La fragilitat d’Itàlia i Espanya

L’estiu de l’any 2012, ara farà sis anys, es varen viure emocions fortes a Europa. I l’origen era purament econòmic. Les rèpliques de la gran depressió del 2008 amenaçaren seriosament la viabilitat de l’euro i la solvència d’alguns Estats hiperendeutats com el d’Espanya. La prima de risc del deute sobirà dels països meridionals es va disparar, les borses van viure moments de pànic i només les paraules balsàmiques de Mario Draghi, governador del Banc Central Europeu (BCE), permeteren redreçar la situació. El banquer italià va prometre fer tot el que calgués per mantenir l’euro i els mercats se’l van creure. Durant aquests sis anys, el BCE ha portat la política monetària al límit. Amb interessos al zero per cent i amb els programes de compra massiva de deute públic i d’altres actius financers, el banc emissor ha esgotat tota la seva munició. Aplicats tots els dopatges possibles, el BCE ja no pot fer res més. Les polítiques econòmiques dels governs i del Banc Central ha anat molt més enllà del que era raonable. Per reblar el clau de la política monetària ultraexpansiva, només faltaria que els helicòpters corporatius del BCE s’enlairessin i reguessin la geografia europea des del cel amb una pluja de bitllets. I, malgrat la combinació de polítiques fiscals i monetàries tan expansives, la situació continua sent molt delicada. Ho demostra la incertesa política d’Itàlia i la moció de censura al govern popular promoguda pel PSOE a Espanya, suficients per tornar a disparar la prima de risc a Itàlia, Espanya, Portugal i Grècia, portant importants pèrdues a les borses, especialment en els valors bancaris. La incertesa política per ella mateixa, però, no és capaç d’explicar ni generar tanta inestabilitat financera. Darrere s’hi amaga el temor que la unió bancària europea no s’hagi completat correctament i que l’estructura institucional de l’euro continuï sent feble.

El partits populistes avancen arreu i guanyen a Itàlia, un dels països fundadors de la Unió Europea. Luigi di Maio, al capdavant del M5Stelle, s’imposa de manera contundent al sud del país. Amb una crítica frontal a la unió bancària europea i amb una promesa de renda bàsica per a 3 milions de persones amb un cost de 17.000 milions d’euros a l’any, el M5Stelle guanya a les regions on el PIB per càpita amb prou feines supera els 16.000 euros per habitant. En canvi, al nord d’Itàlia, la renda és de 34.000 euros per habitant. Mentre que Merkel s’ha oposat, amb tota justícia i necessitat, al rescat dels bancs amb diner públic, els italians es varen passar pel forro aquest acord (bail-in) rescatant amb més de 20.000 milions d’euros públics la banca Monte Paschi di Siena. Mentre que Alemanya ha aprofitat els anys de bonança per reduir el seu deute públic, del 81% del PIB el 2010 al 68% del PIB el 2016, Espanya l’ha augmentat del 35% l’any 2007 al 99% l’any 2016 i Itàlia també l’ha incrementat del 99,8% l’any 2007 al 132% l’any 2016 (!). La convivència de xifres d’endeutament astronòmiques amb creixements raquítics, especialment en el cas d’Itàlia (increment del PIB de només l’1% el 2015 i 0,9% el 2016), és sempre un problema. Pensem que la despesa anual només en interessos (històricament baixos) supera els 30.000 milions a Espanya. I en el país transalpí, una taxa de creixement inferior al tipus d’interès el converteix automàticament en insolvent i incapaç de pagar, a mitjà termini, el servei del deute. El malestar social és profund. Vuit de cada deu famílies italianes són més pobres avui que quan va començar la crisi. El descens dels ingressos ho ha devorat tot, somnis inclosos. La situació, per tant, és greu. I si la moció de censura a Espanya i els problemes per formar govern a Itàlia tenen tanta repercussió és per com estan de malament les seves economies, amb un endeutament descontrolat, la corrupció política en metàstasi, la taxa d’atur del 16% en el cas d’Espanya i de l’11% a Itàlia, una economia submergida entre el 17% i el 24%, i un frau fiscal entre el 6% i el 9% del PIB espanyol.

Itàlia i Espanya tenen molt en comú. Comparteixen les arrels històriques grecorromanes i llatines, varen ser baluards del catolicisme en èpoques passades, pateixen la corrupció sistèmica del sistema polític i el caos de l’administració pública, presenten alguns exemples notables de creativitat empresarial al nord, mentre que el sur es despenja de tot creixement i es converteix en un receptor perpetu de subsidis públics, parassitant un Estat disfuncional. La desigual integració econòmica, sense reformes ni descentralització real, fa d’Itàlia un Estat fracturat amb dos països cada vegada més irreconciliables. Com a Espanya. En contra de les demandes (del sud) d’Itàlia i Espanya, no cal un pressupost europeu anticrisi, ni la mutualització de riscos, ni un superministre de Finances de l’eurozona que els permeti viure indefinidament per sobre de les seves possibilitats. Calen reformes estructurals i un marc d’estabilització que disciplini els impulsos a estirar sempre més el braç que la màniga. 

