Democràcia (massa) imperfecta

Comentàvem la setmana passada la creixent desigualtat existent a Espanya en termes de riquesa. Mentre que el país ocupa el 10è lloc en el rànquing de milionaris mundials, bosses de pobresa estructural es van enquistant en àmplies capes de població. Un país pobre i desigual condiciona negativament la cohesió social i la igualtat d’oportunitats, però també l’eficiència i la productivitat. En termes de renda, el problema de la desigualtat es manté. El sou del primer directiu de l’Íbex-35 és de mitjana 123 vegades superior al de l’empleat mitjà. En definitiva, que si el salari brut d’un treballador mitjà és de 2.500 euros mensuals, el director general de la companyia ingressaria més de 300.000 euros al mes. Les diferències més importants es troben a Inditex (x455), Naturgy (x424), ACS (x388) de Florentino Pérez i Banco Santander (x257). Aquestes desigualtats no es poden justificar en termes de productivitat. Ni el directiu treballa les 24 hores del dia tots els dies de la setmana, ni el superior valor del seu treball justifica aquestes diferències. Desigualtats retributives tan elevades responen a factors institucionals i depenen de la regulació normativa del govern. Una cosa és que les fortunes i rendes cobrades siguin conseqüència de l’esforç i el mèrit, i una altra ben diferent que ho siguin de les relacions privilegiades de poder. Hem de diferenciar les activitats generadores d’activitat econòmica de les extractives de renda (rent-seeking). No és el mateix competir en un mercat obert a viure de requalificacions de terrenys o dependre del BOE per aconseguir suculents contractes amb el sector públic.

El contacte amb l’Estat per aconseguir llicències, monopolis i privilegis és habitual en sectors com l’extracció de matèries primeres, l’acer, la metal·lúrgia, l’energia, defensa, el joc i la construcció, però també els bancs i els serveis de telecomunicacions, el gas i l’electricitat que paguem a casa (la segona més cara d’Europa abans d’impostos) o al petit taller (la més cara). En canvi, indústries com la informàtica, l’automobilística o el tèxtil es consideren obertes i no monopolistes, perquè en aquests casos és més probable que l’èxit depengui de l’eficiència de l’empresa i de la seva capacitat d’innovació en mercats liberalitzats. Un exercici que es pot fer és sumar la fortuna acumulada en els sectors protegits i comparar-la internacionalment. I Espanya no en surt ben parada. Aquest índex de “riquesa per enxufe” suposa el 2,3% del PIB espanyol. Molt inferior al de Mèxic i Xile, ara revoltats contra el govern, però superior al de França (1%), Alemanya (0,9%) i Holanda (0,2%). Un altre indicador que podem calcular és el percentatge de milionaris d’un país en sectors protegits, en relació al total de milionaris del mateix país. I les conclusions són més contundents encara. Espanya ocupa un destacat segon lloc en el rànquing mundial (58%), superant Mèxic i Xile (50%), Estats Units (22,5%), França (21%), Holanda (14%) o Alemanya (7%).

Sabem que Espanya és la desena potència mundial en termes del nombre total de milionaris que viuen en aquest país. Així ho explica en detall el Wealth Report 2019 publicat per Credit Suisse. Exactament, 980.000 espanyols tenen un patrimoni igual o superior al milió de dòlars. Però, si la classificació la calculem en termes del nombre de milionaris que ho són gràcies a treballar en sectors protegits, les xifres són encara més escandaloses. Espanya es situa com la cinquena potència del món, només per darrere dels EUA, Xina, Gran Bretanya i Japó. Concretament, el nombre de milionaris espanyols provinents de sectors extractors de renda que operen sense competència és de 564.883, xifra superior a la d’Austràlia (488.520), França (432.840), Canadà (371.480), Itàlia (213.930) o Alemanya (155.277).

