L’agonia del creixement

Després de quatre anys de suspensió de les normes més bàsiques de disciplina fiscal a la UE, el 2024 tornaran a estar vigents. Deixem enrere els excessos de barra lliure tan habituals durant la pandèmia i posterior crisi inflacionista, i això exigeix un esforç per controlar la despesa pública i limitar el dèficit públic al màxim acordat del 3% del PIB. Espaya, per sobre de Grècia i Itàlia, és el país comunitari que més desequilibris fiscals arrossega. A falta de les dades de l’any que avui tanquem, el dèficit de les administracions públiques espayoles en el trienni 2020-2022 és el més elevat d’Europa, agafant les dades del Banc d’Espanya (-10,1%, -6,7% i -4,7% respectivament). Molt lluny, per exemple, del d’Estònia (-5,4%, -2,5% i -1%), Països Baixos (-3,7%, -2,2% i -0,1%), Alemanya (-4,3%, -3,6% i -2,5), Irlanda (-5%, -1,5% i +1,7%) o Portugal (-5,8%, -2,9% I -0,3%). Però el govern de Pedro Sánchez, en un nou exemple d’autisme fiscal, ha acabat l’any amb un Consell de Ministres que incrementa la despesa pública en 13.000 milions d’euros. D’aquests, uns 8.300 es destinaran a la revaloració de les pensions i 4.700 més a estendre les mesures anticrisi. Entre les mesures aprovades per Real Decret-Llei, que no estaven incorporades als pressupostos, s’inclouen les subvencions al transport públic i les ajudes socials. El resultat és que, amb seguretat, el dèficit públic tornarà a superar el límit del 3% del PIB. L’escenari és molt similar al del 2019, l’únic any que Pedro Sánchez ha estat sotmès a les regles fiscals. Aquell any, el govern va reiterar fins a l’infinit el compromís amb la reducció del dèficit públic, però finalment el va incrementar, passant del 2,6% al 3,1%. Un cop més, tornen les temptacions per augmentar la despesa.

Brussel·les també adverteix que Espanya segueix prioritzant la despesa corrent en sous públics davant la inversió, fet que perjudica el creixement del país. La despesa corrent creix més del que s’esperava, mentre que la inversió, sense els fons europeus, està caient. L’elevat dèficit, sumat al baix creixement, implica que el deute públic no es podrà reduir. Es preveu que Espanya acabi l’any amb un deute del 108% i que en el 2024 no es redueixi. Per tant, el nivell de deute públic s’estabilitza en 10 punts percentuals per sobre dels que hi havia abans de la pandèmia. En el darrer informe de l’any, el Banc d’Espanya empitjora les perspectives de l’economia espanyola pel 2024. Concretament, espera un dèbil creixement del PIB de només l’1,6%, sempre inferior al 2% també en els anys 2025 i 2026. En el proper 2024 la inflació s’hauria de començar a normalitzar gràcies a la moderació dels preus de l’energia. Això permetria al BCE iniciar una relaxació de la política monetària, reanimant així la demanda interna. Aquest escenari de creixement moderat i inflació a la baixa implica una menor recaptació tributària, fet que dificultarà la reducció del dèficit públic. El govern espanyol, per tant, al superar sempre el límit màxim comunitari no podrà evitar caure en el procediment de dèficit excessiu. El dèficit estructural s’eleva al 3,5%, un punt per sobre dels nivells previs a la pandèmia, i per corregir aquest desequilibri, impossible només amb l’escàs creixement, es necessitaran noves pujades d’impostos o/i retallades de la despesa. També s’allunya l’expectativa d’aconseguir la plena ocupació. Amb prou feines es reduirà l’atur, que es quedarà per sobre de l’11%. Amb poca creació d’ocupació, la vinguda de nous immigrants agreujarà encara més els problemes de convivència i tensionarà l’accés als subsidis i ajuts públics. Les ajudes socials han de ser temporals, no un modus vivendi, i condicionades a la necessària requalificació per incorporar-se al mercat de treball.

