Esgotant el temps

El president Rajoy està de viatge oficial a la Xina, un dels principals creditors estrangers de deute públic espanyol. Per tal que una part de l’estalvi del gegant asiàtic continuï finançant les despeses del govern central, aquest no ha tingut cap inconvenient en accelerar una reforma exprés que limita la capacitat dels tribunals espanyols per perseguir delictes a l’estranger. Això va permetre a l’Audiència Nacional arxivar el cas Tibet, que ordenava la búsqueda i captura de l’expresident xinès Jiang Zemin i altres alts càrrecs, el que naturalment va provocar la indignació de les autoritats xineses, per genocidi i tortures en la repressió al Tibet. Rajoy ha defensat les seves reformes i que l’economia espanyola creix “amb vigor”.

Ni una cosa ni l’altra, per molt que ara computin els negocis milionaris del sexe i les drogues dins del PIB oficial. L’últim butlletí econòmic del Banc d’Espanya confirma l’atonia de la demanda interna i la desaccelaració de la inversió empresarial. El sector exterior, afectat negativament pel retrocés d’Alemanya, França i Itàlia, que cau en recessió, torna a estar en números vermells (dèficit comercial de 13.700 milions fins el juliol). I el còctel el completa un dèficit públic del 6%, un deute públic del 100% del PIB (el canvi de criteri el reduirà artificialment del 99% al 96,5%) i, molt especialment, un atur del 24,5% que ens priva de les habilitats productives de més de 5.622.000 treballadors, a qui condemna a la prostració. Pel que fa a les reformes estructurals, aquestes continuen brillant per la seva absència. Ho demostra el càncer de l’atur, la manca de competència real en mercats oligopolístics, com el financer o l’elèctric, i la desídia en permetre que l’Estat espanyol continuï ocupant el 142è lloc del ranking internacional a l’hora de facilitar (o impedir) l’obertura de nous negocis. Els processos burocràtics i administratius, per tant, continuen dificultant la creació d’empreses. Més agilitat burocràtica la trobem a països tan modèlics com poden ser Sudan del Sud (140), Mali (136), Síria (135) o Burkina Fasso (125). Es pot mostrar de manera més clara l’absència total de voluntat reformadora o el pes de la inèrcia burocràtica?

El BCE va salvar l’euro l’estiu del 2012 amb una declaració d’intencions. Les mesures monetàries ultraexpansives les ha tornat a repetir el setembre del 2014, rebaixant el tipus d’interès a l’eurozona al 0,05%, remunerant les reserves bancàries al -0,2% i anunciant un programa (TLTRO) de crèdits destinats a finançar les PIMEs per import de 400.000 milions d’euros. El problema és que ni ha funcionat ni funcionaran els ulteriors intents. Només el 20% del total monetari disponible ha estat concedit realment, indicant que el problema de les empreses (i dels Estats) és de sobreendeutament o excés de palanquejament. Abans de reactivar-se la concessió de nous crèdits, s’ha de completar el procés de sanejament financer i digerir les inversions equivocades. Per això cal liberalitzar l’economia, introduint més competència real i reduir els oligopolis que obtenen suculents beneficis gràcies als decrets-llei emesos pel govern. I el temps va passant, i el temps es va acabant. Els alemanys s’oposen frontalment a què el BCE monetitzi deute públic d’uns països perifèrics indolents i malgastadors. És normal. La defensa de l’euro d’Angela Merkel comença a tenir una seriosa oposició dins del seu propi país. Les últimes eleccions locals a Brandemburg i Turíngia van donar el 12,2% i 10,6% dels vots respectivament al nou partit Alternativa per Alemanya, ferm partidari de recuperar el marc alemany. Si arriba a trencar-se l’euro, Espanya cauria a l’abisme. El govern del PP ens condueix directes al precipici amb la direcció bloquejada. I donat que sembla impossible desbloquejar-la, l’última opció possible pot ser saltar del vehicle abans que sigui massa tard.   

Escòcia, un procés que cal continuar

Amb la globalització, les fronteres territorials dels Estats i les sobiranies nacionals han deixat de tenir el caràcter sagrat d’altres èpoques. El resultat del referèndum escocès, després d’un procés modèlic que demostra la qualitat institucional i la tradició democràtica del Regne Unit, tot un exemple a seguir, és probablement satisfactori tant pel govern de Westminster a Londres com pel de Holyrood a Edimburg. David Cameron evita passar a la història com el premier que va desmembrar el Regne Unit i l’hàbil Alex Salmond aconsegueix més autonomia per Escòcia amb la transferència de competències fiscals.

