L’impost de plusvàlua municipal

El Tribunal Constitucional va sentenciar el passat divendres 17 de febrer que l’actual configuració de l’impost sobre l’increment del valor dels terrenys de naturalesa urbana, molt més conegut com ‘impost de plusvàlua municipal’, és inconstitucional. La decisió judicial suposa un dur revés per a les finances dels consistoris espanyols i catalans, on més del 5% dels seus ingressos tributaris procedeixen d’aquesta font, i un alleugement per als milers de famílies que cada any es veuen espoliades per aquest tribut municipal.

Però, ¿per què aquest impost ha estat declarat inconstitucional? Doncs, en essència, perquè es tracta d’un tribut que no es cobra sobre els guanys obtinguts per la revaloració real d’un immoble, sinó que s’exigeix sobre una revaloració teòrica del mateix. En concret, l’impost es calcula de la següent manera: al valor cadastral d’un habitatge en el moment de la seva adquisició se li aplica un encariment presumpte i a aquesta plusvàlua teòrica se li aplica un tipus impositiu proper al 30%.

¿Podríem posar un cas pràctic? Suposem que a la ciutat de Barcelona, el senyor Casas compra una vivenda l’any 2007, abans de l’esclat de la bombolla immobiliària, per 500.000 euros. I que el 2017, 10 anys més tard, se la ven per 350.000 euros. Si comprem per 500.000 i venem per 350.000 hi hem perdut 150.000 euros. Hom pensaria, amb bona lògica, que havent perdut diners no hem de pagar un impost de plusvàlua. És així? Doncs no. El consistori barceloní agafaria el valor cadastral de l’immoble, de 200.000 euros, i el multiplicaria per un percentatge del 35%. Això dóna una base imposable teòrica de 70.000 euros, que és la plusvàlua fictícia que li suposa l’ajuntament de la ciutat comtal al propietari d’aquesta vivenda. Sobre aquesta base imposable de 70.000 euros se li aplicaria un tipus impositiu del 30% i el resultat seria la quantitat que el senyor Casas ha de pagar: 21.000 euros! En definitiva, que amb una minusvalua de 150.000 euros, el propietari que es ven el pis ha de pagar 21.000 euros a l’ajuntament per una pretesa i falsa plusvàlua. No em negaran que la situació és esperpèntica.

Si ens atenem a l’evolució real dels preus de l’habitatge a Espanya, comprovarem que els immobles s’han depreciat de mitjana un 41% respecte l’últim trimestre del 2007. És a dir, encara que les famílies hagin perdut en realitat gairebé la meitat del que s’ha invertit en el seu habitatge, l’Ajuntament li exigirà 21.000 euros en concepte d’uns guanys imaginaris que ha decidit imputar-los-hi. La família no només patirà unes fortes pèrdues al malvendre la seva casa, sinó que, per més inri, la hisenda municipal li passarà el raspall per acabar d’adobar-la.

Per sort, el Tribunal Constitucional ha sentenciat que aquesta obligació tributària és contrària a la Sacra Constitució, ja que aquesta estableix -en el seu article 31- que “tots contribuiran al sosteniment de les despeses públiques d’acord amb la seva capacitat econòmica”; quan, evidentment, la determinació d’una plusvàlua teòrica que amaga una forta minusvalua real no exterioritza cap tipus de capacitat econòmica. Simplement, és un mecanisme per espoliar un contribuent absolutament desamparat davant de l’administració.

Ara bé, per molt que el Constitucional hagi tombat la configuració actual de l’impost de plusvàlua municipal, la veritat és que els ajuntaments trobaran noves vies per seguir cobrant. Potser no sobre aquelles transaccions que impliquin minusvalues efectives, però sí per descomptat sobre les que suposin un guany real. I ni tan sols en aquests casos s’hauria de pagar: no ja perquè l’impost de plusvàlua, com tots els impostos, sigui una restricció de la propietat privada dels ciutadans, sinó perquè dins de l’IRPF ja hi ha una rúbrica per la qual es tributa sobre tots els guanys patrimonials, de manera que no hi ha justificació possible per a aquest doble gravamen sobre una mateixa base imposable. Estaríem, d’altra manera, davant un cas de doble imposició. En definitiva, benvinguda la decisió del Tribunal Constitucional que obliga el Govern central a reformar la configuració actual de l’impost de plusvàlua municipal. Ara, però, falta que es derogui totalment.