Sense ser cap consol, el creixement global decaurà durant les properes dècades com a conseqüència de la caiguda de la població activa per l’envelliment en els països desenvolupats i la desacceleració de la productivitat en els països emergents. Les projeccions per a Espanya, tant per part del Banc d’Espanya com d’organismes internacionals com l’OCDE, situen el país entre els 5 pitjors dels 46 analitzats. En els propers anys, Espanya perdrà 10 llocs al rànquing mundial de PIB per càpita, amb dades ajustades segons poder adquisitiu. Recorden quan Rodríguez Zapatero va afirmar l’any 2007 que Espanya havia superat Itàlia en renda per càpita i que en pocs anys superaria també a França? Espanya mai ha acabat superant França en aquest indicador. I només en el zenit de la bombolla immobiliària, dopada amb tota mena d’estímuls monetaris i financers, va semblar que Espanya superava fugaçment Itàlia. Ara mateix, França es troba lleugerament per sobre de la mitjana de la UE i Itàlia lleugerament per sota. Espanya, en canvi, està clarament per sota de la mitjana europea. Des del dia que l’expresident Zapatero va patir semblant atac d’arrogància i ximpleria, molts països han avançat Espanya. Abans del 2020, Malta, Xipre i Txèquia van superar Espanya en renda per càpita. Des del 2020, ho han fet Eslovènia, Lituània i Estònia. Les previsions fins el 2060, però, indiquen que també Polònia, Portugal, Eslovàquia, Hongria, Letònia, Grècia i Turquia superaran Espanya. L’antic imperi on el sol mai es ponia quedarà al mateix nivell que Romania. Que tinguin un bon any 2024.

Camins d’esperança

La humanitat viu dies d’esperança. De Betlem d’Efratà, terra de Judà, sortirà qui ha de governar les nacions. Diferents cultures celebraran avui a la mitjanit el Nadal, una festa que uneix a les persones, independentment de les seves creences, per celebrar la joia i l’esperança en esperit de fraternitat i solidaritat. L’esperança en un món on la comprensió i el respecte siguin la base de tota relació humana i on tothom tingui l’oportunitat de viure en justícia, pau i llibertat. Voldríem avui recordar, des de l’economia, que és possible transitar per camins de prosperitat i millora col·lectiva. Fa exactament 32 anys, Mikhaïl Gorbatxov dimitia com a president i l’URSS es dissolia. S’obrien nous horitzons per a les nacions que havien quedat sotmeses al jou del comunisme. Entre elles, Estònia, Letònia i Lituània. Però la transició no seria fàcil. L’ocupació de cinquanta anys havia deixat una empremta devastadora. En molts aspectes, els Estats bàltics continuaven depenent de Rússia en gairebé tots els àmbits. Els països postcomunistes van entrar en una recessió transformadora i, donat que els preus oficials de la majoria de béns estaven molt per sota dels de mercat, l’escassetat i la fam es generalitzaren.

Fins aquell dia, les persones es despertaven cada dia per fer una feina que no volien, en una fàbrica mal ubicada que produïa productes sense demanda de manera improductiva. Tot va canviar quan l’Estat deixa de ser l’únic client i l’adaptació per a moltes empreses no fou gens fàcil. El país havia de construir les noves institucions i desmantellar les velles. Calia eliminar el complex sistema de privilegis concedits a l’elit del Partit Comunista i ciutadans russos, retornant la propietat al sector privat. I s’havia de dissenyar un sistema judicial que protegís els drets de propietat i regulés els contractes, un sistema bancari que canalitzés l’estalvi i la inversió, i un mercat de la vivenda que gestionés la venda i el registre dels immobles. Els governs no tenien experiència en recaptar impostos ni en proveir serveis socials equiparables als dels països occidentals. També més enllà de les regles i les institucions formals, els països requereixen certa superestructura de pensament, normes culturals i valors compartits, que l’economista Deirdre McCloskey reuneix en les virtuts burgeses del coratge, justícia, temprança, prudència, fe, esperança i amor.

Les reformes a introduir requerien disciplina fiscal, control de la despesa pública, un sistema tributari amb àmplies bases imposables però tipus impositius baixos, tipus d’interès determinats pel mercat, liberalitzar el comerç amb un tipus de canvi competitiu, privatitzar les empreses estatals, promoure la competència i permetre la inversió estrangera. El que Javier Milei està intentant aplicar a Argentina, Estònia ho va fer 30 anys enrere. Per aixecar una societat des del nivell més baix de barbàrie al més alt d’opulència, només calen impostos reduïts, un nivell d’administració pública tolerable i un entorn de convivència just i pacífic. Estònia ho ha fet i els resultats ho avalen. El país bàltic ha instaurat un sistema fiscal amb impostos baixos i proporcionals del 20% sobre les persones físiques i les empreses, que no graven la reinversió dels beneficis empresarials, tot acompanyat d’una burocràcia senzilla i digital. A Espanya paguem el 25% de societats i podem arribar a pagar més del 50% de renda, amb una elevada progressivitat fiscal que dificulta la formació de capital. Estònia és un paradís digital on els tràmits administratius són mínims i es fan online, mentre que a Espanya la burocràcia ofega l’activitat econòmica i coarta la creativitat empresarial. La pèrdua de temps en tràmits innecessaris redueix la competitivitat. Les empreses d’Estònia només dediquen cinc hores a l’any en el compliment dels tràmits fiscals. Aquí, en canvi, centenars.

