Arxius

Archive for Mai de 2021

Productivitat, l’assignatura pendent

consellers i conselleres del nou govern

Aquesta setmana s’ha constituït el nou govern català, presidit per Pere Aragonès i amb 14 conselleries paritàries. L’equilibri entre les forces independentistes d’ERC i JxCat és total, i el discurs del president d’exercir el dret d’autodeterminació a través d’un referèndum pactat amb el govern espanyol esvaeix el mantra de la desobediència i la unilateralitat, retornant el procés als seus inicis. Concretament a l’any 2012, quan Artur Mas, després de guanyar les eleccions, convocava la societat catalana a decidir el seu futur polític en un referèndum legal i acordat amb l’Estat. Ara com abans, el president de la Generalitat aposta per la negociació amb el govern espanyol i també, ara com abans, el termini per arribar a algun tipus d’acord a través del diàleg queda fixat en dos anys. Aquest és el temps que queda fins les properes eleccions locals i autonòmiques. El perfil del nou govern és jove i amb noves cares allunyades de l’independentisme més abrandat. Ja es veurà si en 5 anys es torna a un nou 2017 o no. Abans, però, caldrà lidiar amb un munt de problemes. Un de crònic és la baixa productivitat de l’economia catalana (i espanyola). La productivitat és el valor dels béns obtinguts en relació als costos dels recursos utilitzats. Suposa la variable més important per explicar la prosperitat i el benestar de les societats al llarg dels anys. 

El PIB per càpita d’Espanya a finals del 2020 va caure a només 23.690 euros, un 20% inferior al de l’eurozona. El creixement s’explica per les aportacions del treball, el capital i l’anomenada productivitat total dels factors, que inclou variables com les millores tecnològiques, els canvis en l’organització del treball, les millores del capital humà i del marc institucional. I aquesta productivitat, entre 1995 i 2017, no sols no va millorar, sinó que va caure més del 10%. En canvi, a la UE va incrementar el +4,5%, a Alemanya el +8,5% i als EUA el +9,2%. Aquests resultats tan dolents impedeixen que Espanya atrapi la renda per habitant dels països europeus mitjans. Espanya té un problema crònic de baixa productivitat que dificulta el progrés i el benestar. El govern de Pedro Sánchez acaba de publicar amb la col·laboració d’un centenar de catedràtics un document de 676 pàgines titolat “España 2050. Fundamentos y propuestas para una estrategia nacional de largo plazo”. I el primer d’un total de nou capítols està dedicat a la productivitat, on s’intenta explicar els menors salaris, les jornades laborals més llargues i la baixa competitivitat de moltes empreses, amb l’agravant que l’envelliment i la reducció de la població en edat de treballar ho empitjoraran. Les recomanacions, genèriques i sense entrar en detall, són la millora de l’educació i la innovació, la modernització del teixit productiu aprofitant les oportunitats de digitalització, el creixement de les petites i mitjanes empreses, la reducció màxima de les distorsions generades per les traves administratives, i la moderació dels impostos. 

Bàsicament hi ha dues maneres de progressar. Una és treballant més i l’altra és treballant millor. La primera té límits quantitatius físics perquè un dia no supera les 24 hores. No hem de retornar en cap moment a les llarguíssimes i esgotadores jornades laborals de la protoindustrialització. Ni hem de confondre estar moltes hores al lloc de treball amb productivitat. El valor creat al treballar 6 hores a 1.000 euros cada hora és superior al de treballar 10 hores diàries a només 500 euros. A Catalunya els ocupats tendeixen a treballar moltes hores i el marge de millora el trobem en el segon factor, això és, en produir més per hora esmerçada. Catalunya manté al llarg dels anys 2000-2019 un nivell de productivitat del treball similar a la mediana europea, i situada en el grup de productivitat mitjana-baixa. Pel que fa al capital, la productivitat és reduïda i es situa en el grup de països de productivitat del capital molt baixa. És un 28% inferior a la dels Estats Units, un 9% inferior a la UE, tot i que es manté un 9,5% per sobre de la d’Espanya. Amb tot, els colls d’ampolla més importants tornen a ser, entre altres, les disfuncions institucionals, un capital humà inadequat i la poca innovació. L’anomenada productivitat total dels factors augmenta a un ritme de només el 0,20% anual els últims 20 anys, una evolució que està clarament per sota de la mitjana de la UE (creixement del 0,52%), i d’Estats Units (que creix el 0,7%). 