L’Estat espanyol s’ha caracteritzat sempre per beneficiar unes elits extractives i rendistes, que multipliquen la seva renda i riquesa en mercats captius i sense competència. Ja en temps dels Reis Catòlics, l’organització del comerç amb Amèrica mai es va plantejar en termes d’un àrea de lliure comerç. L’explotació dels nous territoris era un monopoli de Castella sota control de la Casa de Contratación de Indias, establerta a Sevilla l’any 1503. Els altres regnes peninsulars varen haver d’esperar fins el 1778 (286 anys més tard del descobriment de Colom!) a l’obertura del comerç amb els mercats americans. Exemples actuals de les mateixes males praxis són la xarxa radial ferroviària d’alta velocitat, la proliferació d’aeroports no operatius, la despesa extraordinària en armament, el rescat públic bancari, la xarxa viària d’autovies en zones no transitades, la variant del “corredor central del Mediterrani” que no passa pel Mediterrani i, en negatiu, l’absència del genuí corredor del Mediterrani que resta sempre inacabat a la zona més dinàmica i amb major capacitat exportadora d’Espanya. Vivim en una democràcia molt imperfecta on el poder polític està massa interrelacionat amb l’econòmic i on és difícil que triomfin el talent i l’esforç. I això continuarà més enllà de les eleccions del 10-N, amb independència de quin sigui el resultat.

Riquesa i pobresa creixents

Aquesta setmana s’ha publicat l’Informe sobre la riquesa mundial de 2019, elaborat per Credit Suisse. La suma del patrimoni global dels milionaris de tot el món ha arribat als 360 bilions de dòlars (20 vegades el PIB total dels Estats Units) i el nombre de persones que tenen almenys un milió de dòlars (equivalent a 897.000 euros) és de 47 milions arreu del planeta. En termes mitjans, la riquesa per persona s’enfila als 71.000 dòlars. I què entenem per riquesa? Quan el banc suís parla de riquesa s’està referint al patrimoni, això és, al conjunt d’actius reals i financers amb valor de mercat que posseeix una persona després de deduir els seus deutes. És a dir, bàsicament la suma d’immobles i actius financers, com accions i obligacions, menys préstecs bancaris i deutes amb Hisenda o la Seguretat Social. Es deixa fora, per tant, l’anomenat capital humà (la formació que incrementa les capacitats productives de les persones) i les prestacions que els ciutadans tenen dret a rebre de l’Estat (educació, sanitat o pensions públiques).

Així definida, la riquesa té un component relacionat amb l’edat. Una persona jove que s’endeuta per estudiar té un patrimoni negatiu, però qui acaba de pagar la hipoteca als 80 anys el té positiu. En segon lloc, la riquesa té també un component geogràfic. El país que destaca més en gairebé tots els rànquings són els Estats Units. Són nord-americans el 40% dels milionaris del món i també 4 de cada 10 de l’1% dels més rics del planeta ho són. Al costat dels EUA, hi destaca la Xina. El país oriental concentra el 10% dels milionaris del món i és un dels que ha crescut més ràpid. El país liderat per Xi Jinping ha superat el Japó i també Alemanya i el Regne Unit. En general, la riquesa ha augmentat més en els països emergents que als desenvolupats. Entre l’any 2000 i 2015, la riquesa neta per adult ha crescut un 71% a Amèrica del Nord i un 109% a Europa; en canvi, s’ha expandit un 191% a l’Índia i un 198% a la Xina. L’any 2000, el nord-americà mitjà era 82 vegades més ric que l’africà mitjà i 30 vegades més ric que el xinès mitjà; el 2015, en canvi, només 52 vegades més ric que l’africà i 17 vegades més ric que el xinès.

En tercer lloc, cal també destacar que la riquesa té un clar biaix financer. La major part de la riquesa dels milionaris es troba concentrada en forma d’actius financers, especialment en accions. Per tant, el gruix de la riquesa depèn de ser copropietari d’empreses productives. Com més empreses hi hagi i més productives siguin, més gran serà la riquesa de la qual podran apropiar-se els ciutadans. Davant la creixent importància del capital enfront del treball en la riquesa d’un país, caldria fer extensible la propietat del capital al màxim nombre possible de ciutadans. En un tipus de capitalisme que podríem anomenar popular, s’hauria de promoure la presència dels treballadors en l’accionariat de les empreses. L’accés popular al capital es podria finançar amb incentius fiscals als petits inversors o amb ajuts socials finançats amb l’impost sobre el patrimoni.

