Guerra i desglobalització

Es compleix aquesta setmana un any just des de l’inici de l’atac de Vladímir Putin contra Ucraïna. Sabem quan comencen les guerres, però no quan ni com acaben. Durant un any, el dèspota rus ha ordenat la destrucció de la infraestructura ucraïnesa, matant deliberadament la població civil a les seves llars, cuines i dormitoris, hospitals i escoles, comerços i botigues. Les forces russes han torturat, violat i saquejat les regions d’Ucraïna sota el seu control. L’obsessió de Putin pel passat imperial de Rússia és profunda. A les cambres del Kremlin, ha col·locat estàtues dels monarques russos Pere el Gran i Caterina la Gran, que van conquerir territoris en guerres contra els imperis suec i otomà. Per fer realitat els seus desitjos de grandesa i refundar l’imperi rus, el nou tsar no respecta la vida humana. Les víctimes militars russes per la guerra s’acosten a les 200.000. Es calcula que fins a un milió de persones han abandonat Rússia l’any passat com a resposta a la guerra, ja sigui perquè s’oposen a la invasió o simplement per a escapar del reclutament forçós. Tampoc estalvia mitjans, amenaçant amb utilitzar l’arsenal nuclear, assassinant desertors i empresaris contraris a la guerra, o reclutant soldats de primera línia de foc entre les presons i les regions més endarrerides.

Putin vol retornar a Rússia el poder que l’URSS ostentava abans de la seva desintegració. Si triomfa a Ucraïna, els propers objectius militars podrien ser els estats bàltics, Finlàndia, Polònia o altres països que històricament han estat sota poder rus com Moldàvia. Polònia va ser governada per Rússia entre 1772 i 1918, i Finlàndia també va formar part de l’imperi rus entre 1809 i 1918. Potser Putin no serà capaç de conquerir aquests països, però les seves declaracions sobre la recuperació de les colònies russes estan pensades per intimidar i desequilibrar els estats veïns. La realitat passa per la separació de Rússia del bloc occidental, liderat pels EUA i els aliats europeus, que responen amb sancions econòmiques i ajut militar a Ucraïna. Professors universitaris suïssos han estudiat la deslocalització i tancament d’empreses occidentals amb sucursals a Rússia. Els números sorprenen una mica perquè són baixos. Per exemple, mentre que el 16% de les empreses nord-americanes havien marxat a finals de novembre de 2022, quasi el 95% de les empreses alemanyes no ho havien fet i continuaven tenint tractes comercials amb l’onzena economia mundial. Els motius, però, semblen ser les mesures del govern rus per obstaculitzar o senzillament prohibir la desinversió d’empreses estrangeres. Els decrets presidencials emesos l’any passat, entre agost i octubre, fan tècnicament impossible el seu tancament. Mentre que el tsar Pere el Gran, de la dinastia Romanov, va obrir una finestra a Occident viatjant a Europa i convidant els europeus a anar a Rússia i desenvolupar la seva economia, Putin tanca aquesta porta i segella la confrontació i ruptura amb Occident.

La globalització, que tendeix a venir per onades, ara s’està esvaint. La primera onada, que comença el 1760 amb la Revolució Industrial, arriba a l’apogeu entre 1846, quan Gran Bretanya suprimeix aranzels i deroga les Corn Laws, i 1860, quan es signa el tractat de lliure comerç Cobden-Chevalier entre França i Gran Bretanya. El 1913, els mercats de mercaderies estaven més integrats que mai, el patró or mantenia tipus de canvi fixos, el capital fluïa sense traves i els treballadors es desplaçaven lliurement com si no hi haguessin fronteres. Aquesta època daurada de la civilització occidental, però, que abraça el liberalisme i assoleix la integració econòmica, acaba definitivament amb la Primera Guerra Mundial. Després de dues guerres mundials separades per una Gran Depressió, el comerç internacional es va reduir a nivells de 1800, els fluxos de capital es van estroncar, els governs van imposar aranzels, els fluxos migratoris disminuïren i els controls de capital per protegir la indústria nacional i l’ocupació pròpia retornaren. Les economies més importants es van separar en blocs regionals i s’iniciava la Guerra Freda.