L’economia catalana (i espanyola) només creix amb l’ús extensiu dels factors de producció treball i capital. Més ocupació i menys atur, llarges jornades de feina i més màquines per treballador. Però és incapaç de treballar millor i rendir més per hora treballada. Catalunya (i Espanya) té una dotació de capital per habitant superior a la mitjana de la UE, però el rendiment assolit és inferior. És com conduir un Mercedes amb les prestacions d’un Seat 600, tenir instal·lades a l’ordinador eines ofimàtiques potentíssimes per fer servir només el “copiar i enganxar” o utilitzar el mòbil per perdre innombrables hores en xats i vídeos TikTok. Si el PIB per persona de Catalunya supera el d’Espanya, el principal motiu és que la taxa d’ocupació catalana és superior a l’espanyola. Senzillament, hi ha proporcionalment més treballadors en actiu i hores treballades aquí que a la resta del territori. I al final, no podem aspirar a cobrar salaris danesos ni disposar de serveis públics suecs acreditant productivitats gregues i nivells de corrupció con els d’Itàlia. Tenim deures pendents. La productivitat és una assignatura que, fins ara, s’ha suspès sempre. Veurem com ho encara el nou govern i quins resultats s’obtenen. 

Així no sortirem de la crisi

Por un convenio justo y sin recortes

Segons les dades publicades aquesta setmana pel Banc d’Espanya, el deute del conjunt de les administracions públiques ha assolit un nou rècord de 1,4 bilions d’euros, superant el 125% del PIB espanyol. L’increment de despesa pública i els menors ingressos derivats de la crisi del coronavirus continuen desquadrant els pressupostos, especialment els de l’administració central. Per la seva part, les comunitats autònomes també han augmentat l’endeutament, mentre que els ajuntaments i la Seguretat Social l’han mantingut més o menys estable, amb un lleuger descens en el cas de les corporacions locals. Sembla que el descontrol en la despesa del govern s’ha convertit en una constant macroeconòmica. Com una anomalia permanent en el paisatge econòmic que no hi ha manera de corregir. Els múltiples i poderosos canals de propaganda del règim ens repeteixen una i altra vegada que la despesa del govern ens treurà de la crisi. I això és fals per diversos motius. Els països no surten de la recessió amb més despesa pública i l’increment complementari dels impostos per finançar-la, sinó amb més ocupació i menors impostos.

L’argument que gastar i endeutar-se a un interès zero com l’actual és una bicoca perquè la festa ens surt gratis no és correcte. Provin d’anar ampliant el límit utilitzat de les seves targetes de crèdit bancàries perquè no es paguen interessos. Deixant de banda que la quantitat adeudada s’ha de retornar en el futur, el desequilibri financer genera una prima de risc que s’incorpora automàticament al tipus d’interès nominal forçant-lo a l’alça. És la mateixa situació que es va viure a Europa a finals del 2009 amb la crisi del deute sobirà, com a conseqüència de la Gran Recessió. Alguns països, entre ells Espanya, quedaren afectats per la pèrdua dels ingressos associats al boom immobiliari i per l’ús de recursos públics per rescatar el sector bancari. Com a conseqüència, el deute públic augmentà mentre que les perspectives de creixement continuaven sent negatives, fet que generava dubtes sobre la capacitat d’aquests països per retornar el deute. La prima de risc es va disparar i el govern espanyol va haver de necessitar l’ajuda externa de la Unió Europea i el Banc Central Europeu per salvar els mobles.

En segon lloc, l’argument de destacats economistes com Olivier Blanchard, cap del Fons Monetari Internacional, en el sentit que es podrà pagar el deute sempre que el creixement del PIB superi l’interès a pagar, tampoc és sostenible perquè ignora la magnitud del dèficit públic. No n’hi ha prou en créixer un 2% anual pagant un interès de l’1%. A més, cal equilibrar els pressupostos. I això és impossible ara per ara a Espanya, amb un dèficit públic de l’11% l’any passat, el més elevat de tota la Unió Europea.