De la deflació a la inflació

Després de força anys acostumats a decrements generalitzats en els preus dels béns de consum (deflació), torna la inflació. Concretament, la variació anual de l’índex de preus de consum (IPC) es situa en el 3% el gener del 2017, el seu nivell més alt des d’octubre de 2012. Tornen, per tant, els problemes associats a un dels càncers de l’economia com és la inflació (i no pas la deflació). Cal insistir i explicar, en primer lloc, que l’escenari que abandonem, el de preus estables o en lleuger declivi, és altament saludable. L’argument que el decrement dels preus perjudica el consum, la inversió i l’ocupació és fals. Les empreses persegueixen el benefici i que el preu de venda baixi no és una amenaça letal si augmenten la quantitat venuda o/i ajusten els costos (que l’ajust de costos recaigui en el salari dels treballadors i no en la factura elèctrica, per exemple, és un problema referent a un altre tema). La indústria informàtica, en general, porta anys reduint els preus de venda dels seus productes, i això no ha comportat cap decrement en les xifres de facturació ni en els beneficis. Un munt d’emprenedors troben una oportunidad de negoci en aquest sector.

També els consumidors gaudim de millors ordinadors i mòbils, amb més prestacions, per un preu inferior. La gent es llança a adquirir l’últim model de smarthphone o tauleta digital, malgrat sàpiguen que l’any vinent seran més barats. L’expectativa futura de preus de consum més baixos tampoc causa grans perjudicis als comerços. No deixarem, per exemple, de comprar patates encara que aquestes siguin 5 cèntims més barates l’any vinent. La sana deflació era la realitat més habitual al segle XIX a Europa, el veritable segle d’or de la civilització occidental, i no va pas aturar la industrialització. Just al contrari, el nivell de vida va augmentar extraordinàriament, les vendes i els beneficis empresarials van incrementar i els salaris pujaven amb els avenços en la productivitat del treball.

Algú surt perjudicat amb la deflació? Sí. La deflació perjudica a un Estat addicte al deute, perquè recaptarà menys impostos i disposarà de menys marge de despesa, amb el perill d’agreujar l’hiperendeutament.

En canvi, amb la inflació que va arribant es giren les tornes. El poder adquisitiu dels consumidors es redueix. Amb els mateixos diners, ara podrem comprar menys patates perquè seran més cares. La inflació és un impost no visible (i no votat) sobre la tinença de diners. Empobreix la població, redueix la capacitat d’estalvi i perjudica la productivitat. La inflació també augmenta l’atur. La creació de diners distorsiona l’estructura productiva d’un pais. Generalitza errors massius en la inversió i dilapida l’escàs capital existent en projectes que no són els més urgentment desitjats ni necessitats per la societat.

La inflació perjudica també la competitivitat internacional. Havent assolit els últims anys un rècord d’exportacions i un bon comportament exterior, tornarem enrere si els productes locals s’encareixen més que els forans. En canvi, les importacions augmentaran al ser més atractives per a la demanda interna.

En general, la inflació provoca una mala assignació dels recursos alhora que incrementa la incertesa. Les empreses no poden fer plans d’inversió a mitjà i llarg termini, perquè l’estructura de costos, els preus i els marges de beneficis esperats canvien erràticament. El nombre de projectes empresarials disminuirà davant aquesta incertesa. Les decisions de les economies domèstiques també es veuen afectades per la inflació. L’expectativa de pujades de preus fa més atractiu avancar el consum, ja que els productes són avui més barats que demà.

En un procés generalitzat d’inflació, els treballadors més ineficients poden amagar els seus inferiors rendiments i rebre salaris superiors als que els correspondrien. També les produccions amb preus sobrevalorats atreuen majors recursos dels que serien socialment necessaris. La inflació afebleix la competència, ja que l’augment de preus fa més difícil la comparació de les diferents ofertes per trobar la més satisfactòria. S’incrementen els anomenats ≪costos de menú≫, que són els que comporten el canvi en la informació sobre preus en les etiquetes dels productes, les cartes dels restaurants, els catàlegs, la publicitat de les ofertes, etc. La inflació provoca un fre en l’activitat econòmica i el creixement. Com que afecta negativament l’estalvi i la inversió, deteriora la posició a llarg termini i la confiança internacional en l’economia nacional.