La segona onada de globalització, que comença després de la Segona Guerra Mundial, agafa molta embranzida amb la mort de Mao i les reformes econòmiques de Deng Xiaoping a la dècada de 1980. S’accelera amb la desintegració de l’URSS el 1991 i el final de la Guerra Freda, seguida per l’auge de les comunicacions digitals i la revolució dels ordinadors connectats a Internet. Després de quatre dècades de globalització tecnològica i digital, els innegables dividends del creixement es distribueixen molt desigualment. El 10% més ric de la població mundial posseeix el 76% de la riquesa total, mentre que la meitat més pobra només té el 2%. Cada cop més riquesa acaba en mans dels especuladors tecnològics, els monopolis digitals i els estafadors. La participació del comerç mundial en el PIB va caure d’un màxim del 61% just abans de la crisi financera del 2008 al 52% el 2020, i els moviments de treball i capital s’han restringit en els darrers anys. A mesura que els Estats Units i la Xina, aliada de Rússia, lideren la formació de blocs geopolítics separats i creixentment enfrontats, l’economia mundial canvia la interconnexió per la fragmentació. La mortífera guerra no és només l’apoteosi de l’Estat, com diu Charles Tilly, sinó també el detonant de la desglobalització.

Monopolis digitals

En els darrers 25 anys, Google s’ha posicionat com una de les empreses més valuoses i poderoses del planeta. Els fundadors, Larry Page i Sergey Brin, es varen conèixer a la prestigiosa Universitat de Stanford. Com a projecte de doctorat idearen un nou sistema per ordenar els resultats dels cercadors d’Internet. Al principi, Page i Brin es negaren a mostrar anuncis al cercador, però aviat es van adonar que la publicitat podia ser clau per obtenir beneficis. Avui, Google forma part del grup Alphabet i gestiona multitud de plataformes i aplicacions (Google Docs, Google Classroom, Google Calendar, Google Drive, Google Maps, YouTube, Android, Chrome…). A Europa monopolitza el 95% de les cerques a Internet i ha estat acusada de manipular els resultats, censurar pàgines, traficar amb les dades privades i evadir impostos. La instrucció contra Google Shopping ha durat 8 anys i encara està pendent de resolució als tribunals europeus.

L’any 2013, a iniciativa dels eurodiputats Andreas Schwab i Ramon Tremosa, la UE inicia un procediment contra Google per pràctiques anticompetitives. Joaquín Almunia, el polític socialista que ocupava el comissariat de la competència, frena en uns inicis la investigació. Però la situació canvia quan la danesa Margrethe Vestager, filla de pastors cristians protestants, el succeeix en el càrrec el novembre de 2014. La nova Comissària de Competència imposa a Google la multa més gran de la història comunitària europea, més de 4.300 milions d’euros, que el Tribunal General de la Unió Europea ratificarà el setembre de 2022 en quasi la seva totalitat. Considera provat que Google imposa restriccions il·legals als fabricants de dispositius Android per consolidar la seva posició dominant en les cerques generals d’Internet. El gegant de Silicon Valley obliga els fabricants a preinstal·lar les aplicacions de cerca general, Google Search, i la de navegació, Chrome, per poder comptar amb una llicència per a la botiga de descàrrega d’aplicacions.

Ara és el Departament de Justícia dels EUA el qui sol·licita als tribunals que obligui Google a vendre tota la divisió de publicitat del cercador, Google Ad Manager, el servidor d’anuncis per a editors, i la plataforma d’intercanvi d’anuncis. Amb el monopoli de Google, els creadors de llocs web guanyen menys i els anunciants paguen més del que pagarien en un mercat amb competència. Google té el monopoli de les cerques a Internet, i domina la publicitat online i el sistema Android per a mòbils. Promou els seus propis serveis o els serveis d’empreses clients, i imposa condicions abusives gràcies a la posició dominant en el mercat. Aquestes condicions es poden fer extensives a les grans empreses tecnològiques que conformen l’anomenada economia GAFAM (Google, Amazon, Facebook, Apple i Microsoft). El comportament d’aquests gegants digitals planteja importants problemes de manca de competència a tot el món, impedint que altres empreses puguin operar amb normalitat en el mercat digital i generant situacions d’abús de poder acompanyades de pràctiques dubtosament ètiques o legals.