L’informe de Credit Suisse identifica un preocupant creixement de la desigualtat de la riquesa. Mentre que el 50% de la població més pobra del planeta té menys de l’1% del patrimoni global, l’1% de persones més riques acapara el 44% de la riquesa mundial. La gravetat d’unes xifres tan desiguals es podria veure atenuada o agreujada amb l’existència o no de mobilitat social. Volem dir que una cosa és que les grans fortunes siguin producte de l’esforç empresarial en entorns competitius, fent-se i desfent-se amb rapidesa en funció de com satisfacin les necessitats dels clients, i una altra ben diferent és que s’aconsegueixin per mitjans no meritocràtics o directament corruptes, vinculats a l’enxufisme, perpetuant-se de generació en generació mitjançant l’herència i l’intercanvi de favors entre els membres de la classe dirigent.

Pel que fa a Espanya, ocupa un destacat 10è lloc en el rànquing del nombre de milionaris per país. Un 2% de tots els milionaris del món es troba al país del xoriço ibèric. En total són 979.000 els afortunats espanyols, enfront dels 945.000 de l’any anterior i els 172.000 del 2010. El nombre de milionaris s’ha multiplicat per cinc en els últims nou anys. Per cert, si mirem les dades d’Hisenda els números no quadren, perquè les liquidacions de l’impost per patrimoni són molt inferiors al nombre real de superrics. Per tant, el principi bàsic de tributació per capacitat econòmica s’incompleix flagrantment. Mentre la crisi colpeja la majoria de la població, una minoria de superrics incrementa la seva riquesa. Alhora que els nivells de pobresa a Espanya són els setens més alts d’Europa i a Catalunya la taxa de risc de pobresa supera el 25% de la població, un milió d’espanyols gaudeixen al regne de Midas amb patrimonis milionaris. I en termes de renda, mentre que els treballadors perden poder adquisitu, el sou del primer directiu de l’Íbex-35 és de mitjana 123 vegades superior al de l’empleat mitjà.

Repensant la lluita contra la pobresa

Com cada any per aquestes dates, la Reial Acadèmia de Ciències de Suècia ha concedit aquesta setmana el premi Nobel d’economia, finançat pel Banc Central del país escandinau amb 800.000 euros. Els guardonats són Michael Kremer, Abhijit Banerjee i Esther Duflo, tots afincats a Boston. La francesa Duflo és la segona dona que guanya el Nobel d’economia, després de la nord-americana Ostrom, i amb 46 anys és la persona més jove a rebre aquesta distinció. Els tres economistes han lluitat per combatre la pobresa a escala mundial. Uns 700 milions de persones viuen en extrema pobresa i un de cada tres infants pateixen malnutrició. Cada any, cinc milions d’infants menors de cinc anys moren de malalties que sovint s’haurien pogut prevenir o curar amb tractaments barats. I la meitat dels nens en el món encara deixen l’escola sense coneixements bàsics d’alfabetització i càlcul. La recerca dels guanyadors serveix per determinar, mitjançant investigació de camp i estudis experimentals, quines polítiques funcionen i quines no. Com a resultat d’un d’aquests estudis, més de cinc milions d’infants indis s’han beneficiat de programes educatius a les escoles, i també l’assistència sanitària preventiva s’ha introduït a alguns països.

En contra de tòpics molt estesos entre la població, l’ajuda oficial al desenvolupament no serveix per alleujar la pobresa del tercer món. Els guardonats proporcionen evidències de com els grans programes públics d’ajuda externa als països més pobres no són efectius, sinó contraproduents. L’ajuda al desenvolupament ha crescut notablement, però alhora la renda per càpita dels països africans no ho ha fet. Aquesta ajuda la paguen els pobres dels països rics i es destina als rics dels països pobres, sovint dictadors corruptes que la utilitzen no pas en benefici dels més necessitats, sinó per oprimir la població i massacrar els dissidents. En el camp de l’educació, un dels problemes dels països pobres és l’absentisme dels professors. Duflo i Kremer varen demostrar que incrementar la despesa pública rebaixant la ràtio d’alumnes per professor era menys efectiu que assegurar la presència real del professor a l’aula. I que això últim es podia aconseguir amb un mitjà tan simple i barat com condicionant el cobrament del sou del docent a una selfie amb els alumnes al final de la jornada. No es tracta de gastar més, sinó de gastar millor. De manera similar, varen demostrar que programes cars de compra de llibres de text o de pagament del dinar a l’escola eren menys efectius que la desparasitació dels nens i nenes més desfavorits i amb menors recursos. Per tant, no sempre la inversió de més recursos addicionals es tradueix en millors resultats. Les reformes educatives que milloren la gestió de les escoles i adapten l’ensenyament a les necessitats dels alumnes són de gran valor i al mateix temps cost-efectives.