____________________________________________________________________________________________

El verano del año 2012, ahora hará seis años, se vivieron emociones fuertes en Europa. Y el origen era puramente económico. Las réplicas de la gran depresión de 2008 amenazaron seriamente la viabilidad del euro y la solvencia de algunos Estados hiperendeutados como el de España. La prima de riesgo de la deuda soberana de los países meridionales se disparó, las bolsas vivieron momentos de pánico y sólo las palabras balsámicas de Mario Draghi, gobernador del Banco Central Europeo (BCE), permitieron enderezar la situación. El banquero italiano prometió hacer todo lo que fuera necesario para mantener el euro y los mercados le creyeron. Durante estos seis años, el BCE ha llevado la política monetaria al límite. Con intereses al cero por ciento y con los programas de compra masiva de deuda pública y otros activos financieros, el banco emisor ha agotado toda su munición. Aplicados todos los dopajes posibles, el BCE ya no puede hacer nada más. Las políticas económicas de los gobiernos y del Banco Central han ido mucho más allá de lo razonable. Para remachar el clavo de la política monetaria ultraexpansiva, solo faltaría que los helicópteros corporativos del BCE regaran la geografía europea desde el cielo con una lluvia de billetes. Y, a pesar de la combinación de políticas fiscales y monetarias tan expansivas, la situación sigue siendo muy delicada. Lo demuestra la incertidumbre política de Italia y la moción de censura al gobierno popular promovida por el PSOE en España, suficientes para volver a disparar la prima de riesgo en Italia, España, Portugal y Grecia, llevando importantes pérdidas en las bolsas, especialmente en los valores bancarios, y reabriendo las dudas sobre la moneda única europea. La incertidumbre política por sí misma, sin embargo, no es capaz de explicar ni generar tanta inestabilidad financiera. Detrás se esconde el temor de que la unión bancaria europea no se haya completado correctamente y que la estructura institucional del euro siga siendo débil.

Los partidos populistas avanzan en todas partes y ganan en Italia, uno de los países fundadores de la Unión Europea. Luigi di Maio, al frente del M5Stelle, se impone de manera contundente en el sur del país. Con una crítica frontal a la unión bancaria europea y con una promesa de renta básica para 3 millones de personas con un coste de 17.000 millones de euros al año, el M5Stelle gana en las regiones donde el PIB per cápita apenas supera los 16.000 euros por habitante. En cambio, en el norte de Italia, la renta es de 34.000 euros por habitante. Mientras que Merkel se ha opuesto, con toda justicia y necesidad, al rescate de los bancos con dinero público, los italianos se pasaron por el forro este acuerdo (bail-in) rescatando con más de 20.000 millones de euros públicos la banca Monte Paschi di Siena. Mientras que Alemania ha aprovechado los años de bonanza para reducir su deuda pública, del 81% del PIB en 2010 al 68% del PIB en 2016, España la ha aumentado del 35% en 2007 al 99% en el año 2016 e Italia también la ha incrementado del 99,8% en 2007 al 132% en el año 2016 (!). La convivencia de cifras de endeudamiento astronómicas con crecimientos raquíticos, especialmente en el caso de Italia (incremento del PIB de sólo el 1% en 2015 y 0,9% en 2016), es siempre un problema. Pensemos que el gasto anual sólo en intereses (históricamente bajos) supera los 30.000 millones en España. Y en el país transalpino, una tasa de crecimiento inferior al tipo de interés lo convierte automáticamente en insolvente e incapaz de pagar, a medio plazo, el servicio de la deuda. El malestar social es profundo. Ocho de cada diez familias italianas son más pobres hoy que cuando comenzó la crisis. El descenso de los ingresos lo ha devorado todo, sueños incluidos. La situación, por tanto, es grave. Y si la moción de censura en España y los problemas para formar gobierno en Italia tienen tanta repercusión es por el mal estado de sus economías, con un endeudamiento descontrolado, la corrupción política en metástasis, la tasa de paro del 16% en el caso de España y del 11% en Italia, una economía sumergida entre el 17% y el 24%, y un fraude fiscal entre el 6% y el 9% del PIB español.

Italia y España tienen mucho en común. Comparten las raíces históricas grecorromanas y latinas, fueron baluartes del catolicismo en épocas pasadas, sufren la corrupción sistémica del sistema político y el caos de la administración pública, presentan algunos ejemplos notables de creatividad empresarial en el norte, mientras que el sur se descuelga de todo crecimiento y se convierte en un receptor perpetuo de subsidios públicos, parasitando un Estado disfuncional. La desigual integración económica, sin reformas ni descentralización real, hace de Italia un Estado fracturado con dos países cada vez más irreconciliables. Como en España. En contra de las demandas (del sur) de Italia y España, no es necesario ni deseable un presupuesto europeo anticrisis, ni la mutualización de riesgos, ni un superministro de Finanzas de la eurozona que les permita vivir indefinidamente por encima de sus posibilidades. Hacen falta reformas estructurales y un marco de estabilización que discipline los impulsos a gastar permanentemente por encima de las posibilidades reales.