Des de Brussel·les, tots els processos secessionistes es miren amb molta desconfiança i recel. És normal si considerem que la UE és un club d’Estats que no volen competència sobrevinguda. Però la UE, allunyant falses complaences, hauria de ser conscient dels greus perills que amenacen el projecte europeu i la supervivència de l’euro. Els riscos s’acumulen amb la manca de creixement i el pes del deute. Alemanya pateix la desaccelaració de la Xina, alhora que la crisi d’Ucraïna genera moltes incerteses a l’est de la UE. França, Itàlia i Espanya perden competitivitat i incrementen vertiginosament el deute públic (96%, 135% i 100% del PIB respectivament).

Si ara hi haguessin eleccions a França,  Marine Le Pen s’instal·laria en el palau de l’Elisi, amb el seu discurs contrari a la unitat europea i a favor de recuperar el franc. Mentre l’oposició entre el BCE de Mario Draghi i el Bundestag de Jens Weidman no para de créixer, especialment després de rebaixar l’interès al 0,05% i de l’anunci de compra de deute, més del 20% de la població alemanya està en contra de l’euro. El partit recentment creat Alternativa per Alemanya defensa obertament la recuperació del marc alemany i el rebuig dels programes de rescat dels països del sud.

En un món interdependent, una solució a la crisi del projecte europeu passaria per la secessió i fragmentació política, disminuint la càrrega fiscal i augmentant la integració econòmica. Màxima descentralització política i també econòmica. En altres paraules, Estats més nombrosos i mercats menys intervinguts. Small is beautiful, molt especialment quan ens referim a la dimensió de l’Estat. Europa ja va conèixer moments d’esplendor en èpoques passades, quan l’existència de nombrosos centres de poder polític no interferia amb un comerç pròsper i puixant. Cal recuperar i vigoritzar aquesta tendència, si és que volem salvar el projecte d’Europa.

Economia homeopàtica o teràpia de xoc?

En una de les escenes de la recentment estrenada sèrie John Adams, que narra la vida del segon president dels EUA i el seu paper en la independència de les tretze colònies de Nova Anglaterra, es visualitzen els estralls causats per una epidèmia de verola. L’esposa de John Adams, Abigail, per protegir la vida dels seus fills i la seva pròpia decideix, abans que el metge britànic Edward Jenner desenvolupés la vacuna, inocular-se pústules infectades d’un moribund per tal que el propi cos generi els anticossos necessaris i reforci el sistema immunitari. Intentava, com dicta la medicina homeopàtica, que petites dosis del virus causant de la malaltia els salvés de la fatal infecció.

En les circumstàncies actuals, el BCE va canviar el passat 4 de setembre el mètode terapèutic utilitzat per superar l’epidèmia econòmica de la Gran Recessió del 2008. Des de l’inici de la crisi, el BCE ha adoptat unes polítiques monetàries menys agressives (més homeopàtiques) que les del seu homòleg nord-americà. Això s’observa clarament amb l’evolució dels tipus d’interès fixats per cada banc central i en l’expansió de la base monetària. L’interès dels EUA era del 4,25% a inicis del 2008 i el 16 de desembre del mateix any, el governador de la Reserva Federal (Fed) Ben Bernanke ja l’havia reduït a una forquilla del 0-0,25%, on ha continuat fins el moment actual. La contrapartida de l’abaratiment artificial del tipus d’interès és la creació de diner, un àmbit controlat per l’Estat a través del monopoli del Banc Central. El balanç de la Fed s’ha multiplicat quasi per 5 entre el gener de 2008 i el setembre de 2014, passant de 0,922 bilions de dòlars a 4,415 bilions. Equival pràcticament al 25% del PIB dels EUA. El balanç de la Fed s’ha engreixat a ritme de compres massives d’actius per part del banc emissor. Cal recordar que la tercera ronda de compra de títols de deute públic (quantitative easing) va ser de 85.000 milions de dòlars mensuals durant el 2013 i que s’ha anat reduïnt paulatinament fins els 45.000 milions actuals. Aquest procés de reducció (tapering) s’hauria de completar a finals de 2014, obrint la porta a un increment del tipus d’interès durant el 2015.