La malària causa 3 milions de morts anuals. El 91% de les defuncions es localitzen al continent africà i el 85% són nens i nenes que no arriben als 5 anys. Aquesta malaltia es transmet per picades de mosquits anòfels infectats i és curable si es diagnostica i es tracta correctament i immediatament. També l’ús de mosquiteres per dormir és un mètode efectiu per prevenir les picades dels mosquits. El problema de l’ajuda oficial és que moltes d’aquestes mosquiteres són robades a les duanes per funcionaris corruptes amb l’objectiu de fer vestits de núvies, que es venen a preus molt superiors. Altres mosquiteres també acaben reconvertides en xarxes de pescar. Els guardonats Duflo i Banerjee, casats i amb una filla en comú, proposen una lluita contra la pobresa basada en experiments concrets. En la lluita preventiva contra la malària, per exemple, ¿és més eficaç regalar mosquiteres o vendre-les a un preu baix, amb el supòsit que la gent pobre valorarà en molt el que ha pagat i ho acabarà utilitzant? Per donar-hi resposta, i com en medicina, es divideix aleatòriament la població en dos grups homogenis. A un s’administra un tractament, però a l’altre no. Si, al final de l’estudi, el grup intervenció ha resultat menys infectat que el grup control, es pot concloure que la millora es deu al canvi introduït.

A Internet hi ha disponible una interessant conferència divulgativa (TED Talk) de Duflo, on explica els resultats d’aquests experiments aleatoris en la lluita contra la pobresa. A més de l’ús de les mosquiteres, la professora francesa també explica com implementar amb èxit una campanya de vacunes a l’Índia o com garantir l’escolarització dels infants africans. Els resultats són sorprenents i estan molt lluny de les receptes més ortodoxes i oficioses. Els governs i organitzacions com el Banc Mundial podrien alliberar molts recursos si tanquessin programes que han demostrat ser poc efectius, i obrissin noves línies d’intervenció. Els economistes premiats aquest any han jugat un paper decisiu en la reformulació de l’economia del desenvolupament.  

Suspenent en competitivitat

Aquesta setmana, la Comissió Europea ha publicat el darrer índex regional de competitivitat a Europa. En el rànquing (de 0 a 100) publicat per l’executiu comunitari, Catalunya assoleix una puntuació de només 53,5 punts, mentre que la mitjana de la Unió Europea és de 60 punts. S’empitjora el resultat de l’última edició de l’estudi, de l’any 2016. Pel conjunt d’Espanya, lidera el rànquing Madrid, seguida pel País Basc, Catalunya, Navarra i Cantàbria. L’índex elabora una anàlisi de cada regió de la UE centrada en 3 àrees (estructures bàsiques de l’economia, innovació i eficiència) i 11 indicadors (institucions, estabilitat macroeconòmica, mercat de treball, sanitat, progrés tècnic..). Catalunya destaca negativament en eficiència, ja que està per sota del nivell mitjà en dues variables tan importants com són el mercat laboral i l’abandonament escolar. L’ascensor social de l’educació s’alenteix o directament s’atura. En el regne de l’enxufisme, la meritocràcia perd protagonisme i l’educació deixa de ser la principal via de mobilitat social. I no cal recordar que el mercat laboral, amb un atur actual del 14%, continua sent un punt molt feble de totes les comunitats de l’Estat espanyol, exceptuant País Basc i Navarra, així com també de moltes regions portugueses, italianes i gregues. L’Estat i Catalunya suspenen estrepitosament en institucions i estabilitat macroeconòmica, amb una puntuació en tots dos casos de només 40 i 44 punts respectivament. Les regions europees capdavanteres en competitivitat són Estocolm, el Londres metropolità, Utrecht/Amsterdam, Copenhague, Luxemburg, Munich i Helsinki. Totes elles presenten excel·lents puntuacions en tots els indicadors. Es compleix l’anomenat principi d’Anna Karenina: “totes les famílies felices s’assemblen, mentre que la infeliç ho és a la seva manera”. Els líders comparteixen fortaleses, mentre que Catalunya pateix, ho sabem, d’institucions disfuncionals i inestabilitat macroeconòmica, suspenent també en el funcionament del mercat de treball, models de negoci low-cost, educació superior i formació contínua.