Beneficis i salaris

El Banc d’Espanya ha presentat aquesta setmana el seu informe anual, en el que assegura que les empreses han guanyat competitivitat des de la gran recessió del 2008 gràcies a la reducció de costos salarials i, en general, laborals. El fet que els guanys en competitivitat enfront de la zona euro hagin recaigut més en l’ajust dels salaris que en els marges empresarials planteja un problema en la distribució de les rendes. L’anàlisi de balanços empresarials confirma que les empreses van triplicar beneficis el 2016, però que els salaris s’han congelat. La situació de l’any 2017 ha estat similar. Els salaris van créixer un 0,1% de mitjana, molt inferior a l’evolució dels preus, impulsats per l’encariment de l’energia. Aquesta pèrdua de poder adquisitiu es manifesta en una menor capacitat d’estalvi de les famílies, que passen a tenir necessitat de finançament (dèficit d’ingressos). En canvi, l’excedent brut d’explotació de les empreses va repuntar l’any passat un 5,5%. Amb un increment global del PIB del 3,1%, dóna la impressió que la recuperació no arriba a tothom per igual. Així com en darrers articles hem comentat els privilegis institucionals del sector financer, que es beneficia asimètricament dels períodes expansius sense participar en els costos dels ajustos, sembla que també els beneficis i les rendes del capital creixen més que les rendes provinents del treball. Els guanys de competitivitat de l’economia espanyola de la darrera dècada s’han basat majoritàriament en la reducció dels costos laborals. L’origen de la disminució dels salaris és triple: reducció de sous, acomiadaments i substitució de treballadors experimentats per altres de novells (amb retribucions més baixes). El resultat final és un increment del valor afegit brut per ocupat o, el que és el mateix, la reducció del cost laboral unitari. I això és positiu, sens dubte. El problema rau en què sigui a costa de la disminució de les retribucions del treballador. I si en termes quantitatius l’assalariat cobra menys, el termes qualitatius les condicions de treball tampoc han millorat. Més d’un de cada quatre treballadors espanyols tenen un contracte temporal. És a dir, el 27% dels ciutadans de l’Estat no són treballadors fixos. Això situa Espanya com el país de la Unió Europea amb la taxa de temporalitat més alta, un indicador que és només del 14% en la mitjana comunitària. A més, aquesta temporalitat és encara més acusada en el cas dels joves. De fet, Espanya també és el país europeu on hi ha un percentatge més gran de joves d’entre 15 i 24 anys amb contracte temporal. Concretament, 3 de cada 4 joves treballadors no té un contracte indefinit. Aquesta no és la manera de retenir el talent ni tractar el nostre jovent. Espanya és el país europeu on costa més aconseguir un contracte laboral indefinit. I la temporalitat castiga encara més el col·lectiu femení.

En canvi, la situació dels marges empresarials és la contrària. L’any 2007 les empreses espanyoles convertien en beneficis un terç del seu valor afegit, molt lluny del 40% de mitjana de la Unió Europea. Una dècada més tard, la situació s’ha capgirat. Ara, el benefici de les empreses espanyoles sobre el valor afegit es troba en el 43%, mentre que a Europa és només del 41%. Per tant, mentre que a Europa la participació dels beneficis en la renda total s’ha mantingut estable, a Espanya ha incrementat vertiginosament. Quina resposta cal donar a aquesta situació? Alguns col·lectius, demagògicament, culpen l’euro i demanen recuperar la moneda nacional per devaluar immediatament. Seria un greu error. Per desgràcia, aquesta sembla ser la direcció que porta el futur govern italià, que encapçalarà Giuseppe Conte, el mateix que ha falsificat el seu extens currículum de divuit pàgines. El candidat a ministre d’Economia italià, Paolo Savona, és un euroescèptic declarat i contrari a la moneda única. Aquesta no és la solució, sinó, més aviat, el camí segur al caos, el nacionalisme econòmic i la desintegració europea. Què es podria fer aleshores? En primer lloc, un esforç de concertació social i diàleg entre els agents socials. El país cap on cal mirar és Alemanya i no Itàlia. La moderació salarial a Alemanya, partint de sous i productivitats elevades, es basa en una concertació social en què tenen un considerable pes els sindicats, forts però cooperatius, perquè la seva força rau en el manteniment de l’avantatge competitiu del país. El model es basa més en la col·laboració que en la confrontació. La patronal està disposada a compartir la millora dels beneficis amb els treballadors, i els bancs estan més pròxims a les empreses que als partits polítics.

En segon lloc, el que caldria fer és liberalitzar l’economia i introduir més competència empresarial. El Banc d’Espanya afirma taxativament que «el manteniment dels elevats marges empresarials durant la fase expansiva reflexa falta de competència en alguns sectors». La desaparició de part de la competència durant la crisi per tancament de l’activitat productiva, la integració empresarial i les relacions de connivència entre les grans empreses monopolistes i el govern han deteriorat el bon funcionament del mercat i encarit els preus de productes bàsics. El control del mercat per part de les grans companyies ha malmès la competència i ha permès augmentar els marges de beneficis. Cal augmentar el nivell de competència en tots els àmbits. Perquè, recordem-ho una vegada més, on no hi ha competència hi regna la incompetència.