En altres casos, les autoritats antimonopoli que vetllen per la competència en el mercat han actuat de manera molt directa. Recordem, per exemple, el cas de John Rockefeller. El Tribunal Suprem dels EUA no va tenir cap tipus de problema en acusar l’empresari de pràctiques monopolístiques basant-se en la llei Sherman Antitrust, decidint trossejar el holding Standard Oil en 34 empreses independents. Què impedeix fer el mateix amb Google, Facebook o Microsoft? Google sempre ha defensat que la competència es troba a només un clic d’ordinador, i que els usuaris d’Internet tenen altres opcions per cercar informació com Yahoo o Bing. Si ens decidim majoritàriament per Google, un servei gratuït, serà per alguna cosa. Però, per altra banda, també resulta curiós que Google pagui milions de dòlars a Apple per tal que aquesta darrera preinstal·li el cercador en els seus dispositius. Si fos, com defensen, el millor cercador del món, no seria més lògic que Apple pagués a Google per utilitzar el seu producte?

Tendim a pensar que Google és una empresa tecnològica, i un cercador, i un gestor del corrreu electrònic… Però rarament pensem que és una empresa de publicitat digital que viu dels anuncis que ens mostra. També estem convençuts de la gratuïtat dels seus serveis. Però no som prou conscients de què el producte som nosaltres i les nostres dades el mitjà de pagament. L’ús que en fan de totes les nostres dades, mitjançant sofisticats algoritmes i tècniques de Big Data, pot arribar a suposar una amenaça per la democràcia, com l’escàndol de Facebook i Cambridge Analytica va demostrar en les passades eleccions nord-americanes entre Donald Trump i Hillary Clinton. Caldria revisar l’ús que en fan i monitoritzar escrupolosament les fusions i adquisicions d’empreses tecnològiques quan afecten les dades personals dels usuaris.

La revolució tecnològica digital és un fenomen recent que avança molt més ràpid que la regulació. Les multes econòmiques és una primera acció punitiva contra els comportaments abusius i anticompetitius de les Big Tech, però que altera en poc o res el seu negoci. Per això caldrà seguir el curs de l’acció contra els monopolis digitals als EUA i la UE, i explorar altres solucions, com la divisió d’aquestes empreses en unitats operatives més reduïdes, per a protegir els consumidors, mantenir la competència i garantir la igualtat d’oportunitats per a tothom

La trampa de Tucídides

Avions caça del Departament de Defensa dels EUA han enderrocat aquesta setmana el globus xinès acusat d’espionatge. L’acció del Pentàgon destrueix així un aparell que ha obert una nova crisi en les relacions entre Washington i Pequín. La Xina ha admès que el globus és seu, però sosté que el seu ús era meteorològic i que es va desviar per culpa dels vents en un accident no intencionat. Els nord-americans, en canvi, insisteixen en què la missió de l’artefacte era d’espionatge. Les continuades friccions i creixents hostilitats entre la primera potència mundial i l’aspirant xinès plantegen l’anomenada trampa de Tucídides: el fet que quan un Estat en ascens desafia un poder establert, sovint es produeix una guerra per l’hegemonia.

El creixement de la Xina, des de les reformes de Deng Xiaoping, ha estat espectacular. Però tot creixement ràpid és desequilibrat i, a més, es fa difícil abandonar un model de desenvolupament que ha funcionat. La raó és que l’èxit tendeix a generar un conjunt d’inèrcies polítiques, financeres i culturals molt arrelades, que s’oposen a qualsevol canvi substancial. El model de creixement xinès s’ha basat en una inversió molt elevada dirigida per l’Estat. Amb dades del Banc Mundial, la inversió sol representar entre el 20% i 30% del PIB, però a la Xina ha arribat al 50% anual. Els ingressos totals d’un país es distribueixen entre les famílies, les empreses i el govern, i les llars, a diferència de les empreses i el govern, consumeixen bona part del que guanyen. El govern xinès ha forçat la reducció del consum familiar, donant a empreses i govern una part desmesurada dels ingressos. A finals de la dècada de 1990, l’estalvi va arribar al 50% del PIB, el nivell més alt registrat mai a cap país. El sistema bancari, el principal intermediari financer de la Xina, ha canalitzat, a tipus d’interès artificialment baixos determinats pel govern, tots aquests enormes estalvis disponibles a les empreses xineses, promotores immobiliàries i governs locals. La conseqüència ha estat un ràpid creixement de l’estoc de capital impulsat per la inversió.