Pel que fa a l’eurozona, l’abaratiment del tipus d’interès ha estat més lent i gradual, passant del 4,25% (gener de 2008) al 2% (gener de 2009), continuant el descens a l’1% (desembre de 2011) i d’aquí paulatinament fins el 0,15% (juny de 2014) i el 0,05% (setembre de 2014). La creació de diner del no-res o, per ser més exactes, la fabricació d’euros mitjançant la mescla de paper i tinta, ha estat també més moderada per part del BCE. El total de reserves bancàries custodiades pel Banc Central més la suma de bitllets i moneda europea en circulació era de 1,19 bilions l’agost del 2007. Ara aquesta xifra és de 2,03 bilions d’euros. Per tant, un augment mitjà del 10% anual. Un increment força important, tot i que molt inferior al dels EUA, que és una veritable (anti)teràpia de xoc. Entre la prudència mostrada fins ara pel BCE i la incontinència monetària dels EUA, és preferible la primera. Els EUA abusen del privilegi que els dóna el dòlar com a moneda internacional de reserva. És fantàstic poder fabricar bitllets a cost nul i comprar amb ells béns i serveis reals! A més, mentre els creditors internacionals estiguin disposats a continuar acceptant dòlars com a pagament dels seus productes, els EUA continuaran exportant la seva inflació a la resta del món.

El que convé és acabar amb aquesta situació i no aplicar-la a escala europea. Per això les recents mesures adoptades per Mario Draghi són un greu error. Fixar el tipus d’interès en el 0,05%, aplicar una remuneració negativa del -0,2% a les reserves bancàries dipositades en el BCE i llançar-se a un programa de quantitative easing a la manera nord-americana significa afegir més llenya al foc. Són mesures contraproduents. Ni aconseguirà reactivar el crèdit, perquè els clients solvents no desitgen endeutar-se més i els clients insolvents prou feines tenen en tornar els crèdits pendents, ni aconseguirà reactivar el creixement econòmic, perquè els projectes de negoci rendibles continuen sent molt escassos. El que cal amb urgència és poder completar el procés de desendeutament dels agents econòmics i liberalitzar l’economia, trencant els oligopolis protegits i privilegiats per l’Estat, generant sectors competitius i nous llocs de treball en substitució de l’actual economia segrestada per l’elit extractiva dominant. Mentrestant, la teràpia de xoc i l’oferta de crèdit artificialment barat del BCE tindrà efectes anestesiants i negatius sobre el conjunt del cos social, però molt positius pels grans beneficiaris del monopoli públic de la fabricació de diner: l’Estat i els bancs privats.

9N: Decidirem? Votarem? Vencerem?

En el tercer centenari d’una cruenta derrota, el poble català vàrem celebrar ahir amb èxit una nova Diada reivindicant el dret a votar i a decidir pacíficament el nostre futur col·lectiu. De manera massiva, festiva i cívica.

Darrere el clam de la societat no hi ha només raons econòmiques, que hi són. Ningú oblida els dèficits fiscals excessius i permanents amb l’Estat espanyol, equivalents a més de 15.000 milions d’euros anuals segons el mètode monetari, un 8% del PIB, o 11.000 milions, el 6% del PIB, si s’utilitza el mètode de la càrrega-benefici. O l’incompliment sistemàtic de la migrada inversió pública en territori català. O la subdotació d’infraestructures de transport, especialment viàries i ferroviàries (corredor mediterrani i xarxa de rodalies).

No hi ha només raons polítiques, que hi són. Moltes de les mesures adoptades pel govern central amb l’excusa de reforçar la “unidad de mercado” no són més que mesures recentralitzadores que suposen una pèrdua de la capacitat de decisió legislativa de la Generalitat, afectant la seva autonomia financera i restant-li facultats executives, que passen a l’Administració de l’Estat. O com el Tribunal Constitucional, prorrogat i polititzat, tombava el juny de 2010 un Estatut aprovat en referèndum pel poble català i prèviament retallat pel Parlament espanyol (el “ribot” de Guerra).

No hi ha només raons jurídiques, que hi són. La instrumentalització de la Constitució per aturar el referèndum, quan Rajoy i Zapatero es “varen posar d’acord en cinc minuts” l’agost de 2011, després d’una trucada d’Angela Merkel, per canviar-la pel procediment d’urgència, sense referèndum i durant el mes de vacances parlamentàries!

Hi ha també raons morals, anteriors i superiors a l’actual ordenament jurídic. Qui està legitimat a negar el dret a decidir dels ciutadans de Catalunya? Qui pot negar la seva voluntat de ser? Com deia Pau Casals, la llibertat no és negociable. L’home està creat per ser lliure. Però això no vol dir que la llibertat sigui gratuïta. Els seus enemics són munió i molt poderosos. La corrupció institucional de l’Estat és un fet, a fora i a dins, allà i aquí, a l’Administració Central i a l’Administració Autonòmica (cas Pujol).