____________________________________________________________________________________________

El Banco de España ha presentado esta semana su informe anual, en el que asegura que las empresas han ganado competitividad desde la gran recesión de 2008 gracias a la reducción de costes salariales y, en general, laborales. El hecho de que las ganancias en competitividad frente a la zona euro hayan recaído más en el ajuste de los salarios que en los márgenes empresariales plantea un problema en la distribución de las rentas. El análisis de balances empresariales confirma que las empresas triplicaron beneficios en 2016, pero que los salarios se han congelado. La situación del año 2017 ha sido similar. Los salarios crecieron un 0,1% de media, cifra muy inferior a la evolución de los precios, impulsados ​​por el encarecimiento de la energía. Esta pérdida de poder adquisitivo se manifiesta en una menor capacidad de ahorro de las familias, que pasan a tener necesidad de financiación (déficit de ingresos). En cambio, el excedente bruto de explotación de las empresas repuntó el año pasado un 5,5%. Con un incremento global del PIB del 3,1%, da la impresión de que la recuperación no llega a todos por igual. Así como en los últimos artículos hemos comentado los privilegios institucionales del sector financiero, que se beneficia asimétricamente de los periodos expansivos sin participar en los costes de los ajustes, parece que también los beneficios y las rentas del capital crecen más que las rentas provenientes del trabajo. Las ganancias de competitividad de la economía española de la última década se han basado mayoritariamente en la reducción de los costes laborales. El origen de la disminución de los salarios es triple: reducción de sueldos, despidos y sustitución de trabajadores experimentados por otros más jóvenes (con retribuciones más bajas). El resultado final es un incremento del valor añadido bruto por ocupado o, lo que es lo mismo, la reducción del coste laboral unitario. Y eso es positivo, sin duda. El problema radica en que sea a costa de la disminución de las retribuciones del trabajador. Y si en términos cuantitativos el asalariado cobra menos, los términos cualitativos de las condiciones de trabajo tampoco han mejorado. Más de uno de cada cuatro trabajadores españoles tienen un contrato temporal. Es decir, el 27% de los ciudadanos del Estado no son trabajadores fijos. Esto sitúa a España como el país de la Unión Europea con la tasa de temporalidad más alta, un indicador que es sólo del 14% en la media comunitaria. Además, esta temporalidad es aún más acusada en el caso de los jóvenes. De hecho, España también es el país europeo donde hay un mayor porcentaje de jóvenes de entre 15 y 24 años con contrato temporal. Concretamente, 3 de cada 4 jóvenes trabajadores no tiene un contrato indefinido. Esta no es la manera de retener el talento ni de tratar a nuestra juventud. España es el país europeo donde cuesta más conseguir un contrato laboral indefinido. Y la temporalidad castiga aún más el colectivo femenino.

En cambio, la situación de los márgenes empresariales es la contraria. En 2007 las empresas españolas convertían en beneficios un tercio de su valor añadido, muy lejos del 40% de media de la Unión Europea. Una década más tarde, la situación se ha invertido. Ahora, el beneficio de las empresas españolas sobre el valor añadido se encuentra en el 43%, mientras que en Europa es sólo del 41%. Por lo tanto, mientras que en Europa la participación de los beneficios en la renta total se ha mantenido estable, en España ha incrementado vertiginosamente. ¿Qué respuesta hay que dar a esta situación? Algunos colectivos, demagógicamente, culpan al euro y piden recuperar la moneda nacional para devaluar inmediatamente. Sería un grave error. Por desgracia, esta parece ser la dirección que lleva el futuro gobierno italiano, que encabezará Giuseppe Conte, el mismo que ha falsificado su extenso currículum de dieciocho páginas. El candidato a ministro de Economía italiano, Paolo Savona, es un euroescéptico declarado y contrario a la moneda única. Esta no es la solución, sino, más bien, el camino seguro al caos, el nacionalismo económico y la desintegración europea. ¿Qué se podría hacer entonces? En primer lugar, un esfuerzo de concertación social y diálogo entre los agentes sociales. El país al que mirar es Alemania y no Italia. La moderación salarial en Alemania, partiendo de sueldos y productividades elevadas, se basa en una concertación social en la que tienen un considerable peso los sindicatos, fuertes pero cooperativos, porque su fuerza radica en el mantenimiento de la ventaja competitiva del país. El modelo se basa más en la colaboración que en la confrontación. La patronal está dispuesta a compartir la mejora de los beneficios con los trabajadores, y los bancos están más próximos a las empresas que a los partidos políticos.

En segundo lugar, lo que habría que hacer es liberalizar la economía e introducir más competencia empresarial. El Banco de España afirma taxativamente que «el mantenimiento de los elevados márgenes empresariales durante la fase expansiva refleja falta de competencia en algunos sectores». La desaparición de parte de la competencia durante la crisis por cierre de la actividad productiva, la integración empresarial y las relaciones de connivencia entre las grandes empresas monopolistas y el gobierno han deteriorado el buen funcionamiento del mercado y encarecido los precios de productos básicos. El control del mercado por parte de las grandes compañías ha dañado la competencia y ha permitido aumentar los márgenes de beneficios. Hay que aumentar el nivel de competencia en todos los ámbitos. Porque, recordémoslo una vez más, donde no hay competencia reina la incompetencia.

Esmena a la banca

Els suïssos, un dels pobles més pròspers i civilitzats del planeta, estan convocats a decidir en referèndum el proper 10 de juny si els bancs comercials poden continuar creant diners del no-res. És l’anomenada banca amb reserva fraccionària, una de les institucions actuals més importants i alhora més desconegudes per la majoria de la societat. Pràcticament ningú recorda que el Banc Central Europeu va rebaixar el coeficient de caixa, a la zona euro, fins a l’1% a partir del 18 de gener de 2012. I, el que és pitjor, ni un ciutadà de cada cent és conscient del que això significa. Així, per exemple, quan un algú diposita 100 euros en un compte a la vista (compte corrent), els seus diners, en realitat, s’esfumen ràpidament, ja que el banc està autoritzat legalment pel govern a prestar el 99% d’aquesta quantitat. Aquests 99 euros prestats es dipositaran en un altre compte corrent i, de nou, es repetirà el mateix procés. Aquesta segona entitat financera mantindrà en efectiu només l’1% del dipòsit a la vista, tornant a prestar el 99% restant en un procés que multiplica la creació de diners i l’oferta monetària. Cada euro que entra en el sistema bancari es pot multiplicar potencialment per 100.