La inflació, però, no afecta a tothom per igual. Els més perjudicats són els grups de població que tenen rendes o ingressos fixos (pensionistes, jubilats, persones que viuen del lloguer d’habitatges o locals). Els salaris també solen augmentar menys que els preus, i, per tant, la inflació perjudica la majoria de la classe treballadora. En canvi, la inflacio beneficia els deutors, tot aquell que s’endeuti amb crèdits o hipoteques a interès fix. En aquest cas, a mesura que vagin passant els anys, la inflació redueix el valor real de l’amortització del préstec. Aleshores, qui és el principal beneficiat de la inflació? L’Estat. L’administració pública veu augmentar els impostos recaptats amb el moviment alcista dels preus alhora que es redueix el valor real del deute i reforça la carrera desbocada a l’hiperendeutament.

Tanto monta monta tanto

La pèssima gestió regulatòria dels màxims òrgans de control monetari, el Banc d’Espanya (BdE) i la Comissió Nacional del Mercat de Valors (CNMV), en la incubació i posterior explosió de la bombolla financera i immobiliària, així com la fraudulenta sortida a borsa de Bankia el juliol del 2011, ha tingut un gir inesperat. El jutge d’instrucció de l’Audiència Nacional Fernando Andreu ha citat a declarar com a investigats els dies 13 i 16 de març l’expresident de la CNMV Julio Segura i l’exgovernador del BdE Miguel Ángel Fernández Ordóñez, en el marc de la investigació de la sortida a borsa de Bankia. També compareixerà l’exsubgovernador del BdE Fernando Restoy i altres alts càrrecs.

Luis de Guindos, actual ministre del PP d’Economia, culpa el govern socialista de Zapatero de l’alt cost del rescat bancari, xifrat de forma provisional en 60.000 milions d’euros, i demana que s’investigui la crisi bancària espanyola. El BdE va optar per les fusions de les entitats financeres amb ajuts públics i van arribar moltes intervencions -CajaSur, CAM, Novagalicia…- i el rescat de totes les caixes, també la de Catalunya Caixa el 2012 després d’haver fagocitat Caixa Manresa i de deixar la Catalunya Central sense el seu principal múscul financer. Guindos afirma que si s’hagueś actuat quan la prima de risc estava baixa i Espanya podia acudir als mercats a demanar diners sense sobrecostos excessius, ens hauria sortit molt més barata la crisi, hauríem evitat disgustos i patiments innecessaris, no hauríem tingut el cas de les preferents ni la sortida a borsa de Bankia, ni tampoc la segona recessió d’Espanya, que va ser molt més intensa que la dels països del nostre entorn.

Guindos vol que s’investigui la inacció fins el 2012, ja amb el PP al poder. La sortida en fals a borsa de Bankia el juliol del 2011, amb la complicitat de l’elit econòmica i els òrgans de l’Estat, va perjudicar els petits estalviadors que s’ho van creure i van invertir en Bankia, en una operació orquestrada per Fernández Ordóñez. Hi estem d’acord. Ara bé, en aquest relat falta incorporar-hi alguns protagonistes més, com el president Mariano Rajoy i l’expresidenta de Madrid, Esperanza Aguirre, sense el plàcet de la qual Rodrigo Rato no hauria arribat a la presidència de Caja Madrid, després Bankia, ni s’hauria produït la sortida a borsa, passant per altres barons territorials del partit, com el valencià Olivas amb Bancaja.

No podem donar per bona la gestió del PP, dirigida pel propi Luis de Guindos, quan aquest va sol·licitar a la UE un rescat bancari de fins a 100.000 milions d’euros que l’Estat va canalitzar a través del FROB (“un préstec amb condicions més favorables que les del mercat” Guindos dixit). L’alternativa, molt més barata, era la recapitalització interna de les entitats financeres mitjançant la conversió del deute en capital. Amb aquesta mesura hauríem evitat l’onerós rescat bancari i també estalviat molts diners als contribuents. Per tant, s’ha d’investigar la nefasta actuació dels màxims òrgans regulatoris, com el BdE i la CNMV, sens dubte. I també s’ha de fer el mateix amb la gestió de la crisi bancària per part del govern, tant socialista com popular.