Un tercer argument dels qui defensen la via de la despesa pública és l’anomenat multiplicador fiscal o keynesià. I és que per l’economista britànic, la despesa genera un efecte multiplicador sobre l’activitat econòmica i el PIB (quan la relació de causalitat és la contrària). Keynes defensava, sense cap rigor científic, que el multiplicador tenia un valor de 2, encara que en les seves conferències utilitzava un valor més modest de 1,5. No obstant, quan es tracta de concretar empíricament el seu valor, això és, en quant augmenta el PIB davant un increment de la despesa pública, els resultats són totalment dispars i contradictoris. Robert Barro, de la Universitat de Harvard, va xifrar en 0 el multiplicador de 787.000 milions de dòlars gastats per l’administració de Barack Obama. Per tant, l’efecte va ser nul i l’administració pública va desplaçar totalment el sector privat. En la situació actual, el multiplicador a Espanya és clarament inferior a 1. Per tant, una part de la despesa es perd i no aconsegueix reactivar l’activitat econòmica.

Alguns defensen el cas del Japó, hiperendeutat fins el 240% del PIB (només en deute públic). És un exemple per no imitar. Els nipons, una potència industrial abans de l’explosió de la bombolla immobiliària i financera, tenen una capacitat d’estalvi molt superior a la d’Espanya. Això fa que el 90% del deute sigui intern o domèstic. En sentit contrari, Espanya té un deute extern del 200% del PIB, i li afecta de ple qualsevol alteració dels mercats internacionals, dels quals depèn incondicionalment. A més, el pagament d’interessos del Japó equival a una despesa pública del 4,4% del PIB, i el país pateix d’estancament crònic amb un creixement escarransit de només el 0,9% de mitjana en els darrers vint anys. Els salaris també estan estancats i el Japó ha deixat de ser el país innovador que exportava tecnologia avançada a la resta del món.

Finalment, can insistir-hi, l’expansió de la despesa anirà de la mà de la pujada d’impostos. De fet, el deute públic és una herència enverinada que traspassem a la següent generació i que hauran de pagar amb… Impostos! Més impostos i més cotitzacions socials. I aquí en tenen la primera prova. Els autònoms hauran de cotitzar en funció dels seus ingressos reals, el que suposarà que la quota de molts d’ells es tripliqui. Per exemple, un autònom que ingressi 50.000 euros anuals podia estar pagant ara mateix 290 euros cada mes a la Seguretat Social, però a partir de 2030 haurà d’abonar… Més de 1.200 euros mensuals! És així com el govern pensa sortir de la crisi?

Potenciar els emprenedors

Necessitem empreses. Especialment quan en moments de crisi moltes agonitzen i s’agreuja el problema de l’atur i la manca d’ingressos. La dimensió mitjana de l’empresa a casa nostra és massa reduïda. Només el 0,1% del cens empresarial són empreses amb més de 250 treballadors. Una empresa petita presenta alguns avantatges com la rapidesa en la presa de decisions, la capacitat adaptativa o la flexibilitat estratègica. En contra, per manca de massa crítica i escassetat de recursos, sol tenir serioses dificultats per innovar. Els referents d’innovació empresarial són les anomenades startups, un tipus d’empresa jove que respon a una oportunitat de mercat amb creixements ràpids incorporant tecnologies avançades i models de negoci disruptius. Emprendre significa identificar una oportunitat de negoci i transformar-la en empresa, creant valor per la societat. Aquest valor no és solament intern (treballadors, directius), sinó també extern (clients, proveïdors, hisenda pública…). Pugem i baixem dels pisos on vivim amb ascensors. L’emprenedor que va veure l’oportunitat existent va ser Elisha Otis, qui vengué el primer ascensor a Manhattan l’any 1857. Molts anys després, continuem fent el mateix. Emprendre és una activitat globalment necessària i l’emprenedor hauria d’estar ben considerat socialment. Però Espanya (i Catalunya) és el regne de l’enveja. Crear una empresa comporta gestionar un munt de situacions complexes, potser productives i a ben segur financeres i econòmiques. Però també pressuposa uns valors morals. L’emprenedor assumeix un risc. Ningú sap si el negoci anirà bé o malament. I en un país d’envejosos, qui triomfa es converteix en un explotador odiat i qui fracassa en la riota de la gent. En paraules de Miguel de Unamuno, l’enveja és la gangrena de l’ànima espanyola.  