Quan van sorgir els primers bancs al final de l’edat mitjana, els orfebres custodiaven l’or que rebien en dipòsit dels seus clients. El banc havia de retornar-lo quan el client així ho manifestés, sense necessitat de preavís. Però els primers bancs aviat es van adonar que els clients no sol·licitaven la devolució de la totalitat de l’or dipositat. Això els va motivar a prestar-lo a un tipus d’interès determinat, superposant dos tipus de contractes de naturalesa diferent: el contracte de dipòsit a la vista (compte corrent) i el contracte de préstec (dipòsit a termini). En el primer, el client diposita una quantitat de diners al banc, reintegrables a la vista. El banc s’obliga a custodiar-lo i carrega una comissió al client que, en qualsevol moment, pot retirar els seus diners. En el dipòsit a termini, en canvi, el client diposita una quantitat de diners i es compromet a no retirar-los en un termini estipulat, cobrant del banc uns interessos. Això permet al banc prestar aquesta mateixa quantitat de diners a un altre individu i cobrar per això uns interessos superiors. La suma de les comissions dels contractes de dipòsit i del diferencial d’interessos en els contractes de préstec originaven els beneficis bancaris. Aquests beneficis eren normals i comparables amb la resta dels sectors econòmics. En els dipòsits a la vista el banc no pot fer ús d’aquests diners i prestar-los a una altra persona, mentre que en els dipòsits a termini el banc sí pot fer ús dels diners, prestant-los a un tipus d’interès superior. Els primers banquers es van adonar, però, que els seus clients no demanaven retirar la totalitat dels diners dipositats. I ràpidament varen caure en la temptació de prestar a llarg termini, els diners que els clients havien dipositat a curt termini. ¿Per què, pensaven, s’han de guardar els diners dels clients a la caixa forta quan es podrien invertir en hipoteques a llarg termini que rendirien un interès molt superior? ¿Per què no invertir aquests dipòsits a curt termini en deuda pública a llarg? Aquesta pràctica irregular dels banquers, ara convertida en habitual, entranya molts perills i té conseqüències greus a mitjà i llarg termini. En primer lloc es violen els principis legals del dret. En la mesura en què el banc presti els diners rebuts com a dipòsit a la vista, està generant una doble disponibilitat dels diners, ja que aquests seran propietat tant de qui va fer el dipòsit original com de qui va rebre el préstec per part del banc. En definitiva, el banc està creant diners del no-res a partir de la concessió de préstecs provinents dels comptes corrents a la vista. En segon lloc hi ha els efectes econòmics en forma de crisis financeres periòdiques i recurrents. En un sistema bancari de reserva fraccionària, l’oferta monetària està subjecta a fortes expansions i contraccions, creant un “efecte acordió” que ocasiona greus conseqüències econòmiques sobre el conjunt de la societat que ja hem pogut explicar en altres articles. Naturalment, un tercer efecte d’aquest sistema són els pànics bancaris i la insolvència estructural de les entitats financeres. Donat que el banc només custodia una fracció dels dipòsits dels clients, una petició majoritària de retirada de dipòsits farà caure el banc. Aquesta fallida, que es castigava severament al segle d’or de Catalunya (s. XIV) fins i tot amb la mort del banquer, ara es resol amb el rescat bancari a càrrec dels contribuents. Només cal recordar els casos de Bankia i CatalunyaCaixa.

El professor Huerta de Soto, gran especialista i expert en economia, va promoure una reforma bancària que es va discutir al Parlament britànic per iniciativa del diputat Douglas Carswell. Fins i tot el governador del Banc d’Anglaterra, Mervyn King, hi va donar suport. L’economista madrileny explica magistralment com aquests recurrents problemes monetaris i financers es deriven de l’aprovació de la llei bancària de Peel de 1844. En essència, la llei de Peel exigia un coeficient de caixa als bancs comercials del 100% per tal de posar fi a les etapes periòdiques de recessió que castigaven la Gran Bretanya. El greu error que es va cometre, però, va ser no considerar els dipòsits bancaris a la vista com a part de l’oferta monetària. Per això la formació de bombolles financeres i les despressions econòmiques han continuat colpejant les societats, més encara amb el patró actual de moneda fiduciària. 175 anys després, el proper diumenge 10 de juny, els suïssos tindran l’oportunitat d’esmenar aquest tràgic error que tants patiments ha causat a la humanitat.