Trump, Le Pen i la UE

Alemanya ha aconseguit el 2016 un nou rècord històric en les exportacions, arribant a superar els 1,2 bilions d’euros. Destaquen els vehicles, béns d’equip i productes químics. El superàvit comercial (exportacions menys importacions) es situa també en un màxim de 252.900 milions. Les vendes germàniques a països de la UE equivalen a 0,44 bilions, mentre que les extracomunitàries suposen 0,5 bilions. El dinamisme industrial i comercial de la potència europea, però, irriten a Trump sobre manera. Pels EUA, després de més de 70 anys d’aliança transatlàntica, Europa ha deixat de ser un soci preferent. De fet, per Trump Europa és ara un obstacle. Amb el proteccionisme rampant que es desperta, fer una Amèrica més gran passa per fer una Europa més feble i desunida. Ho demostren les crítiques del magnat ianqui a Alemanya i la UE, la seva oposició a l’euro i la reafirmació de l’especial relació amb la Gran Bretanya. Fins i tot els nord-americans amenacen amb retirar el seu suport a l’OTAN. Europa ha de respondre a aquestes amenaces reactivant el mercat únic europeu. El projecte europeu sembla necessitar de conflictes importants per avençar. La necessària unió bancària només es va activar després de la crisi de l’euro, l’estiu del 2012, quan les elevades primes de risc dels països meridionals preludiaven el final de la moneda única. El gir proteccionista dels EUA ha de permetre reforçar el mercat comú europeu i l’espai cívic de lliure intercanvi a tots els nivells, econòmic, social i cultural. Amb el lideratge d’Angela Merkel, Europa ha de dirigir la mirada al llunyà orient i bastir un àrea de lliure comerç euro-asiàtica amb la Xina. Helmut Schmidt, antic canceller d’Alemanya, va dir que el líder eren els Estats Units d’Amèrica i que França era el soci més proper. Ara, la Xina va camí de ser el país líder i França continua sent el soci més proper. I és justament aquí on apareix una nova amenaça a la UE, interna ara, en la persona de Marine Le Pen.

El Front Nacional no només amenaça les llibertats civils amb una visió col·lectivista de la societat on l’autonomia individual queda sotmesa als designis del govern autoritari, sinó també l’economia francesa i europea. Fa pocs dies, la política francesa va presentar el seu programa, basat en l’autoritarisme polític i el proteccionisme econòmic: limitació dels drets dels immigrants i de la llibertat religiosa, augment de la repressió policial, trencament amb Europa i sortida de l’euro, imposició de l’estructura productiva que dissenyi el govern i de noves barreres comercials que debilitin el comerç internacional i impedeixin la divisió internacional del treball. Quines són les intencions de Marine Le Pen? En primer lloc, trencar amb la Unió Europea. Reformar la Unió Europea no és una mala idea. Reduir la mida del nou Leviatan que des de fa dècades estan construint i imposant-nos les elits eurocráticas seria una magnífica notícia… sempre que ho substituïm per un altre tipus d’organització política més lleugera i descentralitzada que sigui més oberta a la llibertat de moviments de persones, mercaderies, serveis i capitals. Per desgràcia, el Front Nacional no proposa res semblant a això: el seu programa passa per trencar amb Schengen per restablir la policia duanera, limitar la immigració legal a un contingent de només 10.000 persones anuals (el 0,01% de la població francesa), i castigar amb un impost extraordinari els treballadors estrangers.