De la mateixa manera que l’arribada de la informàtica i dels mòbils varen aportar canvis significatius a l’empresa, la digitalització torna a ser una nova font d’oportunitats. La innovació crea valor al reduir costos i diferenciar el producte. Però Espanya és la terra del “que inventen ellos” i mai ha destacat en talent inventiu. Tampoc cal confondre la recerca amb la innovació. Es poden dedicar molts milions en activitats de R+D que no s’acabin transformant mai en nous productes. I algunes innovacions notables s’han aconseguit sense finançaments espectaculars. Pensem, per exemple, en el cas de Starbucks, una empresa que revoluciona un sector tan madur i tradicional com és la venda de cafè. La posició espanyola, tant en esforç inversor en R+D com en els resultats obtinguts està per sota de la mitjana. Un camí a transitar per augmentar la innovació i creació d’empreses és fomentar que els treballadors d’una empresa ja existent es converteixin en emprenedors. Això és, fomentar la intraemprenedoria. En el moment en què els directius considerin que una iniciativa pot triomfar, es separaria de l’empresa matriu i formaria una nova unitat de negoci. Es tracta de no perdre les oportunitats que es perceben fàcilment des de dins d’una empresa. Els treballadors han de poder generar negoci diversificant amb nous productes i obrint-se a més mercats, o creant una nova empresa startup propietat de la primera. 

Un exemple n’és Instagram. Ideada per Apple com un espai per compartir fotografies amb eines d’edició, va aconseguir reunir una nombrosa comunitat d’usuaris. I Facebook va decidir comprar-la per 1.000 milions de dòlars. També la companyia espanyola Abertis va agrupar algunes unitats internes d’infraestructures de comunicacions sense fils, i el 2015 va preparar la seva sortida a borsa amb el nom de Cellnex Telecom. És lògic pensar que la proliferació de noves empreses filials a partir de l’empresa mare necessita finançament. Els fons europeus Next Generation podrien servir per finançar la intraemprenedoria, fent un paper d’àngels inversors (business angels) o fons de capital risc. La participació de l’intraemprenedor en una part de la propietat de la nova empresa pot ser un mecanisme  que incentivi la creació de startups. No facilitar la intraemprenedoria pot significar deixar escapar oportunitats de negoci i fossilitzar-se en la rutina. Especialment en temps de crisi com ara, necessitem de tots els mecanismes possibles per multiplicar el número d’empreses innovadores i potencialment rendibles en sectors estratègics de tecnologia elevada. Per escapar de la trampa del deute i l’envelliment, de la dependència del turisme i l’excés de funcionaris, cal tornar l’esperança als joves creant llocs de treball. De res serveix invertir en digitalització i en economia verda si no es generen llocs de treball i vitalitat econòmica. Potenciem, doncs, els emprenedors.