____________________________________________________________________________________________

Los suizos, uno de los pueblos más prósperos y civilizados del planeta, están convocados a decidir en referéndum el próximo 10 de junio si los bancos comerciales pueden seguir creando dinero de la nada. Es la llamada banca con reserva fraccionaria, una de las instituciones actuales más importantes y a la vez más desconocidas por la mayoría de la sociedad. Prácticamente nadie recuerda que el Banco Central Europeo rebajó el coeficiente de caja, en la zona euro, hasta el 1% a partir del 18 de enero de 2012. Y, lo que es peor, ni un ciudadano de cada cien es consciente de lo que esto significa. Así, por ejemplo, cuando alguien deposita 100 euros en una cuenta a la vista (cuenta corriente), su dinero, en realidad, se esfuma rápidamente, ya que el banco está autorizado legalmente por el gobierno a prestar el 99% de esta cantidad. Estos 99 euros prestados se depositarán en otra cuenta corriente y, de nuevo, se repetirá el mismo proceso. Esta segunda entidad financiera mantendrá en efectivo sólo el 1% del depósito a la vista, volviendo a prestar el 99% restante en un proceso que multiplica la creación de dinero y la oferta monetaria. Cada euro que entra en el sistema bancario se puede multiplicar potencialmente por 100.

Cuando surgieron los primeros bancos al final de la edad media, los orfebres custodiaban el oro que recibían en depósito de sus clientes. El banco tenía que devolverlo cuando el cliente así lo manifestara, sin necesidad de preaviso. Pero los primeros bancos pronto se dieron cuenta que los clientes no solicitaban la devolución de la totalidad del oro depositado. Esto los motivó a prestar a un tipo de interés determinado, superponiendo dos tipos de contratos de naturaleza diferente: el contrato de depósito a la vista (cuenta corriente) y el contrato de préstamo (depósito a plazo). En el primero, el cliente deposita una cantidad de dinero en el banco, reintegrable a la vista. El banco se obliga a la custodia y carga una comisión al cliente que, en cualquier momento, puede retirar su dinero. En el depósito a plazo, en cambio, el cliente deposita una cantidad de dinero y se compromete a no retirarlo en un plazo estipulado, cobrando del banco unos intereses. Esto permite al banco prestar esa misma cantidad de dinero a otro individuo y cobrar por ello unos intereses superiores. La suma de las comisiones de los contratos de depósito y del diferencial de intereses en los contratos de préstamo originaban los beneficios bancarios. Estos beneficios eran normales y comparables con el resto de los sectores económicos. En los depósitos a la vista el banco no puede hacer uso de este dinero y prestarlo a otra persona, mientras que en los depósitos a plazo el banco sí puede hacer uso del dinero, prestando a un tipo de interés superior. Los primeros banqueros se dieron cuenta, sin embargo, que sus clientes no pedían retirar la totalidad del dinero depositado. Y rápidamente cayeron en la tentación de prestar a largo plazo el dinero que los clientes habían depositado a corto plazo. ¿Por qué, pensaban, se debe guardar el dinero de los clientes en la caja fuerte cuando se podría invertir en hipotecas a largo plazo que rendirían un interés muy superior? ¿Por qué no invertir estos depósitos a corto plazo en deuda pública a largo? Esta práctica irregular de los banqueros, ahora convertida en habitual, entraña muchos peligros y tiene consecuencias graves a medio y largo plazo. En primer lugar se violan los principios legales del derecho. En la medida en que el banco preste el dinero recibido como depósito a la vista, está generando una doble disponibilidad del dinero, ya que éstos serán propiedad tanto de quien hizo el depósito original como de quien recibió el préstamo por parte del banco . En definitiva, el banco está creando dinero de la nada a partir de la concesión de préstamos provenientes de las cuentas corrientes a la vista. En segundo lugar, están los efectos económicos en forma de crisis financieras periódicas y recurrentes. En un sistema bancario de reserva fraccionaria, la oferta monetaria está sujeta a fuertes expansiones y contracciones, creando un “efecto acordeón” que ocasiona graves consecuencias económicas sobre el conjunto de la sociedad que ya hemos podido explicar en otros artículos. Naturalmente, un tercer efecto de este sistema son los pánicos bancarios y la insolvencia estructural de las entidades financieras. Dado que el banco sólo custodia una fracción de los depósitos de los clientes, una petición mayoritaria de retirada de depósitos hará caer el banco. Esta quiebra, que se castigaba severamente en el siglo de oro de Cataluña (s. XIV) incluso con la muerte del banquero, ahora se resuelve con el rescate bancario a cargo de los contribuyentes. Basta recordar los casos de Bankia y CatalunyaCaixa.

El profesor Huerta de Soto, gran especialista y experto en economía, promovió una reforma bancaria que se discutió en el Parlamento británico por iniciativa del diputado Douglas Carswell. Incluso el gobernador del Banco de Inglaterra, Mervyn King, le dio su apoyo. El economista madrileño explica magistralmente cómo estos recurrentes problemas monetarios y financieros se derivan de la aprobación de la ley bancaria de Peel de 1844. En esencia, la ley de Peel exigía un coeficiente de caja a los bancos comerciales del 100% para poner fin a las etapas periódicas de recesión que castigaban Gran Bretaña. El grave error que se cometió, sin embargo, fue no considerar los depósitos bancarios a la vista como parte de la oferta monetaria. Por eso la formación de burbujas financieras y las despresiones económicas han continuado golpeando las sociedades, más aún con el patrón actual de moneda fiduciaria. 175 años después, el próximo domingo 10 de junio, los suizos tendrán la oportunidad de subsanar este trágico error que tantos sufrimientos ha causado a la humanidad.