Però Le Pen no només s’oposa a la lliure circulació de persones: també aspira a recuperar la sobirania monetària per poder manipular des del govern la lliure circulació de mercaderies i de capitals. Vol tornar al franc per impulsar una manipulació monetària encara més gran que l’actual i posar el control de la moneda al servei dels interessos polítics del Front Nacional. Controlar l’emissió de francs des del Palau de l’Elisi permetria, segons el Front Nacional, concedir crèdit barat tant a les administracions públiques com a famílies i empreses franceses. En concret, els de Le Pen proposen utilitzar la impremta nacional de francs per monetitzar els dèficits públics i per augmentar l’oferta de finançament a famílies i petites empreses. Dit d’una altra manera: com que, pel que sembla, els mercats estrangers no volen prestar als francesos a tipus d’interès prou baixos, res més senzill que crear francs per atorgar internament finançament ultrabarat. En realitat, i suposant que la ruptura de l’euro no impliqués una fuga massiva de capitals de l’actual Eurozona (inclosa França), la política monetària ambicionada per Marine Le Pen només es traduiria en una mescla d’inflació, deute i bombolles. Una brutal transferència de rendes dels estalviadors, treballadors i jubilats als deutors i a l’Estat.

El control polític del franc també constitueix una eina clau per aplicar el que el Front Nacional denomina “proteccionisme intel·ligent”, és a dir, la defensa de les empreses franceses a través d’un rearmament aranzelari, de subvencions selectives i d’un tipus de canvi depreciat. En lloc de permetre que els empresaris francesos que no són capaços d’oferir productes bons i barats als seus conciutadans siguin desplaçats del mercat fins que donin amb una fórmula per satisfer les seves necessitats, s’opta per empobrir els consumidors i contribuents francesos amb el propòsit d’enriquir els holdings empresarials poc competitius. És a dir, el consumidor al servei del productor. I, naturalment, perquè la massa de consumidors i contribuents acceptin sense queixar-se aquesta aixecada de camisa pel govern, resulta necessari rentar-los el cervell amb propaganda. En aquest sentit, el Front Nacional pretén desenvolupar dues estratègies de manipulació per justificar el proteccionisme: primer, afirmar que el proteccionisme beneficia el consumidor francès; i segon, apel·lar al fet que redunda en benefici del conjunt de la nació. Per què el proteccionisme beneficia el consumidor? D’acord amb el Front Nacional, perquè es restringirà l’entrada d’aquells productes estrangers que no compleixin amb els estàndards de qualitat de la República. Per tant, el Front Nacional pretén reforçar les anomenades “barreres no aranzelàries” contra el lliure comerç: regulacions arbitràries que bloquegen de facto la comercialització de béns estrangers. I per què el proteccionisme beneficia el conjunt de la nació? Doncs per “patriotisme econòmic”: perquè comprant local hi surt guanyant el conciutadà francès; i per senyalitzar que els guanys es queden “a França” s’obligarà a etiquetar tots els productes nacionals amb un “Fabriqué en France“. Apart d’aquest proteccionisme salvatge, Marine Le Pen també busca trencar amb tot tractat de lliure comerç tant multilateral com bilateral, fomentar la contractació pública de pimes i agricultors nacionals i crear un fons sobirà estatal que protegeixi les empreses nacionals de ser adquirides per inversors estrangers. És a dir, subvencionar la indústria i l’agricultura nacional, mentre l’aïlla de la competència internacional. De nou, consumidors i contribuents paguen.

En tercer lloc, el Front Nacional no només aspira a blindar l’empresariat francès de la competència global, sinó també a planificar les seves activitats des de l’Estat. Le Pen vol impulsar una reindustrialització econòmica sota la direcció i el suport financer del govern; crear una secretaria d’Estat encarregada d’anticipar els canvis tecnològics per forçar l’adaptació de l’economia a aquest nou entorn; constituir una autoritat de seguretat Econòmica que protegeixi, i impedeixi l’accés del capital estranger als “sectors estratègics”; dissenyar una estratègia nacional per a l’aprofitament marítim de França; frenar la privatització de Correus i renacionalitzar les autopistes. La planificació del partit populista d’extrema dreta no és un exemple de planificació central típicament marxista -on totes les empreses són públiques i un òrgan estatal confecciona un pla general amb el qual se les coordina a totes-, sinó una planificació corporativista típicament feixista -la majoria d’empreses segueixen sent formalment privades però col·laboren amb la burocràcia estatal per elaborar grans plans estratègics, normalment a costa de la resta de la ciutadania-. En aquest sentit, el Front Nacional és explícit a l’hora de reclamar la cooperació de la indústria o dels sectors afectats en la seva estratègia de planificació.