Al mateix temps, però, s’ha format una enorme bombolla immobiliària, molt superior a la d’Espanya en la gran recessió del 2008. Mentre que a Espanya, en el punt àlgid de la bombolla, la construcció va arribar a suposar el 16% del PIB, a la Xina arriba al 30%. Per tant, acumula uns desajustos molt importants (recordem la fallida del gegant immobiliari Evergrande l’any 2022) que es manifesten en ciutats deshabitades, vivendes buides, línies ferroviàries i aeroports sobredimensionats, carreteres sense trànsit i infraestructures infrautilitzades. Els immobles residencials xinesos poden triplicar en preu als dels EUA. El finançament de les inversions no productives ha descontrolat el deute, que va començar a pujar el 2006. Des d’aleshores, la ràtio de deute de la Xina ha passat del 150% del PIB a gairebé el 300%, equivalent a 52 bilions de dòlars, un dels augments més ràpids que hagi experimentat mai cap país. Paral·lelament, la sobreinversió ha alimentat la corrupció dels governs locals. Els càrrecs del Partit Comunista s’han enriquit, però no s’han materialitzat projectes socialment rendibles. Si a això li afegim la regressió demogràfica i l’envelliment poblacional, conseqüència de la política de fill únic, el que obtenim és el final del miracle xinès i de creixements tan elevats.

El règim de Pequín, sota la presidència de Xi Jinping, s’ha tornat més autoritari a casa i més agressiu a l’exterior. Ha reprimit brutalment els uigurs, ha trepitjat les llibertats democràtiques a Hong Kong, ha ampliat els arsenals convencionals i nuclears, ha interceptat avions militars estrangers al mar de la Xina, ha aprovat la invasió d’Ucraïna del president Vladímir Putin, ha amplificat les campanyes russes de desinformació i generació de fake news, ha exportat tecnologia d’espionatge i vigilància, i, per suposat, ha menystingut i despreciat els règims democràtics. No és gens difícil establir una connexió entre l’alentiment econòmic i l’augment de la repressió. La Xina utilitza un to cada vegada més bel·licós en les seves reivindicacions territorials i marítimes. Ho està fent al llarg de la frontera amb l’Índia, al mar de la Xina… I també amb l’illa de Taiwan, que Washington sempre ha considerat una línia vermella infranquejable. És perfectament possible que Xi Jinping recuperi el discurs annexionista del territori rebel per acallar les crítiques internes derivades de la crisi econòmica interna. De fet, el ministre de Defensa xinès, el general Wei Fenghe, s’ha compromès a lluitar fins al final per Taiwan. El règim de Taipei té eleccions l’any 2024, i no està clar que el successor de l’actual presidenta Tsai Ing-wen es mostri tan ferm com ho ha estat ella en la defensa de la independència. La invasió xinesa suposaria creuar el Rubicó i tindria conseqüències funestes i inabastables. Cal recordar que el formidable exèrcit nord-americà no va poder guanyar la Guerra del Vietnam, amb suport xinès, ni la Guerra de Corea contra les tropes comunistes de Mao Zedong.

L’Atenes de Pèricles tenia més poder geopolític i influència cultural que Esparta, però va perdre la guerra del Peloponès i mai més recuperà l’esplendor. Els EUA, amb un sistema democràtic, són més innovadors i productius que la Xina autocràtica de Xi Jinping. Cauran també, 2.500 anys després, en la trampa de Tucídides?

La fi del capitalisme

Poques paraules generen tanta polèmica com el capitalisme. Ha estat i continuarà sent una senyera combatuda. Un exemple el teníem la setmana passada amb les declaracions de la ministra Ione Belarra, acusant els “capitalistes despietats” del sector alimentari, com el president de Mercadona, de forrar-se amb la crisi econòmica i el conflicte d’Ucraïna. Sovint es confonen significats i es barregen conceptes. El capitalisme és el sistema econòmic basat en la propietat privada dels mitjans de producció i, relacionat però no idèntic, el liberalisme és el corrent de pensament que defensa els drets naturals de l’ésser humà i l’absència de coacció o manipulació sobre l’individu per tal que aquest pugui lluitar per aconseguir els seus projectes vitals. El capitalisme liberal, encarnat en Adam Smith o Richard Cantillon a finals del segle XVIII, genera el gran desenvolupament del segle d’or de la civilització occidental, però mor amb la I Guerra Mundial. L’arbre de la llibertat, com deia Thomas Jefferson, és molt delicat, mentre que els seus enemics sempre han estat nombrosos i molt poderosos.