La competitivitat és el conjunt de factors, polítiques i institucions que determinen el nivell de productivitat d’un país. Només hi ha dues maneres d’incrementar la renda per càpita d’una societat: o augmentant el nombre d’hores totals de treball o incrementant el nombre de béns i serveis produïts per cada hora treballada. En altres paraules, o treballar més o treballar millor i amb major productivitat. Donat que la jornada laboral està delimitada legalment i que el dia té només 24 hores, és evident que a llarg termini els estàndards de vida de qualsevol país només milloren sostingudament amb més productivitat. Una major qualitat de vida requereix de major productivitat però, ai las!, la productivitat de l’economia espanyola (i catalana) porta estancada més de 20 anys. El PIB real (descomptant la inflació) per hora treballada a Espanya amb prou feines ha crescut un 0,1% anual entre 1995 i 2015. En canvi, als EUA o Alemanya, la productivitat s’ha expandit a ritmes d’entre l’1,1% i l’1,4% anual. Un dels motius és la manca de competència real a Espanya o, en altres paraules, l’existència d’una xarxa de monopolis legals tan poderosos que estrangulen l’acumulació de capital i el progrés tècnic. L’estructura regulatòria espanyola protegeix les companyies ineficients de la competència i impedeix que siguin desplaçades o absorbides per altres empreses més eficients i amb millors equips directius. Al final, és el nepotisme i no el talent, el que acaba decidint qui talla el bacallà. L’esclerosi derivada de les relacions privilegiades de poder fa que la injecció de capital es dirigeixi predominantment a empreses poc productives que gaudeixen de mercats captius, marginant les més dinàmiques i emergents. Com a conseqüència, es frena la innovació i la incorporació de noves tecnologies.

S’ha de dinamitzar la competència per tal que les empreses eficients puguin créixer i les ineficients reconvertir-se. Però tindrem un problema greu mentre les ineficients gaudeixin del favor del BOE i les eficients siguin asfixiades pel pes dels impostos i l’excés de normes regulatòries. S’ha de promoure un entorn empresarial dinàmic i atractiu per als emprenedors, facilitant l’entrada i sortida de les empreses als mercats europeus i reduint o simplificant les seves regulacions. Mentre el creixement descansi únicament en el número d’hores treballades per una petita part de la població en sectors d’escàs valor afegit com l’hostaleria i el turisme low-cost, mentre el 95% del teixit empresarial siguin microempreses sense múscul tecnològic ni financer, mentre molts treballs a temps parcial portin associat el frau d’hores extres no pagades ni compensades, mentre 1 de cada 3 contractes laborals sigui temporal, aquest país continuarà sent un país de tercera amb un present decadent i un futur encara pitjor.

La Xina, 70 anys després

Mao Zedong va proclamar la República Popular de la Xina ara fa 70 anys. I l’anomenat Imperi del Centre ho ha celebrat aquesta setmana. La renda per càpita ha passat de poc més de 20 dòlars a l’any a gairebé 10.000. El salt és de gegant: de 12.000 milions de dòlars que generava el 1949, la Xina ha passat als 13,5 bilions que la converteixen en la segona potència mundial, líder en comerç i manufactures. El seu objectiu és superar els EUA en els propers 30 anys. Mao és una figura controvertida. L’anomenat Gran Salt Endavant, la iniciativa maoista d’industrialitzar el país i superar el model econòmic occidental, va provocar una de les majors catàstrofes humanitàries de la història. Fins a 45 milions de xinesos moririen entre 1958 i 1962, víctimes dels treballs forçats, els desplaçaments al camp, la violència i la manca de menjar que va provocar la campanya de Mao. Malgrat aquest genocidi i el desastre econòmic que va implicar per al país, això no va implicar la fi del poder de Mao. Al contrari. Des de 1966 i fins a la mort del dictador, la Xina va viure l’anomenada Revolució Cultural, una campanya ideada pel líder xinès contra els partidaris del capitalisme amb el pla subjacent d’intentar eliminar tot rastre de dissentiment. Amb l’argument d’eliminar desviacions que posarien en risc el futur comunista, les denúncies i la por social, les censures i purgues col·lectives, les pressions i els afusellaments van formar part d’un nou model que es regia pel culte a la figura de Mao.