Per últim, el Front Nacional també defensa importants increments de la despesa pública: rebaixar l’edat de jubilació als 60 quan s’hagi treballat des dels 20; augmentar el salari dels empleats públics; impulsar un pla de rehabilitació i de construcció d’habitatges; i incrementar la inversió en infraestructures. Ara bé, aquests augments de la despesa pública seran finançats amb més deute públic adquirit pel Banc de França. En definitiva, que l’expansió de l’Estat francès ho acabarien pagant de nou els contribuents, ja sigui amb més impostos o amb més inflació.

En conclusió, el Front Nacional proposa per França menys llibertats civils, menys llibertats econòmiques, menys globalització, més planificació corporativa i molt més Estat. Les típiques receptes del feixisme d’entreguerres que tan terrorífics resultats van donar. Els populistes antisistema no són més que populistes partidaris d’un sistema fins i tot pitjor que l’actual: un sistema que, subordinant-ho tot a la identitat nacional i a l’autoritarisme, es creu legitimat per retallar les llibertats individuals més fonamentals. França és un desastre econòmic per la hipertròfia del seu Estat (el més sobredimensionat de tot Europa): però lluny de reconèixer el fracàs del seu desastrós model, el nacionalisme francès ha decidit una fugida cap endavant donant-li totes les culpes “als estrangers” (igual que el populisme d’esquerres dóna totes les culpes als “rics”). Així com els EUA són una amenaça exterior al projecte europeu, el partit d’extrema dreta de Marine Le Pen és una amenaça interna que pot finiquitar la UE des de dins. El resultat dels comicis francesos els sabrem el proper 23 d’abril, en primer volta, i el 7 de maig, en la segona i definitiva.

Els perills de la renda bàsica

La renda bàsica és un ingrés pagat per l’Estat a tots els ciutadans, independentment de la seva situació personal, econòmica o social. La renda bàsica és un concepte del que cada cop se’n parla més, especialment quan s’acosten eleccions. I és que resulta molt temptador deixar-se seduir per la promesa d’un cobrament incondicional. Per què no cobrar (dels altres, s’entèn) i deixar de treballar? Qui es pot sostreure a aquesta idea tan encisadora? M’hauran d’admetre que és difícil i que la renda bàsica és una idea tremendament populista de la que se’n parla i se’n continuarà parlant.

Un poble tan assenyat com el suís l’ha refusat amb contundència. En un referèndum sense precedents en el món, el 78% dels electors van votar en contra d’un pagament estatal als habitants del país amb independència dels seus ingressos i del seu estat laboral. Es preveia que l’Estat suís pagués a cada adult uns 2.300 euros mensuals nets, i a cada menor 560 euros. L’argument que s’ha acabat imposant és que els costos per finançar la renda bàsica són prohibitius i que, en traduir-se en l’increment d’impostos i de l’endeutament públic, afectaria negativament el creixement econòmic. Els suïssos també han considerat que la renda bàsica disminueix la motivació per treballar i distorsiona els incentius correctes per a la creació de riquesa. Tot i que el salari mitjà de Suïssa se situa en els 5.579 euros mensuals, el cost d’implantar la renda bàsica seria de 188.000 milions d’euros, el triple del total de les despeses socials del país. En canvi, Finlàndia, un poble no menys assenyat que el suís, començarà aquest 2017 a experimentar amb la renda bàsica. Amb independència de la seva situació personal, 2.000 ciutadans rebran 560 euros mensuals durant 2 anys. Si no troben feina, cobren; si troben feina, també cobren; si no volen fer cursets de reciclatge, cobren igualment. I és que la renda bàsica és universal i incondicional. Tothom la cobra siguin quines siguin les circumstàncies personals. Finalitzats els dos anys, s’analitzarà l’experiment social i es compararà amb els resultats dels usuaris de les transferències socials normals, que sí són condicionals.

La renda bàsica és una promesa que afebleix la fibra emprenedora d’una societat. És el perfecte catalitzador de la màxima de Frédéric Bastiat, un distingit liberal francès del segle XIX, en el sentit de descriure l’Estat com la gran ficció a través del qual tot el món tracta de viure a costa dels altres. S’aspira a viure de la renda bàsica, sense aturar-se a pensar qui la paga. Això, però, presenta tres seriosos inconvenients.

