la mitjana de la UE (creixement del 0,52%), i d’Estats Units (que creix el 0,7%). 

L’economia catalana (i espanyola) només creix amb l’ús extensiu dels factors de producció treball i capital. Més ocupació i menys atur, llarges jornades de feina i més màquines per treballador. Però és incapaç de treballar millor i rendir més per hora treballada. Catalunya (i Espanya) té una dotació de capital per habitant superior a la mitjana de la UE, però el rendiment assolit és inferior. És com conduir un Mercedes amb les prestacions d’un Seat 600, tenir instal·lades a l’ordinador eines ofimàtiques potentíssimes per fer servir només el “copiar i enganxar” o utilitzar el mòbil per perdre innombrables hores en xats i vídeos TikTok. Si el PIB per persona de Catalunya supera el d’Espanya, el principal motiu és que la taxa d’ocupació catalana és superior a l’espanyola. Senzillament, hi ha proporcionalment més treballadors en actiu i hores treballades aquí que a la resta del territori. I al final, no podem aspirar a cobrar salaris danesos ni disposar de serveis públics suecs acreditant productivitats gregues i nivells de corrupció con els d’Itàlia. Tenim deures pendents. La productivitat és una assignatura que, fins ara, s’ha suspès sempre. Veurem com ho encara el nou govern i quins resultats s’obtenen. 

Així no sortirem de la crisi

Por un convenio justo y sin recortes

Segons les dades publicades aquesta setmana pel Banc d’Espanya, el deute del conjunt de les administracions públiques ha assolit un nou rècord de 1,4 bilions d’euros, superant el 125% del PIB espanyol. L’increment de despesa pública i els menors ingressos derivats de la crisi del coronavirus continuen desquadrant els pressupostos, especialment els de l’administració central. Per la seva part, les comunitats autònomes també han augmentat l’endeutament, mentre que els ajuntaments i la Seguretat Social l’han mantingut més o menys estable, amb un lleuger descens en el cas de les corporacions locals. Sembla que el descontrol en la despesa del govern s’ha convertit en una constant macroeconòmica. Com una anomalia permanent en el paisatge econòmic que no hi ha manera de corregir. Els múltiples i poderosos canals de propaganda del règim ens repeteixen una i altra vegada que la despesa del govern ens treurà de la crisi. I això és fals per diversos motius. Els països no surten de la recessió amb més despesa pública i l’increment complementari dels impostos per finançar-la, sinó amb més ocupació i menors impostos.

L’argument que gastar i endeutar-se a un interès zero com l’actual és una bicoca perquè la festa ens surt gratis no és correcte. Provin d’anar ampliant el límit utilitzat de les seves targetes de crèdit bancàries perquè no es paguen interessos. Deixant de banda que la quantitat adeudada s’ha de retornar en el futur, el desequilibri financer genera una prima de risc que s’incorpora automàticament al tipus d’interès nominal forçant-lo a l’alça. És la mateixa situació que es va viure a Europa a finals del 2009 amb la crisi del deute sobirà, com a conseqüència de la Gran Recessió. Alguns països, entre ells Espanya, quedaren afectats per la pèrdua dels ingressos associats al boom immobiliari i per l’ús de recursos públics per rescatar el sector bancari. Com a conseqüència, el deute públic augmentà mentre que les perspectives de creixement continuaven sent negatives, fet que generava dubtes sobre la capacitat d’aquests països per retornar el deute. La prima de risc es va disparar i el govern espanyol va haver de necessitar l’ajuda externa de la Unió Europea i el Banc Central Europeu per salvar els mobles.

En segon lloc, l’argument de destacats economistes com Olivier Blanchard, cap del Fons Monetari Internacional, en el sentit que es podrà pagar el deute sempre que el creixement del PIB superi l’interès a pagar, tampoc és sostenible perquè ignora la magnitud del dèficit públic. No n’hi ha prou en créixer un 2% anual pagant un interès de l’1%. A més, cal equilibrar els pressupostos. I això és impossible ara per ara a Espanya, amb un dèficit públic de l’11% l’any passat, el més elevat de tota la Unió Europea.

Un tercer argument dels qui defensen la via de la despesa pública és l’anomenat multiplicador fiscal o keynesià. I és que per l’economista britànic, la despesa genera un efecte multiplicador sobre l’activitat econòmica i el PIB (quan la relació de causalitat és la contrària). Keynes defensava, sense cap rigor científic, que el multiplicador tenia un valor de 2, encara que en les seves conferències utilitzava un valor més modest de 1,5. No obstant, quan es tracta de concretar empíricament el seu valor, això és, en quant augmenta el PIB davant un increment de la despesa pública, els resultats són totalment dispars i contradictoris. Robert Barro, de la Universitat de Harvard, va xifrar en 0 el multiplicador de 787.000 milions de dòlars gastats per l’administració de Barack Obama. Per tant, l’efecte va ser nul i l’administració pública va desplaçar totalment el sector privat. En la situació actual, el multiplicador a Espanya és clarament inferior a 1. Per tant, una part de la despesa es perd i no aconsegueix reactivar l’activitat econòmica.

Alguns defensen el cas del Japó, hiperendeutat fins el 240% del PIB (només en deute públic). És un exemple per no imitar. Els nipons, una potència industrial abans de l’explosió de la bombolla immobiliària i financera, tenen una capacitat d’estalvi molt superior a la d’Espanya. Això fa que el 90% del deute sigui intern o domèstic. En sentit contrari, Espanya té un deute extern del 200% del PIB, i li afecta de ple qualsevol alteració dels mercats internacionals, dels quals depèn incondicionalment. A més, el pagament d’interessos del Japó equival a una despesa pública del 4,4% del PIB, i el país pateix d’estancament crònic amb un creixement escarransit de només el 0,9% de mitjana en els darrers vint anys. Els salaris també estan estancats i el Japó ha deixat de ser el país innovador que exportava tecnologia avançada a la resta del món.

Finalment, can insistir-hi, l’expansió de la despesa anirà de la mà de la pujada d’impostos. De fet, el deute públic és una herència enverinada que traspassem a la següent generació i que hauran de pagar amb… Impostos! Més impostos i més cotitzacions socials. I aquí en tenen la primera prova. Els autònoms hauran de cotitzar en funció dels seus ingressos reals, el que suposarà que la quota de molts d’ells es tripliqui. Per exemple, un autònom que ingressi 50.000 euros anuals podia estar pagant ara mateix 290 euros cada mes a la Seguretat Social, però a partir de 2030 haurà d’abonar… Més de 1.200 euros mensuals! És així com el govern pensa sortir de la crisi?