El país bàltic equilibra els pressupostos públics i, per tant, controla el dèficit fiscal i limita el deute públic. Malgrat doblar-lo a conseqüència de la crisi provocada per la Covid-19, el deute públic no supera el 20% del PIB. I amb impostos baixos i senzills, és important remarcar que la recaptació és elevada, al voltant del 40% del PIB, per l’eficiència del seu sistema i l’absència de frau fiscal. El sector tecnològic d’Estònia suposa el 15% del PIB, molt superior al d’Espanya. I això s’ha aconseguit sense gastar grans sumes de diners públics en R+D, sinó millorant l’educació i fomentant l’esperit emprenedor. El somni dels escolars no és ser funcionaris, sinó empresaris. Ara que es parla tant del fracàs educatiu a Catalunya, el d’Estònia és un èxit. Entre tots els països de l’OCDE, els joves d’Estònia que cursen l’equivalent al 4t d’ESO ocupen el tercer lloc del rànquing mundial en matemàtiques (després de Corea i Japó), el segon més alt en ciències (darrera del Japó) i tenen la puntuació més alta en comprensió lectora.  

Estònia és el país del món amb més start-ups per habitant. 10 d’aquestes empreses tecnològiques, com la coneguda Skype, són unicorns amb valoracions que superen els 1.000 milions de dòlars. La renda per càpita d’Estònia, en poder adquisitiu real, supera la d’Espanya i només el 3% de la població viu en la pobresa. Estònia és la demostració que els dividends de la llibertat poden retornar el sentit de la vida a la població.

Instrumentalització política

Els espanyols no confien en el funcionament de les institucions bàsiques del sistema democràtic. Les enquestes mostren un dels nivells de confiança més baixos de la Unió Europea en els poders legislatiu i executiu. També, encara que en menor mesura, en el judicial. Adam Smith, el gran economista escocès, va escriure que per passar de la barbàrie a la riquesa de les nacions només són imprescindibles unes institucions públiques que garanteixin la pau, recaptin pocs impostos i proporcionin una administració de Justícia tolerable. La llibertat individual de les persones, actuant pel seu propi interès rectament entès, contribueix a la prosperitat global sense proposar-s’ho. El bé comú és indestriable del bé individual de la persona. Un govern de qualitat implica unes administracions que actuen de forma imparcial i amb vocació inclusiva. En canvi, quan el govern colonitza les institucions públiques, instrumentalitza el poder per a aconseguir els seus interessos partidistes. Confon el bé comú amb l’interès particular i supedita l’acció social a uns objectius sectaris. La corrupció és l’abús del poder públic per al benefici privat i desvia els béns comuns cap a l’esfera dels interessos particulars. La corrupció és una dinàmica extractiva que s’espargeix com sorra a les rodes del desenvolupament econòmic d’un país.

La degradació institucional d’Espanya no para de créixer. Considerem, per exemple, el recent nomenament de l’exsecretari d’Estat de Comunicació Miguel Ángel Oliver Fernández com a nou president de l’Agència EFE, una agència pública encarregada d’elaborar i emetre notícies  que altres mitjans de comunicació reprodueixen. Seria desitjable que es mantingués independent als interessos propagandístics de l’Executiu, però no és així. Pedro Sánchez ha nomenat el qui durant anys es va encarregar d’organitzar l’estratègia propagandística del govern, Miguel Ángel Oliver. Un altre exemple el tenim en el nou ministre de Transports, Óscar Puente, que ha fet servir el seu perfil a la xarxa social Twitter-X per bloquejar tots aquells ciutadans que l’hagin criticat durant els últims dies o que simplement mantinguin una postura ideològica crítica amb l’Executiu. El governant governa sobre tothom, l’hagin votat o no, però el ministre exhibeix una postura sectària que arriba a l’insult amb qui mostra discrepàncies. El president de Xile Gabriel Boric és tant o més d’esquerres que Pedro Sánchez, però, a diferència de l’espanyol, el xilè sí va felicitar Javier Milei pel seu triomf a Argentina i va assistir a la investidura de l’anarcocapitalista la setmana passada a Buenos Aires. Sánchez no ha fet ni una cosa ni l’altra. El president espanyol no dubta a instrumentalitzar les instituciones públiques a benefici propi i del partit. 