El primer inconvenient és que és cara i suposa un increment de la pressió fiscal molt considerable -a Espanya passaria del 45% del PIB al 65%-. Si l’Estat espanyol anunciés el pagament d’una renda bàsica a tot ciutadà, la despesa pública es descontrolaria. En el país de la picaresca, el cens de la població augmentaria i es mantindria sine die en el regne dels vius als possibles beneficiats. En el moment en què l’asfíxia tributària fos encara més elevada, amb l’objectiu de finançar el pagament de la renda bàsica, la recaptació decrementaría i no seria suficient.

El segon inconvenient és que els incentius que introdueix són molt negatius.¿Per què treballar si papà Estat em manté? Els partits polítics d’ultraesquerra, com Podem, basen el finançament de la renda bàsica en un tipus únic d’IRPF molt elevat (50% o superior). Qui treballaria, si els nostres ingressos fossin confiscats per Hisenda?

Com a tercer inconvenient, la renda bàsica és incompatible amb la lliure mobilitat de les persones. Sí, hem d’elegir entre renda bàsica o llibertat migratòria. Perquè els dos alhora són incompatibles. En el moment que Espanya tingui una renda bàsica garantida, serà un focus d’atracció irresistible per milions de marroquins, nigerians, somalís o subsaharians, que voldran arribar al nou Dorado i viure d’aquest mannà governamental. En les mateixes paraules de Philippe van Parijs, el més sistemàtic promotor de la renda bàsica a tot el món, “El conflicte entre renda bàsica i llibertat migratòria exposa en tota la seva cruesa el cruel dilema entre la generositat sostenible cap als nostres conciutadans més pobres i l’hospitalitat cap a tot aquell que vulgui entrar. Aquest dilema és l’elecció més dolorosa que ha de fer l’esquerra en tot el món desenvolupat. És un dilema inescapable en un món profundament desigual pel que fa a qualsevol esquema essencialment redistributiu, però molt especialment per a la renda bàsica universal. És veritat que el nostre fi últim és la justícia distributiva global. Però una solidaritat institucional que sigui comparativament generosa necessita de protecció enfront de la immigració insostenible de potencials beneficiaris”. Hem d’elegir, per tant, entre una societat socialista tancada i una societat liberal oberta.

Els impulsors de la iniciativa defensen que la renda bàsica és la resposta als efectes indesitjats de l’avenç tecnològic. S’argumenta que la creixent digitalització i la introducció de la robòtica a les activitats productives farà desaparèixer molts llocs de treball. Espanya és un dels països que surten més malparats de l’anomenada quarta revolució industrial, i podria afectar al 12% dels llocs de treball o, el que és equivalent, a més de dos milions de treballadors que podrien potencialment perdre la feina. Naturalment, són els treballs menys qualificats els que més perillen i que responen a processos rutinaris i repetitius, ja que aquí és més fàcil substituir els treballadors per màquines. El patró de destrucció d’alguns llocs de treball, però, va unit a la creació de nous sectors econòmics abans inexistents i insospitats.

La demostració més clara que eradica el catastrofisme més funest d’aquest determinisme tecnològic és el fet que Corea del Sud, el Japó i Alemanya, països molt robotitzats, tenen un atur tècnic de només el 3%, 3,5% i 4,7%, respectivament. Una prova que l’avenç tècnic no provoca atur massiu, sinó millores de productivitat, i que la renda bàsica no és la mesura redistributiva antieconòmica i immoral que es necessita, sinó la creació d’oportunitats mitjançant llocs de treball qualificats. Els suïssos la van rebutjar amb contundència. En un referèndum sense precedents al món, el 78% dels electors van votar en contra d’un pagament estatal als habitants del país amb independència dels seus ingressos i del seu estat laboral. Ara bé, Espanya no té la laboriositat centreeuropea ni el sentiment de moralitat calvinista dels helvètics. I, en un temps de populismes i de democràcia entesa com la lluita entre la majoria i les minories, no tardarem gens a remoure altra vegada l’esquer de la renda bàsica.

Com reduir la factura de la llum?