El dret de propietat privada continua avui sent nominalment reconegut, malgrat que tutelat per les autoritats governamentals, que l’intervenen per garantir drets socials, sovint instrumentalitzant l’anomenat interès col·lectiu o bé comú. És profundament antiliberal que l’Estat enriqueixi els poderosos i oprimeixi els desvalguts. L’actual capitalisme ja no és liberal, sinó clientelar o d’amiguets. Adam Smith en diria neomercantilisme o, senzillament, capitalisme d’Estat. La mà invisible del mercat queda subordinada a la mà visible de l’Estat. Dins l’actual capitalisme cal distingir dues variants diferenciades. El capitalisme europeu i nordamericà, de manera democràtica, intenta garantir la igualtat d’oportunitats per a tothom mitjançant mesures com una educació pública de qualitat i la redistribució de la renda. Al costat d’aquest sistema d’arrels occidentals, hi ha el capitalisme estatal de la Xina o Rússia que, de manera molt autoritària, privilegia un alt creixement econòmic a costa de limitar els drets individuals i socials de la població. Una de les pitjors amenaces del capitalisme democràtic, el d’Europa i els EUA, és l’aparició d’una classe alta i privilegiada que s’autoperpetua en un entorn de creixent desigualtat. El malestar a Occident és causat en gran mesura pel cisme entre les elits i les masses, disposades aquestes a abraçar ràpidament partits populistes com a solució als seus mals.

Per la seva part, el capitalisme autoritari de la Xina necessita generar constantment creixement econòmic per legitimar el seu poder, una condició que cada cop és més difícil de complir. El 1970, Occident va produir el 56% del PIB mundial i Àsia només el 19%. Avui aquestes proporcions s’han invertit al 37% i 43% respectivament. La legitimitat de la burocràcia tecnocràtica que lidera el capitalisme xinès depèn de mantenir un alt creixement econòmic. Durant 30 anys, fins el 2017, la taxa de creixement de la Xina va ser de mitjana el 8%, en comparació amb només el 2% dels EUA. També la desigualtat, mesurada amb el coeficient Gini, ha passat de 0,30 a 0,50, més alta que als EUA i propera als nivells d’Amèrica Llatina. Malgrat tenir lleis, aquestes s’apliquen a la Xina de manera arbitrària i en benefici de la classe dirigent. L’absència de l’Estat de dret fa que la corrupció no sigui un accident, sinó una part estructural i permanent del capitalisme xinès. Mentre que Occident s’obstina en regular i construir institucions, la Xina està invertint diners en la construcció d’infraestructures físiques. La nova ruta de la seda vincularà els països associats a la influència xinesa.

El capitalisme és una democràcia perfecta on cada euro és un vot, mentre que a la democràcia un ciutadà és un vot. Des de la revolució industrial, la història occidental s’ha caracteritzat per una burgesia meritocràtica capaç de generar riquesa per a la societat i enriquir-se en correspondència amb el gran augment de producció. Però d’un temps ençà l’ascensor social s’ha parat i la cultura estatista, que pressuposa la iniciativa pública i el lideratge de l’Estat, que planifica la societat de dalt a baix, ha arraconat la iniciativa privada i l’esperit emprenedor. Les noves generacions no aspiren a crear o dirigir empreses, sinó a ser funcionaris. Amb les fonts del progrés social i econòmic estroncades, les elits s’atrinxeren en el poder per a conservar els privilegis adquirits, alhora que les masses resten excloses i veuen com empitjora cada dia la seva situació. Si els polítics occidentals continuen mostrant-se incapaços de reduir les creixents desigualtats econòmiques i generar prosperitat àmpliament compartida, s’extingiran els pocs vestigis que ens queden de l’antic capitalisme liberal.

Cada vegada més líders utilitzen el seu poder per a suprimir les institucions independents i aplastar l’oposició. Així ho han fet Recep Erdogan a Turquia, Viktor Orban a Hongria i, per suposat, Vladímir Putin a Rússia o Xi Jinping a la Xina. Les elits occidentals exerceixen un creixent poder sobre societats aparentment democràtiques, de la mateixa manera que Putin o l’elit política de la Xina dominen els seus països amb trets marcadament autoritaris o quasi totalitaris. El punt final del capitalisme democràtic de matriu occidental amb el capitalisme estatal d’origen oriental sembla ser el mateix: l’enrocament en el poder d’uns pocs privilegiats i la reproducció endogàmica d’aquesta elit en el futur.