Terratrèmol Díaz Ayuso

Isabel Díaz Ayuso - Wikipedia

Isabel Díaz Ayuso ha estat la gran guanyadora de les eleccions autonòmiques a Madrid. Una dada reflecteix la contundència del seu triomf. Ha obtingut 900.000 vots més que fa tot just dos anys. Ha duplicat tant el nombre d’escons (65) com el percentatge de vots (45%). Ha vençut en tots i cadascun dels districtes de Madrid, en els més rics i en els més pobres. En els més castigats per la covid i en els que menys. En els que hi ha més dependència de l’hostaleria i en els que no n’hi ha. Ha arrasat a l’elitista i benestant Chamartín amb el 62% dels vots, però també ha liderat a Vallecas amb el 34,5% dels sufragis, gairebé quatre punts per davant de Més Madrid, el partit escindit de Podem. Pablo Iglesias ha obtingut al seu antic barri només el 10% dels vots. La creu de les eleccions és el desastre que ha suposat per les esquerres, que es reajusten internament. El president Pedro Sánchez ha vist truncat traumàticament el seu cicle virtuós. Es consuma l’esfondrament de Ciutadans, que no aconsegueix representació parlamentària, i l’exvicepresident Pablo Iglesias abandona la política activa. Manifesta que no vol ser el boc expiatori, quan hauria de reconèixer que l’època dels bolxevics ja ha passat a la història i que el seu escenari no és la modernitat, sinó la nostàlgia del marxismeleninisme. Se’n va deixant el partit empantanegat, purgats tots els seus adversaris i designant la vicepresidenta Yolanda Díaz, que no és militant de Podem, successora sense ni consultar a les bases. 

Díaz Ayuso ha plantejat les eleccions com un doble plebiscit: sobre el govern de coalició de Sánchez i sobre la gestió de la pandèmia a Madrid. I ha guanyat els dos. Més d’un milió i mig de madrilenys volen continuar pagant impostos molt més baixos que a la resta de comunitats, en contra dels intents del govern socialista d’igualar la fiscalitat per dalt. I més d’un milió i mig de madrilenys consideren que cal mantenir l’activitat econòmica oberta, amb les precaucions que siguin necessàries. Comerciants, botiguers, transportistes, hostalers, cambrers i gent de l’espectacle consideren que Ayuso els ha salvat de la ruïna. Que els madrilenys haurien d’estar als carrers i als teatres, i no tancats a casa amb decrets d’emergència i tocs de queda. Cada vegada hi ha més evidències que la gestió de la crisi de la covid per part de les autoritats espanyoles ha estat molt deficient. Els tres països nòrdics, per exemple, ho han fet molt millor. Anant a l’escola, treballant i socialitzant amb mesures preventives. En paraules del professor Jay Bhattacharya, de la Stanford Medical School, “els confinaments són el pitjor error de salut pública dels darrers 100 anys i els danys psicològics i de salut imposats especialment a les persones pobres duraran tota una generació”. El tancament de l’activitat econòmica no ha reduït significativament la mortalitat per covid, però sí han augmentat els atacs de cor mortals per manca de tractament immediat. S’han deixat de fer controls de càncer. L’aïllament social ha contribuït a un excés de morts per demència i Alzheimer. L’atur intensifica els problemes de salut mental, les angoixes, les depressions i, en últim terme, els suïcidis. I les conseqüències econòmiques i educatives estan encara per determinar. L’anàlisi cost-benefici és clarament negatiu. Si una empresa es comportés d’aquesta manera, venent un producte amb efectes secundaris mortals, els seus directius s’enfrontarien a demandes judicials i l’empresa faria fallida. D’alguna manera, els madrilenys han expressat a les urnes que Ayuso tenia raó amb el seu plantejament més permissiu en la gestió de la pandèmia. En resum, la defensa d’impostos moderats i l’activitat econòmica és la clau de la prosperitat i de l’èxit de Díaz Ayuso. 

El seu èxit aclaparador tindrà repercussions en la política espanyola. Per a molts, el 4-M obre un nou cicle que permet al Partit Popular aspirar al triomf en les properes eleccions generals. Pedro Sánchez segueix sent el president del govern, però queda afeblit políticament. En clau catalana, se’n van en orris els intents negociadors d’ERC i la “taula de diàleg”. Si hi hagués un mercat borsari en què cotitzessin els vots al Congrés, ara els d’Esquerra valen menys que fa una setmana. També fa poc probable que l’executiu central acceleri els indults als presos condemnats pel Procés. Tot sembla reforçar el diagnòstic de JxCat que la negociació amb el govern espanyol és una pèrdua total de temps. I el temps és escàs i s’ha d’aprofitar. Sílvia Gratacòs, presidenta de la Cambra de Comerç, es queixava la setmana passada de la manca de plans estratègics i dinamització a llarg termini per part del no-govern català. I així es va escrivint la història d’un llarg declivi.