Coincideix el fred rigorós de l’hivern amb el preu més elevat de la factura de la llum. Conèixer el total que paguem és fàcil. Només cal mirar el càrrec bancari. Ara bé, comprendre els detalls de la factura elèctrica, en un mercat oligopolístic tan profundament regulat per l’Estat i mancat de competència real, és força més difícil. D’entrada, la factura ens desglossa un component fixe (la potència contractada) i un component variable (l’energia consumida). S’hi afegeix el lloguer de l’equip, ara digital per tenir el consum controlat en tot moment i enriquir la contaminació electromagnètica, i un impost sobre l’electricitat. Si abans el preu pagat pel consum d’electricitat es calculava en subhastes trimestrals, ara ja no. El preu del quilowatt hora es calcula cada dia de la setmana i cada hora del dia. Així, en els moments de més demanda, entre les 20 i 22 hores del vespre, s’arriben a pagar preus majoristes del megawatt hora superiors als 90 euros, quan a Alemanya la mitjana és de només 50 euros (el 44% més barat!).

Sobre la suma total dels anteriors conceptes s’hi aplica l’IVA del 21%. Aplicar l’IVA sobre l’impost de l’electricitat és aplicar un impost sobre un altre impost, quelcom de legitimitat, com a mínim, dubtosa. I pagar el tipus més elevat d’IVA en un consum bàsic com la llum és profundament antisocial. Bèlgica o Luxemburg, per exemple, apliquen un IVA de només el 6%. Dins el conjunt de la UE, Espanya figura amb el preu final de l’energia més cara, després de Dinamarca i Alemanya. Si excloem impostos, continua sent el país més car després d’Irlanda i Xipre, dues illes que per motius de geografia física tenen importants dificultats comparatives en la generació d’energia.

En el sistema elèctric espanyol, tan profundament intervingut pel govern, els costos de producció d’energia només representen el 30% de la factura final, mentre que el 30% són impostos (IVA i l’impost d’electricitat), i el 40% restant són els anomenats peatges o costos regulats derivats de decisions polítiques (primes a les renovables, dèficit de tarifa, subvencions, distribució per la xarxa elèctrica estatal…)

Els elevats preus de la llum a Espanya acaben perjudicant les finances de les famílies i també la competitivitat empresarial. Sent els costos energètics una part rellevant dels costos totals de la indústria, el sector que més necessitem per generar llocs de treball estables i de qualitat, aquesta situació suposa un llast afegit a la competitivitat empresarial i la recuperació econòmica. Resulta curiós que a la Gran Bretanya, no precisament el paradís del sol, es puguin comprar plaques fotovoltaiques a Ikea per autoconsum domèstic. En canvi, a Espanya, això no està permès. Com és possible que en el país del sol es penalitzi l’autoconsum d’energia solar, quan així s’abaratiria la factura elèctrica? Necessitem urgentment liberalitzar l’economia espanyola, en general, i el sector elèctric, en particular, obrint-lo a la competència.

França, gràcies a 58 centrals nuclears i mitjançant una empresa pública com Electricité de France, disposa d’una de les electricitats més barates i fiables d’Europa. Per què no tenim accés a l’electricitat francesa? Ho justifiquen motius tècnics o bé polítics? Si en el Tractat dels Pirineus (1659), signat per Lluís XIV de França i Felip IV de Castella, s’hagués cedit a França tota la Catalunya Sud, com es va fer amb el comtat del Rosselló i part de la Cerdanya, ara tindríem altres problemes, però no el de la factura de la llum. Cal despenalitzar l’autoconsum i permetre la instal·lació de plaques solars. Les energies renovables, eòlica i solar, ara són barates. Per què el govern de Zapatero les va subvencionar el 2008, quan eren cares, i en canvi ara que són barates ho prohibeix? Tot plegat fa esgarrifar, molt més que les esgarrifances que provoca el fred hivernal.

Hi ha serveis que haurien d’estar a l’abast de tothom. L’electricitat i l’aigua són alguns d’ells. En comerç, fer negoci és lícit; però enriquir-se a costa de la necessitat ja rep un altre nom. Les desigualtats augmenten i la població es veu obligada a pagar els sous desproporcionats d’uns directius de les elèctriques que sovint compten amb el mèrit previ d’haver exercit algun alt càrrec polític com haver estat membre del govern. I pensem que això no hauria d’existir ni estar acceptat en un ordre democràtic que pretén la justícia i la igualtat d’oportunitats per a tothom.