Decidirem? Votarem? Vencerem? 

Ha arribat per fi el creixement a Espanya?

Després que el PIB caigués a Espanya el -1,2% l’any 2013 i el -1,6% l’any 2012, la notícia del creixement positiu de l’1% durant el primer semestre del 2014 s’esperava amb candeletes i Rajoy es va afanyar a declarar que el creixement havia vingut per quedar-se i que la recuperació ja era un fet, congratulant-se de l’èxit davant l’opinió pública espanyola i davant Angela Merkel, a qui li demana la presidència de l’eurogrup. No tan ràpid. El creixement és necessari, però no suficient. Cal un creixement més vigorós i, especialment, que no estigui basat exclusivament en la demanda interna, sinó en la inversió empresarial i el sector exterior. 

Malauradament, no és així. La recuperació és feble, es basa en el consum privat i el saldo exterior torna a ser negatiu, ja que les exportacions s’han estancat mentre que incrementen les importacions. Això significa que tornem a endeutar-nos amb la resta del món. Considerant que el deute exterior net d’Espanya supera el bilió d’euros, el 100% del PIB, aquesta és una notícia dolenta. Si no es redueix aquesta xifra podem tornar a patir una crisi de confiança dels mercats internacionals, dels que Espanya és addicta al crèdit, i provocar una nova recessió com la de l’estiu del 2012. Els polítics argumentaran que això no és cap problema, perquè ara l’Estat es pot finançar il·limitadament a un interès de només el 0,05%, el nou mínim històric fixat pel BCE. Imposar un interès nul és una aberració històrica i un error colossal. Elimina tot incentiu a l’estalvi i continua alimentant un deute massiu i fàcilment inflamable. L’esforç de reducció del deute, tan difícil en estats indisciplinats, desapareix del tot amb un interès nul. Per què amortitzar deute si pots refinançar-te sense cost? L’interès tan baix pot devaluar temporalment l’euro respecte el dòlar i reactivar algunes exportacions sensibles al preu (i alhora encarir les importacions), però amb el risc d’iniciar una dinàmica de represàlies comercials amb els EUA.

L’única dada veritablement positiva del minso creixement de l’economia espanyola és l’increment de la inversió en maquinària, a un ritme interanual de quasi el 9%. Si l’empresari inverteix en béns d’equip és perquè veu el futur amb més optimisme (menys pessimisme) i rep un increment de les comandes. Ara caldria que l’economia europea, el nostre mercat natural, creixés. De moment, però, no ho fa. El creixement de l’eurozona el segon trimestre del 2014 és del 0,0%, mentre que el de la Unió Europea és del 0,2%. I la mesura de Mario Draghi d’abaratir el tipus d’interès al 0,05% contribuirà a un creixement… més desequilibrat.

Festa Major de Manresa

Per fi s’acaba la Festa Major de Manresa (2014) i els sorolls intensíssims (qui regula els decibels del regulador?) que impedeixen descansar els ciutadans. És el silenci dels anyells contra el soroll dels violents. El silenci de persones ancianes i malaltes que pateixen les llargues nits d’insomni. El silenci de qui ha d’anar a treballar l’endemà. El silenci de qui no desitja sumar-se al paroxisme sonor més violent enmig d’un macrobotellón nauseabund, pestilent i repugnant. El silenci de qui senzillament necessita descansar a casa seva i no pot. El silenci de qui se’n va de la ciutat per no haver de patir el mal tràngol. El millor d’aquesta Festa Major és el seu final. El pitjor és que tornarà l’any vinent amb més soroll, més brutícia, més immundícia i més alcohol.

És realment necessari finançar amb diners públics la diversió d’uns pocs? Cal situar aquests “concerts”, eufemisme de sorolls satànics d’alta intensitat, a la Plaça Sant Domènec, al bell mig de la ciutat de Manresa fins altes hores de la matinada? Qui controla els decibels? I els horaris? I els excessos d’alcoholisme? Ja sabem que ens toca viure en una societat líquida i postmoderna, hedonista i irresponsable. El que no es pot permetre ni tolerar és que els diners dels contribuents serveixin per dirigir-los en contra seva d’aquesta manera.

Aquí hi ha unes imatges dels actes “festius” en l’edició del 2011. Malauradament, cada any es superen:
http://youtu.be/w_c41UjsJcI

Aquestes són les reaccions d’alguns comerciants a la Festa Major del 2014, després de comprovar les destrosses i perjudicis:
http://canal-taronja-central.xiptv.cat/infotaronja/capitol/incivisme-a-manresa-per-festa-major