Els tentacles de la política també arriben al poder judicial. En l’assignatura d’Introducció al Dret del grau d’ADE, impartida pel professor David Sancliments i Solervicens, els alumnes han treballat i debatut el llibre de la jutgessa Natalia Velilla Antolín, Así funciona la justicia. La magistrada explica amb claredat quina és la situació als jutjats espanyols i desgrana algunes de les mesures preses pel govern per influir i controlar el poder judicial de l’Estat. La corrupció política està inscrita a l’ADN institucional: unes organitzacions públiques altament controlades pels partits polítics no disposen dels pesos i contrapesos necessaris per preservar la seva integritat i imparcialitat en l’acció pública. Els líders dels partits majoritaris tenen capacitat per decidir els nomenaments dels vocals del Consell General del Poder Judicial i el Tribunal Constitucional, el Tribunal de Comptes, el Defensor del Poble, el Banc d’Espanya, els organismes reguladors, la Fiscalia General de l’Estat, així com influir en el nomenament de la cúpula judicial, fins i tot la del Tribunal Suprem.  Pedro Sánchez, en una entrevista televisada, dóna per fet que controla la fiscalia. Recordem que va nomenar l’exministra de Justícia, Dolores Salgado, com a fiscal general de l’Estat, i la imatge que s’ha volgut transmetre a l’opinió pública és que hi ha un control de l’acció judicial en els procediments penals on hi ha algun interès polític.

La corrupció institucional desincentiva les inversions productives i incentiva la búsqueda i captura de rendes (comportaments dedicats a obtenir privilegis particulars del poder polític). Els millors estudiants abandonen les carreres tècniques i productives per dedicar-se a fer la gara-gara als poderosos i activar aquells contactes que els permetin trepar socialment. Quan les institucions públiques són sectàries el país disminueix el creixement i la inversió, experimenta més frau fiscal, desigualtat econòmica més elevada, baixa confiança social, pitjors resultats educatius, majors danys mediambientals i més riscos per a la salut i la seguretat. Les regions amb institucions públiques imparcials, com Aland (Finlàndia), són les que tenen un percentatge més elevat de la població activa treballant, amb una taxa d’ocupació superior al 85% entre la població de 25 a 65 anys. També milloren els nivells de felicitat i la percepció subjectiva de benestar. En canvi, regions amb taxes d’ocupació inferiors al 60% presenten institucions públiques més problemàtiques com al sud d’Itàlia i, en menor mesura, Andalusia o Extremadura.

És força clar que la politització de l’administració comporta un ús instrumental i partidista de les institucions públiques que haurien d’estar al servei de tothom. El primer objectiu, per tant, hauria de ser la professionalització dels càrrecs públics i la limitació de la influència política als càrrecs de confiança més indispensables. Per sota d’aquest esglaó, l’únic accés per treballar al sector públic hauria de ser de naturalesa meritocràtica.

Milei a la Presidència, canvi o caos?

Avui, diumenge 10 de desembre, Javier Milei és investit president d’Argentina. És el primer president anarcocapitalista de la història. Però no és el primer dels líders d’aquest país en arribar al poder prometent un programa de reformes radicals destinats a trencar amb el passat. Cap d’ells ha tingut més que un èxit temporal. Milei ja ha avisat que el xoc de les seves mesures llibertàries serà important i que només a la segona etapa del seu mandat es podran començar a tenir resultats favorables. Limitar el dèficit públic i evitar el finançament del Tresor amb la impressió de diners són receptes necessàries, però que trigaran a donar fruit. Els argentins han escollit Milei amb el 56 per cent dels vots, cansats de tanta misèria. Promet reduir la despesa pública, tancar el banc central argentí i adoptar el dòlar dels Estats Units com a moneda nacional per controlar la inflació. Algunes de les seves declaracions més escandaloses inclouen la legalització de la venda d’òrgans humans i la desqualificació del papa Francesc com a comunista subversiu.