 

 

Quantitative Easing

Les polítiques econòmiques, la gestió dels desequilibris socials i la manera de resoldre les crisis ha canviat radicalment des de l’aparició en escena de l’economista britànic John Maynard Keynes (1883-1946). La seva influència ha suposat un gir copernicà. Del marc conceptual del liberalisme clàssic hem passat a un intervencionisme econòmic i polític creixent. La concepció del govern mínim com a mal necessari -el millor govern és el que menys governa i el que menys governa és el que no governa- ha estat substituït per un govern de màxims amb amplis poders de regulació i recaptació d’impostos. D’una visió de l’economia des del cantó de l’oferta (prioritzant aspectes sempre fonamentals com la productivitat, l’educació o l’adequació de l’estructura productiva a les necessitats reals de la societat) s’ha passat a una economia amb predomini quasi absolut de la demanda, on es prioritza la despesa pública i la creació monetària. L’atractiu per a la classe política de les receptes econòmiques de Lord Keynes és innegable, ja que reforça el seu poder i expandeix notablement el seu àmbit de control i influència. Només cal fixar-se en el pes de la despesa pública sobre el total del PIB. De xifres inferiors al 10% a l’Europa anterior a la Primera Guerra Mundial s’ha passat, de mitjana, al 50% actual. I el mateix passa amb el deute públic. Pel cas dels EUA, Richard Nixon, a inicis de la dècada de 1970, va deixar un deute públic d’1 bilió de dòlars (amb dotze zeros). Una dècada més tard, Ronald Reagan ja duplicava aquesta xifra i, actualment, el deute públic nord-americà supera els 20 bilions de dòlars i equival al 107% del PIB (!!). La política monetària actual és també hereva de Keynes. L’anglès, acèrrim enemic del patró or, va obtindre una victòria pòstuma quan Nixon va declarar la inconvertibilitat del dòlar en or el 15 d’agost de 1971. S’obria la porta a l’etapa actual de moneda fiduciària, sense cap valor real, creada del no-res per les autoritats dominants i fonamentada només en la confiança de la seva acceptació social.

El control de la moneda i del crèdit per part de les elits politicofinanceres, que equival a fixar tipus d’interès artificialment baixos (fins i tot nuls), té efectes dràstics i molt rellevants sobre el conjunt de l’activitat econòmica. Gràcies a polítiques econòmiques diametralment oposades a les actuals, la crisi de 1920-21 es va poder resoldre ràpidament. No es va dubtar en aquells moments a contenir la creació de moneda, situant el tipus d’interès al +7%, i provocar una intensa caiguda dels preus del -18%, suficient per liquidar les empreses inviables i massa endeutades, sanejar les finances i tornar a créixer amb força d’acord a les necessitats reals de la població. En els moments actuals, però, el signe invariablement expansiu de les polítiques monetàries i fiscals obre nous escenaris i planteja molts interrogants. El pla per resoldre el crac del 1929, el New Deal de F.D. Roosevelt, es troba en revisió històrica i econòmica. En poques paraules, més que contribuir a la resolució de la crisi, el que va fer és aprofundir-la i allargar la recessió. També les mesures ultraexpansives actuals del Quantitative Easing no estan donant els resultats esperats. Comentàvem a l’article de la setmana passada la relació directa existent entre la creació de diners i la bombolla del deute públic o la inflació dels actius financers en els mercats borsaris.

El balanç dels estímuls monetaris i fiscals, superior a 25 bilions de dòlars, és decebedor. Per generar 1 dòlar de creixement, els països del G7 han arribat a gastar-ne 18, procedents dels bancs centrals, tot contribuint a un rècord de deute global del 225% del PIB. En termes de creixement, els EUA esperaven increments del PIB superiors al 4%, però només han crescut l’1,5% i el 2,3% els anys 2016 i 2017, respectivament. L’augment de productivitat, amb mitjanes del 0,6%, està molt lluny del 2% anterior. En general, tanta laxitud monetària contribueix a ajornar sine die les reformes estructurals que necessita urgentment el país. Les empreses, en un clima d’incertesa institucional, opten també per diferir la inversió productiva, malgrat disposar de finançament aliè abundant i barat. És un senyal significatiu comprovar com han incrementat la recompra d’accions pròpies i el repartiment de dividends entre els accionistes, al mateix temps que s’estanquen els resultats operatius i d’explotació. A nivell global, la política monetària ultraexpansiva contribueix a crear bombolles en els països emergents i desestabilitzar el seu model productiu. Amb un interès zero al primer món, els capitals especulatius financen qualsevol projecte, per esbojarrat que sigui, en els països en desenvolupament. Però quan l’interès comença a pujar als EUA i el deute públic nord-americà promet rendiments positius, aquests capitals abandonaran amb la mateixa facilitat els països emergents, deixant un rastre de destrucció darrere seu. El dèficit exterior i la pèrdua de divises obligarà els països emergents a depreciar la moneda pròpia, tot originant inflacions intenses, manca de recursos bàsics i privacions socials generalitzades. Amb la recuperació gradual dels tipus d’interès, les economies zombis entraran en agonia i la ranera de la fallida visitarà els governs i les empreses hiperendeutades que no han aprofitat aquest temps per despalenquejar-se i fer els deures. Aleshores hi haurà els plors i el cruixir de dents. I tothom haurà de recordar, una vegada més, que la impressió de diners no equival a viure millor ni a incrementar la riquesa d’un país.