La transformació radical de la Xina vindria, però, després de la mort de Mao, el setembre de 1976, amb el gran estadista Deng Xiaoping. Aquest va liberalitzar l’economia i la va obrir a la inversió estrangera per modernitzar el país. En l’àmbit polític, va aconseguir un cert equilibri de poders, amb una direcció col·legiada, evitant la concentració de poder que ostenta l’actual mandatari Xi Jinping. Els fruits de la reforma liberal són espectaculars. El 1978, el PIB de la Xina representava només l’1,75% de l’economia mundial. Un país pobre, agrícola i tancat al món. Ara aporta el 17% del PIB mundial. En quatre dècades ha multiplicat per 10 la seva importància en el concert de les nacions. Prop de 800 milions de xinesos han deixat enrere la pobresa i una nombrosa classe mitjana de 400 milions impulsa la producció d’automòbils, ordinadors i telèfons mòbils. Aquests importants canvis socials i econòmics res tenen de casuals o aleatoris. Són processos de causa-efecte perfectament lògics i comprensibles. L’etapa xinesa de la dinastia Song, que va meravellar a exploradors com Marco Polo, era molt més avançada que la societat medieval europea; va seguir, però, el declivi de la Xina en temps de les dinasties Ming (1368-1644) i Qing (1644-1911), amb centralització política, restriccions comercials i endarreriment tecnològic. Amb el triomf de la revolució comunista xinesa de 1949, als nombrosos represaliats pel règim s’hi afegirien milions de morts per inanició. La col·lectivització de l’agricultura i la nacionalització de tots els mitjans de producció, eliminant els mercats descentralitzats i la propietat privada, fracassava estrepitosament. A la mort de Mao, l’agricultura absorbia el 70% de la força laboral xinesa i, malgrat això, no era capaç de proporcionar a la població el mínim de 2.300 calories diàries aconsellat per les Nacions Unides.

Deng Xiaoping va canviar les estructures econòmiques del règim comunista, possibilitant el miracle xinès. Amb la introducció de mercats en els productes agrícoles, les famílies podien vendre l’excedent a preus no intervinguts. Els incentius es varen transformar i la possibilitat d’obtenir guanys va esperonar el treball i la inventiva. En només 6 anys, la producció agrícola va augmentar un 50%. Menys persones al camp produïen més aliments ara que abans. S’allunyava el fantasma de la fam i 50 milions de treballadors rurals abandonaven l’agricultura per començar a treballar en el sector industrial. La productivitat total dels factors productius es va disparar. Les claus són els canvis institucionals amb la incipient liberalització de l’economia i la competència en els mercats. El percentatge de treballadors de l’Estat va disminuir, es van eliminar alguns serveis públics i altres es van privatitzar. L’any 2001 el gegant asiàtic entra a l’Organització Mundial del Comerç, reduint els aranzels i obrint-se als mercats internacionals. La transformació del país ha estat vertiginosa. I els canvis han de continuar estenent la liberalització a sectors estratègics, encara nacionalitzats, com la banca, el transport, l’energia o les telecomunicacions. Les desigualtats socials i el grau de contaminació han de disminuir. També moltes llibertats civils i drets humans continuen absents i el país no ha abandonat la dictadura política comunista o la corrupció. Al conflicte obert a Hong Kong s’hi afegeix la desacceleració econòmica, l’envelliment de la població i la guerra comercial amb Donald Trump. El gegant asiàtic haurà de fer front a reptes importants.