Milei encarna la ràbia que senten molts argentins contra l’statu quo. Resulta especialment popular entre els votants joves, que gaudeixen dels seus atacs a les xarxes socials. Promet l’esperança d’un nou sistema mentre fustiga la casta política i exhibeix una motoserra per indicar que la seva intenció és reduir dràsticament la mida de l’Estat. Mauricio Macri, anterior president conservador, li va donar suport públic abans de la segona volta i aquest suport ha estat crucial per convèncer els votants moderats, que volen un canvi però desconfien de l’estil massa histriònic de Milei. El primer objectiu de Milei serà crear una administració competent i generar el necessari suport polític per a les seves reformes. Garantir la governabilitat no serà fàcil. El partit de Milei, La Libertad Avanza, només controla 7 dels 72 senadors i 38 dels 257 diputats. No controla ni un sol govern provincial ni cap alcaldia local. La majoria dels membres de l’equip del nou president no tenen experiència ni coneixements sobre el funcionament de l’administració pública que intentaran reformar.   

També Macri havia promès polítiques favorables al mercat per impulsar el creixement i reduir la inflació, i no va aconseguir cap dels dos objectius. A més, es va endeutar amb 44.000 milions de dòlars que el país encara està retornant al Fons Monetari Internacional. Les reserves del banc central argentí es troben sota mínims i el valor del peso s’ha enfonsat davant del dòlar, alimentant una inflació del 140 per cent. El PIB, que es contraurà aquest any, porta 15 anys en estancament i condemna a la pobresa a més del 40 per cent de la població. De fet, la renda real actual, descomptada la inflació, és inferior a la del 2008. En una mostra del més alt cinisme, Cristina Fernández de Kirchner acusa Milei de portar el país a la catàstrofe social de l’estagflació (estancament + inflació). I és que són precisament les polítiques del seu govern les culpables d’aquesta catàstrofe. Per a més escarni, els peronistes sempre han culpat de l’augment de preus als avariciosos empresaris i han decretat controls de preus per aturar la inflació, sabent que són inútils i contraproduents.

Un àmbit en què la retòrica de la campanya està donant pas al pragmatisme és en la política exterior. Durant la campanya, Milei va atacar el president brasiler Lula da Silva i va prometre abandonar el bloc comercial del Mercosur, format per Argentina, Brasil, Paraguai i Uruguai. També va prometre una alineació total amb els Estats Units i Israel,  suggerint que tallaria les relacions amb la Xina, ja que no volia acords amb comunistes. Des de la seva victòria, però, Milei ha suavitzat la seva opinió sobre Pequín, el que és necessari donats els vincles econòmics entre els dos països. La Xina compra gairebé el 10 per cent de totes les exportacions argentines, especialment la soja. I les empreses xineses també estan molt posicionades en els sectors del liti i les infraestructures a Argentina. A diferència de Trump, un nacionalista proteccionista, Milei és un abrandat defensor del lliure comerç. Les seves propostes per reduir les nombroses barreres proteccionistes del país podrien permetre a l’economia recuperar la competitivitat i fomentar la innovació i la inversió, però només si formen part d’un pla a llarg termini que permeti l’adaptació de les indústries poc competitives. Milei també trobarà aliats en el sector privat dels Estats Units, que es mostra delerós per les oportunitats que ofereix una Argentina més favorable a la inversió.

El cost social de les reformes de Milei serà immediat, però els beneficis incerts i a llarg termini. Ha de reduir la despesa pública i els impostos, però per on començar? Pel cantó dels ingressos públics pot privatitzar empreses com YPF i suprimir 160 impostos que aporten molt poc a Hisenda, però que comporten elevades càrregues administratives (similar a l’impost sobre les emissions de CO2 de la Generalitat). Pel cantó de les despeses públiques, hi ha milions d’argentins que es beneficien de subsidis, pensions no contributives i sous de funcionaris en llocs prescindibles on cal aplicar la motoserra. Quan ho faci, començaran les protestes al carrer contra la liberalització econòmica. La ràbia de Cristina Fernández de Kirchner, que conserva una influència important al Congrés, s’estendrà per tot el país. Milei haurà d’aconseguir un difícil equilibri entre la deconstrucció de l’Estat i les protestes socials, impulsant l’economia abans que els anticossos favorables a l’statu quo es mobilitzin.