____________________________________________________________________________________________

Las políticas económicas, la gestión de los desequilibrios sociales y la manera de resolver las crisis han cambiado radicalmente desde la aparición en escena del economista británico John Maynard Keynes (1883-1946). Su influencia ha supuesto un giro copernicano. Del marco conceptual del liberalismo clásico hemos pasado a un intervencionismo económico y político creciente. La concepción del gobierno mínimo como mal necesario -el mejor gobierno es el que menos gobierna y el que menos gobierna es el que no gobierna- ha sido sustituido por un gobierno de máximos con amplios poderes de regulación y recaudación de impuestos. De una visión de la economía desde el lado de la oferta (priorizando aspectos siempre fundamentales como la productividad, la educación o la adecuación de la estructura productiva a las necesidades reales de la sociedad) se ha pasado a una economía con predominio casi absoluto de la demanda, donde se prioriza el gasto público y la creación monetaria. El atractivo para la clase política de las recetas económicas de Lord Keynes es innegable, ya que refuerza su poder y expande notablemente su ámbito de control e influencia. Sólo hay que fijarse en el peso del gasto público sobre el total del PIB. De cifras inferiores al 10% en la Europa anterior a la Primera Guerra Mundial se ha pasado, en promedio, al 50% actual. Y lo mismo ocurre con la deuda pública. En EEUU, Richard Nixon, a inicios de la década de 1970, dejó una deuda pública de 1 billón de dólares (con doce ceros). Una década más tarde, Ronald Reagan ya duplicaba esa cifra y, actualmente, la deuda pública estadounidense supera los 20 billones de dólares y equivale al 107% del PIB (!!). La política monetaria actual es también heredera de Keynes. El inglés, acérrimo enemigo del patrón oro, obtuvo una victoria póstuma cuando Nixon declaró la inconvertibilidad del dólar en oro el 15 de agosto de 1971. Se abría la puerta a la etapa actual de moneda fiduciaria, sin ningún valor real, creada de la nada por las autoridades monetarias y fundamentada sólo en la confianza de su aceptación social.

El control de la moneda y del crédito por parte de las élites político-financieras, equivalente a fijar tipos de interés artificialmente bajos (incluso nulos), tiene efectos drásticos y muy relevantes sobre el conjunto de la actividad económica. Gracias a políticas económicas diametralmente opuestas a las actuales, la crisis de 1920-21 se pudo resolver rápidamente. No se dudó en aquellos momentos en contener la creación de moneda, situando el tipo de interés en el +7%, provocando una intensa caída de los precios del -18%, suficiente para liquidar las empresas inviables y demasiado endeudadas, sanear las finanzas y volver a crecer con fuerza de acuerdo a las necesidades reales de la población. En los momentos actuales, sin embargo, el signo invariablemente expansivo de las políticas monetarias y fiscales abre nuevos escenarios y plantea muchos interrogantes. El plan para resolver el crack de 1929, el New Deal de F.D. Roosevelt, se encuentra en revisión histórica y económica. En pocas palabras, más que contribuir a la resolución de la crisis, lo que hizo es profundizarla y alargar la recesión. También las medidas ultraexpansivas actuales del Quantitative Easing no están dando los resultados esperados. Comentábamos en el artículo de la semana pasada la relación directa existente entre la creación de dinero y la burbuja de la deuda pública o la inflación de los activos financieros en los mercados bursátiles.

El balance de los estímulos monetarios y fiscales, superior a 25 billones de dólares, es decepcionante. Para generar 1 dólar de crecimiento, los países del G7 han llegado a gastar 18, procedentes de los bancos centrales, contribuyendo a un récord de deuda global del 225% del PIB. En términos de crecimiento, EEUU esperaba incrementos del PIB superiores al 4%, pero sólo ha crecido el 1,5% y el 2,3% en los años 2016 y 2017, respectivamente. El aumento de productividad, con medias del 0,6%, está muy lejos del 2% de tendencia anterior. En general, tanta laxitud monetaria contribuye a aplazar sine die las reformas estructurales que necesita urgentemente el país. Las empresas, en un clima de incertidumbre institucional, optan también por diferir la inversión productiva, a pesar de disponer de financiación ajena muy abundante y barata. Es una señal significativo comprobar cómo han incrementado la recompra de acciones propias y el reparto de dividendos entre los accionistas, al tiempo que se estancan los resultados operativos y de explotación. A nivel global, la política monetaria ultraexpansiva contribuye a crear burbujas en los países emergentes y desestabilizar su modelo productivo. Con un interés cero en el llamado primer mundo, los capitales especulativos financian cualquier proyecto, por alocado que sea, en los países en desarrollo. Pero cuando el interés comienza a subir en EEUU y la deuda pública estadounidense promete rendimientos positivos, estos capitales abandonarán con la misma facilidad los países emergentes, dejando un rastro de destrucción detrás suyo. El déficit exterior y la pérdida de divisas obligará a los países emergentes a depreciar la moneda propia, originando inflaciones intensas, falta de recursos básicos y privaciones sociales generalizadas. Con la recuperación gradual de los tipos de interés, las economías zombis entrarán en agonía y el estertor de la quiebra visitará los gobiernos y las empresas hiperendeudadas que no han aprovechado este tiempo para desapalancarse y hacer los deberes. Entonces será el llanto y el crujir de dientes. Y todo el mundo tendrá que recordar, una vez más, que la impresión de dinero no equivale a vivir mejor ni a incrementar la riqueza de un país.